TAMBÉ D’IL·LUSIÓ VIU L’HOME Sobre “Los ilusos” de Jonás Trueba “I·lús”, de “ilusus” (“in” –estar dins de-, “lusus” –jugat-). L’il·lús és aquell que es fa il·lusions (enganys, irrealitats) i basa la seva vida en aquestes petites i (in)conscients fantasmagories. Un dia l’il·lús desperta i el cercle màgic desapareix: s’atansa la veritat de la realitat per una cantonada amb les seves crues armadures i l’il·lús perd la seva aura i es queda varat en estat inert, com si hagués desaprès el nom de totes les coses. Es pot ser un il·lús tota la vida, es pot no arribar a ser-ho mai, però el normal és passar per la il·lusió de tant en tant com una forma de protecció davant la vilesa que aguaita fora, d’higiene mental, de salut de l’ànima davant les corrents de números i càlculs permanents que col·lapsen el nostre entorn “Los ilusos” és el segon llargmetratge de Jonás Trueba: sense guió, sense pla de rodatge, amb cues de 16mm que els seus amics Pedro Aguilera i Javier Rebollo li havien deixat, amb una càmera manllevada, amb 22 dies i molts amics. Aquesta docuficció autobiogràfica hermosament rodada és un triple retrat amorós amb deixos fúnebres: és un exercici d’amor al cinema, a una certa forma de fer cinema i a una generació d’ “il·lusos”. Un exercici d’amor al cinema “Los ilusos” és, abans de res, una pel·lícula d’amor al cinema, no només per les referències explícites dins la pel·lícula (Rivette, Tsai Ming Liang, Ingmar Bergman o el llibre que llegeix el protagonista –“La muerte del cine” de Paolo Cherchi Usai), sinó també pels noms que ressonen, tant en el pla de la composició formal i estètica, com en el desenvolupament d’algunes seqüències (Garrel, Eustache, Mekas, Woody Allen, Fellini…-com recorda el crític Carlos Reviriego-). Tots ells ens van ensenyar com fer cinema a tota costa i amb els sers i els moments estimats, tots sabien que viure era una excusa per filmar la vida i reconstruir-la “a la seva manera” (fins i tot s’auto-convencien de que al revés també funcionava, tot i que de forma més imperfecta). El cinema també es converteix en part d’allò escenificat: En un moment, el protagonista porta la noia al Cinema Doré de Madrid; en la seqüència, que podria sortir de El camarógrafo de Buster Keaton, ell manté una conversa amb el projeccionista sobre la futura mort del cinema a mans del digital. En un altre moment, es veu el protagonista donant classes de cinema, en concret, sobre la diferència entre el drama i la comèdia, recurs que aplica en la seva pròpia pel·lícula (sobretot en els moments còmics). En un moment com l’actual, en què la migració al digital és una condició sine qua non de les sales de cinema, en què s’estan registrant les quotes més baixes d’espectadors a les sales i en què les mateixes sales han de tancar per falta de recursos i pressupost (vegi’s el cas dels Renoir), aquesta declaració de principis de Jonás arriba com una “confirmació” i com un senyal d’alarma d’un nostàlgic anticipat. Un exercici d’amor a una forma de fer cinema En la pel·lícula apareixen amics, però sobretot amics que prediquen una forma diferent de fer cinema. En ella veiem a Javier Rebollo, Víctor Iriarte o Fernando Navarro, els dos primers clarament posicionats en un cinema al qual alguns anomenaran low cost, altres independent, i el que queda, al final, és una forma de fer cinema lliure de restriccions formals i conceptuals. En el cas de l’úl·líma pel·lícula de Víctor Iriarte (“Invisible”) i en “Los ilusos”, això és claríssim. Per entendre’ns: fer cinema independent no significa fer cinema “a la manera de Sundance” (una pel·lícula
semblant a les de Hollywood però amb menys pressupost i sense estrelles). Fer cinema “de forma independent”, significa responsabilitzar-se intel·lectualment, sentimentalment i productivament de tot el procés de la pel·lícula. En aquest cas, Jonás ha decidit obviar les productores i la mediació d’una distribuidora, amb les seves condicions (de vegades asfixiants), i distribuir-la ell mateix amb les seves pròpies regles, de moment: a La Cineteca de Madrid, a l’Atlántida Film Fest de Filmin, al Festival Cinema D’Autor (1 de maig) i ara també al Cine Truffaut (a partir del dijous 2 de maig). Referents d’aquesta forma de fer cinema ja n’hi ha uns quants, per a més informació veure l’article de Tonio L. Alarcón “Conseguir Mucho, Gastar Poco” a la web de Miradas. Un exercici d’amor a una generació La pel·lícula també és un exercici d’amor a una generació a la qual molts ja anomenen “perduda”, aquests trentanyers (com jo) que vam créixer sota el sostre dels valors socio-culturals, el respecte al medi ambient i la creativitat i la realització personal com a horitzó d’expectatives que farien del món un lloc millor. Tot això eren “porqueries” implícites a la globalització econòmica que ens han passat factura: hem estat uns “il·lusos”. Tot i que la generació que dibuixa Jonás s’allunya sensiblament de molts dels seus integrants, sobretot pel que fa a una certa despreocupació social, una refineria estètica que passa per pisos cèntrics a la gran urbs madrilenya i amics guapos (sobretot elles) i lletrats i per un diletantisme que molts de nosaltres vam perdre ràpidament perquè la bohèmia no compaginava amb les necessitats econòmiques (tot i que molts dels amics generacionals podríem trobar-los en les estances que Jonás filma amb tanta delicadesa i contemplació que es diria que aquests “il·lusos” han arribat a un cert estat de beatitud). El que sí que s’emmiralla per igual, és aquesta incertesa biològica (tenir fills: aquest futurible que es queda en enunciat), la immaduresa emocional reconfortada pels amics (aquests döppelganger de l’ànima), l’oscil·lant apatia vital, una sensibilitat especial cap a les arts low-fi i una certa comunitat estètico-moral fruit de les hores invertides en intel·lectualitzar els dies i en burlar les nits, enmig de borratxeres amb amics i/o amants on el món era “aquell lloc on tots els móns eren possibles”. Vam ser els més ben preparats per sortir a menjarnos el món, però no ens havien explicat exactament en què consistia “aquest” món que despuntava en els 90’s. Vam fallar, però ara aquesta generació està ensenyant als seus precedents que existeixen altres maneres de fer les coses, en la vida i, en aquest cas, també en el cinema. Una pel·lícula pot acabar amb una cita d’Emily Dickinson i els fills del teu amic (també cineasta) jugant davant la càmera, una pel·lícula pot ser un acte d’amor, “The End” un convencionalisme de la indústria...i una festa d’un premi acadèmic pot no ser res sense els teus amics de tota la vida. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona