Aquest llibre ĂŠs de...
Entra a la web: www.elclubdelsmaleits.cat
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 1
05/07/12 09:38
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 2
05/07/12 09:38
Il·lustracions d’Àlex Omist
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 3
05/07/12 09:38
Estrella Polar Sèrie El Club dels Maleïts © del text, Gemma Lienas © de les il·lustracions: Àlex Omist © d’aquesta edició: 2012, Grup Editorial 62, s.l.u. Estrella Polar, Peu de la Creu, 4, 08001 – Barcelona www.estrellapolar.cat info@estrellapolar.cat www.elclubdelsmaleits.cat www.gemmalienas.com gemmalienas@gemmalienas.com Il·lustració i disseny de la coberta: Àlex Omist Maquetació: Tamara Sánchez Primera edició: setembre del 2012 Dipòsit legal: B.19.789-2012 Impressió: Liberdúplex ISBN: 978-84-9932-871-3 Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 4
20/07/12 17:43
A en Jordi, en Biel, la Itziar, la Mariona, la Isolda i en Solomon.
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 5
05/07/12 09:38
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 6
05/07/12 09:38
1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10. 11. 12. 13. 14. 15.
El primer dia Marcpower al rescat! Només en Flop m’escolta En Lluc i una tarda de merda El Club dels Maleïts Justícia! Volem justícia! En Nil i la por Marcpower al rescat! La meva germana té nòvio En Nil i un pla guerxo Anar per ase i tornar per ruc Marcpower al rescat! Un pla que no pot fallar Maleïdes germanes i maleïts germans N’hi ha que han nascut amb la flor al cul...
9 31 37 53 67 83 99 113 121 147 159 171 179 193 213
7
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 7
05/07/12 09:38
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 8
05/07/12 09:38
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 9
05/07/12 09:38
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 10
05/07/12 09:38
M’encantaria continuar al llit, mirant el sostre, però és impossible: el meu despertador diu amb xifres verdes que són les 7.10. O sigui, que ja passen deu minuts de l’hora de llevar-me i, a més, tinc la meva mare al costat que m’incordia: —Marc, lleva’t. Són les set tocades. Em sents, Marc? No et facis l’adormit. No em faig l’adormit. No ho estic. Només intento retardar el moment fatal: el de trobar-me per primer cop a l’institut. Per entendre’ns, estic encantat de no haver d’anar més a l’escola. Però em fa una mica de cosa pensar que vaig a un lloc que no conec, amb uns companys molts dels quals tampoc no conec i amb professors i professores totalment nous. Uf! Em noto la panxa estranya, com si hi volessin papallones per dins. I em noto el cul... el cul petit, suposo que ja m’enteneu. 11
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 11
05/07/12 09:38
La meva mare no té compassió de mi. Mai no en té. M’estira els llençols d’una revolada. —Amunt! —crida—. No vols pas arribar tard el primer dia, oi? No, no ho vull, penso, alçant-me. Encara seria pitjor arribar quan tothom està assegut a l’aula. Obriria la porta i tothom em miraria. I, segurament, la profe diria: «Marc Terrades, espera’t al passadís fins a la propera classe». Això és el que m’ha dit la meva germana que passa a l’insti quan arribes després de l’hora. Només de pensar la vergonya que deu fer haver-se d’estar una hora sencera al passadís a la vista de tothom, ja m’escagarrino. I si a més hi sumes que les faltes de puntualitat també influeixen en les notes, ni t’ho explico. La meva germana es diu Carlota. Té tres anys més que jo i mai no té el cul petit per res. Ella és perfecta. Jo, en canvi, de perfecte, no en tinc res; 12
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 12
05/07/12 09:38
més aviat sóc allò que en diuen un friqui. I en Lluc i en Nil, els meus dos millors amics, també. Sortint de casa, me’ls trobo que ja m’estan esperant per anar junts cap a l’institut. Em miren tots dos amb cara de víctimes disposades al sacrifici. —A veure si ens fan saltar els aparells —diu en Lluc, molt amoïnat, mentre desenganxa l’esquena del fanal en el qual estava recolzat—, o córrer els cent metres tanques pel pati o enfilar-nos per les cordes... —No, home, no. Anem a l’insti, no al circ. —Jo m’estimaria molt més anar al circ —diu en Lluc amb veu lúgubre. En Nil diu que anar al circ a mirar la funció sí, però a fer-hi el pallasso, no. —És clar que anar a l’insti tampoc no em fa gaire il·lusió —afegeix. Durant una estona caminem sense dir res, arrossegant els peus i xutant algunes de les fulles seques que ja comença a haver-hi per terra. Tot d’una, com un cicló, ens avancen per la dreta la Carlota i la Mireia, o sigui, la meva germana i la germana d’en Lluc, que són amigues de tota la vida i van al mateix curs. —Adéu, microbis —diu la Carlota, mentre la Mireia passa sense mirar-nos. 13
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 13
05/07/12 09:38
En aquell moment tinc una idea genial: potser si arribem amb elles, els de l’insti ens respectaran d’entrada i fora problemes. La Carlota i la Mireia tenen molt bona fama a tot arreu. Ja ho he dit abans: la Carlota és la bomba en patinet. I la Mireia, també. —Ei, venim amb vosaltres —els dic, estalonant-les. —Ni de conya, nano —diu la Mireia. —Tenim pressa, cagalló. La seva resposta ja m’hauria de fer sospitar que les coses no seran com a primària, que jo he crescut —en Nil i en Lluc també, és clar—, i que per a la Carlota ja no sóc el germà petit moníiiissim sinó el germà paparra de secundària. 14
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 14
05/07/12 09:38
—Adéu, simpàtiques —les acomiadem. La Mireia ens clava una mirada d’indiferència profunda. Nosaltres, tots alhora com si ens haguéssim posat d’acord, els fem un pet amb la boca. Tot i arrossegar els peus, aconseguim arribar a classe una mica abans de les nou. Localitzar la nostra aula és tota una odissea. Anem al segon pis, però no és allà. Potser hem mirat malament el tauler d’anuncis. Baixem altre cop a l’entrada. —És al tercer —avisa en Nil. —A veure si no saps ni llegir, Marc —em diu en Lluc. En Lluc és un bon paio, però de vegades pot ser
15
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 15
05/07/12 09:38
força repel·lent. Això passa perquè és un coco. Encara no ha suspès mai ni un examen, em sembla. —La culpa és d’aquesta taca —li dic mentre assenyalo el paper. —Au, anem, a veure si encara farem tard. Però quan arribem, la porta encara és oberta i, de dins, en surt un xivarri imponent. —Allí —dic, quan hi entrem. I assenyalo tres seients buits a la tercera fila. —Voleu dir que no estem molt endavant? —diu en Lluc, quan ja ens hem instal·lat. Una noia de la segona fila es gira i hi intervé:
—Depèn de com t’ho miris. De fet, la part del darrere de la classe comença a partir de la segona fila. 16
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 16
05/07/12 09:38
I ella sola es pixa de riure amb el que acaba de dir. Després d’això, ens ignora completament. —A mi tant se me’n dóna la fila —diu en Nil—. L’únic que vull és continuar assegut amb vosaltres... De fet, el que més m’agradaria al món és estar només tots tres a classe. A en Nil, això de conèixer gent nova li agrada encara menys que a en Lluc i que a mi. En aquell moment entra una dona de cabells arrissats i pantalons texans.
—Sembla simpàtica —diu en Lluc. —Primer A, seieu i escolteu. Ningú no sembla haver-la sentit. I si algú l’ha sentit, no li fa cas. —Voleu fer el favor de callar? —crida mentre clava cops amb la mà damunt la taula. 17
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 17
05/07/12 09:38
El terrabastall fa callar a tothom. A tothom menys en Lluc, que en veu baixa murmura: —Ho retiro: no em sembla gens simpàtica. La professora se’l mira amb cara de males puces, no sé si perquè ha parlat o, encara més exactament, pel que ha dit. Encreuo els dits i espero que la cosa no vagi més enllà. I no hi va. La professora ignora en Lluc i comença a parlar. Per sort, sembla que tant se li’n dóna quins llocs haguem triat. En Nil, en Lluc i jo ens mirem i respirem alleugerits: continuem asseguts tots tres junts. Victòria! Més tard, fem junts la valoració del matí. La cosa ha estat més tranquil·la del que ens havíem imaginat: no ens han caigut els bolis i els llapis per terra, no hem tingut cap discussió amb els pinxos de la classe —que es veu d’una hora lluny qui són—, no hem hagut de contestar cap pregunta, tret de dir el nostre nom i cognoms, cap noia s’ha fotut de nosaltres: ni de la panxa d’en Lluc, ni de la meva fila de nen de primària (què voleu? He de reconèixer que no tinc cara d’estar a secundària), ni... A mesura que van passant les hores, respirem més alleugerits. —Ei! M’estic traient la pedra que tenia a l’estómac —diu en Lluc, amb un somriure d’orella a orella. 18
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 18
09/07/12 20:34
—Hi tenies una pedra? —pregunta en Nil, bocabadat. —És clar que no, Nil. Ho deia en sentit figurat. —Ah! Ja ho caço —diu ell—. És una metàfora, oi? —Oi! En Nil no entén les metàfores. Només entén les coses tal com són. Per exemple, si li dius: «Posa’t a dos quilòmetres de mi, que fa molta calor!», ell és capaç d’anar-se’n moooooolt lluny, perquè es pren els dos quilòmetres al peu de la lletra i no com una manera de dir. I, per fi, sona el timbre del final de les classes del matí. Em sento tan rebé, que m’agradaria tirar l’estoig pels aires, però em dic a mi mateix: «Controla’t, Marc», com si fos la meva mare. —Ei! Us adoneu que tot ha anat com una seda? 19
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 19
09/07/12 20:34
No ens hem fet notar gens —diu en Lluc. —Ningú no ens ha castigat —afegeixo. —Ningú no ens ha pres el pèl —diu en Nil. —Genial! Res a veure amb el dia que vaig començar primer a l’escola... —dic. —Què va passar aquell dia? —pregunta en Nil. —No te’n recordes? —li pregunto, meravellat. En Nil fa que no amb el cap. Com pot ser que hagi oblidat una cosa com aquella? Jo no me n’oblidaré mai mentre visqui. —I jo tampoc —replica en Lluc—. Però ens ho expliques mentre anem cap al menjador, que em moro de gana. —No sabem on és el menjador —dic. —Jo sí —replica en Lluc—. El tinc localitzat. Seguiu-me. I tu, Marc, explica’ns què va passar. —Doncs... —dubto un moment abans de llançar-m’hi. No sé si tinc ganes de reviure l’incident. Encara ara em poso vermell només de pensar-hi. Finalment, decideixo explicar-ho. Al capdavall, són els meus millors amics. 20
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 20
09/07/12 20:34
—Doncs que érem a l’aula de música, que tenia aquelles rajoles de color vermell. No us en recordeu? —Home, de les rajoles, sí. Només fa dos mesos que hem deixat d’anar a l’escola. —Doncs érem tota la classe a l’aula de música i era el primer dia de primer de primària. I jo tenia molt pipí, perquè a l’hora de pati no havia tingut temps d’anar al lavabo. —És clar —diu en Lluc—, com que no tenies superpoders de superheroi no vas poder desaparèixer de la classe per anar al lavabo. —En aquella època no estàvem penjats dels còmics —li recordo.
21
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 21
05/07/12 09:38
Els còmics són la nostra obsessió. Ens encanten els còmics de superherois, des de Superman fins a Batman, passant per Spider-man. Ah! I també ens encanta Diamant l’Invencible, el superheroi més famós de la tele. —I què va passar amb el pipí? —pregunta en Nil, que ignora la nostra conversa sobre els còmics. —Doncs —dic—, que tenia moltes ganes de ferne i gairebé no em podia aguantar. I, aleshores, el ximple d’en Gómez... —Qui? —demana en Lluc. —Aquell nen que se’n va anar de l’escola a tercer —diu en Nil—. Un que tenia tota la cara plena de pigues. —Ostres, tu, quina memòria. Ja ni me’n recordava. —Doncs el ximple d’en Gómez va fer orelles d’ase a la profe de música i ella just en aquell moment es va girar i se’l va trobar amb els dos dits a l’aire. I a mi em va agafar un atac de riure que no podia parar. I ella va dir a en Gómez: «Es pot saber què fas?». I ell va dir: «Mmm... eh... d’això...». I al final va dir que estava fent el senyal de la victòria. I això va semblar que apaivagava la profe, que es va girar cap a mi, que m’estava petant de riure. I no només això: de tant que reia se m’havien escapat 22
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 22
05/07/12 09:38
unes gotes de pipí i els meus pantalons marró claret tenien una taca fosca a l’alçada de la bragueta. Em volia fondre de la vergonya que tenia i vaig maleir el fet que a primer ja no portéssim bates. I, aleshores, em va semblar que la profe em mirava la taca. I, abans no pogués dir res, vaig sortir corrents cap als lavabos sense ni demanar-li permís... —I? Què vas fer als lavabos? —M’hi vaig amagar una bona estona. Al final, com que no se sentia res ni semblava que ningú hagués de venir, em vaig treure els pantalons i els calçotets... —Et vas despullar? —Doncs, sí. I vaig posar els pantalons a sota de l’aire calent d’eixugar-se les mans. I al cap de poca estona, la taca ja no es veia. I em vaig tornar a posar els pantalons... 23
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 23
05/07/12 09:38
—I els calçotets? —Els vaig plegar i els vaig guardar a la butxaca... —Anaves sense calçotets? —Sí. Què passa? I quan es va acabar la classe de música, me’n vaig anar a la nostra aula. I ja està. —Doncs jo no ho sabia, això del pipí. —Ni jo tampoc —diu en Nil—. I tu potser te’n recordes perquè vas passar molta vergonya. La meva psicòloga diu que moltes coses de la vida les recordem perquè van associades a una emoció molt forta. —Ostres! —dic—. Doncs ja sé què hauré de fer per recordar les lliçons d’història —se m’acut. —Enamorar-te —se’n burla en Lluc—. L’amor és una emoció molt forta, no? Som a la porta del menjador i anem cap a la cua. —En tot cas, el primer dia de secundària no té res a veure amb el de primària. —No. Ha estat una bassa d’oli. 24
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 24
05/07/12 09:38
Els altres dos estan d’acord amb mi. —Encreuem els dits perquè tot continuï igual —diu en Lluc agafant una de les safates metàl·liques per al menjar. En Nil i jo, darrere d’ell, fem el mateix i anem passant per davant del taulell on ens serveixen puré de verdures amb crostonets de pa de primer, carn arrebossada amb patates fregides de segon i préssec. Just quan estan acabant de posar-me la fruita a la safata i em disposo a seguir en Nil i en Lluc per buscar una taula, m’adono que el meu peu dret trepitja una cosa llefiscosa. —Ecs! —dic. Però no puc afegir-hi res més, perquè el peu em patina i la cama dreta, seguint el peu patinador, comença a obrir-se perillosament. «Ai, que caic», penso. I deixo d’aguantar la safata del menjar amb les dues mans perquè 25
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 25
05/07/12 09:38
una la necessito per recolzar-me a l’espatlla d’en Nil, que, enganxat per sorpresa, fa un bot i perd l’equilibri. Just abans de caure de cul a terra, encara tinc temps de veure com en Nil, aguantant la safata també només amb una mà, s’agafa del braç d’en Lluc, amb tan mala fortuna que l’arrossega en la seva caiguda. I cauen l’un damunt de l’altre just al meu costat, en el moment en què sento que alguna cosa m’acaba d’aterrar sobre el cap i una pasta de color verd em rellisca per la cara.
En Nil i en Marc, fets un embolic de braços i cames, gemeguen. I jo encara tinc temps de veure totes les patates fregides volant pels aires, mentre les tres safates metàl·liques del menjar cauen a terra amb un terrabastall gens harmoniós. 26
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 26
05/07/12 09:38
I aleshores comença un enorme rebombori al menjador: tothom riu, crida i, sobretot, pica amb els coberts contra les safates, que ressonen com esquellots. «Si algú no s’havia adonat que havíem caigut, ara tothom ho sap», penso. Em sento el cap com si fos un timbal, com si tothom hi estigués picant al damunt. Em fa vergonya mirar al meu voltant. I també me’n fa mirar-me els meus amics. Ara mateix em deuen voler assassinar, perquè, al capdavall, la culpa de tot ha estat meva. M’armo de valor i els miro. En Nil i en Lluc m’observen amb cara de peix passat. La mateixa que dec fer jo. Amb un mocador de paper, miro de netejar-me el puré de verdures dels cabells i de les galtes. En Lluc comprova el funcionament del seu turmell esquerre; per la cara que fa, se’l deu haver torçat. Ni en Nil ni en Lluc ni jo hem gosat encara alçar els ulls, però com que no podem passar-nos la resta del dia asseguts a terra, empastifats de menjar, faig el cor fort i miro enlaire, disposat a aixecar-me. I no diríeu mai dels mais què veig! La traïdora de la Carlota a primera fila clavant cops a la seva safata com si s’hagués tornat lirona i no tingués res més a fer a la vida! Quin cop tan baix! Això sí que no m’ho esperava. 27
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 27
05/07/12 09:38
A més, la secundària en pes continua celebrant la nostra manca d’habilitat amb cops de forquilla sobre la xapa de les safates.
Completament derrotat, em giro cap als meus amics i veig que en Lluc gairebé està groc d’angúnia. Miro cap on mira ell i hi veig la Mireia, la seva germana, fent exactament el mateix que la meva. Totes dues piquen i riuen com si no ens coneguessin de res. En aquell moment, tot el menjador en pes udola: —Uh, uh, uh, uh!... En Nil em mira: —Ostres, Marc, ara sí que necessitaríem els superpoders d’en Marcpower. —Nano, tant de bo fos possible... —li dic. I, sense saber com, em trobo una escombra a la mà. 28
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 28
05/07/12 09:39
—Au —diu una de les cuineres, que està donant un recollidor a en Nil i una galleda a en Lluc—. Ja ho podeu netejar tot. Ens aixequem com si estiguéssim baldats. A mi, per descomptat, em fa mal tot el cos, no sé si de la patacada o de la vergonya. Comencem a escombrar i a fregar enmig dels aplaudiments frenètics del menjador; es veu que la nostra imatge amb els estris de neteja encara els excita més. Per postres, veig que la Carlota i la Mireia es miren i fan gestos que volen dir «escombra que escombra», i es peten de riure. La cuinera que ens ha posat a netejar s’encara amb la gent del menjador i crida: —Feu el favor de callar! De mica en mica, les riallades insultants es van fonent fins que desapareixen del tot.
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 29
05/07/12 09:39
060-103634-GERMANA MALEIDA ok.indd 30
05/07/12 09:39