Catàleg exposició HOSPITALART, Fundació Arranz-Bravo, L'Hospitalet 2010

HOSPITALITART Fundació Arranz-Bravo del 15 d’abril al 15 de juliol de 2010

La Fundació Arranz–Bravo ens proposa el projecte “HospitalitART. A L’Hospitalet hi acollim artistes”, una experiència que va més enllà del divertit joc de paraules que combina el nom de L’Hospitalet amb el concepte de l’hospitalitat i amb l’art en majúscules.

“HospitalitART, a L’Hospitalet hi acollim artistes” ens apropa l’obra de cinc creadors amb trajectòries personals vinculades –d’una manera o d’una altra– a la ciutat: Sergio Mora, Lusesita, Diego Tampanelli, Hanamaro Chaki i Ismael Florenciano. I el que jo trobo més divertit de tot és que aquesta obra s’exposi a la seu de la Fundació Arranz-Bravo, creador de l’Acollidora, el símbol del tarannà obert i integrador que ha tingut sempre L’Hospitalet.

Un dels objectius de la Fundació és promocionar nous artistes i joves creadors. Per això aquesta mostra –comissariada per Luis Casado– vol ser una porta oberta a la creació i al llenguatge visual d’uns artistes que ja són hospitalencs.

Com a alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo us convido a descobrir les connexions que existeixen entre la nostra ciutat i els artistes que acull, entre l’hospitalitat i la creació. Desitjo que en gaudiu.

Núria Marín i Martínez Alcaldessa de L’Hospitalet

3

Luis Casado Comissari de l’exposició

Una persona no és d’un lloc, no “li” pertany al lloc, no “li” és al lloc, sinó que el lloc, en tot cas, “és” de la persona, és d’ell, “li és a ell” i a ell sol li significa. El lloc tot ho vol, i vol posseir i acumular tothom en un cens, anhela pertinences i militàncies. En canvi, el lloc posseït per nosaltres, per l’individu, és per a nosaltres unitat íntima de significat, possessió volàtil i entranyable, sentiment incompartit, opinió dissonant més enllà de tòpics, de llocs –mai més ben dit– tòpics.

El lloc no és quelcom fix que ens absorbeix, ens guia i ens domina: el lloc es construeix i es modela, s’adapta i es transporta, si convé. El lloc no és (només) una pàtria, un atavisme que ens porta a arrelar-hi i florir com alimentats per la seva (de vegades perillosa) saba, sinó un lloc, o llocs, sense banderes.

El lloc és un test petit, en tot cas, que avui pol·linitzem, amb les nostres maletes sempre a les mans.

De la mateixa manera, una exposició col·lectiva no ha de ser un aplec d’autors i obres reunits amb més o menys encert sota un títol més o menys peregrí, intranscendent, obtús i abstracte en ús.

Els autors no són d’una exposició, sinó que els autors, les seves vides i els seus llocs anímics són l’exposició i l’exposició els pertany. Perquè els autors sobreviuen a les circumstàncies de les mostres, com ells mateixos sobreviuen a la vida en els llocs de pas que han anat conformant les seves personals topografies interiors.

Hi ha llocs de naixement que són una condemna i llocs de pas que arrelen per sempre en nosaltres. És una qüestió d’intensitat més que no pas d’accidentalitat; de densitat anímica més que no pas de veïnatge físic.

En veritat, som d’aquests llocs de trànsit; sovint tan accidentals com aquells que es van limitar a veure’ns néixer. I els arrosseguem sempre durant el nostre transitar, tant o més feliçment que aquell inevitable llast de l’haver-se vist obligat a néixer en un lloc.

Un lloc amb nom, per a més escarni del nostre inevitable destí com a ésser curricular.

No sempre (o moltes vegades gairebé mai, a hores d’ara en una societat contemporània tan fluctuant, mòbil i virtual com la nostra) “som” d’on neixem sinó d’allà on la deriva ens ha portat. Si

4

és que, il·lusos, creiem que hem deixat de derivar, de sotsobrar erràtics, i a la fi considerem que hem arribat a bon port. Però sempre hi haurà la possibilitat que nous embats vitals ens acabin treient d’aquells llocs segurs o esdevinguin ells mateixos estimulants esperons per tornar a hissar veles i llançar-nos al pèlag de les fantasies i il·lusions que despleguen nous ports on recalar…

És, certament, probable que amb aquesta mostra alguns considerin que veiem la palla en els ulls dels altres i no veiem la biga en els nostres, però esperem que la polisèmia del títol, la seva gran riquesa metafòrica a molts nivells i els discursos entrecreuats dels artistes escollits ens eximeixin, almenys aquesta vegada, d’aquesta consideració. Una aspiració, aquesta, ben cert, que segurament sempre està molt present en l’ànim de tot programador, curador o com se’l vulgui anomenar.

Hospitalitart és un vocable que concentra les veus “Hospitalet”, “hospitalitat” i “art”, que les fon en un espai i genera un lloc. Al cap i a la fi així van néixer els llocs: simplement sent nomenats per un primer colonitzador.

No és aquesta una simple mostra, insistim, d’artistes de la ciutat segons costums rancis. I sí que n’és d’artistes de la ciutat tal com entenem, ens expliquem i apliquem aquest concepte.

Els artistes participants, en tot cas, posats a haver de ser d’alguna cosa, són ara d’Hospitalitart, més enllà de les relacions vitals i afectives més o menys grans de cadascun amb aquesta ciutat (que també hi són, i molt intenses).

És, a més, –ja ho hem dit– un exemple d’hospitalitat, de recepció i d’obertura, d’implicació i d’aposta pels joves valors (per certs valors, és clar) que caracteritza l’ideari d’aquesta Fundació des que va començar a caminar.

Per tot això, el vaixell-lloc anomenat Hospitalitart és ara encallat al port de la Fundació Arranz-Bravo, ubicada al seu torn en el “no lloc” de l’Hospitalet: un moll, el primer, que té com a principi fundacional i imperatiu (per tant, gairebé imperial) per a totes les seves colònies futures la difusió del treball dels joves creadorsnavegants en les procel·loses aigües de la vida i l’art; una terra, la segona, construïda a còpia de les successives palades que cada flux migratori ha anat afegint a un terrer primigeni tradicionalment acollidor i hospitalari.

I és, també, la posada en escena de certes coincidències discursives (gairebé generacionals) en allò plàstic, que conflueixen des d’una coincidència topogràfica inicial. Una accidentalitat que va ser, només, l’excusa-baula primera d’una preciosa cadena que ara s’exhibeix, lliure de lligams, paradoxalment.

Crec, arribat fins aquí el discurs, que és irrellevant que de tots els artistes participants cap no “sigui” de l‘Hospitalet. En canvi, tots han fet, fan i han “viscut” l‘Hospitalet, una ciutat que es fa, creix i modela amb les vides i el viure dels qui hi passen o hi han passat. Una ciutat viva i acollidora, així doncs, com manen els cànons de les urbs contemporànies.

Dèiem al principi que una mostra col·lectiva no ha de ser només un eslògan més o menys vague o poètic, sota el mantell d’inconcrecions del qual s’acomodin una altra mena de (sovint) futileses plàstiques agafades, moltes vegades, amb pinces (amb les pinces teòriques del comissari de torn). I tampoc no ha de ser, a l’altre extrem, el súmmum d’una superficialitat sota l’evidència de la qual tot s’ensorri sense sorpreses, amb la facilitat d’un castell de cartes i, a sobre, marcades.

Diego Tampanelli té declarats dos llocs fisicoanímics com a possessió: l’Argentina i l‘Hospitalet. Allà s’ubiquen les estades de la memòria de llarg recorregut que són el seu leitmotiv plàstic. Aquí és on ara estan ubicades la seva vida i el seu afer quotidià a l’escola i tallers del TPK (una bona tasca; mereixia ser reconeguda aquí), on treballa com a artista resident (igual que Ismael Florenciano i Hanamaro Chaki).

Diego habita en els llocs del record, de la memòria i de la nostàlgia des de la fugida i fuga geogràfiques del pes espiritual dels seus primers llocs viscuts. Segurament només podia ser d’aquesta manera per sentir-los en plenitud, ja que el distanciament físic sol propiciar la paradoxa de no disminuir el llast sentimental, sinó al contrari. I les seves reflexions plàstiques, traçades des del nou varador físic que ara habita, estan clarament influïdes per aquest. No només perquè és el punt des del qual establir aquest distanciament, sinó perquè ell mateix ha propiciat 5

que el llenguatge artístic emprat i els continguts siguin els que són i no d’altres.

Les performances de Tampanelli requereixen sovint que sigui el públic d’aquí qui incorpori i habiti els seus espais plàstics i mentals. Qui participi, senti i “combregui”, en una espècie de catarsi col·lectiva, de les seves més fondes realitzacions, ja que no debades gairebé totes semblen apuntar a uns sentiments que, per humans i essencials, ens pertanyen a tots.

En aquest gest de fascinació de l’artista per un cert “etern retorn” també habiten tots els nostres fantasmes de la subjugació romàntica per allò que se n’ha anat, per l’“abisme” del qual va ser i que es vol reviure, tornar a anomenar, reconstruir des de les ruïnes.

En aquest sentit, si, com va dir Enrique Santos Discépolo, un dels màxims poetes tanguers, “el tango és un pensament trist que es balla”, o com va dir Jorge Luis Borges “el tango crea un tèrbol passat irreal”, davant les obres d’aquest artista tots som una mica tanguistes, borgians, una mica “diegos”.

Aquest “clic” màgic que desencadena els ressorts d’allò comunament compartit possibilita si escau que puguem veure les seves creacions com la rememoració o reedició, a l’uníson, d’una Venus primitiva i d’una “mariquitina”, d’un estrany personatget potser somiat –estimat i odiat– o d’una nina de porcellana entranyable i fina, amb què haurien pogut jugar les nostres àvies o qualsevol dels familiars que apareixen en els àlbums-quadre de Tampanelli.

Davant els treballs que Tampanelli reprodueix, mitjançant una tècnica pictòrica meticulosa, fragments del seu “àlbum vital-familiar”, que sovint tenen la seva necessària, terapèutica i simbòlica conclusió amb la immersió performàtica del llenç en un bany-bateig de pintura rosa, projectem el permanent i contradictori desig de la nostra ment de recordar i enyorar, però també d’esborrar i oblidar, d’establir una fugida cap endavant que sempre acaba sent retroprogressiva.

Aquest mateix caràcter ritual o cerimonial, “accional”, amb què per a aquest artista ha de concloure gairebé obligatòriament el quadre com a complement i enriquiment de la simple “acció” pictòrica del seu procés d’execució; aquest caràcter “utilitari”, “eclesiàstic”, “comunitari”, aquesta dimensió “humanista” que confereix a l’obra un sentit més global, vívid i viscut, per tant, es relacionarà en aquesta mostra amb els dels treballs de Sergio Mora exhibits aquí.

6

cestres que, com ella, ningú de nosaltres es negaria a obrir i a regirar, malgrat els components de pulsió-repulsió, atracció-por, potser inherents.

El component nostàlgic, surreal, oníric –per això inquietant i emocionant–, gairebé sempre necessàriament figural, de Lusesita, també estarà present en els treballs de Hanamaro Chaki.

El seu univers està poblat d’éssers enigmàtics, segrestats del país dels nostres somnis i convocats també a la taula on s’asseuen, alhora, els nostres atavismes, desitjos i jocs més infantils, estranys i, per això, absorbents. És també aquesta una dimensió de certs automatismes gràfics i atzars processuals, però ja no tridimensionals com en el cas de Lusesita.

El discurs artístic de Lusesita, al seu torn, reprèn alguns dels supòsits de Tampanelli, especialment aquells relacionats amb la noció de nostàlgia i memòria, però des d’una dimensió més objectual, lúdica i atzarosa.

Tot i que alguna cosa hi ha d’un cert “cadaverisme exquisit” que aproxima els universos de les dues artistes, Hanamaro, bàsicament pintora, inevitablement oriental i també ja europea, extreu de l’atzar processual pictòric un essencialisme minimalista, gairebé zen, ben característic. És sobre aquesta troballa, sobre aquesta extracció del “bagul” de l’incident, sobre el qual s’erigeixen, rotundes, infantils, divertides, estranyes, amorfes, les seves figures.

La seva és una deriva que ens acosta al nen i al monstre; al joc i a l’esguerro, al plaer de crear primigeni i a la curiositat gairebé naïf que tots portem dins. Així, en els seus llocs-altell viuen aquelles nines i aquells baguls oblidats per qualsevol dels nostres an-

Si l’accident és el fons, el rerefons, el llençol, el mantell essencial, llavors les figures són el rostre necessari del fantasma, l’excusa del qual és la pintura: procés per estrats, arqueològic, sorprenent i que sorprèn, que treu a la llum el seu esquelet bàsic:

color, textura, dibuix, forma per a uns éssers que s’acoblen, renascuts, sobre els seus ossos.

mediàtica (la il·lustració, l’animació o l’art popular-pop americans) és també patent en el treball d’Ismael Florenciano.

Sergio Mora, un dels artistes considerats a casa nostra com a “patriarca” del que als Estats Units es denomina “surrealisme pop”, parteix al seu torn del conegut port del ludisme, de la ironia i d’una certa ingenuïtat primeres (com Lusesita i Hanamaro) per arribar a Hospitalitart amb dos treballs una mica infreqüents en la seva coneguda trajectòria.

En aquest cas, les referències icòniques vénen del Japó (com Hanamaro), del món del còmic o de l’animació més prototípiques, però també de la ironia (ben present als títols o a la pàtina que envelleix les superfícies d’aquelles teles poblades per “shinchans” i altres tipologies “manga”), del grafit o de l’objecte trobat i manipulat, de vocació també intensa i lúdicament figurativa, que ens acosta la seva proposta a aspectes de Lusesita.

El que es titula “Es reparen somnis trencats” va ser pintat a l’aire lliure, en un espai públic barceloní, com a contribució de l’artista al cicle d’“intervencions a la via pública” que es va titular “Projeccions del pols”, comissariat pel polifacètic Elenio Pico.

El projecte pretenia, segons el seu curador, “reviure o transformar espais públics en nous espais de creació i difusió, utilitzant llocs comuns com a canal d’intercanvi entre creadors i espectadors”. Per tal que algunes d’aquestes idees podrien ser metàfores del paper que està jugant aquesta Fundació com a nou espai per a la difusió o del que juga aquesta mostra com a “lloc comú” entre artistes i entre aquests i els espectadors, és fonamental recalcar el rol concedit en aquest cas a l’espectador i a l’acostament de l’art a la vida real: idees que ja hem apuntat en parlar de Tampanelli.

Florenciano sembla trobar-se còmode en aquest fluctuar en una “terra de ningú”, un “no lloc” una altra vegada, pel que fa a la tècnica, que tan aviat el porta a terrenys escultòrics o tridimensionalistes com l’aproxima a les platges de fina sorra de la pintura.

Hospitalitart és, ja i també, “terra de ningú” i “lloc comú” per a aquests artistes; esperem que el públic s’animi a habitar-la i a compartir-la durant un temps.

Que gaudiu del trànsit…

Luis Casado

“Es reparen somnis trencats”, com l’ésser contemporani de què parlàvem a l’inici, també va tenir un transitar variat i va fondejar en diversos ports: el mur del pantà de Vallvidrera, un balcó d’una casa on va penjar a tall de pancarta, la llar d’un particular… La vida imita l’art i el quadre imita la vida en el seu transitar…

“Bodegó de la goma d’enganxar” és un “collage” d’una selecció d’icones típiques de Mora emprades en la realització d’una animació utilitzada com a teló de fons d’una obra de la companyia de dansa contemporània de Vero Cendoya. L’alta densitat visual, la potència icònica d’aquests emblemes animats, als quals se sumava la inherent a l’acció de la dansa que transcorria en paral·lel, creaven un clima de gran intensitat en l’espectador. Un art global per ser vist i tornar a ser, sobretot, viscut.

Finalment, la inclinació de Mora envers elements figuratius d’“alta concentració”, de gran poder de convocatòria referencial, 7

Diego Tampanelli

Diego Tampanelli Estado de fuga-001

(Oli sobre tela. 70 x 40 cm.)

Diego Tampanelli Autorretrato (Oli sobre fusta. 15 x 15 cm.)

Diego Tampanelli Estado de fuga-007

(Oli sobre tela. 76 x 120 cm.)

Diego Tampanelli Los falsos recuerdos 8

(Oli sobre tela. 81 x 81 cm.)

9

Diego Tampanelli Estado de fuga-performance 10

Lusesita

Lusesita Accidentes positivos 12

(Tècnica mixta sobre tela. 35 x 27 cm.)

Lusesita Principios y finales

(Tècnica mixta sobre tela. 41 x 27 cm.)

13

Lusesita Tormentas y estorbos 14

(Tècnica mixta sobre fusta. 73 x 43 cm.)

15

Hanamaro Chaki

Hanamaro Chaki Peu, 2010 (Tècnica mixta sobre tela. 81 x 33 cm.)

16

Hanamaro Chaki Sense mirall, 2010

(Tècnica mixta sobre tela. 20 x 20 cm.)

Hanamaro Chaki Cançó muda, 2010

(Tècnica mixta sobre tela. 20 x 20 cm.)

17

Hanamaro Chaki Nuvol, 2010 (Tècnica mixta sobre tela. 20 x 20 cm.)

Hanamaro Chaki Fils, 2009 (Tècnica mixta sobre tela. 146 x 100 cm.)

18

Hanamaro Chaki Crossa, 2010 (Tècnica mixta sobre tela. 20 x 20 cm.)

19

Sergio Mora

Fotogrames d’Apego, fragment de l’obra Bodegones del alma Il·lustracions: Magicomora / Animació: Magico Mora & Lagatacristi / Dança: Compañía Vero Cendoya

Sergio Mora Bodegón del pegamento 20

(Collage sobre tela. 115 x 80 cm.)

21

Cortesia d’Elenio Pico & "Proyecciones del pulso" / Fotografies: Hernán Galbiati-Tristán Pérez Martín / Video: Hernán Alescio

Sergio Mora Se reparan sueños rotos 22

(Acrílic sobre tela. 300 x 200 cm.)

23

Ismael Florenciano

Ismael Florenciano Caos, Gea, Urano (Tècnica mixta. 250 x 61 cm.)

24

Ismael Florenciano Cronos (Tècnica mixta. 125 x 61 cm.)

25

Ismael Florenciano Microorganismos (Fusta, tècnica mixta. 250 x 15 x 10 cm.)

26

27

Núria Marín i Martínez

Luis Casado

Alcaldesa de L’Hospitalet

Comisario de la exposición

La Fundación Arranz-Bravo nos propone el proyecto “HospitalitART. En L’Hospitalet acogemos artistas”, una experiencia que va más allá del divertido juego de palabras que combina el nombre de L’Hospitalet con el concepto de la hospitalidad y con el arte en mayúsculas.

Uno no es de un sitio, no “le” pertenece al sitio, no “le” es al sitio, sino que el sitio, en todo caso, “es” de uno, es de él, “le es a él” y a él solo le significa. El sitio todo lo quiere y a todos desea poseer y acumular en un censo, anhela pertenencias y militancias. En cambio, el sitio poseído por nosotros, por el individuo, es para uno unidad íntima de significado, posesión volátil y entrañable, sentimiento incompartido, opinión disonante más allá de tópicos, de lugares –nunca mejor dicho– tópicos.

“HospitalitART, en L’Hospitalet acogemos artistas” nos acerca la obra de cinco creadores con trayectorias personales vinculadas -de una manera o de otra- a la ciudad: Sergio Mora, Lusesita, Diego Tampanelli, Hanamaro Chaki y Ismael Florenciano. Y lo que yo considero más divertido de todo es que esta obra se exponga en la sede de la Fundación Arranz-Bravo, creador de l’Acollidora, el símbolo del talante abierto e integrador que ha tenido siempre L’Hospitalet.

Uno de los objetivos de la Fundación es promocionar nuevos artistas y jóvenes creadores. Por eso esta muestra -comisariada por Luis Casado- quiere ser una puerta abierta a la creación y al lenguaje visual de unos artistas que ya son hospitalenses.

Como alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo os invito a descubrir las conexiones que existen entre nuestra ciudad y los artistas que acoge, entre la hospitalidad y la creación. Deseo que disfrutéis.

Núria Marín i Martínez

El sitio no es algo fijo que nos absorbe, nos guía y nos domina: el sitio se construye y se modela, se adapta y se transporta, si conviene.

El sitio no es (sólo) una patria, un atavismo que nos lleva a arraigar y florecer por él como alimentados por su (a veces peligrosa) savia, sino un lugar, o lugares, sin banderas.

El sitio es una pequeña maceta, en todo caso, que hoy polinizamos con nuestras maletas siempre en la mano.

De la misma forma, una exposición colectiva no debe ser un acopio de autores y obras reunidos con más o menos acierto bajo un título más o menos peregrino, baladí, obtuso y abstracto al uso.

Los autores no son de una exposición, sino que los autores, sus vidas y sus lugares anímicos son la exposición y ella les pertenece. Porque los autores sobreviven a las circunstancias de las muestras, como ellos mismos sobreviven en la vida a los lugares de paso que han ido conformando sus personales topografías interiores.

Hay lugares de nacimiento que son una condena y sitios de paso que arraigan para siempre en nosotros. Es una cuestión de intensidad más que de accidentalidad; de densidad anímica más que de vecindad física.

En verdad, somos de esos lugares de tránsito; a menudo tan accidentales como aquellos que se limitaron a vernos nacer. Y los arrastramos siempre en nuestro transitar, tanto o más felizmente que aquel inevitable lastre del haberse visto obligado a nacer en un sitio. Un sitio con nombre, para más escarnio de nuestro inevitable destino como ser curricular.

No siempre (o muchas veces casi nunca, a estas alturas de una sociedad contemporánea tan fluctuante, móvil y virtual como la nuestra) se “es” de donde se nace sino de allí a donde

28

la deriva nos ha llevado. Si es que, ilusos, creemos que hemos dejado de derivar, de zozobrar erráticos, y por fin consideramos que hemos llegado a buen puerto. Pero siempre existirá la posibilidad de que nuevos embates vitales acaben por sacarnos de aquellos lugares seguros o convertirse ellos mismos en estimulantes acicates para izar de nuevo velas y lanzarnos al piélago de las fantasías e ilusiones que tienden nuevos puertos en que recalar…

Es, ciertamente, probable que con la presente muestra algunos consideren que uno vea la paja en el ojo ajeno y no la viga en el propio, pero esperamos que la polisemia del título, su gran riqueza metafórica a muchos niveles y los discursos entrecruzados de los artistas elegidos nos eximan, al menos esta vez, de tal consideración. Una aspiración ésta, bien es cierto, que seguramente siempre está muy presente en el ánimo de todo programador, curador o como quiera llamársele.

Hospitalitart es un vocablo que concentra las voces “Hospitalet”, “hospitalidad” y “arte”, que las funde en un espacio y genera un lugar.

Al fin y al cabo así nacieron los sitios: simplemente siendo nombrados por un primer colonizador.

No es ésta una simple muestra, insistimos, de artistas de la ciudad según rancias usanzas.

Y sí lo es de artistas de la ciudad a la manera como uno entiende, se explica y se aplica tal concepto.

Los artistas participantes, en todo caso, puestos a deber ser de algo, son ahora de Hospitalitart, más allá de las mayores o menores relaciones vitales y afectivas de cada uno con la ciudad citada (que también las hay, y muy intensas).

Es, además –ya se ha apuntado– un ejemplo de hospitalidad, de recepción y de abertura, de implicación y de apuesta por los jóvenes valores (por ciertos valores, claro está) que caracteriza al ideario de esta Fundación desde que echó a andar.

Por todo lo dicho, el barco-lugar llamado Hospitalitart se encuentra ahora varado en el puerto de la Fundación Arranz-Bravo, ubicada a su vez en el “no lugar” de L’Hospitalet: un muelle, el primero, que tiene como principio fundacional e imperativo (por tanto, casi imperial) para todas sus colonias futuras la difusión del trabajo de los jóvenes creadoresnavegantes en las procelosas aguas de la vida y el arte; una tierra, la segunda, construida a base de las sucesivas paladas que cada flujo migratorio ha ido añadiendo a un terruño primigenio tradicionalmente acogedor y hospitalario.

Y es, también, la puesta en escena de ciertas coincidencias discursivas (casi generacionales) en lo plástico que confluyen desde una coincidencia topográfica inicial. Una accidentalidad que fue, solamente, la excusaeslabón primero de una hermosa cadena que ahora se exhibe, libre de ataduras, paradójicamente.

Creo, a estas alturas del discurso, que es irrelevante que de todos los artistas participantes ninguno “sea” de L’Hospitalet.

En cambio, todos han hecho, hacen y han “vivido” L’Hospitalet, una ciudad que se hace, crece y modela con las vidas y el vivir de los que por ella pasan o han pasado.

Una ciudad viva y acollidora, entonces, como mandan los cánones de las urbes contemporáneas.

Decíamos al principio que una muestra colectiva no debe ser sólo un eslogan más o menos vago o poético bajo cuyo manto de inconcreciones se acomoden otra suerte de (a menudo) futilezas plásticas cogidas, en muchas ocasiones, con pinzas (con las pinzas teóricas del comisario de turno). Como tampoco debe ser, en el otro extremo, el colmo de una superficialidad bajo cuya evidencia todo se desmorone sin sorpresas, con la facilidad de un castillo de naipes, y además marcados.

Diego Tampanelli tiene declarados dos lugares físico-anímicos como posesión: Argentina y L’Hospitalet. Allá se ubican las estancias de la memoria de largo recorrido que son su leitmotiv plástico. Aquí es donde están ubicadas ahora su vida y su acontecer cotidiano en la escuela y talleres del TPK (hermosa tarea la suya; merecía ser reconocida aquí), donde trabaja como artista residente (igual que Ismael Florenciano y Hanamaro Chaki).

Diego habita en los lugares del recuerdo, de la memoria y de la nostalgia desde la huída y fuga geográficas del peso espiritual de sus primeros lugares vividos. Seguramente sólo así podía ser para sentirlos en plenitud, pues el distanciamiento físico suele propiciar la paradoja de no aminorar el lastre sentimental, sino todo lo contrario. Y sus reflexiones plásticas, trazadas desde el nuevo varadero físico que ahora habita, están claramente influidas por él. No sólo por cuanto es el punto desde el que establecer dicho distanciamiento, sino porque él mismo ha propiciado que el lenguaje artístico empleado y los contenidos sean los que son y no otros.

Las performances de Tampanelli requieren a menudo que sea el público de aquí quien incorpore y habite sus espacios plásticos y mentales. Quien participe, sienta y “comulgue”, en una especie de catarsis colectiva, de sus más hondas realizaciones, pues no en vano casi todas parecen apuntar a unos sentimientos que, por humanos y esenciales, a todos nos pertenecen.

En este sentido, si, como dijo Enrique Santos Discépolo, uno de los máximos poetas tangueros, “el tango es un pensamiento triste que se baila”, o como dijo Jorge Luis Borges “el tango crea un turbio pasado irreal”, ante las obras de este artista todos somos un poco tanguistas, borgianos, un poco “diegos”.

Ante los trabajos en que Tampanelli reproduce, mediante una técnica pictórica meticulosa, fragmentos de su “álbum vital-familiar”, que a menudo tienen su necesaria, terapéutica y simbólica conclusión con la inmersión performática del lienzo en un baño-bautizo de pintura rosa, proyectamos el permanente y contradictorio deseo de nuestra mente por recordar y añorar, pero también de borrar y olvidar, de establecer una huída hacia adelante que siempre acaba siendo retroprogresiva.

Ese mismo carácter ritual o ceremonial, “accional”, con que para este artista debe concluir casi obligatoriamente el cuadro como complemento y enriquecimiento de la simple “acción” pictórica de su proceso de ejecución; ese carácter “utilitario”, “eclesiástico”, “comunitario”, esa dimensión “humanista” que confiere a la obra un sentido más global, vívido y vivido, por tanto, se relacionará en esta muestra con los de los trabajos de Sergio Mora aquí exhibidos.

El discurso artístico de Lusesita, a su vez, retoma algunos de los supuestos de Tampanelli, especialmente aquellos relacionados con la noción de nostalgia y memoria, pero desde una dimensión más objetual, lúdica y azarosa.

La suya es una deriva que nos acerca al niño y al monstruo; al juego y al engendro, al placer de crear primigenio y a la curiosidad casi naíf que todos llevamos dentro. Así, en sus lugares-altillo viven aquellas muñecas y aquellos baúles olvidados por cualquiera de nuestros ancestros que, como ella, nadie de nosotros se negaría a abrir y a revolver, a pesar de los componentes de pulsión-repulsión, atracción-miedo, tal vez inherentes.

En ese gesto de fascinación de la artista por cierto “eterno retorno” también habitan todos nuestros fantasmas de la subyugación romántica por lo ido, por el “abismo” de lo 29

que fue y quiere revivirse, renombrarse, reconstruirse desde las ruinas.

Ese “clic” mágico que desencadena los resortes de lo comúnmente compartido posibilita en su caso que podamos ver sus creaciones como la rememoración o reedición, al unísono, de una Venus primitiva y de una “mariquitina”, de un extraño personajillo tal vez soñado –querido y odiado– o de una entrañable y fina muñeca de porcelana, con que habrían podido jugar nuestras abuelas o cualquiera de los familiares que aparecen en los álbumes-cuadro de Tampanelli.

El componente nostálgico, surreal, onírico –por ello inquietante y emocionante–, casi siempre necesariamente figural, de Lusesita, estará también presente en los trabajos de Hanamaro Chaki.

Es el suyo un universo poblado de seres enigmáticos, secuestrados del país de nuestros sueños y convocados también a la mesa a la que se sientan, al tiempo, nuestros atavismos, deseos y juegos más infantiles, extraños y, por ello, absorbentes.

Es también ésta una dimensión de ciertos automatismos gráficos y azares procesuales, pero ya no tridimensionales como en el caso de Lusesita.

Aunque algo hay de cierto “cadaverismo exquisito” que aproxima los universos de ambas artistas, Hanamaro, básicamente pintora, inevitablemente oriental y también ya europea, extrae del azar procesual pictórico un esencialismo minimalista, casi zen, bien característico. Es sobre ese hallazgo, sobre esa extracción del “baúl” del incidente, sobre el cual se erigen, rotundas, infantiles, divertidas, extrañas, amorfas, sus figuras.

Si el accidente es el fondo, el trasfondo, la sábana, el manto esencial, entonces las figuras son el rostro necesario del fantasma cuya excusa es la pintura: proceso por estratos, arqueológico, sorprendente, sorpresivo, que saca a la luz su esqueleto básico: color, textura, dibujo, forma para unos seres que se acoplan, renacidos, sobre su osamenta.

30

barcelonés, como contribución del artista al ciclo de “intervenciones en la vía pública” que se tituló “Proyecciones del pulso”, comisariado por el polifacético Elenio Pico.

lugar” de nuevo, en lo técnico, que tan pronto le lleva a terrenos escultóricos o tridimensionalistas como le aproxima a las playas de fina arena de la pintura.

Núria Marín i Martínez

Luis Casado

Mayoress of L’Hospitalet

Exhibition Curator

El proyecto pretendía, según su curador, “revivir o transformar espacios públicos en nuevos espacios de creación y difusión, utilizando lugares comunes como canal de intercambio entre creadores y espectadores”.

Además de que algunas de estas ideas podrían ser metáforas del papel que viene jugando esta Fundación como nuevo espacio para la difusión o del que juega esta muestra como “lugar común” entre artistas y entre éstos y los espectadores, es fundamental recalcar el rol concedido en este caso al espectador y al acercamiento del arte a la vida real: ideas que ya se apuntaron al hablar de Tampanelli.

Hospitalitart es, ya y también, “tierra de nadie” y “lugar común” para estos artistas; esperemos que el público se anime a habitarla y a compartirla por un tiempo.

The Arranz-Bravo Foundation is promoting the HospitalitART- L’Hospitalet welcomes Artists Project, an experience which goes beyond the pun which combines the name of the town with the concept of hospitality and art in capital letters.

A person is not from a place, one does not belong to a place, one is not at a place, but instead the place, in all cases, is of the person, it is of he, and only holds meaning for this person. The place desires everything and everyone, seeking to accumulate all of us in a census; it seeks belongings and militancies.

Yet the place which is possessed by us, by the individual, is for him an intimate unity of meaning, of volatile and deeply-felt possession, an unshared feeling, a dissonant opinion beyond clichés, beyond - never better said- clichéd locations.

“Se reparan sueños rotos”, como el ser contemporáneo de que hablábamos al inicio, también tuvo un transitar variopinto y fondeó en diversos puertos: el muro del pantano de Vallvidrera, un balcón de una casa donde colgó a modo de pancarta, un hogar de un particular… La vida imita al arte y el cuadro imita a la vida en su transitar…

“Bodegón del pegamento” es un “collage” de una selección de iconos típicos de Mora empleados en la realización de una animación usada como telón de fondo de una obra de la compañía de danza contemporánea de Vero Cendoya. La alta densidad visual, la potencia icónica de esos emblemas animados, a los que se sumaba la inherente a la acción de la danza que transcurría en paralelo, creaban un clima de gran intensidad en el espectador. Un arte global para ser visto y ser, sobretodo, de nuevo, vivido.

Finalmente, la querencia de Mora hacia elementos figurativos de “alta concentración”, de gran poder de convocatoria referencial, mediática (la ilustración, la animación o el arte popular-pop americanos) está también patente en el trabajo de Ismael Florenciano.

Sergio Mora, uno de los artistas tenidos en estos lares como “patriarca” de lo que en Estados Unidos se denomina “surrealismo pop”, parte a su vez del sabido puerto del ludismo, de la ironía y de cierta ingenuidad primeras (como Lusesita y Hanamaro) para llegar a Hospitalitart con dos trabajos un tanto infrecuentes en su conocida trayectoria.

En su caso, las referencias icónicas vienen del Japón (como Hanamaro), del mundo del cómic o de la animación más prototípicas, pero también de la ironía (bien presente en los títulos o en la pátina que envejece las superficies de aquellas telas pobladas por “shin-chanes” y otras tipologías “manga”), del grafiti o del objeto encontrado y manipulado, de vocación también intensa y lúdicamente figurativa, que nos acerca su propuesta a aspectos de Lusesita.

El titulado “Se reparan sueños rotos” fue pintado al aire libre, en un espacio público

Florenciano parece encontrarse cómodo en ese fluctuar en una “tierra de nadie”, un “no

Que disfruten del tránsito…

Luis Casado

The HospitalitART - L’Hospitalet welcomes Artists Project brings us the work of five artists with personal careers which in one way or another are linked to the city: Sergio Mora, Lusesita, Diego Tampanelli, Hanamaro Chaki and Ismael Florenciano. What I consider to be the most entertaining of all is that these works will be exhibited in the centre of the ArranzBravo Foundation, which is named after the l’Acollidora, the symbol of the open and integrating spirit which this city has always maintained.

One of the objectives of the foundation is to promote new, young artists. This exhibition, under the direction of Luis Casado, aims to be an open door to creation and to the visual language of several artists who are now citizens of L’Hospitalet.

As mayoress of the city and as President of the Arranz-Bravo Foundation, I invite you to discover the connections which exist between our city and the artists the city has received, between hospitality and creation. I hope you enjoy this exhibition.

Núria Marín i Martínez

A place is not something fixed which absorbs us, guides us and dominates us, a place is constructed and it is moulded, adapted and transported, if required. A place is not (only) a homeland, an atavism which leads us to take root and blossom for it, as if fed by its (often dangerous) sap, but a location or locations, without flags.

The place is a small flower pot, in all events - which today we pollinate while holding on to our suitcases.

In the same way, a collective exhibition should not be a gathering of artists and works brought together with more or less success under a title more or less outlandish, trivial, obtuse and abstract in its use.

The artists are not of an exhibition, instead the artist, their lives and the locations of their souls are the exhibition and it belongs to them. Because artists survive the circumstances of exhibits, as they themselves survive in life in the transitory locations which have constructed their personal interior topographies.

There are birthplaces which are a sentence and transitory places which take root for ever within us. It is a question of intensity more than of accident, of the density of the soul more than one of physical closeness.

In fact we are from these transitory places, which are often as accidental as those which merely witness our birth. And we drag them with us continually as we travel, as happy or happier than that inevitable burden which comes from having been born in a place. A place with a name, an addition of shame to our inevitable destiny as an itinerant being.

One is not always (or often almost never at this level of a contemporary society as fluctuating, 31

mobile and virtual as our own) from where one was born but from the place to which we have drifted. We do, deluded, believe that we have stopped our drifting and erratic foundering, and we finally consider that we have reached our home destination. Yet the possibility will always exist of new vital onslaughts which will end up expelling us from these safe places, or the places themselves will become stimulating spurs from which to set sail once again and set off to the distant waters of the fantasies and illusions which offer new ports in which to berth.

Hospitalitart is a word which concentrates the words “Hospitalet”, “hospitality“ and “art”, which forges them in a space and creates a location. After all is said and done, places emerged in this way; by simply being named by a first coloniser.

The participating artists in all events, given that they must belong to something, are now from Hospitalitart, beyond the greater or lesser emotional and human relationships of each individual with the aforementioned city (with which there are relationships, and intense ones at that).

With respect to that above, the boat-location called Hospitalitart is now docked in the port of the Arranz-Bravo Foundation, which is in turn located in the “non-location” of L’Hospitalet: the former is a pier which has as its foundational and imperative principle (and therefore nigh imperial principle) for all its future colonies the dissemination of the work of the young creator-sailors in the stormy waters of life and art; the latter being a land, constructed on the successive shovel-loads of earth which each migratory group has added to a primordial native land which is traditionally welcoming and hospitable.

I believe, at these levels of the discussion, that it is irrelevant that of all the participating artists, none is “from” L’Hospitalet.

However all have created, create and have “experienced” L’Hospitalet – a city which is made, which grows and which is modelled with the lives and the experiences of those who pass or who have passed through it.

A city which is alive and welcoming, as proscribed by the canons of contemporary towns.

We said at the beginning that a collective exhibition should not be just a vague or poetic slogan under whose blanket of imprecisions other kinds of (often futile) artistic acts are often placed, to be picked up, on many occasions with tweezers (with the theoretical tweezers of the curator of the moment). Nor should it be, at the other extreme, the height 32

of superficiality under whose evidence everything crumbles without surprises, with the ease of a house of cards, and what is more, marked cards.

It is certainly likely that with this exhibition some may consider that one sees the straw in the other‘s eye and not the girder in one’s own, but we expect that the multiplicity of meanings in the title, its great metaphoric richness at many levels and the interlaced discussions of the chosen artists exempt them, at least this time, from such considerations.

This is certainly an aspiration which will always definitely be present in the mind of all schedulers, curators or whatever you want to call them.

This is not a simple exhibition, we insist, of artists from the city in accordance with wellworn habits. And if it is of artists from the city as one understands this, this concept has been explained and applied.

It is also – it has already been noted- an example of hospitality, of reception and of openness, of the involvement and an endorsement of young values (for certain values, this is clear) which characterise the ideology of this foundation since it began to function.

And it is also the stage setting of certain discursive coincidences (almost generational) in art, which merge from an initial topographical coincidence. This was an accidental affair which was solely the excuse – the first link in a beautiful chain in which is now exhibited, paradoxically free of ties.

Diego Tampanelli has declared two physical and state-of-mind locations as possession: Argentina and L’Hospitalet; where the periods of long-term memory which are his artistic signature are located. It is here where his life and his daily experiences are now located, in the school and workshops of the TPK (his is a wonderful task, a fact which should be recognised here), where he works as a resident artist (as do Ismael Florenciano and Hanamaro Chaki).

Diego inhabits the places of remembrance, of memory and nostalgia from the geographical fleeing and escape from the spiritual burden of the first places where he lived. This was surely the only way to feel them in their fullness, as physical distance usually goes hand in hand with the paradox that it does not diminish the emotional burden, but instead does the very opposite. And his artistic reflections, traced from a new physical shipyard where he now

lives, are clearly influenced by it. Not only by the distance from which this separation is established, but because he himself has ensured that the artistic language used and the contents are what they are and not others.

The performances of Tampanelli often require that it is the local audience who take on and who inhabit his artistic and mental spaces.

He who participates, feels and “communes”, in a kind of collective catharsis, of the artist’s deepest undertakings, it is not in vain that almost all of them appear to signal emotions which, both human and essential, belong to each one of us.

In this sense, if as Enrique Santos Discépolo affirmed (one of the most tango-influenced poets) “tango is a sad thought which one dances”, or as Jorge Luis Borges wrote “tango creates a turbid and unreal past”, faced with the works of this artist we are all a little tango-ed, a little Borgian, a little “Diego”.

With respect to the works in which Tampanelli reproduces meticulous fragments of his album of family life through a meticulous pictorial technique, which often have his necessary, therapeutic and symbolic conclusion with the performance-orientated immersion of the canvas in a bath-baptism of pink paint, we project the permanent and contradictory desire of our minds in order to remember and mourn, but also to eliminate and forget, establishing an escape forward which always ends up being retrogressive.

This same ritual or ceremonial “actional” character, with which, for this artist the painting has to conclude in an almost obligatory fashion as a complement and an enrichment of the simple pictorial action of the process of its undertaking; this utilitarian, ecclesiastical and communitary character, this humanist dimension which confers the work with a more general, experienced and vivid sense, therefore will be related in this exhibition with those of the works of Sergio Mora exhibited here.

The artistic discourse of Lusesita in turn returns to some of Tampanelli’s suppositions, especially those related to the notion of nostalgia and memory, but from a dimension which is more objectified, leisurely and risky.

Hers is a drifting which brings us closer to the child and to the monster; to the game and to breeding, to the pleasure of primordial creation and to the almost naïve curiosity which we all have within us. Thus living in her attic-places are those dolls and those chests forgotten by any of our ancestors which, like her, none of use would refuse to open and rummage through, despite the components of

the perhaps inherent impulse-repulsion, attraction-fear.

All our ghosts of romantic subjugation for that which is now gone, for the abyss of what was and which seeks to revive, rename and reconstruct itself from the ruins, these ghosts also dwell in this gesture of fascination by the artist for a certain “eternal return”.

This magic “click” which unfastens the coils of that which is commonly shared, ensures (where applicable) that we can see her creations as the remembrance or republication in unison of a primitive Venus and of a paper doll of a strange personality, perhaps dreamt – loved and hated – or of a deeply-loved and delicate porcelain doll with which our grandmothers or any of the families who appear in the album-pictures of Tampanelli would have played.

The nostalgic component, surreal, dreamlike – and thus disturbing and emotional – almost necessarily figural, of Lusesita, is also present in the works of Hanamaro Chaki.

His is a universe populated by enigmatic beings, kidnapped from the land of our dreams and invited to the table at which they sit together with our most infantile, strange, and therefore most absorbing, atavisms, desires and games.

This is also a dimension of certain graphic automations and procedural randomnesses, but these are not three-dimensional as in the case of Lusesita.

Although there is a certain “exquisite cadaverism” which brings together the universes of both artists, Hanamaro, basically a painter, inevitably oriental and also now European, takes a minimalist essentialism – one which is almost Zen and highly characteristic from the chance pictorial process. It is from this discovery, from this extraction of the “treasure chest” of the incident that infantile, rounded, funny, strange, amorphous figures are raised.

If the accident is the background, the setting, the sheet, the essential cloak, then the figures are the necessary features of the ghost whose excuse is the painting – a process by layers, archaeological, surprising, unexpected, which brings into the light its basic skeletal structure; colour, texture, drawing, form of some beings which join together, reborn on their bones.

Sergio Mora, one of the artists considered in these lands as a patriarch of what in the United States is known as “pop surrealism”,

uses the well-known port of leisurely pursuits, of irony and certain ingenuity (such as Lusesita and Hanamaro) to arrive at Hospitalitart with two works, somewhat infrequent in his renowned career.

Manga characters), from graffiti or from found and handled objects, of an intense and leisurely figurative vocation which, for the observer, brings his proposal closer to aspects of Lusesita.

The work entitled “Se reparan sueños rotos” (Broken Dreams Repaired) was painted in the open air, in a public space in Barcelona, as a contribution by the artist to the “Freehand Projections” series for street works which was directed by the multi-talented Elenio Pico.

Florenciano seems to be comfortable in this fluctuation in a no-man’s land, a new non-location in that which is technical, which carries him to sculptural or three-dimensional terrains as much as it brings him closer to the fine sandy beaches of painting.

According to its curator, the project sought to “revive or transform spaces of creation and distribution, using common areas as a channel of interchange between creators and spectators”. As well as which some of these ideas could be metaphors for the role which this foundation plays as a new space for exhibitions, or the role it plays as a common area between artists or between artists and spectators. It is important to emphasise the role conceded in this case to the spectator and to the approach of art with respect to real life, ideas which were already brought forward when Tampanelli was discussed.

Hospitalitart is also a no-man’s land and a common location for these artists; we hope that the public will see fit to inhabit it and to share it for a while.

We hope you enjoy the journey.

Luis Casado

Broken Dreams Repaired, like the contemporary being which we spoke about at the beginning, also had a colourful journey and it anchored at various ports: the wall of the lake at Vallvidrera, a balcony of a house where it hung like a poster, a private owner’s house.

Life imitates art and the painting imitated life in its passage.

“Bodegón del Pegamento” (Still Life of Glue) is a collage of a selection of icons typically used by Mora which are used in the creation of an animated work as a background curtain for a performance by the Vero Cendoya contemporary dance company. The high level of visual density, the iconic power of these animated emblems, to which that inherent with the action of dance which took place at the same time, created a climate of heightened intensity in the spectator; an allencapsulating art to be seen and above all, once again, to be lived.

Finally, the homing instinct of Mora towards figurative elements of great referential appeal and media power (illustration, animated cartoons or American pop-art) is also patent in the work of Ismael Florenciano.

In the case of this artist, the iconic references come from Japan (such as Hanamaro), from the world of the comic or of the most prototypical animated cartoons, but also from irony (which is well-represented in the titles or in the sheen which ages the surfaces of canvasses populated by Chin-Chans and other 33

Hanamaro Chaki

Ismael Florenciano

Lusesita (Laura Lasheras)

Sergio Mora

Diego Tampanelli

(Tokio, 1976). Viu i trreballa a Barcelona.

(Barcelona, 1975)

(Calahorra, La Rioja, 1979)

(Barcelona, 1975)

(Ronchales, Argentina, 1970)

Web personal: www.hanamaro.com

La seva inafantesa i adolescència transcorren entre Barcelona, Madrid i Ribes de Freser (Girona).

Més tard, passa temporades entre Londres i Roma, fins que torna de nou a la Ciudat Comtal, on es forma en el camp de l’animació tradicional.

Després d’exercir diversos treballs en sectors tan diversos com les finances i la comunicació, reprén les inquietuds artístiques i es centra profesionalment en elles.

Cursa estudis de batxillerat d’arts a Logronyo i s’especialitza en ceràmica a l’ escola d’arts i oficis de Saragossa.

Viatja a Barcelona el 2004 per a completar els seus estudis fent cursos de torn, esmalts i joieria contemporània.

S’instal·la a Barcelona i desenvolupa el seu treball professional, primer als tallers de l’Associació Cultural La Nave (Edifici Freixa, L’Hospitalet) i més tard al seu propi obrador (“Géneros de Punta)

Sergio Mora es un dels principals exponents del Surrealisme Pop a Espanya.

Format a l’Escola Superior d’Art i Disseny Llotja, és un artista polifacètic: pintor, il·lustrador, realitzador de videoclips, autor de còmic... la seva activitat artística és intensa i abasta la publicació de llibres, la col·laboració amb revistes, la participació en campanyes publicitàries i l’exposició dels seus treballs en galeries nacionals i extrangeres.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2008 “Los Falsos Recuerdos”, Galería Cubo (Barcelona) 2007 “1963–Retrato de bodas”, CC Santa Eulàlia (L’Hospitalet de Ll.)

FORMACIÓ 1997 Llicenciada en Belles Arts. University of Brighton, (GB) 1995 Beca Erasmus a l’Escola Massana, Barcelona EXPOSICIONS INDIVIDUALS (selecció) 2010 La Profunditat dels Ulls, Museu de la Universitat d’Alacant, Alacant 2009 Mute Animals, Gallery Simon, Yokohama, (Japó) Butxaca, Espai d’Art Casinet d’Hostafrancs, Barcelona 2007 Unframed, Gallery Simon, Yokohama, (Japó) Uchigawa, Ishida-Taisei Hall Gallery, Kioto, Japó 2006 Forgot to Breath , BAT Campus Galerie, Bayreuth, (Alemanya) Himawari, Ishida Taisei ICB Gallery, Kioto, (Japó) The Flooded Box, El Mercado, Barcelona El Soliloquio, Galería Estudi Blanc, Banyoles 2005 IN-OUT, Sala d’Art Jove Generalitat de Catalunya, Barcelona La Voz Silenciosa, Lletraferit, Barcelona 2004 The Blue Forest, Brighton Media Centre Gallery, Brighton, (GB) Un paso y medio, El Palomar, Barcelona El Bosque Azul, Lletraferit, Barcelona 2001 Dream Sketches, Ginza ACC Gallery, Tokio, (Japó) EXPOSICIONS COL·LECTIVES (selecció) 2010 Biennal de Pintura Jove de Caixa Penedes, finalista, Vilafranca de Penedes 2009 BAC!09, CCCB, Barcelona 10th anniversary BAT Campus Galerie, Bayreuth, (Alemanya) El Palau d’Hivern TPK, Tecla Sala, L’Hospitalet Musei Krudakammer, Galeria Safia, Barcelona Corpórea, Museu de la Universitat d’Alacant, Alacant 101TOKYO contemporary Art Fair, Gallery Simon,Tokio, (Japó) 2008 Yokohama Art & Home Collection, Gallery Simon, Yokohama, (Japó) 2a Intervenció Mural Sota la ciutat, Barcelona ARGo, la mirada heterodoxa TPK, Tecla Sala, L’Hospitalet 2005 irresisitble paint, A&D Gallery, Londres, (GB) expressa®t, Can Papasseit, Vilanova del Camí Escrituras dibujadas-Lateral, Sala Cultural d’El Corte Inglés, Barcelona 2004 V Certamen Nacional de Pintura “Agora 96”, Cádiz 1997 The Box, Sussex Arts Club, Brighton, (GB) Peep Show, Brighton Fringe Festival, Brighton, (GB)

34

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2008-2009 “Dejarse llevar”, Galería Cubo, Barcelona EXPOSICIONS COL·LECTIVES 2008 “Cubocolectiva”, Galeria Cubo, Barcelona 2009 “Ilu-station”, Festival Independent d’Il·lustració, Barcelona

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 2008 Restaurant “Québec” (Barcelona) 2009 Escola Da Vinci, Barcelona “Memorias de una Sardina”, Sala La Bóbila (Hospitalet).

EXPOSICIONS COL·LECTIVES 1999 Muestra de Arte joven. Logronyo (La Rioja) 2005 Joieria Contemporània, Escola Massana (Barcelona) 2008 Galeria Art de Rien, amb Sergio Mora (París).

Galeria Impart (Barcelona).

“Freaks”, Galeria Art de Rien (Paris).

Associació Cultural “La Nave” (Hospitalet) Sala Sargadelos, Lugo (Galicia) Galeria Garabat, amb Sergio Mora (Bilbao) Galeria Art de Rien (París) “Drap Art”, CCCB de Barcelona.

“Hipermercat”, Sala Vinçon, amb Galeria Safia.

2009 Galleria Civica di Arte Contemporanea, Termoli.

Itàlia.

“Krudakamer, Galeria Safia, Barcelona Fira d’art contemporani “Cutlog”, París “Drap Art”, CCCB de Barcelona ”Hipermercat”, Sala Vinçon, amb Galeria Safia 2010 Galeria CMTV, Barcelona OBRA PERMANENT Galeria Siesta(Barcelona) Galeria El Changuito (Barcelona) Galeria Lacol·lectiva (Barcelona) Taller Obert “Géneros de Punta” (Barcelona) PREMIS Segon premi concurs de fotografia ceràmica, “Cerimago 2008” ALTRES 2005 Participa en el seminari ceràmic de Sargadelos 2004 Participa en les Jornades de Forns Experimentals de Bellesta (Sud de França) 2003 Participa en el curs d’alfarería popular de l’ Escola Ceràmica de Muel (Saragossa)

EXPOSICIONS INDIVIDUALS 1998 “Desnudos del detalle”, Sala Lola Anglada, Barcelona 1999 “Ventanucos”, Sala Woman Caballero, Barcelona 2004 “Comida para tu alma”, Galeria Iguapop, Barcelona 2007 “El secreto del Rey Curro”, Galeria Safia, Barcelona “Mágicomundo”, Ajuntament de Gavà, Barcelona 2008 “Kamasutra”, Galeria Iguapop, Barcelona “Si vuelas, vuelo”, Can Sisteré Art Center, Sta. Coloma de Gramanet, Barcelona 2009 “La Serpiente Latina”, Alcove Arts Gallery, Atlanta, EUA “Padrísimo”, Galeria Como me ves te verás, Barcelona EXPOSICIONS COL·LECTIVES (selecció) 2003 “La aristocracia del espíritu”, Galeria Maria José Castellví, Barcelona 2005 “Ilustración española”, Bolzano, Itàlia “Silenci”, Galeria Iguapop, Barcelona 2007 La Luz de Jesús Gallery, Los Angeles, EUA Setmana Internacional del Llibre Infantil i Juvenil, CCCB, Barcelona SWAB, Fira d’Art, Barcelona Helliumcowboy Art Space, Hamburg, Alemanya Art Center Berlin Friedrichstrasse, Berlin, Alemanya Carmichael Gallery, Los Angeles Dorothy Circus Gallery, Roma, Itàlia Arya Gallery, Iran 2008 L’Art de Rien Gallerie, París, França Blue Book International Group Show, Dubai “Money Lisa”, Mondo Pop Gallery, Roma “Hairball”, Alcove Arts Gallery, Atlanta, EUA Andeken Gallery, Denver, EUA 2009 “Dirty Show”, Zurich, Suïssa “Black Pop Surrealism”, Parlor Gallery, New Jersey, EUA “Urban Superstar”, Museo Madre, Nàpols, Itàlia “Ingrid last login”, Palau de la Virreina, Barcelona

EXPOSICIONS COL·LECTIVES 2008 “Mapas contiguos, Espacios Continuos”, MX Espai (Barcelona) “Pequeños rituales domésticos”, Galería CUBO (Barcelona) “Argo, la mirada heterodoxa”, TPK Arts Plástiques/Tecla Sala ( L’Hospitalet de Ll.) “Mapas contiguos, Espacios Continuos”, Ideias Emergentes Produção Cultural, CRL (Oporto, Portugal) 2007 “Carrément”, Galérie /Vitrine d’Art Contemporain (Nîmes, França) “Solstici 07”, TPK Arts Plástiques/Tecla Sala, (L’Hospitalet de Ll.) 2006 “Carrément”, Galérie /Vitrine d’Art Contemporain (Nîmes, França) “Utopies: Desplaçaments Transversals”, MX Espai (Barcelona) Galería Menoparkas (Lituania, Kaunas) “Solstici 06”, TPK Arts Plástiques / Tecla Sala (L’Hospitalet de Ll.) “Elements. Obra gràfica”, Tepekale - TPK Arts Plàstiques (L’Hospitalet de Ll.) “Fragments”, Tepekale - TPK Arts Plàstiques (l’Hospitalet de Ll.) “Solstici 05”, TPK Arts Plástiques / Tecla Sala (l’Hospitalet de Ll.) ALTRES Realització del vídeo, “Azules para Alicia” Festival de Minimetratges (Barcelona). Juny 2008. Nominació “TePeKaLe. Inventariat 07“: “Mapes Contigus” (Revista/Espai d’Art). Gener 2008 Realització dels vídeos “Azules para Alicia” i “Empatía”, Barcelona Visual Sound (Barcelona). Febrer 2007 “TePeKaLe. Inventariat 06”: “A través del mirall” (Revista/Espai d’art). Gener 2007 “TePeKaLe. Inventariat 05”: “La Utopía” (Revista/Espai d’art). Desembre 2005

PREMIS Premi del públic infantil per “La casa de la mosca fosca”, Xunta de Galícia, 2003 Premi del públic infantil del concurs d’il·lustració “Figures Futur”, França, 2003 Premi al millor llibre il·lustrat del 2003 per “La linterna mágica”, concedit per l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, APIC, 2004 35

EDITA Fundació Arranz-Bravo

Patronat Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Meritxell Borras i Llosa Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Franklin George Bowles Mercè Perea i Conillas Jordi Petit i Cabello Juan Carlos del Rio Pin Mario Sanz i Sanz Secretari

Jordi Petit i Cabello Coordinació tècnica

Puri Loscos Solé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

CATÀLEG Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Comissariat

Lluís Casado Traduccions

Automatic Trans Disseny i maquetació

NaA Impressió

Graficas San Sadurni

Dipòsit Legal: B-????????????

ISBN: 978-84-613-9535-4

© © © ©

de l’edició, Fundació Arranz-Bravo del text, els autors de les imatges, els autors de les fotografies, els autors

!!!!!!!!!!!!!

Añadir Deposit Legal