DE BATTRE MON COEUR S’EST ARRÊTÉ França, 2005, Color Direcció: Jacques Audiard. Música: Alexandre Desplat Fotografia: Stéphane Fontaine Intèrprets: Romain Duris (Tom), Niels Arestrup (Robert), Aure Atika (Aline), Emmanuelle Devos (Chris), Linh Dan Pham (Miao-Lin). Guió: Jacques Audiard y Tonino Benacquista; basat en la pel·lícula "Fingers" (1978) de James Toback. Durada: 107 min. Idioma: Francès Gènere: Drama
“DE BATEGAR EL MEU COR S’HA ATURAT” “De battre mon coeur s'est arrêté Sur le lit j'ai jeté mon fouet Tout contre elle je me suis penché Et sa beauté m'a rendu muet (...) C'était la fille du Père Noël J'étais le fils du Père Fouettard Et elle m'a dit d'une voix de crécelle Bye bye au hasard Balthazar” Jacques Dutronc, La fille du Père Nöel
Jacques Audiard, guionista des dels 80’s, cineasta des dels 90’s, fill de cineasta, fill predilecte de l’acadèmia: va guanyar el Cèsar al millor primer film per Regarde les hommes tomber (1994), premi al millor guió a Cannes per Un héros très discret, millor guió i 9 nominacions als Cesar per Sur mes lèvres (2001), i 8 Cesars per De battre mon coeur s’est arrêté (2005), entre els quals hi ha a la millor pel·lícula, al millor director i a la millor adaptació. És clar, però, que les mencions institucionals no donen aval de la qualitat de l’obra. De battre mon coeur s’est arrêté és l’estrany i curiós títol que Audiard va posar-li al film tot extraient la frase d’una cançó de Jacques Dutronc. A la cançó es descriu la morbosa i frustrant relació de Jean Balthazar, fill del Pare “Fuetejador”, i de la petita Marie, filla del Pare Nöel. Quina altra sortida li queda al fill del Pare “Fuetejador” si no és la de conviure amb el seu propi fuet regalat pel seu pare castigador? La de repetir la història? Història que tradueix el protagonista de la pel·lícula d’Audiard, Tom (l’atractiu actor Romain Duris), un yuppie modernitzat dedicat al món de la immobiliària que segueix la conducta mafiosa i pestilent del seu pare (que Audiard fa aparèixer com un “ogre” acabat, “encarnació d’una figura diablesca”, segons l’autor). Tom, però, a pesar dels frívols amics que l’envolten, de les brutalitats del seu pare que el xantatgeja emocionalment de forma constant perquè no l’abandoni i alimenti el “món de rates” que ha creat, s’atura, com el seu cor, en sec. Si Godard va dir un cop que per a fer un film només calia una dona i una pistola, aquí, Audiard podria afegir: i un pare castigador i el record d’un paradís perdut (la imatge de la mare morta). Algun crític va dir que Audiard no anava al psicoanalista, sinó que feia
films, frase un tant severa, però bastant descriptiva per entendre aquest film on, el cor del protagonista no es para de tant bategar, sinó que comença a sentir el seu propi batec justament quan ha posat fre al compàs de violència amb el que el feia sonar. Aquesta és una peculiar història de redempció i de creixement iniciàtic del protagonista, de “l’heroï” (com el veu i vol fer veure Audiard). Protagonista ho és, no hi ha dubte que els llargs plans seqüència que aguanta arran de rostre del personatge (deixant en fora de camp la major part del què passa al voltant de l’heroï), no paren de dir-nos “ell, ell, ell”. Però quan aquest “ell” acarícia la pell d’una dona amb la mateixa lleugeresa que la culata d’una pistola, quan la seva mirada imperturbable només batega en el canvi de frase de la música electro que porta enxufada a les orelles com un deliciós i invisible mata rates, què en queda de l’heroï? Ni tansols el fantasma de la mare morta (que havia estat una gran pianista i que està en la base de la seva decisió de ser un pianista de concert) aconsegueix canviar la tonalitat dels seus humors, sinó que dilata els moments de suspensió del personatge que la càmera mai abandona. De l’heroï en resta segurament la seva presa de decisió de canviar de vida, d’enfrontar-se des d’ell mateix, i no des del Pare “Fuetejador”, al seu destí. Aconsegueix, però, redimir-se de les violències passades? Aconsegueix la seva mestra de piano chinesa amb la qual només es pot entendre a través de la música i els gestos endolcir-li l’ànima, o només el gest més superficial? Que l’espectador jutgi per si sol. Malgrat que De battre mon coeur s’est arrêté és un remake de The Fingers de James Toback, el personatge d’Audiard està més a prop d’un d’aquests “perturbats de casa bona” que el cinema (d’ençà dels 90’s) ens ha donat, com els protagonistes d’American Psycho o Match Point, que del tendre esquizofrènic de The Fingers que protagonitza Harvey Keitel. Per algun motiu la idea de base del guió de Toback fou (segons ell mateix ha dit en una recent entrevista) “l’agonia interior” i en canvi en el cas d’Audiard, ha estat (en una altra entrevista recent) “la proposta de fer un remake”. Audiard estava entusiasmat amb la història perquè deia que representava les darreres produccions de cinema independent americà dels 70’s (en la línia de Taxi Driver o Malas Calles de Scorsese). Però quan aquesta política passa pel filtre del “drama francès de vessant realista” (com ell ha volgut fer segons declaracions pròpies), el que queda d’aquesta “independència” és la del títol respecte el contingut del film, que només es rocen en l’al·lusió anteriorment mencionada (i que per la major part del públic passa de forma anònima). De totes maneres De battre mon coeur s’est arrêté és una pel·lícula interessant de veure, amb un personatge no per fred captivador (la mirada de l’espectador no es pot moure, i no vol, del protagonista) i amb una fotografia i una música excel·lents. Que la combinació no hagi resultat no desmereix allò que un sí pot gaudir, com, per exemple, la Toccata en mi menor de Bach que Tom assaja durant tota la “transformació”. Però, posats a ser francs (perquè és en els finals on la veritat apunta), potser és que tot això no és més que el meu propi prejudici o una camuflada enrabiada amb l’acadèmia francesa que dóna 8 guardons a Audiard (fill del cineasta Audiard) quan al costat batallen pels mateixos guardons meravelles com Les amants reguliers de Garrel, Gabrielle de Chéreau o Caché de Hanneke. Sigui el que sigui, l’espectador jutjarà pel seu propi ull, i a mi m’agafaran confessada. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona