Fundació Arranz-Bravo
Arranz-Bravo L’enigma de la llum
Arranz-Bravo L’enigma de la llum
Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta
Núria Marín i Martínez Vicepresident
Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones
Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Meritxell Borras i Llosa Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Franklin George Bowles Mercè Perea i Conillas Jordi Petit i Cabello Juan Carlos del Rio Pin Secretari
Jordi Petit i Cabello Director artístic
Albert Mercadé Tècnica superior
Puri Loscos Solé Coordinació administrativa
Rosa Inglés
Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat
EXPOSICIÓ L’enigma de la llum maig 2011 Coordinació Albert Mercadé Muntatge Fundació Arranz-Bravo
CATÀLEG Edita Fundació Arranz-Bravo Coordinació Fundació Arranz-Bravo Traduccions Automatic Trans Fotografies Scott Saraceno Miquel Gelabert Arranz-Bravo Disseny i maquetació NaA Impressió Gràfiques Sant Sadurní Dipòsit Legal: B-12444-2011 ISBN: 978-84-614-9611-2
© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © del text, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors
Amb la col·laboració de Franklin George Bowles
Arranz-Bravo L’enigma de la llum
Arranz-Bravo. L’enigma de la llum, el misteri de la pintura
El sol mai no va saber com n’era de meravellós fins que no il·luminà la paret d’un edifici. Louis Kahn
Va ser tornant d’una estada per terres italianes que el pintor es tancà al seu estudi, il·lusionat en la resolució d’un nou projecte. No ens desvetllà mai el que l’havia motivat: és sabut que la pintura és una sort de ritual màgic, en què el mag mai no explica les seves argúcies. Però, certament, el pintor tornà transfigurat de les itàlies, i al cap de poques setmanes donà a llum aquest conjunt artístic, que, per la seva singularitat, hem volgut mostrar i difondre des de la Fundació. Una instal·lació de pintures, escultures, gravats, tots individualitzats en un nombre harmoniós –11–, al voltant de formes geomètriques que es projecten tamisadament al seu estudi de Vallvidrera. Una obsessió pel fet lumínic que ja havíem advertit altres vegades en la seva obra recent, en gravats –Sol (1998), Llum (2003) – o en altres pintures en què es percep una necessitat de comunicació amb la llum còsmica (L’home i les estrelles, 2008). Hem d’entendre, doncs, l’Enigma de la llum com un anhel de sintetitzar en un gran projecte inquietuds que havien preocupat anteriorment l’artista. Però ens enganyaríem si penséssim que a Arranz-Bravo tan sols l’ha mogut l’ànim d’exploració física del seu entorn immediat. Hi ha quelcom més profund i enigmàtic al darrere d’aquest repte plàstic. Al nostre entendre, s’explica per la necessitat de l’artista d’evocar sobre la pintura alguns misteris dins la història de l’art que no és capaç de resoldre racionalment, i que, en conseqüència, el pintor busca una temptativa de resolució pulsional. Hem observat que hi ha certs temes que l’intriguen: per què fa quaranta mil anys els homes de Cromanyó deixaren empremtes dactilars sobre la paret de les cavernes? Unes mans, que després trobem repetides en diferents moments de la iconografia universal, i que l’artista reprèn incisivament en la seva obra: com les creus, les mirades desaforades. Amb tot el que té un caràcter estrany, divergent i reincident dins l’art de tots els temps, Arranz-Bravo vol entaular-hi un diàleg. I ens sembla que passa el mateix amb la llum. No sabem exactament què es trobà en el seu viatge per terres italianes, però estem convençuts que el misteri també sorgí d’una nova lectura atenta de la història de la pintura occidental.
I és que la llum és el fonament principal de la imatge, el component que atorga volum i definició; és a dir la realitat, al cap i a la fi. I en el terreny de l’art és el mitjà principal sense el qual la ficció no seria possible. En la fotografia és un conductor; en arquitectura, un element emprat de manera funcional, i en pintura, l’artifici que va permetre la conquesta de la tridimensionalitat. Amb Giotto la llum solar participa per primera vegada en la construcció de l’acció general: destaca els personatges entre ells, modela les formes i realça la qualitat dels teixits. Tècniques i efectes que trobem desglossats en els principals pintors de la història moderna i que cada creador ha aplicat per a satisfer diferents reptes emocionals o tècnics: la serenitat de Vermeer, el detallisme de Van Eych, la intensitat de Caravaggio. I després, els artífexs de la vitalitat i la incisió: Rembrandt, Goya, Velázquez, que se serveixen de la pinzellada espontània de blanc lluminós per atorgar la vivacitat anhelada. M’atreviria a dir que el pintor modern substitueix la funció que acomplia l’alquimista en els temps antics: l’anhel de consecució de la llum materialitzada en la pedra filosofal –l’or–, després d’un estudi acurat dels regnes vegetals, animals, minerals, i de la cautelosa i disciplinada transformació tècnica. Així, el pintor modern podria fer seu aquell proverbi de les sagrades escriptures: “Qui cerca la veritat trobarà la llum”; el creador que, seguint la difosa estela de la veritat interior, espera la promesa de felicitat, l’esclat de llum que recompensa de l’esforç tenaç en les tenebres de l’acte creatiu; la llum interior, però també circumdant, ja que la seva comprensió va permetre la conquesta dels tres pilars sobre que els quals s’ha sustentat la pintura moderna: la forma, l’espai i el color. I, precisament, són aquestes qualitats les que apareixen recreades en la darrera instal·lació d’Eduard Arranz-Bravo: Numerus, Proportio, Lux, els elements que segons Alberti representaven els fonaments de la pintura. Un projecte d’exemplaritat pictòrica en què el nostre artista demostra, un cop més, la seva posició de referent en el terreny de l’obertura de les arts plàstiques contemporànies a casa nostra, i de la canalització i recerca de veritats permanents i immutables. Albert Mercadé
Director artístic Fundació Arranz-Bravo
G126.
L’enigma de la llum 34, 2010 | Litografia, 53 x 40 cm
P111.
L’enigma de la llum 1, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 60 cm
D84.
L’enigma de la llum 12, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
E11.
L’enigma de la llum 23, 2010 | Escultura, diversos materials, 48 x 43 x 16 cm
P112.
L’enigma de la llum 2, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 60 cm
E12.
D85.
L’enigma de la llum 13, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
L’enigma de la llum 24, 2010 | Escultura, diversos materials, 60’5 x 35’5 x 16 cm
P113.
L’enigma de la llum 3, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 60 cm
D86.
L’enigma de la llum 14, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
E13.
L’enigma de la llum 25, 2010 | Escultura, diversos materials, 52’5 x 30 x 16 cm
P114. L’enigma de la llum 4, 2010 | Oli sobre tela, 65 x 65 cm D87. L’enigma de la llum 15, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm E14. L’enigma de la llum 26, 2010 | Escultura, diversos materials, 55 x 25 x 11 cm
E15.
L’enigma de la llum 27, 2010 | Escultura, diversos materials, 37 x 35 x 15 cm
P115.
L’enigma de la llum 5, 2010 | Oli sobre tela, 65 x 46 cm
D88.
L’enigma de la llum 16, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
P116.
L’enigma de la llum 6, 2010 | Oli sobre tela, 65 x 65 cm
E16.
D89.
L’enigma de la llum 17, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
L’enigma de la llum 28, 2010 | Escultura, diversos materials, 67 x 39 x 13 cm
P117.
L’enigma de la llum 7, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 54 cm
D90.
L’enigma de la llum 18, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
E17.
L’enigma de la llum 29, 2010 | Escultura, diversos materials, 44 x 34 x 11 cm
P118. L’enigma de la llum 8, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 50 cm D91. L’enigma de la llum 19, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm E18. L’enigma de la llum 30, 2010 | Escultura, diversos materials, 66 x 25 x 16 cm
E19.
L’enigma de la llum 31, 2010 | Escultura, diversos materials, 48 x 33 x 13’5 cm
D92.
P119.
L’enigma de la llum 9, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 50 cm
L’enigma de la llum 20, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
P120. L’enigma de la llum 10, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 50 cm D93. L’enigma de la llum 21, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm E20. L’enigma de la llum 32, 2010 | Escultura, diversos materials, 51’5 x 37 x 15 cm
D94.
L’enigma de la llum 22, 2010 | Pintura sobre paper, 50 x 50 cm
L’enigma de la llum 33, 2010 | Escultura, diversos materials, 38 x 32 x 16 cm
P121.
L’enigma de la llum 11, 2010 | Oli sobre tela, 73 x 60 cm
Arranz-Bravo. El enigma de la luz, el misterio de la pintura El sol nunca supo lo maravilloso que era hasta que iluminó la pared de un edificio. Louis Kahn
Fue volviendo de una estancia por tierras italianas que el pintor se cerró en su estudio, ilusionado en la resolución de un nuevo proyecto. No nos desveló nunca lo que le había motivado: es sabido que la pintura es una suerte de ritual mágico, en que el mago nunca explica sus argucias. Pero, ciertamente, el pintor volvió transfigurado de Italia, y a las pocas semanas dio a luz este conjunto artístico, que, por su singularidad, hemos querido mostrar y difundir desde la Fundación. Una instalación de pinturas, esculturas, grabados, todos individualizados en un número armonioso –11–, alrededor de formas geométricas que se proyectan tamizadamente en su estudio de Vallvidrera. Una obsesión por lo lumínico que ya habíamos advertido en otras ocasiones en su obra reciente, en grabados –Sol (1998), Luz (2003) – o en otras pinturas en que se percibe una necesidad de comunicación con la luz cósmica (El hombre y las estrellas, 2008). Debemos entender, pues, el Enigma de la luz como un anhelo de sintetizar en un gran proyecto inquietudes que habían preocupado anteriormente al artista. Pero nos engañaríamos si pensásemos que a Arranz-Bravo únicamente le ha movido el ánimo de exploración física de su entorno inmediato. Hay algo más profundo y enigmático detrás de este reto plástico. A nuestro entender, se explica por la necesidad del artista de evocar sobre la pintura algunos misterios dentro de la historia del arte que no es capaz de resolver racionalmente, y que, en consecuencia, el pintor busca una tentativa de resolución pulsional. Hemos observado que hay ciertos temas que le intrigan: ¿por qué hace cuarenta mil años los hombres de Cromañón dejaron huellas dactilares sobre la pared de las cavernas? Unas manos, que después encontramos repetidas en distintos momentos de la iconografía universal, y que el artista recupera incisivamente en su obra: como las cruces, las miradas desaforadas. Con todo lo tiene un carácter extraño, divergente y reincidente dentro del arte de todos los tiempos, Arranz-Bravo quiere entablar un diálogo. Y creemos que sucede lo mismo con la luz. No sabemos exactamente qué se encontró en su viaje por tierras italianas, pero estamos convencidos de que el misterio también surgió de una nueva lectura atenta de la historia de la pintura occidental. Y es que la luz es el fundamento principal de la imagen, el componente que otorga volumen y definición; o sea la realidad, a fin de cuentas. Y en el terreno del arte es el medio principal sin el cual la ficción no sería posible. En la fotografía es un conductor; en arquitectura, un elemento utilizado de manera funcional, y en pintura, el artificio que permitió la conquista de la tridimensionalidad. Con Giotto la luz solar participa por primera vez en la construcción de la acción general: destaca los personajes entre sí, modela las formas y realza la calidad de los tejidos. Técnicas y efectos que encontramos desglosados en los principales pintores de la historia moderna y que cada creador ha aplicado para satisfacer distintos retos emocionales o técnicos: la serenidad de Vermeer, el detallismo de Van Eych, la intensidad de Caravaggio. Y después, los artífices de la vitalidad y la incisión: Rembrandt, Goya, Velázquez, que se sirven de la pincelada espontánea de blanco luminoso para otorgar la vivacidad anhelada. Me atrevería a decir que el pintor moderno sustituye la función que cumplía el alquimista en
los tiempos antiguos: el anhelo de consecución de la luz materializada en la piedra filosofal –el oro–, después de un estudio detallado de los reinos vegetales, animales, minerales, y de la cautelosa y disciplinada transformación técnica. Así, el pintor moderno podría hacer suyo aquel proverbio de las sagradas escrituras: “Quién busca la verdad encontrará la luz”; el creador que, siguiendo la difundida estela de la verdad interior, espera la promesa de felicidad, el estallido de luz que recompensa del esfuerzo tenaz en las tinieblas del acto creativo; la luz interior, pero también circundante, ya que su comprensión permitió la conquista de los tres pilares sobre los que se ha sustentado la pintura moderna: la forma, el espacio y el color. Y, precisamente, son estas cualidades las que aparecen recreadas en la última instalación de Eduard Arranz-Bravo: Numerus, Proportio, Lux, los elementos que según Alberti representaban a los fundamentos de la pintura. Un proyecto de ejemplaridad pictórica en que nuestro artista demuestra, una vez más, su posición de referente en el terreno de la apertura de las artes plásticas contemporáneas en nuestro país, y de la canalización e investigación de verdades permanentes e inmutables. Albert Mercadé Director artístic Fundació Arranz-Bravo
Arranz-Bravo. The enigma of light, the mystery of painting The sun never knew how great it was until it struck the side of a building. Louis Kahn
It was after returning from a visit to Italy that the painter shut himself up in his studio, brimming with the resolve to embark on a new project. He has never revealed the source of this motivation: it is widely accepted that painting is a type of magic ritual, and a magician never reveals his secrets. However, there is little doubt he came back from the Italies transformed, and in the space of a few short weeks he had produced this unique artistic collection, which we at the Foundation wished to exhibit and disseminate. An installation featuring a harmonious number – 11 – of paintings, sculptures and prints, each different and yet revolving around a common leitmotif, that of geometric shapes dimly projected before the artist at his Vallvidrera studio. This obsession with the phenomenon of light is one that we had noted in other recent pieces, both prints (Sol (1998), Llum (2003)) and paintings in which a need to communicate with cosmic light (L’home i les estrelles, 2008) is apparent. As such, Enigma de la llum should be understood as an attempt to bring together issues that had previously troubled the artist within a single major project. But it would be naive to believe that Arranz-Bravo was motivated purely by the desire to physically explore his immediate surroundings. There is something deeper and more enigmatic behind this plastic venture. In our view, this can be explained by the artist’s need to evoke in painting a series of mysteries from the history of art that he is unable to work through rationally and for which he therefore attempts to find a more visceral solution. There are certain topics that seemingly fascinate him greatly: what drove the Cro-Magnons to leave their fingerprints on cave walls some forty thousand years ago? This image of hands is one that we find repeated at different points throughout universal iconography, and is taken up incisively by the artist in his oeuvre, alongside crosses and restless gazes. Arranz-Bravo seeks to enter into dialogue with everything that has a strange, divergent and insistent role in the history of art. We believe that something similar is at work in his relationship with light. We don’t know exactly what he encountered on his travels around Italy, but we are convinced that the mystery to some extent emerged from a new and careful re-reading of the history of Western painting. Indeed, light is the lifeblood for all images, the element that provides volume and definition, in other words, reality. And in the world of art, it is the key medium without which no fiction would be possible. It is the driving force behind photography, in architecture it is given a functional purpose, while in painting it is the device upon which the conquest of three-dimensionality was founded. The work of Giotto marks the first time that sunlight is given a leading role in the construction of the general action: it sets the figures apart from one another, shapes the forms and highlights the quality of the fabrics. A survey of the greatest painters in modern art shows us that these techniques and effects have been employed almost universally, with each artist applying them to address different emotional or technical challenges: the serenity of Vermeer, the painstaking detail of Van Eyck, the intensity of Caravaggio. And then later, the architects of vitality and incision: Rembrandt, Goya and Velázquez, who make use of spontaneous luminous white brushstrokes to convey this desired vivacity. I would go so far as to say that modern
painters take on the role formerly performed by alchemists in ancient times: the desire to reach the light materialised in the philosopher’s stone – gold – following a careful study of the vegetable, animal and mineral kingdoms, as well as rigorous and disciplined technical transformation. Thus, the modern painters could make that proverb from the sacred scriptures – “He who seeks out the truth shall find the light” – their own; creators who, following the diffuse path of inner truth, await the promise of happiness, the flash of light that rewards their tenacious persistence through the penumbrae of the creative act; this light is inner, but it is simultaneously far-reaching, since the understanding it represents is basis for the conquest of the three pillars that served as the bedrock of modern painting: form, space and colour. And it is precisely these same qualities that we find recreated in the latest installation by Eduard Arranz Bravo: Numerus, Proportio, Lux, which Alberti argued were the three fundamental elements of painting. This project is a pictorial touchstone in which our artist once again demonstrates his leading role in the opening up of contemporary plastic art scene in Catalonia, and in the channelling of and search for permanent, immutable truths. Albert Mercadé Artistic Director Arranz-Bravo Foundation