MÉS ENLLÀ DEL MIRALL UN MIRALL PER A MOLTS Agnòsies: Pèrdua de la facultat de transformar les sensacions simples en percepcions pròpiament dites, per la qual cosa l’individu no reconeix les persones o objectes. Apunts del Festival de Cinema de Sitges La darrera vegada que vaig veure Jordà estava massa lluny com per engegar-te la pregunta que sempre feia circular “històries” al seu voltant: “Parla’m de tu”. De fet, ja no hi era, però se’l veia tranquil i en pau. Darrerament, als ulls dels que encara pululen, Jordà està més viu que mai. Aquest any, a Sant Sebastià li van donar el premi Nacional de la Cinematografia, quan ell ja no podia respondre a la menció. Ja se sap, als cavallers de les grans i bones causes només se’ls reconeix un cop han caigut del cavall. Però la seva va ser una carrera molt llarga, una batalla constant, fins i tot alegre: L’alegria del que creu en allò que fa. Tota la seva filmografia ronda personatges que estan a “l’altra banda del mirall”, o més enllà d’un mirall que ens reflexa, immòbil, l’ordre i mesura d’una societat que funciona. Però que funciona a costa d’expulsar aquelles figures que amenacen la seva estabilitat: Treballadors anarco-sindicalistes que s’apropien de la seva fàbrica per autogestionar-la (des de “Númax presenta” a “20 años no es nada”), habitants d’un sanatori (“Mones com la Becky”), pederastes que resulten víctimes de tot un procés d’especulació i manipulació econòmico-política (“De Nens”) o éssers amb certes disfuncions cerebrals que no perceben la realitat com s’acostuma a fer (“Més enllà del mirall”). “Més enllà del mirall” és un llargmetratge documental que tracta de les agnòsies i alèxies. Tot comença arrel d’un article que va aparèixer en la contraportada del diari El País. En l’article s’explicava el cas d’Esther Chumillas, agnòsica des dels 15 anys com a conseqüència d’una meningitis mal diagnosticada. Jordà també era un d’aquests estranys casos d’alèxics i agnòsics (arrel d’un infart cerebral que va patir poc abans de rodar “Mones com la Becky”). Coneixedor del cas, Jordà va voler aproximar-s’hi des d’un component autobiogràfic que mai va abandonar (tots recordarem les declaracions sobre la seva pròpia experiència dels capellans a “De Nens”). Com a escenari de joc va agafar “A través del mirall” de Lewis Carroll. La recerca que Esther inicia per a conèixer el seu propi univers esdevindrà una autèntica partida més enllà d’aquest mirall opac de les convencions que no ens deixa penetrar en nosaltres mateixos de forma íntegra. Jordà apareix com un autèntic “cineasta del cos”, ja sigui el personal o el social. En aquest cas, si Jordà començava per aquests cos plural dels treballadors de Númax, acaba centrant-se en la seva pròpia figura, sempre, però, a través dels altres, fins i tot amb una certa ironia (vegi’s el darrer espectacle d’Albert Pla on Jordà apareix en unes imatges en vídeo parlant de les seves malalties –algunes inventades-). Com aconseguia Jordà que la gent es despullés davant la seva càmera d’aquella manera? Si era artista, ho era de les preguntes, les quals llançava amb una empatia i comprensió sense límits. Per això ningú més pot continuar la seva obra, la seva mirada lliure. “No sé el que és una mirada lliure, però sempre he intentat mirar allà on no volia, i ho he pogut fer”, deia, amb aquesta sornegueria amb què ho contradeia tot. Tot, fins i tot la seva pròpia mort. Apunts recents Les productores no mimen els seus fills, i el cas de “Més enllà del mirall” n’és un gran exemple. S’espera poder accedir a festivals, sinònim de poder accedir a premis, però
l’accés al públic normal es desatén, com si ja s’esperés que d’allà no en sortiran fonts d’ingressos. És per això que “Més enllà del mirall” va passar sense pena ni glòria, pels cinemes de Barcelona. Abans de morir, Jordà va obtenir tota mena de premis, la majoria honorífics, però aquell boom mediàtic es va desintegrar en les arques del temps i quan per fi es va estrenar el seu darrer treball, tots aquells que el van voler fer “rei del documental” van seguir el seu afany coronador amb altres figures. Al final, als conquistadors de la història (aquells que la volen fer des dels seus llibres) el que menys els importa és si realment l’obra responia a tota aquella desfilada d’elogis post-mortem abans de la seva mort o no. “Ara em donen tota mena de premis, com si ja fos mort”, va dir un dia a casa seva, i jo vaig pensar en el pròleg de El cementeri marí de Paul Valéry, on explica que quan va assistir a unes classes universitàries on es parlava de la seva obra, semblava que es dirigissin a un mort. El darrer treball de Jordà és una obra inacabada, com tota obra segurament, però aquesta amb l’afegit que l’autor no va poder arribar a veure el muntatge final. Al pla de l’emoció de la narració que dibuixa Jordà, s’hi suma la “gravetat i la gràcia” del contrapla que la realitat tatua: el fet que aquestes persones (Esther Chumillas & Co) existeixin, que algunes ja no hi siguin (Jordà), que l’autor intenti entendre, en un esboç final, què li passa a les persones que, com ell, pateixen algun tipus d’alèxia i/o agnòsia. Després de veure el documental, i després de veure què se n’ha fet d’aquest preciós treball, podríem afirmar que qui pateix, realment, una ignorada agnòsia i alèxia, son certs productors, crítics i institucions que s’aferrissen a crear tendències però que mai tendiran a intentar comprendre els fills de la cultura que estrenyen, ofegant-le de vegades, entre les mans.