Suplemento AraEmprenem

ara.cat DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

El turisme de braçalet arrela En els últims anys, aquest polèmic model nascut al Carib s’ha fet un forat a les Balears i a Catalunya

Amb aquest número, l’’Emprenem’ comença vacances d’estiu. Hi tornem al setembre!

http://emprenem.ara.cat

02 e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

La setmana Mario Draghi PRESIDENT DEL BCE

“Si no ets honest, s’acaba el negoci” cada dia?

No gaire, no més d’una hora. e iPhone o Blackberry?

Actualment, un iPhone. e ¿Serveixen d’alguna cosa els dinars de negocis?

Sí, especialment en la nostra cultura. e A part del seu habitatge i dels estudis, quina és la despesa més important que ha fet mai?

De què li ha servit el que va estudiar?

Qüestionari

M’ha donat una estructura mental i confiança en les decisions. e

Jesús Turró (BARCELONA, 1952) PRESIDENT DE GESEME

Per quin motiu canviaria de feina?

e Quina va ser la seva primera feina?

Dependent a la secció de llibreria a Jorba Preciados durant la campanya de Nadal. e A què es dedica actualment?

Dirigeixo amb el doctor Espinós el servei d’endoscòpia digestiva a la clínica Teknon i presideixo Geseme, dedicada a la prevenció de riscos laborals. e

No m’agradaria canviar de feina. e Té algun ídol? Quin?

Montse Arau. e Digui el nom d’algú que estigui sobrevalorat.

Molts polítics que penso que s’aprofiten dels seus càrrecs. El temps els posarà a tots al seu lloc. e

Les cares de la setmana

La inversió en material per a l’empresa. e

e El president del Banc Central Europeu (BCE) ha anunciat que els tipus d’interès seguiran baixos durant “un llarg període de temps”. Fins ara, el BCE no avançava quines serien les seves decisions a mitjà i llarg termini, però Draghi ha volgut demostrar el compromís del BCE per impulsar l’economia, dintre dels límits que li imposa el mandat del banc, que l’obliga a fixar-se únicament en la inflació.

Antonio Carrascosa DIRECTOR GENERAL DEL FROB

e Per increïble que sembli,

Metge. e

Intentar ser feliç i fer feliç els altres. e

Quants metres quadrats té el seu despatx?

Quina habilitat és imprescindible per fer negocis?

És molt petit, uns nou metres quadrats. e

Ser honest. Si no ho ets, s’acaba el negoci. e

De quina decisió del passat es penedeix?

Què és el pitjor que ha de fer a la seva feina?

l’Estat ha decidit encarregar nous estudis externs per saber quina és la situació real de CatalunyaCaixa i Novagalicia, les dues entitats nacionalitzades que no cotitzen a la borsa.

L’Estat pagarà 700.000 euros per cadascun d’aquests estudis.

Es dóna el cas que encara no s’han presentat els últims estudis que s’havien encarregat a firmes externes amb el mateix objectiu.

M’hauria agradat estudiar més quan era jove. Ara t’adones que la formació és fonamental. e

Quan has de donar una mala notícia, tant en l’àmbit mèdic com laboral. e

Paul Deneve

És d’esquerres o de dretes?

NOU DIRECTIU D’APPLE

Quantes hores passa cada dia a l’oficina?

Jo diria que sóc més aviat d’esquerres, amb la part bona de la dreta.

Siguis del partit que siguis, però, el que cal és treballar i tirar el país endavant.

Quan era un nen, què volia ser de gran?

Unes deu o onze hores. e Quanta estona parla per telèfon

¿Té alguna mania o costum que no trenqui mai?

Dilbert

e Apple ha anunciat el fitxatge de Paul Deneve, fins ara conseller delegat de la casa de moda Yves Saint Laurent.

L’executiu francès tindrà el càrrec de vicepresident i liderarà projectes especials, sota la supervisió directa de Tim Cook, CEO d’Apple. El gegant tecnològic consolida així la seva aposta per una imatge d’alta qualitat i disseny enmig dels rumors que indiquen que aviat presentarà un rellotge.

DISTRIBUÏT PER ANA MUR - WWW.CREATIVESERVICES.ES

DIRECTOR CARLES CAPDEVILA __ COORDINADOR ÀLEX FONT MANTÉ __ DISSENY CRISTINA CÓRDOBA__ LLENGUA ALBERT PLA __ COMPAGINACIÓ YOLANDA LOPEZ, RICARD MARFÀ, RAQUEL BASEIRIA, IDOIA VALLVERDÚ, RICARD VILADRICH__ REDACCIÓ IGNASI PUJOL, TONI GARGANTÉ, ELENA FREIXA, ANDREA RODÉS, DANI SÁNCHEZ UGART, VICENÇ MOLINÉ __ COL·LABORADORS CHRISTIAN DE ANGELIS, PILAR RIAÑO, JORDI SABATÉ, BEATRIZ ARIAS, DANIEL ROMANÍ.

ARA c/ Diputació, 119 08015 Barcelona telèfon: 93 202 95 95 correu electrònic: info@ara.cat

e 03

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

Opinió Perspectiva

Empatia

Josep Oliver

Jordi Alberich

El ‘put’ de Draghi

Optimisme prevacacional

e

la conferència de premsa de dijous posterior al consell del BCE, en què es va decidir mantenir el preu del diner en el 0,5%, Mario Draghi va fer una declaració inusual. Va advertir que els tipus podrien baixar si l’economia europea no agafava embranzida. Però, en especial, va anunciar que el BCE mantindria els tipus d’interès en nivells baixos per un llarg període de temps i, en tot cas, fins que fos necessari per a la recuperació. Aquesta declaració no el compromet, ja que si l’economia millorés més del que ara es pensa, podria modificar la seva política sense problema. Per tant, a què respon aquesta sobtada transparència sobre les futures intencions del BCE? La resposta la tenim en el que va passar immediatament en els mercats financers, amb millores dels preus dels actius i reducció de les primes de risc als països del sud.

La seva inusual afirmació s’ha El BCE ha d’interpretar en el context del que va explicitar, també públicament, anunciat que el seu homòleg americà, Ben Bermantindrà nanke, quan va postular que la mibaixos els tipus llora de l’economia americana feia aconsellable començar a pensar d’interès per a retirar estímuls monetaris ja a fitranquil·litzar nals d’aquest any i, si es confirmés els mercats el curs actual de l’activitat, retirarlos definitivament l’estiu del pròxim exercici. Aquesta possibilitat va provocar un terrabastall en els mercats financers dels països emergents i, també, a les borses i els mercats de deute d’Occident, amb pèrdues notables en els índexs borsaris i davallades rellevants de les divises de Turquia, Sud-àfrica i altres països semblants. El que ha volgut assenyalar el BCE és que els inversors a l’eurozona han d’estar tranquils. Que la important liquiditat injectada pel BCE i els baixos tipus d’interès no es veuran negativament afectats pel que pugui fer la Reserva Federal. I que, per tant, els inversors en els mercats europeus poden continuar gaudint d’unes condicions monetàries molt favorables per continuar endeutant-se a baix preu i col·locar el seu efectiu en actius de més risc, com per exemple el deute públic espanyol. Aquesta mesura té també raons estrictament domèstiques. Els mercats estaven preocupats per la inestabilitat política grega i portuguesa. e Josep Oliver és catedràtic d’economia aplicada de la UAB

A

e fa unes setmanes, el govern espanyol sembla decidit a fer-nos començar les vacances ben animats per com evoluciona l’economia. El seu optimisme es fonamenta en tres variables: la creació d’ocupació en els darrers mesos, l’estabilitat de l’euro i el canvi en la política europea que abandona l’aposta radical per l’austeritat. És cert que hi ha motiu per un cert alleujament, ja que, de moment, hem evitat el pitjor. Però els equilibris encara són molt fràgils, com hem pogut comprovar aquesta setmana, en què un petit ensurt a Portugal ha fet trontollar els mercats, ens hem assabentat que 7 milions de treballadors espanyols no arriben ni a mileuristes i que el sou més recurrent és el de 15.000 euros bruts a l’any.

Per això, prefereixo pensar en altres aspectes positius. El primer,l’aturhaarribatamésd’un25% en un país on la població immigrant, Una taxa d’atur en certes comunitats, arriba al 20%. superior al 25% Malgrat tot, la convivència ciutadai un 20% na és molt notable en pobles i ciud’immigrants tats. L’estat del benestar, les famílies i les xarxes de voluntariat no han trencat permeten mantenir aquesta harmola convivència nia en situacions extremes. Potser ciutadana som una societat més cohesionada del que creiem nosaltres mateixos.

Hi pensava veient el conflicte social que el matrimoni homosexual ha ocasionat a França, un país tradicionalment admirat pels seus valors republicans i que pateix novament d’aldarulls en el món immigrant, reclòs en unes banlieues molt degradades. Res d’això succeeix a casa nostra.

La segona, el nostre món productiu segueix exportant. Malgrat la nostra escassa tradició internacional, els greus problemes de finançament i un euro tan fort, anem guanyant posicions en els mercats globals.

La llàstima segueix sent aquest deute que ens paralitza, i la crisi política que enterboleix el futur. Perquè si la política sabés conduir la demanda ciutadana a través d’una millor democràcia i les empreses disposessin de més i millor crèdit, la resposta de ciutadans i empreses seria magnífica i vindria a demostrar que, digui el que digui el nord d’Europa i part de les nostres elits, l’esforç de modernització dels darrers temps ha estat molt notable. Bon estiu! e Jordi Alberich és economista

D

04 e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

A fons

El polèmic ‘tot inclòs’ tr El ‘tot inclòs’ va ser un invent dels hotelers balears al Carib, però des de fa poc també l’han implantat a casa. Els crítics diuen que perjudica el negoci, i el comerç de la zona comença a perillar. Però els turoperadors ho imposen i els hotelers es resignen TEXT JAUME PERELLÓ

l Bernd i l’Ulli arriben tots carregats a l’aeroport de Palma.

Tenen dos fills bessons, el Louis i el Michael, de 8 anys d’edat. Busquen la guia receptiva del seu turoperador, entre els milers de passatgers que desembarquen un dissabte al migdia a Son Sant Joan, un dels aeroports més transitats d’Europa durant els mesos d’estiu.

Una de les moltes jovenetes uniformades que van de bòlit amunt i avall de la planta d’arribades exhibeix un cartellet i marca el camí cap a l’autocar. La de l’Ulli és una dels milers de famílies que passaran una quinzena a les Illes aquest estiu. “Fa molts anys que venim. Bé, de fet jo ja venia de vacances amb els meus pares”, diu Bernd.

“Mallorca forma part de la nostra vida”.

L’Ulli i el Bernd han contractat un paquet sota la fórmula del tot inclòs.

All inklusive, com diuen ells. “És el tercer any que el comprem. Ens hi resistíem una mica al principi.

Nosaltres érem de llogar cotxe i fer excursions, però amb els fills acabes passant moltes hores a l’hotel. No ho sé, és còmode”, diu l’Ulli, que explica que han pagat per tots quatre “1.800 euros per 14 dies, vol inclòs”. “A Alemanya les coses no estan com diu Merkel. Jo tinc una minifeina i cobro molt pocs diners. El meu home té el salari reduït.

Saber el que ens costaran les vacances és essencial”, afirma mentre puja a l’autocar que els conduirà fins al Port d’Alcúdia, al

E

➧➧➧ El primer ‘tot

inclòs’ el va construir l’hotelera Barceló el 1985 a la República Dominicana

➧➧➧ A tres de les

principals zones turístiques mallorquines ja suposa quasi el 50% de l’oferta

nord de Mallorca.

Segurament aquesta és una de les principals raons de l’èxit del tot inclòs. “Per uns 150 euros més per persona i setmana pots passar de la pensió completa al tot inclòs, i això suposa que pots consumir tot el que vols a tota hora”, explica un portaveu de la central de vendes de Lowcost Holidays.

Conseqüències

Però no tot són flors i violes. Des de la seva implantació a les Balears a finals dels 90 i la seva eclosió durant els primers anys de la dècada del 2000, el tot inclòs ha tingut importants conseqüències sobre tots els negocis que envolten un hotel i que el sector turístic denomina “oferta complementària”.

Alfonso Díez és un lluitador incansable. Va arribar a Mallorca amb 20 anys, i ara en té 60.

Coneix bé el sector turístic perquè hi ha treballat sense parar durant quatre dècades. Fa dos anys, va

haver de “malvendre” una de les cafeteries de la cadena Cheers, de la qual era copropietari. “Va ser un cop molt fort. Una renúncia. Vaig haver d’admetre que estàvem perdent el que havia sembrat amb molta suor durant quaranta anys. I tinc clara la principal causa: el tot inclòs”, afirma amb dolor.

Són les 13.30 hores.

Passegem amb l’Alfonso pels carrers del Port d’Alcúdia, on té dues cafeteries més. “Mira aquell bar”, diu mentre saluda el propietari, que seu davant del portal esperant que algú hi entri. No hi ha ningú. “Fa uns anys, els turistes solien tenir mitja pensió, i a l’hora de dinar venien a picar alguna cosa i a beure una mica.

Havien esmorzat molt i no feien una gran menjada, però ens anava molt bé. Avui, són dins l’hotel”, sentencia. És cert: les piscines dels complexos del Port d’Alcúdia i de la zona veïna de Can Picafort són plenes durant hores.

“N’hi ha que no surten de l’hotel”, afirma Biel, propietari d’un petit supermercat a segona línia. “I si surten de l’hotel i van una estona a la platja, no compren. Abans del tot inclòs, podies vendre cerveses i refrescos als turistes que anaven al mar. Ara molts s’estimen més caminar 20 minuts i tornar al seu hotel a buscar la beguda”, diu aquest petit empresari. “Hem perdut un 40% de les vendes, sense comptar la davallada per la crisi”.

Per la seva banda, el Bernd i l’Ulli ja han arri-

A FAVOR “És el que vol el client” Imma Benito Gerent de la Federació Hotelera de Mallorca e 01 Per què triomfa el tot inclòs?

És un producte més. Els hotelers tenen les seves instal·lacions a disposició dels clients, i canvien els gustos i les necessitats. En aquest context va néixer el tot inclòs. e 02 Hi ha clients que, si no fessin tot inclòs, es quedarien a casa?

La situació econòmica no és la millor per a tothom. I per a algunes famílies, saber quant els costarà el viatge pot ser crític a l’hora de decidir si marxen de vacances o no. No tenir el tot inclòs seria quedar fora del mercat, i no crec que ens ho puguem permetre. e 03 Segueix pujant aquest tipus d’oferta?

El tot inclòs va créixer fins al 2011, després s’ha aturat. Podria significar que el producte ha assolit el seu sostre. El que és important destacar és que els hotelers no són els que promouen aquesta fórmula. Només responen a les demandes diverses dels visitants.

e 05

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

riomfa a les Balears bat a l’hotel. El seu autocar ha anat repartint els viatgers als diferents allotjaments de la zona, i ara ja només queda una cua, la del check-in. Com tots els que han comprat el tot inclòs, quan fan el registre són marcats amb una polsera de plàstic (perquè pugui resistir l’aigua). No se la poden treure fins al final de la seva estada. Els permet acudir a tots els punts de distribució de menjar i beguda que hi ha a l’hotel i servir-se. Molts dels que prenen el sol tenen algun plat o tassa de plàstic a prop seu. Per no haver de fer viatges, molts agafen diverses racions.

Dependència

Imatge del Port d’Alcúdia, al nord de Mallorca, on el comerç i els restaurants que hi ha al costat dels hotels tot inclòs estan buits. ENRIQUE CALVO

EN CONTRA “És desgraciar el turisme“ José Tirado President de l’Associació de Comerciants Turístics e 01 On i quan es crea el tot inclòs?

És una fórmula que s’inventaren al Carib i que després els turoperadors ens han volgut imposar aquí perquè els suposa un negoci afegit. Cobren una mica més per tenir els turistes dins l’hotel, i aleshores ja no surten. e 02 Quines conseqüències té sobre l’oferta complementària?

Les pèrdues generades als negocis del voltant arriben al 40% en els darrers deu anys. Sense comptar l’efecte de la crisi. e 03 Com es pot resoldre la situació?

Hi ha petits hotelers disposats a dialogar. Però les grans companyies són prepotents i no en volen ni sentir parlar. Una experiència turística no és estar tancat dins una gàbia, sinó conèixer llocs i gent. O les autoritats s’hi posen, o desgraciarem el turisme i això seran parcs temàtics.

El director de l’hotel on s’allotgen el Bernd i l’Ulli accedeix a parlar, però demana no ser identificat. “No tinc permís de la companyia –diu–. Jo només us puc dir que el tot inclòs és una imposició que ens fan els turoperadors europeus. Ells volen aquest producte, perquè els clients el demanen. I avui dia encara tenim molta dependència d’ells a l’hora de comercialitzar els nostres establiments.

Per tant, només qui pot diu que no. En aquesta zona [Port d’Alcúdia] ha crescut molt”, conclou.

Molt a prop d’on s’estan el Bernd i l’Ulli hi ha l’empresa hotelera que regenta Jaume Cladera.

Va ser conseller de Turisme als vuitanta i li va tocar posar ordre en un sector que havia crescut de qualsevol manera durant la dictadura. Els seus dos decrets, coneguts com a Cladera I (1984) i Cladera II (1987), s’estudien a la universitat. Van marcar una època. Cladera es mira el turisme amb perspectiva.

I parla clar: “No conec cap hoteler familiar o companyia de mida mitjana que vulgui tenir-ho tot inclòs. El problema és un altre. És si et pots permetre no oferir-lo. Però a l’hoteler de tota la vida li sembla un absurd”, diu.

Cladera afirma: “La conseqüència més important que té aquesta fór-

➧➧➧ Per uns 150

euros més per persona i setmana es pot consumir tot el que es vol i a tothora

➧➧➧ El comerç que

hi ha al costat d’hotels d’aquest tipus xifra en un 40% la pèrdua del negoci

➧➧➧ Els hotelers

reconeixen que no els dóna beneficis, però estan en mans dels turoperadors

mula és que provoca que els turistes passin més hores dins els hotels. Evidentment, redueix la seva presència a l’exterior, i per tant el seu consum davalla. Però és que encara hi ha una cosa molt més greu, i és que el visitant renuncia a determinades experiències com passejar, conèixer els centres històrics o la zona de botigues”.

El tot inclòs va créixer ininterrompudament des del 1998 fins al 2011. No n’hi ha dades globals, però tres de les principals zones turístiques de les Balears per nombre de llits –el Port d’Alcúdia, Can Picafort i Palmanova– podrien tenir ja el 40% o el 50% de les seves places comercialitzades amb aquesta fórmula.

L’any 2012, segons dades de la Federació Hotelera de Mallorca, va baixar un 7%. El primer cop en 15 anys.

Les Balears, comunitat impulsora del turisme per excel·lència, també disposa d’equips pluridisciplinaris que han analitzat l’impacte d’aquesta activitat des de tots els punts de vista. Joan Buades forma part de l’equip de la Universitat de les Illes Balears que revisa la cara menys amable de la

indústria. Des del GIST (Grup d’Investigació per la Sostenibilitat i el Territori) han seguit els passos del creixement hoteler als països del Carib. “Apostar pel tot inclòs és donar un pas més cap a la desertificació econòmica dels Països Catalans”, explica. “El model són els illots de zones franques turístiques com la República Dominicana (Bávaro) o el Yucatán (Cancún), construïts sobretot per empresaris que volien esquivar la supervisió pública dels seus negocis a l’Espanya democràtica”.

El que per alguns turistes és una oferta “raonable”, diu, suposa “la ruïna progressiva per al petit comerç local”. “Tot ve de fora, el suposat mannà del turisme de masses es queda encara en més poques mans, es perden llocs de feina a la comunitat i no es generen ingressos rellevants a la caixa pública ni es veu per enlloc on és la inversió estratègica en R+D”, lamenta.

El tot inclòs, com bona part dels productes turístics a escala industrial, el van inventar els hotelers balears. El 1985, els germans Barceló van obrir el seu primer hotel a la República Dominicana, el Barceló Bávaro Beach Resort. Jaume Cladera, conseller de Turisme aleshores, recorda perfectament que “allà no hi havia res: ni un bar, ni un restaurant fora del complex”. Aquesta és l’essència del tot inclòs. “Allà, aquest producte tenia tot el sentit perquè, si no, l’hoteler et podia imposar uns preus de consumició abusius i no tenies alternativa”. Cladera diu: “Al Mediterrani no té tant sentit, ni per a l’hoteler. Penseu que si ja ho tenen tot pagat i els permet menjar i beure quan volen, ja em direu quina caixa fa el bar de l’hotel. És un invent que no ens reporta beneficis”, sentencia.

L’Ulli i el Bernd observen els seus fills nedant a la piscina mentre beuen, got de plàstic en mà, una cervesa. Família, diversió, vacances. Tot inclòs.g

06 e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

A fons

Els hotels ‘tot inclòs’ se salten la prohibició de vendre alcohol A Catalunya la Generalitat no permet fer promocions que incitin el consum abusiu d’alcohol, però molts hotels de braçalet ho obvien i inclouen la barra lliure TEXT ANDREA RODÉS

Catalunya, l’oferta hotelera de tot inclòs és força reduïda i es concentra principalment als voltants de Lloret de Mar (Costa Brava) i Salou (Costa Daurada), amb la presència de cadenes locals com HTop Hotels o H10 Hotels.

“Alguns d’aquests hotels han readaptat les seves instal·lacions per poder oferir aquest servei i ajustar-se a l’auge de la demanda”, explica Guillermo Vallet, director d’operacions d’Hoteles Catalonia.

“Els turoperadors britànics van ser els primers a oferir aquest model, que a poc a poc va anar quallant en altres regions de platja, com el nord de l’Àfrica, les Balears, les Canàries i fins i tot alguns punts de la costa andalusa i catalana”, explica Joan Molas, president de la Confederació Espanyola d’Hotels i Allotjaments Turístics, CEHAT. Les revoltes àrabs, la crisi econòmica i la necessitat d’ajustar la despesa vacacional han convertit els paquets turístics i el tot inclòs en una opció més atractiva per als estrangers que visiten Catalunya. Segons la CEHAT, dels 15,5 milions de visitants estrangers que s’esperen que visitin la comunitat el 2013, un 15% ho faran a través de turoperadors, els principals proveïdors de paquets turístics. D’aquest 15%, entre un 6% i un 7% corresponen al tot inclòs, comenta Molas.

L’enquesta de l’Eurobaròmetre estima que el tot inclòs va ser contractat el 2012 per un 26% dels turistes europeus.

A

Dificultats locals

“La inestabilitat que existeix al nord d’Àfrica, des d’Egipte fins a Tunísia, ha provocat un desplaça-

L’HTop Calella Palace, al Maresme, és un dels hotels que ofereixen el règim de tot inclòs a la costa catalana. CRISTINA CALDERER

➧➧➧ La inestabilitat al nord d’Àfrica ha desplaçat els turistes de braçalet cap a Espanya, però pocs a Catalunya

ment dels turistes de braçalet cap a Espanya, però el percentatge que arriba a Catalunya és molt residual, ja que no es una modalitat de turisme característica d’aquí”, informa un portaveu de l’Agència Catalana de Turisme (ACT).

Dues raons expliquen l’escassa presència del tot inclòs a nivell català: en primer lloc, que Catalunya com a destí turístic ofereix una gran diversitat gastronòmica, cultural i lúdica que no compensa quedar-se tancat a l’hotel, explica el tècnic de l’ACT. En segon lloc, l’actual normativa catalana de salut pública prohibeix la pràctica d’activitats promocionals que incitin el consum abusiu d’alcohol, com la barra lliure o el 2x1, que és un dels al·licients que ofereix aquesta fórmula. “Tot i que no hi

ha una referència literal al tot inclòs, s’entén que una tarifa d’hotel que permet el consum il·limitat de begudes alcohòliques va en contra de la llei”, explica a l’ARA Joan Colom, subdirector de Drogodependència i Sida de la Generalitat de Catalunya.

De fet, l’any passat, el Govern va obrir diversos expedients a hotels per aquest motiu i ja ha advertit els turoperadors que no poden promocionar el tot inclòs amb begudes alcohòliques.

De tota manera, i malgrat aquesta normativa, l’ARA ha pogut comprovar que hotels com el HTop Calella Palace ofereixen aquest agost tarifes tot inclòs per 295 euros la nit l’habitació doble, incloent barra lliure de begudes alcohòliques de marca blanca.g

Turisme de turoperadors e

01

En els primers cinc mesos de l’any, Catalunya ha rebut més de 5 milions de turistes estrangers de primera destinació, un 5,4% més que un any abans.

Els principals mercats emissors han estat els països nòrdics, Alemanya i Rússia (+24%, +22% i +21%, respectivament), segons xifres de la Generalitat de Catalunya. e

02

L’any 2013 s’esperen prop de 55 milions de turistes estrangers a tot Espanya, el 32% dels quals vindran a través de turoperadors, segons xifres del gremi hoteler espanyol (CEHAT). A Catalunya s’esperen 15,5 milions de visitants estrangers, el 15% provinent de turoperadors. e

03

Els consumidors de tot inclòs representen un 6%7% dels turistes estrangers que arriben a Espanya amb turoperadors, un segment que s’ha incrementat 3 punts respecte al 2012, segons el CEHAT.

e 07

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

El personatge L’empresari mallorquí va obrir el seu primer hotel a Palma amb 21 anys i va saber aprofitar el boom turístic de la seva illa natal per aixecar el seu particular imperi hoteler

Un magnat dels hotels amb accent mallorquí TEXT VICENÇ MOLINÉ__IL·LUSTRACIÓ ANTHONY GARNER

Gabriel Escarrer

mb més de 90.000 habitacions repartides en 352 hotels, Meliá és la companyia amb més llits en destins de vacances. Aquesta especialització en llocs de sol i platja ha convertit l’empresa en sinònim del tot inclòs i de fotografies paradisíaques de la mà del seu fundador, Gabriel Escarrer.

L’empresari mallorquí, nascut a Porreres l’any 1935 i fill d’un treballador de l’empresa d’aigües

A

públiques de Palma, va veure el potencial turístic de l’illa després d’haver treballat un temps a la delegació mallorquina de l’agència Wagon-Lys i haver estat uns mesos a l’oficina de Thomas Cook a Londres, unes places que va aconseguir gràcies als seus estudis de francès i anglès. Finalment, el 1956 va llogar el que seria el seu primer hotel a Palma, l’Altair.

Inversió familiar

Per fer-ho, ell mateix ha explicat que va necessitar un préstec dels seus pares, un de la seva futura sogra i la intervenció del mossèn del seu barri, que va convèncer la propietària de l’hotel perquè el llogués a un jove de 21 anys.

El negoci va prosperar i Escarrer es va pujar a l’onada del boom turístic dels anys seixanta, que va aprofitar per expandir-se per Mallorca, la seva base d’operacions.

Si als anys setanta Escarrer va fer el salt a la resta d’Espanya, començant per la costa catalana i valenciana, la següent dècada va ser la que va veure l’expansió internacional de la companyia, que va començar amb un hotel a Bali. Imitant els gratacels de Miami, el grup hoteler va especialitzar-se en els grans resorts de vacances i va aconseguir una forta presència al Carib, especialment a Cuba. La seva relació amb Fidel Castro ha costat a Escarrer més d’un maldecap amb els EUA, que van estar a punt d’aplicar-li la llei que castigava les companyies que tenien tractes comercials amb l’illa comunista.

Als 80 van començar les compres de competidors. Primer va ser l’espanyola Hotasa, que va convertir el grup fundat per Escarrer en el principal

grup hoteler d’Espanya.

El gran salt, però, va ser la compra de Meliá Hotels a l’empresari italià Giancarlo Parretti. Les negociacions van ser dirigides directament per Escarrer, que, segons els seus col·laboradors, “quan una cosa li interessa, té més paciència que un sant”.

L’absorció de Meliá, que es va convertir en la principal marca del grup, va situar la companyia entre els 10 principals grups hotelers del món.

En l’esfera política

A nivell polític, mitjans com el Diario de Mallorca situen Escarrer en el pinyol fundacional de la ja desapareguda Unió Mallorquina, malgrat que en els últims anys no ha dubtat a donar suport explícit a les polítiques del PP. L’empresari, a més, va ser un dels promotors de la recol·lecta que es va fer l’any 2000 entre empresaris mallorquins per regalar un nou

➧➧➧ Per obrir el seu

primer hotel a Palma va demanar un préstec als seus pares

➧➧➧ L’absorció de

Melià Hotels va situar el grup hoteler entre els ‘top ten’ mundials

➧➧➧ La companyia

participa en la construcció del futur macrocomplex BCN World

iot al rei Joan Carles, amb aportacions de 100 milions de pessetes per cap.

Amb 78 anys, dos fills, quatre filles i 18 néts, Escarrer fa temps que pensa en la seva successió i l’any 2009 va decidir deixar-la ben lligada. Va decidir dividir les atribucions del seu càrrec de president executiu en dos: un de president no executiu, que passarà a mans del seu primer fill, Sebastián Escarrer, i un altre de vicepresident i conseller delegat, que ja ocupa el seu altre fill, Gabriel Escarrer. L’any passat, però, Sebastián va anunciar que deixava la companyia i, per tant, va deixar tot el poder en mans del seu germà petit.

BCN World

Gabriel Escarrer fill ha assumit la gestió diària, responsabilitzant-se del canvi de rumb amb què la companyia pretén recuperar el terreny perdut a Espanya durant la crisi. A la construcció d’un resort a Calvià –el primer hotel de nova construcció del grup a Mallorca en 38 anys– s’hi va sumar la participació en el complex BCN World i l’aliança amb la xinesa Greenland per introduir-se en el mercat asiàtic.

Tot i que el dia a dia ha passat a mans del seu fill, des de la companyia asseguren que el pare segueix “al peu del canó”, centrat en les funcions que més li agraden, com la prospecció de nous destins i les relacions institucionals.

Segueix sense tenir ordinador propi i, fins fa poc, treballava amb la mateixa secretària que havia contractat 44 anys enrere.

Gent propera a ell reconeix que “és un home del segle passat” però que ha sabut interioritzar els canvis que han portat internet i les TIC.g

08 e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

Tecnologi Tecnologia

Iberia es torna 2.0 a preus prohibitius Internet arriba per fi als avions de l’antiga aerolínia estatal, tot i que a preus molt elevats i poc coherents TEXT JORDI SABATÉ

n alguns manuals de gestió del temps per a executius, es recomana deixar part de la feina que requereix concentració per a les hores de vol. La raó: és un període en el qual ni el telèfon, ni els SMS, ni el WhatsApp ni les notificacions d’entrada de nous correus poden distreure’ns, ja que no tenim connexió. Això podria canviar ara per als viatgers d’Iberia, que ha decidit adoptar un sistema d’accés a la xarxa per a alguns dels seus avions que fan vols de llarg recorregut.

E

Megues d’or

La línia aèria insígnia espanyola ha anunciat que 25 dels seus avions Airbus –vuit nous A330 i disset A340 als quals estan realitzant les oportunes modificacions– oferiran en les pròximes setmanes accés wifi a la xarxa en ple vol. ¿Això vol dir que els que se’n vagin de vacances aquests dies a destinacions que requereixin agafar un d’aquests avions podran aprofitar les hores de vol per relaxar-se escoltant cançons

de Spotify o veient una pel·lícula llogada a Filmin? Ni de bon tros.

El preu mínim d’accés web serà de cinc euros per cada cinc megabytes consumits, a euro el megabyte.

Cinc megues és el que pesa una cançó en MP3 o algunes fotografies en alta definició. L’usuari pagarà molts diners per poder fer molt poques coses amb el seu ordinador, smartphone o tauleta durant el vol si contracta el servei. Per posar-ne un exemple, si volguéssim escoltar un disc de vint cançons pagaríem entre setanta i cent euros, i per veure una pel·lícula en streaming, que consumeix al voltant d’un gigabyte, hauríem de pagar 1.000 euros.

Comú a mig món

La proposta econòmica d’Iberia està fora de lloc, tenint en compte la seva entrada tan tardana en el món de les telecomunica-

➧➧➧ Veure una

pel·lícula en ‘streaming’ a l’avió pot costar prop de 1.000 euros

cions digitals en ple vol.

Internet arriba a la companyia espanyola quan ja ho ha fet en companyies de mig món, que ofereixen accés a la xarxa a un preu mínimament accessible perquè un passatger mitjà navegui per les seves pàgines preferides, tingui accés al seu compte de correu o es comuniqui amb els seus contactes de missatgeria instantània.

Hi ha moltes operadores que ofereixen els seus serveis a companyies mitjançant torres d’emissió wifi a terra, que reboten en els satèl·lits i envien així el senyal als avions. Dins d’aquests, un dispositiu rep el senyal i el redirigeix per protocol d’internet als aparells dels viatgers. Els preus finals surten de l’acord entre la línia i l’operadora. Gogo, per exemple, quan opera amb American Airlines ofereix tarifes des dels 15 dòlars per un dia sencer als 50 euros al mes per a viatgers freqüents, ambdues sense límit de consum.

L’ample de banda és de 10 megabits per segon, suficient fins i tot per veure una pel·lícula i, per descomptat, per navegar amb normalitat per la

PABLO BLAZQUEZ / GETTY

xarxa o utilitzar el compte de Spotify.

Oferta competitiva

A Virgin America, Gogo redueix aquestes tarifes a 40 dòlars al mes per a viatgers freqüents i a dos dòlars per mitja hora de sessió. Lutfhansa a Europa apuja els preus a gairebé onze euros per una hora de connexió, però sense límit de consum. Hong Kong Airlines,

en canvi, ofereix wifi gratuït en el seu trajecte entre l’excolònia britànica i Londres.

Altres operadors que donen servei a diverses companyies són Row44, que ofereix un paquet complet d’accés de 30 megabits per segon amb canals de televisió i música a la carta, i Aircell, que, encara que va començar de manera independent, va acabar

sent comprada per Gogo, un projecte de què curiosament va formar part al principi i del qual posseeix la patent tecnològica.

Experiència pionera

L’ambició per portar internet als avions és tan antiga com la mateixa xarxa de xarxes. Cal no oblidar que va ser, en el seu origen, un projecte de comunicació militar per a accions de guerra. No obs-

Retweets

Albert Cuesta

Nokia s’assegura el negoci

A

questa setmana Nokia ha acordat amb la seva sòcia alemanya Siemens la compra per 1.700 milions d’euros de la seva meitat de Nokia Siemens Networks (NSN), l’empresa fabricant d’equipaments de xarxes de telecomunicacions que tenien a mitges des de fa sis anys. Es veu que Siemens vol centrar-se en els productes de caràcter industrial, i fa mesos va iniciar la cerca d’un comprador per al seu 50% de NSN en una operació anomenada internament Ruta 66, com l’antiga carretera que enllaçava Chicago amb

Los Angeles abans de ser reemplaçada per autopistes.

En assumir tot un negoci d’infraestructures de xarxes que fins ara compartia, Nokia està contractant una mena d’assegurança per si de cas continua sense aixecar el cap en el mercat dels telèfons avançats. L’empresa, que havia estat líder del segment amb quotes del 40%, es troba ara al voltant del 3% i corre perill de quedar fora de la llista de les 10 marques que venen més unitats. En canvi, siguin de qui siguin els mòbils que es venguin, sempre s’hauran de con-

nectar a una xarxa d’antenes, i NSN manté una posició relativament sòlida en aquest mercat, que no deixa de renovar-se tecnològicament.

Només el 3% dels 1,1 bilions d’euros que va facturar l’any passat el sector dels mòbils corresponen als equipaments de xarxa (el 21% van ser telèfons i el 76% serveis de veu i dades),peròelsclients–lesoperadores– sónconeguts,ilacompetènciatambé: els veïns suecs d’Ericsson, els francoianquis d’Alcatel-Lucent i els xinesos de Huawei i ZTE, que ofereixen una relació preu-prestacions insuperable

(unenginyerxinèscobralatercerapart que un occidental) i estan triomfant amb les operadores dels països emergentsialgunseuropeus(pràcticament tota la xarxa de Vodafone és de Huawei). Però, de moment, tenen tancades per motius deseguretatlesportesd’alguns mercats tan importants com el nord-americà. e Albert Cuesta és analista tecnològic. Twitter: @albertcuesta

e 09

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

Experiència ‘Oído cocina’

Baixa el ‘roaming’ per vacances

A

Les tarifes de roaming han baixat des del primer de juliol a tot l’entorn de la UE gràcies a les pressions de Brussel·les per acabar amb aquest tipus de taxes internacionals. Tot i que la baixada no ha estat notable i consultar internet des de l’estranger segueix sent car, s’espera que el 2014 aquesta taxa quedi abolida.

Un espai sense roaming i amb avions connectats faria que el turisme guanyés en qualitat d’informació i podria multiplicar el consum cultural a Barcelona.

L’executiva agressiva

tant això, no és fins als anys noranta quan es realitzen les primeres experiències, i l’any 2000 el fabricant nord-americà Boeing va adoptar la tecnologia Connexion Inflight per, per primera vegada, oferir accés a la xarxa en ple vol.

Connexion era un projecte al qual donaven suport nombroses aerolínies, sobretot United Airlines, American Airlines i Delta, a més de Lufthansa. No obstant això, els atemptats de l’11-S del 2001 van truncar l’evolució d’aquesta tecnologia i la de la seva homòloga europea OnAir –dissenyada per als avi-

➧➧➧ Els atemptats

de l’11-S van truncar l’evolució del projecte Connexion

ons Airbus–, especialment per raons de seguretat. Connexion trigaria uns anys a reaparèixer; ho faria el 2004 en un vol de Lufthansa entre Frankfurt i Washington.

Després van adoptar la tecnologia Xina Airlines, Japan Airlines i Singapore Airlines, entre d’altres. El 17 d’agost del 2006, però, Boeing va anunciar que suspenia el projecte Connexion, i va argumentar: “El mercat per a aquest servei no respon a les expectatives que s’hi han posat”.

S’equivocava.g

GETTY

Nova pàgina web Iberia també estrena una nova web, amb un millor disseny i oferta de serveis als passatgers, que podran consultar l’aterrament i l’enlairament dels vols en temps real, i també els retards.

A més, tindran una nova aplicació mòbil que els permetrà comprar vols i obtenir la targeta d’embarcament amb codi QR. Fins ara, a l’estat espanyol només Vueling havia desenvolupat una aplicació similar.

questa setmana ha acabat un reality, MasterChef, que ha sigut tot un fenomen a Espanya. Vaig trigar a enganxarm’hi, però a mesura que el programa avançava, cada cop m’agradava més. El millor de tot, per mi, és el rellotge que avançava en sentit contrari, recordant als concursants el temps restant per acabar els seus plats. Quantes vegades hem treballat contra rellotge?

També m’atreu una idea de la cuina que se sintetitza en la frase més repetida del programa: “Sí, chef”. En certa manera, jo sóc la xef de la meva cuina particular, la meva empresa, i a mesura que es desenvolupava el programa, especialment en les proves en equip, pensava que les dinàmiques que es produeixen davant els fogons s’assemblen a les que poden donarse en un projecte empresarial.

La jerarquia i el reconeixement professionalallíder,perunabanda,eltreballenequip, per l’altra, i les dues coses al mateix temps permeten executar un bon plat o tirar endavant un bon projecte. Cadascú en la seva parcel·la de responsabilitat fa que rodi l’engranatge d’una companyia i prepara el terreny perquè el del costat completi la següent etapa. I –com en la cuina– sovint tots els integrants de l’equip han de donar el do de pit perquè el resultat de la feina sigui perfecte, perquè només que algú confongui el sucre amb la sal (com li va passar a la pobra concursant que va quedar segona quan preparava la setmana passada unes postres per a alguns tòtems de la cultura espanyola), la cosa se’n pot anar en orris. A més, crec que hi ha una cosa fantàstica de les cuines ben organitzades que m’agradaria incorporar a l’empresa. El mític oído cocina. Una expressió que, sens dubte, evita molts problemes perquè garanteix que una comunicació senzilla funcioni. I, ara sí, marxo de vacances. O més ben dit, l’Emprenem marxa de vacances. Ens tornem a veure al setembre.

e L’executiva agressiva és una jove emprenedora.

Envia-li un correu: executivaagressiva@gmail.com

Fet rellevant

Àlex Font Manté

Bon estiu, amic Draghi

A

lgun dia li haurem d’agrair al president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, que ens permeti passar els estius en pau.

L’agost del 2011, poc abans que arribés al càrrec, va ser infernal als mercats: les borses en caiguda lliure i constants rumors de rescat a Espanya i Itàlia. Això va obligar l’aleshores president del BCE, Jean-Claude Trichet, a saltar-se el que havia defensat fins llavors i, a mitjans d’agost, va començar a comprar deute dels països perifèrics per rebaixar-ne la prima de risc.

Però al senyor Draghi no li agrada que li destorbin l’estiu. L’agost del 2012 s’intuïa encara pitjor que el de l’any anterior. Feia molt poc que Espanyahaviademanatelrescatperala banca i semblava que era qüestió de (poc)tempsquesol·licitéselrescattotal. La prima de risc espanyola superavaunsincreïbles600punts.Peròsabenquinéselproblema?Nohihaprou dinersperrescatarEspanya.Siguicom sigui, a finals de juliol, Draghi va fer la ja famosa promesa de fer “tot el que calgués”persalvarl’euro.Laprimade riscvacaureenpicatiavuiestàamenys

delameitat,fregantels300punts.Un nivell encara molt alt, tot s’ha de dir.

Entre el 1997 i el 2011 la prima espanyolamaihaviasuperatels300punts i ara sembla que sigui normal.

En les últimes setmanes hi havia elements que feien pensar que aquest podia tornar a ser un agost difícil als mercats. Però dijous, l’amic Draghi va treure’s un as de la màniga i va prometre que mantindrà els tipus baixos el temps que calgui, cosa que va portar l’alegria als mercats. Dintre de les limitacions que li imposa el seu càrrec, Draghi fa el que pot per donar un

cop de mà i sembla que tindrem un estiu presentable.

Peròalsetembreenshauremd’enfrontar de nou a la realitat, a les penoses previsions per als pròxims anys i al fet que la prima no baixi de l’entorn dels 300 punts.

Mentrestant,però,lidonarem les gràcies al senyor Draghi. Bon estiu. e Àlex Font Manté és coordinador de l’‘Emprenem’ Twitter: @alexfont

10

e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

Noves idees

HISTÒRIES PLENES D’ENERGIA

Surania, l’empresa que fa biquinis a mida per internet TEXT ELENA FREIXA

LA IDEA El Marc i la Mariona Vidal són germans i empresaris.

Creadors d’una eina màgica que permet dissenyar online i a mida el biquini o banyador i tenir-lo a casa en 15 dies. El portal, Surania, té només un any de vida, però les vendes ja van camí de doblar-se. A la tardor vendran la primera col·lecció de roba interior.

omprar-se un biquini pot convertir-se en una missió difícil o, de vegades, frustrant.

Trobar el patró ideal, la talla justa o haver-ne de combinar dues de diferents a dalt i a baix (una opció no sempre possible). Pensant en els problemes que tenen moltes dones, fa un any el Marc i la Mariona Vidal van posar en marxa Surania, el primer portal d’internet que permet dissenyar a mida el biquini o banyador i customitzar-lo fins al més mínim detall.

El disseny, explica la Mariona, es converteix en un joc de combinacions que permet milers de resultats diferents.

“El nivell de personalització és increïble; difícilment en trobaràs un d’igual a la platja”, explica el Marc. Es parteix de zero (el patró) i s’avança clic a clic fins al més petit detall (anelles, llaços i complements

C

MANOLO GARCIA

com pareos i vestits). Des d’aquest juny, a més, s’ha ampliat la col·lecció i també hi ha banyadors d’home. El negoci va tan bé que a la tardor Surania incorporarà ja la primera col·lecció de llenceria femenina.

El primer mercat, el món

L’acollida de Surania ha estat desbordant, expliquen els seus creadors, en gran part pel factor sorpresa que suposa la xarxa i que, de cop, posa el producte a l’abast d’un nombre inimaginable de compradors.

“Inicialment, el 2012, ens vam proposar vendre 60 peces el primer mes i en dos dies ja ho havíem aconseguit”, explica el Marc. Això va fer que el primer any Surania aconseguís una facturació de 400.000 euros –més de 10.000 clients– i que aquest 2013 tot apunti que serà més del doble.

L’efervescència d’internet ha portat els biquinis i banyadors de Surania als països més recòndits. “Estem aprenent geografia”, bromeja la Mariona, i afegeix que resulta emocionant connectar-se al matí i veure totes les comandes que s’han generat a l’hemisferi sud mentre dormien. Aquesta volatilitat fa difícil explicar quin és el mercat principal del portal.

“Venem molt a Europa, però els països més forts varien en funció, per exemple, de campanyes promocionals o aparició als mitjans. A part d’Espanya, França i Alemanya funcionen molt bé”, explica el Marc.

Els germans Vidal expliquen que el cuquet d’engegar Surania els rondava des de feia temps. Tots dos treballen també a l’empresa familiar Loewenthal, dedicada a la fabricació de vestits de bany per a grans distribuïdors. La

tradició del tèxtil els ve de família, ja que el seu avi va ser un dels fundadors de la marca de roba Punto Blanco, a Igualada. El projecte de Surania volia fugir de la relació “més freda” que suposa fabricar per a tercers i poder tenir contacte directe amb els clients.

“Moltes dones no troben el seu biquini perquè, senzillament, no existeix. I això nosaltres ho sabem bé perquè treballem pels grans retailers i no tenen un assortit gaire gran de tallatges”, explica el Marc.

Surania permet tenir una peça que s’ajusti d’entrada el 100% al cos, ja que el comprador pot introduir les seves mides exactes perquè la peça es fabricarà a la carta. Si no queda bé, hi ha una garantia perquè es repeteixin a cost zero. I el preu? El ventall va des dels 29 als més de 70 euros, segons el Marc.

15 dies i a casa

La fabricació, tot i arrencar en el seu petit taller de Sant Joan Despí, de seguida es va deslocalitzar al Marroc. “No és només un tema de cost, és de capacitat. A Catalunya no hi ha tallers de 500 persones on poder tenir la capacitat que necessitàvem”, es justifica el creador de l’empresa. Allà, però, també va caler formar la plantilla, acostumada a fer pocs models i molt volum. Ara, cada peça és diferent i cal seguir el dictat del comprador, que és alhora el dissenyador.

L’atractiu de Surania i l’exposició a la xarxa han fet que en el primer any ja hagi tingut algun pretendent per quedar-se-la, però els seus creadors avisen que no està en venda. “Tenim un recorregut bestial encara; que ens ho deixin disfrutar una mica més”, diu la Mariona.g

e

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

La borsa Finances

11

Vueling enfila la sortida de la borsa IAG exclourà la companyia del parquet després de pagar 150 milions d’euros pel 54,15% del capital TEXT IGNASI PUJOL

ueling enfila el camí de sortida de la borsa espanyola, on cotitza des del desembre del 2006. L’aerolínia de baix cost, fundada el 2004, va debutar al parquet a 30 euros per acció –van arribar a cotitzar a 46,7 euros el febrer del 2007– i ara International Airlines Group (IAG) –el hòlding sorgit de la fusió d’Iberia i British Airways– en controlarà el 100% del capital valorant cada títol en 9,25 euros.

El grup aeri dirigit des de Londres ja ha elevat la seva participació en la low cost catalana des del 45,85% que ostentava –i manté– Iberia fins al 90,51% gràcies a la compra del 44,66% de la companyia a través d’una oferta pública d’adquisició (opa). Posteriorment IAG va formular una opa

V

d’exclusió de borsa per quedar-se el 9,49% de Vueling que encara no controla. La junta de la companyia presidida per Josep Piqué ja ha aprovat l’opa d’exclusió, que ara només ha de consumarse. El preu de compra dels títols serà el mateix: 9,25 euros.

Per això IAG acabarà obtenint el control de Vueling pagant 150 mili-

➧➧➧ La junta de

Vueling ja ha aprovat l’exclusió de borsa del 9,5%

➧➧➧ La cotització

mitjana durant els últims sis mesos ha estat de 8 euros

ons d’euros –123 milions pel 44,66% i 26,25 milions pel 9,49% restant.

Alguns dels inversors minoritaris que es mantenen al capital de Vueling són BNP Paribas (amb un 2,97%), Deutsche Bank (2,54%), UBS (1,08%) i Fidelity (1,02%).

La consultora internacional PricewaterhouseCoopers (PwC) ha presentat aquesta setmana a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) l’anàlisi que complementa l’opa d’exclusió, que, entre altres coses, fa una valoració del preu fixat en l’opa d’IAG. El document constata que la cotització mitjana de l’acció de Vueling durant els sis mesos anteriors a l’anunci de l’opa va ser de 8,0084 euros per títol. PwC també ha identificat sis aerolínies com-

Josep Piqué (esquerra), president, i Alex Cruz, conseller delegat. PERE TORDERA

parables amb Vueling (Aer Lingus, Air Berlin, EasyJet, Flybe, Norwegian i Ryanair) i les seves cotitzacions a borsa.

Tenint en compte els múltiples emprats en les transaccions d’aquestes companyies, PwC delimita el valor de l’acció de Vueling en una forquilla que oscil·la entre els 7,48 i els 8,84 euros. Després de prendre com a referència diversos criteris comptables, la consultora con-

clou que el valor del 100% de Vueling el 30 d’abril del 2013 és d’entre 8,58 i 9,28 euros.

El doble d’ingressos

L’informe de PwC també apunta que la facturació de Vueling es duplicarà en cinc anys, fins als 2.023 milions d’euros, mentre que el benefici net de la companyia augmentaria només un 7,42%.

Per sufragar la compra de Vueling, British va fer

fa uns dies la seva primera emissió de deute amb avions com a garantia. Concretament, la companyia britànica va col·locar bons per import de 927 milions de dòlars (uns 714 milions d’euros), amb una rendibilitat anual del 4,625% i del 5,625%.

Com a garantia es van aportar sis nous avions Boeing B787, dos B-777 i sis A320, amb dates de lliurament que s’estenen fins al juny del 2014. g

Els mercats

Blanca Palacián i Millán Vázquez

L’estiu de l’Íbex-35

E

ls inversors van començar l’any dipositant tota la seva fe en el selectiu espanyol. Sis mesos després, ens trobem amb un Íbex que perd un 3,5% des que va començar el 2013 i se situa al voltant d’un 50% d’assolir el seu preu màxim històric, 15.956 punts, que va aconseguir el desembre del 2007.

L’estiu és l’estació de l’any en què molts inversors aprofiten per marxar de vacances, i quan, normalment, el volum de contractació es redueix, cosa que provoca moviments més erràtics però no menys interessants per trobar oportunitats d’inversió. Què farà l’Íbex-35 aquest estiu és la pregunta que molts inversors es fan.

En els últims anys hi ha hagut tres estius alcistes i un baixista, si bé és cert que caldria tenir en compte les condicions econòmiques i macro de

cada període. És difícil respondre a aquesta pregunta. Per tant, l’inversor ha de dissenyar una estratègia d’inversió que li permeti actuar de manera correcta en cada supòsit de mercat. Ha de buscar productes d’inversió que li permetin invertir en les tres tendències possibles: l’alcista, la baixista i la lateral.

Durant la major part del que va de l’any, l’Íbex-35 s’ha mogut en una tendència lateral baixista amb un màxim en els 8.756 punts i un mínim en els 7.716 punts, és a dir, un rang de 1.040 punts. Diversos han estat els factors que han provocat la seva caiguda, dels quals cal destacar-ne especialment dos en les últimes setmanes: la negativa del Banc de la Xina a injectar liquiditatenelsistemafinancerilapossibilitat que la Reserva Federal retiri parcialment o totalment les seves po-

lítiques d’estímulmonetarienelspròxims mesos. Aquests mateixos focus de tensió seran els que la borsa espanyola haurà de superar per remuntar al segon semestre i acabar l’any en positiu. Una cosa difícil, però no impossible.

L’evolució de les polítiques que vagin prenent els bancs centrals marcarà la tendència del selectiu espanyol finsafinaldel’any.Undelsfactorsque podria mantenir un Íbex en positiu a finals d’any seria comptar amb el suport del mercat de deute. Cal digerir totes les notícies de retirada d’estímuls que han suposat una forta tensió a les rendibilitats. Així, una relaxació de la prima de risc espanyola suposaria prou suport per recuperar les pèrdues acumulades de l’any.

D’altra banda, tampoc cal oblidar que un rebot borsari de l’índex espa-

nyol depèn també de l’evolució del mercat nacional, és a dir, d’uns bons resultats empresarials, així com del compliment de la recuperació econòmica que el govern de Mariano Rajoy ha anunciat. Si bé el camí no estarà exempt de volatilitat, el mercat espanyol és el que menys s’ha recuperat de tots i el que pot tenir un major recorregut a l’alça aquest any. e Millán Vázquez i Blanca Palacián són analistes de borsa

12

e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

Macro

Els signants del pacte Més indústria. ARA

Indústria: el full de ruta per reactivar l’economia Universitats, col·legis professionals, sindicats i patronals creen, sense la participació del Govern, un decàleg per impulsar aquest sector com a motor de l’economia catalana TEXT CHRISTIAN DE ANGELIS

questa és la idea que ens uneix a tots els sotasignats. El convenciment que la Indústria, amb majúscula, és el camí; que la indústria moderna, preparada, innovadora, respectuosa i compromesa amb l’eficiència, l’excel·lència, la qualitat del treball, i amb la societat en tots els àmbits, sostenible des d’un punt de vista econòmic, mediambiental i social, i amb el més elevat nivell de cohesió entre els agents implicats, és la via mes factible per revertir la situació de destrucció d’ocupació i de disminució d’activitat econòmica”.

Això declaren, en una iniciativa amb escassos precedents, els membres del pacte Més indústria, en què participen patronals, sindicats, universi-

“A

tats i col·legis professionals i que han impulsat un decàleg de 138 mesures de consens per promoure l’economia productiva.

El programa d’iniciatives recorda l’acord estratègic per la competitivitat de l’economia catalana impulsat durant el primer govern del tripartit, però, a diferència d’aquell, el pacte Més indústria no compta amb la participació directa de l’administració ni pretén ser una base per definir, com sí que feia l’acord estratègic, l’acció de govern més immediata.

Llarg termini

A diferència d’aquell acord, les propostes per un nou impuls a la indústria a Catalunya se centren exclusivament en el sector secundari i plantegen una estratègia de llarg recorregut. El document del pacte, de fet, comença

per definir què és indústria i es destaca la importància de comptar amb una base informativa i estadística apropiada per analitzar la dimensió i centralitat de les activitats industrials, abans de construir una arquitectura político-administrativa adequada.

Això passaria, segons l’acord, per delimitar la terciarització de la indústria (activitats dirigides a la indústria però que figuren al sector serveis), fer una anàlisi mitjançant un agrupament vertical de les activitats més importants (identificant els clústers) i crear una estructura administrativa coherent amb la realitat que descrigui les estadístiques, per exemple en el camp del foment de la recerca i el desenvolupament.

En termes de finançament, l’acord recupera

➧➧➧ El pacte ‘Més

indústria’ passa per definir els sectors claus i identificar clústers

➧➧➧ Impulsar la

formació professional pot ajudar a millorar l’eficiència de la indústria

idees clàssiques, com la promoció dels business angels, la reducció dels temps de pagament de les administracions o la millora de l’agilitat en la concessió de préstecs i avals. Però també en planteja algunes de noves, com crear una unitat especialitzada de suport a la captura de projectes finançats per fons públics europeus o impulsar un observatori del finançament empresarial que faci èmfasi en la indústria.

Formació dual

La formació professional és el tema estrella en les propostes de formació, en què es proposa, per exemple, crear un òrgan de participació entre administració i agents socials per consensuar les polítiques i els criteris de planificació de la formació professional integrada. La formació dual,

més orientació professional en les etapes de formació secundària i, en general, més implicació de les empreses en els processos formatius són algunes de les idees plantejades pel document, que també aposta per iniciar la formació professional i el batxillerat als 15 anys i establir el cicle de grau mitjà de tres cursos amb l’accés directe al cicle formatiu de grau superior.

Pel que fa a la indústria energètica, el pacte assenyala com a clau la promoció de la competència i, en infraestructures, la priorització, per evitar que unes infraestructures tinguin dèficits i d’altres sobreinversió.

“L’eficiència, lligada a la competitivitat del conjunt de la societat, ha de ser la guia principal per orientar aquestes decisions”, assenyala el pacte. g

e

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

L’entrevista

13

Josu Ugarte PRESIDENT DE MONDRAGÓN INTERNACIONAL

“

Més que exportar, cal posicionar-se a l’exterior creant-hi filials” TEXT JOAN FAUS __ FOTO ALBERTO DI LOLLI

osu Ugarte ens atén a Madrid amb una barreja de tranquil·litat i entusiasme. Té una idea molt clara: exportar està molt bé però la clau és tenir seus a l’exterior. Ho explica en un llibre que acaba de publicar.

J

Una de les principals tesis del llibre és que no tots els problemes de les empreses són culpa de la crisi actual.

Sí. De fet, la crisi de competitivitat es produeix des de l’any 2000 per la irrupció dels països emergents, especialment de la Xina.

Abans érem competitius perquè érem el país de baix cost a Europa, érem el país més barat, però amb l’entrada dels països emergents perdem el cost laboral. Hem perdut també la part tecnològica.

De fet, hem perdut competitivitat per tot arreu. És un canvi del centre de gravetat. Es podria haver solucionat si les empreses s’haguessin internacionalitzat i implantat als països emergents. ¿Tot és fruit, doncs, d’errors interns?

Crec que no. Perquè hem apujat els salaris d’acord amb el nivell de vida que hi havia, però ens ha agafat la crisi financera i immobiliària, i en el nou panorama ens enfrontem als països emergents i ja no som competitius. Els emergents tenen dos aspectes claus que nosaltres no tenim: diplomàcia i finançament. Ens hem quedat desubicats en el nou ordre mundial.

I quina és la recepta?

Cal canviar el focus de l’exportació. Crec que l’exportació és conseqüència de la multilocalització. Això significa posicionar-se en altres països emergents diversificantse geogràficament. Deslocalitzar és agafar uns actius i portar-los a un

“

Les empreses que surten a fora generen un retorn aquí: l’administració ho sap i ho ha d’impulsar”

altre país destruint l’ocupació en el país d’origen.

En canvi, en aquest llibre proposem conquerir mercats emergents mantenint la matriu a Espanya, com es fa a Alemanya.

Així s’arriba a la transnacionalització, que consisteix a tenir un posicionament global en una empresa en què el core bussines estigui repartit en diferents mercats. Tot això és complicadíssim, però cal fer-ho perquè no hi ha cap altra opció.

Vostè demana un paper més actiu de l’administració en el foment de la internacionalització.

Reclama “palanques”.

Sí. L’administració ha de donar a les pimes aquesta comprensió de la globalització. Les palanques podrien ser estudis de mercat avançats per a gent sènior, en lloc de ferho amb becaris; donar serveis d’implantació a una empresa, per exemple, quins registres s’han de fer o si és millor una oficina de representació, una comercial o una fàbrica; o com protegir els empresaris a través de la diplomàcia corporativa.

Perfil Josu Ugarte (Mondragón, 1963) és president de Mondragón Internacional, la branca internacional del setè grup empresarial espanyol, format principalment per cooperatives en tot tipus de sectors i amb marques molt conegudes, com Fagor, Eroski i Caprabo. Aquest llicenciat en economia per la Universitat del País Basc acaba de publicar España está en crisis. El mundo no (Ediciones Deusto), en què fa una ferma aposta per la internacionalització empresarial, sobretot en països emergents. Ugarte explica que empreses com Mondragón han compensat la caiguda d’ingressos a Europa amb els increments a països com el Brasil, Rússia, la Xina i Turquia. Assegura que allà és “més fàcil” aconseguir rendibilitats i implantar-se; descarta que hi hagi una bombolla i dubta que Espanya creixi tant com abans.

¿Sembla, per tant, que l’Icex podria fer millor la seva feina, no?

L’Institut Espanyol de Comerç Exterior (Icex) ha d’ampliar els seus serveis amb una visió més de posicionar-se a l’exterior que d’exportar. Ha de cobrar pels seus serveis, perquè una empresa que no vulgui pagar per un estudi de mercat d’uns 15.000 euros val més que no s’internacionalitzi.

No obstant, les pimes es queixen que el seu principal problema és la falta de crèdit.

Primer cal ensenyar a la pime que s’ha d’internacionalitzar, cal explicar-li per què ens estem tornant perifèrics, per què la demanda interna no es recuperarà i per què s’ha

“

Qui no vulgui pagar 15.000 euros per un estudi de mercat, val més que no surti a l’exterior”

trencat la cadena de valor.

I entenent això, sabent que les pimes són flexibles, un cop els hem donat els serveis adequats i les hem convençut, llavors ve el finançament. Crec que l’Estat té prou elements per buscar finançament, però si calgués prioritzar un element seria el de l’ensenyament i, després, ja vindria el finançament.

Les empreses que s’han internacionalitzat han generat un retorn a Espanya: han creat ocupació a la matriu. L’administració ho sap i ho ha de posar en marxa. El més important és acabar amb el concepte que la internacionalització és una suma zero.

Cal saber que el que fem fora repercutirà en el que fem aquí. És el missatge.

A quines eines de l’Estat per donar crèdit es refereix? ¿L’ICO, la banca nacionalitzada?

Sí. Hi ha elements, també aliances internacionals.

El més important és buscar els projectes, ja que hi ha molts diners però s’ha de saber com atreure’ls tenint en compte que cada cop hi haurà menys finançament bancari.g

14

e

DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013 ara

Consum El racó del consumidor Josep Maria Galí Professor d’Esade i consultor Twitter: @jmgalizard

Anacronisme ■ Les rebaixes del sector de la moda són un clar exemple de la inèrcia que arrosseguen algunes institucions socials i econòmiques, tot i que ja no tenen cap mena de sentit. En el passat, l’estructura productiva del tèxtil es basava en dues temporades de producte i un hàbit de consum estacional: la compra que es feia al setembre per preparar l’hivern i a partir del març per a la roba d’estiu. El comerç estava atomitzat, no hi havia grans cadenes i les botigues compraven a molts proveïdors adaptant-se a la seva clientela particular. En aquest marc tenia molt sentit que a final de temporada les botigues rebaixessin els seus estocs per donar-los sortida i generar liquiditat per seguir fent girar el negoci.

En contra ■ Avui els comerços multimarca representen menys del 25% de les compres. Els outlets, amb rebaixes tot l’any, representen més del 14% de les vendes totals de moda.

Les cadenes que ofereixen un assortiment de renovació continuada amb producció pròpia són gairebé la meitat del mercat. Es pot comprar per internet a bon preu durant tot l’any. I seguim amb les rebaixes. ¿A qui beneficien, bàsicament? Als que tenen més quota de mercat, que poden fer produccions barates pensades especialment per a les rebaixes. Als botiguers tradicionals les rebaixes se’ls han girat en contra. Han d’assumir pèrdues molt importants.

Ritual ■ Cada vegada en queden menys. No els surten els números. No poden pagar els lloguers que es paguen en zones comercials de primera i les rebaixes acaben per enfonsarlos els marges. Queden les de barri de proximitat, que o bé es basen en una superespecialització amb assortiments molt limitats, especials, de preu alt, i en locals minúsculs, o bé en una competència ferotge en preu, aquestes últimes regentades per immigrants, moltes vegades xinesos. Però les rebaixes segueixen ancorades en l’imaginari col·lectiu, i són ja un ritual atàvic.

Antoni Renom va deixar la banca d’inversió per ocupar-se del negoci familiar i donar suport al Liceu. PERE TORDERA

“Una fundació té l’obligació de ser eficient” L’empresari català Antoni Renom ha impulsat la creació d’una fundació per atreure mecenes privats del Liceu a Nova York TEXT ANDREA RODÉS

òpera no ha estat mai un espectacle de públic massiu, però el suport de mecenes públics i privats ha fet possible que sobrevisqués fins ara. No obstant, la crisi i la retallada de les subvencions públiques, així com una falta de cultura i política fiscal que motivin el patrocini privat ha obligat molts teatres com el Liceu a buscar noves vies de finançament per assegurar la seva sostenibilitat. Una de les primeres iniciatives és la que duu a terme Antoni Renom, un emprenedor de Barcelona de 35 anys, que ha decidit invertir part dels recursos del negoci familiar a la creació d’una fundació per recaptar mecenes privats del Liceu als Estats Units.

L’

Inversió social

Els outlets i les grans cadenes han fet perdre sentit a les rebaixes de temporada. P. TORDERA

Es tracta de la Liceu Barcelona Opera House US Foundation, una entitat sense ànim de lucre que al setembre obrirà oficina a Nova York, i que estarà gestionada i organitzada per Levante Capital Part-

ners, la firma d’inversió dirigida per Renom. Després de treballar en banca d’inversió privada als EUA i el Regne Unit, l’empresari va tornar a la capital catalana el 2012 per ocupar-se del patrimoni immobiliari familiar. Al marge del negoci de lloguer de pisos, Renom ha muntat la firma d’inversió Levante Capital, que inclourà l’impuls d’un projecte social cada dos anys, com la Liceu Foundation. “En les últimes dècades els empresaris catalans s’han desvinculat de la cultura en favor de les institucions públiques, però això ha de canviar”, explica Renom a la seu de Levante, un bonic edifici modernista de l’Eixample barceloní, propietat de la família. Fins ara, prop del 60% dels ingressos del Liceu provenien de fons públics, però les retallades han reduït el percentatge a menys del 40%, assegura Renom. Donada la dificultat per atreure mecenes locals, l’objectiu de la Liceu Foundation és atreure mecenes nordamericans des de Nova

York , “una ciutat que pertany al circuit de l’òpera mundial i que concentra els principals filantrops dels EUA”, diu.

Autosuficient

D’altra banda, la fundació es dedicarà a establir acords comercials amb turoperadors i agents de turisme per captar nous visitants nord-americans.

➧➧➧ Les retallades

en les subvencions han obligat el Liceu a buscar nous mecenes

➧➧➧ La fundació

es finançarà en part amb la venda d’entrades des de Nova York

La venda d’entrades serà una font d’ingressos de la fundació, “que ha de ser tan autosuficient com sigui possible”. L’objectiu de la fundació és recaptar entre 1 i 1,5 milions d’euros anuals. “Invertir en cultura és a fons perdut, però això no vol dir perdre diners; una fundació té l’obligació de ser eficient, de convertir cada euro invertit en tres”, diu Renom.

L’èxit del projecte anirà condicionat al fet que es professionalitzarà més la gestió del Liceu. Renom explica: “Fins ara tenia el seu discurs massa lligat a les subvencions, i al discurs que no podem fer això o allò altre perquè no tenim diners. Cal una gestió sostenible, capaç de maximitzar recursos i de generar valor davant els mecenes, en lloc de tractar-los com si fossin un mer patrocini esportiu”.

I afegeix: “Potser també caldria reduir el nombre de funcions i aconseguir que les obres més comercials servissin per sufragar els costos de les produccions més experimentals”.g

e

ara DIUMENGE, 7 DE JULIOL DEL 2013

Reflexió Des d’Àsia

Històries per no dormir

Jaume Giné Daví

Pau Garcia-Milà Empresari

‘Sabadell style’

La Xina es veu obligada a corregir el seu model econòmic ALEXANDER F. YUAN / EFE

lgun analista ja ha vaticinat que la pròxima crisi financera tindrà lloc a l’Àsia, on la crisi occidental també va afectar el creixement d’unes economies molt basades en l’exportació i amb problemes estructurals pendents de corregir. El creixement econòmic xinès es desaccelera: el 10,4% el 2010, el 9,3% el 2011, el 7,8% el 2012 i el 7,3% el primer semestre del 2013.

L’informe China 2030, elaborat pel Banc Mundial, amb la col·laboració del govern xinès, va advertir el febrer del 2012 que el model de creixement basat en la inversió, amb facilitat d’accés al crèdit, era insostenible. Va recomanar reestructurar les grans institucions financeres i les empreses públiques vinculades a l’estat-partit, corregir la dependència del sector exterior i de la inversió, tant estrangera com interna, i, sobretot, impulsar el consum intern, que no acaba d’arrencar.

El 9 d’abril l’agència Fitch va degradar el deute sobirà xinès en iuans pel risc excessiu i la falta de transparència dels crèdits atorgats per unes pràctiques bancàries a l’ombra (shadow banking) que fragilitzen el sistema financer. El 16 d’abril Moody’s va criticar el gran endeutament d’unes col·lectivitats provincials i locals que han finançat infraestructures insostenibles. Continua latent l’amenaça que exploti la bombolla immobiliària, però el preu del metre quadrat a les grans ciutats va pujar un 7,4% més al juny. I hi ha dubtes de si alguns bancs xinesos podran fer front als efectes dels seus crèdits dolents. El 25 de juny Pequín va calmar els mercats en assegurar la liquiditat del sistema financer. Sembla urgent, però, frenar el creixement del crèdit, superior al 20% aquest any. El president Li Keqiang pretén revitalitzar el pes del sector privat, l’accés de les pimes al crèdit i la inversió en infraestructures socials. El govern té capacitat política i financera

15

A

L’elevat creixement del crèdit posa en perill l’estabilitat de l’economia xinesa per evitar una crisi a l’estil Lehman Brothers.

Disposa de reserves de divises (uns 3,4 bilions de dòlars) per recapitalitzar bancs. Però no pot adormir-se sobre els llorers. e Jaumé Giné és professor de la Facultat de Dret d’Esade i secretari general de Casa Àsia

ituació: un grup de propietaris de comerços de Sabadell decideixen fer un vídeo per convidar la gent a anar a comprar a Sabadell. Resultat: el vídeo és vist per més de quatre centes mil persones. Aquesta hauria deserunagranhistòriad’èxit.Peròl’hem enquadrat com un gran fracàs.

Quin és el problema, aleshores? Que el cantant desafina? Que ho fa en castellà? Que algú s’ha sentit avergonyit? Que l’Ajuntament se n’ha desentès (tot i que sembla que van donar suport a la seva realització)? Criticant-lo, demanant que l’esborrin, matxacant i insultant el cantant, hem aconque sigui Malgrat les seguit vist més vegacrítiques, el des que la gran vídeo es pot majoria de vídeconsiderar os que promocionen Barcelona, un èxit Londres o Rio de Janeiro.

Jo, quan el vaig veure, vaig tenir clar que aquesta era una història per no dormir: ajuda o destrueix el comerç? Sense pensar-m’ho gaire, vaig piular que donava suport al cantant perquè havia fet això sense cobrar, i amb moltes hores d’assaig prèvies, per promocionar la seva ciutat. Tot i així, quan vaig piular això no coneixia encara la raó real per la qual acabaria realment aplaudint el vídeo. Aquesta raó va venir en forma de respostes al tuit: “Ya querrían mil campañas pagadas por concejales y hechas x superagencias esa repercusión. En Coruña, hoy oí algo de Sabadell”. Va arribar a la Corunya. I també a Almeria i a Toledo, com deien altres respostes.

Poden ser més o menys iròniques, però hi ha una cosa clara. Aquest vídeo ha posat Sabadell en el mapa per a molta gent. I aquest era l’objectiu del vídeo.

Per tant, només el podem qualificar d’èxit. I, si no, preguntem als de la Corunya si saben on és Terrassa.e

S

‘PORCA MISERIA’

Cava i Aperol, a discreció

Quina invasió, la de l’Aperol.

Aquesta beguda alcohòlica del Vèneto cada cop s’està fent més popular aquí. El seu consum es fa amb un còctel anomenat spritz, beguda perfecta per a l’estiu ( i l’hivern, i la tardor i...). Això em fa molta gràcia, perquè per mi lo spritz representa la meva terra. Si hi

aneu, podreu comprovar que als bars tothom beu d’uns gots plens de líquid taronja (color de l’Aperol), sense ser fanàtics ni de Cruyff ni de Ciutadans.

El que em té més encuriosit és que la publicitat diu explícitament que per preparar aquesta beguda s’utilitzen dues parts d’Aperol, una de sifó i tres

parts de cava. Tenint en compte que lo spritz està indissolublement associat al prosecco (vi espumós del Vèneto), estic en estat de semixoc. Ara, com que ja sóc mig català (traditore!), us puc dir que he vist com en molts països s’han creat sinergies entre el vi espumós italià i l’Aperol, i un

Escriu-nos a economia@ara.cat

ha fet pujar el consum de l’altre. Doncs, què esperem?

Productors de cava, endavant amb lo spritz, i, si us plau, garantiu-me protecció! e Nicola Padovan és un empresari italià @nicolapadovan