(Crítica d’Avril, incloure dades de la pel·lícula) COM PINTAR LA VIDA I NO MORIR EN L’INTENT Parlar d’una pel·lícula d’un director novell que no pretén ser cap exercici d’exentricitat, que no juga amb cap estrellat de base, que no parteix de l’adaptació d’un guió renombrat, que respon en part a un sistema de subvencions obligatòries d’un cinema d’un país que es reconeix en la seva pròpia tradició cinematogràfica, fa que un hagi d’endinsar-se en la descripció de la mateixa pel·lícula de ple. Per això, aquestes línees s’haurien de llegir un cop vista la pel·lícula. Pel qui no ha apartat la vista encara del text, dir que desxifrar els símbols que nutreixen tot relat d’iniciació (com el que tenim al davant) abans d’haver-ne fet la prova, és perdre l’oportunitat de viure la pel·lícula amb tota la seva plenitut (si cap). I qui avisa no és traidor. Gérald Hustache-Mathieu realitza el seu primer llargmetratge sense jugar-se-la, però sense perdre tampoc una sincera honestedat amb el seu ofici, i més després d’haver estat multipremiat amb els seus curtmetratges anteriors: Peau de Vache va obtenir el Cèsar al millor curtmetratge el 2003 i La chatte andalouse (títol que serveix de paràfrasis irònica al film de Buñuel) va obtenir el premi del públic, entre d’altres, a Clermont-Ferrand. La humilitat, però, és compatible amb el fet que participi Canal Plus en una producció d’uns dos milions d’euros. El jove director reprèn l’actriu protagonista d’aquest curts, Sophie Quinton, per encarnar de la millor de les formes possibles, el personatge d’una jove novícia (Avril) que, just el moment abans d’acomplir la clausura que precedeix la cerimònica dels vots definitius, descobreix que té un germà bessó i va a buscar-lo. N’hi ha que necessiten una caiguda de cavall per redefinir les seves vides, a Avril, que és la personificació màxima de la bondat i la innocència, només li cal saber que no va arribar sola al món per començar. Totes les recerques iniciàtiques pròpies de les Bildungroman (‘novel·les o relats de formació’) típiques parteixen d’una fugida, en aquest cas del convent on ha passat tots els seus primers vint anys de vida. Com tota bona croada, a Avril li caldrà el seu escuder, serà Pierre (Nicolas Duvauchelle), un atractiu i tímid jove que li ofereix la montura del seu cavall de quatre rodes. Li caldrà també que el regne del que fuig estigui enverinat i sotmès a una llei que ha estat imposada (en aquest cas representat per la monja superiora que encarna la veterana Miou-Miou) i, alhora, el seu còmplice lleial dins la comunitat d’on fuig, aquesta serà Bernadette. Necessita el seu grial, l’objectiu de l’aventura, i aquest serà el seu germà bessó (David –Clement Sibony-), l’altra meitat (també d’ella mateixa) que havia romengut oculta fins ara. També necessitarà un personatge pla que medïi la relació entre les parts, un bufó de grata cort, serà Jim (Richaud Valls), nòvio del seu germà. Finalment una geosimbologia: Un far allà on se li il·luminarà l’amor cap a les coses i, sobretot, cap a les persones, més enllà del testimoniatge, protecció i judici de Déu. I un mar on aflorarà el seu despertar sexual, tal com la Venus era pintada: nua i naixent d’una petxina entre corrents marines. Fins aquí podríem pensar en aquella meravellosa Bildungroman cinematogràfica que fou Los juncos salvajes d’André Techiné de l’any 1994 i ambientada en l’any 1962. Tres amics al sud de França descobreixen la sexualitat, la vida incondicionada i lliure, l’amistat i les ruptures a través de les quals van treient-se les seves capes de innocència, capes que cauen més ràpid a causa de les conseqüències socio-polítiques que la Guerra d’Argèlia ha tingut sobre el país. Avril no ha de resoldre dilemes morals al voltant de la guerra i la sexualitat, sinó que ho ha de resoldre tot, desconeix quin gust té l’aigua del mar, no ha sentit cap cançó més que la pregària, no ha vist persona més que les imperturbables monges. Avril pinta en la seva intimitat un llibret de les flors que recull, i allà ho projecta tot, per això no serà estrany que la pintura sigui el que l’uneix tant amb Pierre (fabriquen pintura junts), com amb Jim (ensenyaran a pintar a unes criatures) com amb el seu germà David (l’acompanya a pintar ocells). Per això no és d’estranyar que pràcticament no hi hagi música més que la del moment, que no hi hagi efectes de il·luminació, més que els que la naturalesa és capaç d’oferir. Tota novel·la de formació és un aprenentatge a doble banda, tant per qui ho viu com per qui ho mira o llegeix. L’espectador és portat a l’estat innocent de qui anomena les coses per primera vegada, de qui participa amb els seus cinc sentits a una experiència sempre nova, malgrat no empatitzi sempre amb situacions que podrien semblar, de vegades, ridícules. No hi ha trascendència en el gest, és transparent i senzill com qui traça línies de colors sobre un llenç en blanc. Si al principi Avril segueix vivint a
través de Déu (cantant el salm, “quin hermòs jardí és la terra, que bo que no ho hagis guardat tot per tu”), aviat s’adonarà que és la primera vegada que li ha passat alguna cosa, i aquest serà el seu nou abril en aquest senzill, però emocionant, despertar als colors de les coses reals. Al final, tot aquest delicat i emotiu trajecte (que de vegades peca de precipitats i poc agraïts girs de guió i d’uns personatges de vegades massa histriònics), es veu estroncat per una sobtada condensació d’elements i d’accions a la wagneriana però amb maldestres petites dosis de dispersió i sense sentit. Si en aquest punt ens recorda a Ordet de Dreyer (i si es veu la pel·lícula s’entendrà pel final), és perquè quedi algun punt de integritat, encara que sigui a través de l’artifici intel·lectual, de tota l’aventura que hem viscut; encara que irregular, encara que excessivament naïf, però és l’única manera de copçar l’entrada a un món nou. La llastima és que l’aprenentatge que ha realitzat la protagonista és resolt a través d’un impossible i impensable efecte de guió, i un, automàticament, és expulsat del film com qui torna al monestir d’on ha sortit. De totes maneres, val la pena entrar-hi, ni que sigui per uns instants. Ni que sigui per veure que de vegades, en un món on sembla que la vida que ens envolta avui en dia ha passat al rang d’allò imaginari i que l’únic deix real rau dins nostre (com deia l’escriptor J. G. Ballard), fins i tot així un és capaç de fer de la seva quotidianitat allò més estrany, qüestionable i delirant, i del món que ens envolta la realitat més viva, l’únic real possible. Ni que fos, també, per posar-hi més cura. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona