L'art llevantí: estudi de les pintures de la Cova dels moros

HISTÒRIA DE L'ART

L'ART LLEVANTÍ ANÀLISI DE LES PINTURES DE LA COVA DELS MOROS

PROPOSED

BY ETHAN PEREZ

GERARD JOVER

L’art llevantí: la Cova dels Moros Gerard Jover Santos

L’ART LLEVANTÍ. ESTUDI I ANÀLISI DE LES PINTURES DE LA COVA DELS MOROS SITUACIÓ TOPOGRÀFICA

La peça analitzada es troba actualment exposada al quart aparador del Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona), a cavall entre la sala dedicada a les cultures del paleolític superior (sala 2) i el neolític (sala 3).

DESCRIPCIÓ DE L’OBJECTE

La pintura analitzada –que és una clara mostra de la mentalitat dels darrers pobles caçadorsrecol·lectors– forma part d’un conjunt artístic elaborat amb una evident intencionalitat instructiva, il·lustrativa o, fins i tot, màgico-religiosa. Es tracta de tres cérvols naturalistes en tinta plana roja originàriament acompanyats d’un bòvid i d’alguns arquers que acabarien de dotar la mostra d’un significat narratiu complert. Tot i això, els animals apareixen a la composició sense la presència de l’home com a caçador, sinó sols i en diverses actituds: estàtics, en estat d’alerta i fins i tot en acció de pastura. Les imatges exposades representen, en aquest sentit, figures zoomorfes estàtiques (i parcialment dinàmiques) de petites dimensions, orientades en diferents direccions: la primera (esquerra) està orientada horitzontalment cap a la dreta, amb el cap lleugerament elevat i còmodament ajaguda; la segona (central) es troba dreta i enfocada cap a l’esquerra, mentre que la darrera –de mida sensiblement inferior a les dues anteriors– es troba en posició, probablement, de pasturatge.

Fig. 1. Conjunt pictòric de la Cova dels Moros. Font: elaboració pròpia.

2

L’art llevantí: la Cova dels Moros Gerard Jover Santos

Com en la majoria de l’art rupestre postpaleolític, la pintura es realitza en grans murals de roca situats en abrics, fet que els hi proporciona una major visibilitat i, per contra, una major exposició als elements. El cromatisme, com podem veure a la imatge, és reduït: s’empren colors plans sense gradació i destaca l’aplicació de pigments rojos obtinguts majoritàriament dels òxids de ferro i del manganès. Tal com s’aprecia, les pintures no es troben barrejades, per la qual cosa diem que no existeix la bicromia, ni la policromia, ni tan sols la gradació de tonalitats. Cal tenir en compte, certament, que en aquestes representacions el moviment esdevé un aspecte essencial, per la qual cosa observem un alt predomini de la diagonalitat i, fins a un cert punt, de la perspectiva torta, que consisteix a mostrar el cos de perfil tret d’algunes parts que es col·loquen en posició frontal. S’observa, tanmateix, que la representació es redueix a les línies essencials, és a dir, a les característiques que identifiquen l’animal i les seves actituds, eliminant la resta de detalls a excepció de les orelles, les peülles i les grans cornamentes. A nivell general, aquestes figures –que presenten una estructura estilitzada i esvelta– constitueixen una excel·lent mostra del conjunt rupestre llevantí, ja que, per la seva situació, aquests jaciments (situats en abrics rocosos, coves, escletxes o barrancs) presenten una mala conservació i acostumen a ser inaccessibles per al gran públic.

ATRIBUCIÓ CRONOLÒGICA I CULTURAL

El conjunt s’emmarca dins de l’Epipaleolític-Mesolític i Neolític, una etapa en què l’home practicava una economia d’ampli espectre i disposava d’una tecnologia especialitzada pròpia dels primers caçadors-recol·lectors holocènics que ocuparen la franja oriental de la Península Ibèrica entre els 8.000 i els 5.500 anys abans del present. No obstant, un dels principals problemes que planteja aquest art és precisament la cronologia, ja que no hi ha coneixement exacte de quan sorgí. Es contemplen distintes possibilitats: unes estableixen el seu origen i desenvolupament en el paleolític, d’altres el consideren epipaleolític o mesolític i, per últim, estan els qui ho integren al neolític. Malgrat tot, els estudis més recents li atribueixen un origen indiscutiblement epipaleolític (10.000-5.000 aC).

El conjunt pictòric fou descobert per l’arqueòleg Joan Cabré l’any 1903 1 i va ser el primer a rebre la denominació d’art rupestre llevantí. El conjunt de pintures es va localitzar a la Cova dels Moros, situades al barranc de Calapatar de Cretes (Matarranya, Aragó) 2 i Poc després del descobriment, Cabré, juntament amb l’arqueòleg francès Henri Breuil, localitzà, a una distància de dos-cents metres, el barranc dels Gascons, un nou abric amb pintures rupestres datades entre el 6.000 i el 3.500 aC. 2 Una nova iniciativa de la Comarca del Matarranya, amb el suport del Ministeri de Cultura, permet tornar a veure l’abric tal com era d'una manera virtual amb tecnologia tridimensional. A través d’una visita in situ es pot veure com era l'abric en l'època en què van ser fetes les pintures, i quan es van descobrir a inicis del segle XX. 1

3

L’art llevantí: la Cova dels Moros Gerard Jover Santos

a partir d’aquest fet, la cavitat es va veure inclosa dins de la categoria de «Bé d’Interès Cultural» per decisió del Departament de Cultura i Turisme de l’Aragó. Amb tot, els tres cérvols, juntament amb altres objectes, van ser extrets de la roca per iniciativa del propi Cabré i venuts a la Junta de Museus de Barcelona pel valor de 14.000 pessetes, l’equivalent a 84,14 dels actuals euros. Aquesta actuació, que va tenir lloc l’any 1918, no va estar exempta de polèmica, doncs arqueòlegs i paleontòlegs de distintes procedències com el català Bosch Gimpera o l’alemany Obermaier van criticar durament aquesta pràctica que, segons ells, mancava de tota ètica i respecte a l’art.

L’ART LLEVANTÍ L’art llevantí és un estil artístic únic de la zona est de la península Ibèrica que es troba distribuït entre els territoris d’Osca i d’Almeria, el sud de Catalunya i en algunes zones de l’interior peninsular com Terol, Conca i Jaén. Les evidències registrades, expressades fonamentalment en pintures, es localitzen en abrics rocosos, en balmes i en alguns congostos de les serralades prelitorals, superfícies exteriors on la llum del sol i els agents atmosfèrics constitueixen dos factors perjudicials pel que fa al seu estat de conservació. L’art llevantí –avui declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO– presenta una indubtable originalitat envers altres cercles artístics prehistòrics, tant des del punt de vista tècnic o compositiu, com temàtic, doncs les figures es realitzen en dues fases: una primera on, amb un traç més o menys gruixut, es perfila el contorn de la imatge, i una segona on es pinta l’interior de la figura amb tinta plana de tonalitats marronoses, vermelloses, taronjoses i excepcionalment blanquinoses. La presència de tonalitats negres i fosques s’obtenien a partir del carbó vegetal i, a mode d’aglutinant, s’empleaven grasses animals i resines vegetals.

La temàtica d’aquest art és diversa i presenta un gran ventall de formes i expressions que ens apropen a les comunitats llevantines i a les seves formes de vida: al repartiment del treball, a les escenes domèstiques i fins i tot al seu món simbòlic, així com també al seu entorn i als seus sistemes de subsistència. És en aquest context on, a diferència de l’art paleolític, la figura humana3 assoleix la qualitat de protagonista i s’erigeix, en molts casos, el tema principal i el centre de la composició. D’aquesta manera, és fàcil comprovar, diu Francesc Jordá Cerdá, «que tant l’home com la dona apareixen representats als frescos llevantins, i que el nombre de figures masculines supera, amb escreix, al de les femenines» (Cerdá, 1975: 1). Probablement la figura femenina, afegeix, no fou un tema predilecte pels 3

A nivell general, la figura humana es representa nua del tòrax i algunes vegades amb una espècie de pantalons.

En algunes ocasions, no obstant, se sol veure el sexe i, en certa ocasió, es troben representacions fàl·liques.

4

L’art llevantí: la Cova dels Moros Gerard Jover Santos

artistes llevantins, tot i que per això no podem atorgar a aquest col·lectiu una posició secundària. Com a tendència general, trobem associades a la virilitat les tasques de cacera en què l’home sol aparèixer com a arquer, o bé formant part d’una escena bèl·lica com els escamots. Ans al contrari, les dones solen aparèixer de manera col·lectiva, acompanyant a altres dones en escenes agrícoles, domèstiques o religioses, com és el cas de les danses sacres. Un tercer bloc temàtic, que il·lustraria la diversitat de la zona compresa per aquest art, seria la representació de la fauna, que acostuma a ser l’objecte de la representació a partir d’escenes –com és el cas de la pastura o de la caça– i de retrats. Els animals representats en l’art llevantí són principalment cèrvids, caprins i en últim terme bòvids, tots els quals s’acostumen a traçar de perfil a excepció de certs elements dibuixats frontalment com les banyes i les peülles. Per tal d’assolir una concepció més esquemàtica, es redueixen els trets anatòmics, precedint, d’aquesta manera a la pintura esquemàtica del II mil·lenni aC. Un dels aspectes més interessants de les representacions llevantines, més enllà de la funció o el significat que poguessin tenir en el seu origen, era la necessitat d’expressar, mitjançant l’art, el món conegut, les inquietuds dels seus autors o les seves aspiracions, així com també la voluntat de deixar una empremta del seu món a les generacions futures4. Convé posar de relleu, així mateix, que els diferents distintius que es desprenen de cada representació –armes, vestits o guarniments– han de relacionar-se amb l’estatus social de cada individu, i que les dimensions o els ornaments luxosos poden ser elements representatius d’una certa preeminència social pròpia dels caps de caça, dels herois de les tribus o inclús de les famílies, grups i clans concrets. Els instruments representats a les il·lustracions solen ser, doncs, fletxes, pals, buiracs, bosses i altres instruments bèl·lics i de caça que responen a uns coneixements estratègics i tàctics molt propers a la disciplina militar (formació de bàndols, repartiment de tasques, distribució dels arquers etc.). Aquests objectes apareixen sempre associats a la figura humana i ens permeten recollir una certa informació sobre com els llevantins feien la guerra i la manera com organitzaven els rituals. Val a dir, finalment, que l'intent de distribuir els elements de la composició en l'espai, tant com la repetició de la temàtica i la continuïtat dels llocs escollits, obliga a pensar que no van ser pintades únicament per plaer o per necessitat estètica, sinó per representar assumptes de caràcter narratiu que tracten de la vida a la tribu i de les relacions i vincles que justificarien l’aparició de grups humans immersos en activitats col·lectives de gran transcendència cerimonial.

Algunes teories, com les de l’historiador Vicente Moreno Cullel, apunten a què moltes de les pintures llevantines, sinó la gran majoria, tenien un sentit pràctic i espiritual, tot i que la hipòtesi més acceptable és la de suposar que eren representacions vinculades amb possibles santuaris de caçadors.

4

5

L’art llevantí: la Cova dels Moros Gerard Jover Santos

REFERÈNCIES DOCUMENTALS «Arte rupestre del calapatà: roca dels moros y dels gascons». Puyalón de Cuchas, 2014.

Disponible a: <https://bit.ly/2L27eiN>.

CERDÁ, Francisco Jordá. «La sociedad en el arte rupestre levantino». SAGVNTVM. Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, 1975, 11: 159-184.

MORENO CULLELL, VICENTE. «Les pintures llevantines». Sàpiens.cat, 2010.

Disponible a: <https://bit.ly/2IQzTem>.

TEJADA, Anna Alonso; GRIMAL, Alexandre. «El Arte Levantino: una manifestación pictórica del epipaleolítico peninsular». Serie arqueológica, 1999, 17: 43-76.

6