Crit Sumari: 2 El Banc del Temps. A. Vega
2 La dignitat de la persona. M. Carme Gomà.
3 La Jornada Mundial per al treball digne. GOAC
4 La vaga de la Camy-
Nestlé de l’any 1969: la JOC i l’Esperança. A. Comellas.
5 Miquel Àngel Jiméne,z un
nou diaca al bisbat. M. A. Jiménez.
6 Des de Rio. Raimon Carbonell.
7 La vaga general unitària d’ensenyament. Ll. Mascaray.
7 Propostes d’espiritualitat en temps de crisi. M. Solé.
8 Se palpa la acción del Espíritu. R. Vega.
9 Conversa amb Pascual
Piles. “L’ètica és un treball de discernir”. J.M. Domingo, M. Solé, R. Vega.
11 Hort urbà? Hort humà!. 12 Inaugurada la llar
d’acollida Madalena Bonamich. X. Aymerich.
Número
11
any 5 febrer 2014
Solidari
Butlletí periòdic de l’Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu
Espelmes i cançons Visitàvem la ciutat de Leipzig i el guia que ens acompanyava ens portà fins a l’església de Sant Nicolau, una de les més antigues de la ciutat i ens explicà històries del lloc, històries antigues i contemporànies. Entre les antigues, que allà també hi havia intervingut com a mestre de capella el gran Joan Sebastià Bach i s’hi havien tocat per primera vegada obres tan extraordinàries com l’Oratori de Nadal o la Passió segons Sant Joan. Quan som en un lloc així, sembla que l’alè dels antics mestres vingui encara a impressionar la nostra ànima. Però no va ser una història antiga, sinó una de contemporània la que ens va cridar molt l’atenció i ens va deixar una petjada fonda en el nostre ànim. Ens van explicar que a finals dels anys vuitanta del segle passat i, especialment el 1989, els mesos que precediren la caiguda del Mur de Berlín, un dia a la setmana, en aquesta església s’hi reunia gent i sobretot joves i en nombre creixent, per escoltar textos bíblics i reflexions sobre els drets humans. Després de cada sessió, en finalitzar, la trobada s’allargava amb cants i himnes religiosos. El nombre creixé tant que ja no hi cabien a dins i la cosa s’allargà pels carrers del voltant. La policia del règim estava tensa i atenta, la multitud encenia espelmes i cantava, i cada setmana eren més els qui s’afegien a aquesta acció simbòlica que era nogensmenys que un senyal de vida i esperança enmig d’un sistema polític dictatorial. I el guia que ens ho explicava, ell mateix havia participat en aquestes accions, ens reportava el comentari i el desconcert dels caps policials i dels serveis de control de la dissidència, que es veien desbordats per les concentracions populars: “ho tenim tot previst, contra qualsevol acció de protesta, contra tot argument, però... què voleu que fem contra espelmes i cançons !?” Al cap de pocs mesos, el novembre del 1989, aviat farà vint-i-cinc anys, el mur de Berlín fou superat per la voluntat popular. Les espelmes i les cançons són un signe molt feble, però tenen un gran poder; un any més, pel Nadal que acabem de deixar, els cristians hem reviscut alguns d’aquests signes febles i forts alhora: la petita llum de Betlem d’un infant nascut fora vila, de pares forasters; la vacil·lant llum d’un estel que guiava uns mags que caminaven i cercaven de lluny; el remoreig d’un cant d’àngels que desvetllava uns pastors que vivien al ras... Tot plegat podrien semblar senyals d’altre temps, històries caduques poc útils per encarar els grans problemes del món d’avui, però sabem que no és així, que contra tot pronòstic, aquests fets continuen tenint una força decisiva per inspirar la vida i l’acció de milions d’homes i dones de bona voluntat. I contra els qui pensen que ho tenen tot previst, contra els amos del món i dels capitals financers, dels pisos desocupats i de les feines precàries, de les retallades en educació i salut i serveis socials mentre es manté i creix la despesa militar, contra els qui no volen ni sentir la veu dels pobles i nacions que reclamen justícia i llibertat, contra això hi ha moltes “espelmes i cançons”, hi ha el compromís i l’acció solidària i desconeguda de moltíssims, que a ulls del món semblaran poca cosa i potser semblaran un fracàs, però que de fons, no podran aturar i al final aquest mur i molts d’altres s’esfondraran. No sabem ben bé ni quan ni com, però s’acomplirà allò que Jesús decididament anuncià: Feliços els humils: ells posseiran la terra ! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà. JMD
2
El Banc del Temps Una hora de cuina, una hora d’italià, una hora de muntatge de mobles Ikea, una hora d’introducció a la informàtica. Són molts els serveis que ja intercanvien els socis i sòcies del Banc del Temps. A la seu de la Fundació Marianao, funciona des del maig del 2012 el Banc del Temps a Sant Boi. El Banc del Temps és un instrument de desenvolupament comunitari i cohesió social, a partir d’un sistema d’intercanvi de serveis i habilitats. La unitat d’intercanvi és l’hora, i té el mateix valor una hora d’una classe d’informàtica, que una hora de bricolatge. Un Banc del Temps no és solament un sistema d’intercanvi pel qual els socis i sòcies poder oferir o demandar serveis o activitats sense que hi intervinguin els diners. És també una demostració que és possible construir xarxes de suport mutu i sistemes alternatius per tal d’afrontar les necessitats quotidianes, més enllà de la riquesa monetària que es posseeixi individualment.
Un Banc del Temps genera vincles entre les persones i lluita contra l’individualisme i l’aïllament imperant en la nostra societat. És un sistema de creació de teixit social als nostres barris, fomentant la relació entre veïns. El Banc del Temps aprofita els coneixements i habilitats de persones i grups no suficientment valorats en el mercat de treball, com ara jubilats, mestresses de casa, estudiants,... Pot cobrir necessitats des de la base de la reciprocitat, i no des d’una vessant caritativa; reconeixent i valorant la dignitat i habilitats de cada persona. En definitiva , millora la qualitat de vida de les persones que pertanyen a aquesta comunitat; l’intercanvi fomenta el creixement personal, l’estímul de la creativitat i l’augment de l’autoestima de cadascun dels socis i sòcies. Si alguna persona estigués interessada a formar-ne part, ens trobareu tots els dijous de 17 a 19h a la
Fundació Marianao (C/ Girona, 30. Tel.93 6303062. bancdeltemps@marianao.net) Anna Vega Fundació Marianao
La dignitat de la persona Aquest és l’anunciat de la prioritat d’aquest curs a l’ACO (Acció Catòlica Obrera) coincidint amb la celebració del 60è. aniversari de la seva fundació. Una prioritat sorgida de les propostes treballades durant el curs passat i aprovada per votació dels militants en el Xè. Consell celebrat el mes de maig d’enguany. En un temps en què es fan passos enrere en drets aconseguits amb la lluita de molts anys i que atempten directament a la dignitat de la persona, els i les militants de l’ACO volem ser sensibles i eficaços perquè tothom sigui tractat amb dignitat. La metodologia de l’ACO és la revisió de vida que es fa en els grups. Per treballar el Pla de curs ens servirem d’aquesta eina fent com a mínim una revisió de vida durant el curs en què la dignitat de la persona sigui l’eix central. També tindrem present la prioritat en altres fets, perquè és des de la pròpia vida i de la nostra relació amb les altres persones, que compartim els fets i els revisem a la llum de l’Evangeli, disposats a canviar les actituds que s’allunyen de les de Jesús.
La pregària personal i comunitària, els estudis d’evangeli, les jornades de formació, els recessos... ens ajuden a enfortir la nostra capacitat de treballar per dignificar la persona. Fem-nos nostra la cita d’Isaïes: Trobareu la força en la calma i en la confiança. (Is 30,15) M Carme Gomà Graell
3
La Jornada Mundial per al treball digne Els i les militants de la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica) de les diòcesis de Barcelona i Sant Feliu, reunits en Assemblea els dies 5 i 6 d’octubre de 2013 volem expressar públicament que: • El 7 d’octubre hem celebrat la Jornada Mundial pel Treball Digne, un dret que actualment està en retrocés. • Uns 200 milions de dones i homes estan desocupats. D’altres 870 milions, la quarta part de la població activa mundial, treballen, però els seus ingressos no els permeten superar el llindar de la pobresa (1,5 euros al dia per persona). • La desocupació juvenil arriba a nivells alarmants a diversos països d’Europa i Àfrica Septentrional. La proporció d’ocupació informal supera el 40% a més de dos terços dels països emergents i en desenvolupament. • El 80% de la població mundial no té cobertura adequada de seguretat social i a més del 50% li manca aquesta cobertura. A Catalunya, • Les darreres dades ens parlen d’1,6 milions de persones pateixen pobresa (un 21,9% de la població catalana).
• Des de l’inici de la crisi, s’han perdut 595.000 llocs de treball a Catalunya. El primer trimestre de 2013 hi havia 902.300 persones a l’atur. • La desocupació és especialment preocupant entre la població jove: el 53,2% està a l’atur. • La taxa d’atur femení és del 23,22% en un marc d’augment de l’economia submergida i de retallades socials escandaloses. El Papa Francesc denunciava la causa d’aquesta situació amb tota claredat: “La societat és injusta si no ofereix a tothom un treball o si explota els treballadors[...] No pagar allò que és just, no donar feina, perquè només es veuen els balanços, només es veu quant de profit en puc treure... això va contra Déu! Les persones són menys importants que les coses que produeixen beneficis per a aquells que tenen el poder polític, social, econòmic” (Homilia amb motiu del Primer de Maig de 2013). Una gran part de l’economia ha estat substituïda per l’especulació, i el primer sacrificat és el treball, per tant, la classe obrera. El principi de “la primacia del treball sobre el capital” ha estat oblidat. Els treballadors i les treballadores són ara un “recurs” més.
Els i les militants de la GOAC, com a Església, afirmem que l’atur crònic, l’explotació laboral, la precarització de l’ocupació, els retrocessos en els drets econòmics, socials, culturals i ambientals, els acomiadaments, els ERO fraudulents, els desnonaments... no són qüestions tècniques. Són causes de sofriment de moltes persones, companys i companyes nostres. Només un treball digne i decent realitza la vocació humana. Un treball que permeti a les persones satisfer les seves necessitats i ser felices. El treball ha de ser principi de vida. Si no aconseguim aquest treball decent, posem en joc la dignitat de l’ésser humà, la construcció de la nostra humanitat i d’una societat feta a mida de les persones i, especialment, d’aquelles que més pateixen. Conquerir el treball digne ha estat un repte fonamental per als militants obrers cristians que ens han precedit i, entre ells, el nostre fundador en Guillem Rovirosa. Els actuals membres de la GOAC, cristians i cristianes en el món obrer, manifestem el nostre agraïment pel seu testimoni. Ho volem fer continuant la seva lluita. Junt amb tots els col·lectius que la defensen avui, ens reafirmem en aquest compromís
4
La vaga de la Camy-Nestlé de l’any 1969: la JOC i l’Esperança La llavor de la consciència de classe, si em permeteu dir-ho així, em fou sembrada l’any 1968, quan jo tenia 17 anys. En Manuel Murcia Ros, membre de la JOC i treballador de la Harry Walker, vingué al Seminari Menor, a La Conreria de Tiana a explicar-nos de què anava allò del Moviment Obrer i com el règim franquista esbatussava els seus protagonistes. Just un any després, a Viladecans, la tija treia el nas. Treballant al camp a tocar de la fàbrica Camy-Nestlé, mentre regava carbassons, vaig veure de què anava el bròquil de les vagues topant, en directe, amb les accions dels obrers temporers escarrassats en les seves reivindicacions. Les furgonetes de repartiment de gelats no eren carregades i no eren ateses amb la promptitud requerida. La cridòria desbordava i jo la sentia. Dos capellans obrers (penjaren posteriorment els hàbits), Josep M. de la Hoz Hernando, en aquells dies Consiliari de la Joc femenina de l’arxiprestat, i Esteve Vidal Pons, claretià acabat d’arribar de Califòrnia, encapçalaven el moviment per la consecució de millores salarials i en l’organització del treball. Els temporers de les cambres frigorífiques havien de carregar caixes de gelats passant de manera sovintejada de -35 a +30 graus de temperatura, per un sou que just fregava el salari mínim interprofessional.
havia estat fins feia poc la responsable de la JOC femenina de l’arquebisbat, assumí la moguda a oficines i el mirar d’estendre el conflicte a companys del moviment obrer i veïnal, bo i demandant solidaritat.
va fer monja. La vocació li fou confirmada en una visita espiritual a Assís. Allà mateix e Carlo Carretto –el Germanet de l’Evangeli– li engaltà: “Noia, jo diria que et vol, a tota tu, per a Ell sol”.
L’extensió prengué cos ràpidament en forma de “Boicot a Camy”, reclamat mitjançant pintades i llançament de pasquins als diferents barris de Barcelona. Al voltant d’aquestes accions, diferents avantguardes del moviment obrer acabaren encetant un nou unitarisme sindical.
A dia d’avui l’Esperança és l’abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel.les. Al carrer Anglí de Barcelona, presideix una comunitat de més de trenta monges, ja grandetes, que amén del propi “ora et labora” i l’autofinançar-se, acull: l’ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura), el DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic), l’ASSÍS (associació d’acollida dels extremadament pobres) i regeix el Centre d’Espiritualitat del Puiggraciós.
La fi de la vaga en aparent derrota comportà, però, millores posteriors per als treballadors. Camy-Nestlé havia experimentat no ja els efectes d’una petita vaga sinó també, una cosa tant o més perillosa, els efectes d’un boicot solidari de consum.
El treball fosc, humil i amagat, de tant en tant, cal posar-lo al portallànties.
El Centre de Camy-Nestlé va ser tancat per deslocalització el 2010, deixant 180 famílies a l’atur, no sense la mobilització dels seus treballadors.
Després d’una petició formal denegada, la resposta fou posar-se a treballar a baix rendiment. Derivada en vaga a les cambres frigorífiques a resultes de l’acomiadament dels dos capellans, la vaga s’estengué a les seccions de producció quan foren acomiadats tots els temporers. Fins i tot, a oficines es posaren a fer més que el ronsa, en solidaritat envers els temporers quan l’empresa contractà esquirols.
Els dos capellans foren fets fora, l’Esperança s’hi quedà plantada, i s’hi quedà plantada tenint present el que deia Cardijn: “Els primers apòstols dels obrers són els obrers” i “El veritable treball apostòlic és un treball fosc, humil i amagat. El veritable apòstol s’adapta a l’ànima que vol formar, la coneix, l’acompanya, la sosté, l’adverteix i educa”.
Esperança Atarés Solans, que havia estat la propiciadora de l’entrada del consiliari De la Hoz a la fàbrica (en Vidal hi havia entrat casualment) i
Però arribà un dia, cinc anys després, en que l’Esperança del “labora et ora” de la JOC, se’ns passà al “ora et labora” de les benetes. La noia es
La inèrcia anticlerical i el prejudici antirreligiós que algunes esquerres encara arrosseguen, els impedeix fer el reconeixement que es mereixen les JOCs i les HOACs dels darrers anys de clandestinitat político-sindical del temps franquista. Per mi que no quedi. Esperant una nova embranzida, deixeu-me avui regraciar a la JOC aquella llavor sembrada. Andreu Comellas
5
Miquel Àngel Jiménez, un nou diaca al bisbat Vaig néixer l’any 1951 a Olba, província de Terol. Sóc el gran de cinc germans, fill de pares treballadors, creients. Després de passar la infantesa a dos pobles del Pirineu, per raons de treball del meu pare, l’any 1960 ens vam traslladar a Sant Just Desvern. En aquella època els meus pares participaven de les activitats de la parròquia i formaven part d’un grup de la Mare de Déu i jo feia d’escolà i participava en les activitats que es feien el diumenge a la tarda a la parròquia. Així, junt amb altres companys, vaig començar a fer excursionisme i espeleologia i, amb el suport de la parròquia, vam iniciar l’agrupament escolta Marti Luter King. Els anys d’iniciació a la fe, el testimoni dels meus pares i l’ambient acollidor de la parròquia van guiar les meves primeres passes cap un camí que al llarg dels anys m’ha fet créixer com a persona. Vaig estudiar a l’escola parroquial Núria de Sant Just, i desprès a l’escola del Treball de Barcelona, on vaig fer els estudis de Mestria en Delineació Industrial, compaginant treball i estudis de tarda-vespre. L’any 1971, també per raons del treball del meu pare, vam anar a viure a Molins de Rei, al barri del Canal. Poc després patíem un greu accident de circulació. Al cotxe hi viatjàvem tota la família, van morir la meva mare i la meva germana. Jo vaig patir un aixafament de vèrtebres i vaig estar a punt de quedar paraplègic, la resta de germans i el pare també van sofrir ferides de diversa consideració. Van ser moments molt dolorosos, en què tot trontolla, també la fe. Però poc a poc ho vam anar superant. La fe, que s’havia enfortit amb el patiment, hi va jugar un paper important. Vam recuperar la vida i la normalitat i vam començar a participar en les celebracions dominicals del barri del Canal, al passadís de l’escola del barri. Ens vam anar implicant, amb Mossèn Ignasi
Mora, en el naixement de l’església dels barris de Molins: la capella de Sant Pere als “Pisos del Català”, la capella de la Mare de Déu de Núria al barri de la Riera Bonet i, en especial, la de Sant Isidre al barri d’El Canal. L’any 1972, fruit de les inquietuds dels meus germans i meves, juntament amb un grupet de noies de l’institut del poble, es va crear el Centre d’Esplai dels barris de Molins (MIB) que encara avui continua lligat a la parròquia, i és un referent en els barris de Molins de Rei. Són anys d’iniciació al compromís social des de la fe, ens impliquem en les lluites per a la millora del barri, manifestacions, assemblees, reivindicacions, etc. Vaig començar a treballar l’any 66, encara amb 14 anys, feia de “chico de los recados”. Més endavant vaig trobar feina de delineant. Al cap de vuit anys ja havia canviat tres cops d’empresa, sempre per anar millorant les condicions de treball. Finalment vaig anar a parar a una multinacional, on vaig treballar 33 anys. La meva feina professional va acabar el setembre de l’any 2007, als 56 anys, per deslocalització de l’empresa. La consciència de ser un treballador i el compromís amb la classe obrera em va portar a fer de delegat sindical i a afiliar-me a CC.OO. Vaig ser delegat fins el tancament de l’empresa, entomant tot el que va suposar aquest tancament, tant en el sentit de la lluita amb l’empresa per aconseguir un bon acomiadament per a tots els treballadors i treballadores, com la pressió i les crítiques de companys i companyes de cara als delegats sindicals. El fet de ser delegat sindical en una multinacional m’ha portat a viure intensament el món del treball: vagues, negociacions, reivindicacions, tancades, etc. Tot un món que et fa veure la petitesa del treballador en mans dels poderosos i més quan aquests poderosos són una multinacional interessada només en els
guanys, sense importar massa la persona. Jesús i el seu missatge m’han acompanyat sempre en aquest compromís i en les meves reflexions en tot aquest món del treball. L’any 76 em vaig casar amb la Maria i vam formar una família. Tenim quatre filles, quatre néts i dos més en camí. Amb la Maria, la meva dona, des que ens vàrem casar “toquem una partitura a quatre mans”. Les tasques de la llar i les de fora de casa sempre les hem fet conjuntament. Els nostres compromisos a la parròquia i als moviments (JOBAC, JOC i ACO) sempre han estat cosa dels dos. Dintre d’aquestes tasques eclesials, l’any 1980 el Cardenal Jubany, juntament amb nou laics més, ens va conferir com a matrimoni una “Missió Pastoral” per l’evangelització dels joves. Fa anys que, junt amb la Maria, formem part d’un grup de revisió de vida d’ACO que en tot moment m’ha ajudat i m’ajuda a veure, jutjar i actuar a la llum de l’Evangeli. En aquest moviment d’Acció Catòlica Obrera he fet diverses tasques, n’he estat el president durant quatre anys i ja fa temps que fem de consiliaris. Les reunions, les trobades, les xerrades, les jornades de formació dels moviments, han anat conformant una manera de fer, veure i viu-
6 re l’Església, i al mateix temps han servit per prendre consciencia del treball en conjunt que hem de fer tots plegats per construir el Regne de Déu. Quan vaig saber que em quedaria sense feina em vaig replantejar la vida. Feia 41 anys que estava treballant per guanyar-me un sou, se m’oferia la possibilitat d’iniciar una nova etapa amb més temps per dedicar als altres: fer de voluntari a Càritas, implicar-me en algun projecte, dedicar més temps a la parròquia... Actualment formo part del Consell Parroquial de l’Església de Sant Miquel de Molins de Rei i de l’equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Col·laboro amb Càritas i, per encàrrec del Sr. Bisbe, faig de coordinador de voluntariat a la presó de Brians. I em sento afortunat per poder donar suport i ser portador d’esperança als homes i dones que des la presó viuen desesperançats en un dels racons més grisos de la nostra societat.
pregària, i disponibilitat per descobrir el que l’altre necessita per donar una resposta evangèlica des de la senzillesa, la humanitat dels petits detalls i la feina ben feta; amb humilitat per reconèixer els errors i debilitats i aprendre’n, per servir més i millor. Sóc conscient que el servei que puc oferir també es pot fer sense estar ordenat, però l’ordenació et dona un carisma i et fa contreure un compromís fort, un compromís per a tota la vida. Tot i que m’han ordenat a mi, és un compromís de parella, ha estat una decisió conjunta. Malauradament encara queda un llarg camí per assolir la igualtat entre homes i dones dintre l’Església. En la meva comunitat parroquial, on ara exerciré com a diaca, espero poder comunicar, a través d’aquest servei, allò que la vida en família i el treball en una fàbrica, passats pel sedàs de l’Evangeli, m’han anat transmetent al llarg dels anys.
El rector de la parròquia, mossèn Joan Soler, em va dir que em pensés si voldria ser diaca, vaig començar a reflexionar-hi, a fer pregària, en vam parlar amb la Maria, amb les meves filles i amb el grup de revisió de vida... i me’n vaig anar fent a la idea. Vaig decidir intentar-ho, i va començar el meu camí cap al diaconat a través de la formació a l’ISCREB, on he cursat la diplomatura en ciències religioses, i de les reunions amb altres candidats de les tres diòcesis de Barcelona.
Avui en dia comprometre’s per a tota la vida i posar-se al servei de la comunitat, sobretot dels més febles, no està de moda però a mi m’ajuda a créixer. Moltes vegades viure a fons l’Evangeli és anar contracorrent. La Bona Nova és que precisament anar contracorrent et fa feliç, de fet així ho proclama Jesús a les benaurances
El dia 20 d’octubre, vaig ser ordenat diaca. El diaconat és per a mi un do, un regal, que he rebut de Déu. A nivell personal em demana una actitud constant de
Miguel Ángel Jiménez Colás
Estic segur que amb aquest ministeri rebré molt més del que puc donar.
Des de Rio Aquest estiu he pogut participar en la Jornada Mundial de la Joventut a Rio de Janeiro amb un grup dels diferents bisbats de Catalunya. La setmana prèvia estàvem acollits en famílies de la parròquia de Sao Pio X ,a Campo Limpo, una de les zones mes senzilles i humils de la Sao Paulo. Va ser una “setmana missionera” . Vam descobrir una parròquia plena de gent que pregaven cantant a ritme de samba, però també amb moments de silenci i pregària intensa. Joves d’allà van donar-nos testimonis de conversió . Havien descobert una vida diferent i van ser acollits i valorats com a persones per comunitats que vivien amb alegria els valors de l’Evangeli. La parròquia ens va obrir de bat a bat les portes de casa seva i del seu cor. Estaven sempre al nostre costat per protegir-nos, acompanyant-nos i compartint la realitat social al seu barri . La setmana següent, a Rio de Janeiro, vam gaudir de la natura i dels monuments, tot compartint, amb milions de joves d’arreu els missatges del Papa Francesc: • Jesús vol que juguem en el seu equip. Això vol dir que “hem de ser actius en la societat i estar-hi implicats.”
• No deixar passar la història, sinó participar-ne, implicant-nos en la societat i donant testimoni de la nostra fe. • Cal esforçar-se, tot coneixent les nostres limitacions. La pregària és la nostra força. • No tenir por, Jesús sempre acull i perdona. • Compartir la fe en comunitat, com un equip. Amb trobades com la JMJ t’adones que tot i les diferències entre milions de joves, estem units per una mateixa fe.
Raimon Carbonell, militant de la JOC
7
La vaga general unitària d’ensenyament El dia va néixer ple d’esperança i d’il·lusió. A la porta del meu institut ens vam trobar el grup de vaguistes, vam anar de centre en centre fins a coincidir en el “bus” que havia de dur-nos a la manifestació. Allí, a Barcelona, més trobades i més goig: riuades d’escoles unides als seus instruments creatius (pancartes, batukades, performances... ) per a desemmascarar les causes de les injustícies, per denunciar-les. Sabem que tot aquest esforç mai no és en va, no només per la defensa del dret a una educació digna –que ja és prou-, sinó perquè és l’únic camí per fer camí. El curs passat vam guanyar una línia més de 1r d’ESO per a la pública d’Olesa de Montserrat. Enguany, un lloc de treball que estava trontollant: la TEI d’una escola de primària. Per tant, sempre, sempre paga la pena “lluitar”. Cada rostre traspuava la solidaritat vers les víctimes de les retallades i el
saqueig de la Rigau, el Wert i el mal govern. ¿Com oblidar els infants d’educació especial?, ¿o aquells que se’ls han tret les beques de menjador i de llibres i se’ls vol treure també la llengua cohesionadora, el català?, ¿el jovent que pateix l’exili laboral?, ¿les mares compromeses en les AMPA?, les famílies desnonades que tenen membres estudiants?, ¿les companyes substitutes, carn de la precarietat de la feina a temps parcial i del sou encara més parcial? ¿el professorat que es jubila amb l’amargor d’aquest temps de deteriorament de l’escola i enduriment de les condicions de treball (manca de substitucions des del primer dia, centres de “primera” i centres de “segona”, humiliació a la llengua catalana, arbitrarietat, més hores, més criatures, més burocràcia, menys democràcia, menys pressupost per a l’Educació, més per a les armes o el rescat bancari... )?, ¿els directors insubmisos al de-
cret de direccions de la LEC?... Unes vides, en fi, que mereixen veure en nosaltres compromís amb l’escola pública, voluntat de resistència i aposta per la qualitat i el bé comú. Potser aquesta és la crida: a negar-nos a acceptar allò suposadament inevitable. No permetem que ens robin l’alegria, la implicació, la consciència obrera i l’esperança cristiana! Llum Mascaray Olivera, membre de la GOAC, del sindicat USTEC i de la Plataforma “Olesa es mou”
Propostes d’espiritualitat en temps de precarietat Són propostes, ben suggerents, del jesuïta Darío Ernesto Mollá, presentades a les XIX Jornades Generals de Pastoral Obrera que van tenir lloc a Ávila al novembre passat. Sap una mica de greu resumir-les tant. Resulta impossible, però, transmetre la seva excel·lent intervenció i el treball fet a les jornades. Mollà va partir de la idea que l’espiritualitat es fa sempre en diàleg, amb els problemes i amb les persones, i que necessita moments d’escolta, d’acollida, de discerniment, de resposta i d’humilitat. Sovint ens cal reconèixer que no tenim resposta per a tot.
no permet treballar, ¿on troben la seva dignitat?
Va proposar als assistents reflexionar a l’entorn de les següents propostes:
2. Obrir horitzons: la precarietat del treball és superada per la capacitat humana d’anar més enllà dels límits que imposa la realitat social. Com més se situï el treball en la construcció del Regne, més portarà a la plenitud humana.
1. Trencar l’axioma “atur igual a fracàs personal i vital”. Repensar la relació entre dignitat, treball i persona. Fins ara el treball s’ha associat potser abusivament a la dignitat de la persona. Les persones a qui el sistema ja
3. Sostenir la utopia i fomentar el discerniment. Articular allò que és utòpic amb allò que és possible i allò que és concret. La utopia sense discerniment pot ser frustrant. El discerniment sense utopia és cec.
4. Ajudar les persones a descobrir i activar la seva fortalesa i a obrir-se a l’esperança. 5. Potenciar espais i experiències de trobada, d’empoderament i de ciutadania. Contra la temptació de l’aïllament, apostar per la trobada interpersonal i el compromís ciutadà. La conclusió de tot plegat va ser que ens cal treballar i molt l’acompanyament de les persones. Ja tenim tema per a l’any vinent.
Mercè Solé
8
Se palpa la acción del Espíritu Me llamo Ramiro Vega y soy militante de la Hoac de Sant Boi. Participo activamente, sin estar afectado, como uno más, en la Plataforma de Afectados por la Hipoteca desde prácticamente sus comienzos. Me enteré por la televisión de que a las personas que no podían pagar sus hipotecas, el banco les quitaba su vivienda y además tenían que seguir pagando cantidades escandalosas de dinero, con lo que familias enteras quedaban hipotecadas de por vida. Luego supe que la ley hipotecaria estaba de parte de los bancos. Aquello me hizo rebelarme como ciudadano y como cristiano: Desde el punto de vista de la Fe no puedo decir que Dios proveerá. Tengo necesidad de orar convencido de que Dios ayuda si ayudamos a sus hijos y nuestros hermanos y hermanas. Desde luego, detrás de cada víctima, se palpa la mano de Dios que te dice ¿Dónde esta tu hermano? Y además me vino a la mente Gandhi cuando decía: “Cuando una Ley es injusta lo correcto es desobedecer”. Cada miércoles a las seis de la tarde se celebra una asamblea de afectados. Suelen asistir más de cien personas y una tras otra las familias van colectivizando sus problemas:” Me quedé en paro”,”No tengo ni para comer, lo hacemos gracias a mis padres”,”No puedo pagar”, “El banco me aprieta y me da soluciones que me hacen caer aun más en el pozo”, ”Las relaciones de pareja han empeorado hasta el punto de separarnos, “A mis hijos no puedo darle lo más básico”, ”Mis padres me han avalado y van a perder el piso, ellos nos ayudan para que podamos comer”... Estas son algunas de las respuestas por parte de la asamblea: “No pagues más, lo que tengas aprovéchalo para comer y para las necesidades básicas”, “Vamos a luchar juntos”, “Te vamos a acompañar al banco, a los juzgados, donde sea necesario”, “No te vamos a dejar sólo, pero tú tienes la última palabra de lo que quieres hacer“, “La única arma que tenemos es la denuncia activa en colectividad”, “ nunca te sientas culpabilizado”. De vez en cuando en la asamblea, ante tanto dolor contenido, se escuchan aplausos. Eso quiere decir que se ha conseguido solucionar el problema gordo de alguna familia. Y desde luego yo salgo de la asamblea con el corazón compungido pero esperanzado, porque todos juntos comenzamos a sentirnos acompañados. El año pasado salimos a la calle para conseguir firmas para cambiar la ley hipotecaria. Sacamos más de un millón cuatrocientas mil. Milagrosamente se consiguió en el último momento que se discutiese en el Parlamento, pero pasó la apisonadora del PP y la echaron para atrás con sus mentiras. El parlamento de Estrasburgo declaró diecisiete artículos de la ley hipotecaria ilegales, y ni caso. Y siguen los problemas. La prensa cada vez más
calla. Pero la lucha está más viva que nunca a pesar de la actuación en alguna ocasión de los antidisturbios y de toda clase de patrañas. Se han paralizado más de 750 desahucios. Se ha realojado a más de 700 familias,en lo que llamamos la Obra social de la PAH (ocupar las viviendas de los bancos vacías). Cada vez hay más colectivos de jueces, abogados, bomberos... que están con la causa. Se nos concedió el título de Ciudadanos del Año en el parlamento Europeo mientras en España el PP nos criminaliza. No tengo más espacio y quiero hacer propias las palabras de un compañero sudamericano, César, que tras conseguir la Dación (te quitan el piso y te quitan la deuda) se fue a su país. Al despedirse nos decía: “Me voy porque en España los políticos continúan siendo poderosos y los banqueros gobiernan el país. Hemos luchado, hemos llorado, hemos reído, hemos trabajado, hemos sido solidarios y altruistas, nos hemos enfrentado a los banqueros, que nos quieren arruinar la vida, hemos conseguido muchas derrotas, pero también muchísimas victorias, que nos han costado sudor y lágrimas, pero lo estamos consiguiendo porque la unión hace la fuerza. Nunca olvidaré a todas las buenas personas. Tampoco a las malas, porque gracias a ellas aprendemos y tenemos más fortaleza para conseguir lo que nos proponemos. La lucha sin el bueno y el malo no sería lucha y nosotros hemos sabido apartar el bien del mal,por eso somos lo que somos: solidarios, humildes, sencillos, luchadores, altruistas, pensantes, trabajadores que trabajamos con sentido común,c osa que muchos no tienen en esta vida. Que Dios os pague todo lo que habéis hecho por nosotros”. Para acabar quisiera hacer tres reflexiones. 1. En cada lucha pacífica pero rebelde yo palpo, en la PAH, la presencia del Espíritu que se concreta sobre todo en personas que no se presentan como cristianas. La parábola del buen samaritano sigue viva. 2. Los problemas que tenemos son de tal calado que cada día se nos llama a decidir si seguir permitiendo este sistema perverso que amenaza la vida de la mayoría de la población o ponerse de parte de la justicia y de la dignidad de la vida humana, de parte de la causa de Dios Padre-Madre. 3. Como algunos dicen, mañana tal vez tenga que sentarme frente a mis hijos y decirle que fuimos derrotados, pero no podría mirarles a los ojos y decirles que hoy ellos viven así porque yo no me animé a luchar. Ramiro Vega
9
Conversa amb Pascual Piles, al costat dels qui pateixen L’Orde de Sant Joan de Déu és coneguda entre nosaltres sobretot per la qualitat del seu hospital infantil, a Esplugues. Un hospital de referència, sobretot al Baix Llobregat. Una mirada més acurada ens fa adonar que els germans de Sant Joan de Déu s’adrecen prioritàriament a una població que sovint viu l’exclusió, l’abandonament, la invisibilitat: malalts mentals, persones sense sostre, presos malalts, immigrants... És la “perifèria existencial” que diu el papa Francesc. I encara Sant Joan de Déu tracta temes de frontera com la recerca en l’àmbit de la salut i la bioètica. Unes altres qüestions perifèriques que obliguen a obrir camí en un món canviant i sense seguretats. Per parlar de tot això ens trobem amb Pascual Piles, germà de l’Orde de Sant Joan de Déu i en aquests moments provincial de l’Orde, que va arribar a Sant Boi gairebé fa cinquanta anys.
L’aportació dels qui ho han perdut tot –– En un moment en què arran de la crisi les nostres seguretats trontollen, potser l’experiència de Sant Joan de Déu amb unes persones tan vulnerables ens pot aportar alguna cosa... –– Les persones amb qui treballem, que són a la presó o que viuen al carrer, ens aporten molt. De vegades són persones molt depenents, que se’ns apropen amb molta tendresa i que esperen de nosaltres que els sostinguem, que els acompanyem, que els ajudem. N’hi ha tants que no arribem a tots. Hem ampliat i dignificat l’alberg que tenim a Barcelona, i acabem d’obrir un altre centre en col·laboració amb l’Ajuntament i amb les germanes del Sagrat Cor a Sarrià aprofitant una antiga residència universitària. És un centre d’estada temporal adreçat a persones que han perdut l’habitatge. En el barri hi havia una certa expectació en relació al centre, però l’arrencada del centre i la jornada de portes obertes han ajudat a veure que les persones que s’hi acullen no provoquen molèsties i que, a més, aporten un sentit de solidaritat molt positiu. Moltes d’elles són persones que han dut una vida molt “normal”: han treballat, han tingut un habitatge i una família. Els ajudem a trobar feina i a viure de nou autònoma-
ment. En aquest sentit també col· laborem amb Arrels i treballem amb la seva mateixa filosofia. A banda d’aquests equipaments gestionem alguns pisos d’acollida perquè les persones que potser no poden viure amb total autonomia rebin el suport que necessiten. Entre la seva petita pensió i algunes feines temporals van fent i poden viure amb dignitat.
Conviure amb la malaltia mental –– I les persones que pateixen malalties mentals? –– Cinquanta anys enrere, a Sant Boi, el centre acollia uns 1700 malalts mentals. El centre era una mena de refugi que funcionava com una defensa de la societat, que els tancava allà de per vida. En tots aquests anys hem anat treballant perquè els homes i dones malalts puguin viure en família, amb naturalitat, sense pors. Disposem d’espais per quan és imprescindible un ingrés, però procurem que aquests tinguin poca durada. Cal evitar que els malalts s’institucionalitzin i donar suport a les seves famílies, encara que siguin malalts crònics. Intentem compensar les persones. Avui hi ha medecines que permeten conviure sense agressivitat i recursos socials que afavoreixen les relacions com els centres de dia. En tenim
uns quants a Catalunya. Són equipaments sostinguts per la sanitat pública, que troben bona acollida a les poblacions, perquè cada vegada la gent es va tornant més sensible a aquestes situacions. –– Disposem també d’una Fundació de Tutelatge de Malalts Mentals, que atén unes 300 persones a tot Catalunya. Són persones que estan soles, que viuen a casa seva, que s’organitzen com volen i segueixen tractament mèdic. Nosaltres, a través dels professionals socials i sanitaris i de voluntariat molt format, els visitem en el seu domicili un o dos cops per setmana, per assegurar-nos que estan compensats, nets, que mengen adequadament, que tenen tot el que necessiten.
Relacions de bon veïnatge –– Tenim també un parell de pisos per a menors marroquins, que estan sols aquí. Al marge d’altres serveis professionals, la comunitat els visitem cada vespre. Ja cuinem comptant amb ells i compartim menjar, i ens ocupem de donar-los suport. Un de nosaltres que es lleva d’hora, n’acompanya un a l’estació del Molí Nou, perquè comença a treballar a les 6 del i per arribar al seu lloc de treball en transport públic té una tirada llarga i una bona caminada.
10 –– Aquest bagatge deu ser útil en la crisi que estem vivint –– Hi ha gent que ho passa molt malament. Se’ns acosta gent que no té res. La societat es mobilitza per donar respostes. Càritas, per exemple, ha fet una bona inversió agrupant la gent de les parròquies i distribuint béns de primera necessitat. Un germà nostre també ha aplegat un grup de voluntaris que visiten incansablement comerços d’alimentació per recollir menjar.
L’experiència Losada
de
Teresa
–– Quins prejudicis hem de vèncer nosaltres, en això? No sempre ens resulta fàcil acollir la persona diferent, per estrangera o perquè té una determinada discapacitat. –– Per a mi resulta molt significativa l’experiència de Teresa Losada a Sant Vicenç dels Horts. Normalment la societat té prejudicis. Hi ha barris que potser són més propensos a acceptar les persones que són diferents. Una comunitat com la de la Teresa, que ha estat treballant infatigablement des dels anys 70, ha ajudat molt a aproximar-nos mútuament a la comunitat marroquina. Una aproximació que no resulta fàcil però que a la llarga dóna fruits. Només cal veure com va ser el funeral de la Teresa i com es va sentir acompanyada per tantes dones i homes musulmans que van voler cuidar-la i que van pregar per ella. A Bayt al-Thaqafa, fundació que hem promogut junts les Franciscanes i nosaltres, s’ha fet tota una tasca d’educació, de suport i d’acollida que ha contribuït a l’acceptació dels marroquins. –– En aquest sentit, estem contents amb l’esperit del Papa Francesc que ens obre les portes. Jo crec que feia falta. Vam viure amb il·lusió Joan XXIII i el Concili, i després Pau VI. Després això l’Església va fer passes enrere a la recerca d’un ordre i d’unes seguretats que ens han allunyat de la gent. Em va agradar molt el missatge que va enviar als filipins: la pregària del ¿Per què ha passat això, Senyor? És una pregunta sense resposta. És la pregunta que també es feia Jesús,
que no entenia per què havia de morir. És la pregunta que ens fem tots davant del mal i del patiment.
Acompanyar impotència
des
de
la
–– Això ens porta al sentiment d’impotència. Davant les catàstrofes naturals, però també davant la impossibilitat de curar certes malalties, o de redreçar algunes formes d’actuar. –– Aquesta també és una experiència quotidiana, que vivim, per exemple, a les presons on tenim unitat psiquiàtrica. Hi ha persones que experimenten millores. Però n’hi ha que no, que no són conscients del mal que han provocat o que potser reincidiran només sortir i malgrat els recursos socials que s’hi aboquin. Però jo crec que un cor dolent no el té ningú. Cal molta paciència, confiança i esperança. Però hem de ser conscients que no tot té remei. –– Com afecten les noves lleis i les retallades en el camp de la sanitat? A l’Hospital de Viladecans hi ha un cartell que avisa que qui no tingui tarja sanitària haurà de pagar 135 € per ser atès... –– Nosaltres procurem continuar atenent tothom, però sí que ens afecten les retallades, que ens porten a tenir conflictes laborals. Uns conflictes que jo entenc, però tampoc no disposem de recursos com per satisfer les expectatives o les necessitats de tothom. Cal molta paciència, bona voluntat i diàleg. I tot en un context d’abusos, de robatoris, d’enganys per part de persones que haguessin hagut de ser uns referents. Jo agraeixo tant el suport de moltes persones que ens l’han expressat com l’actitud educada dels treballadors en conflicte en expressar les seves reivindicacions.
L’ètica de la vida –– Un altre camp en què Sant Joan de Déu és conegut és la seva implicació és la bioètica –– La ciència avança i ho fa en una societat molt diversa. Nosaltres no podem estar vivint en el context de l’Església del passat. Hem d’acollir la novetat sabent que po-
dem equivocar-nos i que l’avenç de la ciència és important perquè contribueix a viure millor. Un exemple. El pare Francesc Abel, que per a mi va ser un mestre, va fer declaracions no acceptades per tots quan era president de l’Institut Borja de Bioètica, mantenint que fins a la vuitena setmana de l’embaràs no podem parlar amb propietat d’una nova persona. Això mateix ho deia sant Tomàs perquè senzillament ho creia així. El context de Sant Tomàs tenia moltes menys dades. Però el pare Abel ho deia de forma molt conscient i des de la ciència. Hem estat criticats per això d’una manera una mica obsessiva, i se’ns han atribuït conductes que mai no han tingut lloc. Però nosaltres sempre hem comptat amb la confiança de l’Església i continuem treballant en la mateixa línia. Ens sentim recolzats. Pot ser que en alguns aspectes ens equivoquem, però hem d’arribar poc a poc a conèixer el que és la veritat de la nostra vida. –– Vaig tenir ocasió de col·laborar amb el Dr. Abel en el primer centre de planificació familiar que es va obrir i a partir de la pràctica i del discerniment vam anar establint criteris d’atenció a les dones i als infants. Sempre amb coneixement de l’arquebisbe de Barcelona i sempre tenint en compte que en el camp d’atenció de Sant Joan de Déu hi entren persones que potser no són cristianes o que potser tenen comportaments poc convencionals: prostitutes, gent que viu al carrer..., als quals no es pot aplicar una moral sexual rígida i allunyada d’allò que viuen. Cal ser molt respectuós amb les persones i tenir confiança en l’acollida de Déu. De la mateixa manera que em consta que en alguns bisbats africans es distribueixen preservatius per evitar una mortaldat generalitzada per la SIDA. El tema de la bioètica es difícil d’abordar, però hem de ferho. És un treball de discernir.
Els camins paral·lels de la moral sexual i la praxi cristiana –– Vostè creu que el proper sínode pot ser una oportunitat per aproximar la
11 moral sexual oficial de l’Església i la praxi de molts cristians? –– Jo crec que el papa Francesc vol canviar coses. Tot el que va dir als periodistes quan tornava de Río (sobre les parelles homosexuals, la moral sexual, sobre els matrimonis separats) indicaria una voluntat de repensar i clarificar. A l’Església, en un moment determinat es van crear unes prescripcions que semblen inamovibles, però que són fruit d’èpoques anteriors. Els darrers papes han tingut pensaments diferents sobre el tema. No és el mateix Joan Pau II que Benet XVI. Ni que Francesc. –– Hi ha altres coses a revisar. Ho deia el papa Benet XVI en una entrevista: totes les tradicions religioses tenen el mateix Déu. Nosaltres tendim a excloure els qui no pensen com nosaltres, però això no és correcte. Hem de sumar i no de restar. Ens sembla que l’ortodòxia prové de formulacions dels primers segles del cristianisme, però potser ens hauríem d’obrir. Jo no vull trencar res, vull viure com un creient, com un cristià fervorós, com un germà de sant Joan de Déu que és sacerdot, però la realitat és la que és. I aquí entra la llibertat de consciència i el discerniment..
–– A l’Església, com a tot arreu, hi ha persones més obertes que altres. El que no accepto és que no hi tinguem cabuda tots. Per a mi, com he dit abans, la persona de Teresa Losada és un bon exemple de catolicitat, d’universalitat, d’acollida. –– Nosaltres hem de tenir llibertat de consciència i fins ara i cada vegada més ens sentim recolzats més que criticats. Els qui critiquen són persones insistents u que moltes vegades desconeixen la realitat.
L’esperit de sant Joan de Déu –– Com es treballa la difusió de l’esperit de Sant Joan de Déu? –– Estem contents de la nostra vocació. I també del treball amb els laics que col·laboren amb nosaltres com a professionals i com a voluntaris i que cada vegada veiem més identificats amb els valors de l’Orde. Tenen sensibilitats diferents. Potser els voluntaris parteixen més del fet de ser cristians (no tots ho són, però). Per a nosaltres, que en molts llocs tenim encomanada part de la sanitat pública, el repte no és tan què fem, sinó com ho fem, quan ens fem càrrec d’un hospital infantil, o prestem cures pal·liatives o tre-
En el darrer número del Crit Solidari publicàvem una carta del Grup de Sensibilització Social que havia sorgit a Vilanova, en què explicaven els seus nous projectes. Avui podeu trobar el testimoni gràfic de l’Hort Humà, en un espai cedit a l’Església per part de la Casa d’Empara i que permet treballar la inserció social i laboral de persones que es troben en situació d’atur de llarga durada. Acompanyats per voluntaris, estan recuperant l’espai per fer-hi cultius ecològics. Les fotografies són de Reinaldo Reyes.
Josep M. Domingo i Ramiro Vega en un moment de l’entrevista
ballem amb persones amb danys cerebrals, o ens encarreguem d’albergs o de menjadors socials. –– Hi haurà relleu generacional? –– Aquest és el misteri més gran del món. Intentem arribar a gent, però costa. Al final serà el que Déu vulgui. La vida religiosa va sorgir en un moment. Ara la sanitat està organitzada d’una manera molt diferent que al segle XVI. Si vénen vocacions, benvingudes. I si no en vénen, el Senyor que és el Rei de l’Univers que faci el que cregui. Jo no ho visc amb angoixa. Crec que estem fent el que cal, obrint-nos a una societat que és d’un context divers. Intentant fer una hospitalitat amb els valors de l’evangeli i de Sant Joan de Déu. Josep M. Domingo, Mercè Solé i Ramiro Vega
Hort urbà? Hort humà!
12
Inaugurada la llar d’acollida Magdalena Bonamich El passat dissabte 25 de gener va tenir lloc la inauguració i benedicció de la Llar d’acollida Magdalena Bonamich, al carrer Àngel Guimerà de Molins de Rei. Aquesta casa va ser donada a la parròquia per aquesta feligresa en el moment de la seva defunció, el mes d’octubre del 2011, juntament també amb un llegat econòmic. El consell pastoral de la parròquia va decidir en aquell moment dedicar la casa a un projecte d’habitatge social, dedicant també bona part dels diners deixats per la Sra. Maria Magdalena a rehabilitat l’immoble; d’aquesta manera van començar les obres que han culminat amb la inauguració. La llar d’acollida és un edifici de dues plantes, garatge i pati, amb capacitat per a 10 persones; cada pis té 5 habitacions, lavabos, menjador i cuina compartida. La parròquia manté la propietat de l’immoble, però l’ha cedit a Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, per tal que hi desenvolupi aquest projecte d’habitatge social, en coordinació amb els serveis socials de l’Ajuntament de Molins de Rei. A l’acte d’inauguració van prendre la paraula el Sr. Joan Torrents, director de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat; el Sr. Joan Ramon Casals, alcalde de Molins de Rei; i Mons. Agustí Cortés, bisbe de Sant Feliu de Llobregat, el qual també va procedir a la benedicció de l’edifici. Tots ells van lloar la iniciativa d’aquest projecte, tan necessària en els actuals moments de crisi econòmica i de necessitats d’habitatge per a moltes persones. També hi van assistir diversos regidors de l’Ajuntament, el consell pastoral i la comissió d’economia i obres de la parròquia, membres del consell de Càritas diocesana, voluntaris de Càritas parroquial, així com també algunes persones vinculades a la Sra. Bonamich i molts altres feligresos i veïns. Acabat l’acte, tots els assistents van poder visitar les instal·lacions remodelades, en espera de posar-se en funcionament ben aviat. Recordem que la parròquia té la intenció de dedicar properament una altra part dels diners deixats en herència a una de les altres grans il·lusions de la Sra. Maria Magdalena: la continuació dels vitralls pendents de l’església de Sant Miquel. Xavier Aymerich
Número 11. Febrer 2014 Edita: Bisbat de Sant Feliu. Equip de Pastoral Obrera Armenteres, 35 08980 Sant Feliu de Llobregat
Membres de la redacció: Josep M. Domingo, Miquel Àngel Jiménez, Pere Pujol, Alba Ribas, Ramiro Vega i Mercè Solé. Adreça web: http://www.bisbatsantfeliu.org Correu electrònic: p.obrera@bisbatsantfeliu.cat Imprimeix: Multitext, S.L. Dipòsit legal: B-7823-2009 Si vols fer-nos arribar la teva opinió o algun article, o bé fer-nos algun suggeriment, la teva aportació serà benvinguda! Igualment, si ho desitges, podem enviar-te periòdicament aquest butlletí per correu electrònic.