76 minute read
Articles de concurs
Pavelló Ciutat de Castelló
UN PASSEIG PEL SECTOR GAIATER MES JOVE
Advertisement
De moment el número més alt dels sector és el 19 i aquest va nàixer en 1984 quan es van crear els dos últims. Comprèn la part Sud de la ciutat i té com a límits els carrers de Salvador Guinot, la carretera de Ribesalbes, l’avinguda de Vila-real, l’avinguda de València i els afores.
El nom li ve del camp d’esports que hi va haver a l’avinguda de València on la Cultural Esportiva practicava el bàsquet, l’handbol, l’atletisme i qualsevol esport que necessitara un camp a l’aire lliure. Al desaparèixer eixe camp es va construir el grup de vivendes conegut com de Cardona Vives.
Més al Sud estava el Tronío, barri característic ocupat per majoria de persones d’ètnia gitana i els xiquets dels quals compartien l’escola amb els dels barris pròxims. Just al costat es va construir el grup de cases Verge de Lledó, la construcció de la Ronda de Circumval·lació junt al nou disseny de l’avinguda de València li han donat al sector una aparença de gran barri com cal a una ciutat com la nostra, jove en la Història.
Quan es va crear el sector, la gaiata s’instal·lava a la plaça de la Llibertat i amb posterioritat es col·loca al carrer de l’Illa de Baleato. Al sector està l’institut Vicent Castell i l’escola Antoni Armelles, així con el Pavelló Ciutat de Castelló.
RTICLES DE CONCURS
ARTICLE INEDIT 2016
ELS ESPAIS URBANS DE LA FESTA A TRAVÉS DELS TEMPS
es festes de la Magdale-Lna, tenen el seu origen en què es commemora la seua fundació com a Poble, un ritu en què el més important és l’element humà, o dit d’una altra manera: és la gent la verdadera protagonista de la festa. El veïnat té el seu propi espai a desentelar a la festa, bé siga des del propi consistori, Junta de Festes, grups diversos del món fester: Gaiates, Colles, Ens Vinculats, Associacions de Veïns, Grups de Dansa, de Teatre… i a més de la resta de castellonencs i castellonenques, altres que participen d’una o d’altra manera: visitants, artistes, figurants, venedors, firaires, pirotècnics… però tots ells amb una dosi d’actitud més que necessària per a l’ocasió en qüestió: descontracturada, informal i desinhibida, donat el nostre caràcter obert.
En tant, la Magdalena està acompanyada i adornada per certs elements particularment molt tradicionals, (Romeria, Pregó…) complementats com no pot ser menys, per la música, el ball, indumentària festera, la gastronomia, el poder de convocatòria... sense oblidar el gran protagonisme del carrer, - em sembla més apropiat dir escenari que espai si cap - on es duen a terme la majoria dels actes més o menys multitudinaris, encara que amb canvis d’ubicació amb el temps, i objecte d’aquest article.
EL CARRER, L’ESPAI DE LA FESTA
A banda que l’espai de les festes va més enllà dels límits urbans de Castelló i el Grau, (com per exemple el cas de la Romeria) carrers i places qui protagonitzen la majoria d’esdeveniments festius.
Per començar, el Pregó, des de la seua creació l’any 1945, gran part del seu èxit ve donat pel cèntric recorregut, espai no excessivament llarg i per carrers estrets, oferint sensació d’unitat, de comunicació i interacció entre públic i figurants; en l’actualitat fa el seu pas per Sant Roc, Sanahuja, Major, Gasset, Porta del Sol, Ruiz Zorrilla i avinguda del Rei en Jaume.
En altres edicions ha “trepitjat” el sòl de gairebé la totalitat del centre de la ciutat: carrer d ‘Enmig, plaça Fadrell, Colon, plaça Major, Comte Pestagua, Guitarrista Tàrrega, avinguda del Mar, plaça Cardona Vives… Tot i que sense molts canvis significatius. També hui, la cavalcada infantil comparteix el mateix espai que el Pregó dels majors, havent tingut també diferents itineraris des de la seua creació en 1949.
LA PLAÇA DE BOUS
Els espectacles taurins castellonencs també han anat canviant d’ubicació. La plaça de bous castellonenca s’emplaça al carrer Pérez Galdós des de 1887, hereva d`una més antiga construïda a principis del segle XIX que ocupava el mateix lloc de l’Institut Ribalta a l’avinguda del Rei en Jaume. Amb anterioritat a les festes de la Magdalena, existien, bous de carrer o bou per la Vila, fins i tot a la mateixa plaça Major. A més, la Plaça de Bous, al llarg dels anys també ha estat escenari d’altres esdeveniments: Certàmens Musicals de Bandes, Festivals de Danses, concursos de Pasdobles, “Xarlotades”, Retalladors, i molts altres.
LA FIRA D’ATRACCIONS
Des de la refundació de les festes de la Magdalena de l’any 1945, el conjunt d´atraccions va viure una primera etapa a la llavors denominada plaça del Rei en Jaume, per després traslladar-se al passeig Ribalta, espai aquest últim que feia que la connexió fira - centre pel carrer Saragossa fos una “artèria” magdalenera de gran transitabilitat. Posteriorment, es va traslladar al principi de l’avinguda del Mar, i més endavant a l’esplanada del final de
Els dolçainers de Tales al Pregó, any 1946 La plaça de Bous, des de la seua inauguració en 1887 sempre ha estat escenari de multitud d’esdeveniments.
la mateixa avinguda. Des de fa uns anys s’instal·la junt al recinte del nou mercat. El circ, més itinerant que la fira, tradicionalment s’instal·laba al “Tir de Colom”.
L’ESPORT EN MAGDALENA
La Magdalena ha estat també plena d’espais propicis perquè el públic puga presenciar esports, majoritaris: futbol, bàsquet, handbol... D’altra banda, més disciplines han anat fent-se lloc al programa de festes: així per exemple el Premi Magdalena de Motociclisme, des de l’any 1952, pel circuit urbà que transcorria pel carrer Llucena, avinguda Doctor Clarà, ronda del Millars, la “Farola”, passeig Ribalta, i antiga estació de tren (punt d’eixida i meta). El 1965 les curses van canviar d`espai al circuit Costa de Azahar del Grau, i el seu darrer traçat va ser al polígon de Rafalafena.
Les curses de karts, des de 1962 van tindre també gran acceptació al circuit instal·lat a la plaça Hort dels Corders. Un altre esport era el concurs hípic nascut llavors amb caràcter nacional en 1948. Les distintes modalitats es van dur a terme en diferents espais: al “Tir de Colom”, i més endavant al carrer Benicarló, solar que hui ocupa la caserna de la Guàrdia Civil. En l’actualitat les competicions hípiques es concentren a les instal·lacions privades del Poni Club al camí Caminàs, proper a Lledó.
Cal dir també que el Tir i Arrossegament és un concurs de força de cavalls que antigament tenia molta tradició. Els seus orígens magdaleners es remunten a 1943, celebrant-se des de llavors també en diferents espais: parc de l’Oest, polígon de Rafalafena, plaça de Bous, Ceràmica Levantina, (avinguda València) passeig Ribalta, i finalment en un espai de propietat particular en el camí Caminàs.
Amb el pas dels anys i casi desaparició d’aquests animals en les tasques agràries o el transport, i afegida la carestia de manteniment dels cavalls, la pràctica d’aquest esport ha anat retrocedint.
Altres esports han compartit programa magdalener: curses de cavalls (carreres per la joia) a la Gran Vía, coloms esportius, billar, escacs, regates, pesca, frontenis, i altres més, sense oblidar alguns autòctons com la pilota valenciana, jugant-se partides en cèntrics carrers o
De la plaça del Rei en Jume, al passeig Ribalta fins a la seua actual ubicació, la fira d’atraccions s’ha anat fent recerca de més espai.
Les curses de motociclisme molt esperades pel públic castellonenc. El Tir i Arrossegament, els carreres per la joia,... s’arrelen en el passat agrícola castellonenc.
al desaparegut trinquet Castàlia - hereu d’aquell que havia al carrer Governador -. Hui són les noves instal·lacions del Trinquet Municipal de Castelló al Parc Esportiu del Sindical l`espai més apropiat.
Al seu torn, Castelló disposa d’un Parc de Jocs Tradicionals junt al Segon Molí on es donen cita els aficionats de jocs com les “birles”, “sambori”, “les trompes”, “set i mig” o el “boli-dali”.
ELS ESPECTACLES PIROTÈCNICS
Espectacles sorollosos de llum i color, essencials a la Magdalena, han format sempre part d’ella, sent tradicionalment els dos tipus clàssics d’espectacles que més públic atreuen: “castells de focs” i “mascletaes”. Històricament han estat molt itinerants en el que es refereix a l`ubicació. La popular Nit del Foc, (antic concurs de castells) i les “mascletaes” es duien a terme als sectors de Gaiata.
Així, la plaça Major i la “mascletà” d’inici a la plaça Maria Agustina també van ser espai polvoristic. Malauradament, després d’un desafortunat accident a la plaça Hort dels Corders, es van buscar espais més oberts per tractar d´aconseguir més seguretat, per la qual cosa es va triar un ampli lloc al carrer Santa Mª Rosa Molàs junt al primer Molí per a “mascletaes”, i el recinte de focs del pau Gumbau-Caminàs per als “castells de foc”.
D’altra banda, anys enrere van ser molt populars els bous de foc, figures que llançaven bengales i coets molt populars als barris perifèrics i sectors de Gaiata; amb l’evolució de modes i materials, aquelles figures formen part hui de correfocs més sofisticats que acomboien si cal, més públic, valga com a exemple l’anomenada Nit Màgica, acte aquest amb augment de bestiari, d’actors, i major seguiment i integració de públic baix les espurnes.
La tradicional Traca Final continua tenint el traçat a l’espai cèntric de la Vila. Anys enrere, a més, existien les Carreres de Traca, curses amb eixida al principi del carrer Enmig des del Descarregador de la Llenya (actual plaça Clavé) fins a la Porta del Sol.
EL GLAMOUR DE LA FESTA
El teatre Principal ha estat escenari pioner de l’acte d’Imposició de Bandes fins que l´any 1971 s’inaugurarà el recinte de la Pèrgola, local aquest més versàtil per les seues característiques arquitectòniques; a més de servir per Certàmens Literaris, Presentacions i Galaníes, es feien espectacles d’artistes famosos del moment, balls i altres esdeveniments. La Pèrgola va ser relleu de l’Hostal de la Llum, un gran recinte envelat que s`intal·lava al carrer Arquitecte Traver (entre la plaça Hort Corders i la ronda Millars).
Una partida de “boli-dali” al parc de Jocs Tradicionals.
Excepte la mascletà de diumenge dia de la Magdalena, el carrer Santa Mª Rosa Molas acull la resta d’aquest sorollós espectacle.
Dos esdeveniments dels anys 60 en una mateixa foto: El envelat de l’Hostal de la Llum, i al mateix temps una cursa de karts a la plaça Hort dels Corders.
El recent canvi de la Pèrgola al Palau de la Festa, encara crea certa nostàlgia en un ampli nombre de festers. Els esdeveniments massius comporta també per seguretat, canviar espais tradicionals per altres més segurs.
L’ofrena de flors, un acte de gran participació de col·lectius.
Des de fa pocs anys, Castelló disposa de nous i grans espais: el Palau de la Festa, l’Auditori, a més d’un remodelat teatre del Raval, afegint-se a l’oferta per a dur a terme tant els actes institucionals, com altres esdeveniments culturals.
Enrere van quedar sales de teatre/ cinema que oferien espectacles en Magdalena, o d’altres itinerants com el Teatro Argentino o el Teatro Chino a la fira d’atraccions, amb interpretacions de “varietés”, per a qui també el temps i les modes els van anar deixant en el camí.
ELS CONCERTS, FITES DE LES NITS MAGDALENERES
El pas dels anys, i especialment l’arribada de la democràcia també es va fer ressò a l’entorn fester, propiciant que els espais urbans donaren cabuda a l’exigència de la tendència popular de festa.
El carrer va anar prenent el pols de la joventut castellonenca; enrere van quedar els espais tancats, o almenys poc accessibles per a la majoria com l’Hostal de la Llum o la mateixa Pèrgola, canviant per revetlles a places i carrers, i sobretot la plaça Major, ànima i símbol de festa popular per antonomàsia. A més, i a fil de l´esmentat, va ser necessari instal·lar escenaris de més capacitat per a concerts de grups, tant per als gran ressó del moment com per als de caire popular.
Escenaris a l’avinguda Rei en Jaume i l’avinguda del Mar, ubicacions que anys més tard van haver de traslladar-se a l’actual recinte de fires i mercats, allunyats, això sí, del centre històric.
Hui existeix una àmplia oferta d’esdeveniments en diferents punts de la ciutat, tant en el programa oficial com als programes alternatius de Gaiates, Colles, i altres col·lectius de la festa que, a més, solen instal·lar envel·lats que permeten descentralitzar i garantir espais de festa, més enllà de qualsevol fenomen meteorològic advers.
L’OFRENA A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ
Acte multitudinari, en aquest cas tant tradicional com de fervor religiós, que va tindre l’any 1947 la seua estrena com a acte magdalener. L’itinerari és el següent: plaça Major, carrer Major, plaça Maria Agustina, avinguda i passeig de Lledó, i finalment la Basílica.
Les Comissions de Sector van començar el recorregut a peu el 1973, i des de 1977 l’Ofrena es realitza fora de l’edifici.
DE LA BATALLA DE FLORS A COS MULTICOLOR
El Cos Multicolor va recuperar l’antiga Batalla de Flors d’abans de 1945, sent un acte festiu molt participatiu i alegre, que va nàixer de la tradició de la importància que sempre s’ha donat a les flors en les arrels històriques de les nostres terres; encara que aquest aromàtic i llancívol element en la “batalla” ha anat substituint-se per “sofrides”, econòmiques i no menys divertides serpentines i confetti.
Les carrosses flanquejades de nombrós públic “enemic” avancen per un circuit donant voltes a l’avinguda del Rei en Jaume entre el carrer Saragossa i la plaça Clavé.
Altres espais van albergar abans el pas de les carrosses: l’avinguda Caputxins l´any 1977, o fins i tot un altre circuit amb itinerari més irregular: Porta del Sol, carrers Ruiz Zorrilla i Bayer, plaça del Real, Porta del Sol, carrer Falcó, plaça la Pau i carrer Gasset. L’EPICENTRE, LA PLAÇA MAJOR
Parlar de canvis d’espai a la festa, possiblement tot puga ser qüestionable, menys si parlem de la plaça Major. El conjunt alberga actes tradicionals com la “Enfarolà”, el repartiment de canyes i cintes, eixida de la Romeria, lliuraments de premis, concerts, revetlles, mostres folklòriques, Festival Internacional de Música de Festa, Magdalena Vitol, i molts altres. A més de ser espai de pas continu durant les festes, és i ha sigut sempre sense cap mena de dubte el quilòmetre 0 de les festes de la Magdalena.
MESÓ DEL VI, FIRA ALTERNATIVA I MESÓ DE LA TAPA I LA CERVESA
El primitiu Mesó del Vi de 1969, va ocupar un espai molt reduït al costat de la plaça Major, concretament un reduït cercle de barrils a la placeta de la Peixateria. L’èxit va augmentar la necessitat d’espai, i per tant va haver d’anar ampliant-se i canviar d’ubicació, no exempt mai de polèmica pel que fa a la massificació de públic assistent: places Santa Clara, Borrull, Hort dels Corders, bulevard Blasco Ibáñez, plaça de la Muralla Liberal han estat els seus emplaçaments.
Més recent en el temps, el Mesó de la Tapa i la Cervesa també gaudeix d’una
Tant l’antiga Batalla de Flors com l’actual Cos Multicolor no canvia la seua essència.
El Mesó del vi, recinte de forta consolidació al programa fester, sempre demandant d’espai.
gran acceptació, els seus inicis va estar ubicat al carrer Pare Jofre, i en l’actualitat s`intal·la junt a l’antiga estació del ferrocarril.
La Fira Alternativa ocupa un lloc privilegiat en el programa magdalener, junt a l’Auditori al passeig de Lledó, un espai actual de fàcil accés que va substituir a la seua antiga ubicació del passeig Ribalta en que va començar l’any 1986.
I... MÉS DESFILADES!
La “Tornà” de la Romeria, precedida pèls Carros Engarlandats, entra pel Forn del Pla, on té lloc el tradicional acte de les Tres Caigudes, discorrent pel següent itinerari: Forn del Pla, Sant Roc, Sanahuja, Major, Gasset, Ruiz Zorrilla i avinguda del Rei en Jaume. Seguidament segueix la processó de Penitents, que recorre: Forn del Pla, Sanahuja, Major, Gasset, Enmig i Sant Lluis. A continuació arriba la processó de les Gaiates que, des de el carrer Sant Roc, segueix el mateix itinerari que l’acte de les Tres Caigudes. Aquests seguicis pràcticament no ha canviat d’itinerari des dels seus inicis.
La desfilada Internacional de Música de Festa i la participació de companyies de teatre de carrer i grups d’animació s’ha consolidat des de 1989, amb un recorregut que va des de la plaça de les Aules i Maria Agustina, Governador, plaça Borrull, Asensi, plaça de la Pau, Gasset i Porta del Sol. Altre cercavila és l´Intersolfa, a càrrec de les agrupacions internacionals per tot arreu de Castelló, o l’animació del Tombacarrer, cercavila especialment amb utilització de grans ninots i figures que, des de l’avinguda del Rei en Jaume, va per Colón, Enmig, Porta del Sol, Gasset, Major i tornant al lloc d’inici.
ESPAI DE GAIATA,
ESPAI DE CASTELLÓ
Castelló es divideix en 19 sectors per a la festa, simbolitzat cadascun per la Gaiata. L’any 1945 van començar 12 Gaiates, més endavant, l’any 1982 es van crear tres nous sectors, i entre 1983 i 1984 els quatre últims. Alguns monuments s’ubiquen en el seu espai inicial, altres han canviat, buscant el lloc sempre més propici dins del sector. Breument és resumeix l’espai o epicentre que en l’actualitat sol ocupar cadascuna:
La Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” a la plaça del País Valencià, la 2. “Fadrell”, al principi aquest sector era la plaça de la Pau i hui és la plaça Fadrell. La 3 ”Porta del Sol” en aquesta plaça.
La Gaiata 4 “L’Armelar”, del carrer Navarra al actual carrer Pelayo. La 5 “Hort dels Corders”, de la plaça del Rei en Jaume a la plaça Hort dels Corders. La 6 “Farola Ravalet” a la plaça Independència (“la Farola”).
La Gaiata 7 “Cor de la Ciutat” de la plaça de la Herba a la plaça Cardona Vives. La 8 “Portal de l’Om”, de la plaça Santa Clara a la plaça Borrull. La Gaiata 9 ”Espartera”, de la plaça Clavé a l’avinguda del Mar.
La 10 “El Toll” ocupa la plaça Maria Agustina. La 11 “Forn del Pla” al carrer Sant Roc. La 12, el Sector és tot el Grau. La Gaiata 13 “Sensal” a la Plaça Miguel Bellido, sector nascut l’any 1982, igual que la 14 ”Castalia”, aquesta última a la plaça Germans Vilafañé.
El Mesó de la Tapa i la Cervesa.
Una visió aèria de la fira alternativa al costat del auditori.
La Gaiata 15 “Sequiol” a la cruïlla dels carrers Sequiol/Maestro Bretón. La 16 “Rafalafena” a la plaça Herrero Tejedor. La 17 “Tir de Colom” va néixer del sector 4, normalment s´instal·la a la plaça del Pintor Porcar.
La Gaiata 18 “Cremor” a l’avinguda de Barcelona. La 19 “La Cultural” al final de la avinguda de València / Illa de Baleato.
Una vegada ubicats els monuments, queda afegir sobre el món gaiater, que existeix un acte conjunt molt especial per a Castelló i en especial per a les Comissions de Sector, és la “Encesa de les Gaiates”, acte dedicat a la exaltació del monument gaiater. Concentra en un sol recinte i per espai d’unes hores les 19 Gaiates de la ciutat. La Encesa va començar el seu camí a l’andana central del passeig Ribalta, i l’any 2002 per motiu d’obres, es va traslladar a la zona nord de l’avinguda del Rei en Jaume, apropant-se al centre del nucli urbà.
Després d’aquest breu recorregut per aquest “circuit” històric d`ubicació de la festa, de ben segur que faltarien nomenar molts més esdeveniments, però no menys importants, simplement per raó d’espai els deixem per “mamprendre” un altre article més endavant. Cada carrer, plaça o cantó de Castelló, cada cau de Gaiata o Colla és sense cap mena de dubtes festa en si mateix.
I per acabar, afirmar que és per això que aquests escenaris castellonencs, a la fi, són espais sinònim de germanor, pel que em ve de goig aconsellar que, si durant la setmana de Magdalena esteu a casa vostra, procedeix obrir la porta i entrar a la festa.
Toni Aguila
L’encesa de les Gaiates, tot un homenatge a la llum.
ARTICLE INEDIT 2017
LES FESTES DE LA MAGDALENA DINS DE 50 ANYS. IMAGINEM EL SEU FUTUR
egons defineix el Diccio-
Snari General de la Llengua Valenciana, imaginar és un concepte lligat directament a la creació, a la inventiva. Sens dubte, tot ésser humà utilitza la imaginació i ho fa com a eina capaç d’alimentar el desig d’un esdeveniment futur que continga la realització de les seues pretensions, els seus ideals, els seus anhels.
De qualsevol manera la història ha sigut, i serà per sempre, una espectadora implacable dels esdeveniments pretèrits i presents i, com a tal, el fonament de suport perquè la ment desenvolupe els seus propòsits per l’endemà. Qui no custodia les seues arrels no és digne de gaudir de la seua seqüela, ni és possible imaginar el futur sense la consideració i l’anàlisi dels fets que van construir el camí que ens manté en el present, i per tant, abans d’abalançar-se en l’intent de visualitzar hipòtesi sobre la posteritat de les nostres Festes de la Magdalena… cal recordar…
Cal recordar que el motiu de les nostres preades Festes es fonamenta en l’agraïment i rememoració dels nostres avantpassats, en la seua determinació i tràngol de traslladar les seues vides i, per tant les dels seus descendents, des del Castell de Fadrell a la nostra Plana i que aquest fet porta camí de complir vuit segles d’edat, solcant les diferents etapes que la humanitat ha desenvolupat. Així mateix i al marge de llegendes acollides de manera il·lusionant i atractiva tenim la constància documental de les processons a l’antic turó amb un segle d’anterioritat a la construcció de l’actual Ermita de la Magdalena i que començara el “frare barbut” allà per 1451.
Cal recordar, per a evitar l’ensopegada amb el mateix obstacle en previsions futures, que a mitjan segle XVIII i per decisió dels governants del Consistori Municipal se suspenia la romeria durant uns anys per la deterioració en que es trobava l’Ermita com a conseqüència de la falta de manteniment i condicionament durant llarg temps.
Cal recordar que l’estructura actual de les nostres Festes Fundacionals té com a alfa l’any 1945 quan grans castellonencs van prendre la decisió de restablir l’ànim de les nostres tradicions quasi relegades a l’oblit després de la decadència patida per causa de la fatídica guerra civil. Els Murria, Revest, Guinot, Codina, Miazza, Espresati, Fabregat, Segarra, Pascual, Sanz, Sancho, Boli i tants altres van marcar les línies que condueixen al nostre actual format festiu, van prendre un glopet de vi en el primer “Mesón del Vino” i van escodrinyar en les butxaques de la memòria de pares i avis recuperant les normes de les indumentàries i costums que ens descriuen com a fills i hereus de la nostra terra.
Cal recordar aquelles romeries cap al nostre adorat turó on prevalien els carros amanits amb canyes i fulles de palmell que disfressaven la tasca del quefer quotidià amb un ambient festiu tant sentit
com necessari, albergant cossos i ànimes plens de passió, amics i amigues, pares, mares, filles i fills, mocador envoltant el coll i acusant els vaivens d’unes poderoses cavalleries que, per un dia s’engalanaven amb les millors granadures lluint esplèndids pentinats i enlluernant amb la lluentor de la seua pell.
Cal recordar l’evolució no tan llunyana del nostre monument identificatiu, al·legoria d’un sentiment i profund respecte cap als qui rebien el seu feix de llum per a evitar inconvenients en el dur trajecte nocturn des del turó fins a la plana en la seua travessia, des de les antigues Gaiates de a penes dos metres d’alçada portades individualment amb suor i orgull, fins als nostres actuals sis metres de dedicació, art i esforç.
Cal recordar l’ambient de setmana festera que produïa la col·locació dels pals que la “Lute” dispersava pel centre de la ciutat al llarg del recorregut pel qual desfilaven orgulloses les Gaiates, i els especialistes que, formant una perfecta coreografia de cables i fusibles, se sincronitzaven mil·limètricament perquè els monuments no deixaren de lluir esplendorosos ni un sol instant, era el nostre joc de l’oca “de pal a pal i amb la llum que pertoca”.
Cal recordar les presentacions de les Comissions de Gaiata en les quals s’imposaven les bandes a les Madrines i Dames amb abillament de Diumenges ora en La Pèrgola a l’empara de la Font del Piliuet ora en qualsevol Plaça o carrer, ells amb el seu millor trage, sabates de mudar, camises i corbates ben planxades, la cara llavada i ben pentinats i elles, tan lluidores amb els seus espectaculars vestits de Festa, sedes, brillants i cabells de cinema o fotonovel·la.
Cal recordar la tenacitat dels qui van ser artífexs de recuperar la música i el ball que tanta culpa contenen a l’hora de sentir-nos identificats amb les nostres arrels més profundes. Bolero, jota, marineries, seguidilles, danzaes i tantes més que esculpeixen els intèrprets al compàs que marca una dolçaina començant en la pipa, travessant el tudell, el gobelet i
el cos i esclatant per la campana amb les seues notes casades amb la cadència que marca un tabal.
Òbviament la realitat no es pot encobrir i les mutacions en el “modus vivendi” formen part inseparable de l’evolució de la humanitat al llarg de la història, en ocasions per motius directament lligats a la relació social i la major part induïts pels avanços que la costum, la ciència i la tecnologia s’encarreguen d’instal·lar irreversiblement en el quefer quotidià.
En el cas de les nostres festes de la Magdalena i de tantes tradicions que avui dia conservem, cal entendre que no hagen sigut alienes a canvis o transformacions i resulta evident que les pròximes dècades continuaran amb el fet imparable de la metamorfosi que la societat reba, probablement arrossegada per la galopant velocitat que imposen les noves tecnologies.
Tal vegada puguem jugar al joc que la imaginació permet i dibuixar en l’aire intencions i desitjos utilitzant el bategar del cor com a sintonia i el sentiment com a pinzell creador i, qui sap…
Qui sap... si dins de cinquanta anys, en el dia gran de la nostra Romeria i a l’ombra de Sant Roc de Canet podrem apoquinar les figues albardades i el gotet de mistela acostant simplement el dit sobre qui sap que superfície que ho reconega i execute la transacció… qui sap?.
Qui sap… si alguns d’aqueixos “drons”, eixos artefactes voladors amb sistema teledirigit, s’elevaran amb taleques repletes d’articles pirotècnics per a disparar els castells de focs artificials des de qui sap que inusitada altura i amb uns efectes visuals inimaginables en l’actualitat… qui sap?
Qui sap… si en la desfilada de Gaiates, veurem els monuments experimentant profunds canvis amb futures làmines lluminoses de qui sap que materials capaços d’engrandir encara més la seua excel·lència i potser dotats de fonts d’alimentació minimalistes amb la grandària d’un cacauet però majúscula capacitat d’energia fent oblidar els actuals generadors… qui sap?
Qui sap… si amb el transcórrer del temps podrem aconseguir que els actes de representació festera tals com les Presentacions dels sectors Gaiaters en el Palau de la Festa, Homenatges a Comissions de Sector, Galaníes i qui sap quants actes més, es realitzen amb el silenci i el respecte mès gran cap als qui les fan possible amb el seu esforç i sacrifici de consumir els seus moments d’oci i descans per al gaudiment dels protagonistes i assistents… qui sap?
Qui sap… si amb el pas dels anys les Gaiates i Colles hauran deixat de caminar per sendes paral·leles per a fer-ho per camins enllaçats amb propòsits conjunts i forces compartides que procuren un enfortiment de les tradicions contemplades i qui sap si recuperar d’altres perdudes als llimbs de l’ostracisme… qui sap?
Qui sap… si transcorreguts tants intents de canvi el Pregó aconseguirà complaure a majors i xiquets amb el seu ritme i perdurabilitat i tal vegada s’arribara a aconseguir qui sap que fórmula màgica que impedira que cap ésser humà aliè a la Cavalcada arribara a interrompre el discórrer dels intèrprets creuant per la drecera més convenient al seu particular interés amb el consegüent demèrit de l’acte i els espectadors… qui sap?
Qui sap… si transcorregudes cinc dècades aconseguirem que els carros engarlandats deixen en l’oblit els dies de turbulències per a contenir una regulació i suport que els convertiren en un atractiu internacional que s’identifique de ple amb les Festes de la Magdalena qui sap si al nivell de símbols tan nostres com la canya, el mocador verd, la cinteta de la Romeria o l’encara imberbe polsera Magdalenera… qui sap?
Qui sap… si a l’ombra del primogènit
“Mesón del Vino” i al costat dels seus joves germans de Tapa i Cervesa, Carpes Regionals o Carpa Alemanya sorgira una iniciativa gastro-enològica durant la nostra Setmana Gran apta de tan alta consideració a nivell internacional que fóra capaç d’atraure l’interés de fabricants de qui sap que diverses cultures i parts del món… qui sap?
Qui sap… si les nostres Gaiates s’aferraran als avanços de les ulteriors tecnologies per a compartir la seua espectacularitat i excel·lència amb sistemes d’interactivitat i permetre als seus admiradors la possibilitat de participar activament amb qui sap que resultats audiovisuals idonis per a mancomunar el sentiment veïnal amb l’entorn gaiater… qui sap?
Qui sap… si aconseguirem travessar amb vertadera força els límits de la nostra Província per a fixar en la major part del món l’orgullosa etiqueta d’internacionalitat que acredita la nostra Festa tal vegada comptant amb el suport dels estels castellonencs de talla internacional que proporcione l’època, científics, escriptors, metges, pintors, actors, músics, cuiners o esportistes de l’elit del golf, tennis, ciclisme, básquet o qui sap si el nostre Club Esportiu Castelló que poguera trobar-se competint per Europa en la disputa de preuats trofeus com la Champios League, i aconseguir així l’atenció d’altres cultures, altres gents i sensibilitats que puguen contemplar, entendre i endinsar-se en el sentir únic i intransferible d’un “esclat de llum sense foc ni fum”… qui sap?
Afortunadament fantasiar no suporta cap impost i certament contribueix a exercitar la imaginació i la creativitat, arribant de vegades, amb talent, a la genialitat.
Coneixem el nostre passat, idealitzem el nostre futur i, els qui hem nascut amb el cor embolicat en una brusa negra, amb una cinta verda lligada a una canya, un mocador verd en el bressol, la imatge sempre present d’una esvelta Ermita blanca sobre un xicotet turó i la LLedonera gravada en l’ànima, gaudim de ple convenciment per a profetitzar amb tots els sentits que dins de 50 anys…
… Castelló i les seues Festes de la Magdalena retindran eternament el sentir del tacte d’una canya i la frescor al rostre dels romers a l’alba del dia gran, d’un xocar de mans o un bes a la galta, de la seda de la cinta verda, d’una faixa roja, de la tela antiga d’una brusa negra tal vegada heretada del iaioi o la falda de llauradora alliberada del bagul de la iaia.
… Castelló i Les seues Festes de la Magdalena continuaran eternament per exhalar aromes de la flor del taronger en el trajecte de la Romeria, de la pólvora d’una imponent mascletá, d’arbust i de pi per tot el Turó del Castell Vell, del socarrat d’una apetitosa paella sobre les flames d’ardents branques de taronger, del vi vessat entre el tumult del “Mesón”, de la fusta recentment tallada en l’Escorxador construint elements de Gaiata, de l’ambient exclusiu que envolta la Plana.
…Castelló i les seues Festes de la Magdalena prosseguiran eternament per assaborir una figa albardada, un gotet de mistela, una truita de faves al peu de l’Ermita, un mos de ceba tendra, un grapat de cacauets d’alguna marjal, tramussos, “llonganissetes”, “botifarretes” i un tros de xoriço, un traguet al gall empinant la bota ben plena de vi, un bon “carajillo” cremat com cal.
… Castelló i les seues Festes de la Magdalena es mantindran eternament per escoltar el so d’un tabal i una dolçaina, del soroll al carrer, d’unes castanyoles acompanyant els passos d’un Bolero, de la poderosa veu de Pregoners recitant l’herència de Bernat Artola per tota la ciutat, del tocar de campanes del Fadrí, de Sant Roc de Canet i la Magdalena, de la Marxa de la ciutat de Matilde Salvador al pas de la millor Banda Municipal de l’Univers, de l’indispensable estrèpit de la traca d’un Vitol, germen i anunci de la següent setmana festera.
… Castelló i les seues Festes de la Magdalena persistiran eternament per contemplar imatges inoblidables reflectides en el rostre d’una Castellonera, en un escut adorat, en una Ermita emblanquinada, en el colorit d’una Gaiata, en una Cavalcada del Pregó recolzada per germans, en teles precioses i encaixos antics, en vestits imponents de mudat setí, en l’intens fulgor d’un castell de focs, en el gran colorit d’una desfilada, en la bellesa d’un tapís de flors en l’Ofrena a la Verge de Lledó.
Podrem canviar aspectes, canviar teles o calçats, espectacles i llenços, podrem canviar portades i podrem canviar textos però mai el sentiment, ni l’orgull de genealogia, ni rabassa maternal, ni raons de tradició, ni canviar que Castelló seguisca la llum antiga perquè la Gaiata siga el nostre millor Pregó.
La llum d’un fanal va iniciar la història, la llum d’un fanal, marcarà el camí, la llum d’un fanal meneja la sénia, la llum d’un fanal, de principi a fi.
Arturo España i Marzá
ARTICLE INEDIT 2018
PASSAT, PRESENT I FUTUR DE LA GAIATA. L’EVOLUCIÓ TÉCNICA DEL NOSTRE MONUMENT. DELIMITACIÓ I EVOLUCIÓ HISTÓRICA
a Gaiata, és el símbol
Ldiferencial de les Festes de la Magdalena. Es tracta d’un monument efímer que representa, a més de la història, cultura i tradició de Castelló, el caràcter emprenedor i lluitador de la gent de la ciutat de la Plana. És símbol de la identitat col·lectiva castellonenca i un element diferenciador i innovador on conflueix la part artística i creativa amb la part innovadora i tecnològica.
Aquest monument, amb una clara inclinació artística, té finalitat estètica i comunicativa, que s’expressa en les imatges representatives de les emocions i idees col·lectives que uneixen a la ciutadania castellonenca en uns símbols determinats concrets, que es repeteixen com a senya identitària a l’hora de la construcció del monument. Des de 1945, el gaiato que culmina aquesta obra, la llum i l’escut de la ciutat de la Plana, són elements obligatoris per tenir la consideració de monument gaiater. També les diferents representacions, color, imatges, que decoren aquestes construccions lluminoses, solen ser significatives i al·legòriques de les tradicions i les característiques més identitàries de Castelló i els seus habitants. I és que, la pròpia definició d’art, recull com un component la cultura, reflectint en la seua concepció els substrats econòmics i socials inherents d’una societat en un espai i temps concret.
En el cas de la gaiata, parlem de monument artístic efímer, perquè, gaudeix d’un caràcter transitori, no perdurable més que en la memòria col·lectiva i per tant, arrelat amb un concepte de fugacitat en el temps. Aquest caràcter fugaç, introdueix la innovació i l’avanç, ja que la finalitat de que el següent monument a construir siga millor que l’anterior, imprimeix d’innovació i noves aportacions als futurs per construir, o així hauria de ser.
La Gaiata representa allò únic, diferencial i innovador, però també representa la història i tradicions d’un poble, així com la creativitat, l’art i la tecnologia que, com a monument, desenvolupa la seua creació. Però, fonamentalment, la gaiata representa la llum, encara que sembla que es tracta d’un element molt utilitzat en diferents cultures arreu del món, el cas de la llum de les gaiates té un sentit diferencial, hibridat en l’evolució del monument, tant simbòlica com tecnològicament parlant.
Per explicar aquest punt, hem de fer una xicoteta ullada a la història i veure el paper que la llum ha tingut en moltes celebracions i tradicions de distintes cultures, per difenciar la llum de les gaiates de la resta, assenyalant el que és i el que representa.
En aquest sentit, des de l’adoració al sol, que ja desenrotllaven antigues cultures paganes (egipcis, grecs, romans, celtes…), la llum representava en molts
casos la fertilitat de la terra i dels animals, així com la finalització de la foscor lligada a l’hivern, per rebre la primavera i el floriment de les terres i camps. Després, amb la cristianització pel Papa Gelasi, Jesucrist representava la llum, i les festes lluminàries eren per rebre la llum de Jesús en el seu naixement o seguint la llei de Moisès, la presentació als 40 dies del naixement de Jesús a Déu, on es celebrava la pròpia llum humana amb la benedicció de ciris i eixint en processó amb ells com a símbol de la comunió cristiana. Estos rituals es van traslladar al dos de febrer, festa de la Candelera, en molts casos, avui dia perdura esta celebració a Canàries i altres parts fonamentalment del sud d’Espanya i Amèrica, però també per a la preparació al Nadal “Fetes de lumières” de Lyon, o com el cas de Tordesillas (Valladolid), en la desfilada dels Farols, que dona inici a les festes patronals en setembre. Totes aquestes festes celebren la llum, associada a la religió cristiana.
També el sincretisme a Amèrica ha fet que es celebre amb profusió la llum, a l’ajuntar-se tradicions autòctones pròpies d’adoració de la llum amb les portades pels cristians espanyols i que ha fet que avui dia es celebren amb exuberància en alguns llocs, com el cas de la celebració a la verge de la Candelera o la preparació amb importants enceses de llum com en les parrandes de Cuba o de l’encesa de les llums en la Fira de la Verge de Chinquinquirá, en Maracaibo, Veneçuela, com a preludi de l’inici de Nadal. També, una vegada cristianitzada la festa, la llum és símbol de la religió cristiana.
En molts d’estos casos enunciats, hem pogut observar, com la creativitat i les noves tecnologies són una aposta a tenir en compte a l’hora de desenvolupar les festes i els monuments. Posem dos exemples dels anteriorment mencionats:
En el cas de les festes de les llums de Lió (França), a pesar del compromís de la ciutat amb la tradició (estes festes es venen realitzant amb regularitat des de 1852) i que en les finestres de les moltes cases continuen lluint ciris i cresols com es feia antigament, la festa continua creixent cada any i la presència dels grans dissenyadors de renom nacional i internacional, ha fet que l’esdeveniment haja crescut quant reputació i que, durant els quatre dies de duració de la festa, Lió puga oferir tota l’escenografia de la ciutat, brindant llums innovadores i sorprenents en els llocs més tradicionals i també els més inusuals, obtenint diferents premis nacional a l’esdeveniment i l’atenció d’una oferta de públic atret per una nova aposta lluminària.
Desfilada dels farols, Tordesillas (Valladolid) Fira de la Verge de Chinquinquirá, en Maracaibo Venezuela
Lió: “Festes de les llums”
Pel que fa a la festa de les Parrandes de Remedios, Cuba, que, des del segle XVII, també ha anat evolucionant, passant dels primitius farols i carrosses als espectaculars monuments actuals, constituint, autèntiques obres artístiques en què la vistositat dels color, llums i el focs, així com la música al·legòrica al seu origen (cridar l’atenció per anar a la missa de Nadal), ha anat evolucionant de tal manera, que avui en dia s’han convertit en un important reclam turístic que s’afegeix a la atractiva oferta Cubana.
Però, com indicava abans, la llum de les gaiates és diferent, tant per allò simbòlic que representa, com per la historia i tradicions que les envolten. En aquest cas, eixa llum no va lligada a la religió, sinó al sentit fundacional de les festes. L’origen de les gaiates està unit al de la romeria de les canyes, doncs és en la tornada d’aquesta peregrinació on es menciona per primera vegada el naixement del monument gaiater.
L’evocació de la llum, plàstica i singular, en el que el fet a destacar és l’estètica del contrast de la lluminària enmig de la foscor de la nit, és senyal d’identitat de la nostra celebració des de temps immemorials. Encara que el segle XVIII, segle de la il·lustració i de les llums, és fonamental en el desenrotllament de la gaiata i el seu simbolisme i estètica, la processó amb llums ja es celebrava des de temps més remots. La romeria a la Magdalena, com peregrinació penitencial per rogar contra la pesta, les sequeres, les guerres i la fam, ja està documentada en 1375 per primera vegada, segons el Cronista de Castelló, Revest, qui documenta la celebració d’una processó d’entrada a la vila amb ciris i gaiates manuals.
Però és al segle XVIII, quan s’uneix el sentit penitencial destacat en les èpoques anteriors i el fet de ser la romeria consciència històrica del passat dels castellonencs. A partir d'aquest moment, comença un nou període en la celebració i adquireix protagonisme el monument de la gaiata. A les hores, amb un fort creixement demogràfic i econòmic de la vila, ja es reconeix les gaiates i es nomena la processó de tornada de la romeria, com la processó de les llums “…(La Procesión de las Luzes por la muchedumbre de ellas”, segons Llorens de Clavell), degut a les gaiates que portaven els penitents “que convierten la noche en claro dia”, com indicava Mossèn Vela, segons els testimonis de l'època.
Però, després de parlar i parlar de les gaiates, com les podríem definir? Per a la gent de Castelló i segons la definició de Antonio Pascual Felip, “la gaiata és un monument de llum sense foc ni fum”, definició, que encara que avui és vàlida, entropeça de front al seu naixement, ja que, al principi, les gaiates precisament
Les parrandes dels Remedios, Cuba.
s’encenien amb foc i possiblement feien fum, però allò més important, donaven llum. Dons, antigament els antics moradors medievals, per a fer el trasllat del turó de la Magdalena a la vila, portaven canyes i gaiatos (gaiates), on van penjar fanals i xicotetes llums per ajudar a reconèixer el camí. Això es part de la llegenda, on s’arrepleguen part d’els símbols mes importants de les nostres festes: les canyes, els gaiatos, els rotllos i els fanals. Símbols que ompliran junt a altres la configuració de la nostra celebració. No deixa de ser una bonica contalla, però com destaca A. Monferrer, la gaiata podria continuar sent el símbol de la celebració magdalenera encara que no existia aquesta contalla.
El sentit de l’entrada a la ciutat era per culminar la rogativa que en un principi es feia amb la romeria. L’entrada amb llums, era per a il·luminar la foscor de la nit. A les hores, cada gaiata havia de portar tantes llums com veïns, caps de família i familiars, acudiren a la romeria. De les canyes o gaiatos es lligaven fanals cilíndrics o prismàtics, que eren portats de la mà per un dels romers o bé, sobre una peanya portada per diversos d'ells. El mànec acabava a la seua part superior amb una forma de gaiato pastoral, recordant el seu origen penitencial pel simbolisme relacionat amb els bordons dels peregrins.
A l'antiga processó de les llums de l'època medieval, desfilaven les gaiates representatives dels diferents focus urbans denominats Taxida, Almalafa, Villamarch i Fadrell; apareixent en el primer terç del segle XV, una altra gaiata amb caràcter presidencial molt major en dimensions que les altres quatre, la gaiata del Micalet de València, en representació de la capital del Regne. Poc a poc, estes xicotetes gaiates de mà que any rere any, portaven els romers que commemoraven aquesta fita, van desenvolupar-se fins al monument actual en el període barroc tardà. En esta època, conservant els símbols propis, com la culminació en forma de gaiato i les llums i el color, es munten damunt de carros i es converteixen en autèntiques lluminàries. També és en esta època, quan la impronta de la ornamentació gaiatera pren tot el seu auge i la seua estètica segons el gust del moment.
Al segle XIX, ja es coneixia esta processó com “la fiesta de la Gaiata”, i els cronistes de l'època arreplegaven com es trobaven plens de gent els carres Enmig i Major al pas de la desfilada, mentre centenars de xiquetes i dones vestides de penitents i magdalenes i amb un ciri en la mà, recorrien els carrers entre les gaiates monumentals, amb profusió de gots i llums de colors, que com descriu Balbas es tractava de “hermosas pirámides con gran número de luces”. En 1854, l’Ajuntament de Castelló, va decidir construir 14 noves gaiates perquè agradaven molt als ciutadans. Estes havien evolucionat des de les primeres gaiates de mà portades per un sol home, i de les que penjaven cintes blanques on anaven lligades xiquetes menudes que eren conegudes com les “xiquetes del meneo”. També es van construir altres gaiates més grans portades per homes i després vindrien les grans gaiates monumentals, arrossegades per carros i bèsties, i que presentaven gran dosis de simbolisme. En 1865, es va establir un acord municipal per a construir-les amb vidres de colors i usar ciris verds que se situarien estratègicament en el camí pel qual anava a passar la romeria.
Així, tal com anaven creixent les gaiates i engrandint-se ornamentalment, recobrint-se de nous materials, fusta, teixits , vidres… i omplint-se cada vegada de més llums, també va anar evolucionant els sistemes luminaris. El que va començar sent una processó de torxes, ciris i cresols d’oli, va anar transformant-se incloent els avenços tecnològics aplicats a la llum. Primer se van incorporar els fanals de gas i després ja en el segle XX, va aplegar l’electricitat. En 1897, Castelló veu per primera vegada en el seu espai públic (Plaça Nova i Plaça Major) l’alumbrat elèctric, però, encara tardaria la incorporació al monument fester d’aquesta tecnologia.
A principis del segle XX, apareixen les gaiates corporatives, dissenyades per artistes com el pintor Vicent Castell, Bernat Artola, etc. i amb clara estètica monumental i remembrança històrica. El que en el seu moment començara l’Ajuntament, va ser seguit per la Gaiata militar, la del Cercle mercantil, la de la càmera agrícola o el gremi de San Isidre entre d’altres tradicionals (1914). En 1929, va haver una proposta des de l’Ajuntament de participació dels barris amb la seua respectiva gaiata que no va cuallar fins 1945.
És a partir d’aquesta data, amb la reestructuració de les festes portada endavant per un grup de prohoms de Castelló encapçalats per Segarra Ribés, quan es divideix la ciutat en 12 sectors per a fer cadascun la seua gaiata, a més a més es publiquen les normes generals per projectar i executar les gaiates, on s’inclouen dades com el fet de prescindir de certes formes «falleres», i també s’incorpora l’electricitat mitjançant peretes a les quals arribava el corrent des d'una bateria disposada en un artefacte del carro que sostenia al monument. Aquest sistema tenia moltes deficiències i es va passar d'instal·lar al llarg de la volta de la processó, els endolls per a prendre de la xarxa general, l'energia per il·luminar les gaiates. És a partir de 1947 quan surt per primera vegada la gaiata de la ciutat. En esta època, importants artistes de la ciutat s’encarreguen de fer els monuments gaiaters com Colón o Guallar. Els dissenys gaiaters solien ser clàssics, inspirats en les formes barroques.
A partir de 1950, apareix un nou sistema realitzat per contactes anomenat relé. Este mètode que contava amb un motor giratori, permitia produir l'efecte rutilant de les llums de la gaiata. Este sistema va evolucionar fins a incloure diversos circuits de relens que ordenats, feien jocs de llums que s'apagaven i s'encenien, abandonant-se des d’aquell moment, el sistema d'il·luminació fixa primitiu. Això va permetre començar a incloure monuments d’estil més modern.
A partir de 1980 creix el nombre de gaiates i comissions, i en l’actualitat hi ha 19 sectors gaiaters, que construeixen monument. Avui dia, la incorporació de
Any 1953
Any 1973
la informàtica, les peretes leds, els nous grups electrògens, etc. permet realitzar jocs de llums expectaculars, a més de permetre mil possibilitats a tenir en compte per a produir monuments més atractius, si se fa una seriosa aposta com així ho han fet, altres localitats amb les seues festes, però, òbviament, aixó requereix d’inversió econòmica i contar amb l’assesorament dels professionals al respecte, per la qual cosa hi ha un clam perquè més experts de les arts plàstiques, de la innovació tecnològica, artesans de la fusta i el vidre, etc. s’acosten a l’hora de realizar els diferents monuments, així com també a l’hora de formar part del jurat del concurs de les gaiates.
Així mateix, les energies renovables poden ajudar a construir un monument més sostenible i adecuat al segle XXI, tal vegada per fer un canvi seriós en la tecnologia i plantejament del monument gaiater, seria temps de pensar en buscar patrocinis o altres fórmules com el crowfounding, per finançar la inversió. D’aquesta manera podríem guanyar quant bellesa, vistositat i espectacularitat dels nostres monuments, ja que és una realitat contrastada que tots els territoris que compten amb festes amb monuments lumínics, han fet una forta inversió implementant tecnologia i disseny i això ha tingut un retorn molt important per a la població en quant posicionament, diferenciació, projecció del territori i repercussió econòmica per les visites obtingudes al reclam de la festa.
És clar, que queda molt per dir sobre la Gaiata, així com també resta molt quant a la seua evolució estètica. Tot i que es veu limitada pel fet d’haver de desplaçar-se el dia de la desfilada de les gaiates, hi ha molta gent que pensa que aquest monument deu evolucionar. Com escrivia J. Nos, proposen que el monument siga més gran, i siga una monumental figura artística de llum on es deu d’aliar la grandiositat i la fidelitat als seus orígens. Tal vegada, apropiant-me de les idees d’una coneguda persona molt vinculada al món gaiater (P. Rovira), es deuria treballar en un monument fixe, en el que hi haguera una part que aportare la seua particularitat, i que es puguera desmontar i desplaçar per la ciutat el dia de la desfilada de Gaiates. El clam general, advoca per una gaiata sense trets que recorden les falles, com ara cartró o escenes amb figures, d’aquesta manera guardaran la seua singularitat.
Com a conclusió caldria dir que la gaiata suposa un símbol únic que reuneix tots els elements que comunicativament parlant ho poden fer atractiu i molt competiu, doncs, és diferencial, únic, artístic, innovador, tecnològic, així com també tradicional i a la vegada, ja té construïda històricament la seua llegenda (story telling) per la qual cosa, únicament necessitem creure en ell per auspiciar un futur brillant i lluminós, on Castelló hauria d’estar lligat simbòlicament a aquest monument.
Estela Bernad i Monferrer Pra. Dra. Departament de Ciències de la Comunicació Universitat Jaume I
ARTICLE INEDIT 2019
LES FESTES DE LA MAGDALENA, VINCLE DELS CASTELLONENCS D’AHIR I HUI UN FIL INVISIBLE QUE UNEIX GENERACIONS
l paper de la festa en la
Enostra societat és una matèria canviant i marcada per l’esperit de les generacions. En qualsevol festa concreta, el balanç entre tradició i innovació és sempre important, bé siga perquè el pes de la història és un ingredient important, bé per tot el contrari. Res és immutable però generalment, una festa creix i s’eixampla quan la tradició i la modernitat connecten per fer gaudir a diferents generacions en torn a una idea de celebració compartida. Eixa connexió resulta clau perquè una societat considere la seua festa com a pròpia a través de les generacions i puga aprofitar-la com un factor d’impuls i no com un simple mirall.
Des de la posada en marxa de les celebracions magdaleneres en el seu format actual, l’any 1945, l’amplària del programa de festes, estés al llarg de 9 dies, suposa tot un avantatge perquè facilita a l’organització la configuració d’actes pensats per a públics molt diferents, en diferents espais de la ciutat, i sempre amb el carrer com a escenari. Amb l’excepció dels anys en què el calendari situa el tercer diumenge de Quaresma a finals de febrer o inicis de març, les temperatures són més suaus i suposen tota una invitació a envair els espais públics, afavorint la màxima participació en cada moment.
En qualsevol, fins i tot quan la meteorologia no acompanya, els castellonencs comparteixen la voluntat de prioritzar la celebració, i és això el que explica l’extensió de la festa per places i avingudes durant tota la setmana. Però si Castelló bull en alegria al segle XXI, ho fa sobre la base de les generacions i generacions de fills i filles de la vila que van perpetuar la tradició de la Romeria al llarg dels segles, transmetent les històries del trasllat a la Plana amb el mateix orgull de genealogia que Bernat Artola immortalitzaria després als versos del Pregó. I especialment, ho fa gràcies a la vocació d’inclusió d’una festa oberta i mediterrània, capaç d’atreure l’interès, primer, i la implicació, després, de bona part dels nouvinguts en una etapa d’intensa immigració. Les festes de la Magdalena han estat i són encara hui una magnífica via d’acollida i incorporació a la societat castellonenca.
És a dir, com bé s’explica en una publicació editada per la Junta de Festes en 1995, amb motiu del cinquantenari de les festes en la seua estructura actual, “l’actitud dels pobles davant la festa canvia, però manté constants. I la passió castellonenca en l’expressió del costumisme festiu no ha estat escassa. Les festes de la nostra terra no perdurarien sense les experiències i expressions culturals que l’han acompanyat. Podem afirmar que des de fa segles, i especialment a partir de la dècada dels anys 40 del segle XX, la festa de la Magdalena ha perdurat i s’ha engrandit perquè el poble de Castelló l’ha assumida com a signe d’identitat. El poble ha estat i serà l’autèntic protagonista de la festa”.
L’evolució, constant de la festa
Des que l’any 1945 les festes de la Magdalena esdevingueren la principal festa de la ciutat al calendari anual, el secret del seu èxit ha estat la combinació d’un eix identitari plasmat en actes irrenunciables -el Pregó, la Romeria, la Desfilada de Gaiates, l’Ofrena a la Mare de Déu del Lledó o el Magdalena Vítol- amb d’altres esdeveniments que han evolucionat i s’han anat succeïnt amb la vocació d’engrandir les festes i actualitzar-les d’acord amb l’esperit i les expectatives dipositades per cada generació de castellonencs. Sempre amb la voluntat de fer unes festes “dignes de nom i de fets” i de les quals tots ens poguérem sentir orgullosos: “no volem límits estrets d’ambicions massa modestes”.
Així, en l’equip de la primera Junta Central de Festejos presidida pel regidor José Miazza hi ha noms que ja són llegenda de la festa com el primer secretari, Carlos Murria, o Antonio Pascual Felip, autor de la genuïna definició de Gaiata com a “esclat de llum sense foc ni llum”, juntament amb altres com el pintor Juan Bautista Porcar, Eduardo Codina -més tard, alcalde- o l’etern cap de Protocol municipal, Manuel Sanz. Noms per a història i la memòria col·lectiva dels castellonencs.
Ja des dels seus primers passos es demostra que les intencions de la Magdalena són de creixement i de servir com a vehicle d’integració. El disseny del Pregó per Manuel Segarra Ribes ja demostra, el 3 de març de 1945, la vocació de festa gran amb personalitat pròpia i diferenciada. I l’endemà, dia de la Romeria, que acabaria amb la Processó de Penitents i la la Desfilada de Gaiates, Mediterráneo publicava un article de Carlos G. Espresati -autor del primer text del Pregó- en el qual defensava la peculiaritat dels monuments magdaleners front a les Falles: “l’alegoria ideològica de la nostra gaiata és goig de llum i no terbolesa de fum (...), guardó i no càstig”.
En 1946 neix el ‘Rotllo i canya’, triat pels assistents a un concurs realitzat a la plaça de bous, i es posa en marxa la revista anual Festividades. L’any següent es posa en marxa l’ofrena a la Patrona, i en 1949 ja desfila per primera vegada la cavalcada infantil, que serà clau perquè els més menuts sentisquen les festes com a pròpies des del primer moment, des dels seus primers records. A més, en la mateixa edició de les festes s’introdueix la primera millora en la Desfilada de Gaiates, amb un nou sistema d’il·luminació que permetria dotar de subministrament fluïd als monuments a través de connexions dispostes al llarg del recorregut, sense les bateries d’acumuladors que s’havien fet servir en els primers anys. Era el primer pas en l’evolució cap a una major bellesa de la desfilada, que encara hui en dia suposa tot un repte per als festers. A més, en aquells primers anys les festes eren, com hui mateix, reflexe de la societat, que en eixos moments era predominantment agrària, per la qual cosa despertaven gran interès competicions com les de tir i arrossegament.
L’any 1951 va néixer la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, i l’any següent, 1952, la simbiosi entre la ciutat i la seua festa es faria total a través de la celebració del seté centenari del Privilegi de Trasllat, celebrant-se per primera vegada dins del programa oficial l’homenatge al Rei en Jaume als peus del seu monument, a l’avinguda que porta el nom del Conqueridor. Així doncs, la doble identitat de festa d’origen religiós i sentit de commemoració fundacional es referma i guanya pes en l’imaginari col·lectiu, la qual cosa contribueix a la seua màxima popularitat entre la població de l’època.
En 1953, la Magdalena ja està acceptada com a festa pairal per excel·lència i bona mostra d’aquest fet és que la Casa de València a Barcelona organitza una expedició en autocar per unir-se i prendre part a les celebracions. El programa s’anava fent més i més dens, incorporant des d’activitats esportives -regates, motociclisme... - fins diferents estils musicals
-fins i tot òpera- i la Junta Central treballava de valent durant l’any visitant els pobles de la província a la cerca de mostres d’etnologia d’interès per convidar els seus protagonistes a participar al Pregó. La societat evolucionava, si bé lentament, i en 1956 s’incorpora la primera dona a l’organització de les festes: Francisca Petit Igual s’estrena com a representant de la Secció Femenina en un any amb novetats com quatre representacions del ‘Teatro de Marionetas del Retiro de Madrid’ a la plaça Major, amb un èxit multitudinari. A més, la fira taurina creixia i a més de la correguda tradicional del diumenge de la Romeria i de la jonegada del dilluns posterior, s’hi unia una segona jonegada el diumenge final de festes. El fet que la fira se situara molts anys com a primera cita taurina del calendari espanyol va impulsar el seu creixement en les dècades següents, incrementant la seua fama a nivell nacional i internacional.
L’any 57 s’incorpora al programa oficial un Festival Internacional de Danses que tindria continuïtat en edicions posteriors a la plaça de bous, amb gran resposta del públic. Són anys en què les festes són testimoni del creixement i la modernització de la ciutat, amb fets com -l’any 60- les primeres aglomeracions de vehicles a l’entorn de l’ermita de la Magdalena el dia de la Romeria, tot i que sense arribar a crear excessius problemes. Cal considerar que seria un any després -octubre de 1961- quan començaria a prestar servei el primer semàfor de Castelló, com no, als Quatre Cantons.
1962 és l’any en què s’adopta una nova denominació oficial per a les celebracions: Festes de la Llum, i així apareixeria als cartells anunciadors. A més, per primera vegada es percep l’obertura del país a l’exterior, amb la presència de bandes internacionals com la d’una agrupació de la Força Aèria dels Estats Units d’Amèrica. I sobretot, és el mateix any en què es posaria en marxa un ‘parador de les festes’ anomenat Hostal de la Llum, instal·lat a la plaça Hort dels Corders, junt a la Ronda Millars. A més d’acollir actuacions de destacats artistes -des de José Guardiola al Dúo Dinámico en la seua primera edició- a l’Hostal de la Llum es lliuraven els premis als ‘Millors d’Espanya’ en les categories de novela, pel·lícula, actor i actriu, cançó i intèrpret, rebent els guardonats sengles pergamins de mans de la Reina de les Festes. Els premis van tindre una vida efímera, atès que els problemes econòmics van impedir que arribaren a la tercera edició, tot i que anys després -1969- es reprendia la iniciativa. En l’edició del 62, hi havia entre els premiats la pel·lícula Plácido de Luis García Berlanga, així com Sara Montiel i José Luis López Vázquez com a millors actors. Aquella era, en tot cas, una nova formula per donar visibilitat a les festes fora del terme municipal, que s’unia a altres de caire cultural ja consolidades, com la Flor Natural del Certamen Literari.
L’evolució de la festa en els 60 és tan significativa en alguns punts que canvia fins i tot l’estructura del Pregó de Segarra Ribes. El poeta Miquel Peris, organitzador de la cavalcada l’any 63, introdueix el grup “Mitologia” i amb ell, els personatges nascuts de la imaginació de Josep Pasqual Tirado. El pas del temps demostraria l’encert de la iniciativa, presa en un any en què les notícies locals comptabilitzaven més de 2.500 televisors a la ciutat, que va veure desaparèixer l’emblemàtica Panderola. La modernitat cridava a la porta. Arribaven les primeres grans indústries, l’agricultura evidenciava el seu decli-
vi i Castelló es preguntava com havíen d’evolucionar les seues festes fundacionals, amb el propòsit, almenys per part d’alguns, de dotar-les de major atractiu turístic.
Entre altres aspectes, hi havia el de la llum. Les Festes de la Llum ho eren de nom i volien ser-ho també de fets, i l’Ajuntament va convidar l’any 65 amb aquest propòsit al llavors conegut com a ‘mag de la llum’, Carlos Buigas, dissenyador de les grans fonts de Montjuïc a Barcelona. En tot cas, es va celebrar la I Fira-Exposició de la Llum al Passeig de Ribalta i s’estudiava com incorporar les innovacions del sector a les gaiates. L’any següent, l’enginyer Buigas realitzaria la nova Gaiata de la Ciutat, i en 1967 el cartell oficial incorporaria per primera vegada la denominació de “Festes d’interès turístic”. L’any següent, la projecció exterior de les festes tindria una nova fita en dedicar-li un dia a una altra província espanyola. En agraïment a la celebració del ‘Dia de Castelló’ a les festes del Pilar, el dilluns de Magdalena es va nomenar ‘Dia de Saragossa’.
Vist des de la llunyania de 2019, amb la recent arribada de l’AVE a Castelló, és impossible no fixar-se en el paral·lelisme amb les festes de fa 50 anys. La vespra de l’inici de les celebracions de 1969 arribava a la ciutat el primer TER, tren que unia directament la nostra ciutat amb Madrid. Al viatge inaugural va vindre la Gaiatera de Casa València a la capital d’Espanya, que gaudiria com la resta del públic de la primera edició del ‘Coso Multicolor’ a la plaça Hort dels Corders… o de l’estrena del ‘Mesón del Vino’, que va comptar amb 40 bodegues i vins de tot el país. També aquell any es van estrenar els primers mocadors verds amb l’escut de la ciutat i la imatge de l’ermita de la Magdalena, per iniciativa de la Junta Central, en un exercici també molt especial per a la ciutat, atès que s’incorporaria a l’ensenyament universitari amb la creació del Col·legi Universitari de Castelló (CUC), que en el seu primer curs comptaria amb 243 alumnes.
A l’inici de la dècada dels 70, les gaiates van començar a incorporar la figura de la madrina infantil, i a l’Hostal de la Llum triomfaven figures com Manolo Escobar, Carmen Sevilla, Augusto Algueró, Víctor Manuel o Miguel Ríos. L’any 71 marcaria un abans i un després en la xicoteta història dels espais festers, amb la inauguració, el 20 de febrer, del nou recinte municipal de La Pèrgola. Al Pregó destacava la veu de Miquel Soler, que ja s’havia estrenat en les funcions de ‘sequier major’ en anys anteriors. I Castelló seguia evolucionant i creixent, per exemple en 1972, entre notícies tristes com el tancament de l’Hotel Suizo (obert en 1923), o alegres com el segon ascens a Primera Divisió del futbol espanyol del CD Castellón, que un any més tard resultaria subcampió de Copa davant de l’Athletic de Bilbao. Encara en el mateix 72, l’Ofrena a Lledó adquireix forma de comitiva que es trasllada des de la plaça Maria Agustina fins a l’aleshores ermitori de la Patrona, que esdevindria Basílica en 1983.
Trasformació i participació
Per aquell moment, no cal dir que la Magdalena és tota una fita consolidada en el calendari i esperada per la població, la qual cosa porta a la Junta Central de l’any 74 a fer una presentació oficial del programa a l’Hotel Mindoro, inaugurat poc abans. La presència de turistes ocasionals a les festes és creixent i s’incrementa especialment quan les festes coincideixen amb algun pont festiu, per exemple provocat perquè el 19 de març, Sant Josep, ‘caiguera’ dins de la setmana magdalenera.
L’any 1976, en la primera Magdalena posterior a la mort de Franco i la recuperació de la Monarquia, una de les novetats més interessants és la incorporació del Certamen Literari Infantil, mentre la versió adulta es transforma amb la creació dels premis Ciutat de Castelló de periodisme i poesia. D’altra banda, naix l’associació de Moros d’Alqueria, que tindrà un protagonisme creixent en els anys veniders, i és un moment en què el trànsit comença a ser un greu problema,
i des d’alguns mitjans de comunicació no es dubta de parlar de “caos circulatori” durant les festes. La participació popular anava in crescendo i la joventut del moment començava a reclamar amb força un protagonisme acord amb els nous temps. La Transició a la democràcia just acabava d’iniciar-se i els nous vents del canvi arribaven a tots els racons de la vida civil. Uns mesos més tard, en desembre, Castelló rebria la primera visita dels nous Reis d’Espanya.
L’Ofrena de flors a la Mare de Déu de Lledó viuria un important canvi en 1977, en fer-se necessari traslladar l’acte a l’exterior del temple, per acollir la massiva participació i els milers de flors dels castellonencs. Aquesta estructura d’acte ha perdurat fins el moment present, si bé en aquella edició es va realitzar al lateral de l’ermitori on hi ha el mural ceràmic dibuixat per Porcar i plasmat per Rafael Guallart. Aquell any 77 s’incorpora a les festes la nova Colla del Rei Barbut. A més, la mascletà anunciadora de l’inici de les festes es va traslladar a la plaça Maria Agustina, davant els problemes de seguretat que plantejava la plaça Major.
I és que tots volien ser part de la festa. Ningú no volia perdre’s cap detall i la inquietud era generalitzada, i va fer-se especialment palesa al I Congrés Magdalener, organitzat per l’Ateneu de Castelló, que va tindre lloc poques setmanes abans de les festes de 1979. Entre les conclusions es destacava que calia “revaloritzar” la Tornà de la Romeria i “dignificar” la gaiata monumental. Mentrestant, el canvi del signe dels temps es manifestava en fets com el canvi de gestió de l’Hostal de la Llum, que passava a portar-se a terme per iniciativa privada, tot i que amb el suport de la Junta Central. D’altra banda, la massiva participació a la Romeria ja plantejava noves necessitats de desplaçament. L’any anterior s’havia incorporat, en aquest sentit, el nou servei extraordinari de Renfe per connectar el tercer diumenge de Quaresma l’estació de Castelló amb la de les Palmes, amb una óptima resposta del públic. I des de l’any 80, la plaça Major va esdevenir cor de la festa, en ubicar-se en ella l’escenari per a les actuacions musicals. Canvis, canvis…
Els 80 són una dècada molt especial, que finalitzarà amb un gir de 180º quant al model organitzatiu de les festes, però des dels seus inicis va quedar clar que el creixement urbà no s’havia traslladat com pertocava a l’estructura festera. En 1982 sorgeixen tres nous sectors gaiaters, passant així de 12 a 15 gaiates, amb una dona per primera vegada al capdavant d’una comissió: Elisabeth Breva a la Gaiata 15, Sequiol. L’any següent veuria el naixement de tres sectors més, tot i que la Gaiata 16, Rafalafena, no compareixeria en el 83. Mentrestant, el fenomen de les colles no parava de créixer, qüestionant amb la seua mera presència l’statu quo fester. Els castells de focs prenien cada vegada més protagonisme gràcies al patrocini de grans empreses, convivint amb la competència tradicional entre les gaiates a les ‘nits de foc’.
Recollint l’esperit d’ambició de la festa, en 1984 veu la llum la Gaiata 19, i així mateix neix una nova publicació cultural de periodicitat anual que entre altres temes, compta amb un destacat vessant fester. És Castelló Festa Plena. Dos anys després veuria la llum Castelloneries, sumant-se a la veterana Festividades, que venia publicant-se des de 1946. I en aquella mateixa edició del 86 es posa en marxa la primera edició de la Fira Alternativa, organitzada per Amics de la Natura. Setmanes abans de les festes, i sota l’organització de Moros d’Alqueria, té lloc el II Congrés Magdalener, que referma la inamobilitat de la data del tercer diumenge de Quaresma per a la Romeria, així com el caràcter
penitencial d’aquesta. També s’insisteix en prestar més atenció a la Desfilada de Gaiates… i en facilitar la participació de les colles. L’any 86, precisament, comença a fraguar-se la nova Federació Gestora de Gaiates, impulsada per les comissions interessades en la contractació conjunta de certs serveis. En 1987, als actes del dia de la Romeria se sumaria per primera vegada la paella monumental, i les tensions amb la gestió de les festes per part de l’Ajuntament començava a manifestar-se en polèmiques com la que va dur a l’absència dels grups de danses ‘El Forcat’ i ‘Grup Castelló’ en el Pregó d’aquell any.
Canvi de model
La Magdalena de 1988 serà la darrera organitzada per la Junta Central de Festejos, després que l’Ajuntament acceptara modificar els Estatuts i es comprometera a convocar una assemblea de festes. L’acord unànime d’una comissió especial amb representació de tots els grups polítics municipals i alguns assessors nomenats a l’efecte va fer possible la profunda remodelació de l’estructura de les festes que desembocaria en la nova Fundació Municipal de Festes i en la Junta de Festes. La polèmica que envoltaria el Recinte Firal de 1988, gran aposta de la darrera Junta Central, va ser el corol·lari per a l’etapa de gestió directa municipal.
L’any següent, 1989, van ser les primeres organitzades per un equip dirigit per Sebastián Pla, primer president elegit democràticament mitjançant l’assemblea de festes. S’iniciava una nova etap, una de les primeres fites de la qual va ser la primera edició del Festival Internacional de Música de Festa, juntament amb la recuperació de la Tornà de la Romeria, en un exercici en què la ciutat assistia a la reflexió impulsada per l’Ajuntament sobre el Castelló del futur, títol d’un projecte exposat a una carpa a la plaça Major.
Malgrat tots els canvis viscuts a les festes, la problemàtica d’algunes colles sense permisos ni llicències d’obertura continuava latent, i va esclatar de forma visible amb el tall (d’una hora) de la Desfilada de Gaiates de 1990. Mentrestant, la Colla del Rei Barbut organitza amb èxit el I Concurs de Paelles Intercolles. Tot evolucionava, i així, entre les fites de la Magdalena de 1991, trobem el primer castell piromusical de la història de les festes, mentre grans escenaris instal·lats a la plaça del Mar i l’avinguda del Rei en Jaume acollien als grups pop-rock del moment i la Junta posa en marxa l’homenatge popular a la Gaiata, que amb el temps esdevindria popular Encesa, en un any que també seria el de la creació de la flamant Universitat Jaume I, per acord de les Corts Valencianes.
La societat havia canviat, i ni tan sols la figura de la Reina de les festes era aliena a aquest canvi. Pocs anys abans hauria resultat impensable el que va succeïr a l’acte de proclamació de la Reina de 1992, Amparo Pavía, qui va sorprendre a tothom arrencant-se a ballar el Bolero de Castelló. Aquell mateix exercici, la Desfilada de Gaiates incorporaria els grups electrògens per facilitar el desplaçament dels monuments, mentre l’estètica de les gaiates cerca en molts casos nous camins de la mà de la innovació en el seu disseny. En 1993, no obstant, la intensa pluja va obligar a suspendre la Romeria i la Desfilada de Gaiates, el tercer diumenge de Quaresma, justament en un any en què es va crear la Federació de Colles de Castelló.
En 1995, el cinquantenari de la renovació de les festes se celebra amb diverses actuacions, com l’exposició commemorativa Magdalena, 50 anys de festa (del 5 de març al 17 d’abril) o la convocatòria d’uns premis extraordinaris: de poesia, Bernat Artola; d’assaig, Sánchez Gozalbo; de novela, Pascual Tirado, i de música, José García. La mascletà inicial, de forma extraordinària, es trasllada a l’avinguda del Mar. Sense dubte, no obstant, part del protagonisme se l’emporta el III Congrés Magdalener, que organitzat per la Federació de Colles té lloc al mes de juny. Entre les seues conclusions, es reconeix el carrer com a espai fester, es referma el caràcter de la Gaiata com a símbol de la festa i de la ciutat i es reclama major suport econòmic per als ens festers. Finalment, es va insistir en la necessitat del desenvolupament estatutari per garantir la participació com a eix de les festes del futur.
Mentrestant, cap a finals de segle, les mascletaes s’instal·len definitivament al Primer Molí, després d’una etapa disparant-se al polígon Rafalafena. La festa continúa sumant signes de creixement, i en 1997 el grup musical Dover trenca rècords d’assistència a un concert de festes a Castelló, amb desenes de milers de persones congregades. I l’any 98, l’aparició del Magdalena Circus sorprén positivament als xiquets i xiquetes, convertint-se ràpidament en un esdeveniment imprescindible en el programa oficial.
En 2002, la ciutat commemora el seu 750 aniversari des de la seua fundació, dos anys després d’una important fita històrica -l’entrada en servei del soterrament de les vies i la nova estació ferroviària- i les festes fundacionals continuen el seu camí cap al futur. La ciutat ha crescut i és una altra molt diferent de la de 1945, però l’essència de la festa és mantinguda pel conjunt de col·lectius. Malgrat episodis que causen certa polèmica, com el canvi de la Romeria de 2004 al quart diumenge de Quaresma per la coincidència amb les eleccions generals del 14 de març -que comportarà el retard del conjunt del programa de festes en una setmana-, les festes continúen endavant en el segle XXI amb bones expectatives.
I el futur de la festa es veurà enlluernat en 2010 amb la declaració d’Interès Turístic Internacional aprovada pel govern central. I també en els primers anys de la dècada que enguany tanquem, en concret l’any 2012, la Fundació Municipal de Festes es transforma en Patronat Municipal de Festes, com a conseqüència del canvi de l’antiga Llei de Bases del Règim Local. Aquesta modificació restarà autonomia a la Junta de Festes, que esdevindrà formalment -una altra cosa són els fets- un mer ens col·laborador del Patronat sense apenes competències.
En l’evolució dels últims anys cal incloure modificacions com l’ampliació horària en 2016 de l’Ofrena de flors a Lledó, dividint-se en dues parts, matí i vesprada, per tal de facilitar una participació massiva i evitar les molèsties dels últims anys. També evolucionará el Festival de Bandes Internacionals, que es transformarà per formar part del nou Festival d’Animació i Música de Magdalena (FAMM!), també l’any 2016.
En tot cas, és manifesta la potencial projecció de futur d’una festa plenament consolidada i d’una ciutadania conscient del seu paper transmissor de la tradició als xiquets i xiquetes. Sentit de responsabilitat col·lectiva que comporta nous deures, nous reptes per engrandir les festes de la Magdalena d’acord amb l’esperit d’ambició que proclama el Pregó de Bernat Artola. Convocat per l’Ajuntament de Castelló, el IV Congrés Magdalener (novembre-desembre de 2017) va marcar el camí, i el consistori es va comprometre a aplicar les seues conclusions. Però al marge d’altres consideracions, si mirem enrere, al 1945, comprovarem que a un costat i l’altre del fil invisible que uneix les diverses generacions de castellonencs i castellonenques, el passat i el futur es donen la mà. El temps passa, l’esperit es manté.
Ximo Górriz i Plumed
ARTICLE INEDIT 2020
75 ANYS EN L’EVOLUCIÓ DE LES FESTES DE LA MAGDALENA Canvis i transformacions culturals
utoritarisme i submis-
Asió cultural. Unes festes principals per a Castelló.
L’any 1945, la societat castellonenca intenta deixar enrere una guerra cruenta, precedida de persecucions i assassinats i succeïda d’una forta repressió de presons, exilis, ostracismes i afusellaments. Resten obertes moltes ferides i la fam i la pobresa afecta famílies senceres, malgrat els esforços de recuperació econòmica. El nou règim franquista desenvolupa arreu d’Espanya una estratègia cultural que serà determinant, entre altres accions, per a imposar la cohesió social, recuperar l’ànim i l’orgull col·lectius i guanyar l’afecció de la població per a la seua causa. Es tracta d’una operació de renacionalització autoritària d’Espanya, basada en una narrativa de la història nacional a la qual han de subordinar-se les històries i les singularitats culturals locals i regionals. Tot ha de contribuir a construir i estendre la idea d’una gran nació, assentada en la tradició i rica en les seues manifestacions més diverses, però, harmònicament ordenades totes i confluents en uns valors comuns, aquells que el règim ha decidit.
Castelló de la Plana és, com la majoria dels pobles mediterranis, una ciutat rica en tradicions i costums diverses que tenen, en molts casos, les seues respectives manifestacions festives: les festes patronals, les de carrer –especialment les dels ravals de Sant Fèlix o de la Trinitat-, les de Sant Jaume de Fadrell o les de Sant Pere, el Carnestoltes o les de la Mare de Déu d’Agost, entre d’altres. Aquestes festes són importants per al veïnat més pròxim a l’espai urbà on se celebren i també per a la gent més afecta a cada commemoració. Però, en les festes de Lledó o la Romeria a la Magdalena, l’Ajuntament de la ciutat té, a més a més, un protagonisme cabdal, tot i no tindre cap de les dues, a principis de segle, la consideració de festes principals de la ciutat que sí que s’havia reclamat, durant la II República, per a les Festes de Juliol. La dictadura treballa, però, per a imposar a tot arreu un nou ordre, jeràrquic i controlador, i li cal, per a assolir els seus objectius, una festa principal de la ciutat, capaç d’aglutinar a tota la població castellonenca al voltant d’uns valors, uns principis i unes idees coincidents o harmòniques amb les del
nou règim. Com s’ha fet ja a València i a altres ciutats i pobles de la nació, cal crear un escenari social, ben definit, en el qual inocular còmodament la nova cultura. En aquest context, l’any 1945, la Fira i Festes de la Magdalena és reinventada com la festa principal de Castelló de la Plana. La Junta Central de Festejos de la Magdalena, constituïda l’any anterior per l’Ajuntament serà l’òrgan que ho haurà de fer possible.
És cert que la Romeria de les Canyes gaudia, des de finals del s. XIX, d’un temps d’esplendor i que concitava els sentiments de tots els castellonencs, més enllà de devocions particulars o adscripcions a barris, carrers o partides del terme. Però, també és cert que els significats, els valors i la simbologia al voltant d’aquesta ancestral tradició s’ajustaven a la perfecció als propòsits ideològics del franquisme, més encara que els de les festes dedicades als sants o a la Mare de Déu. El relat del retorn de la ciutat al seu solar originari, per tal d’implorar la gràcia divina i retre filial homenatge als avantpassats i al rei cristià que va conquerir la ciutat als infidels, i la mitologia de la llum enlairada en una gaiata, com a símbol d’una vida guiada per l’autoritat paterna, al voltant de la qual la família, amb tot el poble, travessa la foscor i superar les adversitats de la història per a conquerir un futur gloriós, harmonitzaven a la perfecció amb els tres pilars de la nova cultura nacional: el nacionalcatolicisme, la tradició monàrquica i la missió comuna d’esdevindre un conjunt de pobles reunits en una «unitat de destí en l’universal».
La Romeria de les Canyes i la gaiata, les dues tradicions essencials de les noves Festes de la Magdalena, esdevindran, a partir de 1945, el centre de tot un seguit d’antics i de nous rituals, ideats alguns amb voluntat d’arrelar com a costums del poble castellonenc i esdevindre tradicions en el futur: la Cavalcada del Pregó, l’Ofrena a la Mare de Déu del Lledó, la reina de les festes i les madrines de les gaiates, el Magdalena Vítol...
Prohoms i comboiants de la societat castellonenca d’aleshores donen forma i continguts a una nova estructura de festes, sota l’esperit –imposat- del renaixement del poble de Castelló, com a part inseparable de la gran nació espanyola, i sobre els fonaments d’unes essències pàtries, determinades pel pensament cultural del nou règim. Dues perspectives
ideològiques posen ordre als relats tradicionals, històrics, mitològics, simbòlics o folklòrics a l’hora de confeccionar el programa d’actes de les noves Festes de la Magdalena. D’una banda, l’espanyolisme de caràcter franquista fa contribucions que troben en el falangisme i en la reformulació de les festes falleres de València la seua inspiració: l’organització centralitzada de la festa i la divisió artificial de la ciutat en sectors gaiaters, una distribució amb la qual restava oficialitzada i controlada la participació popular; la realització de gaiates monumentals per sectors; la jerarquia de representacions femenines de caràcter classista i masclista, amb la figura de culte de la reina de les festes com a màxima representant; o l’elecció d’un model femení i un altre masculí d’indumentària tradicional per a convertir-los en els uniformes de la festa, els vestits de castellonero i de castellonera. Des d’aquesta perspectiva, centralista i homogeneïtzadora, es reforça una cultura festiva alimentada per tòpics i relats pseudohistòrics i mitològics amb la qual es posa fre a l’espontaneïtat i a l’impuls creatiu i innovador que naix de la llibertat pròpia de l’experiència festiva. D’altra banda, el pairalisme castellonenc, afecte a les singularitats locals i valencianes, aposta per una historiografia un poc més honesta amb la veritat i més desmitificada, per l’ús del valencià -malgrat que siga de manera residual, ateses les limitacions imposades pel poder- i per l’ús i valoració de costums, símbols i tradicions autòctones, com ara la senyera, l’onomàstica pròpia, o les gaiates de mà front a les gaiates monumentals immòbils, concebudes a manera de les falles de València. Sens dubte, la cavalcada del Pregó i el mateix text del Pregó són les grans aportacions que es fan des d’aquesta perspectiva. El text de Bernat Artola, cantat per primera vegada l’any 1947, ha estat capaç de sintetitzar uns valors tan universals que, si en un primer moment satisfà la ideologia franquista, posteriorment satisfà, també, la democràtica. Des de fa vora 75 anys, el Pregó ha aconseguit que generacions diverses de castellonencs, en contextos ben diferents, s’identifiquen amb les seues sentències. La dinàmica de tensions i distensions, habituals i discretes, entre les dues visions culturals que, a grans trets, conviuen durat el llarg període del franquisme, deixa nombroses petjades en les Festes de la Magdalena. Els canvis, a una banda i l’altra, de la nomenclatura de les diferents parts de la Cavalcada del Pregó, així com del llenguatge dels textos explicatius, és, a més de les contribucions fetes el anys inicials, de definició de les festes, un exemple d’aquesta dinàmica.
La majoria de la població de Castelló sap trobar, durant el primer període del franquisme, una via de distensió personal, familiar, amical... mitjançant la qual desdramatitzar la vida i transcendir, amb la serenor possible, una història molt cruenta, però, ja inevitable. Es tracta d’un procés humà lògic i, fins a cert punt, necessari en unes circumstàncies tan dures com les d’aleshores. Fins on els hi és permés, els castellonencs i les castellonenques fan seues les Festes de la Magdalena i, a mesura que s’incorporen noves generacions a la vida social, la cultura de la submissió es normalitza de manera majoritària. Les festes serveixen durant aquests 30 anys per a visualitzar com està distribuït socialment el poder a la ciutat i palesen la consolidació entre la població, a poc a poc, de la cultura imposada pel règim. El famós Hostal de la Llum, creat l’any 1962 com una altra idea importada del cap i casal, n’és un bon exemple. L’exclusiu i excloent parador de la Junta Central de Festejos esdevé el centre neuràlgic de l’elitisme local durant els 9 dies de festes, un testimoni del classisme que caracteritza les relacions socials del Castelló d’aleshores. No obstant això, el sentiment pairal també creix al si de la societat castellonenca durant aquest temps, un sentiment del qual es nodreix el nacionalisme valencià de la transició i que esdevé fonamental per a la pervivència i revalorització de les festes fundacionals de Castelló més enllà del règim que les va idear.
La cultura democràtica i la societat de consum
Els darrers anys del franquisme són també els de l’inici del desenrotllisme econòmic, el qual té una incidència desigual en la població castellonenca, com en la majoria de poblacions espanyoles, i provoca el naixement d’una classe mitjana fins al moment inexistent a Espanya, així com una nova cultura social, la societat de consum. L’aperturisme a productes, modes i hàbits de vida provinents d’altres països alimenta la crítica al règim autoritari i inicia el declivi de la influència moral del catolicisme, també qüestionats
per una elit intel·lectual que veu del pensament postmodernista. El franquisme afronta, des de finals dels anys 60, una greu crisi enmig de la qual mor el dictador i s’instaura, de manera imparable, la democràcia.
La transició espanyola, entre els anys 1975 i 1982, aixeca els fonaments de la cultura democràtica, però el procés de transformació social és progressiu i s’allarga en el temps, no sense trobar en el seu camí reaccions en contra, o prudents, i inèrcies adquirides al llarg de vora quaranta anys de dictadura, de les quals no serà fàcil deslliurar-se’n. Tant és així, que podem afirmar que, a hores d’ara, encara no s’ha consolidat aquesta transició cultural en l’àmbit de les Festes de la Magdalena, atés que algunes de les seues estructures, manifestacions i elements festius, resten pendents d’una harmonització en aquest sentit.
En el marc de l’evolució de la societat democràtica i de consum, la festa interessa més pel seu potencial per a dinamitzar l’economia local i cohesionar la societat que no per l’oportunitat d’instrumentalització de la societat. Aquest canvi cultural fa que les Festes de la Magdalena, com altres arreu de l’estat, siguen objecte de polítiques públiques (turisme, cultura, economia, educació...), també per part dels governs democràtics, la qual cosa fa que esdevinguen, inevitablement, una pràctica política, però, ara, de tota la societat, no només dels representants i aparells polítics del poder.
En les conclusions del I Congrés Magdalener -organitzat precisament el mateix any de l’elecció del primer ajuntament democràtic de Castelló, l’any 1979- es poden veure assenyalades algunes de les reivindicacions o necessitats que tenen a veure amb les aspiracions de la nova cultura de la societat lliure i democràtica: una major i més àmplia participació ciutadana en l’organització i gaudi de les festes; un programa més popular; la reinterpretació de la tradició i la simbologia d’acord amb els valors de consens de la nova societat d’aleshores, com ara la germanor, i la seua valoració social; el coneixement i difusió crítics -desmitificats- de la història i les tradicions castellonenques; i una apertura a la pluralitat ideològica. Algunes d’aquestes reivindicacions subjauen en propostes i debats dels tres congressos magdaleners successius (1986, 1995 i 2017) i també trobaran posicionaments reaccionaris al respecte.
Les comissions de sector comencen a entrar en una crisi, encara oberta avui dia, amb l’aparició de les colles, als anys 80, fruit indiscutible de la llibertat pròpia de la societat democràtica. Les colles esdevenen un signe palés de la nova cultura festiva que s’estén ràpidament entre la població castellonenca -una nova manera d’entendre i de viure la festa- com a contestació a unes estructures creades des del poder local del primer franquisme, les comissions de sector. Amb l’aparició, proliferació i consolidació de nombroses colles magdaleneres, la decadència de les comissions només es veu alentida pel seu monopoli de l’oficialitat festera, per la seua capacitat de pressió mediàtica i pel suport acrític que reben dels partits polítics de l’espectre conservador. Les colles, prou al marge, encara, de la festa oficial, no dubten a proposar innovacions i, juntament amb els ens vinculats, fan signi-
