Gener
J
“Gener” és el primer sonet del cicle “Els mesos” que encapçala el poemari Camí dels dies. Comença amb un quartet bipartit que recull dues metàfores que visualitzen dos aspectes perillosos de l’hivern: la inacció del poeta, versos 1-2, simbolitzada per la barca varada que només té esma per remar cap endarrere, cap al passat, i l’entristiment que s’apodera de l’esperit del poeta, versos 3-4, en els quals s’estableix una clara correspondència entre l’entorn físic del paisatge gebrat i el món anímic interior. El rem vital de Teixidor l’impulsa cap al passat mentre “el gemec i l’esquinç” s’endinsen al seu cor. La segona estrofa insisteix en els canvis negatius que ha significat l’arribada de l’hivern. Novament, el poeta s’expressa a partir d’un quartet escindit o bipartit. La primera meitat de l’estrofa, versos 5-6, descriu com el Fluvià parcialment es glaça i el seu curs s’afeixuga com “un cos [...] abaltit”. La segona meitat de l’estrofa, versos 7-8, ens explica que ja feia molt de temps, tot al llarg de la primavera, l’estiu i, en part, la tardor, que el flux del riu es veia fortament excitat i estimulat pels entreteniments amorosos i musicals de la joventut en les seves excursions pel curs fluvial. El canvi d’estació s’havia de produir i la força negativa i inhabilitadora de l’hivern respon a l’allargassada força creativa de la bonança de les dues estacions anteriors, sobretot l’estiu. La tercera estrofa, el primer dels dos tercets, continua amb l’esquema anterior de l’estrofa bipartida, però varien les proporcions, perquè només un vers es dedica a la bonança. El vers 9 ens parla dels “sospirs” dels joves amants que, des les barques o les ribes, s’aboquen al riu tal com fan els canyissars al final de la temporada del bon temps. Els altres dos, versos 10-11, estan dedicats a descriure més imatges de l’arribada de l’hivern. Els sospirs
l’ànim del nostre poeta.
tot, el recer més íntim del poeta, la seva casa.
l’única arma a la disposició del nostre poeta.
Gener
“Gener” és el primer sonet del cicle “Els mesos” que encapçala el poemari Camí dels dies. Comença amb un quartet bipartit que recull dues metàfores que visualitzen dos aspectes perillosos de l’hivern: la inacció del poeta, versos 1-2, simbolitzada per la barca varada que només té esma per remar cap endarrere, cap al passat, i l’entristiment que s’apodera de l’esperit del poeta, versos 3-4, en els quals s’estableix una clara correspondència entre l’entorn físic del paisatge gebrat i el món anímic interior. El rem vital de Teixidor l’impulsa cap al passat mentre “el gemec i l’esquinç” s’endinsen al seu cor. La segona estrofa insisteix en els canvis negatius que ha significat l’arribada de l’hivern. Novament, el poeta s’expressa a partir d’un quartet escindit o bipartit. La primera meitat de l’estrofa, versos 5-6, descriu com el Fluvià parcialment es glaça i el seu curs s’afeixuga com “un cos [...] abaltit”. La segona meitat de l’estrofa, versos 7-8, ens explica que ja feia molt de temps, tot al llarg de la primavera, l’estiu i, en part, la tardor, que el flux del riu es veia fortament excitat i estimulat pels entreteniments amorosos i musicals de la joventut en les seves excursions pel curs fluvial. El canvi d’estació s’havia de produir i la força negativa i inhabilitadora de l’hivern respon a l’allargassada força creativa de la bonança de les dues estacions anteriors, sobretot l’estiu. La tercera estrofa, el primer dels dos tercets, continua amb l’esquema anterior de l’estrofa bipartida, però varien les proporcions, perquè només un vers es dedica a la bonança. El vers 9 ens parla dels “sospirs” dels joves amants que, des les barques o les ribes, s’aboquen al riu tal com fan els canyissars al final de la temporada del bon temps.
Els altres dos, versos 10-11, estan dedicats a descriure més imatges de l’arribada de l’hivern. Els sospirs dels amants s’han convertit en el “plany” de les branques dels arbres assotats pel vent fred i cru. El vent és poderós i desplega tota la seva força, que té dos efectes: desordena el panorama i acaba produint una impressió profunda en l’ànim del nostre poeta. A la tercera estrofa podem sentir i veure, dos versos contra un, com l’hivern s’apodera finalment de tot, l’entorn físic i l’ànima del poeta. Entre la tercera i quarta estrofa, entre els dos tercets, Teixidor fa ús del recurs de l’encavalcament per travar les dues estrofes: “trasbalsat descabdella sa força/i gemega en els vidres”. El vent desarranja les branques dels arbres i xiula entre els vidres de les finestres. Al vers 12, l’hivern acaba penetrant, fins i tot, el recer més íntim del poeta, la seva casa. Però la situació no acaba amb la imposició total de l’hivern, perquè el poeta formula una pregunta intensa al final del poema, una pregunta que ocupa els versos 12-14 i expressa metafòricament una certa voluntat de resistència i oposició. Els vidres de les finestres es converteixen en lents per on el poeta observa la realitat que impera i malda per trobar algun element per combatre i contravenir el triomf sense fissures de l’hivern. La plena consciència de les maniobres de l’hivern serà, ara per ara, l’única arma a la disposició del nostre poeta.
Gener
Sense impuls ni deler de viatge, frisa el rem en un món de record. S’aproximen del lívid paisatge el gemec i l’esquinç cap al cor. El gran riu, munts de glaç el percacen. És com un cos que no es mou, abaltit; ja fa temps, de plaers que s’ajacen i cantades vivia enardit. Damunt l’aigua sospirs es vinclaven. Ara es planyen les branques; un vent trasbalsat descabdella sa força i gemega en els vidres. ¿Sotjaven –com una ombra t’abats, marriment– un destí que freturen de tòrcer?
Joan Teixidor i Comes
rene G
,egtai v ed reled in slupmi esneS .drocer ed nóm nu ne mer le asirf egtasiap di víl led nemixorpa’S .roc la pac çniuqse’l i cemeg le le çalg ed stnum ,uir narg lE .necacrep ,uom se on euq soc nu moc sÉ ;titlaba necaja’s euq srealp ed ,spmet af aj .tidrane ai vi v sedatnac i -alcni v se sripsos augia’l tnumaD .nev nu ;seuqnarb sel neynalp se ar A tnev açrof as alledbacsed taslabsart nevajtoS¿ .serdi v sle ne agemeg i -irram ,staba’t arbmo anu moc– –tnem ?recròt ed neruterf euq ítsed nu
semoC i rodixieT naoJ
Gener
Sense impuls ni deler de viatge, frisa el rem en un món de record. S’aproximen del lívid paisatge el gemec i l’esquinç cap al cor. El gran riu, munts de glaç el percacen. És com un cos que no es mou, abaltit; ja fa temps, de plaers que s’ajacen i cantades vivia enardit. Damunt l’aigua sospirs es vinclaven. Ara es planyen les branques; un vent trasbalsat descabdella sa força i gemega en els vidres. ¿Sotjaven –com una ombra t’abats, marriment– un destí que freturen de tòrcer?