“POBRE MATÈRIA BLANCA” Sobre White Material de Claire Denis Per fi, després de 14 pel·lícules, podem veure a les cartelleres una pel·lícula d’una de les cineastes més imprescindibles d’avui en dia, Claire Denis. A White Material (que han titulat en castellà, molt poc adequadament, Una mujer en África), Denis explica la història de Maria (interpretada per una increïble Isabelle Huppert), una dona blanca que dirigeix una plantació de cafè al cor a l’Àfrica. Enmig d’una guerra civil (que en cap moment ens contextualitza), Maria ha de buscar treballadors per a la seva plantació, ja que tots els nadius estan fugint de la zona. Nens soldats, treballadors desconfiats, un fill incapaç de tot que decideix unir-se a la batalla a partir de principis xenòfobs, un ex marit (Christopher Lambert) que negocia els terrenys pel seu compte, un líder revolucionari anomenat el boxejador (el bellíssim Isaach de Bankolé, que vam poder gaudir a Limits of Control de Jim Jarmush) i rebels insurgents, el paisatge entre salvatge i desolador, alhora que punyent, d’Àfrica, la música atmosfèrica i lacònica dels Tindersticks (que amb aquesta és la quarta vegada que col·laboren amb Claire Denis), són alguns dels ingredients de la pel·lícula. Com sempre, ens trobem amb realitats quotidianes portades a estat de conflicte, no en sabem les causes, però en testimoniem tota la coreografia. Claire Denís va néixer a París, però va viure de petita a diferents països d’Àfrica, d’aquí que a moltes de les seves pel·lícules estigui referenciada, tot i que a White Material ens situa en un estat africà contemporani no identificat, i la tria de que així sigui és del tot conscient. Malgrat tot, a White Material no hi ha traces de la biografia de Denis, simplement, un dia, Isabelle Huppert li va dir que havia de fer l’adaptació de Canta la hierba, de Doris Lessing, un llibre que parla de la política i en el qual s’ha de prendre una decisió política en el context de l’Àfrica segregacionista. A partir d’aquest suggeriment, apreciant la definició que dóna Lessing a l’estabilitat sociopolítica, Denis va decidir inventar-se una història d’avui, més ubicada en el postcolonialisme que en colonialisme, quan aquest és sols un fantasma que planeja per tot el continent resseguint les contradiccions i problemes que encara existeixen a causa d’ell. Amb aquest motiu va crear tota la història al voltant del personatge de Maria, segons la directora, tot apuntava a ella, “cada simple mol·lècula d’aire, cada simple vestit, cada simple…”. Es nota que Claire Denis no pot deixar de filmar a Isabelle Huppert, la seva pell blanca i pigada, els seus cabells rojos, la seva callada desesperació, com si sortís d’una novel·la de Jean Rhys. De fet “white material” es com anomenen els africans als blancs, una “matèria blanca” que, degut al clima de violència al qual es veu sotmesa, es converteix en una espècie de “white trash”. Denis si sap fer alguna cosa és filmar els cossos en l’espai, i gran prova d’això ho trobem en la seva pel·lícula Vers Mathilde, on segueix el treball de la coreògrafa Mathilde Monnier, ho veiem en els cossos dels legionaris a Beau Travail, o en els cossos desitjants de A trouble every day. Sense pràcticament paraules, Denis filma la tensió sexual (resolta o no resolta) que es desperta quan dos cossos es troben en un mateix espai. Li resta importància narrativa, queda la imatge que és capaç de traçar volums més lluminosos que els de Caravaggio, però més mòbils i lleugers, acompanyats d’un batec suau i elèctric alhora que emana de cada racó de pell. Com cita Laura Menéndez en referència a l’estudi que Sebastian Scholz i Hanna Surma van fer (titulat Exceeding the Limits of Representation: Screen and/as skin in Claire Deni’s Trouble Every Day, 2001), la pell esdevé “medi a través del qual tota lògica narrativa o significat es troba suspès en favor d’una oscil·lació entre la permisivitat o el refús al tacte, al plaer i al dolor”; la pell com a “última frontera física susceptible de ser invadida, acariciada, destrossada o arrancada a mossegades”, diu Laura Menéndez. A White Material la pell és també la del paisatge, la de l’Àfrica
desolada. Inevitable és no comparar a Isabelle Huppert amb Jane Birkin interpretant el paper de Magda a Dust (una adaptació que Marion Hänsel va fer de la novel·la de J. M. Coetzee), la dona blanca que defensa la seva plantació perdent-ho tot, fins la raó. No en sabem res d’Àfrica, la pedra a l’estòmac d’Occident, la que encara ens recorda el pes que ha tingut i que encara té la història. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona