Arranz Bravo i els llibres

Fundaci贸 Arranz-Bravo

Arranz-Bravo i els llibres

Arranz-Bravo

i els llibres

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin Secretari

Jaume Graells Veguin Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

EXPOSICIÓ

Arranz-Bravo i els llibres del 22 de novembre de 2012 al 20 de gener de 2013 Coordinació

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Traduccions

Automatic Trans Fotografies

Miquel Gelabert Disseny i maquetació

NaA AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Impressió

La Bienvenida Comunicación, imprès a The Private Space

Dipòsit Legal: B-31416-2012 ISBN: 978-84-616-1644-0

Novembre 2012

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

Arranz-Bravo i els llibres

Des que va obrir les seves portes, la Fundació Arranz–Bravo s’ha convertit en un espai de referència per a la difusió artística a L’Hospitalet. El seu objectiu principal és donar a conèixer l’obra i la figura d’Eduard Arranz-Bravo –un creador molt vinculat a la nostra ciutat– i, alhora, promoure els treballs de nous artistes i joves creadors.

En aquesta ocasió, a l’espai que té la Fundació al Centre Cultural Tecla Sala, se’ns convida a descobrir una part menys coneguda, però no per això menys interessant, de l’obra del mateix Arranz-Bravo. La Fundació es converteix en biblioteca per acollir l’exposició “Arranz-Bravo i els llibres” que ens obsequia amb les il·lustracions de més d’una cinquantena de llibres fetes pel pintor dels anys 60 al 2012.

Aquest treball –de vegades, fabulista; de vegades, rigorós i profund; però, sempre molt autèntic i molt propi– demostra sobretot la bibliofília, l’amor al llibre com objecte de col·lecció, que té l’artista. Per això, la visita a la mostra serà un autèntic plaer, especialment per a totes aquelles persones que s’estimen la lectura i els llibres.

Arranz-Bravo és un artista molt vinculat a la ciutat a L’Hospitalet. És autor dels dos principals monuments de la ciutat: L’Acollidora, símbol de L’Hospitalet, i El pont de la llibertat. Com a alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo us convido ara a aproparvos a aquesta part de la seva obra menys espectacular, però tanmateix diversa, rica i sempre sorprenent.

Desitjo que en gaudiu.

Núria Marín i Martínez Alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta del Patronat de la Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo: edicions de bibliòfil Albert Mercadé Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

La il·lustració de llibres d’artista ha estat una de les arts predilectes del pintor Eduard Arranz-Bravo.

Durant els anys setanta i vuitanta, a banda de pintar fàbriques, fer escenografies per al cinema o accions performàtiques, Arranz-Bravo també realitza imaginatives edicions de bibliòfil en col·laboració amb escriptors destacats del seu temps, com Francesc Parcerisas, Santos Torroella, Camilo José Cela o Baltasar Porcel, entre d’altres. També treballa conjuntament amb artistes com Rafael Bartolozzi, Robert Llimós, Gerard Sala, Joan Ponç o el fotògraf Xavier Guardans. L’exposició “Arranz-Bravo i els llibres” vol recuperar aquest vessant desconegut i sorprenent del seu art, tot revisant també les diferents edicions que ha continuat realitzant fins als nostres dies.

Pocs artistes peninsulars contemporanis posseeixen una llista tan àmplia i destacada de llibres il·lustrats com Arranz-Bravo. Des de l’any 1965, es compten més de 55 edicions en les quals el nostre artista ha participat, quinze de les quals realitzades conjuntament amb l’escriptor Francesc Parcerisas. ArranzBravo ho ha fet des de diferents registres artístics: se’n conserven de poètics, experimentals, grupals, autònoms, irònics, histriònics, viscerals o purament emocionals. Alguns d’ells són autèntiques peces de col·leccionista: rars per la seva qualitat intrínseca, però també per la manera insòlita i desenfadada en què van ser realitzats. Molts dels llibres responen a l’empenta d’uns temps d’il·lusió experimental i jovialitat il·lustrada: els artistes proposaven, els escriptors s’hi adherien, els galeristes i marxants (galeria Gaspar o Fernando Vijande de Madrid) finançaven, sense altre interès que promoure la fogosa inventiva del nostre artista. Sense l’entusiasme i entesa entre els tres agents no haurien vist la llum molt llibres avui ja considerats com a peces de museu –com el Mes-Plec (1967), De toros y muerte, juego y rito, Antonio Ordoñez (1969), Granollers, fulla baixa (1973) o La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (1974), aquest darrer ideat col·lectivament en una comuna eivissenca. Les històries que acompanyen la publicació d’aquests llibres són explicades en el text escrit en aquest catàleg per l’historiador de l’art i director de la fira Liberis liber Miquel-Àngel Codes, a qui agraïm l’interès que ha posat en historiar aquest projecte.

Al seu torn, hem volgut fer coincidir aquesta exposició amb una segona mostra complementària, que es presenta a les sales de la biblioteca de la Tecla Sala de l’Hospitalet, i on s’exposa una donació d’ArranzBravo a la biblioteca dels més de cinquanta llibres que al llarg de trajectòria d’Arranz-Bravo s’han escrit sobre ell. En ells tornen a aparèixer prestigioses firmes, com Corredor Matheos, Baltasar Porcel , Santos Torroella o Cesáreo Rodríguez Aguilera. Aprofitem per agrair al director de la biblioteca, Pedro Bravo, la seva amabilitat en acceptar i ajudar-nos a organitzar la proposta.

Albert Mercadé

Arranz-Bravo i els llibres Miquel-Àngel Codes Luna Doctor en Història de l’Art i membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA)

“Llegeixo diàriament, però cada vegada rellegeixo més”, em comenta el pintor Eduard Arranz-Bravo al seu estudi de somni a Vallvidrera. També em trasllada el seu convenciment que en l’intent de voler il·lustrar la bona literatura es pot caure fàcilment “en la irreverència”.1 Però Arranz-Bravo ha il·lustrat –i molt– al llarg de la seva trajectòria. Com ha pogut superar aquesta contradicció? Doncs gràcies a un concepte que per a ell té un caràcter teleològic: l’autenticitat. Per a Arranz-Bravo pintar, esculpir o il·lustrar només té sentit quan se sent de veres, quan el resultat es percep com a propi. Llavors sí que val. En el cas concret dels llibres en els quals ha intervingut, aquestes certeses han pres cos en diversos formats, des del més tradicional de la indústria editorial (el llibre il·lustrat), fins a carpetes de gravats o a d’altres de molt més personals, com l’abundosa sèrie de llibres-objecte –peces úniques curulles d’introspecció artística– dels darrers anys.

Quan Arranz-Bravo, a mitjan anys seixanta, començà a il·lustrar textos, la il·lustració, el gravat, havia pres una gran embranzida dins el panorama artístic català: el 1959, l’editorial Gustavo Gili publicava la Tauromaquia de Pepe Hillo amb vint-isis aiguatintes de Picasso; el 1964, la mateixa editorial iniciava –amb la implicació del pintor Joan Hernández Pijuan– Las Estampas de la Cometa, una sèrie d’edicions protagonitzades per artistes, i el 1968, per citar un darrer exemple, una altra editorial com la Polígrafa publicava Les essències de la terra, amb un text de Joan Perucho i una litografia de Joan Miró, que esdevé un perfecte botó de mostra de la intensa dedicació d’aquest segell en aquella època a les edicions de bibliòfil. De tots aquells artistes que s’hi abocaren, n’hi havia uns quants que tenien el gravat com la tècnica principal de les seves creacions, però també n’hi havia d’altres que tenien la pintura o l’escultura com el seu primer vehicle d’expressió i que s’hi acostaren amb l’afany de provar altres tècniques i de fer més accessible la seva obra a més gent, especialment a aquells amants de l’art que no tenien la butxaca forta. Arranz-Bravo, doncs, formaria part d’aquest segon grup de pintors i escultors que s’estaven forjant un nom i que experimentaren en aquest camp. Com la majoria, les seves il·lustracions eren el reflex de la seva pintura: el 1963, Arranz-

Bravo acabà la seva formació a l’Escola de Belles Arts i se n’anà a viure a la incivilitzada Vallvidrera d’aleshores, per encetar un període de “fabulació poètica” –tal com la titllà un dels seus professors, el crític Rafael Santos Torroella– que el durà a la plenitud del seu estil.

Aquest zenit coincidiria amb el seu fixatge el 1967 per a la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona que, juntament amb la Galeria Cadaqués dirigida per Lanfranco Bombelli, fou la promotora d’alguns dels seus llibres més interessants. Però no van ser les úniques: el 1975, les galeries madrilenyes Rayuela i Vandrés van publicar respectivament Nuevas precisiones y otros despojos i La Capital. Si el primer llibre –com explica la contraportada– era “un tejido de textos originales y apócrifos” que pretenia de manera irònica “recrear el ambiente en el que surge y se plasma la pintura de Arranz-Bravo y Bartolozzi”, el segon feia al·lusió al fet d’arribar a Madrid, a la capital del regne, talment com havien fet el mateix Arranz-Bravo i l’inseparable Bartolozzi per presentar-se i exposar a la galeria governada pel recordat Fernando Vijande:2 a ulls d’avui, sorprèn l’exquisidesa d’aquest catàleg convertit en llibre, en el qual a part de la reproducció dels quadres (crida l’atenció la versió d’Arranz-Bravo sobre l’obra Juana La Loca de Francisco Pradilla conservada al Museu del Prado), es combinen textos de guies locals, fotografies modificades d’icones de la ciutat o una sèrie d’imatges dels dos pintors abillats de manera estrafolària i totalment surrealistes.

La relació amb Lanfranco Bombelli –anima mater de la Galeria Cadaqués– va ser molt més intensa, ja que entre ArranzBravo i ell existí un vincle de profunda amistat. El fet que Bombelli acabés dissenyant la casa d’Arranz-Bravo a Vallvidrera (era arquitecte de formació) i que Arranz-Bravo prestés a Bombelli la seva casa-estudi a Cadaqués perquè aquest organitzés algunes de les activitats paral·leles de la galeria (concerts, representacions o taules rodones com la que dedicà a John Cage amb la presència del mateix artista) és força simptomàtic d’aquesta bona sintonia.

Bombelli era fill d’un litògraf i de ben jove col·laborà com a dissenyador gràfic en una petita editorial de Milà –Il Balcone– que havien muntat dos amics seus. Per tant, portava l’ofici a les venes –tenia predilecció, per exemple, per la Nova Tipografia dels anys trenta– i això es nota en la cura de les edicions que endegà amb Arranz-Bravo. La primera –feta amb Bartolozzi– va ser Libreto-to: una carpeta d’aiguaforts (més un conjunt de textos i fotografies) relacionats amb la representació que s’havia estrenat deu anys abans amb el mateix títol a la Sala Gaspar. Escrita pels mateixos artistes –es pot considerar l’únic llibre autògraf d’Arranz-Bravo– i interpretada originalment per la companyia d’Els Joglars (amb la col·laboració de Jackie Haslam, Francesc Parcerisas, Robert Llimós i Gerard Sala), es tracta d’una descripció molt sui generis d’una sèrie de ritus i escenes imaginades, on la follia ortogràfica i el sentit de l’humor –no sempre de codi obert– són les notes predominants. Una altra edició conjunta va ser 7 dies, on Arranz-Bravo crea un aiguafort per a cada dia de la setmana (a tall d’exemple, en el que correspon al dissabte, hi apareix una parella nua).

No obstant això, la galeria que li va promoure més llibres va ser la Sala Gaspar. Fou als anys cinquanta quan aquest es-

ARRANZ-BRAVO Visitante Mariano de la Cruz, 1976 Fundació Arranz-Bravo

tabliment va començar a apropar-se a les propostes artístiques més renovadores, gràcies als contactes que establiren amb Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Joan Miró i Pablo Picasso, a qui el 1960 li organitzarien la famosa mostra que provocaria cues pel carrer Consell de Cent. Ben entrada la dècada dels seixanta, apostaren també pels artistes més joves. Com recorda Joan Gaspar, “juntament amb Joan Perucho i Rafael Santos Torroella vam fer una recerca de gent jove que havia sortit de Belles Arts i vam seleccionar diversos artistes que tenien interès. (...) De tots ells, potser els qui han tingut una obra amb més força han estat Arranz-Bravo i Bartolozzi”.3 Una opinió que, vista la plantilla d’artistes anteriorment esmentats que tenia aquest galerista, és força reveladora.

Segons Arranz-Bravo, “en Gaspar portava la iniciativa i sovint ens proposava els llibres”.4 Podria ser el cas de Mes-Plec (1967), un vistós llibre encunyat on Arranz-Bravo, Bartolozzi, Robert Llimós i Gerard Sala van dissenyar les pàgines, Santos Torroella va posar els poemes –un dedicat a cada artista– i Francesc Parcerisas –un dels autors que més s’anirà repetint en aquest article i del qual se’n parlarà més endavant– aportà un hilarant text dedicat a l’ascensor (el llibre es va presentar el mateix dia que s’inaugurà una exposició dels quatre pintors a la sala). El següent llibre, Dibuix-dibuix, demostra l’entusiasme –i sobretot l’energia– de tots ells, ja que s’agruparen novament –aquest cop sense la participació de Santos Torroella– i feren dos-cents dibuixos originals cadascun. De toros y muerte. juego y rito. Antonio Ordóñez (1969), en canvi, fou un altre concepte d’edició. Si en el cas de la ja esmentada tauromàquia de Picasso (promoguda –en part– pel propi Gaspar, qui convencé a Picasso perquè la publiqués amb Gustavo Gili) l’artista va trigar tres hores a fer les il·lustracions després d’assistir a una corrida a Arles, en el cas d’Arranz-Bravo i Bartolozzi va ser un projecte pensat fins a l’últim detall (no en va, es documentaren a consciència seguint el maestro durant l’estiu que precedí la publicació): a part dels seus aiguaforts i els textos del doctor Mariano de la Cruz i el mateix torero, s’inclogué a la capsa un seguit d’elements de caire fetitxista com “una estampita con la imagen de la Virgen predilecta del matador Antonio Ordóñez, una muestra de albero, procedente del ruedo de la plaza de la

ARRANZ-BRAVO Francesc Parcerisas gana su cielo, 1965 Fundació Arranz-Bravo.

Maestranza de Sevilla, una entrada a la localidad de la Plaza de Toros de la Maestranza de Caballería de Ronda (día grande para el matador), dos postales de toros antiguas realizadas a mano por Arranz-Bravo y Bartolozzi y lentejuelas para traje de luces”. Finalment, caldria citar Granollers, fulla baixa (1973), una carpeta amb textos de Francesc Parcerisas i litografies d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, creada pensant en la marihuana: “deien –com evoca el poeta– que se’n plantava a Granollers i que era la més bona, en especial ‘la fulla baixa’ (...)”. Els textos són, evidentment, més onírics i surreals, però amb referències a coses concretes; una realitat “trencada”, com ho són els gravats”.5 Cal recordar que era l’època en què Parcerisas sentia fascinació per la tècnica del cut-up de l’escriptor beat William Burroughs i que Granollers era una festa, en tant que focus destacat de l’anomenat art d’acció.

Curiosament, el que va ser l’espai històric de la Sala Gaspar al carrer Consell de Cent de Barcelona ara és la seu de la fundació del Círculo de Lectores, és a dir, l’editorial amb la qual Arranz-Bravo ha treballat més en el camp de la il·lustració. Aquesta reiterada presència s’explica perquè Hans Meinke –un dels seus alts directius– era un admirador de la seva obra. Dins aquest grup de llibres, s’han de distingir aquells dels quals només en va fer les portades, d’aquells que va il·lustrar en la seva totalitat.

Dels primers, n’hi ha dos de les quals l’editorial senzillament se’n va apropiar: Silenci-Habitació (1969) per al llibre Mortal y rosa de Francisco Umbral i Valls boy (1974) per al llibre L’àngel d’hora en hora de Miquel de Palol. Les altres portades van ser les que va fer ad hoc per a la col·lecció Opera Mundi dirigida per Francisco Rico sobre clàssics espanyols (les va fer de cop, sense subterfugis, amb un estil més narratiu). Pel que fa als llibres il·lustrats amb aquesta editorial, destaca primerament l’anomenada Trilogía de ciudad de Miguel Delibes (La hoja roja, Mi idolatrado hijo Sisí i El príncipe destronado): el mateix Arranz-Bravo deixà anotat a les pàgines interiors que des d’un principi “vi claro que a esa literatura tan acerada tenía que darle un tratamiento similar, que sería difícil, pero estimulante. Acepté. Todo ese mundo de personajes mediocres, grises, que hace de ellos, paradójicamente, auténticos arquetipos de la literatura universal (...) llegó a obsesionarme”.6 En efecte, l’estil emprat

és sec, dur, en perfecta concordança amb els textos de Delibes.

Els següents llibres van ser Zorba el griego de Nikos Kazantzakis (casualment Arranz-Bravo tornava d’un viatge a Grècia quan li van fer l’encàrrec, motiu pel qual ho tenia “tot fresc”);7 El callejón de los milagros de Naguib Mahfuz (on Arranz-Bravo optà per unes il·lustracions en què el contrast del color i el blanc i negre del llapis creen un efecte molt atractiu); Cristo versus Arizona de Camilo José Cela (una novel·la experimental d’aquest autor – una mena de monòleg interior, un deliri discursiu non stop– a la qual Arranz contraposà un treball titànic, concretament 246 il· lustracions igualment seguides, col·locades en una franja central a cada pàgina i relacionades amb el text a tocar) i Homenatge a Catalunya de George Orwell, un dels grans escrits sobre la Guerra Civil que, juntament amb les il·lustracions d’Arranz-Bravo, esdevé tota una experiència lectora.

Els llibres il·lustrats amb altres editorials tenen la seva gènesi majorment en l’amistat d’Arranz-Bravo amb Francesc Parcerisas.

Des de la portada de La terrorista bona de Doris Lessing (publicada per Edhasa, quan Parcerisas n’era el director editorial) fins als poemaris escrits pel mateix Parcerisas com Homes que es banyen (l’obra que guanyà el 1966 el Premi Carles Riba i que edità Proa el 1970) i Latituds de cavalls (il·lustrat amb Bartolozzi), o la raresa titulada Biografies, un petit llibre inclòs a la col·lecció “Amagatotis”, en la qual el lector pot llegir “biografies veritables i molt exemplars de catalans il·lustríssims que per les circumstàncies adverses del destí moriren lluny de llur terra i foren injustament postergats del record de llurs compatricis i esborrats d’enciclopèdies i llibres d’història”... La veritat, però, és que totes són fictícies. Parcerisas i Arranz-Bravo es van inspirar en un minúscul llibre que es va trobar el primer a Anglaterra, que consistia en un recull de contes tradicionals il·lustrats per David Hockney. Van voler fer el mateix, però amb una sèrie de biografies falses –però “possibles”– que devien molt a la lectura atenta que estava fent Parcerisas del llibre de referència Industrials i polítics (segle XIX) de l’historiador Vicens Vives.8 La factura final del llibre no va ser la que desitjaven, però a dia d’avui encara conserva el seu poder d’atracció.

Com s’ha evidenciat fins aquí, el nom del poeta i traductor Francesc Parcerisas (Begues, 1944) és indissociable a l’hora de parlar d’Arranz-Bravo i els llibres. Ja s’ha vist com aquest vincle propicià una sèrie de publicacions dins l’òrbita galerística d’Arranz-Bravo i/o de les editorials amb què publicava Parcerisas. Però n’hi va haver unes altres que van néixer, es van gestar, fruit de l’anhel comú. El punt de partida era òptim, ja que l’escriptor d’aquest tàndem sentia i sent una veneració especial per la condició d’objecte del llibre: “encara avui desconfio d’aquells escriptors que mai no s’han sentit temptats per ‘fer’ llibres. De fet, així és com un comença a escriure: en exemplars únics a mà, o amb tiratges dobles en paper carbó a màquina, produint objectes que ens permeten de distanciar-nos, en tant que autors, i de veure com els textos se la campen, independents, delators, estimulants, eterns. En fer això, executem un acte de creació, i de desvergonyiment, que ens acosta a aquells petits déus de les mitologies antigues que somiaven, construïen i manifassejaven amb els seus petits universos”.9 És evident que Parcerisas va trobar en les visions plàstiques d’Arranz-Bravo el lloc ideal perquè els seus textos campessin més estimulants que mai. Des del senzill i iniciàtic Poemes de 1965 fins al lisèrgic La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (ideat el 1974 a una comuna d’Eivissa, juntament amb Bartolozzi i Llimós) o els més discursius Moments (dedicat a set espais d’una casa qualsevol) i On éreu? (de grans dimensions, amb un to elegíac i on la forma geomètrica de la il·lustració coincideix amb la del text que s’hi relaciona).

Parcerisas, emperò, no fou l’únic creador amb què ArranzBravo féu edicions especials. Entre el gener i el febrer de 1973, un renascut Joan Ponç (havia anat a viure a la Roca, un petit poble prop de Camprodon, on se sentia molt a gust)10 va convocar Arranz-Bravo i Bartolozzi per fer una edició on tots tres dibuixarien els mateixos temes (entre aquests, un homenatge a J. V. Foix). Les reunions de treball foren a Olot i, malgrat la lògica juxtaposició d’estils, el resultat va ser del tot harmònic.

L’altra edició destacable feta en col·laboració amb un altre autor –en aquest cas amb el fotògraf Xavier Guardans– va ser Zahara-22. Com expliquen els mateixos autors, “el veintiséis de junio de 1983 nos pusimos en camino hacia tierras de Cádiz. A medida que avanzábamos carretera adelante nos íbamos ilusionando más y más en nuestro proyecto. Dejándonos guiar por la intuición, sobrepasamos Ronda en dirección a Arcos de la Frontera. Pronto vislumbramos lo que sería nuestro destino, Zahara de la Sierra. Zahara nos dio la impresión de que esperaba nuestra llegada”. Els qui segur que no els esperaven eren els seus habitants, que deurien quedar ben parats de veure com un fotògraf i un pintor de l’altra punta de la península es van dedicar durant dies a retratar l’ànima del seu poble.

Per acabar, cal parlar d’aquells llibres més personals, aquells en què només participa el propi Arranz-Bravo. Són fruit principalment del recolliment, de la intimitat a l’estudi, com també de la suggestió que li han provocat des de sempre els còdexs medievals i els artesans que els van crear. N’ha fet des dels anys vuitanta, però ha estat a partir del canvi de mil·lenni fins a avui quan ha intensificat notablement el ritme de creació. Si hom ressegueix els títols, n’hi de molts tipus: els més autobiogràfics i/o autoreferencials (In eccolivvo, Natalia, Sí EAB o Hi fet, un títol que

recorda molt la signatura que Jan van Eyck deixà al retrat del matrimoni Arnolfini: “fuit hic”); els més lligats al dia a dia de l’estudi (Cartrons, Ludus; Blanc, negre, vermell; Febrer-work), els humorístics (Codex Arransus Caramba, Catalan doggi) o aquells fruit de la casualitat, l’esfera sentimental o la pura visceralitat. A Mirall trobat, per exemple, es va trobar un àlbum familiar llençat al carrer i no es va poder resistir de fer-ne un llibre. A Sonetos del amor oscuro, va agafar una edició d’aquest poemari de Lorca i, en un gest radical, va esquinçar-lo i pintar-lo per sobre (només amb el color negre). A Model, en canvi, el procés va ser un altre: després de donar classes als presos del centre penitenciari de la Model de Barcelona, aquests li van regalar com a agraïment uns dibuixos, concretament els seus autoretrats, que Arranz-Bravo va adoptar com a punt de partida per crear el seu llibre.

Tot plegat deixa clara una cosa: Arranz-Bravo ha tingut sempre una set de crear imparable i els llibres –com demostra la llarga llista de títols aquí comentada– han contribuït a sadollar-la. Quin serà el pròxim?

Miquel-Àngel Codes Luna

(Endnotes) 1 Eduard Arranz-Bravo, Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de juliol de 2012), manuscrit. El tema literari és pràcticament inexistent en el corpus general de la seva obra.

2 El 1970, Fernando Vijande seria processat pel règim franquista per haver organitzat una mostra de caire eròtic en la qual Arranz-Bravo també va estar present (en el judici participaren nombrosos artistes i intel·lectuals i la sentència serví per establir una diferència entre l’erotisme i la pornografia que reconeixia la llibertat de creació de l’artista). Fou el primer al país a exposar vídeo en una galeria, a part d’esdevenir el primer marxant internacional espanyol de renom: el 1980, el Guggenheim de Nova York organitzà l’exposició “New images from Spain” només amb obres d’artistes de la seva galeria i el 1982 convencé el mateix Andy Warhol –qui li va fer un retrat– perquè exposés al seu establiment.

3 Elvira Farreras, Joan Gaspar; Memòries. Art i vida a Barcelona, 1911 – 1996 (Barcelona: La Campana, 1997), 160-161.

4 Eduard Arranz-Bravo, Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de juliol de 2012), manuscrit.

5 Francesc Parcerisas, Entrevista amb l’autor (Barcelona: 22 d’agost de 2012), manuscrit.

6 Miguel Delibes, La hoja roja (Barcelona: Círculo de Lectores, 1986), s. n.

7 Eduard Arranz-Bravo, Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de juliol de 2012), manuscrit. El títol original de la novel·la és Alexis Zorba, però l’èxit de la versió cinematogràfica protagonitzada per Anthony Quinn va fer que s’optés pel títol del film. Sobre aquesta qüestió, hi ha un text de Terenci Moix al mateix llibre.

8 Francesc Parcerisas, Entrevista amb l’autor (Barcelona: 22 d’agost de 2012), manuscrit.

9 LletrA. La literatura catalana a Internet. Noms propis: Francesc Parcerisas. Universitat Oberta de Catalunya (web): http://www.lletra.uoc.edu [Consulta: 2208-2012].

10 Robert S. Lubar, Joan Ponç (Barcelona: Polígrafa, 1994), 421.

Enna, Wad-Ras, Lutxana Julià Guillamon

De petit, amb els meus pares, vivia al Poblenou: carrer Lutxana, entre Wad-Ras i Enna. Després en van canviar els noms: Roc Boronat, Josep Trueta, Ramon Turró. Suposo que no és cap casualitat que mentre va ser un barri obrer els carrers tinguessin noms de batalles (una de la primera guerra Carlina, una que va guanyar el general Prim al Marroc, l’altra de la primera guerra Púnica). A la cantonada de Wad-Ras amb Lutxana s’hi podia veure un grafit, repicat amb escarpa i martell, de l’època de la guerra: Vota CNT. Les batalles eren una manera de dir als obrers que hi vivien: vés amb compte. Quan la ciutat es va començar a transformar, als anys vuitanta, van batejar els carrers amb els noms de tres prohoms catalans: el filòsof que creia que els orígens del coneixement es troben en la fam (Turró), el metge que rentava les ferides de guerra amb aigua i sabó (Trueta), l’home que va inventar el cupó dels cecs (Boronat). Va ser tan d’un dia per l’altre i tan arbitrari, que els néts d’anarquistes com jo ens vam trobar defensant els noms de les batalles. Ja és ben bé que el nom no fa la cosa.

El barri tenia diversos indrets singulars. L’un, el cementiri de l’Est. A penes s’hi enterrava. De vegades, amb els amics de l’escola, fèiem campana i hi entràvem a treure el nas: les tombes del recinte neoclàssic estaven esventrades, amb les làpides partides pel mig. Als passadissos hi havia escales per baixar a les osseres. Tot abandonat. El segon indret era el barri d’Icària, un conjunt de cases que deien que responia a un càlcul matemàtic, d’acord amb els simbolismes dels maçons. D’allà havia sortit l’expedició dels cabetians que havien volgut crear una societat nova a Missouri. Estava tan abandonat com les tombes del cementiri. El tercer era la platja de la Marbella. Hi havia el projecte de prolongar el passeig Marítim de la Barceloneta i per fer gruix d’obra, cada dia desenes de camions hi abocaven runa dels edificis que s’ensorraven per fer lloc als blocs de Núñez i Navarro i escòries de la foneria Torres. Com que entre els carrers de casa i el mar hi havia el cementiri i, darrere el cementiri, la via del tren, no era fàcil d’arribar-hi. Hi havia un pas a nivell, més o menys a l’altura de la Rambla. I, tocant a la via Icària, una carretereta que seguia la desembocadura del

Bogatell, que era una claveguera a cel obert, plena fins dalt d’escuma química.

Només quedava un retall mínim amb sorra de platja: un triangle amb tres o quatre barques de pescadors. Al seu voltant, tot era runa premsada. Les llevantades n’arrancaven trossos, com si fossin llardons, i els feien rodolar dies i dies per la riba.

L’erosió n’arrodonia les formes. Hi havia uns blocs de morter, que encara duien enganxades les rajoles hidràuliques. El mar les polia i repolia fins que quedaven com un caramel llepat. En aquella època no hi havia empreses de reciclatge urbà. Quan la gent reformava un pis, al carrer València o a la rambla del Prat, els paviments hidràulics anaven al femer. Aquelles rajoles de casa dels avis van esdevenir el símbol d’un passat perdut. És fort que anys després se n’hagin acabat instal·lant centenars de metres quadrats en establiments que imiten sense cap gràcia els bars de tota la vida. Als vuitanta, Eugènia Balcells va recollir unes quantes tones de runa de la Marbella (l’art conceptual havia passat de fer servir paper i estisores a comandar grues), i en va muntar una instal·lació, amb projeccions d’imatges submarines, que es va presentar a la Sala Montcada de la Fundació “la Caixa”: “Exposure Time”.

Quinze escultures de mar (1969), el llibre d’Arranz-Bravo i Bartolozzi amb textos de Francesc Parcerisas, n’és un precedent remot. Parcerisas em va explicar que l’enllaç amb el Poblenou eren els germans Sobré: Gonçal i Josep Maria. Eren molt més grans que jo i no els vaig conèixer personalment. Però en un número de la revista 4 cantons hi vaig descobrir que Gonçal Sobré formava part d’un grup, amb Engràcia Casas, Joan Casas i Emília Castells. L’Engràcia i en Joan tenien polleria al carrer Enna i al mercat de la Unió, amb els ferros pintats i quadres penjats a les parets. La meva mare era clienta de la polleria i molt amiga de l’Engràcia. Sobré havia pintat el bar de sota casa, l’Ideal, que tothom coneixia com el Bar Victoriano, en un esforç per dignificar la vida del barri, els bars obrers, la gent senzilla. Penso que devien anar a la platja tota la colla i devien quedar fascinats dels objectes tan estranys que el mar arrossegava fins a la vora: fustes de formes ortogonals, tascons, peces tornejades que de vegades duien filferros embolicats, canonades de plom que acabaven amb un bec d’aixeta. Elements industrials que feien pensar en aquells temps remots del Poblenou dels boters i dels tallers amb encavallades de teca. A partir d’aquests elements va sortir un llibre d’artista (els autors en deien una llibreta). Les peces es presentaven com si fossin escultures (eren escultures!): objectes trobats, com els dels surrealistes. Una de les més boniques, vagament antropomòrfica, era un emblema: la Venus de mar. També els autors del llibre, que s’anomenaven a ells mateixos recol·lectors extraordinaris, apareixien a les fotografies de Jordi Gómez transfigurats, amb vestits d’un altre temps: ulleres gruixudes, armilles, barrets bombins i un paper rebregat a la boca, com si fos un puro.

Els textos de Parcerisas acabaven d’obrar el miracle de la transfiguració. La ciutat de finals dels anys seixanta era una ruïna i la platja de la Marbella en sintetitzava tots els mals.

Però al mateix temps oferia elements fantàstics que permetien pensar que el món podia ser d’una altra manera. La Venus de

mar convidava Parcerisas a viatjar per altres mars, evocar els poetes que havien cantat les cases de pescadors, les cales verdes, l’esquívola bellesa de la febre marina, el balanceig de les ones, les desfetes escumes i els dofins. Res d’això no existia darrere de la línia que marcava el carrer Ferrocarril. Però l’art, la poesia, capgiraven la realitat i cada objecte suggeria a Parcerisas una història extraordinària.

La utopia dels seixanta –transformar la realitat amb la imaginació— va fer fallida: els amics que recollien ferros i fustes al Poblenou van acabar fent de professors a Anglaterra o als Estats Units, o es van fer hippies, van fugir de la ciutat i es van instal·lar en pobles i platges de fantasia. En alguns textos de Quinze escultures de mar, significativament, ja es parla d’Eivissa, on Arranz-Bravo, Bartolozzi i Francesc Parcerisas van viure als anys setanta.

En el meu llibre La fàbrica de fred (1989), publicat vint anys després de Quinze escultures de mar, hi ha un text que parla d’un dia a la Marbella abans que comencessin les obres olímpiques.

Recordo que hi vaig anar un matí i que em vaig estirar a la sorra. Vaig inventar una història complicada amb beduïns que cavalcaven pel desert, la Camel Corps avançant camí del Sudan i, a les planes desertes d’Aràbia, cotxes cremats que apareixen als mapes com a fites del recorregut. Un dromedari posa l’esquena dreta per reduir l’espai d’exposició solar i contempla el mar de dunes amb els ulls plens de lleganyes. Uns viatgers que han tingut pana de benzina intenten clavar-li punyalada a la panxa, on hi ha la reserva d’aigua. Aleshores cito un text de L’artillerie à dos de chameau de Voinot que vaig trobar a l’Enciclopèdia Espasa: l’oïda és el sentit més desenvolupat dels camèlids, per sobre de la vista i de l’olfacte. I ara que sóc un camell, ajagut a la sorra, i que tinc tan bona oïda, puc sentir el tren de la costa que em fa adonar que no sóc al desert, que sóc a la platja de la Marbella, mirant un tros de sorra que sembla un desert, potser l’únic tros de sorra que quedava net.

Julià Guillamon

4 poemes Poemes de J.M. Sobrer.

Llibre amb 4 originals d’Arranz-Bravo.

Peça única, tinta sobre paper, 33 x 26 cm.

Barcelona, 1964

Poemes de Francesc Parcerisas Portada i 6 il·lustracions facsímils d’Arranz-Bravo 50 x 35’5 cm.

Barcelona, 1965

Més plec Poemes de Rafael Santos Torroella, text de Francesc Parcerisas, amb 3 il·lustracions i 1 desplegable de 27 x 49 cm d’Arranz-Bravo, Bartolozzi, Robert Llimós i Gerard Sala.

Portada 28 x 25 cm, Sala Gaspar, Barcelona, 1967

Dibuix-Dibuix Text de Francesc Parcerisas.

Arranz-Bravo, Bartolozzi, Robert Llim贸s i Gerard Sala.

2 dibuixos originals i 2 il路lustracions de cada autor.

46 x 34 cm.

Sala Gaspar, Barcelona, 1968

De toros de muerte, rito y juego, Antonio Ordoñez Textos de Mariano de la Cruz i Antonio Ordoñez.

El llibre consta de 10 aiguaforts i resina amb relleu d’Arranz-Bravo, 10 de Bartolozzi, i 11 il·lustracions amb objectes dels artistes.

Capsa 41’5 x 34’5cm, aiguaforts 31’5 x 22cm.

Sala Gaspar, Barcelona, 1969

Escultures de mar.

Textos de Francesc Parcerisas, amb 4 il·lustracions d’Arranz-Bravo i Bartolozzi.

23’5 x 16’5 cm.

Barcelona, 1969

Homes que es banyen Francesc Parcerisas.

Il·lustració d’Arranz-Bravo.

18 x 14 cm.

Premi Carles Riba 1966, Edicions Proa, Barcelona, 1970

Joan Ponç. Arranz-Bravo. Bartolozzi.

Amb 18 il·lustracions de cada autor.

32 x 21’5 cm.

Barcelona, 1973

Granollers fulla baixa Textos de Francesc Parcerisas. Portada, 1 il·lustració i 1 litografia conjunta d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, 10 litografies d’Arranz-Bravo i 10 litografies de Bartolozzi.

Carpeta 79 x 57 cm, litografies 65 x 50 cm. Sala Gaspar, Barcelona, 1973

Oliva Textos de Cesáreo Rodríguez Aguilera. 2 serigrafies d’Arranz-Bravo i 2 de Bartolozzi.

Carpeta 41’5 x 34’5 cm, serigrafies 33 x 21 cm. Barcelona, 1973

Dos litografias 1 litografia d’Arranz-Bravo i 1 de Bartolozzi.

Carpeta 44 x 36 cm, litografies 35 x 29 cm. Tipel, Parets del Vallès, 1973

La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner Textos de Francesc Parcerisas, amb 4 aiguaforts d’Arranz-Bravo, 4 aiguaforts de Bartolozzi, 4 aiguaforts de Robert Llimós i 5 il·lustracions dels artistes.

Carpeta 50 x 36’5 cm, aiguaforts 29 x 21’5 cm.

Barcelona, 1974

Latituds dels cavalls Poemes de Francesc Parcerisas.

Portada d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, amb una il·lustració d’Arranz-Bravo i una de Bartolozzi.

18 x 12 cm.

Lumen, Barcelona, 1974

La Capital Textos de Francesc Parcerisas, amb 2 litografies d’Arranz-Bravo, 2 litografies de Bartolozzi i 18 il·lustracions dels artistes, 24’5 x 18 cm. Galeria Vandrés, Madrid, 1975

Mortal y rosa Francisco Umbral.

Portada d’Arranz-Bravo, 21 x 13 cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1975

Nuevas precisiones y otros despojos Textos de Francesc Parcerisas, amb 17 il·lustracions d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, 16’5 x 10’5 cm.

Ediciones Rayuela, Madrid, 1975

Arranz-Bravo i Bartolozzi a Tarragona Amb 1 litografia d’Arranz-Bravo i 1 de Bartolozzi, 23’5 x 16’5 cm.

Galeria Gavós, Tarragona, 1976

Libreto-to Textos d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, amb 4 aiguaforts d’Arranz-Bravo, 4 aiguaforts de Bartolozzi i 12 il·lustracions dels autors Carpeta 57 x 52 cm, aiguaforts 39’5 x 39’5 cm.

Galeria Cadaqués, Cadaqués, 1976

La realidad y otras alucinaciones Textos de Cesáreo Rodríguez Aguilera. Amb 2 il·lustracions d’Arranz-Bravo i 2 de Bartolozzi.

49 x 34 cm. Ámbito Literario, Barcelona, 1979

Sèrie Aniversari AB 41 il·lustracions d’Arranz-Bravo, 15 x 11 cm. Galeria Cadaqués, Cadaqués, 1981

Cartrons Llibre amb 4 originals, peça única.

Pintura sobre cartró 24 x 17 cm.

Carpeta 28 x 19 cm.

Vespella, 1981

Biografies Textos de Francesc Parcerisas, portada i 6 il·lustracions d’Arranz-Bravo. 13’5 x 8 cm. Edició de Gloria Carballo, Barcelona, 1982

Botànica lírica de l’illa de Mallorca Textos de Baltasar Porcel, 4 litografies d’Arranz-Bravo i 4 litografies de Bartolozzi.

Portada 51 x 35’5 cm, litografies 42’5 x 30 cm.

Barcelona, 1982

Zahara-22 Portada i 11 dibuixos originals d’Arranz-Bravo, (llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm) 11 fotografies de Xavier Guardans, 25 x 25cm, Capsa 45 x 41cm, Barcelona, 1983

El Don de les plàcides aigües Mikhaïl Xólokhov.

Il·lustració d’Arranz-Bravo, 20’5 x 14 cm.

Edicions Proa, Barcelona, 1984

Moments Textos de Francesc Parcerisas i 7 aiguaforts d’Arranz-Bravo.

Carpeta 50 x 35 cm, aiguafirts i resina 24’5 x 20 cm.

Barcelona, 1985

La hoja roja. Miquel Delibes.

11 il·lustracions d’Arranz-Bravo. 22 x 15cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1986

Mi idolatrado hijo Sisí. Miquel Delibes.

13 il·lustracions d’Arranz-Bravo, 22 x 15 cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1986

El príncipe destronado. Miquel Delibes.

12 il·lustracions d’Arranz-Bravo, 22 x 15 cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1986

Zorba el griego.

Nikos Kazantzakis.

Portada, 9 il·lustracions i 1 aiguafort i resina d’Arranz-Bravo, 21’5 x 15 cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1986

La terrorista bona.

Doris Lessing.

Portada d’Arranz-Bravo, 22’5 x 14’5 cm.

Edhasa, Barcelona, 1987

El callejón de los milagros.

Naguib Mahfuz.

Portada i 35 il·lustracions en color d’Arranz-Bravo, 27 x 20 cm.

Círculo de Lectores, Barcelona, 1989

7 dies 8 aiguaforts i resina d’Arranz-Bravo.

49 x 35 cm.

Carpeta 67 x 51 cm.

Edicio en color i edició en blanc i negre.

Galeria Cadaqués, Cadaqués, 1989

Arranz-Bravo Textos de Lluís Permanyer.

Il·listracions d’Arranz-Bravo, 50 x 34’5 cm. Àmbit de dibuix, Barcelona, 1989

Ciclista sentimental 3 litografies d’Arranz-Bravo.

45 x 70 cm.

Carpeta 56 x 75 cm, València, 1990

Portrait of Eco Llibre amb 68 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 24’5 x 16 cm.

Vespella, 1991

Cristo versus Arizona Camilo José Cela.

Portada i 243 il·lustracions, 24’5 x 17 cm, i 2 aiguaforts, 19 x 13 cm, d’Arranz-Bravo Círculo de Lectores, Barcelona, 1992

Diario de Agosto Edició facsímil de 150 exemplars numerats i firmats amb una pintura original d’Arranz-Bravo.

30’5 x 21’5 cm.

Galerie Rackey, Bonn, 1993

In Ecolivvo Llibre amb 51 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper 24’5 x 17’4 cm.

Barcelona, 1993

Homenatge a Catalunya George Orwell.

Portada, 14 il·lustracions en color, 34 il·lustracions en blanc i negre i 2 aiguaforts i resina (20’5 x 17’5 cm) d’Arranz-Bravo.

Capsa 30 x 21’5 cm, llibre 27 x 20 cm, Círculo de Lectores, Barcelona, 1996

L’àngel d’hora a hora Miquel de Pallol.

Portada d’Arranz-Bravo, 21 x 13 cm.

Círculo de lectores, Barcelona, 1996

Faith 40 il·lustracions facsímils d’Arranz-Bravo, 24 x 17 cm.

Barcelona, 1998

Ludus Llibre amb 42 originals, peça única Pintura i collage sobre paper 34’5 x 24’5 cm.

Barcelona, 1999

Colección Opera Mundi Portades d’Arranz-Bravo, 21 x 13 cm Biblioteca Universal del Círculo de Lectores, Clásicos españoles, Barcelona, 1999-2000

Mirall trobat Llibre amb 72 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 33’5 x 24’5 cm.

Barcelona, 2001

Sonetos del amor oscuro Federico García Lorca.

Llibre amb 13 originals, peça única. gouache sobre paper 21 x 13 cm.

Barcelona, 2002

Elegies. Joan Alcover.

23 il·lustracions d’Arranz-Bravo, 16’5 x 12’5 cm.

Cross-Cultural Communications, Merrick, Nova York, 2004

Nepal Llibre amb 54 originals, peça única.

Llapis, tinta i pastel sobre paper fet a mà, 22’5 x 16 cm.

Barcelona, 2005

Natalia 2006 Llibre amb 40 originals, peça única.

Llapis sobre paper, 17 x 17 cm.

Barcelona, 2006

Sí EAB Llibre amb 50 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 34’5 x 24 cm.

Barcelona, 2006 Edició facsímil de 200 exemplars numerada i firmada, 34’5 x 24 cm.

Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet, 2006

Amore Llibre amb 74 originals, peça única.

Gouache sobre paper, 24’5 x 16’5 cm.

Barcelona, 2008

Codex Arransus Caramba Llibre amb 22 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 34’5 x 24’5 cm.

Barcelona, 2008

On éreu?

7 textos litografiats de Francesc Parcerisas i 7 litografies d’Arranz-Bravo.

Carpeta 67 x 51’5 cm, litografies 65 x 50 cm.

Barcelona, 2009

Blanc negre vermell Llibre amb 64 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 32’5 x 24’5 cm.

Barcelona, 2009

Model Llibre amb 79 originals, peça única.

Pintura sobre paper, 29’5 x 30 cm.

Barcelona, 2009

* (Guardas: dibuixos realitzats pels interns de la Presó Model de Barcelona)

Hi fet Llibre amb 90 originals, peça única.

Pintura i collage sobre paper, 21’5 x 15’5 cm.

Barcelona, 2010

Febrer-work Llibre amb 65 originals, peça única.

Aquarel·la, gouache i llapis sobre paper, 16’5 x 24’5 cm.

Barcelona, 2011

Catalan Doggi Llibre amb 77 originals, peça única.

Aquarel·la sobre paper, 31’5 x 21’5 cm.

Barcelona, 2012

Revelations Ted Olson Portada d’Arranz-Bravo, 23 x 15 cm.

Celtic Cat Publishing, Knoxville, Tennessee, USA, 2012

Repertori Llibre amb 81 originals, peça única.

Aquarel·la sobre paper, 31 x 22 cm Barcelona, 2012

Desde que abrió sus puertas, la Fundación Arranz-Bravo se ha convertido en un espacio de referencia para la difusión artística en L’Hospitalet. Su objetivo principal es dar a conocer la obra y la figura de Eduard Arranz-Bravo –un creador muy vinculado a nuestra ciudad– y, al mismo tiempo, promover los trabajos de nuevos artistas y jóvenes creadores.

En esta ocasión, en el espacio que dispone la Fundación en el Centro Cultural Metropolitano Tecla Sala, se nos invita a descubrir una parte menos conocida, pero no por ello menos interesante, de la obra del mismo Arranz-Bravo. La Fundación se transforma en biblioteca para acoger la exposición “Arranz-Bravo y los libros”, que nos obsequia con las ilustraciones de más de una cincuentena de libros realizadas por el pintor desde los años 60 hasta el 2012.

Este trabajo –a veces, fabulador; a veces, riguroso y profundo; pero siempre muy auténtico y propio– demuestra sobre todo la bibliofilia, el amor al libro como objeto de colección, que tiene el artista. Por eso, la visita a la muestra será un auténtico placer, especialmente para todas aquellas personas que aman la lectura y los libros.

Arranz-Bravo es un artista muy vinculado a L’Hospitalet. Es autor de los dos principales monumentos de la ciudad: L’Acollidora, símbolo de L’Hospitalet, y El pont de la llibertat. Como alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo os invito a acercaros a esta parte de su obra menos espectacular, pero, sin embargo, diversa, rica y siempre sorprendente.

Deseo que la disfrutéis.

Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta del Patronato de la Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo: ediciones de bibliófilo

Arranz-Bravo y los libros

La ilustración de libros de artista ha sido una de las artes predilectas del pintor Eduard ArranzBravo. Durante los años setenta y ochenta, a parte de pintar fábricas, hacer escenografías para el cine o acciones perfomáticas, ArranzBravo también realiza imaginativas ediciones de bibliófilo en colaboración con escritores destacados de su tiempo como Francesc Parcerisas, Santos Torroella, Camilo José Cela o Baltasar Porcel, entre otros. También trabaja conjuntamente con artistas como Rafael Bartolozzi, Robert Llimós, Gerard Sala, Joan Ponç o el fotógrafo Xavier Guardans. La exposición “Arranz-Bravo y los libros” quiere recuperar esta vertiente desconocida y sorprendente de su arte, revisando también las diferentes ediciones que ha seguido realizando hasta nuestros días.

Pocos artistas peninsulares contemporáneos poseen una lista tan amplia y destacada de libros ilustrados como Arranz-Bravo. Desde el año 1965, se cuentan más de 55 ediciones en las que nuestro artista ha participado, quince de ellas realizadas conjuntamente con el escritor Francesc Parcerisas. Arranz-Bravo lo ha hecho desde diferentes registros artísticos: se conservan libros poéticos, experimentales, grupales, autónomos, irónicos, histriónicos, viscerales o puramente emocionales. Algunos de ellos son auténticas piezas de coleccionista: raros por su calidad intrínseca, pero también por la manera insólita y desenfadada en la que fueron realizados. Muchos de los libros responden al empuje de unos tiempos de ilusión experimental y jovialidad ilustrada: los artistas proponían, los escritores se adherían, los galeristas y marchantes (galería Gaspar o Fernando Vijande de Madrid) financiaban, sin otro interés que promover la fogosa inventiva de nuestro artista. Sin el entusiasmo y entendimiento entre los tres agentes no habrían visto la luz muchos libros hoy ya considerados como piezas de museo –como el Mes-Plec (1967), De toros y muerte, juego y rito, Antonio Ordoñez (1969), Granollers, fulla baixa (1973) o La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (1974), este último ideado colectivamente en una comuna ibizenca. Las historias que acompañan a las publicaciones de estos libros son explicadas en el texto escrito en este catálogo por el historiador del arte y director de la feria Liberis liber Miquel-Àngel Codes, a quien agradecemos el interés puesto en historiar este proyecto.

A su vez, hemos querido hacer coincidir esta exposición con una segunda muestra complementaria, que se presenta en las salas de la biblioteca de la Tecla Sala de L’Hospitalet, y donde se expone una donación de Arranz-Bravo a la biblioteca de más de cincuenta libros que a lo largo de trayectoria de Arranz-Bravo se han escrito sobre él. En ellos vuelven a aparecer prestigiosas firmas, como Corredor Matheos, Baltasar Porcel, Santos Torroella o Cesáreo Rodríguez Aguilera. Aprovechamos para agradecer al director de la biblioteca, Pedro Bravo, su amabilidad al aceptar y ayudarnos a organizar la propuesta.

“Leo diariamente, pero cada vez releo más”, me comenta el pintor Eduard Arranz-Bravo en su estudio de ensueño en Vallvidrera. También me traslada su convencimiento de que en el intento de querer ilustrar la buena literatura se puede caer fácilmente “en la irreverencia”.1 Pero Arranz-Bravo ha ilustrado –y mucho– a largo de su trayectoria. ¿Cómo ha podido superar esta contradicción? Pues gracias a un concepto que para él tiene un carácter teleológico: la autenticidad. Para Arranz-Bravo pintar, esculpir o ilustrar sólo tiene sentido cuando se siente de veras, cuando el resultado se percibe como propio. Entonces sí que vale.

En el caso concreto de los libros en los que ha intervenido, estas certezas han tomado cuerpo en diversos formatos, desde el más tradicional de la industria editorial (el libro ilustrado) hasta carpetas de grabados u otros mucho más personales, como la abundosa serie de librosobjeto –piezas únicas rebosantes de introspección artística– de los últimos años.

Cuando Arranz-Bravo, a mediados de los años sesenta, empezó a ilustrar textos, la ilustración, el grabado, había tomado un gran impulso dentro del panorama artístico catalán: en 1959, la editorial Gustavo Gili publicaba la Tauromaquia de Pepe Hillo con veintiséis aguatintas de Picasso; en 1964, la misma editorial iniciaba –con la implicación del pintor Joan Hernández Pijuan– Las Estampas de la Cometa, una serie de ediciones protagonizadas por artistas, y en 1968, para citar un último ejemplo, otra editorial como la Polígrafa publicaba Les essències de la terra, con un texto de Joan Perucho y una litografía de Joan Miró, que constituye un perfecto botón de muestra de la intensa dedicación de este sello en aquella época a las ediciones de bibliófilo.

De todos aquellos artistas que se entregaron a dicha tarea, unos cuantos tenían el grabado como la técnica principal de sus creaciones, pero también había otros que tenían la pintura o la escultura como su primer vehículo de expresión y que se acercaron a ella con el afán de probar otras técnicas y de hacer más accesible su obra a más personas, especialmente a aquellos amantes del arte que no tenían los bolsillos llenos. Arranz-Bravo, pues, formaría parte de este segundo grupo de pintores y escultores que se estaban forjando un nombre y que experimentaron en este campo. Como la mayoría, sus ilustraciones eran el reflejo de su pintura: en 1963, Arranz-Bravo terminó su formación en la Escuela de Bellas Artes y se fue a vivir a la incivilizada Vallvidrera de entonces, para iniciar un periodo de “fabulación poética” –tal y como la denominó uno de sus profesores, el crítico Rafael Santos Torroella– que lo llevará a la plenitud de su estilo.

Este cenit coincidiría con su fichaje en 1967 para la prestigiosa Sala Gaspar de Barcelona que, junto con la Galería Cadaqués dirigida por Lanfranco Bombelli, sería la promotora de algunos de sus libros más interesantes. Pero no fueron las únicas: en 1975, las galerías madrileñas Rayuela y Vandrés publicaron respectivamente Nuevas precisiones y otros despojos

Albert Mercadé Director artístico de la Fundació Arranz-Bravo

y La Capital. Si el primer libro –como explica la contraportada– era “un tejido de textos originales y apócrifos” que pretendía de manera irónica “recrear el ambiente en el que surge y se plasma la pintura de Arranz-Bravo y Bartolozzi”, el segundo hacía alusión al hecho de llegar a Madrid, a la capital del reino, como habían hecho Arranz-Bravo y el inseparable Bartolozzi para presentarse y exponer en la galería gobernada por el recordado Fernando Vijande:2 a ojos de hoy, sorprende la exquisitez de este catálogo convertido en libro, en el cual aparte de la reproducción de los cuadros (llama la atención la versión de Arranz-Bravo sobre la obra Juana La Loca de Francisco Pradilla conservada en el Museo del Prado), se combinan textos de guías locales, fotografías modificadas de iconos de la ciudad o una serie de imágenes de los dos pintores ataviados de manera estrafalaria y totalmente surrealistas.

La relación con Lanfranco Bombelli –anima mater de la Galería Cadaqués– fue mucho más intensa, ya que entre Arranz-Bravo y él existió un vínculo de profunda amistad. El hecho de que Bombelli acabase diseñando la casa de Arranz-Bravo en Vallvidrera (era arquitecto de formación) y que Arranz-Bravo prestase a Bombelli su casa-estudio en Cadaqués para que éste organizase algunas de las actividades paralelas de la galería (conciertos, representaciones o mesas redondas como la que dedicó a John Cage con la presencia del mismo artista) es bastante sintomático de esta buena sintonía. Bombelli era hijo de un litógrafo y de muy joven colaboró como diseñador gráfico en una pequeña editorial de Milán –Il Balcone– que habían montado dos amigos suyos. Por lo tanto, llevaba el oficio en las venas –tenía predilección, por ejemplo, por la Nueva Tipografía de los años treinta– y eso se nota en el cuidado de las ediciones que compuso con Arranz-Bravo. La primera –hecha con Bartolozzi– fue Libreto-to: una carpeta de aguafuertes (más un conjunto de textos y fotografías) relacionados con la representación que se había estrenado diez años antes con el mismo título en la Sala Gaspar. Escrita por los mismos artistas –se puede considerar el único libro autógrafo de Arranz-Bravo– e interpretada originalmente por la compañía Els Joglars (con la colaboración de Jackie Haslam, Francesc Parcerisas, Robert Llimós y Gerard Sala), se trata de una descripción muy sui generis de una serie de ritos y escenas imaginadas, donde la quimera ortográfica y el sentido del humor –no siempre de código abierto– son las notas predominantes. Otra edición conjunta fue 7 dies, en la que Arranz-Bravo crea un aguafuerte para cada día de la semana (a modo de ejemplo, en el que corresponde al sábado, aparece una pareja desnuda).

Sin embargo, la galería que le promovió más libros fue la Sala Gaspar. Fue en los años cincuenta cuando este establecimiento comenzó a acercarse a las propuestas artísticas más renovadoras, gracias a los contactos que establecieron con Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Joan Miró y Pablo Picasso, a quien en 1960 le organizarían la famosa muestra que provocaría colas por la calle Consell de Cent. Bien entrada la década de los sesenta, apostaron tam-

bién por los artistas más jóvenes. Como recuerda Joan Gaspar, “junto con Joan Perucho y Rafael Santos Torroella hicimos una investigación de gente joven que había salido de Bellas Artes y seleccionamos a diversos artistas que tenían interés. (...) De todos ellos, tal vez quienes han tenido una obra con mayor fuerza han sido Arranz-Bravo y Bartolozzi”.3 Una opinión que, vista la plantilla de artistas anteriormente citados que tenía este galerista, es bastante reveladora. Según Arranz-Bravo, “Gaspar llevaba la iniciativa y a menudo nos proponía los libros”.4 Podría ser el caso de Mes-Plec (1967), un vistoso libro troquelado del cual ArranzBravo, Bartolozzi, Robert Llimós y Gerard Sala diseñaron las páginas, Santos Torroella puso los poemas –uno dedicado a cada artista– y Francesc Parcerisas –uno de los autores que más se irá repitiendo en este artículo y del cual se hablará más adelante– aportó un hilarante texto dedicado al ascensor (el libro se presentó el mismo día que se inauguró una exposición de los cuatro pintores en la sala). El siguiente libro, Dibuix-dibuix, demuestra el entusiasmo –y sobre todo la energía– de todos ellos, ya que se agruparon de nuevo –esta vez sin la participación de Santos Torroella– e hicieron doscientos dibujos originales cada uno. De toros y muerte. juego y rito. Antonio Ordóñez (1969), en cambio, fue otro concepto de edición. Si en el caso de la ya citada tauromaquia de Picasso (promovida –en parte– por el propio Gaspar, quien convenció a Picasso para que la publicase con Gustavo Gili) el artista tardó tres horas en hacer las ilustraciones después de asistir a una corrida en Arles, en el caso de ArranzBravo y Bartolozzi fue un proyecto pensado hasta el último detalle (no en vano, se documentaron a conciencia siguiendo al maestro durante el verano que precedió a la publicación): aparte de su aguafuertes y los textos del doctor Mariano de la Cruz y el propio torero, se incluyó en la caja una serie de elementos de cariz fetichista como “una estampita con la imagen de la Virgen predilecta del matador Antonio Ordóñez, una muestra de albero, procedente del ruedo de la plaza de la Maestranza de Sevilla, una entrada a la localidad de la Plaza de Toros de la Maestranza de Caballería de Ronda (día grande para el matador), dos postales de toros antiguas realizadas a mano por Arranz-Bravo y Bartolozzi y lentejuelas para traje de luces”. Finalmente, cabe citar la obra Granollers, fulla baixa (1973), una carpeta con textos de Francesc Parcerisas y litografías de Arranz-Bravo y Bartolozzi, creada pensando en la marihuana: “decían –como evoca el poeta– que se plantaba en Granollers y que era la más buena, en especial ‘la hoja baja’ (...)”.

Los textos son, evidentemente, más oníricos y surreales, pero con referencias a cosas concretas; una realidad “rota”, como lo son los grabados.5 Cabe recordar que era la época en la que Parcerisas sentía fascinación por la técnica del cut-up del escritor beat William Burroughs y que Granollers era una fiesta, en tanto que foco destacado del denominado arte de acción.

Curiosamente, lo que fue el espacio histórico de la Sala Gaspar en la calle Consell de Cent de Barcelona es ahora la sede de la fundación del Círculo de Lectores, es decir, la

editorial con la que Arranz-Bravo ha trabajado más en el campo de la ilustración. Esta reiterada presencia se explica porque Hans Meinke –uno de sus altos directivos– era un admirador de su obra. Dentro de este grupo de libros, hay que distinguir aquellos de los que sólo hizo las portadas de aquéllos que ilustró en su totalidad. De los primeros, la editorial se apropió sencillamente de dos de ellos: SilenciHabitació (1969) para el libro Mortal y rosa de Francisco Umbral y Valls boy (1974) para el libro L’àngel d’hora en hora de Miquel de Palol. Las otras portadas fueron las que elaboró ad hoc para la colección Opera Mundi dirigida por Francisco Rico sobre clásicos españoles (las hizo de golpe, sin subterfugios, con un estilo más narrativo). En cuanto a los libros ilustrados con esta editorial, destaca primeramente la denominada Trilogía de ciudad de Miguel Delibes (La hoja roja, Mi idolatrado hijo Sisí y El príncipe destronado): el mismo Arranz-Bravo dejó escrito en las páginas interiores que desde un principio “vi claro que a esa literatura tan acerada tenía que darle un tratamiento similar, que sería difícil, pero estimulante. Acepté. Todo ese mundo de personajes mediocres, grises, que hace de ellos, paradójicamente, auténticos arquetipos de la literatura universal (...) llegó a obsesionarme”.6 En efecto, el estilo utilizado es seco, duro, en perfecta concordancia con los textos de Delibes. Los siguientes libros fueron Zorba el griego de Nikos Kazantzakis (casualmente Arranz-Bravo regresaba de un viaje a Grecia cuando le hicieron el encargo, motivo por el cual lo tenía “todo fresco”);7 El callejón de los milagros de Naguib Mahfuz (donde ArranzBravo optó por unas ilustraciones en las que el contraste del color y el blanco y negro del lápiz crean un efecto muy atractivo); Cristo versus Arizona de Camilo José Cela (una novela experimental de este autor –una especie de monólogo interior, un delirio discursivo non stop– a la que Arranz contrapuso un trabajo titánico, concretamente 246 ilustraciones igualmente seguidas, colocadas en una franja central en cada página y relacionadas con el texto a tocar) y Homenaje a Cataluña de George Orwell, uno de los grandes escritos sobre la Guerra Civil que, junto con las ilustraciones de Arranz-Bravo, constituye toda una experiencia lectora.

Los libros ilustrados con otras editoriales tienen su génesis mayormente en la amistad de Arranz-Bravo con Francesc Parcerisas. Desde la portada de La terrorista buena de Doris Lessing (publicada por Edhasa, cuando Parcerisas era su director editorial) hasta los poemarios escritos por el propio Parcerisas como Homes que es banyen (la obra que ganó en 1966 el Premio Carles Riba y que editó Proa en 1970) y Latituds de cavalls (ilustrado con Bartolozzi), o la rareza titulada Biografies, un pequeño libro incluido en la colección “Amagatotis”, en la que el lector puede leer “biografías verdaderas y muy ejemplares de catalanes ilustrísimos que por las circunstancias adversas del destino murieron lejos de su tierra y serían injustamente postergados del recuerdo de sus compatricios y borrados de enciclopedias y libros de historia”... La verdad, sin embargo,

es que todas son ficticias. Parcerisas y ArranzBravo se inspiraron en un minúsculo libro que halló el primero en Inglaterra, que consistía en una recopilación de cuentos tradicionales ilustrados por David Hockney. Quisieron hacer lo mismo, pero con una serie de biografías falsas –pero “posibles”– que debían mucho a la lectura atenta que estaba haciendo Parcerisas del libro de referencia Industrials i polítics (segle XIX) del historiador Vicens Vives. 8 La factura final del libro no fue la que deseaban, pero a día de hoy aún conserva su poder de atracción.

Como se ha evidenciado hasta aquí, el nombre del poeta y traductor Francesc Parcerisas (Begues, 1944) es indisociable a la hora de hablar de Arranz-Bravo y los libros. Ya se ha visto como este vínculo propició una serie de publicaciones dentro la órbita galerística de Arranz-Bravo y/o de las editoriales con las que publicaba Parcerisas. Pero hubo otras que nacieron, se gestaron, fruto del anhelo común. El punto de partida era óptimo, ya que el escritor de este tándem sentía y siente una veneración especial por la condición de objeto del libro: “todavía hoy desconfío de aquellos escritores que nunca se han sentido tentados por ‘hacer’ libros. De hecho, así es como uno comienza a escribir: en ejemplares únicos a mano, o con tirajes dobles en papel carbón a máquina, produciendo objetos que nos permiten distanciarnos, en tanto que autores, y ver cómo los textos se las arreglan, independientes, delatores, estimulantes, eternos. Al hacerlo, ejecutamos un acto de creación, y de desvergüenza, que nos acerca a aquellos pequeños dioses de las mitologías antiguas que soñaban, construían y mangoneaban con sus pequeños universos”.9 Es evidente que Parcerisas halló en las visiones plásticas de ArranzBravo el lugar ideal para que sus textos fuesen más estimulantes que nunca. Desde el sencillo e iniciático Poemes de 1965 hasta el lisérgico La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (ideado en 1974 en una comuna de Ibiza, junto con Bartolozzi y Llimós) o los más discursivos Moments (dedicado a siete espacios de una casa cualquiera) y On éreu? (de grandes dimensiones, con un tono elegíaco y donde la forma geométrica de la ilustración coincide con la del texto que se relaciona con ella).

Sin embargo, Parcerisas no fue el único creador con el que Arranz-Bravo hizo ediciones especiales. Entre enero y febrero de 1973, un renacido Joan Ponç (que se había ido a vivir a La Roca, un pequeño pueblo cerca de Camprodon, donde se sentía muy a gusto)10 convocó a Arranz-Bravo y Bartolozzi para hacer una edición donde los tres dibujarían los mismos temas (entre éstos, un homenaje a J. V. Foix). Las reuniones de trabajo serían en Olot y, pese a la lógica yuxtaposición de estilos, el resultado fue del todo armónico. La otra edición destacable hecha en colaboración con otro autor –en este caso con el fotógrafo Xavier Guardans– fue Zahara-22. Como explican los mismos autores, “el veintiséis de junio de 1983 nos pusimos en camino hacia tierras de Cádiz. A medida que avanzábamos carretera adelante nos íbamos ilusionando más y más

en nuestro proyecto. Dejándonos guiar por la intuición, sobrepasamos Ronda en dirección a Arcos de la Frontera. Pronto vislumbramos lo que sería nuestro destino, Zahara de la Sierra.

Zahara nos dio la impresión de que esperaba nuestra llegada”. Quienes seguro que no los esperaban eran sus habitantes, que debieron de quedar muy sorprendidos al ver cómo un fotógrafo y un pintor de la otra punta de la península se dedicaban durante días a retratar el alma de su pueblo.

Para terminar, es preciso hablar de aquellos libros más personales, aquéllos en los que sólo participa el propio Arranz-Bravo. Son fruto principalmente del recogimiento, de la intimidad en el estudio, como también de la sugestión que le han provocado desde siempre los códices medievales y los artesanos que los crearon. Los ha elaborado desde los años ochenta, pero ha sido a partir del cambio de milenio hasta hoy cuando ha intensificado notablemente el ritmo de creación. Si se resiguen los títulos, se comprueba que hay de muchos tipos: los más autobiográficos y/o autorreferenciales (In eccolivvo, Natalia, Sí EAB o Hi fet, un título que recuerda mucho a la firma que Jan van Eyck dejó en el retrato del matrimonio Arnolfini: “fuit hic”); los más vinculados al día a día del estudio (Cartrons, Ludus; Blanc, negre, vermell; Febrer-work), los humorísticos (Codex Arransus Caramba, Catalan doggi) o aquellos fruto de la casualidad, la esfera sentimental o la pura visceralidad.

En Mirall trobat, por ejemplo, se encontró un álbum familiar tirado en la calle y no pudo resistirse a hacer con él un libro. En Sonetos del amor oscuro, cogió una edición de dicho poemario de Lorca y, en un gesto radical, lo rasgó y pintó por encima (sólo con el color negro). En Model, en cambio, el proceso fue otro: después de dar clases a los presos del centro penitenciario de la Modelo de Barcelona, éstos le regalaron como agradecimiento unos dibujos, concretamente sus autorretratos, que Arranz-Bravo adoptó como punto de partida para crear su libro.

Todo ello deja clara una cosa: Arranz-Bravo ha tenido siempre una sed de crear imparable y los libros –como demuestra la larga lista de títulos aquí comentada– han contribuido a saciarla. ¿Cuál será el próximo?

Miquel-Àngel Codes Luna Doctor en Historia del Arte y miembro de la Asociación Internacional de Críticos de Arte (AICA)

1 Eduard Arranz-Bravo, Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de julio de 2012), manuscrito. El tema literario es prácticamente inexistente en el corpus general de su obra.

2 En 1970, Fernando Vijande sería procesado por el régimen franquista por haber organizado una muestra de cariz erótico en la que Arranz-Bravo también estuvo presente (en el juicio participaron numerosos artistas e intelectuales y la sentencia sirvió para establecer una diferencia entre el erotismo y la pornografía que reconocía la libertad de creación del artista).

Fue el primero del país que expuso vídeo en una galería, aparte de convertirse en el primer marchante internacional español de renombre: en 1980, el Guggenheim de Nueva York organizó la exposición “New images from Spain” sólo con obras de artistas de su galería y en 1982 convenció al mismo Andy Warhol –quien le hizo un retrato– para que expusiese en su establecimiento.

3 Elvira Farreras, Joan Gaspar, Memòries. Art i vida a Barcelona, 1911 – 1996 (Barcelona: La Campana, 1997), 160-161.

4 Eduard Arranz-Bravo, ������������������������������� Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de julio de 2012), manuscrito.

5 Francesc Parcerisas, Entrevista amb l’autor (Barcelona: 22 de agosto de 2012), manuscrito.

6 Miguel Delibes, La hoja roja (Barcelona: Círculo de Lectores, 1986), s. n.

7 Eduard Arranz-Bravo, Entrevista amb l’autor (Vallvidrera: 5 de julio de 2012), manuscrito. El título original de la novela es Alexis Zorba, pero el éxito de la versión cinematográfica protagonizada por Anthony Quinn hizo que se optase por el título del film. Sobre esta cuestión, hay un texto de Terenci Moix en el mismo libro.

8 Francesc Parcerisas, Entrevista amb l’autor (Barcelona: 22 de agosto de 2012), manuscrito.

9 LletrA. La literatura catalana a Internet. Noms propis: Francesc Parcerisas. Universidad Abierta de Cataluña (web): http://www.lletra.uoc.edu [Consulta: 22-08-2012].

10 Robert S. Lubar, Joan Ponç (Barcelona: Polígrafa, 1994), 421.

Enna, Wad-Ras, Lutxana De pequeño, con mis padres, vivía en el Poblenou: calle Lutxana, entre Wad-Ras y Enna.

Después cambiaron los nombres: Roc Boronat, Josep Trueta, Ramon Turró. Supongo que no es cuestión de azar que mientras fue un barrio obrero las calles tuvieran nombres de batallas (una de la primera guerra Carlina, una que ganó el general Prim en Marruecos, otra de la primera guerra Púnica). En la esquina de WadRas con Lutxana se podía ver un grafiti, repicado con escarpa y martillo, de la época de la guerra: Vota CNT. Las batallas eran una manera de decir a los obreros que vivían: ándate con cuidado. Cuando la ciudad se empezó a transformar, en los años ochenta, las calles fueron bautizadas con los nombres de tres prohombres catalanes: el filósofo que creía que los orígenes del conocimiento se hallan en el hambre (Turró), el médico que lavaba las heridas de guerra con agua y jabón (Trueta), el hombre que inventó el cupón de los ciegos (Boronat). Fue tan de un día para otro y tan arbitrario, que los nietos de anarquistas como yo nos encontramos defendiendo los nombres de las batallas. Y es que el nombre no hace la cosa.

El barrio tenía diversos lugares singulares.

Uno de ellos, el camposanto del Este, en el que a penas se enterraba. A veces, con los amigos del colegio, hacíamos novillos y nos dejábamos caer por allí: las tumbas del recinto neoclásico estaban destripadas, con las lápidas partidas por la mitad. En los pasillos había escaleras para bajar a los osarios. Todo abandonado. El segundo lugar era el barrio de Icària, un conjunto de casas que decían que respondía a un cálculo matemático, de acuerdo con los simbolismos de los masones. De ahí había salido la expedición de los cabetianos que habían querido crear una sociedad nueva en Misuri.

Estaba tan abandonado como las tumbas del camposanto. El tercero era la playa de la Marbella. Existía el proyecto de prolongar el paseo Marítimo de la Barceloneta y, para hacer grosor de obra, todos los días decenas de camiones vertían escombros de los edificios que se derrumbaban para hacer lugar a los bloques de Núñez y Navarro y escorias de la fundición Torres. Como entre las calles de casa y el mar había el camposanto y, detrás de éste, la vía del tren, no era fácil llegar a ella. Había un paso a nivel, más o menos a la altura de la Rambla. Y, tocando a la vía Icària, una carreterita que seguía la desembocadura del Bogatell, que era una alcantarilla a cielo abierto, lleno hasta arriba de espuma química.

Tan sólo quedaba un mínimo retal con arena de playa: un triángulo con tres o cuatro barcas de pescadores. A su alrededor, todo era escombro prensado. El viento fuerte de levante arrancaba pedazos de ellas, como si fueran chicharrones, y los hacía rodar días y días por la orilla. La erosión redondeaba sus formas. Había unos bloques de mortero, que aún llevaban pegadas las baldosas hidráulicas. El mar las pulía y volvía a pulir hasta que quedaban como un caramelo lamido. En aquella época no había empresas de reciclaje urbano. Cuando alguien reformaba un piso, en la calle València o en

la rambla del Prat, los pavimentos hidráulicos iban al estercolero. Aquellas baldosas de casa de los abuelos se convirtieron en símbolo de un pasado perdido. Es fuerte que años después se hayan acabado instalando centenares de metros cuadrados en establecimientos que imitan sin ninguna gracia los bares de toda la vida.

En los ochenta, Eugènia Balcells recogió unas cuantas toneladas de escombros de la Marbella (el arte conceptual había pasado de utilizar papel y tijeras a comandar grúas), y con ellas montó una instalación, con proyecciones de imágenes submarinas, que se presentó en la Sala Montcada de la Fundación “la Caixa”: “Exposure Time”.

Quinze escultures de mar (1969), el libro de Arranz-Bravo y Bartolozzi con textos de Francesc Parcerisas, es un precedente remoto. Parcerisas me explicó que el enlace con el Poblenou eran los hermanos Sobré: Gonçal y Josep Maria. Eran mucho mayores que yo y no les conocí personalmente. Pero en un número de la revista 4 cantons descubrí que Gonçal Sobré formaba parte de un grupo, junto con Engràcia Casas, Joan Casas y Emília Castells. Engràcia y Joan tenían una pollería en la calle Enna y en el mercado de la Unió, con los hierros pintados y cuadros colgados en las paredes. Mi madre era cliente de la pollería y muy amiga de Engràcia. Sobré había pintado el bar de debajo de casa, el Ideal, que todo el mundo conocía como el Bar Victoriano, en un esfuerzo por dignificar la vida del barrio, los bares obreros, la gente sencilla. Creo que debían de ir todos juntos a la playa y debían de quedar fascinados por los objetos tan extraños que el mar arrastraba hasta la orilla: maderas de formas ortogonales, cuñas, piezas torneadas que a veces llevaban alambres envueltos, cañerías de plomo que acababan con una punta de grifo. Elementos industriales que hacían pensar en aquellos tiempos remotos del Poblenou de los boteros y de los talleres con andamios de teca. A partir de estos elementos salió un libro de artista (los autores decían una libreta). Las piezas se presentaban como si fueran esculturas (¡eran esculturas!): objetos encontrados, como los de los surrealistas. Una de las más bonitas, vagamente antropomórfica, era un emblema: la Venus de mar. También los autores del libro, que se autodenominaban recolectores extraordinarios, aparecían en las fotografías de Jordi Gómez transfigurados, con vestidos de otro tiempo: gafas gruesas, chalecos, sombreros bombines y un papel arrugado en la boca, como si fuera un puro.

Los textos de Parcerisas acababan de obrar el milagro de la transfiguración. La ciudad de finales de los años sesenta era una ruina y la playa de la Marbella sintetizaba todos los males. Pero al mismo tiempo ofrecía elementos fantásticos que permitían pensar que el mundo podía ser de otra manera. La Venus de mar invitaba a Parcerisas a viajar por otros mares, evocar a los poetas que habían cantado a las casas de pescadores, las calas verdes, la esquiva belleza de la fiebre marina, el balanceo de las olas, las deshechas espumas y los delfines.

Nada de esto existía tras la línea que marcaba la calle Ferrocarril. Pero el arte, la poesía, cambiaban la realidad y cada objeto sugería a Parcerisas una historia extraordinaria.

La utopía de los sesenta –transformar la realidad con la imaginación– hizo fallida: los amigos que recogían hierros y maderas en el Poblenou acabaron haciendo de profesores en Inglaterra o en Estados Unidos, o se hicieron hippies, huyeron de la ciudad y se instalaron en pueblos y playas de fantasía. En algunos textos de Quinze escultures de mar, significativamente, ya se habla de Ibiza, donde Arranz-Bravo, Bartolozzi y Francesc Parcerisas vivieron en los años setenta.

En mi libro La fàbrica de fred (1989), publicado veinte años después de Quinze escultures de mar, hay un texto que habla de un día en la Marbella antes de que empezaran las obras olímpicas. Recuerdo que fui una mañana y me tumbé en la arena. Inventé una historia complicada con beduinos que cabalgaban por el desierto, la Camel Corps avanzando camino de Sudán y, en las llanuras desiertas de Arabia, coches quemados que aparecen en los mapas como objetivos del recorrido. Un dromedario pone la espalda derecha para reducir el espacio de exposición solar y contempla el mar de dunas con los ojos llenos de legañas. Unos viajeros que se han quedado sin gasolina intentan clavarle una puñalada en la barriga, donde está la reserva de agua. Entonces cito un texto de L’artillerie à dos de chameau de Voinot que encontré en la Enciclopedia Espasa: el oído es el sentido más desarrollado de los camélidos, por encima de la vista y del olfato. Y ahora que soy un camello, tumbado en la arena, y que tengo tan buen oído, puedo oír el tren de la costa que me hace constatar que no estoy en el desierto, que estoy en la playa de la Marbella, mirando un pedazo de arena que parece un desierto, quizás el único pedazo de arena que quedaba limpio.

Julià Guillamon

Since its inauguration, the Arranz–Bravo Foundation has become a place of reference for artistic expression in L’Hospitalet. Its principal aim is to raise awareness of the work and the figure of Eduard Arranz-Bravo –a creator who has strong ties to the city– and, at the same time, promote the work of new artists and young creators.

The venue occupied by the Foundation at the Tecla Sala Culture Centre now invites you to discover a less well-known, but not less interesting aspect of the work of ArranzBravo. The Foundation has been turned into a library to house the exhibition “Arranz-Bravo i els llibres”, which will delight us with the illustrations for over fifty books created by the artist from the 1960s to 2012.

These illustrations, sometimes fantasy, sometimes uncompromising and deep, but always highly authentic and very true to Arranz-Bravo’s style, are a tribute to the artist’s love of books as a collector’s item. For this reason, a visit to the exhibition will be a veritable pleasure, especially for those who share his love of reading and books.

Arranz-Bravo is an artist with strong ties to the city of L’Hospitalet. He is the creator of the city’s two main monuments: L’Acollidora, the symbol of L’Hospitalet, and El pont de la llibertat. As City Mayor and President of the Arranz–Bravo Foundation, I invite you to visit this less spectacular example of the artist’s creative work, but one which is nonetheless diverse, rich and always surprising.

I hope you enjoy it.

Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet and President of the Board of Trustees of the Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo: bibliophile editions

Arranz-Bravo and books

The illustration of artists’ books has been one of Eduard Arranz-Bravo’s favourite forms of artistic expression. During the seventies and eighties, apart from painting factories and making scenery for the cinema or theatre, Arranz-Bravo also created imaginative bibliophile editions in collaboration with outstanding writers of the time, such as Francesc Parcerisas, Santos Torroella, Camilo Jose Cela and Baltasar Porcel, among others. He also worked together with artists such as Rafael Bartolozzi, Robert Llimós, Gerard Sala, Joan Ponç and the photographer Xavier Guardans. The exhibition Arranz-Bravo i els llibres aims to recover this unknown and surprising facet of his art, and also to review the different editions that he is still carrying out today.

Few contemporary Spanish artists can show such a complete and successful list of illustrated books as Arranz-Bravo. Since 1965, there have been over 55 editions in which our artist has participated, fifteen of which he worked together with the writer Francesc Parcerisas. Arranz-Bravo has approached this using various artistic registers: there are poetical, experimental, group, individual, ironic, histrionic, visceral or purely emotional registers. Some of these are collectors’ items: rare thanks to their intrinsic quality, but also for the unusual and casual way that they were made. Many are the result of a surge of experimental hope and illustrative joy: the artists proposed, the writers accepted, the gallery owners and merchants (Galeria Gaspar and Fernando Vijande in Madrid) financed, with no other interest than promoting the fiery initiative of our artist. Without the enthusiasm and understanding between the three agents, many books that are today considered to be museum pieces would not have seen the light of day, such as Més Plec (1967), De toros y muerte juego y rito Antonio Ordoñez (1969), Granollers Fulla Baixa (1973), and Gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (1974). The latter came about as a collective idea at an Ibiza commune. The stories that accompany the publications of these books are explained in the text in this catalogue written by the art historian and director of the book fair Liberis liber, Miquel Àngel Codes, to whom we are grateful for the interest he has shown in researching this project.

We also wished this exhibition to coincide with a second complementary exhibition, which is being held in the library of Tecla Sala in Hospitalet, and where there is an exhibition of works donated by Arranz-Bravo to the library of over 50 books that have been written about Arranz-Bravo throughout his career.

Once more, prestigious signatures appear, such as that of Corredor Matheos, Baltasar Porcel, Santos Torroella and Cesáreo Rodríguez Aguilera. We would like to extend our thanks to the library Director, Pedro Bravo, for his kindness in accepting this proposal and helping us to organize the exhibition.

0ten”, comments the artist Eduard ArranzBravo in his spectacular studio in Vallvidrera.

He also assures me that in the attempt to reillustrate good literature, one can easily slip “into irreverence”.1 But Arranz-Bravo has done a lot of illustrating during his career.

How has he been able to overcome this contradiction? Well, thanks to a concept that, for him, is of a theological nature: authenticity. For Arranz-Bravo, painting, sculpting or illustrating only means something when there is real feeling, when the result is perceived as one’s own work. Only then is it worthwhile. With regards the books in which he has been involved, these certainties have taken shape in several formats, from the most traditional of the publishing industry (the illustrated book) to, in more recent years, portfolios of engravings or other much more personal formats, such as the boundless series of book-objects: unique pieces overflowing with artistic introspection.

When, in the mid nineteen sixties, ArranzBravo began to illustrate texts, illustration and engraving had made great headway in the Catalan artistic scene. In 1959, the publishers Gustavo Gili published the Tauromaquia de Pepe Hillo with twenty etchings by Picasso. In 1964, the same publishers began, in collaboration with the artist Joan Hernández Pijuan, Las Estampas de la Cometa, which was a series of editions staged by artists. Again, in 1968, another publishing company, Polígrafa, published Les essències de la terra, with a text by Joan Perucho and a lithograph by Joan Miró, which became a perfect example of the intense dedication of the company at the time for bibliophile editions. Of all the artists who emerged, a few used engraving as their main technique.

However, others who used painting or sculpture as their primary vehicle of expression enthusiastically tried other techniques to make their work more accessible to others, especially penniless art lovers. Arranz-Bravo formed part of this second group of painters and sculptors who were forging a name for themselves and who began to experiment in this field. Like most others, his illustrations were a reflection of his painting. In 1963, Arranz-Bravo completed his training at the Escola de Belles Arts and he went to live in the uninhabited Vallvidrera of the time, to start a period of “poetical invention”, as one of his teachers, the critic Rafael Santos Torroella described it, which helped him to accomplish his style.

This zenith coincided with his signing up in 1967 to the prestigious Sala Gaspar in Barcelona which, together with the Galeria Cadaqués, managed by Lanfranco Bombelli, was the promoter of some of his most interesting books.

However, they were not the only ones. In 1975, the Madrid galleries Rayuela and Vandrés published Nuevas precisiones y otros despojos and La Capital respectively. If the first book, according to its back cover, was “a network of original and apocryphal texts” that ironically aimed to “recreate the atmosphere in which the painting of Arranz-Bravo and Bartolozzi emerged

Albert Mercadé Artistic Director Fundació Arranz-Bravo

and took shape”, the second alluded to the arrival in Madrid, the capital of the kingdom, as Arranz-Bravo and his inseparable Bartolozzi had done to introduce themselves and exhibit in the gallery run by the well-remembered Fernando Vijande:2 For today’s eyes, the exquisiteness of this catalogue / book surprises.

The reproduction of the pictures (Arranz-Bravo’s version of the work Juana La Loca by Francisco Pradilla, in the Museo del Prado attracts our attention), is combined with texts from local guide books, touched up photographs of the city’s icons and a series of photos of the two artists dressed in outlandish and surreal costumes.

Arranz-Bravo’s relationship with Lanfranco Bombelli –anima mater of the Galeria Cadaqués- was very intense, as there was a deep friendship between the two. The fact that Bombelli was given the job of designing the Arranz-Bravo’s house in Vallvidrera (he was an architect by training) and that Arranz-Bravo lent Bombelli his house/studio in Cadaqués to organize some of the parallel activities of the gallery (concerts, plays and round table discussions such as that dedicated to John Cage with the presence of the artist himself), is an example of this good understanding between the two men. Bombelli was the son of a lithographer. As a young man, he collaborated as a graphic designer in a small publishing company in Milan –Il Balcone- set up by two friends. Thus, he had the trade in his blood. He preferred, for example the New Typography movement of the 1930s, which can be seen by the care taken in the editions that he embarked upon with Arranz-Bravo. The first, with Bartolozzi, was Libreto-to: a folder of etchings (rather a collection of texts and photographs) related to the play he had staged ten years earlier with the same title at Sala Gaspar.

Written by the same artists, it can be considered to be the only autobiographical book by Arranz-Bravo. It was originally performed by the company Els Joglars (with the collaboration of Jackie Haslam, Francesc Parcerisas, Robert Llimós and Gerard Sala), and is a very sui generis description of a series of rites and imagined scenes, where orthographic madness and a sense of humour, not always open code, are the predominant notes. Another joint edition was 7 dies, where Arranz-Bravo created an etching for each day of the week. For example, that corresponding to Saturday showed a naked couple.

However, the gallery that promoted the most books was Sala Gaspar. In the fifties, this establishment began to steer towards more innovating artistic ideas, thanks to the contact they had established with Antoni Tàpies, Antoni Clavé, Joan Miró and Pablo Picasso, who, in 1960 organized the famous exhibition that attracted queues of people to Carrer Consell de Cent. In the late sixties, they also started showing interest in younger artists.

As Joan Gaspar remembers, together with Joan Perucho and Rafael Santos Torroella, we searched for young people who had finished their course in Fine Arts and we selected several artists who showed promise. (...) Of all of these, those who have produced the most

significant body of work were Arranz-Bravo and Bartolozzi”.3 This opinion, given the long list of artists we have already mentioned that were managed by this gallery owner, is quite revealing. According to Arranz-Bravo, “Sala Gaspar took the initiative and often proposed books to us”.4 Examples were Més plec (1967), a showy die-cut book for which Arranz-Bravo, Bartolozzi, Robert Llimós and Gerard Sala designed the pages, Santos Torroella contributed the poems, one dedicated to each artist, and Francesc Parcerisas, one of the authors who is most referred to in this article and of whom we will speak later on, contributed a hilarious text dedicated to the lift (the book was presented on the same day as the inauguration of an exhibition in the gallery by the four artists). The next book, Dibuix-dibuix, showed their enthusiasm and especially their energy as they met together once again, this time without the participation of Santos Torroella- and drew hundred original sketches each. De toros y muerte.

Juego y rito. Antonio Ordóñez (1969), on the other hand, was another concept of publishing. If, in the case of the bull fighting works

by Picasso (partly promoted by Gaspar himself, who convinced Picasso to publish them with Gustavo Gili), the artist took three hours to create the illustrations after having attended a bull fight in Arles, in the case of Arranz-Bravo and Bartolozzi, theirs was a project designed to the utmost detail (they researched the maestro in depth during the summer prior to the publication). Apart from their etchings and the texts by Doctor Mariano de la Cruz and the bullfighter himself, the box included a selection of almost fetishist items, such as “a stamp with the image of the matador Antonio Ordóñez’s favourite Virgin, a sample of a cloth from the bull ring of the Maestranza de Sevilla, a ticket to the Maestranza de Caballería bull ring in Ronda (an important day for the matador), two old bull fighting postcards made by hand by Arranz-Bravo and Bartolozzi and sequins for a bullfighter’s suit”. Finally, we should mention Granollers fulla baixa (1973), a portfolio with texts by Francesc Parcerisas and lithographs by Arranz-Bravo and Bartolozzi, based on the theme of marihuana.

“They said, the poet remembers, that it was planted in Granollers and it was the best, especially “the lower leaves”. (...) The texts are, evidently, more oneiric and surreal, but with references to specific things; a “broken” reality, such as engravings”.5 We must remember that at that time Parcerisas was fascinated by the cut-up technique of the beat writer William Burroughs and that Granollers was a fiesta, as it was the epicentre of the so-called action art.

Strangely, what used to be the historical section of the Sala Gaspar on Carrer Consell de Cent in Barcelona, is now the headquarters of the Círculo de Lectores foundation, in other words, the publishers with whom Arranz-Bravo has worked most in the field of illustration.

This reiterating presence explains why Hans Meinke, one of the most prominent Directors, was an admirer of his work. In this group of books, we should distinguish between those for which the artist only designed the cover and those for which he drew all the illustrations.

Of the first, there are two that the publishing company simply used for two of its works: Silenci-Habitació (1969) for the book Mortal y rosa

by Francisco Umbral and Valls boy (1974) for the book L’àngel d’hora en hora by Miquel de Palol. The other covers were created ad hoc for the collection Opera Mundi directed by Francisco Rico on Spanish classics (he drew them at the same time, without subterfuge, with a more narrative style). Standing out among the illustrated books with this publisher is firstly the so-called Trilogía de ciudad by Miguel Delibes (La hoja roja, Mi idolatrado hijo Sisí and El príncipe destronado). Arranz-Bravo himself left noted on the inside pages that from the beginning “I could see clearly that I had to give this steely literature a similar treatment, which would be a challenge, but exciting. I accepted.

All these mediocre, grey characters, what he does with them, paradoxically, authentic archetypes of universal literature (...) began to obsess me”.6 To be sure, the style used is dry, hard, in perfect unison with the texts by Delibes. The following books were Zorba the Greek

by Nikos Kazantzakis (by coincidence, ArranzBravo had just returned from a trip to Greece when he was given the job, for which reason it was “fresh in my mind”);7 El callejón de los milagros by Naguib Mahfuz (where Arranz-Bravo opted for illustrations in which the contrast of the colour and the black and white of the pencil create a highly attractive effect); Cristo versus Arizona by Camilo José Cela (an experimental novel by this author –a type of interior monologue, a delirious non stop discourse – to which Arranz responded with an enormous task, specifically 246 continuous illustrations, placed in a central strip on each page and related to the text) and Homage to Catalonia by George Orwell, one of the great works on the Civil War that, together with the illustrations

by Arranz-Bravo, became quite a reading experience.

The illustrated books with other publishers came about mostly thanks to the friendship between Arranz-Bravo and Francesc Parcerisas. From the front cover of The Good Terrorist

by Doris Lessing (published by Edhasa, when Parcerisas was the Publishing Director), to the poetry books written by Parcerisas, such as Homes que es banyen (published by Proa in 1970 and winner of the 1966 Carles Riba Prize) and Latituds de cavalls (illustrated with Bartolozzi), and the rarity titled Biografies, a small book included in the collection “Amagatotis”, in which the reader can read “real biographies and many examples of famous Catalans who, due to adverse circumstances of fate, died far from their country and were unjustly removed from the memory of their compatriots and erased from encyclopaedias and history books”. True stories, but all were fiction. Parcerisas and Arranz-Bravo were inspired by a small book that Parcerisas came across in England, which consisted of a compilation of traditional tales illustrated by David Hockney. They came up with the idea of doing the same but with a series of false, but “possible”, biographies that owed much to the careful reading by Parcerisas of the reference book Industrials i polítics (segle XIX) by the historian Vicens Vives.8 The final

bill of the book was not what they had desired, but still today the book conserves its attraction.

As we have seen up to now, the name of the poet and translator Francesc Parcerisas (Begues, 1944) is inseparable when speaking about Arranz-Bravo and his books. We have already seen how this relationship spawned a series of publications by Arranz-Bravo within the world of galleries and/or publishers with which Parcerisas worked. However, others were born and developed as the result of a common project. The starting point was optimum, as the writer of this duo felt and feels a special veneration for the condition of object of the book: “Even today I do not trust those writers who have never felt tempted to “do” books. In fact, this is how one starts to write: on unique copies by hand or with double strips on carbon paper by typewriter, producing objects that permit us to distance ourselves, as authors, and see how texts stand out, independent, revealing, stimulating, eternal. When doing this, we are executing an act of creation and of daring, which brings us closer to those small gods of ancient mythologies that dreamt, constructed and manifested themselves within their small universes”.9 It is clear that Parcerisas found in the artistic visions of Arranz-Bravo the ideal place for his texts to appear, and which made them more stimulating than ever. From the simple starting point of Poemes of 1965, to the lysergic La gallina i l’adolescent enterrant l’artista sota el galliner (created in 1974 in a commune in Ibiza, together with Bartolozzi and Llimós) or the most discursive Moments (dedicated to seven areas of a house) and On éreu? (a large book with an elegiac tone, where the geometrical shape of the illustration coincides with the text related to it).

Parcerisas, however, was not the only creator with whom Arranz-Bravo made special editions. Between January and February 1973, a reborn Joan Ponç (he had gone to live in La Roca, a small village near Camprodon, where he was very happy),10 commissioned ArranzBravo and Bartolozzi to do an edition where all three would sketch the same themes (among which, an homage to J.V. Foix). They met in Olot and, despite the logical juxtaposition of styles, the result was completely harmonious.

The other edition worth mentioning, carried out in collaboration with the photographer Xavier Guardans, was Zahara-22. As the authors themselves explained, “on the twenty sixth of June 1983, we set of for the lands of Cádiz. As we travelled down the road we began to get more and more excited about our project. Guided by intuition, we passed Ronda in the direction of Arcos de la Frontera. We soon saw what was to be our destination, Zahara de la Sierra. Zahara gave us the impression that it was waiting for our arrival”. Those who were certainly not waiting were the inhabitants, who must have been very surprised to see how a photographer and an artist from the other side of the peninsula set to work to paint and photograph the soul of their village for days on end.

To conclude, we must speak of those more personal books, those in which only ArranzBravo participated. They are mainly the fruit

of isolation, the intimacy of the studio, and the ideas evoked by the medieval codexes and the artisans who created them and which have always inspired him. He has been producing these since the 1980s, but the pace of his creativeness has significantly intensified since the turn of the millennium. If one follows the titles, there are many types. The most autobiographical and/or self-referenced; (In eccolivvo, Natalia, Sí EAB and Hi fet, a title strongly reminiscent of the signature left by Jan van Eyck on the Arnolfini portrait: “fuit hic ”), that relating to the day to day life in the studio (Cartrons, Ludus; Blanc, negre, vermell; Febrer-work), the comic (Codex Arransus Caramba, Catalan doggi) and those which were the fruit of coincidence, the sentimental sphere or purely visceral. In Mirall trobat, for example, he found a family album in the street that had been thrown away and he couldn’t resist transforming it into a book. In Sonetos del amor oscuro, he took a copy of the poetry book by Lorca and, in a radical gesture, he ripped it up and painted all over it (only in black). In Model, on the other hand, the process was another: after giving classes to the prisoners at the Modelo prison in Barcelona, as a gesture of thanks the prisoners gave him a collection of their self-portraits, which Arranz-Bravo adopted as a starting point for creating his book.

This all leaves one thing very clear: Arranz Bravo has always had an unstoppable thirst for creating, and books –as can be seen in the long list of titles we have given- have helped to quench it. What will be next?

Miquel-Àngel Codes Luna Doctor in art History and Member of the International Association of Art Critics (IAAC)

1 Eduard Arranz-Bravo, Interview with the author (Vallvidrera: 5th July 2012), manuscript. The literary theme is practically non-existent in the general body of his work.

2 In 1970, Fernando Vijande was put on trial by the Franco regime for having organized an exhibition of erotica, at which Arranz-Bravo was also present (at the trial there were several artists and intellectuals and the sentence served to establish a difference between the eroticism and pornography that recognized the artist’s freedom of creation). It was the first in the country to show video at a gallery, apart from becoming the first well-known Spanish international art merchant: in 1980, the Guggenheim in New York organized the exhibition New images from Spain only with works of artists from his gallery and in 1982 he convinced Andy Warhol –who made a portrait of him- to exhibit in his gallery.

3 Elvira Farreras, Joan Gaspar; Memòries. Art i vida a Barcelona, 1911 – 1996 (Barcelona: La Campana, 1997), 160-161.

4 Eduard Arranz-Bravo, Interview with the author (Vallvidrera: 5th July 2012), manuscript.

5 Francesc Parcerisas, Interview with the author (Barcelona: 22nd August 2012), manuscript.

6 Miguel Delibes, La hoja roja (Barcelona: Círculo de Lectores, 1986), s.n.

7 Eduard Arranz-Bravo, Interview with the author (Vallvidrera: 5th July 2012), manuscript. The original title of the novel is Alexis Zorba, but due to the success of the cinema version staring Anthony Quinn, he opted for the film title. There is a text by Terenci Moix on this subject in the same book.

8 Francesc Parcerisas, Interview with the author (Barcelona: 22nd August 2012), manuscript.

9 LletrA. La literatura catalana a Internet. Noms propis: Francesc Parcerisas. Universitat Oberta de Catalunya (web): http://www.lletra.uoc.edu [Consulta: 22-082012].

10 Robert S. Lubar, Joan Ponç (Barcelona: Polígrafa, 1994), 421.

Enna, Wad-Ras, Lutxana When I was a child, I lived with my parents in Poblenou, on Carrer Lutxana, between Wad-Ras and Enna. They later changed the street names to Roc Boronat, Josep Trueta and Ramon Turró. It can’t be a coincidence that, while it was a working class neighbourhood, the streets were named after battles (one from the First Carlina War, another won by General Prim in Morocco, another from the First Púnica War). On the corner of Wad-Ras with Lutxana there was a sign in graffiti, cut into the wall from the time of the war: Vote CNT. The battles were a way of warning to the workers that lived there: be careful. When the city began to transform in the nineteen eighties, the streets were baptized with the names of three Catalan forefathers: the philosopher who believed that the origin of knowledge was found in hunger (Turró), the doctor who washed war wounds with soap and water (Trueta) and the man who invented the lottery coupon for the Blind (Boronat). It was such a sudden change, from one day to the next, and such an arbitrary move, that the grandsons and granddaughters of anarchists, like me, found ourselves defending the names of the battles. It’s true that a name doesn’t mean a thing.

The neighbourhood had several unusual places. One was the cemetery of Est. It was hardly ever used for burials. Sometimes, my friends and I played truant from school and went to have a look around. The tombs of the neoclassic area were broken apart, with their tombstones cracked down the middle. In the passage ways there were steps used to climb down to the ossuary. Everything was abandoned. The second interesting place was the area of Icària. It consisted of a group of houses that were said to have been built following a mathematical calculation, based on Masonic symbols. This is where the expedition of the Cabetians had set off from in their quest to create a new society in Missouri. It was as abandoned as the cemetery tombs. The third place was the Mar Bella beach. There was a project to extend the Barceloneta sea promenade and every day, in order to build the foundations, dozens of trucks unloaded the rubble from buildings that were demolished to make way for the buildings of Núñez i Navarro and dross from the Torres foundry. As the cemetery lay between our streets and the sea, and the railway line ran behind the cemetery, it wasn’t easy to get to. There was a level crossing at about the height of the Rambla. And right next to the Via Icària, a road followed the estuary of the Bogatell, which was an open sewer, full to the top with chemical dross.

There was only a small strip of sand left on the beach, a triangle with three or four fishing boats lying on it, surrounded by compressed rubble. The east winds ripped off strips and sent them rolling around for days on the shore.

Erosion rounded the forms. There were blocks of cement that still had tiles hanging from them. The sea polished and re-polished them until they looked like sucked sweets. At that time there were no municipal recycling com-

panies. When people refurbished their homes, in Carrer València or on Rambla del Prat, the tiles ended up on the rubbish tips. These tiles from the homes of elderly people became the symbol of a lost past. It is amazing that years later, hundreds of square meters of these tiles have been installed in establishments that tastelessly attempt to imitate the traditional old bars. In the nineteen eighties, Eugènia Balcells collected several tonnes of rubble from Mar Bella (conceptual art had gone from using paper and scissors to driving cranes), and assembled an installation, with projections of underwater photos, which was presented at the Sala Montcada of the “la Caixa” Foundation. It was titled Exposure Time.

Quinze escultures de mar (1969), the book

by Arranz Bravo and Bartolozzi with texts by Francesc Parcerisas, is a remote precedent. Parcerisas told me that the connection with Poblenou were the Sobré brothers –Gonçal and Josep Maria. They were much older than me and I never met them. But, in one issue of the magazine 4 cantons I discovered that Gonçal Sobré formed part of a group, together with Engràcia Casas, Joan Casas and Emília Castells. Engràcia and Joan had a poultry shop in Carrer Enna and at the Unió market, with painted railings and pictures hanging from the walls. My mother was a customer at this shop and a good friend of Engràcia. Sobré had painted the bar under our house, l’Ideal, which we all knew as the Bar Victoriano, in an attempt to dignify life in the neighbourhood, with its working men’s bars and its simple folk. I think that the whole group must have gone to the beach and been fascinated by the strange objects that the sea washed up: orthogonal shaped pieces of wood, blocks of wood, twisted pieces that ended in a tangle of wires, lead tubes with a tap protruding from them. Industrial elements that brought back memories of the old days of Poblenou with the coopers and the workshops with teak beams. From these elements, an artists’ book was created (the authors called it a llibreta). The pieces were presented as if they were sculptures (they were sculptures!): lost objects, like those of the surrealists. One of the most beautiful, and vaguely anthropomorphic in form, was an emblem: the venus de mar. The authors of the book, who called themselves extraordinary collectors, also appear in the photographs taken by Jordi Gómez. They were transformed, dressed in clothes from another era, wearing thick glasses, vests, bowler hats and holding rolled paper in their mouth, like a cigar.

Parcerisas’ texts managed to work the miracle of transfiguration. At the end of the sixties, the city was in ruins and the Mar Bella beach summarized everything about it. But, at the same time it provided fantastic elements that allowed us to believe that the world could be different. The venus de mar invited Parcerisas to travel to other seas, to evoke the poets who had sung about fishermen’s houses, green coves, the elusive beauty of the sea fever, the rolling of the waves, flecks of foam and dolphins. None of this existed behind the line drawn by Carrer Ferrocarril. But art and poetry twisted reality and each object suggested an extraordinary story to Parcerisas.

The utopia of the sixties, transforming reality with the imagination, collapsed. The friends that collected iron and wood at Poblenou ended up as teachers in England and the United States, or became hippies, fleeing the city and settling in idyllic villages and beaches. Some texts of Quinze escultures de mar, significantly mention Ibiza, where Arranz Bravo, Bartolozzi and Francesc Parcerisas lived during the sixties.

In my book La fàbrica de fred (1989), published twenty years after Quinze escultures de mar, there is a text that speaks about a day at Mar Bella before the start of the construction work for the Olympic Games. I remember going down there one morning and lying on the sand. I invented a complicated story with Bedouins riding through the desert, the Camel Corps advancing towards Sudan and, on the deserted plains of Arabia, burned out cars that appeared on maps as landmarks. A dromedary straightened his back in order to reduce the area that was exposed to the sun and contemplated the sea of sand dunes with eyes filled with tears. Some travellers who had run out of petrol tried to stab it in the stomach, where there was a water store. Then I quoted a text from L’artillerie à dos de chameau by Voinot that I had found in the Enciclopèdia Espasa: hearing is the most highly developed of the senses of camels, more than sight and smell. And now that I am a camel, lying on the sand, and I have such good hearing, I can hear the coast train, which reminds me that I am not in the desert, I am at the Mar Bella beach, staring at a piece of sand that looks like a desert, perhaps the only piece of sand left that was still clean.

Julià Guillamon

ARRANZ-BRAVO LLIBRES MONOGRÀFICS

— AZPEITIA, Ángel: Arranz-Bravo 1989-2002. Museo Juan Cabré, Calaceite, 2002.

— BATLLE, Helena: Arranz-Bravo.

Galeria Trama, Barcelona, 2002.

— BORRÀS, Mª Lluïsa: Arranz-Bravo a la Tecla. Ajuntament de L’Hospitalet, L’Hospitalet de Llobregat, 1996.

— CASADO, Luís i SPRANGER, Marc: Arranz-Bravo. Recorregut personal. Institut Català d’Estudis Mediterranis, Barcelona, 1992.

— CASADO, Luís: Fundació Arranz-Bravo.

Obres 1950-2009. Fundació ArranzBravo, L’Hospitalet de Llobregat, 2009 — CASAS, Carmen i BARNILS, Ramón: Arranz-Bravo i Bartolozzi, Fiesta de la confusión. Editorial Lumen, Barcelona, 1974.

— CORREDOR-MATHEOS, J.: Arranz-Bravo i Bartolozzi. Ibérico Europea de Ediciones, Madrid, 1977.

— CORREDOR-MATHEOS, J.: Arranz-Bravo. Pintura, escultura, obres sobre paper 1983-1984. Centre Cultural de La Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1984.

— CORREDOR-MATHEOS, J.: Arranz-Bravo. Museu de Arte Moderna de Sâo Paulo, 1989 — GANZ, Helmut: Arranz-Bravo 1989-2001. Blume, Barcelona, 2001.

— MERCADÉ, Albert: Fundació Arranz-Bravo. La col·lecció. Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat, 2006.

— MERCADÉ, Albert: Arranz-Bravo.

Autoretrats. Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet de Llobregat, 2010 — PARCERISAS, Francesc: Nuevas precisiones y otros despojos. Ediciones Rayuela, Madrid, 1975.

— PERMANYER, Lluís: Arranz-Bravo.

Edicions Àmbit, Barcelona, 1989.

— PLANAS, Ricard: Arranz-Bravo. Obra gràfica. Catàleg raonat 1964-2003.

Fundació Caixa Manresa, Manresa, 2004.

— PLANAS, Ricard: Arranz-Bravo 1973-2004. Ajuntament de Sitges, Sitges, 2005.

— POCREL, Baltasar: “La pintura de Arranz-Bravo”, Cuadernos de Vallvidrera, núm. 1, Barcelona, 1966.

— RACIONERO, Luís: Arranz-Bravo.

Ediciones Polígrafa, Barcelona, 1988.