Arranz-Bravo. El dibuix en acció

Fundaciรณ Arranz-Bravo

Arranz-Bravo _el dibuix en acciรณ

Arranz-Bravo _el dibuix en acciรณ

Fundació Arranz-Bravo PATRONAT

EXPOSICIÓ

Presidenta

Núria Marín i Martínez

Arranz-Bravo. El dibuix en acció del 18 de febrer al 7 de juny de 2016

Vicepresident

Coordinació

Eduard Arranz Bravo de Laguna

Albert Mercadé

Patrons i Patrones

Muntatge

Carlos Arranz Bravo de Laguna Natàlia Arranz Mestres Lluís Bassat Coen Manuel Brinquis Pérez Sonia Esplugues González Jordi Garcés i Brusés Jorge García Muñoz Jaume Graells Veguin Franklin George Bowles Ana González Montes Jesús Amadeo Martín González

Fundació Arranz-Bravo

Secretari

CATÀLEG Edita

Fundació Arranz-Bravo Coordinació

Fundació Arranz-Bravo

Jaume Graells Veguin

Textos

Director artístic

Albert Mercadé Núria Poch

Albert Mercadé Coordinació administrativa

Rosa Inglés

Correcció i traduccions

Alan William Moore Glòria Trias Montforte Disseny i maquetació

Estudi NaA Amics de la fundació Arranz-bravo

Impressió

Amics patrocinadors

La Bienvenida Studio, imprès a The Folio Club

Mark Armenante Carlos Arranz Bravo de Laguna Joseph F. Best III Franklin George Bowles Phebe Carter Joseph and Gail Ann Colaruotolo Ginger Crane Rosaleen Regan Roxburgh Young Sohn John Wall Mark Getty

Fundació Arranz-Bravo Avinguda Josep Tarradellas, 44 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tels. 93 260 02 68 / 93 338 57 71 info@fundacioarranzbravo.cat www.fundacioarranzbravo.cat

Dipòsit Legal: B-29959-2015 ISBN: 978-84-606-9416-8

Desembre 2015

© de l’edició, Fundació Arranz-Bravo © dels texts, els autors © de les imatges, els autors © de les fotografies, els autors

Arranz-Bravo _el dibuix en acciรณ

La Fundació Arranz-Bravo ens convida a descobrir l’evolució personal i artística d’Eduard Arranz-Bravo per mitjà del dibuix i de l’obra en paper, des del seu inici fins a l’actualitat.

“Arranz-Bravo. El dibuix en acció” combina obra contemporània realitzada expressament per a l’ocasió amb dibuixos de la col·lecció de la Fundació A+B i amb obra inèdita de l’artista de diferents etapes de la seva vida.

Es tracta d’una gran exposició que omplirà de dibuixos i d’obra en paper tot l’espai expositiu de la Fundació, i que inclou dues col·leccions excepcionals: els 130 dibuixos de l’any 1968 localitzats al Brasil i propietat de la família Monteiro Soares, i la sèrie d’esbossos de dues de les escultures urbanes més emblemàtiques de L’Hospitalet, el Pont de la llibertat i L’Acollidora.

Eduard Arranz-Bravo és un dels artistes més vinculats a la ciutat i l’ànima de la Fundació que porta el seu nom. Vull agrair a l’Eduard la gran feina que du a terme en col·laboració amb diferents centres educatius de la ciutat per apropar l’art contemporani i el procés creatiu als escolars, així com la promoció de l’obra de joves creadors.

Us convido a conèixer l’obra en paper d’un artista molt estimat a L’Hospitalet. Desitjo que en gaudiu.

Núria Marín i Martínez

Alcaldessa de la ciutat i presidenta de la Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo. Després del dibuix Si hi ha una disciplina autònoma que ha sobreviscut a la iconoclàstia postmoderna aquesta és el dibuix. Pel camí han quedat desubicades altres arts històriques, però en canvi el dibuix, el disegno, segueix essent un art vigent i interpel·lador. Aquesta realitat també és aplicable a l’art d’Eduard Arranz-Bravo. El nostre artista ha passat per diferents etapes i actituds artístiques: des de l’art poètic dels primers seixanta a l’art més experimental i compromès dels setanta, o el més simbòlic monumental de l’actualitat. I en totes elles el dibuix s’ha mantingut com el seu recurs artístic més preuat i lleial. Segueix sent el “trampolí de l’art”, el laboratori íntim d’experimentació utòpica imprescindible per poder alçar, ulteriorment, la gran metàfora artística.

L’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció, vol revisar els usos, les tècniques i modalitats emprades pel nostre artista des dels inicis de la seva trajectòria, en una selecció que aplega peces escollides provinents dels fons de la Fundació Arranz-Bravo, dibuixos procedents de la col·lecció del Museu de L’Hospitalet, carpetes inèdites d’obra sobre paper provinents de la col·lecció Monteiro Soares del Brasil i, finalment, obra sobre paper contemporània realitzada per Arranz-Bravo per a l’ocasió. Tota una simfonia d’obra sobre paper que pretén emplaçar a Arranz-Bravo al lloc que per molts crítics i historiadors li correspon, com a un dels grans dibuixants vius de l’art contemporani català.

Arranz-Bravo és un virtuós del dibuix, fet que no suposa cap mèrit ni avantatge en el nostre temps artístic. És més aviat una rèmora que l’artista intenta negar en cada traçada. Durant la seva formació escolar i universitària demostrà amb escreix la seva capacitat de captar amb mimetisme la realitat que l’envoltava, però també les seves primeres obres demostren la necessitat de rebatre aquest do. Més aviat, les seves creacions íntimes són un dibuix després del dibuix: un intent per tornar al gest ingenu i innocent de l’infant que amb només 10 anys va ser capaç de traçar la primera obra que cronològicament conservem a la col·lecció de la Fundació: El Tatano.

Que el dibuix va ser el protagonista del seu debut artístic ho demostra la portada del primer catàleg sobre Arranz-Bravo que va escriure Baltasar Porcel el 1966, i també el premi de dibuix Ynglada-Guillot del 1968

Arranz-Bravo a l’estudi de Margodí, Tarragona, 1977.

Arranz-Bravo a l’estudi de Margodí, Tarragona, 1980.

(Foto: Ferran Freixa)

que Arranz-Bravo guanyà i que es conserva als fons del MNAC. Després arriba el temps fecund d’experimentació de finals dels seixanta: és el moment de la fàbrica Tipel, de la Sala Gaspar, del tàndem amb Bartolozzi, dels happenings, d’Eivissa i les desfilades de la confusió a Granollers.

Però les carpetes de 1968 localitzades a la col·lecció Monteiro Soares del Brasil –130 obres sobre paper entre dibuixos, aquarel·les i gravats– demostren que la subversió plàstica que Arranz-Bravo estava portant al carrer, naixia del treball diari i la introspecció de taller. En ells percebem la seva obsessió per a la figura humana i el seu ànim de portar en un estadi inexplorat les primeres experimentacions biomòrfiques de Pablo Picasso o les fabulacions oníriques i punxants de Joan Miró.

I és clar, el dibuix en acció. Ja sabem que per Arranz-Bravo l’art és una disciplina gimnàstica. Però també l’ha fet servir d’una manera nòmada, especialment durant els seus anys de més frenesí experimental. A l’exposició en són prova dos projectes: els esbossos de la Tauromàquia (projecte amb Rafael Bartolozzi que té com origen acompanyar al torero Antonio Ordóñez a moltes de les places espanyoles i que s’exposà a l’Spanish Institute de Nova York), i el projecte Zahara-22 amb Xavier Guardans, que realitzaren en un viatge a Zahara de la Sierra.

Arranz-Bravo. El dibuix en acció és una de les exposicions més complexes que hem realitzat a la Fundació des dels seus inicis el 2009 perquè és la que ha comptat amb més sinèrgies i col·laboracions. En primer lloc volem fer especial menció d’agraïment a la família Monteiro Soares per la seva generositat filantròpica alhora d’exposar i emmarcar les 130 obres sobre paper que s’exposen en aquesta mostra i que s’han editat en un altre catàleg, en una edició especial. En segon lloc, al Museu de L’Hospitalet i al seu director, Josep Maria Solias, per haver-nos deixat els dibuixos matriu de L’Acollidora i El Pont de la Llibertat, i acabar d’il·lustrar així la bonica història d’entusiasme i treball conjunt entre la ciutat i l’artista. I finalment, com sempre, a l’Ajuntament de L’Hospitalet, a la Generalitat de Catalunya i a tots els col·leccionistes d’Arranz-Bravo que any rere any ens donen suport a la Fundació, precisament per poder preparar exposicions de l’envergadura i qualitat com la que hem volgut presentar-vos. A tots ells, moltes gràcies.

Albert Mercadé Director artístic de la Fundació Arranz-Bravo

Acció pintant un vestit de Nacho Ruiz a l’estudi de Margodí, Tarragona 1984.

(Foto: Colita)

Arranz-Bravo a l’estudi de Vallvidrera, 2008.

(Foto: Miquel Gelabert)

Dibuixar no és pintar Eduard Arranz-Bravo explica que fou un nen amb un llapis a les mans, que de ben petit sentia passió pel dibuix i que per a ell, dibuixar era un fet natural.

Explica també que malgrat l’ambient hiperacadèmic i sense cap aroma de llibertat de l’Escola de Belles Arts, va ser un estudiant aplicat perquè hi va aprendre que cal esforçar-se per aconseguir una cosa que després has de desfer: la visió realment important no és la que està fora, és la que tens a dins. Vivim una doble realitat, la que ens envolta i la nostra que és igual d’important. Fins i tot els somnis, que creen una realitat paral·lela, tenen a veure amb la realitat d’allò que hem viscut, la nostra realitat. I per tant, la creació és fruit del que un és, d’allò que veu i d’allò que imagina.

Arranz-Bravo dibuixa la seva visió de les coses amb un dibuix fresc, lliure, mogut per una viva curiositat vers tot el que l’envolta. És obsessivament treballador perquè conserva intacta la il·lusió per les coses com si fos la primera vegada que les fa. Els seus dibuixos tenen un element màgic fruit de la seva intuïció creadora però fruit també de l’aprenentatge i l’ofici.

L’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció mostra cinquanta anys de dibuixar en blanc i negre, perquè considera que la puresa del dibuix és en blanc i negre (com Ingres, Leonardo da Vinci o Holbein). Són cinquanta anys de recorregut fidel d’un dibuixant que no copia allò que veu, sinó que dibuixa en la mesura de la seva personalitat.

Arranz-Bravo no fa esbossos, no utilitza el dibuix per desenvolupar un quadre, sinó que cal situar la seva obra com a dibuixant al mateix nivell que la seva obra pictòrica o escultòrica.

El seu dibuix és de traç, d’un traç fi que sorgeix del blanc del paper omplint-lo de persones, de figures i retrats, de cossos en torsió, de mans, d’expressions i de mirades. Per a ell la mirada és la clau d’una persona i quasi sense voler, els seus retrats expressen la psicologia del retratat. Com a la sèrie Zahara de l’any 1983, quan amb el fotògraf Xavier Guardans van passar una setmana a Zahara de la Sierra, un petit poble andalús de la província de Cadis. Guardans fotografiava i Arranz-Bravo dibuixava aquells habitants marcats per una vida solcada als seus rostres. Dues tècniques per copsar una mateixa realitat que van exposar conjuntament a la Galeria Eude de Barcelona.

I si la mirada és un element recurrent en la seva obra, les mans també ho són. Què fóra d’un artista sense les mans? Per crear cal treballar amb les mans i potser per això estan indissolublement associades a les primers manifestacions artístiques de la humanitat: les pintures prehistòriques de la cova d’Altamira. Què movia a aquells homes a deixar l’empremta de la seva ma a les parets d’una cova? Per què és una imatge recorrent que es repeteix a altres coves? Com eren, què pensaven? Encara avui és un misteri que ens arriba com una cosa màgica. I és que les mans de l’artista amatent fent dansar el llapis damunt el paper, també és màgic.

Aquest recorregut a través de cinquanta anys de dibuixar es clou amb la sèrie Roots [Arrels] de recent creació.

Les arrels alimenten, ancoren a terra, fan créixer, florir i en definitiva, viure. És com si aquell nen que de ben petit sentia passió pel dibuix, rebrotés amb tota la força, gran i esplendorós. Obres de grans dimensions que paradoxalment semblen pintures, segueixen essent dibuixos, són l’anterior traç fi esdevingut gest i ens traslladen al concepte global de l’art. Representen un nou horitzó, l’amplitud i el misteri del qual permet noves lectures i replantejaments. I és que tot s’inicia en un dibuix. El dibuix es concepte, plantejament, com l’esquelet de tota obra que després s’elabora i s’enriqueix.

L’any 1968, quan només tenia 27 anys, Arranz-Bravo va rebre el prestigiós Premi Ynglada-Guillot de dibuix.

Fou un any de plenitud, de consolidació i de nous horitzons oberts pel Maig del 68 a París. Des de llavors ha plogut molt però Eduard Arranz-Bravo segueix lluitant contra tot en pro d’una obra universal.

Perquè dibuixar no és pintar. És revolucionari.

Núria Poch Directora del Consorci Museu d’Art Contemporani de Mataró

Entrevista a Eduard Arranz-Bravo Per Albert Mercadé

«El dibuix és el trampolí de l’art»

Els teus primers records com a artista són com a dibuixant?

Sí, de petit no feia altra cosa. Dibuixar d’una forma intuïtiva, perquè ningú m’havia ensenyat res. Era una espècie d’explosió d’un infant que no feia altra cosa que dibuixar. Quan tornava a casa sempre dibuixava el que havia vist. Si fa no fa com qualsevol nen, però amb una diferència, que tenia habilitat especial per reproduir el que veia. La qual cosa és monstruós, perquè m’he passat tota la vida intentant lluitar contra aquesta habilitat. En art es tracta d’evitar l’excés de manierisme que pot produir l’excés de tècnica i de coneixement.

En aquesta realitat, t’hi va empènyer el context familiar?

No, al contrari. Ser un artista als anys quaranta a Espanya, en ple franquisme, era considerat una aberració. Per les famílies burgeses d’aquell temps, l’art no existia. Podies ser metge, arquitecte, però artista era el graó més baix de l’escala. I tampoc a l’escola s’entenia. Quan tenia 11 anys em van suspendre de dibuix perquè estava tan ben fet que es pensaven que l’havia calcat sobre un paper transparent. Això, tot i l’ensurt d’entrada, va ser un gran estímul i una gran lliçó de vida. Em va ensenyar que en l’art i a la vida s’ha de lluitar. No pots estar a favor de la vida, sinó en contra en el sentit combatiu.

portant. És tant important pintar una façana com fer un segell de dos centímetres. Tot és una obra primer de tot, feta amb il·lusió, com si fos la primera vegada que fessis un dibuix. Fer art com si fos el primer part, com si mai haguessis dibuixat abans. Es tracta de no estar ressaviat. El dibuix per mi és aquesta frescor, i per tant aquesta llibertat, que potser altres tècniques no tenen, que són més complexes (com fer un mural).

Vas anar a l’escola de Belles Arts de Barcelona, i allà la frescor del dibuix deuria brillar per la seva absència… És clar, tot allà era hiperacadèmic! Ens ficaven unes escultures de guix gregues, i tenien tanta pols acumulada que la llum no deixava veure les formes essencials. Amb uns professors retrògrads, sense cap aroma de llibertat. Havies d’expressar amb fidelitat l’escultura o el cos humà que veies. I això, és clar, és una gran negació de la llibertat creativa perquè la visió important és la que tens a dins, no la que veus a fora. Però en certa manera li dono valor, perquè l’acadèmia et dóna els models contra els quals precisament més tard hauràs de combatre i destruir.

Pertanys a una generació que pel fet d’haver recuperat la figuració, després de molts anys de domini informalista, també va recuperar el dibuix Sí, perquè els quadres tenien una estructura que t’ho demanava.

No era un expressionisme post-escola de Nova York. Nosaltres veníem d’una altra tradició, que era la de destruir el dibuix a partir del dibuix, no a partir de la forma, la pintura o la taca.

El dibuix va ser important per tu en aquells primers anys seixanta per iniciar una via íntima experimental que eclosiona quan t’independitzes com artista i obres el teu primer estudi en solitari a Vallvidrera.

Sí, el dibuix en aquell moment per mi era molt important, tant que aquell mateix 1968 em van donar el Premi Ynglada-Guillot, el premi més important de dibuix en aquells anys a Barcelona.

Era un premi que normalment es donava a artistes més consagrats i per mi, que era un xavalet, em va suposar un gran estímul. El dibuix ara està al MNAC, i encara s’aguanta, el considero prou bo.

Què representa per tu el dibuix en el teu dia a dia com artista?

Abans que res, haig de dir que tot mitjà o tècnica artística és im-

Des dels inicis ja se’t considerava un bon dibuixant dins el món de l’art.

Prova d’això és que el primer llibre sobre la teva obra, escrit per Balta-

sar Porcel l’any 1966, té un dibuix a la portada.

Sí, també, tot s’ha de dir, és perquè en aquell moment. no es feien llibres en color, i el dibuix apareixia amb més freqüència en les portades. No quedava bé posar la meva obra pictòrica reproduïda en blanc i negre com a portada, era gairebé una perversió.

Per tu la lectura que li dones al dibuix és molt àmplia.

Cal sempre obrir els horitzons de l’art i l’horitzó del dibuix és amplíssim. Per aquesta exposició de dibuix a la Fundació he fet una sèrie de dibuixos monumentals sobre paper, on utilitzo només el blanc i negre per lligar amb aquesta tradició, però he treballat amb carbonet i pintura també. Aquí el dibuix es converteix paradoxalment en pintura. El dibuix com a catapulta cap a una idea global d’art. Al segle XXI, és impossible reduir-se a una visió tancada d’una disciplina. I d’altra banda, no té cap importància.

Com expressar-ho amb paraules!

Efectivament, i a més a més, en la teva obra pictòrica apareix tot lligat; tot sovint apareix traçat en gran detall, com si fossis dibuixant, alguna part del cos humà: l’ull, la boca, una orella, una extremitat…

El dibuix és l’esquelet de tota obra d’art. S’inicia sempre amb el dibuix, i després s’enriqueix. Un Philip Guston no figuratiu és abans un esquelet dibuixat.

Com a dibuixant amb qui t’has identificat?

Ingres, per exemple, tenia un realisme tan ferotge que considero que anava més enllà de l’art. Va més enllà del realisme, hi ha una màgia especial. És un artista que pictòricament podria ser molt carca però en canvi dibuixant era d’una total modernitat, i per això agradà tant a Picasso. Ingres per mi és el paradigma del dibuix. També em diverteix molt la malaptesa de Miró. Era molt mal dibuixant però precisament per això és tan bo i autèntic. Te-

nia molt poca habilitat com a dibuixant, fet que lliga amb aquesta idea original que defenso del dibuix, que no té res a veure amb la capacitat tècnica, i és més aviat un impediment per arribar a la visió interior de l’artista.

Hi ha una sèrie a l’exposició que lliga plenament amb el títol que hem triat per la mostra (Arranz-Bravo. El dibuix en acció), que és la sèrie que vas fer en un viatge a Andalusia conjuntament amb el fotògraf Xavier Guardans.

Vam decidir emprendre un viatge amb el Xavier a la província de Cadis per fer un projecte artístic a escollir en el seu destí. Ens vam trobar un poble que ens va atrapar per la seva estranyesa poètica, que és Zahara de la Sierra. Ell feia una fotografia del lloc i jo en feia un dibuix. Jo retratava la gent sobretot i l’ambient del poble: una piscina buida… Després l’Editorial Planeta ho va editar en un llibre, i la galeria Eude en va fer una presentació al seu espai.

Hi ha una faceta que es subratlla molt en aquesta exposició i que és el retrat, del qual sempre has sigut un mestre. Et consideres un dibuixant psicològic?

No tracto de ser psicològic, em surt psicològic. Intento tenir els ulls oberts al món, i si els tens oberts et surt espontàniament.

Tampoc diria que m’interessa només el cos humà, m’interessa tot allò que m’envolta, i els entorns estan protagonitzats principalment per persones, però per moltes altres coses que m’agrada dibuixar i incorporar a la meva obra. De les persones m’interessa especialment la mirada. La clau de l’ésser humà, allò que més el defineix, és la mirada, els ulls; també les mans, i m’agrada connectar-ho amb la història de la pintura, que va començar amb la representació d’unes mans a Altamira i Lascaux. Aquesta necessitat de reflectir la seva mà sempre m’ha semblat màgica i misteriosa.

•

Arranz-Bravo a l’estudi de Vallvidrera, 1965

El pintor mirant el món, 1965 Tinta sobre paper, 32 x 23’5 cm

Home Lluch-Alcari, 1969 Tinta sobre paper, 42’5 x 29 cm

Pre-Lluch 2, 1969 Tinta sobre paper, 42’5 x 29 cm

Dibuix 1, 1971 Tinta sobre paper, 31’5 x 25 cm

Arranz-Bravo a l’estudi de Margodí, Tarragona, 1980 (Fotos: Ferran Freixa)

Richard Hamilton, luz impresionista, 1978 Llapis sobre paper, 36’5 x 27 cm

Sèrie Wagstaff, 1982 Llapis sobre paper, varies mides (màxim 19’5 cm)

Arranz-Bravo a l’estudi de Margodí, Tarragona, 1982 (Fotos: Ferran Freixa)

Zahara, Xavier Guardans, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 1, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 3, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 2, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 4, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 5, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 7, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 6, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 8, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 9, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 11, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 10, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 12, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 13, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 15, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 14, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Zahara 16, 1983 Llapis i gouache sobre paper, 25 x 25 cm

Exposició d’Arranz-Bravo a la Galeria Cadaqués, Cadaqués, 1991 (Fotos: Hilmar Pfältzer)

Italiano forte, 1988 Llapis sobre paper, 34 x 25 cm

Number XX, 1993 Llapis i gouache sobre paper, 60 x 50 cm

Number XXII, 1993 Llapis i gouache sobre paper, 60 x 50 cm

Number XXIV, 1993 Llapis i gouache sobre paper, 60 x 50 cm

Arranz-Bravo amb MartĂ­ Cormand, Barcelona, 1997 (Foto: Ignasi LĂłpez-Fontanills)

AB 1, 2001 Llapis sobre paper, 23 x 16’5 cm AB 21, 2001 Llapis sobre paper, 23 x 16’5 cm AB 23, 2001 Llapis sobre paper, 23 x 16’5 cm

Concerto 5, 2001 Llapis sobre paper, 19’5 x 16 cm Concerto 10, 2001 Llapis sobre paper, 19’5 x 16 cm Concerto 16, 2001 Llapis sobre paper, 19’5 x 16 cm Concerto 17, 2001 Llapis sobre paper, 19’5 x 16 cm

Gener 36, 2003 Llapis sobre paper, 24 x 21 cm

PolĂ­ptic, 2004 Llapis sobre paper, 16 dibuixos de diverses mides

Bon Poeta 3, 2005 Llapis i gouache sobre paper, 21 x 15 cm Bon Poeta 6, 2005 Llapis i gouache sobre paper, 21 x 15 cm Bon Poeta 11, 2005 Llapis i gouache sobre paper, 21 x 15 cm

Gener intens 2, 2006 Llapis sobre paper, 76 x 57 cm

Manus 1, 2010 Llapis sobre paper, 28 x 38 cm

Manus 3, 2010 Llapis sobre paper, 28 x 38 cm

Premi, 2011 Llapis i gouache sobre paper, polĂ­ptic, 50 x 315 cm

Arranz-Bravo a l’estudi de Vallvidrera, 2015 (Fotos: Miquel Gelabert)

Tururú Picabia 1, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 2, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 3, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 4, 2015 Llapis i collage sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 5, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 6, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 7, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 8, 2015 Llapis sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Tururú Picabia 9, 2015 Llapis i collage sobre paper, 36’5 x 27’5 cm

Arranz-Bravo a l’estudi de Vallvidrera, 2015 (Fotos: Miquel Gelabert)

Roots 1, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 2, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 3, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 4, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 5, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 6, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 7, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 8, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 120 cm

Roots 9, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 120 x 240 cm

Arranz-Bravo a l’estudi de Vallvidrera, 2015 (Fotos: Miquel Gelabert)

Roots 10, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 11, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 12, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 13, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 14, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 15, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 16, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 17, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 18, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 111 x 76 cm

Roots 19, 2015 Llapis, carbonet i gouache sobre paper, 200 x 200 cm

La Fundación Arranz-Bravo nos invita a descubrir la evolución personal y artística de Eduard Arranz-Bravo a través del dibujo y de la obra en papel, desde sus inicios hasta la actualidad.

“Arranz-Bravo. El dibujo en acción” combina obra contemporánea realizada expresamente para la ocasión con dibujos de la colección de la Fundación A+B y con obra inédita del artista de diferentes etapas de su vida.

Se trata de una gran exposición que llenará de dibujos y de obra en papel todo el espacio expositivo de la Fundación, y que incluye dos colecciones excepcionales: los 130 dibujos del año 1968 localizados en Brasil y propiedad de la familia Monteiro Soares, y la serie de esbozos de dos de las esculturas urbanas más emblemáticas de L’Hospitalet, el Pont de la llibertat y L’Acollidora.

Eduard Arranz-Bravo es uno de los artistas más vinculados a la ciudad y el alma de la Fundación que lleva su nombre. Quiero agradecer a Eduard el gran trabajo que lleva a cabo en colaboración con diferentes centros educativos de la ciudad para acercar el arte contemporáneo y el proceso creativo a los escolares, así como la promoción de la obra de jóvenes creadores.

Os invito a conocer la obra en papel de un artista muy querido en L’Hospitalet. Deseo que la disfrutéis.

Núria Marín i Martínez Alcaldesa de la ciudad y presidenta de la Fundación Arranz-Bravo

Arranz-Bravo.

Después del dibujo Si hay una disciplina autónoma que ha sobrevivido a la iconoclastia posmoderna esta es el dibujo. Por el camino han quedado desubicadas otras artes históricas, pero en cambio el dibujo, el disegno, sigue siendo un arte vigente e interpelador. Esta realidad también se aplica al arte de Eduard Arranz-Bravo. Nuestro artista ha pasado por diferentes etapas y actitudes artísticas: desde el arte poético de los primeros sesenta al arte más experimental y comprometido de los setenta, o el más simbólico monumental de la actualidad. Y en todas ellas, el dibujo se ha mantenido como su recurso artístico más preciado y leal. Sigue siendo el «trampolín del arte», el laboratorio íntimo de experimentación utópica imprescindible para poder levantar, ulteriormente, la gran metáfora artística.

La exposición Arranz-Bravo. El dibujo en acción, quiere revisar los usos, las técnicas y modalidades empleadas por nuestro artista desde los inicios de su trayectoria, en una selección que reúne piezas escogidas provenientes de los fondos de la Fundación Arranz-Bravo, dibujos procedentes de la colección del Museo de L’Hospitalet, carpetas inéditas de obra sobre papel provenientes de la colección Monteiro Soares de Brasil y, finalmente, obra sobre papel contemporánea realizada por Arranz-Bravo para la ocasión. Toda una sinfonía de obra sobre papel que pretende emplazar a ArranzBravo en el lugar que para muchos críticos e historiadores le corresponde, como uno de los grandes dibujantes vivos de arte contemporáneo catalán.

Arranz-Bravo es un virtuoso del dibujo, lo que no supone ningún mérito ni ventaja en nuestro tiempo artístico. Es más bien una rémora que el artista intenta negar en cada trazada.

Durante su formación escolar y universitaria demostró con creces su capacidad de captar con mimetismo la realidad que la rodeaba, pero también sus primeras obras demuestran la necesidad de rebatir este don. Más bien, sus creaciones íntimas son un dibujo tras el dibujo: un intento por volver al gesto ingenuo e inocente del niño que con sólo 10 años fue capaz de trazar la primera obra que cronológicamente conservamos en la colección de la Fundación: El Tatano.

Que el dibujo fue el protagonista de su debut artístico lo demuestra la portada del primer catálogo sobre Arranz Bravo que escribió Baltasar Porcel en 1966, y también el premio de dibujo Ynglada-Guillot de 1968 que Arranz Bravo ganó y que se conserva en los fondos del MNAC. Luego llega el tiempo fecundo de experimentación de finales de los sesenta: es el momento de la fábrica Tipel, de la Sala Gas-

par, del tándem con Bartolozzi, de los happenings, de Ibiza y los desfiles de la confusión en Granollers.

Pero las carpetas de 1968 localizadas en la colección Monteiro Soares de Brasil -130 obras sobre papel entre dibujos, acuarelas y grabados- demuestran que la subversión plástica que Arranz-Bravo estaba llevando a la calle, nacía del trabajo diario y la introspección de taller. En ellos percibimos su obsesión por la figura humana y su ánimo de llevar a un estadio inexplorado las primeras experimentaciones biomorficas de Pablo Picasso o las fabulaciones oníricas y punzantes de Joan Miró.

Y naturalmente, el dibujo en acción. Ya sabemos que para Arranz-Bravo el arte es una disciplina gimnástica. Pero también lo ha utilizado de forma nómada, especialmente durante sus años de más frenesí experimental. En la exposición son prueba de ello dos proyectos: los bocetos de la Tauromaquia (proyecto con Rafael Bartolozzi que tiene como origen acompañar al torero Antonio Ordóñez a muchas de las plazas españolas y que se expuso en el Spanish Institute de Nueva York), y el proyecto Zahara-22 con Xavier Guardans, que realizaron en un viaje a Zahara de la Sierra.

Arranz-Bravo. El dibujo en acción es una de las exposiciones más complejas que hemos realizado en la Fundación desde sus inicios en 2009 porque es la que ha contado con más sinergias y colaboraciones. En primer lugar queremos hacer especial mención de agradecimiento a la familia Monteiro Soares por su generosidad filantrópica exponiendo y enmarcando las 130 obras sobre papel que se exponen en esta muestra y que se han editado en otro catálogo, en una edición especial. En segundo lugar, al Museo de L›Hospitalet y a su director, Josep Maria Solias, por habernos dejado los dibujos matriz del L’Acollidora [La Acogedora] y El Pont de la Llibertat [El Puente de la Libertad] y acabar de ilustrar así la bonita historia de entusiasmo y trabajo conjunto entre la ciudad y el artista. Y finalmente, como siempre, al Ayuntamiento de L’Hospitalet, a la Generalitat de Cataluña y a todos los coleccionistas de Arranz-Bravo que año tras año apoyan a la Fundación, precisamente para poder preparar exposiciones de la envergadura y calidad como la que hemos querido presentaros.

A todos ellos, muchas gracias.

Albert Mercadé Director artístico de la Fundación Arranz-Bravo

Dibujar no es pintar Eduard Arranz-Bravo explica que fue un niño con un lápiz en las manos, que de muy pequeño sentía pasión por el dibujo y que para él, dibujar era un hecho natural.

Explica también que a pesar del ambiente hiperacadémico y sin ningún aroma de libertad de la Escuela de Bellas Artes, fue un estudiante aplicado porque aprendió que hay que esforzarse por conseguir algo que después tienes que deshacer: la visión realmente importante no es la que está fuera, es la que tienes dentro.

Vivimos una doble realidad, la que nos rodea y la nuestra que es igual de importante. Incluso los sueños, que crean una realidad paralela, tienen que ver con la realidad de lo que hemos vivido, nuestra realidad. Y por tanto, la creación es fruto de lo que uno es, de lo que ve y de lo que imagina.

Arranz-Bravo dibuja su visión de las cosas con un dibujo fresco, libre, movido por una viva curiosidad hacia todo lo que le rodea. Es obsesivamente trabajador porque conserva intacta la ilusión por las cosas como si fuera la primera vez que las hace. Sus dibujos tienen un elemento mágico fruto de su intuición creadora pero fruto también del aprendizaje y el oficio.

La exposición Arranz-Bravo. El dibujo en acción muestra cincuenta años de dibujar en blanco y negro, al considerar que la pureza del dibujo es en blanco y negro (como Ingres, Leonardo da Vinci o Holbein). Son cincuenta años de recorrido fiel de un dibujante que no copia lo que ve, sino que dibuja en la medida de su personalidad. Arranz-Bravo no hace bocetos, no utiliza el dibujo para desarrollar un cuadro, sino que hay que situar su obra como dibujante al mismo nivel que su obra pictórica o escultórica.

Su dibujo es de trazo, de un trazo fino que surge del blanco del papel llenándolo de personas, de figuras y retratos, de cuerpos en torsión, de manos, de expresiones y de miradas.

Para él la mirada es la clave de una persona y casi sin querer, sus retratos expresan la psicología del retratado. Como la serie Zahara de 1983, cuando con el fotógrafo Xavier Guardans pasaron una semana en Zahara de la Sierra, un pequeño pueblo andaluz de la provincia de Cádiz. Guardans fotografiaba y Arranz-Bravo dibujaba aquellos habitantes marcados por una vida surcada en sus rostros.

Dos técnicas para captar una misma realidad que expusieron conjuntamente en la Galería Eude de Barcelona.

Y si la mirada es un elemento recurrente en su obra, las manos también lo son. ¿Qué sería de un artista sin las manos? Para crear hay que trabajar con las manos y quizás por eso

están indisolublemente asociadas a las primeras manifestaciones artísticas de la humanidad: las pinturas prehistóricas de la cueva de Altamira. ¿Qué movía a aquellos hombres a dejar la huella de su mano en las paredes de una cueva? ¿Por qué es una imagen recurrente que se repite en otras cuevas? ¿Cómo eran, qué pensaban? Todavía ahora es un misterio que nos llega como algo mágico. Y es que las manos del artista atento haciendo bailar el lápiz sobre el papel, también es mágico.

Este recorrido a través de cincuenta años de dibujar se cierra con la serie Roots [Raíces] de reciente creación. Las raíces alimentan, anclan en el suelo, hacen crecer, florecer y en definitiva, vivir. Es como si aquel niño que de pequeño sentía pasión por el dibujo, renaciera con toda la fuerza, grande y esplendoroso.

Obras de grandes dimensiones que paradójicamente parecen pinturas, siguen siendo dibujos, son el anterior trazo fino convertido en gesto y nos trasladan al concepto global del arte. Representan un nuevo horizonte, la amplitud y el misterio que permiten nuevas lecturas y replanteamientos. Y es que todo se inicia en un dibujo. El dibujo es concepto, planteamiento, como el esqueleto de toda obra que luego se elabora y se enriquece.

En 1968, cuando sólo tenía 27 años, ArranzBravo recibió el prestigioso Premio YngladaGuillot de dibujo. Fue un año de plenitud, de consolidación y de nuevos horizontes abiertos por el Mayo del 68 en París. Desde entonces ha llovido mucho pero Eduard Arranz-Bravo sigue luchando contra todo en pro de una obra universal.

Porque dibujar no es pintar. Es revolucionario.

Núria Poch Directora del Consorcio Museu d’Art Contemporani de Mataró

Entrevista a Eduard Arranz-Bravo Por Albert Mercadé

«El dibujo es el trampolín del arte» Tus primeros recuerdos como artista son como dibujante?

Sí, de pequeño no hacía otra cosa. Dibujar de una forma intuitiva, porque nadie me había enseñado nada. Era una especie de explosión de un niño que no hacía otra cosa que dibujar. Cuando volvía a casa siempre dibujaba lo que había visto. Más o menos como cualquier niño, pero con una diferencia, que tenía habilidad especial para reproducir lo que veía.

Lo que es monstruoso, porque me he pasado toda la vida intentando luchar contra esta habilidad. En arte se trata de evitar el exceso de manierismo que puede producir el exceso de técnica y de conocimiento.

En esta realidad, te empujó el contexto familiar?

No, al contrario. Ser artista en los años cuarenta en España, en pleno franquismo, era considerado una aberración. Para las familias burguesas de aquel tiempo, el arte no existía.

Podías ser médico, arquitecto, pero artista era el escalón más bajo de la escalera. Y tampoco en la escuela se entendía. Cuando tenía 11 años me suspendieron de dibujo porque estaba tan bien hecho que pensaban que lo había calcado sobre un papel transparente. Este hecho, a pesar del susto de entrada, fue un gran estímulo y una gran lección de vida. Me enseñó que en el arte y en la vida hay que luchar. No puedes estar a favor de la vida, sino en contra en el sentido combativo.

Perteneces a una generación que por haber recuperado la figuración, después de muchos años de dominio informalista, también recuperó el dibujo.

Sí, porque los cuadros tenían una estructura que te lo pedía. No era un expresionismo postescuela de Nueva York. Nosotros veníamos de otra tradición, que era la de destruir el dibujo a partir del dibujo, no a partir de la forma, la pintura o la mancha. ¿Qué representa para ti el dibujo en tu día a día como artista?

Ante todo, debo decir que todo medio o técnica artística es importante. Es tan importante pintar una fachada como hacer un sello de dos centímetros. Todo es una obra antes que nada, hecha con ilusión, como si fuera la primera vez que hicieras un dibujo. Hacer arte como si fuera el primer parto, como si nunca hubieras dibujado antes. Se trata de no ser resabiado.

El dibujo para mí es esa frescura, y por tanto

esta libertad, que quizás otras técnicas no tienen, que son más complejas (como hacer un mural).

Fuiste a la escuela de Bellas Artes de Barcelona, y allí la frescura del dibujo debió brillar por su ausencia ...

Y tanto, allí todo era hiperacadémico! Nos metían unas esculturas de yeso griegas, y tenían tanto polvo acumulado que la luz no dejaba ver las formas esenciales. Con unos profesores retrógrados, sin aroma de libertad. Habías de expresar con fidelidad la escultura o el cuerpo humano que veías. Y esto, por supuesto, es una gran negación de la libertad creativa porque la visión importante es la que tienes dentro, no la que ves fuera. Pero en cierto sentido le doy valor, porque la academia te da los modelos contra los que precisamente más tarde tendrás que combatir y destruir.

El dibujo fue importante para ti en aquellos primeros años sesenta para iniciar una vía íntima experimental que eclosiona cuando te independizas como artista y abres tu primer estudio en solitario en Vallvidrera.

Sí, el dibujo en ese momento para mí era muy importante, tanto que en 1968 me dieron el premio Ynglada-Guillot, el premio más importante de dibujo en aquellos años en Barcelona.

Era un premio que normalmente se otorgaba a artistas más consagrados y para mí, que era un chavalín, me supuso un gran estímulo. El dibujo ahora está en el MNAC, y aún aguanta, lo considero bastante bueno.

Desde los inicios ya se te consideraba un buen dibujante dentro del mundo del arte. Prueba de ello es que el primer libro sobre tu obra, escrito por Baltasar Porcel en 1966, tiene un dibujo en la portada.

Sí, también, todo hay que decirlo, es producto de que en aquel momento. No se hacían libros en color, y el dibujo aparecía con más frecuencia en las portadas. No quedaba bien poner mi obra pictórica reproducida en blanco y negro en la portada, era casi una perversión.

Para ti la lectura que le das al dibujo es muy amplia.

Hay que abrir siempre los horizontes del arte y el horizonte del dibujo es amplísimo. Para esta exposición de dibujo en la Fundación he hecho una serie de dibujos monumentales sobre papel, donde utilizo sólo el blanco y negro para ligar con esta tradición, pero he trabajado con carboncillo y pintura también. Aquí el dibujo se convierte paradójicamente en pintura. El dibujo como catapulta hacia una idea global de arte. En el siglo XXI, es imposible reducirse a una visión cerrada de una disciplina. Y por otro lado, no tiene ninguna importancia. Cómo expresarlo en palabras!

Efectivamente, y además, en tu obra pictórica aparece todo atado; a menudo aparece trazado con

gran detalle, como si estuvieras dibujando alguna parte del cuerpo humano: el ojo, la boca, una oreja, una extremidad ...

El dibujo es el esqueleto de toda obra de arte.

Empieza siempre con el dibujo, y luego se enriquece. Un Philip Guston no figurativo es antes un esqueleto dibujado.

Como dibujante con quien te has identificado?

Ingres, por ejemplo, tenía un realismo tan feroz que considero que iba más allá del arte. Va más allá del realismo, tiene una magia especial. Es un artista que pictóricamente podría ser muy carca, pero que dibujando era de una total modernidad, y por eso gustó tanto a Picasso. Para mí Ingres es el paradigma del dibujo. También me divierte mucho la torpeza de Miró. Era muy mal dibujante pero precisamente por eso es tan bueno y auténtico.

Tenía muy poca habilidad como dibujante, lo que liga con esta idea original que defiendo del dibujo, que no tiene nada que ver con la capacidad técnica, y es más bien un impedimento para llegar a la visión interior del artista.

Hay una serie en la exposición que liga plenamente con el título que hemos elegido para la muestra (Arranz-Bravo. El dibujo en acción), que es la serie que hiciste en un viaje a Andalucía conjuntamente con el fotógrafo Xavier Guardans.

Decidimos emprender un viaje con Xavier a la provincia de Cádiz para hacer un proyecto artístico a escoger en su destino. Nos encontramos un pueblo que nos atrapó por su extrañeza poética, Zahara de la Sierra. Él hacía una fotografía del lugar y yo hacía un dibujo. Yo retrataba la gente principalmente y el ambiente del pueblo: una piscina vacía ... Después la Editorial Planeta lo editó en un libro, y la galería Eude hizo una presentación en su espacio.

Hay una faceta que se subraya mucho en esta exposición y que es el retrato, del que siempre has sido un maestro. ¿Te consideras un dibujante psicológico?

No trato de ser psicológico, me sale psicológico.

Intento tener los ojos abiertos al mundo, y si los tienes abiertos te sale espontáneamente. Tampoco diría que me interesa sólo el cuerpo humano, me interesa todo lo que me rodea, y los entornos están protagonizados principalmente por personas, pero por muchas otras cosas que me gusta dibujar e incorporar a mi obra. De las personas me interesa especialmente la mirada.

La clave del ser humano, lo que más lo define, es la mirada, los ojos; también las manos, y me gusta conectarlo con la historia de la pintura, que comenzó con la representación de unas manos en Altamira y Lascaux. Esta necesidad de reflejar su mano siempre me ha parecido mágica y misteriosa.

The Arranz-Bravo Foundation invites us to discover the artistic and personal development of Eduardo Arranz-Bravo through drawings and other works on paper, from his beginnings to the present.

“Arranz-Bravo. Drawing in Action” brings together both contemporary work made specifically for the occasion and drawings from the Foundation collections with pieces placed on show for the first time from different stages in the artist’s career.

The result is a major show that will fill the entire exhibition space at the Foundation with drawings and works on paper, including works from two exceptional collections: 130 drawings made in 1968 and discovered in Brazil, in the possession of the Monteiro Soares family; and the series of sketches for two of the most iconic urban sculptures in L’Hospitalet, Freedom Bridge and The Welcomer.

Eduard Arranz-Bravo is one of the artists most closely linked to our city and the spirit of the Foundation that bears his name. I want to thank Eduard for the great work he does in cooperation with schools in the city to bring contemporary art and the creative process to schoolchildren, as well as promoting the work of young artists.

I invite you to discover the work on paper of an artist who is greatly beloved in L’Hospitalet, and very much hope that you will enjoy this exhibition.

Núria Marín i Martínez Mayor of the City and President of the Fundació Arranz-Bravo

Arranz-Bravo. After Drawing If there is an autonomous discipline that has survived post-modern iconoclasm, it is drawing. Along the way, other historic arts have become displaced, but drawing, disegno, continues to be a valid, rigorous practice. This affirmation is also applicable to the art of Eduard Arranz-Bravo. The artist has gone through different artistic stages and attitudes: from the poetic art of the early-sixties to the more experimental and engaged work of the seventies and his present symbolic-monumental period.

And, throughout all these stages, drawing has remained his most beloved and loyal resource.

Drawing continues to be “art’s springboard”, the private laboratory of utopian experimentation that is essential to achieving, ultimately, the great artistic metaphor.

The exhibition Arranz-Bravo. Drawing in Action reviews the uses, techniques and procedures used by this artist since the beginning of his career through a selection of pieces from the Arranz-Bravo Foundation holdings, drawings from the collections of the Museum of L’Hospitalet, portfolios of previously unseen works on paper from the Monteiro Soares collection in Brazil and, finally, contemporary works on paper made by Arranz-Bravo for the occasion. A full symphony of productions on paper that aims to position Arranz-Bravo in the place that, in the view of many art critics and historians, he deserves as one of the greatest living draftsmen on the contemporary Catalan art scene.

That Eduard Arranz-Bravo is a virtuoso of drawing is something that represents neither a merit nor an advantage at this point in art history. Rather, it is a hindrance, one that the artist tries to negate with each stroke. During his school and university training, he amply demonstrated his ability to grasp and imitate the reality that surrounded him, but even his early works show the need to refute this gift.

Rather, his most intimate creations embody drawing after drawing: an attempt to return to the naïve, innocent gesture of the child who, at the age of just 10 years, was able to draw the first work chronologically conserved in the Foundation collection: Tatano.

That the art of drawing played a prominent role in his early work is demonstrated by the cover of the first catalogue ever devoted to Arranz-Bravo, written by Baltasar Porcel in 1966, and the fact that he received the Ynglada-Guillot Prize for Drawing in 1968 with a work now conserved at MNAC. Later came the fecund period of experimentation in the latesixties: this was the time of the Tipel factory, the Sala Gaspar gallery, the work in tandem with Bartolozzi, the happenings, Ibiza, and the parades of confusion in Granollers.

But the 1968 portfolios, discovered in the Monteiro Soares collection in Brazil, some 130 works on paper that include drawings, watercolours and etchings, show that Arranz-Bravo’s artistic subversion was born from his dayto-day work and introspection in the studio. In these pieces, we perceive the artist’s obsession with the human figure and his quest to take into unexplored territory the early biomorphic experiments of Pablo Picasso and the sharp, dreamlike fabulations of Joan Miró.

And, of course, drawing in action. We already know that, for Arranz-Bravo, art is a “gymnastic” discipline. But he has also practiced the technique in nomadic fashion, especially during his more frenetically experimental years.

In the exhibition, this is demonstrated by two projects: the Tauromachy sketches (with Rafael Bartolozzi, based on following the bullfighter Antonio Ordonez around bullrings all over Spain, the results from which were shown at the Spanish Institute in New York); and Zahara-22, with Xavier Guardans, featuring works produced on a visit to Zahara de la Sierra.

Arranz-Bravo. Drawing in Action is one of the most complex exhibitions that we have organised since the Foundation was first established in 2009, because it is the one that has involved the most synergies and collaborations. First and foremost, we should like to give special mention and thanks to the Monteiro Soares family for their philanthropic generosity in framing and lending the 130 works on paper featured in the exhibition, and publishing these in a special edition of a separate catalogue. Secondly, thanks to the Museum of L’Hospitalet and its director, Josep Maria Solias, for providing us with the embryonic drawings for the sculptures The Welcomer and Liberty Bridge, thereby completing our narrative of that lovely story of enthusiasm and collaborative work between the city and the artist. And, finally, as always, our gratitude goes out to L’Hospitalet City Council, the Government of Catalonia and all the Arranz-Bravo collectors who support the Foundation year after year, precisely so that we can organise exhibitions of the scope and quality embodied in the show we now present. To one and all, our heartfelt thanks.

Albert Mercadé Artistic director of the Arranz-Bravo Foundation

Drawing is not painting Eduard Arranz-Bravo always says that he was a child with a pencil in his hands, that even at an early age he was passionate about drawing and that, for him, drawing was second nature.

He also explains that, despite the suffocating, hyper-academic environment at art school, he was an industrious student, because it was there he learned that you have to work hard to produce something which you will then destroy. The really important point of view is not from outside; rather, it is our inner gaze.

We live a dual reality; there is that which surrounds us and our own personal vision, which is equally important. Even dreams, which create a parallel reality, are linked to the reality of what we have experienced, our own reality. Accordingly, creativity is the result of what one is, what one sees and imagines.

Arranz-Bravo draws his vision of things with a light, free hand, driven by a powerful curiosity about everything around him. He is an obsessive worker, because he conserves intact his enthusiasm for things, as if he were doing them for the first time. Arranz-Bravo’s drawings are imbued with a magical element thanks, not only to his creative intuition, but also to his mastery of his art.

The exhibition Arranz-Bravo. El dibuix en acció [Arranz-Bravo. Drawing in Action] illustrates fifty years of drawing in black and white, because the artist believes, like Ingres, Leonardo da Vinci, Holbein and so on, that the purity of drawing is to be found in black and white.

Represented here are fifty years in the faithful career of a draftsman who does not copy what he sees, but draws in accordance with his personality. Arranz-Bravo does not make sketches, he does not use drawing to develop a painting; rather, his work as a draftsman should be judged at the same level as his paintings or his sculptures.

His drawing is pure pencil stroke, a fine stroke that emerges from the white of the paper, filling it with people, figures and portraits, with twisting bodies, hands, eyes and expressions.

For Arranz-Bravo, the gaze is the key to a person and, as if by chance almost, his portraits express the psychology of the subject. For example, the Zahara series, produced in 1983, when he and the photographer Xavier Guardans spent a week in Zahara de la Sierra, a small Andalusian village in the province of Cadiz. Guardans took photographs and ArranzBravo drew those people, their faces furrowed by life. Two techniques to capture a glimpse of a single reality, first seen in a joint exhibition at the Eude Gallery in Barcelona.

And if the gaze is a recurrent theme in his work then so, too, are hands. What would an

artist be without hands? To create, it is necessary to work with one’s hands and that is perhaps why hands are inextricably linked to humanity’s first artistic expressions: the prehistoric paintings in the Cave of Altamira. What moved those people to leave the imprint of their hands on the wall of a cave? Why is this an image that is repeated in other caves? What were those people like, what did they think?

Even today, this is a mystery that reaches us as something magical. For the hands of the artist intent on making the pencil dance over paper, that, too, is magical.

This journey through fifty years of drawing ends with Roots, a recent series. Roots nourish, anchor to the earth, and enable growth, flowering, in short, life. It is as if that boy who felt the passion for drawing at a very young age now blossomed once more in all his strength and power, great and magnificent. Large works that, paradoxically, look like paintings, are still drawings, the aforementioned light stroke becoming gesture and alluding to the global concept of art. These pieces represent a new horizon, one whose breadth and mystery suggests new readings and approaches. Because everything starts with a drawing. The drawing is concept, approach, like the skeleton of any work that is subsequently developed and enriched.

In 1968, when he was just 27 years old, Eduard Arranz-Bravo received the prestigious Ynglada Guillot Prize for Drawing. That was a year of plenitude, of consolidation and of new horizons opened up by the events of May 68 in Paris. Plenty of water has gone under the bridge since, but, even today, Arranz-Bravo continues to struggle against all the odds in support of a universal work.

Because drawing is not painting. It is revolutionary.

Núria Poch Director of the Consortium Museu d’Art Contemporani de Mataró

Interview with Eduard Arranz-Bravo

By Albert Mercadé

«Drawing is art’s springboard» Are your earliest memories as an artist when you were drawing?

Yes, when I was a child I did nothing else. I drew in an intuitive way, because nobody had taught me anything. It was like the explosion of a child who did nothing but draw. When I got home, I always drew what I had seen. Just like any other child, but with a difference: that I had a special ability to reproduce what I saw.

Which is monstrous, because I’ve spent my life trying to fight against that very skill. In art you need to avoid excessive mannerism, which can lead to excessive technique and knowledge.

Did your family encourage you in this?

No, on the contrary. To be an artist in the forties in Spain, at the height of the Franco regime, was considered an aberration. For bourgeois families in those days, art did not exist.

You could be a doctor, an architect, but artists were the lowest of the low. They didn’t understand at school, either. When I was 11, I failed in drawing, because my work was so good they thought I had traced it onto paper.

All this, although it was a shock at first, also gave me great encouragement and an important life lesson. It taught me that in art and life you have to fight. You cannot be in favour of life, you have to be against it in the combative sense.

You are from a generation that, having revived figurative art, after many years of informalist domination, also revived drawing.

Yes, because paintings had a structure that demanded this. This was not a post-New York School expressionism. We came from another tradition; the tradition of destroying the drawing through the drawing, and not through form, paint or stain.

What does drawing mean for you in your day-to-day life as an artist?

First of all, I must say that all artistic mediums and techniques are important. It is as important to paint a façade as to produce a stamp that is two centimetres square. Everything is, first and foremost, a work produced with passion, as if it were the first time that you were making a drawing. To produce art as if you were giving birth for the first time, as if you had never drawn before. Trying not to be too clever. For me, drawing represents that freshness, something that gives you a freedom which you may not find in other, more complex techniques (like painting a mural).

You attended Barcelona Art School, where freshness of drawing must have been pretty much unheard-of…

Of course, it was all super-academic! We were given Greek plaster sculptures with so much dust on them that the light was not enough to show you their essential forms. And the teachers were real reactionaries, with not a hint of freedom in them. You had to faithfully reproduce the sculpture or the human body that you saw, and that, needless to say, was an enormous restriction on creative freedom. But the important vision is the one inside you, not what you see outside. Anyway, I feel that this was good for me in some way, because academia gives you exactly the models that, later, you will have to fight against and destroy.

Drawing was important for you in those early years in the sixties when you began to explore an intimate, experimental path, a trajectory that really took off when you became independent as an artist and opened your studio in Vallvidrera.

Yes, drawing was very important to me at that time, so much so that in 1968 they gave me the Ynglada Guillot Prize, the most prestigious award for drawing in Barcelona in those days.

This prize was usually awarded to artists who were much more firmly established than I was.

I was just a kid, and it gave me great encouragement. The drawing is now conserved in the National Art Museum of Catalonia (MNAC) and it has withstood the test of time. It is still pretty good, I think.

From the start, you were considered a good draftsman by the art world. The proof is that the cover for the first book on your work, written by Baltasar Porcel in 1966, features a drawing.

Yes, though we have to remember that it was a product of its time. Books weren’t printed in colour in those days, so drawings were usually placed on the covers. It wouldn’t have looked good to reproduce one of my paintings in black and white on the cover; that would have been a perversion, almost.

But you encompass a very wide scope when it comes to drawing.

We must constantly broaden the horizons of art, and the horizons of drawing are vast. For this exhibition at the Foundation, I produced a series of monumental drawings on paper, using only black and white in order to link up to the tradition, but I’ve also worked with charcoal and paint. In this way, paradoxically, drawing becomes painting. Drawing as a catapult into a global idea of art. In the twenty-first century, it is impossible to reduce oneself to a closed view of an artistic practice. And, anyway, it does not matter, words fail…

And, also, everything is connected in your painting. There suddenly appears some part of the hu-

man body, depicted in great detail, as if it were a drawing: an eye, a mouth, an ear, a limb…

The drawing is the skeleton in any work of art.

It always starts with the drawing, and is then enriched. A non-figurative Philip Guston is, firstly, a drawn skeleton.

As a draftsman, what artists do you identify with?

The realism of Ingres, for example, was so fierce that I believe it went beyond art. It goes beyond realism, there is a special magic. And this from an artist who could be very reactionary in painting, but whose drawing completely embodied modernity, which is why Picasso admired him so much. Ingres is my model when it comes to drawing. I also enjoy Miró’s clumsiness very much. He was a very poor draftsman, but it is precisely for this reason that he is so good and authentic. He had very little skill as a draftsman, and this links up to the original idea I make about drawing, that it has nothing to do with technical ability, and is more an obstacle to achieving the artist’s inner vision.

There is a series in the exhibition that links up perfectly to the title we have chosen (Arranz-Bravo.

Drawing in Action). I refer to the series you made on a journey to Andalusia with the photographer Xavier Guardans.

Xavier and I decided to take a trip to the province of Cadiz to produce an art project that we would define once we got there. We ended up in Zahara de la Sierra, a town that enchanted us with its poetic strangeness. Xavier took photographs of the place, and I did drawings.

I portrayed the local people more than anything, and the atmosphere of the town: an empty pool and so on. Then Editorial Planeta published a book and the Eude gallery presented a show.

There is one aspect that is highlighted in this show, which is the portrait, a genre in which you have always been a master. Do you consider yourself a psychological draftsman?

I don’t try to be psychological, it just comes out as psychological. I try to keep my eyes open to the world, and if they are open it comes out spontaneously. I would not say that I am only interested in the human; I am interested in everything around me, and my surroundings are made up for the most part by people, but also by many other things that I like to draw and include in my work. The gaze is what most interests me about people. The key to human beings, what best defines them, is their gaze, their eyes. The hands, too, I like linking them to the history of painting, which begins with the representations of hands at Altamira and Lascaux. This need to depict their hands always seemed magical and mysterious to me.

Taula de treball per dibuix, Vallvidrera, 2015 (Foto: Miquel Gelabert)