(Crítica de “Control”) …I HOM VA PERDRE EL CONTROL EN LA COLÒNIA PENITENCIÀRIA El càstig consisteix a escriure sobre el cos del sentenciat, mitjançant un complex sistema d’agulles dobles, la disposició que ha violat. En aquest cas un manament sagrat de la colònia: “honora els teus superiors”. Per tal de permetre l’observació de la sentència el rasclet és fet de vidre. Cada agulla llarga va acompanyada d’una altra de més curta. La llarga escriu i la curta escup aigua per netejar la sang.” F. Kafka, La colònia penitenciària “Stood alone here in this colony” Joy Division, Colony
Després d’una llarga espera des de que es va presentar a Cannes el 2007, ha arribat a les pantalles dels cinemes CONTROL, el biopic d’Anton Corbijn sobre Ian Curtis, líder de la mítica banda de Manchester, Joy Division. Anton Corbijn, de professió fotògraf, va fer una petita incursió en el món de les rara avis del rock amb un curtmetratge on retratava a Don Van Vlie, el Sr. Captain Beefheart. Després d’això, Corbijn va ser el responsable de la imatge més emblemàtica dels Joy Division, una sessió fotogràfica on es veia els quatre membres vestits de negre sobre el fons blanc i nevat de Manchester. Els fans de la banda recordarem la foto on els membres del grup estan caminant per un túnel i Ian Curtis té el rostre girat mirant cap a l’objectiu de la càmara amb la mirada desangelada d’aquell que sap que aquell túnel no té un camí de tornada, com a mínim no per ell que no va arribar a veure com els seus companys s’enfilaven cap el “Nou Ordre” mentre ell desapareixia en direcció al mite. Corbijn és fotògraf, la qual cosa es nota, en primer lloc per la marcada fotografia en blanc i negre postproduïda per la qual opta, en segon lloc per com se li escapa de vegades la narració. Així i tot, Corbijn, a diferència de 24 hours party people de Michael Winterbottom o del documental Joy Division, opta pel melodrama. Les cançons van en paral·lel a l’evolució de la vida de Curtis de vegades, fins i tot, d’una manera massa literal. Com a amant de Joy Division algunes preguntes em venien al cap: quin era el Manchester postindustrialitzat on va néixer la banda i com això va influir en tota una generació de músics? Com aconseguien parir la música i les lletres? Quines influències tenien i com es van desprendre d’elles? Com van aconseguir passar del so més punk i la seva imatge vinculada amb el nazisme al seu so particular que ha acabat influïnt a moltes bandes dels anys noranta i segueix fent-ho en la dècada present (quantes versions no haurem sentit de Love will tear us apart again)? De tot això en podem veure petjades a la pel·lícula, però “entre bambolines”. Potser, al final, l’únic misteri de Ian Curtis en concret i de Joy Division en general és la falta de misteri. El personatge de Ian Curtis, figura que va néixer un 15 de juliol, el mateix 15 de juliol que va veure néixer Walter Benjamin i Jacques Derrida, segueix estant ple
d’enigmes: veiem aquest jove que recita Rimbaud i Blake mentre escolta David Bowie, que es casa amb vint anys, que té una feina d’assistent social que es confronta amb les innumerables lletres que espera musicar, el personatge torturat que mira Sonrisas y lágrimas, el poeta que recita des dels inferos més profunds i que acaba dansant com un sàtir obsessivo-compulsiu sobre l’escenari, l’enamorat devot de la seva dona a la qual culpa també de tot el que no li agrada de la seva vida, l’amant desquiciat d’una jove periodista, l’impossible pare, l’epilèptic adolorit, aquell que deia que “tenia l’esperit però que havia perdut el sentiment o la sensació”, aquell tímid i malatís ésser que va canviar les històries en boca de les quals parlava el punk, el nostàlgic d’un futur que mai no arribaria. Corbijn opta per un rodatge prou interessant però segurament bastant complicat: cançons cantades en directe pels mateixos actors (amb resultats lloables), secundaris que eren fans reals dels Joy Division i que havien assistit a alguns dels seus concerts (avui ja massa crescudets) i, enmig de tot aquest risc, massa literalitat en els fets i un rostre, el del personatge que, malgrat emular molt bé a Ian Curtis, està massa controlat per la fotogènia que en vol treure Corbijn. La pel·lícula, però, emocionarà a quasi tots els fans, sobretot al final, un final marcat per la mateixa història, el final que havia de ser. Un final amb Atmosphere de fons, una cançó que seguirà ressonant per l’estepa de la postmodernitat allà on l’home “isolat” encara no hagi trobat repòs en el seu camí, silenci per al seu destí. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona