German Consetti

Fundaci贸 Arranz-Bravo

German Consetti

German Consetti

Canoa ritual, 2011 Fusta i ferro. 9 x 152 x 10 cm

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin Secretari

EXPOSICIÓ

German Consetti. del 3 de maig al 16 de setembre de 2012 Coordinació

Albert Mercadé Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Jaume Graells Veguin

Fundació Arranz-Bravo

Director artístic

Traduccions

Albert Mercadé

Automatic Trans

Coordinació administrativa

Fotografies

Rosa Inglés

Maite Caramés Retòc fotogràfic

Diana Bada Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall

Disseny i maquetació

NaA Impressió

La Bienvenida Comunicación, imprès a The Private Space

Dipòsit Legal: B-13388-2012 ISBN: 978-84-615-8299-0

Abril 2012

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

German Consetti

L’Hospitalet ha estat sempre una ciutat acollidora, una ciutat que ha promogut les activitats culturals. Amb els anys, la ciutat ha aconseguit disposar d’una xarxa d’equipaments culturals amb un alt nivell de qualitat i una oferta estable que permet donar suport a la creació, la producció i la difusió de totes les arts. La Fundació Arranz-Bravo es va crear en el marc d’aquest context amb l’objectiu concret d’impulsar la feina de joves creadors.

La Fundació Arranz-Bravo posa a l’abast del gran públic metropolità l’obra dels artistes emergents, com ara German Consetti, un jove escultor argentí, lligat a la ciutat, que ens presenta la seva primera gran exposició individual, amb obres de gran format creades expressament per a aquesta mostra.

Consetti forma part de la vintena de creadors que treballen a l’Edifici Freixas, un niu que acull artistes joves i que és un dels espais creatius més vius i dinàmics de L’Hospitalet. L’Edifici Freixas i el conjunt del Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, en el qual té la seva seu la Fundació ArranzBravo, coincideixen en el seu origen industrial i en la seva adaptació com a espais de difusió dels artistes emergents.

Pas a pas, la Fundació Arranz-Bravo es consolida com a centre de referència de joves creadors: gent creativa, emprenedora, apassionada i crítica. Us convido a descobrir la proposta artística que ens presenta German Consetti i la seva visió sobre l’ésser humà, i sobretot a gaudir-la i a emocionar-vos amb la seva obra.

Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta del Patronat de la Fundació Arranz-Bravo

Geman Consetti.

La memòria de l’escultura Albert Mercadé

Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

Deia Apel·les Fenosa que l’escultura són els ossos de la civilització. D’aquesta màxima, se’n dedueixen dos principis. El primer, que l’escultura és, entre les diferents disciplines artístiques, aquella que, amb cos i ànima, palesa un vincle més profund amb l’ésser humà. I el segon, que l’escultura és, fonamentalment, memòria. Hi busquem un art que ens doni sentit de seguretat, de permanència, d’identitat, que no trobem en el món real, de la indústria, de la pobresa, de l’alienació. Totes aquestes reflexions vénen a tomb arran de l’última exposició que us presentem a la Fundació Arranz-Bravo, dedicada a l’escultor argentí establert a l’Hospitalet de Llobregat German Consetti.

L’escultura és per a ell un pretext per indagar sobre el vincle de l’home amb la seva memòria. I, a aquesta reflexió, ens hi apropa, principalment, a partir de l’estudi de dos dels atributs humans amb més càrrega simbòlica: el crani i el tronc corpori. Partint d’ells, ha elaborat dues grans escultures monumentals, produïdes expressament per al pati de la Fundació Arranz-Bravo, estimulat per la seva primera gran exposició individual: una gran vanitas i un gran tòtem corpori sobre un carro. Les obres parteixen dels seus experiments a petita escala que ens havien sorprès en una primera visita al seu taller i que ell ha monumentalitzat amb tan sols uns pocs mesos. Aquesta és la veritable finalitat de la fundació: trobar en els meandres de la contemporaneïtat un creador afirmatiu, amb poca trajectòria prèvia i amb una gran fe en el fet artístic; estimular-lo que insisteixi en els millors dels seus camins traçats. I editar un catàleg com el que us presentem, perquè sigui introduït com es mereix a la societat civil.

Consetti és un creador que va venir a Catalunya fa uns pocs anys perseguint una ambició: ser escultor i estudiar de més a prop l’obra del seu gran referent, Juli González. Aviat trobà una comunitat d’artistes carregats d’ebullició creativa: a l’edifici Freixas de l’Hospitalet de Llobregat, un nou viver d’artistes a la ciutat, entre els quals també trobem l’escenògraf dels comediants Guillén, l’escultor Miquel Aparici o el col·lectiu La Nave. Consetti destacà aviat per la seva ambició i expressivitat escultòrica. Com González, el podem considerar un master of torch (un mestre de la soldadura), però també de la talla escultòrica, ja que presenta una obra a cavall entre l’expressivitat de l’escultura en ferro dels mestres de la modernitat i el primitivisme salvatge de la tradició escultòrica alemanya.

González fou un dels escultors artífexs de l’obertura de l’escultura a l’espai, trencant amb més de cinc mil anys de dictadura del volum i del ritme. Consetti, amb el seu projecte monumental a la fundació, ha revisat amb coratge les aportacions del seu mestre i expandeix ara el seu art subversiu i vital –malgrat el seu caràcter d’ultratomba– als territoris d’un nou segle. Consetti ha llençat un missatge a l’espai, mostrant que la seva obra té una forta vocació simbòlica. Només falta que la societat pari atenció a la crida. D’esperança, no ens en falta, tot i ser conscients d’aquella màxima de Victor Hugo: la naturalesa sempre ens parla, però l’home en comptades ocasions l’escolta.

Albert Mercadé

Sapere aude o com «obrir» el crani Ricard Planas Camps Crític d’art i director de bonart cultural

Tingues el coratge de fer servir la teva raó: sapere aude. Una raó representada a la iconografia universal en forma de crani, com l’obra que l’artista argentinocatalà German Consetti acaba de gestar. Ell vol obrirnos el crani, metafòricament parlant. I aquest atreveix-te a pensar podria ser perfectament el leitmotiv del projecte. Una expressió d’origen llatí que va posar de moda Immanuel Kant i que ell, al seu torn, havia manllevat de l’epístola II d’Horaci. Allò que en diríem un contínuum de la història i del coneixement, que es produeix negant i afirmant alhora el passat, reivindicant-lo i actualitzant-lo, quan cal.

Fa por pensar? O no ens atrevim a fer-ho perquè creiem que no sabem fer-ho? El debat esdevindria etern, però el món de la cultura i del coneixement, i en el cas que ens ocupa de l’art, té en aquesta base la seva pedra de toc. Pensar és la gènesi de la creació, els fonaments. Fer ficció seria l’altra branca. Ficcions que acaben amb alguna cosa física o, d’altra banda, esdevenen un núvol d’idees que ajuden a tirar un pèl més enllà dins el mateix món de les idees. I jugar és la palanca per accionar-ho tot. Com ho fan els menuts. I és que els més nens saben distingir realitat de ficció, i mentre fan ficció representen i reconstrueixen el món.

I fer ficció és anticipar-se, repensar el que ja existeix. Aquella qualitat que tant costa a l’ésser humà. Els artistes fan ficció, manipulen l’atzar i en fan una eina d’estímul existencial. I, mentrestant, troben camins.

Ho fan els artistes, també els científics i tothom que vulgui descobrir el dia a dia de manera diferent.

Per aquesta raó, un crani gegant és, personalment, una gran metàfora de la ment i de l’existència, una afirmació categòrica de la vida. I l’existència l’entenem quan tenim consciència que som efímers, ho sabem! Per tant, la mort i la vida són un mateix signe. Però estic cansat d’aquesta visió pessimista del crani com la mort de l’ésser per les seves vanitats. No, és el gran símbol de la llum del coneixement. El crani com a obertura. Res no és cor simbòlic, tot és còrtex cerebral. Fugim ja d’aquesta cantarella d’Eclesiastès «Vanitas vanitatum omnia vanitas» –vanitat de vanitats, tot és vanitat–. Un crani és una troballa màgica, estètica, homínida, plàstica, corprenedora, veraç, evolutiva. I fins i tot una bogeria com la de Damien Hirst, que, amb un petit crani farcit de diamants, ha volgut fer una vanitas sobre l’imperi del capital, del nou ric del segle xxi o, tan sols, jugar a la provocació, sa exercici però en excés buit i epidèrmic.

Mediterrani, ancestral i mitològic La raó, del mite al logos, la sapiència, les arts i les lletres van néixer amb un mar com a vertebrador: el Mediterrani. Perdonin, però no és d’origen germànic! Els primers cranis cognitivament en hiperfuncionament van ser càlids. Els va obrir la temperatura, la llum i l’estudi. Egipte va ser la gran civilització, Roma, amb gent com Vitruvi, el va seguir, il·lustrada tothora per Grècia i els seus platons i aristòtils. El joc que es presenta en aquesta representació, que és l’amfiteatre de la Fundació Arranz-Bravo, serveix per ocupar l’espai públic, la domus. I ho fa en una tensió lluita entre un crani monumental i un carruatge auràtic, com la de Delfos. Carro –enginyeria humana– contra home –humana enginyeria–. En un espai, separats per una tensió que és el buit, dialoguen dos elements i un discurs artístic. La plaça parla, s’exclama. L’artista sap que el ferro és el seu metall preciós, l’estima, el vol, el sap. El crani de Consetti, neorealisme de nova generació, resta decantat. No es vol confrontar. Està decapitat. L’auriga, l’esclau que esdevé l’ésser seleccionat per ser ídol, condueix la biga –el carruatge– per recollir les restes de la memòria. Memòria viva o fossilitzada? Una tradició que no és perd i es reactualitza. Que viu i sobreviu gràcies a l’art, a la literatura, a la vida quotidiana. La memòria de l’escultura ja ens ha obert el crani, com el títol d’aquesta suggeridora escultura. Ara, qui vulgui entendre, que entengui –qui potest capere capiat–.

Ricard Planas Camps

Ullyses, 2012 Fusta policromada i ferro. 290 x 165 x 210 cm

Carro ceremonial, 2011 Fusta policromada i ferro. 79 x 40 x 39 cm

Barca, 2010 Fusta i ferro. 18 x 74 x 7 cm

Todos los rios van hacia el mar, 2012 Fusta policromada, sorra. 324 x 37 x 59 cm

Angel negro, 2011 Fusta policromada i ferro. 158 x 110 x 11 cm

Moises, 2011 Fusta policromada i ferro. 172 x 107 x 16 cm

Profeta I, 2011 Fusta policromada. 115 x 32 x 17 cm

Profeta II, 2011 Fusta policromada. 124 x 40 x 15 cm

Cariรกtide (venus), 2011 Fusta policromada. 125 x 22 x 22 cm

Mater vita I, 2008 Coure i ferro. 9 x 18 x 13 cm

Mater vita II, 2009 Coure. 18 x 28 x 16 cm

Mater vita III, 2009 Coure. 12 x 24 x 18 cm

Vanitas I, 2008 Coure repujat. 36 x 40 x 30 cm

Vanitas II, 2009 Coure repujat. 35 x 54 x 38 cm

Ga誰a, 2011 Coure repujat. 135 x 163 x 119 cm

L’Hospitalet ha sido siempre una ciudad acogedora, una ciudad que ha promovido las actividades culturales. Con los años, la ciudad ha conseguido disponer de una red de equipamientos culturales con un alto nivel de calidad y una oferta estable que permite apoyar a la creación, la producción y la difusión de todas las artes. La Fundació Arranz-Bravo se creó en el marco de este contexto con el objetivo concreto de impulsar el trabajo de jóvenes creadores.

La Fundació Arranz-Bravo pone al alcance del gran público metropolitano la obra de los artistas emergentes, como por ejemplo German Consetti, un joven escultor argentino, ligado a la ciudad, que nos presenta su primera gran exposición individual, con obras de gran formato creadas expresamente para esta muestra.

Consetti forma parte de la veintena de creadores que trabajan en el Edifici Freixas, un nido que acoge a artistas jóvenes y que es uno de los espacios creativos más vivos y dinámicos de L’Hospitalet. El Edifici Freixas y el conjunto del Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, en el cual tiene su sede la Fundació Arranz-Bravo, coinciden en su origen industrial y en su adaptación como espacios de difusión de los artistas emergentes.

Paso a paso, la Fundació Arranz-Bravo se consolida como centro de referencia de jóvenes creadores: gente creativa, emprendedora, apasionada y crítica. Os invito a descubrir la propuesta artística que nos presenta German Consetti y su visión sobre el ser humano, y sobre todo a gozar y emocionaros con su obra.

Núria Marín i Martínez Alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta del Patronato de la Fundació Arranz-Bravo

German Consetti.

La memoria de la escultura Decía Apel·les Fenosa que la escultura son los huesos de la civilización. De esta máxima se deducen dos principios. El primero, que la escultura es, entre las distintas disciplinas artísticas, aquella que, con cuerpo y alma, manifiesta un vínculo más profundo con el ser humano. Y el segundo, que la escultura es, fundamentalmente, memoria. Buscamos en ella un arte que nos dé sentido de seguridad, de permanencia, de identidad, que no encontramos en el mundo real, de la industria, de la pobreza, de la enajenación. Todas estas reflexiones vienen al caso a raíz de la última exposición que os presentamos en la Fundación Arranz-Bravo, dedicada al escultor argentino afincado en L’Hospitalet de Llobregat German Consetti.

La escultura es para él un pretexto para indagar acerca del vínculo del hombre con su memoria. Y a esta reflexión nos acerca, principalmente, a partir del estudio de dos de los atributos humanos con mayor carga simbólica: el cráneo y el tronco corpóreo. Partiendo de ellos, ha elaborado dos grandes esculturas monumentales, producidas expresamente para el patio de la Fundación Arranz-Bravo, estimulado por

su primera gran exposición individual: una gran vanitas y un gran tótem corpóreo sobre un carro. Las obras parten de sus experimentos a pequeña escala que nos habían sorprendido en una primera visita a su taller y que él ha monumentalizado con tan solo unos pocos meses. Esta es la verdadera finalidad de la fundación: encontrar en los meandros de la contemporaneidad un creador afirmativo, con poca trayectoria previa y con una gran fe en el hecho artístico; estimularlo para que insista en los mejores de sus caminos trazados. Y editar un catálogo como el que os presentamos, para que sea introducido como se merece en la sociedad civil.

Consetti es un creador que vino a Cataluña hace pocos años persiguiendo una ambición: ser escultor y estudiar de más cerca la obra de su gran referente, Juli González. Pronto encontró a una comunidad de artistas repletos de ebullición creativa: en el edificio Freixas de L’Hospitalet de Llobregat, un nuevo vivero de artistas en la ciudad, entre los cuales también encontramos al escenógrafo de los comediantes Guillén, al escultor Miquel Aparici o el colectivo La Nave.

Consetti destacó pronto por su ambición y expresividad escultórica. Como González, le podemos considerar un master of torch (un maestro de la soldadura), pero también de la talla escultórica, ya que presenta una obra a caballo entre la expresividad de la escultura en hierro de los maestros de la modernidad y el primitivismo salvaje de la tradición escultórica alemana.

González fue uno de los escultores artífices de la apertura de la escultura al espacio, rompiendo con más de cinco mil años de dictadura del volumen y del ritmo. Consetti, con su proyecto monumental en la fundación, ha revisado con valentía las aportaciones de su maestro y expande ahora su arte subversivo y vital –pese a su carácter de ultratumba– a los territorios de un nuevo siglo. Consetti ha enviado un mensaje al espacio, mostrando que su obra tiene una fuerte vocación simbólica. Solo falta que la sociedad preste atención al llamamiento. Esperanza no nos en falta, a pesar de ser conscientes de aquella máxima de Victor Hugo: la naturaleza siempre nos habla, pero el hombre en contadas ocasiones la escucha.

Albert Mercadé Director artístico de la Fundació Arranz-Bravo

Sapere aude o cómo «abrir» el cráneo Ten la valentía de usar tu razón: sapere aude. Una razón representada en la iconografía universal en forma de cráneo, como la obra que el artista argentino-catalán German Consetti acaba de gestar. Él quiere abrirnos el cráneo, metafóricamente hablando. Y este atrévete a pensar podría ser perfectamente el leitmotiv del proyecto. Una expresión de origen latino que puso de moda Immanuel Kant y que él, a su vez, había tomado prestada de la epístola II de Horacio. Lo que llamaríamos un continuum de la historia y del conocimiento, que se produce negando y afirmando a la vez el pasado, reivindicándolo y actualizándolo cuando es preciso. ¿Da miedo pensar? ¿O no nos atrevemos a hacerlo porque creemos que no sabemos hacerlo? El debate se haría eterno,

pero el mundo de la cultura y del conocimiento, y en el caso que nos ocupa del arte, tiene en esta base su piedra de toque. Pensar es la génesis de la creación, los fundamentos.

Hacer ficción sería la otra rama. Ficciones que acaban con algo físico o, por su parte, se convierten en una nube de ideas que ayudan a avanzar un poco dentro del mismo mundo de las ideas. Y jugar es la palanca para accionarlo todo.

Como hacen los niños. Y es que los más niños saben distinguir realidad de ficción, y mientras hacen ficción representan y reconstruyen el mundo. Y hacer ficción es anticiparse, repensar lo que ya existe. Aquella calidad que tanto cuesta al ser humano. Los artistas hacen ficción, manipulan el azar y lo convierten en una herramienta de estímulo existencial. Y, mientras tanto, encuentran caminos. Lo hacen los artistas, también los científicos y todo el mundo que quiera descubrir el día a día de forma diferente.

Por esta razón, un cráneo gigante es, personalmente, una gran metáfora de la mente y de la existencia, una afirmación categórica de la vida. Y la existencia la entendemos cuando tenemos conciencia de que somos efímeros, ¡lo sabemos!

Por lo tanto, la muerte y la vida son un mismo signo. Pero estoy cansado de esta visión pesimista del cráneo como la muerte del ser por sus vanidades. No, es el gran símbolo de la luz del conocimiento. El cráneo como apertura. Nada es corazón simbólico, todo es córtex cerebral. Huyamos ya de ese sonsonete de Eclesiastés «Vanitas vanitatum omnia vanitas» –vanidad de vanidades, todo es vanidad–. Un cráneo es un hallazgo mágico, estético, homínido, plástico, cautivador, veraz, evolutivo. E incluso una locura como la de Damien Hirst, que, con un pequeño cráneo relleno de diamantes, ha querido hacer una vanitas acerca del imperio del capital, del nuevo rico del siglo xxi o, simplemente, jugar a la provocación, sano ejercicio pero en exceso vacío y epidérmico.

Mediterráneo, ancestral y mitológico La razón, del mito al logos, la sapiencia, las artes y las letras nacieron con un mar como vertebrador: el Mediterráneo.

Perdonen, ¡pero no es de origen Germanico! Los primeros cráneos cognitivamente en hiperfuncionamiento fueron cálidos. Los abrió la temperatura, la luz y el estudio. Egipto fue la gran civilización, Roma, con personas como Vitruvio, le siguió, ilustrada siempre por Grecia y sus platones y aristóteles. El juego que se presenta en esta representación, que es el anfiteatro de la Fundación Arranz-Bravo, sirve para ocupar el espacio público, la domus. Y lo hace en una tensión-lucha entre un cráneo monumental y un carruaje aurático, como la de Delfos. Carro –ingeniería humana– contra hombre –humana ingeniería–. En un espacio, separados por una tensión que es el vacío, dialogan dos elementos y un discurso artístico. La plaza habla, se exclama. El artista sabe que el hierro es su metal precioso, lo ama, lo quiere, lo sabe. El cráneo de Consetti, neorrealismo de nueva generación, queda decantado. No se quiere confrontar. Está decapitado. El auriga, el esclavo que se convierte en el ser seleccionado para ser ídolo, conduce la biga –el carruaje– para recoger los restos de la memoria. ¿Memoria viva o fosilizada? Una tradición que no se pierde y se reactualiza. Que vive y sobrevive gracias al arte, a la literatura, a la vida cotidiana. La memoria de la escultura ya nos ha abierto el cráneo, como el título de esta sugerente escultura. Ahora, quien quiera entender, que entienda –qui potest capere capiat–.

Ricard Planas Camps Crítico de arte y director de bonart cultural

L’Hospitalet has always been a welcoming city, and one which promotes cultural activities. Over the years, the city has accumulated a network of excellent cultural facilities with a permanent offer that provides support to the creation, production and dissemination of all arts. The Fundació Arranz-Bravo was created within this framework with the specific aim of promoting the work of young creators.

The Fundació Arranz-Bravo has put at the disposal of the city’s inhabitants the work of emerging artists, such as German Consetti, a young Argentine sculptor with connections to the city, who is presenting his first large individual exhibition of large format works created specifically for this exhibition.

Consetti is one of the approximately twenty creators that work in the Edifici Freixas, a place which welcomes young artists and which is one of the liveliest and most dynamic creative spaces in L’Hospitalet. The Edifici Freixas and the rest of the Centre Cultural Metropolità Tecla Sala, in which the Fundació Arranz-Bravo has its headquarters, were originally industrial buildings which have been converted into venues for the promotion of emerging artists.

Step by step, the Fundació Arranz-Bravo is consolidating itself as a centre of reference for young creators: creative, entrepreneurial, passionate and critical individuals. You are invited to discover the artistic exhibition presented by German Consetti, explore his vision of the human being and above all to enjoy and savour his work.

Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet and President of the Board of Trustees of the Fundació Arranz-Bravo

on a cart. These works are the result of his experiments on a small scale that surprised us on our first visit to his studio, and which he has monumentalized in only a few months. This is the real aim of the foundation: to find an assertive creator amidst the meanderings of contemporaneity, with a recent background, and with great faith in the art tradition, to encourage him to persist in the best of his chosen paths. And to publish a catalogue such as we are presenting, in order to introduce him to society, as he deserves.

Consetti is a creator who came to Catalonia a few years ago following an ambition: to be a sculptor and to study as close as possible the work of the artist he most highly regards, Juli González. He soon found a community of artists charged with creative energy: at the Freixas building in l’Hospitalet de Llobregat; a new hothouse of artists in the city, among whom was the set designer of the Comediants Guillén, the sculptor Miquel Aparici, and the group La Nave. Consetti soon stood out for his sculpture ambition and expressivity. Like Gonzàlez, he can be considered to be a master of torch, but also of sculpture carving, as he has presents a body of work which lies between the expressivity of the iron sculptures of the masters of modernity and the wild primitiveness of the German sculpture tradition.

Gonzàlez was one of the initiators of the opening of sculpture to space, breaking with over five thousand years of dictatorship of volume and rhythm. Consetti, with his monumental project at the Foundation, has boldly revised the contributions by his master, and now expands his subversive and vital art, despite its ghostly nature, to the territories of a new century. Consetti has sent a message into space, showing that his work has a strong symbolic vocation. All we need now is that society takes heed of the call. There is still hope, although we are know the quote by Victor Hugo: nature always speaks to us, while man, only sometimes, listens.

Albert Mercadé Artistic Director Fundació Arranz-Bravo

Geman Consetti.

The Memory of sculpture Apel·les Fenosa said that sculpture is the bone structure of civilization. Two principles can be deduced from this quote.

The first, that sculpture is, among the various artistic disciplines, that which, with heart and sole, creates a closer link with the human being. And the second, that sculpture is, fundamentally, memory. We search in it for an art that gives us a sense of security, of permanence, of identity, that we cannot find in the real world of industry, poverty, alienation. All these reflections are relevant in the latest exhibition to be presented at the Fundació Arranz-Bravo, dedicated to the Argentine sculptor resident in l’Hospitalet de Llobregat, German Consetti.

Sculpture is for him a pretext to delve deeper into the link between man and his memory. And he brings us close to this reflection, principally, with the study of two of the human attributes with the greatest symbolic meaning: the skull and the torso. From these, he has created two large monumental sculptures expressly to be displayed in the patio of the Fundació Arranz-Bravo, and encouraged by his first large individual exhibition; a large vanitas, and a huge body totem pole

Sapere aude or how to “open” the mind Dare to be wise: sapere aude. Wisdom represented in universal iconography by a skull, such as the Argentine-Catalan artist German Consetti has just created. He wants to open our skulls, metaphorically speaking. And this ‘dare to be wise’ could perfectly well be the leitmotiv of the project.

An expression of Latin origin that was made fashionable by Immanuel Kant, and which he had taken from the Second Book of the Epistles of Horace. That which we would call a continuum of history and knowledge, which is produced simultaneously denying and affirming the past, claiming it and updating it, when necessary.

Is it frightening to think? Or we don’t dare to do so because we think that we don’t know how. The debate will be eter-

nal but the world of culture and knowledge, and in the case we are dealing with, of art, has its touchstone on this idea.

Thinking is the genesis of creation, its foundations. Fictionalizing would be another branch. Fictions that end up with something physical or, which become a cloud of ideas that help to immerse a little further inside the same world of ideas. And playing is the lever to set it all in motion. Like children do. And those of us who are more like children know how to distinguish reality from fiction, and while they fictionalize, they represent and reconstruct the world. And fictionalizing is anticipating, rethinking that which already exists.

The quality that human beings find so hard. Artists fictionalize, they manipulate destiny and use existential stimulus as a tool. And meanwhile, they find ways. Artists do it, also scientists and anyone who wants to discover the day to day in a different way.

For this reason, a giant skull is, personally, a great metaphor for the mind and for existence, a categorical statement of life. And we understand existence when we become aware that we are ephemeral, we know! Therefore, death and life are a same sign. But I am tired of this pessimistic vision of the skull as the death of the being because of his vanities.

No, it is the great symbol of the light of knowledge. The skull as an opening. The symbolic heart is nothing, the cerebral cortex is everything. Let’s flee now from this Ecclesiastes «Vanitas vanitatum omnia vanitas» -Vanity of vanities, all is vanity–. A skull is a magical, aesthetic, hominid, artistic, captivating, truthful, evolving discovery. And even a mad idea like that of Damien Hirst who, with a small skull stuffed with diamonds, wanted to create a vanitas on the empire of capital, of the nouveau riche of the 21st century or just play at provocation. It is a healthy exercise but when taken to excess, it is empty and only skin deep.

Mediterranean, ancestral and mythological.

Reason, from myth to logos, sapience, the arts and literature were born with a sea as a backbone: the Mediterranean. Excuse me, but it is not of Germanic origin! The first cognitively hyperfunctioning skulls were warm. They were opened by temperature, light and study. Egypt was the great civilization. Rome, with people such as Vitruvius followed it, illustrated at the time by Greece and its Platos and Aristotleses. The game that is presented in this play, which is the amphitheatre of the Fundació Arranz-Bravo, serves to occupy public space, the domus. And it does so in a tension-fight between a monumental Skull and an auratic carriage, such as that of Delphi. Carriage –human engineering– against man-engineering human. In a space, separated by a tension that is emptiness, a dialogue takes place between two elements and artistic speech. The square speaks, it exclaims.

The artist knows that iron is his precious metal, he loves it, he wants it, he is familiar with it. Consetti’s skull, the neorealism of the new generation, decanted. It does not want confrontation. It is decapitated. The Auriga, the slave that became the being chosen to be an idol, drives the biga-the carriage-to collect the remains of memory. Living or fossilized memory? A tradition that is not lost and is revived. That lives and survives thanks to art, literature, daily life. The memory of the sculpture has already opened the mind, like the title of this suggestive sculpture. Now, let him who can take, take –qui potest capere capiat–.

Ricard Planas Camps Art critic and Director of bonart cultural

German Consetti 1975, Rio Cuarto (Argentina)

EXPOSICIONS 2012 Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) 2010 ‘A que sabe una escultura’, Freixas L’H (Barcelona) 2005 1er accèssit IX Concurs d’escultures Pere Jou, Sitges (Barcelona) 2004 Instal·lació escultòrica Colectivo 60.

Centre Cívic Convent de Sant Agustí, Barcelona 2001 Escultures efímeres Col·lectiu Miu-Mau 08022, Jardins Can Altamira, Barcelona