Llibret Magdalena 2023 Gaiata 3 'Porta del Sol'

la nostra cultura en joc

Portada: Francisco Sánchez i Pavo

Joc de cartes: La Fallera Calavera, publicat per Zombi Paella i creat per Enric Aguilar

Il·lustracions de les cartes utilitzades: Esther Méndez Coordinació de texts i imatges: Salomé Cazalla Reportatge fotogràfic: Comissió

Publicitats: Ana Moreno, M. Carmen Soriano, Laura Martínez, Leire Martínez Correcció Llingüística: Laura Martínez i Pablo Requena Disseny i muntatge: Impremta Rosell Imprimeix: Impremta Rosell S.L. Edita: A. C. Gaiata 3 “Porta del Sol” D. L.: CS 48-2012

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat valenciana per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2023

Introducció

El llibret de la gaiata 3 “Porta del Sol” per a les Festes de la Magdalena 2023 gira al voltant d’un singular eix temàtic: La Fallera Calavera, un joc de cartes molt popular a la Comunitat Valenciana (amb dos expansions, més de dos centes cartes i un tauler), ideat per Enric Aguilar i il·lustrat per Esther Méndez, on podem trobar objectes i personatges de l’imaginari col·lectiu del nostre poble. I és que aquestes cartes tenen totes un mateix tret comú: història, tradicions i costums de la nostra comunitat, festes arran del territori, música, personatges mitològics, història, gastronomia, literatura...

Nosaltres, en aquest llibret, hem canviat a la Fallera protagonista per una Castellonera i convertit a una Reina de les Festes de Castelló en Reina d’aquest joc delirant, i a les nostres Madrines i comissió en nous personatges zombis de les seues cartes. A més, veureu que tots els articles estan dedicats a una o diverses cartes de les mes significatives del joc.

Per als qui no ho conegueu, la fantàstica història ideada per al joc és la següent: Després de morir en una mascletà per un error de seguretat, una fallera de la cort torna a la vida convertida en zombi. Per calmar la seua ira apocalíptica, hi ha que cuinar-li una bona paella amb els cinc ingredients vertaders. Assedegada de venjança, començarà la seua croada per a restablir la justícia i la veritat. I no ho farà sola, pel camí trobarà la complicitat d’altres zombis molt especials: el rei Jaume I, una Bellea del Foc i una Reina de les Festes de Castelló, entre molts altres personatges i elements. Però la Fallera Calavera, autoproclamada Reina, ja no es conforma amb alimentar-se de paella sinó que es passeja pels seus dominis per les tres províncies de la Comunitat, a la recerca dels menjars típics de cada terreta. En la tercera ampliació, apareixen també il·lustrades algunes cançons populars valencianes com “Amparito la filla del mestre”, “la Xata Merenguera”, “la Panderola” o “Ramonet”, ampliant així la variada temàtica representada en les cartes.

La seua creixent popularitat és tal, que fins i tot la Federació de Pilota Valenciana organitza tornejos d’aquest joc per a acostar les noves generacions als trinquets i crear sinergies amb altres fenòmens socials de la nostra terra. Uns tornejos que arrosseguen molta gent que busca guanyar una carta del Tio Canya d’edició especial.

Finalment, afegir que a més d’un joc, la Fallera Calavera és el nom d’una història delirant i plena de sarcasme escrita pel mateix autor, una novel·la breu i intensa, il·lustrada i inclassificable que navega entre la literatura juvenil i la sàtira política, i s’ha convertit també en obra de teatre.

Ens ha paregut, doncs, que aquest joc i el seu autor es mereixien un homenatge des del món de la festa castellonenca i per aixó li dediquem el nostre llibret d’enguany. A més de ser una bona forma de conèixer i transmetre el folklore i la cultura valenciana, molta de la qual no ens és tan propera.

ENTREVISTA A ENRIC AGUILAR

Com va sorgir la idea de crear el joc La Fallera Calavera?

És una idea molt madurada i amb un procés molt llarg, ja que parteix de varies idees que se van anar juntant. La primera és que jo, de menut, creava jocs de taula, me’ls inventava per diversió i vaig fer un joc de cartes que es va fer molt popular al pati de l’escola on estudiava que va quedar guardat, però allí va quedar la idea. Molts anys després, a la carrera, jo estudiava comunicació audiovisual i, en una assignatura d’animació, vaig fer un curtmetratge sobre una fallera calavera amb la tècnica de stop-motion amb una estètica inspirada en l’animació de Tim Burton i així va nàixer la idea de La Fallera Calavera que moria en una mascletà, que ningú investigava la seua mort i que, al cap d’un any, ressuscitava molt enfadada. Aleshores, com vaig veure que agradava molt aquesta idea, un dia se’m va ocórrer combinar les dos idees que he comentat abans: el joc de cartes amb la temàtica de La Fallera Calavera i finançar-lo en una plataforma de micromecenatge, i quan és va finançar és va poder crear aquest joc.

Creus que gràcies a La Fallera Calavera la cultura popular valenciana s’ha estès a altres comunitats autònomes o s’ha fet més ferma en la nostra terra?

Definitivament, La Fallera Calavera, sense pretendre-ho (perquè jo vaig fer un joc, sobre tot, des de la voluntat de divertir a la gent i de que fora un producte atractiu tant per a joves com per a no tant joves) sí que ha acabat sent un producte divulgatiu i molt pedagògic, s’utilitza, fins i tot, en instituts perquè transmet la nostra cultura popular, el nostre folklore i el divulga de manera divertida. A mi, molta gent me diu que el Butoni o la Quarantamaula només els ha sentit a La Fallera Calavera. I són elements de mitologia o de festes que, potser la primera vegada que els veuen és al joc i, després, s’interessen o si els veuen altra vegada ja saben un poc de què va. O siga que, definitivament, sí ha ajudat a estendre i a divulgar.

Fora de la nostra comunitat també, jo sé que el joc, tot i que només està en valencià, també es juga en Madrid i altres ciutats i demana als valencians que expliquen un poc les cartes. A Catalunya és un joc també molt popular per proximitat lingüística i cultural, així que allí sí que s’ha estès més i sí que ha ajudat a conèixer un poc més dels valencians, per suposat.

Hi ha cartes de tot tipus, des d’ingredients a monuments, a fets històrics passant per festes de la Comunitat Valenciana o personatges de la cultura popular. Se t’ha quedat alguna carta en la mànega, és a dir, hi ha alguna carta que t’haguera agradat que estiguera present al joc i no està? Per què?

Ostres! Sí que se m’havien quedat cartes en la mànega diguem, però en el joc bàsic. Com després hi ha hagut dos expansions, crec que he pogut incloure la majoria d’elements que he volgut. Sí que és cert que hi ha hagut coses que, potser perquè són més abstractes i no tenien una facilitat per fer una il·lustració s’han quedat fora. Per exemple s’han quedat fora frases fetes o conceptes com La Coentor, però no sabia com il·lustrar-la o quin efecte havia de tindre i, per això s’ha quedat fora. O altres, en canvi, com l’expressió a fer la mà va poder tindre la seua carta a La Fallera Calavera 3. Algunes sí que les he aconseguit incloure i altres no, però les més fàcils de incloure són les que no són abstractes, que són fàcilment il·lustrables i amb un concepte molt definit.

Hi ha algunes cartes que parlen de la cultura castellonenca: Tombatossals, la Reina de les Festes, Bufanúvols, la Gaiata... Però trobem a faltar una carta molt especial per a nosaltres, La Magdalena. Cap la possibilitat de que algun dia es cree aquesta carta (en alguna expansió o com a carta especial)?

Ací, potser m’hagueu d’ajudar vosaltres perquè no sé molt de a què et refereixes amb la Magdalena. Nosaltres hem inclòs a la Fallera Calavera 3 la carta de la Romeria de les Canyes i al Rotllo i Canya com

a símbol. I no sé si et refereixes a les Festes de la Magdalena, que creiem que ja queda representada amb les cartes que fan referència a aquesta festa com La Reina de la Magdalena, La Gaiata... o et refereixes a la ermita. Crec que la Magdalena queda molt representada en el joc de La Fallera Calavera, tant en el joc bàsic com en les expansions, si creus que me deixe alguna cosa molt bàsica, potser per desconeixement, que sóc de Dènia, i m’haureu d’ajudar vosaltres. Tot suggeriment i idea sempre és apreciada, a voltes jo, amb aquest joc he descobert coses que no coneixia i gràcies als suggeriments de la gent. Així que, si hi ha alguna cosa específica de Castelló que no està representada respecte a la Magdalena, per favor, vull saber-ho.

Un desig o una salutació per a la Magdalena 2023 i per als veïns, veïnes, socis i sòcies de la nostra gaiata.

Vos desitge que al 2023 tingau una festa amb plena normalitat, ja superada la pandèmia, i que durant molt de temps pugam continuar celebrant aquesta festa, una festa que m’agradaria conèixer més. Jo he fet la Romeria i he vist la Cavalcada del Pregó, però encara no he vist alguns actes d’aquesta festivitat. Espere que la gaudiu i, a veure si jo puc acostar-me a gaudir-la també junt a vosaltres. Que vaja bé i moltes gràcies per comptar amb mi!

Gràcies, Enric, per la teua col·laboració

PRESIDENT DE PORTA DEL SOL Vicente Provinciale i Martí

GAIATA 3

Benvolguts socis i sòcies, amigues i amics de la Gaiata 3 Porta del Sol:

Enguany tot ha tornat a la normalitat, els nostres actes i activitats gaiateres també. Al setembre, va ser la imposició de bandes a les noves Reines, Selene i Alejandra, i a les seues respectives corts, amb Raquel, la nostra Madrina d’aquests 3 últims i difícils anys, com a Dama de la Ciutat, i Laura i Valeria, com a noves màximes representants d’aquest emblemàtic sector. Aqueix acte, ja de per si mateix emotiu, va cobrar una rellevància especial i va marcar l’inici del camí cap a unes noves i plenes festes de la Magdalena, les del 2023. A partir d’ací, es van reprendre els dissabtes al Palau de la Festa i l’engranatge fester de les diferents gaiates es va posar de nou en marxa amb força i renovades il·lusions.

I nosaltres, com la resta, hem arrancat de nou motors, amb mes ganes que mai: el 22 d’octubre, va ser l’espectacular i divertida presentació de les nostres noves Madrines, dames, acompanyants i resta de la comissió; hem tornat als magatzems de l’escorxador per a construir nous monuments, clàssics i alhora elegants i innovadors, que inunden de llum, tradició i orgull de genealogia la Porta del Sol; hem elaborat un nou llibret de festes, aquest que teniu a les vostres mans, amb nova temàtica, diferent i trencadora; hem compartit els millors moments amb els nostres germans festers de Borriana, Sagunt, València i Alacant, i hem preparat una extensa programació d’actes per a contribuir al fet que Castelló tinga les festes que mereix des d’un dels sectors mes cèntrics de la nostra ciutat.

Tot això, gràcies a l’estreta col·laboració de la Junta Directiva, de Leire i el seu equip de presentació, de Miguel i el sacrificat grup d’escorxador, de les encarregades de fer aquest llibret, dels comerços i professionals que ens ajuden amb les seues publicitats i de totes i tots els que tireu una mà en el que podeu. I sobretot, de manera molt especial, vull agrair el seu suport als qui han continuat amb nosaltres en els moments tan durs que hem viscut i donar la benvinguda als nous socis i sòcies, i als qui ens han emocionat tornant a la que sempre ha sigut la seua casa.

Hi ha els qui veuen les festes de la Magdalena com a antiquades i poc populars, quan una de les característiques mes valorades de les nostres festes és, precisament, que són al carrer, per a gent de totes les edats, estiguen o no en gaiates, colles o en qualsevol altre ens fester (encara que des de dins es viu d’una manera mes intensa) i, sobretot, el seu caràcter fundacional que les fa úniques. Les tradicions no poden ser una moda passatgera però això no significa que no calga escoltar les crítiques constructives i estar oberts a noves propostes per a millorar, a més de revaloritzar actes com la desfilada de gaiates o la encesa, precisament per ser els més significatius i diferents. També hi ha qui diu que les associacions gaiateres són un món obsolet, tancat i exclusiu, apte solo per a unes certes classes socials. Són crítiques destructives i sense fonament, la majoria amb un trist matís polític que no beneficien per a res a les nostres festes ni a la nostra ciutat. A la nostra mans està demostrar-los, una vegada mes, que no poden estar mes equivocades o equivocats.

En el 2022 ja vam demostrar que fem i som Festa per a tota la ciutat de Castelló, que la il·lusió i l’esforç poden véncer qualsevol inclemència meteorològica i altres contratemps. Va ser molta la gent que ens va abrigallar i va animar llavors a continuar desfilant i somrient, transformant la nostra tristesa en gratitud, mentre la pluja s’emportava les llàgrimes de Dames, Madrines i Reines; molta la gent (joves i no tan joves) que va omplir de paraigües i riures els nostres concerts; moltes les famílies que, veient l’ocorregut l’any passat, van decidir unir-se a nosaltres per a gaudir de tot de gom a gom i des de primera línia…. A la resta, us anime a fer-lo com més prompte millor, no us penedireu. I a tots, i a totes, us convide a compartir amb nosaltres la Magdalena 2023, des d’aquesta Gaiata 3, la de la Porta del Sol.

Salutacions

PRESIDENT DE LA GENERALITAT VALENCIANA

Ximo Puig i ferrer

GENERALITAT

Castelló ha fet de les seues Festes de la Magdalena una gran celebració popular per als veïns i per a totes les persones que participen cada any al seu costat en qualsevol dels actes que tenen lloc al llarg d’uns dies molt especials.

Quan la pandèmia provocà que moltes de les nostres festes més estimades foren suspeses, vam poder valorar la importància que tenen per a nosaltres. Per fi estem vivint les nostres celebracions tradicionals com era costum quan ja hem deixat arrere aquell trist parèntesi.

Els nostres pobles i ciutats han recuperat tot allò que caracteritza els seus dies grans i Castelló viurà de nou enguany el final de l’hivern amb unes celebracions populars a la manera de sempre. Les gaiates renovaran el seu compromís tradicional amb la festa, i també la Gaiata 3 Porta del Sol rebrà l’afecte i l’admiració popular en un itinerari que unirà a moltes persones en un dels actes més emotius i brillants d’estes jornades tan especials.

Vull enviar-vos des de les pàgines del vostre llibret, a tota la gent de la Gaiata 3 Porta del Sol, la meua salutació més cordial i els meus millors desitjos per a estes Festes de la Magdalena de 2023, juntament amb un fort abraç.

PRESIDENT DE LA DIPUTACIO DE CASTELLO

José P. Martí i garcía DIPUTACIÓ

Les festes de la Magdalena de Castelló, declarades d’Interés Turístic Internacional des de l’any 2010, són unes festes molt simbòliques, amb una gran càrrega de significat ja no sols per als veïns i veïnes de la capital de la Plana, sinó per a tota la ciutadania de la nostra província. És una festivitat de la gent i per a la gent, dels nostres carrers, de llum i de color, de recordar els orígens de la ciutat. En definitiva, la festa major de Castelló.

M’agradaria destacar l’element fonamental, l’esclat de llum sense foc ni fum, les gaiates. Gràcies a l’esforç que es realitza per totes elles, any a any s’aconsegueix obtindre una programació festiva totalment completa, s’aconsegueix crear aquest agermanament entre veïns i veïnes de la ciutat.

Les gaiates representen aquells fanals de llum que van guiar als habitants de Castelló en el seu camí des de l’ermita de la Magdalena fins a la plana on hui coneixem aquesta ciutat. Però també representen el grup de veïns de la ciutat que fan possible, gràcies a la seua col·laboració, l’existència de la creació artística i l’ambient festiu en el qual totes les persones que volem acostar-nos som benvinguts.

Enguany tornem a omplir els nostres carrers, i per això us convide a demostrar l’alegria de poder gaudir la Magdalena com mai. Si alguna cosa ens han ensenyat aquests últims anys és que aquesta és la nostra obligació, gaudir de cada moment d’alegria.

M’acomiade de vosaltres desitjant-vos unes bones festes de la Magdalena 2023!

ALCALDESSA DE CASTELLO

amparo marco i gual

Porta del Sol, la llum castellonenca

AJUNTAMENT

Les nostres festes són la gran llum que il·lumina la història i la convivència castellonenca, i enguany desitgem amb tota la força que tornen a brillar plenament. Hem passat diversos anys de dificultats, d’una pandèmia, de crisis mundials i, així mateix, de condicions climatològiques adverses.

Però l’esperit fester que posseïm és determinant perquè la nostra Magdalena siga una cita irreemplaçable i molt estimada. Som un poble unit que mirem al futur amb positivisme; som un poble unit que sap de lluites i de reptes, d’esforços i lliurament, que ha anat superant els obstacles de la nostra història; som un poble unit enfront de qualsevol adversitat i, sobretot, una ciutat que s’estima i que estima profundament la seua cultura i les seues tradicions.

Les Festes de la Magdalena 2023 tornen a ser la gran cita de la convivència i l’estima castellonenca. Tornem a entregar-nos de ple a celebrar els nostres orígens i l’orgull de ser castellonencs, perquè aquestes festes són el nostre millor Pregó, el nostre millor emblema i la millor marca que avala una ciutat valenta i decidida, amable, solidària i festera.

D’aquesta manera, la Gaiata 3, Porta del Sol, és un sector per a la trobada, un important nucli urbà castellonenc i representa aquests valors tan valuosos i tan assentats. Cada sector, cada Gaiata, conserva aquesta memòria col·lectiva, conservant, així mateix, un important tros de la nostra història que hem de protegir. Porta del Sol és un exemple de convivència i del manteniment de les nostres tradicions.

Vull agrair a la Comissió de la Gaiata Porta del Sol tot el treball que han desenvolupat aquest últim any. Gràcies als qui representeu a aquesta Gaiata. Gràcies als qui integren aquest sector. Sense vosaltres la festa no seria possible. Sou el batec, i l’alé, permanent de la nostra Magdalena.

Com a alcaldessa de Castelló em sent orgullosa dels vostres esforços, i dedicació, i desitge de tot cor que aquestes Festes siguen el millor espai comú per a celebrar una nova Magdalena, per a trobar-nos i gaudir conjuntament la nostra setmana gran.

Magdalena, Festa Plena!!

PRESIDENT DEL PATRONAT MUNICIPAL DE FESTES omar braina i bou

AJUNTAMENT

És un plaer celebrar la nostra setmana gran en la que es commemora el trasllat de la població des de la muntanya fins al pla fèrtil del litoral.

Enguany s’espera amb molta il·lusió, perquè tot el poble i els seus visitants desitgen tornar a gaudir de la cultura i de les festes de Castelló.

Viure les festes de la Magdalena és sentir que formem part del passat i del present, i que junts fem possible el futur, ja que el nostre amor per la ciutat i les tradicions es reflecteix en la llum de la Gaiata, símbol de les nostres festes, símbol de tot el que ens uneix i ens enorgulleix.

Perquè la llum us il·lumine tota la setmana i la resta de dies de l’any, perquè viure en aquesta terra representa la continuïtat, la festa, la cultura i les tradicions.

Les gaiates viuen la festa amb molta alegria. Ens enriqueixen culturalment, ens donen esperança i sobretot és donen el coneixement de saber que la Gaiata és molt més que un monument, totes les persones que durant tots els anys treballen perquè es mantinga encesa la flama de l’amor per les nostres tradicions. Tot esforç, dedicació i afecte ho llauren en els seus sectors i vull donar-los el meu més sentit reconeixement i agraïment per la seua labor.

El nom de la Gaiata 3 “Porta del Sol” és pel fet que la plaça on es posava la Gaiata d’aquest sector es forma als afores de la muralla al costat de la porta sud de la mateixa que estava al capdavant-sol d’aquesta i es coneixia com la Porta del Sol.

Vull donar la meua enhorabona a la Gaiata 3 “Porta del Sol” per tot el seu treball, constància i lliurament.

Gràcies Vicente per tota la teua labor festera.

Sé que enguany en conjunt amb Laura i Valería passàreu unes grans festes de la Magdalena 2023.

Tot el meu agraïment i afecte.

VITOL

REINA DE LES FESTES

SELENe TARÍN I ALEGRE

REINA

FESTES DE CASTELLO

REINA INFANTIL DE LES FESTES

alejandra sáez i sisamón

FESTES DE CASTELLO

REINA INFANTIL

raquel Provinciale i Cazalla DAMA DE LA CIUTAT

FESTES DE CASTELLO

DAMA DE LA CIUTAT

PRESIDENT DE LA GESTORA DE GAIATES

jose antonio lleó

i Rubio

GESTORA

A portes de la nostra setmana gran és un orgull per a mi poder dirigir-me per primera vegada als veïns de tan cèntric sector com és el Porta del sol, sector que aquest any de nou serà testimoni d’actes tan emblemàtics com el pregó, la desfilada de gaiates o la cavalcada infantil.

Cada any les nostres festes ens fan recordar les nostres arrels, els nostres orígens, els qui som i d’on venim, l’orgull de sentir-nos castelloners.

Els membres de la gaiata 3 presidida per Vicente Provinciale treballen dia rere dia per oferir al sector la millor programació, amb activitats variades i enfocades a tots els públics, en una zona tan privilegiada com és la porta del sol. A ells que des d’aquí per a agraeixo la feina que fan durant tot l’any, feina que engrandeix més si és possible la nostra ciutat, Castellon és una ciutat acollidora, participativa on la festa es viu al carrer, on l’olor de pólvora dura 9 dies , i on la gaiata és el símbol de les nostres festes, festes singulars, pròpies i emotives, amb aquesta emotivitat que estan vivint les màximes representants de la gaiata 3 Laura Martínez i Valeria Sancho a qui aprofito per donar l’enhorabona i convido que segueixin gaudint de cada acte com sé que ho estan fent, no m’oblido de Raquel Provinciale màxima representant d’aquesta comissió durant els darrers cicles festers i que aquest any ho viu com a dama de la ciutat.

Als veïns m’agradaria dedicar-los les ultimes línies a mode d’agraïment, ja que el seu suport i esperit castelloner és el que dóna força al treball constant de la comissió durant tot l’any.

Per Castelló i les seues festes.

Vitol!!!!

AGERMANAMENTS

gaiata 14 “castàlia”

PRESIDENT: DANIEL MARTI I ANDREU MADRINA: Mª LIDON GARCIA I GARGALLO

MADRINA

INF.: NIEVES FERNANDEZ DE MARCOS I LLORENS

PRESIDENT

INF.: ALEJANDRO MONFORT I BATRES

GAIATA

Benvolguts veïns, amics de la gaiata 3 “Porta del Sol”. Es un verdader plaer saludar-vos en nom de tota la gaiata 14 “Castàlia” en esta oportunitat que em donen el meus amics de la gaiata 3. Una vegada més ho faig com a president de la gaiata 14, i m’agradaria donar l’enhorabona al meu company per tot el treball que esta fent al front d’un sector important com es de la “Porta del Sol” i ànims per a afrontar els reptes que encara té endavant. Perquè aquests últims anys han sigut molt durs per a tots, i les gaiates no han sigut diferent al món però mai oblidem perquè estem ací, per a lluitar ferventment per la nostra festa.

En aquests dies previs a les nostres festes, volem felicitar tant a l’equip de la gaiata 3, com a l’equip de la gaiata 14, perquè han aconseguit fer dos llibres meravellosos, 4 monuments per a que la llum de la magdalena no decaiguí en ningun dels dos sectors i sobretot per aquest dos anys que pese a tots els colps que la pandèmia ens han anat donant, segueixen ací en ganes de disfrutar la nostra setmana gran. De bon segur que tot l’esforç ficat tindrà la seua recompensa i passeu unes grans festes presidides pels grans representants que teniu en Vicente, Laura i Valeria que per fi viuran la seua Magdalena.

També vull aprofitar l’ocasió de convidar a tots els veïns del sector de la Porta del Sol que s’apropen a la carpa de la gaiata 3, que segur que té molts espectacles per a disfrutar per a tots els públics. Perquè aquest any desprès de la pandèmia i després de l’any passat amb el record d’aigua de pluja en la setmana de Magdalena, mereixem tant la gent del sector de la Porta del Sol, com la gent del sector de Castàlia i també tota la gent de Castelló viure la Magdalena que mereixen i s’han guanyat per tot el esforç que han fet durant aquests tres anys.

Tan sols em queda desitjar als socis, veïns, comissió i empresses col·laboradores de la Porta el Sol, unes meravelloses festes fundacionals, convidant-los des d’ací a que passeu per la carpa i disfruteu dels actes preparats per la gaiata.

Felices festes de la MAGDALENA 2023!!!!

FALLA FALLA

FAllA BARRI VALÈNCIA

PRESIDENT: MARC MARTI I RODRIGUEZ

FALLERA MAJOR: LOLA VICENT I VAREA FALLERA MAJOR INF.: BLANCA GARCIA I SERRANO PRESIDENTA INF.: SOFIA FRANCISCO I MATEO

Un altre any més, un altre any amb màxima il·lusió de poder celebrar per fi unes festes com toquen, tan desitjades, tan esperades.

Enguany coincideixen per complet els nostres dies de festa major, les Falles i la Magdalena i no podrem acompanyar-vos com ens agradaria. De la mateixa manera, tampoc podreu festejar amb nosaltres els nostres dies més importants. Però ambdues comissions sabem que ens juntarem amb molt de gust per a qualsevol celebració.

Fa deu anys, Laura ja va ser vostra Madrina, enguany repeteix amb la lliçó súper sabuda i amb més coneixement sobre la festa que tant estima, acompanyada de Valeria, Madrina Infantil, dolça xiqueta que de bona mà, Laura li ho explicarà tot com ha de ser. Ambdues estaran capitanejades per Vicente Provinciale, president de la gaiata, que enguany no cap més de goig al veure la seua filla Raquel, com a Dama de la Ciutat, tot un premi a la seua trajectòria per la festa.

La Magdalena ja està al girar del cantó, ja es temps de tindre-ho tot amanit. Que la llum dels vostres monuments gaiaters siguen el major reflex de la satisfacció pel treball ben fet i per la continuïtat de la gran tradició.

Que comencen les festes de la Magdalena del 2023 per a la Gaiata 3 “Porta del Sol”!

FALLA FALLA

FAllA blasco ibàñez mestre ripoll

La comissió de la Falla Avinguda Blasco Ibáñez - Plaza Mestre Ripoll, i en el seu nom el seu president Ximo Darder Garcerá felicita a tota la comissió de la Gaiata 3 Porta del Sol i especialment als seus representants, Vicente Provinciale, Laura Martínez i Valeria Sancho, desitjant-los que gaudisquen cada moment de la festa i que aquesta Magdalena 2023 siga tan especial que romanga per sempre com el seu record.

Esperant poder compartir el poc que puguem enguany ja que ens coincideixen Magdalena i Falles, els nostres millors desitjos per a tots i que el temps ens acompanye.

FAllA Sant Francesc

FALLA

Per sort, una altra vegada, em toca dirigir-me als nostres amics i germans gaiaters de Castelló.

Cada vegada que tinc l’honor de celebrar algun acte amb vosaltres, em sent molt orgullós del nostre agermanament i de poder compartir eixos moments junts, amb les vostres Madrines, Laura i Valeria, els socis i sócies de la gaiata i tota la gent que us envolta i acompanya.

A totes i tots vos envie la meua més cordial salutació i el meu desig per que passeu unes molt bones festes de la Magdalena. Espere que puguem veure’ns al més prompte possible encara que enguany ho tenim complicat. Sabeu que ací, en la nostra comissió, sempre teniu les portes obertes per al que vulgueu.

A tu, Vicente, de president a president, i també com a amic, vull a més donar-te personalment l’enhorabona per la teua filla, Madrina de les passades festes i Cort de la Reina en el present.

Una forta abraçada del vostre amic i fins prompte.

VICENT SARIO I ESCRIG PRESIDENT FALLA SANT FRANCESC

FOGUERA FOGUERA FOGUERA

foguera foguerer carolines

Un any més, és un orgull per a aquesta Foguera i els seus representants desitjar a les nostres amigues i amics de Castelló una gran setmana de festes, especialment a Valeria, Laura y Provin. Que vostres gaiates brillen com mai a la Porta del Sol en una Magdalena realment plena i sense restriccions.

No vam poder compartir les nostres respectives presentacions a l’octubre, per coincidència de dates, però esperem poder acompanyar-vos en aquests dies per a gaudir de tots els actes que puguem, del vostre habitual bon acolliment en la carpa i de les actuacions musicals que organitzeu per a tothom, cada vegada més populars i multitudinàries. I sobretot, estem desitjant que arribe aqueix primer diumenge de festa per a pujar a l’ermita en romeria i, a la nit, donar la volteta al vostre costat. Que el bon temps us acompanye!

comissió

L a u r a Martínez iBárc e n a Madrina

madrina

LAURA MARTINEZ I BARCENA

Sóc Laura, tinc 29 anys i porte des de 2008 vinculada al món de les gaiates, he sigut Dama, Madrina d’Honor, Gaiatera d’Honor i, al 2013 i 2023, Madrina de Gaiata 3 “Porta del Sol”. Sóc graduada en Història i Patrimoni i en Humanitats: Estudis Interculturals i estic estudiant del Màster Universitari de Professora d’Educació Secundària Obligatòria i Batxillerat en l’especialitat de Geografia i Història a la UJI. Entre les meues aficions destaquen: l’art, legir, viatjar, cantar (sóc una de les coordinadores del Cor Betsaida de la parròquia Sant Josep Obrer), i compartir temps en els meus amics i amigues.

Enguany, en el desè aniversari del meu madrinatge, tinc l’honor de repetir el càrrec en la meua gaiata, en la que porte 11 anys i sense la que no m’imagine viure les festes de la Magdalena. Ho faig del braç de Provin, el President de la comissió, tot un orgull per a mi per tots els moments compartits amb la seua família i la meua, tant treballant junts per la gaiata com gaudint dels bones moments de la festa. Estic molt agraïda a Provin per la seua implicació a la gaiata per a que tot isca de la millor manera possible, i també a Sergio, el vicepresident que ho substitueix, acompanyant-me quan ell no pot. A més, tinc l’honor de que siga Valeria la meua Madrina Infantil, una xiqueta que, allà on va, enamora a tot el món en el seu somriure i que no deixa indiferent a ningú en les seues ocurrències. La conec des de fa temps i la complicitat entre nosaltres va ser immediata, veure-la créixer i poder compartir aquest any tan especial en ella em fa molt feliç. la meua comissió: Elisabet, Miryam, Adriana, Sergio, Álex, Adrián, Carlos, Eric, Sara i Izan i la resta de gent de a gaiata. Elles i ells m’acompanyen en un any que guardaré sempre al meu cor. I per suposat, no vull oblidar-me de Raquel, Madrina del 2020 al 2022 i Dama de la Ciutat 2023, qui, en la naturalitat i l’alegria que la caracteritzan, enamorarà enguany a tota la ciutat; poder compartir un any així en ella és tot un plaer.

Res seria tampoc el mateix sense la meua família. La meua germana, Leire, qui sempre s’empenya en que tot siga perfecte i té part de la culpa de que hui estiga escrivint-vos aquestes línies, ja que sense ella, probablement, no seria Madrina. Mons pares, Tere i José Luís, tan implicats per a que no em falte res, ella fent-me vestits i preparant la roba de castellonera i de llauradora que en tant d’amor cus, ell estant en tots els detalls, sempre a l’ombra, però sem-

pre present. Especial il·lusió em fa que Pablo, la meua parella, sense ser castellonenc, forme part d’aquest somni com membre de la gaiata.

Estic desitjant que arriben les Festes de la Magdalena per gaudir de cada acte. La Desfilada de Gaiates és un dels meus actes preferits, per la especial rellevància dels monuments als que tant de temps, esforç, dedicació i amor dediquem -sense les gaiates, les nostres festes no tindrien sentit-. Altre acte que m’emociona particularment és l’Ofrena de Flors, com a castellonera i com a persona creient és un moment molt significatiu entregar el ram a la Lledonera.

Acabant ja, vull dir a tots els veïns de la Porta del Sol que no poden perdre’s les festes que estem organitzant i que necessitem de la vostra col·laboració per a que continuen sent possibles. Vingau a viure-les des de dins, segur que no vos penediu. Enguany és un any amb molts nous socis i veure com la gaiata creix sempre fa il·lusió.

Dedique aquesta última línia per a donar les gràcies a la comissió per confiar en mi per a representar-vos aquest 2023, vos vull!

MAGDALENA!!

Centre especialitzat en ungles semipermanents, d’acrygel, pedicures i decoració a mà alçada.

lav e r iaSanch o iHerra n d o Madrina Infantil

madrina INFANTIL

VALERIA SANCHO I HERRANDO

El meu nom és Valeria, acabe de complir 10 anys, estudie en Escola Pia, en la classe de 5é B, i a més, 4t curs d’elemental del Conservatori Calasancio, on toque el violí, i no puc concebre la Magdalena sense la Gaiata 3, a la qual pertany quasi tota la meua vida, des que a penes podia caminar fins hui.

Els actes que més m’agraden de la nostra setmana de festes són la desfilada de Gaiates il’ofrena a la “Mare de Deu de Lledó”, a la qual no he fallat des que vaig nàixer, encara que el cos multicolor també m’encisa perquè me ho passe d’alló més bé tirant confeti.

Com és deia abans, pertany a la gran família que és la Gaiata 3 “Porta del Sol”, i estic molt contenta de poder gaudir d’aquest any de Madrina infantil juntament amb les xiquetes i xiquets que formen part d’ella i de la meua comissió, perquè gaudirem tots junts i ho passarem genial.

Per a mi és un gran orgull formar part d’aquesta comissió, en la qual porte des dels 3 anys, quan vaig entrar com a dama d’honor infantil, i poder complir, per fi, el meu somni de ser madrina en aquesta magdalena 2023. Sé que serà un any inoblidable i que quan acabe no estaré trist perquè continuaré formant part d’aquesta gaiata, fins que puga repetir de major, amb Provin com a president i els altres membres de la Junta que tan bé ens cuiden i tant treballen perquè cada Magdalena siga millor que l’anterior.

En aquesta meravellosa gaiata m’he trobat amb grans persones, i ací vaig conéixer també a Laura, la meua Madrina, qui, al costat de la seua família, m’ha cuidat sempre. La meua germana Sofia també forma part de la meua cort com Gaiatera d’Honor. Ella va ser Madrina infantil fa ja uns anys i és la meua referència, la meua brúixola i el meu espill, i sempre em dona molt bons consells. I no puc deixar de parlar-vos de la resta de la comissió infantil que m’acompanya enguany, començant per Nayla la meua madrina d’honor, amb qui m’ho passe genial cada vegada que ens trobem en algun acte; Stella, que va ser madrina els 3 anys anteriors i ara continua al meu costat

com a Gaiatera d’Honor, i al costat d’elles: Meritxell, Adriana, Enzo, Ona i la resta d’amics i amigues que m’acompanyen en aquesta fantàstica aventura.

Sé que és una gran responsabilitat representar a aquest sector tan emblemàtic de Castelló, però l’intentaré fer tan bé com siga possible, amb la major il·lusió, i sempre amb respecte cap a totes i tots, des de la humilitat, la responsabilitat i l’afecte perquè així m’han educat des que vaig entrar amb la meua família en aquest món fester que tant val la pena i que us recomane a tothom.

Finalment, vull cridar a tots els xiquets i xiquetes del sector perquè participen en les festes i les gaudisquen tant com jo. I millor si ho fan, amb mi , des de la gaiata 3 perquè viuran les festes des de dins i coneixeran millor les nostres tradicions mentre de segur s’ho passen en gran, i les seues mares i pares també.

La nostra Madrina d’Honor infantil d’enguany és una xiqueta alegre i molt simpàtica, però també molt responsable. Des del principi, nouvinguda a aquesta gaiata 3, ens va guanyar el cor de totes i tots, tant dels majors com dels més xicotets, per la seua il·lusió sense límits, la seua espontaneïtat, les seues ganes d’aprendre, de participar i ajudar en tot el possible. Divertida en els jocs i seriosa en els actes, s’ha convertit en amiga i companya de la nostra benvolguda Valeria, però també en la seua aprenent, i aquesta en la seua millor mestra.

Gràcies, Nayla. pel teu entusiasme, per mostrar-nos el món a través la teua mirada, tan neta i brillant, i per aqueix gran somriure que ens regales sempre. Gràcies per ser com eres i per exercir tan bé el teu càrrec. I gràcies als teus pares, Johissy i Manuel, per triar-nos perquè enguany , i espere que molts altres més encara per vindre, puguem gaudir i aprendre de tu.

No tinc dubte que aquestes festes de la Magdalena 2023 seran molt especials per a tu i la teua família, per part nostra, farem tot el possible perquè així siga. I sé que, arribat el moment, seràs també una gran Madrina infantil de Porta del Sol.

nayla

NAYLA LISSETHE

SOS I BRIONES

NAYLA GAIATA

gaiatera d’honor infantil

SOFIA

gaiatera d’honor infantil

SOFIA SANCHO I HERRANDO

MERITXELL

dama d’honor infantil

ENZO

acompanyant infantil

PORTAESTENDARD

IZAN IBANEZ I SORIA

SOCIS DE LA GAIATA 3

MADRINA

Laura Martínez i Bárcena

PRESIDENT Vicente Provinciale i Martí

GAIATERA D’HONOR Elisabet Capdevila i Lavernia

DAMES D’HONOR

Miryam Salvador i Lobo Adriana Lorena i Lapusan

ACOMPANYANTS

Adrián Lázaro i Trujillo Álex Lázaro i Trujillo

COL·LABORADOR

Eric Dols i Ramos

PORTAESTENDARD Izan Ibáñez i Soria

VICEPRESIDENTS

Sergio Gil i Herrero Carlos Provinciale i Cazalla

SECRETARIA

Salomé Cazalla i Barrachina

VOCALS DE JUNTA

Leire Blanca Martínez i Bárcena Reyes Gargori i Reverter

Arturo Casanova i Martínez

Francisco José Roig i Tomás Manuel Rodríguez i Santana

VOCALS

Sara Martín i Gimeno

Ariadna García i Fenellosa

Raquel Provinciale i Cazalla

Mª Teresa Bárcena i Naharro

José Luís Martínez i Porcar

Cristina Herrando i Gregori

Vicente Sancho i Géllida

Johissy Lissethe Briones i Estébanez

Manuel José Sos i Gallén Ana Montoliu i Puerto

Sara Sánchez i Olivares María del Mar Olivares i Amores Joaquín Sánchez i Navarro Mar Ruiz i Gargori Javier Ruiz i Géllida Ana Frías i Llorens Lourdes Frías i Llorens Ana Moreno i Castillo Mari Carmen Soriano i Melchor Mª Gracia Fuentes i Sánchez Piedad Hernández i Cabedo Miguel Ángel Fernández i Olucha Lidón Edo i Ribes Lidón Ribes i Sastre Elena Alegre i Segarra José Ángel López i Jiménez José Miguel Chinchilla i Muñoz Cristina Mariana i Lapusan Yudith Oliveira i Trigo Sarai Alonso i Martínez Pablo Requena i Ribes Raquel Fuentes i Mora

MADRINA INFANTIL Valeria Sancho i Herrando

MADRINA D’HONOR INFANTIL Nayla Lissethe Sos i Briones

GAIATERES D’HONOR INFANTIL Stella Alen i Lázaro Sofía Sancho i Herrando

DAMES D’HONOR INFANTILS

Meritxell Chinchilla i Chisa Adriana De Ocampo i Oliveira Ona Dols i Alonso

ACOMPANYANT INFANTIL Enzo Dols i Alonso

VOCALS INFANTILS

Marina Edo i Ribes Lydia Fernández i García Pau Soler i Casanova Elsa Alcácer i Casanova

actes i activitats

El camí fins a la magdalena 2023

Hola, som Laura i Valeria i vos anem a contar un poc què hem fet fins al moment i a tots els actes als que hem assistit com a Madrines 2023:

El primer acte oficial va ser la recepció oficial de les Reines i les Corts d’Honor del 2023 que es va celebrar al Palau de la Festa, on vam poder conèixer a la resta de representants. A més, va ser molt especial perquè Raquel, l’anterior Madrina de Porta del Sol, va resultar elegida Dama de la Ciutat. De seguida, un dia d’agost, Provin ens va preguntar oficialment si volíem ser les Madrines per a la Magdalena 2023. Nosaltres ho teníem clar, tat, Valeria?. Sííí! També Nayla va dir que sí, que volia ser la Madrina d’Honor infantil. Ens van acompanyar les nostres famílies i part de la junta de la gaiata i vam passar una vesprada molt agradable, nosaltres estàvem molt contentes.

Un mes després vam celebrar el nostre Nomenament, eixe dia Provin ens va posar la insígnia d’or de la nostra gaiata i ens va donar els pergamins que ens nomenen oficialment com a Madrines de la Porta del Sol, i a Nayla el seu com a Madrina d’Honor infantil. Després, les tres vam convidar a un dinar als socis i sòcies d’enguany. També es va nomenar a dames i acompanyants i a la Junta Directiva. El restaurant estava molt bonic, ple de globus i llepolies.

Setembre va ser un mes plenet d’actes, de seguida va arribar l’aniversari de la carta pobla pel Rei en Jaume I i els Cavallers templers de Castelló van organitzar-li un homenatge al qual van convidar a totes les gaiates. Al dia següent va tindre lloc la inauguració de l’exposició de gaiates de mà al Casino Antic, amb la participació massiva del món de la festa, i vam poder veure els treballs que totes les gaiates havíem realitzat a l’estiu. I, per a acabar la setmana, Borriana celebrava la Batalla de Flors i la Falla Barri València ens va convidar a veure-la des d’un lloc privilegiat, ens ho vam passar súper bé i vam acabar plenes de confeti, a més de poder celebrar el primer premi de carrossa que la nostra falla germana va guanyar, un any més.

La setmana següent va vindre fort, el dimecres va ser l’apertura del cicle fester 2023 per part de la Federació Gestora de Gaiates, a la Diputació, i vam poder estar en la resta de representants gaiaters i amb les reines Selene i Alejandra y les Dames de la Ciutat. I tot seguit, el divendres 16 de setembre va ser un dia molt especial per a tu, Valeria. Vas despertar plena de sorpreses, amb flors de la gaiata i un desdejuni digne d’aquest gran dia, que jo mateixa t’havia encarregat. Per fi, eixe dia arribava, amb la Imposició, la teua tan esperada banda blanca. I per a acabar, vam anar a sopar junt amb part de la comissió. Un dia per al record!

El dissabte 17 de setembre et tocava el torn a tu, Laura, amb un altredia ple d’emocions i sorpreses que començava amb flors de part de la gaiata i de mi mateixa. Ja el dia era arribat i et van posar, per fi, la banda blanca que tanta il·lusió et feia. I la nostra benvolguda Raquel també va rebre, amb un gran somriure, la banda que la acreditava com a Dama de la Ciutat i el pergamí del seu nomenament com a tal. Després, amb les nostres famílies, el vicepresident, Sergio, Piedad i Eli, vam anar al sopar que el Patronat de Festes va organitzar al Club Nàutic.

Ara sí que sí, la Magdalena 2023 ja comença.

I ja, el dissabte 24 de setembre va arrancar el cicle de presentacions gaiateres al Palau de la Festa, amb la de la Gaiata 18 “Crèmor”. Eixe dia vam celebrar els nostres aniversaris que havien sigut el dia 21 (Valeria) i el dia 22 (Laura). Vam ballar, riure, jugar i fer-nos moltes fotos per al record. Després, els dissabtes següents van arribar mes presentacions amb la de Gaiata 11 “Forn del Pla” i de la Gaiata 9 “L’Espartera”.

El 4 d’octubre es va celebrar Sant Francesc d’Assís amb la tradicional missa i següent processó en el seu honor organit zada pels nostres amics de l’Associació Festes de Carrer de Sant Francesc i Santa Clara, seguit de pastes y vi dolc. Vam anar també a la celebració del 9 d’octubre, i el 12 d’octubre a la missa i la processó organitzades per l’Associació Cultural Centre Aragonés en honor a la seua patrona, la Verge del Pilar.

El 15 d’octubre, a la presentació de la Gaiata 2 ”Fadrell” vam pujar a l’escenari del Palau de la Festa tots tres per a realitzar l’Ofrena de la Gestora de Gaiates, ja que la següent presentació era la nostra. La nostra llotja estava plena, quin gust veure a tanta gent de la gaiata acompanyant-nos i gaudint amb nosaltres, tirant globus i alcant les nostres inicials il·luminades.

I el dia 22 d’octubre, per fi, va arribar el torn de la nostra presentació com a Madrines de Porta del Sol, amb les nostres respectives comisions. Una nit plena de emocions i sorpreses per a ambdues. Eren tantes les vegades que vam especular de què aniria: que si Harry Potter, que si Els Barrufets... Però no ens va poder agradar més quan vam veure que el tema de la presentació eren... ELS TROLLS! Va ser una nit màgica, plena de sorpreses, de familiars i amics. Amb un molt bonic i emo tiu acomiadament per a Stella i Raquel, ple de records dels seus 3 anys de Madrines. Al acte, ens van acompanyar les nostres falles germanes de València, Sagunt i Borriana i altres associacions que no van voler perdre-se-la, encara que van trobar en falta els nos tres amics de la foguera d’Alacant, Foguerer Carolinas, que no van poder vindre per coincidència d’actes. Gràcies a totes les persones que van fer possible que les dues forem tan felices eixe dia. I com que va ser una nit tan especial, necessitem més d’una fulla per mostrar-vos tot el mes important, separat en quatre parts o grups d’imatges:

APERITIU I DESFILADA PEL SECTOR, ABANS DE LA PRESENTACIÓ

ELS MOMENTS MÉS ESPECIALS AL ESCENARI

ENTRE LES OFRENES, LA FALLA BARRI VALÈNCIA, LA FALLA EL FÈNIX, LA FALLA SANT FRANCESC, L’ASSOCIACIÓ DE SANT FRANCESC I SANTA CLARA D’ASÍS, LA GAIATA 14 «CASTÀLIA» I AMICS I FAMILIARS PER A LES OFRENES MÉS PERSONALS DESPRÉS DE L’ACTE OFICIAL

Els següents dissabtes continuaren el cicle de presentacions en normalitat, encara que un poc accidentades per a tu, Valeria, que vas tindre «molt mala pota» i vas haver d’anar amb cadira de rodes, primer, i crosses, després, per una temporada. Així va arribar el torn de la Gaiata 5 “Hort dels Corders”, de la Gaiata 7 “Cor de la Ciutat”, de la Gaiata 15 “Sequiol” i de la Gaiata 19 “La Cultural”.

El 8 de novembre es commemoraven els 100 anys des de que la Verge del Lledó va ser nomenada Patrona de Castelló de la Plana. Eixe dissabte, la pluja no va impedir que se celebrara el ball perdut a la plaça, en el seu honor, del que vam participar Reines i corts, junt a altres representants de gaiates i ens festers. I el diumenge, vam anar al concert de la Banda Municipal que es celebrava a la Cocatedral de Santa Maria, en honor també a la Verge del Lledó.

El dia 26 de novembre va tindre lloc a Rafelbunyol la presentació de la nostra falla germana València, la Falla Blasco Ibáñez – Mestre Ripoll, on vas fer ofrena tu, Valeria, amb la madrina d’honor infantil Nayla, acompanyades pel vicepresident Carlos. Sí, Laura, allí vam gaudir molt i ho vam passar molt bé, sempre es un plaer estar amb tots ells. Yasmina, Susana, Jorge i Ximo estaven guapíssims! Després, va continuar en normalitat el cicle de presentacions gaiateres al Palau de la Festa amb la Gaiata 13 “Sensal” i la Gaiata 4 “L’Armelar”.

I el dia 6 de desembre es va celebrar el concert del 40 aniversari de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló al que vas anar tu a soles, Laura. I eixa mateixa vesprada, el Nadal va començar a il·luminar els carrers i places de la nostra ciutat amb l’encesa de llums de Nadal a la Plaça Major i també a la nostra Porta del Sol. Quina il·lusió poder recórrer la decoració nadalenca de

la plaça amb la resta de madrines. Així començaven els actes i activitats nadalenques. Després, el divendres 9 de desembre, va tindre lloc el sopar de Nadal de la Gestora de Gaiates. Tú, Laura, vas assistir amb Provin i també va anar Raquel. Tots vau ser obsequiats amb les tradicionals flors de Pasqua. Doncs, així va ser, Valeria. I allà vam ballar i gaudir tots i totes les màxims representants majors gaiaters i festers, en una bonica i divertida nit.

El dia 10 de desembre vam anar a la presentació de la nostra falla germana de Sagunt, la Falla Sant Francesc, on vam poder fer l’ofrena al seu President Vicente. Vam passar una molt bona vesprada en companyia dels nostres amics saguntins. I el 17 de desembre, pel matí, la Gestora de Gaiates va col·laborar amb el banc d’aliments per a recaptar diners i aliments per a ajudar en una iniciativa tan bonica i solidària en vespres de Nadal. I eixa vesprada, va arribar a Castelló el carter reial dels Reis d’Orient per rebre les cartes de xiquets i xiquetes com tu Valeria, que sé li vas donar la teua carta amb els teus desitjos per al Nadal. Després, per la nit, va ser la presentació de la nostra gaiata germana, la Gaiata 14 “Castàlia” i anàrem les dos vestides de llauradores acompanyades pel vicepresi dent Sergio. Gaudirem de la presentació i férem ofrena a Nie ves, María Lidón, Alejandro i Dani. Eixa nit repartirem les felicitacions de Nadal a la nostra comissió i a les altres gaiates, nosaltres també ens vam dur un bon grapat de fe licitacions.

El dia 21 de desembre, va ser el concert «Nadales de la Plana» oferit per la Banda Municipal i la coral Ad Libitum en benefici de l’Associació Espanyola contra el Càncer. I el dia 3 de gener va ser una vesprada molt divertida per als màxims representants infantils de les gaiates amb el berenar organitzat per la Gestora de Gaiates per a celebrar el Nadal. I ja m’han dit el bé que ho vas passar, eh Valeria?

T’han dit bé, Laura, més que bé. I aixó es tot?

Doncs, ara com ara sí. En aquest llibret no podem explicar res més perquè cal tancar-ho i portar-ho a imprimir a temps.

Ja, encara que al 2023 ens queden molts més actes per viure: concerts, sopars, dinars, mès presentacions, galanies, homenatge a comisions, festes germanes i... la nostra anhelada setmana gran. Ara bé, ja vos ho explicarem al llibret del següent any tot el que tindrem fins ara en davant, abans i després de Magdalena...

monuments

Castelloneries

LEMA: ARTISTA: EQUIP DE L’ESCORXADOR

LEMA:

Arrels de llum ESBOS GAIATA

ARTISTA: PROVIN

El popularment conegut com l’escorxador és el magatzem on nàixen i crèixen els monuments gaiaters, lloc de treball del xicotet i sacrificat equip, format per uns quants membres de la nostra comissió, que idea i construeix les nostres gaiates.

Però, a més, també és lloc de trobada entre amics, amb múltiples reunions, menjars i sopars on tothom és benvingut, tant grans com menuts, siguen o no sòcies o socis. D’aquesta manera conjuminem esforç i diversió i acostem les gaiates a qui vulga conéixer-les una miqueta

records i acomiadaments

Raquel

MADRINA 2020, 2021, 2022

En nombroses ocasions hem dit que la Gaiata 3 és com una xicoteta gran família. En ella porte 15 anys, que se m’han passat volant, i en aqueix temps he deixat arrere a aquella xiqueta que vaig ser però no les il·lusions de llavors. He crescut entre els ferros de l’escorxador i els dissabtes de presentacions, primer en la Pèrgola, després ja al Palau de la Festa; entre desfilades, actes i tradicions, vestint des dels 7 anys la indumentària castellonera sense perdre l’orgull de la primera vegada; i de totes i cadascuna de les persones que han passat per aquesta gaiata en aqueix temps he aprés alguna cosa i totes elles formen part de la meua vida i dels meus records.

Vaig veure complit el meu somni mes desitjat quan vaig ser nomenada Madrina de la Porta del Sol, just 10 anys després d’haver-lo sigut com a infantil. Ningú podíem imaginar llavors el que ens oferia el destí, com aqueix somni tan anhelat es convertiria en malson i com aqueixa etapa de la meua vida seria tan inoblidable com increïble per a tots.

Hui, m’acomiade en aquestes línies del meu llarg madrinatge, sent Dama de la Ciutat de la Magdalena 2023, i no puc estar més agraïda. Gràcies per acompanyar-me durant els meus tres anys de Madrina, per tots els moments inesborrables que porte guardats en el meu cor: moments de riures, de festa, treball, il·lusió, nervis i també de llàgrimes. Gràcies, sobretot, pel meravellós monument gaiater que va engalanar i va il·luminar, com mai i contra tot pronòstic, el centre mateix de Castelló, i per la màgica Magdalena que em vau regalar en el 2022, tan esperada i especial, que, quan per fi va arribar, ho va fer acompanyada d’una pluja pesada i insistent, obstinada, a apagar la llum de les nostres gaiates i de les nostres vides sense aconseguir-lo; aqueixa setmana gran que, gràcies a vosaltres i malgrat tot, ha sigut la millor de principi a fi.

Mil gràcies a Stella, la meua Madrina Infantil i la meua germana xicoteta (encara que ja es tan gran com jo), i a la seua família, per tot el que hem compartit, amb i sense màscara. I gràcies,

per descomptat, a Provin, el meu president preferit, i a aqueixes persones de la Gaiata 3 tan especials que amb les seues abraçades van convertir les meues llàgrimes en somriures.

Enguany és un nou començament, i ningú millor que Valeria i Laura per a representar a aquest sector que tant vull, sé que seran un exemple de castellonerisme per a tots i gaudiran de gom a gom de cada acte, abrigallades en tot mo ment per la comissió. Serà, sens dubte, una gran Magdalena de la qual podrem gaudir com mai, però permeteu-me que em guarde al meu cor, com un tresor, amb tot el bo i el dolent, com els mes especials de la meua vida, els meus anys de Madrina d’aquesta Gaiata 3 Porta del Sol que sempre serà ma casa.

La vostra Raquel

STEllA

MADRINA INFANTIL 2020, 2021, 2022

Ja el dia és arribat, el dia en què he d’acomiadar-me en aquest llibret com a Madrina Infantil de la Gaiata 3 Porta del Sol i desitjar-li el millor a la meua amiga Valeria en el seu any mes especial, i també a Laura, segur que ho faràn genial i gaudiràn de cada moment, tant al menys com jo ho he fet en els meus anys de madrinatge.

Després de tres anys, amb una pandèmia que ens va paralitzar, que va paralitzar les meues il·lusions, i va posar les nostres vides potes a l’aire, va arribar una Magdalena poc comuna. Una Magdalena passada per aigua i, encara així, amb molta festa i moltes ganes de gaudir-la.

Però el mal temps no va poder aconseguir que perdera el somriure i que desfilara orgullosa sota la pluja, per davant del monument gaiater de tots els xiquets i xiquetes del nostre sector, ni que tinguera una gran setmana de festa amb la meua família i la gent de la meua gaiata.

I enguany la festa continua, i jo també, com a Gaiatera d’Honor infantil de Porta del Sol. Viuré, doncs, unes noves festes i acompanyaré a Valeria com part de la seua comissió en cadascun d’aqueixos moments especials, secundant-la i aconsellant-la des de la meua experiència en tot el que puga.

Així que, des d’ací, us convide a totes les xiquetes i els xiquets, als més menuts i també als majors, a compartir eixa festa amb nosaltres, a gaudir de tots aqueixos actes tan esperats, preparats amb tanta il·lusió, i de mes d’una sorpresa.

No puc acomiadar-me sense abans dirigir-me al meu president, Provin, per a donar-li les gràcies pel bé que ho hem passat i per la paciència que ha tingut amb mi en tot aqueix temps junts. Junts hem passat molt bons moments, i altres no tan bons, però sempre era ací, al nostre costat, per a animar-nos, fer-nos riure o corregir-nos si era necessari.

També vull donar les gràcies a la meua comissió i a la meua família, per donar-me suport durant tot aquest temps, per alegrar-me quan estava trist i fer-me oblidar el cansament.

I a tu Raquel, la meua Madrina, la meua germana major, la meua consellera i el meu exemple. Quantes vegades m’has ajudat i fins m’has renyat, perquè tot isquera perfecte, i quant he aprés de tu, espere que prou per a seguir els teus passos. De veres m’ompli d’orgull el poder dir que he crescut de la teua mà en aquesta gaiata. Gràcies per tot el que hem compartit. Sé que gaudiràs molt d’enguany com a Dama de la Ciutat, i jo seré ací per a aplaudir-te.

Gràcies a tots i totes per aquests anys.

el final del camí

Són molts els records acumulats en tres anys, malgrat el molt temps sense actes de cap mena deguda a les dures restriccions derivades de la pandèmia. En el nostre recorregut per a aquest llibret, començarem per aquells que van marcar el camí cap a la celebració de la Magdalena 2022, els anteriors ja van quedar arrere, recollits en els llibres de les NO FESTES del 2020 i 2021.

Les bandes imposades oficialment per a la cancel·lada Magdalena 2020 va caldre renovar-les, brodant en elles el nou i definitiu any fester, tant les bandes blanques de Madrines i Cort de les Reines Carmen i Gal·la, com les de nostra gaiata. Aquest últim acte va ser especialment emotiu perquè era el percussor de la tan desitjada setmana magdalenera i es va fer en l’escorxador, juntament amb la presentació del nou i inclusiu llibret i el re-batege dels monuments, restaurats per la seua deterioració després dels dos anys guardats suportant humitats, la calor asfixiant de l’estiu i fins i tot goteres i inundacions en el box.

I per fi, el dissabte 19 de març de 2022, el dia ja ha arribat. No es poden descriure amb paraules els sentiments d’aqueix moment, esperant sota la pluja en la plaça major el començament de les nostres festes i la posterior desfilada en comitiva fins

a aqueixa mascletà tan anhelada com mullada i que, sense saber encara per què, va començar abans d’hora. D’ací a l’homenatge a Tombatossals. I després, la inauguració de la carpa de la gaiata 3, en la Plaça del Real. A la vesprada, després d’una llarga espera i una total incertesa, els pregoners van cantar el Pregó des dels balcons de l’Ajuntament en un bonic i inesperat acte, la impossible cavalcada s’havia suspés.

Ni mascaretes, ni contratemps d’organització, ni inclemències meteorològiques, ni la cancel·lació d’actes….. Res va poder amb la il·lusió castellonera que el diumenge primerenc ens va portar a l’ermita, que a la volta, ja a la vesprada, ens va impulsar a traure els monuments de l’escorxador i, a la nit, ens va fer arrancar motors per al més esperat i accidentada Desfilada de Gaiates de la història de Castelló (fins amb cotxes creuant de tant en tant), però també el mes emotiu i entranyable per com ens van abrigallar i van animar els molts ens germanats amb les gaiates, i pels castellonencs que van aguantar l’aiguat per a robar-nos una volteta i un somriure entre tantes llàgrimes.

I així passem una setmana de festes intensa i atípica, amb moltes gaiates apagades (per sort, no la nostra), la pluja com a molesta companyia i la desorganització com a mala consellera. Mentrestant, en la nostra carpa, l’afecte de la nostra comissió va poder véncer tots els obstacles, i junts vam reir i vam plorar, els voltants es van inundar de gent i de festa i, a la Porta del Sol, els nostres monuments malparats no van deixar de brillar.

A més, vam poder rebre a les Reines i les seues corts en una vesprada sense pluja; a Na Violant i la seua comitiva de cavallers i dones de companya. I vam pujar als carros engalanats de les colles, entre amics i companys d’aquest món de la festa.

I també vam poder gaudir de les mascletaes no cancel·lades, dels fantàstics concerts, de les visites de falles i fogueres germanes, de l’estudiantina de dret de Barcelona (casualment, passava per allí i allí es va quedar), del nostre particular cos multicolor, de la globotà sorpresa, del xocolate calentito amb xurros de M.ª del Mar i Joaquín (el millor de Castelló)...

El dissabte, de vesprada, la pluja ens va donar treva per a l’ofrena a la nostra Mareta. i era tanta la il·lusió i les ganes que no ens va importar el molest vent ni les inoportunes obres just al final del recorregut. Un acte molt desitjat perquè eren moltes les ganes dels castellonencs i castellonenques de visitar a la la Nostra Patrona després de tant de temps a soles.

I així, entre festa i rialles, aigua i llàgrimes, va arribar l’últim diumenge. Després d’un matí gaudint dels balls dels nos tres amics i amigues del grup de dansa de València, va tindre lloc la tradicional paella de les Madrines rematada per les paraules d’agraïment i comiat de Stella i Provin i les llàgrimes silencioses i eloqüents de Raquel. I així, amb l’últim diumenge, va arribar el Vítol. Un Vítol molt emotiu i amb un significat molt especial, la fi d’una eta pa que calia tancar per a poder avançar. Un Vítol tan trist com neces sari i desitjat. Per primera vegada, ningú va cridar perquè no acabara, ni demanem un any més……

Després d’una intensa i molt emotiva setmana magdalenera, encara ens quedaven altres molts actes i emocions per viure. Al maig: la Festa de la Verge amb processó i vítores per a la nostra Lledonera; la Festa de la Rosa, amb serenates i l’actuació de l’estudiantina. Al juny: la presentació de les reines del Grao i les Festes de Sant Pere; i les Fogueres d’Alacant, amb la visita als nostres germans i amics de Foguerer Carolines. on sempre és un plaer assistir pel bé que ho passem i perquè ens fan sentir com a casa. I al juliol, per a tancar del tot el cicle fester del 2022: San Cristòfol, amb missa i mascletá pel matí, i festa nocturna al Palau de la Festa per a totes les gaiates.

DAnsA I FOLKLORE PATROCINAT PER DÀVALOS-FLETCHER

Como ja és habitual, gràcies a la Fundació Dávalos-Fletcher, l’últim diumenge al matí vam poder gaudir amb les danses de les nostres amigues i amics del Grup de Ball de la Falla Blasco Ibáñez-Mestre Ripollés, de València. Un moment que esperàvem amb molta il·lusió per totes dues parts, perquè era la primera vegada que ens retrobàvem després d’haver hagut de cancel·lar l’actuació acordada per a la Magdalena del 2020.

A més, el temps es va posar del nostre costat i ens va permetre compartir l’actuació, en l’exterior de la carpa, amb veïnes i veïns del sector i gent de totes les edats que es va acostar per la Plaça del Real.

En finalitzar, com a rematada d’un últim i esplèndid matí de festes, la majoria dels membres del grup de dansa es van quedar a menjar i junts vam donar bon compte d’una rica paella, per cortesia de les nostres Madrines.

RELACIÓ D’ARTICLES i cartes

1. LA FALLERA CALAVERA COM A RECURS D’APRENENTATGE

Totes les cartes del joc

2. DICCIONARI DELS PERSONATGES DE LLEGENDA VALENCIANS

Cartes relacionades: Xicona de Xixona, Tio Sangonera, Cucafera, Delicà de Gandia, Jugador de Petrer, El pacte del dimoni, Tombatossals, L’home del sac, Quarantamaula, Moro Mussa, Bufanúvols

3. EL PILOTARI

Cartes relacionades: Pilotari

4. ELS BALLS DEL CORPUS CHRISTI

Cartes relacionades: La moma, El momo, Dansà de la Magrana

5. LA MOCADORÀ

Cartes relacionades: Mocadorà

6. EL REI JAUME I

Cartes relacionades: Jaume I, 9 d’octubre, La Senyera calavera, Cavall de Jaume I

7. LES IMPENETRABLES MURALLES DE MORELLA

Cartes relacionades: Muralla de Morella

8. DUES PECES IBERES UNIDES PES SIMBOLISME POPULAR

Cartes relacionades: la Dama d’Elx i Guerrer de Moixent

9. LA BATALLA D’ALMANSA I LA REVOLTA DE LES GERMANIES

Cartes relacionades: Cartes del mateix nom

10. LA IMPORTÀNCIA DE LES BANDES DE MÚSICA A LA COMUNITAT VALENCIANA

Cartes relacionades: Banda de música

11. CANÇONS POPULARS DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Cartes relacionades: Rotllo i Canya, La Panderola, La Xata Merenguera, Barranc de l’Assut, La Tartana del Tio Pep, Paquito el Xocolater

12. LA IMPORTÀNCIA DE LA DOLÇAINA I EL TABAL

Cartes relacionades: Dolçaina i Tabalet

13. VINS, DESTILLATS I ESPIRITUOSOS

Cartes relacionades: Cassalla miraculosa, Café licor, Aigua de València

14. TIRANT LO BLANC, LA LITERATURA I LA HISTÒRIA UNIDES PER UN PERSONATGE

Cartes relacionades: Tirant lo Blanc

15. GAIATES: HISTÒRIA I TRADICIÓ

Cartes relacionades: Gaiata de la Magdalena

16. AUSIAS MARCH

Cartes relacionades: Ausiàs March

ARTICLE DE CONCURS

17. ORELLUDES, ORELLUTS I FESTA

Cartes relacionades: Orellut Albinegre (carta proposta per a ampliar el joc)

articles

LA FAllERA CALAVERA COM A RECURS D’APRENENTATGE

En la educació hi ha moltes metodologies eficaces que poden apropar la realitat als més xicotets i xicotetes. Un dels millors recursos que es poden trobar és treballar en l’aula amb el mètode de la gamificació, això significa utilitzar el joc com a mètode d’aprenentatge.

El joc ajuda als infants a apropar-se a la realitat, augmenta la seua motivació, els manté expectants i creen coneixements i experiències sense quasi donar-se compte. Això es deu a que s’ho estan passant bé a la mateixa volta que estan aprenent.

A l’hora d’abordar l’educació en el col·legi, és molt important conèixer la realitat dels xiquets i xiquetes i el seu context més proper, com, per exemple, el de la seua ciutat i/o comunitat. Com podríem abordar el tema de les tradicions i cultura de manera lúdica i gamificada? Molt senzill, utilitzant el joc de La Fallera Calavera.

Amb els més xicotets i les més xicotetes es deuria adaptar el joc, de manera que es corresponga amb la seua edat. Però, utilitzar les imatges de les cartes per a explicar les tradicions es pot convertir en un recurs molt valuós que podríem aprofitar per a cada grup d’edats.

Si ens centrem en les cartes del joc, podem trobar que els xiquets i les xiquetes poden aprendre al voltant de menjars típics: Aigua de València, Allioli Persistent, Bajoqueta, Cabeça d’Alls, Caragol Bavós, Carxofa, Conill, Cassalla Miraculosa, Cuixa de Pollastre, Garrafons… Al voltant de persones i personatges rellevants a la nostra història i literatura: Alcaldessa Perpètua, Capità Moro, Butoni, Jugador de Petrer, Tio Sangonera, Guerrer de Moixent, Jaume I, La Bellea del Moc, La Dama d’Elx, La Delicà de Gandia, La Fallera Calavera, La Moma, Tirant lo Blanc, Tombatossals…

A més, també podem trobar vestimenta típica: Espardenyes Pudentes, Pinta de Fallera...; llocs emblemàtics: Caste-

ll de Peníscola, Muralla de Morella...; i festivitats i tradicions: Dansà de la Mangrana, Falla Descomunal, Gaiata de la Magdalena, Muixeranga d’Algemesí, Nit de la Cremà...

Gràcies a La Fallera Calavera ajudem als infants a conèixer el seu entorn i entendre’l de manera divertida, entretingu da i significativa. Qualsevol joc és un bon recurs si ho adaptes bé i l’enfoques de la manera correcta. En aquest cas, la varietat de cartes i de simbologia de la Comunitat Valenciana és tan notòria que ens ho posa molt fàcil per a tindre-les com a un recurs imprescindible a les nostres aules.

Jennifer Capdevila i Lavernia Mestra d’Infantil i Psicopedagoga

DICCIONARI DELS PERSONATGES DE llEGENDA VALENCIAns

Són moltes les llegendes que envolten les nostres terres. Des del poble més al sud, Pilar de la Foradada, al més al nord, a Sorita; des del municipi més l’est, a Vinaròs, al més a l’oest, a Villagordo del Cabriel, estrany és el lloc on no s’escolte parlar de llegendes i de personatges mitològics. I és que, si cultures com la celta, la romana o la grega tenen la seua pròpia mitologia, nosaltres, els valencians (com diria Fuster) no podem ser menys. A continuació, podreu conèixer més a fons a uns personatges que formen part de la nostra cultura amb aquesta recopilació.

ARRANCAPINS: és un gegant que forma part de la conlloga de Tombatossals, ell és un gegant forçut que arrancava fàcilment els arbres per a poder emprar la seua fusta. Gràcies a ell van construir una galera nugada a dos núvols que els va portar fins al Castell Vell on vivia el Rei Barbut. Va acompanyar a Tombatossals a les seues aventures.

BUFANUVOLS: altre gegant de la conlloga de Tombatossals, aquest manejava les tempestes al seu antull, per això, Penyeta Roja i Tossal Gross, li van demanar ajuda per a tindre a Tombatossals. Després, va formar par de la seua conlloga, ja que amb la seua capacitat de bufar els núvols, apartant-los o reunint-los per a formar una pluja bona per a les collites o una tempesta per a espantar als enemics era essencial per a la terra de Castelló.

BUTONI: dimoni menor que no ningú sap com és. Uns diuen que és baixet, altres diuen que no té extremitats, altres que té quatre mans i quatre peus, també que tenia dos cares. Butoni, a tots aquells xiquets i xiquetes que no tenen un bon comportament, se’ls emportava o si tenia molta fam se’ls menjava. Aixina que els xiquets que per la nit en compte de dormir es dediquen a jugar, els que ploren per tot, els que no mengen o es barallen amb altres xiquets poden ser les següents víctimes del Butoni.

CAGUEME: part de la conlloga de Tombatossals, era un gegant, però més xicotet que la resta i això

feia que fora una mica poruc; la seua frase era “Farem el que po drem”. Encara que tinguera molta por, també tenia molt de seny i va ser ell el que va organitzar la conquesta dels gegants de les Illes Columbretes, malgrat que durant aquesta batalla va morir.

CUCAFERA: és una bèstia ferotge de la mitologia valenciana i catalana. El seu cos és escamat com un drac, rodona com una tortuga de gran tamany, amb la closca protegint-lo comple tament, el seu coll és extensible i amb una cua i una gran boca com la d’un cocodril. La seua dieta consisteix en tretze gats i tres xiquets o xiquetes vius al dia. Conta la llegenda que una donzella la va dominar i la va fer bona i mai més es va menjar xiquets ni xiquetes.

DELICA DE GANDIA: va ser una dona que li va cau re un pètal de gessamí al cap i va morir. El que no es conta és que el pètal de gessamí pesava més de 400 kg. Un bon dia la dona passejava pels carrers de Gandia, va passar per la col·legiata en tan mala fortuna que un dels pètals que formava part de l’ornamentació del seu rosetó es va desprendre i li va caure damunt. La seua mort es va difondre per tot el poble i els seus voltants dient que li havia caigut un pètal damunt.

HOME DEL SAC: personatge de la cultura popular que segons la llegenda segresta als xiquets ficant-los en un sac. Se sol representar com un home brut que vaga pels carrers aplegant caminant als pobles, en un enorme sac penjat al coll buscant xiquets perduts o roïns. Hi han moltes llegendes al llarg del territori espanyol referides a aquest personatge.

JUGADOR DE PETRER: Conta una rondalla que Don Pere Mestre, hereu del poble de Petrer, era molt aficio nat als jocs de cartes i es va apostar totes les seues propietats, menys una, i les va perdre. Desesperat per només quedar-se amb una de les seues propie tats, ell només pensava en tornar a recuperar-les jugant a cartes i perquè les ganes de jugar li cremaven la pell, va invocar el dimoni. Capralenc el Fi, dimoni que se li va presentar, li va oferir un pacte: durant deu anys tindria sort en el joc, riqueses i felicitat, però, després, ho perdria tot i la seua ànima aniria directa a l’infern. Pere ho acceptà, però va posar com a condició que la tornada del dimoni tinguera lloc en

l’època de l’any en què les garroferes no tenen garrofes. Al passar eixe temps Capralenc va tornar a per l’ànima de Pere i es trobà que el jugador de Petrer va jugar també amb ell, perquè les garroferes mai paren, quan no en té de madures en té de verdes! I així es com el jugador de Petrer li va guanyar una partida al Dimoni.

MORO MUSSA: és el protagonista de moltes llegendes al llarg de tot el territori valencià i català, un personatge malvat que raptava xiquets. Però, molt prop d’ací té la seua pròpia llegenda. Mussa era un bruixot moro que es va establir a una cova de dues “boques” a la Vall d’Uixó després de la conquesta del regne de Valencia per Jaume I. Aquest bruixot portava enroscat al seu cos una gran serp verda anomenada Bocabadall i sempre anava acompanyat d’un gat negre, Malapell. Conta la llegenda que tothom s’amagava quan veia a Mussa, i que ell per un finestral va veure a una jove de la qual es va enamorar, el seu nom era Flor de nit. Va demanar-li al seu pare la mà de la jove, però aquest es va negar, va ser per això que la va raptar, la ficà dins una gerra que va soterrar dins de la seua cova i, així, la jove seria seua per sempre. Un jove cavaller anomenat Jaume Ferrisa després de escoltar l’historia de Flor de nit, va anar a alliberar-la. Es va enfrontar primer a la serp i la va derrotar i després a Mussa, qui en la seua agonia va exclamar “M’has guanyat i has mort Bocabadall, però després de la meua mort naixerà una fera que serà molt més poderosa i li diran Bolafera: tindrà dos caps el meu i el de la meua serp”. Malapell va reconèixer al seu amo i s’apropà a la fera, però la fera no tenia memòria i el va atacar. Jaume es va donar compte que els dos caps funcionaven com dos éssers separats i que veurien a un rival perillós en l’altre. Així que els va fer que s’atacaren i finalment van morir. Jaume alliberà a Flor de nit i va alliberar a la Vall de la influencia del Moro Mussa.

QUARANTAMAULA: altra fera que s’afirma que té va ries formes, alguns diuen que és una bruixa que es con verteix en un gat negre que només amb mirar-te et ful mina; altres que és un caragol que pareix inofensiu, però només ho pareix i, altres, que és un ser mig home mig gallina amb mig cos cobert de plomes, potes llar gues i coll com el de voltor. Viu als voltants del pantà de Tibi. Es diu que per la nit camina sobre les teulades i els sorolls que produeix atemo reix a tot aquell que ho escolte. S’emporta a la xicalla, sobre tot al que es porten malament i no obeeixen, per a despistar als pares de les criatures, llança un cudol a la façana de les cases i quan els adults eixen al carrer,

aprofita per a entrar i emportar-se als que s’han portat malament. Si algú l’escolta ha d’avisar cridant ¡QUARANTAMAULA! Per a que la gent s’amague.

TIO SANGONERA: personatge de la novel·la “Cañas y barro” de Vicente Blasco Ibáñez. Sangonera era un veí del Palmar, que va perdre a son pare d’una borratxera. En un dels capítols es conta que mentre feia d’acompanyant d’un senyor acabalat de València que havia anat per a caçar a l’Albufera, ell es va fartar a menjar totes les provisions que havia preparat l’ama (tres perols gegants, pa en abundància, una cistella de fruita i una gran bota de vi). Quan l’amo el va reclamar per a que fera el seu tre- ball es va adonar que estava borratxo i fart, i que no es trobava bé. Va morir als tres dies, per això es diu: “Tio Sangonera que va morir de una fartera”.

TOMBATOSSALS: és un gegant bondadós, que va nàixer per l’amor entre dos muntanyes de la partida de Benadressa a Caste lló, Penyeta Roja i el Tossal Gros, que li van dema nar ajuda a Bufanúvols per a convocar a tots el vents (excepte a la Tramuntana, per la seu caràcter boig que la feia perillosa) per a que provocaren una tempesta que va fer caure de ambdues muntanyes grans pedres. Al dia següent amb els primers rajos de sol de baix les pedres va eixir aquest gegant. La llegenda li atribueix a ell la fundació de la ciutat de Castelló. Al créixer, va fer-se amic d’altres gegants, formant una bonica “conlloga” i tots junts vivien a la Cova de les Meravelles. Des de la primera vegada que es reuniren amb el Rei Barbut, van tindre moltes aven tures protegint les terres del seu benvolgut rei i conquerint unes altres terres.

TRAGAPINYOLS: amic de Tombatossals que tenia un poder estrany i escatològic, però molt valuós quan es tenia un confrontament. Es menjava tota la fruita amb pinyol inclòs, i després mitjançant ventositats, era capaç de fer una ràfega de tirs de pinyols.

El pilotari

Des de l’antiguitat, la humanitat ha buscat figures heroiques per a que ens emocionen i ens inspiren en el nostre dia a dia. No només sants i guerrers, també homes i dones virtuosos i de grans capacitats físiques que competien representant el seu lloc d’origen i competien per la glòria. Des dels atletes grecs dels antics Jocs Olímpics, fins a les grans estreles dels esports moderns, com futbolistes o pilots d’automobilisme.

Ací, al País Valencià, els nostres herois porten mil·lennis emocionant-nos i inspirant-nos colpejant una pilota amb les seues mans. El joc de pilota va arribar a les nostres terres per influència grega o romana, i la seva pràctica per part dels colonitzadors romans és ben coneguda i documentada. La tradició no es va perdre durant la Balansiya musulmana, ni tampoc amb el període cristià des de les conquestes de Jaume I. Un esport practicat tant per nobles i reis com per plebeus i camperols.

Amb tants segles, és lògic que el joc haja patit modificacions. El Regne de València, a finals del segle XIV, va prohibir la modalitat que seria l’equivalent actual de les llargues per jugar-se al carrer per motius de seguretat, així que cada vegada es va anar practicant menys als carrers. No obstant, el joc va sobreviure a un dels tipus d’edifici d’origen totalment valencià: el trinquet, el coliseu dels herois de la pilota des de fa tant.

La Revolució Industrial va portar una nova cultura de masses que va impregnar també a l’oci i a l’esport, i va afectar també a l’esport de la pilota. Els trinquets es van fer cada vegada més habituals als pobles del territori, i es podia tornar a jugar al carrer. Així va arribar l’edat daurada de la pilota valenciana, des de finals del XIX fins a mitjans del passat segle XX. També les regulacions del joc, que es va anar estandarditzant i va anar adquirint una reglamentació més elaborada i complexa.

I és en aquesta època de Renaixença on es van gravar els primers pilotaris que es van enregistrar en la Història de la pilota. Perquè abans, les generacions i els territoris tindrien els seus herois, però amb la Revolució Industrial i la millora de les comunicacions, tot adquireix una dimensió molt major. Així, ressonen encara en els trinquets els grans noms dels herois de la pilota d’esta època, com Quart Arnal o el Nel de Murla. Aquests van marcar el

camí, un camí de glòria i d’inspiració per a joves i majors, per a gent humil i per a rics, que es deixaven gran quantitat de diners als trinquets en apostes per moltíssimes pessetes.

Els canvis socials i urbans van provocar un declivi durant els anys 50-60. El nou urbanisme depredador va enderrocar molts trinquets, els carrers amb cada vegada més cotxes feien complicat jugar a l’hàbitat clàssic de la pilota: el carrer. Els valencians vam començar a buscar herois en altres esports que creixien en detriment de la pilota, com el futbol. Però la pilota no va desaparèixer, i algunes grans figures encara van jugar en estos anys de creixement, com Juliet d’Alginet o Rovellet, considerat el millor rest d’escala i corda de la història.

L’arribada de la democràcia i l’esperit valencianista que va acompanyar el procés autonòmic i estatutari va portar també la recuperació d’allò perdut de la cultura valenciana, com la cultura de la pilota, que va tornar amb molta força impulsada en part per campanyes i un gran esforç públic que va ser ben rebut i retroalimentat per la població valenciana, desitjosa de tenir nous herois a qui idolatrar i venerar.

També va arribar, impulsada per aquesta onada, la Federació de Pilota Valenciana, federació esportiva reguladora de les modalitats el nostre esport, no només al nostre territori, sinó a tot el món.

Aquesta segona joventut de la pilota va portar algunes de les grans figures del segle XX, com Puchol, Sarasol, o el mític Paco Cabanes, “El Genovés”, per a molts el més gran dels pilotaris, un gran nom que es va forjar en els anys 70 i 80 i que va culminar al 1995, en la seua última partida, la que molts consideren la Partida del Segle, la final del individual d’escala i corda contra Álvaro de Faura. Una partida i una victòria que fan la diferència entre ser un gran jugador i ser llegenda, ser inspiració per a majors, joves i gent que no el va poder veure jugar perquè encara no havien nascut.

Les modes canvien i també els temps. El joc es manté amb bona salut i els pilotaris encara tenen carrers i trinquets per tot el nostre territori on emular eixos grans noms es crits en lletres daurades en la galeria dels herois, on la glòria té forma de pilota de vaqueta.

“A jugar a pilota ens poden guanyar, però a estimar-la no.”

—Paco Cabanes, El Genovès. Pilotari.

Pablo Requena i Ribes

ELS BAllS DEL CORPUS CHRISTI

Moltes són les vegades que se sent a la gent major dir “Tres dijous hi ha dintre de l’any que llueixen més que el sol: Dijous Sant, dia de Corpus i el dijous de l’Ascensió” i és que tots tres són molt importants per al cristianisme. En aquest article intentarem explicar el significat del Corpus Christi i una part molt especial de la seua celebració a la nostra comunitat: els balls.

Tradicionalment el Corpus Christi se celebra a nivell estatal, però en la Comunitat Valenciana trobem ja documents que daten de 1350 a València. Posteriorment, se començà a festejar aquest dia també en Vila-Real i Morella i, ja en 1409 va ser el primer any que la nostra ciutat va celebrar aquesta festivitat. Ara bé, què és el Corpus Christi? Molt senzill, és un homenatge a la eucaristia.

El Corpus Christi consta de dues parts molt diferenciades: per una banda, la part de les tradicions populars i, per altra banda, la part eclesial. És en la part tradicional del Corpus on entren en joc tres cartes de la baralla que protagonitza aquest llibret.

LA DANSA DE LA MANGRANA

Encara que aquest ball no el podem veure a la processó de Castelló de la Plana, és un ball que es realitza en diferents municipis de la Comunitat Valenciana. A més, és un ball que ens resulta molt familiar ja que es tracta de la típica dansà de les cintes que consisteix en trenar les cintes al voltant de la cucanya, mentre els ballarins fan diferents passes de ball fins a cobrir gran part del pal. En aquest cas coronant el pal central d’on ixen les cintes hi ha una gran mangrana que dona nom a aquesta dansà.

Els ballarins a València van vestits de Calabresos, amb un Barret de pany negre de copa cònica decorat amb cintes de colors, camisa blanca, gipó tancat, pantaló ampli i curt (tots dos del mateix color), faixa roja, mitjons blancs i sabates tancades. A altres llocs, són dones les que ballen i van vestides de blanc amb decoració de colors i en mantons. Quan s’acaba la dansà, la “mangrana” s’obri i els ballarins fan una reverència que representa al antic poble jueu rendint pleitesia a Jesucrist i a la Sagrada Forma.

DANSA DE LA MOMA

Aquesta dansà és pot veure a la processó de Castelló de la Plana des de 1410, encara que les més conegudes de la Comunitat Valenciana són les de València i Xàtiva. És una dansa única amb gran simbolisme religiós, representa la lluita del bé y el mal que té lloc durant la festivitat del Corpus.

La Moma, que representa la virtut, és el personatge central del ball, una figura fe menina que sempre ha sigut interpretada per un home. La seua indumentària és tota de color blanc i es composa de un gipó blanc, una falda llarga (pareguda a la de llauradora) en color blanc, davantal blanc a joc de la manteleta blanca (tots dos brodats), calces blanques, espardenyes blanques i guants blancs. La seua cara està coberta per una màscara blanca i el seu cap cobert per una mantellina en forma de mitja lluna que cobreix el seu cap, coll i esquena. Per damunt de la mantellina i adornat el cap porta una corona daurada decorada amb flors blanques. A la mà esquerra porta un ceptre daurat i a la mà dreta un ventall blanc.

Els Momos representen els Set Pecats Capital (supèrbia, avarícia, luxúria, enveja, gola, ira i peresa). Totes les figures són ballarins homes que porten una brusa color roig amb adorns en forma de ramells de color negre i, rematant el coll, un volant de color groc, uns pantalons bombatxos negres amb ratlles grogues, calces blanques i espardenyes. Al cap un barret ample amb forma de caputxó adornat amb volants de colors. Per la part de darrere penja un trapezi de vellut groc folrat amb tela roja, que porta brodat el pecat al que representa. També porta la cara coberta amb una màscara, però en compte de blanca és negra. A les mans porten bastons de fusta d’un metre de llargària.

Mentre fan la desfilada la seua formació és en parelles: el segon pecat i el tercer pecat porten unes banderoles, darrere van el quart i cinquè, després el sisè i el setè, i per últim la Moma del braç del primer pecat capital.

Els Momos ballen al voltant de la Moma i fan set figures coreogràfiques diferents. Això representa la lluita del mal contra el bé, al final del ball, els

Momos se agenollen al voltant de la Moma, que li dona a cadascú d’ells un colp amb el ceptre al cap com a triomf de la Virtut.

Són altres les danses que podem veure en la processó del Corpus Christi com la dansà dels nans, la dansà dels cavallets, la dansà dels garrots o la dansà dels arets. Amb més de 600 anys de tradició, any rere any podem veure els carrers de la nostra ciutat engalanats per a un dia tan especial com aquest. Dona igual les creences religioses, és una processó digna de veure per la seua solera i per l’espectacular que resulta. El dijous de Corpus Christi del 2023 és el dijous 8 de juny i la processó tindrà lloc el diumenge 11 de juny.

Leire Blanca Martínez i Bárcena Vocal de Relacions Públiques de la Confraria de Santa Maria Magdalena de Castelló.

LA MOCADORÀ

A tot el món hi ha tradicions i símbols per a festejar l’amor, si pensem en un dia per a que els enamorats celebren quant s’estimen tothom pensa, sense dubtar, en el 14 de febrer, el dia de Sant Valentí, la festivitat més coneguda i internacional. Però, Sant Valentí no és la única festa dels enamorats arreu del món: a Xina es celebra el Qi Xi; a Japó, la Tanabata; a Colòmbia traslladaren el dia de Sant Valentí al 17 de setembre... Més prop de la nostra terra, a Catalunya, el dia dels enamorats és el dia de Sant Jordi, el dia 23 d’abril. Però, quan es celebra el dia dels estimats a la nostra comu nitat? D’on ve aquesta tradició?

El 9 d’Octubre, dia de Sant Donís, conegut per ser el dia de la Comunitat Valenciana, es festeja el dia dels enamorats valencians, aquesta festa es coneix amb el nom de la Mocadorà.

La tradició oral conta que, fa molts anys, quan Jaume I va conquerir la ciutat de València, els habitants de la ciutat es van sentir molt agraïts al rei i va aconseguir enamorar als valencians i valencianes. Ell i la seua esposa, la Reina Violant d‘Hongria, van entrar a la ciutat de Valèn cia el 9 d’Octubre i, com a símbol d’agraïment, els ciutadans i ciutadanes els van oferir regals. El poble pla, al no tindre molts recursos, li va regalar fruites i verdures de l’horta va lenciana embolicats dins de mocadors de seda, donant lloc a la tradició de regalar fruites i hortalisses de l’horta valenciana embolicades amb un mocadoret.

Al s. XVIII, després de la Guerra de Successió, amb el Decret de Nova Planta es va prohibir festejar l’entrada de Jaume I a València i, com a resposta, els forners van decidir fer figures de massapà amb formes de fruites i hortalisses pròpies de l’horta de la nostra comunitat. A més, embolicades al mateix mocador, junt a les xicotetes fruites i hortalisses, també apareixen dues figures conegudes com la piuleta i el tronador. Aquestes figures representen els materials pirotècnics en els que es commemorava cada 9 d’Octubre a València l’entrada de Jaume I, però que al segle XVI es van prohibir després d’un tràgic accident en el que, per culpa dels petards, es van cremar 20 cases a la zona del mercat de València i van morir 9 persones.

A més, en aquesta data, es solia demanar la mà de la parella i es va popularitzar que, cada 9 d’Octubre els estimats valencians es regalaren aquestes figuretes de massapà amb la piuleta i el tronador embolicades en un mocador de seda. També és tradició que es guarden tots els mocadors que la parella ha regalat des de que van començar a festejar.

Raquel

Fuentes i Mora

EL REI JAUME |

Cada any els castellonencs i les castellonenques celebrem les festes majors de la ciutat, la Fira i Festes de la Magdalena. Es tracta d’una festivitat molt particular, ja que en ella el què es commemora són els orígens del municipi. Cada tercer diumenge de quaresma es fa memòria del trasllat de la ciutat amb la tradicional Romeria de les Canyes, que uneix la ciutat de Castelló amb l’ermita de la Magdalena i el seu antic emplaçament, el lloc conegut com a Castell Vell. L’objectiu d’aquest text serà analitzar la relació entre Castelló de la Plana i una de les figures centrals que es troba al darrere de la seua fundació: Jaume I, rei de la Corona d’Aragó i conegut per la historiografia posterior pel nom de «el Conqueridor».

El terme de Castelló de la Plana ha estat poblat des de la prehistòria. La seua ubicació, a la planura litoral que forma la comarca natural de la Plana, regada històricament pel riu Millars, ha afavorit durant segles l’ocupació humana d’aquest espai. Una ocupació que, en els moments de pau i prosperitat, s’estenia al pla, més fèrtil. Però que en moments de tensió bèl·lica es concentrava en espais de millor defensa, com ara les muntanyes i turons. A les primeres dècades del segle XIII, abans de la conquesta cristiana, el terme de Castelló estava habitat pels musulmans. L’hàbitat s’estructurava en una sèrie d’alqueries, habitades per grups amplis de famílies amb lligalls de parentiu, que poblaven el pla. Al sud de la serra del Desert de les Palmes es situava l’espai fortificat que defensava i donava refugi a les alqueries en cas de perill, l’hisn o castell de la Magdalena. Aquest actuava no només com a nucli de defensa, sinó també com a espai de poblament.

Amb la conquesta de Borriana en 1233 per les tro pes cristianes de Jaume I, la zona nord del territo ri de l’actual la província de Castelló que restava en poder musulmà va passar a domini de la Corona d’Aragó. El districte del castell de Castelló, com al tres, es va rendir al domini cristià. Els pobladors musulmans, fins al moment els habitants d’aque lles terres, van ser expropiats i, més endavant, expulsats. Els conqueridors van haver de repo blar el territori, ara amb pobladors cristians procedents principalment de Catalunya, però també d’Aragó i altres contrades. L’any 1239 ja va haver-hi una primera carta de pobla-

ment, la coneguda com a carta pobla de Benimahomet. Aquest va ser el primer intent d’establir una població cristiana a la plana de l’actual terme municipal castellonenc, tot i que no va reeixir. Entre 1248 i 1249 es registren, al llibre del Repartiment, diferents donacions de propietats a les alqueries del pla, concentrades principalment a l’alqueria denominada Benirabe. El trasllat definitiu es va materialitzar documentalment l’any 1251. El 8 de setembre, Jaume I donar permís a Eximén Peres d’Arenós, el seu lloctinent al regne de València, per a autoritzar el trasllat de Castelló (anomenat en aquell moment encara «Cas tellionis de Burriana») de l’antiga població, des de la muntanya de la Magdalena, al pla. Amb aquesta es legalitzava el trasllat no només de la població, sinó també de les institucions polítiques i administratives. Un nou municipi naixerà, amb un nou model de societat: una societat cristiana feudal. El nou nucli de Castelló es crearà amb una nova trama urbana, noves institucions de govern, nous llocs de culte cristians, noves lleis, etc.

Al segle XIV l’antic castell, denominat ja «Castell Vell», romania deshabitat. Les primeres evidències d’una primiti va peregrinació a aquest emplaçament daten del 10 d’abril de 1375, en què el consell de Castelló parla del pagament d’un cafís de forment realitzat als pobres a la caritat de la «professó del Castell Vell», tot i que encara no es menciona cap ermita. És a mitjans del segle XV quan hi ha les primeres evidències documentals de la construcció d’una ermita dedicada a l’advocació de la Mare de Déu de la Magdalena. Des de 1451 un frare barbut, anomenat Antoni, construïa una ermita en aquell paratge. En 1451 el govern municipal de Castelló ja autoritza realitzar accions en favor de finalitzar aquesta construcció. I ja el 22 de juliol de 1453 d’aquest any es documenta una notícia del fet que la població assisteix a l’ermita per devoció a «santa Maria Magdalena».

És al segle XVIII, a partir de l’escrivà i cronista Llorens de Clavell, quan la celebració de la romeria de la Magdalena es vincula a la nova fundació de la ciutat de Castelló i al seu trasllat de la muntanya al pla. En aquest segle apareixen per primera vegada les mencions «gaiates» com a canyes en les quals es porten llums durant la processó. Al segle XIX, dins d’un context historicista de recuperació romàntica del passat dels pobles, el 24 de febrer de 1852 l’Ajuntament de Castelló va acordar celebrar el sisé centenari del trasllat de la ciutat. En aquesta ocasió, amb motiu de la commemoració, el programa recollia la sortida de la processó el dia 14 de març acompanyada d’heralds amb l’antic escut d’armes, orlat amb les inscripcions del rei Jaume I (qui va concedir el trasllat), Eximén Peres d’Arenós (qui va intervenir com a lloctinent del rei), Alonso d’Arrufat (com a comissionat per al mateix

fet) i la data de 1252. La vinculació de les festes entorn de la Magdalena amb la fundació de la ciutat pot ser vist com un element més que vincula la figura de Jaume I, el rei fundador, amb Castelló.

Una celebració, la del centenari del trasllat, que es repetiria un segle després. En aquest moment ja s’havia produït el ressorgiment de la festa de l’any 1945, dins d’un context històric marcat per la dic tadura franquista. La «refundació» de l’any 1945 va assentar les bases de l’actual programa festiu amb la introducció d’elements com el Pregó, la desfilada de Gaiates, l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu del Lledó o el Magdalena Vítol. La participació en el Pregó de Jaume I i les seues hosts va ser el precedent de la constitució de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta en 1950. Amb el seté centenari de la fundació s’introdueix al programa l’homenatge al rei Jaume I. Un homenatge al qual posteriorment també s’afegiria la figura de na Violant d’Hongria, esposa consort del rei.

La vinculació entre la figura de Jaume I i les Festes de la Magdalena no és l’única que hi ha entre la ciutat i el rei Conqueridor. La figura de Jaume I es va convertir en una figura, si no venerada, sí admirada a Castelló de la Plana des del segle XIX. En 1876 es redenominava una de les principals vies urbanes, la plaça del Rei, com a plaça «del Rey don Jaime». El 20 de març de 1897, amb motiu de les festes de la Magdalena, s’inaugurava un monument al seu honor en aquesta plaça a instància del llegat de Cardona Vives. Altres distincions sota la forma de denominació d’espais i institucions públiques i privades han rebut el nom de Jaume I al segle XX. El col·legi Jaume I es va inaugurar l’any 1956 al barri Crémor. En 1991 es creava la Universitat Jaume I, la primera universitat de la ciutat, que en el preàmbul dels seus estatuts fa memòria que l’UJI «rep el nom del rei que determina l’origen polític del poble valencià actual». També hotels, centres sanitaris i altres empreses i entitats han adoptat el nom del rei.

Jaume I és, no només a Castelló, sinó al conjunt dels territoris valencians, molt més que el rei Conqueridor. És el mite fundacional, el considerat com a forjador de la nova institució política que seria el regne de València. No només a Castelló de la Plana, sinó al llarg de tota l’actual Comunitat Valenciana se celebra i estima la seua figura. La ciutat de València celebra, des de l’any 1338, la conquesta de la ciutat per Jaume I el 9 d’octubre de 1238. Des de la Transició a la democràcia, el 9 d’octubre ha passat a ser el dia dels valencians. Un altre element de la identitat contemporània valenciana que trobem vinculat a Jaume I.

El 9 d’octubre és una data en la qual un dels símbols dels valencians, la Senyera, és exhibida als carrers de la capital. La Senyera

va ser primer emblema de la ciutat de València. Després del procés autonòmic s’ha convertit en la bandera de la Comunitat Valenciana, descrita a l’Estatut d’Autonomia, com “la tradicional Senyera composta per quatre barres roges sobre fons groc, coronades sobre franja blava vora el pal”. Els orígens de la Senyera es vinculen també al 9 d’octubre i a l’entrada de Jaume I a València. En un primer moment la Senyera estava formada per les barres roges i grogues, emblema de la Corona d’Aragó i que València, com a ciutat reial, ostentava. Segons alguns autors, l’addició del distintiu de la corona reial procedeix de la concessió del rei Pere el Cerimoniós per la defensa de la ciutat durant la Guerra de Castella. La franja blava, segons algunes interpretacions, pot procedir del fons blau que s’emprava per a distingir la corona i per ser aquest un color reial des del segle XV. Altres investigacions defensen que la incorporació oficial de la corona i la franja blava es va realitzar al segle XIX. En tot cas, la qüestió de l’evolució de la Senyera ha estat debatuda pels investigadors i investigadores, però també va ser objecte d’enfrontament polític. Al segle XX, durant la Transició, la qüestió de la bandera va passar a ser, com altres elements identitaris, un element més del conflicte polític que es va viure. Finalment va ser la Senyera de la ciutat de València l’emprada com a bandera per a tota la nova Comunitat Autònoma, considerada aquesta segons la descripció abans citada a l’Estatut. Actualment, la Senyera desfila tots els anys en la processó cívica del 9 d’octubre, o almenys una reproducció contemporània de la peça més antiga conservada, ja que l’exemplar original es conserva al Museu Històric Municipal de València. Com a apunt, cal dir que la bandera de Castelló de la Plana també comparteix les quatre barres vermelles sobre fons groc de la Corona d’Aragó, símbol del seu caràcter de municipi reial, junt altres elements com l’escut de la ciutat i una franja verda.

Però, per què encara hui, al segle XXI, és Jaume I una figura coneguda per totes i tots els castello nencs? Al llarg de la història, la visió sobre el rei Conqueridor ha variat, ressaltant-se en cada moment l’aspecte més proper als interessos que es volien reivindicar i potser exagerant-li algun dels seus atributs: en uns moments com a gran líder militar, en altres com a ideal cavaller medieval, també com a creador d’un sistema polític protoliberal i parlamentari, com a legislador... Cal, en tot cas, posar al personatge en el seu context històric, una societat feudal amb uns valors molt di ferents de la nostra. Jaume I ha esdevingut un mite, emprat per ideologies polítiques de

dretes i esquerres. Actualment potser la nostra visió del personatge siga hereva de totes aquestes visions. Cosa que no ens ha d’evitar realitzar una aproximació crítica a la seua figura. Més que el rei conqueridor d’una població musulmana que durant segles havia habitat aquest territori, un líder que no deixava de ser el cap i figura de tot un regne feudal, actualment es reivindiquen altres aspectes. La fundació i l’impuls a la creació de nous municipis; l’atorgament de privilegis i concessions; la dotació d’unes lleis, els Furs de València; la creació de noves institucions de govern i d’un model de monarquia més pactista…

Bibliografia

BAYDAL V. “La bandera del País Valencià”. Vent d Cab, 05/10/2006 (disponible a: http://www.ventdcabylia. com/2006/10/la-bandera-del-pas-valenci.html)

CORTÉS ESCRIVÀ, J. “La senyera dels valencians”. L’ Avenç: Revista de història i cultura, 214, 1997, pp. 44-49. Josepa Cortés Escrivà

FURIÓ DIEGO, A. El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda. Alzira: Bromera, 2008.

GUINOT RODRÍGUEZ, E. “El procés d’organització de la nova societat feudal a Castelló de la Plana durant el segle XIII”. Patrimoni Històric. El Castelló medieval. Ponències i Comunicacions. Jornades Municipals de Cultura Popular a la ciutat de Castelló. Castelló de la Plana: Ajuntament de Castelló de la Plana, 2015, pp. 27-50. MONFERRER MONFORT, A. Las fiestas de la Magdalena. Castelló de la Plana. Del mito a la actualidad. València: Carena, 2004.

SÁNCHEZ ADELL, J.; MONFERRER MONFORT, A. Magdalena. Historia y leyenda de un pueblo. València: Federico Domenech, 2002

Per Javier Saura i Gargallo Historiador i Arxiver Municipal de Vinaròs

Les impenetrables muralles de Morella

Morella, la fidel, forta i prudent ciutat, capitaneja molts dels rànquings que actualment serveixen a tots els turistes castellonencs i d’arreu del planeta per escollir on anar, on viure aquells moments de plaer, oci i descans sempre anhelats. I no ho fa del no-res, ho fa gràcies a un ancestral i immens treball que res tenia a veure en el que és actualment. Una tasca impressionant la qual envegen moltes de les construccions modernes, una tasca que set segles després continua en peu i fent de Morella un lloc incomparable.

Les muralles de Morella són, juntament amb el castell, el que defineix i marca la ciutat, però no sols geogràficament sinó també econòmicament, socialment i psicològicament. Es coneix, tot i que no hi ha molta documentació, l’existència de muralles prèvies a la conquesta del Regne de València. Aquests murs, alçats pels musulmans, estarien construïts majoritàriament amb tàpia, una acumulació de terra premsada i reforçada amb calç i amb poc protagonisme de la pedra exceptuant punts de reforç o fonaments. La seua missió era protegir el que ja seria una ciutat fortificada abans del segle XII quan no està clar si la població tenia un caràcter palatí o més bé de fortalesa militar (tot apunta al segon).

Tot i que alguns trams de la murada actual, de més de dos quilòmetres i mig de llargada, encara conserva alguna part amb tàpia en la zona de l’Alameda o de la plaça de la Pardala (les més antigues), quasi tota l’estructura és alçada pels cristians després de la conquesta del noble Blasc d’Alagó a partir de 1232. Com a curiositat, un dels sis portals que donen accés a la ciutat es diu “del Rei” perquè la llegenda apunta que el rei Jaume I entrà per aquest a la ciutat. Ho va fer després que li diguera al noble Blasc d’Alagó aquella frase encara present en la paret sudoest de la casa consistorial, “Aquest no és lloc per a home, sinó per a rei”, fent fora al noble del govern de la ciutat i convertint-la en ciutat reial amb tots els privilegis que això comportava. Però Jaume I va entrar pel portal del rei? Res més lluny de la realitat, ja que en aquells temps aquell portal no existia i li faltaria a la vora d’un segle per ser construït.

Aquests canvis en el sistema defensiu morellà estan contemplats d’una gegant reurbanització de la ciutat quan decideixen ampliar el nucli històric duplicant el tamany del poble. Poques són les restes islàmiques i menys encara les dades d’aquella Morella, però algunes marquen com era el poble en aquells temps com la troballa de restes de l’antic mur fortificat al carrer Sant Julià, just per davall de l’actual carrer principal. En aquest punt acabaria una ciutat de la qual ens podem imaginar ja al cap la seua estampa habitual. Tindria un skyline similar, però sense la part de baix del que actualment és el conjunt urbà.

Fou especialment en els segles XIV i XV, ja que sembla que els habitants cristians viurien quasi un segle amb l’estructura i les murades musulmanes, quan es comencen a alçar gran part de les muralles, torres i portals que avui en dia es coneixen. L’actual seria, segons apunten fonts com Manuel Milián, la tercera i definitiva estructura defensiva cristiana de la localitat que es començà a construir l’any 1358 baix el mandat de Pere IV. Les obres de construcció s’allargarien més de 100 anys i serien construïdes en bona part a jornal de vila, quan els habitants del que foren els termes de Morella, contribuïen amb el seu treball.

Fins ara han arribat estructures tan impressionants com les torres del Panto, de Sant Miquel, la torre Redona o les portes de Sant Mateu, del Forcall i dels Estudis, cada una diferent a les anteriors i amb formacions quadrangulars, o fins i tot hexagonals com la torre de Fredes. Totes han aguantat guerres i guerrilles, Morella era plaça forta, i un caramel a ulls de tots els conqueridors. Danys n’han sofert, molts, i reconstruccions també. Però potser fora durant les Guerres Carlistes quan més s’intensificà el patiment d’aquesta meravella. En el setge del General Oráa milers de projectils van caure sobre la ciutat arrasant-la sense que esta es rendí. El 14 d’agost de 1838 les tropes d’aquest aconseguiren tombar un llenç de muralla al costat mateix de les torres de Sant Miquel, fet que a pesar de la rellevància no els va facilitar l’entrada en Morella, impossibilitada per la “moral de los carlistas sitiados” com apunta Milián en Morella y su comarca.

Des d’aquells anys i ja unes dècades després arriba el que haguera pogut acabar amb el patrimoni morellà. L’any 1956 la reina Isabel II emet una Reial Ordre on s’ordenava l’enderrocament del Castell i Muralles de la Ciutat de Morella, que semblava posar sobre el tapet l’obsolescència de les seves fortificacions. Però per què segueixen en peu? La continuïtat de les Guerres Carlistes en la zona i especialment la falta de recursos (fan falta molts diners per fer un enderroc

d’aquestes magnituds) salven Morella. Tot i això, en les últimes dècades del segle XIX les murades defensives deixen de tindre sentit, cauen en desús i van començant el seu deteriorament total. Més encara quan des de 1911 Morella deixa de tindre un ús militar amb la marxa del regiment Otumba, l’últim de la història de la ciutat. L’abandó les condemna, comencen a caure i els veïns roben les seues pedres per construir les seues cases. Fins a tal nivell arriba aquest problema que en 1923, el llavors alcalde José Facundo, ha de prohibir que els ciutadans vagen a desmuntar i agafar les pedres dels monuments. Aquest fet començà la seua salvació legal que fou definitiva quan el govern de la Segona República declara Morella com a monument històric nacional el 4 de juny de 1931.

Però aquest fet no era la seua salvació, els conflictes van continuar i amb l’esclat de la Guerra Civil el llavors alcalde Ma tías Sangüesa es veu obligat a tombar uns 25 metres de murada entre la torre de la Font Vella i la torre Redona per fer pas als vehicles militars sent actualment aquest l’únic punt incomplet d’un monument ben viu. Un monument que ha arribat fins als nostres dies en peu i en salut, amb pèrdues, moltes, però amb el manteniment molts elements que han marcat la història d’aquest poble. I no solament això, com dèiem en les primeres línies també han marcat la seua gent amb una economia molt autàrquica fins a l’arribada de la globalit zació i un caràcter amable i acollidor, però propi, estant sempre ben present en el caràcter personal i social aquella mirada des d’un punt elevat i rodejat de murs des d’un lloc dur però de conte. I és que es pot dir que cada morellà d’aquest o d’un altre segle consi dera aquest racó del món, la seua fortalesa.

Bernabé Sangüesa i Antolí Periodista i veí de Morella

Dues peces iberes unides pel simbolisme popular

Nom: Dama d’Elx

Cronologia: segle V o IV a. C.

Artista: desconegut

Periode: Art Iber

Materials: pedra calcària fina local

Dimensions: 56 cm d’alçada x 45 cm d’amplada x 37 cm de gruix; pes de 65,08 kg

Ubicacio actual: Museu Arqueològic Nacional d’Espanya (Madrid)

Dama d’Elx1

La Dama d’Elx és una peça escultòrica, concretament un bust femení, monolítica (feta a partir d’una sola pedra) i originalment policromàtica (de diferents colors) que es va localitzar l’any 1897 a l’Alcúdia, a uns 2 km al sud d’Elx, Baix Vinalopó, a la província d’Alacant, País Valencià. És popularment coneguda amb el nom de Reina Mora i va aparèixer als bitllets espanyols d’una pesseta el 1948 per promoure l’interès cap a la cultura ibèrica preromana. La Dama d’Elx es considera la peça fonamental de l’art ibèric i, junt al Guerrer de Moixent, una de les troballes més rellevants de cultura ibèrica al País Valencià.

Aquest bust representa el cap i la part superior del cos d’una dona que vesteix una túnica blanca de lli fi i una mantellina vermella subjectada per una pinta que cau sobre el seu escot. Sobre de la mantellina hi ha un mantell de tela gruixuda i d’aparença pesant de color blau. Unes robes riques que s’atorguen a un vestit cerimonial. Mostra un pentinat complicat i va molt enjoiada. Mentre que el rostre mantenia el color groguenc original de la pedra calcària, tenia els llavis pintats de roig. Mostra unes faccions molt perfectes, possible-

1.- VIVES BOIX, Francisco (2000). La dama de Elche en el año 2000. Edicions Tilde, col·lecció Gorgona, València.

ment idealitzades, i les seues dimensions també estan un poc per damunt del que és habitual. Els penjolls que porta al voltant del coll són amulets fenicis. Tot i que no se sap al cent per cent, les persones expertes creuen que, a l’anar complementada amb abillaments molt complexos i luxosos al cap i grans i gruixuts penjolls, es tracta d’una deessa o d’una sacerdotessa ibèrica. També els ho fa pensar el fet que com altres figures ibèriques religioses que s’han anat trobant al llarg de la història, mostra un buit a la part posterior, el qual se suposa que tenia la funció de posar-hi cendres, relíquies i altres objectes sagrats.

Per entendre la seua història ens hem de remuntar a l’estiu de 1897, en plena calor d’un 4 d’agost en mig d’una finca (denominada L’Alcúdia) on un adolescent ajudant anomenat Manuel Campello i Esclapez va trobar l’escultura casualment mentre passava per allí. Aleshores la va batejar amb el nom de Reina Mora. Unes setmanes després, l’amo de la finca, el doctor Manuel Campello Antón, incitat pel tiet de la seua dona va vendre el bust a un arqueòleg francès, Pierre Paris. A més a més, el Museu Arqueològic Nacional d’Espanya tampoc es va interessar mai per la descoberta. Així, un cop comprada, la va enviar a França, on es va mostrar al Museu del Louvre, París. Aleshores, la població il·licitana es va decebre per la pèrdua de la troballa, tothom va estar en contra de la seua venda. Fins i tot, la premsa nacional va mostrar la seua indignació davant del fet. Aquí rau un moment clau de consciència sobre el patrimoni que, fins aleshores, era inexistent i va servir per a originar la futura Llei de protecció del Patrimoni que era una de les carències d’Espanya. La Dama d’Elx va ser exposada al Louvre fins el 1939, que amb l’inici de la Segona Guerra Mundial va ser amagada per a protegir-la. L’estat francès va negociar el seu retorn amb el govern franquista a partir del 1940 i, el 1941, l’obra va ser traslladada a Espanya, al Museu del Prado, Madrid. El 1972 la peça tornava a viatjar, però encara no tornava al País Valencià, sinó que es traslladava al Museu Arqueològic Nacional d’Espanya, també a Madrid, tot i les reclamacions populars per a que tornara a Elx, que s’ha de conformar amb una simple reproducció d’imitació al lloc on es va trobar. Les mobilitzacions socials de la ciutat d’Elx perquè la peça torne al seu lloc d’origen no es queden escasses. Es van iniciar a la dècada dels anys 60, moment que Manuel Martínez Macià va fundar l’ordre de la Dama d’Elx per reivindicar el seu retorn al País Valencià, tot i que la població il·licitana mai va voler que la peça marxara de la ciutat. Les diverses reivindicacions pel seu retorn i permanència a la ciutat i les llargues negociacions l’única cosa que han aconseguit fer, de moment, és que el 17 de maig de 2006 la Dama d’Elx es traslladara a Elx, al palau d’Altamira, per a que s’exposara al públic, però amb la lletra xicoteta de només sis mesos. Transcorreguts aquests mesos, Madrid es va tornar a emportar la peça lluny de casa seua.

Al segle V a. C. es va fundar la ciutat ibera de Llici. Amb l’arribada dels romans es va començar a formar una colònia que es va anomenar Colonia Iulia Illici Augusta (actualment jaciment arqueològic de l’Alcúdia), al voltant de l’any 26 a. C. Aquesta va caure en abandó al segle VIII perquè es va fundar una nova ciutat més al nord, el que actualment coneixem com a Elx. Així doncs, els orígens de la ciutat es remunten al període iber i una mostra significativa d’això és l’escultura de la Dama d’Elx, que configura una de les més importats obres de

l’art iber. En la finca on va ser trobada ja s’havien trobat vestigis altres vegades, provinents d’aquests orígens i caracteritzant-los, així doncs, no era estrany que apareguera un altre. Però el que no s’esperava ningú va ser que fos el primer bust que es descobria d’art iber: era una peça única i, per això, té tanta importància. Per aquest motiu Elx la va agafar com a símbol. Així doncs, perquè hauria de seguir a Madrid i no al lloc que li pertany?

Nom: Guerrer de Moixent Cronologia: segle IV a. C

Artista: desconegut Periode: Art Iber Materials: bronze

Dimensions: 7,3 cm d’alçada x 4 cm d’amplada x 1,5 cm de gruix; pes de 53,58 kg

Ubicacio actual: Museu de Prehistòria de València

Guerrer de Moixent 2

El Guerrer de Moixent és una obra escultòrica xicoteta de bronze que representa un genet guerrer iber que munta a cavall. Es va localitzar a la Bastida de les Alcusses, poblet iber en un assentament que data de finals del segle V a. C fins al segle IV a. C, situat al terme municipal de Moixent, la Costera, a la província de València, al País Valencià.

El Guerrer de Moixent representa un home nuu muntat a cavall que va armat amb una falcata (espasa de ferro originària de la cultura ibera) a la mà dreta i un escut circular a l’esquerra (elements característics en aquella època de la masculinitat). Al cap porta un casc coronat amb un enorme plomall que és l’element que més destaca, símbol del poder dels homes d’aquell període. El cavall es troba dempeus sobre les quatre potes, no mostra tindre cap mena d’element per a protegir-se, té les orelles punxegudes i la boca entreoberta ja que per ella hi passen les regnes de conducció. Les persones encarregades dels estudis d’aquesta peça estan entre dues teories per a definir la seua simbologia. Per una banda, algunes creuen que aquesta peça es va realitzar com a ofrena als déus i deesses que es col·locava als santuaris o a altres llocs de culte. Per l’altra banda, l’interpreten que és una escultura funerària que podria servir al difunt per a la transició

2.- VIVES-FERRÁNDIZ SÁNCHEZ, Jaime (2006). Un plom escrit i un genet de bronze. Percepcions i usos de dos peces de la Bastida de les Alcusses. Servei d’Investigació Prehistòrica. Article, pg. 141-148.

cap a la vida del més enllà o bé, com a agraïment pels favors que els déus i deesses l’hi van concedir en vida.

A la Bastida de les Alcusses s’ubica l’assentament ibèric on es va localitzar el Guerrer de Moixent i és el major jaciment ibèric del País Valencià: un poblat emmurallat on els estudiosos i estudioses calculen que hi van viure i habitar unes 1.000 – 1.200 persones. L’any 1931 va ser declarat Monument Històric-Artístic. Aquest poblat va esdevindré una important regió ibèrica de Contestània que va ser descoberta el 1909. La figura va ser descoberta per Vicente Espí, que treballava en aquest poblat ibèric el 21 de juliol de 1931. Aquest poblat va ser destruït per complert l’any 330 a. C, però des de la seua descoberta se n’han recuperat moltes peces amb un gran valor arqueològic. Tot i que en un primer moment, aquesta troballa va passar una mica desapercebuda, dins el col·lectiu arqueològic ha esdevingut un símbol no només del Museu de Prehistòria de València (que des de 1977 va esdevenir el seu logotip) sinó també del municipi de Moixent i de tot el País Valencià. Va ser gràcies a les celebracions pel cinquantè aniversari del Servei d’Investigació Arqueològica (SIP) l’any 1977 que el Guerrer de Moixent agafa importància iconogràfica, a més va ser el protagonista en ocupar el fullet informatiu del Museu que es va editar aquell any. Així esdevenia l’actual logotip. A més a més, val a dir que la Bastida de les Alcusses és l’únic d’eixos jaciments pioners que es podia visitar de manera oficial. Amb aquestes precedents, l’Ajuntament de Moixent va aprofitar el moment per exhibir una còpia de la xicoteta troballa arqueològica a una escala ampliada per poder-la representar en gran format i d’una manera clara a la ciutat de València. D’aquesta manera, es va donar a conèixer i institucionalitzar un element significatiu per a convertir-lo en un element d’identitat que vincula el Paí Valencià amb el seu passar ibèric. Per aquest motiu, el Guerrer de Moixent és tan important avui en dia.

Alba Mas i Barberà Historiadora de l’art

LA BATAllA D’ALMAnsA I LA REVOLTA DE LES GERMANIES: DOS CONFLICTES QUE MARCAREN LA HISTÒRIA DELS VALENCIAns

Al llarg de tota la història els conflictes bèl·lics sempre han tingut un paper protagonista. Han atorgat fama i poder a aquells que han resultat victoriosos i han fet desaparèixer pràcticament de la història els derrotats. El País Valencià no s’ha quedat darrere quant a escenaris de batalles i revoltes, des de la Segona Guerra Púnica en temps dels romans, passant per la conquesta de Jaume I o la defensa de la línia XYZ durant la Guerra Civil. Però hi ha dos conflictes bèl·lics que marcaren els valencians per sempre: la Revolta de les Germanies al primer terç del segle XVI i la batalla d’Almansa al XVIII.

Per posar-nos en context, el primer d’aquests conflictes es va desenvolupar entre els anys 1519 i 1523. Ens trobem a l’inici de l’Època Moderna, fa tan sols 30 anys que s’ha descobert Amèrica i la corona de Castella comença a dominar el món. A la corona d’Aragó es va començar a expandir un ambient revolucionari, agreujat per la mort de Ferran II el 1516 i les pressions fiscals de la corona. La revolta es va iniciar a València l’estiu de 1519, on un grup d’artesans locals reclamaven més llibertats per als gremis que fins ara estaven exclosos del govern de la ciutat o l’administració. Per tal d’aconseguir-ho es va formar l’anomenada Junta dels Tretze, que des d’aleshores va funcionar com a impulsora i cap de la revolta. El seu objectiu inicial només era agafar el control de la ciutat de València per fer front als problemes socials que s’estaven patint com el brot de pesta i l’abandonament de la ciutat per part de la noblesa. La Junta va aconseguir formar un exèrcit

popular gràcies al poder defensiu que tenien els gremis, atorgat per Ferran II per a fer front als possibles atacs pirates. El que va iniciar com una lluita política local, prompte va deri var en una lluita de classes entre els artesans i les classes més populars, com els llauradors enfront de les classes altes de la societat, és a dir la noblesa.

L’any 1521 la revolta es va radicalitzar definitivament. L’exèrcit agermanat va ser de rrotat a la ciutat d’Almenara i es van suprimir els impostos sobre la producció tèxtil i el co merç que eren el grup més nombrós dels revoltats. No obstant això, cap al sud l’exèrcit agermanat va aconseguir conquerir el castell de Xàtiva i la ciutat de Gandia, però l’avanç de les tropes po pulars es va frenar a Oriola on van ser derrotats clamorosament. Davant la radicalització que havia pres la revolta, la Junta va dimitir a València i la ciutat es va rendir definitivament al virrei. Tan sols les ciutats d’Alzira i Xàtiva van quedar en mans dels agermanats i encara van poder resistir durant tot l’any, però es van rendir finalment el 1522.

Després de la derrota total dels agermanats va seguir una forta repressió a aquests. A més de les condemnes de mort, es van imposar una sèrie de multes excessivament altes per a totes les ciutats que s’havien rebel·lat. El 1524 la virreina va atorgar un indult per a un dels gremis, aquest document es considera el primer redactat en castellà al Regne de València i és per això que es veu en la derrota dels agermanats com l’inici de la imposició del castellà al País Valencià.

Respecte al segon dels conflictes, qui no coneix la dita popular: “Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”? Aquesta frase té un significat ben clar i ara descobrirem per què. Ens situem el 1707, en plena Guerra de Successió espanyola. Set anys abans, el 1700 va morir el rei Carles II sense descendència, cosa que va provocar la lluita entre les monarquies europees per a apoderar-se de l’herència espanyola. La lluita es va desenvolupar principalment entre la monarquia francesa que proposava a Felip V, net del rei francès Lluís XIV, i la dels Àustries amb l’arxiduc Carles com a candidat. A l’interior del territori espanyol es van crear dos bàndols ben diferenciats, la Corona de Castella va mostrar el seu suport als borbons mentre que a la Corona d’Aragó va defendre els interessos dels Àustries.

Després de diverses hostilitats per territori espanyol, els borbons es van anar acostant al territori del Regne de València, con-

querint ciutats del sud-oest com Elx, Elda o Villena. Davant d’aquest avanç, l’arxiduc va decidir traslladar la seua cort a Barcelona, mentre l’exèrcit austriacista intentava anticipar-se a l’exèrcit borbó. Aquest estava acantonat prop d’Almansa mentre esperava els reforços que enviava el duc d’Orleans, tot i el factor sorpresa la batalla no va ser favorable per als partidaris de l’arxiduc.

Les tropes borbòniques es van disposar en dues línies enfront de les muralles d’Almansa, amb la cavalleria als flancs i la infanteria al centre, sumant entre 20000 i 30000 soldats. Per la seua part, les tropes austriacistes es van organitzar també en dues línies, però als flancs es van situar tant cavallers com infants, en total sumaven entre 15000 i 16000 homes. La batalla va començar a les 15:00 de la vesprada com ens relata el mariscal Berwick del bàndol francés. Després d’uns primers moments amb intercanvi de foc per part de l’artilleria, els austracistes inicien l’atac pel flanc esquerre, però són derrotats per la cavalleria borbònica amb l’ajuda de la infanteria. El flanc dret no corre millor sort, tot i la igualtat inicial, l’exèrcit borbònic redirigeix la seua cavalleria d’un flanc que ja havia resultat victoriós a l’altre per tal d’ajudar-los i així aconsegueixen que els austracistes es retiren. Al centre, l’exèrcit austriacista es va mantindre ferm i va aconseguir obrir forat entre les tropes borbòniques, no obstant això, i a la vista de les derrotes als flancs es van haver de retirar desordenadament, fet que van aprofitar els borbònics per a derrotar-los.

Després de la victòria a Almansa, l’exèrcit borbònic va continuar la conquesta dels territoris del Regne de València, destacant la cremada de la ciutat de Xàtiva, on fins avui en dia continua penjat “cap per avall” un quadre del mateix Felip V. A més, el nou rei va signar el decret de Nova Planta que abolia els Furs i les Constitucions dels Regnes que formaven la Corona d’Aragó, instaurant així el centralisme i l’absolutisme a tot el territori espanyol, distanciant encara més el poble dels territoris de la Corona d’Aragó dels borbons.

Guillem Seglar i Personat Historiador

La importància de les Bandes de Música a la Comunitat Valencíana

De segur que si pensem en qualsevol festivitat arran de la Comunitat Valencíana, va acompanyada de música, i més concretament de bandes. Al llarg de la història, les associacions musicals han reivindicat el seu paper a les diferents trobades o reunions, ja siga amb un caràcter festiu, civil o religiós. Tant al litoral com a l’interior, als centres urbans com rurals, entenem la música com el llenguatge que uneix i harmonitza no només les nostres poblacions, sinó els seus habitants.

La gent major i sàvia relata com moltes de les bandes de música naixen a la primera meitat del segle XX com una alternativa al futbol, paradoxalment, aquesta dissemblança continua hui dia, com un espai d’afició per als més joves del poble. Al llarg del temps, les bandes, esdevenen un lloc de reunió, de retrobament, entre gent d’edats i procedències diverses, amb un objectiu comú: fer música.

El que va nàixer com una idea aïllada sense cap tipus de pretensió futura, va evolucionar en la constitució de milers de bandes per tota la Comunitat Valenciana (llavors Pais Valencià). La il·lusió va començar a ser transmesa de pares a fills, fins al punt que molts van convertir la seua afició en la seua professió, permetent els estudis elementals i superiors i l’especialització en instruments, aportant encara més harmonia a les bandes, i més alegria als pobles i ciutats.

Recentment, el Consell de Ministres va declarar les Societats Musicals de la Comunitat Valencíana com a Manifestació Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial, donat que és innegable que són un element clau en les nostres fires i festes, així com som la comuni-

tat autònoma del territori nacional que compta amb més bandes de música, amb un total de 533 al 20211, dada encara més sorprenent si pensem que hi ha 542 municipis en total2.

Deixant de banda la idea romàntica d’ésser músic, a les festes i processons hi ha una part de dedicació i esforç al darrere que sovint no es narra. La major part dels músics assagen un dia a la setmana, el qual acostuma a ser en divendres, i durant més d’una hora i mitja, es submergeixen en la lectura i interpretació d’obres complexes, sense oblidar la merescuda recompensa en acabant:una cervesa ben fresca amb companyes i companys.

Pel que respecta a la presència de les bandes de música a la nostra ciutat durant les Festes de la Magdalena, aquestes juguen de nou un paper clau, tant o més que la pròpia pólvora, ja que és difícil concebre el Pregó o la Desfilada de Gaiates sense el seu acompanyament i concretament sense que sone el nostre estimat Rotllo i Canya, interpretat per les bandes arribades dels mes dispars llocs de la província de Castelló. Sense oblidar-nos de les molt aplaudides i vistoses bandes internacionals que, des de fa un temps, formen part del panorama magdalener, de les quals esperem poder tornar a gaudir enguany després de la seua forçosa absència per les restriccions de la pandèmia.

Lidia

Serra i Ortiz

Percussionista de la A. C. Amics de la Música de Sant Joan de Moró

1. - Gasent, Onofre. Las 10 comunidades autónomas con más bandas de música. (https://coessm.org/?p=18313)

2. - Gobierno de España, Ministerio de Política Territorial. Las entidades locales en la Comunidad Valenciana. (https://mpt.gob.es/dam/es/portal/politica-territorial/local/sistema_de_informacion_local_-SIL-/registro_eell/estudios/estudios_ccaa/parrafo/011/LASENTIDADESLOCALESENLACOMUNITATVALENCIANA)

CANÇOns POPULARS DE LA COMUNITAT VALENCÍANA

Les festes són com una paella, hi ha uns ingredients que són imprescindibles i altres que se poden afegir depenent el lloc o la data en que estiguem. Un dels ingredients fonamentals a totes les festes, incloent la Fira i Festes de la Magdalena, és la música. Com ja hem pogut llegir en articles anteriors, no podem imaginar unes festes sense música. O, creieu que és possible un passa carrers sense dolçaina i tabal o bandes de música? Carrers i places sense discomòbils, orquestres i música en viu? Unes festes sense concerts? Una carpa, una colla, un cau fester sense música de fons? És impensable, no?

Jo us parlaré, doncs, de la música mes popular, d’aqueixes cançons nostres tan típiques i arrelades que totes i tots les hem cantades en algun moment, a plens pulmons, estant de festa. Són cançons que han passat de generació en generació, de manera que ja no es canten exactament com es cantaven abans, però l’essència roman. Aquestes són les cançons populars, cantades tothom amb la mateixa alegria, des de xiquets i xiquetes fins a joves o majors, i per aquelles i aquells en més experiència a la vida.

Ací farem repàs per unes poques i de ben segur que no podeu llegir-les sense entonar-les i taral·larejar-les.

Rotllo i Canya És l’himne de les nostres festes castellonenques, no hi ha acte festiu relacionat amb les festes de la Magdalena en el que no estiga present. Aquest pasdoble va ser composat per Josep Garcia Gómez, elegit popularment a la mítica plaça de bous i estrenat per a les festes de la Magdalena de 1946.

No me l’encendràs, el tio per detràs. Anem, anem, seguim tots a la processó Seguiu avant, no vos deixeu cap rossegó. Farem traguet a Sant Roc, matarem el cuc allí

I després què diran i després què diran, que no som d’ací. Anem, anem, seguim tots a la processó Seguiu avant, no vos deixeu cap rossegó Farem traguet a Sant Roc, matarem el cuc allí Cantarem altres cançons i ballarem, la tarara sí, tarara no. Roda i cavila a qui demanes, trenca’t les cames, Busca qui te deixe diners.

Paga el trimestre al propietari, de lo contrari, Se perd molt més, se perd molt més. Som de Castelló

Xorrocoxoc bresquillera i albercoc Mon pare no té nas Xorrocoxoc barriguera i correjot Mon pare no té nas, Ma mare és xata, ma mare és xata. En la canya pel camí tots anirem I de rotllos també mos aceciarem.

Tombatossals, menjarem confits i dolç torró, Endolcirem tots la vida i gotjarem. Tombatossals, Menjarem confits i dolç torró i la ermita pujarem. El tio Pep se’n va a l’horta, Olé, Pum!

Panderola

El mític tren de Castelló que va circular entre 1888 i 1963 rebia el nom de la Panderola. Aquest connectava diferents poblacions de la província castellonenca, des d’Onda fins al Grau de Castelló, passava per Vila-real, Almassora i Castelló de la Plana. El tren va ser tan popular que dos músics van dedicar-li una cançó: José María Peris va posar la música i Toni Martín la lletra. Aquesta ha sigut versionada per grups com els Llau radors i es de les mes cantades per tothom en festes.

De Castelló a Almassora ximpúm, tracatrà. De Castelló a Almassora ximpúm, tracatrà.

Va un tren que vola leré, va un tren que vola leré. Va un tren que vola leré, leré, leré, leré.

Va un tren que vola leré, leré.

I per això li diuen ximpúm, tracatrà.

I per això li diuen ximpúm, tracatrà.

La Panderola leré, la Panderola leré.

La Panderola leré, leré, leré, leré.

La Panderola leré, leré.

Era de gran ajuda ximpúm, tracatrà.

Era de gran ajuda ximpúm, tracatrà.

Per als ‘graueros’ leré, per als ‘graueros’ leré.

Per als ‘graueros’ leré, leré, leré, leré.

Per als ‘graueros’ leré, leré.

Ara com ja no vola ximpúm, tracatrà.

Ara com ja no vola ximpúm, tracatrà.

Està al ‘Paseo’ leré, està al Paseo leré.

Està al ‘Paseo’ leré, leré, leré, leré.

Està al ‘Paseo’ leré, leré.

Qui fa de guardaagulles ximpúm tracatrà. Qui fa de guardaagulles ximpúm tracatrà.

Algun ‘llegüero’ leré, algun ‘llegüero’ leré. Algun ‘llegüero’ leré, leré, leré, leré. Algun ‘llegüero’ leré, leré.

La xata merenguera

La xata merenguera o la xata melindrera és una cançó infantil que se sol cantar per a jugar al rogle. És típica de Pasqua i la protagonista és una xica molt presumida. Versionada pel famós cantant infantil Dani Miquel entre altres, és una cançó que s’escolta als patis de les escoles.

La xata merenguera (Huit, nou i deu) Com que és tan fina (Trico, trico, tra)

Com que és tan fina (Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó)

Es pinta els colorets (Huit, nou i deu) Amb gasolina (Trico, trico, tra) Amb gasolina (Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó)

Sa mare li cridava (Huit, nou i deu) Renta’t les galtes (Trico, trico, tra) Renta’t les galtes (Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó)

Que ara vindrà Joanet (Huit, nou i deu)

A festejar-te (Trico, trico, tra)

A festejar-te (Lairó, lairó, lairó, lairó, lairó).

La manta al coll Aquesta cançó té el seu origen a Alacant però és molt coneguda en tota la comunitat. La lletra, originalment costumista, sol ser canviant segons el municipi on es canta, incloent-hi algunes versions bastant mes picants. Ha hagut molts litigis judicials al respecte de la seua autoria. En 2010 la SGAE va dictaminar que la lletra original és obra de José Arques Llorens i la música és de Manuel García Ortiz.

La manta al coll i el cabasset mos n’anirem al Postiguet La manta al coll i el cabasset mos n’anirem, mos n’anirem al Postiguet Arreando xim-pam-pum. Arreando xim-pam-pum.

Una volta passejava un guàrdia municipal passejant-se per la plaça cap amunt i cap avall. De la bragueta li faltava la mançaneta i un botó. Per allí se li mostrava don Joaquín, el director.

TORNADA

Una volta quan tornava el tio Pep de l’horta es va trobar de casa oberta la porta. Pujant per l’escaleta es trobà un senyoret que oberta la bragueta li ensenyava el cacauet.

TORNADA

Les xicones de Xixona s’han comprat una romana pa pesar-se les mamelles dos voltes a la setmana. Si vols que te les pesen posa’t panxa cap amunt i voràs què polseguera que t’ix pel forat del cul.

TORNADA

Per dos quinzets un puro.[5] Per tres una pipa. Per quatre una guitarra.

Per cinc una xica. El puro pa fumar. La pipa pa lluir. La guitarra pa tocar. I la xica pa dormir.

TORNADA

La barca del pescador sempre fa olor de quitrà, la dona del pescaor ja sabem quina olor fa. Quan pregona cada dia a tot el que veu passar, “duc fresca la mercancia pel que la vullga comprar”.

TORNADA

El barranc de l’assut Altra cançó popular infantil típica de pas qua que està dedicada al Barranc de l’Assut.

I a ta…mare l’ha vista en el barranc de l’Assut que es minjava una coca, que li xorrava el suc, que li xorrava el suc, que li xorrava el suc i a ta mare l’ha vista en el barranc de l’Assut.

I en la vida m’he rist més que una nit collint tomates, i en vaig girar i en vaig vore i una gallina en sabates. I a ta…mare l’ha vista en el barranc de l’Assut que es minjava una coca, que li xorrava el suc, que li xorrava el suc, que li xorrava el suc i a ta mare l’ha vista en el barranc de l’Assut.

Ramonet

Una cançó molt escoltada en els passa carrers és Ramonet, tocada per dolçainers i tabaleters de la comunitat valenciana és un dels hits. Ramonet, Pasqualet o Masseret són altres noms que rep aquesta popular cançó.

Ramonet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues. Ramonet, si vas a l’hort, porta figues i albercocs de pinyol dolç.

Paquito el Chocolatero

Aquest pasdoble va ser composat pel músic de Cocentaina Gustau Pascual Falcó en 1937 amb la idea de que fora interpretat a les festes de Moros i Cristians. Encara que no té lletra, no es poden entendre unes festes de qualsevol part de la nostra comunitat, i fins i tot de fora, on no s’escolte aquest tradicional pasdoble típic de verbenes i festa als carrers. Va ser versionat per l’artista argentí conegut com a King África.

La importància de la dolçaina i el tabal en la Comunitat Valenciana

La mar Mediterrània ha estat històricament un nexe d’unió entre diferents cultures. Romans, fenicis, grecs, més tard, àrabs, cristians, jueus... Tots van deixar la seva empremta en les nostres terres. La llengua, els costums, i com no, la música. Els instruments musicals no han estat una excepció a aquestes herències històriques, per tant, podríem parlar de instruments tradicionals si ens referim als heretats per les cultures que han passat per la península.

La tradició, segons la Real Academia Española de la Lengua, es tracta de la transmissió de costums populars que es mantenen de generació en generació. Per tant, dins d’aquesta definició podríem incloure molts dels instruments musicals, violí, sacabutx, dolçaina, guitarra... Per això, a mi, personalment, m’agrada diferenciar la música com a culta i popular. La música culta és aquella que ha estat destinada a un públic més selecte i en espais més silenciosos com teatres i auditoris. D’altra banda, la música popular és aquella que s’ha celebrat principalment al carrer, i quasi sempre amb una funcionalitat, acompanyar una processó, un ball o, simplement, un acte festiu.

Tota aquesta riquesa cultural, ajudada per un clima acollidor, fa que la regió valenciana visca al carrer. La majoria de les celebracions que es donen al llarg de la comunitat, són principalment, a peu de carrer. Romeries, ofrenes, Moros i Cristians, Falles, Magdalena... vida al carrer i festa per a la gent. Per aquest motiu, els instruments que històricament han acompanyat a festivitats populars, segueixen avui en dia entre nosaltres i cada volta són més importants, com la dolçaina i el tabal.

La Comunitat Valenciana és terra de músics. Hi ha registrades, al voltant de 550 Societats musicals, 121 Colles de Dolçaina i tabal, entre moltes altres agrupacions culturals com grups de danses, cors... Per tant, és clar que la música és un element clau dins de la festa valenciana. No imaginem una entrada de Moros i Cristians sense la seua música distintiva, o una processó no encapçalada per un grup de dolçaines o, si parlem de Castelló, una desfilada de gaiates sense les melodies del Rotllo i Canya de fons.

Per tant, ens hem de fer la següent pregunta. Hem heretat la tradició de la música en les nostres terres o hem creat una nova tradició? Hi ha documents que acrediten que la dolçaina i el tabal han estat presents, quasi des de fa segles, en les nostres festivitats, però l’explosió de l’instrument en els anys 80 ha fet que s’haja incrementat el nombre de músics. Per tant, quan datem l’inici de la tradició? O simplement seguim la cultura popular?

Durant l’any 2022, la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló, complia 40 anys. Temps durant el qual, han evolucionat els instruments, però la essència festiva segueix sent la mateixa. Gràcies a agrupacions com aquesta, la cultura de la dolçaina i el tabal viu i viurà als nostres carrers i en les nostres festes.

Siga tradicional, culta, popular o funcional, la música que ens envolta, no podem imaginar unes festes sense música al carrer. Terra de músics és sinònim d’alegria, agermanament, i una aposta per mantindre vives les tradicions que ens envolten i que ens defineixen com a poble.

Adrián Nebot i Sanahuja

Premi Extraordinari del Conservatori Mestre Tàrrega en Dolçaina i Història de la Música a 2021

VIns, DESTIL·LATS I ESPIRITUOSOS DE LA COMUNITAT VALENCIANA

El respecte a la tradició i el costum, així com els ritus culturals i gastronòmics al voltant a les celebracions de cada poble, fan que gaudim de begudes de diferent graduació i variats paladars. Com ja va descriure Cavanilles al s. XVIII, hi ha begudes que conviuen en la nostra terra des de temps immemorial.

Les nostres begudes adquireixen unes característiques úniques gràcies a la diversitat de terres, varietats, raïm i diferents herbes aromàtiques.

En la Comunitat Valenciana és tradicional l’elaboració de begudes amb graduació alcohòlica. En qualsevol celebració no falta a les nostres taules, bars, tavernes o restaurants, on sempre acompanyen el tradicional esmorzar de Castelló. En el nostre rebost sempre podem trobar alguna d’aquestes begudes i, cadascuna d’elles, té el seu moment i el seu ritual per a prendre.

LA MISTELA

Una beguda emblemàtica de la nostra terra, la mistela és perfecta per a acompanyar postres i rebosteria a mitja vesprada, en la sobretaula nadalenca no pot faltar. És un típic licor que s’obté a partir de la mescla de most de raïm i alcohol vínic. És una beguda golosa, suau, que convida a altre traguet, l’ideal és beure-la en fred.

LA CASSALLA

Aquest anisat sec és originari de la localitat Cazalla de la Sierra, un poble de la província de Sevilla. La cassalla és, o era, una beguda habitual de les quadrilles de collidors de taronja, dic era perquè, actualment, aquestes quadrilles estan composades per treballadors d’altres latituds on no coneixen aquesta beguda. És transparent, d’entre 40º-55º, típica en Aielo

de Malferit (València) famós per la seua elaboració i per ser una de les millors cassalles d’Espanya. A la província de Castelló l’empresa Vidal, a Almassora, elabora un gran producte. La cassalla s’utilitza habitualment per a elaborar pastissets. L’excusa perfecta per a alguns consumidors de cassalla a la sobretaula és que ajuda a la digestió.

LA BARREJA

Una mescla de cassalla i mistela. La primera, seca i d’alta graduació, la suavitza en major o menor mesura la mistela, segons la proporció de la mescla. Els experts comenten que la proporció ideal és una part de cassalla per cinc de mistela. En la nostra ciutat és tradició prendre una barreja acompanyada d’una figa albardà el dia de la Romeria mentre s’espera per a arreplegar les canyes. A Torrent, fins i tot, li dediquen una festa: La Festa del Barrejat des de fa 23 anys, és un dels actes no oficials més multitudinaris de les festes de Moros i Cristians.

AIGUA DE VALENCIA

A aquest còctel tan afamat li va donar vida Constante Gil en el Café Madrid de València l’any 1969. Suc de taronja natural, sucre, cava, ginebra, triple sec i vodka són els elements originals d’aquest refrescant combinat. La mescla i les proporcions són a gust de l’elaborador, admet tantes variants com elaboradors hi ha. Conegut al món sencer, és una icona gastronòmica de la Comunitat Valenciana.

EL CANARI

Una beguda típica de l’interior de València, concretament d’Antella, és un combinat 100% autòcton elaborat amb la famosa Cassalla, gasosa i concentrat de llima o maduixa, aquests últims suavitzen la cassalla, convertint-la en una beguda refrescant.

EL CARAJILLO O CREMAET

El carajillo és un element que no pot faltar per a rematar un bon esmorzar de Castelló. En la resta de la Comunitat Valenciana es consumeix amb elaboracions més senzilles. A València se coneix com a cremaet, però on és tot un ritual és a la nostra província.

L’elaboració tradicional porta cafè, sucre (molt), grans de cafè, canonets de canella i pell de cítrics. Els carajillos més creatius poden portar altres destil·lats com vodka, ginebra, tequila, orujo, whisky, anís, etc., podent elaborar-se amb cafè descafeïnat. Un tanga és conegut per ser un carajillo amb una línia molt fina de cafè sobre el licor cremat amb molt de sucre, aquest és molt típic a Vila-Real.

L’HERBERO, HERBER O HERBERET

Beguda típica de la Serra de Mariola, regulada per la Denominació d’Origen de Begudes Espirituoses d’Alacant junt amb l’anís paloma, el cafè licor i el cantueso. L’herbero és, sense dubte, una beguda molt estesa per aquelles comarques i molt tradicional.

És una beguda espirituosa basada en herbes aromàtiques macerades en una mescla d’anís (50% dolç i 50% sec) utilitzant així les plantes de la Serra de Mariola.

EL CAFE LICOR

El cafè licor és típic de les comarques de l’Al coià i del Comtat, al nord de la província d’Alacant. És molt popular en aquestes zones i el seu con sum està molt relacionat amb les festes de Moros i Cristians. Aquesta beguda, elaborada per mace ració de cafè torrat natural varietat aràbiga, naix al 1278 a la riba del riu Serpis, a Alcoi, amb els primers gremis de teixidors. Aproximadament, a meitat del s. XIX els treballadors de la in dústria tèxtil acostumen a portat un recipient de llautó ple de cafè calent per a acompanyar el desdejuni o el dinar. Alguns afegien unes gotes d’aiguardent de canya, rom o brandy per a calfar el cos; passades unes hores el cafè es refredava i adquiria un sabor ben diferent, d’aquesta manera naix el cafè licor alcoià, hui denominat Aperitiu Café d’Alcoi.

La seua facilitat per a combinar-la amb cola, llimona granissada, cervesa... ha popularitzat el seu consum a qualsevol hora del dia o de la nit. Aquesta varietat és coneix amb noms molt diversos com: Plis play, Mentira, Negreta...

EL CANTUESO

Un licor elaborat en la província d’Alacant. Prové de Monòver i es va començar a elaborar a meitat del s. XIX, encara que, anteriorment, es prenia com a infusió. S’obté per la destil·lació de la flor i el peduncle de la planta del cantueso, conegut com a timonet alacantí, i un 25% d’alcohol (podent arribar al 35%) amb un contingut en sucre de 100 grams per litre. Això proporciona un sabor dolç característic. Per a la seua elaboració, el licor deu romandre un mínim de dos mesos en repòs, podent ser envellit en barriques de fusta durant períodes de, al menys, dos anys.

L’ANIS PALOMA

L’Anís paloma és un licor espanyol amb Denominació d’Origen. S’elabora, principalment, a la localitat de Montforte del Cid, a Alacant. S’ob-

té de la destil·lació de l’anís verd o de l’anís estrellat, també conegut com a badiana. Al destil·lat se li afegeix alcohol i els extractes naturals d’anís o badiana, a més d’aigua i sucre. La seua graduació alcohòlica varia entre els 40º i 55º, amb menys de 50 grams per litre de sucre.

EL FONDELLOL

El Fondellol és un vi elegant i dolç, elaborat a la província d’Alacant exclusivament amb la varieta de raïm Monastrell. Es caracte ritza per la seua alta graduació, 18%. A diferència d’altres vins forti ficats, el seu alcohol procedeix del sucre que existeix al raïm.

En el s. XVIII aquesta beguda apareix referenciada pel viatger britànic Joseph Townsend: “Arrepleguen el raïm, separen els grans del raïm i l’estenen sobre canyissos de vímet prou elevats; els deixen allí durant 15 dies, sotmesos a la influència del sol i el vent, per a evapo rar la humitat supèrflua, després de lo qual, ho premsen. Una vegada premsades, cau amb la pell en la cisterna on pateix la fermentació per a donar color al vi, que sostreuen a continuació per a posar-lo en tonells i deixar passar el temps”.

L’ABSENTA

Va ser molt popular a França en el s. XIX, sobre tot entre els ar tistes perquè se deia que estimulava la imaginació. La seua època daurada de consum va coincidir amb la greu plaga de la fil·loxera que va devastar les vinyes franceses, aleshores es va acabar el vi i la gent va començar a beure absenta. Al 1914 es va prohibir el consum d’aquesta beguda a França fins al 1990, any en el que va ser legalitzada a tota la Unió Europea. Als seus efectes al·lucinògens causats pel donzell, es van atribuir tot tipus de conductes depravades.

A la nostra comunitat es va començar a elaborar a la població de Pego, a la Marina Alta, amb una graduació de entre el 60% i el 70%. El seu consum, actualment, és testimonial, però va ser molt popular als 70, especialment, a Benetússer, Alfafar i municipis del voltant.

VINS, CAVES I ESPUMOSOS DE LA COMUNITAT VALENCIANA

Els vins de la Comunitat estan emparats per tres denomina cions d’origen diferents: Alacant, València i Utiel-Requena, a més de la IGP de Castelló.

Gràcies a la diversitat de climes, comarques i varietats, Ala cant presenta un catàleg d’allò més assortit en quant a tipus de vins blancs, on destaquen els elaborats amb raïm moscatell, de fet, també són pioners en vi espumós a partir d’aquest raïm.

En la D.O. Utiel-Requena destaca el raïm boval, autòctona de la comarca i amb la que s’elaboren vins que van augmentant el seu prestigi any rere any. Però aquesta zona és també la que alberga la D.O. del cava valencià. El raïm macabeu és la base principal dels caves.

Dins de la D.O. València no hi ha caves, però sí espumosos de bombolla xicoteta i lleugera fets amb raïm monestrell o espumosos de moscatell, una alternativa molt recomanable pel seu extraordinari sabor a autèntica moscatell d’Alexandria.

La IGP Castelló s’utilitza per a designar els vins de la terra elaborats amb raïm produït a les zones vitícoles de l’Alt Palància, l’Alt Millars, Sant Mateu, Les Useres i Vilafamés. La zona de producció emparada per la IGP Castelló està constituïda pels terrenys ubicats a la província de Castelló compresos entre les unitats geogràfiques menors de la zona abastada per la IGP, denominades comarques vitícoles i formades pels termes municipals:

Comarca vitícola Alt Palància – Alt Millars: Altura, Almedíxer, Aranyel, Assuévar, Castell de Vilamalefa, Caudiel, Chóvar, Cortes d’Arenós, Xèrica, Lludient, Montant, Sogorb, Soneixa, La Pobla d’Arenós, Viver i Sucaina.

Cellers de la comarca: Alcovi, Cooperativa de Viver i Vega Palància.

Comarca vitícola Sant Mateu: Albocàsser, Atzeneta del Maestrat, Benassal, Canet lo Roig, Catí, Cervera del Maestrat, Xert, Coves de Vinromà, Culla, La Jana, La Salzadella, Sant Mateu, Sant Rafel del Riu, Rosell, Tírig, Traiguera i Alcalà

Cellers de la comarca: Besalduch, Valls & Bellmunt; La Canetana, L’Estanguer i Vizuecos.

Comarca Vitícola Useres – Vilafamés: Benlloc, Cabanes, Les Useres, Serra d’en Galceran, Vall d’Alba, Vilafamés i Vilanova d’Alcolea.

Cellers de la comarca: Barón d’Alba; Barranc de Cirerers; Bellmunt Oliver Viticultors; Castells i Montoliu; El Mollet, vi i cultura; Emelina Ángeles; Flors; Les Useres i Mas de Rander.

Aquests són uns vins que estan guanyant qualitat i quota de mercat en els últims anys.

Paco González i Yuste Especialista en gastronomia

TIRANT LO BLANC, LA LITERATURA I LA HISTÒRIA UNIDES PER UN PERSONATGE

Quan pensem en la literatura europea i els seus grans autors, de seguida, se’ns passen pel cap Shakespeare amb obres com Hamlet o Romeu i Julieta, Goethe amb obres com Faust o Prometeu o Mary Shelley amb obres com Frankenstein o L’últim home. A nivell estatal, la literatura ens ha donat grans figures com Cervantes amb El Quixot o La Galatea o Rosalía de Castro amb Follas novas o Cantares gallegos. Ara bé, en el moment en el que pensem en la literatura valenciana clàssica, tothom pensem en el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. I és que, qui no té a casa una còpia d’aquesta famosa novel·la? Ja siga per alguna lectura obligatòria d’escola, per un regal d’algun banc, perquè ha passat de generació en generació o, senzillament, per afició a la literatura, estrany és qui no coneix a aquest valuós cavaller.

Tirant lo Blanc, escrita per Joanot Martorell entre 1460 i 1464, va ser la novel·la cavalleresca clau en el segle d’or valencià. Joanot Martorell va naixer a València a 1410 i va faltar a 1465, poc després de finalitzar la seua obra estrella i prou abans de que se publicara aquesta, ja que no va veure la llum fins a finals del s. XV. La família de Joanot Martorell s’havia consolidat com a una de les més influents de la vila de Gandia, on va entrar al servei d’Alfons el Vell. Va ser el sisè de nou germans d’una família, aparentment, sense problemes de tipus econòmic. Quan Joanot Martorell tenia 25 anys, va quedar orfe de pare i es va convertir cap d’una família nombrosa i plena de deutes. Martorell havia començat la carrera militar, la qual va tindre que deixar al moment de la mort de son pare, la família va perdre possessions i senyorius i Joanot Martorell va acabar a Nàpols sent cambrer d’Alfons el Magnànim. Amb la mort del rei, va ser escrivà de ració del príncep de Viana, encara que mai va deixar de patir dificultats econòmiques.

Per a posar-nos en un context històric, estem en un marc mundial en el que Constantinoble acaba de ser alliberada desprès d’haver passat molt de temps sota el poder turc. Més prop, a la Corona d’Aragó, Joan II acabava de succeir al seu germà Alfons el Magnànim, qui acabava de morir. La guerra civil catalana acabava de declarar-se entre el mateix Joan II i els seus detractors, ja que no estaven d’acord en que ell fora l’hereu de la corona. En quant a les novetats literàries de l’època, s’havien publicat diverses biografies reals com Le livre des fais du bon messire Jehan le Maingre o El Victorial de Pero Niño. També s’havien publicat biografies fictícies com Jehan de Saintré d’Antoine de La Sale, que es va escriure com si fora un model d’educació per a joves cavallers.

El cavaller Tirant lo Blanc, anomenat així perquè son pare era de Tirània i sa mare se deia Blanca, és el protagonista de l’obra homònima, la qual consta de sis nuclis argumentals:

Primer: Cavaller Guillem de Varoïc. Es conta la història de l’instructor de Tirant a les normes cavalleresques.

Segon: Tirant a Anglaterra. Es narra com Tirant lo Blanc es forma com a cavaller en aquest país i es guanya el títol de cavaller gràcies a diferents victòries en batalles.

Tercer: Tirant a Sicília i a Rodes. Es relata com el protagonista de la novel·la ajuda a alliberar les illes de Sicília i Rodes i peregrina a Terra Santa alliberant captius.

Quart: Tirant a Constantinoble. Es descriuen les aventures de Tirant a Constantinoble on coneix a la seua estimada, Carmesina. Després de diferents problemes, Tirant marxa cap a Àfrica amb una de les donzelles de Carmesina, Plaerdemavida.

Cinquè: Tirant a Àfrica. Es exposa la vida de Tirant en Àfrica, on viu durant una dècada, allí es retroba amb Plaerdemavida, qui ara és reina, i decideixen tornar a Constantinoble.

Sisè: El retorn de Tirant a Constantinoble i desenllaç. Es detalla com Tirant lo Blanc recupera l’amor de Carmesina, qui estava en un convent com a religiosa, i mor poc després de la boda com a càstig de l’autor per haver mantingut relacions abans de temps amb la seua estimada.

Ara bé, si és una novel·la de cavalleries, què té d’especial Tirant lo Blanc per a ser tan important a la historia de la literatura? Doncs, va ser una obra innovadora en la que tot el que es narra, encara que siga ficció, està relatat amb realisme i els personatges són humans,

en les seues virtuts i els seus defectes. No intenta enaltir a l’heroi com a tal, si no que mostra també les seues febleses. A més, en aquesta novel·la cavalleresca, no només en detallen històries bèl·liques, sinó que també hi ha història romàntica, lúdica i còmica. A més, és molt rica en territoris, viatja per tres continents (Àsia, Àfrica i Europa) i es conten fets històrics verídics que es barregen entre els fets ficticis.

Així doncs, encara que no va ser la primera obra de la literatura valenciana, sí que va ser una obra que va marcar un abans i un després. Inclòs Miguel de Cervantes va explicar al seu Quixot la grandesa d’aquesta obra, ja que l’enginyós cavaller de la Manxa va descobrir en el Tirant lo Blannc com els cavallers també tenen costums humans. Per a l’autor d’Alcalá de Henares, el Tirant lo Blanc era el millor llibre del món. Així doncs, va ser un llibre que, com el títol assenyala, va ser significatiu a la història i a la literatura valenciana.

Laura Martínez i Bárcena Historiadora i humanista

Gaiates: història i tradició

La història de les gaiates està ineludiblement vinculada a la del romiatge a l’ermita de la Magdalena i per tant als orígens de la ciutat. Encara que no es remunta tan lluny en el temps com aquella, sí que es pot constatar que en en el segle XIX ja hi va haver gaiates monumentals, i algunes es van realitzar ‘ex profeso’ amb motiu del V Centenari de la fundació de la ciutat, en 1852, i es van unir a les ancestrals gaiates individuals o de mà, il·luminàries de tall neobarroc i neorromàntic, que s’instal·laven als carrers per a il·luminar el retorn oficial de la pujada de la romeria a la blanca ermita del Castell Vell.

Segons compten les cròniques de l’època, la ciutadania es va mostrar molt prompte a favor de recuperar les seues festes populars, però la greu crisi de la postguerra van retardar els preparatius fins a 1944 en vistes de reiniciar les festes l’any següent. L’Ajuntament va convocar un comité organitzador al qual va denominar “Junta Central de Festejos” compost pels membres de la corporació local, falangistes, membres de el Moviment Nacional, militars i representants de la societat civil castellonenca. Decidits a crear unes festes locals a la ciutat, les discussions es dividien entre recuperar les festes tradicionals de la Magdalena tal com se celebraven fins a l’adveniment de la Segona República ja que eren les que més casaven amb els ideologia franquista de quantes se celebraven abans de la Guerra, implantar un nou festeig pel qual s’apostava per les Falles o crear un nou de nova planta sota els valors del “Esperit Nacional”. Prompte es va decidir en votació tornar a celebrar els festejos magdaleners, però va començar a discutir-se com organitzar les festes i el bàndol profaller que havia aconseguit molt de suport després de perdre la votació inicial es va imposar en qüestions com la divisió de la ciutat en sectors i la creació en cadascun d’ells de comissions per a l’organització de festes populars en el seu barri i la construcció de les gaiates, així com en l’elecció d’una reina de les festes i les seues dames que foren fidel exemple dels ideals de la secció femenina.

Però en el moment de decidir sobre quin i com anava a ser una “Gaiata monumental”, van tornar les discussions. El bàndol profaller es mostrava obertament a favor d’imitar en tots els aspectes una falla valenciana i fins i tot de cremar-la l’últim dia de les festes, mentre que l’altre bàndol preferia recuperar les tradicionals “Gaiates de mà” i fer-les més grans i espectaculars. Quan la discussió va arribar a la ciutadania i les tesis més falleres s’imposaven entre la societat, el vocal de la junta, don Antonio Pascual Felip, va resoldre la discussió amb la millor definició donada fins al moment per al monument gaiater: “La Gaiata és un esclat de llum sense foc ni fum”.

En la qual va ser la primera Magdalena en la seua estructura actual, en 1945, es van donar a conéixer les primeres gaiates monumentals de les acabades de crear 12 comissions de sector, amb la finalitat d’impulsar el monument més simbòlic de la festa magdalenera. Va ser un grup de compromesos castellonencs els qui van idear una nova concepció de les festes, transformar el dia gran la Magdalena en les festes que necessitava la ciutat, i que servira d’alleujament al sofriment del poble després de la guerra civil. .Un projecte que determinava les comissions de sector com els autèntics col·lectius de dinamització festera, amb un paper ben diferenciat dins d’aquesta, un projecte comú al qual es van sumar els intel·lectuals i els artistes (escultors, pintors, artesans, fusters...) de de l’època per a donar un major valor a cadascun dels monuments gaiaters i potenciar el seu innegable protagonisme en els festejos castellonencs. En conseqüència, cadascuna d’aquelles primeres 12 gaiates, s’enorgullia amb la signatura d’algun dels grans artistes de Castelló: “Escoda, un conegut yesaire; Colón, que més tard seria un reconegut escultor, Sanmillán, Guallart, o Llopis, amb peces realitzades en algeps, cartó pedra i fusta”.“Grans i monumentals”, així les defineixen alguns dels afortunats testimonis del naixement d’aquelles obres gaiateres que van desfilar en la nit del tercer diumenge de Quaresma d’aquell any, encara que fora aquell una desfilada protocol·lària en el qual únicament van desfilar parts del monument i no la gaiata sencera, donada la monumentalitat d’aquestes.

Com a anècdota, ens conten que el primer premi del concurs de gaiates d’aquell any 1945 el va guanyar el sector 11, amb una gaiata que representava dos enormes caragols baix el lema ‘Pubilla i en fanecaes’ , més coneguda com la ‘gaiata dels caragols’. Aquest premi va tindre llavors la seua polèmica: “Pel que sembla, els veïns del Raval de Sant Félix eren poc inclinats a les noves festes que havien muntat ‘els senyorets de la vila’, i com una manera de congraciar-se amb ells va ser atorgar el primer premi a la gaiata 11, la del Raval”. Un recel que aquest barri de profundes tradicions castelloneres i protagonista directe dels festejos va oblidar ràpidament, sense majors conseqüències.

Sens dubte, des de llavors, les gaiates han evolucionat quant a formes i materials, però conservant la seua essència com a símbols de llum reivindicatius de les nostres arrels més ancestrals, però el que més ha canviat és el concepte que d’elles té la societat castellonenca actual i el poc o res que les valoren, i sobretot els sentiments que només evoquen entre les poques gents del món gaiater.

Però tornant al passat, “eren aquelles unes gaiatas més figuratives, on cabien figures humanes i escultures que representaven els símbols o els edificis més emblemàtics de la ciutat”. Com així ho va ser la que representava al sector numere 3, llavors conegut com a “Plaza del Caudillo i adyacentes”, amb una imponent figura d’una castellonera i un castelloner muntats a cavall lluïa sobre una enorme peanya, en el mateix emplaçament on s’instal·len ara les gaiates de l’actual Porta del Sol. El seu lema, gravat en una gran placa al peu de la figura, resava: “A on vas? A la Magdalena!”; su autor: el gran Tomás Colón. Va ser també obra d’aquest

gran escultor la primera Gaiata de la Ciutat, la qual va desfilar en la Magdalena de 1947.

A més, la Junta va decidir allargar els festejos a una setmana, en comptes dels tres dies tradicionals, dedicar un “Dia de la Caritat” imposat pel Auxili Social per a ajudar els castellonencs més necessitats i la celebració d’una ofrena de flors en honor de la Verge del Lledó, que és per tant anterior, en el seu tipus, a la que se celebra a València en honor a laVerge dels Desemparats i a Saragossa en honor a la Verge del Pilar, instituïdes ambdues pocs anys després. D’aquestes reunions va nàixer també la cavalcada del Pregó, el primer disabte, com inauguració de la festa compartida amb el pobles de la província, i el “Magdalena Vítol!” que clausura les festes, i es va assignar dia per al romiatge, la desfilada de gaiates i l’ofrena. Una estructura que es manté en l’actualitat, encara que amb la incorporació de nous actes.

Blanca Rodríguez Gasset, qui va ser dama de sector en 1945, després madrina i va arribar a ser reina en 1949, ens parla d’aquelles gaiatas de llavors: “Eren unes obres que tenien el seu estil propi, la seua personalitat i també molt boniques”. En la memòria de molts romanen altres noms de grans artistes gaiaters, noms com Francisco Esteve, Lucinio Pérez Abuja, Collado, Tico Ramos (potser un dels grans oblidats de l’art castellonenc) i Vicente Bernat, entre altres mestre.

Si retrocedim encara més arrere en el temps, trobarem els vertaders orígens de la gaiata, entesa com gaiata de mà, molt anterior a la gaiata monumental, com ja s’ha dit al principi d’aquest escrit.

En l’antiga processó de gaiates de l’època medieval, desfilaven les gaiates representatives dels diferents focus urbans del Castelló d’abans: Taxida, Almalafa, Villamarch i Fadrell. Durant el primer terç del segle XV apareix una altra gaiata molt major en dimensions que les altres quatre, amb caràcter presidencial, una gaiata més monumental pagada pels jurats de la ciutat de València ,en commemoració de quan la capital de la Plana va adoptar els furs, jurisdicció i costums de la capital del Regne fundat per Jaume I. Aquestes gaiates antigues, amb un mànec portat de la mà per un dels romers o bé, sobre una peanya portada per diversos d’ells havien de portar tantes llums com a veïns, caps de família i familiars, acudiren a la romeria. El mànec en questió acabava en la seua part superior amb una forma de gaiato pastoral, el qual al·ludix directament al garrot de l’ancià o iaio a qui es venera respecte, com a jerarca de la societat dominical, que per jurisdicció van adoptar els magistrats i alcaldes, és a dir, la vara, que en un principi s’elevava fins a l’alçada del cap, després fins als muscles i finalment es va veure reduïda a un simple bastó de comandament.

En 1865, es va establir un acord municipal per a cons truir-les amb vidres de colors, i a més fer ús d’uns ciris verds que se situarien estratègicament en el camí pel qual passara la romeria. En 1914 i els anys

posteriors, es van construir gaiates corporatives que es van afegir a les anteriors, com per exemple, la del Círcul Mercantil, la de la Cambra Agrícola, la del Gremi de Sant Isidre, la de l’Ajuntament i la del Regiment militar.

Ja en el segle XX, i amb models gaiaters actualitzats quant a materials i formes, cal tindre en compte que l’estructura siga movible, per fer possible que desfile pels cèntrics i estrets carrers de Castelló. Per a això és necessari col·locar el monument en un carro sobre el qual se construeix, amb una alçària no superior a una sexta part del total del monument. A este respecte, seguin les normes, la gaiata no pot excedir els sis metres mesurats des del sòl (és a dir, inclòs el carro mòbil), ni els tres metres d’ample. Estes mesures estan relacionades amb la idea de la mobilitat i que, per tant, ha de tindre estabilitat, tant en moviment com en parada.

I per a finalitzar per aquest recorregut gaiater, cal esmentar l’encesa, un acte de bastant més recent incorporació al programa oficial de festes, des de 1991, concebut com a homenatge popular a aquests monuments lluminosos tan exclusius i d’origen tan ancestral, vertaders símbols i senyal d’identitat de les Festes de la Magdalena i de Castelló; i el seua, encara més recent, exposició en Fitur, per a la promoció d’aquestes.

No hi ha dubte que les gaiates han recorregut un llarg camí, però la desfilada majestuosa que durant tants anys ha il·luminat els carrers de la ciutat està, també sens dubte, en clara decadència i ja no desperta l’interés d’antany. Cada vegada, a causa de les hores tardanes, o al fred, o al desinterés del mateix poble que els va donar la llum, aqueixes gaiates desfilen soles, entre cadires buides i carrers quasii deserts. La desfilada de gaiates ha sobreviscut al pas del temps, creuant segles i saltant d’un mil·lenni a un altre, però, pas a pas, s’ha anat desvirtuant, perdent la seua essència, en anar afegint al mateix elements i associacions que res tenen a veure, allargant cada vegada més una necessària Torná amb participacions innecessàries, sense pensar en les conseqüències per a les gaiates, vertaders i únics protagonistes nomenats com a tal per la tradició. S’ha descurat tant en els últims anys que no se sap amb certesa si estarem vivint el seu ocàs. Tant de bo, el rellançament de les antigues i injustament oblidades gaiates de mà, en la desfilada d’aquesta 75 edició de les festes, servisca d’alguna cosa, i no solament per a allargar més encara un acte ja de per si mateix massa tardà per als qui de debò aprecien l’essència oculta de les gaiates.

I no oblidem mai qua la Gaiata és, juntament amb la Romeria, l’element més antic de la nostra festa, anterior a l’estructuració de 1945, la qual va suposar l’aparició de quasi tota la resta d’actes oficials, a més de la Junta de Festes, comissions de sector, càrrecs representatius de reina, madrines i dames...Si les gaiates arribaren a apagar-se per a no encendre’s més, les festes perdrien una part important de la seua identitat i un dels motius fonamentals de la seua internacionalitat.

AUSIàS MARCH

Ausiàs March és un clar referent de la literatura i la llengua valencianes. Fill de Pere March i nebot de Jaume March, va ser un poeta i cavaller valencià de l’època medieval, originari d’una família pertenyent a la xicoteta noblesa. Se sap que va nàixer en 1397, possiblement a Gandia, encara que no es pot assegurar el lloc exacte. Se sap, també, que va passar la seua joventut en l’exercici de les armes i havent aconseguit ser nomenat cavaller va fixar definitivament la seua residència a Gandia. Alfons V li va premiar en reconeixement pels seus serveis, a més de nomenar-li falconer major dels serveis de falconeria del rei a València.

Ausiàs March va ser un dels poetes més importants del Segle d’Or valencià. Dels seus escrits, es conserven cent vint-i-huit poemes, la majoria d’ells de temes amorosos, encara que es calcula que va escriure més de cent quaranta. La seua obra es caracteritza per una conjunció nova de temes i formes heretats dels trobadors provençals i del dolce stil novo, així com per les seues reflexions doctrinals i filosòfiques, que reflecteixen les seues pròpies dudes interiors i l’evolució moral de l’autor. En un primer cicle (1427-1445) destaquen els poemes d’amor dirigits a Llir entre cards i Plena de seny, sengles pseudònims que fan referència a les dues dames que els van inspirar. El segon cicle s’estén fins a la mort del poeta. En aqueixa etapa s’inclouen els sis Cantos de Mort, el Cant Espiritual i els poemes filosòfics.

Va morir a València en 1459. En 1539, Baltasar Romaní va reunir quaranta-sis dels seus poemes amb la seua corresponent traducció al castellà. En 1560, l’escriptor i músic Jorge de Montemayor va traduir altres noranta-set poemes més.

Mort el 3 de març de 1459 a la ciutat de València, és considerat el poeta medieval més important en llengua valenciana. La seua poesia, culta i bellíssima, va influir en molts poetes castellans del segle XVI, ja pertanyents al període conegut com a Renaixement.

Va ser el primer poeta culte valencià que va trencar amb la tradició dels trobadors provençals, introduint un es til propi. El més destacable de la seua obra és, pre cisament, la puresa amb què fa ús de la llengua de la seua terra. A més, és considerada la més extensa de la literatura medieval en la seua àrea cultural. La seua rellevància en la literatura valenciana com a introductor de les tendèn cies italianes és comparable a la de Garcilaso de la Vega en la literatura castellana, en l’obra del qual, per cert, també va influir.

article de concurs

ARTICLE QUE ES PRESENTA AL CONCURS DE MILLOR ARTICLE INÈDIT

OREllUDES, OREllUTS I FESTA

Si comencem parlant del naixement del futbol com a esport amb una fidel afició, conten les cròniques que Castelló de la Plana és una de les localitats pioneres dins de l’àmbit regional. Es diu que va ser un castellonenc, cultivat als Estats Units en l’art del rugbi i del “foot-ball”, qui, a principis de 1906, intentant ensenyar als seus conveïns les meravelles del primer, es va adonar que aquests mostraven major simpatia pel segon, organitzant-se així un grup d’incipients jugadors que es reunia a l’esplanada del Camp de Tir de Colom (actual Tir de Colom i nom del sector de la gaiata 17) que prompte va adquirir gran popularitat. Fruit de l’èxit d’aquest esport entre quasi tots els veïns castellonencs, cap a l’any 1916 eren molts els joves i adolescents, escolars i treballadors, que practicaven amb assiduïtat tan sana disciplina, als carrers o en els col·legis de la ciutat, i prompte van anar apareixent nous clubs.

D’entre ells, va sorgir el CD Castelló, fundat el 20 de juliol de 1922, sent el SD Cervantes CF el seu predecessor. Un club centenari, des d’aquest passat any, que ha recorregut un llarg camí des de la seua creació, plagat d’alts i baixos, victòries i derrotes, però sempre amb una fidel afició al seu costat i, concretament, amb el suport incondicional del món de la festa. La seua història forma, doncs, part de la història de la nostra ciutat. Una història unida estretament amb les nostres festes, per la qual iniciem, amb aquest article, un interessant recorregut, plagat de dades però també de records i de nostàlgia.

Qui no coneix el seu equipament a ratlles blanques i negres… Qui no ha taral·larejat el seu himne i corejat a plens pulmons el “PAM, PAM, ORELLUT”…. Però, sabeu quin és el seu origen? Supose que sí, per descomptat. Encara així, ho repassarem mitjançant aquest xicotet homenatge.

El CD Castelló no sempre ha sigut albinegre. En els seus començaments hauria d’haver vestit una samarreta amb ratlles horitzontals que incloïa tres colors, fent referència a tres elements característics de la nostra terra i del seu entorn: el verd dels horts, el taronja del fruit i el blau de la mar. No obstant això, aquesta mescla tan aco-

lorida resultava cara i difícil d’aconseguir pel que, finalment, es va optar per jugar amb calçons i una simple samarreta blanca, com feren molts altres equips d’aquella època. No va ser fins a 1924 que, per a diferenciar-se del València CF, amb qui sempre ha mantingut una gran rivalitat, es va idear incloure les ratlles negres verticals que tant ho caracteritzen i que s’han mantingut fins a l’actualitat.

I què dir d’aqueix crit de guerra tan característic i corejat per tots els castellonencs i castellonenques? Pel que sembla, és quasi tan antic com el propi club. Segons es compta, tot va començar per un porter, José Alanga, qui, en aquells anys vint, defen sava la porteria del seu equip amb gran perícia i tenia la mania de col·locar la figura d’un elefant darrere seu perquè li donara sort. Així que, cada vegada que realitzava una de les seues magistrals parades, l’afició li cridava un “Olé, orellut!” que va anar convertint-se en costum.

També es conta que, allà en el camp de “El Sequiol” (primer camp del club), hi havia un aficionat, assidu i bastant peculiar, de nom Jaime Varella, que solia aplaudir al seu benvolgut equip amb dues simples palmades: pam – pam. Al qual responia el públic al seu voltant amb el crit de “ORE LLUT”. Ací ja no queda clar si la resposta corejada per l’afició era per les orelles de l’elefant del porter o per les del propi Varella, per molts bastant semblants a les del susdit paquiderm.

Llegenda o història, la veritat és que aquest càntic va cobrar força fins al punt que, després d’una victòria contra l’equip veí i his tòric rival, s’entonava amb veu clara i unànime un “pam, pam, orellut, el València ha perdut!”. Encara que va caldre esperar a 1941 perquè el músic Eduardo Bosch Ferrere i Vicente Andrés Sabater, autor de la lletra, compongueren una peça amb motiu de l’ascens del Castelló a Primera Divisió, això sí, amb una primera versió molt diferent de l’actual que tots i totes coneixem.

Centrant-nos en la col·laboració entre el CD Castelló i els ens festers més representatius, tema central d’aquest article, podem afirmar que és una relació que ve d’antic. Tant que podríem considerar-ho com una tradició.

De fet, un element tan emblemàtic per a aquest equip com són els seus camps de joc, cedeixen els seus respectius noms als dos sectors gaiaters coincidents per ubicació: Sequiol (gaiata número 15) i Castàlia (gaiata número 14). Un clar exemple de l’estret vincle amb el món de la festa en general, i, de manera especial, per motius evidents, amb aqueixes dues associacions festeres. I com a peça important en aquest recorregut és necessari fer una parada i parlar-vos, precisament, de

la història dels dos. El vell camp de El Sequiol va ser el primer: un camp d’herba amb capacitat inicial per a 6000 persones, construït en 1923 sobre uns terrenys agrícoles, en l’actual carrer Herrero, al costat d’un ramal secundari de la Séquia Major de Castelló -en valencià, un sequiol és una séquia xicoteta, d’ací, precisament, el seu nom-. En 1933, arran dels incidents provocats per l’afició després d’un polèmic partit, la Federació Espanyola va clausurar el camp i, davant la negativa de l’Esportiu Castelló de jugar fora la resta de partits, es va expulsar de la mateixa al club, la qual cosa, unit als seus problemes econòmics, va portar a la seua desaparició per un temps. No va ser fins al cap de la Guerra Civil que el CD Castelló va ser refundat, recuperant El Sequiol. Però en la temporada 1940/1941, quan va aconseguir l’ascens a Primera Divisió, el vell camp, malgrat haver-se ampliat el seu aforament fins als 8.000 espectadors (2.000 asseguts), no era suficient per a la nova categoria del club i en 1943 es va començar la construcció d’un nou lloc de joc: L’Estadi Castàlia, inaugurat en 1945, substituït al seu torn pel flamant Nou Estadi Castàlia en 1987. Així i tot, el CD Castelló encara va jugar alguns partits en el seu vell camp fins al 1947, quan el definitiu abandó i posterior enderrocament (en aqueix mateix lloc es va construir l’escola de Magisteri). Amb tot, el temps no ha pogut esborrar la seua història i el caràcter emblemàtic dels seus començaments queda patent cada vegada que es canta l’himne del club, compost en 1972:

“Y al desplegarse sus banderas, con tus colores bajo el sol.

A la memoria, llega la gloria, del viejo Campo del Sequiol”.

Revisant una història més recent, les mostres de que el Castelló ha caminat pel temps de la mà de les nostres festes en nombroses ocasions són bastant evidents.

Em recorde de que, en la Magdalena del 1983, quan les Madrines i les seues comissions gaiateres encara assistien a les corregudes de bous com a part dels seus actes protocol·laris, va haver-hi una vaga relacionada amb el món taurí, convocada pels subalterns, que va fer malbé la fira de Castelló i aquestes es van suspendre per diversos dies. Llavors, les comitives de castelloneres, amb el mantó de manila penjant del braç. van canviar la plaça per l’estadi i van acudir en massa, en plena setmana de festes, al partit de futbol de l’equip albinegre, victorejant als jugadors en substitució dels toreros.

Tampoc fa falta furgar massa en la història per a trobar constància del servei d’honor fet per moltes de les Reines de les Festes de di-

ferents anys en molts dels partits que el nostre equip castellonenc ha jugat a casa, en dates pròximes a la setmana magdalenera corresponent.

I si seguim amb el nostre recorregut, veurem que és del tot innegable la implicació del món de la festa amb l’equip albinegre (de nom C.D. Castelló S.A.D., des de 1991) així com la positiva resposta del Castelló cap als col·lectius festers en agraïment pel suport rebut, amb acords de mútua col·laboració entre les dues parts. Així doncs, és ja tota una tradició veure com una representació del club acudeix a cadascuna de les presentacions de les dènou associacions culturals gaiateres per a ofrenar a les seues Madrines, mentre el públic assistent coreja l’himne de l’equip acompanyant-lo amb les entusiastes palmades de sempre. D’igual manera que és habitual l’assistència de les comissions d’aqueixes gaiates a molts dels partits del CD Castelló en l’Estadi Castàlia.

En aquesta línia, per a la temporada 2015/2016, la Gestora de Gaiates va acordar adherir-se a les avantatges que suposava ser membre d’un dels col·lectius gaiaters per a beneficiar-se d’un descompte del 20% en l’abonament, en un acord que van signar al Palau de la Festa. Amb aquest gest, el C.D. Castelló va reforçar la col·laboració entre tots dos se guint la línia iniciada en l’anterior tempora da, quan ja va realitzar promocions especials perquè colles i gaiates assistiren als dife rents partits. Així ho indicava el titular d’un informatiu, amb la imatge del reforçat acord presa en el mateix camp del Castàlia: “El Caste lló confia que Collas i Gaiatas convertirán el Castàlia en una gran fiesta”. I així va ser, com no podia ser d’una altra manera.

Continuem avançant per la història del club i arribem a la Magdalena 2020, quan la Federació Gestora de Gaiates va atorgar la distinció de Gaiater de l’Any al C. D. Castelló i a la Fundació Albinegra, en reconeixement de la seua aportació en pro de les festes, havent-se signat, prèviament, un nou acord per a aqueixa temporada 2019/2020 pel qual les diferents comissions gaiateres assistirien per torns als partits en el Castàlia per tal de gaudir i animar per parts iguals. Totes les comissions van complir amb entusiasme aquell pacte, acudint, la majoria, directament des dels magatzems de l’escorxador, pròxims al Castàlia, on es construeixen les gaiates. demostrant, de nou, l’estupenda connexió entre els uns i els altres.

Ja en la Magdalena 2022, durant les festes, les Reines, acompanyades per les Dames de la Ciutat, també van mostrar tot el seu suport

al conjunt albinegre, acudint a acomiadar a l’equip abans d’eixir per al partit que havien de jugar a Andorra, mostra d’una més d’entre tantes col·laboracions hagudes fins al moment. Sense oblidar-nos d’esmentar, per descomptat, les més recents perquè ha sigut precisament en l’any 2022, el del centenari, quan l’afinitat i mútua complicitat amb els diferents ens festers s’ha fet més visible que mai, amb els múltiples reconeixements per part de gaiates, colles i ens vinculats, contribuint, entre tots, per a celebrar com es mereixen, en gran, eixos 100 anys d’existència.

Fins ací, pas a pas i en molt bona companyia, hem guiat aquest breu recorregut fins a les presents Festes de la Magdalena 2023. Amb tot el dit, hi ha una cosa que ens queda ben clara: a Castelló, totes i tots som orelludes i orelluts, i més la gent d’aquest món fester i gaiater. I volem continuar sent-ho en el futur, per molts anys més. Perquè aixó és molt més que futbol, és costum i és

I així, arribem a la fi d’aquest escrit. Encara que, abans d’acabar, si se’m permet enllaçar l’article amb la temàtica principal del llibret, volguera proposar al genial Enric Aguilar una nova carta per a la pròxima ampliació del seu popular joc, una que represente al C.D. Castelló i la seua mítica afició, com a element fonamental de la nostra història, de la nostra cultura i també de la nostra festa, potser un orellut amb samarreta albinegra.

PAM….

Salomé Cazalla i Barrachina

PAM,

programació

Dissabte, 11

de

març de la festa, la vespra

14.30: Inauguració de la carpa en la Plaça del Real i posterior aperitiu 16.30: PREGÓ 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 22.30: Sopar de pa i porta

Diumenge, 12

festa plena

de març

9.00: ROMERIA 16.30: Obertura de la carpa 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 20.00: DESFILADA DE GAIATES 23.00: Sopar d’agermanament

dilluns, 13 de març

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar PREGÓ INFANTIL 13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà 15.00: Menjar de socis i sòcies 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 20.00: ENCESA DE GAIATES 22.30: Sopar de pa i porta

dimarts, 14 de març

10.30: Apertura de la carpa i esmorzar 13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà 15.00: Menjar de socis i sòcies 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 19.00: Recepció i acompanyament a Na Violant al seu pas pel sector 21.30: Sopar de pa i porta

dimecres, 15 de març

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar 13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà 15.00: Menjar de socis i sòcies 17.30: Visita de les Reines i Dames de la Ciutat al sector: Recepció i berenar 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 21.30: Sopar de pa i porta

dijous, 16 de març

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar Recepció dels carros engalanats al seu pas pel sector cap a la mascletà 15.00: Menjar de socis i sòcies 17.00: COS MULTICOLOR 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 21.30: Sopar de pa i porta

divendres, 17 de març

Dia de les xiquetes i els xiquets, amb jocs i activitats infantils, pel matí i la vesprada

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar 13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà 15.00: Menjar de socis i sòcies 17.30: Xocolatada 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 21.30: Sopar de pa i porta

dissabte, 18 de març

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar 13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà 16.00: OFRENA 18.00: Actuacions musicals fins a la nit 22.00: Sopar de pa i porta

diumenge, 19 de març

10.30: Obertura de la carpa i esmorzar Jocs i activitats infantils (fins a les 15.00)

12.00: Festival de balls tradicionals

13.00: Concentració en la carpa per anar a la mascletà

15.00: Paella de les Madrines

17.00: Trobada amb la xaranga “La Pucharanga”,que ens acompanyarà a la desfilada final

19.00: Trobada en la carpa amb tota la comissió per a assistir al punt d’inici de la desfilada final i al posterior MAGDALENA VÍTOL!

24.00: Les Madrines apagaran les gaiates de Porta del Sol

Al llarg de tota la setmana, la carpa de la Plaça del Real serà lloc de trobada per a sòcies, socis i comissió de l’Associació Cultural Gaiata 3 Porta del Sol i ens festers germanats, amb esmorzars populars, menjars i sopars de pa i porta, i molt més.

L’entrada a la carpa, així com la participació en qualsevol de les activitats que es realitzen fora d’ella, és lliure per a qualsevol persona, estiga o no vinculada a la Gaiata o al sector.

No obstant això, per a l’ús de taules i cadires, és necessari ser soci o sòcia d’aquesta associació, bé de l’any sencer o de la setmana magdalenera, per exigències de control de l’aforament màxim permés.

Les actuacions musicals previstes se situaran entre la Plaça del Real i la Porta del Sol, en horaris de vesprada i nit, complint amb els corresponents permisos i amb la normativa horària vigent, sempre que no perjudiquen el desenvolupament de les diferents desfilades i activitats festeres programats pel Patronat Municipal de Festes o la pròpia Gaiata.

Per als menjars i sopars organitzats per la Gaiata per a sòcies i socis, serà imprescindible apuntar-se el dia abans i pagar per endavant el preu estipulat. (Si no es poguera assistir una vegada apuntats, serà obligatori realitzar igualment el pagament acordat).

Agraïments

Des de l’Associació Cultural Gaiata 3 Porta del Sol, us agraïm la col·laboració de totes i tots els que heu contribuït, amb el vostre temps i molt d’esforç, a construir els nous monuments gaiaters per a aquesta Magdalena 2023, a preparar una nova setmana de festes, i per descomptat, a elaborar aquest llibret que ara tenim a les nostres mans. I gràcies a les veïnes, veïns i comerços del sector per adquirir-lo.

Gràcies, especialment, a Francisco Sánchez per la seua magnífica portada, i a totes i tots els articulistes que ens han fet arribar els seus interessants escrits: Javier Saura, Alba Mas, Bernabé Sangüesa, Guillem Seglar, Leire Blanca Martínez, Lidia Serra, Jennifer Capdevila, Paco González, Raquel Fuentes, Adrián Nebot, Salomé Cazalla, Pablo Requena i Laura Martínez. I el nostre més sincer agraïment i admiració per a Enric Aguilar, per la seua gran creativitat, per respondre a les nostres preguntes en l’entrevista i per permetre’ns fer ús de les cartes del seu reeixit joc com a eix central del nostre llibre de festes.

La nostra gratitud més sincera, també, per als comerços i professionals que tant ens ajudeu amb les vostres publicitats, una cosa cada vegada més complicada pels difícils temps que corren i que fa encara més valuosa la vostra ajuda.

I, un any més, gràcies a Belén, de la Impremta Rosell, per la seua paciència, la seua professionalitat i les seues brillants idees.

íNDEX DE PUBLICITATS

Contraportada: Martínez Simón. Tractaments capil·lars

Interior tapes: Dra. Johissy Briones. Angiologia i cirurgia vascular. Invessiva. Inversió immobiliària passiva.

Pàg 6 Restaurant la Vermuteria

Pàg 10 Multiópticas

Pàg 12 Aroa García Carceller (segurs)

Pàg 14 Gardenius Seeds

Pàg 16 Digitus Vicente Sancho (advocat)

Pàg 24 Churreria sierra de cazorla El tendido

Pàg 26 Novo Tintocas

Pàg 28 Fils Taberna el gallinero

Pàg 30 Vinalium Templo de baco

Pàg 32 Ortepèdia castelló Audiotechno

Pàg 34 Eduardo joier Mobles Pachés

Pàg 36 El lotero de las gafas. Administració de loteria n1 Ferreteria El Martillo

Pàg 38

Joieria Paco 2-Moher Carniceria Raquel i Manolo

Pàg 44 + k uñas. (Ungles) Molcer

Pàg 78 Malvón. Empanades argentines Laura Predescu

Pàg 92

Pàg 146

La birreria Pepe vallejo. Segurs generals

La asociación. Bar restaurant L’atelier de Carmen Giansante Borriol s.L. Gestions i tràmits Óscar Ortega. Multiserveis.