LOVE AND HONOR (Bushi no ichibun), Yôji Yamada, Japó, 2006 En l’Antiga Grècia els dramaturgs que es presentaven al concurs públic havien de presentar tres tragèdies. D’aquí les sagues familiars y les entregues en fascicles de tota la nostra mitologia. Love and honor (Bushi no ichibun) tanca la trilogia que Yôji Yamada ha fet sobre samurais, després de la nominada a l’Óscar El ocaso del samurai i The hidden blade, les tres inspirades en relats crepusculars de Shuuei Fujisawa. En un context molt allunyat de la Grècia clàssica segueix l’heroi sucumbint a les fatalitats del destí, però l’heroi, vist des dels autors del segle XX, passi a Miambar o al Japó, no pot, sinó, perdre el que més necessitava: a partir d’aquí comença la narració. Yamada explica la història d’un samurai servidor del sogun, Shinnojo Mimura (Takuya Kimura), que perd la vista mentre cata el menjar del
senyor
del clan
fruit
d’un
enverinament.
A
pesar
de
que
treballava
miserablement per 30 kokús d’arròs, era feliç vivint amb la seva dona, Kayo (Rei Dan) i el seu criat Tokuhei (Takashi Sasano). La qüestió de com pot, essent samurai i cec, mantenir la seva casa, es posa sobre la taula i s’extén a tota la família. Per seguir endavant, Kayo, devota del seu marit, pren una decisió que passa pel sacrifici. Shinnojo, a qui només li queda l’honor –i per un samurai l’honor és més vital que el batec del cor-, decideix prendre venjança. Tant els que estàvem acostumats al Japó d’Ozu, com els que seguíem els samurais de Kurosawa, anirem perduts. Yamada abandona el chambara (cinema de samurais) i recull els seus personatge en l’obscuritat d’uns interiors buits. Des d’allà es fa més afilat el cant de l’ocell de la casa i més terrible el crit impotent de Shinnojo, les emocions dels personatges es perfilen vibràtils mentre l’espai reposa immòbil. Com en un haikú pintat per Caravaggio, o escrit pel Dostoievski del subsòl o fins i tot pel mateix Basho quan diu: “En el camino la fiebre/ y por mis sueños, llanura seca/ voy errante”. Però de la mateixa manera que el temps ens pren el que teníem, també ens ho torna. Com l’heroi de Sin perdon de Clint Eastwood (valgui o no la comparació) que ressucita el seu jo passat d’entre els morts i reprèn la pistola, Shinnojo recuperarà la katana. Però les intencions ja no seran les mateixes, el camí serà un altre i el gest: imprevisible i de vegades, també, durament, en direcció cap a l’interior. Yamada ens situa al bell mig del ritual per, després, enfonsar-nos en la seva crisis. Ens pinta miniatures d’una bellesa indescriptible i, després, ens demoleix el decorat. Fa avançar el temps: per ressaltar l’inmòvil. Cura ferides: per fer sagnar l’entorn. I mentre avancen els personatges en el seu deixondiment, ens preguntem com és possible que el dolor pugui arribar a ser tan palpable i tan silenciós alhora. Com en el poema del mestre japonès: “Cru hivern/ El món d’un sol color/ i el so del vent”.
Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona