LLIBRET MAGDALENA 2020 GAITA 3 PORTA DEL SOL by g3.portadelsol

M agdal e na

2020

PORTADA: Mª Carmen Aldás TÍTOL:

Història, mites i llegendes COORDINACIÓ D’ESCRITS I IMATGES: Salomé Cazalla REPORTATGE FOTOGRÀFIC COMISSIÓ: Ainhoa Monfort i Rodríguez PUBLICITATS: Ana Moreno, M. Carmen Soriano, Isabel Lázaro, Laura Martínez, Marisol Fernández ASSESORAMENT LLINGÜÍSTIC: Neus Capdevila i Enric Garcés FOTÒGRAFS COL·LABORADORS: Rogelio Cruella Muphy DISSENY I MUNTATGE: Impremta Rosell S.L IMPRIMEIX: Impremta Rosell S.L EDITA: A. C. GAIATA 3 “PORTA DEL SOL” D. L.: CS 48-2012 El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià

HistĂ˛ria, mites i llegendes

INDEX INTRODUCCIÓ .............................................................................................. 4-5 SALUDA DEL PRESIDENT DE PORTA DEL SOL.................................... 7-9 SALUTACIONS.........................................................................................11-27 MADRINES................................................................................................31-43 COMISSIÓ.................................................................................................47-91 GERMANAMENTS...............................................................................95-105 MONUMENTS, ACTIVITATS I ACTES............................................ 109-125 ACOMIADAMENTS I RECORDS..................................................... 129-145 ARTICLES D’HISTÒRIA..................................................................... 149-197 ARTICLES DE MITES I LLEGENDES............................................. 199-237 ARTICLE INÈDIT................................................................................. 239-243 ARTICLES DEL 75é ANIVERSARI................................................. 245-267 PROGRAMACIÓ................................................................................. 268-269 RELACIÓ DE PUBLICITATS........................................................................270 AGRAÏMENTS...............................................................................................271

nguany és especial per a la Gaiata 3 Porta del Sol per ser el del seu 75è aniversari, coincidint amb el de les Festes de la Magdalena en la seua estructura actual. És per això que hem volgut celebrar-ho amb tots vosaltres de diverses formes, i una d’elles és aquest llibret. Què té doncs d’extraordinari aquest llibre de festes respecte a uns altres d’anys anteriors? Molt. Intentaré desglossar-ho, fil per randa, perquè així siga més fàcil d’apreciar, alhora que comprendre-ho i gaudir dels seus continguts. El més destacable, sens dubte, és la portada i la maquetació interior, amb el logo commemoratiu dissenyat per a l’ocasió i les obres nascudes del magistral pinzell d’una de les nostres mes benvolgudes i carismàtiques artistes castellonenques: Mari Carmen Aldás, a qui volem agrair la seua inestimable col-laboració. Obriu-ho, i comprovareu que recórrer les seues fulles és seguir la trajectòria pictòrica d’aquesta sorprenent dona, qui ha sabut plasmar la història i les tradicions de la nostra ciutat amb tècnica, realisme i ima-

ginació per parts iguals. Com haureu endevinat, les seues obres no estan ací per casualitat, sinó per a reforçar el marcat caràcter feminista d’aquest llibre, com a homenatge a la dona i la seua manera de veure el món, de fer història, i perquè la Magdalena s’escriu a Castelló, des del seu naixement en 1945, en clau femenina, al voltant de la gaiata i la dona castellonera (amb la seua elegància i intel-ligència, el seu somriure i la seua força, admirada i exaltada, ni objecte ni adornament), ambdues símbol i ambaixadores de les nostres festes i pilars fondamentals de les mateixes. El segon que us pot cridar l’atenció és el nombre de pàgines. Potser no us semblen massa comparant-ho amb els llibrets d’altres gaiates, però us assegure que sí ho són per a Porta del Sol. Perquè per a avaluar-ho correctament cal tindre en compte la minúscula grandària del sector, en gran part deshabitat, amb pocs llocs per on eixir a vendre-ho, a més del xicotet grup de sòcies i socis que el formem, raons per les quals els nostres ingressos i recursos estan molt per davall dels d’altres sectors molt més grans i amb comissions molt més nombroses. Amb tot aixó, enguany, amb l’ajuda dels comerços i pro-

fessionals que encara es publiciten amb nosaltres, hem fet un gran esforç per a intentar estar al nivell dels millors i festejar, com es mereix, els tres quarts de segle d’existència d’una gaiata tan emblemàtica, recuperant, en la mesura de les nostres possibilitats, l’antiga grandesa dels seus començaments. I què hi ha de la temàtica? “Història, Mites i Llegendes”. Això és el primer que es llig, després dels crèdits i l’índex. És el titòl que defineix el tema al voltant del qual giren els nombrosos articles, però també els reportatges i els múltiples detalls, fins al punt que inclòs els dibuixos d’Aldás s’han tractat d’adaptar a cada espai segons aquests tres continguts. Tres conceptes estretament lligats entre si, que de vegades s’entrellacen fent molt difícil, si no impossible, distingir l’u de l’altre, potser perquè, de vegades, un deu a l’altre el seu naixement i orígens. Història i llegenda es donen la mà en parlar de la ciutat de Castelló, de les seues tradicions i festes, les arrels de les quals beuen d’ambdues per igual. Una simbiosi natural en qualsevol societat i cultura, però que ací sorgeix encara amb més força, bressolada per la imaginació i gran creativitat castellonenca. Així donçs no se m’ocorre un

tema millor de fons per a aquest llibret especial per la celebració dels 75 anys, el qual conclou amb un xicotet homenatge als presidents i madrines, majors i infantils, haguts i hagudes al llarg d’aqueixos tres quarts de segle, en un recorregut per la història real de la Gaiata 3, i connectant directament amb el sentit article inèdit amb el qual aquest llibret s’ha presentat a concurs, seguint el contingut disposat amb tal finalitat pel Patronat de Festes. Però no continuaré revelant-vos els seus secrets. El millor serà que passeu pàgina i us fixeu bé, i ho fullegeu per a apreciar la bellesa del seu conjunt, dels seus múltiples detalls i imatges, fruit d’un treball ben fet, dut a terme amb esforç, imaginació i molta il-lusió, i el ben fer de Belén Pitarch i la impremta Rosell. I en acabant, torneu-vos al començament i passeu les fulles més a poc a poc per a apreciar bé els seus continguts, per a entrar ja de plé en el màgic món d’aquest llibre de la mà de la comissió de Porta del Sol, guiats pel radiant somriure de les seues Madrines Raquel i Stella, i la fèrria voluntat del seu President Vicente Provinciale. Elles i ell, també són ja part de la nostra història.

PRESIDENT DE PORTA DE SOL Estimats sòcies i socis, veïnes i veïns, amigues i amics de la Gaiata 3 Porta del Sol: Enguany afrontem unes Festes de la Magdalana especialment emotives i significatives, en el seu 75é aniversari. Tres quarts de segle d’existència, un llarg camí recorregut que també celebra la Gaiata 3, i ho fem, entre altres coses, convocant a Madrines i Presidents, majors i infantils, per a rendir-los un xicotet homenatge mitjançant les pàgines d’aquest llibret, i per a convidar-los a desfilar amb nosaltres en la processó de les gaiates del diumenge 15 de març, propiciant una trobada històrica entre aquelles i aquells que han sigut màxims representants d’aquest emblemàtic sector en algun moment del seu llarg caminar. Perquè la Gaiata encara és, hui dia, el nostre millor pregó, i esperem que continue sent-ho en el futur; perquè des dels seus començaments, una i un altre sempre han anat de la mà; i perquè, encara que hi ha moltes altres maneres de participar d’elles i gaudir-les, i malgrat la seua indubtable i necessària evolució, les actuals Festes de la Magdalena, de reconegut interés internacional, no s’entenen sense aqueixos monuments de llum que ens donen nom i ens vinculen als nostres arrels i tradicions d’una forma tan única com incompresa i poc valorada, a vegades fins i tot menyspreada (i no solament pels de fora). En aquesta Magdalena 2020, és un orgull per al sector 3, i personalment per a mi com a President (permeteu-me que ho senta també com a pare), poder comptar amb unes Madrines tan castelloneres, il•lusionades i entregades com ho són Raquel i Stella, totes dues amb un extens currículum gaiater, malgrat la seua joventut, i dignes representants de la Gaiata de Porta del Sol per a enaltir els seus 75 anys d’existència. I no cregueu que oblide incloure, en tan històrica edició de les festes, a Sara, la nostra Madrina 2019, amb el seu habitual somriure i elegància, part fonamental de les mateixes des del seu càrrec de Dama de la Ciutat, i per tant un altre motiu d’orgull per a tots nosaltres; ni m’oblide tampoc dels nostres perfectes representants infantils del passat cicle fester, Sofia i Marc, i l’any que vam compartir ple de moments inoblidables, del qual només guarde bons records. Gràcies, un any més, a tota la comissió, i als socis i sòcies de Porta del Sol, perquè sense elles i ells res d’això seria possible, i gràcies per donar-me la vostra confiança i permetre’m ser el vostre president per tercer any consecutiu. Des d’açì la meua gratitud a l’equip de la Junta Directiva de la gaiata per la seua dedica-

ció; i a Leire i tot el grup de treball implicat en la presentació: amb el sugerent decorat, els balls i les ofrenes, Ariadna i David com a genials presentadors, les múltiples sorpreses, l’emoció de les nostres protagonistes, els somriures i les llàgrimes, i un fantàstic guió van fer d’aqueixa nit un acte entranyable i molt amé. Gràcies pel seu esforç, el seu temps i el seu lliurament desinteressat al meu equip d’escorxador, un xicotet grup format per molt poques sòcies i socis (Madrina i vicepresidents inclosos) i per vertaders amics, sense els quals els nostres monuments no hagueren vist enguany la llum, ni il•luminat amb la seua pròpia enfront del Casino Antic. I gràcies també per aquest llibret tan pensat i tan detalladament maquetat, i als qui col•laboreu amb la vostra publicitat, tan important i necessària per a muntar la festa que aquest sector es mereix, i als qui veniu a gaudir-la amb nosaltres. Queden ací inclosos els nostres germans d’altres ens festers de la Comunitat Valenciana - Falla “Barri València” de Borriana, Falla “Sant Francesc” de Sagunt, Falla

“El Fènix”, de València i Foguera “Foguerer Carolines” d’Alacant-, encara que precisament enguany, per coincidència de dates amb les Falles, no puguem compartir tants de bons moments com volguérem. Pot ser molts penseu que m’he estés massa amb tant d’agraïment, però jo crec que mai hi ha prou quan es fa de cor, i més encara tractantse d’un any tan emotiu com ho és aquest per a mi. Així que, amb el vostre permís, també vull donar-los les gràcies a tots els presidents (no hi ha hagut, encara, cap presidenta de Porta del Sol fins al moment) que m’han precedit en aquests 75 anys per marcar el camí; i a les díhuit gaiates restants i les seues comissions per l’esforç i per la bona harmonia que hi ha entre nosaltres (per molt que uns altres s’obstinen a dir el contrari, i a pesar que, de vegades, sorgisquen desacords entre els 19, com en les millors famílies), i a la Gestora de Gaiates per la seua labor; a les moltes colles federades i a la Fedració de Colles, ens vinculats, barris i associacions de festes de carrer, confraries, grups de dansa,.......... I a les successives Juntes de Festes hagudes des dels seus començaments, la presència altruísta dels quals és imprescindible per al desenvolupament dels festejos de la nostra ciutat. Tots treballem, junts, per i per a la Festa, per un Castelló millor, sense oblidar-nos d’arrels i tradicions, i junts hauríem de caminar cap a altres 75 anys més. BONES FESTES I FELIÇ 75é ANIVERSARI.

í t r a M i e l a i c n Vicente Provi

MAGDALENA 2020!!!

Salutacions

President de la Diputació de Castelló a í c r a G i í t r a José P. M

75 anys de festa Vull desitjar unes molt bones festes a les amigues i als amics de la Gaiata 3. I molt especialment, a les vostres madrines de 2020: Stella Alen i Raquel Provinciale. Parlar de la Porta del Sol és fer-ho de Castelló, de la festa mateixa, a la qual cada any contribuïu amb entusiasme. També ho fareu en la present edició, en una data redona, 2020, en la qual les festes fundacionals compleixen 75 anys. És molt de temps i, igual que la societat castellonenca, la Magdalena ha anat evolucionant al llarg del temps i experimentant importants transformacions. Encara que com el primer dia, la festa gira entorn de la gaiata. Us anime a eixir al carrer per a gaudir intensament d’aquests 9 dies tan especials per a la gent de Castelló en els quals honrem als nostres avantpassats fent una cosa tan sana com intentar passar-ho bé. Si parafrasegem al gran pensador espanyol,

José Ortega y Gasset, i afirmem allò de “jo sóc jo i les meues circumstàncies”, podrem inferir que serem molt millors si sabem fer un ús adequat i mesurat de la festa. Perquè vivint-la de prop, milloraran les nostres circumstàncies. A més de president de la Diputació, sóc alcalde de Suera, un xicotet poble de la Serra d’Espadà, en el qual també ens agrada gaudir de les festes de la capital. Ho fem, per descomptat, el primer dissabte e n el Pregó, perquè no volem perdre’ns de la festa, la vespra. I en la mesura de les nostres possibilitats, la resta de dies. És alguna cosa que succeeix a Suera i en molts altres pobles de la província, en els quals sentim a la capital com molt nostra. I és que tots som Castelló. Bones festes plenes de cordialitat i respecte per a totes i tots.

Alcaldessa de Castelló

l a u G i o c r a Amparo M

No importa el temps que passe. Just 75 anys després, les festes de la Magdalena continuen il·luminant els cors de tots els castellonencs i totes les castellonenques. Tal com fan les gaiates amb els carrers de la ciutat. La seua llum guia per igual la ciutadania i els turistes cap a una nova Magdalena d’alegria i fraternitat. La seua lluentor, més forta i lluminosa a mesura que passen els anys, posa Castelló en el focus dels festejos i la convivència. El món sencer contemplarà amb admiració l’espectacle de llums que brinden les gaiates, part crucial d’una festa d’interés turístic internacional. I enguany, amb motiu del setanta-cinqué aniversari de la Magdalena, sé que refulgiran amb més intensitat que mai. Les gaiates simbolitzen els valors sobre els quals es consolida Castelló. Són un exemple d’esforç i superació, perquè mai cessa en els sectors gaiaters la voluntat de millorar els seus monuments any rere any. També simbolitzen el perfeccionisme i l’afecte pels detalls que caracteritzen la societat castellonenca, paradigma d’ambició. Per descomptat, representen una actitud tan oberta i emprenedora com ho és el Mediterrani que banya les nostres costes. Conéixer les gaiates és conéixer Castelló. Són molt més que obres d’art. Són orgull de genealogia, emocions convertides en monument. Transcendeixen allò material i abasten tot ti-

pus de sentiments, com certifiquen la passió, l’emoció i l’amor que s’albira en els ulls de totes les persones que componen els sectors gaiaters. La seua devoció és un llegat que s’hereta de generació en generació i que pot palpar-se en cada gaiata. Un exemple d’això és la Gaiata 3, Porta del Sol, que durant aquests nou dies il·luminarà la Porta del Sol amb tanta llum com il·lusió professen els i les membres del seu sector. Del 14 al 22 de març, les veïnes i els veïns de Castelló es delectaran amb la majestuositat de la nostra benvolguda Gaiata 3. Celebre que tota la ciutat puga gaudir un any més de l’esperit magdalener i de la llum de gaiates com la de Porta del Sol. Res d’això seria possible sense el treball, el compromís i la cooperació de qui s’implica perquè les festes de la Magdalena continuen creixent. Agraïsc de tot cor el treball del Patronat Municipal de Festes, les gaiates, les colles, els ens vinculats i les associacions culturals, en definitiva, de tot el món de la festa. Us convide a gaudir d’un altre any magnífic de celebracions i a consolidar-nos com a exemple de convivència, diversitat i alegria. Bones festes!

Presidenta del Patronat Municipal de Festes

n ó l l o M i r e d Pilar Escu

A tots ens guia una llum. Hi ha qui troba en la seua família una estrela que li orienta, mentre que uns altres descobreixen en el seu treball, en l’esport o en la cultura una meta que perseguir. Cadascun té la seua pròpia llum, perquè la nostra és una societat plural i heterogènia. Durant les Festes de la Magdalena, no obstant això, a tots ens guia la mateixa llum: la de les gaiates. El nostre benvolgut monument magdalener uneix a la ciutat sencera entorn dels valors de les nostres festes. Són exemple i causa de felicitat, perquè tots somriem en veure com la gaiata del barri il·lumina els carrers. També són paradigma de convivència, ja que tots compartim el mateix orgull de genealogia en contemplar-les. Un orgull que una vegada més hem exposat en Fitur exportant una de les gaiates infantils a la fira internacional de turisme per excel·lència. Allí vaig detectar l’admiració dels presents cap a una peça artística que sens dubte els va enlluernar. No és per a menys; les gaiates són l’emblema de la Magdalena i un símbol de totes les coses bones que alberga Castelló. En la seua llum refulgeix el nostre talent, en la seua estructura se sosté la nostra història i en la seua originalitat resideix la nostra creativitat. Si haguera de triar un sol element amb el qual sintetitzar tots els valors de Castelló, sempre triaria les gaiates. Per la passió amb la qual es confeccionen, però també per l’amor i l’orgull que desprenen cap a la nostra llar. Només les gaiates

conjuminen amb semblant precisió la tradició que ens precedeix i la innovació que ens espera. La Gaiata 3, Porta del Sol, és el paradigma de tot el que he explicat. Durant 9 dies, els voltants de la Porta del Sol brillaran amb tanta llum com la que emeten els membres del seu sector. Del 14 al 22 de març, qui acudisca allí trobarà no sols un monument fet de sentiments, sinó també infinits motius per a enorgullir-se de Castelló. Una emoció que podran compartir a peu de carrer amb el president Vicente Provinciale, la madrina Raquel Provinciale, la madrina infantil Stella Allen i tots els membres d’aquest preuat sector gaiater. La bellesa amb la qual ens obsequien gaiates com Porta del Sol i l’èxit de la Magdalena són el resultat de l’esforç col·lectiu del Patronat Municipal de Festes, les colles, els ens vinculats, les associacions culturals i, en definitiva, tot el món de la festa. No hi ha dubte que la nostra setmana gran només s’entén amb la participació de totes i tots. Des de la regidoria de Festes us desitgem un magnífic 75 aniversari de la Magdalena. Tant de bo que aquests 9 dies us oferisquen records dignes d’acompanyar-vos, com la llum de la Gaiata 3, durant tota la vida. Magdalena, festa plena!

Reina de les festes

Carmen Molina i Ramos

Reina Infantil de les festes

GalÂˇla Calvo i Santolaria

Dama de la Ciutat

Sara MartĂn i Gimeno

President de la Gestora de Gaiates z e ñ á b I i l a u Esteban G

Benvolguts amics i amigues de la Gaiata 3 “Porta del sol”: Ja és Magdalena i, com sempre, els castellonencs de naixement i sentiment eixim al carrer per participar en aquest esclat de llum i color, amb l’orgull de reviure la nostra història i les nostres tradicions. Aquestes pàgines són fidel testimoni de la màgia d’una setmana en la qual romers, músics, castelloneres, castelloners i festers inundaran els carrers de la capital durant nou dies i nou nits. I és que tot és possible a Castelló quan desfilen les nostres gaiates. És per a mi tot un honor poder-me dirigir, com a presidenta de la Federació Gestora de Gaiates, a tots el hómens i dones que conformen està dinàmica comissió de l’associació cultural Gaiata 3 “Porta del sol” que presideix Vicente Provinciale, i expres-

sar-los la meua més sincera felicitació per la tasca que desenvolupen, sense la qual les nostres festes fundacionals no lluirien amb l’esplendor que mereixen. Però el verdader èxit d’aquest abnegat treball és la participació de socis i veïns, creant un punt de trobada i unió des d’on gaudir d’una llarga setmana de festejos plena d’activitats. Sense aquest compromís, sense la sua presencia i participació, es perdria la raó de ser d’aquest esforç que realitzen les comissions de sector. Per això faig una crida a tots a participar, a viure, a gaudir de la festa. Les festes canviaran durant aquests intensos nou dies el ritme i el pols de tota una ciutat. Gaudiu-la.

President de la Federació de Colles s a c a B i n á r t l e B Pepe

Benvolguts amics i amigues, Un any més, com a President de la Federació de Colles de Castelló, és per a mi una enorme satisfacció saludar des de les pàgines d´aquest llibret, a totes i tots els gaiaters i gaiateres que integren aquesta magnifica comissió, per a desitjar-vos unes bones Festes de la Magdalena així com per agrair-vos tot el treball que realitzeu perquè la llum de la Gaiata continue guiant el camí de la festa, sense perdre mai la il.lusió. Per a que no desaparegue el nostre esperit de superació com a festers, esperit que fa que les nostres tradicions es mantinguen vives i que siguem sent protagonistes d´un nou episodi de la història de

la nostra Ciutat any rere any, més encara en aquest 75è Aniversari de la Fira i Festes de la Magdalena, treballant per les nostres festes, pels nostres col·lectius i per la nostra Ciutat, perquè tots som Magdalena, tots som Castelló. Us desitge a totes i tots, unes Festes de la Magdalena 2020 ‘dignes de nom i de fets’.

Madrines

Raquel Provinciale i Cazalla Madrina de Porta del Sol

Paraules de Raquel, Madrina de Porta del Sol Us comptaré un secret: vaig arribar a aquesta gaiata per casualitat, fa quasi doze anys, quan la meua gran il•lusió per vestir-me de castellonera va arrossegar amb mi a tota la meua família, animats per la meua mare, qui no va esperar a sentir-m’ho dir dues vegades per a ficar-nos de cap en aquest món de la festa, triant per nosaltres la Gaiata 3 per a apuntar-nos. “A veure què tal”, ens va dir. Un món que ella ja coneixia, de xicoteta i de jove (o de més jove), i del qual les meues àvies, Ana Mª y Toniquín, també van ser protagonistes en el seu moment. I així arribàrem els cinc, “per a provar”, i ací seguim. Els qui em coneixeu des de fa un temps, sabeu el molt que significa per a mi ser la màxima representant de Porta del Sol en aquesta Magdalena del 2020, la del nostre 75é aniversari i just 10 anys després d’haver sigut Madrina infantil en aquesta mateixa gaiata. Llavors, el meu germà Carlos em va acompanyar com a President infantil, amb baralles incloses, i el meu germà David era el nostre portaestandard. De la gent de llavors quedem pocs, molt pocs, però guarde al meu cor a moltes de les persones amb les quals vaig compartir els millors moments, contemplats amb els ulls de la xiqueta alegre, eixerida i una mica vergonyosa que era jo de menuda: la meua adorada Madrina, Rebeca; Ico, el meu presi, i tota la seua família; Marta, Rosana i Neus.... Jo ho desconeixia quasi tot d’aquest món gaiater, el qual em va anar atrapant i conquistant fins a convertir-se per a mi en molt més que una manera de viure les festes. Seguia de prop a les majors sempre que em deixaven i somiava que, algun dia llunyà, seria com elles. El que mai vaig imaginar és que el temps passaria tan de pressa. Ni tan sols m’adonava que anava creixent, entre els ferros de l’escorxador i el protocol dels actes. I anava passant pels diferents càrrecs amb la mateixa il•lusió i les mateixes ànsies per vestir-me, any rere any, sense importar-me massa les estirades de pèl, ni les hores passades sota l’assecador, en la pelu de Miguel, per a aconseguir aqueixes ones perfectes, ni haver de dormir amb trossa les nits que fera falta: madrina d’honor, madrina, gaiatera d’honor, dama de la ciutat, col•laboradora, col•laboradora, col•laboradora, col•laboradora......He de dir que aquesta va ser l’època més dura per a mi perquè no podia vestir de castellonera i portar banda, fins que, no sé bé com, de sobte, vaig deixar de ser infantil per a estar en la comissió major. Només era conscient que, per cada nova Magdalena, la meua àvia Ana, havia d’anar allargant una mica

més aqueixes meravelloses faldes que amb tant d’afecte em cosia, fins que la tela ja no donava de si i havíem de tornar a Conxa per triar una altra, que a mi em semblava encara més meravellosa que l’anterior; els cossos s’anaven ampliant fins a l’impossible, retardant al màxim l’haver de fer-me un altre nou, quelcom finalment inevitable, i ma mare s’inventava mil maneres d’engrandir el davantal que ella mateixa havia ideat, amb puntes antigues i molta imaginació. Llavors, tampoc podia endevinar que compliria el meu somni envoltada de tanta gent a la qual vull, perquè si d’aquells que vaig conéixer al principi queden pocs, els que heu anat entrant en aquesta gaiata i en la meua vida des de llavors, heu convertit la nostra xicoteta comissió en una gran família. Qui m’hauria dit a mi que mon pare, Provin, seria el meu president i m’acompanyaria del braç als actes, o que tindríem com dameta a una xiqueta preciosa i molt especial per a mi, o que la xicoteta Stella, tan “bichito” com era i a qui tantes vegades he portat de la mà com col•laboradora, seria la meua Madrina infantil i companya de camí.... Moltes són les Madrines d’aquesta gaiata que m’han precedit i per les quals guarde un gran afecte, però per a no estendre’m massa només nombraré a les que continuen formant part de la nostra Gaiata 3, que no són poques: Laura, Ariadna, Leire, Ana, Eli i la nostra actual Dama de la Ciutat i Madrina del 2019, Sara. Gràcies a totes per la vostra amistat i pel vostre exemple. I gràcies per descomptat a Stella, que ja va ser Madrina infantil en el 2018, i a qui mai agrairé bastant el que s’oferira per a “repetir” al meu costat, encara sabent que jo mai podria estar a l’altura de la seua primera Madrina. A la meua comissió, dir-vos que estic desitjant que arribe la setmana gran per a gaudir junts d’unes festes inoblidables, i oferir-vos el meu etern agraïment als qui m’heu acompanyat de cor, sempre que heu pogut. Gràcies també a la Junta directiva, i als qui tant s’esforcen per construir els nostres monuments, muntar i preparar la presentació, buscar publicitats, pensar i organitzar el llibret, i per la setmana de festes. Cada any els resultats són més espectaculars, i això per a mi és més que suficient. No necessite premis per a reconéixer el mèrit i l’esforç, ni per a sentir-me molt orgullosa de tots els nostres assoliments. I ara estic ací, escrivint aquestes línies per al nostre llibret, gaudint d’aqueix mateix somni, tan anhelat des d’aquella llunyana Magdalena del 2010, fet realitat. I no podria ser més feliç. Per això vull dir-vos el molt afortunada que em considere per compartir aquest any excepcional amb tots vosaltres. Mil gràcies a tots, per donar-me aquesta oportunitat, per confiar en mi. Espere no decebre-us i ser una digna representant d’aquest sector, a l’altura de les meues predecessores i del que es mereix la Gaiata 3 en un any tan especial com aquest, i posar el meu granet d’arena per a continuar avançant i millorant. Podeu estar ben segurs que ganes i il•lusió no em faltaran. Gràcies, Gaiata 3, per haver-me permés créixer en el teu si. Gràcies, món de la festa, per tota la gent meravellosa que he conegut i per tot el que heu aportat a la meua vida. Gràcies Castelló, per les teues tradicions, les teues festes i per aqueix xicotet sector que és Porta del Sol. Gràcies, perquè soc i seré, per sempre, castellonera.

La vostra Madrina de la Magdalena 2020

e d s e g at m i n e t u g e r r o c e R

a n i r d a M a r la nost

Stella Alen i Lรกzaro

Madrina Infantil de Porta del Sol

Paraules de Stella, Madrina Infantil de Porta del Sol Em dic Stella, tinc 10 anys i curs 5é de Primària en el C.P. Carles Salvador. soc una xiqueta molt riallera, i m’agrada molt ballar i dibuixar. Estic en el món de les gaiates des d’abans de nàixer, quan encara estava en la panxa de la meua mare, perquè els meus germans majors ja pertanyien a una gaiata, i els dos han sigut presidents infantils. El meu debut com a dama infantil va ser en la Gaiata 19 “La Cultural”, i des del 2012 pertany a la que s’ha convertit en la meua gran família, i m’ha concedit el privilegii de ser la seua Madrina Infantil per dues vegades, la Gaiata 3. Així que enguany, quan es compleix el 75é aniversari de les nostres festes i de les dotze primeres gaiates, lluiré de nou amb molt d’orgull i il·lusió la banda que m’acredita com a Madrina Infantil de “Porta del Sol”, càrrec que ja vaig exercir en el 2018 al costat de la meua Madrina Elisabet, la millor, a qui li tinc i li tindré per sempre molt d’afecte. Va ser un gran any del qual guarde molt bons records, i el vaig passar genial, al costat de Aldos de president infantil, i amb Provin, que pot ser un presi molt divertit quan no li toca estar seriós. Però enguany és per a mi encara més especial perquè ho compartiré amb Raquel, a qui conec des que vaig entrar en aquesta gaiata per primera vegada. Llavors jo només tenia 2 anys i ella era Dama de la ciutat infantil, i a vegades ens trobàvem en l’escorxador i jugava amb mi. A l’any següent, en la Magdalena 2013, ella ja era col·laboradora i em cuidava, m’entretenia, m’acompanyava en les desfilades, em corregia… Hem compartit tants moments divertits que quan Raquel em va comunicar, el dia de Sant Cristòfol, que seria la seua Madrina Infantil, em va fer moltíssima il·lusió, perquè fins a aqueixa nit no vaig saber que al final seria jo, encara que tots els dies li ho preguntava a la meua mare i el meu germà Adrián, que és vicepresident de la gaiata i podia estar més assabentat . Ara estem juntes en això, eh Raquel? I sé que tinc en tu a una germana major que m’ajuda i m’aconsella, però sobretot, sé que compartim el mateix somni i la mateixa il·lusió. I encara que a vegades encara em corregeixes perquè no pare quieta, em sembla que també serem còmplices en alguna entremaliadura, pobret Provin.

Estic segura que serà un any meravellós, que compartiré també amb grans amigues com Sofía, que és Gaiatera d’Honor Infantil, i Marina, que és Madrina d’Honor Infantil i espere que puga ensenyar-li alguna cosa que li servisca per a gaudir al màxim de l’any pròxim, que serà el seu especial. Amb elles i també amb Carolina i Valeria, i fins amb la xicoteta Aitana, formem un gran equip per a viure la festa i motivar als altres xiquets i xiquetes del sector al fet que s’acosten a la nostra gaiata i formen part d’aquest món que val la pena conéixer i voler des de dins. I per descomptat amb la meua família, que sempre està al meu costat i sense els quals hui jo no estaria escrivint aquestes línies. I ara que ja em coneixeu una miqueta millor, m’acomiade de totes i tots vosaltres esperant veure-us en la que serà una inoblidable setmana de festes de la Magdalena 2020.

Stella Alen i Lázaro

e d s e g at m i n e t u g e r r o c e R

l i nt a f n I a n i r d a M a r st la no

Comissiรณ

MIREIA RIBES I USÓ Madrina d’honor Només porta dos anys en la gaiata i ja ha sumit la responsabilitat de ser Madrina d’honor, malgrat l’esforç que li suposa compaginar els actes amb el seu treball. Però la il•lusió i les ganes tot el poden, i d’això li sobra a aquesta entusiasta castellonera.

MARINA EDO I RIBES Madrina d’honor Infantil Dolça i molt treballadora, ha entrat enguany amb la seua família en la gaiata 3, per a gaudir junts d’aquesta magdalena 2020. Com a perfecta representant del seu càrrec de Madrina d’honor, és la companya inseparable de la Madrina infantil, tant en jocs com en actes.

ELISABET CAPDEVILA I LAVERNIA Gaiatera d’honor Fa dos anys va ser una meravellosa Madrina de Porta del Sol, en el 2018, compartint madrinatge amb Stella, i des de llavors ostenta el càrrec de Gaiatera d’honor, a més de ser vocal de la junta directiva. Va entrar a formar part de la gaiata 3 en el 2014, on ha sigut també dama d’honor.

SOFÍA SANCHO I HERRANDO Gaiatera d’honor Infantil Amb la seua alegria, la seua tendresa, el saber estar i la seua infinita il•lusió, ha sigut una Madrina infantil perfecta en la passada magdalena 2019, junt a Sara i Marc. Ha recorregut tots els escalons de la comissió infantil, des que va entrar en la gaiata 3 amb la seua família, en el 2016: dama, madrina d’honor.... I enguany és un orgull per a Porta del Sol tindre-la com Gaiatera d’honor.

MARÍA ISABEL LÁZARO I TRUJILLO Dama d’honor Aquesta Dama, mare de la Madrina infantil, va arribar a la gaiata 3 amb la seua nombrosa i molt castellonera família en el 2012. Simpàtica i incansable, contagia la seua il•lusió i la seua passió per les festes a tot aquell o aquella que se li acosta.

PATRICIA PASCUAL I FERNÁNDEZ Dama d’honor És una altra veterana castellonera. Va arribar a la nostra gaiata com a col•laboradora infantil en la magdalena 2015, havent sigut Madrina infantil d’un altre sector l’any anterior. Des que va passar a formar part de la comissió major, llueix el seu somriure i el seu castellonerisme com a Dama d’honor de Porta del Sol.

VALERIA SANCHO I HERRANDO Dama d’honor Infantil Aquesta xiqueta eixerida, espontània, afectuosa i divertida, va captivar a tothom des del primer moment, quan va arribar en el 2016, amb només 2 anys, de la mà de la seua germana Sofia. Des de llavors, la nostra dama infantil ha crescut i també les seues ganes per continuar sent castellonera, alhora que l’afecte que li professa la gaiata 3 al complet.

MIRYAM SALVADOR I LOBO Dama d’honor Oropesina de llar, castellonera de cor. Aquesta jove va entrar com a comissió l’any passat, demostrant el seu gran compromís amb les festes en diversos aspectes: des d’un grup de dansa, o en la banda de música d’Oropesa, o en la gaiata 3 com a Dama, sempre disposada a col•laborar en el que puga.

CAROLINA MARTÍN I GIMENO Dama d’honor Infantil Aquesta divertida joveneta, afectuosament sobrenomenada “la vice-secretària” per l’assabentada que hi era sempre de tot el concernent al món de la festa, ha sigut dama infantil dos anys consecutius. Va entrar a formar part de la gaiata 3 la magdalena passada, acompanyant a la seua germana Sara.

ANA MONTOLIU I PUERTO Dama d’honor Per a està jove simpatica i compromesa aquesta és la seua segona Magdalena en la gaiata 3, i la primera com a Dama d’honor. Així es compleix enguany allò que anhelava amb moltíssima il•lusió des de fa temps, quan es va deixar atrapar per la màgia d’aquest món gaiater de la mà de la seua amiga Raquel.

MARI CARMEN LÁZARO I JUÁREZ Dama d’honor Riallera i nouvinguda enguany a la nostra comissió, no ha dubtat a deixar-se convéncer per a ser Dama d’aquest entranyable sector, i lluir del braç d’un acompanyant tan castelloner com ho és el seu.

AITANA GHACHAM I BADÍA Dama d’honor Infantil És la més menuda i bonica de tota la comissió. El dia de la seua presentació com a dama infantil de Porta del Sol tenia només catorze mesos. Nascuda en una família molt arrelada i volguda en el món gaiater, la seua mare, Rosana Badía Portolés, va ser Madrina infantil d’aquesta mateixa gaiata en el 2008.

SONIA PUCHOL I SANCHO Dama d’honor Aquesta jove castellonera és Dama de la gaiata 3 des d’aquest mateix any, però alhora, és Dama de l’Alcora, mantenint-se fidel a les arrels de la seua família, i a les tradicions i festes de dos pobles amb orígens ancestrals.

MARC TOMÁS I SUSTAETA Gaiater d’honor El nostre benvolgut President infantil de la passada Magdalena 2019, porta ja tres anys en la gaiata. Ha sigut també portaestendard infantil, i enguany continuarà gaudint i creixent com a Gaiater d’honor.

CARLOS PROVINCIALE I CAZALLA Acompanyant Hi és en la gaiata 3 des de l’any 2008. Va ser president infantil en 2010, i posteriorment portaestendard, acompanyant i, enguany, vicepresident, a més d’ajudar en l’escorxador sempre que pot. Darrere d’eixa aparent serietat s’amaga el seu vertader caràcter, bromista i irònic. És un repte arrancar-li un somriure en qualsevol foto.

ADRIÁN LÁZARO I TRUJILLO Acompanyant Veterà castelloner malgrat la seua joventut i sempre amb el cor per davant. Va ser president infantil de la gaiata 3 en el 2012. Des de llavors, ha sigut acompanyant, portaestendard, col•laborador, entusiasta aprenent gaiater en l’equip de l’escorxador i, actualment, vicepresident.

ÁLEX LÁZARO I TRUJILLO Acompanyant Un altre veterà que porta en la gaiata 3 des de la magdalena 2012, quan va entrar com gaiater d’honor, havent sigut president infantil d’un altre sector. Sempre amb un somriure, disposat a vestir-se d’acompanyant, col•laborador o portaestendard, i tirar una mà allà on se li necessite.

JOSÉ LUIS TOMÁS I APARICI Acompanyant José ja fa tres anys que hi és en la Gaiata 3, i és part fonamental de l’equip d’escorxador, a més d’acompanyant, portaestendart, pare de president infantil.... Amb el seu caràcter bromista i alegre, les seues abraçades sempre disposades i eixe quelcom que té de bona gent, no li ha costat res integrar-se en aquesta xicoteta gran família gaiatera i guanyar-se la seua estima més sincera.

SARA SÁNCHEZ I OLIVARES Col-laboradora Benvolguda per tots, aquesta jove col•laboradora acaba d’incorporar-se a la comissió major després de recórrer el seu camí com a infantil. Va arribar a la gaiata 3 com una benedicció, quan va accedir a ser la madrina infantil de la Magdalena 2016, i tant li va agradar que va repetir càrrec a l’any següent. Aquella xiqueta s’ha convertit en tota una castellonera, i ací segueix.

NEUS BADÍA I PORTOLÉS Col-laboradora Ha crescut en la gaiata 3, i després d’un breu descans ha tornat com a col•laboradora. Va ser Madrina infantil en la Magdalena 2012 i tant ella com la seua germana van deixar un trosset del seu cor en Porta del Sol i van quedar per sempre en els nostres. No ho poden evitar, són castelloneres d’arrelament, com ho són la seua mare i el seu pare, el porten en la sang.

Socis de la Gaiata 3

PRESIDENT VICENTE PROVINCIALE I MARTÍ Vice-president 1 José Luís Martínez i Porcar Vice-president 2 Carlos Provinciale i Cazalla Vice-president 3 Adrián Lázaro i Trujillo Secretària Salomé Cazalla i Barrachina Tresorera Reyes Gargori i Reverter Vocal de junta Leire Martínez i Bárcena Vocal de junta Elisabet Capdevila i Lavernia Vocal de junta Arturo Casanova i Martínez Vocal de junta Francisco José Roig i Tomás Vocal de junta Manuel Rodríguez i Santana MADRINA RAQUEL PROVINCIALE I CAZALLA Madrina d’honor Mireia Ribes i Usó Gaiatera d’honor Elisabet Capdevila i Lavernia Dama d’honor Mª Isabel Lázaro i Trujillo Dama d’honor Patricia Pascual i Fernández Dama d’honor Ana Montoliu i Puerto Dama d’honor Miryam Salvador i Lobo Dama d’honor Mari Carmen Lázaro i Juárez Dama d’honor Sonia Puchol i Sancho Dama d’honor Alba Ribes i Usó Acompanyant Álex Lázaro i Trujillo Acompanyant José Luís Tomás i Aparici MADRINA INFANTIL STELLA ALEN I LÁZARO Madrina d’honor Inf. Marina Edo i Ribes Gaiatera d’honor inf. Sofía Sancho i Herrando Gaiater d’honor inf. Marc Tomás i Sustaeta Dama d’honor inf. Valeria Sancho i Herrando Dama d’honor inf. Carolina Martín i Gimeno Dama d’honor inf. Aitana Ghacham i Badía

Col·laboradora Col·laboradora

Sara Sánchez i Olivares Neus Badía i Portolés

Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Vocal Voval Vocal Vocal Vocal

Amanda Adelantado wiergo Aurora Álamo i Uceda Angel Alen i Lázaro Ana Lucía Alonso i Casanova Mª Teresa Bárcena i Naharro Jennifer Capdevila i Lavernia Marisol Fernández i Alonso Ana Frías i Llorens Lourdes Frías i Llorens Mª Gracia Fuentes i Sánchez Ariadna García i Fenollosa Teresa Gimeno i Cude Cristina Herrando i Gregori Ana María Martí i Selma Pedro Martín i Flores Laura Martínez i Bárcena Ramón Montoliu i Segorbe Ana Moreno i Castillo Mª del Mar Olivares i Amores David Provinciale i Cazalla Ana Teresa Puerto i Bellés Mar Ruiz i Gargori Vicente Sancho i Gellida Mª Carmen Soriano i Melchor Lidón Ribes i Sastre

Vocal infantil Vocal infantil Vocal infantil

Pau Soler i Casanova Elsa Alcácer i Casanova Lidón Edo i Ribes

Germanaments

Falla Barri València, de Borriana Feliç aniversari i per setanta-cinc anys més lluitant per mantenir viva la tradició de la Magdalena!

per poder apagar-les totes i, així, demanar el desig perquè es faça realitat i pogueu complir molts més anys.

Un altre any, no podíem faltar al llibre magdalener de la Gaiata 3 “Port del Sol”, nostres germans dels quals ja anem agafats de la mà uns quants anys.

Setanta-cinc anys de Magdalena, setanta-cinc anys d´història, setanta-cinc anys de tradició i per setanta-cinc anys de llum i d´esplendor.

Aquest any segur que és màgic per a Stella i Raquel, les Madrines de la gaiata, que junt a Vicente, el President de la mateixa, faran especials i amb tota la tradició que la festa demana cadascun dels moments viscuts. Amigues i amics, bufeu ben fort les veles del pastís d´aniversari

Vostra comissió amiga i germana vos ho desitja de tot cor, en nom de nostres màxims representants per al 2020 i de tota nostra comissió.

Àfrica Marín i Píles Presidenta Infantil Laia Orenga i Verdegal Fallera Major Yaiza Capella i Broch President Marc Martí i Rodríguez Fallera Major Infantil

100

101

Falla Sant Francesc, de Sagunt Per segón any tinc el plaer de dirigir-me a vosaltres com a màxim representant de la vostra falla germana, l’Associació Cultural Falla Sant Francesc, així com en nom de la notra fallera major, Mari Carmen Navarro Fernández. Saluda al Presidente, Vicente Provinciale Martí, a su Madrina Raquel Provinciale Cazalla i a la seua Madrina Infantil Stella Alen Lázaro i com sempre a la vostra comissió, la qual ens tracta de manera meravellosa cada vegada que estem de visita per la Gaiata.

Personalment m’agradaría donar-vos les gràcies pel gran tracte que rebem cada vegada que anem a Magdalena, per l’atenció rebuda i per la predisposició per tot el que vuigam a cada un dels fallers que anem, que jo personalment mai havia viscut fins l’any passat. Per finalitzar, volem dessitjar-vos que gaudiu d’unes bones festes i la millor de les sorts per a tots i cada un dels membres de la Gaiata. Una forta abraçada.

Dessitgem que gaudiu de la vostra volguda Magdalena, a la qual enguany no podrem acudir ja que coincideix amb la nostra setmana fallera.

Mari Carmen Navarro i Fernández President Alberto Ponce i Guillén

Fallera Major

102

103

Falla Blasco Ibàñez Mestre Ripoll, de València La Falla Blasco Ibáñez Mestre Ripoll felicita la Gaiata 3 Porta del Sol i a tots els seus membres amb motiu de les pròximes festes de la Magdalena 2020, especialment a les seues madrines Raquel i Stella i al seu president Vicente .

te, que cada any, en virtut de l’estima i la germanor, ens uneix. Gràcies per la vostra amistat. Aprofitem l’ocasió per a enviar-vos una afectuosa abraçada, quedant a la vostra sencera disposició.

Igualment, us expressem, en nom de tota la família de la Falla, tot el nostre afec-

Pilar Armelles i Testera Fallera Major Infantil Daphe Benlloch i Jordán President Infantil Sergio Romero i Sotelo President Ximo Darder i Garcerá Fallera Major

104

105

Foguera Foguerer Carolines, d’Alacant Als nostres amics de la Gaiata 3 Porta del Sol, volem desitjar-los unes Bones Festes de la Magdalena. Aprofitant, per a felicitar-los pel seu aniversari i és que 75 anys fent festa és per a estar ben orgullosos. Per a la nostra comissió serà un plaer acompanyar-vos enguany tan especial així com tots els que vinguen, ja que esperem que el nostre agermanament perdure moltíssims anys més.

A més, volem desitjar-les a les Madrines, Raquel i Stella, així com a Sara, Dama de la Ciutat, que gaudeixen d’aquestes festes que segur que seran les més especials. Un abraç molt fort de part de tots els comissionats de la Foguera Foguerer Carolines, molt especialment de les seues Belleses i Dames d’Honor 2019.

Beatriz Tomás i Tomás Bellesa Infantil Angélika Straub i González Presidenta Infantil Daniela Pedreño i Aracil President Vicente Planelles i Pina Bellesa

106

107

Gaiata 14 “Castàlia” Benvolguts veïns i amics de “Porta del Sol”, és un vertader plaer saludar-vos en nom de tota la gaiata 14 “Castàlia” en aquesta oportunitat que em donen els meus amics de la gaiata 3. Aquest és el meu quart any com a president, i m’agradaria donar l’enhorabona al meu company Vicente per tot el treball que està fent al capdavant d’un sector tan important com és aquest, i ànims per a afrontar els reptes que encara té per davant. Aquest agermanament entre els nostres estimats sectors continua igual o més fort cada any que passa i, com vaig dir l’any passat, espere continue per molt més temps. En aquests dies previs a les nostres festes, volem felicitar tant l’equip de la gaiata 3, com l’equip de la gaiata 14, perquè han aconseguit fer dos llibres meravellosos, unes grans presentacions i, amb moltes

nits i dies d’esforç, els monuments que mana la tradició perquè la llum de la magdalena no decaiga en cap dels dos sectors. De bon segur que tot l’esforç tindrà la seua recompensa i passeu unes grans festes presidides per les grans representants que són Raquel i Stella. Només em queda desitjar als socis, veïns, comissió i empreses col·laboradores de Porta del Sol, unes meravelloses festes fundacionals, convidant-vos des d’ací a passar per la carpa d’aquesta gran gaiata i gaudir dels molts actes que us hauran preparat per a festejar el seu 75é aniversari. Bones festes de la MAGDALENA 2020!!!!

Cyinthia Broch i Más Madrina Infantil Lucía Benítez i García President Daniel Martí i Andreu Madrina

108

109

Monuments

Activitats, i Actes

112

Realització dels monuments: Equip de “Matadero”

Somni de festa Artista: Eli

113

Arrels i MitologĂa Artista: Provin

r o d a x r o c s e â&#x20AC;&#x2122; l e d s e g at m I

Equip de treball

116

El camí cap a la magdalena 2020 discorre serpentejant entre els mesos compresos des de juliol de 2019, quan Sant Cristòfol marca la fi de l’anterior cicle fester, fins a març del 2020, quan s’aconseguisca la meta, la nostra setmana gran, que enguany té un significat especial per ser el del 75é aniversari de les festes i d’aquesta gaiata, juntament amb el d’altres onze. Després encara quedaran actes fins a la fi d’aquest any magdalener, amb el próxim sant cristòfol 2020. Un camí que hui recorrerem al costat de les madrines Raquel i Stella, el president Provin i tota la comissió de Porta del Sol fins a arribar al nadal, data de tancament d’aquest llibret. En la pàgines anteriors ja ens han sigut tots presentats i hem anat coneixent una miqueta de cadascun d’ells i elles, sobretot de les Madrines, les nostres protagonistes principals. Ara, de la seua mà, traurem el cap a cada uns de les recolzades per a albirar, encara que siga de manera fugaç, alguns dels moments més màgics i dels actes més importants. San Cristòfol: l’acte del matí, amb la missa en honor al patró de Castelló i el posterior repartiment de cintes beneïdes als conductors, tanca l’anterior cicle fester. Però la nit, amb la gran festa de les gaiates, és simbòlicament, fi i principi. I ací va ser precisament on Raquel va preguntar a Stella si volia acompanyar-la, com a madrina infantil, en eixe recorregut el començament del qual ja es començava a albirar; i on es van reunir en una foto per al record algunes de les Madrines de Porta del Sol d’aquesta última dècada, majors i infantils, al costat de qui fora un dels seus presidents infantils, tot sota el control i supervisió del presi i d’altres membres de la comissió, es clar.

A continuació, seguint un ordre cronològic, hauríem de parlar de la petició, el primer pas de les

117

Madrines del 2020. Va ser el divendres 19 de juliol, quan el president va demanar oficialment a Stella i Raquel, davant els membres de la junta de la gaiata, que foren les màximes representants del sector. I... endevineu què van contestar?

El dijous 1 d’agost vam tindre la sort de poder felicitar a Sara, la nostra madrina del 2019, per la seua elecció com a Dama de la Ciutat; i l’endemà, en l’ermita de Sant Jaume de Fadrell, es va donar oficialment la benvinguda a les Reines, Carmen i Gal·la, i a les seues corts d’honor. A partir d’ací, teníem el temps just per a preparar la presentació (érem els primers), i el mes d’agost va passar volant. Malgrat la calor, va ser un plaer per a Raquel i Stella, acompanyades pel presi Provin, assistir al nomenament de la fallera major de la falla Sant Francesc de Sagunt per al 2020. És increïble l’a gust que ens trobem cada vegada que ens conviden a alguna cosa, que per sort és bastant sovint, són com uns germans de debò i ens fan sentir com un més de la seua família festera. I si no que li ho diguen a Stella, quan la fallera major infantil sortint li va deixar un vestit de bany per a remullar-se en la piscina amb els infantils de la falla. Llàstima que enguany no pogueren vindre a la nostra presentació per coincidència d’actes.

Amb setembre, van arribar, tot seguit, els actes mes importants i emotius per a les nostres Madrines del 2020: el nomenament, la benvinguda de la gestora, imposició de bandes i la presentació. Així doncs, el dissabte 7 de desembre, coincidint amb la celebració de la fundació de la ciutat, en finalitzar la mascletá commemorativa, va donar principi, a la terrassa del casino antic,

118

al costat del nucli d’aquest cèntric sector, l’acte de nomenament de les màximes representants de la Gaiata 3 per a la Magdalena 2020, Stella i Raquel, les seues madrines d’honor, Marina i Mireia, i la resta de la comissió. Un acte senzill i emotiu, durant el qual es va nomenar també a la nova junta directiva, mentre que Sara i Raquel, madrines sortint i entrant respectivament, van arribar al cor dels presents amb les seues paraules, entranyables, agraïdes i molt emocionades. Ja de pas, es va aprofitar l’ocasió per a un photocall sobre fons circense (per a completar els preparatius de la imminent presentació), i com a colofó, un fabulós àgape i en acabant “tardeo” entre amics. Un dia de deu per a una gent de deu.

Tan sols cuatre dies després, el dimecres de vesprada, va ser la benvinguda de la gestora de gaiates, en la Diputació, doblement emotiva, per

119

les nostres madrines i per Sara, Dama de la Ciutat, encara que la pluja va deslluir l’habitual desfilada d’entrada.

El dijous assajos i sopar informal de madrines, presidents i presidentes. I el divendres, 13 de setembre, Imposició de Bandes a la Reina infantil Gal·la y la seua Cort d’Honor, sense la esperada i tradicional desfilada des de l’ajuntament fins al Teatre Principal perquè, una vegada més, la pluja va fer acte de presència com a convidada no desitjada a l’acte. Després, ens vam anar de sopar de gaiata per festejar-ho amb la nostra Stella.

El dissabte 14, arribava el dia de la Imposició de Bandes a la Reina Carmen i la seua Cort d’Honor, amb el posterior sopar i ball fins a la matinada en el Club Nàutic. Aquesta vegada el temps sí que ens va permetre gaudir de l’acte complet, desfilant infantils i majors pel centre de Castelló.

120

121

Després d’un cap de setmana espectacular, amb els nervis i les emocions encara a flor de pell i sense temps per a descansar, vam començar, el dilluns, amb el muntatge i els assajos de la presentació, la primera de les 19 que, en dissabtes successius, tindrien lloc en el flamant Palau de la Festa. I per fi, va arribar el gran dia. La comissió infantil es va reunir a casa de Stella, i la major va fer el propi a casa de Raquel, i des d’ací, vam iniciar el cercaviles pel sector. Ja en el Palau, la Gaiata 3 va protagonitzar una nit màgica. Amb un guió adaptat, basat en la pel·lícula

122

musical “El gran showman”, favorita de la nostra madrina, començava l’espectacle: el decorat senzill i suggeridor, la música, els fantàstics balls dels nostres amics de gaiates, el bon fer de les organitzadores de l’acte, els efectes d’imatges, llums i so, amb l’espectacular col·laboració dels bombos de la Confraria de Santa María Magdalena simulant el baluern en esfondrar-se el teatre en flames, les emotives i nombroses ofrenes i el somriure radiant de les principals protagonistes de l’acte, van acompanyar el relat d’una història sobre la importància de perseguir els somnis fins a aconseguir-los, en un marc de tolerància i integració social, sense rendir-se, encara que calga renàixer de les cendres. Una brillant posada en escena amb un important missatge: construir un món on tots tinguem cabuda, on cadascú puga ser respectat i admirat pels seus valors, sense importar el seu aspecte, perquè tots som únics i admirables en les nostres diferències.

123

I com sempre que s’arriba al cor, a més de lluminosos somriures també va haver-hi llàgrimes. Encara que les més visibles van ser les de les nostres Madrines de la Magdalena 2019, Sofía i Sara, emocionades pels records del seu meravellós any, juntament amb Marc, i pel comiat que se’ls havia preparat, les primeres van ser les de la Madrina 2020, abans de pujar a l’escenari, només començar l’actuació i veure qui feia de gran showman i qui la presentadora que l’acompanyava. Precisament a ella i a ell, Ariadna i David, cal agrair gran part de l’èxit d’aqueixa nit

124

per la seua actuació magistral, per la seua naturalitat presentant i conduint el fil del relat, i per haver-se ficat en el seu paper fins al punt de fer-lo creïble per als que allí ens trobàvem, mirant-los embadalits. Sense ells dos res hauria sigut el mateix.

Abans hem nomenat les ofrenes. No les enumerarem totes però sí algunes de les més rellevants sentimentalment, com la de les madrinetes i presidents infantils del 2018, any que van compartir amb Stella; o la de la Reina Infantil del 2012, Carla Collazos Rovira, acompanyada per les seues Dames de la Ciutat, Marta, Ana, Cecilia i Marina, corte de la qual va formar part Raquel, quedant un fort vincle entre elles des de llavors; o l’ofrena de Leire al capdavant de la Confraria de Santa Maria Magdalena; i la de la gaiata 14, amb els quals estem germanats, amb Lucía i Cynthia com a madrines; i, per descomptat, l’ofrena de la gaiata 19 en nom de la Gestora de gaiates, amb Alicia i Noelia com a màximes representants; així com les ofrenes d’alguns ens germanats com Falla Barri València de Burriana, la Foguera d’Alacant Foguerer Carolines y la Falla el Fènix, de València. I ja per acabar, tots els assistents van poder gaudir del ball, la festa i la bona companyia. Poc temps després de la nostra presentació, madrines i president van participar en la processó de Sant Francesc i Santa Clara d’Asís. Posteriorment van assistir a la presentació de les Reines del Centre Aragonés, i el 12 d’octubre també van poder acompanyar-los en l’ofrena a la Verge del Pilar.

125

El dijous 30 d’octubre, tocava la presentació del cartell guanyador per a anunciar aquestes Festes de la Magdalena 2020. Precisament aquest acte ens va impedir celebrar Halloween recorrent el sector amb la nostra terrorífica comissió repartint caramels, com ja era costum en aquesta gaiata des de fa uns anys, amb la posterior barbacoa en l’escorxador, un altre any serà. A més, uns pocs dies abans, el dissabte 19 d’octubre, vam assistir a València al nomenament de Pilar Armelles i Testera com a fallera major de la Falla Blasco Ibáñez Mestre Ripoll. I més endavant, el 7 de desembre, hi erem convidats a la presentació d’aqueixa mateixa falla, amb l’exaltació a les seues falleres majors. Un acte molt emotiu per a elles, però també per a la nostra Madrina per la gran amistat que les uneix des de molt xicotetes a través de les seues famílies. I és que Pilar i Raquel porten tota la vida compartint falles i magdalena, ofrenes i actes..... Qui les anava a dir que coincidirien com a màximes representants dels seus respectius sectors en les seues respectives ciutats, i damunt germanades.

La falla Barri València també va comptar amb la presència de la gaiata 3 en la seua presentació el 14 de desembre. Ells són els nostres germans més

126

antics, poc ens faltarà per a complir els 15 anys, i és un plaer cada vegada que ens reunim, a Castelló o a Borriana, per a compartir festa i tradicions, esforç i il·lusions. Allí vam coincidir amb la gaiata 15, amb les seues madrines sequioles Lourdes i Alejandra i el seu president infantil Manuel, i la veritat és que ho vam passar genial. Poc després, vam rebre el saluda per a la presentació de la Falla Sant Francesc, de Sagunt. I cap a allí que es van anar Stella, Raquel i Provin, desitjant no perdre’s ni un instant d’un moment tan especial per als nostres amics i germans saguntins, que sempre ens reben amb els braços oberts.

El C. D. Castelló també va comptar amb la presència de les gaiates. Porta del Sol, juntament amb els nostres companys i amics de la Gaiata 1, van ser els primers a assistir convidats al Castália per a animar al nostre equip en el seu partit contra l’Hèrcules, que per cert vam guanyar 1-0.

Per Nadal les activitats gaiateras continuen amb l’encesa de les llums de la ciutat, i actes com el sopar que organitza la Gestora de Gaiates, més coneguda com a sopar de la pascuera, o el berenar per a madrines i presidents infantils, i per descomptat amb l’arribada dels Reis Mags i la seua espectacular cavalcada.

127

A tot aixó caldria afegir els dissabtes al Palau per gaudir de les fantàstiques presentacions de les 18 gaiates restants, els molts menjars i sopars de la comissió, el divendres i diumenges compartint treball i diversió en l’escorxador, i algun que altre acte més que se m’haurà oblidat nomenar, com la batalla de flors de Borriana, on la nostra falla germana va guanyar molt merescut premi, o les paelles que va organitzar la gaiata 10. I sumant-ho tot amb els homenatges a comissions, Galanies, bateig dels monuments gaiaters i presentacions de llibrets (inclòs el nostre), arribem al 14 de març, el tan anhelat dia de començament de la nostra setmana gran 2020. Però tot això formarà ja part del llibret del 2021, com a records inesborrables d’un any que sens dubte romandrà en el cor de Raquel i Stella per sempre, i en el de tots els que formem part d’aquesta xicoteta i cèntrica gaiata.

128

129

Acomiadaments i Records

132

MADRINA MAGDALENA 2019

133

Que ràpid passa el temps! Recorde com si fóra hui cada dia de la setmana de la Magdalena, cada dissabte al Palau, cada acte… I és que ha sigut un any ple de moments inoblidables, ple d’emocions, però sobretot, d’orgull per haver representat a la gaiata 3 Porta del Sol. Tot ha passat tan ràpid que pareix un somni, i la veritat és que és així. Desde que vaig ser madrina infantil tenia al cap la idea de com seria tornar a viure un any tan meravellós de major, i per fi aquella idea es va tornar realitat el día de la Imposició de Bandes. A partir d’eixe moment, sense adonar-me, cada acte anave passant molt de pressa i ja estàvem en la nostra setmana gran. Sense dubte va ser una de les setmanes més boniques de la meua vida, plena d’actes acompanyada per la meua madrina d’honor Raquel i les meues dames Eli, Mari, Patricia i Mar, a totes vosaltres, moltes gràcies. També he gaudit moltíssim coneixent més de prop les festes d’altres localitats veïnes com València, Borriana, Alacant i Sagunt. Moltes gràcies pel vostre acolliment i pel tracte que hem rebut. El meu any com a madrina ha sigut molt especial, en gran part per ella, la meua madrineta, Sofia. Ha sigut la millor companya que haguera pogut tindre, no em cap el menor dubte. Trobe a faltar tots els moments que passàvem juntes en cada acte però sé que sempre ens unirà el record de haber viscut aquesta meravellosa experiència juntes. Mai pergues ese somriure i la il·lusió que et caracteritza per que et mereixes lo millor del mon. Provin i Marc, a vosaltres m’agradaria donar-vos les gràcies per acompanyar-nos sempre i especialment a tu Provin per tota la teua dedicació a la gaiata. El meu any ha acabat i, amb ell, ha començat el de Raquel. Estic segura que serà una gran madrina i que gaudirà moltíssim de tot el que li queda per viure. Amb tot això m’agradaria donar vos les gràcies per totes les mostres d’afecte que he rebut i dir vos que ha sigut un plaer ser la vostra madrina.

Sara Martín i Gimeno

134

MADRINA INFANTIL MAGDALENA 2019

135

Un suspir per a Sofía De vegades quan de veres estas a gust en els qui te rodejen i t´acompanyen, el temps, encara que sigue un any, passe com un suspir. Suspirs plens d´emocions, moments i desitjos que s´han convertit en realitat. Aixó es el que li ha passat a Sofía. La seva Madrina major, Sara, ha sigut tot dulçura i encant, aleshores Sofía ha viscut la millor magdalena de la seua vida, les dos han gaudit de la vida festera, i es per aixó que en el cor de Sofía, Sara es troba en un lloc privilegiat. I qué dir de Provin, sense ell i la seva familia esta Gaiata no seria el que ara és i per aixó hem d’estar-lis eternament agraïts. Tot i aixó que el presi infantil, Marc, ha sigut un més en aquest gran equip castelloner. I es que tots junts han format un “dream team”. Els moments que ha tingut el honor de compartir amb ells i la seua comissió no es podrán borrar mai de eixe petit cor, perque amb la seua germana Valeria, Stella i Carolina formar part de la Gaiata 3 Porta del Sol es mes que un sentiment, es un honor!. Per aixo, gracies a la nostra Gaiata, no pot apareixer la tristessa per que en primer lloc tot arribe a la fi, i en segon perquè gràcies als integrants de la “3” aquest any tan sol es un suspir dels molts instants inoblidables que de segur vindrán. Nomes em queda desitjar-li a Stella que visca cada instant com si fore l’últim, i no cap dubte que estará tan ben acompanyada com Sofía ho ha estat, ja que Raquel, -la nostra benvolguda Madrina- viu i coneix la festa com ningú. Qui millor doncs per a representar-nos!. Gràcies de tot cor a tothom en nom de Sofía.

Familia Sancho i Herrando

136

PRESIDENT INFANTIL MAGDALENA 2019

137

Què dir del meu any com a President Infantil que no sapieu ja? Vaig exercir el meu càrrec amb orgull i molta il·lusió, gaudint al màxim de tots els actes, sempre amb el meu millor somriure, sempre acompanyats per la nostra comissió. Un any del què recorde especialment les vesprades, i alguna nit, de dur treball i nervis en el magatzem de gaiates. Però durant eixe gran any que va ser per a mi el 2019, no he estat a soles sinó al costat de les millors companyes possibles, Sara i Sofía, i el millor president, Vicente (Provin). I a ells tres vull dedicar-los les pròximes línies d’aquest comiat, encara que, per sort, enguany continuaré formant part de la magnífica comissió de la Gaiata 3 “Porta del Sol” com a Gaiater d’Honor, així que realment això no és un adeu sinó un fins sempre: A Sara, vull desitjar-li que gaudi molt del seu càrrec com a Dama de la Ciutat, i dir-li que sempre la recordaré amb molt d’afecte. A Sofia, que s’ho passe genial com Gaiatera d’Honor, amb la seua amiga i còmplice Stella; segur que enguany també es divertirà molt i viurà grans moments que mai oblidarà. I a Provin, només dir-li que m’ha ensenyat molt, i m’alegre un muntó que haja sigut el meu president i m’haja guiat en tots els actes. Gràcies a totes i a tots, sobretot al meu pare per haver fet possible que visquera aquesta experiència inoblidable. Ara cal continuar gaudint de les festes de Castelló en aquesta Magdalena 2020 al costat de dues Madrines tan especials com són Raquel i Stella.

Marc Tomás i Sustaeta

138

Records del 2019

139

Tot començava en la Plaça Major, quan ens reuníem allí per a donar començament a les Festes Fundacionals de la nostra ciutat. Eixe dia va ser molt intens, amb la primera mascleta ja disparada vam anar a Tombatossals i un poc més tard era el torn d’inaugurar la nostra carpa. Viure el pregó des de la carrossa de madrinas era una de les coses què més il·lusió em feia per que des de molt xicoteta sempre m’imaginava com seria eixa sensació i sens dubte va ser molt especial. Finalment, l’enfarola em va agradar moltíssim i va posar fi a un dia increïble. Al matí següent, la Romeria se’m va fer d’allò més amena, a més el temps va acompanyar molt i a la vesprada va tindre lloc la desfilada de gaiates on els nostres amics de València, Borriana i Sagunt van disfrutar moltíssim. Per a mi va ser tot un orgull veure desfilar a la meua gaiata què amb tant esforç l’han realitzat. El dilluns va ser molt bonico veure com Sofía disfrutava tant en la carrossa, estic segura de què va ser un dels actes més esperats per a ella. A la vesprada, amb l’encesa de llums l’avinguda Rei en Jaume es va veure il·luminada al mateix temps des del cel amb el castell de foc i des de la terra amb totes les gaiates, és un dels actes que més em van agradar. El dimarts rebem la visita de les nostres reines i els seus corts d’honor i vam poder passar una estona molt agradable amb elles. A continuació vam tindre l’oportunitat d’acompanyar a la Na Violant i les dónes de companya una part del recorregut cap al seu homenatge i quasi sense parar ens trobàvem en la Plaça Major per tal de conéixer els guanyadors dels diferents premis que s’entregaven aquella nit. Enhorabona a tots! El dijous vam fer una visita molt especial al centre ocupacional Rafalafena i estic segura que a tota la gent que estava allí els va fer molta il·lusió. Per a mi va ser molt interessant conéixer el treball que realitzen totes eixes persones, a més el tracte que rebem va ser excepcional. Encara que el cós no siga un dels meus actes favorits he de dir que m’ho vaig passar d’allò mes be. L’ofrena de flors a la Mare de Deu del Lledo és un acte molt emotiu i especial a la parell ja que és un dels actes en què he participat des de xicoteta i fer-ho enguany com a màxima representant de la Porta del Sol va ser tot un orgull. Però com tot el bo arriba al seu final, l’últim dia d’esta setmana, que amb tantes ganes esperàvem, havia arribat. La pluja ens va impedir disfrutar de la desfilada final però no del vitol que amb llàgrimes en els ulls vam haver de cridar. Encara que molta gent pensa que la setmana de la Magdalena és sempre igual, jo estic segura de què cada una té algo especial i eixa va ser una de les més boniques de la meua vida. Sara Martín i Gimeno

140

141

142

FESTIVAL DE BALLS TRADICIONALS, PATROCINAT PER DÁVALOS-FLETCHER. a càrrec del grup de ball de la Falla Blasco Ibáñez - Mestre Ripoll, de València

143

144

145

VISITA DE LA GAIATA 3 AL CENTRE OCUPACIONAL RAFALAFENA-IVASS El 28 de març passat vam visitar el Centre Ocupacional Rafalafena de Castelló, en resposta a la invitació que havíem rebut de la seua Directora. El centre pertany a l’Institut Valencià d’Atenció Social-Sanitària. Atén regularment a cinquanta persones adultes amb Diversitat Funcional Intel·lectual i està en funcionament des de fa 28 anys, oferint activitats de Teràpia Ocupacional i Programes d’Ajust Personal i Social que tenen com a principal objectiu aconseguir la màxima autonomia personal millorant la qualitat de vida de les persones usuàries d’aquest servei. A l’entrada ens reberen els usuaris emocionats amb vives i aplaudiments, però també el personal del centre i molts familiars, que fins i tot ens havien preparat una traca de benvinguda, com és tradicional a les nostres festes de la Magdalena. La rebuda fou tan especial que a alguns se’ns van eixir unes llàgrimes de l’emoció. La Directora ens va anar mostrant les aules i tallers explicant-nos els programes, activitats i productes que es desenvolupen i realitzen a cadascun d’aquests: - El Taller d’Habilitats Socials, on es desenvolupen els programes de Vida en la Comunitat i Coneixement de l’Entorn, entre altres. - El Taller d’Estimulació Cognitiva, ideat per a treballar la lectoescriptura, el càlcul o l’ús de les noves tecnologies (ordenadors, tabletes, etc.). - Al Taller d’Arts Plàstiques els usuaris ens contaren com havien realitzat la seua pròpia Gaiata –de quasi dos metres d’altura i junt a la qual es fotografiaren els nostres màxims representants– i tots els motius magdaleners que adornaven el centre, donant-li un gran ambient fester. - Al Taller de Confecció vam al·lucinar amb l’enorme qualitat dels treballs de costura que ens van ensenyar. - I, per últim, al Taller de Ceràmica vam poder conèixer el procés complet d’elaboració dels productes ceràmics, tots ells realitzats de forma artesanal. Finalitzada la visita vam compartir juntament amb tots els assistents un magnífic dinar a la carpa del pati. Ens fotografiàrem amb tots els xics i xiques i vam atendre a totes les seus preguntes, perquè ells també tenien moltes ganes de conèixer la nostra Gaiata. Però el temps passà molt a presa i es va fer l’hora d’anar-nosen. Al comiat vam ser obsequiats amb productes de ceràmica elaborats al taller i amb un gran aplaudiment que ens omplí el cor sencer. Certament, la visita als diferents tallers i el tracte tan càlid que rebérem ens va fer reflexionar novament sobre el gran potencial que tenen les Persones amb Discapacitat i que nosaltres desconeixíem. Esperem tornar l’any que ve i compartir amb tot el C. O. Rafalafena la il·lusió per les Festes de la Magdalena. Patricia Pascual Fernández

146

147

148

149

Articles L’ermita de Sant Jaume de Fadrell Castells de Castelló El Castell de Sufera Història dels Càtars i el seu pas per Castelló Jaume I i Na Violant d’Hongria Història d’una llegenda: El Cid Mitologia i llegendes com part de la història De Arse a Sagvntvm L’ordre del temple a Castelló

d’Història

153

L’ERMITA DE SANT JAUME DE FADRELL Parlar de història és parlar de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell. És per això que l’hem triada per al reportatge fotogràfic de la nostra comissió en unes festes tan significatives com les d’enguany. Aquesta ermita data del segle XIV, encara que va ser transformada durant els segles XVII i XVIII. Es troba situada en la partida de Fadrell, en el Caminàs, i forma un conjunt arquitectònic catalogat com a Bé de Rellevància Local. Conserva una interessant sala gòtica i un retaule medieval, a més d’albergar el museu Etnològic Municipal. La primera notícia sobre el lloc de Fadrell és de 1178 quan el Rei Alfons II d’Aragó concedeix el Castrum et Villam de Khadrell al Bisbe de Tortosa Ponç de Munelles, per la consagració d’aquella catedral. La vella alquería de Fadrell, que ja habien habitat posiblement els romans i els àrabs, era la major entre les localitzades junt al Caminàs. Després de la conquesta del Castell de la Magdalena al 1233, el Rei Jaume I l’entregà a l’Ordre de Calatrava i posteriorment a la de Santiago d’Uclés, que readapta l’edifici, constuint una ermita dedicada al seu patró Sant Jaume i un cementeri encara subsistent. Aquella primitiva ermita, actualment Saló Gótic, apareixia presidida des del 1545 per un retaule de pintura gòtica, obra del pintor Pere Pertús, conservant ara al seu lloc original. Es tracta de l’únic retaule de eixes característiques i època en tota la ciutat. El saló gòtic fou abandonat com església de l’ermita de Fadrell els últims anys del seglo XVI quan l’obrer de Vila Llorens Pellicer començà la construcció de l’actual. El recinte es trobava fortificat i rodejat de muralles, protegit per una torre quadrada, encara en peu junt al pati de l’ermita, encara que sensiblement transformada. A partir de 1696 l’ermitori i les seues dependències experimenten obres de transformació. Ignasi Vilallave construeix el pòrtic i la nova porta d´accés des del camí i canvia les cobertes de l’església. Al 1704 Miquel Queral Conte reforma de nou l´ermitori, que quedarà en el seu estat actual. Amb porterioritat s’encarreguen algunes pintures i un retaule de fusta per l’altar major, a l’estil rococó, també conservat en el seu lloc primitiu.

154

Les últimes reformes daten de 1983, quan es rehabilita el conjunt baix la direcció de Francisco Segarra i Ramón Rodríguez Culebras. A les seues dependènces s’instal·là el Museu Municipal de Etnologia, innaugurat el 25 de Juliol de 1985, on s’exposen els elements més importants de nostra cultura material. També existeix una maqueta del Castelló medieval.

Aquest vincle històric amb els orígens de la ciutat de Castelló, hi és molt d’acord amb la doble temàtica del nostre llibret d’aquesta Magdalena 2020: d’una banda, “Història, mites i llegendes”, com a temes latents en els fonaments de la cultura i tradicions de qualsevol civilització i societat, i en concret en la comunitat valenciana i en les nostres festes; d’un altra, la història o la memòria dels 75 anys de la Gaiata 3 Porta del Sol.

Ain

Alcalรก de Xivert

Almenara

Castellnovo

Gaibiel

Miravet

Almonacid

159

CASTELLS DE CASTELLÓ La província de Castelló és rica en patrimoni històric i cultural. Bona mostra d’això és la nodrida presència de castells i fortaleses de diferents èpoques que hui dia tenim el privilegi de poder visitar, alguns molt ben conservades. Restes romanes com l’Arc de Cabanes conviuen amb altres musulmans que deixen patent la presència àrab en aquestes terres des del segle VIII fins al primer terç del segle XIII. Destacar també les abundants restes templeres que han donat motiu a la creació d’una popular ruta, així com de diferents èpoques que conformen un mapa privilegiat per a visitants i habitants. Els Castells de Castelló , testimonis gegants i protagonistes de la convulsa història medieval de la província oculten entre Els seus carreus, dovelles i dossers el relat de com el territori castellonenc va ser arrabassat als musulmanes en el segle XIII pel rei Jaume I El Conqueridor per a passar a formar part de la Corona d’Aragó entre molts altres fets històrics que van tindre lloc en les fortificacions castellonenques. Segles després, la història roman entre les seues pedres, disposada a revelar-se davant qui sàpia escoltar-les i dscobrir el seu missatge ancestral. Et convidem a acompanyar-nos per aquest recorregut per les fortaleses de major rellevància, tant durant La Reconquesta com en segles posteriors: Castell de Castellnovo Aquest castell es considera d’origen romà, formant part de la xarxa defensiva de Sogorb. Durant el període de dominació musulmana va ser reconstruït, sobre les restes anteriors, i d’ací el nom de castell nou o Castellnou. A mitjan any 1233 va ser conquistat per les tropes de Jaume I i, posteriorment, seria cedit al noble Berenguer d´*Entença, qui seria el seu propietari fins a finals del segle XIII. L’aspecte diferenciat, respecte a altres aspectes de la regió, prové de les importants edificacions i reestructuracions que va patir a mitjan XV, quan va pertànyer a Beatriz de Borja, que li va atorgar una bella empremta renaixentista per les seues voltes i arcs apuntats, així com per les seues elaborades defenses del recinte exterior. Està construït en maçoneria i cadirat i es conserven els murs a un nivell alt, però faltant-li la totalitat de les voltes i els carreus de portes i finestres. Es distingeixen trams de muralles *unono dels quals encara conserva els merlets, encara que la majoria d’ells es troben confosos entre les cases de voltant.

160

Castell de la Todolella El castell de la Todolella, situat en el municipi del qual pren el nom, es va construir en el segle XIV, dècades després que aquesta zona del Maestrat passara a mans cristianes. Es tracta d’una construcció senyorial i palatina amb caràcter defensiu excel·lentment ben conservada. És una construcció molt compacta, d’alts murs de cadirat, amb quatre cossos que se situen al voltant d’un pati interior i que es destinaven a diferents usos. El cos que alberga la façana principal és el més antic i alt del conjunt i conté les habitacions més nobles de la casa, les alcoves. Els altres cossos alberguen en el seu interior les estades de servei: quadres, paller, etc.; en un d’ells destaca el porxo format per arcs apuntats. Un altre element d’interés és el corredor porticat de la planta primera, a base d’una estructura de fusta del segle XVI. L’accés al castell es realitza per mitjà d’una barbacana. Tots els murs culminen en merlets, fruit d’una intervenció de mitjan el segle XX. Les fàbriques són de maçoneria; els forjats són de biguetes de fusta amb revoltó d’algeps, tot en bon estat.Les cobertes són de teula corba sobre estructura de fusta (grassó), entrebigat de tauló i tea. Es troba actualment habitat i conté elements de mobiliari, acabats, fusteria i decoració de gran interés. El palau de la Todolella és Bé d’Interés Cultural des de 1996. Castell de Morella Declarat Bé d’Interés Cultural, el castell de Morella ha sigut i és una les fortaleses més imponents del Mediterrani. El pas successiu per la zona de civilitzacions prehistòriques, Ibers, romans, musulmans, cristians... han deixat la seua petjada en aquesta impressionant construcció habitada sense interrupcions des de l’III mil·lenni abans de Crist. El castell, d’origen musulmà, guarda entre els seus murs episodis històrics des de la seua construcció,, passant per les successives reformes i ampliacions portades acabe pels cristians a partir del segle XIII. Cada pedra tanca històries, llegendes, aliances i conflictes. Salons i Pati d’Armes que han sigut escenari de les batalles del Cid Campeador, de conteses com la Guerra de Successió, i eix de les guerres carlistes. La característica ubicació d’aquesta fortalesa i edificis defensius, a la part alta d’un turó des del qual es dominen quilòmetres i quilòmetres de terreny, ha fet que Morella entrara, per dret propi, en 2013, a formar part de la llista de “Els pobles més bonics d’Espanya”. Castell de Peñíscola Declarat monument Històric-Artístic en 1931, està emplaçat en la zona més elevada del penyal, a 64 m sobre el nivell del mar, amb un perímetre de 230 m. La història que suporten els fonaments d’aquest magnífic castell és immensa. Va ser edificat per Cavallers Templers entre els segles XIII i XIV sobre una antiga alcazaba àrab. La seua posició defensivament privilegiada, a la part alta d’un penyal, va anar també una

161

de les causes per les quals el Papa Benet XIII, el Papa Lluna, triara la fortificació com a residència pontifícia o palau papal l’any 1411. La construcció dels murs es va fer amb pedra llaurada i totes les dependències es cobreixen amb voltes de canó que arranquen d’impostes molt simples formades per un cordó. Destaca en tot el seu conjunt la sobrietat i solidesa de la seua construcció tant en les estades templeres com en les estratègiques i intricades dependències pontifícies. Malgrat les modificacions introduïdes per Felip II per a dotar d’artilleria la fortalesa i dels bombardejos patits en les nombroses guerres i setges, no s’ha vist substancialment alterada la conformació del castell. Actualment, el Castell del Papa Lluna és mundialment conegut por la seua aparició en múltiples superproduccions cinematogràfiques com El Cid, protagonitzada per Charlton Heston i Sofia Loren en 1961, o més recentment, Joc de Trons, en 2015. Castell de Xivert Aquesta fortalesa, situada en el municipi d’Alcalá de Xivert, en la Serra de Irta és un clar exemple de lloc estratègicament perfecte per al seu ús amb finalitats militars i defensives. Ací s’han trobat restes arqueològiques de poblats de l’Edat del Bronze, els començaments del qual en la península se situen en el segle XXIII a. de C. Mil·lennis després, el lloc es va convertir en una alcazaba musulmana, amb ciutat annexa; fins que l’Orde del Temple la va conquistar l’any 1234. El castell conserva dues parts bastant ben diferenciades: l’àrab i la cristiana.la part àrab comprén el recinte emmurallat extern, obra datada en els segles X - XI. Dins trobem, encara hui, bones mostres de l’arquitectura domèstica dels moriscos. En el cim s’alça la fortalesa templera, que compta fins i tot amb capella, espaioses dependències, estables... així com amb diverses torres. Són notables la parteix sud amb les dues torres circulars i el mur, obra de pedra llaurada, com també ho és una gran cisterna per a proveir d’aigua el castell. Als peus del castell, en el terreny comprés entre el cim i els cantils de la muntanya de Xivert, es va estendre un nucli de població musulmana (s. X-XI fins a 1609). Després de la conquesta d’aquestes terres per la Corona d’Aragó, els moriscos conversos continuen ocupant-ho en virtut d’un tractat de rendició que permetia la permanència en les seues terres i el manteniment jurídic i religiós dels habitants musulmans a canvi de reconéixer certs drets feudals de l’Orde del Temple. Després de la seua expulsió definitiva, el Castell de Xivert va caure en un prolongat estat de ruïna fins que ja en el segle XX es van iniciar l’obres de restauració per a preservar aquest meravellós testimoni de la nostra història.

162

Castell de Vilafamés Està situat en la localitat castellonenca del mateix nom, a la part alta d’un penyal des del qual es domina una àmplia part de la zona. Situat a la part alta de la vila, on es documenten indicis de poblament anterior (Abric del Castell), la seua utilització com a tal és d’origen andalusí, tal com es desprén de la denominació que se li atorga al lloc en diversos documents “Beni-Hamez”. Conquistat per Jaume I en 1233 ha patit diferents reformes al llarg de la seua història, sent els seus vestigis més antics del segle XIV; moment en què el maestre de l’Orde de Montesa obliga als habitants de Vilafamés a reparar i reforçar les fortificacions del lloc (1375) alhora que es transforma en un gran castell-palau. La torre de l’homenatge circular, la seua característica més icònica, data del segle XIX, quan va servir d’enclavament estratègic per a tractar d’imposar-se en la contesa d’importants batalles lliurades durant les Guerres Carlistes, com en bona part de la província de Castelló i constitueix un dels pocs exemples d’arquitectura carlista de la Comunitat Valenciana. Castell d’Orpesa El Castell d’Orpesa va ser inicialment construït pels musulmans, els qui van abandonar Orpesa la Vella per motius estratègics i de seguretat. Basta que et situes en ell per a comprovar l’absolut domini visual que es té de l’horitzó mires on mires. Posteriorment, i donada la seua importància castrense, va ser conquistat per personatges històrics com El Cid (1090) o el Rei Jaume I (1233). Durant l’Edat mitjana el castell va pertànyer a l’ordre dels Hospitalaris fins que va ser conquistat pel rei Jaume I. De les famílies que van governar la vila posteriorment, cal destacar a Jofre de Thous qui va fortificar el castell i les muralles. A l’origen la planta d’aquest castell era poligonal regular, amb sis torres obertes en ventall, i una potent torre major de planta trapezoidal. Aquesta estructura li conferia un magnifica posició enfront de l’invasor, del qual eren avisats a través del sistema de vigilància de les torres de la costa. El setge del mariscal Suchet en el s. XIX, va propiciar la destrucció de la fortalesa. Castell d’Aín Està situat a la part alta d’una muntanya, custodiat per pins eminents de els quals sobreïx la torre de l’homenatge entre les restes que encara es conserven. Encara que el seu estat és bastant ruïnós, l’estampa sembla treta d’un conte. D’origen àrab va ser conquistat per les tropes cristianes als musulmans l’any 1238. Compta amb diversos recintes murats defensius amb torre auxiliar *barbacana exterior, aljubs, dependències i torre de l’Homenatge cilíndrica de singular factura amb pont llevadís interior i fossat. Cal destacar l’espasa medieval que es va trobar en la zona,una peça singular en molt bon estat de conservació. Una important troballa arqueològica, trobat durant les excavacions dirigides per Vicente Vivó.

163

Castell d’Onda El castell d’Onda, declarat Conjunt Històric-Artístic i Bé d’Interés Cultural en 1967, està cimentat sobre restes d’un poblat romà sobre els quals els musulmans van alçar, en el segle X , la construcció original. L’estructura primitiva apareix sepultada baix diferents reconstruccions dutes a terme al llarg dels segles, com les nombroses millores i reformes que va patir després que els musulmans hagueren de cedir el castell, després de la seua derrota davant l’exèrcit aragonés. Va arribar a ser conegut per la seua gran grandària com el “Castell de les 300 torres”i la quantitat d’elements defensius que li van ser afegits al llarg del temps, perquè es deia que tenia tantes torres com dies té l’any. Des de fa uns anys es troba en procés de restauració. En l’actualitat alberga un museu, en el qual destaca l’exposició de algepseries musulmanes procedent d’una casa palatina de principis de segle XIII. Castell de Mauz El Castell de Mauz és d’origen àrab i va ser construït en el S. XII. Hi és situat en la cúspide del turó Suera Alta a una altura de 582 m d’altura. Actualment es troba en ruïnes, però la seua silueta retallada abruptament és una de les més cridaneres dels castells de la Serra d’Espadà, i encara s’aprecien grans llenços de muralles i la part inferior del que degué ser la torre major. Està associat a quatre alqueries musulmanes a les quals donava protecció i que, després de la conquesta, van ser agrupades en un únic nucli urbà, l’actual Suera. Aquest castell gaudeix d’una ubicació excepcional, coronant un elevat turó, un lloc excepcional i de difícil accés; perfecte per a defensar el terreny durant segles, en èpoques passades quan les guerres i les bel·ligeràncies eren contínues. Castell de Gaibiel Se situa a la comarca de l’Alt Palància, al costat dels límits amb la província de València i de Teruel.ya en el segle XXI s’ha descobert que la muntanya Sajolida, turó on s’assentisca el Castell de Gaibiel, també va ser triat per pobladors Ibers per a alçar assentaments que gaudiren de bones caracterísitiques autodefensives. Aquesta àrea muntanyenca del sud de Castelló va ser de les últimes zones que van caure en mans de la Corona d’Aragó durant La Reconquesta. Com va ser habitual en aquells segles, la alcazaba original va ser sustituída per una fortalesa cristiana millor preparada i amb millors elements defensius. La història va seguir el seu curs, i el Castell de Gaibiel també va ser testimoni de les Guerres Carlistes i, fins i tot, de la Guerra Civil Espanyola, quan es va fer ús d’ell durant una batalla, excavant-se trinxeres encara visibles.

164

Castell d’Almenara D’origen àrab, fortificació medieval amb Torres anomenades “L’Agüelet” i “L’Agüeleta”. En el segle XI es coneix que Almenara era davantera entre els estats taifes de València i Tortosa, depenent d’aquest últim. La ceràmica oposada al castell especialment la canviada de nom “califal” ens permet afirmar que l’origen del castell va ser, almenys, en el segle X. Castell d’Almonecir Monestir àrab edificat a principis del segle XII amb funcions militarslen a Vall d’Almonesir, abandonat en el segle XVI. El Castell es troba assentat sobre un promontori en el centre de la vall. És de tipus montà, de planta irregular, consta d’un recinte rectangular intern, limitant els seus extrems una alta torre de l’homenatge, de planta rectangular amb un costat corb, conservada fins als merlets i amb sageteres. Aquesta conserva quatre plantes. El Castell de Miravet Els assentaments humans als voltants del Castell de Miravet es remunten a l’època prehistòrica segons revelen diversos jaciments neolítics oposats. La localitat de Cabanes va ser fundada en època romana com una vila d’esbarjo en la Via Augusta amb el nom de Ildum. Les primeres notícies històriques que es tenen del castell daten de l’època del Cid Campeador, qui el va conquistar als moros l’any 1091. Entre 1093 i 1103 Sancho Ramírez i Pere I d’Aragó van nomenar diversos governadors a fi de contindre la invasió dels almoràvits, però no es va poder consolidar la conquesta. Pere I ho va retindre fins a l’arribada dels almoràvits en 1103, que ho van convertir en el seu baluard principal. Donat per Jaume I en 1225 al bisbe de Tortosa, Ponç de Torrelles, va ser conquistat definitivament en 1233 o 1234, probablement pel mateix bisbe. El poblat va ser abandonat juntament amb Albalat, en 1575, quedant agregat a Cabanes en 1575. Tot el Castell va ser cap d’una gran demarcació territorial hui repartida entre els municipis de Bell-lloc, Cabanes i Torreblanca. A principis del segle XV, consta que Miravet tenia 15 focs, i els seus veïns. Va ser abandonat a principis del segle XVI, havent de ser annexionat juntament amb el castell d’Albalat a Cabanes. El Castell de Miravet és un dels exemples dels denominats «Castells Montans» situats en terreny rocós amb accessos en fort pendent. De planta irregular, posseïa un fossat artificial que el defensava en la seua part més assequible. El castell manté els seus murs laterals, les seues defenses prèvies, restes de torres i algunes dependències internes i merlets. Va tindre doble recinte inferior on es troben restes arquitectòniques, vestigis d’habitatges del seu antic poblat i l’arruïnada església de Sant Martí i Sant Bartolomé. Constava de diversos recintes emmurallats adaptats a l’abrupta orografia sobre la qual s’alça, que es poden observar gratament, encara que hi ha parts derruïdes, tant la torre de l’homenatge, un església, un aljub i el portó final de la fortalesa estan en bon estat. Informació facilitada per Turisme de Castelló

Morella

Orpesa del Mar

Sueras

PeĂąiscola

Todolella

VillafamĂŠs

Onda

167

CASTELL DE SUFERA Actualment, està estesa la creença que del castell de Cabanes, en el Parc Natural del Desert de les Palmes, no queda res, inclús hi ha qui creu que com a Castell de la Sufera, es denomina únicament a la roca cretàcica inaccessible que amb les seues escarpades parets assembla un castell, sent el mateix inexistent. Creant un halo de lloc misteriós. La veritat, és que he pogut comprovar com si que queden restes tant del castell com de la seua aldea, per a accedir a estes restes cal fer-ho des del seu vessant est, començant a caminar des del fons del barranc de Miravet, obrint-se pas entre la mala herba. Qualsevol altre intent d’accedir des d’un altre vessant, requeriria d’un nivell molt elevat d’escalada, per exemple, accedint des del camí que uneix el paratge de Les Santes amb la cima del Bartolo, doncs seguint una senda per la cresta de la roca, arribaríem a un precipici de baixada i a una paret vertical de pujada fins al castell per a salvar la bretxa que l’aïlla. Per a parlar sobre l’ocupació humana d’este lloc, cal remuntar-se a l’edat del Bronze, ja en aquella època, es va establir un poblat en la zona plana del vessant sud, al costat del precipici que la delimita pel sud. Resulta evident que el lloc reunia condicions d’habitabilitat per a aquells grups, perquè el faralló rocós, oferia seguretat en cas de necessitar-la. Ja fa anys D. Josep Lluís Viciano Agramunt, va trobar testos de ceràmica de l’edat del Bronze i una punta de fletxa realitzada en sílex caiguda probablement des de l’aterrossament superior, així com un taló de destral de la mateixa època. Durant les meues prospeccions els anys 2017 i 2018, he pogut trobar ceràmica de l’edat del Bronze, destacant un test amb unes incisions fent ondes i una peça de sílex treballada amb alguns colps. Durant una visita realitzada amb D. Josep Lluís Viciano i l’arqueòleg de la Diputació de Castelló D. Gustavo Aguilella, el mes de desembre del 2018, vam poder trobar més ceràmica realitzada a mà, sense torn, de l’edat del Bronze, una pedra de rodeno (portada d’un altre lloc) amb incisions que denoten la seua utilització com a esmoladora i un fragment de falç de sílex. Del poblat de l’edat del Bronze, no és possible distingir les llars, únicament queden els vestigis que he anomenat i una llarga paret fent funcions d’aterrossament, probablement per a albergar la cons-

168

trucció de cabanyes, junt amb una terrassa natural en la roca, lloc privilegiat, ben orientat, a la vora dels precipicis que donen al barranc de la Codina. Centrant-nos en el Castell de Sufera (Castrum Çufera), el que queda del mateix, està en l’interior de la vall de Miravet, situat sobre una plataforma rodejada de precipicis, el punt culminant de la qual s’eleva a una altura de 501 metres sobre el nivell del mar, en el terme municipal de Cabanes. En els primers segles de l’Edat Mitjana, es produïx una ocupació d’altura en llocs fortificats i una disminució de la població en les zones baixes. Este poblament en altura, suggereix la imatge d’una població de condició lliure i economia fonamentalment pastoral o en el cas que ens ocupa, també agrícola, perquè el barranc de Miravet molt pròxim ofereix moltes possibilitats de cultiu. Els husun o castells rurals seran un dels trets fonamentals del rerefons social de la projecció musulmana en la regió valenciana, donant refugi a les comunitats rurals lliures assentades en el seu territori en cas de perill. D. Guillermo Andreu Valls, cronista Oficial de Cabanes, ens comenta que: “l’empremta dels àrabs en l’actual territori del Desert de les Palmes i contornada, ha quedat patent en els topònims dels castres més famosos del seu entorn: els castells d’Albalat, de Miravet i de Sufera, que, amb les seues empinades, agrestos i romàntiques ruïnes, tenen encara per a les gents del territori l’encant subjugant del “temps dels moros”. Andreu Valls, ens aporta una interessant dada per al coneixement del Castell de Sufera i de la seua història; “…….quasi ens atreviríem a dir que és de l’època en què la Zufera dominava el territori de Miravet. És un document llatí de Sant Joan de la Peña de l’any 1100 – Quasi contemporani de la làpida (sepulcral àrab) d’Aafra, d’Albalat (datada l’any 1061 de la nostra era cristiana) – Que ha sigut estudiat i transcrit pel senyor Ramón Menéndez Pidal i conté la donació que el rei Pere I d’Aragó (1094 – 1104) fa a Muño Muñoz del “castell d’Azafuz” en “era M C XXX VIII ‘in’ mense juliol ‘in’ Orpin (?) ‘in’ anno quando fuit fabricata Azafuz”, castell immediat a Guelga, Orpesa o Auropesa i Castiglione, identifiquem estos per l’il·lustre polígraf amb Culla, Orpesa i el primitiu Castelló de la Plana, i dient del primer: “Azafuz m’és desconegut”. Per a nosaltres este enigmàtic Azafuz és el castell de Sufera, perquè basta llegir la paraula en sentit invers, al mode àrab, perquè ens done Zufaza o Sufera, bescanvi motivat, sens dubte, per la transcripció al mencionat document llatí del topònim àrab inadvertit per l’escriba medieval, teoria que vam exposar en 1967 a l’il·lustre filòleg Dr. Manuel Sanchis Guarner que l’ha considerat plenament admissible tenint en compte a més les referides circumstàncies geogràfiques”. Cal notar que en el document de l’any 1100, es diu que el castell de Sufera va ser fabricat l’any 1138, el que sens dubte ha de ser un error, no pot parlar-se l’any 1100 de l’any 1138. La nostra teoria és que es deu a un error en l’orde de les lletres llatines, havent d’estar la M i la C canviades, pel que l’any seria el 938. En el segle XI, els aragonesos van passar a ocupar zones situades al nord del Millars, o almenys part d’elles, convertint-se esta zona en un important punt estratègic, atés que eren

169

els primers territoris costaners conquistats pels aragonesos, la documentació de l’època prova que en els anys 1093 a 1103 hi havia senyors o governadors aragonesos en la Plana de Castelló, a Montornés, Miravet, Orpesa i Culla. Inclús, com hem vist, hi ha un document de l’any 1100 pel que el rei Pere I d’Aragó concedí a un cert “Muño Muñoz” (Monnío Monnióz en el text original) un nou castell anomenat Azafuz (Sufera) i una vila anomenada Ova per a poblar-la. Ambdós situats en el terme de Montornés. Però després de l’any 1103 les forces aragoneses van haver d’abandonar la comarca als almoràvits, que ja s’havien apoderat de València l’any 1102, per la qual cosa resulta probable que el Castell de la Sufera no arribara a repoblar-se pels aragonesos en eixe període de temps, o si ho van fer va ser molt breument. Els indrets mencionats en el document de l’any 1100 trobat en Sant Joan de la Peña, no són posicions aïllades sinó que s’enllacen harmònicament amb altres fortificacions en una estructura militar que s’empara en la muntanya defugint les planes marginals. Estos castells estaven enllaçats per un camí interior que en aquell temps va haver d’estar molt transitat perquè al seu pas es troben cultius i fonts, coses que falten anant pel costat del mar. Es pot seguir venint del castell d’Albalat pel Brusseral i l’Aljub al castell de Miravet; remunta el barranc pel peu del castell de Sufera i la font Tallà per a acostar-nos al pla de Miravet; faldeja la muntanya Soriu, o siga el Bartolo, passant per l’actual convent del Desert de les Palmes; deixa al costat el castell de Montornés i planejant arriba al coll de la Parreta Alta, per a abaixar al castell de la Magdalena i seguir cap a Fadrell internant-se en la Plana. D’este camí deriven altres interiors: el que va a Montornés des del coll del Mas de Cosín enllaçant-lo més directament amb el castell de la Magdalena; els que abaixen del Pla de Miravet cap al mar; i el que de la font Tallà va en la mateixa direcció pel coll de Benicàssim. Per a vigilar-los es van establir llocs fortificats en la Parreta Alta (actualment denominada “Les Creuetes”), en Salandó prop del mas homònim on poden trobar-se restes de ceràmica i d’habitacions (murs de pedra en sec, blocs de brancals, etc.) i en l’última de les Agulles de Santa Àgueda. En general són construccions fetes de pedra seca, idèntiques a les de la Mola del Morico, encara que en el cas de “Les Creuetes” hem pogut comprovar com es van utilitzar murs de maçoneria amb argamassa principalment en la torre situada més a l’est (la de més fàcil accés) i com sempre, en tots ells, hem pogut trobar algun test de ceràmica ordinària i factura musulmana. A l’ocupar la inexpugnable roca de Sufera els aragonesos van tindre el control del camí, tallant el pas des de Sufera i l’últim puntal de les Agulles. Llavors es van haver de fer els dos murs que baixen paral·lels al fons del barranc pel vessant de ponent de les Agulles, aspra i boscosa, difícil de vigilar. Hi ha en aquell domini aragonès junt a la Plana una manifesta desproporció entre la magnitud de les obres i la pobresa de l’espai, una desmesurada preocupació defensiva, i la raó va haver de ser el retorn dels almoràvits.

170

Les dades que donen els anteriors documents ho permeten creure. Anomenen Quelga, la Muntanya Roio, Kastilgoneja en els anys 1094 i 1096. En 1100 Pedro I d’Aragó concedeix a Muño Muñoz el castell de Sufera perquè el poble i construïsca cases i han ocupat Orpesa; possessions que encara es mantenen en 1103, quan “el Campeador” mor en 1099 i els castellans abandonen València a l’acostar-se els africans. Però els aragonesos van haver de fortificar-se en la Serra amb la intenció de resistir. Si este va ser el seu propòsit, l’arqueologia demostra que no el van complir. A la Mola, a la Parreta Alta (Les Creuetes), al Salandó, a l’últim puntal de les Agulles no hi ha senyals d’una acció violenta, com si hagueren evacuat amb temps de sobra per a deixar els llocs buits i solitaris. A part d’Orpesa, Albisa o Obeisa que anomena Abu Abd-Mohamet, Al Edrisi, anant de Tortosa a València seguint el camí de la costa, llavors el més transitat, als africans (almoràvits i almohades) només els interessaven els castells de Montornés i de la Magdalena, i en ells van deixar senyals del seu pas. El poblat de Sufera, va poder quedar abandonat molt prompte durant la conquista cristiana en la primera mitat del segle XIII, ja que després desapareix completament de la documentació. André Bazzana i Pierre Guichard asseguren, després de les seues campanyes d’Investigació Arqueològica, que la despoblació va ser contemporània a la conquista cristiana duta a terme per Jaume I, perquè únicament troben restes ceràmiques de factura musulmana. Efectivament, durant les meues prospeccions, la ceràmica més tardana que he pogut trobar és algun test de ceràmica esmaltada del segle XII o XIII. Tant el castell com el seu poblat, suposen un jaciment de gran interés per a l’estudi de la ceràmica medieval musulmana donat que entre les seues parets afloren nombrosos testos de factura musulmana. La troballa de dos xicotetes monedes dels primers Àustria, dada que ens dóna D. Francesc Esteve Gálvez, ens crida poderosament l’atenció, ja que els Àustria van ocupar a Espanya el període entre els anys 1516 i 1700. Esta troballa podria deure’s a la seua pèrdua per part d’algun pastor o agricultor que aprofitara les construccions preexistents, com ara el gran aljub o les cases mig derruïdes del poblat. Com apunta Pierre Guichard, es va produir un lent abandó dels antics indrets fortificats en els que van cohabitar cristians i musulmans. Sabem que durant els segles XIII i XIV, els habitants de les fortificacions de la tinença de Miravet, o siga el castell d’este nom i el d’Albalat, van passar progressivament a residir en les noves viles de Benlloch i Cabanes, i al començament del segle XV Miravet ja no té més de quinze famílies. En 1575, els últims habitants de Miravet i Albalat van ser autoritzats pel bisbe de Tortosa a abandonar els seus poblats, ja quasi deserts, per a agregar-se a la comunitat de Cabanes, sense que sapiem res respecte al poblat de Sufera, pertanyent també a la tinença de Miravet.

171

Si la presència dels Àustria a Espanya va començar l’any 1515 i atés que Sufera per eixa època pertanyia a la tinença de Miravet, es podria pensar que també en Sufera habitaria alguna família de forma residual o que les seues construccions van ser utilitzades pels habitants del pròxim Miravet fins que el bisbe de Tortosa donara autorització al seu abandó en 1575. Sabem també que el castell de Montornés va estar habitat fins a finals del segle XV. La població musulmana va cohabitar amb la cristiana durant un llarg període de temps, de vegades, fins a l’expulsió dels moriscos en el segle XVII, així tenim que a Borriol, la seua moreria inclús degué albergar més població musulmana que cristiana en la resta de la vila. En realitat en temps de Jaume I, no es va desitjar l’expulsió de la població musulmana perquè eren els que més impostos pagaven, així doncs no és desgavellat pensar que es mantinguera en Sufera un reducte de població musulmana possiblement controlada per al rei per membres del seu exèrcit. Nombrosos punts arqueològics en les valls de Miravet (barrancs dels Santes i Miravet), llocs on apareix amb regularitat la ceràmica musulmana, proven una estructura de poblament on hi ha un lloc fortificat i xicotetes alqueries a la seua empara, entenent la “alqueria” musulmana com un grup d’entre deu i cinquanta cases i famílies. La reconquista definitiva de la zona de Castelló, va ser consecutiva a la de Borriana per Jaume I al juliol de l’any 1233. A finals del mateix estiu, es van rendir Castelló de Borriana (Castell de Fadrell o “Khadrell”, assentat en el turó de la Magdalena), Borriol, Cuevas de Vinromà, Alcalatén i Vilafamés. Almassora es va conquistar per força al desembre o gener següents i posteriorment, Montornés, Onda i Orpesa, sent ja cristians en 1237. Ignorem la data de rendició de Miravet i Sufera, però va haver de ser pels mateixos anys. Els historiadors han trobat interessants notícies històriques i documentals sobre Albalat i Miravet, però Zufera (o Sufera) va quedar quasi totalment eclipsat per a la història. Anomenada finalment com a lloc habitat en els quatre documents de la donació feta per Jaume I en 1224 i 1225, que van precedir a la seua conquista (en ells es consigna el topònim en la forma Çufere); després de la conquista, va quedar absorbit pel veí i prepotent Miravet. És per això i pel que s’ha dit anteriorment que el més probable és que el poblat de Sufera, quedara deshabitat o que la seua població fora molt minvada després de la reconquista duta a terme per Jaume I. El 27 d’abril de 1225 Jaume I el Conquistador va concedir a Ponç de Torrella, bisbe de Tortosa i al seu capítol els castells de Miravet, Sufera i Fadrell amb tots els seus termes, masies, alqueries i esglésies. En este document el rei indica els límits de la demarcació dels castells de Miravet i Sufera, estenent-se fins a Cuevas de Vinromà i comprenia els termes actuals de Cabanes, Benlloch i Torreblanca.

172

Segons el medievalista Pîerre Guichard, el nom de Sufera estaria relacionat amb la paraula ”Sukhayra” que significa ”xicoteta roca o muntanya”. Bazzan i Guichard suposen que la “roca” que destaca netament en el paisatge, hauria donat el seu nom al poblat (de l’àrab sujaira, la xicoteta roca). La roca protegida per grans precipicis al seu voltant, va ser aprofitada pels habitants del poblat per a protegir-se en cas d’atac. Sufera, ens diu M. Peris en la revista de Castelló 48 (1914), p.3 “va ser una aldea fortificada sítia en l’interior del barranc de Miravet, sobre el vessant oriental de la muntanya que hui s’anomena Sufera, adossada a una gran mola rocosa, escarpada i inaccessible; tan sols per un punt podia pujar-se difícilment l’una darrere de l’altra persona, a l’altura de més de trenta metres, on apareix un altiplà la vora del qual assetjat de precipicis, mesura uns quatre-cents metres; trobant-se a 500 metres sobre el nivell del mar”. He de dir que d’eixe punt per on es podia pujar d’un en u, queda poc, en concret, dos trams de la base d’unes parets realitzades amb pedres unides per argamassa que formarien el camí d’accés, desaparegut a partir del precipici que dóna al sud. La veritat és que per a pujar vam haver-hi d’emprar tècniques d’escalada amb cordes, aproximadament a partir d’una altura de 35 m. per davall de l’altiplà mencionat per Peris en 1914. Fins a arribar al punt on és necessari enfilar, poden distingir-se els fonaments i arrancades de parets d’unes quantes cases, en general de reduïdes dimensions amb parets de dos cares vistes, alguna d’elles perpendicular al pendent de la muntanya, quasi totes realitzades amb pedra en sec. Els treballs d’investigació arqueològica duts a terme per Bazzana i Guichard, en les seues campanyes de 1974 i 1977 van donar com a resultat un conjunt prou interessant de ceràmiques vulgars, probablement de finals de l’època musulmana. En total, una de forma oberta i cinc de formes tancades, destacant una per ser completa i molt característica de les ceràmiques bastes de la zona castellonenca en època musulmana (olla globular, de coll cilíndric amb estries, amb un llavi engrossit el perfil del qual té un aspecte d’arpó, dos anses encintades, fons bombat convex). Un altre sondeig, practicat en una casa situada en una zona elevada, va donar resultats menys interessants. Es va arreplegar un material molt fragmentat, anàleg a què es troba en abundància en tota la zona del despoblat, en el que destaquen les formes de bols o plats (a vegades amb repeu anul·lar i vidriat), les vores ixents de grans llibrells, les anses tornejades i els cordons aplicats i incisos o amb impressions digitals; les pastes presenten poques variacions, sent generalment semi-cuidadas, de color gris o ocre. Durant les meues prospeccions, he pogut trobar abundants restes de ceràmica escampada per tota la vessant sud, est i nord-est, destacant alguns trossos de ceràmica vidriada en distints colors (verd, blanc, marró, beix) de vegades amb la tècnica de “corda eixuta total” i inclús amb algun dibuix geomètric i altres fragments de ceràmiques amb adorns repetitius en forma d’ones, trenes, incisions, etc.

173

També, he pogut trobar un tros de tégula romana (teula plana), encara que no creiem que hi haja existit una ocupació romana en Sufera, però potser si en el fons de la vall, on podria haver-hi una vila o xicotet assentament rural d’època romana. És relativament freqüent que en els assentaments islàmics apareguen ocasionalment materials més antics arreplegats en altres llocs, ja siga com a curiositat o per a reaprofitar-los d’alguna manera, com pot ser per a un paviment, etc. El poblat, relativament extens, s’adapta a les corbes de nivell dels empinats vessants sud, est i nord-est. Cap al sud-sud-est, el poblat està limitat per un xicotet penya-segat. Les construccions estan generalment molt derruïdes; no obstant això es poden encara localitzar diverses desenes de cases, i d’algunes d’elles es pot estudiar la planta i a vegades restes de parets en elevació, en certs casos fins una altura de 2 m. per a aconseguir superfícies terrassades on poder construir les cases. Estes parets, estan cuidades en la seua factura i s’aprecia un cert gust en la col·locació de les pedres en tires horitzontals i/o alternant pedres col·locades en vertical i en horitzontal. La majoria dels murs són de pedra seca, però algunes parets pareixen haver sigut fetes amb més cura, utilitzant morter de calç, i inclús tècniques originals de construcció, com es veu en una casa situada a uns 75 m. més amunt de l’aljub de què s’abastia el poblat, a l’oest del mateix on apareixen dos parets en angle recte amb un aparell semblant al “‘opus’ spicatum” antic, clàssic o preromà, conservat en la tradició alt medieval, tenint la paret principal una longitud de 3,30 m i una alçària d’1,90 m. A este respecte he de dir que esta paret ens pareix excepcional per la seua raresa i delicada factura, per la qual cosa s’hauria d’actuar refermant-la abans que cedisca davant de l’espenta de les terres que conté. Dins del món àrab i coetani a esta paret, hem trobat el mateix aparell, per exemple en un tram de la muralla nord del Castell de Vall d’Uixó. Per damunt del gran aljub, lleugerament cap al sud, hem pogut identificar la base d’una torre quadrada, construïda a base de pedres de bona grandària aparellades en filades horitzontals, rebudes amb morter de calç, suposant una estructura militar fora del recinte del castell acimat, vora les cases del poblat. En la zona nord-oest del poblat, just abans que el pendent es torna més accentuat cap al barranc, hem pogut localitzar unes quantes parets d’una casa de grans dimensions, construïdes a base de grans blocs de pedra (a diferència de les empleades per a les cases d’altres zones o els bancals) formant dos terrasses en angle, segurament protegint el pendent de més fàcil accés al castell acimat. L’ample de les seues parets de més d’un metre d’amplària, denota que esta casa esta-

174

va fortificada. És en esta gran casa on hem pogut trobar un nombre més gran de restes ceràmiques vidriades i amb dibuixos decoratius. La seua situació privilegiada, pròxima al castell, i el seu camí d’accés, denota que va ser una casa important jeràrquicament. És també en l’interior d’esta casa i en els seus voltants, on he pogut trobar fragments de ferro colat. La major densitat de cases i al mateix temps de millor factura, de famílies més benestants (segons es deduïx de la ceràmica trobada), es troba en la vessant sobre el gran aljub, del que parlarem a continuació, mentres que a mesura que ens allunyem del mateix cap al sud les cases estarien més disperses. Cervera i Josep Lluís Viciano Agramunt, en 1981, mencionen el gran aljub (15,87m x 5,30m de mesures exteriors, i 13,87m x 3,65m (en l’extrem nord) o 3,58m (en l’extrem sud) de mesures interiors. Està situat a uns 150m cap a l’est des de la roca superior, ben construït, obrat i lluït, que contrasta amb les restes de les cases de pedra en sec i difícil de trobar a causa de la vegetació que l’envolta, tant exteriorment com interiorment. Conserva no obstant això un gran port de més de 3,5m d’alçària interior que s’ha vist reduïda per les runes provinents de l’afonament de la seua coberta, probablement de volta. Requeriria una restauració o almenys la neteja de l’interior i del seu entorn a fi de preservar la seua conservació, també una prospecció i/o extracció de les runes acumulades, a fi de determinar la seua verdadera profunditat, per davall del terreny circumdant, així com la composició de la seua coberta. Les seues dimensions evidencien l’existència d’un poblat amb un bon nombre d’habitants. Presenta el seu angle nord-est derruït, segurament a propòsit per a ser aprofitat, per exemple per guardar bestiar, perquè els seus murs d’1,00m de grossària en els seus costats menors i d’1,07m en el seu lateral est, pareixen haver sigut tallats. Si no és així l’accés al seu interior haguera sigut impossible si no és botant els seus alts murs. Este gran aljub, assenyala el límit inferior del poblat i havia d’arreplegar les aigües de pluja de l’extensa zona de cases que s’estén entre la roca i l’aljub, obligant els habitants a transportar els cànters amb aigua a les llars des de la part inferior del poblat. Segurament per este motiu, hi hauria cases que disposarien del seu propi aljub, podria ser el cas d’una casa situada a major altura que el gran aljub cap a l’oest que presenta un xicotet recinte, inhabitable, excavat en part en la roca. Segurament, l’aigua del gran aljub, serviria així mateix per a regar les hortes que es disposarien vessant baix, pròximes al barranc de Miravet. Arribats al cim de l’altiplà, poden distingir-se dos zones, la situada més a l’est va ser ocupada pel castell; la situada més a l’oest fora ja de la zona més plana, es torna més agrest i no crec que albergara cap dependència del castell, doncs no hi he pogut trobar cap peça ceràmica, mentres que en la part més plana, situada més a l’est poden trobar-se molts fragments ceràmics. En la zona est encara pot distingir-se la base d’algun llenç de muralla construït a base

175

de pedres irregulars unides per argamassa en l’extrem més a l’est, controlant l’accés al castell pel seu flanc més accessible. Estes parets van poder formar part d’una torre que bé seria la torre de l’homenatge, ja que a més hem pogut trobar en l’extrem est del faralló rocós un aljub a l’interior que seria el de la torre. Si tenim en compte les seues xicotetes dimensions (com veurem més avant), probablement fóra per a ús exclusiu del castell i és lògic pensar que el poblat posseiria el seu propi aljub de bones dimensions. L’aljub és la resta arqueològica del castell millor conservada perquè manté les seues parets interiors arrebossades amb acabat llis, encara que perilla la seua integritat perquè esta creixent a dintre una olivera borda que ja te unes dimensions considerables. L’aljub, de forma trapezoïdal te unes dimensions interiors de 4,8m de longitud i una amplària que va de 2,40m en un extrem fins a 5,50m en l’oposat. L’alçària màxima actual és de 2,50m, però probablement s’ha vist prou reduïda per l’afonament del sostre i el volum de terra i restes vegetals acumulats pel temps. Està excavat en part en la roca i en part construït. Comparant-lo amb aljubs de la majoria de castells, deduïsc que este degué tindre unes dimensions reduïdes, albergant pocs habitants, perquè a més segurament va ser l’únic en el castell. Recorrent la vora de la zona plana est, encara es conserva al nord un tram del llenç de muralla que va rodejar el castell, construïda igual que la resta de muralles, amb pedres irregulars unides per argamassa. Este tram de muralla es presenta inestable, amb clavills i falta de lligam en les pedres superiors, amenaçant de desplomar-se. Coincideix la situació d’este tram de muralla amb l’única zona per la qual es podria accedir des del flanc nord, encara que amb moltíssima dificultat, seguint el traçat d’un clevill en la roca. Podem trobar també en la zona més o menys plana, les arrancades de dos parets paral·leles, entre si i al lleuger pendent, a manera de xicotets bancals. La situació del castell en la part alta d’una escarpada i inexpugnable roca, no sols es deu a qüestions defensives. Sabem que els castells situats pròxims a la costa estaven units visualment entre si utilitzant llums de nit o senyals de fum de dia per a transmetre els missatges. Així doncs del castell de Polpís podien comunicar-se amb el de Xivert a través d’una torre situada enfront de la Serra d’Irta; del de Xivert es comunicaven amb el d’Albalat, este amb el de Miravet, tot seguit amb el de Sufera que visualment connectava amb el de Montornés i este amb algun lloc pròxim al Castell Vell de la Magdalena a través del lloc defensiu situat en la part alta de les Creuetes. Per tant la situació estratègica del castell de Sufera va ser vital per a comunicar els avançaments de tropes enemigues a altres castells a través de la Serra del Desert de les Palmes.

176

HISTÒRIA DELS CÀTARS I EL SEU PAS PER CASTELLÓ El catarisme va ser un moviment religiós nascut d’antigues creences orientals basades en dos principis dualistes fonamentals i contraposats: el Cel i la Terra, el Bé i el Mal. Inspirats en els primers cristians que van seguir les ensenyances de Jesucrist, eren monoteistes però creien en una dualitat creadora, Déu i Satanàs, en constant lluita, amb la convicció que el cos provenia del dimoni i l’ànima de Déu, i per tant només podrien arribar a ell dedicant la seua vida a mantindre les seues ànimes pures -la paraula càtar vol dir pure- i rebutjant el món material. Portaven donçs una vida austera i practicaven la bondat, la veritat, la tolerància i la pau, requisits imprescindibles perquè l’ànima aconseguisca la vida eterna després de la destrucció del cos i l’alliberament definitiu del dimoni. D’ací que foren coneguts com els Bons Homes. Es va tornar molt popular en el sud de França, en el Languedoc, durant l’Edat Mitjana. Fidels als seus principis, els càtars vivien de manera senzilla, sense més béns terrenals que els necessaris per a subsistir. L’oració i el treball manual que cada un triava i havia de realitzar a la perfecció, eren els seus mitjans per a arribar en pau a la mort, que no temien perquè significava l’alliberament final per aconseguir la vida eterna. No van edificar mansions, ni grans llocs de culte, perquè els seus temples eren el seu propi cos, on residia l’esperit de Crist. Quan s’intuïa l’arribada de la mort per malaltia, practicaven l’Endura, la total privació de menjar i beure, abandonant-se a ella en la convicció que només Déu decidia el moment i que la seua ànima, com a esperit de la llum, transmigraria a un altre cos. Els bisbes i els Perfectes encapçalaven a seua sòbria organització. Amb la simple imposició de mans, un creient adquiria l’estat de Perfecte. També qualsevol dona podia ser nomenada Perfecta amb les mateixes funcions que els hòmens, si bé havia de procedir de la noblesa. Este grau, lliurement acceptat, comportava una vida entregada als altres, amb un comportament impecable, ascetisme total, resos continuats, dejunis i abstindre’s de tota pràctica sexual. Tampoc podien menjar carn ni derivats d’animals perquè eren resultat d’una reproducció sexual i domini del diable pèro sí que podien menjar peix, ja que en eixa època es creia que els peixos es reproduïen espontàniament. Qualsevol transgressió de qualsevol d’estes normes d’estricte i obligat compliment: preceptes, significava per al Perfecte la pèrdua del Consolamentum, per a ell i per a tots aquells creients a qui ell l’haguera imposat, ja que un sagrament no era vàlid si l’oficiant era indigne. En el catarisme tots els seus representants havien de ser impecables, encara que els fidels i seguidors no estaven obligats a tan dures normes i tenien prou tolerància en l’observació de les regles essencials. Van convulsionar els dogmes de l’Església Catòlica per considerar que l’Església de Roma havia perdut l’essència dels primers cristians, la senzillesa, pobresa i caritat, convertint-se en una religió ambiciosa i prepotent els fidels de la qual vivien sotmesos a la por i a l’obediència cega. Per això, les seues doctrines xocaven frontalment amb els inte-

177

ressos de la supremacia catòlica de l’època i prompte el catarisme va ser considerat una heretgia. No obstant això, van ser ben acollits per una part de la noblesa i pel poble pla que veien en les formes de vida dels càtars la naturalesa del cristianisme i una alternativa al despotisme medieval del binomi Estat-Església, per la qual cosa, inicialment, practicaven lliurement i tenien molts seguidors a Occitània. La regió d’Occitània, bressol de la major cultura provençal, va caure sota la influència dels càtars I creixent entre la població la reprovació als catòlics i als senyors de la guerra per la seua corrupció i bel·licositat, el que va incrementar les diferències i els recels amb la França del nord que va començar a témer la pèrdua dels seus privilegis per l’auge dels càtars. Amb la fundació de la Inquisició l’any 1184 pel Papa Inocencio III, malgrat el gran nombre d’adeptes i simpatitzants que comptaven entre la noblesa occitana, el rei de França Felipe Augusto va organitzar un exèrcit croat per a perseguir el catarisme. Així va començar una feroç fustigació cap els càtars i els seus seguidors. Se’ls imposà la pena de la foguera com a heretges, sent progressivament aniquilats per tot el Llenguadoc, començant la dispersió dels supervivents cap a Itàlia, centre d’Europa i Espanya en el primer gran èxode religiós a Europa de la història. En el primer terç, del segle XIV van arribar, caminant per antigues calçades romanes i camins medievals de pastors ,van arribar fins a les terres del nord de Castelló els últims càtars exiliats per a assentar-se en les noves terres conquistades per Jaume I, el pare del qual va morir lluitant per defendre els drets de vassallatge sobre el Llenguadoc i la seua població càtara. Açí van trobar refugi i es van integrart entre la població a la perfecció, contribuint amb la seua magnífica preparació al desenvolupament de sectors econòmics com la ramaderia, l’artesania o el comerç donada. Morella i Sant Mateu van ser el seu resguard més significatiu, i en menor mesura Cinctorres, Forcall, La Pobla de Benifassà, Peníscola, Cervera del Maestre, Càlig, Atzeneta del Maestrat, entre altres. A Castelló es pot recórrer la ruta d’estos hòmens i dones, fugitius de fa quasi 700 anys, i descobrir per aquestos camins de Els Ports i El Maestrat, amb el seus traçats medievals, les empremtes del llegat històric i cultural d’aquells que, perseguits per les seues creences, van buscar acollida i un futur en terres castellonenques. Una ruta que és tan sols una part del llarg camí que van recórrer, hui Itinerari Cultural Europeu en commemoració d’aquell èxode, conegut com La Ruta dels Últims Càtars.

Salomé Cazalla i Barrachina

179

JAUME I I NA VIOLANT D’HONGRIA Jaume I, nascut en 1208, va ser fill de Pere II el Catòlic i de María de Montpeller. Hereu de la casa d’Aragó i dels emperadors de Bizanci. Va començar tenint una vida complicada, el seu pare va repudiar a la reina perquè li va enganyar aliant-se amb altres nobles per a aconseguir un successor. Això va fer que Pedro rebutjara al xiquet. Als dos anys, va realitzar un pacte matrimonial per a casar-lo amb la filla del Senyor de Montfort. Pel que va haver de viure reclòs al castell fins als 18 anys. Després de la mort del seu pare en 1213, el Senyor de Montfort es va negar a entregar a Jaime als aragonesos, encara que va acabar desistint per mandat del papa Innocenci III. Sent menor d’edat, va estar sota la protecció dels cavallers templers al castell de Montsó. Aqueix mateix any, la seua mare també va morir i va heretar el senyoriu de Montpelier. Amb tan sols sis anys, i sense pares, va ser jurat en les Corts de Lleida (1214). En 1218, aqueixes mateixes corts li van declarar major d’edat, amb tan sols deu anys. Només quatre anys després, va contraure matrimoni amb Leonor de Castella. Es van traslladar a la catedral de Tarassona i allí, Jaime va ser ordenat cavaller. Encara que poc després, en 1229, el seu matrimoni va ser anul·lat per raó de parentiu. En 1235, a Barcelona, es va casar amb la princesa Violante. Anys després, en 1241, després de la mort del seu oncle Nuño Sánchez, va heretar Rosselló, Cerdanya i Fenolleda a França. Violante, nascuda en Estrigonia, era filla d’Andrés II d’Hongria y Violante de Courtney, i pertanyia a la Dinastia de Árpad, a la qual se li atribuïa una certa ‘santedat’, perquè entre els seus familiars va haver-hi nombroses beatificacions i canonitzacions: Santa Isabel d’Hongria, Isabel d’Hongria, Santa Cunegunda de Polònia, Santa Margarita d’Hongria i la beata Constança d’Hongria. La nova esposa i reina, a penes comptava amb 20 anys, era estrangera i no parlava un idioma comú amb el rei per a poder comunicar-se. Es diu que el seu vertader nom era Ioles o Iolanda però va anar mutant fins el que coneixem hui dia. Després del seu matrimoni amb Jaume I, un temps abans de la gran conquesta de València, es va fer molt popular per aquestes terres, encara que d’ella a penes es coneix el seu rostre, com sol ocórrer amb moltes de les dones de l’època. D’aquesta fèrtil unió van nàixer nou fills, alguns dels quals han sigut essencials per a la història del nostre país.

180

Rememorant els primers anys de regnat de Jaume I, sempre va tindre disputes amb la noblesa aragonesa, fent-li presoner en 1224. Però, en 1227 va donar enfront de l’alçament aragonés, dirigit per l’infant Ferran, que va acabar gràcies a l’arquebisbe de Tortosa amb la signatura de la Concòrdia d’Alcalá. Gràcies a aquest tractat, van aconseguir l’estabilitat per a iniciar les campanyes contra els musulmans, guanyant-se el suport del bisbe i dels nobles. En 1228, els pirates mallorquins van atacar als mercaders de Barcelona, Tarragona i Tortosa. Aquests, no van dubtar a demanar ajuda a Jaume I per a acabar amb l’amenaça. Així doncs, va oferir les seues naus mentre que la noblesa catalana va participar a canvi del botí i els dominis territorials. També, va acordar el mateix pacte amb la noblesa aragonesa, encara que ells volien atacar als musulmans de València. Un any després, la tropa aragonesa va eixir per a conquistar Mallorca, desembarcant en Santa Ponsa i vencent-los en la batalla de Portopí. Encara així, els musulmans es van refugiar en les muralles i van crucificar a diversos soldats perquè els veren les tropes de Jaume I. Aquests no van dubtar a arrasar amb tota la població i es van apoderar de l’illa en pocs mesos. A causa de l’enorme matança, es va produir una epidèmia que va matar a gran part de l’exèrcit de Jaume I. a més, els nobles catalans van voler quedar-se el botí, provocant una revolta que faria que l’exèrcit anara encara més xicotet. En 1230, Mallorca es va constituir com a regne de la Corona d’Aragó. A causa del seu exèrcit minvat, es va veure incapacitat per a conquistar Menorca. Encara així, gràcies al suport de dos nobles aragonesos, un noble català i el comendador de Mallorca van aconseguir el Tractat de Capdepera, pel qual els musulmans menorquins van acceptar el seu regnat en 1231. Quatre anys després, per pressió, van cedir Eivissa i Formentera. En 1931, Jaume I va fixar els seus interessos a València. Es va reunir amb el noble Balasc d’Alagó i Hugo de Folcarquier per a fixar un pla de conquesta. La idea era molt clara: assetjar les poblacions en terreny pla i evitar les fortificades. Però quan van arribar, Blasco va prendre Morella, per tant, Jaume I va prendre Ares fent que Blasco haguera d’entregar-li Morella. En prendre Morella, Jaume I va prosseguir amb la conquesta de tot el regne, dividint-lo en tres etapes. En 1233, amb la presa de Borriana, Peníscola i el castell de Castelló, encara que aquest últim seria cedit al rei en 1242. La conquesta de València va començar en 1238, fins que en 9 d’octubre Jaume I va prendre la ciutat. En 1242 es dirigeix fins a Alzira, conquistant-la aqueix mateix any i fent definitiva la conquesta del Regne de València. Entre 1243 i 1245, amb el Tractat de Almizra es delimiten les àrees d’expansió sobre el territori entre Castella i la Corona d’Aragó. Gràcies a això, Jaume I va tindre un gran triomf sobre la noblesa aragonesa en convertir les terres conquistades en un regne diferenciat, unit a la Corona d’Aragó.

181

La seua última conquesta, en 1243 va ser pel fet que Castella havia sotmés a Múrcia, però els murcians es van rebel·lar. La reina Violante, filla de Jaume I li va demanar ajuda. Llavors, les seues tropes d’Aragó van conquistar el regne de Múrcia. Encara així, per culpa del Tractat de Almizra, Murcia pertanyeria a Castella. En 1269 va eixir de Barcelona per a una expedició a Terra santa, però a causa de les tempestes va haver de renunciar a aqueixa empresa. En 1276 Jaume I va morir, després d’un regnat de seixanta-tres anys. Les seues restes van ser depositades en Santa María de València fins a 1278, però després van ser traslladats al monestir de Poblet. No obstant això, després de la desamortització de Mendizábal, el cadàver va ser traslladat en 1843 a Tarragona, on va ser construït un panteó en la part posterior de la catedral. Encara que en 1952, va tornar a enterrar-se a Poblet, lloc definitiu des de llavors. La vida de Jaume I i les seues conquestes és una part fonamental de la història de la Comunitat Valenciana, però, sobretot, de Castelló. Però també ho és la Reina Violant d’Hongria a qui els cronistes li reconeixen un paper fonamental com a mediadora i consellera de Jaume I, qui li professava un gran respecte. Violant era una dona intel·ligent, els consells de la qual eren molt ben rebuts pel rei. En la Crònica real es veu reflectit l’amor i l’estreta relació que hi havia entre tots dos: “e nós e ella entram alegrament dins lo castell e ab gran alegria menjam”. Compte el seu biògraf que bona part de la pau signada el 26 de març de 1244 entre Jaume I i Alfons de Castella es va deure a ella. La política de particions que es va establir en l’acord matrimonial deixava fixat que els fills rebrien Balears i el que s’haguera conquistat de València. No obstant això, malgrat tot això, és curiós que cada 9 d’octubre, quan es commemora l’entrada de Jaume I a València, a penes es reconega el fonamental que va ser la seua esposa en aquesta entrada triomfal. En una exposició de nom “Princeses de terres llunyanes”, que va tindre lloc en el Museu d’Història de Catalunya i el Museu Nacional d’Hongria, s’aprofundia en la figura de quatre dones que van vindre de terres llunyanes per a convertir-se en reines espanyoles: Violant d’Hongria, Constança d’Aragó, Beatriz d’Aragó i Maria d’Habsburg. Totes elles van testificar el seu paper polític en el si de les estructures de poder de les corts medievals i representen quatre models diferents d’exercir la seua autoritat. En aquella exposició s’afirmava el següent de l’esposa de Jaume I el Conqueridor: “Violant tindrà un paper decisiu al regne, i l’exposició ho demostra amb la reproducció facsímil del Llibre dels Feits del Rei Jaume I, una crònica on la reina Violant sempre apareix en els

182

moments més decisius de la política del país. També cal fer esment que, a l’exposició, es mostren rastres de la vida quotidiana que es duia a la cort de la reina hongaresa, mitjançant la mostra de documents, així com també l’ambient místic de l’època a partir de la presència de Santa Isabel d’Hongria, germanastra de Violant i un referent religiós per a la cort catalana. És aquesta aportació dels nous valors cristians sota el prisma franciscà els que vindran de la mà d’Isabel d’Hongria, una mostra més dels lligams polítics, culturals i religiosos entre Hongria i Catalunya”. Violant va morir amb només 36 anys en 1251, la seua salut s’havia vist seriosament menyscabada després dels nou parts que va tindre en tot just una dotzena d’anys. Uns dies abans havia signat el seu testament, a la ciutat d’Osca, deixant estipulat el següent: “Jo Ioles, per la gràcia de Déu, Reina d’Aragó, de Mallorca i de València, Comtessa de Barcelona i d’Urgell, Senyora de Montpeller, faig la meua última disposició, en la qual, en primer lloc, trie la meua sepultura en el monestir de Vallbona de l’ordre Cirterciense, i desig que es faça la meua sepultura plana, davant l’altar de la santíssima Verge”. En aqueix mateix document es fixava que totes les seues joies i pedres precioses foren distribuïdes entre les seues filles Constança, Sancha, María i Isabel. Violant va quedar exclosa del repartiment de la seua mare perquè ja havia rebut la seua pròpia dote en casar-se amb Alfons de Castella. L’historiador hongarés Ferenc Olivér Brachfeld, biògraf real, descrivia l’arribada del cadàver de la reina al lloc on reposaria per sempre, deixant-nos entreveure la seua molt notable personalitat: «Una nit negra i plujosa d’aquell mes d’octubre… una comitiva fúnebre es per a davant les portes del monestir de Vallbona. L’abadessa, N’ Eldiardis d’Anglesola, descendent de la família dels fundadors, baixa a rebre als nouvinguts. Queda parada en reconéixer enmig del seguici al rei Jaume, al Justícia Major d’Aragó i a uns quants alts dignataris del regne al voltant del fèretre. L’endemà té lloc la cerimònia fúnebre. Al cap de vint-i-quatre anys, en 1275, a la mort de la seua filla Sancha, el fèretre de la reina va ser traslladat a la seua destinació definitiva, segons consta en els arxius del monestir. Allí reposen, en el presbiteri de l’església, la mare i la filla”. El gran suport de Na Violant d’Hongria per la creació de Castelló la va fer mereixedora de ser especialment honrada per la ciutat en les Festes de la Magdalena, mitjançant la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Es diu que, gràcies a ella, en 1251, Jaume I va acceptar el trasllat des del pujol fins el lloc que ara es coneix com Castelló de la Plana, commemorant-se cada any, en romiatge, la ruta que van fer per a baixar a la zona del pla.

Jenny Capdevila

183

185

HISTÒRIA D’UNA LLEGENDA: EL CID Rodrigo Díaz de Vivar, també conegut com El Cid Campeador, va nàixer a meitat del segle XI, encara que no es coneix la data exacta del seu naixement es rumoreja que va ser l’any 1048. Una altra dels seus grans incògnites, a part de la seua data, va ser el lloc on va viure la seua infància, apuntant probablement al fet que va ser en Vivar del Cid, a pocs quilòmetres de Burgos. La seua procedència també és un misteri. Multitud de tesi abasten des que Rodrigo va ser un simple llaurador fins que va pertànyer a la més alta aristocràcia. Tot apunta al fet que, per part materna, és descendent de la noblesa magnat. Els dubtes comencen amb la part paterna, però després de múltiples estudis han conclòs que molt probablement és successor dels Flaínez de Lleó. Així doncs, Rodrigo Díaz de Vivar va pertànyer a l’alta aristocràcia des de la seua infància. Des de molt jove, va haver de servir a l’infant Sancho, que anys després es convertiria en Sancho II de Castella. En aquesta temporada, va aprendre tant a manejar armes com a escriure i a llegir. Quan Sancho va accedir al regnat, Rodrigo va tindre el privilegi de ser el magnat del seu seguici i va ser el “armígero real”, la funció del qual era la d’escuder. Però al llarg dels anys, el càrrec es va anar transformant en el d’alferes, ja que va assumint competències com són: portar l’ensenya real a cavall i ocupar la prefectura de la tropa del rei. Va combatre al costat de Sancho en la guerra que va dur a terme contra el seu germà Alfons VI, rei de Lleó, i amb el seu germà García, rei de Galícia. Gràcies a aquests combats, les qualitats bèl·liques de Rodrigo van començar a ser superiors a la resta de combatents. En ser Alfons VI capturat, Sancho es va coronar com Sancho II de Lleó, rei de Lleó i de Galícia. A causa d’aquests combats, Rodrigo va adoptar el nom de <<Campeador>> a causa de la seua eficàcia en batalles en camp obert. La coronació de Sancho va fer que la noblesa lleonesa es revoltara, sota el mandat de donya Urraca, filla d’Alfons VI. Amb la col·laboració de Rodrigo, Sancho va assetjar la ciutat, però aquest va acabar assassinat segons compte la tradició. Així doncs, Alfons VI va recuperar el tron, unint Castella amb Galícia. La relació entre Rodrigo i Alfons era pacífica i bona, encara que no va tindre cap càrrec que suposara una gran importància, ja que el va nomenar jutge de plets. A causa de la seua bona sintonia, entre 1074 i 1076, Alfons li va oferir en matrimoni a Jimena Díaz, una noble descendent d’Alfons V de Lleó, amb la qual es va casar i va tindre tres fills: Diego, María i Cristina. A causa de la confiança que mostrava el rei cap a Rodrigo, en 1079 va ser destinat per a anar a cobrar les pàries de Almutamid de Sevilla. Però durant la seua estada, Abdalá ibn Buluggin de Granada va atacar al rei sevillà amb el suport de la guerrilla del noble castellà García Ordóñez, que també estava de missió per part del seu rei per a recaptar les pàries.

186

Els dos regnes comptaven amb la protecció d’Alfons VI, però Rodrigo va defensar al rei de Sevilla, vencent al de Granada i fent presoner a García Ordóñez. Arran d’aquest succés, els nobles que estaven de part de García Ordóñez van fer una forta pressió cap al mateix Alfons VI, culpant a Rodrigo d’aquest fet. Segons diferents recreacions literàries, aquest factor va ser el desencadenant de li enemistat entre Alfons i Rodrigo. Però, el major desacord va ser quan Rodrigo, en repel·lir una incursió a Sòria, es va endinsar en el regne taifa toledà, saquejant la zona oriental, lloc que estava sota la protecció del rei Alfons VI. Aquest fatídic succés va fer que el “Campeador” fora bandejat . En 1081, Rodrigo va haver de buscar un nou magnat al qual oferir la seua experiència en guerres. Es va oferir als comtes de Barcelona, però aquests van rebutjar les seues propostes. Així que, va acabar sota les ordenes del rei de Saragossa, oferint els seus serveis com a guerrer. En 1082, el rei li va encomanar anar contra el seu germà, governador de Lleida. Les tropes del “Campeador” van derrotar a les coalicions formades pel governador de Lleida i el seu aliat, el comte de Barcelona, fent presoner a aquest últim. Però això no va quedar així, ja que l’antic rei de Lleida, fet presoner i destronat pel seu propi germà va planejar una conspiració al costat del alcaide Albofalac. Aprofitant que el rei de Saragossa estava combatent, van sol·licitar que Alfons VI enviara un exèrcit a canvi de cedir-li la fortalesa. El rei va veure una oportunitat de luxe per a cobrar les pàries del regne de Saragossa i va marxar amb la seua tropa, capitanejada per Ramir de Pamplona i Gonzalo Salavórez. D’improvís, l’antic rei de Lleida va morir i el alcaide va canviar la seua estratègia: aliar-se amb el rei de Saragossa tendint una trama a Alfons VI. Aquest va acceptar i a l’arribada de les tropes del rei i del propi rei, van començar a atacar, matant als dos comandants d’Alfons VI, eixint ell airós. Poc després d’aquest fet, Rodrigo va tornar al lloc dels esdeveniments sense saber què havia passat, ja que li havien enviat prèviament a una altra missió. Gràcies a això, Rodrigo es va entrevistar amb Alfons, donant-li explicacions i deixant clar que ell no havia tingut cap implicació en aquesta traïció. Encara així, el “Campeador” segueix sota el jou del rei de Saragossa. En 1085, Alfons VI conquesta Toledo. I en 1086 inicia el camí cap a Saragossa, però un exèrcit almoràvit va avançar cap al regne de Lleó, fent que Alfons es vera en l’obligació d’interceptar-lo. L’arribada d’aquest nou exèrcit, que es movien en el compliment de la llei islàmica, feia complicat que el rei taifa de Saragossa poguera mantindre un exèrcit cristià. Fet que va fer que prescindira dels serveis de Rodrigo, fent que Alfons VI tornara a acceptar els seus serveis per a poder enfrontar al nou exèrcit. En 1087, Rodrigo acompanya al rei Alfons a Castella, per a després dirigir-se cap a Saragossa. Una vegada allí, es va reunir amb al-Musta’in II i van emprendre un viatge cap a València per a socórrer al rei al-Qadir de l’assetjament del rei de Lleida, que s’havia tornat a aliar amb el comte de Barcelona per a conquistar la taifa valenciana, protegida per Alfons VI. Rodrigo va aconseguir derrocar la incursió de la taifa de Lleida, però al poc temps, aconseguia prendre Murviedro (en l’actualitat, Sagunt), acostant-se perillosament a València. A causa d’aquesta complicada situació, el Cid va tornar a Castella per a sol·licitar reforços i noves estratègies per a defensar la ciutat. Reforçada la tropa de Rodrigo, es va encaminar feia Murviedro, amb la condició d’expulsar al rei de Lleida. Quan va arribar, València estava sent assetjada per Berenguer Ramón II, comte de Barcelona, el qual s’havia aliat amb Musta’in II de Saragossa. Rodrigo, en veure el complicada que és estava tornant la situació, va realitzar un acord amb al-Mundir de Lleida i va pactar amb el comte de Barcelona, fent que alçaren el setge. El Cid va començar a cobrar per a ell mateix les pàries

187

que abans València pagava a Barcelona o al rei Alfons VI, establint un domini sobre tota la zona. En 1088, Alfons i Rodrigo van tindre un nou desacord. Alfons VI havia conquistat Aledo (actualment, Múrcia), però posava en perill a les taifes de Múrcia, Granada i Sevilla. Fent que les taifes sol·licitaren intervenció de l’emperador almoràvit, el qual va assetjar Aledo. Alfons va anar directe a rescatar la fortalesa i va ordenar al Cid que fora a la seua trobada a Villena per a sumar les seues forces, però aquest mai va aparéixer. Alfons, va bandejar de nou a Rodrigo aplicant-li una mesura extrema per traïdor: expropiar-li els seus béns. Des d’aqueix moment, el “Campeador” va començar a actuar com un cabdill independent i va plantejar la seua incursió en Llevant per pròpia voluntat i no per mandat de cap rei. Començant les seues marxes solitàries en 1089, va saquejar Dénia i després Murviedro. Poc després, amenaça la davantera sud del rei de Lleida i del comte de Barcelona, establint-se a Borriana. Al-Mundir de Lleida, en veure amenaçats els seus dominis, es va aliar amb Berenguer Ramón II de Barcelona, el qual va atacar a Rodrigo en 1090, eixint vencedor el Cid. Després d’aquestes victòries, el Cid va començar a convertir-se en la figura més poderosa de l’orient de la Península. En 1092, Alfons VI havia perdut la seua influència a València per culpa del Cid. Per a recuperar el seu domini es va aliar amb Sancho Ramírez d’Aragó i Berenguer Ramón II, els qui van atacar la Taifa de Tortosa, sotmesa pel Cid al pagament de pàries. A més d’assetjar València. Rodrigo, que estava a Saragossa recaptant el suport del-Musta’in II, va prendre represàlies contra el territori castellà, saquejant La Rioja. Després d’aquests fets, ningú podia fer front al Cid, només l’Imperi almoràvit. Per culpa de les amenaces de l’Imperi, el Cid va voler arribar més enllà en Llevant conquistant València. En 1092, amb Rodrigo encara a Saragossa, el cadi Ibn Yahhaf, secundat pels almoràvits, va promoure l’execució del Cid. A la fi d’any, es va fer amb el poder de València. El “Campeador” en conéixer la notícia, va tornar a València i va assetjar la fortalesa de Ceba (actualment El Puig). Va començar a voltar la ciutat, fent que València demanara un exèrcit almoràvit. Aquest va ser enviat, però a causa del poder del Cid, es van retirar. En 1094, Rodrigo va prendre possessió de la ciutat, fent-se dir “Príncep Rodrigo el Campeador”, derivant finalment en “Cid”. La pressió almoràvit no va desistir de cap moment, però totes les tropes eren derrotades per la potència de l’equip del Cid. Rodrigo en aquell moment, va aconseguir aliar-se amb el nou rei d’Aragó, aliança que li va servir d’ajuda en 1097 quan una nova incursió almoràvit intentava recuperar València. A la fi d’aqueix any, va manar al seu fill home a lluitar al costat d’Alfons VI amb la condició de derrotar als almoràvits, encara que finalment van ser derrotats, perdent la vida del seu únic fill home. També, va prendre Almenara, tancant així les rutes del nord de València. En 1098 va conquistar Sagunt. Establit a València, es va aliar amb Ramón Berenguer III per a frenar als almoràvits. Entre maig i juliol de 1099, el Cid va morir. La seua esposa Jimena, convertida en senyora de València, amb l’ajuda de Ramón Berenguer III va aconseguir defensar la ciutat. Però en 1102, van haver d’abandonar València amb l’ajuda d’Alfons VI. Així doncs, València va ser conquistada de nou pels almoràvits i va romandre en mans musulmanes fins a 1238, quan va ser represa definitivament per Jaume I. Jenny Capdevila

189

MITOLOGIA I LLEGENDES COM PART DE LA HISTÒRIA De vegades és realment difícil, si no impossible, distingir unes de les altres. I de vegades els tres conceptes s’entrellacen en un entramat tan compacte que unes precisen de les altres per a reforçar-se en la seua veritat. Segons el filòleg i historiador francés Georges Dumézil: “Un país sense llegendes es moriria de fred. Un poble sense mites està mort”. Els mites i les llegendes són relats que, d’una manera o d’una altra han influït el transcurs de la història i han modelat alguns fets històrics. La seua influència arrela profundament en la cultura, fins al punt que, de vegades, mite i realitat es difuminen i es confonen amb la hisòria. Els mites i les llegendes han actuat durant la història com a conductors de l’educació a través de les seues moralitats i els seus paral·lelismes. Ensenyaments amagats entre misteris, herois i grandiloqüència. Actualment la ciència s’apodera de la raó en pro de l’evolució humana, encara que aquest fet actua en detriment de l’arrelament de mites i llegendes en l’imaginari col·lectiu. Aquestes són algunes de les llegendes i mites més coneguts de la història:

LES VALQUÌRIES Els mites van ser una peça clau de la cultura i influïen incisiva i decisivament en moltes de les decisions que es prenien, ja fora en l’agricultura, en els viatges, les batalles, etc. En aquest sentit, igual que en la resta de les civilitzacions antigues, els vikings i la cultura escandinava en general, van estar influenciats pels seus propis mites i llegendes. Les valkiries formaven part de la mitologia nòrdica. Aquestes eren dones guerreres, servents de Odín, que romanien immortals i invulnerables sempre que obeïren als déus i mantingueren la seua virginitat intacta. Generalment se les representava com a belles donzelles sobre cavalls alats amb la pell pàl·lida. La seua influència incidia en la creença del poble sobre qüestions com la fertilitat de la terra, l’esplendor dels boscos i la bona salut de les prades.

190

RÒMUL I REM Ròmul i Rem, els fundadors de Roma segons compte la llegenda, van ser alletats per la lloba Luperca després de ser abandonats en el riu Tíber. Aquesta els va trobar i els va alletar fins que van créixer i van ser recollits per un pastor anomenat Faust i cures per la seua dona. A pesar que aquest relat és debatut fins a la sacietat, sembla ser que la veritat és que és una llegenda, un mite sobre la fundació d’un dels imperis més importants de tots els temps: Roma.

TRISTÁN I ISOLDA L’amor com a influència en la història és un tema veritablement ampli. Un dels molts casos que han existit és la llegenda de Tristán i Isolda, pertanyent a la llegenda que envolta al rei Arturo (del qual parlarem més tard). Aquest compte la història d’amor entre Tristán, un jove cavaller de la Taula Redona, i una princesa irlandesa anomenada Isolda. Aquesta història és una ocasió perfecta per a adonar-se de la influència que tenen els mites i llegendes en tots els àmbits de la vida, ja que està basada en tradicions que es remunten a l’ocupació vikinga del Regne de Dublín en el segle X.

EL REI ARTURO Fins a tal punt va arribar la influència de la llegenda del rei Arturo que hui dia és probable que gran quantitat de gent no sabria destriar si el Rei Arturo va ser un rei real o fruit de la literatura. Una mostra més de la difuminada línia que a vegades separa el mite de la realitat. Aquesta llegenda conta, en les seues primeres referències en la literatura cèltica, la història d’Arturo, un rei de Gran Bretanya. Se li presenta com el monarca ideal, ja siga en època bèl·lica com de pau. Aquesta llegenda s’ha utilitzat en la literatura en nombroses ocasions per a explicar l’Edat mitjana i molts dels seus esdeveniments importants. Encara que no hi ha proves arqueològiques fiables que certifiquen l’existència d’Arturo, no són poques les vegades que s’ha plantejat la seua existència com la d’una persona real, o almenys la influència d’una persona real en la llegenda de la seua existència.

193

DE ARSE A SAGVNTVM Sagunt, ciutat que va ser la capital de la Segona Guerra Púnica i casus belli d’aquesta, té els seus orígens històrics en un Oppidum o ciutat alta fortificada ibera fundada entre finals del S. VI a. C. al començament del S. V a. C., amb influències fenícies i sobretot gregues. Els fenicis ens deixaran la vinya com a producció agrícola principal i els grecs el sistema de govern de la ciutat regida per un consell de ciutadans a diferència d’altres poblats que seran regits per xicotetes monarquies, la seua numismàtica en plata però amb llegendes iberes i la petjada en la construcció de muralles ciclòpies. No obstant això, la vida al Tossal del Castell ja es remunta a l’Edat del Bronze, encara que les restes arqueològiques són escassos i molts van aparéixer fora de context degut a l’ocupació de la muntanya des d’aquest període fins a la Guerra Civil Espanyola. Encara que coneixem aquesta fundació històrica a través de l’estudi acadèmic, també existeix la mitològica, amb tota probabilitat menys exacta però sí més idíl·lica. Tota ciutat i tota família romana que es preara, havia de tindre un origen relacionat amb els déus i herois mítics. I Sagunt no podia ser menys. Hèrcules, el semideu que arribarà a ser divinitat, la mort del seu company Zakynthos mossegat per una serp en el coll en intentar beure aigua d’una font, el seu posterior enterrament en el més alt del tossal i els amics d’aquest que es quedaran després de la marxa d’Hèrcules per a construir les seues muralles ciclòpies, serà l’origen diví d’una ciutat immortal el nom originari de la qual serà Arse. Arse serà un Oppidum significatiu per la seua important situació estratègica. Serà una ciutat que ocuparà una vasta extensió de terreny al llarg de la muntanya del castell, des de l’exterior de la Bateria de Daoiz fins a la Lloma dels Bases. Per a fer-nos una idea, l’actual fortalesa solament ocuparia les dues terceres parts de l’antiga ciutat. Però a més, és la primera seca ibera a la Hispània preromana, encunyant-se monedes de plata amb motius grecs i llegendes natives. La seca de Arse és anterior fins i tot a la de la mateixa Roma. No hi haurà una altra població des de Kesse (Tarragona) fins a Carthago Nova (Cartagena) com el Oppidum de Arse. La història comença en el sector més alt del tossal del Castell, on suposadament s’hauria d’haver trobat la mítica tomba del Zakynthos, la qual cosa actualment és la Bateria de la Ciutadella. Entorn d’ella, cap a l’Oest i l’Est, anirà creixent el Oppidum. D’aquest període tenim bastants restes de basaments i llenços de muralles que ens donen una idea de la seua extensió real i en algunes zones, els diferents nivells de murs ciclopis. Com a edifici important cal ressaltar part del podi del Artemision, que segons les fonts romanes serà conegut com el Temple de Diana, deessa de la caça i la lluna i protectora de la naturalesa. A través de les encunyacions numismàtiques s’ha calculat que tindria una població d’uns 12.000 habitants. La peça arqueològica més important serà el bou iber, escultura realitzada en arenisca que rematava un monument

194

funerari del S. IV a. C. situat al costat de la Via Heraclea, trobat l’any 1923 en la Partida de Els Terrers i conservat en el Museu Arqueològic de Sagunt. En Arse començarà la Segona Guerra Púnica, una contesa mundial del moment en la qual fent costat a romans i cartaginesos intervindran pobles de tot el Mediterrani com a ibers, balears, grecs, macedonis, llatins, samnites, libis, númides, celtibers, lígurs i gals cisalpins. L’any 219 a. C. els cartaginesos al comandament del General Anníbal Barca assetjarà Arse i després de huit mesos de setge, l’any 218 a. C. el Oppidum amic i aliat de Roma, caurà en mans cartagineses començant un període de quatre anys d’ocupació. L’any 214 a. C., els Generals Publio i Cneo Cornelio Escipió, enviats per Roma, alliberaran Arse. Així, l’any 205 a. C., el Cònsol i General Publio Cornelio Escipió el “Africà Major” complint un Decret del Senat, iniciarà la reconstrucció de la ciutat tal com narra un pedestal que procedeix del Fòrum Augusteo i que es conserva en el Museu Arqueològic de Sagunt. Amb això començarà un lent procés de romanització en el qual es repararan les muralles de l’antic Oppidum i es construiran nous edificis com el Temple en el Fòrum Republicà datat entre els anys 225 al 175 a. C., encara que possiblement no és anterior al Senatus Consultum de Roma. En el S. II a. C. començarà a aparéixer en la numismàtica el topònim de Sagunt, mesclant-se en les seues monedes les llegendes amb noms de magistrats tant ibers com romans. L’urbs s’acollirà al sistema monetari romà amb asos de bronze i denaris de plata republicans. És un moment de gran expansió demogràfica en el qual s’aconseguiran els 40.000 habitants repartits tant en el Oppidum com en la part baixa de la ciutat, la zona portuària i els poblats de la seua àrea d’influència. El final de període iber-romà o republicà estarà marcat per les Guerres Sertorianas entre el General Cneo Pompeu el Gran i el Procócul de la Hispània Citerior Cinqué Sertorio, entre els anys 82 al 72 a. C. L’any 75 a. C., Sagunt s’unirà al bàndol del General Pompeu que acabarà guanyant la contesa i arribarà a ser Cònsol de la República al costat de Marco Licinio Cras l’any 70 a. C. El Cònsol Pompeu concedirà a la ciutat la condició de Colònia i amb motiu d’això, s’encunyarà asos de bronze que commemoraran aquest important esdeveniment. Posteriorment, entre els anys 4 al 3 a. C., l’Emperador Cèsar August ens atorgarà l’estatus de Municipi. Sagunt ja és una ciutat romanitzada que no acabarà d’oblidar el seu passat. Amb l’arribada de l’Imperi, tindrà un altre moment d’esplendor que es manifestarà en tota una sèrie d’aspectes. El seu territori abastarà al Nord bona part de la Plana, a l’Oest fins a Viver a Castelló i al Sud fins al Barranc del Carraixet a València. Els seus espais públics i privats com el Fòrum Municipal o Augusteo situat a la muntanya del castell amb els seus diferents edificis de l’administració romana de la ciutat, el Fòrum d’Adriano en l’anomenat solar de Quevedo amb el seu Temple i recinte porticat, el Teatre Romà, el desaparegut Amfiteatre, el Circ, els seus temples i santuaris, l’aqüeducte, el pont d’accés al municipi, les diferents àrees de necròpolis amb el mausoleu de la Gens Sergia i Antonia entre altres gens, la Via del Pòrtic amb els seus carrers i cases, la Domus del Musical, la Domus dels Peixos, les Viles Suburbanes i Rústiques de la seua Ager i el seu important i àmplia col·lecció epigràfica. La ciutat aconseguirà una població d’uns 50.000 habitants. També està el Port Comercial que se situava al Grau Vell, sense oblidar els embarcadors dels Estanys d’Almenara, Torre Derrocada a Moncofa, el Cálamo a Borriana i Torre de la Sal en Ribera de Cabanes. Els ports són importants perquè per ells entra la riquesa i la prosperitat del municipi, però també la cultura i les idees ja que la navegació es desenvolupava des dels

195

mesos de març fins a setembre, passant els mariners la Tardor i l’Hivern a la ciutat on els enxampava aquestes estacions. Al Grau Vell, on hi ha registrada una activitat humana entre els S. VI a. C. al S. VI d. C., hi havia un comerç de vi, mel, figues, oli, salaons i altres derivats de la pesca, recipients ceràmics d’ús ornamental i domèstic i productes procedents d’activitats mineres. És un port que tindrà contactes amb altres grans ports del Mediterrani. Les terrisseries del Municipi fabricaran l’àmfora Dressel 2-4 saguntina per al transport del vi local.La crisi econòmica del S. III d. C. no afectarà tant el Municipi com a altres ciutats imperials, convertint a Sagunt en una ciutat opulenta durant prop de 800 anys. Desgraciadament, al llarg de la història, l’urbanisme posterior, l’espoli sistemàtic del Patrimoni i la destrucció d’aquest de manera conscient, ha fet que el passat clàssic de Sagunt desapareguera quasi per complet. No obstant això, les restes descobertes d’aquest passat i els seus corresponents estudis i investigacions que es continuen realitzant, ens ajuden a fer-nos una idea, a vegades molt vaga, del que va ser la Arse íbera, la Arse-Saguntum republicana i la Saguntum imperial fins a l’època visigoda on la falta d’excavacions fa que el registre arqueològic quasi s’esvaïsca en les boires del passat. Sagunt, punt estratègic per les seues comunicacions terrestres i marítimes, el seu ampli territori i els seus edificis per a espectacles, la convertiran en una ciutat romana de primer ordre tant a Hispània com en l’Imperi i un exemple perfecte de Romanització. A més, que en ella començara la Segona Guerra Púnica, és alguna cosa que la projectarà internacionalment al llarg de la Història. Exemple d’això és que el Teatre Romà va ser declarat Monument del Patrimoni Històric d’Espanya, el 26 d’Agost de l’any 1896. Viatgers, pintors i intel·lectuals la visitaran per a escriure, dibuixar i fotografiar les ruïnes d’aquesta Ciutat Immortal.

Valentín Cabrera i Fombuena Investigador històric Assessor Cultural de Sagvntvm Avgvsta

Castell de Culla, segons Cavanilles (1797)

Castell dâ&#x20AC;&#x2122;AlcalĂĄ de Xivert

197

L’ORDRE DEL TEMPLE A CASTELLÓ L’ origen Els templers tenen el seu origen en el context de les Croades, l’any 1119, nou cavallers, capitanejats per Hugo de Pains i Geoffroi de Sant Omer, decideixen quedar-se a Jerusalem per a defensar els Sants Llocs i als pelegrins que els visitaven. Van prendre inicialment el nom dels Pobres Cavallers de Crist, però posteriorment van passar a denominar-se Ordre de la Milícia de Crist i del Temple de Salomó, ja que aqueix lloc va ser la seua seu en Terra Santa. Després de l’aprovació de l’Ordre en el Concili de Troyes (1128), Sant Bernardo de Claraval, «papa-emperador no coronat del seu segle» (1091-1153), va rebre l’encàrrec de redactar la seua Regla, inspirada dins de l’esperit cistercenc. El Temple, doncs, és una conseqüència de les Croades i les seues arrels, pel que sembla, s’afonen en el ribat islàmic (monestir-fortalesa). En Terra Santa, els seus castells es van situar en llocs fronterers o en vetustos poblats i santuaris pagans, van gaudir d’excepcional posició bèl·lica per a defensa i atac, així com d’una base arrelada amb la religiositat popular del lloc que ocupaven. L’Orde del Temple es va expandir ràpidament per tota Europa, encara que la seua seu principal fora França, per a aconseguir finançament per a les seues tasques militars i religioses. Així mateix, van establir una xarxa logística, amb ports i flota pròpia, per a garantir el transport dels pelegrins cap a Terra Santa. En 1131, la seua fama els va portar a la presència del rei d’Aragó i a la del comte de Barcelona, dels quals van rebre donacions i possessions. Més endavant, les noces de Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona, amb Petronila, la filla del nou rei Ramir II va unificar l’acció del Temple en la Corona d’Aragó. Les Províncies i els Encàrrecs del Temple Per a entendre el poder de l’Orde del Temple cal conéixer la seua organització territorial i jeràrquica, considerada amb caràcter general com la primera multinacional de la història, L’Orde del Temple era un tot un, independentment del país en el qual estiguera, i la seua missió continuava sent alliberar Terra Santa i protegir als pelegrins que visitaven els Sants Llocs. Per això, l’Ordre en la zona oriental del Mediterrani tenia una missió principalment guerrera, mentre que en la zona Occidental la missió era logística i financera. No obstant això, els regnes cristians de la Península també estaven en lluita contra l’Islam i per això van acomodar la seua organització territorial i jeràrquica d’una manera més autònoma que la resta del Temple occidental. L’Orde del Temple va crear dues grans estructures: la província d’Aragó-Catalunya-Provença i la província de Portugal. Posteriorment, la província de Portugal es dividirà en dues parts: Portugal d’una banda, i Castilla i León per un altre. En l’escaló immediat estaven les Bailías, des de les quals es regenten les propietats que es posseeixen en diverses comarques, i de les quals depenen els Encàrrecs. L’Encàrrec és un bé immoble de major o menor extensió, localitzat en un determinat territori, que es formava a partir d’unes donacions, acceptades per l’Ordre, sobre les quals s’agregaven compres o més donacions posteriors; al cap del qual es trobava un Comendador que assignava entre els germans, diferents càrrecs o oficis. Aquest terreny, solia contindre una capella, un edifici destinat per a allotjament i sala capitular, amb soterranis per a magatzems i cellers, sempre dotat de quadres i, en fun-

198

ció de la destinació al qual es destinava la seua explotació, d’altres instal·lacions accessòries. La seua gran competència com a administradors d’aquestes explotacions, així com les millores en les tècniques agrícoles i ramaderes introduïdes durant aquest temps, van contribuir a acréixer notablement les seues riqueses i poder econòmic. Va haver-hi quinze encàrrecs en el Regne d’Aragó, sent la més rellevants les de Novillas, Osca, Montsó, Saragossa; Alfambra, Castellote i Cantavieja; a Catalunya altres quinze, d’elles les més importants Aiguaviva, Corbins, Gardeny, Bàrbara, Ascó, Miravet i Tortosa. Després de la conquesta del Regne de València, l’Ordre va agrupar les seues possessions ajuste a quatre Encàrrecs: Borriana, Xivert, Peníscola i València. Al capdavant de la Província estava el Maestre, representant del Gran Maestre de l’Orde del Temple. Donada la necessitat de coordinar les accions i fiscalitzar el compliment de les directrius emanades del Capítol General i del Gran Maestre, en 1250 es crea el càrrec de “visitador”, existint a Europa dos: un encarregat de França, Anglaterra i Alemanya, i un altre en els regnes de la Península Ibèrica. En el cas peninsular, normalment el visitador era el Maestre de la Província d’Aragó. En el cim de l’organització provincial templera estava el Capítol General, en el qual es reunien el Maestre, els principals comendadors i persones representatives de l’Ordre, i en el qual es tractaven els assumptes interns, així com es prenien les decisions precises respecte a concòrdies, vendes, aforaments, etc i els nomenaments de Maestres i Comendadors. La conquesta de València Amb aquesta estructura és fàcil imaginar que possiblement l’interés per assentar-se en la Corona d’Aragó fora impulsar la conquesta del Regne de València i el de Mallorca, ja que amb això protegirien la ruta marítima cap a Terra Santa en el Mediterrani Occidental. Així doncs, en 1148, ja ens trobem que el suport donat al Rei per a la conquesta de Tortosa els va valdre a l’Orde del Temple el senyoriu d’aquestes terres frontereres amb les terres musulmanes del Regne de València. Tenim ja als templers a la frontera de l’Ebre, a l’espera del clima propici per a continuar cap al sud. Mentre al Llenguadoc, una de les regions més riques d’Europa i base de la ruta comercial marítima amb Terra Santa, possiblement a l’empara dels ritus dels antics cristians, portats des de Terra Santa pels propis templers, apareixen uns cristians “purs” (els càtars) que posen en perill la jerarquia de l’Església. En 1210, el Papa Innocenci III declara una Croada contra els habitants del Llenguadoc per l’heretgia càtara, no obstant això, el rei d’Aragó Pere II es posiciona a favor d’ells i els defensa amb les armes. No obstant això, a fi que l’enviat papal Simón de Monfort no arrase Llenguadoc, ofereix com a peça al seu fill Jaime, de només tres anys, el qual és reclòs a la ciutat fortalesa de Carcassonne. En 1213, mor la seua mare María de Montpeller a Roma, ciutat a la qual havia viatjat per a reclamar al Papa la devolució del seu fill. Aqueix mateix any, en la batalla de Muret mor el seu pare, el rei Pere II, defensant als càtars enfront de les tropes de Simón de Montfort. Els nobles aragonesos intercedeixen per l’hereu i aconsegueixen que el Papa l’allibere en 1214 i que, d’acord amb el testament dels seus pares, siga traslladat al Castell de Montsó per a que el Maestre Templari Guillem de Montrodó l’eduque sota la seua custòdia. Amb només 6 anys, Jaume I ja és Rei. L’estreta relació amb els Cavallers Templers va marcar la vida del Rei En Jaume, que li van inculcar la idea de conquistar els regnes de Mallorca i de València. De fet, després de la conquesta de Mallorca en 1231, encara quedava per conquistar la rereguarda, el cobejat Regne de València. Amb la pressió aragonesa sobre Morella i sent el Temple propietari de la frontera a Tortosa, el Rei ja no pot negar-se a iniciar la conquesta de València. En 1233 conquesta Borriana i amb això cauen tots els territoris al Nord, amb això l’Orde del Temple accedeix per dret de conquesta a les possessions de Pulpis, Xivert, Atzeneta del Maestrat i cases i terrenys a Borriana. D’altra banda, en 1294, el Rei Jaume I necessitat de finançament exigeix al Temple la cessió de Tortosa i tots els seus territoris adjacents. Sorprenentment, el Maestre d’Aragó, amb el vistiplau de Jacques de Molay, Gran Maestre de l’Ordre, accedeix a la permuta de les llamineres

199

terres del Senyoriu de Tortosa a canvi de les terres de Peníscola, Benicarló, Vinaròs, Ares, Coves de Vinromá, Salzadella, Albocàsser, Vilanova, La Serra i Tirig. Finalment, en 1303, mitjançant compra, aconsegueixen l’estratègic Castell de Culla, tancant així la possessió del cinturó nord del nou Regne de València. El Temple fins a la seua dissolució La relació de privilegi establida entre el Rei En. Jaime i el Temple va ser mantinguda pels seus successors Pere III, Alfons II i Jaume II. Aquest últim va haver de bregar amb la dissolució de l’Orde del Temple en 1312, establida per ordre del Papa Clement V instigat pel rei de França. No obstant això, al contrari del que va passar a França els monjos no van ser perseguits, ja que ells i les seues possessions van passar a incorporar-se al nou Orde de Montesa. Per això, malgrat la seua dissolució, l’esperit templer va continuar recorrent les terres de Castelló, acrescut en 1403 amb la presència a Peníscola de la cort papal de Benet XIII durant més de vint anys. Les petjades de l’Orde del Temple en la nostra arquitectura militar, civil i religiosa, la toponímia i les nostres festes perduraran per sempre. I això que, malgrat els indicis, encara falta per confirmar documentalment la presència del Temple a la ciutat de Castelló. Van ser els templers uns personatges que en els seus 200 anys d’història van tindre coses bones i, no cal dir, també dolentes, fruit d’un context històric, cultural i religiós convuls. Però després de 800 anys prevalen els aspectes positius d’aquella Ordre de monjos-guerrers, ben organitzats i més ben disciplinats, que tenien un codi amb quasi 700 regles que regien tots els seus actes, van ser bons marins i van tindre la major flota del seu temps, bons banquers, estudiosos, emprenedors i com no guerrers, qualitats que van despertar les enveges dels reis més poderosos de la seua època i que van propiciar la seua traumàtica dissolució en 1312. Des de 1983, l’Associació Cavallers Templers de Castelló té com a propòsit difondre l’important paper que els Cavallers Templers van tindre en la conquesta del Regne de València i la seua permanència en la terres de les comarques de Castelló, a més de reviure els valors templers en una societat renovada. Territoris de l’Ordre del Temple a Castelló, segons Clemente González (1993)

Carlos Feliu

Articles Mites i llegendes Tombatossals Dues llegendes de la nostra comunitat Festes i llegendes populars Llegendes i religió Llegendes i mites del món per a xiquets i grans Expresions populars d’origen mitològic Les propietats màgiques del visc El cavall d’or de Sagunt Amors de llegenda a la província de Castelló Ali i Càntara El barri de les Carolines Història del Drac del Patriarca El rat penat a l’escut de València

de Mites i Llegendes

202

203

MITES I LLEGENDES No hem pogut evitar plasmar ací una publicació del diari castellonenc Mediterráneo que ens va cridar poderosament l’atenció per l’encertat de la seua temàtica amb la nostra en una part d’aquest llibret. Llàstima que tan interessants i ben documentades històries no ens hagen servit de material o inspiració per a les quals ací es recullen, en coincidir la data del seu llançament, 12 de gener, amb la del tancament d’aquest llibre de festes. Encara així, hem cregut convenient reproduir part del seu article promocional doncs segur que alguna d’aqueixes històries coincidirà amb més d’una de les que formen part d’aquesta secció. Una promoció que bé podria servir per a les pàgines que aquest libret dedica a aqueixa mateixa temàtica, encara que sense la intervenció de tan notables erudits en la matèria, la qual fa també referència a l’estreta relació que existeix, moltes vegades, entre la història i els mites i llegendes d’un lloc, i sobre com molts d’ells es converteixen en arrelades tradicions. Publicació del diari Mediterráneo, dissabte 11 de gener del 2020: Als camps de Suera s’oculta la garrofera del diable “Llavors, tu eres de debò el dimoni? Un llaurador de Suera es va trobar un dia, sense pensar-lo, amb el mateix diable. Compte la llegenda que era un home emprenedor com a pocs però la sort no li acompanyava.i va decidir jugar-se la seua destinació i provar sort amb la negociació amb Llucifer al costat d’un de les garroferes on se li va aparéixer. Ho va aconseguir?..... La col·lecció de “Mites, llegendes i tradicions de Castelló” recopila les millors històries de l’imaginari popular de la província i està coordinada pel professor i antropòleg Henri Bouché, en un total de 12 quadernets amb 60 relats i textos d’experts en aquest àmbit, com Jaime Vilarroig, Julià Pastor, José Miguel García Beltrán o vaig gosar Soler, entre molts altres. Tots ells ofereixen l’oportunitat de redescobrir l’imaginari popular, fantàstic, hipotètic o de naturalesa mística o religiosa de les comarques castellonenques. Així, es presentaran dades sobre els fonaments d’algunes celebracions que continuen vigents en l’actualitat, com Sant Antoni o la nit màgica de Sant Joan, a més de breus relats i testimoniatges que s’han transmés de manera oral sobre bruixeria en els territoris del nord i interior de la província. Anècdotes, xicotets estudis antropològics, declaracions recopilades en informes locals....Sabies que a Soneja va viure una princesa que va donar nom a la localitat de l’Alt Palància? I com es va originar la rondalla sobre el gegant de Tírig? Per què motiu es denomina Salt de la Núvia al preciós torrent d’aigua cristal·lina de Navajas? Gràcies a aquestes pàgines el lector s’endinsarà en el terreny del supersticiós amb relats de bruixeria i nigromància, a més d’un acostament a alguns dels rituals religiosos més arrelats de les comarques castellonenques i els santuaris, ermites i fonts de diferents localitats, totes elles destinació de peregrinació com la Cova Santa, d’Altura, o la Balma, de Zorita. Un viatge a través del temps que serveix, també, per a conéixer millor alguns esdeveniments històrics, ja siguen de l’època medieval o més recent.”

204

MITES La paraula “mite” prové del grec “mythos” (conte). Un mite es refereix a un relat de fets meravellosos o extraordinaris els protagonistes dels quals solen ser personatges sobrenaturals (déus, monstres…etc) o extraordinaris (herois). Els mites formen part de la cultura d’un poble, atorguen un suport narratiu a les creences d’una comunitat. El seu origen és un relat oral, els detalls del qual varien a mesura que es transmeten de generació en generació, donant lloc a diferents versions. Una vegada passat a escrit de forma literària, el mite amplia les seues versions i variants, així com el seu valor i interés. Existeixen diferents tipus de mites: - Mites Teogònics: Relaten l’origen i la història dels déus. A vegades, en les societats de tipus arcaic, els homes existeixen abans que els déus i es poden transformar en animals o coses. - Mites Cosmogònics: Són els més comuns i estesos: Tracten d’explicar com va ser creat el món. Moltes vegades són gegants (com Tombatossals), déus o bondats. Respecte a l’explicació de l’origen de l’home, s’esmenta sovint que prové de les plantes, d’un grapat de terra, d’un animal o arbre. - Mites escatológics: Intenta explicar com serà la fi del món, a causa de l’aigua o el foc. Aquests mites consideren que la fi del món serà anunciat mitjançant catàstrofes naturals com a eclipsis, terratrémols o inundacions. - Mites etiològics: Relaten l’origen de l’home i el que li envolta, buscant respostes a les situacions presents. - Mites morals: Aquests mites es troben en la majoria de comunitats i tenen a veure amb la lluita entre àngels i dimonis, entre el bé i el mal. Pretenen donar lliçons i previndre certs comportaments. - Mites històric-culturals: En aquest grup de mites es troben totes les creences que existeixen en una determinada societat, es transmeten d’una manera vulgar i es basen en interpretacions subjectives de la història. Les narracions presenten una sèrie de proves que evidencien falsedat, per la qual cosa, sovint, són dites “llegendes populars”. LLEGENDES Les llegendes són narracions de fets naturals, sobrenaturals o una mescla de tots dos que es transmet de generació en generació de forma oral o escrita. La paraula “llegenda” prové del verb llatí “legere” (triar, comptar o llegir). Generalment, el relat o llegenda se situa de forma imprecisa entre el mite i el succés verídic, i se situa en un temps i lloc familiars als membres d’una comunitat, la qual cosa li dona certa singularitat. En les llegendes que presenten elements sobrenaturals, com a miracles, presència de criatures amb poders extraordinaris, d’ultratomba… etc. i els successos es presenten com a reals, formen part de la visió del món de la comunitat en la qual s’origina la llegenda. En el procés de transmissió oral, les llegendes experimenten sovint supressions, afegits o modificacions culturals que donen origen a tot un món ple de variants. La més comuna és la “cristal·lització” de llegendes paganes o l’adaptació a la visió infantil, quan el canvi dels temps ha reduït les antigues cosmovisions.

205

TOMBATOSSALS Parlar del mite de Tombatossals, el gegant bondadós i forçut, és fonamental en parlar de la fundació de la ciutat de Castelló. Malgrat que la seua figura s’assentisca en 1930, quan l’escriptor castellonenc Josep Pasqual Tirado publica la seua novel·la sota el nom de: “Tombatossals, Contes de la Terra”, la veritat és que les gestes d’aquest personatge mitològic ja es traslladaven de forma oral, generació rere generació, des de temps immemorials. Tombatossals va ser un gegant que va nàixer de l’ensulsiada rocosa produïda entre els seus pares, dues muntanyes: Penyeta Roja i Tossal Gros, després que es deslligara una forta tempestat produïda per un altre personatge de la història, Bufanúvols. Tots els vents –excepte el de Tramuntana-, van ser convocats per al seu naixement. Amb el pas del temps, Tombatossals va anar fent amics com Cagueme, Bufanúvols i Arrancapins (imatge inferior), els qui van fixar la seua llar en la coneguda Cova dels Maravelles. Un bon dia, el rei Barbut –personatge també molt associat a la història de Castelló-, va sol·licitar l’ajuda d’aquests gegants per a tractar de resoldre alguns problemes en la zona però, com sol succeir en tot conte popular, la cosa es va complicar i van haver de superar multitud d’obstacles. Les illes Columbretes tenen un paper important en les aventures d’aquest personatge llegendari i serveixen com a immillorable escenari per a les seues peripècies. Com a bon heroi de llegenda, també tenia una estimada, la Serena de la mar, a la qual dedicava belles cançons. Asseguren fins i tot que el paratge de la Pineda del Grau va ser un obsequi que el gegant va crear per a conquistar a la seua estimada sirena. En el relat, el malvat príncep Garxolí del Senillar és l’antagonista de Tombatossals i pretén annexionar-se tots els dominis del rei Barbut i així aconseguir la mà de la Infanta Inés. D’aquesta forma, conjuminant imaginació i bona literatura, ens compta els orígens de la ciutat, recollint els costums i tradicions d’un poble d’origen agrícola, arrelat a la seua terra, que ha hagut de treballar duro per a traure profit tant de les zones de secà com de les pantanoses, posant l’accent en el retrat d’una societat essencialment llauradora que en aqueixos moments del segle XX, sorgia amb gran prosperitat. Tombatossals forma part de la cultura de Castelló en les seues múltiples manifestacions. De fet, aquesta obra ha sigut font d’inspiració per a moltes altres i per a molts artistes, en les més diverses àrees creatives: - El llibre va inspirar a creadors com Matilde Salvador Segarra

206

(Castelló 1918, morta el 5 d’octubre de 2007). Gran pintora i compositora que, basada en Tombatossals, va compondre l’òpera “La filla del rei Barbut”. Matilde Salvador també va destacar per la seua labor a favor de la cultura valenciana en tots els seus aspectes i per la seua compromesa actitud cívica. - Xarxa Teatre, companyia castellonenca especialitzada en teatre de carrer, creada en 1983, amb representacions en més de 40 països, també li va dedicar un muntatge teatral. - L’humorista gràfic i pintor castellonenc Daniel Aparici Traver-Griñó, va publicar un llibre “Castelló a través de l’humor”, un còmic de Tombatossals i altres personatges del llibre. - Manuel J. García, va filmar la pel·lícula d’animació Gegants, amb Tombatossals de protagonista, on es narra la història mítica de la fundació de la ciutat de Castelló de la Plana. El film va ser preseleccionat a les candidatures dels Premis Goya d’Animació en 2014. Aquesta modesta producció castellonenca es va equiparar a dues superproduccions que triplicaven el seu pressupost: “Futbolí” (l’Argentina, dirigida per Juan José Campanella) i “Justin i l’espasa del valor” (dirigida per Manuel Sicília i produïda per Antonio Banderas (qui també li va posar veu). Totes dues amb pressupostos entre 8 i 10 milions d’euros. “Gegants” va ser, igualment, nominada al Millor Llargmetratge d’Animació en el Festival de Màlaga 2013. L’escultura que ho representa, de Melchor Zapata, esculpida amb xapes de ferro i amb una altura de més de 20 metres i 20 tones de pes, està considerada la més alta d’Europa i és tot un símbol de la ciutat i protagonista també de les seues festes. Per a la seua ubicació, es van requerir grues especials i un minuciós treball. Es diu que l’escultura es va esculpir nua, amb els seus atributs sexuals visibles, escandalitzant a les religioses del citat col·legi que es van negar a tindre-la ací, a la vista dels ingenus i angelicals xiquets. Van exigir la seua retirada, que fora asexuat o vestir-ho amb pantalons, almenys, però Zapata, el seu creador, i les autoritats es van negar a posar-li cap pantalons a un personatge sorgit d’una muntanya, donant començament a àrdues i llargues negociacions, arguments i contraarguments. Conten que, després de molt de temps de discussions i negociacions, es va arribar a un acord o arranjament una mica potiner: es va afegir una xicoteta peça de ferro sobre el sexe perquè no es vera. És curiós comprovar que si et col·loques davall de l’estàtua i mires cap amunt, encara pot albirar-se, darrere de la xapa afegida, el sexe, motiu de “pecat” i de tantes discussions,. Molts altres personatges del llibre de Josep Pascual Tirado, han sigut també plasmats en escultures i relleus de l’escultor Melchor Zapata (nascut en Alcolea del Rio, Sevilla en 1946) així com en obres de Traver Calzada (escultor, gravador i retratista en diferents tècniques), i situats en diverses zones de la ciutat.

208

DUES LLEGENDES DE LA NOSTRA COMUNITAT La Comunitat Valenciana, és pròdiga en mites i llegendes, relats que passen de boca en boca i que formen part de creences populars, moltes d’elles lligades a la naturalesa o a l’amor, propiciada per l’agrest de molts dels seus paisatges. A continuació us contem dues llegendes ben diferents que serveixen d’exemple:

La llegenda de Tanik i Alba Aquesta llegenda es remunta als temps de la conquesta i compte una història d’amor i tristesa en els llocs on Berenguer d´Entença va lliurar batalla contra les tropes del rei Zayaán. Abans de l’arribada de les tropes de Jaume I, els moriscos van viure en la zona dels voltants de Xiva, Cheray, Xestalgar (València), en els pics pròxims coneguts com el Pic Herbes, Charnera, Oratillos, la Penya Santa María o el lloc que ens concerneix, el pla de la Marjana. El 25 de setembre de 1237, Xiva es va entregar a Berenguer d´Entença Durant la conquesta, allí va lluitar un soldat a les ordres de Zayaán, el cavaller Tarik. El jove havia crescut en aquells paratges al costat de la seua estimada, Alba, a la comarca dels Serrans. Pel que sembla, un dia, buscant recer d’una tempesta, la jove parella, es va refugiar en una casa pròxima al Barranc de la Falç, on vivia una bruixa. Aquesta els va donar recer i, en acomiadar-se, la bruixa es va acomiadar de tots dos dient a la xica: “fins a molt prompte, benvolguda xiqueta”. En aquell moment, la bruixa va vaticinar que Alba quedaria vídua després de la batalla de Xiva i tornaria a la seua trobada a la recerca de respostes, i així va succeir. Quan la jove va tornar, diversos anys després, la bruixa va prometre retornar-li la vida al seu estimat si ella seguia les seues indicacions al peu de la lletra. Durant la lluna plena, havia de pujar a l’alt d’una muntanya de la Serra de les Cabrillas o de Santa María i allí, a la part alta de l’altiplà d’una d’aquelles muntanyes, prendre un beuratge mentre la lluna es reflectia en ella, la qual havia de contindre 3 llàgrimes vessades pel seu estimat, i després allunyar-se del lloc sense tornar a mirar la lluna. Però un d’aquells dies, després de beure’s el beuratge segons l’indicat, la jove, no va complir el promés i la va mirar, quedant petrificada a l’instant pels raigs lunars que il·luminaven la nit i convertint-se en un penyal de les muntanyes pròximes a la Marjana. I des de llavors, la jove enamorada forma part d’aquest paratge, recorregut sovint per senderistes i excursionistes. Conten que en les nits de lluna plena encara poden escoltar-se els gemecs de tristesa d’Alba i recomanen, com us podreu imaginar, no mirar la seua intensa llum, no vaja a ser que algun altre incaut passe a formar part d’aquest bell paratge com una pedra més. La Roca Grossa de Vilafamés Es tracta d’una roca de 2163,2 tones de pes i 832 metres cúbics de volum que sembla estar pegada a un vessant amb ni més ni menys que 34 graus d’inclinació.

209

Aquesta gran mola és molt antiga, data del Mesozoic, i està als peus de l’església parroquial. El realment curiós és que, amb aqueixa grandària i aqueix pes, no caiga rodant per l’inclinat del vessant. Segons compte la llegenda, en tocar-la cal pronunciar tres desitjos perquè, almenys, un es complisca. També es diu que als habitants de Vilafamés se’ls coneix com “Cul Roig” perquè, fa molts anys, els habitants del poble van decidir traslladar tots els edificis al pla, lligant-los amb forts entenimentades, de les quals tiraven fins que van fregar amb la Roca Grossa i van esvarar en el fang vermellós, caient asseguts sobre ell i embrutant-se el cul d’aquest fang roig. Curiós relat, però millor serà no demanar-li a algun habitant de Vilafamés que ens ensenye el cul per a comprovar-lo, ..........per si de cas.

210

FESTES I LLEGENDES POPULARS. TRADICIONS BASADES EN LA HISTÒRIA I ELS MITES D’UN PAÍS

L’estiu és època de festejos per a la majoria dels pobles espanyols. Quasi tots els municipis celebren les seues festes en el període comprés des de maig a setembre. En realitat els abundants festejos en aqueixes dates no són casualitat. A una època tradicionalment de collita i de bon temps cal afegir el riquíssim llegat cultural i religiós que ha cultivat Espanya durant molts segles a través de les diferents cultures i pobles que han deixat ací la seua petjada: romans, jueus, cristians i àrabs, entre molts altres, conformen la nostra essència. El resultat és una gran mostra de la tradició que es tradueix en celebracions, l’origen de les quals en molts casos, resideix en llegendes populars, a vegades mesclades amb fets històrics i costums. - Les noces d’Isabel de Segura és el nom de les festes en honor als Amants de Terol i se celebren el 14 de febrer. Aquesta celebració és molt recent, ja que va començar en 1997 quan van pensar que una història amb tanta tradició i llegenda com la dels amants de Terol no podia ser menys que unes altres i mereixia la seua pròpia festa. Per a l’ocasió, el casc vell de Terol, ja de per si mateix una ciutat d’important aire medieval, s’engalana encara més d’edat mitjana: mercats ambulants, representacions teatrals, contacontes, degustacions, tornejos i exhibicions d’ocells rapaços es reparteixen per la ciutat. - El Cipotegato és la principal celebració de Tarassona d’Aragó. Se celebra el 27 d’agost i el protagonista és un peculiar personatge que, abillat com un bufó, ix a la plaça del poble per a ser crivellat amb tomataques per tots. Compte la llegenda que en l’antiguitat, durant les festes del poble en honor a San Atilano, se soltava a un dels presos que hi havia en la presó de Tarassona enmig de la plaça, a qui el poble perseguia tirant-li pedres per a evitar la seua fugida. Si malgrat tot aconseguia escapar era lliure. La festa de Cavalls del Vi, de Caravaca de la Cruz, a Múrcia, és una història de moros i cristians. Segons es compta, el poble va ser pres pels moros i els cristians que van poder escapar van arribar al castell i es van acollir. Encara que els atacants van decidir contaminar les aigües per a acabar amb els que es resistien, un grup de cavallers va eixir del castell sortejant als moros per a aconseguir vi i no morir de set. El que realment necessitaven els que havien caigut malalts per a sanar era un miracle, no obstant aixó no van perdre l’esperança, i aquest es va produir en banyar en el vi la famosa creu de Caravaca.

211

Carnestoltes. Si bé tots ho entenem com la celebració d’una festa relacionada amb màscares i disfresses, per l’etimologia de la paraula s’entén que està directament relacionat amb la carn. Carnestoltes o Carnestolendas significa literalment carns privades o carns llevades. Encara que en cada ciutat on es festeja el Carnestoltes (Rio de Janeiro, Venècia, Cadis, Tenerife…) les característiques del mateix poden ser diferents, no hi ha dubte que estem davant un sincretisme de cultures i tradicions que ha perdurat al llarg dels segles. La Quaresma, en el calendari cristià, era època de dejunis i recolliment, en la qual menjar carn estava prohibit. Antigament es considerava que calia aprofitar els últims dies abans de la quaresma per a menjar carn, beure o divertir-se, per aquest motiu durant aquest temps previ del “tot se li val”, gaudir al màxim dels últims dies de llibertats i oci, es convertira en el fonamental i adoptara el nom que el definia. Dur a terme tot tipus de bromes i excessos ocults després de la falsa aparença que els proporcionaven màscares i disfresses va anar sent cada vegada mes habitual fins que, amb el pas el temps, aquesta pràctica es va transformar en festa. Ja en el segle XIV, en el Llibre del Bon Amor de Juan Ruiz, trobem referències al Carnestoltes en la paròdia de la Batalla entre Carnal i Donya Quaresma. En l’obra es fa referència a com, antany, l’entrada en l’època Quaresma es representava amb un judici entre el rei del Carnestoltes o Carnal -que arribava una setmana abans inaugurant la setmana festiva- enfrontat en una batalla a Donya Quaresma. Al final, és aquesta última qui acabava sempre guanyant, posant així fi al Carnestoltes. En tot aquest simbolisme, trobem enfrontats dos conceptes antagònics: la celebració dels plaers terrenals enfront de l’austeritat i el sacrifici. L’antic debat entre cos i ànima. No obstant això, encara que el Carnestoltes pròpiament dit estiga estretament lligat al catolicisme, ja hi ha indicis de celebracions d’aquesta índole des d’abans de Crist, quan els romans celebraven festes i ritus en els quals utilitzaven màscares i celebraven la vida.

213

LLEGENDES I RELIGIÓ EL MIRACLE DE LES COVES El cingle de La Moreria, en les Coves de Vinromà, és un indret amb fortes connotacions històriques i culturals des dels primers pobladors. Les pintures rupestres trobades en un dels abrics del cingle i les restes d’habitatges dels moriscos, d’on li ve el nom popular, són alguns dels testimonis hisòrics més relevants. Però més que res, La Moreria hi és en la memòria col·lectiva per el conegut com Miracle de Les Coves en la Cova de la Campana. Segons diuen les cròniques, a finals de 1947, la Mare de Déu se li va aparèixer a una xiqueta de 10 anys, anomenada Raquel, en esta mateixa cova, dient-li que tornaria l’1 de desembre, i que, com a senyal, convertiria el dia en nit a les 3 de la vesprada, assegurant-li que després d’aixó hi haurien més miracles. Encara que en un principi van voler mantindre-ho tot en secret, la notícia va córrer com la pólvora, escampant-se per totes les comarques amb la creència col·lectiva de que hi hauria curacions comles de Lourdes o Fàtima. Devots, malalts i acompanyants van acudir a la cita, la vespra de la data, omplint els voltants, acampant i amuntegant-se per les vessants de la muntanya i les vores del riu, mentres la xiqueta resava al peu de la Cova, esperant amb ansietat l’aparició promesa. Van vindre gents de tot arreu, a peu i en tota mena de vehicles, en una romeria que segons conten va congregar a unes 300.000 persones. Molts van beure l’aigua del riu, o es banyavan o llavaven en ella les seues ferides, creient-la miraculosa, encara que era aigua provinent dels desaigües i feia molt de fred. La desesperança i la frustració es van ensenyorir dels milers de persones i, per evitar desgràcies, la Guardia Civil va prohibir l’accés a la Cova de la Campana. Sembla que el veritable miracle va ser que no passara cap desgracia, ni es propagara cap epidèmia. Des d’aquell dia, van començar a difondre’s presumptes miracles en les Coves, encara que no hi haguere hagut ningú. El 2 de desembre es publicava la següent notícia al diari ABC: “Los fenómenos anunciados repetidamente por la citada niña días pasados no se han producido. Se asegura que han ocurrido varios fenómenos de curación aparente, que están bajo control de varios médicos dirigidos por el Jefe Provincial de Sanidad. Dichos fenómenos han sido: un ciego que ha recuperado la vista, un enfermo de tuberculosis ósea que se siente bien y un mudo que ya habla”. Dies després van ser

214

desmentits per la premsa, però durant mesos molta gent seguia acudint al peu de la cova esperant la curació. Segons l’Església va se la imaginació de la xiqueta, pot ser influenciada per la pel·lícula «La Cançó de Bernardette», basada en el miracle de Lourdes, però ningú va poder impedir que, des de llavors, es coneguera aquesta localitat amb el nom de «Les Coves de Vinromansos» i que aquesta història romanguera per sempre entre les seues la població covarxina i passara a formar part de les seues llegendes.

LA MARE DE DÉU DE LA MISERICÒRDIA, PATRONA DE LA CIUTAT DE BORRIANA Conta la llegenda allà per la Borriana de molts segles arrere, que uns pastorets que guardaven els seus ramats prop de l´estany, a la desembocadura del Riu Sec, al nord del Grau de la població, (actualment Clot de la Mare de Déu) van notar que, quan a Borriana sonava la campana de l’església durant l’eucaristia, sota les aigües de la llacuna ressonava el seu ressò. Intrigats pel fet, un dels xiquets es va submergir i va trobar una campana sota la qual s’amagava una imatge de la Verge, asseguda en el seu tron amb el Xiquet en braços. Els pastors van deixar la imatge en una caseta o barraca que allí hi havia (on després s’alçaria l’ermita), i van avisar als habitants del poble, els qui van decidir portar la Verge al temple parroquial i declarar-la patrona de la vila sota l’advocació de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Ntra. Sra. de la Misericòrdia, es presenta enmig de la Glòria Celestial, sobre un núvol que li fa de peanya, en posició sedent sobre un xicotet tron, amb el Xiquet Jesús, assegut sobre el seu genoll esquerre. Té la Verge el rostre d’una dona jove, ulls ametllats grans, semblant seriós. Els cabells llargs de color castany que li arriben fins als muscles. Cenyeix sobre el seu cap una corona real barroca platejada, i de les seues orelles pengen unes grans arracades. Vist una túnica de color rosaci, quallada d’estreles de sis puntes, cenyeix la cintura amb un cenyidor daurat i del seu coll com una joia penja un collaret amb medalla. Recolzats sobre el núvol, la túnica deixa apuntar els peus calçats amb sabates negres. Sobre la túnica, porta un gran mantell blau amb profusió de brodats daurats, que la posició sedent només deixa veure el mateix sobre el genoll dret. La mà dreta porta un ram de lliris blancs com a simbologia de la seua Puríssima Concepción, mentre amb la mà esquerra subjecta en el seu mateix maluc al Xiquet Jesús. El Xiquet Jesús, té el rostre infantil, el semblant seriós, els cabells llargs que li cauen per darrere del clatell; sobre el seu cap una corona real barroca platejada. Vist una túnica

215

verda com a simbologia de l’esperança en Crist, que cenyeix a la seua cintura amb un cenyidor daurat. Embolica el seu cos amb un gran mantell porpra amb estreles daurades, com a simbologia de la seua reialesa, per la qual cosa mostra també, un ceptre real que porta a la seua mà dreta. Per davall de la túnica trauen el cap els xicotets peus que calcen sandàlies. En la Glòria Celestial dels retaules ceràmics i pintures, al voltant de la resplendor que irradien els rostres, poden observar-se cinc querubins. L’antiga imatge de la Misericòrdia, destruïda el 6 d’agost de 1936, era una obra gòtica del segle XIV, de 114 cm. d’altura, decorada amb els gustos i estils orientals. Des dels seus començaments de culte, se li va concedir el títol de María, Mare de Misericòrdia, així com el patrocini de la pròpia vila de Borriana. En el segle XV es van escriure els seus gojos. Aquests reuneixen dues peculiaritats que els diferencia dels seus veïns mes pròxims: primer la seua antiguitat, i en segon lloc, són els únics que es conserva escrits en valencià arcaic. En sessió plenària del 4 d’agost de 1867, a petició del bisbe diocesà (Tortosa) DR. Sr. Benito Villamitjana i Vila, l’Ajuntament va acordar sol·licitar a S. S. el Papa Pius IX, la declaració de Ntra. Sra. de la Misericòrdia patrona celestial de Borriana. Acabada la contesa, va ser reposada una nova talla obra de l’escultor vila-realense Pascual Amorós Vicente, que ha intentat conservar l’estil, la grandària i les decoracions originals. Va ser coronada canònicament per Mns. Reig Plá el 10 de maig de 1999. La seua festivitat com totes les advocacions marianes oposades, se celebra el 8 de setembre, dins de les festes patronals al seu nom.

Per Carlos Ventura Estellés. Faller de l’Associació Cultural Falla Barri València de Borriana.

217

LLEGENDES I MITES DEL MÓN PER A XIQUETS I GRANS Són narracions que fan al·lusió a fets sobre la vida humana, que poden tindre arrels històriques, o no, així com mesclar realitat amb fantasia. Això últim és el que fa diferent a una llegenda d’un mite, perquè el mite compta principalment la història d’éssers divins, i és a través d’aquesta història com es funden creences religioses i pautes morals. Encara que són molt populars les llegendes de terror i desamor, no són els únics temes que existeixen. A continuació veurem algunes llegendes curtes molt conegudes, que han persistit durant molts anys, originàries de diferents parts del món: Nessie Millor coneguda com “El monstre de Llac Ness”, aquesta llegenda forma part del folklore escocés i compte la història d’una criatura gegant amb aparença prehistòrica, que va aparéixer per primera vegada en el segle XVI en el Llac Ness, però que ha sigut vista fins i tot en èpoques recents. La llegenda va reprendre força quan van assegurar veure-ho l’any de 1933, la qual cosa ha inspirat diferents pel·lícules i manté en suspens als qui visiten el llac. El molí de sal Està llegenda nòrdica compte que fa molts anys existia un gegant que tenia un molí màgic. El molí era xicotet i podia produir sal. Un dia, el gegant li ho regala a una dona vídua i a la seua xicoteta filla. Ambdues treballen amb el molí i obtenen tanta sal que poden vendre-la al poble. Desafortunadament un follet, gelós del molí, el roba i el llança al mar. I per està raó l’aigua del mar és tan salada. Robin Hood També conegut com el “príncep dels lladres”, Robin Hood és dels personatges anglesos més coneguts en les llegendes de la cultura occidental. La seua història s’ha inspirat en diferents personatges, encara que un dels més esmentats és Ghino di Tacco, heroi italià de segle XIII. Els registres escrits sobre Robin Hood s’han situat des del segle XIII, encara que va guanyar popularitat a partir del segle XV. Es tracta d’un home que s’enfrontava amb els rics per a defensar als pobres. Sense que s’adonaren, li llevava pertinences als primers per a donar-li-les als qui les necessitaven més; sempre en companyia del seu vestit verd, el seu arc i les seues fletxes. La plorona La plorona és una llegenda d’origen llatinoamericà, especialment popular a Mèxic. La versió més difosa compte la història d’una dona que havia patit el rebuig del seu marit, i ella, en senyal de despit, va assassinar als seus fills. La culpa la fa tornar per les matinades en la forma d’un fantasma que crida “Ai els meus fills!”. Altres versions conten que es tracta d’una representació de la

218

Malinche, dona que va exercir com a traductora i intèrpret d’Hernán Cortés durant “la conquesta” d’Amèrica. En aquest cas, el crit de sofriment té a veure amb el fet que algunes versions del procés de colonització, han atribuït injustament a la Malinche la responsabilitat sobre l’ocorregut. Tanabata En aquesta llegenda japonesa, Orihime (voldir princesa que tix) era filla de Tentei, el senyor del cel. A aquest últim li encantava la roba que Orihime teixia; però ella, en canvi, es trobava desanimada perquè gràcies al seu dur treball, no havia tingut l’oportunitat d’enamorar-se. Tentei, preocupat, li presenta a Hikoboshi, de qui es va enamorar perdudament. En casar-se, tots dos van deixar de complir amb els mandats de Tentei, amb la qual cosa el senyor del Cel acaba per separar-los. Davant les llàgrimes de Orihime, Tentei els va permetre trobar-se al seté dia, una vegada acabades les seues responsabilitats (per això el nom de Tanabata, que significa “Nit del seté”). Però per a això havien de travessar un riu on no hi havia pont. Ella va plorar tant que un esbart d’urracas es va acostar per a fer de pont amb les seues ales. Actualment, existeix un festival al Japó que es diu Tanabata, o Festival de l’Estrela. Segons la llegenda aquest és el dia en què els amants que han sigut separats es retroben. Krampus Personatge popular en l’est d’Europa, que ha sigut descrit com a meitat cabra, meitat dimoni: té un parell de banyes gegants, potes molt grans i un cos pelut. Cada nadal, Krampus ve a sancionar als xiquets que s’han portat malament; en contrast amb Sant Nicolás, Santa Claus o Papa Noel, que ve a premiar als qui han sigut molt educats. Es tracta d’un persona l’origen de la qual està vinculat a la cultura religiosa anterior al cristianisme. L’home llop L’home llop és probablement una de les llegendes que més ha inspirat contes i pel·lícules a Europa. Conten que a la fi del segle XIX, un home amb licantropia va assassinar a 17 persones. L’explicació que ell mateix va donar és que a les nits, es transformava inevitablement en un llop amb la necessitat insaciable d’assassinar. En una altra versió, d’origen guaraní, existeix un humà d’aspecte desmanegat i olor desagradable que es transforma en llop durant les nits de lluna plena, i es dedica a atacar granges i buscar carronya. Popocatepetl i Iztaccihuatl Compte la llegenda que en l’imperi Asteca hi havia un important guerrer anomenat Popocatépetl, que estimava a la filla d’un dels caps: Iztaccihuatl. Abans d’anar-se a una guerra, Popocatépetl s’acomiada de Iztaccihuatl prometent-li que tornaria per ella. Desgraciadament, un altre dels soldats que també estava enamorat d’ella, va difondre la falsa notícia que Popocatépetl havia mort en combat. Quan Iztaccíhuatl es va assabentar, va decidir llevar-se la vida. Temps després el guerrer torna per ella, i en trobar-se que estava morta; no va aguantar la tristesa i va morir també. Davant això, els déus es van commoure i els van transformar en dos dels volcans més grans del centre de Mèxic, que actualment porten els seus noms. L’holandés errant Una llegenda que es remunta al segle XVII, on un capità holandés anomenat Hendrik Van

219

Der Decken feia un viatge amb vaixell amb rumb a l’Índia. En això, una forta tempesta assota el seu vaixell, al que el capità es va resistir amb força i determinació. Això va desafiar l’autoritat de Déu, qui va condemnar al capità a vagar, juntament amb el seu vaixell, sense rumb per tot l’oceà. Des de llavors, compte la llegenda que el fantasma de l’holandés errant s’apareix a mitjanit juntament amb altres ànimes en pena. La seua aparició és a més sinònim del mal auguri per als capitans que l’albiren. Anahí i la flor de ceibo En les ribes del Paraná, a l’est de l’Argentina, vivia una jove guaraní que cantava d’una manera especial. A l’arribada dels conqueridors, Anahí va ser capturada juntament amb altres persones del poble. Una nit es va escapar, però ràpidament la van descobrir. La seua condemna va ser la mort, lligada a un arbre per a cremar-la. Quan va arribar el dia, i mentre es complie la condemna, amb el seu cos en flames, Anahí va començar a cantar. Al matí següent, en el lloc on jeia consumida pel foc, van aparéixer diverses flors roges, que ara són la Flor Nacional d’Argentina i es diuen “Flor de ceibo”. El fil roig Compte una llegenda curta provinent de la Xina que fa molts anys, un emperador va demanar que anara al seu palau una prestigiosa bruixa perquè, mitjançant els seus poders màgics, li mostrara amb quina dona s’havia de casar. La bruixa, gràcies a les seues qualitats, era capaç de veure un llarguíssim fil roig lligat al menovell de l’emperador, i que el seu un altre extrem hauria d’estar el menovell d’aquella persona predestinada a ser la futura esposa. Així, la bruixa i l’emperador van començar a rastrejar l’origen del fil, fins que després de viatjar durant diverses setmanes van veure que aquest portava a una llauradora pobra vestida amb parracs i als braços dels quals portava un bebé cobert de brutícia. Irat en veure’s a si mateix víctima d’una broma, l’emperador va espentar a la llauradora, caient-li el bebé al sòl i deixant una ferida al cap d’aquest, i es va tornar a palau després d’ordenar l’arrest de la bruixa. Molts anys després, després de ser aconsellat pel consell de savis, l’emperador va decidir casar-se amb la filla d’un terratinent del lloc; en iniciar-se la cerimònia de noces i alçar el vel que cobria el rostre de la seua futura esposa, va veure en el seu front una cicatriu que li resultava familiar.

Traduït de la publicació de Grècia Guzmán Martínez Psicóloga | Redactora especialitzada en Psicologia Social Llicenciada en Psicologia per la Universitat de les Amèriques Pobla (Mèxic). Màster en Investigació i Intervenció Psicosocial per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb experiència professional en inclusió social i educativa així com docència en psicopedagogia.

221

EXPRESSIONS POPULARS D’ORIGEN MITOLÒGIC La mitologia grecollatina es va estendre per tot el Mediterrani i és per això que, moltes vegades, al parlar fem al·lusió a Deesses i Déus, fets, heroïnes i herois, personatges propis dels mites i llegendes de la cultura grega o de la cultura llatina. Segurament, estareu pensant ara en quin moment vos referiu a qualsevol mite o llegenda grega o llatina. Doncs bé, jo tinc la resposta a la vostra pregunta: en moltes expressions. A Castelló i, ampliant més, a Espanya, aquestes cultures han estat presents d’una o altra manera i és per això que hem assimilat i hem fet nostres aquestes expresions, fins al punt que hem perdut la consciència de l’origen de moltes d’elles. A continuació vos mostraré uns exemples d’algunes que, en major o menor mesura, totes i tots hem escoltat i dit mes d’una vegada. Passar una Odissea: L’Odissea és una de les dues grans obres mitològiques que va escriure Homer. En ella Odisseu (o Ulisses) havia d’arribar a Ítaca quan va finalitzar la guerra de Troia, i durant el viatge va viure moltes aventures i peripècies que estan narrades al llibre. Aixina, pren el significat que hui en dia té i és que passar una Odissea s’empra per a parlar dels problemes que s’han afrontat abans d’aconseguir alguna cosa. Tindre vista de linx: Aquesta expressió no prové de la vista del felí amb aquest nom. En contra del que tots pensem, prové del mite de Jàson i els argonautes en el que un dels personatges, Linceu, tenia una vista increïble amb la que podia veure més enllà d’objectes. Gràcies a aquest personatge, Jàson va poder trobar el Velló d’or. Per tant, una persona amb una vista de linx és una persona que té una vista prodigiosa. Ser presa del pànic: Pan, déu dels pastors i els camps en la mitologia grega, era meitat home i meitat cabra, imatge que posteriorment va estar associada al diable. A aquest déu se li van atribuir els temors imaginaris, d’allà que pànic siga sinònim de terror. En l’actualitat és utilitzada per a referir-nos a aquells moments que se té tanta por que és difícil actuar. Creure’s el melic del món: En l’antiguitat grega en Delfos hi havia una pedra anomenada melic ja que es creia que aquell lloc era el centre del món. Quan a algú li diem que es creu el melic del mon, estem donant a entendre que és una persona que es considera important i que tot gira al seu voltant, millor dit, que és un egocèntric. Ser un cacus (cac o caco): Cacus era el déu del foc en la mitologia romana, conegut per robar inclús a Hércules de manera molt hàbil, ja

222

que no deixava pistes. Aquests fets estan explicats a L’Eneida, llibre de Virgili. Ara, utilitzem cacus, cac o caco com a sinònim de lladre. Ser un caos: Segons la mitologia, el caos és una immensitat buida que va precedir a la formació de l’univers on tots els elements estaven confusos. Quan hui en dia escoltem eixes paraules imaginem a una persona un tant desordenada i desorganitzada, encara que també es pot referir a llocs o situacions. El taló d’Aquil·les: Aquil·les, heroi mític de la guerra de Troia, va ser banyat per Tetis, la seua mare, en el riu dels Inferns. L’aigua d’aquest riu el feia invulnerable, però el taló dret amb el que Tetis el sostenia no va ser tocat per aquesta miraculosa aigua. Per tant, va ser el seu punt dèbil. Significat que ha adquirit aquesta expressió. Per cert, Aquil·les va morir a la guerra de Troia atacat per Paris, qui li va llançar una fletxa que li va donar precisament en aquest taló. Ser una persona narcisista: Narcís era un jove que depreciava l’amor, insensible a ell a pesar de que moltes donzelles i nimfes estaven enamorat d’ell. Nèmesi, deessa grega de la nit i la venjança, el va castigar a petició de les nimfes i donzelles que va refusar. Narcís, en un dia molt calorós va veure una font i va anar a beure, en el reflex de l’aigua va contemplar el seu rostre i es va enamorar de sí mateix i al intentar besar-lo es llança dins de la font i mor ofegat. Allà va néixer una flor que després rebria el mateix nom. Ací doncs, hui dia quan a una persona li diem que es narcisista volem fer veure que es una persona que està enamorat de sí mateix. Ser amfitrió: Amfitrió, segons la mitologia grega, va ser el príncep de Tirint i estava casat en Alcmena. Zeus, aprofitant que aquest príncep estava d’expedició, va disfressar-se d’ell i va suplantar la seua identitat. Alcmena va tindre dos fills bessons, un fill d’Amfitrió (Ificles) i altre fill de Zeus (Heracles o Hércules). En l’actualitat ser amfitrió o amfitriona és ser aquell qui ofereix la seua casa a qualsevol visitant. Escoltar càntics de sirena: Quan pensem en sirenes, la majoria de les vegades, tenim la imatge d’un ésser meitat peix meitat dona. Bé, en la mitologia greco-llatina, les sirenes eren meitat au meitat dona amb una dolça veu que atreia a mariners, fent que aquests naufragaren. Ara, quan emprem aquesta expressió, ens referim a una petició o un missatge que ens resulta molt atractiu i no ens podem resistir a ell, però ens causa unes conseqüències negatives. Ser un adonis: Adonis era un jove grec del que dues deesses van disputar el seu amor: Persèfone i Afrodita. Zeus va tindre que intervenir en el conflicte repartint el temps que ell estaria amb cadascuna de les deesses. Quan es refereixen a qualsevol home com un adonis, es refereixen a que es un home bell. Ser una harpia: Les harpies eren uns monstres amb garres, ales i lletges que robaven i rapinyaven per sorpresa. Aquest terme l’utilitzem en els nostres dies per a les dones que tenen un caràcter malvat i són molt desagradables.

223

La música amansa a les bèsties: Orfeu, poeta i músic grec, aconseguia aplacar a les bèsties salvatges, inclús al déu dels inferns el va convèncer per a que deixés a la seua esposa, Persèfone, que sortís al món dels vius, ja que estava morta. Actualment, diem aquesta oració per a parlar de que la música té unes qualitats tranquil·litzants i pacificadores davant de comportaments nerviosos i agresius.

Estar en braços de Morfeu: Morfeu, un dels fills del Son, era l’encarregat d’adoptar forma humana i mostrar-se a les persones en els sons. Esta expressió significa que la persona està dormida. Obrir la caixa de Pandora / L’esperança és l’últim que es perd: Pandora va ser la primera dona de la humanitat segons la mitologia grega. Zeus la va enviar per a castigar a Prometeu i als homes. Cada déu li va obsequiar un regal a Pandora, entre ells una caixa amb tots els mals de la humanitat, ella va obrir la caixa per curiositat i els mals es van estendre pel món. L’esperança es va quedar en el fons de la caixa. D’aquest mite podem extraure dues expressions, la primera la utilitzem per a referir-nos a qualsevol cosa que mal emprada pot ser causa o font de perills i problemes; la segona la utilitzem per a dir que sempre quedarà l’esperança de que allò que volem surti bé. En aquest recull d’expressions s’han quedat moltes en el tinter, però desitjo haver creat una curiositat en els lectors i les lectores d’aquest article per a que, per una banda comencem a conèixer l’origen de les expressions que emprem sovintment i, per l’altra, per a que sentiu curiositat per la molt diversa mitologia existent i comproveu com tirem mà d’ella diàriament, més sovint del que creeu.

Leire Blanca Martínez i Bárcenas

224

NATURA I MITES ANCESTRALS: LES PROPIETATS MÀGIQUES DEL VISC Les suposades propietats asociades al visc tenen el seu fondament en les tradicions paganes dels druides com a part de la cultura celta del nord d’Europa, per al qui es tracta d’una planta sagrada per les seues propietats medicinals, i fin i tot màgiques. Segons la llegenda, els seus poders provenien de no pertànyer ni al cel ni a la terra, ja que els seus òrgans no toquen mai el sòl, però tampoc és capaç de sostindre’s per ella mateixa, adoptant en realitat neix de tradicions paganes de la cultura celta del nord . Se la considerava un potenciador de la fertilitat, pel fet de mantindre’s sempre verda i reproduir-se ràpidament i en abundància, però també constituïa la base de moltes altres pocions, per a curar o matar. També li atribuïen el poder de concedir la pau i l’amor, i d’això van sorgir rituals com penjar-lo en els bressols dels xiquets perquè no els robaren les fades o patiren algun mal; firmar davall esta planta les treves amb els seus enemics; o resoldre problemes de parella amb un bes que simbolitzava fer les paus. Es precisament aquesta creència el bresol de la costum d’incorporar el visc a les nostres tradicions nadalenques en els últims anys, una costum que no és originària d’Amèrica del Nord, com es podria creure en un principi. En l’Edat Mitjana va crèixer el seu ús màgic i va convrtir-se en protagonista de molts rituals: es col·locaven branques de visc sobre les portes de les cases I dels estables per a evitar l’entrada de bruixes I mals esperits, i més tard per a atraure la bona sort als habitants i visitants de la llar. D’ací va nàixer el costum primer d’abraçar-se i besar-se a l’arribar a una casa mentres s’encreuava el llindar en què estava penjat el visc per a aconseguir salut i amor. Si bé s’atribuïx als grecs l’inici del ritu de besar-se davall una branca de visc en el seu festival de Saturnalia, pareix que van ser els anglesos en el segle XVIII els que van iniciar la tradició de pentjar luna bola de visc durant el Nadal, quan es permetia besar les xiques jóvens casadores davall esta planta com a símbol d’amor, compromís o amistat. Cada vegada que es volia besar una xica s’havia d’arrancar un dels fruits de la planta i quan s’acabaven, finalitzava el privilegi del bes. Després de dotze nits, es cremava la branca de visc ja que en cas contrari donaria mala sort als que s’hagueren besat davall ella. Així va nàixer doncs l’actual costum estesa per la gran majoria de països celtes i anglosaxons de besar-se davall el visc per a trobar l’amor, conservar-lo si es té i augmentar la fertilitat de la parella. Per als escandinaus el que creixia en els roures era més valuós. Havia de seguir-se un respectuós cerimonial per a tallar-lo i seguir tots els passos i en el ordre adecuat: 1- demanar permís a la planta 2-seccionar-la d’un tall amb una falç d’or 3-evitar que caiguera a terra (d’ací l’actual costum de suspendre-la del sostre). Segons la superstició, el visc s’ha de comprar el 13 de desembre, festa de Santa Llúcia, i eixe mateix dia cremar el de l’any anterior per a eliminar la mala energia acumulada, deixant la llar neta i protegida amb la col·locació de la nova branca.

225

En les muntanyes de l’interior de les nostres comarques l’espècie de visc autòcton, (Viscum album), hemiparàsita en les pinedes, proporciona aliment a aus i insectes. El seu fruit és una baia blanquinosa amb una llavor rodejada d’una substància apegalosa anomenada lliga o visc, d’ací el seu nom comú. Quan els pardals mengen el fruit, traslladen la llavor a les branques d’altres arbres al defecar o fregar-hi el bec, on queda adherida i germina ràpidament. Per mitjà d’uns òrgans, anomenats haustoris, penetra en l’arbre i li absorbeix aigua i nutrients, debilitant al pi. Però la seua proliferació en excés posa en perill als arbres i pot i tot provocar-los la mort.Quan l’arbre té moltes mates i no n’hi ha prou aigua per a tots, aquest acaba morint, i així és com el visc perd la seua màgia per fer el bè, tornant-se en un ser malèfic per als boscos.

227

EL CAVALL D’OR DE SAGUNT L’origen de la ciutat de Sagunt es perd en el temps. L’antiga Arse ibera, enclavament del poble edetà i, posteriorment, colònia fenícia. En el devanir dels temps la ciutat situada en la desembocadura del Palància, com el conjunt del poble de la costa mediterrània, ha canviat d’amos. Però mai ha perdut la seua identitat i voluntat com a poble. I aquesta voluntat fèrria dels saguntins per ser sempre allò que ells volien ser es deu a aquest cavall d’or. Al segle III a.C. les dues grans potències de la Mediterrània, Roma i Cartago, es van repartir els territoris del Mediterrani de la Península Ibèrica: influència romana al nord de l’Ebre, i cartaginesa al sud. Sagunt, per aquest tractat de pau, havia de ser un vassall, una colònia dels africans. Però el seu poble, amb una voluntat ferma, va ignorar aquest manament i van continuar les seues bones relacions culturals i comercials amb els romans. Ells no eren cap colònia, ni cap ciutat romana ni cartaginesa: ells eren saguntins, i cap tractat decidiria per ells amb qui podien o no mantindre relacions. Els saguntins es van mantindre ferms en la seua decisió fins a les últimes conseqüències. L’any 219 a.C. el famós general cartaginés Anníbal Barca, en el seu camí cap a Roma vorejant la costa continental mediterrània, va assetjar la ciutat de Sagunt. Aquell enclau insurrecte havia de ser avassallat o reduït a cendres. Però els saguntins no es van rendir, perquè interpretaven que allò suposaria la fi a la seua voluntat, a la seua identitat i al seu poble. No van cedir a les exigències d’Anníbal, i van lluitar fins al final. Però, els saguntins, a pesar de la seua bravura i valentia, no podien fer front al poder militar de una de les grans potències de l’època antiga. Després de mesos de lluita i setge, poc abans de que les tropes cartagineses assestessen el colp definitiu a la ciutat, els saguntins no van voler concedir la derrota i es van suïcidar, per no acabar sent esclaus dels cartaginesos. Les seues riqueses es van fondre i unir totes en un mateix motle, creant així un gran cavall d’or amb els tresors de la ciutat. Aquell cavall va ser soterrat en un lloc encara hui desconegut, perquè aquells que van crear aquesta figura i la van amagar es van llevar la vida abans que les tropes d’Anníbal els atraparen amb vida. Els saguntins van morir, i la ciutat va ser arrasada i reduïda a cendres, i Anníbal va marxar cap al nord. Però la voluntat dels saguntins no va morir, ferma i perdurable, materialitzada en aquell cavall d’or que encara perviu, segons ens conta la llegenda, soterrada entre les runes del que va ser l’assentament iber. Aquella forta voluntat dels saguntins es va veure recompensada. Per destruir Sagunt, ciutat independent, els romans van declarar la

228

guerra als cartaginesos, en la que va ser la Segona Guerra Púnica, que va suposar el començament de la fi dels cartaginesos. I, l’any 214 abans de Crist, va ser conquerida pels romans, que van recompensar la ciutat amb els drets de ciutadania romana, entre molts altres privilegis administratius. Així doncs, mentre aquest cavall d’or es mantinga soterrat al territori de Sagunt, els saguntins tindran la certesa que la seua voluntat com a poble serà sempre ferma, i tard o d’hora, es vorà complida.

Pablo Requena Ribes

229

AMORS DE LLEGENDA A LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ SALT DE LA NÚVIA - NAVAIXES Conta la llegenda que era costum que les parelles dels voltants de Navaixes, que anaven a casar-se feren una prova d’amor, per aixina gaudir de felicitat al seu matrimoni i ser beneïts amb fertilitat. Si la prova no era superada, la seua vida en comú seria infausta; i en conseqüència els nuvis trencaven el seu compromís. La prova consistia en que pocs dies abans de la boda, els protagonistes acompanyats de familiars i amics, acudien al paratge ubicat baix la cascada del Brazal, on el riu Palància es fa més estret. La núvia havia de creuar d’un salt el riu fins la riba contrària. Si ho aconseguia sense cap mena de inconvenient, es considerava que la proba era superada i que el seu amor seria etern. Va haver una jove parella que creia que eixa tradició era absurda i que l’amor que sentien no podia ser mal pres per un salt errat d’ella. Malgrat tot, van reunir a familiars i amics per tal de sotmetre’s al tradicional ritu. Amb tan mala fortuna que el dia escollit el riu baixava amb prou força i molt regirat, tant així que l’aigua al trencar a les pedres feia un soroll ensordidor. La jove no anava a permetre que una tonta cerimònia li arrevatara allò que més anhelava, una vida plena d’amor junt al seu enamorat. Aixina que la xica va agafar corredissa, però en el moment d’agafar impuls per a saltar va perdre peu i va caure a les turbulentes aigües. Va ser arrossegada cap a un remolí que permetia que els presents veren com la xica patia una agonia submergint-la i portant-la cap a la superfície innombrables vegades. El jove nuvi boig per voler salvar a la seua estimada, es va llançar al riu però el seu desesperat intent va fracassar; ja que l’abundant cabal els va submergir a tots dos. Temps més tard, es van trobar riu avall els cossos inerts i entrellaçats. Els veïns, després de la tragèdia, van reflexionar sobre l’ocorregut i van coincidir que aquest desgraciat succés podia tornar a ocórrer; van decidir dinamitar el pas per a evitar que ningú tornara a córrer la mateixa sort intentant repetir la tradició. Des de llavors, les nits de lluna plena s’escolten a la vall els sanglots i laments d’aquells dos enamorats que van voler demostrar a tots els altres allò que ells de sobres sabien. Es diu que el riu es converteix en el vel blanc de la núvia, que acull en ell al seu estimat convertit en pedra.

LA ROCA DEL MORO - ALCOSSEBRE La llegenda ens trasllada al segle XIV, a Alcossebre on convivien diferents religions i cultures, els musulmans, els jueus i els cristians. Estes gents vivien en pau però hi havia una llei que deia que estava totalment prohibit que dos persones de distintes cultures es casaren. Però, com va dir l’erudit Blaise Pascal. “l’amor té raons que la raó no entén”.

230

Va haver un jove llaurador musulmà que treballava diàriament a un camp proper a la mar, i un bon dia una jove va passar per davant, i ell es va quedar captivat de la seua bellesa. Van passar dies i fins i tot setmanes, i la bella dama continuava transitant el lloc a la mateixa hora… El llaurador, cada vegada més enamorat de la jove, va decidir que s’armaria de valor i esbrinaria una mica més sobre aquella que li havia robat el cor. Un dia la va seguir fins a casa i va descobrir que la xica pertanyia a una família noble cristiana, quedant així el seu amor prohibit pels costums i lleis del moment. Els dies van seguir i la jove continuava els seus passejos pel camp del jove llaurador, buscant les seues mirades i fins i tot les seues salutacions, i a poc a poc va començar una història d’amor. Van començar a veure’s d’amagat de matinada, quan la família d’ella encara dormia i podia eixir de la casa sense ser vista. El lloc on quedaven era una roca enfront del mar, prop del camp del jove llaurador. Aquestes troballes van tindre lloc diversos mesos, fins que un dia el pare va descobrir que la seua filla s’escapava encara de nit de casa i la va abordar perquè li explicara on anava i amb qui s’anava a trobar. I per descomptat la resposta no va ser ben rebuda pel pare, obligant-la a deixar la vida que coneixia portant-la a un convent de clausura. Ningú mai al poble va saber on estava la xica. El jove es va quedar tota la nit esperant a la seua estimada, va romandre allí dies i nits assegut en la roca esperant que la seua estimada acudira a la seua cita, sense perdre l’esperança. Després de diverses setmanes, uns pescadors van trobar el cos sense vida del jove musulmà assegut en aquella roca. Es conta que el jove va morir de pena esperant que la jove acudira a la roca que havia sigut testimoni del seu amor. Les gents del poble van batejar a aqueixa roca com La Roca del Moro, que dona nom en l’actualitat a la platja on es troba.

ERMITA DE SANT CRISTÒFOL - BENASSAL També a principis del segle XIV, es conta que l’Orde templer es va fer amb el poble de Benassal, tenint com a residència el Castell de Mola. En Benassal, com en molts pobles de la província, cohabitaven musulmans i cristians. Un d’aquests cavallers templers anomenat Cristòfol de Asens, es va enamorar d’Oras, una jove musulmana que quasi totes les vesprades acudia a la font del Montcàtil a recollir aigua. El cavaller, a pesar els seus vots a l’Orde del Temple que incloïa la castedat, acudia a la font també posant com a pretext la caça, per a així poder parlar amb la bella Ores. Transcorregut un temps Cristòfol li va confessar a la jove l’amor que sentia per ella. En escoltar-ho, ella es va portar les mans a la cara per a ocultar el seu desconsol. Ja que a pesar que ella corresponia al seu amor, aquest mai podria dur-se a terme perquè, si el Gran Maestre de l’Ordre s’assabentara que havia incomplit els seus vots enamorant-se d’una dona, seria castigat durament. D’altra banda si el pare d’ella s’assabentara del seu amor cap a un cristià

231

també pagaria unes dures conseqüències. El jove cavaller ple de fe en el seu amor la va convèncer, perquè l’amor està per damunt de tot. I així va ser com van continuar amb les seues cites vespertines a aquella font. A causa dels problemes que estava tenint l’Ordre, Cristòfol va ser enviat a França per a portar uns missatges. Quan es van acomiadar, ell li va demanar que li jurara que mai s’oblidara d’ell i ella li va respondre que no feia falta que jurara perquè mai ocorreria tal cosa, i si ocorreguera alguna desgràcia que les aigües d’aqueixa font foren el testimoni del seu amor i la tomba de les seues mentides. Més tranquil després de la promesa d’amor etern, el cavaller va partir cap a la seua destinació. El temps del seu treball fora de Benassal, va ser més llarg de l’esperat, però ell continuava estimant fermament a Oras i no veia el dia per a tornar al seu costat. Quan per fi el dia de la seua volta va ser real, el primer que va fer, abans d’acudir al castell de Mola per a donar compte del seu retorn, va ser anar a la font que era el testimoni del seu amor. Una vegada allí, en el seu pit palpitaven dos sentiments trobats; l’emoció de tornar al costat de la seua estimada i el temor d’haver-la perdut. Les aigües van ser més fidels al cavaller que Ores, ja que en apuntar-se Cristóbal a la font va veure el reflex de la seua estimada abraçant a un jove musulmà. L’ermità de la Verge de Gràcia, pròxima a la font, es va trobar en cos del jove amb la seua pròpia daga clavada al pit i en el seu últim alè va exclamar “Teu he sigut i sempre ho seré…”. El Gran Maestre en conèixer la història, va manar construir en l’alt de la muntanya un ermitori en l’advocació de San Cristòfol, en honor al pobre cavaller.

Leire Blanca Martínez i Bárcena

232

ALÍ I CÀNTARA - ALACANT Fa molts segles, durant l’època de dominació musulmana, la ciutat que hui coneixem com Alacant estava governada per un califa molt estimat pels veïns. Ell tenia una família molt extensa, però entre tots els seus fills, destacava la seua benvolguda filla Càntara. La princesa Càntara era una dona coneguda per la seua bellesa, es deia que era la jove més encantadora de tota la zona. Així doncs, no li van faltar els pretendents quan va créixer i van ser dos els més destacats: Alí i Almanzor. Almanzor era un general vingut de Còrdova molt conegut per les seues conquestes militars. Alí no era tan conegut, però venia d’una família noble. Ambdós eren joves amables i ben plantats i ella no sabia a qui dels dos triar com a espòs. Aleshores, son pare, el califa, va decidir que es disputarien a la seua filla amb una prova molt complicada i qui abans la terminara aconseguiria la mà de la princesa. Almanzor va tindre que viatjar a Índia per a portar espècies i sedes a Càntara. Alí tenia que construir una sèquia a la zona de Tibi per a abastir d’aigua la ciutat. Alí, aprofitant la seua proximitat amb Càntara, va començar a intentar aconseguir el seu amor: escrivint-li poemes, cantant-li... Així doncs, va aconseguir el seu propòsit i la princesa es va enamorar d’ell, per tant, Càntara volia casar-se amb Alí. El temps va passar i Almanzor va tornar a la ciutat del seu viatge a Índia, sense saber el que estava passant amb Càntara i Alí. Almanzor va acabar la seua gesta abans que Alí, aleshores, el califa li va donar la mà de la princesa. Alí, al assabentar-se de que la seua enamorada es casaria amb Almanzor, no va poder aguantar el dolor i es va suïcidar, llançant-se per un barranc. Càntara, al conèixer la mort del seu estimat tampoc va voler sofrir i va saltar per altre barranc. El califa va caure en una profunda tristesa al perdre a la seua filla i, finalment, va saltar des del seu castell. Desprès de tot el que va ocórrer a la ciutat, els habitants van canviar el nom d’aquesta i la ciutat va rebre el nom de Alcàntara, d’aquesta manera el nom d’Alí i Càntara quedaria unit per a sempre, com l’amor que es professaven. El nom va evolucionar i ara és coneix com Alacant. Encara que no se sap del tot fins a quin punt és llegenda i, de fet, molts llocs d’Alacant deuen els seus noms a aquesta història: - El pantà de Tibi: és on Alí es va suïcidar. De fet, conta la llegenda que quan el cos d’Alí va toca la terra, les aigües van brotar de les muntanyes. - El Salt de la Mora: és el barranc de la Serra de Sant Julià des d’on Càntara va saltar. -La cara del Moro: al mont Benacantil, baix el castell de Santa Bàrbara, es pot veure una cara masculina i es diu que es la cara del califa.

Aitana Gas i Valois

233

EL BARRI DE LES CAROLINES I LA HISTÒRIA ENTORN DEL SEU NOM Amb el creixement d’Alacant com a ciutat, la gent es va anar assentant en noves cases que s’anaven construint al voltant de la històrica ciutat que havia derrocat els seus murs a causa de l’increment demogràfic. Una de les zones en les quals es comença a formar una lleugera aglomeració de cases és la zona nord de l’extramurs del Castell de Santa Bàrbara. Al mateix temps, Alemanya i Espanya se les veien en un conflicte per les Illes “Carolinas”, en el Pacífic, un conflicte que va acabar amb Espanya vencedora, encara que, no obstant això, Espanya va vendre les Illes a Alemanya uns anys després. Els diaris es feien ressò d’aquests esdeveniments i va tindre molta repercussió en la societat. Els periòdics van mostrar fins i tot alguna foto en la qual es veien els illots escampats per la mar, allunyats de terra ferma. A Alacant, en tirar la vista cap a la zona nord d’Alacant, les cases que anaven sorgint en el nou barri recordaven a les illes de l’arxipèlag, per la qual cosa es va començar a conéixer de manera popular a aqueixes cases com Las Carolinas. La zona va créixer i es va anar creant una vida social dins d’aquest barri que ja havia adoptat aqueix nom popular com el seu propi, un nom que hui continua i el qual la seua gent reconeix amb orgull.

HISTÒRIA DEL DRAC DEL PATRIARCA, DE VICENTE BLASCO IBAÑEZ Era quan València tenia un perímetre no gaire més gran que els barris tranquils, somnolents i com a morts que envolten la Catedral. L’Albufera, immensa llacuna quasi confosa amb la mar, arribava fins a les muralles; l’horta era una embullada marjal de joncs i canyes que esperava en salvatge calma l’arribada dels àrabs que la creuaren de séquies grans i xicotetes, formant la meravellosa xarxa que transmet la sang de la fecunditat; i on hui és el Mercat s’estenia el riu, ampli, lent, confonent i perdent el seu corrent en les aigües mortes i llotoses. Les portes de la ciutat immediates al Túria romanien tancades els més dels dies, o s’entreobrien tímidament per a xocar amb l’estrèpit de l’alarma a penes es movien els veïns canyars. A tota hora hi havia gent en les alberedes, pàl·lida d’emoció i curiositat, amb el gest del qual desitja contemplar des de lluny una cosa horrible i al mateix temps tem veure’l. Allí, en el riu, estava el perill de la ciutat, el malson de València, la mala bèstia el record de la qual torbava el somni de les gents honrades, fent amarg el vi i dessaborit el pa. En un ribàs, entre esclafats embulls de joncs, un llòbrec i fangós forat, i en el fons, dormint la migdiada de la digestió, entre pelades calaveres i costelles trencades, el drac, una horrible i feroç bèstia, mai vista a València, enviada, sens dubte, pel Senyor -segons deien les velles ciutadanes- per a càstig de pecadors i terror dels bons. Què no faria la ciutat per a deslliurar-se d’aquell veí molest que torbava la seua vida...! Els mossos braus de cap lleuger ? I bé sap el diable que a València no faltaven- s’excitaven els uns als altres i tiraven sorts per a eixir contra la bèstia, marxant a la seua trobada amb destrals, llances, espases i ganivets. Però a penes s’aproximaven a la cova del drac, treia aquest el morro, es posava en fatxa per a escometre, i partint en línia recta, veloç com un llamp, a aquest vull i a l’altre no, mossegada ací i urpada allà, desbaratava el grup; escapaven els menys, i la resta parava en el fons del negre forat, servint de pastura a la fera per a tota la setmana. La religió, venint en auxili dels bons i recelant les infernals arts del Malèfic en aquesta horrorosa calamitat, va voler entrar en combat amb la bèstia; i un dia, el clergat, amb el seu bisbe al capdavant, va eixir per les portes de València, dirigint-se valerosament al riu amb gran provisió de llatins i aigua beneïda. La munió contemplava ansiosa des de les muralles la marxa lenta de la processó, la resplendor de les bizantines casulles amb les seues faixes blanques orlades de negres creus, el centellejar de la mitra de vellut roig amb pedres precioses i la lluentor dels llustrosos cranis dels sacerdots. El monstre, enlluernat per aquest aparell extraordinari, els deixava aproximar-se; però

235

passada la primera impressió, va moure les seues curtes potes, va obrir la boca com badallant, i això bast perquè tots retrocediren amb tanta prudència com pressa, precaució feliç a la qual van deure els valencians que la fera no s’esmorzara mig capítol. Es va acabar. Tots reconeixien la impossibilitat de continuar lluitant amb tal enemic. Calia esperar que el drac morira de vell o d’un cansament; mentrestant, que cadascú es resignara a morir devorat quan li arribara el torn. Van acabar per familiaritzar-se amb aquella bestiola mesquina com amb la idea de la mort, considerant-lo una calamitat inevitable, i el valencià que eixia a treballar els seus camps, a penes escoltava soroll prop de la senda i veia onejar la mala herba, murmurava amb desànim i resignació: -Em va tocar la dolenta. Ja és ací aqueix. Si més no que acabe prompte i no em faça patir. Com ja no quedaven homes que foren a la recerca del drac, aquest anava a la trobada de la gent, per a no passar fam en el seu forat. Donava la volta a la ciutat, s’agotzonava en els camps, corria els camins, i moltes vegades, en la seua insolència, s’arrossegava al peu de les muralles i pegava el musell a les escletxes de les fortes portes, entrellucant si algú anava a eixir. Era un maleït que semblava estar a tot arreu. El pobre valencià, en plantar l’arròs encorbant-se sobre la tolla, sentia en el millor del seu treball alguna cosa que li acariciava per prop de l’esquena, i en tornar-se entropessava amb el morro del drac, que s’obria i s’obria com si la boca li arribara a la cua, i zas! D’un colp el triturava. El bon burgés que en les vesprades d’estiu feia una passejada pels afores, veia eixir d’entre els matolls una arpa rugosa que semblava dir-li: Hola, amic!, i amb una urpada irresistible es veia arrossegat fins al fons del fangós forat, on la bèstia tenia el seu menjador. A mig dia, quan el drac, immòbil en el fang com un tronc escatós, prenia el sol, els tiradors d’arc, apostats entre dos merlets, li deixaven caure certers saetats. Ximpleria! Les fletxes rebotaven sobre la closca i el monstre feia un lleuger moviment, com si entorn d’ell brunzira un mosquit. La ciutat es despoblava ràpidament, i hauria quedat totalment abandonada a no ocórrer-se’ls als jutges sentenciar a mort a cert rodamon, mereixedor de forca per delictes que van cridar l’atenció en una època en què es matava i robava sense donar a això una altra importància que la de naturals alleujaments. El reu, un home misteriós, una espècie de jueu, que havia recorregut mig món i parlava en idiomes estranys, va demanar gràcia. Ell s’encarregaria de matar al drac a va canviar de rescatar la seua vida. Convenia el tracte...?

236

Els jutges no van tindre temps per a deliberar, perquè la ciutat els va atordir amb el seu clam. Acceptat, acceptat; la mort del drac bé valia la gràcia d’un tuno. Li van oferir per a la seua empresa les millors armes de la ciutat; però el rodamon va somriure desdenyosament, limitant-se a demanar alguns dies per a preparar-se. Els jutges, d’acord amb ell, ho van deixar tancat en una casa, on tots els dies entraven algunes càrregues de llenya i una regular quantitat de gots i botelles recollits en les principals cases de la ciutat. Els valencians s’amuntegaven entorn de la casa, contemplant de dia el negre plomall de fum i a la nit la resplendor vermellosa que llançava la ximenera. El misteriosos dels preparatius els donava fe. Aquell bruixot si que matava al drac...! Va arribar el dia del combat, i tot el veïnat es va amuntegar en les muralles, anhelosa i pàl·lid d’ansietat. Penjaven sobre les barbacanes raïms de cames; s’agitaven entre els merlets inquiets masses de caps. Es va obrir cautelosament un porticó, deixant només espai perquè isquera el combatent, i va tornar a tancar-se amb la precipitació de la por. La munió va llançar una exclamació de desànim. Esperava una cosa extraordinària en el paladí misteriós, i li veia cobert amb un mantell i un caputxó de llana basta, sense més arma que una llança... Un altre al sac! Aquell jueu li ho engolia la malfadada bèstia en un avemaria. Però ell, insensible al general desànim, marxava el línia recta cap a la cova. Justament, el drac feia dies que estava rabiós de fam. Es quedava la gent a la ciutat, i la fera dejunava, rugint en ensumar el ramat humà guardat per les fortes muralles. Van veure tots com en aproximar-se el rodamon apuntava per l’embut de fang el morrut morro de la fera i les seues rugoses potes davanteres. Després, amb un pesat esforç, va traure del forat el cos escatós per l’interior del qual havia passat mitjana València. Brrrr! I rugint de fam, va obrir una gran boca que, fins i tot vista des de lluny, va fer córrer un sotrac per l’esquena de tots els valencians. Però al mateix temps va ocórrer una cosa portentosa. El combatent va deixar caure la capa al sòl i la caputxa, i tot el poble es va emportar les mans als ulls com enlluernat. Aquell home era una brasa lluminosa, una flama que marxava rectament cap al drac, un fantasma de foc que no podia ser contemplat més d’un segon. Anava cobert amb una vestimenta de cristall, amb una armadura d’espills en la qual es reflectia el sol, envoltant-li amb un nimbo d’enlluernadors raigs. La bèstia, que anava a llançar-se sobre ell, va parpellejar tremolosa, enlluernada, i va començar a retrocedir. El rodamon avançava arrogant i segur de la victòria, com en la llegenda wagneriana el valerós Sigfrido marxava a la trobada del drac Fafner. Els raigs de l’armadura embadalien a la fera. La seua figura, reproduïda en la cuirassa, en l’escut, en totes les parts de l’armadura amb infinit miratge, la torbaven, obligant-la a retrocedir. A la fi, encegada, confusa, presa del mareig del desconegut, es va deixar caure

237

en el seu forat, i amb un suprem esforç, per conservar el seu prestigi, va obrir la boca per a rugir Brrrr! Allí de la llança! La va afonar tota en les horribles gargamelles de l’enlluernat monstre, repetint els colps entre els aplaudiments de la munió que saludava cada ficat com una benedicció de Déu. Els dolls de sang negra i nauseabunda van tacar la límpida armadura, i enfervorits per l’agonia de l’enemic, tots els veïns van eixir al camp. Va haver-hi alguns que per arribar abans es van llançar de cap des de les muralles, sent amb això les darreres víctimes del drac. Tots volien veure de prop al monstre i abraçar al matador. Es va salvar València! Des d’aquell dia va començar a viure tranquil·la. De tan memorable jornada no ha quedat el nom de l’heroi, ni tan sols la seua meravellosa armadura d’espills. Sens dubte li la van trencar en plena ovació, en portar-li triomfant d’abraçada en abraçada. Però quedava el drac, amb el seu ventre atipat de palla, per on van passar molts dels nostres avis.I qui dubte de la veracitat del succés, no té més que apuntar-se a l’atri del Col·legi del Patriarca, que allí està la malvada bèstia com a irrecusable testimoni. Text presentat per la Falla Mestre Ripoll Blasco Ibáñez, “El Fénix”

238

239

EL RAT PENAT A L’ESCUT DE VALÈNCIA “I mentre les rates penades sobrevolen la ciutat, aquesta no haurà de caure”, va advertir el profeta al rei Jaume I abans de iniciar la seua campanya cap al sud, als territoris dels moros, i, en concret, el va advertir sobre la ciutat de València. Era l’any 1238, i la ciutat de València ja havia estat sota el setge del rei de la Corona d’Aragó per molts mesos. Però esta ciutat no havia de caure. Tenien suficients recursos i soldats com per a defendre-la en un setge llarg. El rei Jaume I, recordant les paraules del profeta, va esperar, mentre estenia el seu domini per altres territoris al nord i a l’interior de València. Les rates penades no desapareixien del cel sobre València, volant cada nit buscant mosquits i altres insectes per a alimentar-se. Una nit, un va caure prop de la tenda del propi rei, qui en lloc d’espantar o matar l’animal el va acollir. “Tracteu-lo bé”, va dir als seus, “que aquesta rata penada ens haurà de conduir cap a la victòria”. I aquell xicotet animal volador es va quedar pel campament de guerra ubicat a la muntanyeta d’El Puig, alimentat i protegit pel rei. Aquesta rata penada també va protegir al rei, i al conjunt de l’exèrcit d’Aragó. En un vol nocturn caçant el seu menjar va divisar a les tropes musulmans que abandonaven la ciutat per a atacar a les tropes cristianes, mentre estes dormien, separades en diversos fronts, i per sorpresa. Va volar ràpidament cap a la tenda del rei, xocant una i altra vegada contra eixa tela, fins que el va despertar. El rei Jaume I va eixir de la tenda per a veure l’animal que, alterat, semblava comunicar-li que algun perill s’acostava. Confiant en aquella rata penada va despertar la seua guàrdia personal per a seguir-la en el seu vol, on van poder descobrir les maniobres de l’exèrcit enemic. Amb eixa informació van poder despertar i preparar les seus tropes a temps per a detindre el seu atac i, en un contraatac que no s’hagués pogut preparar amb suficient antelació si no hagués estat per l’ajuda de l’animalet, no hagués estat possible. Amb aquesta derrota les tropes que van quedar dins de València no van ser suficients per a continuar defenent la ciutat dels següents assalts, i la ciutat es va rendir, donant així inici a la València cristiana, valencianoparlant, i formant part del Regne d’Aragó. En agraïment per la seua protecció a les tropes del monarca anomenat “el conqueridor” i el seu paper fonamental clau en la història de la ciutat, a hui dia el rat penat corona l’escut de la ciutat, i també de moltíssimes associacions, agrupacions i clubs de la ciutat.

Pablo Requena i Ribes

Article Inèdit “75 anys de Festes, tradicions i cultura”

Història i records d’una memòria en blanc S.C.B

Aquest article ha participat en el concurs d’articles inèdits

242

243

75 ANYS DE FESTES, TRADICIONS I CULTURA Podria dir-vos molt d’aquestes festes tan nostres i tan internacionals, de la seua evolució, innegable i necessària, del molt que encara queda per fer, de tot el que caldria innovar i d’alló que cal conservar. Podria parlar-vos de la fundació de la ciutat de Castelló, com ja s’ha fet tantes vegades en tants altres llibrets o articles, a mitges entre l’història i la llegenda. Del Castell Vell, de les tres cultures (musulmans, jueus i cristians), de la carta pobla i el rei en Jaume I, de les primeres gaiates de mà i el seu significat... Podria fer un llistat dels anys segons els canvis festius, i parlar de quan va sorgir la figura de la primera reina infantil, donant protagonisme a les xiquetes i xiquets; de la cinta verda i el mocador, el mesó, l’original batalla de flors; de la gradual desvinculació de la festa taurina (en els seus començaments eren inseparables: “Fira i Festes de la Magdalena”); de la incorporació de les bandes internacionals i la desfilada d’animació, de la vella i benvolguda Pèrgola i del modern Palau de la Festa, dels tornejos esportius (des del “tir de colom” al “boli dali” i al pàdel) concerts, espectacles..... En definitiva, de la tradició i la cultura associades a aquesta festa que enguany celebra un aniversari tan especial, o de com uns costums amb tant de fonament històric continuen vigents i de plena actualitat al segle XXI. També podria explicar-vos l’origen d’una de les nostres tradicions més ancestrals, pedra angular de les festes fundacionals de Castelló, el Romiatge de les Canyes, dient-vos com el seu inici es remunta a l’any 1375 i que és el seu actual triple significat el que la fa única i diferent, perquè és alhora: una commemoració històrica, en tornar al lloc on se situava la població abans del seu trasllat al pla en 1252, un símbol de germanor, com a ritu d’afirmació col·lectiva de la pròpia identitat i orgull de pertinença a la mateixa (orgull de genealogia) i un romiatge penitencial i d’acció de gràcies, de caràcter religiós en els seus començaments més remots. I us diria també que, segons apareix degudament documentat, hi ha una primera rogació en el segle XIV, referent a una típica processó penitencial pròpia de la religiositat medieval i directament vinculada amb les pestes que assotaven aquestes terres amb freqüència; que durant el segle XVI continuen aquests romiatges propis d’èpoques de carestia, sequeres o epidèmies, entre 1562 i 1570 s’estableix un romiatge anual per a invocar ajuda tant material com espiritual, a l’ermita de Santa María Magdalena al Castell Vell, el tercer dissabte de quaresma, com a acord entre el clergat i les autoritats; que a mitjan segle XVII es beneeix l’ermita de Sant Roc de Canet, i ja en segle XVIII es consolida el romiatge com una celebració popular, es reconstrueix el ermitori fins a adquirir la forma actual i sorgeixen les primeres gaiates. Us contaria com els documents històrics descriuen aquesta romeria, amb la participació del clergat, autoritats, gremis i la missa amb almoina als pobres; i que també es descriu el ritual de la Tornada en la Basílica del Lledó, l’arribada a la ciutat i la processó nocturna on penitents, dones i xiquetes van “… llevando muchas luzes en gayatas de caña”. Així sabríeu que, des de llavors, el romiatge s’ha realitzat de forma continuada, encara que amb certes interrupcions degudes mancant diners,

244

problemes amb l’església, ensulsiades o guerres: des de 1745 a 1749 no hi va haver romiatges doncs l’ermitori de la Magdalena estava en ruïnes i no hi havia diners per a les celebracions; en 1750 es recupera però canvia la seua raó de ser, realitzant-se “con el motivo de ser de grazias y en memoria de la traslación del pueblo del Heremitorio de la santa al presente sitio”, i des de llavors el romiatge adopta un sentit cívic i commemoratiu secular, sense necessitat de pestes o catàstrofes, convertint-se en una de les tradicions fonamentals de la ciutat, i passa a ser una celebració commemorativa del trasllat de l’antiga ciutat des de la muntanya al pla, perquè no es perda aquesta memòria i amb això s’origine la ruïna del seu ermitori. I si volguera contar-vos tota la història, us explicaria com, en 1774, s’ordena, des de Tortosa, que la tornada es realitze abans del fosquejar, però la Confraria de la Sang s’oposa perquè “... les gaiates no lluiran de la mateixa forma”. I us diria també com, després de moltes altres modificacions d’horaris i dia, en 1852, coincidint amb la celebració del VI centenari de la ciutat de Castelló, s’implanta per primera vegada, entre altres novetats, l’ús de la canya amb la cinta verda. I que, després de les interrupcions hagudes durant la República i la Guerra Civil, serà a partir de 1952, coincidint amb l’aniversari fundacional de la ciutat, quan es convertisca en un vertader romiatge multitudinari, instaurant-se la cinta verda per a tots els romers; o que en 1989 es restaura la tradició de la antiga tornada, a peu, passant per la basílica del Lledó. I així, us relataria com l’antic romiatge es converteix en protagonista de la nostra setmana gran i adquireix el seu ple i triple significat. Però de tot això ja s’ha escrit molt i s’ha parlat encara més, i dubte que puga explicar-vos quelcom que encara no sapieu. Doncs, en lloc d’exposar un llistat de dates, d’actes i noms, tots importants quant al naixement i evolució d’unes festes basades en les tradicions, només us diré, encara que segur també ho sabeu, l’importants que són aqueixos valors i elements fonamentals que ens defineixen, que cal defensar, precisament, pel nostre senyal d’identitat, començant per les gaiates com a monuments de llum però també com a associació, i seguint per moltes altres que ens complementen i enriqueixen, en unes festes que enterren les seues més fondes arrels en les tradicions ancestrals d’un poble, que potencien els costums, els vestits regionals, la dolçaina i el tabal, les danses, però també la cultura més actual mitjançant la música, el teatre o l’esport. Les festes de la Magdalena es consoliden en la diversitat cultural i s’escriuen, des del seu començament, en clau femenina, perquè té a la dona castellonera com a màxima representant i ambaixadora de la ciutat (no com a objecte decoratiu) i a la Gaiata com a símbol. Són unes festes que conjuminen passat i present. Són festes integradores, multiculturals, que abracen a tots per igual, i acullen en el seu si tant a la ciutat com als pobles de la província, en les seues diferents manifestacions culturals, i convida a gaudir-les sense distincions, tant al d’ací com al nouvingut. Queda clar, doncs, que no us parlaré de fets històrics, ni de dades, però sí dels 75 anys d’unes festes viscudes, sentides i volgudes, amb les seues tradicions i els diferents aspectes culturals que les han anat modelant i definint durant tot aquest temps. I, perquè la història de la nostra ciutat i de les nostres festes l’escriuen els cronistes segons els fets del passat però també s’escriu amb els noms propis dels qui el van viure, ho faré amb la veu de la experiència de la protagonista de la segona part d’aquest relat, Toniquín, qui va ser madrina de gaiata en 1954. Hui en té 83 anys. Mil vegades m’ha comptat com eren aquelles Magdalenes, els actes, la gent a la qual va conéixer, quines van ser les altres 11 madrines, les dames de la ciutat i la reina, i la bona relació que hi havia entre elles. Juntes hem vist, una vegada i una altra, les poques fotografies que amb tanta

245

manyaga guarda en una caixa de cartó de floretes blaves sobre fons blanc, amb moltes altres imatges impreses que il·lustren altres molts records de la seua vida. Fotografies en blanc i negre, algunes de vores dentades, en les quals una joveneta castellonera es posa davant el fotògraf amb orgull i timidesa, o llueix amb mantilla en l’ofrena a la Mare de Deu del Lledó, o camina en gràcia cap a la plaça de bous amb el seu mantó de manila al braç, o se la veu estavellant la botella de cava per al bateig del seu monument gaiater... Sempre em crida l’atenció el molt que han canviat el pentinat i el vestir. I com la seua essència i la seua elegància és la mateixa que la d’aquells primers esbossos que van donar forma al vestit tradicional oficial de la dona de Castelló, que ens distingeix de la indumentària de la resta de la comunitat. I és eixa ànima invariable el que realment roman i el que veritablement importa, perquè, com en tot, només canvien les formes, el superflu. En aqueixa caixa de fotos desordenades que com un trèsor guardava ella i que ara conserve amb mi a casa, s’amaga la vertadera història i l’ànima d’aqueixos 75 anys de les nostres festes. Són el testimoniatge de la vida d’una castellonenca que ha recorregut el camí, veient-les canviar, créixer, evolucionar, però sempre conservant les seues arrels, aqueix arrelament cultural que tant les caracteritza, entre la realitat i el mite, i que tan bé es defineix en el Pregó, el mateix que un grup de visionaris van idear en 1945, amb aqueix profund orgull de genealogia que irradia la nostra Romeria, el fervor de l’Ofrena i eixe “esclat de llum” que envaeix la ciutat, tornant la nit en dia. Festa, tradicions i cultura unides tant llavors com ara, perquè a Castelló no s’entén les unes sense les altres. Per ella sé bé com ho va viure tot en aquella llunyana Magdalena de fa 66 anys; i en els anys esdevenidors, com a mare i àvia de castelloneres, o des de “els cavallers de la conquesta” durant els 80, o des de fora, com a simple castellonenca del carrer, perquè hi eren i són “festes del carrer”, recorrent-se el mesó del vi per les seues diferents i successives ubicacions des de la seua creació, anant al teatre, a les sarsueles, a la mascletá de Mª Agustina o a la del sector que tocara aqueix dia, amb el seu fill Manolo de la mà (a qui recollia res més eixir del col·legi, perquè llavors hi havia classes), o als castells de focs de Fadrell o d’Hort dels Corders (que en aquells dies eren dels millors, encara que també els més perillosos per la falta de la seguretat que hi ha ara), o ballant en el “Hostal de la Llum”, o pujant cap a l’ermita en romiatge amb el seu home i els matrimonis amics, i tots els seus xiquets i xiquetes, que no paraven de tirar petards dels grossos (encara no estaven prohibits per a menors, ni regulat el seu ús), amb la bota de vi i els chimos que preparaven uns dies abans; o de xiqueta, amb sa mare i som pare, i oncles, i ties, i cosins i cosines. en una festa famíliar; o quan jove, amb la seua colla, a peu o en carro, anant-se després a menjar a alguna alqueria, i fins i tot eixint en el NO-DO de l’any 1956. Perquè 75 anys de tradicions, festes i cultura donen per a molt. Són tota una vida. Però ella no parla del seu passat, perquè ja no té records, ni llunyans ni pròxims. Tampoc parla del futur. Només li queda el present. La seua ment i la seua mirada semblen buides, però jo sé que tot segueix ací, adormit, en un racó del seu enorme cor. Ara, nosaltres som per ella el demà i l’ahir, la seua veu i la seua memòria. I els seus ulls s’il·luminen quan veu la seua neta de castellonera, encara sense poder saber qui som, ni qui és ella. Llavors, torna a tindre la llum que irradiava en aqueixes velles fotografies. I quan li dius a cau d’orella: “MAGDALENA.....”, ella somriu, dolça i entremaliada, i, sense pensar, la seua ment perduda mana als seus llavis una resposta de tan sol dues paraules, encara que de tant màgiques ho diuen tot: “.... FESTA PLENA”.

Articles del Curiositats magdaleneres del passat... MĂŠs records de festes passades 75 anys de les festes de la Magdalena MĂ xims representants de la Gaiata 3 des del seu orĂgen

ĂŠ Aniversari

248

CURIOSITATS MAGDALENERES DEL PASSAT CONTADES EN PRIMERA PERSONA PER QUATRE CASTELLONENCS I CASTELLONENQUES DE SOCA Abans de la guerra civil, les festes de Castelló se celebraven al juliol. Després, entre 1940 i 1944, es va decidir celebrar-les el tercer diumenge de quaresma i anomenar-les “Festes de la Magdalena”. Castelló i la seua població han evolucionat molt en aquests últims anys. En la dècada dels 60, Castelló era una ciutat xicoteta i les festes eren més familiars. Recordem que, en aquella època, se celebraven tots els actes en el centre, en el Teatre Principal, amb la imposició de bandes a la Reina i Dames de la Ciutat, així com a les Madrines de Gaiates. Llavors, els carrers es tallaven al trànsit a l’arribada de la comitiva. Paquita s’emociona recordant quan ella va participar en aqueix acte, en l’últim any que se celebrava d’aquesta manera. El seu landó, anava tirat per sis cavalls blancs, bellament engalanats. Actualment, les festes són més populars, més de carrer, de gaiates i de colles. Però en aquells dies, tots els castellonencs s’implicaven més en les festes i en els seus actes culturals: funcions i actes teatrals, concerts, bous, concursos diversos…etc. Per exemple, en aquella època, teníem un parador, anomenat “Parador de la Llum”, també conegut com “Hostal de la Llum”, amb cortinatges de vellut roig i llums de llàgrimes de cristall, on actuaven tots els cantants famosos de llavors, com “El Duo Dinámico”, “Karina”…etc; amb una esplèndida orquestra, i tots els assistents ballàvem, réiem i gaudíem. A més, antigament, acostumàvem a vestir elegantment per a acudir als actes. En l’actualitat, en festes es vist de forma més informal, per exemple, quan van als caus, o a les carpes, o als concursos de paelles i actes que organitzen les collas i les Gaiates…etc. En 1954 van tindre gran importància la literatura i la música. En l’edifici de la Caixa d’Estalvis, es va celebrar la V Taula de Poesia, patrocinada per la Junta Central de Festes, el Cercle Mercantil i la Societat Castellonenca de Cultura. Posteriorment, l’any 1955, va ser el d’exhibicions d’avionetes en el Real Aeroclub. Aqueix any també va tindre lloc la Primera Festa de l’Automòbil i del Motor. Novetats amb vida efímera. En 1957, la innovació va vindre dels Cavallers de la Conquesta. La formació festiva guerrera, acompanyant al prohom, va ser protagonista de l’homenatge al Rei Jaume I. Aquell any, va tindre lloc el Primer Festival Internacional de Cors i Danses, celebrat en la Plaça de Bous, amb la participació d’agrupacions de Bergamo (Itàlia), Saint Tropez (França) i Porte (Portugal), entre altres. En 1958, la policia muntada de l’Ajuntament de Barcelona, va presentar el seu espectacle hípic “Carrusel” en la Plaça de Bous de Castelló. Intervenció que es repetiria en anys successius, així com els grans concursos. Aqueix mateix any també va intervindre el guitarrista castellonenc Manuel Cabedo, com a solista amb l’Orquestra Municipal de València, delectant-nos amb el famós “Concierto de Aranjuez”, del gran mestre Rodrigo.

249

Ja en 1959, el càmera professional Ismael Palacios, va filmar seqüències de les festes de la Magdalena per al desaparegut Noticiari Cinematogràfic No-Do *imatge de Toniquín Barrachina en el romiatge*. Per a tancar la dècada, en 1960, a causa de la coincidència del dia del Pregó i la festa de San José de València, va fer que s’avançaren les festes al diumenge anterior, el segon de quaresma. Així, el romiatge va tindre lloc el tercer, dia 20, acabant les celebracions el dilluns següent. En 1961 va començar a utilitzar-se el nom “Festes de la Llum”, encara que no va aparéixer en el cartell fins a l’any següent. Diuen que la cavalcada del Pregó en les Festes de 1963 va ser la més bella que haja existit mai, i això se li va atribuir a la bona organització, que va ser a càrrec del poeta Miguel Peris, i a l’altíssim cost que mai abans havia tingut. En ell van desfilar com a personatges de la història: pirates, sarraïns, almogàvers de Roger de Flor i els cavallers més importants de la Crònica de Jaume I com Bolase d’Aragó, Bernat Guillem d’Enteca, Juan Pertusa, i altres. Així com els herois de Tombatossals, que apareixien explicant el programa en valencià. Va ser fantàstic! Però l’any següent, 1964, es va tornar a la rutina. D’aqueix any, destaquem el I Saló de pintura Contemporània i l’actuació de la banda de les Forces armades americanes de la Base de Torrejón d’Ardoz. Una altra novetat, va ser la intervenció de la colla dels “Diables de Sitges” per primera vegada, acompanyant a la Reina de les Festes en la seua visita als sectors. El que va animar el protocol, especialment, amb els seus tradicionals focs. Va ser l’any central d’aqueixa dècada, en 1965, quan es va fer la Primera Exposició de la Llum al parc Ribalta. Va ser com si s’il·luminara tota la ciutat fins a convertir-se en una colossal gaiata. L’any 1976, es va fundar l’Associació de Moros d’Alqueries i en 1977, la Colla del Rei Barbut. Aqueixos són els nostres records i aqueixes són les nostres festes, vistes i viscudes per nosaltres…

Salud Abellán García Olga Elizabeth A. Borrello Montaner Francisca C. Calatayud Ortiz Juan Miguel Martínez Capdevila Extracte del Treball de recerca Assignatura: Participació cultural activa Segon curs Curs 2017-2018

250

251

252

MÉS RECORDS DE FESTES PASSADES El primer Pregó de la Magdalena es va celebrar el dissabte 3 de març de 1945. Va començar a les 17.30 hores i va eixir des de Fadrell. «Segarra Ribes va proposar una cavalcada a l’estil de la realitzada en 1939 i dedicada a la dona castellonera. i l’última carrossa a desfilar va ser la de la primera reina de les festes: Carmen Abriat. Eixe any, el premi a la millor gaiata se’l va emportar la 11, la de Sant Roc. 1946 va ser l’any del Rotllo i Canya. El pasdoble que va compondre José García i Gómez es va alçar amb el premi del concurs de pasdobles celebrat en la plaça de bous de Castelló i, de seguida, es va convertir en un dels símbols festers. «Aquest pasdoble et farà immortal, Pepito», li deien al compositor, res més conéixer-se que la seua obra musical era la guanyadora. Durant els cinquanta, el Teatre Principal va acollir les proclamacions de les reines i

253

la seua cort d’honor, i va anar en 1962 quan es va posar en marxa un parador de festes, l’Hostal de la Llum. Es va instal·lar en la plaça Hort dels Corders i allí es va celebrar la primera gal·la homenatge a les dames del sector, a més de desfilar alguns dels artistes més reconeguts de l’època, entre ells el Duo Dinàmic i José Guardiola.Però l’abonament per a tota la setmana costava 750 pessetes (400 per a les xiques) i no tothom podia pagar aqueix preu. En 1969, el mateix any que Asunción Adsuara ostentava el càrrec de primera Reina infantil de les Festes de Castelló, apareixia el mocador verd com un altre dels símbols representatius. «Aqueix any Castelló celebrava el 25 aniversari del renàixer de les festes i va ser l’any també en el qual la Junta Central va encarregar 2.000 mocadors verds al preu de 60 pessetes la unitat», recorda Carlos D. Murria, fill de Carlos Murria Arnau. Aqueix mateix any naixia també la Batalla de Flors, en la qual van desfilar les comissions del sector, que en aquella època només eren 12, per un circuit que incloïa: plaça Horts dels Coreders, carrer Bayer, Porta del Sol i Ruiz Zorrilla. Anys després, aquella desfilada es va convertir en el Cos Multicolor, de manera que les flors van ser substituïdes per confetti. I una altra curiositat: en els 90, el Cos va desaparéixer del programa de festes per a tornar en 2001, i romandre ja ininterrompudament fins ara. Va ser un any de grans innovacions entre les quals no podem ometre una de les més importants i representatives: la inauguració del Mesó del Vi. La primera edició va tindre lloc en la plaça Pescateria i, encara que les primeres previsions apuntaven a un consum d’uns 4.000 litres de vi, finalment van ser més de 12.000. També van nàixer en aqueixa mateixa data les mascletàs diàries i els concursos de castells de focs pels diferents sectors gaiaters de la ciutat. El 20 de febrer de 1971 es va inaugurar la Pèrgola, el nou recinte que ràpidament es va convertir en el nou parador de les festa. Durant anys va acollir les presentacions de gaiates, les imposicions de bandes, la Galania i el sopar de gala que se celebrava llavors amb motiu del Dia de la Província. Un lloc que encara trobem a faltar, com tantes altres coses del passat. Però això és el que tenen els records, que conviden a la nostàlgia i a vegades ens porten a pensar que qualsevol temps passat va ser millor, encara que això no es corresponga amb la realitat.

254

255

75 ANYS DE LES FESTES DE LA MAGDALENA Gràcies a la Gaiata 3 “Porta del Sol”, per comptar amb mi en este recopilatori de breus articles que han inclòs en el seu llibret d’enguany com a commemoració del 75é aniversari de les nostres Festes de la Magdalena. Setanta-cinc anys que celebrem des que es va instaurar l’actual estructura de las mateixes, i de les que jo he viscut, per la meua edat, un poc més de la mitat d’elles. Igual que moltes persones de Castelló, no podria concebre la meua vida sense les nostres volgudes Festes de la Magdalena. Gràcies als meus pares des de xiqueta ja vaig tindre lóportunitat de conéixer el món gaiater, del que ja no m´he desvinculat en tota la meua vida, i que he tingut a més lóportunitat de poder transmetre-se´l a la meua filla. Entre 1999 i 2002 vaig pertànyer a la Junta de Festes de Castelló; una oportunitat única per a conéixer i treballar per les festes de la nostra Ciutat des d’una entitat que durant més de 30 anys ha aconseguit dur les nostres celebracions molt alt, aconseguint el títol de Festes dÍnteres Turístic Internacional i engrandint la seua programació festiva amb multitud d’actes que les han fet úniques i obertes a tot el món. En 2018, vaig presentar la meua candidatura a la Presidència de la Junta de Festes de Castelló, sent triada democràticament per l’Assemblea de Festes per a organitzar junt amb un gran equip i davall el lema “amb sentit comú”, les Festes de la Magdalena 2019. Ara, en el 2020 les nostres volgudes festes commemoren 75 anys d’evolució; d’un recorregut que amb el treball de tots els festers de la ciutat les han conduït a ser grans, importants i necessàries. Amb només setanta-cinc anys, han aconseguit ser un senyal d’identitat de la nostra ciutat, font d’atracció per al turisme, important via d’ingressos per als comerços i empreses, però sobretot trobada i agermanament entre els nostres veïns i els milers de visitants

que vénen per a disfrutar-les. Han sigut 75 anys de festes del poble fetes per i per al poble. I si bé és cert que no viuen el seu millor moment, segur que ningú tindrà la suficient força per a carregar-se 75 anys d’il·lusions, treball, dedicació i esforç per fer-les grans. Afortunadament, festers sempre estarem ací, per això, els augure un futur gran i pròsper; un futur que sens dubte anirà conduït per tots els festers que les hem hem així d’importants, i entre als que incloc, per descomptat, a la Junta de Festes de Castelló, encarregada d’escriure part de la història de les nostres festes, i a la que encara li queden moltes pàgines més per redactar. Amb el desig que tots disfrutem de les Festes de la Magalena 2020, les nostres festes, les festes del poble, de la nostra ciutat… Magdalena!!!”

Noelia Selma Andreu Presidenta Junta de Festes de Castelló 2019

256

MÀXIMS REPRESENTANTS DE LA GAIATA 3 DES DE EL SEU ORIGEN 1945 Naixen les primeres Festes de la Magdalena, amb la Romeria, les Gaiates i l’Ofrena com a elements fonamentals d’arrels ancestrals, al costat d’un Pregó de recent creació. Madrina Mª Desamparados Segarra i Vicent President Fernando Falomir i Gil 1946 Madrina Blanca Rodríguez i Gasset Reina en 1949 President Alfonso Gil i Matíes 1947 Madrina President 1948 Madrina President

Maruja Mariño i Sanchís Alfonso Gil i Matíes Mª Luisa Fabra i Sanz Ángel Alloza i Beneíto

1949 La gaiata 3 i la gaiata 8, úniques participants en el primer magdalena vítol en la plaça major; l’any també del primer pregó infantil. Madrina Mª Rosa Basco i Santamaría President Miguel Vivas i Lloret 1950 Madrina Josefa Galofre i Guinot President Ricardo Montoliu i Galán 1951 Madrina Mª Carmen Miró i Traver President Ricardo Montoliu i Galán 1952 Madrina Mª Antonia Gimeno i Rubio President Francisco Mallasén i Omat 1953 Madrina Mª Carmen Sánchez i Trillo-Figueroa President José Mª Sánchez i Palacios

1954 Madrina Manuela Moragrega i Mor President José Mª Ramón i Pascual 1955 Madrina Paquita García i Villanueva President Francisco Javier García i García 1956 Madrina Mª Teresa Aparici i Moyá President Francisco Javier García i García 1957 Madrina Mª de las Mercedes Alegre i Gómez President Leandro Farinós i Soler 1958 Madrina Mª Vicenta Farinós i Medina President Leandro Farinós i Soler 1959 Madrina President 1960 Madrina President

Mª Josefa Font i Ríos José Font i Gómez Montserrat Benazet i Font Juan Moliner i Bernat

1961 Madrina Mª Julia Gimeno i Rubio President Julián Fonfría i Claramonte 1962 Primer any de denominació oficial com a “Festes de la Llum”, inauguració del “Hostal de la Llum” i celebració de la primera gal·la-homenatge a les dames de sector. Madrina Mª Dolores Michavila i Ramos President Antonio Moya i Sacedo 1963 Per primera vegada, a proposta de l’organitzador del Pregó, Miguel Peris Segarra, es va incloure en la primera part del mateix als personatges mitològics creats entorn del rei barbut per Pascual Tirado.

257

Madrina Laura Arnaiz i Conde President Antonio Moya i Sacedo 1964 Madrina Purita Rodríguez i López President Dionisio González i Arroyo 1966 Premi especial per a la Gaiata del Sector 3, de Carlos Buigas, conegut com el mag de la llum. Madrina Fina Zandomenego i Martí President Francisco Mallasén i Omat 1967 Madrina Pilar Tena i Betí President Francisco Mallasén i Omat 1968 Madrina Matilde Babé i Navarro President Juan José Reverter i Godes 1969 La neta del creador del Pregó va ser la primera Reina Infantil de les Festes de Castelló, coincidint en aquest any amb el naixement de la Fonda del Vi i del Cos Multicolor, per iniciativa de la Junta Central; també es va instaurar el mocador verd magdalener per al romiatge. Madrina Mª Ángeles Fabra i Carreras President Juan José Reverter i Godes 1970 Madrina Rosa Lledó Royo i Granger Madrina inf. Mercedes Falomir i Villacaña President Juan José Reverter i Godes 1971 Primer any dels monuments infantils i inauguració de la Pèrgola, remodelada com a sala de festes per l’arquitecte Joaquín Tirado. Les Gaiates més cares van ser les del sector 3, que va invertir unes 500.000 pessetes en la construcció dels seus monuments, quasi la meitat de les 1.115.200 pessetes que es van gastar entre els dotze. Madrina Mª del Carmen Prades i Traver Madrina inf. Alejandra Alonso i González President Juan José Reverter i Godes 1972 Madrina Manuela Llago i Castells Madrina inf. Mercedes Falomir i Villacaña President José Mª Tapia i Suárez

1973 Madrina Blanca Bagán i Torres Madrina inf. Yolanda González i Hernández President Julián González i Ruíz 1974 Madrina María Sánchez i de la Campa Madrina inf. María Mercedes Vives i Ribes President Juan José Reverter i Godes 1975 Madrina Madrina inf. President 1976 Madrina Madrina inf. President 1977 Madrina Madrina inf. President

Lidón Serra i Aparici María Nieves Robres i Lavall Mario Navarro i Seder Mª Luisa Monfort i Galofre Eva Mª Miró i Gil Mario Navarro i Seder Ana Luisa Almela i Arenós Mª Magalena Gimeno i Matarredona Alfonso Llorca Climent

1978 Madrina Margarita Pérez i Prats Madrina inf. Laura Avinent i Calpe President Ángel Pérez i Ponz

258

1979 Any del I Congrés Magdalener, organitzat per la Junta Central de Festejos. Madrina Rosa Edo i Sanz Madrina inf. Mª Lourdes Edo i Sanz President Felipe Edo i Falcó 1980 Naix la colla del Rei Barbut. Madrina Marinela Aparici i Cuevas Madrina inf. Ana Celades i Torlá President Vicente Traver i Martí “Wamba” 1981 Una part del sector 3 es va convertir, aquell any, en circuit del cos multicolor, que abastava: Porta del Sol, carrer Falcó, plaça la Pau i carrer Gasset. Madrina Carmen Blanch i Castelló Madrina inf. Pilar Chiva i Jordá President Vicente Traver i Martí 1982 S’incorporen 3 nous sectors amb les seues respectives comissions i gaiatas, 13, 14 i 15. Madrina Isabel Basco i Pascual Madrina inf. Lledó Reverter i Lauterio President Vicente Traver i Martí 1983 Es creen altres 3 sectors gaiaters; el cos multicolor àmplia el seu recorregut pel sector 3, incloent en el circuit la plaça del Real i Ruiz Zorrilla. Madrina Yolanda González i Hernández Madrina inf. Reyes Pavía i Gargallo President Vicente Traver i Martí 1984 Naix el sector 19. Madrina Liliana Martínez i Tolentino Madrina inf. Rita Borrás i Capsir President Baltasar Nos i Escrig 1985 Per primera vegada, Reines i Dames de la Ciutat participen en la Romeria vestides de llauradores. Madrina Mª Pilar Puigdollers i Rius Madrina inf. Mª Luisa Miquel i Granell President Baltasar Nos i Escrig 1986 II Congrés Magdalener, organitzat per Moros d’Alqueria en el seu desé aniversari. Madrina Mª Lourdes Edo i Sanz Madrina inf. María Verchili i Martí President Baltasar Nos i Escrig

1987 Madrina Reyes Blanch i Castelló Madrina inf. Mónica González i Iglesias President Baltasar Nos i Escrig 1988 Madrina Carmen Bonet Rambla Dama Ciudad en 1990 Reina en 1991 Madrina inf. Olga Gozalbo Gil President Baltasar Nos Escrig 1989 Primera Magdalena de la Gestora de Gaiatas; aqueix any es recupera la tradició amb el ritual de la “Tornà de la Romeria; nous estatuts en substitució dels de 1945 i creació de la Fundació Municipal de Festes i de la Junta de Festes com a màxim òrgan gestor, triats de manera democràtica mitjançant assemblea dels festers de la ciutat de Castelló. Madrina Inmaculada Darós i Salvador Madrina in. Ainara García i Conesa President Juan J. Monferrer i Villalonga 1990 Madrina Susana Cabedo i Chabrera Madrina inf. Eva Salvador i Ramos President Juan J. Monferrer i Villalonga 1991 Madrina Madrina inf. President 1992 Madrina Madrina inf. President 1993 Madrina Madrina inf. President

Mariló Gual i Gil Arantxa Arquimbau i Gozalbo Dama Ciudad Infantil en 1992 Juan J. Monferrer i Villalonga Teresa María i Mateu María Safont i Lafuente Juan J. Monferrer i Villalonga Lledó Navarro i Centelles Carla Cerdá i Dols Reina Infantil en 1994 Juan J. Monferrer i Villalonga

1994 Celebració de la 50a edició del Pregó, amb una fidel reproducció del de 1945 organitzat per la Junta de Festes; també va ser la primera Magdalena de la Federació de Colles de Castelló.

259

Madrina Helena García i Llorens Madrina inf. María Ángeles i Guinot President Alejandro Beltrán i Sanchís 1995 III Congrés Magdalener. Madrina Liliana Alcón i Aragüez Madrina inf. Mari Luz Adelantado i Monfort President Alejandro Beltrán i Sanchís 1996 Madrina Beatriz Alcón i Nebot Madrina inf. Balma Gil i Martínez President inf. Javier Agustina i Trilles President Eduardo Bellés i Gorriz 1997 Madrina Balma Escuder Madrina Inf. Rosa Lidón Conde i Bausá Reina infantil 1998 President inf. Antonio López President Juan Miguel Olsina 1998 Madrina Laura Blasco i Fabrega Madrina Inf. África Batán i Monfort President Pablo Cortes i Granell 1999 Madrina Madrina Inf. President Inf. President

Ainhoa Agustina i Trilles Marta Adelantado i Monfort Francesc Roig i Soriano Juanmi Olsina i Beltrán

2000 Madrina Madrina Inf. President Inf. President

Mª Ángeles Escribano i Jaen Vanesa Corcuera i Ramos Marc Querol i Segura Juanmi Olsina i Beltrán

2001 Madrina Madrina Inf. President Inf. President 2002 Madrina Madrina Inf. President

2003 Madrina Madrina inf. President

2004 Madrina Esther Catalán i Verchili Madrina Inf. Raquel Renau i Lleó President Alejandro Beltrán i Sanchís 2005 Madrina María Beltrán i Posilio Madrina inf. Raquel Menjíbar President Inf. Joan Roig i Soriano President Alejandro Beltrán i Sanchís 2006 Madrina Jennifer Durán i Gómez Madrina Inf. Judith Alfonso i Calvo President Inf. Pablo García i Nebot President Vicente Jarque i Buendía 2007 Madrina Rocío Agarradoi Abril Madrina inf. Sara Renau i Lleó President Inf. Xavier Roig i Soriano Pregoner Infantil 2008 President Vicente Jarque i Buendía

Lorena Montañés i Anglés Rebeca Batán i Monfort Dama Ciudad Infantil 2002 Rubén Montañés i Anglés Alejandro Beltrán i Sanchís Mónica Martínez Almudena Beltrán Posilio Alejandro Beltrán Sanchís

María Folch i Guillamón Bárbara Martínez i Havenstein Dama Ciudad 2012 Alejandro Beltrán i Sanchís

260

2008 Madrina Laura Romero i Navarro Madrina inf. Rosana Badía i Portolés President inf. Sergio Alfonso i Gigante President Francisco Alfonso i Suárez 2009 Madrina Rosa Lidón Conde i Bausá Dama Ciudad 2010 Madrina inf. Marta Gual i Irigoyen Dama Ciudad Infantil 2010 President inf. Álvaro Morales i Guevara President Francisco M. Alfonso Suárez 2010 Madrina Rebeca Batán i Monfor Dama Ciudad 2011 Madrina inf. Raquel Provinciale i Cazalla Dama Ciudad Infantil 2012 President inf. Carlos Provinciale i Cazalla President Francisco M. Alfonso i Suárez 2011 Madrina Alejandra Cosín i Gual Dama Ciudad 2012 Madrina inf. Amanda Queral i Escribano President inf. Javier Marmaneu i Cabrera President Francisco M. Alfonso i Suárez 2012 Madrina Andrea Renau i Vázquez Reina Infantil 2002 Madrina inf. Neus Badía i Portolés President inf. Adrián Lázaro i Trujillo President José Mª Batán i Font 2013 Primera Magdalena del Patronat de Festes, creat per l’ajuntament l’any anterior, i dels nous estatuts que sustitueixen als de 1988. Madrina Laura Martínez i Bárcena Madrina inf. Elisabeth Carmona i Escribano President José Mª Batán i Font 2014 Madrina Madrina inf. President

Ariadna García i Fenollosa Dama Ciudad 2015 Esther Renau i Lleó Dama Ciudad Infantil 2016 David García i Vicent

2015 Madrina Madrina inf. President 2016 Madrina Madrina inf. President

Verónica Pradas i Barreda Dama Ciudad 2016 Lucía Ferrando i Parreño David García i Vicent Leire Blanca Martínez i Bárcena Sara Sánchez i Olivares José Mª Batán i Font

2017 III Congrés Magdalener, convocat per l’ajuntament i patronat municipal de festes. Madrina Ana Frías i Llorens Reina infantil 2010 Madrina inf. Sara Sánchez i Olivares President José Mª Batán Font 2018 Madrina Elisabet Lavernia Capdevila Madrina inf. Stella Alen Lázaro President Vicente Provinciale i Martí 2019 75a edició de les festes. Madrina Sara Martín i Gimeno Dama Ciudad 2020 Madrina Inf. Sofía Sancho i Herrando President inf. Marc Tomás i Sustaeta President Vicente Provinciale i Martí 2020 Disolució de la Junta de Festes després de 31 anys de treball desinteresat per Castelló i nova renovació dels estatuts; celebració del 75é aniversari de les Festes i de la Gaiata 3. Madrina Raquel Provinciale i Cazalla Madrina Inf. Stella Alen i Lázaro President Vicente Provinciale i Martí

261

1945

EN FERNANDO FALOMIR I GIL – PRIMER PRESIDENT GAIATA 3 Nasqué a Castelló el 18 de novembre de 1895 i va ser un home que es va menejar bé per Castelló, ja que, a banda de fer el seu treball, va tindre temps per participar en les activitats socials de la ciutat. Fou un dels promotors de la creació del Club Deportivo Castellón, del qual era el soci número 1 quan va faltar, a part d’haver sigut directiu en diverses etapes. També va ser membre de la Junta del Casino Antic. Entrà de Regidor el 6 de febrer de 1949 fins al 6 de febrer de 1955, amb Carlos Fabra Andrés com alcalde i de President de la Junta Central de Festejos de la Magdalena des de l’any 1949 fins al 1954. Va ser el President de les Festes del VII Centenari de la Fundació de la Ciutat i aleshores es va incloure al programa de festes l’Homenatge al Rei En Jaume, amb participació de moltes personalitats vingudes de fora. Va morir el 31 de maig de 1990.

262

1946

1949

1950

1953

1955

1959

1962

1963

1964

1966

1967

1972

263

1976

1980

Perquè som i vivim en el sector de Porta del Sol, el millor sector.

De Castelló la millor comissió és sense dubte la número tres, la comissió de la Porta del Sol és la més bona de tot Castelló. Moltes felicitats pel 75é aniversari de la Gaiata que coincideix amb els meus 40 anys com a Madrina. Salutacions, amb tot el meu afecte, per a la comissió que va compartir amb mi aquell meravellós any i per a l’actual. Llarga vida! Perque la gaiata siga el nostre millor pregó.VITOL!!

Mª Luisa

Marinela

Va ser una experiència inoblidable. A més, seguir els passos de la meua mare em va ajudar molt a saber estar com a representant d’aquesta gran gaiata, la 3, que és per a la nostra família l’única.

1985

1998

1996

1998

L’any 1996 vaig ser President Infantil en la Gaiata 3 “Porta del sol”. Va ser un any inoblidable, guardant molt bons records de tot el viscut.

Va ser un any bonic, m’ho vaig passar molt bé amb les meues dametes i vam fer bona pinya. Allò era jugar i no ens renyaven si ens quèiem pel sòl vestides de castelloneres. Va ser un any que no tornarà però roman ací, entre els meus records..

Javier África

1994

1997

264

1999 1999

2001

En 2001 vam tindre el gran honor de poder representar a la gaiata 3 com els seus màxims representants. Des de llavors va unir les nostres famílies, formant un vincule que a dia d’avui encara perdura.

Ha sigut un orgull per a mi representar a la Gaiata 3 “Porta del Sol” com a Madrina en la Magdalena de 1999. Ainhoa

2004

Els tres màxims representante, Rebeca, Rubén i Lorena, es vam entendre a la perfecció i van formar un gran equip, participant en tots els actes i vam acostar les festes a xiquets i adults. 19 anys fa d’aquell 2001, i en la nostra memòria està present com si fora avui mateix.

2007

Aquest any que es compleixen 75 anys de la formació de la gaiata, només podem instar que la gent s’anime a formar part de la història festiva i s’involucre en les festes. I com no, donar les gràcies a la gaiata 3, per deixar-nos formar part de la memòria activa de les festes, i desitjar-los que sempre “la gaiata siga el nostre millor pregò!

Rebeca, Rubén i Lorena

1999

2005

2007

265

2008

2010

2010 Va ser un any increïble, una experiència inoblidable amb gent igualment inoblidable. I encara que ara Raquel i jo continuem cridant amb la mateixa força i orgull aixó de “som de la 3”, no m’importaria viatjar al passat i que aquella Magdalena tornara a començar demà mateix. Carlos

1962 2009 “M’alegra haver format part de la història de la Gaiata 3 com a president infantil. Els felicite pel seu 75é aniversari i espere que continuen fent gaudir al sector any rere any”.

Álvaro

1999 2009 Agraïsc a les persones que van confiar en mi, per a que al costat d’Álvaro, i sempre de la mà de la meua major Rosa Lidón, representàrem a tots els xiquets del sector de Porta del Sol, va ser una experiència que mai oblidaré i potser per això i per la meua passió per Castelló, seguisc a dia de hui, en el món de les festes fundacionals de la nostra ciutat.

2010 Haver sigut Madrina infantil de Porta del Sol és un dels millors regals que m’ha donat la vida, o el destí. Va ser tot un any meravellós, que va despertar en mi l’orgull de genealogia i un intens afecte per aquest món de la festa i per les gaiates. Records inesborrables amb tres noms propis: Carlos, Ico i Rebeca, per a completar un any perfecte, juntament amb la gent excepcional que em vaig trobar pel camí, tant en la gaiata 3 com en altres, i especialment les madrines infantils d’aquell 2010 (MAPS). Un camí que m’ha dut fins a ací. Raquel

Marta

2009

266

2008 - 2011

2012 El meu any com president inf. Ha segut i serà un dels millors anys de la meua vida. Va ser una nova aventura que repetiria sense dubtar, i una forma distinta de vore les nostres festes. Per a mi va ser un honor, estic molt pagat d’haver-ho vixcut en tots, i espere seguir veint presidents inf. en el restant de gaiates durant molts anys mes. Adrián

2011

1962 2013

2014

Si hi ha alguna cosa que recorde amb molta estima del meu any de madrina és l’afecte i amb el que tota la comissió de la gaiata em va tractar.

Aquell 2014 el recordaré sempre com un dels millors de la meva vida.

Jo només portava un any a la gaiata, però pareixia com si portara tota la vida, però és que si hi ha alguna cosa que ens caracteritza a la gaiata és la familiaritat. A més, puc dir que la Magdalena 2013 va ser una Magdalena diferent, no va parar de ploure i no es va poder fer l’encesa, a més de canviar els actes de dia, però encara així va ser un any molt especial i que gràcies a tota la gaiata recorde amb molt de carinyo.

Després d’estar col-laborant en el sector 3 com a comissió de la gaiata, i haver sigut dama d’honor de Porta del Sol, vaig dir que sí a la proposta de ser representant de la dona castellonera com a Madrina en el 2011 del sector ja citat, una experiència que mai oblidaré i de la qual m’alegre d’haver acceptat i des d’aquestes línies recomane a tota dona castellonera que si tenen l’oportunitat, no la perden.

Laura

Alejandra

2012

Ple d’il-lusions i noves experiències, vaig gaudir d’un any inoblidable. Em vaig sentir molt orgullosa de poder representar la meua gaiata, i recorde amb emoció tots els moments viscuts, des del primer acte fins a la cloenda, la qual també va ser especial per a mi perquè era el començament d’un altre gran any magdalener. Gràcies a aquesta gaiata de Porta del Sol, la meua, per fer realitat aquests somnis.

Ariadna

267

2014

2016

2018

2018 El 2018 serà un dels millors anys de la meua vida. Tots els actes els tinc guardats sota clau en la meua ment. Van ser moments especials, diferents… Un any que no haguera canviat per res, un any en què vaig gaudir com si fora una xiqueta xicoteta. Tots i cadascun d’aquells records no seran fàcils d’oblidar i tot, gràcies a aquesta gaiata 3, que va depositar la seua confiança en mi per que els representara.

Recorde el meu any com a madrina amb molta estima; sobretot perquè tota la comissió encapçalada per Jose María Batán va lluitar perquè nostra Gaiata seguira avant amb gran il-lusió. Des de açí donar l’enhorabona a la Gaiata 3 Prota del Sol, seguir en el camíde l’evolució sense perdre la mirada en el passat i les tradicions

2012-2013 2015-2016

Leire

2018

Eli

2016-2017

2019

268

2018-2020

2020

Curiositats El president que més vegades ha sigut renovat en el seu càrrec és Alejandro Beltrán (7 anys), seguit de Juan José Reverter, Baltasar Nos i Juan J. Monferrer (5 anys cadascun), no havent-hi hagut, fins ara, cap presidenta. Vicente Traver, més conegut com “Wamba”, volgut i respectat per tot Castelló tant llavors com ara, va ser un dels presidents que més va contribuir a alçar la gaiata 3 en un moment de crisi, ideant i encarregant els estendards actuals, entre moltes altres coses Lledó Navarro Centelles va ser la primera Madrina casada de la història de les festes de Castelló. Només hi ha hagut, fins al moment, dues Madrines de la Gaiata 3 que hagen sigut també Madrines Infantils en aquest mateix sector: Rebeca Batán Monfort i Raquel Provinciale Cazalla, romanent a més ambdues en la comissió entre un i un altre càrrec.

269

Reines i Pregoner infantil

1991

1994

1998

2002

2006

2010

270

Programació Dissabte 14 de març

DE LA FESTA, LA VESPRA 14:30 Inauguració de la carpa a la Plaza del Real y picotege per a sòcies y socis. 16:30 PREGÓ. Actuacions musicals.

Diumenge 15 de març

MAGDALENA, FESTA PLENA 8:00 ROMERÍA. 10:30 Obertura de la carpa. 20:00 DESFILADA DE GAIATES. Actuacions musicals.

Dilluns 16 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10.30 Esmorzar solidari per a usuaris d’ATENEU i altres associacions (encara per concretar). 11:00 PREGÓ INFANTIL. 14:30 Dinar a la carpa, segons menu del dia (cal apuntar-se i pagar el dia anterior). 20:00 ENÇESA. 21:30 Sopar de pa i porta. Actuacions musicals.

Dimarts 17 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10:30 Esmorzar popular. 14:30 Dinar a la carpa, segons menu del dia (cal apuntar-se i pagar el dia anterior). 20:00 ENTREGA DE PREMIS EN PLAÇA MAJOR. 21:30 Sopar de pa i porta. Bingo. Actuacions musicals.

Dimecres 18 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10:30 Esmorzar popular. 14:30 Dinar a la carpa, segons menu del dia (cal apuntar-se i pagar el dia d’abans). 19:00 Espectacle de màgia y actuacions per a xiquets i grans. Al finalitzar, xocolatada oferida per les Madrines. 21.30 Sopar popular. Actuacions musicals.

Dijous 19 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10.30 Esmorzar popular. 14:30 Dinar a la carpa, segons menu del dia (cal apuntar-se i pagar el dia anterior). 17:00 COS MULTICOLOR. 20:00 VISITA DE LES REINES I DAMES DE LA CIUTAT AL SECTOR 3. 21:30 Sopar popular. Actuacions musicals.

271

Divendres 20 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10:30 Esmorzar de madrines y presidents dels 75 anys de la gaiata 3. Jocs infantils, bou mecànic i inflables. 14:30 Dinar a la carpa, segons menu del dia (cal apuntar-se i deixar pagat el dia anterior) 21.30 Sopar popular. Bingo. Actuacions musicals.

Dissabte 21 de març

10:00 Obertura de la carpa. 10:30 Esmorzar popular. 11:30 Festival de balls tradicionals, patrocinat per DÁVALOS-FLETCHER. 16:00 OFRENA. 21.30 Sopar amb els ens germanats assistents a l’ofrena. Actuacions musicals.

Diumenge 12 de març

10:00 Obertura de la carpa 10.30 Esmorzar popular. 15:00 Paella oferida per les madrines, exclusivament per a sòcies i socis de la G3. MAGDALENA VÍTOL

Al llarg de tota la setmana, la carpa situada en la Plaça del Real serà lloc de trobada per a socis i comissió de l’Associació Cultural Gaiata 3 Porta del Sol, així com ens festers germanats, amb esmorzars i sopars populars o de pa i porta. L’entrada a la carpa i la participació en qualsevol de les seues activitats és lliure per a qualsevol persona, estiga o no vinculada a la gaiata o al sector, excepte per a actes i esdeveniments específics. Amb la finalitat de contribuir a engrandir i popularitzar les Festes de Castelló, especialment en aquest any del 75é aniversari, en la Porta del Sol i Plaça del Real, tindran lloc diverses actuacions musicals, en horaris de vesprada i/o nit, sempre que no perjudiquen el desenvolupament de les diferents desfilades i activitats festeres programats pel Patronat Municipal de Festes al seu pas pel sector, o per la pròpia gaiata. (La contractació dels mateixos està encara pendent de confirmació). Per als esmorzars i sopars populars és necessari apuntar-se prèviament en la llista que es penjarà en l’entrada de la carpa.

272

RELACIÓ DE COMERÇOS, I PROFESSIONALS COL·LABORADORS AMB ESPAI PUBLICITARI EN AQUEST LLIBRET:

MULTIÓPTICAS ...........................................12 MARIO ALBA FISIOTERÀPIA.....................14 MJ&A IMMOBILIÀRIA.................................16 COMO ANTES / LA VERMUTERIA...........18 XURRERIA SIERRA DE CAZORLA...........20 ORTOPÈDIA CASTELLÓ.............................20 TALLER DE COSTURA FILS.......................22 THALGO SPA................................................22 EL LOTERO DE LAS GAFAS......................24 PLÁCIDO GÓMEZ........................................24 EDUARDO JOIER.........................................26 TALIA .........................................................26 ARAJOVIC.....................................................28 FERRETERIA EL MARTILLO......................28 ROBERTO VERINO.......................................29 MOBLES PACHÉS.......................................29 CARNISSERIA RAQUEL Y MANOLO.......44 ESPACIO ESTÉTICO...................................44 FLORES DE ABRIL.......................................45 TEMPLO DE BACO......................................45 MUCH SNEAKERS......................................92 QUIOSKO EL REAL......................................92

OPTICALIA.....................................................93 AUDIOTECHNO............................................93 ENCARNA FAR..........................................106 ELECTRO CENTRO...................................106 TAVERNA EL GALLINERO......................107 VAL RELLOTGERIA...................................107 GRIFO GIMENO.........................................126 MARAVI ......................................................126 ROSTIDOR LES USERES........................127 TALLERS CARRILLO................................127 ROSAS ROJAS..........................................145 MOLCER.....................................................145 EL TENDIDO...............................................146 TASCA EL HOSTAL...................................146 NOVO ......................................................147 PACO 2 / MOHER JOIERIA.....................147 YEDRA FLORISTERIA..............................252 IMPREMTA ROSELL.................................252 PITARCH INDUMENTÀRIA.....................252 CARMEN GIANSANTE ATELIER...........252 ARRÒS DACSA..........................................272

(Els noms no traduïts al valencià és perquè són noms comercials i cal respectar-los.)

273

AGRAÏMENTS La Gaiata 3 Porta del Sol vos desitja que gaudiu de la Magdalena 2020 i vos agraeeix tota la col·aboració rebuda per a fer aquest llibret, i per a que la festa del nostre sector arribe a tothom, en aquest 75é aniversari.

Contacta’ns i consulta les quotes especials per a joves i famílies, et sorprendràs, ningú ofereix tant per tan poc. Vine i apuntat ja amb nosaltres per a l’any pròxim 2021.

Gaiata Porta del Sol

@gaiataportadelsol

g3.portadelsol@gmail.com

www.issuu.com/g3.portadelsol

274