Trilogia del Crim. Jordi Abelló

Fundaci贸 Arranz-Bravo

Jordi Abell贸 Trilogia del crim

Jordi Abell贸 Trilogia del crim

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin Secretari

Jaume Graells Veguin Director artístic

Albert Mercadé Tècnica superior

Puri Loscos Solé Coordinació administrativa

EXPOSICIÓ

Jordi Abelló.

Trilogia del crim del 14 de desembre de 2011 al 19 de febrer de 2012 Coordinació

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo Producció vídeos

www.laferida.com

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Traduccions

Automatic Trans

Rosa Inglés

Fotografies de les obres

Amics de la fundació Arranz-bravo

Fotografia personal

Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh John Wall

Carles Fargas

Lluc Queralt Disseny i maquetació

NaA Impressió

Gràfiques Sant Sadurní

Dipòsit Legal: B-40659-2011 ISBN: 978-84-615-5365-5

Desembre 2011

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © del text, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

TRILOGIA DEL CRIM: Sèrie Crim, 2010 Pintures sobre paper 40x29 cm. (mides màximes) Sèrie Interiors, 2011 Pintures sobre paper 30x35 cm. (mides màximes).

Sèrie Carrer, 2011 Pintures sobre paper 34x24 cm. (mides màximes).

Els tres vídeos de l’exposció consultables a la web www.jordiabello.com

Jordi Abell贸 Trilogia del crim _Crim _Carrer _InteriorS

L’Hospitalet acull l’exposició “Trilogia del crim”, una proposta arriscada i impactant de Jordi Abelló (Reus, 1970). Com si d’un còmic o d’un storyboard es tractés, el creador ens proposa un recorregut per petites escenes que recreen un crim. Escenes enllaçades, fosques, expressives i envoltades de misteri.

Els treballs de Jordi Abelló no deixen mai indiferent l’espectador, sinó que el conviden a la reflexió, l’interrogant, la participació emocional en l’escena, la translació a un altre espai i un altre temps, més propers i actuals. Una proposta que ens arriba avalada per la Fundació Arranz-Bravo.

En altre temps, el recinte del CCM Tecla Sala va acollir un molí paperer i una de les fàbriques més importants de filatures de tot el país. Al darrer terç del segle xx –i com a conseqüència de la crisi del sector tèxtil– la fàbrica va tancar les seves portes i l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament per crear-hi un equipament cultural de referència. Avui, en ple segle xxi, aquest antic recinte fabril és un dels espais més importants de creació, difusió i gaudi de la creativitat i de l’art contemporani d’àmbit metropolità.

Per mitjà de la Fundació Arranz–Bravo, l’Ajuntament de L’Hospitalet promou l’art contemporani i dóna a conèixer l’obra i els llenguatges dels joves creadors i dels artistes novells.

Amb aquesta filosofia, l’art es fa accessible a tota la ciutadania i s’acosta a tots els públics. Una acció ambiciosa, plural i amb una àmplia projecció dintre i fora del municipi per a la qual apostem des del naixement de la Fundació. És, per tant, una satisfacció que aquest centre cultural de referència pugui hostatjar les creacions d’artistes joves, singulars i compromesos amb la difusió de l’art contemporani.

Espero que en gaudiu.

Núria Marín i Martínez Alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo

Jordi Abelló.

El crim de ser humà.

Entre totes les bombolles que dicten i inflen el nostre present, la més perniciosa és, sens dubte, la bombolla de la temporalitat; la que accelera vertiginosament la nostra velocitat de creuer i el condueix cap a un alt esvoranc cada vegada més allunyat de la remor humana. És per això que l’art, la cocció creativa és tan necessària, perquè és portadora del ritme originari del temps, que es conjuga sempre arran de terra, ben a prop de l’home i la seva complexitat. Per això són tan necessaris artistes com Jordi Abelló, sabedors d’aquesta llei irrefutable. El creador ha interioritzat que no és necessari que l’art actual se compassi amb les agulles del rellotge tecnocràtic, sinó que actuï com a fèrtil contrapès de la civilització. Els contraforts de Jordi Abelló, els erigeix per la via de tres obsessions innates: la profunditat d’observació, la indiferència tècnica, l’expressivitat tràgica. Totes tres actituds ens semblen respectades en aquesta Trilogia del crim que presentem a la Fundació Arranz-Bravo, on el més important no són els tres temes proposats (el Crim, el Carrer, els Interiors), sinó l’ambició humanista del creador i el lloc que ocupa dins l’arena contemporània.

Perquè en realitat només ens queden dues coses on recolzarnos: el treball i l’individu. Poca cosa o res no en queda d’ideals, de natura, d’esperit, de tot el que antigament era categoritzat com a pilar. En una realitat atomitzada emergeix, indefectiblement, l’experiència tràgica, l’existència de l’home a la deriva, sense envans ni sàrries. Aquesta experiència que Jordi Abelló sap insuflar tan bé en el seu art: la tremolor de la intercomunicació humana, la falta absoluta de sincronia amb el que vivim i ens relacionem amb el món i la natura. A Abelló li interessa, ens sembla, explorar aquesta quotidianitat sinistra, fràgil, descabdellada i normalíssima, des de tots els angles possibles d’estudi. A la sèrie Interiors, es mostra obsedit per la incòmoda coreografia dels éssers humans en mirar d’encaixar-se en els habitacles. El drama de l’equilibri domèstic o de la nostra esperança de trobar coherència entre l’ànima i la closca. A Street, en canvi, el drama humà rau en els curtcircuits comunicatius entre urbanites famèlics d’estímuls. Per a l’ocasió, s’endinsa en les entranyes de les relacions anatòmiques i gestuals entre els semblants, les contorsions facials emmascaradores del drama i de la velada veritat. Però sobretot, el gran repte és la captació del buit atmosfèric, la projecció concèntrica de l’alè vital, la coherència externa amb el desequilibri intern dels actors regulars de carrer.

És aquí on Abelló fa bandera dels seus referents. Ha configurat una tradició pròpia a la carta, integrada pels grans actors de la història moderna de l’art que han sabut emprar millor els recursos tècnics per expressar profunditats psicològiques complexes. Naturalment, no ens referim als especuladors de la forma, sempre orbs davant el drama humà (els cubistes, els impressionistes, els conceptuals); parlem de les veladures psicòtiques de Goya, de Rembrandt, el croma carni de Bacon, l’espàtula atmosfèrica de Richter, la intel·ligència espaial de Juan Muñoz. Abelló ha interioritzat els seus referents dins la història fins a l’extenuació i ha arribat a analitzar, fins i tot, les radiografies dels quadres de Goya o Velázquez que es conserven al Prado madrileny. S’ha impregnat obsessivament de les habilitats tècniques dels grans mestres, mogut per una noble esperança de contagi.

Muñoz, en canvi, fou el seu gran mestre en vida. Aprengué al seu costat, en forma i actitud davant el fet artístic. Els dibuixos d’Abelló exhalen la intel·ligent resolució coreogràfica dels homes amb els espais, o dels homes entre ells. La lliçó més fonda que Abelló trobà en el seu mestre és la visió humanista del món, el neguit de saber-ho tot, d’aprendre-ho tot, de mirar-ho tot, per escollir, triar, ben expressar. La cultura visual d’Abelló és inabastable, enorme, insòlita. Ho entendran els privilegiats visitants del seu estudi, un vell galliner reusenc de menys de deu metres quadrats on s’amunteguen desenes d’àlbums d’imatges, arxius visuals, retalls de revistes, llibres de bibliòfil, revistes de moda, fulletons urbans. Del cosmos humà tot li interessa, poc se li escapa. Un arsenal anatòmic del segle XXI, des d’on encara li queden uns pocs centímetres per crear la seva obra, encriptada sempre en petits formats. És una actitud de radicalitat austera, d’una gran coherència i harmonia amb la tradició artística i fisiològica de la Catalunya Nova. Del seu estudi, en pengen dues màximes dels dos grans genis confabuladors del Baix Camp. De Gaudí: «L’Art ha d’anar acompanyat de la misèria i de l’amor, si no, no és art»; de Miró: «Cal estar disposat a treballar dins la indiferència i l’austeritat totals.» És així com el nostre artista es constreny a la creació humil i seriada. Els seus projectes són, de fet, storyboards, en comptes dels tríptics o els políptics dels grans pintors de l’existència. Ens explica històries, però no li interessa gens la literatura; de fet, la

serializació li serveix de centrifugadora de tot el que és narratiu, anecdòtic. Les obres d’Abelló busquen un equilibri de la psicologia amb la plàstica; l’harmonia d’un món incert i fragmentat. Potser per això un dels seus tallers preferits és el tren; allà d’on extreu matèria primera humana, però també nous recursos tècnics coherents amb el seu imaginari: la creació en equilibri. Potser, al capdavall, l’únic crim és el de ser humà. La seva humilitat indiferent li ha permès aguditzar la seva capacitat d’observació en el tren de la vida. No és una observació freda la que plasma. La seva serenitat li ha fet emergir la consciència subterrània, i copsada sense anàlisi, deixant fluir l’ull interior. Per això les seves escenes tenen una gran càrrega atmosfèrica, psicològica.

Insistim, no hi busquem el sentit, a aquesta trilogia. Abandonemnos a la mirada tràgica de l’artista. Descobrim les contorsions dels humans en relacionar-nos. Imprengnem-nos d’una mica de la saba del fondal de la creació, d’aquell líquid en extinció que encara llisca en la subterraneïtat del temps.

Albert Mercadé

Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

Crim

Carrer

Interiors

L’Hospitalet acoge la exposición “Trilogía del crimen”, una propuesta arriesgada e impactante de Jordi Abelló (Reus, 1970). Como si de un cómic o de un storyboard se tratara, el creador nos propone un recorrido per pequeñas escenas que recrean un crimen. Escenas enlazadas, oscuras, expresivas y rodeadas de misterio.

Los trabajos de Jordi Abelló no dejan jamás indiferente al espectador, sino que le invitan a la reflexión, al interrogante, a la participación emocional en la escena, a la translación hacia otro espacio y otro tiempo, más cercanos y actuales. Una propuesta que nos llega avalada por la Fundación ArranzBravo.

Mediante la Fundación Arranz–Bravo, el Ayuntamiento de L’Hospitalet promueve el arte contemporáneo y da a conocer la obra y los lenguajes de jóvenes creadores y de artistas noveles. Con esta filosofía, el arte se hace accesible a toda la ciudadanía y se acerca a todos los públicos. Una acción ambiciosa, plural y con una amplia proyección dentro y fuera del municipio, por la cual apostamos des del nacimiento de la fundación.

En otro tiempo, el recinto del CCM Tecla Sala acogió un molino papelero y una de las fábricas más importantes de hilados de todo el país. En el último tercio del siglo xx –y como consecuencia de la crisis del sector textil– la fábrica cerró sus puertas y el edificio fue adquirido por el Ayuntamiento para crear un equipamiento cultural de referencia. Actualmente, en pleno siglo xxi, este antiguo recinto fabril es uno de los espacios más importantes de creación, difusión y disfrute de la creatividad y del arte contemporáneo de ámbito metropolitano.

Es, por tanto, una satisfacción que este centro cultural de referencia pueda alojar las creaciones de jóvenes artistas, singulares y comprometidos con la difusión del arte contemporáneo. Espero que las disfrutéis.

Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo

Jordi Abelló.

El crimen de ser humano.

Entre todas las burbujas que dictan y alientan nuestro presente, la más perniciosa es, sin lugar a dudas, la burbuja de la temporalidad; la que acelera vertiginosamente nuestra velocidad de crucero y lo conduce hacia un profundo precipicio cada vez más alejado del murmullo humano. Es por esto que el arte, la cocción creativa es tan necesaria, porque es portadora del ritmo originario del tiempo, que se conjuga siempre a ras de suelo, muy cerca del hombre y de su complejidad.

Por ello son tan necesarios artistas como Jordi Abelló, conocedores de esta ley irrefutable. El creador ha interiorizado que no es necesario que el arte actual se acompase con las agujas del reloj tecnocrático, sino que debe actuar como fértil contrapeso de la civilización. Los contrafuertes de Jordi Abelló, los exige por la vía de tres obsesiones innatas: la profundidad de observación, la indiferencia técnica, la expresividad trágica. Las tres actitudes nos parecen respetadas en esta Trilogía del crimen que presentamos en la Fundación Arranz-Bravo, donde lo más importante no son los tres temas propuestos (el Crimen, la Calle, los Interiores), sino la ambición humanista del creador y el lugar que ocupa en el ruedo contemporáneo.

Porque en realidad, sólo nos quedan dos cosas donde apoyarnos: el trabajo y el individuo. Poco o nada queda de los ideales, de la naturaleza, del espíritu, de todo lo que antaño se categorizaba como pilar. En una realidad atomizada, emerge, indefectiblemente, la experiencia trágica, la existencia del hombre a la deriva, sin tabiques ni sarrias. Esta experiencia que Jordi Abelló sabe insuflar de una forma tan acertada en su arte: el pálpito de la intercomunicación humana, la falta absoluta de sincronía en que vivimos y con la que nos relacionamos con el mundo y la naturaleza. A Abelló le interesa, nos parece, explorar esta cotidianidad siniestra, frágil, embarullada y normalísima, desde todos los ángulos de estudio posibles. En la serie Interiores, se muestra obsesionado por la incómoda coreografía de los seres humanos al intentar encajar dentro de los habitáculos. El drama del equilibrio doméstico o de nuestra esperanza de encontrar coherencia entre el alma y el caparazón. En Street, en cambio, el drama humano subyace en los cortocircuitos comunicativos entre urbanitas hambrientos de estímulos. Para la ocasión, se introduce en las entrañas de las relaciones anatómicas y gestuales entre los semblantes, las contorsiones faciales enmascaradoras del drama y de la velada verdad. Pero sobre todo, el gran reto es la captación del vacío atmosférico, la proyección concéntrica del aliento vital, la coherencia externa con el desequilibrio interno de los actores regulares de la calle.

Es aquí donde Abelló se enorgullece de sus referentes. Ha configurado una tradición propia a la carta, integrada por los grandes actores de la historia moderna del arte que han sabido utilizar mejor los recursos técnicos para expresar profundidades psicológicas complejas. Naturalmente, no nos referimos a los especuladores de la forma, siempre ciegos ante el drama humano (los cubistas, los impresionistas, los conceptuales); hablamos de les veladuras psicóticas de Goya, de Rembrandt, el croma cárnico de Bacon, la espátula atmosférica de Richter, la inteligencia espacial de Juan Muñoz. Abelló ha interiorizado sus referentes dentro de la historia hasta la extenuación y ha llegado a analizar, incluso, las radiografías de los cuadros de Goya o Velázquez que se conservan en el Prado madrileño. Se ha impregnado obsesivamente de las

habilidades de los grandes maestros, movido por una noble esperanza de contagio.

Muñoz, en cambio, fue su gran maestro en vida. Aprendió a su lado, en forma y actitud ante el hecho artístico. Los dibujos de Abelló exhalan la inteligente resolución coreográfica de los hombres con los espacios, o de los hombres entre ellos.

La lección más importante que Abelló encontró en su maestro es la visión humanista del mundo, la inquietud de saberlo todo, de aprenderlo todo, de mirarlo todo, para escoger, elegir, bien expresar. La cultura visual de Abelló es insondable, enorme, insólita. Lo entenderán los privilegiados visitantes de su estudio, un viejo gallinero de Reus de menos de diez metros cuadrados donde se amontonan decenas de álbumes de imágenes, archivos visuales, recortes de revistas, libros de bibliófilo, revistas de moda, folletos urbanos. Del cosmos humano le interesa todo, poco se le escapa. Un arsenal anatómico del siglo XXI, donde todavía le quedan unos pocos centímetros para crear su obra, encriptada siempre en pequeños formatos. Es una actitud de radicalidad austera, de una gran coherencia y harmonía con la tradición artística y fisiológica de la Cataluña Nueva. De su estudio, cuelgan dos máximas de los dos grandes genios confabuladores del Baix Camp. De Gaudí: “El Arte debe ir acompañado de la miseria y del amor, si no, no es arte”; de Miró: “Hay que estar dispuesto a trabajar dentro de la indiferencia y la austeridad total.”

Es así como nuestro artista se constriñe a la creación humilde y seriada. Sus proyectos son, de hecho, storyboards, en lugar de los trípticos o polípticos de los grandes pintores de la existencia. Nos explica historias, pero no le interesa en absoluto la literatura; de hecho, la serialización le sirve de centrifugadora de todo lo que es narrativo, anecdótico. Las obras de Abelló buscan un equilibrio de la psicología con la plástica; la harmonía de un mundo incierto y fragmentado.

Quizás por esto uno de sus talleres preferidos es el tren; de allí extrae materia prima humana, pero también nuevos recursos técnicos coherentes con su imaginario: la creación en equilibrio. Quizás, al fin y al cabo, el único crimen es el de ser humano. Su humildad indiferente le ha permitido agudizar su capacidad de observación en el tren de vida. No es una observación fría la que plasma. Su serenidad le ha hecho emerger la consciencia subterránea y captada sin análisis, dejando fluir el ojo interior. Por ello, sus escenas tienen una gran carga atmosférica, psicológica.

Insistimos, no busquemos el sentido a esta trilogía. Abandonémonos a la mirada trágica del artista. Descubramos las contorsiones de los humanos al relacionarnos. Empapémonos un poco de la savia de la hondonada de la creación, de este líquido en extinción que todavía discurre por la subterraneidad del tiempo.

Albert Mercadé Director artístico de la Fundació Arranz-Bravo

L’Hospitalet receives the exhibition entitled “Trilogía del crimen” (Trilogy of the Crime), a daring and powerful project from Jordi Abelló (Reus, 1970). As if it were a comic or storyboard, the creator invites us to move between small scenes that piece together a complete crime scene. Connected, dark, expressive scenes shrouded in mystery.

Jordi Abelló’s work under no circumstances leaves the spectator indifferent, but invites them to reflect, dissect, and participate emotionally in the scenes and the movement towards another space and time, nearer and more recent. This project came into fruition thanks to the backing and assitance of Fundació Arranz-Bravo.

L’Hospitalet Town Council promotes contemporary art and the work and languages of young creators and emerging artists with the collaboration of Fundació Arranz-Bravo. Under this umbrella philosophy, art is made accesible to all citizens and brought closer to the general public. An ambitious and multifaceted action, with a wide projection within and outside of the municipality, and in which they have invested since the birth of the foundation.

The CCM Tecla room was originally an old paper mill and also one of the most important thread factories in the country. In the last decades of the 20th century and as a consequence of the textile sector crisis, the factory was forced to close its doors and the town council officially acquired the property in order to create a space of cultural reference. In the present day, the 21st century, this old textile factory is one of the most important spaces in terms of creation, promotion and enjoyment of creativity and contemporary art in the metropolitan area.

For this reason, it is a source of great satisfaction that this centre, a cultural reference point can now house young, unique and dedicated creative artists and support the promotion of contemporary art. We hope that you enjoy it!

Núria Marín i Martínez Mayoress of L’Hospitalet and President of Fundació Arranz–Bravo

Jordi Abelló.

The crime of being human.

Among all the bubbles that dictate and inflate our present condition, the most pernicious is, without a doubt, the bubble of temporality: that which rapidly accelerates our cruise speed and steers it towards a high precipice increasingly further from the murmur of humanity. For this reason art, the creative expression, is so necessary, because it is the carrier of the original rhythm of time, which is always created at ground level, close to man and his complexity. This is why artists such as Jordi Abelló, who know this irrefutable law, are so necessary. The creator has interiorized that it is not necessary for present day art to be in time with the hands of the technocratic clock, because it acts as a civilizing fertile counterweight. The defences of Jordi Abelló are erected by means of three innate obsessions: depth of observation, technical indifference and tragic expressivity. All three attitudes seem to have been followed in Trilogia del crim, which we are presenting at the Fundació Arranz-Bravo, where the most important is not only the three themes proposed (Crime, Street; Interiors), but also the humanistic ambition of the creator and the place that he occupies within the contemporary arena.

In what today we call reality, we have only two things that support us: work and the needs of the individual. Little or nothing is left of ideals, nature and spirit, things that in the past were categorized as pillars. In our atomized reality, what unfailingly emerges is tragic experience, the experience of man lost, without walls or containers. This experience that Jordi Abelló knows how to bring out so well in his art: the unsettling effect of human intercommunication, the total lack of the synchronism which relates us to the world and nature. Abelló, it seems to us, is interested in exploring this sinister, fragile, bungling but extremely normal daily routine in which we live from every angle possible for study. In the series Interiors, he shows himself to be obsessed with the uncomfortable choreography of human beings in their attempts to try to fit into rooms. The drama of domestic equilibrium or of our hope of finding coherence between soul and shell. In Street, on the other hand, the human drama lies in the communicative short circuits between city dwellers hungry for stimuli. This time, he delves into the depths of anatomical and gestural relations with facial contortions masking the drama and the veiled truth. But above all, the great challenge is the capturing of the atmospheric void, the concentric projection of the vital breath, the external coherence with the internal imbalance of the regular street actors.

This is where Abelló highlights his reference points. He has configured his own tradition a la carte, integrated by the great actors of the modern history of art who have known how to best employ their technical resources to express complex psychological profundities. Naturally, we are not referring to the spectators of form, always blind to the human drama (Cubists, Impressionists, conceptual artists); we are talking about the psychotic insight of Goya, Rembrandt, the flesh tones of Bacon, the atmospheric spatula work of Richter, the special intelligence of Juan Muñoz. Abelló has interiorized his references in history to the point of extenuation and has even managed to analyse the X-rays of the paintings of Goya and Velázquez that are conserved in the Prado in Madrid. He has impregnated himself obsessively with the technical skills of the great masters, moved by a noble hope of contagion.

Muñoz, however, was his great master in life. He learnt at his side, in form and attitude what is considered to be artistic. Abelló’s sketches exude the intelligent choreographic resolution of men and space, or men with each other. The most important lesson that Abelló learnt from his master was a humanistic vision of the world, the desire to know everything, to learn everything, to see everything, in order to listen, choose and express. Abelló’s visual culture is inexhaustible, enormous, unique. This will be understood by the privileged visitors to his study, an old henhouse in Reus of less than ten square metres where he stores dozens of albums of photos, visual archives, magazine cuttings, collectors’ books, fashion magazines and urban leaflets. Of the human cosmos, he is interested in everything, little escapes him. It is an anatomic arsenal of the 21st century, where there are still a few centimetres left for his creative work, always encrypted in small formats. It is an attitude of austere radicalism, of great coherence and harmony with the artistic and physiological tradition of the New Catalonia. In his study, two sayings from the two great confabulators from Baix Camp hang. From Gaudí: «Art must be accompanied by misery and love; if not, it is not art»; from Miró: «One must be prepared to work with total indifference and austerity.»

This is how our artist constricts himself to a humble and serried creation. His projects are, in reality, storyboards, instead of the triptychs or polyptychs of the great artists in history.

He tells stories, but he is not at all interested in literature.

The serialization serves as a centrifuge of all that is narrative or anecdotic. Abelló’s works look for a balance between psychology and art; harmony in an uncertain and fragmented world. Perhaps for this reason one of his favourite work places is the train; it is here where he extracts human raw material, and also new coherent technical resources with his imagination: creation in balance. Perhaps, eventually, the only crime is that of being human. His indifferent humility has enabled him to sharpen his capacity of observation in the train of life. He does not paint from cold observation. His serenity has brought out and captured without judgement the underlying consciousness, letting the interior eye flow. This is why his scenes have such a great atmospheric and psychological charge.

Again, with this trilogy, we are not looking for a meaning.

Let’s simply abandon ourselves to the tragic perspective of the artist. Let’s discover the contortions of humans when they relate to each other. Let’s immerse ourselves a little in the sap of creation, in that substance in danger of extinction that still flows in the underground of time.

Albert Mercadé Artistic Director Fundació Arranz-Bravo

Š Lluc Queralt

www.jordiabello.com