Sa UIB, contra ses modalitats insulars Informe
INTRODUCCIÓ
Aquest informe repassa cronològicament una sèrie de normatives, decisions, ressenyes i notes de premsa de sa UIB on se veu clarament que aquesta universitat sempre ha pres partit contra ses modalitats insulars: es mallorquí, es menorquí i s’eivissenc, que en teoria hauria d’haver defensat però contra les quals, incomprensiblement, s’ha aixecat, fins a s’extrem d’erigir-se en es seu principal enemic. Totes ses decisions que ha pres i de les quals aquí només presentam ses més significatives, han anat en una mateixa direcció: uniformisar sa llengua i unificar-la, laminant tant com han pogut ses nostres singularitats territorials, fins i tot anant més enllà de lo que s’Institut d’Estudis Catalans exigia i de lo que se feia a Catalunya. Se pot dir, sense exagerar gens ni mica, que han estat més fabristes que en Fabra. O més catalanistes i catalanisadors que es mateixos catalans. Resulta impressionant veure sa classe de raonaments des Servei Lingüístic i des Departament de Filologia Catalana i Lingüística General per marginar sistemàticament tant s’article salat com ses variants dialectals, recloses a s’àmbit de lo estrictament col·loquial. I això ho han fet sense cap lògica i incomplint obertament s’esperit tant de s’article 14 de sa Llei de Normalisació Lingüística com de s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia. Això sí, totes aquestes decisions se prenen sempre apel·lant a “criteris científics” i “lingüístics” i en nom de sa “ciència”, maldament siguin de caire polític o responguin, en tot cas, a una perspectiva ultraestandarisadora de sa llengua catalana.
PRIMERA. 30/03/2001. Es Servei Lingüístic de sa UIB refusa s’ús de s’article salat de sa toponímia. Sa llei de normalisació lingüística de 1986 reconeix que, a s’hora de fixar sa toponímia, sa UIB assessorarà tant es Govern com ets ajuntaments. També diu que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. Maldament aquest manament explícit de donar preferència a ses formes populars tradicionals i an ets elements culturals autònoms, tots es tècnics lingüístics des Servei Lingüístic (SL) de sa UIB varen decidir, es 30 de Març de 2001, refusar s’ús de s’article salat per sa toponímia. Després de reconèixer que d’ençà de 1988 s’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acceptava sa correcció tant de s’article literari com de s’article salat en es topònims, sa UIB decideix anar més enfora que s’IEC, sa màxima autoritat acadèmica de sa llengua catalana (Reial Decret 3118/1976). ¿De quins arguments se val es SL per eliminar es “salat” des topònims? Segons ell, s’ús de s’article salat en es topònims és una pràctica moderna i basada “en fets d’inèrcia” que s’ha justificat amb “criteris extralingüístics” com s’adhesió social. I que una institució “científica” com es SL no se pot deixar guiar per criteris que no siguin “científics”, per això no veu cap raó per la qual es criteris d’ús dets articles a sa toponímia hagi d’esser diferent des criteri universal que estableix que es lalat s’ha d’emprar per lo formal i es salat per lo col·loquial. Per afegitó, es SL considera que és un objectiu desitjable “la recuperació d’una tradició històrica fins a època recent” que consistia en s’ús de s’article estàndar. No deixen d’esser curioses dues coses, per molt que ho vulguin vestir de “criteris científics”. En primer lloc, sa forma singularíssima que tenen es nostros filòlegs de sa UIB d’entendre es manament estatutari. I en segon lloc, sa possibilitat, ben paraxoxal, que sa toponímia de ses Balears, s’únic territori on encara se conserva s’ús generalisat de s’article salat, prescindesqui d’aquest article quan resulta que sa toponímia de Catalunya, on s’ús de s’article salat pràcticament s’ha extingit, el conserva: amb funció de determinant, com a ses platges de Sa Tuna o Sa Riera, a sa Punta des Plom, es Cap des Falcó, Ses [illes] Formigues, etc., o bé ja del tot lexicalisat, com a Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Esteve Sesrovires, Sant Pere Sacama, Sant Joan Samora, Sant Cugat Sesgarrigues, Sant Martí Sarroca, Sant Llorenç Savall, Collserola, Sant Miquel Sesperxes, Sant Pere de Sabassona, Sant Martí Sescorts, Portell de Safinestra, etc.. És més, posats a esser acadèmics, segur que no hi perdem res citant un dets acords sobre toponímia presos per sa Secció Filològica de s’Institut
d’Estudis Catalans l’any 1995. (I, qui sap, pentura fins i tot es nostros filòlegs en treuen qualque lliçó.) S’acord diu així: s’Abanell (platja del municipi de Blanes, Selva) Data de la resolució: 7 de juliol de 1995 Atesa la major supervivència de l’article salat a l’àrea geogràfica d’aquest topònim, el determinant derivat de IPSE s’apostrofa i ha d’anar en minúscula, llevat que es trobi en posició inicial absoluta.
No creim que faci falta precisar a quina àrea geogràfica té una major supervivència s’article salat, si a sa Costa Brava catalana o a ses Illes Balears. Document: Resolució del Servei Lingüístic de la UIB sobre l’article dels topònims Enllaç: http://www.bibiloni.net/toponimia/resolucio_SL_UIB.html
SEGONA. Es Servei Lingüístic refusa s’article salat i ses variants dialectals per rotular es carrers. En es seus Criteris per a la retolació dels carrers, es Servei Lingüístic (SL) de sa UIB adopta es mateix punt de vista que amb sa toponímia. Amb relació a s’article (punt n. 4), diu que “han de ser sempre amb la forma normativa i estàndard. Tractant-se d'usos formals no té la més mínima justificació la utilització de l'article salat, propi del parlar col·loquial. Així retolarem i escriurem en qualsevol text formal Carrer dels Frares, Plaça del Mercat, Costa de les Verdures, Carrer de l'Aigua, Carretera de l'Arenal, Camí de l'Arxiduc, etc.”. En quant a ses variants dialectals (punt n. 5), diu lo següent: “Per a les paraules integrants de la denominació d'una via pública que no siguin noms propis s'ha d'aplicar la normativa general de la llengua. No s'utilitzaran variants excloses de la llengua estàndard, com aigo, homo, etc., i respecte de les parelles considerades normatives ( cementeri/cementiri , rodó/redó, etc.) s'aplicaran els mateixos criteris que s'aplicarien en l'ús administratiu general.” D’acord amb aquests criteris, l’any 2008 se va decidir eliminar s’article salat des nomenclàtor des carrers de Palma. Així, per exemple, “Sa Costa de sa Pols” va passar a dir-se “La Costa de la Pols”. Mos deixa esglaiats una vegada més sa forma tan particular d’entendre es mandat estatutari que tenen es nostros filòlegs de sa UIB, Aquest mandat estableix clarament que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. ¿Idò, senyors filòlegs? Document: Criteris per a la retolació dels carrers Enllaç: http://slg.uib.cat/gabinets/go/GOnormofic/
TERCERA. 22/04/2002. Es Gabinet d'Onomàstica de sa UIB proposa que sa grafia des topònim Cala Ratjada sigui Cala Rajada (sense –t–). Resulta molt curiosa sa forma que té de raonar es Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears en relació amb sa toponímia. D’una manera o altra, sempre opta per sa fórmula més estandarisada, o sigui, més barcelonina i manco d’aquí. Vegem-ne un cas paradigmàtic: Cala Ratjada/Cala Rajada. Després de reconèixer (DCVB, Coromines) que “rajada” i, per tant, “Cala Rajada” sempre s’han pronunciat a Balears “ratjada” i “Cala Ratjada”, respectivament, es Gabinet d'Onomàstica proposa que sa grafia des topònim sigui Cala Rajada (sense -t-). Es motiu que dóna és que així se respecta “la normativa ortogràfica i la pronúncia de la major part dels territoris catalans”. Un altre fet rellevant és que, a sa nota informativa sobre sa consulta, se cita es DCVB però s’omet, en canvi, que sa grafia “ratjada” com a sinònima de “rajada” apareix en es mateix diccionari. Per altra banda, mos demanam quin sentit té apel·lar a “la pronúncia de la major part dels territoris catalans” com a argument quan s’article 14 de sa Llei de normalisació lingüística diu ben clarament que se donarà preferència a “la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons”. As cap i a la fi, per molt que sa Secció Filològica de s’IEC recomani assimilar sa grafia des topònims a sa des lèxic comú, sa tradició filològica autòctona, començant per s’obra d’Antoni M. Alcover i acabant per sa de Francesc de Borja Moll, ha donat sempre an es noms de lloc un tractament parescut an es des noms de persona, on ses variants ortogràfiques no només se conserven sinó que són apreciades pes seu valor històric i simbòlic. En definitiva, els ha donat un tractament de nom propi, que és lo que de veres els correspon. Document: Nota informativa. El Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes Balears informa sobre la grafia del topònim Cala Rajada.
Enllaç: http://slg.uib.cat/gabinets/go/Consultes.-Toponimia.cid202224
QUARTA. Març 2014. Es Departament de Filologia Catalana i Lingüística General afirma que abans de parlar de modalitats insulars s’ha de definir primer es concepte però que, en tot cas, sa normativa de s’Institut d’Estudis Catalans ja les té en compte. En una ressenya crítica de Les modalitats insulars. Recull de formes lingüístiques normatives de les Illes Balears (Institut d’Estudis Baleàrics, 2013), es Departament de Filologia Catalana de sa UIB reconeix que es llibre respecta sa normativa i que fins i tot va, en uns quants aspectes, més enllà de ses directrius de s’IEC. A pesar d’això, a sa mateixa ressenya s’hi llegeix que “no s'entén com es parla de les modalitats insulars sense, prèviament, parlar del concepte de modalitat lingüística, forma en què es manifesta la variació lingüística en els seus diversos usos en els eixos geogràfic, temporal, social i en els registres d'ús”. Hem de recordar que a s’Estatut d’Autonomia de 1983 ja se parlava de “modalitats insulars”. Però, en flagrant contradicció amb lo anterior, diuen més envant el que segueix: “Sembla que els responsables de l'obra obliden que, ja des de fa molts d'anys, l'Institut d'Estudis Catalans, a través de les diverses publicacions sobre normativa (gramàtica, DIEC, etc.), ja tenen en compte moltes de les modalitats lingüístiques insulars, si compleixen determinades condicions de genuïnitat, extensió d'ús i utilitat.” [Sa falta de cohesió de sa frase només pot esser imputada, com és natural, a qui la subscriu.] O sigui que, aquestes modalitats lingüístiques insulars, només se tenen en compte si són genuïnes, generals i útils. ¿A què se deu referir es Departament quan xerra d’utilitat?
Document: Ressenya crítica del llibre de l’IEB sobre les modalitats insulars Enllaç: http://dfc.uib.cat/digitalAssets/268/268177_ressenyamodalitatsinsulars.pdf
QUINTA. 13/03/2014. Adhesió de sa UIB a sa guia de Criteris lingüístics per a textos corporatius de difusió general de sa Xarxa Vives d’Universitats. Sa guia elaborada per sa Xarxa Vives d’Universitats a la qual s’adhereix sa UIB està concebuda “com un manual de pautes perquè les empreses que tenen presència en més d'un territori del domini lingüístic català puguin adreçar-se als seus usuaris o clients amb un model únic de llengua (sense duplicitats català/valencià) i que, a més, sigui prou neutre perquè cap parlant el senti allunyat de la seva varietat.” Com ho fan? Eliminant totes ses varietats territorials i dialectals. Com veim, un altre exemple de seny i de racionalitat. Sa solució a un problema és acabar... amb so problema. Sa recomanació d’aquest opuscle de 48 pàgines se pot resumir de sa manera següent: cada vegada que en un determinat context se dóna una divergència entre distintes parles territorials, lluny d’optar per sa pròpia modalitat, lo que toca és cercar una fórmula comuna a totes ses maneres de xerrar encara que això comporti girar sa frase damunt davall. Així, per exemple, en relació amb so “problema” de ses diferències dialectals a sa primera persona des present d’indicatiu, aquestes administracions i empreses, en lloc d’escriure «Les Corts Generals han aprovat la Llei següent i jo la sancione» o «(…) i jo la sanciono» —i és de creure i pensar, i pensar i creure, que també «(…) i jo la sancion»—, hauran d’escriure, si volen fer cas de sa benemèrita Xarxa Vives, «(…) i em correspon de sancionar-la [o bé, i tinc a bé sancionar-la]» (pàg. 31). Això és, hauran d’amputar es gir natural de sa frase abans de cedir a una fórmula que pugui delatar s’origen geogràfic/territorial/dialectal des redactor des text. En síntesi, sa norma a seguir és, ni més ni manco, sa laminació de ses modalitats dialectals, sa depuració expressiva i s’extirpació de ses diferències. I tot en pro de sa tan anhelada uniformitat lingüística.
Enllaç:http://www.uib.es/noticies/Arxiu/Presentacio-a-la-UIB-de-laguia-Criteris.cid323271
SEXTA. 15/04/2014. Sa UIB se nega a utilisar un “català dialectal” i s’article salat en ets informatius d’IB3. Lo primer que crida s’atenció d’aquesta nota de premsa és que sa UIB al·ludesqui an es “català dialectal” per no haver de xerrar de “mallorquí, menorquí i eivissenc”. Un senyal més de respecte cap a ses modalitats insulars que, segons s’article 35 de s’Estatut d’Autonomia, seran objecte d’estudi i especial protecció. Segons sa UIB, “la introducció de l'article salat i altres elements propis del parlar col·loquial en els registres formals de la llengua pública significaria un trencament amb la tradició illenca, general d'ençà del segle XIII, un desbaratament del sistema de registres i un trencament amb la resta de la comunitat lingüística”. Xerrant de tradicions, mos ve de nou que aquells que en bravegen se neguin a utilisar es termes “mallorquí, menorquí i eivissenc”, que són ses denominacions seculars de sa llengua de ses Balears, almanco d’ençà des segle XV. Per altra banda, sa UIB no diu tota sa veritat quan afirma que s’introducció de s’article salat suposaria un “trencament” amb sa tradició illenca. Imaginam que deuen referir-se a s’escrita, ja que s’oral és plena d’exemples, començant per ses Rondaies recollides per mossèn Alcover i continuant amb so cançoner popular, que ho desmenteixen totalment. Però és que fins i tot si mos limitam a sa tradició escrita, una afirmació com aquesta conté evidents llacunes. Perquè, ¿què en feim, si no, des Dietaris des mateix Alcover, dets Aigoforts d’en Maura o de s’obra des menorquí Ruiz i Pablo, que usaven s’article baleàric? ¿I de periòdics com Diari de Buja o La Aurora? ¿O és que sa formalitat només arriba on arriben ets interessos de qui la pregona i la fa remuntar al segle XIII? Per altra banda, mos costa molt d’entendre què té a veure sa tradició literària amb sa d’un medi de comunicació oral com IB3, ni perquè s’hi ha de traslladar mimèticament sa formalitat escrita. Un medi oral requereix una naturalitat, una espontaneïtat i una frescor que, per sa seva pròpia naturalesa, no té es nivell escrit. Pretendre que sa formalitat escrita hagi d’esser traslladada fil per randa en es camp oral és ignorar ses normes més elementals de qualsevol model de llengua estàndar. ¿O creuen es filòlegs de sa UIB que sa televisió i sa ràdio públiques catalanes, que ells tant veneren, varen adoptar fa trenta anys es model de llengua literària vigent? Malament els hauria anat, si ho haguessin fet. Document: nota de premsa on “La UIB reitera el seu oferiment per assessorar sobre llengua catalana” Enllaç:http://www.uib.es/noticies/Arxiu/La-UIB-reitera-el-seuoferimentper-assessorar.cid340658