La Silva i el Rescat del Bosc Idea original Enric Sala Serra Edició Mancomunitat Intermunicipal del Cardener Il·lustracions Esther Izquierdo Valera Maquetació Cristina Muñoz Idoate | www.idoate.com Dipòsit legal XXX XXXX
A la Sílvia, el bosc que em coneix més i on cada dia hi aprenc una nova lliçó.
La Silva i el Rescat del Bosc
Aquesta és una història escrita lletra a lletra, paraula a paraula, frase a frase, de com es va formant el bosc fulla a fulla, branqueta a branqueta, arbre a arbre... No gaire lluny d’aquí, prop d’allà on s’amaga el sol per descansar durant la nit, hi havia un bosc, no gaire gran però tampoc no gaire xic, que de dia prenia el sol i de nit mirava com els estels feien companyia a la rodona lluna. No fa gaire temps que tot això passava, però potser aviat ja en farà massa. Per això, la història de la Silva i el bosc de ribera és tan important.
La Silva vivia prop del bosc, al costat del riu on es banyava cada estiu. Duia els cabells llargs i els tenia de color castany, com la tardor. Portava els pantalons curts i tallats, sempre a punt per saltar a l’aigua, com fan les granotes verdes. I un cop dins, nedava amb els peixos: bagres, barbs i carpes, al costat dels còdols que sempre van baixant, fins a sortir a l’altra riba, on els pollets d’ànec aprenien a nedar.
Però vet aquí que un dia, quan la noieta va sortir de casa per anar a jugar amb els seus amics, va veure que a l’altra riba del riu hi havia uns homes amb unes màquines enormes i sorolloses que destrossaven el bosc. Tallaven els àlbers, els freixes i els plataners, i també espantaven els animals. A més a més, netejaven les màquines al riu, i hi tiraven tota la brossa, l’oli, la benzina, els plàstics i les llaunes. Per això, com que l’aigua s’havia embrutat, els barbs i les carpes van haver de marxar-ne.
Mentre les mares ànegues intentaven que les màquines no els fessin mal, els aneguets s’amagaven sota un àlber vell i majestuós, l’únic que havia quedat a la riba del riu. ─Què passa, conill de bosc? ─digué l’ànec collverd. ─No m’ho puc creure, estan tallant els nostres arbres! ─va dir el conill de bosc. ─I també contaminen l’aigua! ─respongué la granota verda.
La Silva estava molt esverada i preocupada, se sentia rabiosa per tot el que succeïa. Tenia molt clar que aquella situació no podia continuar. Calia ajudar els peixos, les granotes i a tots els habitants del bosc. Però, com podia fer saber a tothom el que passava? Havia d’esperar els seus pares per anar al poble, perquè el riu estava tan brut i feia tanta pudor que no el podia travessar. No tenia altre remei que seure, pensar i tenir paciència. Només un miracle els podia salvar! ─Com puc arribar a l’altra riba del riu? ─digué la Silva. ─No s’hi pot nedar, l’aigua està massa bruta ─li contestà el barb. En aquell moment aparegué la guilla amb una de les seves grans idees.
─Ja ho sé, hi has d’anar volant! Però només hi ha un ocell que t’hi pot portar. ─Ah, sí? I quin és? ─preguntà la Silva.
Justament llavors, el gran senyor Bernat Pescaire va aparèixer volant i va cobrir la Silva amb la seva gran ombra. La va mirar i li va dir: ─Escolta! Enfila’t a sobre meu i et duré fins al poble perquè avisis a tots els teus amics i amigues i ens pugueu venir a ajudar.
Els nens i les nenes, que jugaven tranquil·lament a la plaça del poble, van quedar bocabadats en veure arribar volant el gran senyor Bernat Pescaire. ─Mireu al cel! ─va dir el Pau. ─Quin ocell més gran! ─exclamà la Roser. ─A sobre hi ve la Silva! ─va dir l’Ot. ─Silva, ens han despertat les màquines de talar! ─van exclamar tots alhora.
Llavors la Silva, de manera decidida, va dir-los: ─Això no pot ser! Hem d’aturar aquesta catàstrofe! Com que era estiu, tots els nens i les nenes del poble estaven de vacances, i aprofitant que els treballadors dinaven, van fer una rotllana i van envoltar tota la maquinària. Els treballadors, veient que totes les nenes i els nens lluitaven per aquell petit i magnífic bosc, no van saber què fer. Van decidir aturar la tala i avisar l’amo de les màquines, el senyor Rull.
Aquest va arribar de seguida, i volia continuar la feina. Però, aleshores, ja havien arribat els pares dels infants i li van plantar cara tot dient-li: ─El riu és de tothom, tots l’hem de respectar i n’hem de poder gaudir. ─Tinc tots els permisos d’obra, mireu aquests documents! ─digué el senyor Rull. ─No pot ser que destrueixis tot el bosc i ningú no et digui res! ─exclamà la mare de l’Ot. ─Aboqueu olis, plàstics i llaunes al riu, això el contamina i està prohibit, no és una qüestió de permisos! ─hi afegí el pare de la Maria.
Tots els vilatans, l’alcalde i l’amo de les màquines van reunir-se a la plaça i, després de molt deliberar i parlar, van arribar a la conclusió que calia conservar el bosc tal com estava.
Els habitants del poble, amb la Silva al capdavant, van recollir la brossa del bosc de ribera i van netejar el riu. D’aquesta manera, les carpes, els barbs i les bagres van poder tornar-hi i, també, els bernats pescaires i els ànecs collverd, que ara ja havien après a nedar.
Les nenes i els nens hi van plantar freixes, àlbers, salzes, joncs i canyís, i a la primavera tot va rebrotar de nou. Ara l’aigua era neta, però no només la Silva s’hi banyava, tots els nens i les nenes s’hi remullaven, i sempre tenien ganes d’explorar el desconegut però valent bosc de ribera. I vet aquí un ànec, vet aquí un bernat, aquest conte s’ha esfumat!
Els rius porten l'aigua al bosc, que és qui dóna la vida a plantes i animals. Com a societat hem de cuidar-los perquè la nostra vida també depèn d'ells.