Ara que l’Estat ens demana que confiem amb ells mentre sembren la desconfiança a través de naturalitzar la vigilància massiva, quins seran els límits de la llibertat de pensament, d’expressió i de moviment?
Hipercomunicació i incertesa Ingrid Guardiola @Ingridguardiola Professora associada a la UdG del Grau de Comunicació Cultural. És autora de l’assaig L'ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície. Comissària del projecte SOY CÁMARA ONLINE i coprogramadora del Cinema Truffaut.
Pel «conductisme 2.0» la tecnologia es posa al servei de la manipulació cognitiva, afectiva i social, materialitzant la idea que les xarxes socials són un espai que es basa més en la distància social que en les relacions transformadores o el compromís.
Malgrat tenir un allau incomptable de informació al nostre abast, la realitat és que cada cop costa més saber res del cert. La incertesa no és el mateix que la ignorància, de fet, la gent té grans ànsies de saber, però de maneres molt diferents: per trobar fonaments, pel plaer de conèixer, per millorar el model social, per crear mercats i extreure’n el màxim de benefici o per alimentar la competició de l’infocapitalisme actual on qui domina les dades, el comentari o la primícia, assoleix un poder singular en l’esfera pública mediàtica, com si la informació hagués pres el relleu als antics “secrets” (religiosos, cortesans, d’estat), la marca de l’estatus social. Lewis Mumford, a El mite i la màquina, ens diu que «reunir, recol·lectar i acumular són operacions que van de la mà i algunes de les cavernes més antigues donen fe que els homes primitius van acumular alguna cosa més que queviures i cadàvers». Llavors com ara, acumulem informació, dades, big data, som el conjunt de totes aquestes dades. La crisi del coronavirus ha augmentat la incertesa a molts nivells. Com que no sabem què passarà, els responsables polítics treballen en «diferents escenaris». Aquesta nomenclatura ens acosta més a l’espectacle, al simulacre i a la prospectiva,