Menpekotasunaren araua

COM ES DESTRUEIX LA LLENGUA DELS VALENCIANS: UN MODEL BINOMIAL PELS EFECTES DE LA REGLA DE SUBMISSIÓ LINGÜÍSTICA Josep Lluís Melià *

Resum L’aplicació sistemàtica de la regla de submissió –aquella per la qual s’utilitza la llengua dominant en presència d’un parlant identificat amb aquesta– és un dels problemes més greus que caracteritza la situació de l’ús del valencià en àrees importants del domini lingüístic per a un nombre considerable de subpoblacions de parlants. En aquest treball es presenta un model matemàtic binomial per al càlcul del seu impacte demostrant com la regla de submissió condueix a un procés de minorització lingüística, a la substitució lingüística i a la destrucció del valencià, al mateix temps que reforça l’arrelada concepció autodestructiva de la llengua.

Paraules clau: lingüística psicosocial, ús social de la llengua, regla de submissió

*

Universitat de València.

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

pp. 55-68 55

Abstract The rule of submission consists in the use of the dominant language in the presence of a speaker of the dominant language regardless of the language of the other speakers. The systematic application of this rule is one of the most serious problems that characterize the use of the Valencian language. It affects many subpopulations in big areas of the linguistic domain. This paper presents a binomial model for estimating the effects of the rule of submission. The model shows how the rule of submission produces a progressive process in which the language is first hidden and finally substituted while a selfdestructive conception of the language is reinforced.

Key words: psicosocial linguistics, social use of the language, rule of submission

1. INTRODUCCIÓ La Societat Valenciana de Psicologia, a petició del Consell Valencià de Cultura, va emetre un informe sobre la realitat psicolingüística valenciana (Adell et al., 1997) on s’analitzaven alguns dels mecanismes psicosocials de destrucció de la llengua que actuen en la societat valenciana contemporània. En aquest treball es pretén aprofundir en un d’aqueixos mecanismes –la regla de submissió– i mostrar, mitjançant un model matemàtic, la seua capacitat de destrucció de la llengua.

Per raons extralingüístiques, la població valenciana ha estat sotmesa durant dècades a un agressiu procés d’erosió cultural sota la pretensió que el castellà, associat al poder, és la llengua important i culta, mentre que el valencià és una llengua secundària, inadequada per a l’expressió de la ciència i la cultura i desconsiderada com a eix de vertebració. Encara en el segle XXI, després d’algunes dècades d’Estatut d’Autonomia i de Constitució Espanyola, aquesta concepció acientífica, fal·laç i autodestructiva de la llengua roman arrelada en una part considerable de la població i en bona part de les minories que detenen el lideratge econòmic, polític, religiós i cultural del país. Sens dubte, aquest dilatat i violent procés d’agressió cultural ha atemptat contra la identitat del poble

56

Josep Lluís Melià

valencià, i ha imposa no sols un procés de substitució lingüística sinó també una concepció autodestructiva de la llengua que separa llengua i identitat, renuncia al desenvolupament de la cultura pròpia i la subjuga a la cultura castellana.

La concepció autodestructiva de la llengua és fruit i suport alhora de comportaments notoris de les minories que detenen el poder en els diversos àmbits esmentats. Entre ells: 1) el sosteniment, el desenvolupament i el suport a mitjans de comunicació en castellà, fins i tot aquells hipotèticament creats com a context per a l’ús i desenvolupament del valencià; 2) L’ús exclusiu o preferent del castellà en els discursos i les comunicacions formals i informals; 3) el sosteniment, el suport i el desenvolupament d’un sistema escolar on el castellà ocupa la posició dominant i l’adquisició del valencià mitjançant la realització dels estudis en aquesta llengua és una decisió opcional, en moltes àrees de difícil realització per la falta d’oportunitats –un sistema educatiu que no garanteix l’ús del valencià en el conjunt de la població i manté la major part de la població en l’analfabetisme absolut o funcional en valencià; 4) la garantia permanent del dret dels parlants de la llengua dominant i l’absoluta absència de garantia per als valencians –ni tan sols és garantida la competència lingüística dels educadors, en molts casos amb una deficient preparació vergonyosament patent, fins i tot en alguns en els quals es donen els requisits formals; 5) la ruptura i la destrucció sistemàtica del concepte d’allò que és valencià mitjançant la seua identificació amb l’ús del castellà.

La concepció autodestructiva del valencià, defensada i arrelada en les comunitats tant de castellanoparlants com de valencianoparlants, és al mateix temps causa i conseqüència d’un dels usos de comportament lingüístic més autodestructius: la regla de submissió lingüística. D’acord amb aquesta regla, atès que el castellà és la llengua dominant que entenen tots els parlants, en tota situació d’interacció social on puga haver-hi un parlant que no entenga el valencià, s’ha d’utilitzar el castellà. Aquesta regla, interioritzada per la comunitat sota la concepció autodestructiva de la llengua, és considerada freqüentment per la comunitat com una regla de cortesia. Per a una bona part de la comunitat, qualsevol altra conducta seria considerada una descortesia, «una falta d’educació». És obvi que qui manca d’educació en el ple sentit de la paraula és aquell que viu en un territori i es manté analfabet en la llengua pròpia d’aquest. Però, més enllà d’aquesta

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

57

qüestió, la concessió d’ús del llenguatge dominant no és una qüestió de cortesia sinó de dominació lingüística i psicosocial. La denominada regla de cortesia és, manifestament, una regla de submissió personal i cultural d’alt valor simbòlic amb intenses conseqüències pràctiques i psicosocials. En el seu valor simbòlic, el comportament del parlant que oculta el valencià i adopta el castellà expressa clarament la submissió cultural i social del valencià. En el seu valor pragmàtic, la regla de submissió provoca un fenomen d’ocultació de la llengua que condueix a la reducció de la freqüència del seu ús. Aquesta reducció d’ús indueix a una minorització lingüística –situació en què una llengua, fins i tot quan pot ser parlada per una part substancial o majoritària d’una comunitat de parlants, es redueix a un ús minoritari. Aquest procés, conseqüentment, dóna lloc a una substitució lingüística –procés d’extinció lingüística i cultural pel qual una llengua és reemplaçada per una altra. En el seu valor psicosocial, l’aplicació de la regla de submissió transmet a tots els parlants –inclosos els parlants de la llengua minoritària– el missatge que la llengua suprimida és: 1) innecessària, 2) secundària, subalterna de la dominant i, per tant, 3) susceptible d’eliminació.

2. UNA EXPRESSIÓ FORMAL BINOMIAL DE L’IMPACTE DE LA REGLA DE SUBMISSIÓ Suposem una població, en el sentit estadístic del terme, de N parlants. La població representa els habitants d’una certa comunitat (una comunitat, una comarca, una ciutat, un poble...) o context social (una escola, una empresa...) en un moment donat del temps. Anomenem llengua sotmesa la que pateix la regla de submissió sota una llengua dominant. Tots els parlants d’aquesta població poden parlar la llengua dominant, però sols una part d’ells poden parlar la llengua sotmesa. Anomenem parlant efectiu d’una llengua aquell que inicia sistemàticament les seues interaccions lingüístiques en aquesta llengua. Llavors, en aquesta població, tots poden arribar a ser parlants efectius de la llengua dominant, però sols una part poden ser parlants efectius de la llengua sotmesa.

En funció del seu hàbit lingüístic, els parlants d’aquesta població poden classificar-se en dues classes: A) els parlants efectius de la llengua dominant i

58

Josep Lluís Melià

B) els parlants efectius de la llengua sotmesa, és a dir aquells que inicien les seues interaccions lingüístiques en la llegua sotmesa.

En una situació lingüística on s’aplica la regla de submissió, els parlants efectius de la llengua dominant són aquells que pertanyen a una de les categories següents: 1) monolingües en la llengua dominant; 2) bilingües als quals les pressions socials en favor de la llengua dominant, els efectes de l’aplicació de la regla de submissió i la concepció autodestructiva de la llengua han reduït a monolingües funcionals de la llengua dominant, és a dir, aquells bilingües que de fet inicien i mantenen les seues interaccions lingüístiques en la llengua dominant.

Suposem que D representa el nombre de parlants efectius de la llengua dominant. Suposem que S significa el nombre de parlants efectius de la llengua sotmesa, és a dir, aquella exposada a la regla de submissió.

La probabilitat de trobar un membre de la categoria A, parlants de la llengua dominant, en una extracció aleatòria d’aquesta població és q = D/N. Per tant, q representa la proporció de parlants efectius de la llengua dominant en la població.

La probabilitat de trobar un parlant de la llengua sotmesa és p = S/N. És a dir, p representa la proporció en la població de parlants efectius de la llengua sotmesa a la regla de submissió. Òbviament, atès que N = D + S, tenim que p + q = 1 o, alternativament, p = 1 – q així com q = 1 – p. La possibilitat que un cert nombre de parlants bilingües pertanyen al grup A o B segons les circumstàncies no afecta el raonament següent; sols altera el valor de p i q per a aquestes circumstàncies.

Tota situació d’interacció lingüística (conversa, diàleg, reunió...) es caracteritza per la concurrència de n parlants, on òbviament, monòlegs a banda: n ≥ 2.

Posat que agafem un grup de grandària n (n = 2, 3, ... N) a l’atzar de la població de grandària N, la probabilitat P(x) que x d’ells (x = 1, 2, ... n) pertanyen a la categoria B és:

() n

P(x) =

px qn–x

x

P(x) expressa la probabilitat de trobar x parlants efectius de la llengua sotmesa en un grup de n persones extretes a l’atzar d’una població de grandària

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

59

N on p = S/N expressa la proporció de parlants efectius de la llengua sotmesa en la població. El model és de naturalesa binomial (p.e., E. van Collani & K. Dräger, 2001) La regla de submissió és una regla d’interacció lingüística que implica que, en tota situació d’interacció social en què hi haja un o més membres de la classe A «parlants de la llengua dominant», aquesta serà la llengua que es parlarà. És a dir, si agafem un grup de n parlants, la conversa entre ells serà en la llengua dominant excepte que tots ells pertanyen a la classe «parlants de la llengua sotmesa». Dit altrament, la regla de submissió comporta que només si tots els x components del grup de grandària n pertanyen a la classe B podrà emergir una conversa en la llengua sotmesa. Per tant, la probabilitat d’ús de la llengua sotmesa és igual a la probabilitat que tots els membres del grup siguen parlants efectius de la llengua sotmesa; ço és, només emergeix la llengua sotmesa si x = n. Per tant, sota la regla se submissió, la probabilitat d’una interacció lingüística en la llengua sotmesa es redueix a:

() n

P(x) =

x

px qn–x =

() n

pn qn–n =pn

n

És a dir, la probabilitat d’ús de la llengua sotmesa sota la regla de submissió depèn només de dos factors: la grandària del grup que participa en una interacció lingüística (n) i la proporció de parlants efectius de la llengua sotmesa en la població de la qual s’extrau el grup (p).

3. LES PROBABILITATS D’ÚS DE LA LLENGUA SOTA LA REGLA DE SUBMISSIÓ La taula 1 expressa la probabilitat d’ús del valencià en una certa comunitat que té una proporció de parlants efectius del valencià p, quan es troben o es reuneixen n parlants en una situació d’interacció lingüística com a conseqüència d’aplicar la regla de submissió del valencià al castellà.

La comunitat pot ser una província, una comarca, una ciutat, un poble, una comunitat, una empresa o una colla d’amics. Un avantatge del model és que

60

Josep Lluís Melià

la grandària de la comunitat no afecta els resultats, cosa que permet una anàlisi general. A la taula s’han considerat 10 possibles comunitats on la proporció de parlants efectius del valencià va des del 5% (p = 0,05) fins al 50% (p = 0,5).

La situació d’interacció lingüística es refereix a qualsevol situació en què es troben membres de la comunitat, siga en una conversa informal entre dues o més persones, en una reunió formal, un fòrum, una conferència..., en un dinar, en una reunió de negocis o en una reunió religiosa. A la taula s’han considerat situacions on es troben des de 2 persones fins a 500 membres. El nombre de parlants que es troba en una situació d’interacció lingüística n recull així des del diàleg formal o informal entre dues persones (n = 2) fins a situacions, generalment formals, on es reuneixen 50, 100, 200 o 500 persones. Aquestes últimes situacions reflecteixen esdeveniments particularment visibles socialment com ara reunions, convencions, conferències, congressos, assemblees... També s’han considerat valors intermedis de n (n = 3, 4, 5, ..., 25) que reflecteixen situacions de reunions formals o informals.

Cada cel·la de la taula 1 expressa la probabilitat que la interacció lingüística es done en valencià quan és aplicada la regla de submissió del valencià.

La figura 1 mostra d’una forma gràfica els resultats de la taula 1. En les abscisses s’ha situat n, és a dir, el nombre de membres d’una comunitat que coincideix en una situació; en les ordenades, la probabilitat que es parle en valencià. Cada una de les línies representa una proporció diferent de parlants efectius del valencià en la població de referència, des d’un 5% de parlants efectius (p = 0,05) fins a un 50% (p = 0,5).

A la taula 1 i a la figura 1 es pot apreciar que, en una comunitat amb un 5% de parlants efectius del valencià (p = 0,05), només es pot esperar que aproximadament 2 o 3 de cada 1.000 converses entre dues persones siguen en valencià (pn = 0,052 = 0,0025). En aquest col·lectiu amb un 5% de parlants efectius del valencià, si s’ajunten 3 persones, la probabilitat d’una conversa en valencià és, aproximadament, d’1 per cada 10.000, i a partir d’aquí, la probabilitat que s’utilitze el valencià en reunions de 4 o més persones és pràcticament nul·la. Per exemple, la probabilitat que 5 parlants tinguen una conversa en valencià és 3,125E-07, és a dir 0’00000031, és a dir unes 3 vegades cada 10 milions de converses entre 5 persones.

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

61

62

Josep Lluís Melià

1E-200

0

0

7,8886E-131

6,223E-261

0

100

200

500

1E-50

1E-100

1E-30

1E-40

3,05176E-20

9,53674E-27

15

20

2,98023E-33

1E-28

6,10352E-19

14

8,88178E-66

1E-26

1,2207E-17

13

25

1E-24

2,44141E-16

12

50

1E-20

1E-22

9,76563E-14

4,88281E-15

1E-18

1,95313E-12

9

11

1E-16

3,90625E-11

8

10

1E-12

1E-14

1,5625E-08

7,8125E-10

6

7

1E-10

0

1,6529E-165

4,06561E-83

6,37622E-42

2,52512E-21

3,32526E-17

4,37894E-13

2,91929E-12

1,9462E-11

1,29746E-10

8,64976E-10

5,7665E-09

3,84434E-08

2,56289E-07

1,70859E-06

1,13906E-05

7,59375E-05

0,00000001 0,00050625

0,00000625

3,125E-07

4

0,003375

0,0225

0,15

5

0,0001

0,000001

0,0025

0,000125

2

3

0,01

0,05

parlants

Nombre de

1,52588E-05

6,10352E-05

0,000244141

0,000976563

0,00390625

0,015625

0,0625

0,25

9,53674E-07

9,31323E-10

3,72529E-09

1,49012E-08

5,96046E-08

2,38419E-07

7,88861E-31

0

9,3326E-302

1,6069E-140 3,8726E-121

1,26765E-70 6,22302E-61

1,1259E-35

3,35544E-18 8,88178E-16

1,04858E-14 9,09495E-13

3,2768E-11

1,6384E-10

8,192E-10

4,096E-09

2,048E-08

1,024E-07

0,000000512 3,8147E-06

0,00000256

0,0000128

0,000064

0,00032

0,0016

0,008

0,04

0,2

0,000225188

0,000643393

0,001838266

0,005252188

0,01500625

0,042875

0,1225

0,35

2,75855E-05

3,636E-262

1,0815E-228

2,6561E-105 6,51042E-92

5,15378E-53 2,55155E-46

7,17898E-27 1,59736E-23

8,47289E-14 3,9967E-12

3,48678E-11 7,60958E-10

1,43489E-08 1,44884E-07

4,78297E-08 4,13955E-07

1,59432E-07 1,18273E-06

5,31441E-07 3,37922E-06

1,77147E-06 9,65492E-06

5,9049E-06

0,000019683 7,88156E-05

0,00006561

0,0002187

0,000729

0,00243

0,0081

0,027

0,09

0,3

Proporció de parlants efectius del valencià en la població (p)

1,0715E-199

2,58225E-80

1,60694E-40

1,26765E-20

1,1259E-10

1,09951E-08

1,07374E-06

2,68435E-06

6,71089E-06

1,67772E-05

4,1943E-05

0,000104858

0,000262144

0,00065536

0,0016384

0,004096

0,01024

0,0256

0,064

0,16

0,4

com a conseqüència d’aplicar la regla de submissió lingüística al castellà

amb una proporció de parlants p quan es troben n parlants (conversa, reunió, assemblea...)

4,0388E-174

4,39039E-70

2,09532E-35

4,57747E-18

2,1395E-09

1,15945E-07

6,2833E-06

1,39629E-05

3,10286E-05

6,89525E-05

0,000153228

0,000340506

0,000756681

0,001681513

0,003736695

0,008303766

0,018452813

0,04100625

0,091125

0,2025

0,45

TAULA 1 Probabilitat d’ús del valencià en una població (ciutat, poble, comunitat, empresa, colla d’amics...)

3,0549E-151

6,22302E-61

7,88861E-31

8,88178E-16

2,98023E-08

9,53674E-07

3,05176E-05

6,10352E-05

0,00012207

0,000244141

0,000488281

0,000976563

0,001953125

0,00390625

0,0078125

0,015625

0,03125

0,0625

0,125

0,25

0,5

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

63

Probabilitat d’ús del valencià

Nombre de membres del grup de parlants

FIGURA 1 Probabilitat d’ús del valencià sota la regla de submissió

Si considerem una comunitat (poble, ciutat, empresa...) on la proporció de parlants efectius del valencià fóra del 50% (és a dir, p = 0,5), les probabilitats d’ús segueixen sent molt baixes. Per exemple, es pot esperar que només 1/4 de les converses entre dues persones es donen en valencià. Si es reuneixen 3 parlants, només unes 12 de cada 100 parlarien en valencià. La probabilitat d’ús del valencià decreix ràpidament a mesura que creix el grup de parlants, la qual cosa implica que, fins i tot en una societat amb el 50% de parlants efectius del valencià, el valencià quedarà virtualment exclòs de tota situació de reunió o d’interacció formal.

4. LES CONSEQÜÈNCIES DE LA REGLA DE SUBMISSIÓ Els resultats que es poden observar a la taula i a la figura 1 revelen clarament l’agressiu poder destructor per al valencià de la mal anomenada regla de cortesia. Aquesta regla de submissió imposa l’eliminació sistemàtica del valencià de les situacions d’interacció lingüística amb 4 o més parlants, la qual cosa implica la seua desaparició de les situacions formals de reunió de col·lectius, i redueix a nivells testimonials la seua presència en converses entre dues persones.

Els resultats per si sols mostren ben clarament com la regla de cortesia és, en realitat, una regla de submissió que porta a l’ocultació de la llengua i d’aquí, necessàriament, a la seua eliminació.

D’altra banda, la impossibilitat d’expressar-se en la pròpia llengua que imposa als valencians la regla de submissió lingüística actua tècnicament com un càstig social per a l’ús del valencià. Un càstig social que pateix el parlant i redueix la probabilitat d’ús de la llengua en una nova interacció lingüística.

Si la conducta de parlar en valencià és castigada amb un canvi necessari a la llengua dominant en moltes o en la major part de situacions, aquest càstig provoca un aprenentatge en el valencià o la valenciana que el rep, de manera que es redueix la probabilitat que intente tornar a parlar en valencià. A més, aquest càstig social té conseqüències psicosocials negatives, afecta l’autoestima del parlant i fomenta la concepció autodestructiva de la llengua.

Per aquestes raons, l’efecte de la regla de submissió sobre l’ús de la llengua és amb seguretat més destructiu del que mostren la taula i la figura 1. El model

64

Josep Lluís Melià

binomial «Probabilitat d’ús de la llengua = pn» comporta que les persones «no aprenen», és a dir, que no són condicionades pels efectes socials de la seua conducta. Implicaria, per tant, que un valencianoparlant continuaria sempre intentat parlar en valencià independentment de les vegades que haguera estat rebutjat per això i forçat per la regla de submissió a parlar castellà. Però això no és així.

En el millor dels casos estudiats a la taula 1, amb una comunitat on el 50% de la població són parlants efectius i considerant el cas més favorable de diàlegs entre només dues persones, la probabilitat que observem un diàleg en valencià és 0’25 (en el cas en què ambdós són parlants efectius del valencià). Si s’analitza des del punt de vista d’un parlant efectiu, per a una població de grandària considerable on el 50% són parlants efectius, això significa que aproximadament una de cada dues vegades que intente parlar la seua llengua en un diàleg amb una altra persona serà castigat per la regla de submissió i forçat socialment a parlar la llengua dominant. Si es tracta de converses entre 3 persones, rebrà càstig social aproximadament el 67% de les vegades; i en grups de 4, aproximadament, un 75% de les vegades. El càstig social redueix la probabilitat de la conducta a què succeeix, i, en termes psicosocials es pot pronosticar que el nostre valencià efectiu tendirà a utilitzar menys el valencià a mesura que siga socialment castigat per això. És a dir, tendirà a deixar de ser un parlant efectiu de la classe B per desplaçar-se a un parlant de la llengua dominant de la classe A. Això afectarà la proporció p de parlants efectius i reduirà encara més la probabilitat d’ús del valencià. D’aquesta manera, els efectes de minorització i substitució que provoca la regla de submissió resulten fortament incrementats per mecanismes d’aprenentatge psicosocial ben coneguts.

Es pot mostrar així mateix que la regla de submissió és un instrument eficaç de destrucció de la llengua fins i tot en les comunitats sòlides de parlants de la llengua sotmesa. L’anàlisi d’aquest efecte excedeix el propòsit d’aquest treball, però es pot anticipar que la introducció d’uns quants parlants de la llengua dominant en una comunitat de parlants de la llengua sotmesa té un impacte destructor formidable per a la llengua, a causa de la regla de submissió. La rellevància d’aquest fenomen en una època de mobilitat geogràfica i d’immigració en una àrea geogràfica receptora és òbvia. Paradoxalment, el manifest èxit i benestar econòmic dels valencians enfront d’altres pobles veïns de la península i,

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

65

recentment, enfront d’altres pobles del mon, s’ha convertit d’aquest manera, sotmesos mitjançant una regla de submissió que han interioritzat, en causa de la destrucció de la llengua i la cultura pròpies.

Un valencià sotmès a la regla de submissió serà sistemàticament castigat en termes socials pel fet de ser valencià. Com a conseqüència, tindrà lloc un procés d’aprenentatge discriminador que, d’una banda, ha de portar a reduir l’àmbit d’ús a nínxols segurs –allà on no siga castigat pel fet de ser qui és, potser una part de l’àmbit familiar i altres àmbits cada vegada més restringits; i de l’altra, el procés ha de comportar necessàriament canvis psicosocials de renúncia a la pròpia identitat (Bollen & Medrano, 1998). Ser socialment relegat destrueix l’autoestima. Ningú vol ser socialment relegat. La conclusió és que s’assumeix el punt de vista de la llengua dominant, s’adopta una concepció autodestructiva de la llengua i es minimitza la importància de la pèrdua d’identitat i de la pèrdua cultural. Com acceptar que un està renunciant a les pròpies arrels, a l’idioma dels pares, a allò que un «és»? L’única solució per admetre aquesta pèrdua dramàtica d’identitat és trivialitzar la importància del valencià, aïllar-lo en «reserves» que permeten «salvar» la imatge i l’autoestima –per exemple, línies en valencià, àmbit familiar, actes folklòrics...–, adoptar els models dominants i identificar-se amb la llengua dominant. En aquest context, els valencians han elaborat –perquè són psicològicament necessàries per pal·liar la seua pròpia vergonya de submissió– un nombre considerable de justificacions i racionalitzacions de la regla de submissió. Aquestes racionalitzacions són fal·laces, però els valencians necessiten trobar bons arguments per sustentar-les abans que admetre la seua vergonyosa pèrdua d’identitat. El profund malestar que comporta qualsevol anàlisi crítica de la situació provoca un aprenentatge d’evitació i de fuga que implica negar l’anàlisi, negar la realitat, si cal, i sobretot evitar qualsevol lectura, reflexió o comentari respecte d’aquestes qüestions.

L’aprenentatge per càstig que implica la regla de submissió porta a interioritzar, justificar i incorporar d’una manera sistemàtica la regla de submissió. Es passa d’aplicar la regla de submissió a acceptar-la, d’acceptar-la a creure-hi i a defensar-la. D’altra banda, aquest aprenentatge porta d’aplicar la regla de submissió allà on hi ha fefaentment un membre de la comunitat de la llengua dominant a aplicar la regla de submissió davant qualsevol persona o persones desconegudes «per si de cas» hi ha un membre de la comunitat dominant. D’aquesta manera,

66

Josep Lluís Melià

tal com succeeix actualment a la ciutat de València, dos parlants valencians poden estar parlant periòdicament durant anys sense descobrir mútuament la seua identitat de parlants de la llengua sotmesa i amagada. Si alguna vegada descobreixen per atzar la seua disponibilitat a parlar en valencià, la força de l’hàbit mantindrà probablement la llengua dominant. Com justificar-se que durant anys no s’ha fet ús de la llengua pròpia? La racionalització més senzilla és admetre que no te cap importància, així doncs, per què canviar ara? O encara millor, per què considerar-la la llengua pròpia si de fet no la parle? El comportament canvia poderosament les creences.

Una de les racionalitzacions més esteses consisteix a presentar la regla de submissió com una regla de cortesia. S’argumenta que el que «ve de fora» o «no entén» té dret a entendre. Per exemple, si en una comunitat valencianoparlant un parlant de la llengua dominant es dirigeix en aquesta a un parlant de la llengua sotmesa i aquest contesta en valencià, això és considerat com un acte de mala educació. Per contra, si en la mateixa comunitat valencianoparlant un valencià es dirigeix en la llengua sotmesa a un usuari de la llengua dominant i aquest contesta en la llengua dominant això no es considerat «mala educació». Però, deixant de banda el distint tracte que es dóna al dominant i al sotmès, el manteniment i el desenvolupament de les llengües i les cultures no és una qüestió de bona educació. Per començar, és una qüestió d’alfabetització. Qualsevol persona que s’instal·la en una comunitat amb llengua pròpia és considerat analfabet en la llengua d’aquesta comunitat fins que és capaç, no sols d’entendre i de parlar, sinó també de llegir i d’escriure la llengua d’aquesta comunitat. Per als valencians, sotmesos a l’agressiva regla de submissió, és a més una qüestió de supervivència lingüística i cultural. A la Comunitat Valenciana, les taxes d’analfabetisme en la llengua pròpia són comparables a les de l’Àfrica subsahariana, de manera que, lingüística i culturalment, tècnicament hauríem d’estar en condicions de sol·licitar ajuda internacional per a l’alfabetització. Aquesta afirmació pot semblar polèmica o exagerada; però, per negar-la, cal negar una d’aquestes afirmacions: 1) el valencià és la llengua dels valencians; i 2) la nostra llengua té el mateix valor que la llengua dominant. Quina d’ambdues s’està disposat a negar per salvar l’autoestima?

Hem mostrat com els efectes devastadors de la regla de submissió sobre l’ús de la llengua depenen sols de dos factors: 1) el nombre de parlants que es

Anuari de Psicologia (Monogràfic 2004)

67

troben en una situació d’interacció lingüística determinada; i 2) la proporció de parlants efectius de la llengua en la comunitat de referència. Llavors, sols hi ha tres formes d’actuació sobre el particular: 1) actuar sobre el nombre de parlants n en cada interacció lingüística; 2) actuar sobre p, la proporció o parlants efectius en la comunitat; o 3) actuar sobre la regla de submissió. D’aquests tres possibles factors d’intervenció, és obvi que el primer cal desestimar-lo donat que el nombre de parlants n es fruit natural de les necessitats d’interacció lingüística en cada cas i que no admet cap actuació.

Els canvis sobre el factor segon, és a dir, sobre la proporció de parlants efectius p depèn de factors com ara canvis substantius en el sistema educatiu i en els mitjans de comunicació que garanteixen el creixement de la proporció de parlants efectius p. Una política lingüística podrà ser anomenada eficaç si incrementa p any darrere any. I p és perfectament determinable empíricament mitjançant estudis psicosocials de camp. Però, encara una política efectiva sobre p basada en aquestos factors educatius i de mitjans de comunicació comportaria efectes a llarg termini, permanentment contrarestats i endarrerits per l’aplicació de la regla de submissió.

Per tant, sembla clar que una actuació decidida enfront de la regla de submissió és també necessària. Actuar contra la regla de submissió implica actuar contra la concepció autodestructiva de la llengua que els valencians han interioritzat, així com desvelar el seu caràcter i el seu paper essencial en la destrucció de la llengua.

BIBLIOGRAFIA ADELL, M., E. CARBONELL, J. V. CORTÈS, O. LUQUE, I. MANSANET i J. L. MELIÀ, (1997): «Informe de la Societat Valenciana de Psicologia sobre la realitat psicolingüística valenciana». Anuari de Psicologia, 4, pp. 93-120.

BOLLEN, K. i J. D. MEDRANO (1998): «Who llaure the Spaniards? Nationalism and Identifation in Spain». Social Forces, 77(2), pp. 587-622.

VAN COLLANI, E. i K. DRÄGER (2001): Binomial Distribution Handbook for Scientists and Engineers. Basel. Birkhauser.

68

Josep Lluís Melià