EL SECTOR PÚBLIC CULTURAL DAVANT DELS MONOPOLIS DIGITALS

Publicat a la revista Nexe n.45 tardor-hivern EL SECTOR PÚBLIC CULTURAL DAVANT DELS MONOPOLIS DIGITALS Ingrid Guardiola Juliol 2020 El mercat que no cesa Com s’ha dit per activa i per passiva, la pandèmia de la covid-19 ha fet que el capitalisme de plataforma i aquelles empreses que el representen encara guanyin més poder. Davant la impossibilitat de convocar-nos a la tradicional esfera pública (carrer, família, treball…), els ciutadans s’han volcat a l’esfera social privada digital. Netflix, Disney Channel, Amazon Prime o YouTube han estat les empreses escollides pel consum televisiu i audiovisual, per les videoconferències Google Meet, Zoom, Whatsapp (Facebook) o Skype (Microsoft), per les xarxes Instagram, Facebook o Tik Tok, per a rebre productes Amazon o les empreses de riders (Glovo, Deliveroo, Uber Eats…). Només durant el primer mes de confinament, als Estats Units Amazon va contractar 100.000 treballadors. El que tenen en comú aquestes empreses és que formen part del que es coneix amb el nom de «capitalisme de plataforma». S'inserten en el capitalisme neoliberal, però operen a través de la tecnologia digital connectada. Com resumeix Nick Srnicek (2018), es tracta d'una economia basada en la informació i que usa interfícies que funcionen com a plataformes de dades per acumular capital. La majoria de treballadors d’aquestes empreses són flotes d’autònoms precaritzats, sostmesos a un sistema de producció sota demanda i permanentment monitoritzats per empreses que no descansen, la política de les quals és mantenir-se en actiu 24/7. Fa poc, el director executiu de Netflix, Reed Hastings, deia que el seu principal competidor no eren les altres plataformes de vídeo sota demanda, sinó el son dels espectadors, materialitzant allò que Jonathan Crary ja deia el 2013 quan parlava, a 24/7: Late Capitalism and the End of Sleep, del fet que el capitalisme tardà colonitza el territori del son (sleep), d’aquella franja temporal en la qual restem solidàriament improductius. Es tracta de crear un mercat sense fi, sense límits, a escala 1:1 amb la vida. A més a més, cal tenir en compte que moltes d’aquestes plataformes (Tik Tok, Facebook…) tenen ambicions de funcionar com a plataformes multiservei: des de l’e-commerce, passant per la comunicació social o l’ajuda financera. Els anglosaxons n’hi diuen infrastructuralization of platform (infrastructuralització de la plataforma).

Compra i venda de comportaments col·lectius A més a més d’aquests treballadors més directes (interns i autònoms), hi hauria els treballadors 1

indirectes, és a dir, tots aquells que treballen com a usuaris, produïnt dades en les diferents plataformes. La professora de Harvard, Shoshana Zuboff, a Surveillance Capitalism (2019) hi afegeix una altra capa, la més profunda, aquella que té a veure, no tant amb el disseny de la interfície o les relacions contractuals amb l’empresa, sinó amb la instauració d’un model socioeconòmic basat en unes eines digitals de gran valor predictiu que trasvassen en el món físic. Ella ho anomena «capitalisme de la vigilància». Totes aquestes dades (cares, converses, informació de geolocalització, informació de perfil, de cercles de relacions i altres meta dades) que les plataformes recopilen, creuen i analitzen, segon Zuboff, es venen per a dur a terme operacions econòmicomilitars de diferents tipus. Amb el que comercialitzen aquests nous mercats, el que s’adjudiquen aquestes empreses, segons l’especialista, és «l’experiència humana privada» venuda com a «dades del comportament», tant del comportament passat, com del present, com del nostre comportament futur, usurpant el lloc de les velles moires. Un segle després que Edward Bernays -el pare espiritual de les relacions públiques- digués que qui tingui el control sobre el comportament de les masses, mourà els fils d’un govern invisible i tindrà el màxim poder en una democràcia de masses, Zuboff ens parla d’aquestes shadow operations (operacions a l’ombra) d’unes eines que, a priori, es venen com a facilitadors de la comunicació, de les relacions, de l’entreteniment o de la compra-venda de productes.

Parlar de digital és parlar de psico-social Com remarca Zuboff, no es tracta d’un món digital aïllat del món físic, sinó de l’avantsala del que, més d’hora o més tard, trasvassarà en el món físic. De fet, és com si el món digital fos un quiròfan i el món corpori una de les seves portes de sortida. És a dir, tot allò que fem online és una fenedura que dona permís a les empreses perquè facin el que vulguin amb nosaltres. El visionari Marshall McLuhan, als anys seixanta, ja parlava del fet que amb els nous mitjans electrònics tot el nostre sistema nerviós s’havia tornat exterior a nosaltres i l’havíem lliurat a les empreses. Per tant, no és hiperbòlic dir que aquestes s’instal·len dins nostre i que vivim en un món digital amb grans implicacions psico-socials. Segons Zuboff, aquestes empreses s’aprofiten dels pics de vulnerabilitat dels usuaris per llançar-los missatges en el moment més oportú, en alguns casos implicant decisions de compra, de vot o de producció d’emocions. D’aquí que el que escollim, diem o fem no sigui banal, sinó que hem de reflexionar seriosament sobre en quina empresa ens allotgem, què diem i què callem, quina informació personal donem, per on ens movem, els permisos que els hi donem, com ens protegim d’elles, què ens ensenyen, quin tipus de relacions fomenten… Són entorns on la transparència de l’individu és directament proporcional a l’opacitat de l’empresa i, a causa d’això, es fa molt díficil adonar-se de la necessitat de fer-se aquestes preguntes. Evidentment, encara és 2

molt més difícil intentar respondre-les, no és només una qüestió d’ètica o de coratge, sinó de poder o no poder accedir a la informació necessària.

El naufragi digital davant la covid-19 Totes aquestes antològiques reflexions han desaparegut quan, amb la pandèmia, l’administració pública ha hagut de donar una resposta digital immediata al confinament de la població, quan ha hagut d’adaptar tots els serveis presencials a serveis online, quan l’educació i el treball s’han virtualitzat. Aquest viratge sobtat, indeliberat, fruit de les circumstàncies, ha fet que conceptes com «immersió», «migració», «transició» hagin quedat obsolets davant la falta de temps per prendre una decisió raonada i raonable. És a dir, s’ha optat per una espècie de salt al buit digital on tot el sistema educatiu i una part del sistema cultural s’ha posat a mans de Google. Un salt al buit amb aromes de naufragi. Coïncidències de la vida (on res és coïncident), 15 dies abans del confinament, el 29 de febrer, se celebrava una nova edició del Congrés de Sobirania Tecnològica a la Lleialtat Santsenca, un fòrum de debat imprescindible per entendre, crear i gestionar el present i el futur digitals. Una de les sessions es deia «Google desembarca a l’escola pública»; presentat amb preocupació per la FAPAC, es feia un diagnòstic d’aquesta situació que semblava incipient. Després del confinament era ja una realitat inqüestionable arrelada en tot el sistema educatiu. Que tot el sistema educatiu públic virtual (tant en l’educació obligatòria, com en l’educació universitària) es gestioni amb la mediació de Google, implica cedir totes les nostres dades i, per tant, tots els nostres afectes i comportaments presents, passats i futurs, a una empresa privada on no trobarem cap rastre de retorn social.

Fer evidents les lògiques de funcionament per canviar-les Per poder canviar les eines cal canviar les lògiques, i per canviar-les cal fer-les evidents, que és el que intenta aquest article. Davant de la lògica extractivista de les empreses del capitalisme de plataforma, l’administració pública hauria d’optar per empreses que responguin a la lògica del retorn social i que irriguin en el teixit local, si és que l’administració realment té una vocació pública. Si penso en el sector mediàtic i cultural –que són els que conec bé– i una mica en l’educatiu –que no conec tan a fons, més que com a professora associada a la universitat al llarg de deu anys de pràctica–, podríem dir que el sector públic no ha acabat de resoldre el seu dèficit democràtic. Podem mencionar la gerencialització actual de les institucions públiques, l’eliminació 3

dels col·laboradors/es de llarg recorregut, l’aplicació d’una llei de l’administració pública que aprima els recursos i les plantilles, que penalitza als autònoms (falsos i reals) que ella mateixa va crear i dels quals s’ha servit al llarg de tants anys, que externalitza els recursos amb concursos que premien les ofertes a la baixa i que només poden guanyar grans empreses, i anul·la les oportunitats en un context laboral molt poc saludable. Falten dosis de transparència, de reducció de les jerarquies, de reformulació del diàleg público-privat, de renovació, d’obertura i de relleu generacional. Tot el que hem dit abans vicia les institucions i les porta a no poder entomar les crisis quan venen, perquè ara són intersectorials i globals. El que hem après de la pandèmia és que les crisis són més difícils de governar des de les estructures actuals, basades en la centralització (estatalització dels serveis públics), l’especialització (se sap molt d’esferes molt menudes), l’aïllament de la gent (compartimentació i departamentitis) i la pressió d’uns protocols burocràtics excessius, inservibles en situacions d’aquest tipus, fins i tot si la gent està ben preparada i és competent en la matèria. Aquest disseny de les estructures fa que quan vingui una crisi, l’única opció digital possible sigui fer un contracte a l’engròs amb una gran corporació en nom de l’eficàcia. Aquests tipus d’empreses són les úniques que poden rendir molt en un lapse de temps molt breu, que han pogut invertir molt a fons perdut, que han previst escenaris futurs perquè tenen tota la informació generada en les plataformes digitals gràcies al capitalisme de la vigilància i que, a més a més, funcionen. En nom del funcionalisme i l’eficàcia, seguint amb metàfores decimonòniques d’entendre el món com una gran màquina de rendiment creixent, ens estem delegant als gegants transnacionals i destrossant tot l’ecosistema, també el cultural. Com deia Susan Sontag, els mites i les metàfores també maten o, si no maten, com a mínim contribueixen a prendre decisions errònies si aquests mites i aquestes metàfores han esdevingut inservibles o inadequats.

Formes de relacions i d’organització de la cultura Tot això demana canvis d’arrel, és a dir, a nivell estructural i legal, que no en va Alexander Kluge deia en una entrevista recent que a la nostra època els advocats i els poetes tenen molta feina per fer, però també –afegim– els juristes, els economistes i els polítics, no només per apagar focs, sinó per intentar evitar futurs incendis. Quan l’economista best seller Thomas Pikkety parlava, en una entrevista durant el primer confinament de 2020, de la importància d’augmentar de forma general la capacitat de negociació per viure en un entorn econòmic més saludable (això és, distribuït), podíem pensar amb la cultura i amb com les grans empreses han capitalitzat la negociació, malgrat existeixi una concurrència general, unes convocatòries públiques que, en molts casos, poden arribar a desanimar més que si no existissin, ja que sovint són molt poc poroses amb els nous interlocutors, viuen molt de la inèrcia. S’acompleix allò de que la informació és poder i que el poder es comunica 4

també a les institucions intra muros. Com més endogàmica i inercial sigui la relació entre l’administració pública i les empreses que li presten servei, més fàcil és que aquestes empreses es corrompin i anul·lin tots els codis ètics amb els quals tothom es presenta, però quan s’aixeca el dia i es tracta de produir, obtenir beneficis i assignacions de confiança, ningú recorda. És lícit donar una subvenció a una empresa que no tracta bé als seus treballadors? Una empresa sense garanties ètiques? Són preguntes que cal posar sobre la taula, que sempre tornen, que de forma esporàdica ocupen un titular a la premsa, i que mai es resolen.

El format cooperatiu i associatiu, com a mínim obliga a posar cura i a responsabilitzar a tots els treballadors-es, de forma distribuïda i horitzontal, del propi funcionament de l’organització, cosa que amb una empresa tradicional no sempre és així. És important donar visibilitat i recolzar formes d’organització cultural que posin de relleu la responsabilitat social compartida, així com una redistribució i mutualització de les competències, de les metodologies, dels recursos i dels beneficis.

Són possibles les alternatives als monopolis digitals en l’àmbit públic de la cultura i l’educació?

De la mateixa manera que abans dèiem que hi ha un trasvassament directe entre el món online i el món offline, també hi ha una relació molt estreta entre el disseny de les institucions públiques i les maniobres que poden fer en temps de crisi. Per això, la pregunta no és què fan les institucions, sinó què poden i què no poden fer i què canviar per ampliar l’espectre d’allò possible. Com passar d’un sistema mediàtic, cultural i educatiu basat en grans institucions encallades en el seu funcionament intern i depenents de les externalitzacions a grans empreses (poques i inercials, anomenades des d’una part del sector públic com a «projectes tractor»), a un sistema més porós, flexible i que amplïi les formes de relació, obrint-se a tot allò que forma part de l’Economia Social i Solidària sota la forma de cooperatives, associacions culturals i, reprenent el diàleg trencat amb els autònoms, molts d’ells representats pels gremis sectorials. Segurament també hi guanyi la institució, a curt i a llarg termini, ja que aquest canvi permetrà, en primer lloc, conèixer el sector, la seva fisonomia i les seves necessitats i, en segon lloc, prendre decisions més ràpidament, més sostenibles i més saludables en temps de crisi, que és el signe dels nostres temps, ja que la interlocució no serà una cosa esporàdica, sinó una forma de relació i negociació permanent.

En el document Culture & ESS (Voies d’action pour développer l’économie cuturelle, sociale et solidaire (abril 2020, Le Labo, Fondation Credit Cooperatif) descriuen l’economia social i solidària com una tercera via al marge de l’Estat i del mercat, l’única manera de restaurar un sistema cultural francès, públic i privat, fracturat. I si el diagnòstic de França és aquest, un país que sempre ha fet gala i cuidat la seva cultura, la realitat del sector mediàtic i cultural d’aquí segurament 5

està en estat d’extrema urgència. L’informe descriu la necessitat que el sector públic alimenti la cooperació cultural premiant les empreses culturals socials i solidàries d’interès col·lectiu, que puguin disposar d’eines financeres pròpies, d’un marc legal facilitador, d’unes ajudes públiques específiques a la cooperació i on l’administració acompanyi (transferència de coneixements, eines, metodologies i possibilitats) i diversifiqui. Això són canvis d’arrel.

A Barcelona es fan informes púbics, com els que van veure la llum el 2018 sobre la Cooperació Cultural, sobre com n’és d’important la cultura social i solidària, però a l’hora de prendre decisions en moments rellevants -com els que demana una crisi-, s’opta per treballar a partir del que sempre s’ha fet, augmentant algunes ajudes i posant pedaços temporals perquè la barca no s’enfonsi. És hora de prendre’s seriosament els diagnòstics i els informes elaborats en l’última dècada, sortir d’allò simbòlic i transformar d’arrel les institucions davant d’un desteixit cultural asfixiat. Només llavors té sentit posar-se a fer inventari de totes les alternatives possibles als monopolis digitals, que hi són, però amb poca capacitat de negociació; i més que n’hi haurà, com ens ensenya l’activisme tecnològic. Però mentre la llei faci de les alternatives al monopoli digital una quimera o una anècdota explicada des d’un paternalisme recalcitrant, haurem de seguir en aquest momentani «pas enrera».

NOTA: El 28 de juliol Xnet va enviar un necessari comunicat públic a la Generalitat, “Reclamem la digitalització democràtica dels centres educatius de Catalunya”: https://xnet­ x.net/ca/digitalitzacio­democratica­centres­educatius­catalunya/

6