MIQUEL GELABERT. Fundació Arranz-Bravo, L'Hospitalet. 2009

Landscapes

Miquel Gelabert

Miquel Gelabert Landscapes

EDITA Fundació Arranz-Bravo

Patronat Presidenta

Núria Marín Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Meritxell Borras i Llosa Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Franklin George Bowles Mercè Perea i Conillas Jordi Petit i Cabello Juan Carlos del Rio Pin Mario Sanz i Sanz Secretari

Jordi Petit i Cabello Coordinació tècnica

Puri Loscos Solé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

CATÀLEG Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Text

Lluís Casado Albert Mercadé Traduccions

Automatic Trans Disseny i maquetació

Natàlia Arranz [NaA] Impressió

Graficas San Sadurni

Dipòsit Legal: B-45195-2009 ISBN: 978-84-613-6445-9

© © © ©

de l’edició, Fundació Arranz-Bravo del text, els autors de les imatges, Miquel Gelabert de les fotografies, els autors

Miquel Gelabert Landscapes Fundaci贸 Arranz-Bravo del 3 de desembre al 31 de gener de 2010

L’exposició inaugural de la seu provisional de la Fundació Arranz Bravo, amb la mostra permanent de l’obra d’Arranz Bravo a partir d’una selecció dels fons donats per l’artista a la Fundació, ha estat l’inici, el primer capítol, de la segona etapa de l’entitat.

Un primer capítol, encara no tancat, és clar, en què el repte ha estat, d’entrada, integrar aquest espai en el circuit cultural català, amb una incidència especial a altres molts nivells (educatius, ciutadans, socials), òbviament, a la ciutat de l’Hospitalet que l’acull, i difondre i acostar l’obra i el pensament artístic de l’artista al públic en general mitjançant un primer “tast” expositiu del que és la seva extensíssima i polièdrica producció.

Ara, a partir de la disposició d’un espai propi, la Fundació té un lloc des del qual projectar les seves primeres passes, plantejar els primers reptes i mostrar les seves ambicions i intencions.

En aquest sentit, amb aquesta exposició dedicada a l’artista Miquel Gelabert, la Fundació Arranz Bravo enceta el segon capítol dels seus objectius fundacionals: promoure i difondre la tasca professional dels joves creadors, incidint especialment en la pintura.

Un mitjà expressiu i comunicatiu, tant arrelat a les necessitats estètiques primigènies de l’home i a la mateixa història de l’art que s’ha desenvolupat al seu voltant, com envoltat de ben variades polèmiques sobre la seva obsolescència i sentit en una actualitat, potser i també, massa enlluernada pels llampecs de la ciència, la tècnica i la velocitat del fugisser.

Un debat que, creiem, lluny d’extingir-se, es farà extensiu a altres més recents camps de conreu tècnic i expressiu per part dels artistes i que, en qualsevol cas, alimentarà, contradictòriament, la seva permanent actualitat: segurament perquè el qüestionament de tot plegat, que afecta el mateix sentit de l’art i de la seva recepció a les societats contemporànies, no rau en les formes sinó, com sempre, en els continguts i en el seu nivell qualitatiu.

4

La mostra de treballs pictòrics de Miquel Gelabert que ara presentem és un magnífic exemple de les inesgotables possibilitats discursives que, al nostre parer, encara posseeix la (bona) pintura.

I és, igualment, un bon model de serena coherència evolutiva en el temps: ben allunyat, doncs, de fàcils modismes o de típics seguiments de certes tradicions de la pintura abstracta al nostre país.

La seva és una aposta que neix del paisatge i que, finalment, fa de la mateixa pintura paisatge: terreny indòmit i agrest, sempre però, dòcil i mal·leable, que es pot conrear, generós i fructífer quan el pintor s’hi acosta amb la saviesa i l’estimació del pagès.

Passió i estimació per la terra, per la pintura que en el fons és matèria, com la terra.

Per la tradició que en el fons és pintura i per una tradició que colpeix amb vigència gairebé molesta quan la contemporaneïtat s’entesta a soterrar-la. Actual i futura, justament i paradoxalment, per navegar contracorrent de la inèrcia contemporània.

Per la terra que és pintura, metàfora, mirall… Per la terra que sempre dóna, com en aquest cas, saborosos fruits.

Fruits que nodreixen l’esperit. Allò que veritablement compta.

Lluís Casado Assessor artístic de la Fundació Arranz-Bravo

5

Miquel Gelabert. Landscapes Albert Mercadé

Presentem, a continuació, l’obra d’un artista singular a Catalunya.

de la pintura de paisatge. Valoràrem la contundència dels seus es-

Miquel Gelabert és, de vocació i d’ofici, pintor. Ni artista multi-

pais delirants, d’una horitzontalitat pronunciada que aconseguia a

disciplinari, ni transversal, ni pluriconceptual. Pintor i punt, sense

còpia d’un obsessiu treball de laminació cromàtica en extensió,

més pretensió. Aquest esdeveniment té una certa carta d’excep-

compensat amb la seva característica minuciositat gestual en de-

cionalitat a Barcelona. A diferència dels països capdavanters en art

tall. La transgressió, no obstant, l’enteníem en les construccions

—a ciutats com ara Londres, Nova York, Berlín—, la transgressió

geomètriques que cada cop amb més seguretat anava inserint a les

pictòrica a la metròpoli no la tenen prou en compte les seves ins-

seves composicions. L’encaix del treball geomètric amb l’espai pai-

titucions d’art contemporani. El que amaga aquesta realitat és una

satgístic aparegué llavors com un nou camp verge d’experimenta-

pugna encara vigent entre dos models artístics en conflicte. “L’art

ció; allà on “habitar l’infinit” —expressàrem— i arribar a l’estadi

contemporani —afirmà inspiradament Jeff Koons— és fill de dues

superior a què aspira tota pintura seriosa: la diàfana comunicació

tradicions artístiques: l’encetada per Duchamp, freda, analítica,

del misteri. Ens sembla que aquest eficaç ajust de dualitats és la

conceptual, i la iniciada per Picasso, pulsional, emotiva, essen-

via per la qual, amb encert, Gelabert ha seguit treballant aquests

cialment plàstica.” L’alta pintura des de Picasso es regeix en gran

tres últims anys. Però amb notables diferències respecte als anys

part per uns principis vistosament hel·lenístics: el culte a la in-

anteriors. La més important: l’alliberació formal a la qual ha sot-

tensitat abans que a la bellesa, l’obsessió transcendent abans que

mès tots i cadascun dels agents formals del seu art.

la perfecció acadèmica. D’aquí sorgeixen el deliri mironià, l’informalisme dels seixanta, la figuració existencial o festiva dels se-

Les geometries han deixat de ser silencioses, han abandonat la

tanta, el neoexpressionisme dels vuitanta. Miquel Gelabert és

seva funció contemplativa i ara desenvolupen un paper estructu-

hereu d’aquesta tradició pictòrica, avui a la deriva. El seu art ens

ral sobre la superfície, i aconsegueixen una vibració de traç im-

obsessiona, ens colpeix, ens trasbalsa. També hi trobem disciplina,

pensable fa un temps. Alhora, la paleta cromàtica s’ha encès

rigor i contenció. Gelabert recupera i renova unes actituds en pro-

atrevidament. Abans, les transicions de color en què construïa els

funda crisi: el domini de la tècnica; l’elogi a la transcendència, la

espais eren treballades essencialment a través de colors freds i

poètica, la màgia, el misteri; i la reivindicació, finalment, d’una

boirosos: violetes, blaus, marrons, verds, mentre que els colors cà-

tradició de la pintura moderna, a cavall entre l’abstracció i el pai-

lids apareixien tan sols amb intensitat local. Actualment, els grocs,

satgisme poètic.

els vermells, els taronges han passat a ser els tons cromàtics de referència, que ara aplica en febrils seqüències que laminen tot l’es-

6

Vam tenir l’oportunitat, ara fa tres anys, de glossar l’exposició in-

pai. Aquest procés va prendre una tal embranzida que pensàrem,

dividual de Miquel Gelabert, a la Casa Saladrigas de Blanes. La

en la precipitació de la primera mirada, que a Gelabert li havia

seva obra ens seduí llavors per l’atrevida renovació que proposava

agafat la febre especulativa de la pintura minimalista o cinètica.

Però en una contemplació més justa, ens adonem que la inquie-

civilització. Paraules que semblen profetitzar les formes del nos-

tud per l’espai i el paisatge del pintor, l’obsessió i la referència, per

tre jove pintor:

tant, a les formes del món s’ha mantingut completament inalterada. Sota les cortines lineals amaga extenses onades de boira i vaporositats misterioses sobre el buit que hom pot interpretar com

La boira fredament acaba d’engolir la llarga via

paisatges còsmics, racons marins, cascades fluvials. El pintor ha alliberat el sotabosc de la composició, potser massa hermètic

Els llums són guaites

abans, i deixa ara clarament diferenciats els dos plans composi-

En acabar de ploure

tius, aguditzant així el vertigen i l’atracció devers els seus paisat-

quan els arbres somiquen

ges delirants.

oh que és dolç escoltar el silenci El silenci és la boira

Observem, doncs, com Gelabert manifesta reiteradament el seu

Jo somric

interès profund per la naturalesa. És fill de la població costanera

I mil llums em somriuen

de Blanes, allà on va forjar la seva sensibilitat. Sempre ha sentit

Són mil llums

atracció per la naturalesa marina i pel seu estrany aliatge amb la

no pas homes

ciutat: els enllumenats del port, els volums i projeccions lineals

Com és càlid el somriure dels llums

dels espigons, les boires del mar o les atmosferes del cel intentant

I les espurnes blanques

emergir entre l’artifici lumínic de la metròpoli. Per això, els seus

del trolley dels trams

quadres els titula Landscapes o Land-escapes en les seves ver-

dansen com les estrelles

sions més íntimes. Landscapes amb numeració digital: 17.0, 6.0, potser com a referència tàcita a una estètica tecnocràtica; punts obsessius, colors fluorescents, sanefes numèriques… Gelabert re-

Joan Salvat-Papasseit “Passeig” Poemes en ondes hertzianes, 1918

nova el cicle iniciat per Salvat-Papasseit en l’albada de la modernitat, quan el poeta es decidí a lloar els arcs voltaics del port de Barcelona, abans que la bellesa arcàdica d’una naturalesa ja aleshores en procés de descomposició. I és al poeta a qui ens volem referir per tancar el nostre text; ara que tot just fa noranta anys que escrigué uns versos desconcertants, en un període també de desconcert, cercant com avui el difícil encaix de l’home amb la 7

Landscape equilibri, 2004 Oli sobre tela. 150 x 150 cm. Col路lecci贸 particular, Bilbao

9

Arc o Iris, 2005 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 146 x 228 cm

10

Land space, 2005 Oli sobre tela. 120 x 120 cm

11

Land-geom II, 2005 Oli sobre tela. 130 x 162 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

Land-geom III, 2005 Oli sobre tela. 92 x 73 cm. Col路lecci贸 particular, Roses

12

Noctland 1, 2005 Oli sobre tela. 130 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, San Francisco

13

Landscape essencial, 2005 Oli sobre tela. 114 x 146 cm. Col路lecci贸 particular, Blanes

Square nocturn, 2005 Oli sobre tela. 116 x 89 cm. Col路lecci贸 particular, Girona

14

Color land I, 2006 Oli sobre tela. 130 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, Blanes

Land escape, 2006 Oli sobre tela. 35 x 27 cm. Col路lecci贸 particular, Nova York

15

Nocturn land n潞2, 2006 Oli sobre tela. 200 x 180 cm. Col路lecci贸 particular, Centelles

16

Nocturn land n潞1, 2006 Oli sobre tela. 146 x 114 cm. Col路lecci贸 Ajuntament de Cambrils

17

Serie Color Land, 2006 Aquarel·la sobre paper. 38’5 x 28’5 cm

18

19

Vincent Land Gogh, 2006 Oli sobre tela. 130 x 195 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

20

Essential Land 1, 2007 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 130 x 194 cm

21

Land nocto nยบ1, 2007 Oli sobre tela. 130 x 195 cm

22

Land Nova (v 1.0), 2007 Oli sobre tela. 162 x 162 cm

23

Land Nova (v 6.0), 2007 Oli sobre tela. 162 x 195 cm

24

Land Nova (v 7.0), 2007 Oli sobre tela. 162 x 195 cm

25

Òxid Land, 2007 Oli sobre tela. 80 x 80 cm. Col·lecció particular, Nernier

26

Multihorizon, 2007 Oli sobre tela. 130 x 195 cm. Col路lecci贸 particular, Blanes

27

Landscape-deconstrucci贸 3, 2007 Oli sobre tela. D铆ptic, 195 x 324 cm

28

29

Post nยบ3, 2007 Oli sobre tela. 150 x 150 cm

30

Post nยบ5, 2007 Oli sobre tela. 162 x 130 cm

31

Post nยบ7, 2007 Oli sobre tela. 150 x 150 cm

32

Landscape complementari nº1, 2007 Acrílic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm

Landscape complementari nº3, 2007 Acrílic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm

Landscape complementari nº2, 2007 Acrílic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm

Landscape complementari nº4, 2007 Acrílic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm. Col·lecció particular, Lleida

33

Newland, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 50 x 32’5 cm. Edició de 80 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona

34

Terrablava, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 50 x 32’5 cm. Edició de 80 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona

Lithos Land 1, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 76 x 56 cm. Edició de 125 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona

Lithos Land 3, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 76 x 56 cm. Edició de 125 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona

Lithos Land 2, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 76 x 56 cm. Edició de 125 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona

Lithos Land 4, 2007 Litografia. Paper Velin Arches 250gr. 76 x 56 cm. Edició de 125 exemplars.

Editat per Antoni Valero Gràfics, Barcelona 35

Escapeland 1, 2008 Oli sobre tela. 150 x 140 cm

36

Escapeland 2, 2008 Oli sobre tela. 150 x 140 cm

37

Escapeland 3, 2008 Oli sobre tela. 150 x 140 cm

38

Landscape gener n潞2, 2008 Oli sobre tela. 162 x 130 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

39

Landscape múltiple 1, 2008 Gouache sobre paper. Políptic, 77 x 280 cm

40

Landscape múltiple 2, 2008 Acrílic i gouache sobre paper. Políptic, 82 x 164 cm

41

Landscape nocturn 1, 2008 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 130 x 194 cm

42

Neo 1, 2008 Oli sobre tela. 146 x 114 cm

Neo 2, 2008 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 76 x 61 cm

43

New Terra 1, 2008 Oli sobre tela. 130 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

44

New Terra 3, 2008 Oli sobre tela, 130 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

45

New Terra 4, 2008 Oli sobre tela. 146 x 114 cm

46

New Terra 8, 2008 Oli sobre tela. 200 x 200 cm

47

Pleniluni 1, 2008 Oli sobre tela. 130 x 89 cm. Col路lecci贸 particular, Nernier

48

Pleniluni 2, 2008 Oli sobre tela. 130 x 89 cm

Landscape vertical 1, 2008 Acrilic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm. Col路lecci贸 particular, Blanes

Landscape vertical 3, 2008 Acrilic i gouache sobre paper, 76 x 56 cm

Landscape vertical 2, 2008 Acrilic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm

Landscape vertical 4, 2008 Acrilic i gouache sobre paper. 76 x 56 cm. Col路lecci贸 particular, Blanes

49

Land-escape 1, 2009 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 46 x 76 cm

Land-escape 2, 2009 Oli sobre tela. 150 x 150 cm

50

Land-escape 4, 2009 Oli sobre tela. 100 x 81 cm

Land-escape 5, 2009 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 73 x 120 cm

51

Landscape (v 1.0), 2009 Oli sobre tela. 80 x 90 cm

Landscape (v 2.0), 2009 Oli sobre tela. 100 x 100 cm

52

Landscape (v 3.0), 2009 Oli sobre tela. 200 x 150 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

53

Landscape (v 4.0), 2009 Oli sobre tela. Díptic, 130 x 260 cm

54

Landscape (v 5.0). 2009 Oli sobre tela. Díptic, 150 x 300 cm

Landscape (v 6.0), 2009 Oli sobre tela. 162 x 130 cm

55

Landscape (v 8.0), 2009 Oli sobre tela. 130 x 100 cm

56

Landscape (v 9.0), 2009 Oli sobre tela. 146 x 114 cm

57

Landscape (v 10.0), 2009 Oli sobre tela. 162 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, Londres

58

Landscape (v 11.0), 2009 Oli sobre tela. 130 x 97 cm. Col路lecci贸 particular, Barcelona

Landscape (v 12.0), 2009 Oli sobre tela. 180 x 200 cm

59

Landscape (v 14.0), 2009 Oli sobre tela. 195 x 130 cm

60

Landscape (v 15.0), 2009 Oli sobre tela. 50 x 30 cm

Landscape (v 13.0), 2009 Oli sobre tela. 130 x 81 cm

Landscape (v 16.0), 2009 Oli sobre tela. TrĂ­ptic, 186 x 92 cm

61

Landscape (v 17.0), 2009 Oli sobre tela. 140 x 150 cm

62

Landscape (v 18.0), 2009 Oli sobre tela. 195 x 180 cm

63

Landscape (v 19.0), 2009 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 200 x 400 cm

64

65

Landscape nocto 3, 2009 Oli sobre tela. TrĂ­ptic, 116 x 219 cm

66

Serie Variacions Goldberg, 2009 Gouache i collage sobre paper. 36 x 26 cm

67

Serie Landscape color, 2009 Gouache i llapis de color sobre paper. 50 x 50 cm

68

Landscape (v 20.0), 2009 Oli sobre tela. DĂ­ptic, 200 x 200 cm

69

La exposición inaugural de la sede provisional de la Fundación Arranz Bravo, con la muestra permanente de la obra de Arranz Bravo a partir de una selección de los fondos donados por la artista a la propia Fundación, ha sido el inicio, el primer capítulo, de la segunda etapa de la entidad.

Un primer capítulo, aún no cerrado, claro está, en que el reto ha sido, de entrada, integrar este espacio en el circuito cultural catalán, con una incidencia especial a otros muchos niveles (educativos, ciudadanos, sociales), obviamente, en la ciudad de L’Hospitalet que lo acoge, y difundir y acercar la obra y el pensamiento artístico del artista al público en general mediante una primera muestra expositiva de lo que es su extensísima y poliédrica producción.

Ahora, a partir de la disposición de un espacio propio, la Fundación tiene un lugar desde donde proyectar sus primeros pasos, plantear sus primeros retos y mostrar sus ambiciones e intenciones.

En este sentido, con la presente exposición dedicada al artista Miquel Gelabert, la Fundación Arranz Bravo empieza el segundo capítulo de sus objetivos fundacionales: promover y difundir la tarea profesional de los jóvenes creadores, incidiendo especialmente en la pintura.

Un medio expresivo y comunicativo, tanto arraigado a las necesidades estéticas primigenias del hombre y a la propia historia del arte que se ha desarrollado a su alrededor, como rodeado de muy variadas polémicas sobre su obsolescencia y sentido en una actualidad, tal vez y también, demasiado deslumbrada por los destellos de la ciencia, la técnica y la velocidad de lo fugaz.

Un debate que, creemos, lejos de extinguirse, se hará extensivo a otros más recientes campos de cultivo técnico y expresivo por parte de los artistas y que, en cualquier caso, alimentará, contradictoriamente, su permanente actualidad: seguramente porque el cuestionamiento de todo ello, que afecta al mismo sentido del arte y de su acogida en las sociedades contemporáneas, no está en las formas sino, como siempre, en los contenidos y en su nivel cualitativo.

La muestra de trabajos pictóricos de Miquel Gelabert que ahora presentamos es un magnífico ejemplo de las inagotables posibilidades discursivas que, a nuestro parecer, aún posee la (buena) pintura.

Y es, igualmente, un buen modelo de serena coherencia evolutiva en el tiempo: alejado, pues, de fáciles modismos o de típicos seguimientos de ciertas tradiciones de la pintura abstracta en nuestro país.

La suya es una apuesta que nace del paisaje y que, finalmente, hace de la propia pintura paisaje: terreno indómito y agreste, pero siempre dócil y maleable, que se puede labrar, generoso y fructífero cuando el pintor se acerca a él con la sabiduría y la estima del campesino.

Pasión y estima por la tierra, por la pintura que en el fondo es materia, como la tierra.

Por la tradición que en el fondo es pintura y por una tradición que conmociona con vigencia casi molesta cuando la contemporaneidad se obstina en enterrarla. Actual y futura, justa y paradójicamente, por navegar contracorriente a la inercia contemporánea.

Por la tierra que es pintura, metáfora, espejo… Por la tierra que siempre da, como en este caso, sabrosos frutos.

Frutos que nutren el espíritu. Lo que verdaderamente cuenta.

Lluís Casado Asesor artístico de la Fundación Arranz-Bravo

70

Miquel Gelabert. Landscapes Albert Mercadé Presentamos, a continuación, la obra de un artista singular en Cataluña. Miquel Gelabert es, de vocación y oficio, pintor. Ni artista multidisciplinar, ni transversal, ni pluriconceptual. Pintor y punto, sin más pretensión. Este acontecimiento tiene una cierta carta de excepcionalidad en Barcelona. A diferencia de los países pioneros en arte —en ciudades como Londres, Nueva York, Berlín—, la transgresión pictórica en la metrópoli no está suficientemente contemplada por sus instituciones de arte contemporáneo. Lo que esconde esta realidad es una pugna aún vigente entre dos modelos artísticos en conflicto. “El arte contemporáneo —afirmó inspiradamente Jeff Koons— es hijo de dos tradiciones artísticas: la que empezó Duchamp, fría, analítica, conceptual, y la iniciada por Picasso, pulsional, emotiva, esencialmente plástica.” La alta pintura desde Picasso se rige en gran parte por unos principios vistosamente helenísticos: el culto a la intensidad antes que a la belleza, la obsesión trascendente antes que la perfección académica. De aquí el delirio mironiano, el informalismo de los sesenta, la figuración existencial o festiva de los setenta, el neoexpresionismo de los ochenta. Miquel Gelabert es heredero de esta tradición pictórica, hoy a la deriva. Su arte nos obsesiona, nos impresiona, nos desquicia. También encontramos en él disciplina, rigor y contención.

Gelabert recupera y renueva unas actitudes en profunda crisis: el dominio de la técnica; el elogio a la trascendencia, la poética, la magia, el misterio; y la reivindicación, finalmente, de una tradición de la pintura moderna, a caballo entre la abstracción y el paisajismo poético.

Tuvimos la oportunidad, tres años atrás, de glosar la exposición individual de Miquel Gelabert, en la Casa Saladrigas de Blanes. Su obra nos sedujo entonces por la atrevida renovación que proponía de la pintura de paisaje. Valoramos la contundencia de sus espacios delirantes, de la pronunciada horizontalidad que conseguía a base de un obsesivo trabajo de laminación cromática en extensión, compensado con su característica minuciosidad gestual en detalle. La transgresión, sin embargo, la entendíamos en las construcciones geométricas que cada vez con mayor seguridad iba insertando en sus composiciones. El encaje del trabajo geométrico con el espacio paisajístico apareció entonces como un nuevo campo virgen de experimentación; allí donde “habitar el infinito” —expresamos— y llegar al estadio superior a que aspira toda pintura seria: la diáfana comunicación del misterio. Nos parece que este eficaz ajuste de dualidades es la vía a través de la cual, con acierto, Gelabert ha seguido trabajando estos tres últimos años. Pero con notables diferencias respeto a los años anteriores. Lo más importante: la liberación formal a la cual ha sometido todos y cada uno de los agentes formales de su arte.

Las geometrías han dejado de ser silenciosas, han abandonado su función contemplativa y ahora desarrollan un papel estructural sobre la superficie, y consiguen una vibración de trazo impensable hace un tiempo. A su vez, la paleta cromática se ha encendido atrevidamente. Antes, las transiciones de color en que construía los espacios eran trabajadas esencialmente a través de colores fríos y brumosos: violetas, azules, marrones, verdes, mientras que los colores cálidos aparecian tan solo con intensidad local. Actualmente, amarillos, rojos, naranjas han pasado a ser los tonos cromáticos de referencia, que ahora aplica en febriles secuencias que laminan todo el espacio. Este proceso tomó tal impulso que pensamos, en la precipitación de la primera mirada, que a Gelabert le había dado la fiebre especulativa de la pintura minimalista o cinética. Pero en una contemplación más justa, nos damos cuenta de que la inquietud por el espacio y el paisaje del pintor, la obsesión y la referencia, por lo tanto, a las formas del mundo se ha mantenido completamente inalterada. Bajo las cortinas lineales esconde extensas olas de niebla y vaporosidades misteriosas sobre el vacío que se puede interpretar como paisajes cósmicos, rincones marinos, cascadas fluviales. El pintor ha liberado el sotobosque de la composición, tal vez anteriormente demasiado hermético, y deja ahora claramente diferenciados

los dos planos compositivos, agudizando así el vértigo y la atracción hacia sus paisajes delirantes.

Observamos, pues, como Gelabert manifiesta reiteradamente su interés profundo por la naturaleza. Es hijo de la población costera de Blanes, allí donde forjó su sensibilidad. Siempre ha sentido atracción por la naturaleza marina y por su extraña aleación con la ciudad: los alumbrados del puerto, los volúmenes y proyecciones lineales de sus espigones, las nieblas del mar o las atmósferas del cielo intentando emerger entre el artificio lumínico de la metrópoli.

Por ello, sus cuadros los titula Landscapes o Land-escapes en sus versiones más íntimas. Landscapes con numeración digital: 17.0, 6.0, tal vez como tácito guiñó a una estética tecnocrática; puntos obsesivos, colores fluorescentes, cenefas numéricas… Gelabert renueva el ciclo iniciado por Salvat-Papasseit en los albores de la modernidad, cuando el poeta se decidió a alabar los arcos voltaicos del puerto de Barcelona, antes que la belleza arcádica de una naturaleza ya entonces en proceso de descomposición. Y es al poeta a quien nos queremos referir para cerrar nuestro texto; ahora que sólo hace noventa años que escribió unos versos desconcertantes, en un periodo también de desconcierto, buscando como hoy el difícil encaje del hombre con la civilización. Palabras que parecen profetizar las formas de nuestro joven pintor: La niebla friamente acaba de tragar la larga vía Las luces son centinelas Al dejar de llover cuando los árboles lloriquean oh que dulce es escuchar el silencio El silencio es la niebla Yo sonrío I mil luces me sonríen Son mil luces no son hombres Que cálila es la sonrisa de las luces Y las chispas blancas del trolley de los tranvías danzan como las estrellas Joan Salvat -Papasseit “Passeig” (“Paseo”) Poemes en ondes hertzianes, 1918 (Poemas en ondas hertzianas)

The opening exhibition at the Arranz Bravo Foundation’s provisional space, with the permanent showcase featuring Arranz Bravo’s work based on a selection from the collections the artist has donated to the Foundation, has been the beginning, the first chapter, of the entity’s second phase.

A first chapter, which is clearly still being written, in which the challenge has been, from the start, integrating this space into the Catalan cultural circuit, with a special impact on many other levels (educational, citizens, social), obviously, in the city of L’Hospitalet where it is located. Anther challenge has been promoting the artist’s work and artistic thought and making it more accessible to the general public through a first showing that provides a “taste” of his very extensive and multi-faceted work.

Now that it has its own space, the Foundation has a place from where it can plan its first steps, tackle its first challenges and demonstrate its ambitions and intentions.

In this regard, with this exhibition dedicated to artist Miquel Gelabert, the Arranz Bravo Foundation begins the second chapter of its foundation objectives: to promote and spread the professional work of young creators, starting in particular with painting.

An expressive and communicative medium, rooted in both the primitive aesthetic needs of man and in art’s own history, which has unfolded all around it, as if surrounded by highly-varied controversies regarding its obsolescence and meaning in a present-day that, perhaps and in addition, is too dazzled by the glimmers of science, technique and the speed of that which is fleeting.

A debate that, as we understand it, is far from over and shall apply to other more recent fields of technical and expressive work by the artists and which, in any case, will contradictorily feed its permanent current state: because surely the questioning of all that, which affects the actual meaning of art and its reception in contemporary societies, is not in the shapes but rather, as always, in the content and its qualitative level.

The showcase of Miquel Gelabert’s paintings that we now present is a magnificent example of the inexhaustible discursive possibilities that, we believe, (good) painting still possesses.

It is likewise a good model of evolutionary serene coherence in time: very separated, thus, from the easy idioms or typical followings of certain abstract painting traditions in our country.

His is a commitment that emerges from the landscape and that, in the end, creates landscape from the painting itself: endless and wild land, but always docile and malleable, that can be worked, generous and fruitful when the painter approaches it with the wisdom and respect of a farmer.

Passion and respect for the land, for the painting which, in essence, is matter, just like the land.

For the tradition that, in essence, is painting and for a tradition that deeply affects with an almost bothersome force when the contemporary world insists on burying it. Current and future, exact and paradoxically, for sailing against the current of contemporary inertia.

For the land that is painting, metaphor, mirror…. For the land that always gives, as in this case, delicious fruit.

Fruits that nourish the spirit. What really matters.

Lluís Casado Artistic advisor for the Arranz-Bravo Foundation

Miquel Gelabert. Landscapes Albert Mercadé We present to you the work of a unique artist in Catalonia. Miquel Gelabert is, by trade and vocation, a painter. Not a multidisciplinary artist, a transversal artist, or a multi-conceptual artist. A painter, period. With no other pretence. This circumstance is somewhat exceptional in Barcelona. Unlike the countries that are pioneers in art, in cities such as London, New York and Berlin, painterly transgression in the metropolis is not embraced enough by its contemporary art institutions. What hides this reality is a struggle that still exists between two conflicting artistic models. As Jeff Koons inspirationally stated, “Contemporary art is the child of two artistic traditions: the one begun by Duchamp, cold, analytical and conceptual, and the one started by Picasso, instinctual, moving and essentially visual”. Picasso’s high painting is largely governed by certain showily Hellenistic principles: homage to intensity before beauty; transcendental obsession before academic perfection.

From here stems the Miró-inspired delirium, the Informalism of the 1960s, the existential and festive Figurativism of the 1970s, the Neo-expressionism of the 1980s. Miquel Gelabert is an heir of this painterly tradition, which today is adrift. His art obsesses us, impresses us and unhinges us. In his work, we also find discipline, rigour and restraint. Gelabert recovers and renews certain attitudes in the midst of a crisis: expertise in the technique; praise for transcendence, poetry, magic, mystery; and the vindication, finally, of a modern painting tradition, halfway between abstract art and poetic landscape art.

Three years ago, we had the opportunity to comment on Miquel Gelabert’s individual exhibition at Casa Saladrigas in Blanes. His work captivated us with its daring revival of landscape painting.

We assessed the intensity of its unrestrained spaces, of the marked horizontal quality that he achieved through an obsessive task of extended coloured lamination, compensated with its detailed and meticulous gestural features. Nonetheless, we understood the transgression in the geometric shapes that he introduced, with increasing confidence, into his work. Then, the placement of the geometric work within the landscape space appeared to be a new uncovered area of experimentation; there where “inhabiting the infinite”, so to speak, and reaching the higher level to which all painting aspires would be: the crystal-clear communication of the mystery. It seems to us that this effective adjustment of dualities is the path along which Gelabert has skilfully worked these last three years. But there are notable differences with regard to previous years. Most importantly: the way in which he has formally liberated each and every one of the formal aspects of his art.

Thus, we can see how Gelabert repeatedly demonstrates his profound interest in nature. He is a child of the coastal town of Blanes, where he shaped his sensitivity. He has always been drawn by the nature of the sea and by its strange relationship with the city: the port lighting, the volumes and linear projections of its breakwaters, the sea fog and the surrounding atmospheres trying to emerge amongst the interplay of the metropolis’ lights. For that reason he has titled his paintings Landscapes or Land-escapes in his more private versions. Landscapes with digital numbering: 17.0, 6.0, perhaps a tacit reference to a technocratic aesthetic; obsessive points, fluorescent colours, numerical borders, etc.

Gelabert revives the cycle begun by Salvat-Papasseit at the dawn of modernity, when the poet decided to praise the electric arcs of the port of Barcelona, before the arcadian beauty of a nature that, back then, was already in the process of decomposing. And it is this poet to whom we refer in closing our text; now that it has only been ninety years since he wrote some disconcerting verses, during a period that was equally disconcerting, searching, like today, for man’s difficult fit into civilisation. Words that seem to prophesise the shapes of our young painter: The fog has coldly swallowed the long path The lights are guards When the rain stops when the trees drop their tears oh how sweet it is to listen to the silence The silence is the fog I smile And a thousand lights smile back They are a thousand lights they are not men How warm is the smile of the lights And the white sparks of the trams’ trolley dancing like the stars Joan Salvat -Papasseit “Passeig” (“Promenade”) Poemes en ondes hertzianes, 1918 (Poems in Hertzian waves)

The geometric elements are no longer silent; they have abandoned their contemplative function and are now playing a structural role on the surface, achieving a line vibration that has been unthinkable for some time. In turn, the colour palette has been made boldly brighter. Before, the colour transitions in which he created the spaces essentially featured cold, misty colours: violets, blues, browns and greens, while the warm colours only appeared with occasional intensity. Presently, yellows, reds and oranges have become the key colour tones, which he now applies in feverish sequences that cover the entire space. This process conveyed such impulse that, at first glance, we thought that Gelabert had caught the speculative fever of minimalist or kinetic painting. But upon further examination, we realised that the painter’s concern for space and landscape, his obsession and thus the reference to the shapes of the world had been completely unaltered. Under the linear curtains hide expansive waves of fog and mysterious vaporous shapes over the void which could be interpreted as cosmic landscapes, corners of the sea or river waterfalls. The painter has released the undergrowth of his work, which perhaps was too impenetrable before, and now clearly differentiates between the two compositional planes, thus sharpening the frenzy and the attraction towards his delirious landscapes.

71

Miquel Gelabert

Exposicions individuals

Exposicions col· lectives

Premis

2009

2009

2007

Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet de Llobregat

Galeria Aritza, Bilbao

1er premi de la LXIV edició del Premi Centelles de Pintura 2006

2008

2008

2n premi de la 26 ª edició del Premi de Pintura Vila de Cambrils 2006

Galeria 4SPAIS D’ART, Lleida

Concurs de pintura La Mútua de Granollres, exposicions itinerants al Museu de Granollers, a la Fundació Cuixart (Barcelona) i a la Fundació Valvi (Girona)

Varennes Fine Arts Ltd., Londres

Galeria Pèrgamon 4, Barcelona 2007

Galeria Aritza, Bilbao

Centre Cultural Escoles Velles, Begur Centre d’Art Marçó Vell, Centelles Espai El Pati, Cambrils

2007 Galeria Aritza, Bilbao Galeria Pèrgamon 4, Barcelona

2006 Galeria Aritza, Bilbao

Art al Cel, Badalcel 2007, Badalona Galeria 4SPAIS D’ART, Lleida

Galeria Fidel Balaguer, Barcelona Galeria Les Roselles, Roses Casa Saladrigas, Blanes

2006 Galeria Aritza, Bilbao Galeria Les Roselles, Roses

2003

Galeria Fidel Balaguer, Fira INART’06, Girona

Galeria Sargadelos, Lugo 2005 Galeria Les Roselles, Roses Crit d’Art, Sala d’exposicions Mª Luisa García-Tornel, Blanes Galeria Fidel Balaguer, Fira INART’05, Girona 2004 Facultat de Belles Arts de Barcelona 2003 Fundació Àngel Planells, Blanes Facultat de Belles Arts de Barcelona 2002 Crit d’Art, Sala d’exposcicions La Cooperativa, Blanes