LES IMPLICACIONS CULTURALS DEL CAPITALISME DE PLATAFORMA Ingrid Guardiola Maig 2020 per Sobiranies.cat La fe en el més fort En plena pandèmia de la COVID-19, la primera compareixença pública del ministre de cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, data del 7 d’abril. Surt per anunciar que no té res a anunciar, que les mesures en cultura no existiran, apel·la a les ajudes generals i transversals i usa Orson Welles per eximir la seva inacció: «primero la vida, después el cine»; frase que, en la cita original, seguia de la següent manera: «pero la vida sin cine tiene muy poco sentido y es muy poco humana». Al cap d’uns dies rectifica. El 15 d’abril s’anuncien les primeres mesures específiques per al sector audiovisual i cinematogràfic: Netflix dona un milió d’euros als professionals de la indústria que hagin hagut de cancel·lar rodatges o tancar el cinema a causa del coronavirus. Primera paradoxa: una entitat que no paga impostos a Espanya ara opta per les donacions, és a dir, la caritat, el que Rosi Braidotti anomena l’humanitarisme corporatiu. Els beneficis de Netflix van ser de 1.683,5 milions d’euros el 2019, un 54% més que el 2018. A Espanya van pagar 3.146 euros d’impostos. Segona paradoxa: una empresa que és la primera raó per la qual les sales de cinema perillen, allarga la mà per donar unes engrunes a les sales que, segons la llei, han d’anar destinades a qüestions protocolàries o vinculades amb la gestió del coronavirus, no amb les pèrdues o les amortitzacions de despeses del negoci. Tercera paradoxa: el ministeri de cultura d’un govern socialista aplaudeix Netflix apel·lant a la seva generositat, compromís i solidaritat, donant exemplaritat amb aquest gest d’un model cultural basat en els monopolis, les externalitzacions, les desviacions fiscals i el capitalisme de plataforma. La pandèmia està fent que el capitalisme de plataforma i aquelles empreses que el representen encara guanyin més poder. Netflix, Disney Channel, Amazon Prime o YouTube pel consum televisiu i audiovisual, Amazon per les compres online, per les videoconferències Google Meet, Zoom, Whatsapp (Facebook) o Skype (Microsoft), per les xarxes Instagram, Facebook o Tik Tok… Només durant el primer mes de confinament, als Estats Units Amazon va contractar 100.000 treballadors més mentre les xifres de l’atur i dels Ertos començava a disparar-se arreu.
Que la
preocupació durant el confinament sigui si internet aguantarà, enlloc de preguntar-nos
si aquest sistema capitalista extractiu pot aguantar més, diu molt de la nostra societat, però sobretot del pes que tenen aquestes empreses en les nostres vides. El capitalisme de plataforma: què és i per què fascina Què és el capitalisme de plataforma? El 2018 Nick Srnicek va fer un llibre molt didàctic per parlar d’això que inclou la gig economy o economia del treball temporal, l’economia compartida (sharing economy), l’economia sota demanda, la Quarta Revolució Industrial, l’economia de la vigilància, l’economia de l’atenció, l’economia de les apps… Una economia basada en la informació i que usa interfícies que funcionen com a plataformes de dades per acumular capital. Els algoritmes d’autoaprenentatge regulen, en certa manera, l’oferta i demanda de les plataformes amb un sistema de suggeriments a partir d’una prèvia anàlisi dels patrons de consum de l’usuari i de la pròpia massa d’usuaris. La majoria de treballadors d’aquestes empreses són flotes d’autònoms precaritzats, sostmesos a un sistema de producció sota demanda (evolució del toyotisme dels anys vuitanta) i permanentment monitoritzats. Parlem d’Amazon, Google, Facebook, Airbnb, Uber, Netflix, Spotify, General Electric… Són empreses que operen digitalment a través de internet i que viuen de l’efecte de xarxa, és a dir, que el número d’usuaris que tenen és allò que dona valor a l’empresa. Són espais que creixen de forma molt ràpida perquè no necessiten grans ampliacions d’estructures o de personal, n’hi ha prou amb llogar més servidors, segons diu Srnicek. Més enllà de les enormes implicacions econòmiques, aquest model de capitalisme de plataforma afecta a la manera d’entendre la cultura, de produir-la i de consumir-la. Aquestes empreses produeixen una notable fascinació, podríem adduirne alguns motius. Donat que la seva extracció de valor es fa online (sovint a través del negoci de les dades digitals), l’articulació de la seva imatge de marca s’allunya premeditadament de qualsevol model o petjada industrial, de les seves connotacions d’impacte ecològic i del seu imaginari fordista. És la consumació del que Octavi Comeron anomenava «la fàbrica transparent», la unió de l’economia productiva, la cultura i la creativitat, però amb l’afegit que aquesta cultura es desenvolupa en el món digital. Comeron agafa aquesta definició de la fàbrica Volkswagen de Dresden, una concept-factory, una fàbrica –literalment- transparent on tota la producció és a la vista de tothom i on el caràcter traslúcid del recinte deixa contemplar una manufactura automatitzada, tan estilitzada com un ballet clàssic. La novetat del capitalisme de
plataforma és que les fàbriques de dades mantenen només la seva epidermis a la vista, les seves eines d’extracció de capital (algoritmes, machine learning, behavioural data…) són altament opaques. La màquina de producció autònoma fascina, també ho fa un software que ens acompanya i facilita la feixuga maquinària de la quotidianitat, i els anarco-liberals de Silicon Valley amb tota la seva cavalleria utòpica i anti-social. Totes aquestes empreses de l’anomenada Quarta Revolució Industrial són les que ens venen l’imaginari emancipatori. Un altre motiu de fascinació és la seva gran oferta, ja que convida als usuaris a posar en pràctica el power of choice, és a dir, el poder decidir quin producte o servei consumeixes en un stock permanentment renovable. Amplifica allò que ja deia Lewis Mumford sobre els supermercats: que ens remeten, míticament, a l’Edèn primordial i a la seva lògica de l’abundància. El consum es transforma en una manera de viure on l’individu és precintat en el seu propi catàleg de gustos; només cal pensar amb allò d’Uber de: «un servei on t’estalvies les converses dels xòfers», on tu ets el protagonista, sense cap nosa fruit de la contingència i de la vida social. Es tracta d’un estil de vida que es pressuposa econòmic i confortable, aparentment auster, però estilós i falsament adaptable a cada individu en un mercat que ofereix una aparença de nínxol extrem, però que prioritza –algorítmicament- el gust de la massa, el normcore. Res es deixa a l’aire, tota forma de consum està prèviament calculada, els dark patterns del disseny de la interfícies, juntament amb els suggeriments i recomanacions vinculats al teu perfil, et porten a clickar al lloc que ja t’esperava. El capitalisme de plataforma fomenta un model basar, opac, on els productes importen menys que la imatge de marca de l’empresa. Aquestes plataformes algorítmiques són plurals i diverses només en aparença, ja que el que triomfa és allò que ja estava predeterminat a triomfar des dels departaments de marketing, comunicació i publicitat. La massa certifica a la massa, allò popular a allò popular, el més vist al més vist. Els algoritmes inscriuen un relat de l’èxit de l’1%, per cada hype hi ha centenars de productes que ningú veu o consumeix, productes figurants. Són monocultius, a diferència d’altres plataformes on el criteri, el gust i el comissariat personal són els que filtren el contingut i no la best choice que dicta l’empresa. Cada producte, a més a més, és puntuat per l’usuari. El que sembla un servei filantròpic entre semblants acaba sent una eina de reposicionament de productes. És un món de consum rapidíssim, de fet, la velocitat d’entrega del producte i la disponibilitat permanent del servei és un dels seus
atractius, és la recompensa immediata pel consumidor, la gratificació que fidelitza. Només necessites connectar-te a internet i desconnectar-te de la resta. La distància social i els (macro)esdeveniments Mentre els teatres, els cinemes, els museus, les biblioteques, les llibreries, els centres cívics, les fàbriques de creació, els locals culturals en general… es pregunten quan podran obrir les portes i com esporuguiran a la pròpia por de la gent de trobar-se entre ells, artistes com Travis Scott o Weezer actuen a videojocs com el Fortnite, els principals festivals de cinema (Sundance, Toronto, Cannes, Venècia, Berlin…) s’uneixen per fer We are One: a Global Film Festival a YouTube el 29 de maig mentre Lady Gaga, juntament amb Global Citizen i l’Organització Mundial de la Salut organitzen One World: Together at Home, un macroconcert online d’humanitarisme 2.0 que es ramifica per YouTube, Spotify… Internet, davant la distància social, ha agafat el relleu als macro-esdeveniments. Però en el món virtual hi ha moltes altres iniciatives, malgrat que la majoria acaben arribant als seus públics a través d’aquestes empreses. Potser és interessant preguntar-se com construir unes eines digitals que puguin connectar els creadors i productors de continguts amb els seus públics i que permetin una experiència individual, però també socialitzar-la? El projecte Caixa de Ressonància aniria en aquesta direcció. Per sort, com dèiem, el valor de les grans plataformes rau en el seu efecte en xarxa, és a dir, n’hi ha prou en sortir-ne per afectar a la seva cotització a la borsa. Degut a aquest context, moltes institucions culturals, agents i creadors, s’estan preguntant quin ha de ser el diàleg amb els seus públics, quines són les comunitats que es volen teixir i com arribar-hi, com reconstruiran les proximitats, qui seguirà a l’extraradi de la cultura i quins n’estaran exclosos per primer cop. No hi ha receptes, hi ha les decisions que es prenen a temps real, els escenaris que analitzem i imaginem, el que fem, però també el que desfem gràcies a aquesta emboscada col·lectiva, difícil i inesperada.