Text publicat al llibre col·lectiu El canvi cultural a Catalunya. Retrat d’una generació, coordinat per Jordi Cabré, publicat l’octubre de 2015 per l’Editorial Pòrtic
LA SUMA DELS FETS Ingrid Guardiola
La cultura com a tecno-mercaderia Podríem dir que la “cultura” és la suma dels fets i dels “estats de les coses” a partir d’un mateix, però en relació amb els altres; definició amorfa i ambigüa per una paraula multicèfala que no seré jo qui la delimiti. Hom té la sensació que ens hem passat dècades nombrant les coses pels noms que convenien a uns pocs per tal de no dir, clarament, els motius pels quals aquests “fets” i aquests “estats de les coses” han tingut lloc. A qui interessaven els llibres blancs, els fórums de cultures, els plans estratègics, les indústries culturals, els museus constel·lats o la Marca Barcelona? A quines empreses del sector, polítics, constructores i particulars? Hem passat per tots els peatges d’aquestes “autopistes culturals” gestionades d’acord a un model de portes, de vegades, giratòries entre el sector públic i el privat. Empreses i administració pública compartien excels i es llorejaven les fites mentre es construïen “grans palaus de vidre”, alguns dels quals ni podrien ni sabrien mantenir o alimentar. Enmig d’aquest clima també hi havia els que s´ho entomaven seriosament, creadors i gestors que volien fer de Barcelona una ciutat cosmopolita on la cultura fos una prioritat. Però quan la cultura ha servit a una oligarquia, siguin els polítics, l’economia neoliberal, el nacionalisme de façana o els tres alhora, aquesta acaba convertint-se en un mer recurs, venut com a valor i usat com a pretext. De fet, la mercantilització de la cultura en un marc d’economia neoliberal és el que fa que qualsevol estratègia o pla sigui impracticable, que esdevingui obsolet abans de dur-se a terme. Els discursos i les directrius, com les mateixes mercaderies, s’han de renovar permanentment, el capital ha de seguir fluint i, perquè així sigui, la cultura s’ha posat en el centre de l’ull cec de l’huracà econòmic. Al galop de l’obertura al mar i als inversors, al ritme de la modernització immobiliària i cultural, la Barcelona de la dècada dels noranta va començar a tecnificar-se i a “posar-se guapa”. La burocratització de la cultura, però, va anar
lligada a la seva politització: alguns dels grans responsables de la cultura venien de filiacions polítiques i acabaven enrocant-se en “el ceptre i el palau”. La burocratització va facilitar la gestió de recursos i projectes, però a la dècada següent també va sistematitzar la (sobre)producció cultural, una espècie de inflació de la cultura on aquesta, de vegades, semblava que havia perdut substància i mesura. Malgrat tot, quan la roda de la política gira i decapita, els centres culturals funcionen gràcies als treballadors i treballadores, cansats de tanta guillotina humana i econòmica que els posa davant del mirall d’un nou repte: les xifres, el públic. Gaudí i Picasso són mers indicadors econòmics. Les activitats esdevenen quasi totes de pagament i tots els preus pugen lleugerament com una momentània onada de calor mediterrània. Als despatxos s’hi discuteixen els comptes, el balanç d’espectadors i els terratrèmols polítics i no saben de quin mal moriran primer, però tiren milles, les han vist de tots colors. En paral·lel, com en el teorema d’Arquímedes, la massa humana d’habitants que va abandonant els “palaus de vidre”, es desborda en forma de massa de turistes o d’espectadors-massa en les rutes de la Barcelona parctematitzada. La cultura com a fetitx De vegades Picasso i Gaudí tornen a encarnar-se i són els “noms” dels homes (quasi mai són dones) de la “Gran Cultura Catalana”. Els noms propis, que abans es pronunciaven amb el diletantisme, refinament i superioritat moral del burgès “cultivat d’esperit”, ara es declamen amb l’orgull de l’èxit i de la superioritat econòmica de les grans marques; la gastronomia, les begudes de cerveses i els artistes comparteixen espai a la galeria, quasi indiferenciats. L’artista, com la mercaderia, com la ideologia, esdevé un fetitx, una vedette debordiana. En el presentisme actual les vedettes contemporànies són producte del mercat, ja no és necessària la història per encumbrar-les. La cultura com a espai de resistència i de memòria ens dibuixava una història polimorfa de lluites de classes, de compromís amb la realitat o amb l’obra o amb la vida, o amb tot plegat; un relat col·lectiu, complex i divers, que es feia memorable per aquests motius. Avui en dia l’espectacle, amb la seva pulsió deshistoritzant, és qui encumbra l’artista que ni tan sols ha de saber res del que passa fora d’ell mateix. De fet, la pròpia història ha esdevingut un fetitx; Gaudí i Picasso, engarjolats a les postals, arrancats de la història, decoren les maletes dels turistes en una escudellada de souvenirs. Foucault deia que s’escriu per perdre el rostre i la cultura ja té una mica d’aquest perdre el rostre, però no per convertir-se un mateix en un fetitx a mans dels mercats, sinó per endinsar-se i fugar-se en l’Altre, en
els altres, polifònicament, en nosaltres. La cultura com a vincle Es parla molt de la necessitat de considerar la cultura com un dret i de que l’important és facilitar l’accés de la gent a la cultura. El que no sabem és si aquesta constatació també inclou als creadors en el seu poder accedir a la seva pròpia pràctica d’una forma normalitzada; o si aquesta asseveració restringeix la definició de “cultura” o, enlloc d’això, si en ella es garantitza també la diversitat dels tipus de discursos i pràctiques culturals i els marcs des dels quals es produeixen, abarcant tant els espais improvisats, les celebracions populars, els espais autogestionats, els equipaments culturals, els centres de recerca, els petits, mitjans i grans espectacles, els autors reconeguts i aquells per descobrir i reconéixer. La cultura com a espai de socialització que, a partir d’un intercanvi, genera vincles afectius, com a lloc de il·luminació i motivació, com a espai de reflexió, educació i creació comuna de les llibertats individuals i col·lectives i dels sabers pràctics i improductius, és una eina imprescindible; és un autèntic mitjà de supervivència en un context de “fanatismes” que operen tant a escala local com global i que ens instal·la en un fratricidi permanent. La cultura és el resultat de com ens relacionem amb el món, això és, la suma dels fets i dels “estats de les coses” a partir d’un mateix, però en relació amb els altres, d’aquí que sempre es transformi i ens transformi. Potser l’error està en voler intervenir sobre la cultura de forma aïllada com el cirugià que sutura l’òrgan malalt, potser s’han de canviar alhora les regles del marc socio-econòmic i polític actual que regeixen els fets i els “estats de les coses”. Aquestes “noves regles” per a aquest “nou marc/espai/territori en comú” s’ha de començar a decidir entre tots i totes, comptant, sobretot, amb el propi sector cultural. Llavors, potser, la cultura ja no serà un recurs centrifugat en el centre de l’huracà econòmic, sinó el propi huracà afectant tots i cadascun dels aspectes de la nostra vida, o quasi.