Josep Maria de Sucre a la memòria

Josep Maria De Sucre, a la memòria

Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria De Sucre, a la memòria Arranz-Bravo / Martí Cormand / Miquel Gelabert / Antoni Llena / Diego Tampanelli

Imatge extreta del curt-metratge “Josep Maria de Sucre”, de J. Francisco Lasa (1964) © Filmoteca de Catalunya

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin Secretari

Jaume Graells Veguin Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

EXPOSICIÓ

Josep Maria De Sucre, a la memòria del 20 de setembre al 18 de novembre de 2012 Coordinació

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Traduccions

Automatic Trans Fotografies

Martí Cormand, Miquel Gelabert i Diego Tampanelli Disseny i maquetació

AMICS DE LA FUNDACIÓ ARRANZ-BRAVO Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

NaA Impressió

La Bienvenida Comunicación, imprès a The Private Space

Dipòsit Legal: B-24207-2012 ISBN: 978-84-615-9803-8

Setembre 2012

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

Josep Maria De Sucre, a la memòria Arranz-Bravo Martí Cormand Miquel Gelabert Antoni Llena Diego Tampanelli

La Fundació Arranz-Bravo ens proposa la mostra “Homenatge a Josep Maria de Sucre”, realitzada per Antoni Llena, Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, Martí Cormand i Diego Tampanelli. Es tracta d’un interessant projecte que té com a objectiu, en primer lloc, posar en relació dues generacions d’artistes —dels setanta i contemporanis—, i, en segon lloc, difondre la figura de Josep Maria de Sucre, destacada dins la cultura catalana i que, a més a més, va mantenir importants vincles amb la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat.

Josep Maria de Sucre (Barcelona, 1886-1969) va ser un escriptor i crític d’art rellevant durant el període anterior a la Guerra Civil, i va tenir la particularitat que en la postguerra va continuar la seva trajectòria com a pintor, a partir d’unes figures expressionistes insòlites que han causat interès entre molts membres de la comunitat artística catalana.

De Sucre va formar part del grup de L’Hospitalet El Atenillo, que en els temps previs a la guerra va reunir personalitats de l’avantguarda com Lorca, Dalí o Sebastià Gasch a casa del pintor Rafael Barradas. La mostra està formada per obres de De Sucre provinents de col·leccions d’artistes catalans com ara Antoni Llena, Arranz-Bravo i Jaume Mercadé, entre d’altres.

Des de la seva inauguració, la Fundació Arranz-Bravo es va marcar com a prioritat convertir-se en un gran aparador per als treballs de joves creadors i dels artistes catalans en general, posant la seva obra a l’abast del gran públic. Un espai expositiu ubicat al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, que en aquesta ocasió ens apropa a l’obra d’un artista desconegut per al públic no especialitzat però que va tenir una important vinculació amb la ciutat.

Que en gaudiu!

Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta del Patronat de la Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre, a la memòria Albert Mercadé

Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

L’escriptor, activista cultural i pintor Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, Barcelona 1886-1969) és una de les figures més enigmàtiques de la nostra història moderna de l’art. Tot i fer més de quaranta anys de la seva mort, tot i no haver-se reivindicat com a pintor fins els seixanta anys, tot i haver sigut desatès per la seva generació –que fou la generació de Miró, d’Artigas, de Dalí o de Picasso–, malgrat tot això, els seus retrats ínfims i espectrals han suscitat un estrany magnetisme entre les diferents promocions d’artistes i intel·lectuals catalans. Ja era comú entre els pintors barcelonins del Dau al Set anar a visitar el vell de Sucre a la seva torre tronada del carrer Sant Salvador de Gràcia, un ritual que continuaren molts artistes de la generació d’Arranz-Bravo. La seva casa-taller, segons la descripció de Cirici, era d’estil “neoclàssic, però transformada per manca de mitjans, decrèpita, habitada per gats innumerables, amb una poesia de la pobresa que no per estètica deixa de fer-nos revoltar”. D’aquell precari heroisme emergiren les expressives testes isolades dibuixades per en de Sucre amb pastell, i que els visitants s’emportaven –o adquirien, segons la font- com a record.

Part de l’admiració dels joves artistes cap a de Sucre venia motivada pel compromís que l’escriptor i pintor sempre mostrà cap a l’art emergent. Mercès a la seva mediació, Antoni Tàpies, Jordi, Xavier Valls, Cuixart o August Puig pogueren creuar per primera vegada els Pirineus i entrar en contacte amb la capital de l’art d’aquell moment, París. De Sucre també formava part de comitès d’organització d’exposicions d’art jove –com els Salons d’Octubre- i impartia de manera benèvola conferències sobre l’art d’avantguarda francès, del qual els artistes no en tenien cap mena de coneixement, atès l’estat d’obstrucció cultural en què estava immers el país. Alguns dels testimonis encara recorden com el pobre de Sucre passava el plateret en finalitzar les seves xerrades... De fet, sense saber-ho, ni voler-ho, de Sucre, essent un creador “suïcidat” del seu temps, es va avançar també a ell: resistir en la pobresa a la cerca d’allò veritable i sincer, abans de caure en la temptació d’un art superficial, modal o immediat; sortir al carrer per difondre la cultura a la gent abans que jeure a la cuneta de la queixa o del jaç.

Jordi Mercadé Retrat de Josep Maria de Sucre, 1948.

Oli sobre tela, 100 x 81 cm

Des de la Fundació Arranz-Bravo hem considerat necessari retre un nou tribut a Josep Maria de Sucre, després dels que va dur a terme l’any passat el Centre d’Estudis Graciencs –en la commemoració del 125è aniversari del seu naixement-, i del que es va celebrar al Palau Moja, ara fa nou anys, sota la direcció de la crítica d’art Maria Lluïsa Borràs. Per a l’ocasió, hem volgut indagar els trets determinants d’aquest artista singular a partir de cinc homenatges artístics proposats per dues generacions diferents de creadors: la

del maig del 68 (Antoni Llena i Arranz-Bravo) i la d’artistes emergents que han exposat a la fundació (Miquel Gelabert, Martí Cormand, Diego Tampanelli).

Les seves obres dialoguen amb deu dibuixos d’en de Sucre, tots ells inèdits, provinents de les col·leccions d’amics de l’escriptor, com el pintor i orfebre Jaume Mercadé i el mateix Eduard Arranz-Bravo, gran admirador de de Sucre.

L’exposició mostra, també, l’entorn decadent de la torre de l’escriptor amb la projecció del film Josep Maria de Sucre, filmada per Joan Francesc Lasa poc temps abans de la mort de l’artista. Tot plegat ve prologat amb nova lectura sobre la figura d’en de Sucre, signada per un dels primers experts de l’art de postguerra a Catalunya, l’historiador i crític d’art Àlex Mitrani. A tots ells, el nostre més sincer agraïment.

“Els meus retrats venen de lluny, de quan era jove i durant vint anys vaig treballar al jutjat, veient tothora la misèria moral, que és molt pitjor que la misèria física i la misèria material. Aquells rostres deformats pel dolor dels que eren condemnats, m’han perseguit sempre més des d’aleshores” “La joventut ha de trencar amb la superficialitat de l’art de la immediatesa visual. Cal deixar aflorar tot allò inèdit i vital.” “qui no reflexiona no viu pròpiament; qui no aspira a ideals superiors, no és, en veritat, un home. Per manca d’una llibertadora orientació inicial, l’home, massa feble encara, es deixa endur a l’atzar del que ha trobat fet; reposa en el que deuria combatre, s’eixarreix en l’esperit, i la intensitat, en l’acció, minça, dislocada” “que l’aureola de la sensibilitat no distregui... la percepció interna.... que la literatura no emmetzini el pur delit estètic” “amb massa freqüència s’ofereix l’atenció al públic obres únicament basades en l’afalac per la temàtica, en l’irresponsable empirisme o en l’estricta maceració intel·lectualista, sense prèvia necessitat temperamental d’una autentificació sincera.” “demanem que en l’art es mantingui l’emocionada evocació de la transcendent permanència educacional del mestratge romànic i gòtic, que tan a mà tenen els més joves artistes de Barcelona.”

“Hay en el alienado un ingenio incomprendido que resguarda en su mente una imagen que sólo causa pavor y que sólo el delirio le permite encontrar una salida a las opresiones que la vida le depara”.

“Sólo Van Gogh y Nietche tenía esta mirada desnuda al alma, desnuda al cuerpo del hombre, más allá de las argucias del espíritu”.

Josep Maria de Sucre

Josep Maria de Sucre: l’esforç de l’home Àlex Mitrani

Entre la llegenda i l’activisme “Maestro no confesado de algunos, estímulo ocasional de otros, admirado ‘raro’ e ignorado por la mayoría”, així el definia Juan Eduardo Cirlot el 1963. Sobre alguns artistes pesa una llosa de marginalitat que algun dia caldrà aixecar. Josep Maria de Sucre és l’autor d’una obra petita en dimensions i discreta en presència però, alhora, carregada d’una mena d’inspiració atàvica i, sovint, d’una força secreta i inquietant. Però de Sucre és encara massa sovint un personatge: una mena de figura mítica i obscura, tragicòmica i tan elogiada com menystinguda. La biografia de de Sucre està plena d’anècdotes apòcrifes i d’esdeveniments imprecisos. Però aquesta vaguetat llegendària no minimitza la seva activitat i importància real, sinó al contrari, és el símptoma, la punta de l’iceberg d’una presència creativa que explica moltes coses, artísticament i històrica, sobre la cultura catalana del segle XX. Josep Maria de Sucre va defensar, especialment en la maduresa, el seu vincle genealògic amb l’històric libertador americà, Antonio José de Sucre. Però també es deia que fou empresonat durant la repressió franquista, el 1939, en haver-lo vinculat amb Salvador Seguí, el noi del sucre. Pobre de solemnitat en la vellesa, realitzà una obra plàstica que es va dispersar entre les seves amistats. De vegades invisible o dispers, incomprès quasi sempre i condemnat al record pintoresc, ens fa pensar en aquell artista impossible que va crear Max Aub: Jusep Torres Campalans. Però va ser ben real. I digne.

De Sucre fou un actor secundari fonamental en diverses empreses i esforços col·lectius del seu temps, que fou llarg i divers. En l’àmbit artístic se’l conegué aviat per la seva generositat en la comunicació, així com per la confiança i la lluita a favor de l’art modern, superant qualsevol ad-

De Sucre. S/T, 1949 Pintura sobre paper, 16 x 22 cm Col. particular De Sucre. S/T, 1949 Pintura sobre paper, 22 x 16 cm Col. particular

1 Per aclarir-nos hem parlat amb tres de les assistents a l’acte, Rosin Ponsà, Mercè Raubert i Montserrat Cervera –assenyalades en la foto-. Entre les tres han sortit els noms de la majoria d’assistents a la festa, sobretot dels llebrencs.

També hem concretat alguns detalls amb la Dolors Xufré i Mas, filla dels nuvis, que continua vivint i treballant a la Vil·la Joana.

2 AISA, Ferran. Les avantguardes. Surrealisme i revolució. Barcelona: Base, 2008, p. 221.

3 BORRÀS, Maria-Lluïsa; PUIG, Arnau; GARCIASEDAS, Pilar. Josep Maria de Sucre i l’art de la primera postguerra. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003. Inclou una antologia d’escrits 4 DE SUCRE, Josep Maria.

Poema Barbre de Serrallonga.

Barcelona: Llibreria Nacional Catalana, 1922.

versitat. Josep Maria de Sucre va néixer el 1886 a la llavors encara independent Vila de Gràcia.

Va créixer en un ambient cultural, però la mort prematura del seu pare li va limitar el estudis.

L’única activitat professional que se li coneix és la seva feina com a oficial criminalista als jutjats de Barcelona, que exercí fins el 1923. Però la feina de debò, l’ocupació real i que donava sentit al seu quefer i a la qual es va dedicar tota la vida, amb minses o inexistents remuneracions, fou la promoció i l’activisme cultural. De jove havia freqüentat Els Quatre Gats, tal com explica a les seves memòries1. Del 1912 al 1915 va ser president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Col·laborador fix de la revista de Salvat-Papasseit, Un enemic del poble. Va ser un habitual de les tertúlies del Café Colón i de l’Ateneillo de Rafael Barradas a L’Hospitalet de Llobregat. Es relaciona amb intel· lectuals de Madrid. El 1932 el veiem al costat del GATCPAC col·laborant en l’organització de l’assemblea preparatòria del Congrés d’Urbanisme i Arquitectura de Moscou de 19322.

Durant la postguerra, aquesta activitat es focalitza en les arts plàstiques. De Sucre servia d’enllaç amb les avantguardes d’abans de la guerra.

Va ser un del fundadors i responsable dels Salons d’Octubre, que del 1948 al 1958 van vertebrar i animar el panorama artístic català i el van encaminar cap a la modernitat. Més rellevant encara va ser el seu treball com a director del Cercle Maillol, l’organisme dedicat a les belles arts de l’Institut Francès de Barcelona, càrrec que va exercir del 1951 al 1960, fins que va ser substituït per Arnau Puig. Com és sabut, el Cercle va ser fonamental en la gestió de les beques de l’estat francès perquè els artistes catalans poguessin fer estades a París, experiència que va ser determinant i transformadora per a molts d’ells. Però hi ha també una altra tasca menys visible, de fons i més difícil de valorar però essencial, com les

exposicions i, sobretot, les trobades, debats i xerrades, en un context polític en què les reunions eren no tan sols sospitoses, sinó il·legals.

Uns ideals entusiastes A la postguerra, de Sucre era un supervivent. Una relíquia, pertinaçment activa i lluitadora, d’uns temps que no eren ni tant sols els de la II República, sinó els de l’avantguarda més primitiva i heroica. L’amistat de de Sucre amb Rafael Barradas i amb Joan Salvat Papasseit és segurament un punt culminant en la seva formació artística, en la qual l’exigència d’avantguarda es consolida i es recolza en un discurs de caràcter ètic i filosòfic, però primer en l’exemple, en una militància que comença pel sacrifici personal i s’orienta al benefici de la comunitat, pensant en un futur millor.

Abans de dedicar-se plenament a les arts plàstiques, de Sucre va iniciar i desenvolupar una carrera com a poeta i assagista. Maragall i Unanumo foren dos dels seus principals referents ideològics inicials. Als seus articles a Un enemic del poble esmentava Ibsen i Nietzsche, amb un discurs clarament vitalista. Però un estudi més a fons encara està pendent3.

Alguns del seus versos de joventut ens ajuden a entendre l’esperit poètic i ideològic de de Sucre i, a més, mostren un contrast dramàtic entre els somnis i aspiracions d’abans de la guerra i les dificultats, renúncies i resistències, de la postguerra. És el cas del Poema barbre de Serrallonga, de 19224, ple d’elogis a l’amor, la llibertat i la passió, amb un enfrontament amb la justícia, curiós per algú que encara hi treballava. El protagonista, joiós i turmentat bandoler i amant, “odia el clos i el palau” i celebra “l’amor a la vida / que és la llum del cor!”.

A Un enemic del Poble els seus assajos tenen vocació de proclama, més lírica i potser menys eficaç i

De Sucre. S/T, ca. 1949 Pintura sobre paper, 15,5 x 13 cm Col. particular

agressiva que la dels manifests futuristes. Hi emergeix un emocionant desig de concòrdia, d’acció, prescindint de velles categories i autoritats: “L’esperit laic que aspira compendre-ho i estimar-ho tot, resolent-ho en el fet de l’humana i justa armonia, part d’ençà de les estrelles, accepta en l’home les deformitats psicològiques, tracta de superar-l’hi els instints per una pacient i sentida redempció del seu pensament: i creu que ha d’arribar un dia –més pròxim en quant l’acció sia encertada– en que les paradoxes –repòs dels inquiets– no sien possibles, per trobar-se la vida, en tothom, sincerament compresa i lliurement gaudida.”5 Aquest desig de totalitat és d’arrel romàntica, però el retrobem també al Manifest Dada de Tristan Tzara. Recordem també un paisatge més idíl·lic que conflictiu, com el d’Au temps d’anarquie (Als temps d’anarquia), que es va acabant titulant Au temps d’harmonie (Als temps d’armonia) del pintor Paul Signac (1902), conservat a l’ajuntament de Montreuil, França.

De Sucre estava imbuït d’optimisme: “Ningú sap on pot arribar, de ben orientar-se, l’esforç de l’home”. Advocava per la lluita contra la fatalitat i creia que l’individualisme es resoldria en “lliures fets de solidaritat”6. La seva actitud i coherència vital durant el franquisme revela el destí tràgic d’aquests ideals però també la valentia i el sentit de les opcions que prengué de Sucre.

Una carrera artística tardana Durant els anys de la postguerra, l’escriptura de de Sucre es concentra en la crítica d’art. De Sucre s’expressa amb un estil molt retòric, particular i sorprenentment ampul·lós per algú a qui associem amb l’avantguarda. Els orígens simbolistes

i la seva orientació messiànica podrien explicar aquesta incongruència aparent.

De Sucre va fer les seves primeres exposicions els anys vint, a la mítica i pionera Galeria Dalmau. Les obres corresponents no s’han conservat. De fet, eren col·lectives. La primera, el 1922, és una participació al “Primer Saló de dibuixos i pintures d’homes de lletres no pintors”. Sembla que de Sucre va exposar les seves obres anònimament i que l’escultor i pedagog d’avantguarda Àngel Ferrant en va ser el comprador (si no és veritat, és del tot coherent). El 1928 torna a exposar. Juan Eduardo Cirlot, admirador de de Sucre, ens aporta un dels pocs testimonis, no sabem fins a quin punt directe, d’aquesta obra de de Sucre: “cierto surrealismo ‘ornamental’ en el que los ritmos lineales desempeñaban un papel dominante.”7 Era, doncs, una obra d’avantguarda, probablement abstracta. Però de Sucre no en devia produir una gran quantitat.

La seva carrera es desenvolupa a la postguerra, amb obres de modestíssim format, generalment ceres sobre paper, a banda d’algun oli sobre taula. De Sucre exposa a la Galería Jardín, una petita galeria que estava instal·lada en una floristeria, a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. En aquells anys, el responsable de la seva programació era el crític Àngel Marsà, amb qui de Sucre establí una relació de complicitat i col·laboració. En aquesta galeria hi exposaren grans noms de la nova avantguarda, llavors joveníssims, com Guinovart, Tharrats, Brotat o el mateix Manolo Millares.

Com a reconeixement, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, creat per Alexandre Cirici a la Cúpula del Coliseum, dugué a terme una exposició retrospectiva el 1961. L’obra de de Sucre rebé un cert reconeixement per part dels col·legues i del sector artístic, però és possible que entre aquests pesés més el “re-conxeiment”

5 DE SUCRE, Josep Maria. La paradoxa. Un enemic del poble.

Fulla de subversió espiritual, Barcelona, maig de 1919, núm. 13.

6 DE SUCRE, Josep Maria.

De la tristesa i la fatalitat.

Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual. Barcelona, març de 1917, núm. 1.

7 CIRLOT, Juan Eduardo. La pintura de Sucre. Correo de las artes. Gener-febrer 1962, núm.

35

De Sucre. S/T, ca. 1949 Pintura sobre paper, 23 x 16 cm Col. particular De Sucre. S/T, ca. 1949 Pintura sobre paper, 18,5 x 14 cm Col. particular De Sucre. S/T, ca. 1949 Pintura sobre paper, 24,5 x 19,5 cm Col. particular

que el coneixement. És a dir, que la figura del personatge, de la seva estranyesa, i l’etiqueta que se li va atribuir de pintor diletant no en permetés una correcta valoració. Tampoc l’artista, d’edat avançada i amb limitades condicions físiques i tècniques, no podia segurament anar més enllà del fràgil i subtil, quasi esmunyedís, misteri i densitat poètica de les seves petites pintures i dibuixos.

De totes maneres, la venda d’aquests dibuixos, a un preu irrisori, no el tragué de la misèria. Al final de la seva vida, un grup d’amics, intel·lectuals i artistes, crearen una associació de suport a Josep Maria de Sucre i reuniren una assignació monetària que li feien arribar mensualment, a manera de pensió, fins que va morir, el 1969.

El primitivisme a la postguerra

8 MITRANI, Àlex. Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1966.

Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006.

L’obra de de Sucre, malgrat la seva indiscutible singularitat, forma part d’un corrent general, del qual en va ser un dels responsables. El primitivisme, amb els seus diferents i comunicats matisos entre l’arcaisme i l’ingenuisme, és un dels corrents més definitoris de la postguerra (i desconeguts per la seva fortuna històrica després del triomf absolut de l’informalisme a mitjan anys cinquanta) 8. És molt revelador de la seva influència estètica i del seu parer discret, però essencial, en el desenvolupament de la represa de la modernitat, l’apadrinament que va exercir sobre un altre artista sorgit d’una certa marginalitat burgesa i intel·lectual, en Joan Brotat. De Sucre el va descobrir, li va donar suport i el va presentar a Àngel Marsà, qui li feu les primeres exposicions i el convertí en un dels eixos del seu discurs sobre l’art.

Podem trobar moltes manifestacions d’aquest primitivisme figuratiu i expressionista en l’art ca-

talà. Cal remarcar, però, que tot i ser una tendència amb raons i qualitats pròpies, sorgida en bona part de l’aïllament, coincideix amb una tendència europea sorgida al final dels anys quaranta. És interessant que de Sucre s’anticipés d’alguna manera o caminés en paral·lel a aquestes tendències europees, probablement gràcies al seu bagatge de les primeres avantguardes.

Un dels ideòlegs del primitivisme europeu va ser Jean Dubuffet, pare de l’anomenat “art brut” i creador, el 1947, del “Foyer de l’Art Brut”.

Dubuffet s’oposava a l’“art cultural”. Reivindicava les formes de creació lliures de constrenyiments acadèmics així com dels esnobismes moderns. Elogiava la genialitat de l’artista espontani i impulsat per una necessitat imperiosa i íntima, proper en això a les creacions de les personalitats marginals i fins i tot patològiques, i en les seves exposicions incloïa obres d’artistes no professionals. A França sorgí també la figura de Roger Bissière, que va obtenir un gran reconeixement i un valor exemplar. Venia del cubisme i va encarnar la nova necessitat de frugalitat i començament des de zero després dels horrors bèl·lics. Qui sap si, en un entorn més favorable, de Sucre no podria haver estat el nostre Bissière.

Un altre moviment de gran repercussió europea i que va representar d’una manera més clara l’explotació dels principis d’un primitivisme radical va ser Cobra. Fundat el 1948 i actiu fins el 1951 va ser coetani de Dau al Set. Però també hi ha una influència catalana a Cobra que explica com va poder créixer al nostre país aquest primitivisme d’avantguarda, quan hi havia una gran desconnexió del que succeïa a l’estranger pel miserable tancament franquista. Un altre artista fonamental a la postguerra europea fou Paul Klee.

De Sucre participà activament en l’homentage que li organitzà Dau al Set. Entre les sentències que trobem a l’especial corresponent de la revista

De Sucre. S/T, 1959 Pintura sobre paper, 28,5 x 41 cm Col. particular De Sucre. S/T, 1961 Pintura sobre paper, 18 x 13 cm Col. particular

Dau al Set, hi trobem algunes consideracions de de Sucre, “sap mantenir-se paradisíac”, i d’Àngel Marsà, “representa el retorno a lo mágico primigenio”.

Els secrets de l’obsessió L’art de de Sucre encaixa perfectament en aquests corrents i aquest estat d’esperit. Rafael Santos Torroella escrivia al catàleg de l’exposició del Museu d’Art Contemporani de Barcelona: “Así, su arte participa de los signos remotos del hombre primitivo y de las expresiones últimas de la pintura contemporánea; de la creación profesional y de ese mundo primigenio e interminable del grafismo infantil de los hombres y de los pueblos.”

L’obra plàstica de Josep Maria de Sucre destaca per la seva senzillesa tècnica (en general, ceres sobre paper en petit format) i pel seu caràcter obsessiu (la gran majoria són rostres representats frontalment), així com pel seu estil bast i elemental que remet a l’expressionisme d’un Edward Munch o a l’art alienat, la qual cosa és paradoxal, ja que es tractava d’un intel·lectual de sòlida formació i edat avançada. Aquesta cultura i preparació es manifesten de manera puntual en alguna de les seves obres.

Joan Perucho explicava l’anècdota següent: “A pesar de su enorme pobreza, a Sucre le entraban ladrones en su casa, trepando por las cercas del jardín, hasta que tuvo una idea genial. He visto unas enormes y terroríficas cabezas pintadas en las paredes, con una calidad de pintura que ha permanecido sepultada, de arte paleocristiano, decididamente arqueológico. Sucre las pintó para atemorizar a los ladrones y, de hecho, éstos huyeron despavoridos. A la luz de la luna, estas cabezas suelen ser algo inenarrable, fantástico.”9 Certament, si no fos per les seves petites dimen-

sions, que formen part del seu encís, el treball de de Sucre provocaria un impacte notable i manifestaria més clarament la seva naturalesa expressionista i dramàtica.

De vegades, l’obra de de Sucre contenia notes d’humor. El caràcter grotesc d’algunes cares remet a la caricatura, el·lípticament lligada a les misèries humanes i a les hipocresies artístiques, com en alguna crítica que va fer als pintors genialoides o als realistes. De Sucre s’exigia una exploració del subconscient, un enfrontament amb la misèria i es regia per una aspiració de veritat, que simbolitzava el caràcter introspectiu i sever, quasi sagrat, de la repetició de cares i ulls. De Sucre va ser un artista tràgic. Com Barradas, com SalvatPapasseit, els seus amics, fou un home d’ètica insubornable, que creia en el sentit de l’art i en l’art amb sentit. Segons Joan Cortés, a la seva obra “sería posible rastrear ecos de Rouault o Picasso, concepciones ornamentales bizantinas, la limpie­ za colorista de las culturas aborígenes e, incluso, el grafismo de extremo oriente”10. Rouault fou un creador cristià de gran predicament en els anys de postguerra, en els quals es demanava una religiositat aliena al fast i a la jerarquia eclesiàstica, una espiritualitat ancorada de nou en la pobresa, com demostra la Corona per a un màrtir de Ma­nuel Capdevila el 1954. De Sucre, laïcista, compartia aquesta necessitat de profunditat moral i de solidaritat, que s’havia d’expressar amb mitjans nous.

De Sucre escrivia sobre Àngel Ferrant: “Qué es el arte sino un medio de hacer compartir nuestra vida interior”11. Ell mateix havia exposat les seves obres el 1949 a El Jardín (amb presentació de Marsà) amb el títol “25 introversiones en color”.

En aquestes introversions hi ha drama, ironia, desig de llibertat, pràctica terapèutica, comunicació, experimentació, aspiració al sentit, interrogació… Creació poètica veritable, en definitiva. En

9 PERUCHO, Joan. La vida de un hombre o el arte de José Maria de Sucre. Destino. 1961, núm. 1241, p. 45-47.

10 CORTÉS, Joan. Sucre. Destino.

3 de desembre de 1949, núm.

643.

11 DE SUCRE, Josep Maria.

Figuras de la Bienal.

Significación de la obra escultórica de Àngel Ferrant.

Inquietud. Vic, octubre 1955, núm. 2.

De Sucre. S/T, 1961 Pintura sobre paper, 19,5 x 14,5 cm Col. particular De Sucre. S/T, 1962 Pintura sobre paper, 20,5 x 18 cm Col. particular De Sucre. Bust amb auriculars, 1966 Ceres sobre paper, 17 x 14 cm Col. A. Mitrani, Barcelona

la seva modèstia tenen una presència contundent i simbòlica, quelcom amagat, encara pendent de resoldre. És molt curiosa la seva proximitat amb les primeríssimes obres de Tàpies i, en una relació menys històrica i més psicològica, potser, amb els darrers autoretrats de Picasso, quan s’enfrontava de cara, i a través del rostre, amb la mort.

Una lectura contemporània La idea de l’exposició que es presenta a la fundació Arranz-Bravo és excel·lent. Si de Sucre ja no hi és, resta el que va ser realment important de la seva persona: una obra secreta i profunda, una generositat entusiasta per inspirar els artistes contemporanis que no renuncien al misteri.

N’apreciem aquí lectures molt diverses que corresponen a trajectòries i generacions diferents. Hi retrobem diferents valors i recursos característics de de Sucre: precarietat, intensitat, repetició, pulsió, introspecció, veritat.

L’obra d’Eduard Arranz-Bravo s’ha caracteritzat per un ús ajustat de l’exploració del jo i del sentit estètic, traslladats a la pintura com un registre enigmàtic i fascinador. Arranz-Bravo converteix aquí els petits rostres en estructures lineals, en condensats laberints que evoquen allò concentrat i allò concèntric. Miquel Gelabert és un artista abstracte però no esteticista. En el seu treball hi ha un evocació lírica de la llum i una assumpció poètica del mètode, del procés i del ritme. La seqüència, la serialitat, latents en l’obra de de Sucre, apareixen aquí en paisatges comprimits que poden ser explorats com si fossin grans espais.

Die­go Tampanelli i Martí Cormand desenvolupen un registre diferent, el del grotesc i la violència.

Si l’art és resistència, és revolta. Tampanelli trenca amb l’idealisme i agredeix l’obra d’art i –acció que produeix més espant– agredeix el retrat, el

rostre. Hi ha aquí una exigència de rebentar les màscares protectores del jo. Cormand ha treballat específicament sobre de Sucre i ha donat presència física als caps que pintava, fent-ne un retrat.

D’aquesta manera, els converteix en personatges i n’accentua el caràcter monstruós. Ninots inquie­ tants, definitivament primitius i contrafets, remeten a una mirada implacable sobre la humanitat i les seves misèries. Finalment, la poètica de la fragilitat d’Antoni Llena ofereix una solució de continuïtat coherent dels criteris morals de de Sucre. No són valors que l’obra d’art il·lustri, sinó que es fan exemplars en la seva sublimació poètica. La subtilesa i la bellesa sorgeixen amb força, paradoxalment, de la levitat. I són reivindicats, no de paraula sinó d’obra. Àlex Mitrani

Arranz-Bravo

Arranz-Bravo Figlio I, 2011

Arranz-Bravo Figlio II, 2011

Oli sobre tela 27 x 35 cm

Oli sobre tela 19 x 27 cm

Arranz-Bravo Figlio III a VII, 2011

Arranz-Bravo Figlio VIII, 2011

Oli sobre tela 16 x 22 cm / c.u.

Oli sobre tela 24 x 33 cm

Arranz-Bravo Figlio X a XIII, 2011 Pintura sobre paper 17 x 21’5 cm / c.u.

Arranz-Bravo Figlio IX, 2011 Pintura sobre paper 57 x 49 cm

Arranz-Bravo Figlio XIV, 2011 Pintura sobre paper 23’5 x 21 cm

Arranz-Bravo Figlio XV, 2011

Arranz-Bravo Figlio XVI, 2011

Pintura sobre paper 32’5 x 22 cm

Pintura sobre paper 32’5 x 22 cm

MartĂ­ Cormand

MartĂ­ Cormand Comissari, 2012 22 x 30 cm Oli sobre paper

Martí Cormand Critic, 2012 Oli sobre paper 21 x 16 cm

Martí Cormand Escriptor, 2012 Oli sobre paper 22 x 20 cm

Martí Cormand Criminalista, 2012 Oli sobre paper 27 x 23cm

Martí Cormand Pintor, 2012 Oli sobre paper 28 x 21cm

Martí Cormand Poeta, 2012 Oli sobre paper 23 x 17 cm

Martí Cormand Joan Pi, 2012 Oli sobre paper 20 x 16 cm

Miquel Gelabert

Miquel Gelabert Land&espace (v 8.0), 2012 Oli sobre tela 162 x 195 cm

Miquel Gelabert Landscapes des del tren, 2012 Tinta sobre paper 9 x 28 cm / c.u.

Miquel Gelabert

Sèrie MG x DS, 2012 Oli sobre tela 24 x 19 cm / c.u.

Antoni Llena

Antoni Llena Sense títol, 2003 Tècnica mixta sobre paper 25,5 x 18,4 cm

Diego Tampanelli (artista resident TPK art i pensament contemporani)

Diego Tampanelli 17/04/12 17:37, 2012 Oli sobre tela 55 x 55 cm

La Fundación Arranz-Bravo nos propone la muestra “Homenaje a Josep Maria de Sucre”, realizada por Antoni Llena, Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, Martí Cormand y Diego Tampanelli. Se trata de un interesante proyecto que tiene como objetivo, en primer lugar, poner en relación dos generaciones de artistas –de los setenta y contemporáneos–, y, en segundo lugar, difundir la figura de Josep Maria de Sucre, destacada dentro de la cultura catalana y que, además, mantuvo importantes vínculos con la ciudad de L’Hospitalet de Llobregat.

Josep Maria de Sucre (Barcelona, 1886-1969) fue un escritor y crítico de arte relevante durante el periodo anterior a la Guerra Civil, y tuvo la particularidad que en la posguerra continuó su trayectoria como pintor, a partir de unas figuras expresionistas insólitas que han causado interés entre muchos miembros de la comunidad artística catalana.

De Sucre formó parte del grupo de L’Hospitalet El Atenillo, que en los tiempos previos a la guerra reunió a personalidades de la vanguardia como Lorca, Dalí o Sebastià Gasch en casa del pintor Rafael Barradas. La muestra está formada por obras de De Sucre provenientes de colecciones de artistas catalanes como Antoni Llena, Arranz-Bravo y Jaume Mercadé, entre otros.

Desde su inauguración, la Fundación Arranz-Bravo se marcó como prioridad convertirse en un gran escaparate para los trabajos de jóvenes creadores y de los artistas catalanes en general, poniendo su obra al alcance del gran público. Un espacio expositivo ubicado en el Centro Cultural Metropolitano Tecla Sala, que en esta ocasión nos acerca a la obra de un artista desconocido para el público no especializado pero que tuvo una importante vinculación con la ciudad. ¡Que la disfrutéis!

Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta del Patronato de la Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre, en la memoria El escritor, activista cultural y pintor Josep Maria de Sucre

(Vila de Gràcia, Barcelona 1886-1969) es una de las figuras más enigmáticas de nuestra historia moderna del arte. A pesar de los más de cuarenta años de su muerte, a pesar de no haberse reivindicado como pintor hasta los sesenta años, a pesar de haber sido desatendido por su generación –que fue la generación de Miró, de Artigas, de Dalí o de Picasso–, a pesar de todo ello, sus retratos ínfimos y espectrales han suscitado un extraño magnetismo entre las diferentes promociones de artistas e intelectuales catalanes. Ya era común entre los pintores barceloneses del Dau al Set ir a visitar al viejo de Sucre a su tronada torre de la calle Sant Salvador de Gràcia, un ritual que siguieron muchos artistas de la generación de Arranz-Bravo. Su casa-taller, según la descripción de Cirici, era de estilo “neoclásico, pero transformada por falta de medios, decrépita, habitada por innumerables gatos, con una poesía de la pobreza que no por estética deja de hacernos rebelar”. De aquel precario heroísmo emergieron las expresivas cabezas aisladas dibujadas por de Sucre con pastel, y que los visitantes se llevaban –o adquirían, según la fuente- como recuerdo.

Parte de la admiración de los jóvenes artistas hacia de Sucre venía motivada por el compromiso que el escritor y pintor siempre mostró por el arte emergente. Gracias a su mediación, Antoni Tàpies, Jordi, Xavier Valls, Cuixart o August Puig pudieron cruzar por primera vez los Pirineos y entrar en contacto con la capital del arte de aquel momento, París. De Sucre también formaba parte de comités de organización de exposiciones de arte joven –como los Salones de Octubre– e impartía de forma benévola conferencias sobre el arte de vanguardia francés, del que los artistas no tenían ningún tipo de conocimiento, dado el estado de obstrucción cultural en el que estaba inmerso el país. Algunos de los testimonios aún recuerdan como el pobre de Sucre pasaba el platillo al finalizar sus charlas... De hecho, sin saberlo, ni quererlo, de Sucre, siendo un creador “suicidado” de sus tiempos, se avanzó también a él: resistir en la pobreza a la búsqueda de lo verdadero y sincero, antes que caer en la tentación de un arte superficial, modal o inmediato; salir a la calle para difundir la cultura a la gente antes que yacer en la cuneta de la queja o del lecho.

Desde la Fundación Arranz-Bravo hemos considerado necesario rendir un nuevo tributo a Josep Maria de Sucre, después de los que se llevaron a cabo el año pasado en el Centre d’Estudis Graciencs –en la conmemoración del 125º aniversario de su nacimiento–, y del que se celebró en el Palacio Moja, hace ahora nueve años, bajo la dirección de la crítica de arte Maria Lluïsa Borràs. Para la ocasión, hemos querido indagar en las características determinantes de este artista singular a partir de cinco homenajes artísticos propuestos por dos generaciones distintas de creadores, la de mayo del 68 (Antoni Llena i Arranz-Bravo), y la de artistas emergentes que han expuesto en la fundación (Miquel Gelabert, Martí Cormand, Diego Tampanelli). Sus obras dialogan con diez dibujos de de Sucre, todos ellos inéditos, provenientes de las colecciones de amigos del escritor, como el pintor y orfebre Jaume Mercadé y el propio Eduard Arranz-Bravo, gran admirador de de Sucre. La exposición muestra, también, el entorno decadente de la torre del escritor con la proyección del

filme Josep Maria de Sucre, filmada por Joan Francesc Lasa poco tiempo antes de la muerte del artista. Todo ello viene prologado con nueva lectura sobre la figura de de Sucre, firmada por uno de los primeros expertos del arte de posguerra en Catalunya, el historiador y crítico de arte Àlex Mitrani. A todos ellos, nuestro más sincero agradecimiento.

“Mis retratos vienen de lejos, de cuando era joven y durante veinte años trabajé en los juzgados, viendo a todas horas la miseria moral, que es mucho peor que la miseria física y la miseria material. Aquellos rostros deformados por el dolor de los que eran condenados me ha perseguido para siempre desde entonces.”

“La juventud tiene que romper con la superficialidad del arte de la inmediatez visual. Tenemos que dejar aflorar lo inédito y vital.”

“Quien no reflexiona no vive propiamente; quien no aspira a ideales superiores, no es, en verdad, un hombre.

Por falta de una libertadora orientación inicial, el hombre demasiado débil todavía se deja llevar por el azar de lo que ha encontrado hecho; descansa en el que debería combatir, se reseca su espíritu, y la intensidad, en la acción, empequeñece, dislocada.”

“Que la aureola de la sensibilidad no distraiga… la percepción interna… que la literatura no envenene el puro deleite estético.”

“Con demasiada frecuencia se ofrece a la atención del público obras únicamente basadas en el halago por la temática, en el irresponsable empirismo o en la estricta maceración intelectualista, sin previa necesidad temperamental de una autentificación sincera.”

“Pedimos que en el arte se mantenga la emocionada evocación de la trascendente permanencia educacional de la maestría románica y gótica, que tan a mano tienen los más jóvenes artistas de Barcelona.”

“Hay en el alienado un ingenio incomprendido que resguarda en su mente una imagen que sólo causa pavor y que sólo el delirio le permite encontrar una salida a las opresiones que la vida le depara”.

“Solo Van Gogh y Nietche tenían esta mirada desnuda al alma, desnuda al cuerpo del hombre, más allá de las argucias del espíritu”.

Josep Maria de Sucre Albert Mercadé Director artístico de la Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre: el esfuerzo del hombre

Entre la leyenda y el activismo “Maestro no confesado de algunos, estímulo ocasional de otros, admirado ‘raro’ e ignorado por la mayoría”, así lo definía Juan Eduardo Cirlot en 1963. Sobre algunos artistas pesa una losa de marginalidad que algún día habrá que levantar.

Josep Maria de Sucre es el autor de una obra pequeña en dimensiones y discreta en presencia pero, a la vez, cargada de un tipo de inspiración atávica y, a menudo, de una fuerza secreta e inquietante. Pero de Sucre es aún demasiado a menudo un personaje: una especie de figura mítica y oscura, tragicómica y tan elogiada como menospreciada. La biografía de de Sucre está repleta de anécdotas apócrifas y de acontecimientos imprecisos. Pero esta vaguedad legendaria no minimiza su actividad e importancia real, al contrario, es el síntoma, la punta del iceberg de una presencia creativa que explica muchas cosas, artística e históricamente, sobre la cultura catalana del siglo XX. Josep Maria de Sucre defendió, especialmente en la madurez, su vínculo genealógico con el histórico libertador americano, Antonio José de Sucre. Pero también se decía que fue encarcelado durante la represión franquista, en 1939, al habérsele vinculado con Salvador Seguí, el noi del sucre (el chico del azúcar). Pobre de solemnidad en la vejez, realizó una obra plástica que se dispersó entre sus amistades. A veces invisible o disperso, casi siempre incomprendido y condenado al recuerdo pintoresco, nos recuerda a aquel artista imposible que creó Max Aub: Jusep Torres Campalans. Pero fue real. Y digno.

De Sucre fue un actor secundario fundamental en varias empresas y esfuerzos colectivos de su tiempo, que fue largo y diverso. En el ámbito artístico se le conoció pronto por su generosidad en la comunicación, así como por la confianza y la lucha a favor del arte moderno, superando cualquier adversidad. Josep Maria de Sucre nació en 1886, en la entonces aún independiente Vila de Gràcia. Creció en un ambiente cultural, pero la muerte prematura de su padre limitó sus estudios. La única actividad profesional que se le conoce es su trabajo como oficial criminalista en los juzgados de Barcelona, que ejerció hasta 1923. Pero el trabajo de verdad, su ocupación real y que daba sentido a su quehacer y a la que se dedicó toda la vida, con poca cosa o inexistentes remuneraciones, fue la promoción y el activismo cultural. De joven había frecuentado Els Quatre Gats, tal y como explica en sus memorias1. De 1912 a 1915 fue presidente del l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Colaborador fijo de la revista de SalvatPapasseit, Un enemic del poble. Fue un habitual en las tertulias del Café Colón y de l›Ateneillo de Rafael Barradas en L›Hospitalet de Llobregat. Se relaciona con intelectuales de Madrid. En 1932 le vemos junto al GATCPAC colaborando en la organización de la asamblea preparatoria del Congreso de Urbanismo y Arquitectura de Moscú de 19322.

Durante la posguerra, esta actividad se centra en las artes plásticas. De Sucre servía de enlace con las vanguardias de antes de la guerra. Fue uno de los fundadores y responsable de los Salones de Octubre, que de 1948 a 1958

vertebraron y animaron el panorama artístico catalán y lo encaminaron hacia la modernidad. Más relevante aún fue su trabajo como director del Cercle Maillol, organismo dedicado a las bellas artes del Instituto Francés de Barcelona, cargo que ejerció de 1951 a 1960, hasta que fue sustituido por Arnau Puig. Como es sabido, el Cercle fue fundamental en la gestión de las becas del estado francés para que los artistas catalanes pudiesen hacer estancias en París, experiencia que fue determinante y transformadora para muchos de ellos. Pero hay también otra tarea menos visible, de fondo y más difícil de valorar pero esencial, como las exposiciones y, sobre todo, los encuentros, debates y charlas, en un contexto político en el que las reuniones sospechosas, sino ilegales.

Unos ideales entusiastas En la postguerra, de Sucre era un superviviente. Una reliquia, pertinazmente activa y luchadora, de unos tiempos que no eran ni siquiera los de la II República, sino los de la vanguardia más primitiva y heroica. La amistad de de Sucre con Rafael Barradas y con Joan Salvat Papasseit es seguramente un punto culminante en su formación artística, en la que la exigencia de vanguardia se consolida y se apoya en un discurso de carácter ético y filosófico, pero antes en el ejemplo, en una militancia que empieza por el sacrificio personal y se orienta al beneficio de la comunidad, pensando en un futuro mejor. Antes de dedicarse plenamente a las artes plásticas, de Sucre inició y desarrolló una carrera como poeta y ensayista. Maragall y Unanumo fueron dos de sus principales referentes ideológicos iniciales. En sus artículos en Un enemic del poble, mencionaba a Ibsen y Nietzsche, con un discurso claramente vitalista. Pero un estudio más a fondo aún está pendiente3.

Algunos de sus versos de juventud nos ayudan a entender el espíritu poético e ideológico de de Sucre y, además, muestran un contraste dramático entre los sueños y aspiraciones de antes de la guerra y las dificultades, renuncias y resistencias, de la posguerra. Es el caso del Poema barbre de Serrallonga, de 19224, lleno de elogios al amor, la libertad y la pasión, con un enfrentamiento con la justicia, curioso para alguien que aún trabajaba en ello. El protagonista, jubiloso y atormentado bandolero y amante, “odia el clos i el palau” (odia el cercado y el palacio) y celebra “l’amor a la vida / que és la llum del cor!” (El amor a la vida / ¡que es la luz del corazón!). En Un enemic del Poble sus ensayos tienen vocación de proclama, más lírica y tal vez menos eficaz y agresiva que la de los manifiestos futuristas. En ellos emerge un emocionante deseo de concordia, de acción, prescindiendo de viejas categorías y autoridades: “El espíritu laico que aspira a comprenderlo y amarlo todo, resolviéndolo en el hecho de la humana y justa armonía, parte desde las estrellas, acepta en el hombre las deformidades psicológicas, trata de superarle los instintos para una paciente y sentida redención de su pensamiento: y cree que ha de llegar un día –más próximo en cuanto la acción sea acertada– en el que las paradojas –reposo de los inquietos– no sean posibles,

para encontrarse la vida, en todo el mundo, sinceramente comprendida y libremente gozada.”5 Este deseo de totalidad es de raíz romántica, pero lo encontramos de nuevo también en el Manifiesto Dada de Tristan Tzara. Recordemos también un paisaje más idílico que conflictivo, como el de d’Au temps d’anarquie (En tiempos de anarquía), que acabó titulándose Au temps d›harmonie (En los tiempos de armonía) del pintor Paul Signac (1902), conservado en el ayuntamiento de Montreuil, Francia.

De Sucre estaba imbuido de optimismo: “Nadie sabe donde puede llegar, de bien orientarse, el esfuerzo del hombre”. Abogaba por la lucha contra la fatalidad y creía que el individualismo se resolvería en “libres hechos de solidaridad”6.

Su actitud y coherencia vital durante el franquismo revela el destino trágico de estos ideales pero también la valentía y el sentido de las opciones que tomó de Sucre.

Una carrera artística tardía Durante los años de la posguerra, la escritura de de Sucre se concentra en la crítica de arte. De Sucre se expresa con un estilo muy retórico, particular y sorprendentemente ampuloso para alguien a quien asociamos con la vanguardia.

Los orígenes simbolistas y su orientación mesiánica podrían explicar esta incongruencia aparente.

De Sucre hizo sus primeras exposiciones en los años veinte, en la mítica y pionera Galería Dalmau. Las obras correspondientes no se han conservado. De hecho, eran colectivas. La primera, en 1922, se trata de una participación en el “Primer Saló de dibuixos i pintures d’homes de lletres no pintors”. Parece que de Sucre expuso sus obras anónimamente y que el escultor y pedagogo de vanguardia Àngel Ferrant fue el comprador (si no es cierto, es del todo coherente). En 1928 vuelve en exponer. Juan Eduardo Cirlot, admirador de de Sucre, nos aporta uno de los pocos testimonios, no sabemos hasta qué punto directo, de esta obra de de Sucre: “cierto surrealismo ‘ornamental’ en el que los ritmos lineales desempeñaban un papel dominante.”7 Era, pues, una obra de vanguardia, probablemente abstracta. Pero de Sucre no debió producir una gran cantidad.

Su carrera se desarrolla en la posguerra, con obras de modestísimo formato, generalmente ceras sobre papel, aparte de algún óleo sobre tabla. De Sucre expone en la Galería Jardín, una pequeña galería que se encontraba instalada en una floristería, en la actual Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona. En aquellos años, el responsable de su programación era el crítico Àngel Marsà, con quien de Sucre estableció una relación de complicidad y colaboración. En esta galería expusieron grandes nombres de la nueva vanguardia, entonces jovencísimos, como Guinovart, Tharrats, Brotat o el mismo Manolo Millares.

Como reconocimiento, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, creado por Alexandre Cirici en la Cúpula del Coliseum, llevó a cabo una exposición retrospectiva en 1961. La obra de de Sucre recibió cierto reconocimiento por parte de 5 DE SUCRE, Josep Maria. La paradoxa. Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual, Barcelona, maig de 1919, núm. 13.

1 DE SUCRE, Josep Maria. Memorias. Barcelona: Barna, 1961.

3 BORRÀS, Maria-Lluïsa; PUIG, Arnau; GARCIA-SEDAS, Pilar. Josep Maria de Sucre i l’art de la primera postguerra. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2003. Incluye una antología de escritos.

6 DE SUCRE, Josep Maria. De la tristesa i la fatalitat. Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual. Barcelona, març de 1917, núm. 1.

2 AISA, Ferran. Les avantguardes. Surrealisme i revolució.

Barcelona: Base, 2008, p. 221.

4 DE SUCRE, Josep Maria. Poema Barbre de Serrallonga. Barcelona: Llibreria Nacional Catalana, 1922.

7 CIRLOT, Juan Eduardo. La pintura de Sucre. Correo de las artes.

Enero-febrero 1962, núm. 35.

los colegas y del sector artístico, pero es posible que entre éstos pesase más el “re-conocimiento” que el conocimiento.

Es decir que la figura del personaje, de su extrañeza, y la etiqueta que se le atribuyó de pintor diletante no permitiese una correcta valoración. Tampoco el artista, de edad avanzada y en limitadas condiciones físicas y técnicas, no podía seguramente ir más allá del frágil y sutil, casi escurridizo, misterio y densidad poética de sus pequeñas pinturas y dibujos.

Sin embrago, la venta de estos dibujos, a un precio irrisorio, no le sacó de la miseria. Al final de su vida, un grupo de amigos, intelectuales y artistas, crearon una asociación de apoyo a Josep Maria de Sucre y reunieron una asignación monetaria que le hacían llegar mensualmente, a modo de pensión, hasta que murió, en 1969.

El primitivismo en la posguerra La obra de de Sucre, pese a su indiscutible singularidad, forma parte de una corriente general, de la que él fue uno de los responsables. El primitivismo, con sus diferentes y comunicados matices entre el arcaísmo y el ingenuismo, es una de las corrientes más definitorias de la posguerra (y desconocidas por su fortuna histórica después del triunfo absoluto del informalismo a mediados de los años cincuenta) 8. Resulta muy revelador de su influencia estética y de su parecer discreto, pero esencial, en el desarrollo de la recuperación de la modernidad, el apadrinamiento que ejerció sobre otro artista surgido de una cierta marginalidad burguesa e intelectual, Joan Brotat. De Sucre lo descubrió, lo apoyó y lo presentó a Àngel Marsà, quien le hizo las primeras exposiciones y lo convirtió en uno de los ejes de su discurso sobre el arte.

Podemos encontrar muchas manifestaciones de este primitivismo figurativo y expresionista en el arte catalán.

Pero hay que remarcar que, a pesar de ser una tendencia con razones y cualidades propias, surgida en buena parte del aislamiento, coincide con una tendencia europea de finales de los años cuarenta. Es interesante que de Sucre se anticipara de alguna forma o caminara en paralelo a estas tendencias europeas, probablemente gracias a su bagaje de las primeras vanguardias.

Uno de los ideólogos del primitivismo europeo fue Jean Dubuffet, padre del llamado “art brut” y creador, en 1947, del “Foyer de l’Art Brut”. Dubuffet se oponía al “arte cultural”. Reivindicaba las formas de creación libres de constreñimientos académicos así como de los esnobismos modernos.

Elogiaba la genialidad del artista espontáneo e impulsado por una necesidad imperiosa e íntima, próximo en eso a las creaciones de las personalidades marginales e incluso patológicas, incluyendo en sus exposiciones obras de artistas no profesionales. En Francia surgió también la figura de Roger Bissière, que obtuvo un gran reconocimiento y un valor ejemplar. Venía del cubismo y encarnó la nueva necesidad de frugalidad y partida desde cero después de los horrores bélicos. Quién sabe si, en un entorno más favorable, de Sucre podría haber sido el nuestro Bissière.

Otro movimiento de gran repercusión europea y que representó de forma más clara la explotación de los principios de un primitivismo radical fue Cobra. Fundado en 1948 y activo hasta 1951, fue coetáneo de Dau al Set. Pero también hay una influencia catalana en Cobra que explica como pudo crecer en nuestro país este primitivismo de vanguardia, exis8 MITRANI, Àlex. Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1966. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2006.

tiendo una gran desconexión de lo que sucedía en el extranjero por el miserable cierre franquista. Otro artista fundamental en la posguerra europea fue Paul Klee. De Sucre participó activamente en el homenaje que le organizó Dau al Set. Entre las sentencias que encontramos en el especial correspondiente de la revista Dau al Set, hallamos algunas consideraciones de de Sucre, “sabe mantenerse paradisíaco”, y de Àngel Marsà, “representa el retorno a lo mágico primigenio”.

Los secretos de la obsesión El arte de de Sucre encaja perfectamente en estas corrientes y en este estado de espíritu. Rafael Santos Torroella escribía en el catálogo de la exposición del Museu d’Art Contemporani de Barcelona: “Así, su arte participa de los signos remotos del hombre primitivo y de las expresiones últimas de la pintura contemporánea; de la creación profesional y de ese mundo primigenio e interminable del grafismo infantil de los hombres y de los pueblos.”

La obra plástica de Josep Maria de Sucre destaca por su sencillez técnica (en general, ceras sobre papel en pequeño formato) y por su carácter obsesivo (la gran mayoría son rostros representados frontalmente), así como por su estilo basto y elemental que nos remite al expresionismo de un Edward Munch o al arte enajenado, lo que resulta paradójico, ya que se trataba de un intelectual de sólida formación y edad avanzada. Esta cultura y preparación se manifiestan de forma puntual en alguna de sus obras.

Joan Perucho explicaba la anécdota siguiente: “A pesar de su enorme pobreza, a Sucre le entraban ladrones en su casa, trepando por las cercas del jardín, hasta que tuvo una idea genial. He visto unas enormes y terroríficas cabezas pintadas en las paredes, con una calidad de pintura que ha permanecido sepultada, de arte paleocristiano, decididamente arqueológico. Sucre las pintó para atemorizar a los ladrones y, de hecho, éstos huyeron despavoridos. A la luz de la luna, estas cabezas suelen ser algo inenarrable, fantástico.”9 Ciertamente, si no fuera por sus pequeñas dimensiones, que forman parte de su encanto, el trabajo de de Sucre provocaría un impacto notable y manifestaría más claramente su naturaleza expresionista y dramática.

A veces, la obra de de Sucre contenía notas de humor.

El carácter grotesco de algunas caras nos remite a la caricatura, elípticamente ligada a las miserias humanas y a las hipocresías artísticas, como en alguna crítica que hizo a los pintores genialoides o a los realistas. De Sucre se exigía una exploración del subconsciente, un enfrentamiento con la miseria y se regía por una aspiración de verdad, que simbolizaba el carácter introspectivo y severo, casi sagrado, de la repetición de caras y ojos. De Sucre fue un artista trágico. Como Barradas, como Salvat-Papasseit, sus amigos, fue un hombre de ética insobornable, que creía en el sentido del arte y en el arte con sentido. Según Joan Cortés, en su obra “sería posible rastrear ecos de Rouault o Picasso, concepciones ornamentales bizantinas, la limpieza colorista de las culturas aborígenes e, incluso, el grafismo de extremo oriente”10. Rouault fue un creador cristiano de gran predicamento en los años de la posguerra, en los que se pedía una religiosidad ajena al fausto y a la jerarquía eclesiástica, una espiritualidad anclada de nuevo

en la pobreza, como demuestra la Corona per a un màrtir de Manuel Capdevila en 1954. De Sucre, laicista, compartía esta necesidad de profundidad moral y de solidaridad, que debía expresarse con medios nuevos.

De Sucre escribía sobre Àngel Ferrant: “Qué es el arte sino un medio de hacer compartir nuestra vida interior”11. Él mismo había expuesto sus obras en 1949 en El Jardín (con presentación de Marsà) con el título “25 introversiones en color”. En éstas introversiones hay drama, ironía, deseo de libertad, práctica terapéutica, comunicación, experimentación, aspiración al sentido, interrogación… Creación poética verdadera, en definitiva. En su modestia tienen una presencia contundente y simbólica, algo escondido, pendiente aún de resolver. Es muy curiosa su proximidad con las primerísimas obras de Tapias y, en una relación menos histórica y más psicológica, tal vez, con los últimos autorretratos de Picasso, cuando se enfrentaba de cara, y a través del rostro, con la muerte.

Una lectura contemporánea La idea de la exposición que se presenta en la fundación Arranz-Bravo es excelente. Si de Sucre ya no está, queda lo que fue realmente importante de su persona: una obra secreta y profunda, una generosidad entusiasta para inspirar a los artistas contemporáneos que no renuncian al misterio. Apreciemos aquí lecturas muy diversas que corresponden a trayectorias y generaciones diferentes. Recuperamos diferentes valores y recursos característicos de de Sucre: precariedad, intensidad, repetición, pulsión, introspección, verdad.

La Obra de Eduard Arranz-Bravo se ha caracterizado por un uso ajustado de la exploración del yo y del sentido estético, trasladados a la pintura como un registro enigmático y fascinador. Arranz-Bravo convierte aquí los pequeños rostros en estructuras lineales, en condensados laberintos que evocan aquello concentrado y aquello concéntrico. Miquel Gelabert es un artista abstracto pero no esteticista. En su trabajo hay uno evocación lírica de la luz y una asunción poética del método, del proceso y del ritmo. La secuencia, la serialidad, latentes en la obra de de Sucre, aparecen aquí en paisajes comprimidos que pueden ser explorados como si fuesen grandes espacios.

Diego Tampanelli y Martí Cormand desarrollan un registro distinto, el de lo grotesco y la violencia. Si el arte es resistencia, es revuelta. Tampanelli rompe con el idealismo y agrede a la obra de arte y -acción que produce más espanto- agrede al retrato, al rostro. Hay aquí una exigencia de reventar las máscaras protectoras del yo. Cormand ha trabajado específicamente sobre de Sucre y ha dado presencia física a las cabezas que pintaba, realizando un retrato de las mismas. De esta forma, las convierte en personajes y acentúa su carácter monstruoso.

Muñecos inquietantes, definitivamente primitivos y contrahechos, nos remiten a una mirada implacable sobre la humanidad y sus miserias. Finalmente, la poética de la fragilidad de Antoni Llena ofrece una solución de continuidad coherente de los criterios morales de de Sucre. No son valores que la obra de arte ilustre, sino que se hacen ejemplares en su sublimación poética. La sutileza y la belleza surgen con fuerza, paradójicamente, de la levedad. Y son reivindicados, no de palabra sino de obra. Àlex Mitrani

9 PERUCHO, Joan. La vida de un hombre o el arte de José Maria de Sucre. Destino. 1961, núm. 1241, p. 45-47.

10 CORTÉS, Joan. Sucre. Destino. 3 de diciembre de 1949, núm.

643.

11 DE SUCRE, Josep Maria. Figuras de la Bienal. Significación de la obra escultórica de Àngel Ferrant. Inquietud. Vic, octubre 1955, núm. 2.

The Arranz-Bravo Foundation offers the exhibition “Homage to Josep Maria de Sucre”, created by Antoni Llena, Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, Martí Cormand and Diego Tampanelli. It is an interesting project which aims, firstly, to compare two generations of artists –those from the seventies and contemporary artists–, and, secondly, to advertise the figure of Josep Maria de Sucre, an outstanding artist within Catalan culture and who, furthermore, had close connections to the city of L’Hospitalet de Llobregat.

Josep Maria de Sucre (Barcelona, 1886-1969), a writer and a well-known art critic during the period prior to the Civil War, stood out for continuing his path as artist during the post war period, and creating some unusual expressionist figures which excited interest amongst many members of the Catalan art community.

De Sucre formed part of the group from L’Hospitalet, El Atenillo which, before the war, gathered together avantgarde figures such as Lorca, Dalí and Sebastià Gasch at the home of the artist Rafael Barradas. The exhibition features works by De Sucre from collections of Catalan artists such as Antoni Llena, Arranz-Bravo and Jaume Mercadé, among others.

Since its inauguration, the Arranz-Bravo Foundation has set its sights on becoming a showcase for the work of young creators and Catalan artists in general, with the aim of ensuring that their work reaches the general public.

This time, the exhibition venue in the Centro Cultural Metropolitano Tecla Sala brings us closer to the work of an artist unfamiliar to unspecialized audiences, but one who had strong connections with the city.

I hope you enjoy it!

Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet and President of the Board of Trustees of the Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre, as we remember him The writer, cultural activist and painter Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, Barcelona 1886-1969) is one of the most enigmatic figures in our modern history of art. Despite the fact that 40 years have passed since his death, despite not being acclaimed as a painter until the age of 60, despite being neglected by his generation –which was the generation of Miró, Artigas, Dalí and Picasso–, despite all of this, his tiny spectral portraits have sparked a strange magnetism among the different generations of Catalan artists and intellectuals. It was already commonplace for Barcelona’s Dau al Set painters to visit an ageing de Sucre at his crumbling home on the street Sant Salvador in Gràcia, a ritual to be continued by many artists of Arranz-Bravo’s generation. His home/studio, according to the description by Cirici, was in a ‘neoclassical [style], but transformed by lack of resources, decrepit, inhabited by countless cats, with a poetry of poverty which despite the aesthetics rouses us’. From that precarious heroism emerged the expressive isolated heads drawn by de Sucre in pastels and which visitors took away with them (or purchased, depending on the source) as a souvenir.

Part of the admiration of young artists toward de Sucre was stirred by the writer and painter’s unwavering commitment to emerging art. Thanks to his involvement, Antoni Tàpies, Jordi, Xavier Valls, Cuixart and August Puig were able to cross the Pyrenees for the first time and come into contact with the art capital at that time, Paris. De Sucre was also part of committees that organised exhibitions for young artists –like the October Salons–, and he voluntarily gave talks on French avant-garde art, which the artists knew nothing about, given the state of cultural obstruction in which the country was immersed. Some remember how poor de Sucre passed around a collection plate at the end of his talks… In fact, without knowing it or wanting it, de Sucre, in being a ‘tormented’ creator of his time, he was also ahead of it: withstanding poverty in search of what is true and sincere before succumbing to the temptation of superficial, modal or immediate art; going out to spread culture to the people before laying down in the ditch of complaint or being caught off guard.

At the Arranz-Bravo Foundation, we thought it was necessary to once again pay homage to Josep Maria de Sucre, after the tributes made in the past by the Centre d’Estudis Graciencs –commemorating the 125th anniversary of his birth–, and the tribute held at Palau Moja nine years ago under the direction of art critic Maria Lluïsa Borràs. For the occasion, we wanted to explore the determining traits of this unique artist through five artistic tributes proposed by two separate generations of creators (that of May ‘68: Antoni Llena and Arranz-Bravo) and emerging artists who have shown at the Foundation (Miquel Gelabert, Martí Cormand, Diego Tampanelli). Their works form a dialogue with the drawings of de Sucre, all of which have never been shown before, taken from the collections of the writer’s friends like the painter and goldsmith Jaume Mercadé and Eduard Arranz-Bravo himself, a great admirer of de Sucre. Likewise, the deteriorating environment of the writer’s home is shown in the exhibit with the screening of the film Josep Maria de Sucre filmed by Joan Francesc Lasa shortly before the artist’s death. The exhibit as a whole is introduced by a new text about the figure of de Sucre signed

by one of the first post-war art experts in Catalonia, the art historian and critic Àlex Mitrani. We express our sincerest thank you to all of them.

‘My portraits come from afar, from when I was young and for 20 years I worked at the court, all the time seeing moral misery, which is much worse than physical misery or material misery. Those faces distorted by the pain of those who are convicted have haunted me ever since.’

‘Young people must break away from the superficiality of the art of visual immediacy. One must let everything new and vital rise to the surface.’ ‘…he who does not reflect does not really live; he who does not aspire to higher ideals is not in truth a man. For lack of an initial liberating direction, man, still too weak, leaves to chance what he finds already done; he relaxes when he should be fighting; he dries up in spirit, and the intensity, in action, is scant, disjointed.’ ‘…do not let the aura of sensitivity distract... the internal perception... do not let literature poison the pure aesthetic delight.’ ‘…all too often the public is offered works solely based on praise for the theme, on irresponsible empiricism, or on strict intellectualist maceration, without a prior temperamental need for genuine authentication.’ ‘…we ask that art retain the emotional evocation of the educational transcendent permanence of Romanesque and Gothic mastery, which is in such close reach of the young artists of Barcelona.’

‘There is a misunderstood genius alienated in him who preserves in his mind an image that only causes fear, and only delirium allows him to escape the oppression that life has in store for him.’

‘Only Van Gogh and Nietzsche had this soul-bearing look, the body of man unclothed, beyond the tricks of the mind.’

Josep Maria de Sucre Albert Mercadé Artistic Director Fundació Arranz-Bravo

Josep Maria de Sucre: the effort of man Between legend and activism ‘Unconfessed master of some, occasional stimulus of others, admired “weirdo”, and ignored by most’, was how he was defined by Juan-Eduardo Cirlot in 1963. Some artists are weighed down by a slab of marginality that one day needs to be lifted. Josep Maria de Sucre is the author of works that are small in size and discreet in presence but, at the same time, loaded with some kind of atavistic inspiration and often with a secret, disquieting force. But de Sucre is still too often a figure: a sort of legendary and dark, tragicomic personality who is both praised and underrated. De Sucre’s biography is full of apocryphal anecdotes and imprecise events.

But this legendary vagueness does not belittle his activity or importance, but rather, to the contrary, is the symptom, the tip of the iceberg of a creative presence that explains many things, artistically and historically, about 20th century Catalan culture. Josep Maria de Sucre defended, particularly later in life, his genealogical ties with the historic American liberator Antonio José de Sucre. But he also said he was imprisoned, in terms of the repression of the Franco regime in 1939, as a result of his association with Salvador Seguí, also known as El Noi del Sucre (Sugar Boy). Miserably poor in his old age, he created artwork that was split up among his friends. At times invisible or scattered, misunderstood nearly always, and doomed to picturesque memory, it makes us think of that impossible artist created by Max Aub: Jusep Torres Campalans. But he was very real. And worthy.

De Sucre was an essential secondary player in several group enterprises and efforts in his time, which was long and diverse. In the art world, he was soon known for his generosity in communication and the confidence in and struggle for modern art, overcoming any adversity. Josep Maria de Sucre was born in 1886 in the then still independent Vila de Gràcia. He grew up in a cultural environment, but the premature death of his father limited his studies. The only professional activity that he is known to have performed was as a coroner in the Barcelona courts, which he did until 1923. But his real work, his true job, which gave meaning to his occupation and to which he devoted his entire life, with paltry or inexistent pay, was cultural promotion and activism. In his youth he frequented Els Quatre Gats, as is explained in his memoirs1. From 1912-1915, he served as chairman of the Ateneu Enciclopèdic Popular. He was a regular contributor to Salvat-Papasseit’s magazine Un enemic del poble.

He was a regular at the gatherings at Café Colón and the Ateneillo of Rafael Barradas in L’Hospitalet de Llobregat. He interacted with the intellectuals of Madrid. In 1932, we see him alongside the GATCPAC helping to organise the preparatory assembly of the 1932 Urban Planning and Architecture Congress in Moscow2.

During the post-war period, this activity centred on plastic arts. De Sucre served as a liaison with the avantgarde artists from before the war. He was one of the found1 DE SUCRE, Josep Maria: Memorias, Barcelona, Barna, 1961.

2 AISA, Ferran: Les avantguardes. Surrealisme i revolució, Barcelona, Base, 2008, p. 221.

ers and organisers of the October Salons, which from 1948 to 1958 supported and fostered the Catalan art scene, steering it toward modernity. Even more important was his work as the director of Cercle Maillol, the organisation dedicated to fine arts of the French Institute of Barcelona, a position he held from 1951 to 1960, when he was replaced

by Arnau Puig. As is known, the Cercle was instrumental in managing grants from the French government so that Catalan artists could spend time studying in Paris, an experience that would be determinant and transformative for many of them. But there is also another less visible task in the background, a task that is more difficult to gauge but essential nonetheless, which was the other activities like exhibits and, above all, the gatherings, discussions and talks in a political context in which meetings were not only suspect, but illegal.

This desire for entirety has a romantic root, but we also rediscover it in Tristan Tzara’s Dada manifestos. We also recall a landscape that is more idyllic than conflictive, such as that of Time of Anarchy (which ended up being called Time of Harmony) by the painter Paul Signac (1902, preserved in the city hall of Montreuil, France).

De Sucre was imbued with optimism: ‘Nobody knows where they can arrive, if the effort of man is well directed’. He championed the struggle against fatality and believed that individualism would be resolved in ‘free acts of solidarity’6.

His attitude and vital consistency during the Franco regime reveal the tragic fate of these ideals but also the courage and the meaning of the options taken by de Sucre.

Zealous ideals

A late artistic career

In the post-war period, de Sucre was a survivor. A steadfastly active and combative relic of a time that was not even that of the Second Republic, but that of the most primitive and heroic avant-garde. De Sucre’s friendship with Rafael Barradas and Joan Salvat Papasseit is undoubtedly a climax of his artistic training, a training in which the demands of the avant-garde are consolidated and supported on a discourse that is ethical and philosophical in nature, but foremost on example, on an activism that begins with personal sacrifice and is aimed at the greater good, working toward a better future. Before devoting himself fully to the arts, de Sucre began and developed a career as a poet and essayist. Maragall and Unanumo were two of his main ideological models in the beginning. In his articles in Un enemic del poble, he mentioned Ibsen and Nietzsche with a clearly vitalistic discourse.

But further study is still pending3.

Some of the verses from his youth help us understand de Sucre’s poetic and ideological spirit, and they also signal a dramatic contrast between his dreams and aspirations before the war and the hardships, sacrifices and resistances of the post-war period. This is the case of Poema barbre de Serrallonga from 19224, which is full of praise for love, freedom and passion (with a strange confrontation with justice for someone who still worked there). The protagonist, joyous and tormented, bandit and lover, ‘hates enclosure and the palace’ and celebrates ‘love for life / which is the light of the heart!’. In Un enemic del Poble, his essays are meant as a proclamation, but they are less lyrical (and perhaps less effective and aggressive) than that of the futurist manifestos.

There emerges an emotional desire for concord, for action, dispensing with old categories and authorities: ‘The secular spirit which seeks to understand and love everything, reducing it to the fact of human and fair harmony, stems from the stars, accepts the psychological deformities in man, tries to overcome instincts for a patient and felt redemption of his thought: and thinks that one day he must arrive –closest to when action is best– in which paradoxes –resting place of the restless– are

In the post-war years, de Sucre’s writing centred on art criticism. De Sucre expresses himself with a very rhetorical style that is particularly and surprisingly bombastic for someone we associate with the avant-garde. Symbolistic origins and his Messianic orientation may explain this apparent incongruity.

De Sucre had his first exhibitions in the twenties at the legendary and pioneering Dalmau Gallery. The works shown have not been preserved. In fact, they were group shows.

The first, in 1922, is a participation in the ‘First Exhibition of Drawings and Paintings by Men of Letters not Painters’. It seems that de Sucre exhibited his works anonymously and that the avant-garde sculpture and teacher Angel Ferrant was the buyer (if it’s not true, it is entirely consistent). He exhibited again in 1928. Juan Eduardo Cirlot, an admirer of de Sucre, provides one of the few testimonies, we are unsure to what point direct, of this work by de Sucre: ‘…certain “ornamental” surrealism in which the linear rhythms played a dominant role.’7 It was, therefore, an avant-garde, probably abstract, work. But de Sucre did not likely produce many of them.

His career advances in the post-war period with pieces in an extremely modest format, generally crayon on paper, in addition to some oils on board. De Sucre shows at the Jardín Gallery, a small gallery set up at a flower shop on what is now the large avenue Gran Via de les Corts Catalanes in Barcelona. At the time, the person in charge of organising exhibitions was the art critic Ángel Marsá, with whom de Sucre had established a relationship of support and collaboration. This gallery would show big names of the new avant-garde, who were very young at the time, such as Guinovart, Tharrats, Brotat and Manolo Millares himself.

In show of recognition, the Museum of Contemporary Art of Barcelona (MACBA), created by Alexandre Cirici in the dome of the Coliseum cinema, held a retrospective exhibition in 1961. De Sucre’s work received a certain degree of recognition from colleagues and from the art world. But per-

3 BORRÀS, Maria-Lluïsa, PUIG, Arnau i GARCIA-SEDAS, Pilar: Josep Maria de Sucre i l’art de la primera postguerra, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2003. Includes an anthology of writings.

4 DE SUCRE, Josep Maria: Poema Barbre de Serrallonga, Barcelona, Llibrerria Nacional Catalana, 1922.

not possible, to find life, in everyone, truly understood and freely enjoyed.’5

5 DE SUCRE, Josep Maria: “La paradoxa”, Un enemic del poble.

Fulla de subversió espiritual, no. 13, Barcelona, May 1919.

6 DE SUCRE, Josep Maria: “De la tristesa i la fatalitat”, Un enemic del poble. Fulla de subversió espiritual, no. 1, Barcelona, March 1917.

7 CIRLOT, Juan Eduardo: “La pintura de Sucre”, Correo de las artes, no. 35, January-February 1962.

haps among the latter what weighed more heavily was the re-familiarisation rather than the familiarisation. That is to say that the figure of the artist, of his strangeness, and the label placed on him of an amateur painter made it impossible to make a proper assessment. Nor could the artist, at his advanced age and in his limited physical and technical condition, go beyond the fragile and subtle, almost slippery, mystery and poetic density of his small paintings and drawings.

Nevertheless, the sale of these drawings, at miserly prices, did not lift him out of poverty. At the end of his life, a group of friends, intellectuals and artists, created an association to support Josep Maria de Sucre, and they collected a monetary allowance given to him, like a pension, every month until his death in 1969.

Primitivism to the post-war period Despite its undeniable uniqueness, de Sucre’s work is part of a general trend for which he was in part responsible. Primitivism, with its different and expressive nuances between archaism and ingenuity, is one of the most defining trends of the post-war years (and one of the most unknown trends due to its historical fortune after the absolute triumph of informalism in the mid fifties) 8. Quite revealing of his aesthetic influence and of his discrete but essential role in the development of renewed modernity is his sponsorship of another artist that emerged from a certain bourgeois and intellectual marginality, Joan Brotat. De Sucre discovered him, supported him and introduced him to Angel Marsá, who organised his first exhibitions and made him one of the cornerstones of his discourse on art.

There are many manifestations of this figurative and expressionist primitivism in Catalan art. Although it should be noted that, despite the fact that it is a trend with its own reasons and qualities, arising largely from isolation, it coincides with a European trend emerging in the late forties. It is interesting that de Sucre to some extent anticipates or is in sync with these European trends, probably as a result of his knowledge of the early avant-garde.

One of the ideologues of European primitivism was Jean Dubuffet, father of the so-called ‘art brut’ (in 1947 he created the ‘Foyer de l’Art Brut’). Dubuffet opposed ‘cultural art’. He defended forms of creation free from academic constraints and modern snobbery. He praised the genius of spontaneous art driven by an imperious, intimate need, similar in that way to the creations of marginal and even pathological figures, and included works from non-professional artists in his exhibitions. France also gave rise to the figure of Roger Bissière, who earned widespread recognition and exemplary value. He came from Cubism, and he embodied the new need for frugality and starting anew from zero after the horrors of the war. Who knows if whether in a more favourable context de Sucre could have been our Bissière.

Another movement that had a large European impact and which more clearly represented the use of the principles of a radical primitivism was Cobra. Founded in 1948 and active until 1951, it was a contemporary of Dau al Set. But there is also a Catalan influence in Cobra which explains how this avant-garde primitivism could grow in our country when there was a large disconnection from what happened abroad 8 MITRANI, Alex: Utopies de l’origen. Avantguardes figuratives a Catalunya, 1946-1966, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 2006.

due to the miserable isolating practices the Franco regime.

Another fundamental artist of post-war Europe was Paul Klee. De Sucre actively participated in the tribute to Paul Klee organised by Dau al Set. Among the sentences found in the special edition of the Dau al Set magazine are the matching considerations of de Sucre ‘he knows how to stay paradisiacal’ and Angel Marsá: ‘he represents the return to primordial magic’.

The secrets of obsession De Sucre’s art fits perfectly into these trends and this state of mind. Rafael Santos Torroella wrote in the catalogue of the exhibition at the Museum of Contemporary Art of Barcelona: ‘His art thus draws from the remote signs of primitive man and from the ultimate expressions of contemporary painting, from professional creation, and from this primordial and endless world of the childish graphics of men and of peoples.’

Josep Maria de Sucre’s artwork stands out for its technical simplicity (it is usually crayon on paper in small format) and its obsessive nature (most of the works are faces depicted frontally). It is also noted for its rough, elemental style that alludes to the expressionism of Edward Munch or alienated art, which is paradoxical, since de Sucre was a solidly trained intellectual at an advanced age. This education and training is manifested occasionally in some of his works.

Joan Perucho explained the following anecdote: ‘Despite his tremendous poverty, thieves entered Sucre’s home, climbing the fence of the garden, until he had a great idea.

I’ve seen huge terrifying heads painted on the walls, with a painting quality that has remained interred, of early Christian art, decidedly archaeological. Sucre painted them to frighten the thieves and, indeed, they fled in panic. In the moonlight these heads tend to be somewhat indescribable, fantastic.’9 In fact, if it weren’t for its small sizes, which is part of its charm, de Sucre’s work would cause a notable impact and would more clearly manifest his expressionist and dramatic nature.

At times there was also humour in the work of de Sucre.

The grotesque nature of some faces denotes caricature, elliptically tied to human miseries and to artistic hypocrisies, like in a criticism he made of the genialoide painters or of the realists. De Sucre demanded an exploration of the subconscious, a confrontation with misery, and he was ruled by a desire for the truth symbolised by the introspective and severe, nearly sacred, nature of the repetition of faces and eyes. De Sucre was a tragic artist. Like Barradas, like SalvatPapasseit, his friends, he was a man of unwavering ethics who believed in the meaning of art and in art with meaning.

According to Joan Cortés, in his art ‘it would be possible to trace echoes of Rouault or Picasso, Byzantine ornamental conceptions, the colouristic cleanliness of aboriginal culture and even the graphics of the Far East’10. Rouault was a Christian creator of great prestige in the post-war years in which there was a desire for a religiousness disassociated with the fast and the ecclesiastical hierarchy, a spirituality once again anchored in poverty, as is shown in Crown for a Martyr by Manuel Capdevila in 1954. De Sucre, a secularist, shared this need for moral depth and solidarity, which needed to be expressed with new means.

9 PERUCHO, Joan: “La vida de un hombre o el arte de José Maria de Sucre”, Destino, no. 1241, p. 45-47, 1961.

10 CORTÉS, Joan.: “Sucre”, Destino, no. 643, 3 December 1949.

De Sucre wrote about Angel Ferrant: ‘What is art but a means for sharing our inner life’11. In fact he had shown his works in 1949 at the Jardín Gallery (with a presentation

by Marsá) with the title 25 introversions in colour. These introversions hold drama, irony, desire for freedom, therapeutic practice, communication, experimentation, yearning for meaning, interrogation… in short, true poetic creation. In their modesty they have a strong symbolic presence, something that is hidden, yet to be resolved. It is quite interesting to note his proximity to Tàpies’ earliest works and, in a less historic and less psychological association, perhaps to the latest self-portraits of Picasso, when he was confronted face-to-face –and through the face– with death.

A contemporary reading The idea behind the exhibition being presented at the Arranz-Bravo Foundation is excellent. If de Sucre is no longer with us, what remains is what was truly important about his persona: a secret and profound work, an enthusiastic generosity to inspire contemporary artists who did not renounce mystery. Here we can find a variety of readings that relate to different backgrounds and generations. We rediscover different values and resources characteristic of de Sucre: instability, intensity, repetition, propulsion, introspection, truth.

Eduard Arranz-Bravo’s artwork has been characterised by a restrained use of the exploration of the self and of aesthetic meaning, transferred to the painting like a mysterious and fascinating expression. Here Arranz Bravo turns the small faces into structural lines, in condensed mazes that evoke what is concentrated and what is concentric. Miquel Gelabert is an abstract artist but not an aestheticist. His work holds a lyrical evocation of light and a poetic assumption of the method, of the process and of the rhythm. The sequence, the seriality, which are latent in de Sucre’s work, emerge here in compressed landscapes that can be explored as if they were large spaces. Diego Tampanelli and Martí Cormand have a different register, that of the grotesque and the violence. If art is resistance, it is revolt. Tampanelli breaks away from idealism and attacks the artwork and –an even more frightening action– attacks the portrait, the face.

Here there is a demand to burst the masks protecting the self. Cormand has worked specifically over de Sucre and has given physical presence to the heads that he painted, making them a portrait. He thus turns them into characters and accentuates their monstrous nature. Disturbing, definitely primitive and forged dolls portray a merciless gaze on humanity and its miseries. Finally, the poetry of the fragility of Antoni Llena provides a consistent solution of continuity of de Sucre’s moral criteria. They are not values that the artwork illustrates, but are expressed in its poetic sublimation.

Subtlety and beauty emerge with force, paradoxically, from lightness. And they are vindicated, not in words but in work.

Alex Mitrani

11 DE SUCRE, Josep Maria: “Figuras de la Bienal. Significación de la obra escultócia de Angel Ferrant”, Inquietud, no. 2, Vic, October 1955.

Imatges extretes del curt-metratge “Josep Maria de Sucre”, de J. Francisco Lasa (1964) © Filmoteca de Catalunya

Arranz-Bravo / MartĂ­ Cormand / Miquel Gelabert / Antoni Llena / Diego Tampanelli