(Crítica de “La ciencia de los sueños”) I DON’T WANNA GROW UP1 “Vivimos en la época de los hombres dobles” Pierrot-Ferdinand a Pierrot le fou de J. L. Godard
El cinema i el somni sempre han anat agafats de la mà, des del principi. El mecanisme és el mateix: endinsar-se a la cambra fosca i esdevenir un espectador passiu de les imatges que es projecten. Méliès ho sabia bé, i també tots els que el van seguir. Per citar alguns dels més recents, tots recordarem aquella frase de “porque lo sueño no lo soy” de Léolo, frase amb la qual Léolo es desmarcava de l’atmósfera grotesca i opressiva de la seva família, o els somnis eròticofestius de Marcello a 8 ½ de Fellini, o la simbiosi creativa que fa Tarkovski entre memòria i somni a El espejo, la confusió entre cinema (somni) i realitat (història) a La rosa porpra del caire de Woody Allen, o el paper que doten a la imaginació autors com Burton, Gilliam o Shyamalan, per quedar-nos a l’estratosfera d’un interminable llistat. Michel Gondry, a més a més, ha crescut professionalment en un territori oníric per excel·lència, el del video-clip. La música, per molt estructural que sigui, sempre remet a una imatge interior i el cinema, essent (com diu Debray), “música para los ojos”, no deixa de ser un laboratori i camp de batalla perfecte per a la imaginació, per aquesta imatge interior que ens ajuda a refer el món de nou. Qui hagi seguit la carrera de Gondry veurà que parlem d’un dels millors fabuladors de la història de la “música filmada” (molta part de la discografia de Björk, peces de Massive Attack, els Chemical Brothers o els Foo Fighters entre molts d’altres). Gondry serà dels que, junt amb altres personatges com Spike Jonze, David Fincher, Jonathan Galzer, Chris Cunningham o Stéphane Sednaouie, elevaran la indústria del videoclip al mateix nivell de l’art, de tot l’art d’explicar una història, en aquest cas amb música i imatges, i que s’atreviran a sortir del breu format del clip musical. Aquest no és més que el pòrtic d’entrada a la multi-premiada La ciencia de los sueños (La science des rêves). Gondry, emancipat del seu excel·lent guionista de base, Charlie Kaufman (el qual de vegades es troba a faltar), presenta la història de Stéphane (l’atractiu Gael García Bernal), un jove amb imaginació desbordant que aterra de nou a la seva casa natal de París després de la mort del seu pare. Stéphane anirà a treballar a una empresa de publicitat, pensant que serà el lloc ideal per a fructificar el seu projecte de “calendari dels desastres naturals”, resultant ser un lloc avorrit on tot impuls creatiu és castrat. Aviat coneixerà Stéphanie (la sempre interessant Charlotte Gainsbourg), veïna de la qual acabarà enamorant-se i que servirà de pedra de toc per alimentar el seu personal “país de les meravelles”, l’espai on es concentrarà el desordre mental del qual és víctima (i còmplice). Gondry repeteix l’esquema de l’ “idili” que va començar amb Human Nature i Olvídate de mi, però aquest cop l’idili serà pràcticament l’excusa per posar sobre la taula unes escenes que, sota l’efecte d’animació de l’stop-motion i un guió delirant que equipararà constantment somni i realitat, portaran al rang de la comèdia tota possible situació amorosa. Escenes amoroses sempre tragi-còmiques quan, qui les protagonitza, són: un complet anti-heroï fins i tot en les seves pròpies ficcions i una franceseta escèptica que conviu amb altres lògiques i preocupacions. Segons Gondry, el punt de partida de la història cal buscar-lo en el videoclip “Everlong” dels Foo Fighters, on dos joves comparteixen somnis: “Quería ver cómo interactuarían con los sueños del otro. Incorporé esta idea a una historia acerca de cómo los sueños podrían afectar a una relación entre dos personas y cómo, por otra parte, podría la relación influir en sus sueños”. La història es va anar revestint de pinzellades autobiogràfiques (el personatge de Stephanie el va afegir quan va entrar una “Stephanie” a la seva vida) i va ser escrit al llarg de molts anys. No cal buscar gaires interpretacions psicoanalítiques en el fet que Stéphane estigui tancat a la seva habitació de infància, malgrat el títol pugui remetre’ns-hi (“la ciencia” de los sueños), Gondry és poc amic del lletrat cocaïnòman i metge austríac, i més que fer taxidèrmia interpretativa del somni, el que ell mostra n’és l’experiència més directa. Qui, sinó, el nen viu en el seu palau de somnis? I quin lloc, sinó l’habitació de la casa natal, no és la plataforma de 1
Títol d’una cançó de Tom Waits
despegament oníric més prolífica i eficaç? També, quan un es fa gran, el nen en nosaltres actua per algun descosit (comentari apart). El problema de Stéphane és que no sap distingir entre l’estat de vetlla i el del son, carreró amb poca sortida on sovint es troba, conscient o inconscientment, l’espectador de cinema quan es troba en la sala fosca. En qualsevol manual divulgatiu un pot trobar que aquest és el principal símptoma de l’esquizofrènia: el desdoblament de la personalitat, l’exagerada dimensió que prenen certs detalls de l’existència (en la pel·lícula són els objectes els que, físicament, es magnifiquen), la pràctica del vol, entre molts d’altres, d’altra banda, tots inclosos en la trama. La confusió també la patirà ell, perquè el somni no només reconstrueix paraísos artificials, sinó que és el terreny on més ràpid fertilitza la por. Wes Craven va fundar tota una saga amb Nightmare in Elm Street, on aquell que entrava en el país del somni corria el risc de perdre la vida a mans del monstre de les ungles afilades, Freddie Krueguer. Ja ho deia Goya, “el sueño de la razón produce monstruos”, en aquest cas, igual d’inquietants, però completament inofensius. En una època on sembla que no s’arriba a créixer mai perquè un no podrà pagar-se casa pròpia, tenir feina estable, arribar a estimar un sol home o dona, o perquè ens passem el dia alimentant automatismes i empapant-nos del somni caducat de compra-venta de la publicitat entrehores, i escoltant les pica-baralles infantiloides de qui posa les normes en el nostre país a cada full de diari; en una època on la vida quotidiana es viu frenèticament i sovint amb períodes oscil·lants d’estrés i depressió que desemboquen a un insomni permanent, ja està bé que algú ens regali un divertimento com aquest. S’agraeix aquesta invitació (de vegades estèrilment confusa i excessivament naïf –però mai massa-) que convida a endinsar-nos a l’esfera del somni des d’un punt de vista fantàstic i amb petites dosis continuades de sentit de l’humor. Si durant la nit no hem pogut dormir, com a mínim durant la projecció podrem recordar com fer-ho, gaudintne. I és que, “la razón sin sueños” també produeix monstres. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona Cinema Truffaut