Realitats Inestables. Mireia Ferron. Luz Galdeano. Elena García

Fundaci贸 Arranz-Bravo

Mireia Ferron, Luz Galdeano, Elena Garc铆a. Realitats inestables

Mireia Ferron, Luz Galdeano, Elena GarcĂ­a

Realitats inestables

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT Presidenta

Núria Marín i Martínez Vicepresident

Eduard Arranz Bravo de Laguna Patrons i Patrones

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Francesc Belver i Vallés Anna Isabel Clar i Lòpez Lluis Esteve Garnes Jordi Garcés i Brusés Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Mercè Perea Conillas Juan Carlos del Rio Pin Secretari

Jaume Graells Veguin Director artístic

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

EXPOSICIÓ

Mireia Ferron, Luz Galdeano, Elena García.

Realitats inestables del 24 de gener al 24 de març de 2013 Coordinació

Albert Mercadé Comissariat

Sílvia Muñoz d’Imbert Muntatge

Fundació Arranz-Bravo

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo Traduccions

Automatic Trans Disseny i maquetació Amics de la fundació Arranz-bravo Amics patrocinadors

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

NaA Impressió

La Bienvenida Comunicación, imprès a The Private Space

Dipòsit Legal: B-34423-2012 ISBN: 978-84-616-2287-0

Gener 2013

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

Mireia Ferron, Luz Galdeano, Elena GarcĂ­a

Realitats inestables

La Fundació Arranz–Bravo ens convida a descobrir tres realitats inestables, els tres universos que ens proposen tres joves llicenciades en belles arts: Mireia Ferron, Luz Galdeano i Elena García. Tres dones amb una sòlida formació artística i amb llenguatges artístics ben diferents, com són la fotografia, el gravat o la creació en vídeo.

Un dels objectius de la Fundació Arranz-Bravo és oferir a artistes novells i a joves creadors un espai on poder exposar la seva obra. Aquesta mostra vol ser una porta oberta a la creació i als diferents llenguatges visuals que ens proposen aquestes tres joves artistes.

La Fundació s’obre també a una futura col·laboració amb la Facultat de Belles Arts, que ens permetrà gaudir a L’Hospitalet de les creacions més joves i fresques sense sortir de la ciutat.

Com a alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo, us convido a descobrir aquestes realitats inestables, tres universos expressius que ens acosten a tres maneres de veure la vida. Desitjo que en gaudiu.

Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de L’Hospitalet i presidenta del Patronat de la Fundació Arranz-Bravo

Realitats inestables Sílvia Muñoz d’Imbert

“Realitats inestables” és una exposició que es converteix en un punt de trobada, en què uneixen els seus camins tres artistes que varen participar a la mostra “Sense títol’11” que organitza la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i que, seleccionades pel director de la Fundació Arranz-Bravo, Albert Mercader, presenten els seus treballs a l’espai de la Fundació, a l’Hospitalet de Llobregat.

Però, més enllà d’aquest fet, d’aquesta coincidència d’espai i temps, què uneix el treball d’aquestes tres creadores? En un principi, podem observar com treballen amb tècniques ben variades: la fotografia, el gravat i el dibuix, la pintura, la instal·lació i el vídeo.

Si en algun dels casos la tècnica emprada per realitzar l’obra forma part indissoluble del mateix concepte i condiciona el resultat final, en d’altres casos la tècnica es considera només un mitjà per expressar un missatge concret que acaba esdevenint allò essencial del projecte.

En apropar-nos a les obres, però, sí que detectem certs trets que podrien unir les seves recerques creatives, una sèrie de fils prims i invisibles, quasi imperceptibles, que les vinculen a un temps, el present, i un espai, l’aquí, i que converteixen les seves peces en miralls de la realitat que ens envolta.

El concepte de crisi de la subjectivitat contemporània és un dels elements que plana en totes elles, segons el teòric de l’art Miguel Ángel Hernández Navarro, esdevé un dels aspectes conceptuals que apareix amb més força en tot l’art contemporani. En aquest cas, podríem parlar d’una crisi assumida, coneguda i reconeguda, des de la qual plantejar noves qüestions.

No som davant la dramàtica desestructuració d’un subjecte que se sabia estructurat en un passat més o menys llunyà, sinó davant el convenciment d’haver de moure’s a través d’una realitat difuminada, canviant i fluïda.

Un altre aspecte present d’una forma o una altra en cadascun dels treballs és el d’una relació o vincle amb certs aspectes de la literatura, considerat també com a paradigma de la creació contemporània. El trobem tant en els referents que té cada artista com en alguns elements de les seves propostes: la narrativitat d’algunes de les imatges, el discurs fragmentat, la repetició o l’autoreferencialitat.

La relació entre tecnologia i imatge centra un altre apartat cabdal, si considerem l’art com una forma alternativa de saber, en paraules de Miguel Cereceda, un coneixement alternatiu al model científic vigent

fins a l’actualitat, aquest diàleg constant permet conèixer-nos millor. Tot aprofundint en el caràcter artístic del nostre coneixement, ens adonem que és en l’art on es dóna la unitat entre teoria i pràctica, coneixement i acció, i és, a la vegada, a través de l’art que se’ns obren noves possibilitats per entendre nous models d’acció i de producció diferents.

Finalment, un altre punt que uniria tots tres treballs seria el plantejament conceptual de l’obra a partir de la subjectivitat i del cos. Un cos que, en aquest cas, es fa present i desapareix com un miratge, esdevé una mena d’holograma, entre allò real i allò virtual que es dissol i perd la seva estructura i consistència.

l’interior, les realitats i els somnis en què ens movem, que captura instants fugaços i quotidians, en una lluita per deturar el temps, tot intentant imprimir uns instants en la memòria i convertir les fotografies en punts rellevants d’una història.

Tot i l’origen personal de la sèrie, la idea és poder crear narracions amb una porta oberta per a tots aquells que les mirin, per tal que l’espectador hi posi la seva veu i expliqui la seva història.

Luz Galdeano i la desaparició dels marges

En els treballs d’Elena García, tant “Autorretrato” com “Interiores parisinos”, l’essència la conforma una línia de dibuix que a través d’una projecció es fa present en l’espai, per després desaparèixer. En el primer cas, damunt d’uns autoretrats pictòrics, en el segon, sobre unes caixes de cartró. Línia, llum, espai. Una acció de teixir i desteixir línies que no para de repetir-se en un bucle infinit, línies que es fan i desfan damunt la imatge pictòrica o altres objectes i en què la dualitat presentació-representació queda trencada.

A “Autoretrato”, Elena García cita el fragment de La nàusea de Jean-Paul Sartre en què el protagonista no és capaç de reconèixer-se reflectit en el mirall.

Aquesta impossibilitat de reconèixer-nos, de conciliar aparença i essència, potser dues cares d’una mateixa moneda segons les teories del filòsof francès, és un dels elements principals de l’obra, conscients que: “Mai més tornarem a ser un jo ‘essencial’, només podrem ser la suma de les nostres aparences en contínua transformació, mutant davant la mirada de l’altre reflectida en la nostra”.

Desaparicions de marges, esclats de línies, mutació de cossos que basculen entre la realitat i l’abstracció, imatges fotogràfiques com a mirall de viatges interiors i autoretrats que qüestionen la nostra essència, tots tres projectes s’arrelen en el si d’una realitat inestable en què només existeix la certesa de la incertesa. El subjecte s’esquartera en infinitat d’interrogants i ens adonem que caminem més segurs per camins fluids i sense límits que per estructures suposadament fortes però obsoletes. Potser és hora de saber que la seguretat, si és que existeix, habita en la consciència d’un continu esdevenir, en una mena de realitat inestable que parpelleja des de la virtualitat.

Luz Galdeano treballa fonamentalment la tècnica del gravat. A partir de la forma d’un cos de dona, genera imatges a través d’un escàner tridimensional, tot manipulant la nitidesa de la malla 3D i transformant-la en una realitat inestable en què el que més li interessa és la desaparició dels marges.

Conjuga el suport matèric, el gravat, el paper fet a mà, l’alabastre, amb elements tecnològics que provenen de programes de software pensats per a l’arquitectura i l’enginyeria, que ella empra amb una altra finalitat.

En la seva obra parteix d’una realitat concreta que acaba mutant, a través de successives variacions i modificacions de paràmetres, en una essència abstracta de multitud de línies. Així mateix, la transparència de la malla uneix allò dibuixat amb allò imaginat, tot afegint a la realitat objectiva una realitat subjectiva.

Mireia Ferron i la càmera com a mirall “Lucernarium” és un diari íntim fotogràfic, en què es conjuguen el viatge, la recerca i el mapa emocional. Inspirat en el poema de Kavafis “Viatge a Ítaca”, les imatges d’aquest treball pertanyen a l’inici d’un viatge, un viatge personal, interior, en què la llum i les ombres són les protagonistes. Punts blanc i negres, com una partitura damunt la paret, que ens assenyalen un camí que no és l’únic.

La càmera com a mirall que reflecteix l’exterior i

Elena García i la presència/absència a través de la línia

_Mireia Ferron

_Mireia Ferron Sèrie Lucernarium, 2011 16 còpies en paper gelatina de plata Varies mides (de 30 x 40 cm a 9 x 9 cm)

_Mireia Ferron

_Mireia Ferron

_Luz Galdeano

_Luz Galdeano Punto, Triángulo, Cuerpo. Alabastro, 2011 Serigrafia sobre Alabastre d’Azaila (Teruel), 20 x 20 x 1 cm Prova d’autor

_Luz Galdeano Punto, Triángulo, Cuerpo. Papel, 2011 Serigrafia sobre paper Gampi, elaborat per Shingo Nishimura, Aoya, Tottori, Japó, 98 x 62 cm Prova d’autor

_Luz Galdeano

_Luz Galdeano Reflection 01, 2012 Impressió digital sobre paper Schoeller, 135,5 x 115 cm Prova d’autor

_Luz Galdeano Reflection 02, 2012 Impressió digital sobre paper Schoeller, 135,5 x 115 cm Prova d’autor

_Luz Galdeano

_Luz Galdeano Sortint del Marge, 2012 Animaci贸 Format HDV, 12 min.

_Elena GarcĂ­a

_Elena GarcĂ­a Autorretrato. Can you see the real me, doctor? (Cuadros 1 y 2), 2009/2010 Oli sobre taula entelada, 23 x 41 cm

_Elena GarcĂ­a

_Elena García Autorretrato. Can you see the real me, doctor? (Animación1), 2009/2010. (Reeditat el 2012) Video Monocanal / Durada: 00:06:03 / Format original: DV / Format copia: DVD / Estandar: PAL / Color / So: Estéreo / Proyecció: contínua Equip de producció: Lab-Media UB / Producció: Autoproducció / Llicència CC (by-nc-sa)

_Elena GarcĂ­a

_Elena García Autorretrato. Can you see the real me, doctor? (Animación2), 2009/2010. (Reeditat el 2012) Video Monocanal / Durada: 00:02:30 / Format original: DV / Format copia: DVD / Estandar: PAL / Color / So: Estéreo / Proyecció: contínua Equip de producció: Lab-Media UB / Producció: Autoproducció / Llicència CC (by-nc-sa)

_Elena GarcĂ­a

_Elena García Intérieurs parisiens, 2011/2012 Video Monocanal / Durada: 40 min / Format original: HDV / Format copia: DVD / Estandar: PAL / Color / So: Estéreo Equip de producció: Lab-Media UB / Producció: Autoproducció / Llicencia CC (by-nc-sa)

La Fundación Arranz-Bravo nos invita a descubrir tres realidades inestables, los tres universos que nos proponen tres jóvenes licenciadas en Bellas Artes: Mireia Ferron, Luz Galdeano y Elena García. Tres mujeres con una sólida formación artística y con lenguajes artísticos bien distintos, como son la fotografía, el grabado o la creación en vídeo.

Uno de los objetivos de la Fundación ArranzBravo es ofrecer a artistas noveles y a jóvenes creadores un espacio donde poder exponer su obra. Esta muestra quiere ser una puerta abierta a la creación y a los distintos lenguajes visuales que nos proponen estas tres jóvenes artistas.

La Fundación se abre también a una futura colaboración con la Facultad de Bellas Artes, que nos permitirá disfrutar en L’Hospitalet de las creaciones más jóvenes y frescas sin salir de la ciudad.

Como alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo, les invito a descubrir estas realidades inestables, tres universos expresivos que nos acercan a tres maneras de ver la vida. Deseo que disfruten de la muestra.

Núria Marín i Martínez

Alcaldesa de L’Hospitalet y presidenta del Patronato de la Fundació Arranz-Bravo

Realidades inestables “Realidades inestables” es una exposición que se convierte en un punto de encuentro, en que unen sus caminos tres artistas que participaron en la muestra “Sense títol’11” que organiza la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona y que, seleccionadas por el director de la Fundación Arranz-Bravo, Albert Mercader, presentan sus trabajos en el espacio de la Fundación, en L’Hospitalet de Llobregat.

Pero, más allá de este hecho, de esta coincidencia de espacio y tiempo, ¿qué une el trabajo de estas tres creadoras? En un principio, podemos observar cómo trabajan con técnicas bien variadas: la fotografía, el grabado y el dibujo, la pintura, la instalación y el vídeo. Si en alguno de los casos la técnica utilizada para realizar la obra forma parte indisoluble del propio concepto y condiciona el resultado final, en otros casos la técnica se considera tan sólo un medio para expresar un mensaje concreto que se acaba convirtiendo en lo esencial del proyecto.

Sin embargo, al acercarnos a las obras sí detectamos ciertos rasgos que podrían unir sus búsquedas creativas, una serie de hilos finos e invisibles, casi imperceptibles, que las vinculan a un tiempo, el presente, y un espacio, el aquí, y que convierten sus piezas en espejos de la realidad que nos rodea.

El concepto de crisis de la subjetividad contemporánea es uno de los elementos que planea sobre todas ellas, según el teórico del arte Miguel Ángel Hernández Navarro, se convierte en uno de los aspectos conceptuales que aparece con más fuerza en todo el arte contemporáneo. En este caso, podríamos hablar de una crisis asumida, conocida y reconocida, desde la que plantear nuevas cuestiones. No estamos ante la dramática desestructuración de un sujeto que se sabía estructurado en un pasado más o menos lejano, sino ante el convencimiento de tener que moverse a través de una realidad difuminada, cambiante y fluida.

Otro aspecto presente de una forma u otra en cada uno de los trabajos es el de una relación

o vínculo con ciertos aspectos de la literatura, considerado también como paradigma de la creación contemporánea. Lo hallamos tanto en los referentes que tiene cada artista como en algunos elementos de sus propuestas: la narratividad de algunas de las imágenes, el discurso fragmentado, la repetición o la autorreferencialidad.

En su obra parte de una realidad concreta que acaba mutando, a través de sucesivas variaciones y modificaciones de parámetros, en una esencia abstracta de multitud de líneas.

Así mismo, la transparencia de la malla une lo dibujado con lo imaginado, añadiendo a la realidad objetiva una realidad subjetiva.

La relación entre tecnología e imagen centra otro apartado capital, si consideramos el arte como una forma alternativa de saber, en palabras de Miguel Cereceda, un conocimiento alternativo al modelo científico vigente hasta la actualidad, este diálogo constante permite conocernos mejor. Profundizando en el carácter artístico de nuestro conocimiento, nos damos cuenta de que es en el arte donde se da la unidad entre teoría y práctica, conocimiento y acción, y es, a la vez, a través del arte que se nos abren nuevas posibilidades para entender nuevos modelos de acción y de producción diferentes.

Mireia Ferron y la cámara como espejo

Por último, otro punto que uniría los tres trabajos sería el planteamiento conceptual de la obra a partir de la subjetividad y del cuerpo.

Un cuerpo que, en este caso, se hace presente y desaparece como un espejismo, deviene un tipo de holograma, entre lo real y lo virtual que se disuelve y pierde su estructura y consistencia.

Luz Galdeano y la desaparición de los márgenes Luz Galdeano trabaja fundamentalmente la técnica del grabado. A partir de la forma de un cuerpo de mujer, genera imágenes a través de un escáner tridimensional, manipulando la nitidez de la malla 3D y transformándola en una realidad inestable en que lo que más le interesa es la desaparición de los márgenes.

Conjuga el soporte matérico, el grabado, el papel hecho a mano, el alabastro, con elementos tecnológicos que provienen de programas de software pensados para la arquitectura y la ingeniería, que ella emplea con otra finalidad.

“Lucernarium” es un periódico íntimo fotográfico, en que se conjugan el viaje, la búsqueda y el mapa emocional. Inspirado en el poema de Cavafis “Viaje a Ítaca”, las imágenes de este trabajo pertenecen al inicio de un viaje, un viaje personal, interior, en el que la luz y las sombras son las protagonistas. Puntos blancos y negros, como una partitura sobre la pared, que nos señalan un camino que no es el único.

La cámara como espejo que refleja el exterior y el interior, las realidades y los sueños en los que nos movemos, que captura instantes fugaces y cotidianos, en una lucha para parar el tiempo, intentando imprimir unos instantes en la memoria y convertir las fotografías en puntos relevantes de una historia.

A pesar del origen personal de la serie, la idea es poder crear narraciones con una puerta abierta para todos aquellos que las miren, para que el espectador ponga su voz y explique su historia.

Elena García y la presencia/ausencia a través de la línea En los trabajos de Elena García, tanto “Autorretrato” como “Interiores parisinos”, la esencia la conforma una línea de dibujo que a través de una proyección se hace presente en el espacio, para después desaparecer. En el primer caso, sobre unos autorretratos pictóricos, en el segundo, sobre unas cajas de cartón. Línea, luz, espacio. Una acción de tejer y destejer líneas que no para de repetirse en un bucle infinito, líneas que se hacen y deshacen

sobre la imagen pictórica u otros objetos y en que la dualidad presentación-representación queda rota.

En “Autorretrato”, Elena García cita el fragmento de La náusea de Jean-Paul Sartre en que el protagonista no es capaz de reconocerse reflejado en el espejo. Esta imposibilidad de reconocernos, de conciliar apariencia y esencia, quizás dos caras de una misma moneda según las teorías del filósofo francés, es uno de los elementos principales de la obra, conscientes de que: “Nunca más volveremos a ser un yo ‘esencial’, tan sólo podremos ser la suma de nuestras apariencias en continua transformación, mutando ante la mirada del otro reflejada en la nuestra”.

Desapariciones de márgenes, estallidos de líneas, mutación de cuerpos que basculan entre la realidad y la abstracción, imágenes fotográficas como espejo de viajes interiores y autorretratos que cuestionan nuestra esencia, los tres proyectos tienen sus raíces en el seno de una realidad inestable en que tan sólo existe la certeza de la incertidumbre. El sujeto se descuartiza en un sinfín de interrogantes y nos damos cuenta de que andamos más seguros por caminos fluidos y sin límites que por estructuras supuestamente fuertes pero obsoletas. Quizás es hora de saber que la seguridad, si es que existe, habita en la conciencia de un continuo devenir, en un tipo de realidad inestable que parpadea desde la virtualidad.

Sílvia Muñoz d’Imbert

“The Arranz–Bravo Foundation invites you to discover three unstable realities, creative universes presented by three young Fine Arts graduates: Mireia Ferron, Luz Galdeano and Elena Garcia, women with a solid artistic background who use very different forms of artistic expression, including photography, etching and video.

One of the aims of the Arranz-Bravo Foundation is to give new artists a venue at which to display their work. This exhibition is intended to provide an insight into the different visual languages used by these three young artists and the creative quality of their work.

The Foundation hopes to develop a programme for further cooperation with the Faculty of Fine Arts in the future, which will allow us to enjoy the work of other promising young artists without leaving L’Hospitalet.

As Mayor of L’Hospitalet and President of the Arranz-Bravo Foundation, I hope you will take this opportunity to discover these unstable realities, three creative universes reflecting three ways of seeing life. I am sure you will find the exhibition very interesting.

Núria Marín i Martínez Mayor of L’Hospitalet and President of the Board of Trustees of the Fundació Arranz-Bravo

Unstable Realities The exhibition Realitats inestables (Unstable Realities) constitutes a meeting point, where the paths of three artists who took part in the exhibition Sense títol’11, organised by the Fine Arts Faculty at Barcelona University, converge. Selected by the Director of the Arranz-Bravo Foundation, Albert Mercader, they now present their work at the Foundation’s centre in L’Hospitalet de Llobregat.

However, beyond the fact that they share a certain time and space, what unites the work of these three artists? We can see that they work with a variety of techniques: photography, etching and drawing, painting, installations and video. While the technique used to execute the work is sometimes an indissoluble part of the concept, conditioning the end result, in other cases it is only treated as a means to express a particular message, which itself becomes the essence of the project.

When we look more closely at the works, however, we can discern certain features that could be said to bring them together, a series of fine, barely perceptible threads which link them to a time, the present, and a place, here, making the pieces on display a mirror for the world that surrounds us.

The crisis in contemporary subjectivity is an element running through all of them. According to art critic Miguel Ángel Hernández Navarro, it is one of the concepts appearing most forcibly in contemporary art. In this case we could speak of a crisis that has been assumed, known and recognised, and which poses new questions. We are not dealing with the dramatic deconstructing of a subject which we knew to have been structured at a more or less distant time in the past but with the conviction that one has to move through a reality that is blurred, changing and fluid.

Another feature that can be seen in one form or another in each of the works is their relationship with certain aspects of literature, considered as a model for contemporary

creation. We find this in both the points of reference used by each artist and in certain elements found in their work: the narrative quality of some of the images, fragmented discourse, repetition and self-reference.

The relationship between technology and the image is another major issue. If we consider art as an alternative form of knowledge, as Miguel Cereceda has said, an alternative to the scientific model which has predominated down to our own time, we can know ourselves better through the ongoing dialogue between them. By going more deeply into the artistic side of our knowledge, we realise that it is in art that we find the unity of theory and practice, knowledge and action, and it is through art that we are sometimes given opportunities to understand new or different models for action and production.

Lastly, another common feature of the work of all three artists is their conceptual approach to the work based on subjectivity and the body. A body, in this case, that appears and disappears like a mirage, becoming a kind of hologram between the real and virtual worlds that dissolves and loses its structure and consistency.

jective and objective reality, blending what is drawn with what is imagined.

Mireia Ferron and the camera as mirror Lucernarium is an intimate photographic diary combining travel, research and a map of emotions. Inspired by Cavafis’ poem Ithaca, the images in this work belong to the start of a personal, inner journey, in which light and shade are the protagonists: black and white dots, like a musical score on the wall, point to a path which is not the only one.

The camera is a mirror, reflecting what is external and what is internal, the reality and dreams within which we move, capturing fleeting everyday events in an attempt to halt time and impress a moment on our memory, making the photographs significant points in a story.

Although the series is highly personal in origin, the idea is to create narratives that leave a door open for all those who look at them to add their own voices and tell their own stories.

Luz Galdeano and the disappearance of borders

Elena García and presence/absence defined by lines

Luz Galdeano’s work is based largely on etching. Starting with the form of a woman’s body, she generates images using a three-dimensional scanner, manipulating the sharpness of the 3D grid and turning it into an unstable reality where borders disappear.

In both Autorretrato (Self-portrait) and Interiores parisinos (Parisian Interiors), the essence of Elena García’s work consists of lines drawn and projected into space, which then disappear, in the first case above a series of selfportraits and in the second over cardboard boxes. Lines, light, space. Lines which are woven and unwoven repeatedly in an endless loop, lines which appear and disappear over images or other objects, overriding the dualism of presentation and representation.

She combines work using tangible supports such as etching, hand-made paper and alabaster with the technological features of software designed for architects and engineers, which she uses for her own purposes.

Her work begins with the image of a real body, which she changes, through successive variations and modifications, into an abstract essence of multiple lines. In this way the transparency of the grid combines sub-

In Autoretrato, Elena García quotes the passage in La Nausée by Jean-Paul Sartre in which the protagonist is unable to recognise himself in the mirror. This inability to recognise ourselves, to reconcile appearance and essence, possibly two sides of the same

coin according to Sartre’s theories, is one of the main features of the work. We are aware that we can never again have an “essential” identity, we can only be the sum of our appearances, constantly changing in the view of others, which is reflected in our own.

Disappearing borders, lines bursting forth, bodies mutating between reality and abstraction, photographic images as a reflection of inner journeys and self-portraits that question our very essence: all three projects are rooted in an unstable reality where the only certainty is uncertainty. The subject is broken down into an infinite number of questions, making us realise that we can proceed with greater certainty along paths which are fluid and have no limits than along routes which are supposedly strong but have become obsolete. It may be time to recognise that certainty, if it does exist, is to be found in our awareness that things are constantly changing, as part of an unstable reality that we can glimpse in the virtual world.

Sílvia Muñoz d’Imbert

Mireia Ferron

LUZ GALDEANO

Elena García Díaz

(Malgrat de Mar, Barcelona, 1988)

(Barcelona, 1972)

(Córdoba,1986) lnagarciadiaz@gmail.com. www.elenagarcia.net.

Formació Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona; durant aquests últims anys s’especialitza en el món de la fotografia en el laboratori de la universitat, amb l’experiència dels fotògrafs Israel Ariño i Jordi Guillumet. Segueix completant la seva formació fotogràfica assistint a diversos cursos i tallers a Barcelona i Madrid; així com treballant en els seus propis projectes i en espais culturals dedicats a la fotografia.

En el 2011 presenta la sèrie Lucernarium a l’exposició col·lectiva Sense Títol 2011, a la Facultat de Belles Arts, Universitat de Barcelona.

2012 Belles Arts. Facultat de Belles Arts, Barcelona 2004 Gravat i Tècniques Gràfiques. Conservatori de les Arts del Llibre-Llotja, Barcelona 2000 Litografia. Conservatori de les Arts del Llibre-Llotja, Barcelona 1995 Il.lustració. Llotja-Avinyó, Barcelona Exposicions Individuals 2004 Galeria Art Centre, Caldea, Escaldes-Engordany, Principat d’Andorra

La Caixa, Passeig Zona Franca, Barcelona

Quiosc Gallery, Tremp, Pallars Jussà, Lleida

Exposicions Col·lectives 2012 Accademia di Belle Arti di Bologna “Grafica contemporanea – Bologna Barcelona Granada Lisbona Quattro Visioni a confronto”

2001-2003 Bachillerato artístico en la Escuela de Artes y Oficios Mateo Inurruia de Córdoba 2002 Curso de verano (dibujo) “Escuela Libre de Artes Plásticas” organizado por el Patronato Municipal Adolfo Lozano Sidro de Priego de Córdoba en colaboración con la Facultad de Bellas Artes de Sevilla (duración dos meses) 2003 Ingreso en la Facultad de Bellas Artes San Fernando de Madrid 2004 Curso de xilografía (duración un mes) en el Taller de grabado Gravura, de Málaga Beca de alojamiento y curso de pintura, Museo López Villaseñor, en Ciudad Real (duración un mes) 2005 Participación en la Exposición colectiva “22 x 27” en el café Manuela Malasaña, Madrid, con las obras “Bodegón 3” y “Bodegón 7” 2006 Beca “Cursos de la UCM ”. Curso “El desnudo: Nuevas figuraciones en escultura y pintura” (duración un mes) 2008-2009 Beca Séneca, Universidad de Barcelona

2011 Facultat de Belles Arts de Barcelona “Sense títol 2011”

2009 Ingreso en la Facultad de Bellas Artes, Universidad de Barcelona

2010 Centre Artesania Catalunya. Barcelona “Art del paper, art sobre paper”

2011 Participación en la Exposición “Sense Titol” en la Facultad de Bellas Artes de la Universidad de Barcelona con las obras: “Intérieurs parisiens” y “Mi casa”

2009 Institut Cervantes de Tòquio. Japó “España x Inshu x Kioto” 2006 Espai Agustí Massana. Poble Espanyol, Barcelona

Escola Massana. Barcelona

2005 Museo Molí Paperer de Capellades. Capellades, Barcelona 2004 Aoya Museum, Tottori, Japó 2003 Ozone Hall, Living Center, Shinjuku, Tòquio, Japó 2002 Aoya Museum, Tottori, Japó

Galería Art Centre, Barcelona

2000 Galería de Ootake, Tòquio, Japó 1999 Aunkan Gallery, Barcelona

Rutgers University, New Yersey, U.S.A.

2011 Participación en la Exposición colectiva y publicación “Projectes germinals: Jo, Barcelona, el món i Picasso” del Museo Picasso de Barcelona con la obra “El loco y yo”

Mireia Ferron, Luz Galdeano, Elena GarcĂ­a

Realitats inestables