GENTE DI ROMA Itàlia, 2003 Direcció: Ettore Scola Guió: Ettore Scola, Paola Scola, Silvia Scola Fotografia: Franco Di Giacomo Intèrprets: Girogio Colangeli, Antonello Fassari, Fabio Ferrari, Fiorenzo Fiorentini, Arnoldo Foà, Stefania Sandrelli, Sabrina Impacciatore, Salvatore Marino, Valero Mastandrea, Rolando Ravello, Nani Moretti Música: Armando Trovajoli Durada: 100' Estrena: 2003
UNA ALTRA DOLCE VITA Què és Roma? I què és Roma per un romà de 70 anys? Concordant amb els condicionants de l'edat i de la denominació d'origen, la resposta la dóna el veterà cineasta italià Ettore Scola. El vell mite de Roma torna a posar-se sobre la taula. Des de la Roma città aperta de Rossellini (1945), passant per La dolce Vita de Fellini (1960) o I misteri di Roma de Zavattini i arribant fins a Buongiorno, Notte de Marco Bellocchio (2003), Roma ha estat el ventre de mil històries. El cinema italià és a Cinecittà el que Cinecittà a Roma. Només, però, són dues, les que han gosat fer de Roma ciutat la papessa de la veu cantant o la gran papessa que, mentre és filmada, ho va cantant tot (la camera, amb la seva curiositat mordaç, esdevé subtil extorsió): Roma (Federico Fellini, 1972) i Gente di Roma (Scola, 2003). Si Fellini ens ofereix un viatge des de l'Itàlia mussoliniana dels anys 40's a través de les imatges que han quedat gravades a la seva memòria, fins la Roma que testimonia als anys 70's en ple apogeu del moviment hippy i l' apogeu de la indústria (el metro devora les els frescos de les cases romanes que hi havia fa 2.000 anys, els motors silencien el Colisseu), Scola s'atreveix a mostrar, amb la ironia de sempre però amb una descarada gosadia fruit de l'edat, les imatges d'una Roma del 2003 a través d'una sèrie de sketchs o "quadres" (com en diu ell) que feia 20 anys que anava covant. Si Roma està com a teló de fons de totes les seves pel·lícules, en aquesta és escenari i cos. Gente di Roma no explica cap història més que la història d'un dia a Roma, amb la seva gente, amb les seves cantonades, les seves fonts i els seus capvespres, amb el seu racisme, la seva histèria, el seu atur i els seus contrastos. S'imprimeix i es recrea el present, i el passat que hom és capaç de llegir en les empremtes que el temps ha deixat sobre les parets d'aquest mateix present: Les runes, els prejudicis, personatges a l'atur, les lamentacions sentimentals... no són més que el contracamp present del camp passat, la seva immediata conseqüència. El que veiem són els resultats (socials, econòmics, ideològics) de la història, dels fets, mai la Història mateixa. Deu ser que l' "orientació social" que Scola (segons ell mateix ha dit) volia donar a la pel·lícula només pot fer-se des de la crítica, i la crítica sempre va més lenta que el fet present, sempre és recreació. Així i tot, l'humor afiladíssim de Scola, el fet que tracti amb material conegut (els problemes socials i sentimentals, eixos fonamentals en les seves pel·lícules), fa que la vida circuli, que tot es mogui davant la camera, que el que podria ser tràgic es mostri amb tota la seva comicitat.
Scola és conscient de l'orgull de ser romans que pateixen els romans, per aquest motiu va voler començar la pel·lícula des del Capitol, símbol de Roma. Allà ens trobem amb que un dels senyors de la neteja, tot encarnant el que Scola diu com la "idea fixa de interpretar la comèdia, de donar-se a l'espectacle" que tenen els romans, recita un text del Juli Cèsar de Shakespeare. De la mateixa manera comença Roma de Fellini, amb la representació del fragment de la traïció de Cayus Brutus. La Història, en la seva vessant política i social, elogia els Julis Cèsars, però pren exemple dels Cayus Brutus per a poder funcionar. I aquest és el model romà del 2003, el model Berlusconià, Brutus per excel·lència. Conseqüències socials del model polític romà d’extrema dreta són escenes com les de la manifestació encapçalada per Nani Moretti (cineasta militant de l’esquerra italiana) i Vittorio Foà (sindicalista, presoner del feixisme). Moltes són les escenes que apunten a l'organització social del país, com l'home que havent estat fet fora de la feina va a treballar quan matina per no decepcionar a la seva dona, o la genial escena d'autobús en què un extra-comunitari es fa passar per periodista que estudia irònicament la cohabitació en un estudi titulat "Els estrangers i la vila eterna. Un extra-comunitari a Roma". Aquest darrer diu que el seu mètode és el "seguiment de la realitat" d’herència zavatiniana, i així Scola es reconcilia amb la història del cinema italià. També ho fa amb el passat literari: Ho hem vist en l'escena primera, ho retrobem en l'escena on un vell declama un poema de Belli a l'autobús després que un noi n'hagi fet un graffithi, i ho trobem en l'escena del cementiri on els morts comencen a parlar, reproduint el breu llibre de Dostoievski Bobok. A Bobok els morts s'emporten els seus problemes a la tomba i continuen amb ells, discutint-se moribundament entre ells. I si els morts no poden callar, als vius els hi és impossible recordar (veiem escenes de vells tancats en un asil malalts d'Alzheimer) o recorden fins l'oblit (com la vella que testimonia una filmació sobre el ghetto jueu de Roma i, davant la idea d'estar revivint la deportació, cau desmaiada). El film es tanca a Piazza Navona amb dos senyors, un distingit i fora d'època i l'altre rodamón, que seuen i es saluden en un mateix banc. De la Fontana di Trevi de La Dolce Vita, on trobàvem una espectacular Anita Eckberg i el seu seguici de sàtirs de la nit ballant dins la font i mostrant tota la luxúria decadent d'una Roma d'estrelles i estrellats, fins a l'adormida font de Neptuno de Piazza Navona de Gente di Roma. Ja no hi ha ni el ball ni les estrelles de la dolce vita, només un capvespre i dos homes que, a pesar de la diferent classe a la qual pertanyen, veuen acabar el dia amb el mateix absurd i amb la mateixa resignada complicitat, dos Vladimirs i Estragons que ja no esperen cap Godot ni cap canvi de Història, sinó reconciliar-se mudament en la seva petita història; dos que no poden, sinó, testimoniar aquesta Itàlia del 2003, convertir-se'n en els seus fills més directes, l'últim retrat (el més minimalista i clarificador) d'aquesta gente di Roma. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona/ Cinema Truffaut