Ulisses by Henry Whalley

Ulisses

James Joyce

Ulisses

Traducciรณ, comentaris i notes de Carles Llorach-Freixes

Primera edició: maig del 2018

Títol original: Ulysses (1922)

IBIC: FC ISBN: 978-84-948104-5-9 Dep. Legal: M-13489-2018 Maquetació i coberta : Gian Luca Luisi Motiu de la coberta: Retrat de James Joyce, Patrick Tuohy (1924) Impressió i producció gràfica: Gohegraf Imprès a Espanya

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, comprenent-hi la reprografia i el tractament informàtic, o la distribució d’exemplars mitjançant lloguer i préstec resten rigorosament prohibides sense l’autorització escrita de l’editor i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Unes paraules per comenรงar

¿Per què llegir l’Ulisses? El Cambridge Companion to Ulysses1 esmenta unes quantes sòlides raons per llegir l’Ulisses. Hi trobem la típica «perquè existeix», com si es tractés d’un pic elevat i ens convidés a escalar-lo. També ens argumenta que l’Ulisses és un monument de la literatura i de la cultura modernes occidentals, i que, per tant, tenim una mena d’obligació esteticomoral de llegir-lo. Una altra raó que esgrimeix és perquè és un repte a l’intel·lecte humà, cosa que no podem pas desdir, perquè la seva lectura no només exigeix temps2 sinó també estudi i meticulositat. Després presenta raons més «humanitàries», relatives a la «filosofia» que es desprèn del text, a la bondat dels personatges, als valors universals que se’n dedueixen, com en un intent de contradir la idea que l’Ulisses és un llibre pervers i obscè (en aquest cas algú podria dir: si no és pervers i obscè, ¿per què llegir-lo, doncs?). Tots aquests motius absolutament dignes poden arribar a empènyer algú a aquesta lectura, però, a parer meu, l’única raó per la qual 1. Seam Latham: Cambridge Companion to Ulysses. NY, 2014. Cambridge Universtity Press. 2. La lectura en veu alta que se’n fa a Dublín el Bloomsday, és a dir, cada 16 de juny, hauria de durar 18 hores perquè el relat s’inicia a les 8.00 i acaba a les 2.00 (tenint en compte que hi ha escenes que s’esdevenen simultàniament i d’altres que s’encavalquen). No obstant això, de dues edicions en àudio, una dóna 28 hores (Naxos Audiobooks, 2008) i una altra 40 (Recorded Books, 1995).

algú hauria de llegir l’Ulisses és la voluntat de voler-lo llegir, així de fàcil (o així de difícil). Vull dir, n’abordarà la lectura qui tingui la mateixa necessitat, paciència, constància i passió que l’autor va tenir per escriure’l i veure’l publicat. Només cal pensar que va dedicar més de set anys seguits de la seva vida, i de la vida de la seva família, a confegir-lo en unes circumstàncies no gaire encoratjadores, i solament amb el suport moral i material d’uns quants amics incondicionals, alguns dels quals, a més, van deixar de ser-ho en el transcurs d’aquests set anys. Gairebé podem dir que l’autor era l’únic que mantenia una fe infrangible en el que estava fent (fe que anava transmetent als seus seguidors i així anava preparant el terreny per a una crítica favorable). Qui vulgui llegir l’Ulisses és perquè manté aquesta fe invencible. I la fe de Joyce va ser posada a prova moltes vegades i de manera aclaparadora. Per començar no va tenir cap feina ben remunerada que li proporcionés una estabilitat econòmica que l’alliberés de les angoixes d’haver de mantenir-se a ell, la dona i els dos fills. Va dependre pràcticament sempre de la precària feina de fer classes d’anglès, en una acadèmia o a particulars, de les subvencions que els pocs que hi confiaven aconseguien d’institucions oficials, de les ajudes familiars i de les donacions, les més importants anònimes. Certament havia publicat, després d’anys de vicissituds, Dublinesos, quan tenia trenta-dos anys, i Retrat de l’artista adolescent quan en tenia trenta-quatre, però cap d’aquestes dues publicacions no li havia reportat beneficis econòmics dignes d’esment. A la precarietat econòmica de l’artista hi hem d’afegir la precarietat en l’estabilitat pròpia de tot exiliat. Als vint-i-dos anys va marxar de Dublín amb la intenció que fos per sempre, sense ni un ral a la butxaca i només amb la promesa d’una feina a la Berlitz School a Zuric, que va resultar que no existia; va haver de viure a Pula (l’actual Croàcia), després a Trieste, va passar un any a Roma traduint cartes comercials per a un banc, va tornar a Trieste, es va traslladar a Zuric, després a París; a més, també va canviar de residència no pas poc sovint dins de la mateixa ciutat: de mitjana es calcula que va moure mobles i família un cop l’any. Però, a part d’aquests problemes materials, Joyce patia de molt mala salut (sembla que a causa de la sífilis latent que va arrossegar tota 10

la vida) i de molts problemes de vista que va intentar pal·liar amb tota mena de remeis, alguns dels quals van agreujar-li encara més la situació (es va sotmetre a deu operacions d’ulls). Però ell va continuar amb la fe decidida en la seva obra, treballant en solitari, amb escasses comoditats i amb poques perspectives de futur. Crec que aquesta fidelitat al seu art, en una obra que tardaria anys a veure enllestida, que ell creia que constituiria una fita en la literatura universal, és l’únic que ens pot empènyer a començar i a acabar l’Ulisses. I amb tots els riscos que comporta, perquè, com va dir algú, hi pot haver tant d’esforç en un llibre ben escrit com en un de mal escrit. ¿Què trobarem a l’Ulisses que ens atragui com a lectors de literatura, o, senzillament, de novel·les? Realment és incert. El protagonista principal, en Leopold Bloom, es passa tot el dia deambulant per Dublín: després de preparar l’esmorzar, comenta algun detall amb la dona i, entre d’altres coses, surt a fer una mica de feina, va al museu i a la biblioteca, es banya als banys públics, compra un llibre en una paradeta, passa per la biblioteca i pel museu, dina, es masturba, visita una partera, va al Barri Xino, experimenta al·lucinacions i finalment torna a casa: és l’odissea de l’Ulisses modern que mira de regressar a la llar esquivant els tediosos esdeveniments d’un dia qualsevol. O bé podem considerar que tracta del tema de la paternitat: a en Bloom se li va morir el fill onze dies després de néixer i ara busca el seu autèntic fill, l’espiritual, que serà l’Stephen Dedalus (l’altre protagonista masculí), el qual també busca el seu pare espiritual (Ulisses i Telèmac a l’Odissea). O bé la fidelitat de Penèlope: aquí completament capgirada, perquè la Molly Bloom enganya en efecte el seu marit, i aquest, en lloc de mostrar-se gelós o de lluitar per ella, li aplana el terreny per a la cita amb l’amant. O bé el tema jueu: en Bloom és jueu i procedeix d’una generació d’immigrants, i aquesta condició es veu reflectida en el rebuig, la mofa o el desdeny dels seus conciutadans. O bé Irlanda i Dublín: la seva història i el seu urbanisme. O bé la música, la retòrica... i un bon grapat de temes més. No hi ha suspens ni intriga ni emocions (algú ha dit que el seu tret definitori era l’absència d’emocions), ni, a penes, argument. Potser a l’únic a què ens podem aferrar és a la construcció del llenguatge (Joyce 11

va dir que era capaç de fer —no dir— qualsevol cosa amb el llenguatge), a la forma i, en aquest cas, el text s’assemblaria més a la poesia que no pas a la prosa, i, per tant, l’enfocament de la lectura hauria de ser tot un altre. ¿Com llegir l’Ulisses? En la nostra traducció de l’Ulisses intentem que aquesta relació entre forma i fons pugui ser copsada al màxim. Però hem de dir que tota traducció és tan sols una aproximació: ens esforcem a dur el text original fins a la llengua d’arribada, però només aconseguim acostar-nos-hi. Alguns s’hi acosten des d’una banda (més literal), d’altres des d’una altra (més liberal); uns amb ajudes exteriors (notes, resums), d’altres amb el text nu. Recordem que les edicions originals de la novel·la dividien el text en només tres capítols (I: els tres episodis inicials; II: els dotze següents; III: els tres darrers) i que la separació entre els episodis era un mer espai en blanc, sense cap altra mena d’indicació o numeració... No invitava precisament a emprendre-la. Sigui com sigui, creiem que la lectura de l’Ulisses no es pot fer a pèl. És a dir, no podem pretendre, sense un bagatge previ, abordar la novel·la, com no es pot pretendre córrer una marató sense una preparació física i mental prèvia. Al començament hem dit que podia llegir l’Ulisses qui realment hi tingués fe; però això no exclou pas, al nostre entendre, la recerca d’ajuda o la preparació que proporciona un entrenament. Sempre hi haurà qui prefereixi entrar-hi sense influències prèvies o «prejudicis» amb la voluntat d’intentar «captar l’essència pura» del text. Res a dir: només que tal vegada és aquí on rau l’elevada taxa de decepcions i abandonaments. La idea d’aquesta edició és ajudar el lector en la seva comesa, millor dit, en el seu compromís amb la lectura, per mitjà de les presentacions a cada episodi, les notes a peu de pàgina i els esquemes proporcio12

nats pel mateix Joyce sobre l’estructura de l’obra. Però potser amb això no n’hi ha prou. Joyce ens diu que el gaudi de l’art és un acte estàtic: la contemplació; però nosaltres creiem que encara és millor contemplar l’obra amb l’acompanyament d’un bon aparell crític. No cal dir que a Internet hi ha un pou d’informacions sobre l’Ulisses, i que cada any apareix un estudiós o altre que publica un llibre o bé un article sobre el llibre, sobre Joyce o sobre el modernisme anglès, això sense comptar els congressos internacionals anuals que s’hi dediquen, les revistes trimestrals, les associacions... Joyce mateix va dir que l’Ulisses donaria feina a molts investigadors i durant molts anys, si se’n volien desentranyar tots els misteris. Però també, en fixar-se en el fill d’un «treballador» (és a dir no un acadèmic, intel·lectual o artista), va dir que hi veia un futur lector del seu Ulisses, la qual cosa ha donat peu a l’especulació de si l’Ulisses és per a tothom o només per a universitaris, intel·lectuals o elits de la cultura, o si bé, per al contrari, és literatura per al proletariat (sempre s’ha qualificat a Joyce de socialista). De fet, quan algú va afirmar que era un llibre classista, només a l’abast de les classes cultes, amb una bona preparació acadèmica, que s’havien pogut pagar els estudis, i, per tant, riques, ell va estranyar-se’n, perquè va dir que precisament a la seva novel·la no hi apareixia cap personatge que pogués considerar-se ric de debò. Però, tornant el tema que ens ocupa: diem que l’Ulisses no és per a tothom, només per a aquells que sentin la mateixa determinació que l’autor va sentir per escriure’l. Però, lamentablement, la preparació per a la seva lectura no és accessible a tothom, perquè la literatura (tant si es tracta de textos crítics com divulgatius) al voltant de l’Ulisses traduïda al català o al castellà és escassa. Ens cal un llibre com el Bloomsday de Harry Blamires,3 que, en una mena de resum o «prosificació» dels episodis, ens explica pàgina per pàgina el que va succeint en la novel·la i ens permet anar descobrint els motius, les connotacions i els simbolismes sense entrar en especulacions gratuïtes (especialitat de gran 3. Harry Blamires: The New Bloomsday Book: A guide through Ulysses. Londres, 1996. Routledge Press.

part de la «crítica especialitzada»); o bé l’Ulisses Annotated, de Gifford,4 imprescindible exhaustiva col·lecció de notes al text, o bé el llibre més personal i clàssic com és James Joyce and the Making of «Ulysses» de Franz Budgen,5 que va conèixer l’autor mentre estava redactant l’obra i amb el qual van anar comentant-ne els progressos i els entrebancs i que, per tant, ens permet endinsar-nos en la lectura d’una manera més propera. Evidentment, llegir l’Ulisses, o qualsevol altre text, havent de consultar a cada moment en un altre llibre el doble significat d’una paraula, una al·lusió, una referència, no és poca feina: no és lectura d’entreteniment i, en conseqüència, l’Ulisses no és un llibre d’una sola llegida; com a mínim en requereix dues: una per intentar copsar els matisos de tot el que s’hi diu mitjançant les notes i les lectures complementàries, i una altra per gaudir del que s’ha comprès. Podria ser que amb la mera sensibilitat per l’art i la literatura, algú pugui captar l’essència de l’Ulisses sense aquests ajuts i sentir que ha fruït de la lectura. Però estic convençut que també hi ha una bona part de públic per a qui entendre és gaudir, encara que la revelació li hagi estat proporcionada per altri, encara que el descobriment l’hagi fet amb ajuda.6 La nostra intenció en la present edició és aquesta: donar l’oportunitat, amb les notes a peu de pàgina i els comentaris, d’aconseguir una bona comprensió del text amb la qual després puguem reprendre una segona i tercera lectura per al gaudi, en aquesta mateixa edició, o en el text net de la traducció insuperable de Joaquim Mallafrè.7 4. Don Gifford & Robert J. Seidman: Ulysses Annotated: Revised and Expanded Edition: Notes for James Joyce’s «Ulysses». Berkeley, 2008. University of California Press. 5. Franz Budgen: James Joyce and the Making of «Ulysses». Londres, 1972. Oxford University Press. 6. No puc estar-me d’esmentar tres d’assajos que poden contribuir a aprofundir en la novel·la, sobretot perquè es tracta de belles edicions: -John Henry Raleigh: The Chronicle of Leopold and Molly Bloom. Berkeley, 1977. University of California Press. -Robert M. Adams. Surface and Symbol. The Consistence of James Joyce’s Ulysses. Nova York, 1962. Oxford University Press. -David Pierce: Reading Joyce. Londres, 2008. Routledge Press. 7. Joyce, James: Ulisses. Barcelona, 2004. Editorial Proa.

L’edició Joyce va començar a publicar els episodis de l’Ulisses serialitzats a les revistes Little Review (americana) i The Egoist (britànica); però, per problemes amb la censura, la serialització es va interrompre. Sigui com sigui, aquests episodis van ser profundament alterats quan es van incorporar al volum sencer. La primera edició8 va arribar el 1922, quan Joyce complia quaranta anys, i va ser una autèntica heroïcitat, perquè a causa dels problemes de censura als Estats Units i a la Gran Bretanya, Joyce no trobava cap editor que es volgués arriscar a publicar la seva novel·la. Finalment, Sylvia Beach, propietària de la llibreria parisenca Shakespeare & Co., es va oferir a publicar-la (a França no tenien problemes de censura), però la tasca d’edició i correcció va comportar muntanyes de feina: per començar l’impressor no sabia anglès i, en conseqüència, havia de procedir a col·locar el text lletra per lletra sense entendre el que confegia; però, potser el més greu era que Joyce, més que corregir les proves, el que feia en realitat era continuar escrivint-hi la novel·la al damunt, de tal manera que es calcula que una tercera part del text definitiu va ser-hi afegit a les galerades. L’impressor, després de veure’s obligat a fer córrer el text a cada nova revisió, va haver d’optar per omplir de text només una part de la pàgina per donar espai a possibles ampliacions. A això hi hem d’afegir els problemes de vista de Joyce, els quals endarrerien considerablement la feina. Al capdavall, gràcies a la paciència inesgotable de l’impressor, l’Ulisses va sortir a la llum..., però, naturalment, amb centenars d’errades. Una segona i una tercera edició (corregides) van donar tantes errades o més que la primera. A banda d’això, tan bon punt un exemplar arribava als Estats Units o a la Gran Bretanya, era confiscat. Paral·lelament, als Estats Units se’n va publicar una edició pirata (sense autorització de l’autor) i clandestina (el llibre 8. Totes les vicissituds d’aquesta edició i de les posteriors fins a aconseguir aixecar-ne definitivament la censura són narrades al llibre The Most Dangerous Book in the World, de Kevin Birmingham. Londres, 2015. Head of Zeus. Existeix edició en castellà: El libro más peligroso. James Joyce y la batalla por Ulises. Barcelona, 2016. Es Pop Ediciones.

estava prohibit per la censura) basada en part en els textos de la Little Review. Joyce, doncs, tenia tres fronts de lluita: les errades, la censura i l’edició no autoritzada. James Joyce va parar de corregir a la meitat de la tercera edició, la censura als Estats Units es va aixecar deu anys després de la primera edició i es va aconseguir aturar les edicions pirates. Finalment el 1932, Stuart Gilbert va confeccionar la primera edició que pot ser considerada la definitiva, o almenys l’edició a partir de la qual es van publicar les subsegüents. Però l’any 1984 l’edició de l’Ulisses va fer un altre gir. Walter Gabler en va publicar una edició crítica i una altra de sinòptica, però seguint un mètode completament heterodox per a la crítica textual americana: reconstruir el text a partir dels manuscrits i no a partir de la primera edició. El món acadèmic va celebrar la proesa i va considerar el text de 1984 com a definitiu, i tots els estudis crítics a partir d’aleshores la van tenir com a edició de referència; però, al cap de poc temps, el text i el mètode de Gabler van ser posats en qüestió, es va desfermar la polèmica i els hereus de Joyce va deixar de donar el vistiplau aquesta edició. No obstant això, és indiscutible la gran aportació de l’edició sinòptica als estudis joyceans, perquè s’hi mostra el procés de creació del text, les correccions i les ampliacions: una autèntica lliçó de creació literària. A partir d’aleshores, hi ha dues línies d’edició: la que segueix la del 32 i la que segueix la de 1984, considerades ambdues vàlides. La majoria de les que circulen a la xarxa virtual segueixen la de 1984. Nosaltres ens hem decantat pel text que segueix l’edició de 1932 i hem consultat la de 1984. No creiem que les disparitats entre les dues siguin cabdals per a la significació de l’obra i, a més, així contribuïm a la diversificació (la de Mallafrè segueix la del 84). Sigui com sigui, quan la disparitat ha semblat prou important, ho hem assenyalat. Una altra diferència de la nostra edició amb moltes de les actuals són les notes a peu de pàgina. La majoria d’edicions presenten el text tan «net» com els és possible, és a dir sense notes o, a tot estirar, amb enumeracions al marge i notes al final. Nosaltres ens hem decantat per acostar l’Ulisses al lector i facilitar-li’n la comprensió. Una petita presentació a cada episodi i els esquemes Gilbert i Linati que el mateix 16

Joyce va confeccionar per donar pistes de la seva raó creativa completen l’ajuda a la lectura. Les notes a peu de pàgina La nostra font principal de notes a peu de pàgina ha estat l’Ulisses Annotated, de Gifford, les quals s’han contrastat amb les notes de l’edició d’Alma Classics (Richmond, 2012), amb els diversos llocs web dedicats a Joyce i amb diverses enciclopèdies digitals. Les anotacions de la present edició segueixen tres criteris: Notes de traducció. Quan no hem trobat la manera de girar una expressió a la llengua d’arribada que incorporés tots els matisos i connotacions de la llengua de partida. No obstant això, en alguns casos en què s’ha trobat l’expressió justa, també hi ha anotació perquè es considera pertinent que els lectors coneguin el recorregut d’una llengua a l’altra. Notes referides a la història i cultura irlandeses. Hi ha detalls historicoculturals que són impossibles de transmetre a pesar d’haver aconseguit una bona equivalència lingüística. Aquí el traductor i l’editor decideixen quines notes són necessàries segons el públic potencial del llibre. Per exemple, en el cas que ens ocupa, la qüestió és saber quines al· lusions relacionades amb la religió catòlica han de ser anotades i quines no: com que Irlanda i les regions de parla catalana són declaradament catòliques, ¿cal determinada nota si sabem que en un futur no gaire llunyà, o potser ara mateix ja, aquests països es beneficiaran d’un espectre més ampli d’opcions religioses? Notes culturals generals. En aquest cas es podria optar clarament per deixar que el lector cerqués per ell mateix les referències, que avui dia fàcilment té a l’abast per mitjà dels aparells electrònics connectats permanentment a xarxes de dades, enciclopèdies, etc. No obstant això, moltes vegades hem considerat que, independentment que el lector pugui investigar pel seu compte, la petita ajuda d’una nota a mà contribueix a una lectura més fluïda. 17

Sigui com sigui, hem intentat reduir al màxim el nombre de notes; per això, en la suposició que el lector procedirà a una lectura lineal començant pel començament i prosseguint en successió contínua fins al final, quan una al·lusió o una referència ja han estat anotades, evitem repetir la nota, confiant en la seva memòria. D’altres vegades, potser es trobi a faltar una nota: en aquest cas senzillament és a causa del fet que l’aportació a la comprensió seria dubtosa o nul·la, o senzillament perquè els estudiosos encara no n’han tret l’entrellat. L’Ulisses és un text farcit de cites literàries. Les principals obres citades són el teatre de Shakespeare, especialment Hamlet. També La Divina Comèdia de Dante, i d’altres obres clàssiques i populars de l’època. Sempre que hem pogut, hem recorregut a traduccions existents: per a Hamlet hem utilitzat la versió de Magí Morera,9 i, per a la resta de Shakespeare i per a Dante, ens hem basat en les versions de Josep M. de Sagarra.10

9. Shakespeare: Hàmlet. Barcelona, 1964. Editorial Selecta. 10. Sagarra, Josep M.: Obres completes. Traduccions. Teatre de W. Shakespeare, vols. I, II i III. Barcelona, 1986. Editorial Selecta Catalònia. -Dante Alighieri: La Divina Comèdia. Barcelona, 1950. Editorial Alpha.

Ulisses

I TelemaquĂada

Episodi 1

A la versió que Joyce va publicar a la Little Review, aquest episodi portava per títol «Telèmac», i la primera part de la novel·la, que consta de tres capítols, o episodis, es titulava la telemaquíada. Als primers cants l’ Odissea, Telèmac, fill d’Ulisses, tip ja dels pretendents de la seva mare que creuen que Ulisses és mort, o bé a la guerra de Troia o bé pel camí de tornada, i que es volen casar amb ella, se’n va d’Ítaca a la recerca del seu pare o, almenys, de notícies seves. Aquest tema de la recerca del pare constitueix uns dels motius recurrents principals de tot el text. Ara bé, el coprotagonista Stephen Dedalus, que ja té un pare biològic, en Simon Dedalus, trobarà en el protagonista del relat, en Leopold Bloom, l’autèntic pare, i aquest trobarà en aquell el fill que li manca; d’això es desprèn la reflexió que el nostre pare (o el nostre fill) veritable no té per què ser el biològic: ser pare o fill d’algú és un afer del tot espiritual. Per això en el capítol hi ha referències al dogma catòlic de la consubstanciació del Pare i el Fill i als qui van debatre el tema als primers segles del cristianisme (Foci, Arri, Sibel·li...). L’Stephen Dedalus, llicenciat en lletres i professor d’història en una escola privada, que té ambicions literàries i que a la seva adolescència ha estat profundament religiós (vegeu l’anterior novel·la de Joyce, Retrat de l’artista adolescent), s’allotja, juntament amb en Buck Mulligan (un estudiant de medicina) i en Haines (haine vol dir «odi» en francès), anglès, llicenciat 23

en lletres a Oxford, a la torre Martello (construcció defensiva de l’època de les guerres napoleòniques), a la badia de Sandycove, prop de Dublín. La primera escena se situa aquí, al matí. En Buck s’afaita escarnint el ritu de la missa catòlica i l’Stephen s’ho mira indiferent. Després esmorzen amb en Haines, però no tenen llet per al te i s’han d’esperar que la lletera, una anciana, els la porti. Molts comentaristes han vist en aquesta vella la imatge de la deessa Atenea, que esperona Telèmac a buscar Ulisses. En aquesta mateixa relació amb el món grec trobem el mot «òmfal», melic; per als grecs el melic del món és l’oracle de Delfos; per als inquilins de la torre Martello, la mateixa torre. I de l’ Odissea també prové la identificació d’en Buck Mulligan (pel seu temperament, baladrer i bromista), amb el més fatxenda i fanfarró dels pretendents, Antínous; per tant, és també un usurpador, però aquí perquè no paga el lloguer i es queda amb la clau de la torre i, a més, manlleva constantment diners a l’Stephen. També s’introdueix el tema del nacionalisme irlandès i de la dominació d’Irlanda per part dels anglesos quan l’Stephen diu que se sent com un criat manat a la vegada per la corona britànica i l’Església catòlica. D’altra banda, en Haines, l’anglès, l’opressor d’Irlanda, és qui vol ara recuperar la llengua i el folklore irlandesos que segles de dominació britànica han reduït quasi a no-res: per a la Gran Bretanya, Irlanda és un mer element decoratiu, antropològic. I l’Stephen es vol alliberar de qualsevol domini, sigui polític, sigui de la tradició. Un altre tema recurrent és Hamlet, i no solament perquè es considera que és l’obra cabdal de la literatura anglesa, sinó perquè l’Stephen s’identifica també amb aquest personatge per les relacions paternofilials que suggereix i per la seva falta de decisió a l’hora d’emprendre el seu camí com a home lliure i com a poeta.

Solemne, el molsut Buck Mulligan va sortir del forat de l’escala duent un bol d’escuma amb un mirall i una navalla d’afaitar creuats al damunt. L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera pel darrere, que duia descordada.1 Va alçar el bol i va salmodiar: —Introibo ad altare Dei...2 Es va aturar, va mirar cap a la fosca escala de cargol i va cridar amb veu grollera: —Puja, Clintx! Vinga, puja, jesuïta espantós! Amb pas cerimoniós va avançar i es va enfilar al pedrís circular. Va girar-se i, amb posat greu, va fer tres benediccions: a la torre, al paisatge que l’envoltava i als turons que es desvetllaven. Aleshores, en adonar-se de l’Stephen Dedalus, li va fer una reverència i va dibuixar unes quantes creus a l’aire mentre gargaritzava i remenava el cap. L’Stephen Dedalus, molest i adormit, va repenjar els braços al capdamunt de l’escala i va 1. És la imatge de la casulla del capellà aixecada pel darrere per dos escolans. La burla a la missa és completa si suposem que en Mulligan anava despullat sota la bata. 2. «Pujo a l’altar de Déu», en llatí. Tot el capítol està ple de referències burlesques a la celebració de la missa (que aleshores es feia en llatí) i a d’altres ritus catòlics. Irlanda, que en aquella època encara no estava constituïda en un estat independent, era profundament catòlica, mentre que Gran Bretanya era anglicana.

esguardar amb fredor aquella llarga cara de cavall que es balancejava, feia sorolls guturals i el beneïa i aquells cabells esclarissats però sense tonsura, amb blens de color roure clar. En Buck Mulligan va espiar un instant sota el mirall i va tornar a tapar el bol amb prestesa. —En formació, ar! —va manar, contundent. I va afegir, en to predicaire: —Perquè això, estimats germans, és el veritable Eucaristo: el cos i la sang de Cristo. Música lenta, sisplau. Tanquin els ulls, cavallers. Un moment. Tenim un problemet amb aquests corpuscles blancs.3 Silenci, tothom. Va mirar de reüll cap enlaire i va deixar anar un llarg i lent xiulet d’avís; tot seguit va quedar-se immòbil durant uns instants amb atenció arravatada; la seva dentadura blanca i arrenglerada va brillar, aquí i allà, amb tons daurats. Chrysostomos.4 Dos forts xiulets aguts hi van respondre esquerdant la calma. —Gràcies minyó —va fer vivament—. Això anirà de primera. ¿Oi que tallaràs el corrent? Va saltar del pedrís circular i, tot recollint-se els faldons voleiants de la bata, va mirar amb posat greu l’Stephen, que l’estava observant. Aquella molsuda cara ombrívola i aquella sorruda mandíbula oval li va recordar un prelat, un protector de les arts de l’edat mitjana. Un agradable somriure va esqueixar-li calladament els llavis. —Quina conya —va dir alegrement—, el teu nom absurd, del grec antic. Va apuntar-lo amb el dit fent una broma amistosa i es va acostar al parapet, rient tot sol. L’Stephen va acabar de pujar l’escala, el va seguir cansadament un tros i es va asseure a la punta del pedrís circular, des d’on va observar com repenjava el mirall en el parapet, enfonsava la brotxa dins el bol i s’ensabonava galtes i coll. 3. Es refereix a les bombolles de l’escuma, que s’imagina que són hòsties. 4. En Mulligan porta fundes d’or en algunes dents, i això du l’Stephen a pensar en sant Joan Crisòstom, «el de la boca d’or». És el primer exemple del monòleg interior que anirà impregnant el text al llarg de tot l’Ulisses.

L’alegre veu d’en Buck Mulligan va prosseguir: —El meu nom també és absurd: Malachi5 Mulligan, dos dàctils. Però té un so hel·lènic, ¿no? Àgil i alegre com un cabrit.6 Hem d’anar a Atenes. ¿Vindràs si puc fer que la tieta m’esquitxi vint lliures? Va deixar la brotxa de banda i, rient amb delit, va exclamar: —¿Vindrà? El jesuïta que no pita. Va deixar de fer broma i va començar a afaitar-se amb cura. —Digue’m, Mulligan —va fer l’Stephen en veu baixa. —¿Sí, estimat? —¿Quant de temps es quedarà en Haines a la torre? En Buck Mulligan va ensenyar una galta afaitada per damunt de l’espatlla dreta. —Ospa, ¿oi que és empipador? —va fer obertament. Un saxó pesadíssim. Creu que no ets un cavaller. Ospa, aquests collons d’anglesos! Rebentaran de diners i d’indigestió. Perquè ve d’Oxford. Però, ¿saps, Dedalus?, tu sí que tens l’autèntic estil d’Oxford. No t’atraparà mai. Oh, però el nom que tinc per tu és millor: Clintx, el navalla. Es va afaitar amb cautela la barbeta. —S’ha passat tota la nit baladrejant no sé què d’una pantera negra —va explicar l’Stephen—. ¿On té la pistolera? —Quin tocat de l’ala més penós! —va fer en Mulligan—. ¿Estaves cagat? —N’estava —va contestar l’Stephen amb energia i cada vegada més por—. Allà dins, a les fosques, amb un paio que no conec i que crida i gemega no sé què de disparar a una pantera negra... Tu has salvat gent d’ofegar-se. Jo no sóc un heroi, però. Si ell es queda, jo me’n vaig. En Buck Mulligan va mirar-se l’escuma de la navalla amb les celles arrufades. Va baixar d’un salt d’allà on estava enfilat i, ràpidament, va posar-se a butxaquejar pels pantalons. 5. «Malachi», que es pronuncia «Màlaki», en anglès és Malaquies, un dels grans profetes de l’Antic Testament. 6. En Mulligan es diu Malachi de nom de pila i Buck de renom. Buck en anglès vol dir mascle de l’isard, del cérvol o de la llebre.

—Merda! —va fer amb veu ronca. Va anar fins al pedrís circular i, enfonsant una mà a la butxaca superior de l’Stephen, va dir: —¿Em faria el favor de prestar-me el parrac dels mocs per fregar la navalla? L’Stephen va deixar que li estirés de la butxaca el mocador brut i arrugat per una punta i el sostingués en l’aire. En Buck Mulligan va fregar la navalla pulcrament. Tot seguit, contemplant el mocador d’un costat i de l’altre, va fer: —El parrac dels mocs del bard! Un nou color artístic pels nostres poetes irlandesos: verd-moc. ¿Oi que quasi es tasta? Va pujar altre cop al parapet i va observar la badia de Dublín amb els cabells de color roure clar lleument agitats. —Redéu! —va fer amb veu baixa—. ¿No és el mar allò que l’Algy7 anomena una gran mare amorosa? El mar verd-moc. El mar arronsascrots. Epi oinopa ponton.8 Ah, Dedalus, els grecs! Te n’he d’ensenyar. Els has de llegir en l’original. Thalatta! Thalatta! 9 És la nostra gran mare amorosa. Vine a veure-ho. L’Stephen es va aixecar i es va acostar al parapet. S’hi va repenjar i va mirar l’aigua i el vapor del correu que sortia per l’embocadura del port de Kingstown.10 —La nostra mare poderosa!11 —va fer en Buck Mulligan. Va girar bruscament els escrutadors ulls grisos del mar cap a la cara de l’Stephen. —La tieta es pensa que vas matar la teva mare —va dir—. Per això no vol que tingui res a veure amb tu. —La va matar algú —va fer l’Stephen, lúgubre. 7. Es refereix al poeta Algernon Swinburne (1837-1909). I el poema és The Triumph of Time, «El triomf del temps». 8. En grec, «a la mar vinosa»; «vinosa» és l’epítet que s’usa a l’Odissea. 9. En grec, «El mar! El mar!». 10. Port de Dublín, anomenat ara Dun Laoghaire. 11. Expressió encunyada per George A. Russell (1875-1935), poeta irlandès, per descriure la terra al poema The One Consecrated, «El qui és consagrat».

—Podies haver-te agenollat, collons, Clintx, si t’ho demanava ta mare moribunda —va fer en Buck Mulligan—. Sóc tan hiperbori12 com tu. Però pensa en ta mare, quan amb el seu darrer alè et suplicava que t’agenollessis a la seva vora i preguessis per ella. I t’hi vas negar. Hi ha un no sé què de sinistre en tu... Va interrompre’s i va tornar a ensabonar-se lleugerament l’altra galta. Un somriure de tolerància va ondular-li els llavis. —Però quin comediant més encantador! —va murmurar per a si mateix—. Clintx, el més encantador de tots els comediants! S’afaitava amb tirades regulars i amb molt de compte, en silenci, seriós. L’Stephen, amb un colze repenjat al granit rugós, va aguantar-se el front amb la palma de la mà i va contemplar la vora esfilagarsada de la màniga d’un negre ja lluent. Dolor, un dolor que encara no era el de l’amor, li roïa el cor. La mare se li havia aparegut sigil·losament en un somni després de morta, amb el cos demacrat enfundat en una mortalla grisa, baldera, que desprenia una olor de cera i palissandre, i l’alè, callat i ressentit, que des de dalt li havia tirat a la cara, feia una lleu olor de cendra molla. Més enllà del puny gastat de la màniga veia el mar, saludat com una gran mare amorosa per la veu ben alimentada que tenia a la vora. El cercle que formaven la badia i el cel envoltava una massa líquida de verd apagat. Al costat del seu llit de mort hi havia hagut un bol de porcellana blanca amb la fel verda i viscosa que s’havia arrancat del fetge podrit amb sonors i raucs atacs de vòmit. En Buck Mulligan va tornar a netejar la navalla. —Ah, pobre gossot! —va dir amb veu amable—. T’haig de procurar una camisa i uns quants mocadors. ¿Què tal les calces de segona mà? —Van prou bé —va respondre l’Stephen. En Buck Mulligan va atacar el clot de sobre la barbeta. —Quina conya —va dir amb aire satisfet—. S’hauria de dir de segona cama. Déu sabrà quin coi de sifilític ronyós les va llençar. Ara en tinc unes de molt boniques, de calces, de mil ratlles, grises. Faries 12. Fa referència a l’adjectiu emprat per Nietzsche per descriure el «superhome», l’home que no se sotmet a les febleses humanes propiciades pel cristianisme.

molta patxoca. No faig broma, Clintx. Tens una pinta estupenda quan vas mudat. —Gràcies —va fer l’Stephen—, però no em puc posar uns pantalons grisos.13 —No se’ls pot posar —va dir en Buck Mulligan a la seva cara al mirall—. Les formes són les formes. Mata la mare, però no es pot posar uns pantalons grisos. Va plegar la navalla d’afaitar amb precisió i, amb les puntes dels dits, es va toquejar la pell llisa. L’Stephen va apartar la vista del mar i la va dirigir a la molsuda cara d’inquiets ulls de color blau fum. —Aquell paio amb qui estava ahir a la nit al Ship14 —va explicar en Buck Mulligan— diu que tens la p.g.d. És allà dalt, a Dottyville,15 amb en Connolly Norman.16 Paràlisi general de la demència!17 Amb el mirall va traçar un semicercle a l’aire per escampar la notícia a la claror del sol que, radiant ara, il·luminava el mar. Els afaitats llavis ondulats van riure mostrant les vores de les seves dents lluents. La rialla va sacsejar tot aquell tronc forçut i compacte. —Mira’t —va fer—, mira’t, bard espantós! L’ Stephen es va inclinar i va observar el mirall que en Buck li aguantava, partit per una esquerda torta, amb els pèls de punta. Com ell i els altres em veuen. ¿Qui m’ha triat aquesta cara? Aquest gossot que cal espollar. També m’ho pregunta. —L’he arreplegat al quarto de la minyona —va dir en Buck Mulligan—. Li escau la mar de bé. La tieta sempre busca minyones lletges per en Malachi. No permeteu que caigui en la temptació. I es diu Úrsula.18 13. Recordem que el color de la roba de dol per als catòlics és el negre. 14. Bar a Lower Abbey Street, prop del riu Liffey, a la zona nord-est de Dublín. 15. Malnom per a l’hospital per a malalts mentals (en aquell temps «manicomi») de Dublín, el Richomond Lunatic Asylum. 16. Supervisor del Lunatic Asylum. 17. Eufemisme per a la fase avançada de la sífilis que afecta el sistema nerviós. 18. Santa del segle xiii associada a la castedat.

Va tornar a riure i va apartar el mirall dels ulls escrutadors de l’Stephen. —La ràbia d’en Caliban en no veure’s la cara al mirall19 —va fer—. Si Wilde fos viu per veure-ho! Enretirant-se i assenyalant, l’Stephen va fer amb amargor: —És el símbol de l’art irlandès: el mirall esquerdat d’una criada.20 En Buck Mulligan va agafar de sobte l’Stephen de bracet i va endur-se’l a donar voltes per la torre, mentre el mirall i la navalla dringaven a la butxaca on els havia ficat. —No està bé que em rigui de tu, ¿oi, Clintx? —va dir-li amablement—. Déu sap que vals molt més que qualsevol d’ells. Estocada parada altre cop. Tem la llanceta del meu art com jo temo la del seu.21 El fred acer de la ploma. —El mirall esquerdat d’una criada! Explica-ho al bouxfordià d’aquí sota i manlleva-li una guinea. Rebenta de diners i opina que no ets un cavaller. El seu vell es va fer d’or venent jalapa als zulús o amb una o altra punyetera enganyifa. Ospa, Clintx, només que treballéssim junts podríem fer alguna cosa per aquesta illa. Hel·lenitzar-la, per exemple. El braç d’en Cranly.22 El seu braç. —I pensar que hagis d’anar a pidolar a aquests porcs! Sóc l’únic que sap el que ets. ¿Per què no confies més en mi? ¿Què tens en contra meu? ¿És en Haines? Si torna a fer qualsevol soroll per aquí, faré venir en Seymour i li clavarem una allisada pitjor de la que li van clavar a en Clive Kempthorpe. Crits de veus joves i adinerades a l’habitació d’en Clive Kempthorpe. Rostres pàl·lids: es pixen de tant riure, agafats els uns amb els altres. Oh, em moro! Dóna-li la notícia amb delicadesa, Aubrey! Em moro! Amb 19. Paràfrasi d’un vers del poema que encapçala El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde. Recordem que Caliban és el monstre de La tempestat de Shakespeare. 20. També paràfrasi d’un moment de l’assaig La decadència de la mentida, de Wilde. 21. En Mulligan és estudiant de (l’art de la) medicina. 22. En Cranly era l’amic de l’Stephen a l’anterior novel·la de Joyce, Retrat de l’artista adolescent.

tires de la camisa esparracada clava xurriacades a l’aire i salta i brinca al voltant de la taula, amb els pantalons abaixats fins als turmells, empaitat per l’Ades del Magdalen23 amb unes tisores de sastre. Una espantada cara de vaca empastifada amb melmelada de taronja. No em tragueu els pantalons! Pareu ja de marejar-me! Crits que surten per la finestra oberta sobresalten el claustre al vespre. Un jardiner sord, amb davantal, amb la màscara de la cara d’en Matthew Arnold24 empeny la segadora per la gespa ombrívola observant atentament el ball de les fulles d’herba tallades.25 Per nosaltres mateixos...,26 nou paganisme...,27 òmfalos.28 —Deixa que es quedi —va dir l’Stephen—. No fa cap mal, excepte de nits. —Llavors, ¿què passa? —va preguntar en Buck Mulligan amb impaciència—. Escup-ho. Jo sóc sincer amb tu. ¿Què tens en contra meu ara? Van parar-se i van quedar-se mirant el promontori esmussat de Bray Head que sorgia de l’aigua com el morro d’una balena adormida. L’Stephen va alliberar el seu braç amb calma. —¿Vols que t’ho digui? —va fer. —Sí, ¿què passa? —va contestar en Buck Mulligan—. No recordo pas res. Va mirar fixament els ulls de l’Stephen en dir-ho. Un alè de vent va creuar-li el front, esborrifant-li lleugerament els cabells i desvetllant-li llampecs d’inquietud a les ninetes. L’Stephen, entristit per la seva pròpia veu, va explicar: 23. Magdalen College, a Oxford. 24. Matthew Arnold (1822-1888), poeta i crític literari. 25. Els monòlegs interiors de l’Stephen es van fent cada vegada més llargs i més sovintejats. Aquí recorda el seu pas per la universitat amb els companys anglesos («rostres pàl·lids») i les gresques dels estudiants. 26. Brindis narcisista dels estudiants d’Oxford. Però també, el nom de Sinn Féin, partit nacionalista irlandès, significa «nosaltres mateixos». 27. Eslògan dels estetes del canvi de segle: Wilde, Swinburne... 28. En grec «melic» o també centre absolut. Una pedra amb aquest nom es trobava a l’oracle de Delfos i representava el melic del món.

—¿Recordes el primer dia que vaig venir a casa teva després de la mort de la meva mare? En Buck Mulligan va arrufar el front ràpidament i va respondre: —¿Què? ¿On? No recordo res. Només recordo idees i sensacions. ¿Per què? En nom de Déu, ¿què va passar? —Estaves fent el te —va prosseguir l’Stephen—, i jo vaig sortir al replà a buscar més aigua calenta. La teva mare i una visita van sortir de la saleta. Et va preguntar qui hi havia a la teva habitació. —¿Sí? —va fer en Buck Mulligan—. ¿I què hi vaig respondre? Ho he oblidat. —Vas respondre —va continuar l’Stephen—: «Ah, només és en Dedalus, que se li ha mort la mare d’una manera bestial». Un rubor que el va fer semblar més jove i més atractiu va recobrir les galtes d’en Buck Mulligan. —¿Això vaig dir? —va preguntar—. ¿I bé? ¿Quin mal hi ha? Nerviós, va mirar de desempallegar-se d’aquell reprotxe. —¿I què és la mort —va demanar—, la de la teva mare, la teva mateixa o la meva? Només has vist morir la teva mare. Jo cada dia veig com la palmen al Mater i al Richmond i com els tallen a tires a la sala de disseccions. És una cosa bestial, i res més. Senzillament, no té cap importància. No et vas voler agenollar al seu llit de mort quan t’ho va demanar. ¿Per què? Perquè tens aquest cony de veta jesuítica dintre teu, només que la tens injectada al revés. Per mi és tot una broma bestial. Els lòbuls cerebrals li han deixat de funcionar. Crida el doctor sir Peter Teazle29 i cull floretes a la vànova. Segueix-li la veta fins que tot s’acabi. Li vas negar l’últim prec abans de morir i ara t’empipes amb mi perquè no moquejo com una ploranera a sou de la funerària Lalouette. Ximpleries! ¿I què si ho vaig dir? No volia ofendre la memòria de la teva mare. A mesura que havia anat parlant, s’havia anat envalentint. L’Stephen, protegint les ferides obertes que les paraules d’en Buck Mulligan li havien fet al cor, va dir, amb molta fredor: —No parlo d’una ofensa a la meva mare. 29. Personatge de l’obra de teatre The School for Scandal, «L’escola de l’escàndol» (1777), de Richard Sheridan, comèdia d’embolics.