LUZ SILENCIOSA, Carlos Reygadas 2007 / 142 min. / México, Francia, Holanda Sembla ser que la religió o, millor dir “el sagrat”, torna a ser un tema de debat o, com a mínim, el tema sobre el qual part del cinema actual posa el seu focus d’atenció. L’any passat van passar per la cartellera Siddharta o El gran silencio, actualment tenim XXXX que retrata la vida d’una comunitat sufí, Love and Honor sobre el Japó de la cultura samurai o la mateixa Luz Silenciosa sobre una comunitat menonita (altrament dita Amish). No ens hem d’extranyar, en una època tan faltada de principis i valors, si l’art que encara es permet ser narratiu com el cinema participa dels “grans relats iniciàtics” (aquesta és la gran aportació de les religions), tot centrant-los en històries personals. Luz Silenciosa és el tercer llargmetratge de Carlos Reygadas. Això tampoc ens ha d’estranyar, que la majoria de les pel·lícules que s’estrenen siguin la primera, la segona o la tercera pel·lícula del cineasta, en una espècie producció imparable de cinema sense cineastes que puguin dedicar-se a forjar una carrera sèria. El periodistes i les promocions publicitàries ja els hi supleixen tot l’esforç, fins i tot poden arribar a justificar creativament els anys de silenci d’un director de cinema, quan sovint és falta d’oportunitats i recursos el que els impedeix seguir treballant. Tornem a Reygadas y la seva Luz Silenciosa, que va rebre a Cannes el premi del Jurat, que va ser candidata als Óscar i als Goya a millor pel·lícula extranjera i que ha guanyat altres premis en festivals com el Festival de Nuevo Cine Latinoamericano de La Habana o al Festival de Cine Iberoamericano de Huelva. Luz Silenciosa passa –lentament- en una població menonita del nord de Chihuahua on Johan, el pare d’una família de set fills, es debat entre continuar la seva vida amb Esther o marchar amb Marianne, amb qui té un idil·li des de fa dos anys. Des de la nostra cultura seria un afer comú i irrellevant, però pels menonites, regits per un estricte codi de valors que exigeix una total submisió a la Bíblia i els seus manaments, pot arribar a ser considerat obra del diable. La culpa que sent Johan passa entre silencis i dissimulada per la seva dedicació a la família, al camp i a la granja. Els menonites duen un tipus de vida que, al llarg de quatre segles, quasi no ha variat. Vesteixen pràcticament igual, viuen en les mateixes cases i es dediquen a les mateixes activitats, practiquen el manament de “guanyaràs el pà amb la suor del teu front” i el vot de pobresa heredats de la Reforma Luterana. Reygadas aconsegueix traslladar-ho amb convicció i verosimilitud, a pesar del desconeixement que té el ciutadà mig Europeu d’aquestes comunitats. Els actors estan emparentats entre ells, són menonites de veritat, viuen tal com viurien ells i parlen el seu idioma, el plautdietsch, un dialecte alemany proper a l’holandès mitjaval i al flamenc. És fascinant pensar que cap espectador pot entendre directament el que diuen, que tots estem en el mateix grau d’ignorància, que l’únic que podem fer és mirar i deixar-nos inundar per les imatges d’una natura extra-sensorial i, alhora, deixar-nos endur, amb tota la gravetat i la gràcia, pel turment que pateix Johan. Reygadas aconsegueix una de les coses més difícils: que un pugui arribar a copsar la magnitud del dilema moral que pateix algú d’una cultura diferent a la nostra. Cap Joc Olímpic i cap exposició han aconseguit aquesta proximitat amb una cultura diferent. Altres pel·lícules ja ho havien fet. Caldria destacar el paper que la llum i el sobrenatural juguen en la pel·lícula: llum que podríem trobar en els quadres d’un altre holandès, el pintor Johannes Vermeer; sobrenatural que beu, en clau d’homenatge, de la pel·lícula Ordet de Dreyer. “Sento que les coses estan vives i que hi ha quelcom que ho organtiza tot”, diu Reygadas en una entrevista. També afegeix: “El 2003 vaig viatjar en cotxe i després de vint hores de caminar em vaig trobar amb els menonites. Em vaig quedar allà en un hotel. Tenia la
història, però no el context. Era sobre una dona que mor pel dolor d’una infidelitat. I el dels menonitas em va semblar el context perfecte. Tenia alguna cosa universal i neutra: són desconeguts, parlen una altra llengua, funcionen com a arquetips. És com un conte infantil”. Aquests vint quilòmetres caminats a peu em fan pensar en els mesos que va dedicar Tarkovski en reconstruir la seva casa de infància i replantar blat negre per poder rodar la pel·lícula El espejo. Aquests tipus d’experiències que entenen que el rodatge també és una experiència única que determinarà el resultat final de la pel·lícula, potser ja només es troba en el món del documental i en pel·lícules com aquesta. Finalment, el fet que aquesta sigui una altra pel·lícula sense música (últimament me n’he trobat unes quantes) m’ha fet pensar que només hi ha tres llocs on es guardi aquest silenci: a l’esglèsia, en plena natura (sempre i quan t’allunyis de qualsevol forma de civilització possible) i a la tomba. De vegades el cinema també ens ajuda a recordarnos com sona la vida quan se la deixa aflorar, en quin llenguatge parla el món, quan no hi és l’home. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona