Operació Món: Llengua Catalana i Literatura 2 Batxillerat Illes Balears (mostra)

LLICÈNCIA 12 MESOS

BATXILLERAT 2

IllesBal ears

LLENGUA CATALANA I LITERATURA

I. Cerdó Capella, B. Serra Garau, V. Berenguer Aznar, F. J. Cabrera i Sogorb, J. Soler i González

Operació món

Índex Els sabers bàsics del curs

1 Orígens i evolució del català

2 La variació lingüística

3 Contacte i conflicte lingü í stic

4 Diversitat i planificació lingüística

5 La llengua catalana a l’actualitat

6 El

i el Noucentisme

7 Els anys 20 i 30. L’ Escola Mallorquina

8 La literatura de postguerra i dels anys 60

2 La variació lingüística

Prova de respondre les preguntes que tens a continuació. Si n’hi ha cap que no saps, no pateixis: al llarg de la unitat trobaràs aquesta informació i en acabar d’estudiar-la seràs capaç de respondre-les totes.

IDEES PRÈVIES

1 La varietat diastràtica rep també el nom de::

a) Dialecte.

b) Històrica.

c) Social o sociolecte.

2 Els registres lingüístics són:

a) Les anotacions que feim quan escrivim.

b) Una varietat de la llengua que es fa servir segons la situació de comunicació.

c) El grau de coneixement de la llengua.

3 Què és l’argot?

a) La manera com parlen els obrers.

b) El vocabulari específic de professionals de la medicina.

c) Una varietat lingüística usada per un grup social de terminat.

SITUACIÓ D'APRENENTATGE

4 La llengua estàndard és:

a) La varietat lingüística dels mitjans de comunicació.

b) La varietat lingüística correcta.

c) La varietat lingüística comuna, general i supradialectal.

5 Anomenam dialecte:

a) La llengua escrita, per diferenciar-la de la parlada.

b) Les modalitats que la llengua adopta en cada territori.

c) Una varietat de la llengua que no presenta normes ortogràfiques.

El mallorquí, el menorquí i l’eivissenc són: Dialectes del català. Parlars regionals. Subdialectes del dialecte balear.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden ser útils per a realitzar el projecte multidisciplinari «Analitzam la ràdio i la televisió» que es proposa en l’annex.

La l lengua i els parlants : la variació lingüística

El llenguatge humà es manifesta en una gran diversitat de llengües o d’idiomes i, al seu torn, cada llengua es realitza en nombroses maneres de parlar-la segons l’època, el lloc, el grup social i la situació comunicativa. Per tant, allò que més caracteritza la realitat lingüística és la seva variabilitat.

Podem distingir quatre tipus de varietats lingüístiques: diacrònica, diastràtica, diatòpica i diafàsica. Les tres primeres tenen a veure amb els parlants, mentre que la quarta depèn de la situació comunicativa concreta.

1.1. Les varietats dialectals

Aquest tipus de varietats van vinculades a uns grups humans definits i formen part de la seva identitat. Hi distigim la varietat diatòpica, la diacrònica i la diastràstica.

• Varietat diacrònica (històrica, temporal, generacional o cronolecte), fa referència a l’estat de la llengua en una època o en un moment determinat de la història. Gràcies als textos que es conserven hem pogut conèixer les característiques de la llengua en el moment en què es van escriure. Així, podem conèixer com era el català del segle xv i diferenciar-lo del del segle xix o del català actual.

• Varietat diastràtica (social o sociolecte). La pertinença dels parlants a grups socials diferents origina aquest tipus de variació. Aquest grup pot ser una classe social, un col·lectiu professional o també individus que comparteixen alguna activitat. Quan aquest tipus de varietat es desenvolupa en cercles tancats origina l’argot.

L’argot

És la parla privada d’un grup social (món estudiantil, col·lectiu mèdic, món del joc, tribus urbanes, etc.) que persegueix una comunicació restringida dins el grup al qual dona identitat. No es pot considerar un tipus de discurs, ja que es redueix a les activitats bàsiques que el grup practica i no a tota una llengua alternativa, perquè el lèxic no té entitat fonològica o morfosintàctica i tendeix a la diversitat i al canvi.

Distingim dos tipus d’argots:

– Argot professional: usat per persones que comparteixen la mateixa professió, com per exemple fusters, picapedrers, etc. o grups socials més o menys relacionats, com els polítics, els estudiants, etc.

– Argot marginal: és aquell que usen els sectors socials reduïts i marginals amb finalitats críptiques i que crea un codi paral·lel a la llengua per evitar la comprensió per part de la gent que no pertany al grup. És, per exemple, l’argot dels drogoaddictes, dels delinqüents, etc.

• Varietat diatòpica (geogràfica, geolecte o dialecte). Reflecteix les diferentes maneres de parlar la llengua segons el territori. Els parlants que viuen en llocs pròxims comparteixen unes característiques lingüístiques —fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques— que els són pròpies i que els distingeixen d’altres grups de parlants que viuen a altres territoris. Un exemple són les diferències que hi ha entre els parlars occidentals i els orientals del català. La dialectologia estudia la variació diatòpica i classifica les distintes varietats en dialectes i subdialectes.

Els dialectes

Encara que es trobi distribuïda en quatre estats diferents, la llengua catalana és una de les més unificades d’entre les romàniques.

Des d’un punt de vista històric, podem classificar els dialectes del català en constitutius i en consecutius. D’aquest manera, el català central, el català nord-occidental i el català septentrional són dialectes constitutius perquè deriven de l’evolució del llatí que es parlà al territori que avui ocupen. En canvi, el balear, el valencià i l’alguerès són dialectes consecutius, perquè són el resultat de l’evolució de la llengua catalana exportada a aquests llocs a causa de l’expansió territorial.

La delimitació dels dialectes (i subdialectes) es basa en les isogloses, unes línies imaginàries que assenyalen el límit entre la presència o l’absència d’un tret lingüístic determinat i, per tant, separen dues àrees dialectals.

Al segle xix, Manuel Milà i Fontanals va establir l’existència de dos grans blocs dialectals en la llengua catalana, l’oriental i l’occidental, a partir de la manera diferent de pronunciar les vocals àtones.

El bloc oriental comprèn la Catalunya Nord, Girona, Barcelona, la meitat nord de Tarragona, les Illes Balears i la ciutat sarda de l’Alguer. Aquest bloc dialectal està integrat per dos dialectes constitutius (central i septentrional) i per dos consecutius (balear i alguerès).

El bloc occidental abraça Andorra, Lleida, la Franja Oriental d’Aragó, la meitat sud de Tarragona, la Comunitat Valenciana i el Carxe (Múrcia). Consta d’un dialecte constitutiu (nord-occidental) i un altre de consecutiu (valencià).

• Dialectes i subdialectes del català

rossellonès

central

CATALÀ ORIENTAL

balear

capcinès

septentrional de transició tarragoní

mallorquí menorquí eivissenc i formenterer

CATALÀ OCCIDENTAL

alguerès

català nord-occidental valencià

ribagorçà pallarès tortosí

valencià septentrional valencià apitxat valencià meridional

alacantí

CLASSIFICACIÓ DIALECTAL

Català central Català septentrional de transiciò

Tarragoní

Fronteres polítiques i administratives

Català nord-occidental

Pallarès Ribagorçà

Tortosí

Valencià Valencià septentrional Valencià apitxat Valencià meridional

Alacantí

Balear Menorquí Mallorquí Eivissenc i formenterer

Rosellonès Parlars de transició Cap a l’occità Cap a l’aragonès Entre el català nord-occidental i el valencià septentrional

Alguerès

La Pobla de Roda

Esterri d’Àneu

Sort

Fraga

Lleida

Ager

Vall-deroures

Tortosa

Vinaròs Vilafranca

Castelló de la Plana

València

COMUNITAT

Anna Enguera

Villena

Alzira

Ontinyent Xàbia

Monfort

Alacant Asp

Oriola

Guardamar

FRANÇA

Andorra la Vella

Salses

Perpinyà

Roses

Cardona

Santa Coloma de Queralt

Tarragona

Sant Llorenç de Morunys Eivissa

Barcelona

Girona

Tossa de Mar

Mallorca

Pollença

Felanitx Palma

ILLES BALEARS

Eivissa

Formentera

L’Alguer

Ciutadella

Maó

Menorca Sardenya

• Català oriental i català occidental

El dialectòleg Joan Veny, en l’obra Els parlars catalans (1989) distribueix els trets distintius més significatius del català oriental enfront del català occidental. En aquesta llista es troben sintetitzades algunes d’aquestes diferències.

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL VOCALISME

– a i e àtones es redueixen en vocal neutra: par[ə] cas[ə]

– o i u àtones es redueixen en u: p[u]sar, s[u]ar.

– Existència de ieisme: *paia, *ui.

– a i e àtones es distingeixen: par[e], cas[a]

– o i u àtones es distingeixen: p[o]sar, s[u]ar

CONSONANTISME

– Pronúncia de la x com a xeix: xinxa, panxa

– No pronunciació de la i del dígrax ix en posició intervocàlica o final: *caxa, *cox

– No existència de ieisme: palla, ull

– Pronúncia de la x com a tx: *txintxa, *pantxa

– Pronunciació de la i del dígrax ix en posició intervocàlica o final: caixa, coix

MORFOLOGIA

– Els plurals d’antics esdrúixols acabats en n perden la nasal: homes

– Formes reforçades o reduïdes dels pronoms personals febles: em, ens, et, us, el, els, en

– Els plurals d’antics esdrúixols acabats en n mantenen la nasal: hòmens

– Formes plenes dels pronoms personals febles: me, nos, te, vos, se (lo), (los), ne

VERBS

– Desinències -o [u], -i, Ø en la 1a pers. del sing. del present d’indicatiu: canto, canti, cant.

– Verbs incoatius amb la desinència -eix, -eixi, -esca: serveix, serveixi, servesca

– Desinències del present de subjuntiu: 1a pers. del sing. -i, 2a pers. del sing. -is, 3a pers. del sing. -i, 3a pers. del sing.-in: canti, cantis, canti, cantin.

– 1a i 2a pers. del plural de l’auxiliar haver amb la forma hem, heu

– Desinències -o, -e, a la 1a pers. del sing. del present d’indicatiu: canto, cante

– Verbs incoatius amb la desinència -ix, -isca: servix, servisca

– Desinències del present de subjuntiu: 1a pers. del sing. -a, 2a pers. del sing. -es, 3a pers. del sing. -e, 3a pers. del sing. -en canta, cantes, cante, canten

– 1a i 2a pers. plural de l’auxiliar haver amb la forma ham, hau

LÈXIC ESPECÍFIC

Mirall, noi, llombrígol; xai, bé… Espill, xic, melic, corder…

• El dialecte balear

Es parla a les Illes Balears: Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

L’aïllament geogràfic el duu a ser un dels dialectes més protegits d’influències externes. El fort arrelament d’arcaismes de tota classe i una gran abundància i varietat d’assimilacions i de palatalitzacions, juntament amb el fet de ser l’únic dialecte que pronuncia la e neutra en posició tònica, dificulten de vegades la comunicació amb els parlants de fora de les illes.

Un dels trets més distintius d’aquest dialecte és l’ús de l’article salat en la llengua parlada (excepte a Pollença).

Abans, en el subdialecte salat del català central també s’usava aquest article, però avui pràcticament ha desaparegut en aquells indrets on es parlava, com ara pobles de la costa Brava com Blanes, Begur i Cadaqués. També es mantenia a Tàrbena i a la Vall de Gallinera, al País Valencià.

NIVELL FONÈTIC

1 La a i la e àtones es confonen amb la e neutra /ə/: mare, pronunciat [marə]. Aquest tret el comparteix amb el català central.

2 Manteniment de la e neutra /ə/ en el vocalisme tònic. La vocal e de les paraules déu (divinitat), deu (10) i deu (del verb deure) té tres pronunciacions diferents. En mallorquí es pronuncia la e neutra en posició àtona en els següents casos:

– Verbs que tenen una e rizotònica (deixar, nevar...). Aquesta característica permet de diferenciar pegar de pagar

– Cultismes com meditar, especial

– En posicions finals com mànec

– Quan la e està en contacte amb a com beata, preàmbul, reacció

3 La neutralització de o i u àtones en u es produeix a Menorca, Eivissa i Sóller. Aquest tret el comparteix amb el català central. La resta de l’illa de Mallorca manté la o en qualsevol posició, tret de quan aquesta va seguida d’una i o una u tòniques, on neutralitza en u: sonar, colom, però en canvi cosí > *cusí, comú > *cumú

4 Els grups qua i gua es pronuncien co i go: pasqua, pronunciat *pasco; llengua, pronunciat *llengo

5 Ieisme. La ll es pronuncia i: orella, pronunciat *orei[ə]; palla, pronunciat *pai[ə]; rella, pronunciat *rei[ə].

6 No pronunciació de la r final: patir, pronunciat *patí. Aquest tret el comparteixen tots els dialectes excepte gran part del valencià.

7 Profusió d’assimilacions consonàntiques: actor, pronunciat *[ə]ttó; poc dolç, pronunciat *poddols; cap jove, pronunciat *ca[tʃ]ov[ə].

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 Ús de l’article salat que presenta aquestes formes:

masc. sing. masc. pl. fem. sing. fem. pl.

+ cons. es es sa  ses

+ vocal s’ es (ets) s’  ses

Amb + so sos sa  ses (es) (es)

Ara bé, aquest no és l’únic article del balear ja que també s’utilitza l’article literari en una sèrie de casos:

– Davant el nom de les hores: la una i mitja, les dues en punt

– Davant noms magnificats: el món, la Mare de Déu, el dimoni, l’amo

– Davant noms de classes de productes, costums, danses, etc.: peres de la nau (Mallorca), la llarga i la curta (ball eivissenc).

i els parlants

– Mots de la terminologia pesquera: pescar a la fluixa, el car

– Algunes locucions: sopar a la fresca

– Alguns topònims: La Mola, La Savina, El Toro

2 L’article personal es manté ben viu: en Toni, n’Andreu, na Bel

3 Ús dels pronoms:

– Les formes invertides dels pronoms alternen amb les plenes: se saluden / es saluden, me diu / em diu

– La combinació de pronoms cd + ci és un altre arcaisme que es dona en el mallorquí: te’l don / el te don

– En les combinacions de verb + pronom l’accent es desplaça sobre el pronom: anárse’n > anar-sé’n

4 Morfologia verbal:

– La 1a persona singular del present d’indicatiu no presenta desinència: jo parl, jo pens, jo entr

– La 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu dels verbs de la 1a conjugació tenen la desinència -am, -au (cantam, cantau).

– El present de subjuntiu presenta la desinència -i: sigui, dormis

– La 1a persona singular del present d’indicatiu del verb ser és som

– L’imperfet de subjuntiu de la 1a conjugació presenta diferents desinències segons el subdialecte:

• mallorquí i eivissenc: -às, -asssis, -às, -àssim, -àssiu, -assin, (cantàs, cantassis).

• menorquí: -és, -essis, -és, -éssim, -éssiu, -essin (cantés, cantessis).

– Són arcaismes algunes formes com duit, fuit, duim, duis, deim, deis

– El passat s’utilitza en la forma perifràstica: vaig cantar, vares/vas cantar, va cantar, vàrem/vam cantar, vàreu/vau cantar, varen/van cantar

– El passat simple pràcticament només és utilitzat en eivissenc però sense la 1a persona singular: vaig cantar, cantares, cantà, cantàrem, cantàreu, cantaren

– La utilització del perfet amb l’auxiliar ser en mallorquí i menorquí és una característica que s’està perdent: he anat, has anat / som anat, ets anat.

NIVELL LÈXIC

1 Lèxic específic:

Besada, talent, capell, calçons, ca, moix, xot, al·lot, al·lota, nin, nina, cercar, nigul, trempar, tossina, doi, doblers, horabaixa, saïm, misser, madona, tomàtiga

– Mots compartits entre el mallorquí i el menorquí: trunyelles (’trenes’), empegueirse (’avergonyir-se’), padrí (’avi’).

– Mots compartits entre el mallorquí i l’eivissenc: endiot (’gall d’indi’), greixonera (’cassola’), barral (’garrafa’).

– Mots compartits amb el català nord-occidental i el valencià: parèixer, banyar-se, granera, arena, bres, besada

– Mots que presenten diferències respecte al gènere: granot, mostel, àneda o ànnera

2 Arcaismes: ca, en lloc de gos; moix, en lloc de gat; ver, en lloc de veritat

3 Anglicismes a Menorca de l’època en què aquesta illa depengué políticament i administrativa d’Anglaterra (segle xviii), com boínder (tipus de finestra: bow window), xoc (guix, de chalk), ull blec (ull inflamat, negre, de black eye), fer sidon a un gos (fer seure, de sit down), blecbol (betum), bòtil (ampolla), fer xàquens (donar-se la mà).

• El català central

Es parla a les comarques del Barcelonès, Maresme, Vallès Oriental i Occidental, Baix Llobregat, Garraf, La Selva, Baix i Alt Empordà, Gironès, Garrotxa, Ripollès, Osona, Bages, Berguedà, a la meitat oriental del Solsonès, Segarra, Anoia, Alt i Baix Penedès, Alt i Baix Camp, Tarragonès, Conca de Barberà i Priorat.

NIVELL FONÈTIC

1 La a i la e àtones es confonen amb la e neutra /ə/: mare, pronunciat mar[ə]. Aquest tret el comparteix amb el balear.

2 La o i la u àtones es confonen en el so /u/: toro, pronunciat *tor[u]. Aquest tret el comparteix amb alguns altres parlars orientals.

3 En algun cas, la ll es pronuncia i: orella, pronunciat *urei[ə], vull, pronunciat *vu[i] rella, pronunciat *rei[ə].

4 No pronunciació de la r final: patir, pronunciat *patí. Aquest tret el comparteixen tots els dialectes excepte gran part del valencià.

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 L’adverbi de lloc de màxima proximitat és aquí

2 Possessius amb les formes en v: meva i teves

3 Utilització de l’article determinat com a article personal: el Miquel, l’Andreu, la Marta. Aquest tret el comparteix amb el nord-occidental.

4 Combinació de pronoms de complement indirecte i directe: l’hi faré, porta-la-hi.

5 Morfologia verbal:

– La 1a persona singular del present d’indicatiu presenta una desinència -o pronunciada u: canto, pronunciat *cantu

– El present de subjuntiu presenta la desinència -i: tingui, diguis

NIVELL LÈXIC

1 Lèxic específic: noi, escombrar

2 Castellanismes: tocino, suelto, maco

3 Paraules d’argot: pirar en lloc d’anar-se’n; pela en lloc de pesseta; clissar en lloc de veure; clapar en lloc de dormir

4 Gitanismes: calés en lloc de diners; guipar per mirar; paio per home

i els parlants

• El rossellonès

Es parla a França, a les comarques de Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir i Alta Cerdanya, l’anomenada Catalunya Nord. La seva peculiaritat ve condicionada pel contacte històric i geogràfic de l’occità i del francès.

NIVELL FONÈTIC

1 Absència de paraules esdrúixoles: *musíca, *botaníca, *parabóla

2 Emmudiment de la vocal final de les paraules esdrúixoles acabades en -ia: història > *histori

3 Tancament de e àtona en i seguida d’una consonant palatal: genoll > *ginull

4 El diftong -ua tònic, precedit de g o q ha monoftongat en o: quatre > *cotre; guapo > *gopo Confusió del so fort i el feble de la r per influència de la r francesa. Així pare i parra sonen igual > *paga Reforç de paraules acabades en -r per la dental -t: or pur > *ort purt Supressió de la -d epentètica: moldre > *molre, vendre > *venre

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 Plural de paraules agudes que tenen -n etimològica només amb -s: camí > *camís; ple > *ples

2 Negació amb la partícula pas, en lloc de l’adverbi no: no ho sap > ho sap pas. Formes de l’article: el, la, els, les, encara que una part del territori conserva la forma arcaica lo

– Possessius meu, teu, seu, que sovint s’usen davant una paraula femenina.

– Numerals amb influència francesa. Cardinals: desesset (desset), desevuit (devuit), desenou (denou), quatrevints (vuitanta), quatrevintdeu (noranta). Ordinals: primer, segon, truasieme, quatrieme, cinquieme

– Indefinits amb les formes arcaiques qualcú, qualque, quelcom

– La conjunció més ha suplantat totalment però

– El gènere d’alguna paraula no coincideix amb el de la llengua normativa: la fred, el sang, la dolor.

– Pronoms febles anteposats sempre al verb: l’estimant.

3 Morfologia verbal:

– Desinència -i en la 1a persona singular del present d’indicatiu, imperfet i condicional: jo canti, jo cantavi, jo cantarii

– Abundància de participis en -it: naixit

– El verb ser o ésser fa el present d’indicatiu: sun (o sum), ets, és, sem, seu, sun. S’empra també com a auxiliar.

– El verb anar fa el futur iré, iràs, etc., i el condicional iria, iries, etc.

NIVELL LÈXIC

1 Occitanismes: feda (’ovella’), cotell (’ganivet’), veire (’got’).

Gal·licismes: gató (’pastís’), bolanger (’forner’).

Mots propis: nugues (’nous’), pallago (’noi’).

2 Arcaismes: ca, cercar, morro

• L’alguerès

Es parla a la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya des del segle xiv, quan la ciutat fou annexionada a la corona aragonesa i repoblada per catalans. El català hi va ser oficial fins a principis del segle xvii i, recentment, el 1997 s’ha tornat a reconèixer-ne l’oficialitat. És sorprenent la supervivència d’aquest nucli lingüístic, supeditada actualment a la transmissió generacional de la llengua per frenar un procés de substitució lingüística.

NIVELL FONÈTIC

1 Distinció de les consonants b/v. Es manté la a intervocàlica de carabassa (carbassa), caragol (cargol)

2 Les consonants d i l intervocàliques es pronuncien r: vida > *vira, vila > *vira, nadal > *naral

3 La consonant l precedida de consonant es pronuncia r: gelada > *jarara, meló > *maró

4 S’emmudeix la r final en els mots polisíl·labs i es reforça en els monosíl·labs: portar > *pultà sentir > *sentí cor >*cò dur > *dú La consonant d del grup -dr- en posició intervocàlica es pronuncia r: fadrí > *farrí, vidre > *virra

Vista de l’Alguer.

i els parlants

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 Les formes de l’article són lo, la, los, las

2 Absència de l’article personal. Paolo és petit > Paulu és pitit.

Plural d’antics esdrúixols que tenen -n etimològica amb -ns: hòmens

Les formes dels possessius són meu, tou, sou, nostro, vostro, d’ell i els corrresponents femenins mia, tua, sua, nostra, vostra, d’ella

El gènere de qualque paraula no coincideix amb el de la llengua normativa: la dolor, la sabor.

3 Morfologia verbal:

• Sense morfema en la 1a persona singular del present d’indicatiu: jo cant

• 2a persona plural del present d’indicatiu amb la desinència -au: mirau

• El verb ser o ésser fa el present d’indicatiu en só, sés, és, sem, seu, son

NIVELL LÈXIC

1 Sardismes i italianismes: cirera > cariasa, guineu > matxone

2 Arcaismes: anar el llit > colgar-se, forquilla > forqueta, llavi > morro

Castellanismes: amo > duenyo, mongeta > judia, lleig > feu

• El català nord-occidental

Es parla a l’estat d’Andorra, al territori aragonès de la Franja de Ponent —la Baixa Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya—; als dos Pallars (Jussà i Sobirà), l’Alt Urgell, la Noguera, la meitat occidental del Solsonès, part de la Segarra, l’Urgell, el Segrià, les Garrigues, part del Priorat, la Terra Alta, el Baix Ebre, la Ribera d’Ebre i el Montsià, a les comarques valencianes de la Plana Alta, la major part de l’Alcalatén, tot el Maestrat i els Ports de Morella.

El català nord-occidental parlat a la Franja de Ponent presenta alguns parlars de transició, com per exemple el benasquès, cap a l’aragonès. El català nord-occidental parlat al Matarranya, a les comarques valencianes esmentades, a les comarques catalanes del Montsià, Baix Ebre i Terra Alta constitueix també un parlar de transició cap al valencià.

NIVELL FONÈTIC

1 La a àtona final sona e oberta: xica, pronunciat xic[ɛ]; lluna, pronunciat llun[ɛ]. Aquest tret, el comparteix amb el valencià.

2 La o àtona inicial sol pronunciar-se au: ofegar-se, pronunciat *aufegar-se; olor, pronunciat *auló; ofendre’s, pronunciat *aufendre’s

3 La e inicial davant m, n, s, ix, es pronuncia a: embolicar, pronunciat *ambolicar Aquest tret, el comparteix amb el nord-occidental.

4 No pronunciació de r final: patir pronunciat *patí. Aquest tret, el comparteixen tots els dialectes excepte el valencià general.

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 L’article determinat masculí és lo per al singular i los per al plural: lo pare, los amics

2 Morfologia verbal:

La primera persona singular del present d’indicatiu té la desinència o: jo canto, jo ploro, jo parlo Formació dels incoatius en -ix: partisc, servixes La 1a persona singular del present de subjuntiu té la desinència a: canta, parla, tinga

NIVELL LÈXIC

1 Lèxic específic: moixó (genèric equivalent a ocell), silló (càntir), tripó (testicle).

2 Lèxic que comparteix amb el valencià: granera, melic, apegar, espill

• El valencià

Es parla a les comarques dels Ports, el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, l’Alcalatén, la Plana Alta, Camp de Morvedre, Camp de Túria, l’Horta, la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat, la Marina, l’Alcoià, les Valls del Vinalopó i l’Alacantí.

Els subdialectes del valencià són el valencià septentrional, el valencià apitxat o central i el valencià meridional.

NIVELL FONÈTIC

1 La e inicial davant m, n, s, ix, es pronuncia a: embolicar, pronunciat *ambolicar.Aquest tret, el comparteix amb el nord-occidental.

2 Tendència a no pronunciar la d i la s entre vocals, especialment en els sufixos -ada i -ador, i -esa: portalada pronunciat *portalà; llaurador pronunciat *llauraor; bellesa, pronunciat *bellea

3 Pronunciació de r final: paper

4 Pronúncia de la s davant el fonema /k/ com si fóra una xeix: cresca, pronunciat *creixca. Aquest tret, el comparteix amb el nord-occidental.

5 No diferenciació del so de les grafies j, g, tj, tg: ajuda, pronunciat a[ʤ]uda, platja, pronunciat pla[ʤ]a

6 En alguns parlars, la a àtona final sona e oberta: xica, pronunciat xic[ɛ]; lluna, pronunciat llun[ɛ]. Aquest tret, el comparteix amb el nord-occidental.

NIVELL MORFOSINTÀCTIC

1 Triple gradació en els adverbis de lloc (ací, ahí, allí) i en els demostratius, que tenen formes no reforçades en la 1a i 2a persona: este (aquest), eixe (aqueix), aquell

2 Possessius amb les formes en u: meua, teues...

3 Tendència a l’ús del diminutiu, que a vegades substitueix la paraula primitiva: nuet per nu

4 L’article personal es conserva només en els topònims: Callosa d’en Sarrià, Canet d’en Berenguer

5 Combinació de pronoms de complement indirecte + complement directe: li ho faré, porta-li-la.

6 Morfologia verbal:

– La 1a persona singular del present d’indicatiu de la 1a conjugació té la desinència -e: jo cante, jo parle, jo pense

– El present de subjuntiu presenta les desinències -e i -a: parle, perda, dorma

– La formació dels incoatius és -ix: partisc, servixes. Aquest tret, el comparteix amb el nord-occidental.

– En la major part del valencià, l’imperfet de subjuntiu presenta la desinència en -ara, -era, -ira: cantara, perdera, partira

– En alguns parlars es manté viva la forma del pretèrit perfet simple: cantí, perdí, dormí

NIVELL LÈXIC

1 Lèxic específic: bac, calbot, llèpol, eixir

2 Lèxic que comparteix amb el nord-occidental: granera, melic, apegar, espill

3 Arabismes: alficòs, albercoc, almàssera, bacora, algeps, gandul

4 Castellanismes: corder, burro.

Quadre comparatiu de trets diferencials

Català occidental Català oriental

Distinció de les cinc vocals.

Vocals – àtones – tòniques

La e tònica de mots aguts sol ser tancada.

– Confusió de e i a en /ə/. – Neutralització de o i u en u

La e tònica de mots aguts sol ser oberta.

x inicial i darrere de consonant Pronunciació africada /ʧ/. Pronunciació fricativa /ʃ/.

Dígraf ix Pronunciació de la i No pronunciació de la i

ll Pronunciació palatal lateral. Tendència al ieisme.

Plural de mots plans acabats en e De vegades, afigen -ns: jóvens, hòmens. Afigen -s: joves, homes

Verb haver De l’arcaic haure: jo ha, nosaltres ham, vosaltres hau

Del modern haver: jo he, nosaltres hem, vosaltres heu

Valencià Central Balear

Morfologia verbal:

– Pres. ind. 1a conjugació.

– Pres. de la conjugació incoativa

– Imperfet de subjuntiu

– Subjuntius en – Verb ser

-e (jo cante), -em, -eu (cantem, canteu). -o (jo canto), -em, -eu (cantem, canteu).

-isc, -ixes, -ix, -ixen: conduïsc, conduïxes...

-isca, -isques, -isca, -isquen: conduïsca...

-ara (cantara), -era (temera), -ira (sentira).

-e (cante), -a (tema, senta, diga). Jo soc.

-eixo, -eixes, -eixen: condueixo, condueixes…

-eixi, -eixis, -eixi, -eixin: condueixi...

-és (cantés, temés), -ís (sentís).

-i (canti, temi, senti, digui). Jo soc.

Ø (jo cant), -am, -au (cantam, cantau).

-esc, -eixes, -eixen: conduesc, condueixes...

-esca, -esques, -esca, -esquen: conduesca...

-às (cantàs), -és (temés), -ís (sentís).

-i (canti, temi, senti, digui). Jo som.

Possessiu Meua, teua, seua. Meva, teva, seva. S’hi donen les dues formes.

Demostratius

Este, eixe, aquell. Esta, eixa, aquella. Açò, això, allò.

Aquest, aquell. Aquesta, aquella. Això, allò.

Aquest, aquell. Aquesta, aquella. Això, allò.

Numerals Dèsset, dèneu, díhuit. Disset, dinou, divuit. Desset, denou, devuit.

1.2. Les varietats funcionals o registres

Aquest varietats, anomenades també diafàsiques, estilístiques o registres, depenen de la situació concreta en què es produeix la comunicació i es defineixen per la presència de distints elements: el tema de què es parla, el nivell de formalitat, el canal de comunicació, la intenció o la finalitat del text.

Saber escollir i utilitzar el registre adequat en cada situació determina el nostre grau de competència lingüística i de domini de l’idioma.

El nombre de registres de què disposa cada llengua varia segons les necessitats socials que aquesta hagi de cobrir.

Els distints tipus de registres

A grans trets, podem distingir entre registres formals i registres no formals. Ara bé, hem de tenir present que un text, oral o escrit, pot classificar-se en més d’un registre.

– Els registres formals solen relacionar-se amb usos públics i amb la llengua escrita. Es caracteritzen perquè segueixen la normativa gramatical i ortogràfica, empren la varietat estandard i són textos més elaborats. Dins els registres formals, distingim els registres especialitzats, com ara el cientificotècnic, el juridicoadministratiu i el literari.

Els registres no formals se solen relacionar amb usos privats i amb la llengua oral. Es caracteritzen perquè no s’ajusten a la normativa i per la major improvisació, que duu a l’espontaneïtat. Hi podem distingir el registre col·loquial o familiar i el vulgar.

A continuació t’oferim sintetitzades les característiques dels diferents registres, tret de la varietat estàndard que desenvoluparem més extensament.

Registres formals Registres no formals

– Canal escrit.

– Tema específic.

– Denotació i monosèmia.

– Claredat, precisió, concisió.

Llenguatge científicotècnic

– Nivell de formalitat neutre.

– Objectivitat i impersonalitat.

– Afany d’universalitat.

– Caràcter verificable.

– Abundància de tecnicismes, neologismes, sigles i en algunes matèries de codis propis.

– Canal escrit.

– Connotació i polisèmia.

– Receptor desconegut i universal.

Llenguatge literari

– Subjectivitat i emotivitat.

– Grau elevat d’elaboració formal.

– Intenció estètica.

– Ús de figures retòriques i recursos estilístics.

– Canal escrit.

Llenguatge jurídicoadministratiu

Col·loquial

– Canal oral

– Textos conversacionals. En els textos escrits, reprodueix situacions de la llengua oral.

– Temes generals i quotidans.

– Subjectivitat i emoció.

– Poc elaborat i espontani.

– Frases fetes, refranys, eufemismes, onomatopeies.

– Frases inacabades, deslligades de les altres.

– Abundància d’interrogacions i exclamacions, imperatius, vocatius, interjeccions.

– Reforçat per codis no lingüístics.

Vulgar

– Estil molt formal, impersonal i amb fórmules prefixades.

– Tractaments de cortesia i jerarquitzacions.

– Canal oral.

– Poca elaboració textual.

– No segueix la norma lingüística.

– Paraules i expressions grolleres.

– Pobresa lèxica.

– Repeticions abundants.

– Frases inacabades.

– Interjeccions.

– Ús de mots jòquer.

D’altra banda hi ha llenguatges amb carasterístiques pròpies com el periodístic i el publicitari.

– Llenguatge periodístic: empra el canal oral (ràdio i televisió) o escrit (diaris i revistes). Presenta claredat i eficàcia informativa. La informació respon les preguntes bàsiques de què, qui, quan, com, on, per què. Fa servir fotografies, gràfics, etc. per a il·lustrar el discurs.

Llenguatge publicitari: empra el canal oral (ràdio i televisió) o escrit (diaris i revistes). Fa servir recursos expressius. El missatge és breu. Està recolzat per la imatge gràfica en textos escrits i per la música i la veu en textos orals.

i els parlants

L’estàndard

L'estàndard és una varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu destinada a servir de referència bàsica als membres d’una comunitat lingüística i a facilitar la intercomunicació entre aquests, eliminant al màxim les diferències dialectals, independentment del seu origen geogràfic, generacional o social. És per això que deim que l’estàndard és normatiu i supradialectal i do na cohesió i prestigi a la llengua.

Generalment es fa servir en situacions de formalitat mitjana o alta. Per això és la varietat que s’ensenya a l’escola i la que s’usa en l’administració i en els mitjans de comunicació.

Es parla de l’estàndard com a la varietat de tothom, perquè tots els parlants la poden fer seva en el moment en què la situació comunicativa ho exigeixi; però també hom es refereix a l’estàndard com la varietat de ningú, ja que no es correspon a cap zona geogràfica concreta i no és el parlar propi de cap grup de parlants.

Els lingüistes Isidor Marí i Daniel Cassany han resumit en aquest quadre la relació entre les funcions de l’estàndard i les actituds que generen.

FUNCIONS ACTITUDS

Unificadora (respecte a les diferències internes).

Lleialtat lingüística (preservació de la forma i les funcions de la llengua).

Separadora (respecte a altres comunitats lingüístiques). Orgull lingüístic.

Prestigiadora (per a la comunitat i per als individus).

Participativa (intervenció en el desenvolupament de la cultura).

Marc de referència (model de correcció lingüística).

Desig de participar.

Consciència de la norma lingüística.

Sovint, s’ha identificat l’estàndard amb la varietat dialectal amb més prestigi, amb més pes demogràfic, amb més tradició literària, etc. Cal defugir d’aquesta identificacció que provoca, de vegades, un problema d’acceptació social que cal solucionar a través de les polítiques lingüístiques que s’apliquin en el procés de normalització de l’ús públic d’una llengua.

D’altra banda, l’homogeneització és pràcticament impossible, sobretot en la llengua oral, ja que les diferències fonètiques són inevitables. Per això, de la mateixa manera que s’ha elaborat un estàndard amb adaptacions a diversos tipus de text —no és el mateix l’estàndard dels textos jurídics que el dels textos periodístics— s’ha elaborat un estàndard oral adaptat als dialectes geogràfics. Són els anomenats estàndards regionals. Així, podem parlar d’un estàndard balear, d’un de català i d’un de valencià , amb diferències mínimes, productes de l’adaptació de la normativa de Pompeu Fabra fetes per la Universitat de les Illes Balears, per l’Institut d’Estudis Catalans i per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, respectivament.

Activitats

1 Completa la graella en el quadern amb les formes del present d’indicatiu de cada dialecte.

Central Balear Nord-occidental Valencià

Quedar Jo quedo

Esperar Jo esper

Vorejar Jo vorejo

Sentir Jo sent

Tractar Jo tracte

Prometre Jo prometo

2 Llegeix els textos següents i classifica’ls segons si pertanyen al bloc oriental o a l’occidental.

Text 1

Mare de déu santíssima, quin desori, quan ho veigui tumpare. I tu com te trobes, t’ha agradat, lo caldo? Ja te l’has pres ben calent?

—Sí, molt calent. I com ha anat, us ha fet bo?

—Calor, ha fet, al misdia! Mira que hai acabat amb mànigues de jersei, que tot me feie una angúnia, los guants, la bufanda, tot. I ara ha dit lo temps que demà podrie tornar a nevar. Sempre estan igual i al final no fa re, quatre volves i no re, per embrutar i perquè rellisquem les velles. I bueno, que vindreu a sopar o us el porto cap aquí?

—M’agradaria deslligar-te, però el teu caràcter no ho aconsella. Hem de parlar i preferiria que estigueres còmode. Tampoc no puc portar els meus hòmens perquè et vigilen, ja que esta conversació vull que quede entre tu i jo. Bé, i un altre. Voràs, Francés, sé on és Quim Gibrés.

Li va posar de nou la cigarreta als llavis. Eric va xuclar dues voltes i va expulsar el fum a la cara del comissari.

—Gavatxo, ets un provocador, però em caus simpàtic. De veritat. Tracte d’oferir-te una eixida i em respons tirant-me el fum.

Ferran Torrent. La mirada del tafur. Ed.Columna.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA.

Text 2

Activitats

Text 3

—Calla no rallis tan fort, que si aquesta ens sent... M’han tancat en aquesta presó, no sé per què, però m’han tancat. Deu ser cosa de la meva mare, que no vol que pensi en tu. Em vol fer casar amb un, amb un que ara no sé què nom, que em regala flors i me fa versos, però jo no el vull, jo t’esper a tu i per això m’han tancat, Andreu... I m’has de treure d’aquí dins, d’aquesta presó m’has de treure. M’ho promets? I aniré dalt del porxo i agafaré tota la roba i me la posaré. Tu em diràs que estic molt polida i ens casarem i tindrem tres fills.

—És clar que et trauré d’aquí, Tònia, però m’has de donar un poc de temps. Ja veus que aquesta no ens treu l’ull de damunt. Però tornar, et promet que tornaré i anirem a passejar on tu vulguis… Davall Ses Voltes o pel passeig de Sant Nicolau… On tu vulguis.

Em dic Agustí. Vorejo els setanta i, a hores d’ara, gairebé no em coneix ningú. Sé que conservo una bona alçada. A la pell tinc el record de les pigues que, en altre temps, a l’aire lliure, es tornaven descarades; de tant tapar-les, ara són com un retrat deslluït per la pols. I encara tinc aquella mena descreguda de cabells, de bon tros domats, per tants dies de pinta i de colònia, però a ningú no se li passaria pel cap de dir-me vermell, que se m’han tornat blancs del tot. Només els ulls conserven el color torrat, el de sempre. Tot això coneixent, em demano qui soc i no tinc resposta.

3 Llegeix aquest fragment del monòleg teatral Acorar, de Toni Gomila, i respon les preguntes.

Text 5

Ella fa cara d’agraïda mentre recorda que de joveneta anava descalça, quan ses dones de sa família baixaven a la vila per anar a missa. Ses úniques sabates que tenia, les duia davall es braç per no desgastar-les i en entrar an es poble se les posaven. I veu que ara tenim sabates per aixecar-mos des llit, sabates d’estiu, sabates d’hivern, sabates de mudar, d’anar a fer feina, sabates per fer esport, per quan plou, unes altres perquè mos agraden i unes perquè van bé amb uns calçons d’un color atrevit.

a) Per quin motiu el text està escrit en mallorquí i en registre col·loquial?

b) Per què creus que l’autor ha optat per fer servir l’article salat i d’altres formes col·loquials, com ara en els pronoms?

Maite Salord. La mort de l’ànima. Ed. Proa.

Text 4

Maria Barbal. Mel i metzines. Ed. La Magrana.

Activitats

4 Llegeix aquest fragment d’una entrevista de Joan Mascaró a Aina Moll i respon les preguntes.

Text 6

J. Mascaró: És el mateix tenir un estàndard que tenir unes normes ortogràfiques comunes?

A. Moll: És necessari tenir-ho, perquè si no tinguéssim unes referències comunes seria impossible comunicar-se entre gent de diferents dialectes. Aquestes normes comunes són indispensables, però açò no només passa en el català sinó en totes les llengües. Tothom té una manera general de parlar i llavors hi ha les regionals i les individuals, idiolectes que es diuen, que són les maneres concretes de parlar d’una persona determinada.

J. Mascaró: És a dir, que en realitat hi ha tantes varietats com persones, idò?

A. Moll: Duit a l’extrem sí: cada persona té la seua manera particular de parlar.

J. Mascaró: No farem llibres diferents per a cadascuna, llavors…

A. Moll (Riu) És clar, només faltaria… Com a totes les llengües civilitzades, hi ha una manera acadèmica de parlar i d’escriure.

J. Mascaró: Hi ha res que m’impedeixi emprar l’article salat, per exemple, en un text formal?

A. Moll: Que ho impedeixi no, però no és la llengua literària i la que s’ensenya a l’escola, tot i que si un es posa a escriure en salat, sala i ja està…, i no hi ha cap problema, quin problema hi ha d’haver? El salat és la forma familiar de les Illes Balears, i en canvi la general és la que feim servir, si volem, per relacionar-nos amb desconeguts, per fer discursos, etc.

J. Mascaró: Les hem de «salvar», idò, les modalitats?

A. Moll: Què vol dir «salvar-les»?

Les modalitats les salvam parlant-les, però per entendren’s entre tots, i açò passa a totes les llengües de cultura del món, on hi ha unes formes determinades que coneixem tots, tot i que, com deia, si un vol escriure en salat, que sali i ja està. No hi ha cap problema: ens entendrem.

a) Qui és Aina Moll? De quina manera ha contribuït a la normativització i la normalització de la llengua catalana?

b) Per quin motiu ha d’existir un estàndard segons Aina Moll?

c) Quina és la millor manera de salvar les modalitats de la llengua segons l’entrevistada?

Dialectologia

Aquesta disciplina de la lingüística estudia les variacions diatòpiques o geogràfiques de la llengua.

Requereix un treball de camp que consisteix a analitzar la parla de molts de parlants de cada territori del mateix domini lingüístic per tal d’establir semblances i diferències entre els dialectes.

T’agradaria fer aquesta feina? Quins estudis hauràs de fer, doncs?

El Iris de Ciutadella (14 feb. 2014).

Activitats

5 Tot seguit tens un text escrit en rossellonès i un altre, en alguerès. Llegeix-los atentament i respon les preguntes.

Al fonso de la Passejada es una viella font, altre temps renommada, que ne diuen la Font del Gat. Per tres gran’ canalots ancienament rajava.

Cadascú que se passejava, sigués o no assedegat, venia hi passar una estona per se ben regalar d’aqueixa aiga tant bona, pura com lo cristall i fresca com la neu!

Allavons, font xarmanta, era’l temps de ta glori! Tothom te coneixia i parlava de tu!

Més, ara, quant de gent ne guarden la memori?

Qui de tu s’apropa? Dingú!

Aqueixos canalots que, com lo braç, rajaven, son rovillosos i aixuts!

Aqueixos aucellets que als teus entorns cantaven ara son muts!

Imaginem d’arribar a l’Alguer a l’època de la visita d’Eduard Toda i Güell (1887): la població de 10 000 habitants estava a dins de la ciutat fortificada on les relacions entre les famílies eren més genuïnes. En aquell moment lo català era llengua coneixuda i amprada de tots, a nivell familiar i a nivell social, indispensable per integrar-se. A nivell oficial, en canvi, la llengua s’havia substituït: lo català i el castellà havien deixat espaci a l’italià, ja a començar de quan la Sardenya havia passat en mans dels Savoia, és a diure, de la primera meitat del 1700. Durant los segles la ciutat ha travessat diverses fases, tan econòmicament com socialment, però la situació no s’ha modificat assai, fins a la sogona meitat del 1900.

<fundacioemilidarder.cat>.

a) Tant l’alguerès com el rossellonès són varietats dialectals del català que estan en contacte amb una altra llengua que no és el castellà. De quines llengües es tracta en cada cas?

b) Copia els mots dels textos anteriors que delatin la presència de les altres llengües amb què estan en contacte?

• Quin nom reben aquests mots?

Lusitanismes, castellanismes, italianismes, gal·licismes, anglicismes, germanismes.

c) Al marge dels préstecs lingüístics, digues quins altres mots no segueixen la forma normativa de l’estàndard i escriu-ne l’equivalent en aquesta varietat.

Text 7. Rossellonès

Maite Salord. La mort de l’ànima. Ed. Proa.

Text 8. Alguerès

Activitats

6 Identifica en cada cas el registre en què es narra el fet següent. Justifica la resposta.

Avui a classe, la profe de mates ha pillat en Dani copiant amb el mòbil. Què currat que ho tenia, haguessis flipat per un tub! Vaja bronca que li ha donat. I això res, perquè ara li espera un bon marron.

Avui la professora de matemàtiques ha trobat l’alumne Daniel Carreres copiant amb el mòbil. L’alumne havia ideat un sistema molt sofisticat que ha causat molt d’impacte entre els presents. Ha estat amonestat i es procedirà a aplicar el reglament intern del centre.

7 Construeix dos relats breus, un en llengua estàndard i un altre en argot, a l’entorn de cada una de les situacions següents.

a) Un home ha robat una cartera a un turista i ha arribat la policia.

b) Una dona ha travessat el carrer, ha caigut i un cotxe ha hagut de frenar bruscament per no atropellar-la.

8 Determina el registre especialitzat en què està escrit cada un dels textos següents. Justifica la resposta.

Text 9

El port d’Eivissa és el més antic de les Balears i un dels més vells de la Mediterrània, ja que començà a funcionar fa 2 700 anys (amb els fundadors fenicis de l’illa) i mai no ha deixat de ser el principal espai col·lectiu i social de tots els eivissencs. Però això està a punt d’acabar, gràcies a les gestions que fa l’Estat, a través de l’Autoritat Portuària de Balears (APB), per convertir aquest lloc emblemàtic en un mer escenari de megaiots de luxe i en mercaderia per a inversors de tot tipus. <www.eltemps.cat> (9 des. 2015).

Text 10

Plovia. Els llums públics lluitaven amb la terbolenca de l’aigua i la fosca creixent del vespre: dins les esferes de claror s’esbrinava la pluja en fils de crestall, i els bassiots clapotejaven de bombolles d’argent. Les palmeres batudes per la pluja tremien totes de voluptat dolorosa, amb plors d’aigua i rialles de llum.

Salvador Galmés. Narracions. Biblioteca d’Escriptors Balears.

Activitats

Text 11. Ordenança

Article 1

La present ordenança regula les condicions a què haurà d’ajustar-se l’ús de la xarxa de clavegueram i les seves obres i instal·lacions complementàries al municipi de Banyalbufar.

Article 2

Pel que fa a aquesta ordenança es considerarà:

Com a xarxa de clavegueram: el conjunt de conductes o instal·lacions que al subsòl de la població serveix, per a l’evacuació de les aigües residuals.

Com a clavegueram públic: tot conducte subterrani construït o acceptat per l’Ajuntament per a serveis general de la població o d’una part d’aquesta, la neteja i conservació del qual realitzarà l’administració municipal.

Com a presa: el conducte subterrani instal·lat sobre la via pública que serveix per transportar les aigües residuals des d’un edifici o una finca fins a una claveguera pública.

<www.caib.es> (9 des. 2015).

Text 12

La forma correcta de procedir serà calcular, per separat, les integrals dels diversos factors i, posteriorment, sumar-ne els valors absoluts. Per a calcular l’àrea compresa entre la corba y= ? (x), l’eix OX i les abscisses x=a i x=b, convé donar els passos següents: [...]

Matemàtiques II. 2n de Batxillerat. Ed. Anaya.

9 Llegeix aquests dos textos de reflexions sobre la llengua i contesta les preguntes.

Text 13

L’argot català podria semblar més estable però pateix d’un mal mortal: el d’haver passat a ser constituït, de manera gairebé exclusiva, de calcs de l’espanyol. L’essència mateixa de l’argot, com a llengua de carrer, de la marginalitat, de l’exclusió —de l’autoexclusió—, fa que sigui difícil corregir aquesta tendència, ja que de poc serviria que es fessin classes d’argot a la universitat. L’argot neix del context sociolingüístic en què es troben els seus parlants i, per tant, per canviar l’origen de l’argot caldria que fos modificat aquest context. Alguns, amb coratge i abnegació, proven d’influir sobre allò que a la França del segle xix s’anomenava la llengua verda. Així, Jaume Salvanyà va dirigir la concepció del Diccionari català col·loquial, publicat el 2009. Sense explorar amb exclusiva el món argòtic, aquest llibre té l’ambició d’ajudar els locutors de ràdio i de televisió a trobar les paraules justes i catalanes per poder animar programes en diversos registres de to informal. Es clar, l’objectiu final dels conceptors d’aquest llibre és que les paraules emprades pels locutors passin a ser assumides pels oients i els telespectadors.

No és un projecte utòpic, ja que l’argot és sempre molt permeable a les aportacions exteriors. Per això sempre hi ha hagut en l’argot català importacions de l’espanyol, del francès i del caló. Ara bé, la tendència actual és d’un empobriment espectacular de l’especificitat de l’argot català, si més no, en l’àmbit més general, en l’argot passat a la llengua popular corrent.

Joan-Lluís Lluís. A cremallengua: elogi de la diversitat lingüística. Ed. Viena.

Activitats

Text 14

Ferdinand de Saussure va demostrar que tota comunitat normativitza la seva llengua en funció de la força política o econòmica relacionada amb aquesta llengua: quan una llengua perd força, la norma s’estableix a l’interior de comunitats cada cop més petites: el poble, el barri, i al final el nucli familiar. Quan la llengua és oficial, el seu grau de normativització pot eixamplar-se fins a cobrir tot el territori en què es parla. Per això, tot i que sigui dolorós dir-ho, és un bon símptoma polític que les formes dialectals internes al Principat es vagin unificant, significa que el Principat funciona com a conjunt. Una altra cosa, molt diferent, i molt nefasta, és que el català al Principat s’unifiqui al voltant d’importacions massives de la llengua espanyola.

Joan-Lluís Lluís. A cremallengua: elogi de la diversitat lingüística. Ed. Viena.

a) Sobre quins aspectes de la llengua, reflexiona Joan-Lluís Lluís?

b) En què consisteix la polèmica i quina tesi sosté l’autor en cada cas?

c) Què tenen en comú les dues reflexions?

d) RPPCS. Quina és la teva tesi personal? Dona-hi arguments que la defensin.

10 Llegeix els textos següents i respon les preguntes.

Text 15. Rondalla

Això era un capità de barca, molt ric, que just tenia una fia que nomia Catalina. Cau viudo com s’al·lotona corria es quinze anys; i, quan se n’hagué d’anar de viatge, deixa comanada sa seua fia a un mestre d’escola perquè s’estigués a la casa; se cuidàs de s’al·lota i li mostràs de lletra

Aquell mestre era molt flac, s’enamorà de na Catalina, aquesta li va veure ses seues males intencions, i què fa ella? Per taiar-li ses cames i capturar-lo fort, el tanca dins sa cambra a on ell dormia, tancat de part defora, que no pogués sortir en via ninguna.

Perquè no se morís de fam, desficà un cantó d’es sòtil, i per allà cada dia li amollava es menjar.

Aquell polissó feia flamada contra na Catalina, com poreu pensar, i no hi havia flastomia ni nom lleig que no li tiràs; però na Catalina se’n regalava bé i el deixava cantar.

Des cap de més d’un any rep ella una carta de son pare que tal dia arribaria; i es dia que son pare arribava obrí sa porta de sa cambra an es mestre, que sortí taiant claus i jurant i perjurant que se venjaria de na Catalina.

Jordi d’Es Racó. Rondalla de na Catalina. Ed. Moll.

i els parlants

Activitats

Text 16. Per jo i tots es ciclistes

Som jo amb sa bicicleta que faig rodar es planeta

Som jo com una fletxa si veus passar una estela

Sa calma de novembre, la mar una bassa d’oli

Només veig ties bones i morques de petroli

Vaig esquivant pedretes, sotracs i clavegueres

Com una formigueta empenc sa geosfera

Una hora dins Angola, mitja hora Filipines

M’odien es taxistes, ses velles peatones

Per jo i tots es ciclistes que amb una bicicleta fan circular ses coses, aquesta melodia, aquestes quatre notes.

a) Classifica els dialectalismes dels textos.

Antònia Font.

Lèxic Morfologia Sintaxi

Text 15 Al·lotona … Poreu … Cau viudo …

Text 16

b) En quina varietat geogràfica creus que està escrit cada text? Justifica la resposta.

c) Cerca el significat de les expressions subratllades en el text 15 i escriu-ne la forma equivalent en estàndard.

d) En quin registre està escrit cada text? Raona la resposta en cada cas.

e) Pertanyen a la mateixa varietat històrica? Justifica la resposta amb exemples.

f) Identifica en cada text barbarismes o mots d’argot, si n’hi ha.

g) Elabora un text de 10 línies comentant les diferències i les coincidències entre els dos textos anteriors.

h) Reescriu els textos en varietat de llengua estàndard. Quin dels dos presenta més divergències respecte del model de llengua estàndard actual? Raona la resposta.

Activitats

11 Llegeix la lletra d’aquesta cançó i fes les activitats.

Text 17. La fera ferotge

Per ordre de l’Alcalde es fa saber a tothom que una fera ferotge del parc s’escaparà.

Es prega a les senyores compren força aliments i no surten de casa fins que torne el «bon temps».

Tot el que tinga cotxe que fota el camp corrent, i se’n vaja a la platja, a la torre o als hotels.

L’Alcalde s’encarrega, fent ús dels seus poders, de la fera ferotge deixar-la sense dents.

El que això no acompleixca que no es queixe després si per culpa la fera ell rep algun torment.

Jo que no tinc ni casa, ni cotxe, ni un carret em vaig trobar aquell dia la fera en el carrer.

Tremolant i mig mort:

—Ai Déu, redeu, la fera!

I en veure’m tan fotut em va dir molt planera:

a) Identifica les formes verbals en subjuntiu i en present d’indicatiu i transforma-les en les formes pròpies del teu dialecte.

b) Quines paraules presenta la cançó que són diferents en el teu dialecte? Escriu-ne la forma equivalent.

c) En quin dialecte està escrita aquesta cançó? Raona la resposta.

—Xicot, per què tremoles?

Jo no te’n menjaré.

—I doncs, per què t’escapes del lloc que tens marcat?

—Vull parlar amb l’Alcalde i dir-li que tinc fam, que la gàbia és petita, jo necessite espai.

Els guàrdies que la veuen la volen atacar, la fera es defensa, no la deixen parlar.

Com són molts i ella és sola, no pot i me l’estoven. I emprenyats per la feina, a la gàbia me la tornen.

Per ordre de l’Alcalde es fa saber tothom que la fera ferotge ja no ens traurà la son.

I gràcies a la força no ha passat res de nou, tot és normal i «maco» i el poble resta en pau.

Ovidi Montllor.

Estu di del discurs: propietats textuals ( I). L ’ a dequació

De vegades els missatges no aconsegueixen el propòsit que l’emissor s’ha marcat perquè el receptor té dificultats per interpretar-lo correctament. Les causes que expliquen la ineficàcia comunicativa poder ser diverses: defectes de forma, errors en la tria del llenguatge, contradiccions en el contingut, etc. Per evitar-los i aconseguir que el missatge sigui el més eficaç possible, el text ha de reunir quatre propietats que són l’adequació, la coherència, la cohesió i la correcció. En aquesta unitat veurem la primera i en les unitats posteriors la coherència i la cohesió. La correcció fa referència a l’aspecte gramatical i ortogràfic i es treballa en cada unitat en l’apartat de la doble pàgina «Norma i ús».

2.1. L’adequació

L’adequació del discurs és la propietat del text que fa referència a la idoneïtat d’un text en relació a la situació comunicativa en què es genera. Per saber si un text s’adequa o no a la situació cal fixar-se en la forma que adopta i també en la tria del llenguatge, és a dir de la varietat i del registre lingüístic (col·loquial, estàndard, culte, tècnic, etc.).

L’adequació té per objectiu assegurar els lligams entre text i context. Per analitzar aquest lligam, hem de tenir en compte els elements que participen en l’acte comunicatiu: el tema, la intenció del text, la relació entre els interlocutors, el canal i l’àmbit comunicatiu.

El significat és el concepte arbre, és a dir, la imatge mental que tots els parlants d’una llengua tenen d’arbre, i la realitat a la qual aplicam el terme arbre (planta perenne de tronc elevat i llenyós que ordinàriament presenta branques a partir de certa altura). El significant són els sons que pronunciam quan deim arbre, i la imatge acústica que tenim dels sons del terme.

El significat serà el mateix en totes les llengües del món, però hi podrà haver tants de significants com llengües s’hi parlin. Així, en la imatge de dalt tenim un significat al qual podrien correspondre fins a 6000 significants.

La finalitat, el tema, els interlocutors

– Els textos se solen elaborar a l’entorn de tres finalitats o intencions bàsiques: orientar l’opinió o convèncer, establir normes i informar; ara bé, també n’hi pot haver d’altres com explicar una història, expressar sentiments, etc. En algunes ocasions aquestes funcions se solapen; així, per exemple, un decret pot regular la vida social i, alhora, informar. La finalitat condiciona en gran mesura la forma del text.

– El tema és allò de què tracta el text: les condicions climàtiques, el resultat d’un partit de futbol, etc. El tema pot ser general (parlar del temps amb un veïnat) o especialitzat (l’explicació que fa un mecànic sobre la reparació d’una avaria del cotxe).

– Per interlocutors entenem l’emissor i el receptor del missatge. Segons el tipus de relació entre aquests la formalitat del text serà més alta —quan no hi ha confiança— o més baixa —quan n’hi ha molta—.

El canal i l’àmbit

– El canal és el mitjà a través del qual se sol emetre el missatge: canal visual o canal auditiu. Sovint els dos canals solen confluir; per exemple, en el cas de converses en què el receptor i l’emissor són presents, el missatge es transmet a través del canal visual perquè feim servir gestos, però també del canal auditiu perquè ens comunicam a través del llenguatge, és a dir, amb paraules.

El canal també pot ser oral o escrit. Si bé és ver que en qualsevol àmbit, ja sigui formal o no, els textos poden ser indistintament orals o escrits; és indubtable que en l’àmbit interpersonal s’usa preferentment el canal oral i en l’administratiu, el literari i l’acadèmic, s’usa el canal escrit.

– Entenem per àmbit el context comunicatiu en què feim servir un text. El concepte àmbits d’ús està molt relacionat amb les diferents funcions del llenguatge i el grau de formalitat. Així, podem distingir sis àmbits: acadèmic, literari, periodístic, publicitari, administratiu, interpersonal i polític.

Àmbit d’ús acadèmic

Corresponen a l’àmbit acadèmic tots els textos que tenen com a finalitat la transmissió, l’emmagatzematge i la reelaboració de la informació. És a dir, textos del camp de l’ensenyament i aquells destinats a la difusió divulgativa de coneixements. El nivell de formalitat sol ser alt.

Oral Exposicions orals, exàmens orals, entrevistes, conferències, debats, ponències, discursos, etc.

Escrit Redaccions, exàmens, resums, recensions, ressenyes, esquemes, treballs, apunts, comentaris de text, articles científics, tesis, tractats, monogràfics, etc.

Àmbit periodístic

Corresponen a l’àmbit periodístic aquells textos relacionats amb els mitjans de comunicació de masses. El nivell de formalitat en aquest cas és mitjà, perquè té el propòsit d’arribar a un públic divers.

Oral Intervencions en la ràdio, parlaments en públic, debats.

Escrit Cartes en la premsa, articles d’opinió, notícies, reportatges, cròniques, entrevistes, editorials, crítiques, etc.

Àmbit literari

Pertanyen a l’àmbit del lleure; tenen una finalitat lúdica i es caracteritzen perquè els temes i el llenguatge són variats.

Oral Gloses, rondalles, acudits, representacions teatrals, cançons, etc.

Escrit Els gèneres tradicionals de la literatura: poesia, novel·la, teatre, etc.

Àmbit interpersonal

Són els textos que feim servir diàriament. El nivell de formalitat sol ser baix.

Oral Diàlegs en qualsevol situació.

Escrit Notes, cartes personals.

Àmbit administratiu o laboral

Corresponen a l’àmbit laboral o d’organitzacions privades. El llenguatge sol ser especialitzat.

Oral Converses telefòniques, intervencions en un judici, parlaments, etc.

Escrit Informes, discursos, cartes, currículums, instàncies, memòries, lleis, reglaments.

Àmbit polític

Corresponen a l’àmbit de les organitzacions polítiques.

Oral Intervencions parlamentàries, entrevistes, rodes de premsa, etc.

Escrit Informes, discursos, etc.

Activitats

1 Llegeix els textos següents i analitza’n els aspectes de context.

a) Elements de la comunicació: tema, finalitat, interlocutors, canal i àmbit.

b) Gènere textual.

Text 18

Em sap greu haver de parlar en aquesta honorable assemblea, en aquest concili ecumènic de la llengua, jo que el millor que hi podia dur era atenció i silenciós entusiasme. Em sap greu haver de parlar jo qui res en sé, i quan només és instint, l’instint de l’ocell que reprodueix les mateixes tonades dels pares, el qui ha posat de ma veu; però, puix ho heu volgut, vet aquí el que, a mon curt entendre, hem de fer els escriptors per al manteniment de la puresa i la unitat del català.

Llorenç Riber. Primer Congrés Internacional de la llengua catalana. Consell de Mallorca..

Text 19

Tots es qui soleu anar a revoltar sa murada de tant en tant, haureu reparat i tendreu coneguda aquella famosa barriada que començant devora la Mercè acaba en es Caputxins. Es lo més malsà, però també lo més pintoresc de la Ciutat de Palma; i ja tremol pes dia que es projecte d’Ensanche s’haja de posar per obra i s’hagen de tomar tots aquells pisos apretats, aquelles gerreries i teuleres fumoses, aquelles amidoneries i aquell matadero, honra de s’administració municipal i llum i empori de sa flastomia.

Res més hermós que aquella irregularitat. Terradets que fugen de sa teulada; teulades que donen s’esquena perquè s’enfil un galliner; porxos que se barallen d’estar tan acostats; castellets de cartes que pugen un damunt s’altre o que s’apreten i fan oli; portals, retxilleres, forats moixers i finestrons.

Miquel dels Sants Oliver. «Quadres de costums. Es Colomer». Dins Antologia de textos literaris de M. dels Sants Oliver. Govern Balear. Conselleria de Cultura.

Tipo logia textual: textos orals no espontanis ( I)

La llengua és un sistema de signes orals que es representen gràficament mitjançant un codi. La llengua escrita, doncs, no és més que la representació gràfica de la llengua oral. Tant l’una com l’altra, però, persegueixen el mateix objectiu: la comunicació. La paraula llatina communnicare, vol dir ‘compartir’. Per tant, comunicar és el resultat de compartir una informació; tant és així que sovint s’afirma que comunicació és allò que el receptor entén, no el que l’emissor expressa. És per això que el més important de l’acte comunicatiu és que el missatge arribi al receptor.

En la història de la humanitat, la llengua oral és anterior a la llengua escrita cronològicament. De fet, aprenem a parlar abans que a escriure. El caràcter efímer de la llengua oral i la necessitat de l’ésser humà de conservar la informació van condicionar la invenció de l’escriptura, que es remunta al segle v aC.

Actualment, la societat exigeix als parlants un alt domini de la llengua tant oral com escrita. Aquestes habilitats comunicatives es poden adquirir a través de la pràctica.

3.1. Característiques de la llengua oral

La llengua oral i la llengua escrita presenten diferències. Les principals característiques de la llengua oral són:

– es percep amb l’oïda;

– pot ser espontània (discurs sense preparació prèvia) o no espontània (discurs amb preparació prèvia);

– és immediata i efímera en el temps i en l’espai;

– se serveix d’elements no verbals (moviments, postures, mirades, etc.).

3.2. Textos orals no espontanis

Segons el grau de formalitat la comunicació oral pot ser espontània o no espontània. En un diàleg o en una conversa, per exemple, ens expressam amb més naturalitat i sense una preparació prèvia del missatge, per tant, la comunicació oral és espontània. En canvi, en una exposició, una conferència, una entrevista o un debat el grau de formalitat és elevat i requereix d’una preparació prèvia, així la comunicació oral serà no espontània.

La preparació prèvia del text

Un text oral no espontani parteix, generalment, d’un text escrit que té una sèrie de característiques.

– Presenta les idees ordenades, expressades de manera coherent, clara i senzilla, evitant ambigüitats.

– És un text cohesionat.

– Fa ús d’un llenguatge adequat.

– S’hi destaquen aquells elements del discurs que es consideren més importants, com ara, els mots clau.

– S’eviten les marques d’impersonalitat en cas que ens adrecem directament al receptor.

En el text oral no espontani intervenen, a més, altres aspectes no lingüístics que cal tenir en compte. L’actitud, els gestos, l’aparença, la postura, la mirada, l’expressió, etc., són també transmissors d’informació. Cal, per tant, fer-hi atenció, ja que si no hi ha correspondència entre els elements verbals i els no verbals la comunicació perd efectivitat.

– Aspectes actitudinals. Durant la comunicació, cal actuar sempre amb respecte i educació. Presentar-se abans de començar i mantenir una actitud de proximitat amb l’interlocutor són dos aspectes molt importants, com també ho és el fet de mirar l’interlocutor per poder interpretar el que ens comunica, ja sigui a través dels gestos o a través del llenguatge.

– Aspectes físics La imatge personal (l’aparença, la roba i l’aspecte general) són elements que transmeten informació. És important fer-hi atenció perquè aquests detalls poden generar rebuig o acceptació immediates en l’interlocutor.

– L’expressió del rostre i del cos La mirada i els gestos són eines de comunicació perquè transmeten emocions (confiança, serenitat, apatia, nerviosisme, tranquill·litat, seguretat, etc.) i, al mateix temps, contribueixen a reforçar i a fer més clar el missatge.

L’enunciació del missatge

Acabam de veure que el text oral no espontani parteix prèviament d’un text escrit planificat. Ara bé, el text es dirà de manera oral; per a això podem optar entre diverses maneres d’enunciar-lo.

– De memòria Es tracta d’elaborar un discurs prèviament i memoritzar-lo amb l’ajuda d’un esquema. És poc flexible i requereix un gran esforç de memorització.

– Llegit Es tracta d’elaborar un discurs i llegir-lo davant el públic. No dona marge d’error; és molt precís però no és flexible ni directe.

– Semillegit El discurs s’elabora amb anotacions i indicacions diverses que cal tenir en compte en el moment de l’enunciació (mirades al públic, incidències en algun aspecte, explicacions d’anècdotes, etc.). És molt més directe.

– Improvisat Requereix una mínima preparació d’un tema elaborat prèviament. S’hi corre el perill que faltin d’idees en el moment d’exposar-lo.

Com tot text, l’oral s’ha de construir amb correcció lingüística, coherència (ben ordenat i estructurat), cohesió (fent servir connectors que lliguin les diferents parts) i adequació. A més, la dicció ha de ser clara, amb el volum i l’entonació adequades, fent servir repeticions, canvis de to que cridaran i mantendran l’atenció del públic que escolta. D’altra banda també s’han d’usar els elements no verbals pertinents i estratègies

d’interacció oral d’acord amb la situació comunicativa per tal de començar, mantenir i finalitzar el discurs. Una actitud oberta i no reservada, les mirades a l’auditori i els gestos contribuiran a aconseguir major força expressiva.

• Organització d’un debat

Per organitzar un debat caldrà:

– Triar un tema d’interès polèmic.

– Cercar una persona que moderi, que sigui imparcial i que determini quines seran les preguntes per desenvolupar durant el debat. Aquesta persona, a més, assignarà els torns de paraula a cada participant, controlarà el temps i tancarà i obrirà el debat. Finalment, recollirà les aportacions de les postures enfrontades.

– Seleccionar els participants tenint en compte que han de tenir criteri i formació suficient per sostenir la seva postura.

• Planificació d’una intervenció

En els debats no necessàriament guanya qui té la raó sinó qui aconsegueix expressar millor els seus arguments. Aquesta és una habilitat que es pot aconseguir si prèviament s’ha preparat. Per construir un missatge eficient convé:

– Establir els objectius, és a dir, definir allò que es vol dir d’una manera breu, clara i ordenada.

– Raonar amb profunditat els arguments que reforcen la tesi que se sosté, analitzant-ne els avantatges i inconvenients.

– Recollir dades o proves que aportin credibilitat a les intervencions.

A més, cal actuar amb assertivitat i saber escoltar els altres per si de cas s’ha de rectificar o modificar parcialment o totalment la tesi.

Activitats

1 Digues si aquestes afirmacions són vertaderes o falses i corregeix aquestes darreres.

– L’objectiu de la llengua oral és la comunicació i el de la llengua escrita, l’escriptura.

– En la història de la humanitat la llengua oral i l’escrita van néixer alhora.

– Construïm textos tant amb la llengua oral com amb l’escrita.

– El discurs de la llengua oral pot ser preparat (espontani) i improvisat (no espontani).

– La llengua oral és estable i pròxima.

– Els textos orals sempre són espontanis.

– Un text oral s’ha de construir amb correcció, coherència, cohesió i adequació.

– Un text oral s’ha escrit per ser fingit dient-lo.

– Una actitud oberta, mirades a l’auditori i gesticulacions ajudaran a una major claredat expressiva.

– En un text oral s’ha de mantenir el mateix to des del principi fins al final.

Activitats

2 Completa el quadre.

Llengua oral Llengua escrita

Fa servir un codi de signes … Fa servir un codi de signes … El missatge oral és la informació que emetem quan … o comprenem quan …

El missatge escrit és la informació que emetem quan … o comprenem quan …

El canal és … mitjançant la veu. El canal és … mitjançant la vista.

Pot ser espontani o … Sol ser …

L’emissor no pot fer-se enrere del que ha dit. L’emissor pot …

L’acte comunicatiu és immediat L’acte comunicatiu és …

Per marcar la intenció del missatge, es fan sevir els elements de la comunicació … com els gestos, la mirada …

Per marcar la intenció del missatge, es fan servir signes gràfics, com signes de puntuació, i d’altres no verbals, com marges, imatges, etc.

3 De quina manera (llegit, semillegit, de memòria, improvisat) enunciaries el textos orals adequats per a cada situació? Raona la tria en cada cas.

– Una explicació davant la classe del tema de Biologia que has investigat.

– Els agraïments durant la recollida d’un premi.

– Una visita guiada a una exposició de pintura del segle xix

– Les característiques del pis que vols vendre davant uns possibles clients.

– Una participació en un debat.

– L’explicació d’un joc que coneixes.

– Les raons per les quals vols entrar a treballar en una empresa.

4 Taula rodona. Organitzau un debat a l’entorn de la notícia següent. Escriviu una introducció i, en acabar, redactau les conclusions.

Text 20

El caos circulatori i la manca d'aparcament són dos problemes que afecten bona part dels municipis de Mallorca. Davant aquesta situació, alguns municipis han optat per permetre aparcar als propietaris davant els seus guals permanents.

La mesura pretén donar una solució a la manca d'aparcament habilitant «noves» places.

No obstant això, també s'han alçat algunes veus en contra com el cas de Vianants per Mallorca que acusa les administracions de privatitzar l'espai públic i d'induir la població a l'augment del cotxe. A més, consideren que «el veritable problema que tenen els pobles de les nostres illes, no és la manca d'aparcament, sinó que els veïns ja no poden caminar perquè les voreres són massa estretes i el trànsit que les travessa fa la vida impossible».

Adaptat de www.arabalears.cat (19 abril 2023).

En la unitat anterior vam veure l’esquema general que cal seguir a l’hora de comentar textos. Ara ens centrarem en els cinc primers aspectes.

Localització

• És un text sencer o un fragment? És un text en vers o en prosa?

Per localitzar un text començarem analitzant aspectes globals de la situació comunicativa: es trata d’un text sencer o només d’un fragment? Està escrit en vers o en prosa?

• Qui és l’autor del text?

A continuació s’ha de determinar l’emissor i a quina obra pertany el fragment o, si es tracta d’una obra sencera, on se situa aquesta en el conjunt d’obres de l’autor.

• En quina època es va escriure?

Per definir l’època serà suficient fer una lectura atenta dels mots que fan referència a objectes o dates que hi puguin aparèixer.

Situació de comunicació

• A qui es dirigeix?

Tot seguit hem d’identificar qui és el receptor o el tipus de lector al qual va destinat el text. Quan no hi apareixen al·lusions explícites, és suficient fixar-se en el tipus de llenguatge emprat per deduir el perfil del públic destinatari. Si el llenguatge és culte, el receptor a qui s’adreça requerirà un mínim de formació. En canvi, si el llenguatge és poc formal, i fa servir un lèxic comú, el text va destinat a un públic general.

• Quin grau de formalitat presenta el text? Quin és el canal? Quina és la varietat lingüística?

La resposta a aquestes tres preguntes va molt lligada al tipus de llenguatge que fa servir l’autor. De la identificació del canal i la relació de confiança que s’estableix entre l’emissor i el receptor, conclourem quin és el grau de formalitat del text. En aquest sentit, ens fixarem en la presència o l’absència de trets d’oralitat (espontaneïtat) per saber si el text s’expressa a través d’un canal oral o si bé es tracta d’un text concebut per ser llegit i, per tant, és planificat i fa servir un lèxic precís.

En cas que el canal sigui oral i no s’hagi planificat el text sinó que és espontani, mostrarà certs recursos que fa servir la llengua oral i que la distingeixen de la llengua escrita, com ara:

– Riquesa expressiva: Mirau quina animalada! Quina monada!

– Ús de tics lingüístics o mots paràsits: Idò!, no vaig veure la casa ni res

– Frases inacabades: Va seure i després…

– Anacoluts: No vaig tenir…

– Desordre sintàctic: Estava asseguda, na Maria

Come ntari de textos: la localització, la situació de comunicació, l’àmbit d’ús i el gènere textual, el tema i la intenció

– Ús repetitiu d’algunes conjuncions: I vaig tenir fred i em varen tapar i finalment em vaig adormir

Pel que fa a la varietat lingüística, haurem de concretar-ne el tipus i justificar-la amb exemples. Així, analitzarem:

– La varietat diacrònica o històrica. El text és actual? Quins exemples ho justifiquen?

– La varietat estilística (registres literari, especialitzat, col·loquial o vulgar) i social (grup professional, urbà o rural, adult, jove o infantil...). És a dir: hi trobam marques lingüístiques que delaten el predomini d’algun d’aquests registres? Hi apareixen formes d’argot? Quins exemples del text hi podem aportar?

– L’origen geogràfic de l’emissor: hi ha expressions o característiques que palesen l’origen oriental o occidental de l’emissor? Responen a alguna subnorma regional?

– Si la modalitat és estàndard o no. Es tracta de concloure, com a conseqüència de les respostes anteriors, si el text presenta o no una varietat normativa, supradialectal i comuna.

La identificació de la variació estilística i la varietat històrica ens duran a comprovar l’adequació del text.

Àmbit d’ús i gènere textual

• En quin àmbit es genera el text?

Ja hem vist en la pàgina 90 que l’àmbit d’ús és el context comunicatiu en què feim servir un text (periodístic, literari, polític, acadèmic, etc.).

• A quin gènere textual pertany?

Entenem per gènere textual les diferents formes que adopten els actes de comunicació, les quals responen a un mateix propòsit o situació comunicativa i es reconeixen per la forma externa i, com hem dit abans, per l’àmbit en què apareixen. Són generes textuals una recepta de cuina, una carta administrativa, un poema, un fragment teatral, un anunci publicitari, una esquela, etc. L’estructura i els recursos expressius que s’hi fan servir són estereotipats i s’han anat fixant al llarg del temps. Alhora, però, són fórmules obertes perquè poden evolucionar d’acord amb les necessitats comunicatives i els canvis de diferent tipus que cada comunitat experimenta; de manera que alguns poden desaparèixer o se’n poden crear de nous.

Identificació del tema i la intenció

• Quin és el tema?

El tema és la idea principal que exposa un text. És la resposta a la pregunta «de què tracta el text?». Aquesta formulació, doncs, ha de ser un enunciat no superior a una oració simple.

A l’hora de concretar el tema d’un text cal tenir en compte els aspectes següents.

a) El tema (o eix temàtic) regeix tot el text; s’hi fa present constantment, en

cara que progressa sempre que l’emissor ens en mostra diferents facetes

LA LOCALITZACIÓ, LA SITUACIÓ DE COMUNICACIÓ, L’ÀMBIT D’ÚS I EL GÈNERE TEXTUAL, EL TEMA I LA INTENCIÓ /

i punts de vista. Per tant, cal generalitzar les idees del resum a partir del que tenen en comú (una idea).

b) Aquesta única idea (la concreció del tema) ha de ser general, abstracta, però no tant com perquè es pugui confondre amb la de qualsevol altre text.

c) Per enunciar el tema podem recórrer a expressions com ara l’autor, l’autora o el text seguit de verbs d’enunciació: diu, parla, tracta, reflexiona, comenta... Mai no direm el tema tracta, és un error semàntic: qui tracta és l’autor, l’autora o el text, no el tema, i és qui analitza el text qui diu de què tracta aquest. En tot cas, podem dir: El tema és...

• Quina és la intenció?

Identificar la intenció comunicativa del text consisteix a determinar quina és la voluntat de l’autor. Sabem que hi ha tres finalitats possibles: convèncer el receptor, donar normes de comportament o informar. La finalitat que volem aconseguir condiciona en gran mesura el tipus de text que redactam.

En les pàgines següents veurem un exemple de text comentat analitzant els aspectes que acabam de veure.

Llegim i comentam textos d’avui i d’ahir

1 Llegeix el text següent i el comentari corresponent.

Text 21. El misteri de l’amor diumenge en Miquelet farà quatre anys li hem llevat la barana del llit perquè pugui ell tot sol anar a pixar els vespres, fa deu dies que ho provam i avui m’ha fet una pena... a les tres de la nit, quan jo me n’anava a dormir he entrat al seu quarto tancat i me l’he trobat dormint en terra i amb el llum encès, sense coixins ni res, amb la cara damunt les rajoles. l’he vist enorme, s’ha fet molt gran, els nins petits creixen molt, clar, i quan feia cinc minuts que jo era al llit, quan acabava de posar el despertador del mòbil a les 11’30 h l’he sentit que s’aixecava. he pensat que com sempre se ficaria al nostre llit, però he sentit al fons de la casa el pixo directe al bell mig del vàter i he pensat després ha quedat dret a la porta de la nostra habitació sense saber on havia d’anar. estava supersobat i se veu que no sabia si tornar al seu llit o venir amb nosaltres, pobrissó, en standby, m’he aixecat i li he agafat la mà, ell m’ha dit, nomes volia fer un pixo, com si jo l’hagués de renyar per haver-se aixecat. l’he acompanyat, li he dit si volia el seu coixí, m’ha dit que sí i he encès l’ordinador per escriure-ho abans que se m’oblidi ara escriuré un poc més i me n’aniré jo a dormir però no podré perquè no puc evitar programar tot el que vull escriure demà i demà no podré escriure perquè estiré supersobat i m’aixecaré per fer un pixo i en Miquelet m’acompanyarà perquè s’ha fet supergran i jo no sabré si quedar-me amb ell o tornar al llit perquè encara estiré adormit i ell me dirà dorm un poc més papi i jo, només volia fer un pixo, com si ell m’hagués de renyar perquè m’he aixecat.

és com tirar una pedra a l’aire atent al punt just on deixa de pujar i comença a baixar, com esperar el segon exacte de les dotze en punt. el procés sempre és el mateix: vius, escrius el que has viscut, escrius el que estàs escrivint i escrius el que viuràs els minuts següents, sempre és així, no podem mai deixar de viure el que esteim vivint i ho volem saber tot i no volem perdre cap detall i no volem que se’ns escapi res.

Joan Miquel Oliver. El misteri de l’amor. Ed. Empúries.

• Localització

Es tracta d’un fragment d’una obra en prosa, concretament de la novel·la El misteri de l’amor de Joan Miquel Oliver. L’autor del text és músic de professió, tot i que ha publicat alguns llibres, i aquesta és la seva primera novel·la.

• Situació de comunicació

a) Com que no hi ha referències a un destinatari concret podem afirmar que la novel·la està dirigida a un públic ample i desconegut.

b) Fa servir un lèxic comú ( pedra, barana, rajola, nin), no especialitzat, per això podem dir que el text té un grau de formalitat mitjana.

c) El text, tot i que està concebut per ser llegit, fa la sensació que reprodueix el pensament de l’autor, al ritme i la manera en què li vénen les idees, com si volgués seguir fidelment el decurs de les seves reflexions més íntimes.

d) Per tot això es pot afirmar que, tot i que està pensat per ser transmès a partir d’un canal escrit, el text adopta l’estil del llenguatge oral. Així, trobam frases inacabades: m’ha fet una pena…; ús de mots paràsits: sense coixins ni res; riquesa expressiva: pobrissó!; ús repetitiu d’algunes conjuncions: no podré perquè no puc evitar programar tot el que vull escriure demà i demà no podré escriure per-

què estiré supersobat i m’aixecaré per fer un pixo i en Miquelet m’acompanyarà perquè s’ha fet supergran; desordre sintàctic: me n’aniré jo a dormir; anacoluts: ell me dirà dorm un poc més papi i jo, (....) només volia fer un pixo

e) Pel que fa a la varietat històrica, es tracta d’un text actual per l’ús de mots com standby, un anglicisme associat al món de la tecnologia actual. Així mateix mots com despertador del mòbil ens situen també en un context actual.

f) Respecte a la varietat estilística, fa servir un mot d’argot, supersobat, que és un barbarisme. També usa les paraules pròpies del llenguatge infantil, pixo i papi, amb la intenció de donar versemblança a l’entorn de la situació que descriu. Aquests trets lingüístics marquen el predomini del registre col·loquial.

g) Quant a l’origen geogràfic, sabem que el text pertany al dialecte oriental, concretament, al balear. En línies generals, respon a l’estàndard regional per l’ús de la forma provam, i l’expressió nins petits; tot i que, de vegades, se n’allunya amb formes com esteim i estiré, ja que segons la normativa estàndard aquestes formes no són recomanables.

• Àmbit d’ús i gènere textual

Es tracta d’un fragment d’una novel·la i pertany a l’àmbit literari.

• Tema i intenció

L’autor reflexiona sobre la necessitat d’escriure a partir de les vivències i el fet de viure a partir del que hom escriu. La seva intenció, doncs, és explicar al lector la gènesi del procés creatiu en l’escriptura, a partir del relat d’una vivència personal amb el seu fill.

2 Llegeix el text següent i comenta els aspectes que hem estudiat i que has vist exemplificats en el comentari del text 21.

...I per primer cop d’ençà que soc al camp, la diana m’agafa en un son profund, i el despertar és un retorn del no-res. Quan reparteixen el pa se sent al lluny, fora de les finestres, en l’aire fosc, la banda que comença a tocar: són els companys sans que surten formats a la feina.

Des del Ka-be1 la música no se sent bé: arriba insistent i monòton el martelleig del bombo i dels platerets, però sobre aquest tramat de frases musicals només es dibuixen a estones, a capritx del vent. Nosaltres ens mirem els uns als altres des dels nostres llits, perquè tots sentim que aquesta música és infernal.

Hi ha pocs temes, una dotzena, cada dia els mateixos, matí i tarda: marxes i cançons populars que agraden a tos els alemanys. Les tenim gravades en els nostres caps, seran l’última cosa del Lager2 que oblidarem: són la veu del Lager, l’expressió sensible de la seva follia geomètrica, de la determinació aliena d’anul·lar-nos primer com a homes per després matar-nos lentament.

Quan aquesta música sona, nosaltres sabem que els companys, en la boira de fora, surten en marxa com autòmats; les seves ànimes estan mortes i la música els empeny, com el vent les fulles seques, i substitueix la seva voluntat. Ja no hi ha voluntat: cada pulsació es converteix en un pas, una contracció reflexa dels músculs desfets. Els alemanys han aconseguit això. Són deu mil, i són una única màquina grisa; estan determinats amb tota exactitud; no pensen i no volen, caminen.

Primo Levi. Si això és un home. Ed. 62.

1Ka-be: abreviatura de Krankenbau, en alemany, (infermeria). 2Lager: en alemany, (camp de concentració).

L’equip de govern del Consell Insular de Menorca ha mostrat avui la seva satisfacció davant l’aprovació de la Llei Menorca Reserva de Biosfera pel Parlament de les Illes Balears.

A través d’aquesta nova llei, Menorca avança en els objectius que van motivar la seva declaració com a reserva de biosfera per la UNESCO, ja fa 30 anys, i rep el reconeixement a la bona feina feta en matèria de sostenibilitat ambiental, sempre cercant l’equilibri entre economia i territori. Es tracta, a més, de la primera llei feta expressament per a una reserva de biosfera en tot l'Estat espanyol.

La llei, que preveu una transferència de 5 milions d'euros, amplia la capacitat d'intervenció i de decisió del Consell Insular i converteix les polítiques de sostenibilitat i el Pla d'Acció de la Reserva de Biosfera de Menorca en l'eix transversal de la gestió a l'illa.

La presidenta del Consell Insular, Susana Mora, ha mostrat la seva satisfacció davant l’aprovació de la llei i ha declarat que «avui representa una fita històrica per a Menorca i que fa tant temps anhelam. La Llei Menorca Reserva de Biosfera ens ha d’ajudar a continuar avançant pel camí traçat durant tants d’anys. Suposa un instrument que ens ha d’ajudar a agafar impuls en les nostres polítiques de sostenibilitat. Amb més capacitat per decidir sobre el nostre destí, a Menorca, i des de Menorca, sense interferències. I amb més finançament per corregir els desequilibris ambientals i econòmics que s’han produït amb el pas del temps».

L'objecte i la finalitat de la llei, tal i com indica el document aprovat, és el d'establir un règim jurídic de protecció, ordenació i gestió específic de Menorca en tant que reserva de biosfera, i consolidar el model d'ordenació, de gestió i de desenvolupament sostenible i harmònic de Menorca, protegir-ne el patrimoni natural, paisatgístic, històric, lingüístic i cultural, material i immaterial, i perseguir el benestar i la prosperitat de la ciutadania.

Gràcies a l’aprovació d’aquesta nova llei es pretén avançar en aspectes consolidats com l’ordenació del territori, la protecció d’espais naturals, la protecció i gestió del patrimoni històric, així com els reptes actuals de l’emergència climàtica, el procés de descarbonització, el model turístic, la mobilitat sostenible, la millora dels recursos hídrics, la preservació de l’activitat del sector primari, la gestió del medi marí amb criteris de sostenibilitat o el foment d’un model alimentari més sostenible, per posar alguns exemples.

Un d'aquests instruments d'ordenació que la llei permetrà impulsar és el Pla Director Sectorial d'ordenació del litoral, que entre altres, regularà els punts d'amarrament, l'activitat náutica a l'illa, els serveis i instal·lacions a les platges i podrà establir mesures d'adaptació de la costa als impactes del canvi climàtic. El Consell serà també òrgan consultor en la delimitació com a domini públic d'espais marítimoterrestres, o la seva utilització o ocupació.

La llei Menorca Reserva de Biosfera crea també un marc específic per a la gestió singular i diferenciada a Menorca de diversos aspectes. Més enllà de la normativa europea, estatal i autonòmica que els regula, aquest marc estableix criteris de sostenibilitat

Llegim i comentam textos d’avui i d’ahir

3 Llegeix el text següent i fes les activitats proposades.

sobre el patrimoni natural, cultural, històric i etnològic, la biodiversitat o el paisatge de Menorca, amb la creació de directrius elaborades pel Consell Insular.

Per tal d’ordenar els fluxos turístics, evitar el risc de saturació dels espais públics, reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i evitar la saturació de la xarxa viària de Menorca, el Consell Insular tindrà capacitat per limitar l'entrada de tot tipus de vehicles de motor a l'illa, així com establir excepcions o accés prioritari. Podrà limitar el sostre màxim de vehicles circulant per l'illa en un període concret, així com el nombre màxim de vehicles destinats a lloguer que poden entrar anualment per a la seva comercialització.

Per altra banda, la llei també contempla la consolidació d'un nou model de mobilitat sostenible amb el foment del transport públic (augment de freqüències, línies, connectivitat), les vies verdes, la bicicleta i l'ús racional del vehicle privat.

El sector primari i la contribució dels agricultors i els ramaders amb el seu model agroalimentari és considerat per la nova llei un sector estratègic per a l’economia i el territori de Menorca. La norma contempla la creació d'un Pla Estratègic Agropecuari de Menorca, així com l'impuls de la gestió agrària i ramadera sostenible, la producció diversificada, de qualitat, ecològica i de productes locals, així com l’adhesió de les finques al Contracte Agrari de la Reserva de Biosfera (CARB), a la Xarxa de Custòdia del Territori o al Consell Balear de Producció Agrària Ecològica (CBPAE).

http://www.biosferamenorca.org

a) Indica la idea central de cada paràgraf.

b) Determina i justifica l’estructura del text.

c) Resumeix el text.

d) Quin és el tema?

e) Posa un títol que reflecteixi el contingut i raona’l.

f) Explica el significat d’aquests sintagmes del text. sostenibilitat ambiental ordenació del territori protecció d’espais naturals canvi climàtic emergència climàtica reserva de biosfera

g) Troba en el text tres exemples de paraules compostes i analitza la seva formació.

h) En què consisteix el nou model de mobilitat sostenible?

i) Com pot afectar al litoral menorquí, segons el text, la llei Menorca Reserva de Biosfera?

j) Meta ONU 15.5. Segons la nova llei, el Consell Insular tindrà capacitat per limitar l'entrada de tot tipus de vehicles de motor a l'illa. Estàs d’acord amb aquesta limitació? Exposa la teva opinió amb arguments sòlids, concrets i raonats en un text d’unes 200 paraules.

Norma i ús

La pronúncia del català

Sovint, quan parlam català, no sempre pronunciam de manera correcta. Si bé és cert que el propi dialecte balear presenta unes particularitats en la pronúncia que no es consideren errades en àmbits d’ús informals, en determinades ocasions cometem incorreccions fonètiques, és a dir, errades que afecten la pronúncia i que hauríem d’evitar, ja que van en detriment del parlar genuí.

Ara veurem algun d’aquests defectes que afecten el vocalisme i el consonantisme i que hem d’evitar.

Vocalisme

En el dialecte balear el sistema vocàlic tònic està format per vuit vocals que es corresponen amb cinc grafies.

/a/ → a (ca).

/e/ → e (mes), /ɛ/ → e (gel), /ə/ → e (tel)

/i/→i (pi)

/o/→o (pop), /ɔ/ →o (or)

/u/→ u (un)

D’altra banda, el sistema vocàlic àton mallorquí queda reduït a cinc fonemes i cinc grafies, amb la particularitat que la /ə/ es pot representar gràficament amb a o amb e

/e/ → e (pesar), / ə/ → a (pera), / ə/ → e (pare), /o/ →o (pontet), /u/ → u (puntal), /i/ → i (pinar).

• Hem de pronunciar:

– La e àtona de mots com piràmide, base, fase, sèrie, enorme, làser, càries, bàsquet, Londres, etc. amb /ə/ i no amb a /e/.

– La vocal neutra en posició àtona, sempre /ə/. La pronuncia d’aquesta vocal com a /a/ en paraules com Xavier, Atenes, parlar, etc. desfigura la fesomia fonètica de la llengua, en desvirtua la pronúncia i l’empobreix. És l’anomenat parlar xava que cal combatre acuradament.

– La i àtona de mots com institut, vigilat, etc. amb /i/ i no amb /ə/.

– La u àtona de mots com sufocar, subornar, muntanya, estudiar, humitat, Lluís, vulguem, puguem, etc. amb /u/ i no amb /o/.

– La a tònica de paraules com viatge, xarxa amb /a/ i no amb /ɛ/ *vi[ɛ]tge, *x[ɛ]rxa

• No s’ha de suprimir:

– La vocal inicial de paraules com avellana, arribar, acabar, agulla... No són admissibles: *vellana, *ribar, *cabar, *gulla

• No s’ha d’afegir:

– Una e final a mots que acaben en síl·laba tònica + -x com text, complex, fix... No són admissibles *texte, *complexe, *fixe

– Una vocal neutra en posició interior de mot en paraules com estranger. No és admissible *estaranger

– Una vocal neutra inicial a mots com nou, ràdio... No és admissible *anou, *arradio

Consonantisme

• Hem de pronunciar:

– La r final en paraules com amor, futur... i en la 1a persona del present d’indicatiu jo vulner, jo valor, jo separ

– Amb l geminada paraules com ametla, batlessa, espatla, vetlar

• Hem d’evitar:

– Pronunciar la ll com a y castellana, per exemple bombolla, cavaller... i no *bomboia, *cavaier

– Pronunciar la j com a i, per exemple jacint, jesuïta, injecció... i no *iacint, iesuïta, iniecció

En canvi sí es pronunciarà el ieisme tradicional de paraules com abella, cella, burballa abeia, ceia, burbaia

– Afegir una v en paraules com poal, raó, creuen, diuen... No són correctes les formes *poval, *ravó, *creven, *diven

• Hem de diferenciar la pronúncia de la /b/ i la /v/. És inadmissible pronunciar *balent o *rivella en comptes de valent o ribella

• No hem de pronunciar:

– Les grafies s i c com a [ʃ]; així direm bicicleta, seixanta i no *bixicleta, *sexanta

– Amb [λ] paraules com literatura, lingüística, religió, lògic... Son inadmissibles *lliteratura, *llingüística, *relligió, *llògic

– La l a la manera castellana (l’anomenada l bleda), l’hem de pronunciar velar.

– La essa sonora de verbs compostos amb -dins-, trans-, -fons- com a essa sorda: endinsar, transigir, enfonsar per analogia amb verbs com pensar, cansar, etc. en què la essa que segueix la consonant n és sorda.

– Amb t final paraules com premi, col·legi. Són inadmissibles *premit, *col·legit

– La lletra h, muda en català, de paraules estrangeres adaptades: handbol, hoquei, Hèlsinki, Himàlaia

A més dels casos vistos n’hi ha molts altres en la parla quotidiana. Fixa’t en aquests.

Hem de dir... I no… a on / on *aont / *avont aeroport *aereoport enmig *ermig estendre *extendre estranger *extranger ni *estarenger meteorològic *metereològic només *domés poder / podem *porer / porem

1 De tots els exemples d’incorreccions que apareixen, fes una llista amb les paraules que pronuncies malament i indica-hi la pronúncia correcta al costat.

2 En les següents oracions hem reproduït paraules que se solen pronunciar malament. Quines són? Corregeix-les.

– Jo hauria fet quervulla per una guilleta de xocolati. I tu, què hauries fet?

– Si un quixal no és una persona que es queixa molt, saps idò què és?

– Unes setrilleres tenen un setrí per a l’oli i un setric per al vinagre o un setrill per a l’oli i una vinagrera per al vinagre.

– Avui hi havia aguiat de pilotes per dinar. Saps quins són els ingredients de l’aguiat?

3 Digues en veu alta el present d’indicatiu del verb estudiar

3 Contacte i conflicte lingüístic

Prova de respondre les preguntes que tens a continuació. Si n’hi ha cap que no saps, no pateixis: al llarg de la unitat trobaràs aquesta informació i en acabar d’estudiar-la seràs capaç de respondre-les totes.

IDEES PRÈVIES

1 Quina diferència hi ha entre sociolingüística i lingüística?

a) La lingüística estudia l’estructura d’una llengua: la sociolingüística estudia l’ús que es fa de la llengua en societat.

b) La lingüística és l’estudi de la llengua centrada en els aspectes de comunicació oral i escrita, mentre que la sociolingüística és l’estudi dels aspectes socials d’una llengua.

2 En què es diferencien un procés de substitució lingüística i un procés de normalització lingüística?

a) En el procés de substitució, una llengua desplaça una altra, mentre que en el procés de normalitzaci es recuperen els àmbits d’ús perduts.

b) En el procés de substitució, una llengua ocupa els bits d’ús d’una altra que en el passat els havia tengut

SITUACIÓ D'APRENENTATGE

de manera exclusiva. En el procés de normalització, una llengua va recuperant els àmbits que havia perdut.

3 Què entenem per contacte lingüístic?

a) El contacte lingüístic es produeix quan dues llengües conviuen sense que una ocupi els àmbits de l’altra.

b) El contacte lingüístic es produeix quan dues llengües es reparteixen equitativament els àmbits d’ús assignats.

Quina d’aquestes afirmacions és correcta?

Un prejudici lingüístic pot ser innocent si evidencia la ignorància dels parlants, i pervers si és planificat per fer afavorir certes llengües.

Un prejudici lingüístic apareix en comunitats lingüístiques de llengües minoritzades i no normalitzades.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden ser útils per a realitzar el projecte multidisciplinari «Analitzam la ràdio i la televisió» que es proposa en l’annex.

La l lengua i els parlants : els fenòmens de conflicte i de contacte lingüístic

De la relació estreta que hi ha entre la llengua i la societat, als anys 50 sorgeix la sociolingüística. Mentre que la lingüística se centra exclusivament en l’estudi de l’estructura de la llengua, la sociolingüística és basa en l’ús que en fan els parlants i en el comportament lingüístic d’aquests.

Això ha dut, d’una banda, a observar una sèrie de factors extralingüístics que motiven el parlant a canviar de varietat lingüística en segons quin contextos; d’altra, a estudiar les nombroses situacions de contacte lingüístic que es produeixen en la societat actual i els fenòmens que aquestes provoquen.

1.1. Conceptes bàsics relacionats amb la sociolingüística

Abans de centrar-nos en l’estudi dels fenòmens de contacte lingüístic, convé conèixer el vocabulari bàsic que s’ha de dominar prèviament per entendre i comunicar bé els fenòmens sociolingüístics.

• L’ús lingüístic

És el conjunt de manifestacions verbals, tant orals com escrites, emeses en una comunitat i que permet les relacions entre els individus. En definitiva, és tot allò que l’individu comunica en qualitat d’emissor i rep com a receptor.

• L’àmbit d’ús

Fa referència a les distintes ocasions en què la llengua és usada. Aquestes situacions es poden delimitar d’acord amb certes coordenades socioculturals, com ara el perfil dels individus (sexe, edat, feina, etc.), el tema, la situació (formal o informal), la intenció, l’actitud dels parlants, etc.

• Les normes d’ús

Són el conjunt d’usos lingüístics dictats i imposats de manera arbitrària per la mateixa societat. Els parlants les perceben com a habituals i són assumides com un fet natural. No s’han de confondre amb les normes lingüístiques o gramaticals, que fan referència al codi normatiu i afecten l’estructura de la llengua.

• La comunitat lingüística

Una comunitat lingüística és un grup humà que comparteix una mateixa llengua però, també, uns elements simbòlics i unes actituds que condueixen a la cohesió del grup. Els membres d’una comunitat lingüística poden pertànyer a una altra si es donen les condicions necessàries per formar-hi part. Els elements que defineixen una comunitat lingüística són els següents:

– La llengua o codi lingüístic.

– Els elements simbòlics, com per exemple: la bandera, l’himne, imatges (el bou o l’ase), etc.

– Les normes socials i de conducta que fan possible la interacció dels seus membres.

– L’enfocament particular del món que s’ha creat a partir d’uns referents històrics i d’uns valors culturals, filosòfics, econòmics i polítics.

• La consciència lingüística

És el sentiment de pertinença a una comunitat lingüística i un dels elements fonamentals per a l’estabilitat d’aquesta. Es crea per contrast amb les altres comunitats lingüístiques amb què entra en contacte.

• L’actitud lingüística: la lleialtat i l’autoodi

En relació al comportament lingüístic dels parlants hi ha un concepte clau que és el d’actitud lingüística. Entenem per actitud la predisposició del parlant a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o una varietat lingüística i actuar en conseqüència.

Mentre que la lleialtat lingüística és una actitud positiva, de fidelitat envers la llengua —la consciència en seria un exemple—, l’autoodi és, al contrari, el sentiment negatiu cap a la llengua pròpia, la qual cosa condueix al seu abandonament progressiu, és a dir, al canvi lingüístic.

En situacions de conflicte lingüístic, la lleialtat esdevé una actitud de resistència a adoptar una altra llengua i mantenir-ne la pròpia; es mesura amb la capacitat que té el parlant per lluitar contra la inèrcia lingüística que es dicta en sentit invers. Aquest fenomen no es dona en societats monolingües o en societats amb la llengua normalitzada, sinó que va associada a situacions de conflicte en què el parlant té la percepció que els seus drets lingüístics es veuen amenaçats. En cas que s’iniciï un procés de normalització, sol ser una minoria culta la que, amb exemples d’actitud de lleialtat, s’encarrega de rompre amb la inèrcia per tal de recuperar-ne els usos perduts.

• Els prejudicis lingüístics

Un prejudici lingüístic és un judici de valor que es fa sobre una llengua. A diferència dels judicis de fet, que tenen un rerefons científic, els de valor són afirmacions que no es poden comprovar científicament; no pot haver consens sobre aquestes perquè depenen de la subjectivitat del parlant que les emet. Per tant, és un prejudici lingüístic afirmar que hi ha llengües complicades o fàcils, ja que aquestes afirmacions no descansen sobre criteris científics i no són demostrables. La dificultat o la facilitat d’aprendre un idioma ve determinada per la filiació lingüística. És a dir, una llengua serà més fàcil com més s’acosti a la família lingüística del parlant que emet aquesta afirmació

Segons Jesús Tusó n, hi ha dos tipus de prejudicis lingüístics en funció de qui els emet: els innocents, que apareixen per ignorà ncia dels parlants que els emeten i que neixen de la necessitat de crear estereotips per classificar la realitat que coneixem; i els perversos, que emanen del govern i que só n planificats per tal de fer desaparèixer certes llengües que no interessen a l’estat.

És per aquest motiu que els prejudicis apareixen lligats sempre a comunitats lingüístiques de llengües minoritzades i no en el si de comunitats lingüístiques normalitzades. En aquest sentit, actuen com a mecanismes d’uniformització lingüística i són la causa i la conseqüència, alhora, de l’emergència d’actituds desfavorables o de deslleialtat lingüística cap a les llengües minoritzades.

• El contacte lingüístic

Fa referència a la coexistència de dues o més llengües que per motius culturals, geogràfics, econòmics, etc., són emprades per uns mateixos parlants o per parlants diferents dins una mateixa comunitat lingüística. És un fet universal; és molt difícil trobar un país completament monolingüe. A Europa només trobam els casos d’Islàndia, de Portugal i d’Albània.

La globalització ha afavorit el contacte lingüístic.

• El conflicte lingüístic

És una situació derivada del contacte lingüístic que fa referència al desplaçament dels àmbits d’ús d’una llengua en detriment d’una altra.

La majoria de casos de bilingüisme generalitzat amaguen situacions de conflicte lingüístic, ja que els parlants de la llengua minoritzada perden el dret a emprar-la atès que una altra n’ocupa els àmbits d’ús i les funcions que tenia assumits històricament. Aquesta segona llengua 2 (L2) desplaça progressivament la llengua pròpia del territori (L1) en un procés que pot durar segles, fins que la L1 acaba desposseïda de les funcions col·loquials (àmbits informals), esdevé innecessària i desapareix. Mentrestant, la llengua dominant o L2, esdevé imprescindible.

1.2. Causes que produeixen el contacte entre llengües

En el món es parlen al voltant de 6 000 llengües repartides en més de dos-cents estats. Aquesta diversitat pressuposa l’existència d’una gran varietat de pobles, cadascun dels quals s’expressa d’una manera diferent. Ara bé, en l’actualitat trobam llengües que es parlen a estats diferents; i estats que presenten diverses llengües, donat que el vincle que s’estableix entre poble-llengua ha estat alterat al llarg de la història per mor de la creació dels estats moderns. Els motius que expliquen l’entrada en contacte de dues o més llengües són diferents:

– Processos d’expansió i de colonització, com en el cas de la presència de llengües europees als continents americà i africà

– Moviments migratoris, mitjançant els quals la població immigrant entra en contacte amb una nova llengua que, normalment, acaba assimilant.

– Contactes internacionals: la cultura actual de la globalització permet —i sovint imposa— el contacte amb les llengües d’altres cultures.

– Veïnatge (sobretot, als territoris fronterers), cosa que possibilita la comunicació entre parlants de llengües diferents, properes geogràficament.

1.3. Fenòmens associats al contacte i el conflicte

El contacte entre llengües produeix diversos fenòmens lingüístics, com els que s’han ocasionat entre el català i el castellà pel contacte al llarg de la història.

• Interposició i interferència

La interposició és un fenomen sociolingüístic que es dona entre la llengua dominant i la subordinada i comporta que les relacions entre ambdues passin per la llengua dominant. El català, quan ha de referir-se a certes realitats, ho fa des de la llengua castellana i les conseqüències es deixen veure en el discurs, en l’elaboració del conceptes i en les paraules.

La interferència és una conseqüència de la interposició i fa referència al conjunt de canvis en l’estructura de la llengua que es produeixen per la influència de la llengua dominant.

Hi ha tres tipus d’interferències:

Fòniques: entrada de fonemes nous, per exemple l’ús del fonema [x] que no és propi del català: pijama

Lèxiques: entrada de barbarismes, com ara dir *equis en comptes d’ics, *hache en comptes d’hac, *lejia per lleixiu, etc.

– Morfosintàctiques: alteracions en la forma de les paraules o en la sintaxi, com ara els de canvis de gènere d’alguns noms: *la costum, *la compte, *la senyal (el costum, el compte, el senyal); l’ús pronominal d’alguns verbs que en català són transitius però en castellà són intransitius: *callar-se en comptes de callar, *nòmer-se en comptes de nòmer, etc; o l’abreujament de noms propis a partir de les síl·labes inicials, com fa el castellà, i no de les finals, com és fa de manera genuïna en català; així la forma abreujada del nom Isabel, ha de ser Bel i no Isa, com seria propi de la llengua castellana.

Els parlants, però, no perceben aquestes interferències com a tals perquè han perdut la referència de l’estructura de la seva llengua.

El grau d’interferència varia segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística, el nombre de parlants de la comunitat lingüística, etc.

• Bilingüisme

Bilingüisme individual

Fa referència a l’ús de dues llengües per part d’un individu. Hi ha diverses circumstàncies que descriuen la manera en què un parlant pot ser considerat bilingüe:

– Bilingüisme passiu: el parlant coneix dues llengües però una no la fa servir.

– Bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües i fa servir totes dues.

– Bilingüisme simètric: el parlant coneix i parla les dues llengües equilibradament.

– Bilingüisme asimètric: el parlant fa servir en més ocasions una llengua que l’altra.

Només el cas del bilingüisme actiu i el simètric responen a una situació de bilingüisme equilibrat. Un exemple en seria el parlant que és fill de pares que tenen llengües diferents i s’hi adrecen amb la seva llengua respectiva.

Bilingüisme territorial

Fa referència a l’ús de dues o més llengües en un àmbit territorial definit. La situació de bilingüisme territorial és un sistema de planificació lingüística que va associat a un model d’estat federal i que es troba lingüísticament delimitat per tantes fronteres com comunitats lingüístiques. Cada zona geogràfica té per oficial i en exclusiva la llengua pròpia del territori. La resta de llengües que no són pròpies del territori tenen una consideració especial perquè són oficials de l’estat. Aquest sistema garanteix els drets lingüístics dels parlants de tot l’estat i, per aquest motiu, els ciutadans tenen un tractament igualitari. Bèlgica és un model on s’aplica el bilingüisme territorial. Els francòfons que hi viuen tenen garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, mentre que els de parla holandesa, els hi tenen a la zona nord. Si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no té garantit el dret d’usar la seva llengua. Per evitar el conflicte, l’estat assegura l’ensenyament de les llengües en els territoris on no són pròpies; d’aquesta manera cap ciutadà no pot al·legar desconeixement.

A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions, les quals disposen d’una sola llengua pròpia.

i els parlants

Bilingüisme social

El bilingüisme com a fenomen generalitzat d’una societat no és un fet natural, ja que les comunitats lingüístiques només han de menester una llengua per comunicar-se entre si. En realitat, no hi ha cap societat amb dues comunitats lingüístiques que presenti un cas de bilingüisme generalitzat, estable i neutre, ja que només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua del territori; l’altra continua essent monolingüe en la seva llengua.

El mite del bilingüisme

Per entendre aquest concepte cal primer definir els termes bilingüe, monolingüe i bilingüista

Entenem per bilingüe aquell parlant que usa dues llengües. En una societat en què el bilingüisme és suposadament generalitzat, els únics parlants que són bilingües són aquells que tenen com a pròpia la llengua del territori. L’altra llengua, l’han apresa a través de l’escola, els mitjans de comunicació etc.

És monolingüe aquell parlant que només fa servir la seva llengua pròpia. En una societat en què el bilingüisme és suposadament generalitzat, són monolingües aquells que tenen com a pròpia la llengua que ha vengut de fora.

Anomenam bilingüista aquell parlant que percep de manera positiva el bilingüisme generalitzat en una societat, però que en realitat vol continuar sent monolingüe.

L’afirmació «El bilingüisme és sobretot un mite» correspon al sociolingüista

Lluís Aracil i descansa en la idea que, en realitat, els parlants bilingüitzats no han elegit de ser-ho, sinó que s’han vist obligats a aprendre la llengua nouvinguda. Aquest mite respon, així, al desig d’una part de la societat —els bilingüistes— de mantenir-se en el coneixement i l’ús exclusiu de la seva llengua. Des d’aquest punt de vista, el bilingüisme amaga una situació de conflicte en què els drets lingüístics d’una part de la societat no són respectats. Aquesta situació sol acabar amb l’abandonament d’una de les dues llengües després d’un procés de minorització i de substitució

• Diglòssia

La diglòssia és un fenomen que fa referència a l’ús diferencial de dues varietats lingüístiques. És un ús discriminatori ja que el parlant percep que una de les llengües té més prestigi que l’altra i sol emprar-ne només una per als usos formals i l’altra, per als informals.

Podem distingir dos tipus de diglòssia: la interna i l’externa.

Diglòssia interna

Fa referència a l’ús diferent de dues varietats de la mateixa llengua. Una varietat ja sigui pel seu prestigi literari, cultural, la puixança econòmica i demogràfica que hagi adquirit, etc., assumeix les funcions de la llengua formal; en canvi, la resta de varietats només són usades en l’àmbit col·loquial. Aquesta situació no és conflictiva, ja que l’ús d’una varietat no posa en perill l’existència de l’idioma, ni tampoc la dels seus dialectes.

Diglòssia externa o bilingüisme diglòssic

Es produeix quan dues llengües diferents s’usen de manera desigual: una en els àmbits formals i l’altra, en els informals. Aquesta discriminació es produ

eix en situacions de conflicte i duu a la substitució lingüística.

1.4. Procés de substitució i procés de normalització lingüística

Un territori administratiu (nació, estat...) organitza, a través dels òrgans de govern, el paper que ha d’exercir i els àmbits que ha d’ocupar cada una de les llengües pròpies de la població. Aquesta situació no es perllonga en el temps, sinó que dona lloc o bé a la substitució de la llengua amb menys prestigi o bé la normalització de la llengua que pateix la minorització

• La substitució lingüística

Anomenam substitució lingüística al procés a través del qual una llengua adquireix àmbits d’ús en detriment d’una altra que els ha perdut. Hi ha substitució lingüística quan els parlants d’una llengua l’abandonen per parlar la de la comunitat dominant.

La substitució és un procés llarg que passa per diferents etapes. 1: Monolingüisme en L1 (llengua pròpia del territori) i penetració de L2 (llengua nova). 2: Bilingüització dels parlants de L1 en L2. 3: Monolingüisme en L2.

Per causes econòmiques, militars o culturals una llengua nova (L2) arriba a un territori on es parla una llengua pròpia (L1). En un principi la L2 és minoritària, però esdevé la llengua de l’administració, de la justícia i d’una part de la vida cultural perquè és la que parlen els governants. L’aristocràcia nativa, ja bilingüe, atreu la burgesia i els intel·lectuals, que veuen en l’adquisició de la L2 una manera d’ascendir socialment: mercats i públic nous, avantatges econòmics, possibilitat d’adquirir poder, fama, difusió, etc.

Així, la L2 ocupa els àmbits d’ús més importants: la política, l’economia, la cultura o la religió; alhora que va fent la L1 prescindible. Pot passar, fins i tot, que se’n prohibeixi l’ús i que la L2 esdevengui oficial.

Tot i que la llengua autòctona pot conèixer moments de certa tolerància i revifalla cultural, continua perdent àmbits d’ús i és relegada, cada vegada més, a l’àmbit col·loquial.

Quan l’escolarització en L2 esdevé massiva, aquesta guanya parlants, augmenta el seu prestigi, penetra en els àmbits col·loquials i esdevé l’única llengua d’ús imprescindible.

Geogràficament, la substitució comença a les grans ciutats, on es concentra la immigració, que no aprèn la llengua del territori; i en els principals organismes de gestió i d’administració, que són els principals difusors de la dominant (L2).

Socialment, les classes més elevades abandonen primer la llengua autòctona, després ho fa la burgesia i, finalment, les classes populars.

• La normalització lingüística

La normalització és el procés sociocultural a través del qual una llengua s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical i, al mateix temps, accedeix a àmbits d’ús fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d’aquella.

La normalització lingüística és, doncs, el procés contrari a la substitució: la llengua minoritzada tracta de recuperar (o aconseguir) els usos formals sense perdre’n els informals.

La normalització d’una llengua depèn bàsicament de:

– La voluntat dels governants, que han de canviar la legislació per tal de fer oficial la llengua minoritzada, fomentar-ne l’ús i fer-la servir en els actes o escrits públics, ja que una llengua s’usa quan és necessària, i només és necessària en tant que s’usa.

i els parlants

– El redreçament social: recuperar l’orgull per la llengua pròpia és fonamental, ja que sovint els parlants de la llengua minoritzada reprodueixen per inèrcia esquemes apresos durant segles de submissió lingüística i l’autoodi contraris a la normalització

– El suport dels immigrats. Les persones nouvingudes no han de veure en la normalització un atac als seus drets lingüístics. Assimilar la llengua pròpia del lloc d’arribada ajuda a formar-ne part, a estimar-lo i a sentir-s’hi a gust.

En el procés de normalització d’una llengua, cal considerar quatre aspectes:

– Normativització i estandardització, que fan referència a l’estructura lingüística.

– Planificació i política lingüística, que tenen una dimensió política i social i que formen part del mateix concepte de normalització

• La normalització

És el procés d’elaboració d’unes normes lingüístiques explícites (ortogràfiques, gramaticals, lèxiques...) que permet la construcció d’una variant estàndard per ser usada en els àmbits formals i públics.

La normativització és el pas previ a la normalització

• L’estandardització

És la promoció d’una varietat de la llengua com a norma supradialectal per a tota una comunitat lingüística.

• La planificació lingüística

És l’acció de govern encaminada a l’elaboració conscient i racional de plans d’intervenció sobre els fets lingüístics.

• La política lingüística

Es basa en la construcció d’un marc legal (i real) de l’idioma. La normalització és conseqüència d’una política lingüística

Activitats

1 Digues per quina causa (processos d’expansió i d’ocupacio territorial, de migració, de veïnatge o de relacions internacionals) s’ha produït el contacte de llengües en cadascun dels casos següents.

a) Rihonor (o Rio de Onor) és un poble de Zamora. Just al mig passa un riu. I al centre del pont que el travessa hi havia la frontera entre Espanya i Portugal sota la forma d’una cadena precària que desenganxaven i tornaven a enganxar els qui volien travessar-la. La població parla la llengua pròpia del país respectiu (portuguès o castellà) i és competent (en diferents graus) en la llengua del país veí.

b) Luis Fernández és un entrenador de futbol de nacionalitat francesa. Fou capità de la selecció del seu país. Els seus pares eren d’origen espanyol. Durant algunes temporades ha entrenat l’Atlético de Bilbao. La seva llengua és el francès, però a les rodes de premsa s’expressava en castellà, fins i tot, amb un cert accent andalús.

c) La valenciana Marina Monzó, és una de les sopranos més joves i prestigioses del panorama operístic internacional. A banda de valencià i castellà, domina l’italià i és capaç d’expressar-se amb fluïdesa en anglès i alemany.

d) El francès és la llengua oficial del Senegal. La Constitució del 2001 estableix també que les llengües nacionals són: el diola, el mandinga, el ful, el serer, el soninke i el wòlof.

2 Indica quin tipus de bilingüisme (asimètric, actiu, passiu, simètric) es dona en cada una de les situacions següents.

a) En Jorge coneix el català, però parla en castellà amb companys i companyes; aquests són catalanoparlants i usen el castellà amb ell.

b) En Joan és fill de mare catalanoparlant i pare castellanoparlant. Tots dos s’hi adrecen en la llengua respectiva i en Joan fa servir les dues indistintament.

c) Na Maria és castellanoparlant però regenta un negoci en una zona on els clients s’expressen majoritàriament en català; per la qual cosa també l’empra cada dia quan s’hi relaciona.

d) En Denis és un al·lot anglès que, després de diversos anys d’estar escolaritzat en català, té un bon domini d’aquestes dues llengües. Ara, fa servir les dues perquè fa feina en una empresa ubicada a Mallorca.

i els parlants

Activitats

3 En quina d’aquestes èpoques podem parlar de diglòssia externa? Justifica la resposta.

a) Les Illes Balears abans de Jaume I: àrab i mossàrab.

b) Segles xiii i xiv: poesia en occità, prosa en català

c) Segles xiii, xiv i xv al País Valencià: aragonès i català

d) Segles xvi, xvii, xviii i xix a les Illes: català i castellà

e) El català en l’actualitat.

4 Meta ONU 16.10. Relaciona cada situació amb el fenomen que manifesta. diglòssia externa – bilingüisme social – bilingüisme territorial

a) A Bèlgica hi ha dues llengües oficials (francès i neerlandès) delimitades territorialment: al territori való, l’única llengua oficial és el francès, mentre que al territori flamenc, l’única llengua oficial és el neerlandès. L’estat facilita a tots els belgues la possibilitat de conèixer la llengua que no és oficial en el seu territori.

b) Les persones castellanoparlants que viuen a les Illes en coneixen la llengua pròpia però sovint no la utilitzen; les persones catalanoparlants, en canvi, són bilingües.

c) En Sankun viu al Senegal i parla mandinga amb els pares; a l’escola, en canvi, fa servir el francès que és la llengua oficial del país.

d) Al Paraguai hi ha dues llengües oficials: el castellà i el guaraní, la llengua pròpia del territori i que ha estat recentment acceptada per la Constitució. Una gran part de la societat coneix el guaraní i el parla, de fet, el 40% del total són monolingües en aquesta llengua; però com que no saben castellà, que és la llengua que domina les funcions de formalitat, no tenen dret a l’educació i a la cultura, per tant, al progrés econòmic.

e) El francès és l’única llengua oficial de la República de Costa d’Ivori, i s’empra en exclusiva a l’administració, l’ensenyament i els mitjans de comunicació. En la constitució de l’any 2000 hi ha una referència a les altres llengües que són les territorials: «la llei estableix les condicions de promoció i desenvolupament de les llengües nacionals». Ara bé, aquesta disposició no s’ha desenvolupat mai.

5 Llegeix el text següent i respon les qüestions.

Text 1. Bilingüisme necessari

Abans de tot, ens hauríem de plantejar de quin «bilingüisme necessari» se’ns està parlant. Del nostre o bé del de la població castellanoparlant? Perquè, si hem de ser els catalanoparlants els que ens bilingüitzem —com així és a la pràctica—, el monolingüisme a què tendim ja sabem perfectament quin peu calça. La prova, al carrer: mentre que els catalans som, gairebé per antonomàsia, «bilingües», els castellanoparlants que resideixen al domini català només ho són parcialment; i, encara, més en el nivell teòric de la competència (d’aquesta entelèquia que en diuen ús passiu) que en el de la pràctica de cada dia. Sigui com sigui, posar-se a parlar d’un bilingüisme necessari i transitori no fa més que ajornar sine die el debat sobre la llengua que ha de predominar socialment en un territori. Als països catalans aquest ajornament, encobert sota la pàtina del bilingüisme oficial, esdevé letal per a la llengua catalana. El bilingüisme, per tant, és l’escut protector de la llengua forta, d’aquella llengua que coneix i parla tothom i que, a més, domina gran part de les interaccions socials.

M. Prats, A. Rafanell, A. Rossich. El futur de la llengua catalana. Ed. Empúries.

a) Quina és, segons el text, la «llengua forta»?

b) Què volen dir els autors en afirmar que «mentre que els catalans som, gairebé per antonomàsia, ‘bilingües’, els castellanoparlants que resideixen al domini català només ho són parcialment»?

c) En què consisteix aquest bilingüisme necessari?

d) Per què un sector de la població defensa el bilingüisme si són monolingües?

e) Posa un altre títol al text. Raona la resposta.

Activitats

6 Llegeix el text següent i respon les qüestions.

Text 2. La proesa de demanar llet i que no et duguin gel (sense imposicions)

Vaig començar a ser conscient que podia viure perfectament sense prendre cafè quan, l’any 2010, la direcció de RTV Mallorca m’encomanà el repte de conduir el matinal d’Ona Mallorca, el ‘Mallorca Matí’. […] De llavors ençà, confés que la decisió de no prendre més cafè ha suposat més un suplici que no un avantatge per al meu sistema digestiu.

—Bon dia, un te negre amb llet, per favor.

—Qué?

—Un-te-amb-llet, gràcies.

—Un cortado?

—No, un te. Un te amb llet a part.

I l’endemà, en un altre bar:

—Bon dia, un te negre amb llet, per favor.

—... (Assentiment amb el cap.)

Al cap de dos minuts, damunt la taula hi tenc un tallat. I l’oferesc a qui el vulgui, que jo ja no bec cafè.

I l’endemà, en un altre bar:

—Bon dia, un te negre amb llet a part, per favor.

—… (Rialles.)

—.… (Cara d’estupefacció.)

—Un qué?!

I me’n vaig sense prendre res, cercant un altre bar, seguint el meu viacrucis particular. I l’endemà, en un altre bar. Al cap de dos minuts, damunt la taula hi tenc una tetera, una tassa, la sucrera i un tassó amb gel. I me’l bec, exercitant l’art de la paciència.

Totes aquestes situacions, reals, em passen dia sí i dia també al lloc on visc: Palma. I, a hores d’ara, ja quasi he esgotat tots els bars del barri, on no em dona la gana de tornar-hi si cada dia he d’aguantar males cares; que ja en tenc prou amb la meva quan m’aixec de matí i em mir al mirall.

El cas és que, en un lloc turístic com és Mallorca, la majoria d’aquests cambrers o propietaris de bars i cafeteries es defensen perfectament en anglès, alemany, i, segurament, molts d’ells també han après algunes paraules de rus, darrerament. Emperò, el català els sembla un idioma estranyíssim, com d’una altra galàxia. […].

Ara bé, el pitjor no és això, sinó el menyspreu amb què pensen que poden tractar els catalanoparlants per atrevir-se a demanar en una llengua proscrita.

Més que el desconeixement, em preocupa el menyspreu. Em preocupa l’hostilitat amb què persones que fa anys que regenten un negoci o que acaben d’arribar a l’illa per guanyar-se la vida responen a un fet natural com és demanar a un establiment en català. Em deman què hem fet malament com a societat per arribar a aquest fracàs social.

<www.arabalears.cat>

a) Quin conflicte s’explica en el text? D’on sorgeix el malentès?

b) A quina llengua fa referència quan diu «llengua proscrita»? Amb quin nom tècnic s’hi refereix la sociolingüística?

c) Quina és la preocupació de l’autora? Quina és la causa de l’hostilitat a la qual fa referència la periodista?

d) En el relat hi convergeixen dos fets que pertanyen a dues disciplines de la llengua diferents: la lingüística i la sociolingüística. Explica quin és il·lustratiu de cada disciplina.

e) Creus, com diu l’autora, que escenes com aquesta són representatives d’un fracàs social? Justifica la resposta.

7 Llegeix el text següent i fes les activitats proposades.

Text 3. Els prejudicis

Hem de combatre les creences, els sentiments i aquelles tendències (components tots tres de les actituds) que provoquen un determinat comportament d’abandó lingüístic.

Cal remarcar que aquestes actituds lingüístiques negatives no són pas el fruit de l’atzar, sinó el resultat i la plasmació d’una ideologia que les fa possible i les alimenta a través d’una certa i determinada informació, la satisfacció d’unes necessitats concretes dels individus i la creació simbòlica de grups de referència distints als de pertinença; és a dir, l’emmirallament en els altres

En tant que l’individu s’adona de la impossibilitat de realització personal en la pròpia llengua (possibilitat de viure en ella) adopta, com a grup de referència positiu, l’altre (el no propi: el castellà) i genera una actitud de repulsa (grup de referència negatiu) envers allò que li és propi (autoodi). És així com l’autoodi esdevé, freqüentment, causa i motiu de la bilingüització i posterior unilingüització castellana. La majoria dels anomenats col·loquialment coents són bilingües, però els seus fills ja no ho són: són monolingües castellans. Fem notar, a tall d’aclariment, que la coentor consisteix precisament a canviar de llengua en un intent de canviar l’aparença eterna per tal d’amagar alguna cosa: la pròpia identitat

El prejuís envers la pròpia llengua, en tant que conducta irracional (qualsevol prejuí és irracional, per definició) són un determinat tipus d’actituds no fomentades en l’experiència. De fet, l’exemple més notori d’home prejudiciós, tal com ens ho ensenya la psicologia, és l’home fanàtic, autoritari i conservador. D’ací provenen juís tan insostenibles com que la nostra llengua no està dotada de la capacitat interna per ser bona per a la ciència, l’alta cultura, la comunicació de masses o l’ordinador. Podríem recordar un tal Adolfo Suárez que, desinteressadament, féu aquesta valuosa aportació a la sociolingüística espanyola: «Física en catalán? Seamos serios!».

Evidentment, totes les llengües estan dotades, intrínsecament, per desenvolupar totes les funcions que la comunitat lingüística desitge.

Toni Mollà i Carles Palanca. Curs de Sociolingüística. Ed. Bromera.

i els parlants

Activitats

a) Dona una definició de prejudici lingüístic.

b) Identifica els conceptes sociolingüístics que apareixen en el text i que s’han tractat en les pàgines anteriors.

c) Pens, m’interesssa, investig. Respon aquestes preguntes referides a la frase d’Adolfo Suárez, primer president democràtic després de la dictadura franquista.

• En què es basa per afirmar que no es pot ensenyar física en català?

• Es poden considerar les seves idees prejudicis lingüístics? Raona la resposta.

• Rebat la coneguda frase d’Adolfo Suárez amb arguments.

8 Llegeix aquests fragments pertanyents a una conferència de l’escriptor, polític i professor eivissenc Bernat Joan i fes les activitats.

Text 4

Abans de la independència de Noruega, la llengua dominant era el danès. Era bastant freqüent entre la població noruega de considerar que el noruec era una llengua «rústica», pròpia de pagesos. El danès en canvi, era considerada com una llengua de cultura, pròpia de la gent que tenia urbanitat i bona educació.

Text 5

A la cort de Viena, a principis del segle xx, hi hagué bastantes topades entre militars de parla alemanya i alguns altres que parlaven unes altres llengües (txec, hongarès, eslovac, eslovè…). […] Sovint les friccions es produïen perquè els soldats no germanoparlants parlaven l’alemany amb un accent de la llengua d’origen i els militars de llengua alemanya se’n burlaven. […] Es va estendre la consideració que l’hongarès sonava més malament que l’alemany i que aquest últim era més apte i adequat per a l’alta cultura.

Text 6

Quan Polònia era sota el domini de Prússia, el príncep Frederic deixà ben clar que per educació no aprendria el polonès. El polonès «és una llengua que li sona malament, que és pròpia de gent rústica i ell és un sobirà educat». En conseqüència no va voler aprendre una llengua inferior a la seva pròpia: l’alemany. Molts súbdits consideraven que utilitzar el polonès era cosa de mala educació.

Text 7

Quan a partir dels anys 60, sota Breznev, l’URSS intentà una política assimiladora de les llengües de les diferents repúbliques per part del rus, hi hagué qui sostingué que l’ucraïnès havia de ser abandonat perquè el parlava poca gent.

a) Cerca quines són en l’actualitat les llengües oficials d’aquests països: Ucraïna, Polònia i Noruega.

b) Per què creus que en el passat aquestes llengües van ser repudiades?

c) Formula el prejudici que s’emet respecte de cada llengua i digues si l’has sentit en el nostre àmbit respecte de la catalana.

d) Cerca el nombre de parlants del noruec, l’ucraïnès, l’hongarès i el polonès. Són llengües amb més parlants que el català o no? Justifica la resposta.

9 1-2-4. Raona si les actituds reflectides en els textos següents són d’autoodi o de fidelitat a la llengua pròpia.

Text 8

No puc deixar de recordar la meva joventut d’estudiant, allà l’any 1835, en què entusiasmat per les gloses en llatí i en castellà, fetes per mon condeixeble Josep Maria Quadrado (nat l’any 1819), que en una festa religiosa d’aquell temps havien adornat els claustres de Montision, jo vaig començar a fer-les en mallorquí popular, i lo molt ridícules que les trobaren per estar en ma llengua nadiua, no oficial i avorrida de tothom, mos companys més lletruts i les persones més visibles d’aquell temps; i l’empegueïment que vaig sentir per aquest motiu, en considerar que havia fet un punt escapat.

Cita de Pere d’Alcàntara Penya, extreta d’Històries aldanes. Joan Sureda. Ed. Moll.

Text 9

A prop d’un poblet de vora mar anomenat Mousenole, a l’extrem sud-occidental d’Anglaterra, és a dir a la cèltica Cornualla, es pot veure un petit obelisc adossat a la paret exterior del cementeri, a tocar de l’església. El text, en anglès, de l’obelisc ret homenatge a Dorothy Pentreath, morta el 1777 en aquest mateix poblet. Aquesta pescaire hauria estat l’última parlant de còrnic. La llegenda —no recollida damunt l’obelisc —diu que les darreres paraules d’aquesta dona haurien estat: «Me ne vidn cewsel Sawznek!» és a dir, «No vull parlar l’anglès».

Joan-Lluís Lluís «A través de la boira de Cornualla». A cremallengua: elogi de la diversitat lingüística. Viena Edicions.

Vista de Cornualla.

Estu di del discurs: propietats textuals ( II). La c oherència

Ja saps que perquè un text sigui eficaç ha de complir quatre propietats: adequació coherència, cohesió i correcció. Si en la unitat anterior vam estudiar l’adequació, que definíem com la tria del llenguatge i del tipus de text en referència a la situació comunicativa, ara estudiarem la coherència.

2.1. La coherència

Un text és coherent si la informació que inclou està ben seleccionada i ben organitzada. La coherència preveu tots aquells aspectes que fan referència al desenvolupament del tema o de la idea global del text i a la seva estructura o disposició al llarg d’aquest.

Per elaborar un text coherent, s’ha de seleccionar la informació rellevant que es vol transmetre i s’ha d’exposar seguint un ordre.

• Selecció de la informació

Abans de redactar el text hem de seleccionar la informació que més s’ajusta al tema central que volem tractar. Per fer una selecció correcta cal evitar dos errors que es produeixen habitualment: la repetició d’idees i la inclusió de conceptes contradictoris.

• Ordenació de la informació

La informació obtenguda s’ha d’ordenar tenint en compte dos factors: la progressió temàtica i l’estructura.

2.2. La progressió temàtica

És la manera en què van apareixent les idees en relació amb el tema. El text es genera a partir d’un tema conegut al qual s’afegeix informació nova. S’hi solen combinar tres tipus de progressió temàtica.

– Progressió lineal: cada tema que s’obre dona pas a una informació nova, que a la vegada va donant pas a més informació. Aquesta mena de progressió és molt freqüent en els textos descriptius.

Era un jove vestit amb armilla i texans. L’armilla era plena de butxaques. A dins hi portava tot el necessari per dur a terme qualsevol reparació: desengramponadors, tatxes, perns, soquets. Amb el filaberquí i qualsevol d’aquests objectes anava vestint les parets de l’edifici amb quadres de pintors contemporanis.

– Progressió de tema constant: les informacions que s’hi aporten fan referència a un únic tema que sols apareix de manera explícita una vegada. Aquest tipus de progressió és típica del periodisme, especialment en temes que formen part del nostre context més immediat: notícies sobre l’atur, mesures econòmiques, política educativa, informació esportiva, etc. També són de tema constant els textos narratius quan el relat fa referència a les accions d’un mateix personatge.

El germà major de na Paula, en Cèsar, conduí el seu descapotable en direcció a les platges de la costa. Un cop damunt l’arena, es va desvestir i començà a caminar cap a l’aigua. D’un sol bot i sense pensar-s’ho dues vegades, es va submergir movent braços i cames al compàs, fins que va ser ben lluny de la vista d’aquells que l’observaven des de la vorera.

– Progressió de tema derivat: el tema inicial es divideix en subtemes. El tema apareix a l’inici i la informació que s’aporta s’afegeix, però sempre fent referència al tema inicial. Aquesta progressió es fa servir molt en els textos expositius i en els textos argumentatius.

Tema inicial: Alemanya.

T1 El clima

T2 La demografia

T3 L’economia

T4 La cultura

2.3. L’estructura

L’estructura és una estratègia de jerarquització i d’ordenació de la informació molt important a l’hora de redactar un text i que s’ha de tenir en compte en l’anàlisi textual.

Generalment, un text coherent segueix una estructura de tres parts en què es planteja el tema en la introducció (definició, classificació), tot seguit aquest es desenvolupa fent servir diversos recursos i, finalment, s’arriba a una conclusió, que consisteix en la síntesi del que s’ha exposat o on es resol el problema plantejat. És l’anomenada estructura expositiva.

Ara bé, l’estructura pot variar d’acord amb la tipologia textual.

• La tipologia textual

La informació d’un text ha d’anar disposada de manera que la comprensió del missatge sigui eficaç. Cada tipus de text sol distribuir la informació agrupant les idees segons un esquema fix. Aquest sol constar de tres parts, el nom de les quals varia en funció del tipus de text.

Ara bé, generalment els textos no responen a una única tipologia sinó que contenen seqüències de diversos tipus. Les cinc bàsiques són: expositiva, argumentativa, narrativa, descriptiva, conversacional.

– Text expositiu: presentació; exposició; conclusió

– Text argumentatiu: introducció i exposició de la tesi; argumentació i desenvolupament dels arguments; conclusió

– Text narratiu: plantejament (presentació dels personatges i de la situació); nus (aparició del conflicte); desenllaç (resolució del conflicte).

– Text conversacional: s’organitza amb guions que representen les intervencions de cada personatge.

– Text instructiu: elements; instruccions.

Segons el lloc on està situat el tema central en el discurs, l’estructura pot ser:

– Climàtica, si l’eix temàtic apareix al final del text.

– Anticlimàtica, si l’eix temàtic apareix al principi del text.

– Lineal, si l’eix temàtic és present al llarg de tot el text.

– Circular, si l’eix temàtic apareix al principi i al final del text.

1 Llegeix el text següent i respon les preguntes.

Text 10. Sant Joan

La festa de Sant Joan de Ciutadella ens mostra un gran mapa plural d’esdeveniment musicals que s’interrelacionen i tracen els propis itineraris pels diferents espais de la ciutat, conformant una geografia sonora densa i intensa; i en canvi, per això mateix, sobta la poca atenció, les poques referències, en la literatura santjoanera, als aspectes musicals de la festa.

Un d’aquests esdeveniments, on la música és, en ella mateixa, el principal motiu per a la festa, és la «Nit dels festers» una vetlada on les fogueres —els festers— i no els cavalls són l’epicentre al voltant del quals es dibuixa una gran festa popular en el sentit més real: gent pels carrers, sopars a la fresca, grups i comparses musicals tocant i cantant, de fester en fester, on hi ha lloc per a la crítica social i política, pel goig compartit, la transgressió socialment permesa, i on el magma d’identitat que conviuen a la ciutat durant l’any, aquesta nit afloren per crear mecanismes de diàleg i espais comuns i, alhora, fixar les distàncies de la diferència en relació amb l’altre mitjançant, sobretot, la seva activitat musical.

La nit dels festers actual, que es fa el 22 de juny és l’evolució d’una recuperació que neix a l’època dels revival posfranquistes d’inspiració popular de principis dels vuitanta, fruit de la voluntat dels veïnats i de la predisposició del primer ajuntament progressista ciutadellenc. En efecte, com a tots els Països Catalans, la nit de Sant Joan del 23 al 24 també havia estat a Ciutadella com ho és a Maó —per exemple— una nit de foc, de festers. Una festa, però que havia desaparegut i mentiríem si no confesséssim la sorpresa […] de comprovar que, en la memòria oral col·lectiva, aquella antiga nit dels festers havia quedat en una nebulosa de record i en una misteriosa, i no ben explicada per ningú, desaparició, en algun moment del segle xx, del programa de la festa com a revetla de Sant Joan.

Amadeu Corbera. Les festes de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder. Ed. Lleonard Muntaner.

a) A quina tipologia textual pertany?

b) Quina estructura presenta el text?

c) Determina quin és el tema del text i digues si la progressió temàtica és lineal, de tema constant o de tema derivat.

no espontanis ( II). L’ex amen oral. Els mitjans de comunicació audiovisual

En la unitat 2 vam estudiar les característiques de la llengua oral i dels textos orals no espontanis. Ara tractarem l’examen oral com a mostra de text oral no espontani de l’àmbit acadèmic i descriurem la llengua oral no espontània dels mitjans de comunicació audiovisuals: la ràdio i la televisió

3.1. L’examen oral

L’examen oral representa una alternativa a l’examen escrit. Consisteix en una prova que es realitza oralment amb l’objectiu d’acreditar el coneixement d’uns continguts determinats, per la qual cosa es fan necessàries habilitats de comunicació i domini de les tècniques bàsiques de parlar en públic. Per les pròpies característiques suposa un grau de dificultat major respecte de l’examen escrit, ja que exigeix agilitat mental per respondre amb immediatesa i sense vacil·lacions. A més, en aquest tipus de prova no hi ha temps per a la reflexió ni possibilitat de corregir els errors.

Tot i que en Batxillerat és més habitual la realització d’exàmens orals en les assignatures de llengües estrangeres per demostrar-ne el domini a nivell oral, també s’utilitza en altres assignatures per avaluar-ne els continguts i, alhora, potenciar l’ús oral de la llengua i les destreses comunicatives.

La tipologia de l’examen oral pot ser variada:

a) El professor o la professora realitza una o més preguntes a l’estudiant que s’examina i aquest o aquesta les respon.

b) El professor o la professora realitza una o més preguntes a l’estudiant, que les respon; a continuació el professor o la professora interpel·la l’estudiant amb preguntes breus.

c) El professor o la professora realitza una o més preguntes a l’estudiant i aquest o aquesta les respon; a continuació el professor interpel·la l’estudiant amb preguntes breus i s’inicia una conversa entre tots dos que servirà per avaluar el coneixements de l’examinand.

L’estudiant ha d’exposar la resposta de forma clara i convincent per demostrar que domina el tema. Construeix un text oral expositiu amb adequaci ó, coherència, cohesió i correcció, seguint un ordre lògic i una estructura clara amb introducció, exposició i conclusió. Es tracta d’usar amb efic à cia tant el llenguatge verbal com el no verbal. Així, el discurs s’acompanyarà de gestos que en facilitin la comprensió; un volum de la veu, una entonació i un ritme adequats; a més d’una correcta pronunciació. La tria del lèxic i la sintaxi (oracions breus i senzilles) condicionen, també, la claredat i la precisió de l’exposició

La característica intrínseca que suposa l’oralitat fa l’examen susceptible d’una valoració subjectiva; d’aquí que el professorat o bé escolta, pren anotacions i avalua en temps real; o bé enregistra la prova i l’avalua posteriorment.

Per preparar un examen oral planifica’l acuradament, estudia’l amb deteniment i, sobretot, amb temps els continguts. Elabora una llista de preguntes possibles. Fes una simulació d’examen contestant oralment les preguntes de la llista anterior i controlant el temps que tardes a respondre-les. Autoavalua’t: siguis conscient de les teves qualitats i, també de les teves mancances; identifica els teus punts febles i intenta corregir-los.

Durant l’examen, la seguretat i la confiança en tu mateix i en les teves possibilitats són claus per enfrontar-t’hi amb èxit i vèncer l’ansietat, l’anomenada «por escènica», que aquest tipus de proves sol generar. És important mantenir la concentració,escoltar i entendre bé la pregunta o preguntes. Parla lentament i clara, fes pauses i respiracions llargues i profundes.

3.2. La llengua no espontània dels mitjans de comunicació oral: la ràdio i la televisió

El mitjans de comunicació en català, a més d’oferir informació i entreteniment, afavoreixen la normalització de la llengua, ja que en difonen en els distints programes un model estàndard, n’incrementen la vitalitat, s’adapten als nous termes que van apareixent, faciliten la cohesió social i suposen un element clau en el redreçament de la qualitat lingüística. En el model de llengua se cerca l’equilibri entre la correcció i l’adequació per tal de respondre amb funcionalitat a les distintes situacions marcades per la intenció comunicativa i els continguts. Es tendeix a fer servir mots freqüents i a evitar arcaismes i tecnicismes innecessaris. No hi tenen cabuda els barbarismes gratuïts, els dialectalismes d’àmbit massa restringit, ni tampoc les expressions exclusivament literàries. Els tecnicismes poc coneguts són usats només quan és estrictament necessari i sempre s’acompanyen d’una explicació. Es fa servir un llenguatge no sexista, amb preferència pels termes genèrics o col·lectius, si bé no se sol duplicar el gènere de determinades paraules perquè preval un criteri d’economia del llenguatge. És un model de llengua que està en evolució constant.

L’ús que s’hi fa de la llengua és sempre respectuós i s’eviten expressions ofensives o incòmodes i malsonants. Si es requereix usar aquestes últimes només és perquè la informació transmesa no perdi força expressiva o versemblança i es té en compte la franja horària protegida per als menors d’edat.

Com que el públic que mira la televisió i el que escolta la ràdio només podrà escoltar el missatge una vegada, la redacció dels textos segueix el criteri de màxima claredat. Però, a més, també s’han de tenir en compte la naturalitat i la simplicitat en la tria de les paraules i en l’estructuració i l’ordenació dels continguts. Un excés d’informació pot provocar l’efecte contrari, és a dir, una desinformació. Aquests criteris de claredat, naturalitat i simplicitat més propis del discurs oral no es deslliguen, però, dels criteris de precisió i rigor, per tal d’evitar l’ambigüitat.

L’estructura dels textos es construeix amb coherència, cohesió i adequació; es presenta i es contextualitza la informació de manera jerarquitzada segons la importància o la novetat, amb una estructura progressiva.

Pel que fa a les característiques de l’estil, predominen les habituals de la llengua parlada, com són frases clares, directes i breus, amb predomini d’oracions simples, afirmatives i en veu activa. No s’abusa d’oracions subordinades ni d’incisos, perquè dificulten la comprensió del text. Es prefereix l’ús de frases en estil verbal per la seva fluïdesa i perquè s’acosta més al llenguatge parlat: La jutgessa va dictaminar que s’aixequés l’embargament i que s’arxivés el cas (estil verbal). La jutgessa va dictaminar que es procedís a l’aixecament de l’embargament i l’arxivament del cas (estil nominal).

Les frases, per norma general, segueixen l’ordre lògic de subjecte + verb + complements, però aquest s’altera segons la intenció i el que es vulgui destacar. Per garantir que l’oient no es perdi, es repeteixen els conceptes més importants de la notícia; si bé s’eviten repeticions innecessàries, perquè resten

agilitat al text, igual que també s’eviten les perífrasis i els adverbis en -ment. Es defuig, també, de les cacofonies i de les rimes internes per l’efecte acústic desagradable que produeixen.

El model de llengua oral adequa la pronúncia a les diferents varietats geogràfiques, a les diverses possibilitats lèxiques o als trets més emblemàtics seguint la tradició culta dels distints indrets en què es parla, sense menystenir la unitat de la llengua ni la correcció lingüística. En els programes de ficció es reprodueix falsament un registre colloquial espontani que s’adapta al tipus de programa i a l’ambient que s’hi reflecteix, amb cura per la correcció i la genuïnitat.

D’altra banda, els mitjans de comunicació disposen d’uns serveis lingüístics propis per tal d’assegurar la qualitat lingüística dels continguts. Aquests assessoren els professionals, revisen i corregeixen els textos, resolen dubtes de pronúncia, etc. En les intervencions orals no espontànies, la correcció del text redactat per ser dit en veu alta no és suficient per garantir-ne la qualitat lingüística, ja que depèn, finalment, de la persona professional que l’enuncia. En els mitjans de comunicació audiovisuals, aquestes persones han d’assolir un alt grau de competència lingüística i s’han d’expressar amb fluïdesa i correcció morfològica, sintàctica, lèxica i fonètica.

Per a la construcció del model de llengua, els mitjans audiovisuals s’han servit d’una sèrie d’obres de referència, com són els llibres d’estil, que recullen directrius i recomanacions en l’ús de la llengua (Llibre d’estil d’IB3, Llibre d’estil per als mitjans de comunicació orals i escrits elaborat per la UIB, Llibre d’estil de la CCMA), el portal lingüístic És a dir (esadir.cat) de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i també la Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana publicat per la Secció Filològica de l’IEC.

L’ús de la llengua oral condiciona el grau d’elaboració de la llengua. En els programes que tenen una versió escrita que es llegeix durant l’emissió amb naturalitat (per exemple la notícia en els informatius i el guió en la resta de programes) o que es memoritza i s’enuncia fingint espontaneïtat (per exemple en els gèneres de ficció) l’ús de la llengua és no espontani. En d’altres que es desenvolupen en directe no hi pot haver preparació prèvia i es fa, per tant, un ús immediat de la llengua (per exemple la tertúlia, el debat o la retransmissió esportiva).

La llengua oral de la ràdio i la de la televisió són diferents. En la ràdio, la comunicació es basa únicament en el so, la llengua escrita serveix de suport a l’emissió oral final. Les paraules es poden complementar amb recursos paralingüístics i amb música i efectes especials quan es pretén crear un ambient determinat. Sense d’oblidar, tampoc, la importància comunicativa del silenci, el qual adquireix valor expressiu. Són gèneres radiofònics la notícia, la crònica, el reportatge, l’entrevista, el magazine, l’informatiu, etc.

En la televisió es combina el llenguatge verbal i el no verbal, la llengua oral i els altres recursos sonors que l’acompanyen es combinen amb la imatge. El gèneres televisius són informatius, telesèries, documentals, etc.

La televisió autonòmica de les Illes Balears, o IB3, és encara un projecte molt jove. El model de llengua que s’hi ha aplicat s’ha mantengut fidel al criteri d’unitat lingüística, alhora que hi ha una voluntat per recollir els accents de les diverses varietats balears i també d’altres territoris de parla catalana en boca dels professionals que hi treballen: locutors i locutores, presentadors, presentadores, actors i actrius. Tot i les polèmiques que s’han generat a l’entorn del model estàndard que s’ha aplicat en els darrers temps, s’avança cap a la consolidació d’un projecte que pot ajudar a donar cohesió social.

1 Explica oralment com et prepararies si t’haguessis de presentar a un examen oral. Abans, però, prepara la resposta.

2 Consulta el portal d’IB3 TV (ib3tv.com) i escolta una notícia d’un informatiu. Identifica’n la jerarquització, la progressió i la contextualització

Activitats En la ràdio treballen molts perfils professionals. Potser el més conegut és el de locutor o locutora. Aquesta professió permet assumir diversos rols: informar sobre esdeveniments en directe, conduir un programa de música o d’entrevistes, donar les notícies, etc.

3 Com definiries un podcast? Selecciona’n un que et sembli interessant i comparteix-lo amb la resta de la classe.

• Abans d’escoltar-lo fes-ne una presentació

• Després d’escoltar-lo comentau què us ha semblat i que n’opinau del tema tractat.

En alguns casos se segueix un guió mentre que en altres les intervencions són més espontànies. Quins requisits penses que s’han de tenir per exercir aquesta professió?

Locutor o locutora de ràdio

En la unitat anterior vam estudiar alguns dels aspectes d’un text que cal analitzar en un comentari: la localització, la situació de comunicació, l’àmbit d’ús i el gènere textual, el tema i la intenció. Ara estudiarem la tipologia i l’estructura.

4.1. Tipus de text

Si el gènere textual ve determinat per l’àmbit comunicatiu en què es genera, la tipologia ve determinada per la funció comunicativa del text: narrativa, descriptiva, expositiva, argumentativa o dialogada.

Cada tipologia textual es caracteritza per una intencionalitat i uns elements lingüístics diferents.

Textos narratius

La finalitat d’aquest tipus de text és relatar uns fets. Hi predominen els temps verbals en perfet, imperfet i passat, generalment, en 1a o 2a persona del singular i solen ser verbs de moviment. Els adverbis de lloc i de temps contribueixen a situar les accions. Són exemples de textos narratius una carta, una notícia, un conte, etc.

Textos descriptius

Expliquen com és una cosa, algun lloc o algú. Hi predominen els sintagmes nominals, els verbs d’estat com ser o estar i els temps verbals en present i imperfet. Hi abunden els adjectius, els adverbis i les expressions que indiquen lloc. En s ó n exemples una descripci ó , un fullet turístic, un anunci d’un producte, etc.

Textos expositius

Tenen com a objectiu informar d’algun tema. Els verbs solen estar en tercera persona del present. Segons el tema, el vocabulari pot ser específic. El llenguatge sol ser objectiu. Són textos expositius una conferència, una definició, una explicació en un llibre de text, etc.

Textos argumentatius

El seu objectiu és defensar una idea o opinió mitjançant arguments. Per això solen aparèixer verbs i expressions d’opinió (jo pens, al meu parer, jo crec...). Els verbs estan en primera persona, el lèxic sol ser valoratiu i el llenguatge subjectiu. Són exemples de textos argumentatius un article d’opinió, una crítica, una intervenció en un debat, etc.

Textos instructius

És un tipus de text que informa sobre com s’ha de fer alguna cosa o dona normes i consells. Els verbs apareixen en imperatiu i abunden les perífrasis d’obligació. Són exemples d’aquesta tipologia els manuals d’instruccions, els reglaments, els decàlegs, les normes d’ús d’algun servei, les receptes de cuina, etc.

Textos conversacionals

Són aquells en què es produeix un intercanvi d’informació entre dues o més persones, que parlen alternativament. Les persones implicades no han de com-

Come ntari de textos: la t ipologia textual i l’estructura

partir necessàriament el mateix espai, però si el temps. Els textos orals, com ja saps, poden ser espontanis (conversa quotidiana, xat) o no espontanis (entrevista, debat, judici). També trobam textos conversacionals en les narracions literàries i en els textos teatrals.

Els textos conversacionals espontanis tenen les característiques següents: ús de frases inacabades, repetició de paraules, ús de mots jòquer, riquesa expressiva, sintaxi simple, lèxic connotatiu.

Els textos conversacionals no espontanis o preparats tenen les característiques pròpies de l’àmbit en el qual es generen.

Textos retòrics

La finalitat d’aquests textos és comunicar un contingut amb una finalitat estètica. Fa servir un llenguatge elaborat. En trobam exemples en els textos literaris de qualsevol gènere.

Textos predictius

La finalitat d’aquests textos és anticipar fets que s’esdevindran en el futur. Lingüísticament es caracteritzen per l’ús de temps verbals en futur i en condicional, adverbis de temps i oracions condicionals. Són exemple de text predictiu l’horòscop, la previsió meteorològica o un programa polític. També podem trobar fragments predictius en algunes notícies.

4.2. L’estructura

Com ja hem vist en la pàgina 123 l’estructura és una estratègia de jerarquització i ordenació de la informació. Cada tipus de text presenta el contingut distribuït de determinada manera. A l’hora d’explicar en un comentari quina és l’estructura, primer de tot ens fixarem en la intenció per obtenir pistes sobre la tipologia textual. Tot seguit, s’ha de justificar la distribució dels continguts fent-ne una breu exposició i se n’ha de delimitar l’extensió amb la citació dels mots que marquen l’inici i la fi de cada part.

Activitats

1 Inventa un text instructiu i un altre de predictiu.

2 Redacta la transcripció de l’últim text oral espontani que hagis mantengut.

3 Digues de quin tipus és cada text.

Text 11

Amb prou feines em podia creure que jo fos aquell. Quatre dies d’insomni i de combats havien fet estralls. La barba em creixia a mitja intensitat; estava pàl·lid, una pal·lidesa mortuòria. Els ulls, sobretot, pertanyien a un boig irrecuperable. Les ninetes blaves eren illes voltades de vermell intens. Diversos cercles d’un violeta fosc es disputaven parpelles i contorns.

Albert Sánchez Piñol. La pell freda. Ed. la Campana.

Activitats

Text 12

Parpella d’or del vespre, la tardor A enrogir la vall fina vindrà encara I no en veurà la resplendor Ella que ha fet vida clara.

Josep Sebastià Pons. Dins d’Antologia general de la poesia catalana Ed. Barcanova.

Text 13

Procedeixo d’un temps en què el pa encara era un menjar preciós. Tenia un noble valor de símbol, sens dubte: per motius de tipus religiós. Però, sobretot, ens venia a les mans amb el prestigi esborronador de l’aliment escàs i necessari. Nosaltres que el trobàvem a taula, havíem de respectar-lo i d’agrair-lo com una sort impagable. Entre les clàusules d’una educació elemental figuraven preceptes d’estricta reverència: si el crostó o la llesca ens queia a terra, calia recollir-lo i besar-lo abans de reincidir-hi en el mos.

Joan Fuster. El món de cada dia. Ed. 62/Orbis.

Llegim i comentam textos d’avui i d’ahir

1 Llegeix atentament el text següent i el seu comentari.

Text 14

Tot té la seva explicació si la sabem trobar; per exemple, aquesta abundor de corbs que tant m’intrigava. Errabundejant pel terme a l’atzar em vaig trobar de cop i volta com al mig d’un cercle de muntanyes de la lluna. Un paratge singularíssim: com una mena de cràter lunar, ample, profund i enigmàtic. El sol era baix, la seva llum obliqua acabava de donar a tot plegat un aspecte extraterrestre. Ni un arbre ni una mata; res més que el mineral —i un joc d’ombres i llums tan crues com puguin ser-ho en el buit interplanetari. Era fascinant. Em vaig acostar a les vores del cràter per mirar el fons; un amuntegament d’ossos m’aclarí el misteri. És el canyet: la buitrera, com diuen ells. En aquestes comarques s’és més pastor que pagès; pastor de bens i cabres. Aquí llencen les bèsties mortes de malura. Quan una mula malalteja i el manescal no do +na esperances, no esperen pas que es mori: pesaria massa. La fan caminar a garrotades fins arran de la buitrera i allà li donen una empenta. La mula cau daltabaix i si té sort queda morta de la caiguda; de vegades, naturalment no acaba de morir fins al cap d’uns dies. Els corbs i els voltors són els encarregats de mantenir la buitrera neta, i val a dir que són uns encarregats eficients: res de més net que aquelles ossamentes pelades, d’un blanc de vori. Ossa àrida: no sé quin profeta descriu un gran desert ple d’ossos. Humans, naturalment, però què té més? Aquella buitrera m’entrava molt endins, l’aridesa d’aquells ossos em feia sentir una set indefinida i em venien a la memòria unes paraules d’en Soleràs: «Una set immensa, una gota d’aigua per apagar-la, aquí ho tens tot l’infinitament gran i l’infinitament petit. No sé si has sentit a parlar dels àtoms». «Perdona —el vaig interrompre de mal humor— no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda».

L’aridesa d’aquells ossos em feia comprendre a quina set immensa es referia en Soleràs. «Haig de viure —em deia a mi mateix—; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que ens espera; haig de viure però ¿com es fa per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona, ¡i d’anys se’ns donen tan pocs! Jo ja dec haver consumit més de la tercera part de la ració que em toca». Un capaltard m’estava en una cruïlla de camins particularment deserta en aquella hora; vull dir agudament deserta, el desert s’hi feia present. Hi havia un núvol i el seu flamareig era tan callat que feia basarda. La bellesa feia por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades. En un capaltard com aquell —de tan impressionats no n’havia vist mai fora d’Aragó. Un se sent sol davant l’univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. De què se’ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa. Estava tan absort que no vaig sentir el seu trepig; no em vaig adonar d’aquella presència fins que la veu, greu i distant, em va treure del meu capficament.

—Bones tardes tingui.

Era una dona amb un nen al braç i un altre d’arrapat a les faldilles. Una dona endolada, alta, ben feta; i va passar sense mirar-me.

a) Localització

Es tracta d’un fragment d’una obra en prosa, concretament de la novel·la Incerta glòria de Joan Sales, que és el relat de la Guerra Civil viscut per l’autor en primera línia de foc, des de la trinxera.

Joan Sales. Incerta glòria. Ed. Proa.

b) Situació de comunicació

En aquest fragment no hi ha cap referència a un públic en concret, però pel tipus de llenguatge que es fa servir podem afirmar que es dirigeix a un públic ample i desconegut. L’autor alterna l’ús d’un lèxic comú (núvol, desert, set, os) amb mots més cultes (malura, cuitar, basarda, flamareig) que situen el text en un nivell de formalitat mitjà alt i fan pensar en un lector amb un nivell més elevat.

Pel que fa a la varietat lingüística, es tracta d’un text del segle xx escrit sense arcaismes, neologismes ni mots d’argot. No hi apareixen marques lingüístiques de cap varietat dialectal, per això afirmam que està escrit en la varietat estàndard. Només és significativa l’aparició del mot castellà buitrera que l’escriptor fa servir no per desconeixement del mot en català, canyet —que hi és explícit— sinó per donar versemblança al relat.

c) Àmbit d’ús i gènere textual

Com que es tracta d’un fragment de novel·la, podem afirmar que pertany a l’àmbit literari.

d) Tema i intenció

La intenció de l’autor és comunicar el sentiment que li provoca la visió de la buitrera. Aquesta imatge terrible i el record d’unes paraules del seu amic Soleràs, determinen la reflexió final i l’expressió del tema: la necessitat de sobreviure a la fatalitat de la guerra.

e) Tipologia textual

El text és bàsicament descriptiu. El narrador descriu un lloc que acaba de descobrir: «com una mena de cràter lunar, ample, profund i enigmàtic». A més d’oferirne la descripció hi afegeix altre tipus d’informacions: la seva funció, etc. «Aquí llencen les bèsties mortes de malura» que tenen un valor expositiu. Ara bé, la visió del lloc el transporta al record d’uns mots que li serveixen per bastir una reflexió transcendental: la possibilitat de morir talment una bèstia i la indefensió de l’individu davant la immensitat de l’univers. L’expressió d’aquest pensament íntim transcorre novament seguint les pautes d’una seqüència expositiva. Finalment, la irrupció d’una veu femenina, interromp les seves cavil·lacions i suposen l’inici d’una seqüència nova.

Així doncs, el text no respon a una sola tipologia textual, sinó que és el resultat de combinar seqüències descriptives i expositives amb l’objectiu d’explicar la sensació de solitud i buidor que li provoca la visió d’un lloc inhòspit, com és un canyet. La inclusió d’un personatge misteriós en el relat té la intenció d’obrir la curiositat al lector.

f) Estructura

El text està distribuït en dues parts. La primera part abraça des de «Tot té la seva explicació…» fins a «Humans, naturalment, però què té més». En aquesta part l’autor anuncia el descobriment d’un lloc inhòspit, un canyet. En fa la descripció i explica la seva funció

La segona part que abraça des d’«Aquella buitrera m’entrava molt endins…» fins a «la fi», el narrador fa una retrospecció en què exposa el record d’uns mots que li vénen al cap després d’haver vist l’acumulació d’ossos. En aquesta segona part l’última frase és un recurs narratiu per mantenir l’interès del lector «Estava tan absort que no vaig sentir el seu trepig; no em vaig adonar d’aquella presència fins que la veu, greu i distant, em va treure del meu capficament».

2 Llegeix el text i comenta’n els diversos aspectes com s’ha fet en el text anterior.

Els últims cursos de l’institut i els primers de la universitat, els recordo com uns anys feliços. No obstant això, en tinc poca cosa a dir; no van ser gens esforçats. El preuniversitari i la carrera de dret, escollida per sortir del pas, no se’m van fer difícils; les amistats, enamoraments i separacions no van ser-me difícils; res no m’era difícil. Tot era simple, no hi havia res que tingués pes. Potser per això és tan petit el meu bagatge de records. O sóc jo mateix, el qui el redueix? En el fons em pregunto si els records feliços són certs. Si em poso a pensar-hi em vénen al cap moltes situacions avergonyidores i doloroses, sé que el record de Hanna tot i que me n’acomiadés, no el vaig superar. No deixar-me humiliar ni humiliar-me mai més darrere de Hanna, no fer-me culpable ni sentir-me’n mai més, no estimar ningú més que em fes mal de perdre’l, això en aquelles temps no ho veia clarament, però ho sentia de totes passades.

Em vaig avesar a una afectació entonada, d’estar per damunt de tot; em mostrava com aquell que res no l’afecta ni el trasbalsa ni el confon. No em comprometia amb res; recordo que un professor em va calar, em va voler cridar a capítol i, amb arrogància, el vaig engegar a dida. També em recordo de Sophie. Poc després que Hanna deixés la ciutat, a Sophie li van diagnosticar tuberculosi. Passà tres anys al sanatori, i tornà quan jo acabava d’entrar a la facultat. Se sentia sola, cercava contacte amb vells amics i no em va ser difícil fer-me-la meva. Quan vam dormir junts, es va adonar que jo no estava realment interessat en ella, i mentre li queien les llàgrimes va exclamar: «Què t’han fet? Què t’han fet?». Recordo quan el meu avi, un dels últims dies abans de morir, em va voler donar la benedicció i jo li vaig que no hi creia, que per a mi no tenia cap valor. Que en aquell temps em sentís bé després d’aquesta mena de comportaments, m’és difícil d’imaginar. També recordo que davant de petits gestos d’atenció afectuosa se’m feia un nus al coll, tant si eren dirigits a mi com a algú altre. De vegades n’hi havia prou amb l’escena d’una pel·lícula. I aquesta duplicitat, de ser tan impassible i sentimental, a mi mateix em semblava sospitosa.

Bernard Schlink. El lector. Ed. Estrella polar.

Llegim i comentam textos d’avui i d’ahir

3 Llegeix el text i fes les activitats.

«Hi ha una gran diferència entre saber una llengua i conèixer-la». Per defensar-se d’aquells que el volien englobar en la categoria dels autors bilingües, Josep Pla negava la major, tot afirmant que val més que «tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat». No seré jo qui ho discuteixi. No m’agrada discutir amb els morts, menys encara amb aquells que m’estimo, però, havent llegit Petjades d’un japonès agraeixo que el seu autor ignorés aquest consell. Si Ko Tazawa s’hagués limitat a treballar en la llengua que li va ser donada —en aquest cas per més d’un Déu—, al Japó seguirien podent llegir Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant o Camí de sirga —traduïts per ell—, però als catalans ens hauria estat negada la possibilitat de conèixer figures com Õgai Mori, Ango Sakaguchi o Ryünosuke Akutagawa, que Tazawa va introduir a casa nostra.

Tindríem els mateixos amics, les mateixes àvies, la mateixa xifra al compte corrent, però estaríem perdent l’oportunitat d’elevar —un xic més— el prestigi de la nostra literatura, de viure amb la convicció que, per accedir als grans noms de les lletres nipones, no cal fer-ho en llengües estrangeres.

«He d’esforçar-me perquè pugui dir que si voleu llegir les obres inèdites de la literatura japonesa en castellà,

Text 15

a) Indica l’estructura del text.

b) Resumeix el text

c) Identifica el tema.

heu d’aprendre el català perquè en aquesta llengua sí que hi ha traduccions», deia Tazawa, i crec que aquesta frase resumeix perfectament la filosofia dels més de 30 anys de feina que aquest català de Yokohama va dedicar a l’estudi i difusió de la nostra cultura. D’aquesta labor constant —reconeguda amb una Creu de Sant Jordi, un Premi Internacional Ramon Llull i l’eterna admiració de qui escriu aquestes línies— en parla a Petjades d’un japonès, obra que, en certa forma, serveix de testament al professor Tazawa.

Es tracta d’un llibre lleuger, escrit amb la claredat i la manca de barroquisme que caracteritzen la prosa de qui ha descobert una llengua a través dels llibres de gramàtica. Les frases simples, diàfanes, només espatllades per l’excessiva presència de fórmules de cortesia del tot prescindibles —molt japoneses, suposo—, permeten que el lector es faci amic de Tazawa, un hoste educat a qui tot exalta i enamora. I així, de mica en mica, avança un text on, entre anècdotes tendres i simpàtiques, s’hi intercalen, també, alguns dels molts articles que Tazawa va escriure en mitjans com l’Ara o l’Avui: sobre l’incident de Fukushima, els Jocs Olímpics, el revisionisme militarista de Shinzõ Abe o els contratemps que implica escolaritzar els teus fills en català quan s’han criat en una llengua radicalment diferent.

d) Posa un títol que reflecteixi el contingut del text i justifica’l.

e) Troba en el text un sinònim de llengua materna, mare de la mare, escriptors més importants de Japó.

f) Escriu el referent de cada un dels pronoms marcats en el fragment següent del text. Per defensar-se d’aquells que el volien englobar en la categoria dels autors bilingües, Josep Pla negava la major, tot afirmant que val més que «tothom escrigui en la llengua que Déu li ha donat». No seré jo qui ho discuteixi.

g) Què volen dir cada una de les expressions següents?

– Agraeixo que el seu autor ignorés aquest consell.

– Per accedir als grans noms de les lletres nipones, no cal fer-ho en llengües estrangeres.

h) Segons l’autor del text, com ha contribuït Ko Tazawa a donar prestigi a la cultura catalana?

i) Moltes obres d’altres llengües ens han arribat en català gràcies a la tasca dels traductors i les traductores. Creus que que tota persona que es dedica a tra

duir ha de ser considerada també escriptora? Exposa la teva opinió amb argu

ments sòlids, concrets i raonats en un text d’unes 200 paraules.

Text 16. El testament de Ko Tazawa

Joan Simó i Rodríguez <https://www.nuvol.>

Interferències lingüístiques

A les Illes Balears el català comparteix oficialitat amb la llengua castellana. Aquest contacte ocasiona un gran nombre d’interferències lingüístiques. En aquesta unitat tractarem les que afecten als desplaçament de la síl·laba tònica, a les consonants, al gènere dels noms, etc.

La síl·laba tònica

Per interferència amb el castellà, sovint, es desplaça la síl·laba tònica de moltes paraules catalanes. Haurem de tenir en compte que en català:

– Són agudes les paraules alfil, centigram (i mil·ligram, etc.), ciclop, elit, handicap, iber, interval, misantrop, oboè, pipí, policrom, poliglot, soviet, taigà, tiquet, tuareg, xassís, zenit; els topònims Biarritz, Carpats, Munic, Port Saïd, Tibet; i els antropònims: Borís, Raimon, Zuric.

– Són plans els mots acne, adequa, aeròlit, aeròstat, almoràvit, alvèol, anglòfob (i altres acabats en -fob), apoplexia, àugur, auriga, austríac, bantu, biòtop, bronquíol, cardíac, conclave, consola, dentifrici, dinamo, dòlman, estèrnum, etíop, exegeta, exegesi, fagòcit, guru, hectolitre, hemiplegia (i paraplegia, etc.), intèrfon (i gramòfon, magnetòfon, etc.), karate, letargia, libido, lígur, medul·la, megàlit, meteoròlit, mimesi, míssil, monòlit, nuclèol, omòplat, osmosi, paraplegia, polièster, prènsil, púding, quadriga, quilolitre, rèptil, rupia (unitat monetària), sinergia, tèrmit, tetraplegia, tèxtil, torticoli, tulipa, víking, vertigen, zoòfit, zulu

També són planes les paraules acabades en els sufixos: -cit: fagòcit, leucòcit, etc.; -osi: osmosi, aeròlit, megàlit, monòlit, etc.; -fon: magnetòfon, intèrfon, etc.; -ol: nuclèol, etc.; -íac: afrodisíac, policíac, etc.; -sfera: atmosfera, litosfera, etc.; -stat: termòstat, etc.; els verbs acabats en: -éixer i -àixer: créixer, merèixer, nàixer, etc., i els verbs témer, tòrcer i vèncer

Així mateix són plans els topònims: Àneu, Eufrates, Honolulu, Kefren, Kíev, Mali, Marràqueix, Ravenna, Tàrent, Ucraïna

– S ón esdrúixoles les paraules antropofàgia (i altres en -fàgia), aurèola, diòptria, èczema, elèctrode, endòspora, ènema, gàmeta, isòbara, màrqueting, mètopa, olimpíada, pàtxuli, període, pneumònia, quàdriceps, rubèola

Pronunciam també esdrúixols els topònims Bàssora, Bètulo, Hèlsinki, Himàlaia, Ítaca, Làscaris, Míkonos, Òtranto, Sàhara, Samòsata, Tàrraco, Úmbria, etc.; i els antropònims: Àrtemis, Àtila, Cíbele, Dàmocles, Ès-

quines, Hèracles, Mègara, Pèricles, Praxíteles, Prosèrpina, Sennàquerib, Suíntila, Úlfila, Vítiza...

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, els mots que tenen la terminació -edre accepten la pronúncia com a plans o com a esdrúixols, si són esdrúixols duen accent gràfic: didodecaedre i didodecàedre, octaedre i octàedre

Interferències vocàliques

Moltes vegades es produeixen errades per la diferència entre castellà i català en l’ús de les vocals a/e i o/u d’algunes paraules.

– Català a / castellà e: afaitar, ambaixada, arravatar, assassí, avaluar, avantatge, avaria, banús, barbaresc, davall, davant, davantal, endavant, encomanar, latrina, majorana, maragda, ramat, rancor, sanefa, sarbatana, Sardenya, etc. i derivats.

– Català e / castellà a: albercoc, alcàsser, almogàver, ametista, ànec, assemblea, cànem, disfressar, ebenista, efeminat, emparar, Empordà, Empúries, enyorar, ermini, escàlem, espàrrec, espitllera, estella, estendard, estergir, Esteve, galàpet, gelea, genísser, javelina, Llàtzer, malenconia, màrfega, meravella, monestir, orfe, orgue, Piemont, polseguera, punxegut, ràfega, rave, resplendir, sergent, setí, sèver, sometent, tàlem, tàvec, temptejar, tràfec, treball, vernís, Xúquer, etc. i derivats.

– Català o / castellà u: aixovar, assortir, atordir, avorrir-se, bordell, botifarra, brúixola, calorós, capítol, cartolina, cíngol, coberteria, cobrir, colobra, complimentar, complir, cònsol, descobriment, embotit, escapolir, escopir, escrúpol, fonament, govern, hongarès, joglar, joventut, nodrir, pèndol, podrit, polir, rètol, retolar, rigorós, robí, roí, romanès, rossinyol, sofrir, sorgir, sospir, títol, tomba, tonyina, torró, triomf, etc.

– Català u / castellà o: bufetada, butlletí, butxaca, cuirassa, desmuntar, escullera, fòrum, muntanya, muntar, mussol, subornar, sufocar, supèrbia, suportar, tramuntana, turmell, turment

Interferències en l’ús de b/v

Farem atenció a aquells casos en què l’ús de les consonants b i v és diferent en català i castellà

– Català b / castellà v : automòbil, baró, berruga, basc, beina, bena, besllumar, berbena, biga, bivac, bolcar, calb, corb, corba, comboi, desimbolt, embenar, mòbil, rebentar, rebolcar, riba, treball, trobar. Àlaba, Biscaia, Nerbion

– Català v / castellà b: advocat, alcova, algaravia, almívar, aprovar, arravatar, arrova, avall, avanç, avarca, avet, avi, avorrir, canviar, cavalcar, cavall, cervell, covard, civada, envestir, escrivà, espavilar, esvelt, fava, govern, gravar, haver, javelina, llavi, núvol, pavelló, provar, proveta, raval, rave, rebava, rovell, savi, tàvec, taverna, tovera, travar, trèvol, vaixell, vernís, vogar, voltor. Còrdova, l’Havana, Vesuvi

Interferències en l’ús de la lletra h

Moltes paraules que en català duen h en castellà no en duen i a l’inrevés.

– Català amb h: ham, harmonia, hendecasíl·lab, hivern, hissar, hològraf, ahir, subhasta

– Català sense h: avui, orfe, orxata, os, ou, cacauet, coet, truà

Interferències en el gènere

Sovint es produeixen errades en fer masculines en català algunes paraules femenines i viceversa.

– Són femenins els mots acne, àgape, anàlisi, allau, amargor, àncora, aroma, calor, cercavila, dent, dolçor, fi (acabament), marató, olor, picor, por, pólvores, postres, resplendor, resta, sida, síndrome, suor, vall, verdor, xocolata.

– S ó n masculins: afores, avantatge, bacteris, batent, carrer, compte, corrent, costum, deute, dot, dubte, escafandre, espinacs, estratagema, front, interrogant, interviu, llegum, lleixiu, orde, pebre, pendent, senyal, tèrmits, titella.

Hi ha paraules que canvien de significat segons siguin de gènere masculí o femení: el pols / la pols, el son / la son, el canal / la canal, una editorial / un editorial, etc.

1 Digues en cada cas si es tracta d’un mot agut, pla o esdrúixol i, si cal, accentua’l.

reptil megalit alfil

dioptria etiop Tibet

missil tuareg quadriga

aerofagia textil omoplat

frigia isobara penumonia

vencer vertigen xenofob

interval libido zulu

estendard osmosi Helsinki

2 Escriu en cada cas la vocal que falta.

Af…itar, mon…stir, r…ncor, esc…pir, v…rnís, desc…brir, rèt…l, …valuar, b…fetada, …benista, esc…llera, am…tista, b…tifarra, …mbaixador, r…bí

3 Completa els buits amb b o v

– No sembla…a un jo…e espa…ilat sinó més a…iat un poc bàm…ol.

– Al mig de l’orquestra destaca…a la seva figura es… elta.

– L’actitud incí…ica d’aquells ciutadans es manifesta…a amb l’aparició de contenidors cremats o brutalment re…entats a cops de destral.

– Des d’aquella …iga suspesa en l’aire, obser…a…a la ciutat i en…ia…a missatges amb el mò…il.

4 Completa les oracions amb la forma masculina o femenina del determinant corresponent.

– Na Maria no podia posar-se … pólvores perquè li havia sortir … acne.

– Té … costum d’anar-se’n al llit abans que li entri …son.

– M’encanta contemplar … verdor d’… vall i … resplendor del cel.

– Si no t’acabes … espinacs no tastaràs el pastís que he fet per a … postres.

– Tenia … front ple de grans, … dents corcades i desprenia … olor de rata morta molt desagradable.

– Si vols eliminar … bacteris del vàter fes servir … lleixiu.

Operació món és un projecte educatiu d’Anaya per a Batxillerat.

En la realització d’aquest llibre han intervingut:

Equip d’edició: Àngels Romero i Màrius Sancho

Disseny, gràfics i cartografia: Patricia G. Serrano, Ander Irigoyen, Paz Franch, Miguel Ángel Castillejo, Miguel Ángel Díaz-Rullo, Miriam Arribas, José María Gil i Rosario Regaño.

Maquetació: Mila Olmo

Correcció: Àngels Romero

Edició gràfica: Rocío Álvarez

Fotografies: Arxiu Anaya (Balaguer, T.; Peñuela Py, E.), ACI (Louise Wateridge/ Pacific Press/ Alamy Live News, SOPA Images Limited/ Alamy, The History Collection/ Alamy), AGE fotostock (Bartolo Balarot/ easyFotostock, Hans Blossey/ Mauritius Images), ALBUM (EFE, Pilar Aymerich/ Album), iStock / Getty Images; 123RF i col·laboradors

Orientació Acadèmica i Professional: elaborada amb l’assessorament de la Fundación Bertelsmann. Coordinació: Juan José Juárez Calvo. Col·laboració com a expertes: Sara Lozano Santiago, Belén Pérez Castro i Pilar Vázquez Hernández.

Important:

Totes les activitats que es proposen han de realitzar-se en quaderns o en fulls solts; mai en el llibre.

Aquesta obra pot contenir enllaços a pàgines i llocs externs, que ANAYA no edita, controla, supervisa i/o manté, per la qual cosa ANAYA declina expressament qualsevol responsabilitat respecte de les esmentades pàgines i llocs.

©DEMO VALENCIANO

© GRUPO ANAYA, S.A., 2023 - C/ Valentín Beatro, 21 - 28037 Madrid.

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó, multes o ambdues ensems, ultra les indemnitzacions corresponents per danys i perjudicis, per a aquells qui reproduïssin, plagiassin, distribuïssin o comunicassin públicament, en tot o en part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà sense autorització prèvia.