ARTICLE 03· CATALÀ Publicat dimarts 9 d’agost del 2011 ELOGI DE LA FOLLIA (II) Ingrid Guardiola L’altre dia comentava l’extranyesa i evolució de la iconografia d’aquells que la societat diagnostica com a perturbats mentals, la falta de imatges en present dels assassins de Columbine (1999), el doble jo que Anders Behring Breivik va esculpir a través de les xarxes socials (2011). La capacitat de jutjar els altres i de penalitzar-los és un tret distintiu de l’espècie humana i els seus arguments canvien amb el temps; als seixantes (com mostrava Wiseman) es podien aplicar lobotomies a aquelles persones que eren considerades una “nosa social”, avui en dia la indústria farmacèutica ha aconseguit paliar la situació. Els assassins actuals són retratats a partir de les càmeres de vigilància, de material d’arxiu o de píxels, en canvi, de la història ens queden mosaics de imatges policials concentrades en arxius, captures de rostres en present; penso en el de New South Wales d’Austràlia o el de la presó estatal d’Arkansas *. Alguns dels presos eren acusats d’estafes, de tràfic de drogues, de llenguatge indecent (no m’imagino ningú lliure de culpa) o de propiciar el joc fraudulent, com en el Baccarrát (en el qual de normal el jugador batalla contra la banca i on, com en la mateixa vida, l’enfonsament del banc no priva al banquer del dret de continuar). A les presons femenines reunien avortistes amb dispensadores d’alcohol sense llicència, bigamistes amb borratxes, prostitutes amb noies que robaven vestits, les quals ens posen en evidència que la moral és un universal que neix d’un temps ben concret i canvia amb ell. En aquelles fotos veiem, no només un retrat de l’època, sinó el rostre com el que ha estat sempre: un mirall de l’ànima (i més encara en el moment de la culpa). En les imatges que queden penjades a internet de Breivik el que veiem és el rostre d’un cos sense ànima on la culpa queda fora de camp, ja que la seva, segons ell, “era una acció necessària”, un discurs molt semblant al dels caps d’Estat. Si a Breivik se li diagnostica algun tipus de transtorn mental (com pretén el seu advocat), caldria revisar moltes altres pràctiques de violència, aquelles que l’Estat mateix s’encarrega de legitimar. I als polítics, quan duguin a terme les seves “accions necessàries”, qui els diagnosticarà? *Gràcies a en Xavier Antich, la Marta Delclòs i la Rrose Sélaby
CASTELLANO Publicado el martes 9 de agosto del 2011 ELOGIO DE LA LOCURA (II) Ingrid Guardiola El otro día comentaba la extrañeza y evolución de la iconografía de aquellos que la sociedad diagnostica como perturbados mentales, la falta de imágenes en presente de los asesinos de Columbine (1999), el doble yo que Anders Behring Breivik esculpió a través de las redes sociales (2011). La capacidad de juzgar los otros y de penalizarlos es una característica distintiva de la especie humana y sus argumentos cambian con el tiempo; en los sesentas (como mostraba Wiseman) se podían aplicar lobotomías a aquellas personas que eran consideradas una “molestia social”, hoy en día la industria farmacéutica ha conseguido paliar la situación. Los asesinos actuales son retratados a partir de las cámaras de vigilancia, de material de archivo o de píxels, en cambio, de la historia nos quedan mosaicos de imágenes policiales concentradas en archivos, capturas
de rostros en presente; pienso en el de New South Wales de Australia o el de la prisión estatal de Arkansas*. Algunos de los presos eran acusados de estafas, de tráfico de drogas, de lenguaje indecente (no me imagino nadie libre de culpa) o de propiciar el juego fraudulento, como en el Baccarat (en el cual, de normal, el jugador batalla contra la banca y donde, com en la vida misma, el hundimiento del banco no priva al banquero del derechos de continuar). En las prisiones femeninas reunían abortistas con dispensadoras de alcohol sin licencia, bigamistas con borrachas, prostitutas con chicas que robaban vestidos, las cuales ponen en evidencia que la moral es un universal que nace de un tiempo bien concreto y cambia con él. En aquellas fotos vemos, no sólo un retrato de la época, sino el rostro como lo que ha sido siempre: un espejo del alma (y más aún en el momento de la culpa). En las imágenes que quedan colgadas en internet de Breivik lo que vemos es el rostro de un cuerpo sin alma, donde la culpa queda fuera de campo, ya que la suya, según él, “era una acción necesaria”, un discurso muy parecido al de los jefes de Estado. Si a Breivik se le diagnostica algún tipo de transtorno mental (como pretende su abogado), haría falta revisar muchas otras prácticas de violencia, aquellas que el mismo Estado se encarga de legitimar. Y a los políticos, cuando lleven a cabo sus “acciones necesarias”, ¿quién los diagnosticará? *Gracias a Xavier Antich, Marta Delclòs y Rrose Sélaby.