DESFICI SOBTAT
Il.lustracions de Clara Oliveres Una història de Berta Oliveres Bristol 2013
Aquella família s’havia caracteritzat sempre per ser prima. Molt. Generació rere generació, els membres havien mostra una complexió llargaruda i escardalenca.
Els descendents més joves, que s’havien aficionat a l’atletisme des de petits, solien fer-se revisions físiques periòdicament i quan tocava mesurar la grassa amb pinces metàl·liques, el metge acostumava a tenir dificultats per pessigar els replecs de la panxa. No hi havia ni rastre de greix; la pell era tibant i lluent. No és que la família fos tiquis-miquis amb el menjar, no.
Simplement era que, després d’haver fet quatre cullerades de la sopa de carbassa i tres mossegades al bistec de carn (ben prim, això sí), la gana es feia fonedissa d’una manera quasi imperceptible. Menjaven gairebé de tot: llegums, pasta, embotits, fruita, verdures, peix blau, dos ous a la setmana i paella cada dijous. Els petitons solien fer alguna marranada de tant en tant: que si els espinacs feien fils, que si tenien una bola de tall a la boca, que si se’ls havia clavat una espina del lluç a la geniva. Però fent l’avioneta amb la forquilla plena, el gran problema s’oblidava ràpidament.
Cada migdia, havent dinat, els avis anaven a fer la passejada per pair l’àpat. D’aquesta manera, resultava impossible que els pocs grams de greixos saturats es dipositessin en algun forat encara per omplir del cos. Tot es cremava. La figura d’aquells ancians, doncs, continuava sent de bon veure –per bé que les arrugues feia temps que s’hi havien aposentat–. Els joves i els no tant joves (alguns dels quals ja passaven de la quarantena tot i afirmar tenir-ne trenta i pocs) eren tan inquiets que eliminaven les calories engolides amb el seu bellugueig constant. Els que encara anaven a l’escola no paraven de saltironejar tot el dia, i quan eren a la classe eren incapaços de mantenir peus o mans quiets. Els que ja treballaven sempre eren els primers a oferir-se a anar a fer fotocòpies, passar l’escombra o arribar-se a la màquina del cafè. Adoraven el moviment.
Amb tanta activitat, els cossos d’aquella família s’havien mantingut prims segles rere segles; tan sols calia observar les fotografies –dels familiars més recents– i els retrats a l’oli –de les generacions més antigues– per adonar-se que cap persona grassa havia pertangut a l’arbre genealògic.
Aquella característica comuna arrossegada al llarg dels anys havia propiciat l’aparició d’un sobrenom: “els esprimatxats”, solien anomenar-los els del poble. En aquell atribut no s’hi amagava cap tret despectiu; simplement descrivia.
Des que l’Eudald va néixer, els pares havien mostrat una actitud despreocupada envers el noi. Cada dia es quedava a dinar al menjador i, a l’hora de sopar, se n’encarregava una cangur que havien trobat a través de l’amiga d’una amiga. Desconeixien, doncs, que l’Eudald era un noi calmat i mandrós: a les hores de pati es quedava en algun racó comptant cromos i durant les classes el seu cos restava paralitzat, estalviant cap moviment que li suposés un esforç afegit. L’Eudald, a més a més, tenia una afició que cap altre membre de la seva família havia manifestat: adorava menjar. En la saga d’“els esprimatxats” allò era tota una novetat. És que potser l’Eudald era adoptat? No, segur que no; la Regina, la seva mare, encara maleïa aquell part de feia onze anys on havia hagut d’empènyer amb penes i treballs: no hi havia manera que el nadó sortís, i va acabant-ho fent del revés i amb dues voltes de cordó al coll. És que potser la infermera s’havia confós i els havia entregat el nen del bressol contigu al de l’Eudald? Tampoc: aquelles galtes xuclades eren idèntiques a les del pare, i aquells ullets de peix bullit eren clavats als que la Regina havia tingut fins que se’ls va operar –sempre havia odiat les burles de les companyes de classe–.
Aquella passió que l’Eudald tenia per engolir tot allò que es trobés al seu pas havia crescut de forma desmesurada en les últimes setmanes. Tot havia començat el primer dilluns de mes. Quan el despertador de la tauleta de nit va sonar, anunciant que faltaven cinc minuts per les vuit, l’Eudald va deixar anar un gemec agut. Va regirar-se entre l’edredó de quadres, va badallar sorollosament, i va llevar-se. Amb la punta del dit gros del peu va tocar el terra. Les rajoles eren fredes, i un calfred va recórrer-li tota l’espinada. Agafant aire, va deixar caure els dos peus sobre la superfície gelada i va afanyar-se a arribar a la cadira del costat del llit, on ja l’esperava la roba que havia de posar-se. Va engrapar els mitjons gruixuts i se’ls va posar a corre-cuita.
Mentre es rentava la cara, deixant moll terra i mirall, va sorprendre’l un so del tot inhabitual: de les profunditats de la seva panxa emergia una espècie de ronc. Els budells s’estaven queixant? Tenia gana, potser? Va col·locar les dues manasses sobre la tripa i va comprovar que, efectivament, els planys provenien d’allà. Amb una energia desconeguda per ell, va arribar a la cuina en menys de tres segons.
Davant de la taula, va haver d’aturar-se uns breus moments i, panteixant, va arronsar l’esquena i va deixar-se caure sobre els genolls per agafar aire altre cop. Va clavar la vista en una crosta que s’havia fet feia dos dies i que l’observava amb mala ganya des del genoll dret. Tot just s’estava assecant. Amb el dit, va burxar-la fins a fer-se sang. La mare li repetia que se les deixés, però ell adorava el crec-crec que feien en arrencar-se. Potser també se li sumava el plaer de fer enrabiar la seva mare, qui sap. Abandonant aquelles tasques laborioses –hi tornaria quan fos a classe i no tingués ganes de fer sumes i restes–, va agafar el paquet de cereals d’un dels armaris del costat de l’extractor, un bol i el brick de llet de la nevera.
Per primer cop va veure que el frigorífic gairebé estava buit (de cada aliment n’hi havia una quantitat minsa), i allò el va molestar.
Amb penes i treballs, va aconseguir pitjar el botó del televisor, que presidia la cuina des d’un moble massa elevat per l’estatura de l’Eudald, i va situar-se a la cadira que sempre ocupava. El xafff que va deixar anar el raig de llet en xocar contra la superfície de la tassa li va eriçar els pèls dels braços. Què eren aquell seguit de sensacions que estava experimentant per primer cop? Amb l’emoció i les presses va abocar massa líquid, i aquest va formar un bassal sobre la taula. Però allò no el va preocupar: estava massa delerós per clavar queixalada als cereals que ara abocava dins del recipient. Els ulls de l’Eudald estaven ben bé fora d’òrbita. La muntanya d’esferes de xocolata va anar creixent i creixent, fins que va tenir gairebé un pam d’alçada.
Aquella ració quadruplicava l’habitual, però l’Eudald sabia que no en tindria ni per començar. Va submergir la cullera –havia decidit canviar la cullereta per una de sopera– en aquell mar de nàufrags cruixents i va obrir la boca impacient. Les papil·les de la llengua salivaven a marxes forçades; anhelaven capturar aquella infinitat de boletes que es resistien a ser devorades. Però va arribar el moment del triomf de les barres, que ja mastegaven abans de tenir res a trinxar. Ho feien amb tant desfici que l’Eudald va haver de reunir esforços per treure’s la cullera de la boca: semblaven tenir por de perdre les boletes si alliberaven el presoner metàl·lic.
El procés va repetir-se fins que el cim colossal va quedar reduït al no-res. Però els budells ara roncaven amb més força que mai, i l’Eudald va tornar a edificar una nova muntanya sobre una nova bassa làctica. Era una obra arquitectònica digna de ser admirada: ben bé dos pams i mig. Tentinejava i tot feia preveure que acabaria al terra, conjuntant amb els esquitxos de llet que saltaven per totes bandes (marbres, rajoles i vidres havien quedat tacats de gotetes blanques), però els moviments de l’Eudald havien sigut tant veloços que va esfumar-se en un obrir i tancar d’ulls. Les papil·les gustatives estaven més actives que mai, trobant plaer en una acció que fins llavors no els havia dit res. Però no només eren les papil·les i les cavitats bucals, sinó tot el cos de l’Eudald. La infinitat de porus que recorrien la pell s’havien dilatat i demanaven, demanaven. L’Eudald va agafar el paquet de cereals, va obrir la boca, i els va fer baixar tots fins que van acabar-se. Fins i tot va engolir aquell polsim final que sempre quedava al cul i que fins llavors l’havia repugnat. Tenia la boca seca i enganxosa, de manera que va agafar el pot de llet i va xumar amb la força d’un aspirador d’alta potència. Glup, glup, glup. No va quedar-ne ni una gota. Si les companyies làctiques reutilitzessin els bricks, l’Eudald hagués estat el client més rentable: els hauria estalviat el procés de rentat.
Tenia la panxa reinflada i els braços botits, però volia menjar. Ho necessitava. Va començar per la nevera: a velocitats vertiginoses, va engolir talls de pernil, ous, fulles d’enciam, un bistec de vedella del dia anterior, mitja col-i-flor sense bullir i tres cuixes de pollastre. Per fer-ho baixar, va buidar mig litre de suc de tomàquet i una llimonada caducada. A continuació, va decantar-se pels armaris: va trobar una bossa de magdalenes industrials, tres cebes, un crostó de pa sec i una síndria. Va empassar-se tots els pinyols. Ara, els seus braços duplicaven l’amplada que havien tingut fins llavors, i les galtes semblava que anessin a rebentar. Però no podia aturar-se. Com que havia fet net a la cuina, no va tenir més remei que baixar fins al rebost. Al costat del rebedor hi havia una porta petita, pintada d’un verd cridaner, que conduïa a una habitació discreta on guardaven alguns pots de conserva, fruita i llaunes importades des de l’altra punta del món. L’Eudald les va anar buidant una per una. No va deixar ni una engruna. Quan va tornar a ser a la planta principal del pis –després d’haver fet esforços per arrossegar la nova massa corporal que s’havia aposentat al seu cos en qüestió de mitja hora–, no es va reconèixer davant del mirall del rebedor. La seva cara, que abans era fina i xuclada, ara estava enrogida. Panxa, braços i cames estaven plens de replecs greixosos, talment com flotadors annexats al cos que no poden reunir cap més gota d’aire. Va tocar-los. Els dits desapareixien dins la superfície tova i eren propulsats amb força. A diferència del que tothom hagués pensat, l’Eudald va trobar aquell nou aspecte molt atractiu. Estava tip de veure cossos escardalencs dins la seva família, còpies idèntiques l’un de l’altre. Va deixar-se de divagacions perquè els budells tornaven a queixar-se i la boca se li omplia d’aigua. Per molt que va regirar armaris i va obrir calaixos, no va trobar més que una poma mig marcida i un parell de nous corcades. Tenia gana. Tenia gana. Una paraula que fins llavors havia estat arraconada del seu vocabulari quotidià ara adquiria una importància cabdal. Cada pèl, cada múscul, cada ungla la repetia. Gana. Gana. Gana.
Empès per una histèria desbordada, l’Eudald va començar pels tapissos de les parets. Amb una mica d’imaginació, recordaven espàrrecs eixuts amb picada d’ametlles. Quan se’ls va haver cruspit tots, va prosseguir pels quadres, per les catifes i pels miralls. A cada objecte hi trobava un nou sabor que emmagatzemava en un racó del seu cervell que s’estava expandint ràpidament. Les cadires del menjador, encoixinades amb tela rogenca, li recordaven els bistecs acompanyats amb pèsols de l’àvia. Amb una mica més de pebre del que ella hi tirava, sí. La taula de l’habitació dels pares era exactament una sèmola massa espessa amb trossos de carxofa i costelles de conill. Li costava moure’s. A cada passa, les parets de la casa trontollaven. No estava habituat a aquell pes que creixia i creixia, però el desfici podia més. Llits, vaixella, rentaplats, biblioteques. Tot va passar per la trituradora i va ser engolit amb avidesa. L’Eudald gairebé no passava per les portes. Les protuberàncies del seu cos topaven amb les frontisses, de manera que les va arrencar i també se les va cruspir. Després d’haver resseguit cadascuna de les habitacions va veure que la casa s’havia buidat per complet. Amb la llengua –un múscul inflat i roent, que es bellugava amb vida pròpia–, va llepar els encenalls de fusta que li havien quedat per la cara. Però no es donava per satisfet.
Va començar a rosegar parets –un parmesà més sec que de costum–, bigues –bastonets de sèsam a l’engròs– i columnes de ferro –carquinyolis amb un toc de safrà–. I quan l’última teula va haver desaparegut, va agafar un fanal del carrer. I després un banc, i el va acompanyar amb la vella que hi havia asseguda i cada diumenge llençava veces als coloms. I va continuar caminant pel mig del carrer, ignorant les cares sorpreses i després espantades de la gent.
Literalment, l’Eudald va menjar-se el món.
CLARA OLIVERES PEIG Exploring and developing practice in illustration UWE - Bower Ashton Erasmus. Bristol 2013