Maneres de (no) entrar a casa.
Alicia Kopf, 2011
CERCANT CASA Ingrid Guardiola
Les claus de la ciutat Hi ha un poema de J.V. Foix titulat “On he deixat les claus…”. En ell, el protagonista (el poeta) camina per un poble desconegut on tothom el saluda, on el diable l’espera. Va mig nu, té fred, té por, té fam. Han arrancat els bancs de la plaça i clareja un doll de sang. Quan camino per la gran ciutat, alguns em saluden, i a les Rambles els turistes dialoguen com estàtues amb estàtues. Vaig vestida amb roba de frontera per protegir-me dels altres, a l’estiu tinc fred emocional (cosa del turisme), por mental (cosa dels polítics), fam d’una altra cosa (cosa dels gens?). Arrancats tots els bancs que eren per als vells i per als coloms (com en el poema de Foix), a Barcelona han pres el relleu les noves construccions de guant blanc. Un doll de sang, invisible, tenaç, nega amb un fi disseny de renom internacional aquesta dolça i irònica ciutat. Ja no puc entendre les coses que em sabia, ja no veig les façanes on m’agafava per saber on es trobava el meu pas, la pràctica de l’especulació ho ha canviat tot. Fins i tot m’ha dibuixat un forat a la butxaca. Per això dec haver perdut les claus. Les claus del mercat Quan, a la fi, després de dies èpics aconsegueixes fer-te amb un mínim d’espai, de lloguer i temporal, a partir de llavors comença a pujar el comptador i la pressió. La llar i les seves possibilitats o impossibilitats esdevenen, gràcies al mercat, una mera estadística. Després de la gestió acurada dels ingressos, vénen les preguntes i la possibilitat d’una casa, una casa de veritat, torna a venir-te al cap. Però què és una casa de veritat? La premissa pràctica bàsica és no deixar-hi el sou i, quan hi ets dins, no haver de xocar amb el que hi ha com un eriçó que s’hagués menjat les seves pròpies espines durant el dinar. La casa és el temps de les accions mínimes i inútils i de la màxima excentricitat. A qui no es deixa anar a casa, li falta un bocí d’ànima. Qui no s’hi deixa estimar, és que no sap habitar la seva pròpia casa. Les claus de l’habitar Al text Construir, habitar, pensar Heidegger diu que per portar l’“habitar” a la plenitud de la seva essència caldrà que els homes construeixin “des de l’habitar i pensin per a l’habitar”. En la nostra societat la fórmula varia: els homes construeixen des de l’especular i pensen per al
Maneres de (no) entrar a casa.
Alicia Kopf, 2011
benefici del mercat i, en el més humà (però no més just) dels casos pensen en els seus fills: “així heretaran”. “Construir és pròpiament habitar”. Habitar i ser és la manera com els homes som sobre la terra, ergo: l’home és en la mesura amb què habita amb cura. D’aquesta manera, quin tipus d’homes són els que ens obliguen a habitar de la forma més asfixiant i precària possible? I encara més sadomasoquista en resulta la pràctica quan Heidegger ens diu que la base de l’habitar d’un mateix és el “deixar habitar”. Especular és l’oposat a “deixar habitar”. Les claus de l’ànima En aquests moments no hi ha cap casa per “curar” perquè no hi ha cap casa per habitar, ja no importa saber “on he deixat les claus”. La mateixa sensació de pèrdua podríem viure-la a diari, si no fos perquè els homes, alguns, encara enginyen petits racons que consideren les seves cambres pròpies, llocs on romandre, on poder ser, recollir i sembrar, llocs on les preguntes segueixen obrint-se, la cura llevant-nos, on no hi brolla un doll de fina sang. Ho trobem en aquell fragment de mur, vell i gastat, on dos desconeguts es trobaven per besar-se o per pintar. També en el mur groc de Vermeer en què es va fixar Proust, en el tartamudeig de Beckett, o en el cadàver d’aranya que vas tardar una setmana a escombrar. L’amor: la clau Al final potser hem perdut les claus que ens obrien les portes a la nostra pròpia intimitat, allà on ens apareix, de veritat, la necessitat de l’habitar, també d’habitar l’Altre. Un farcell de claus que cal aprendre a trobar i fer encaixar (la meitat sobren, la meitat falten), amb laberints de cambres per anar explorant, amb el do del cos com a llenguatge mare i el de la paraula com a segona fase per a trobar-se, com a trampolí si no hi ha altra forma d’acostar-se; la casa, el moment de penetrar en l’ars amandi. I en aquest punt em torna la pregunta amb una mica més d’urgència: Carai, on he fotut les maleïdes claus?
Maneres de no entrar a casa Un dia oblides la clau i no pots entrar a casa, has de prendre una decisió a l’acte, que et portarà cap a un altre camí, aquell que no esperaves. Tota estratègia és poca a l’hora de decidir què fas quan ja no pots fer allò que anaves a fer i estàs tancat a fora, a l’entrecuix de la realitat. Partint d’aquesta anècdota que tots hem viscut, Alicia Kopf construeix tot un itinerari simbòlic i vital, segons les seves pròpies paraules: “es tracta d’una recol·lecció gràfica i textual d’idees on la casa és el recipient formal per a expressar estats vitals”. No poder entrar a casa, en certa manera, també és “una tirada de daus” que et portarà a l’inhòspit, a
Maneres de (no) entrar a casa.
Alicia Kopf, 2011
l’imprevisible, a sortir de la pauta, a viure a temps real, a prendre decisions sense pla d’estalvis; en definitiva, a encetar l’aventura, no només física i emocional, sinó també l’aventura de pensar les coses amb una lògica diferent a l’habitual.
Barcelona, 2011