MY BLOODY VALENTINE “No sé a dónde voy (…) Voy a enviarte cartas. Esto es todo. Escribir da miedo. Los dos somos inocentes.”, M. Duras, C’est tout
Jeremy (Jude Law) regenta un bar, guarda totes les claus de les parelles que han escollit el seu bar per escenificar les seves ruptures, entre les quals consta la seva pròpia. Elisabeth (una debutant Norah Jones) és una jove innocent que viu un desengany amorós i fuig cap a Memphis a buscar-se una nova feina i una nova vida. Arnie (David Strathairm) és un policia desencantat que amaina les seves nits amb grans dosis d’alcohol per no recordar que la seva dona va decidir deixar-lo. Rachel Weisz interpreta a Sue Lynne, la seva exdona, una gata escarmentada que no vol aferrar-se a res, i menys al seu passat. Leslie (Nathalie Portman) és una jove experta en l’art del joc i l’estafa a gran escala. Tots aquests són els personatges que relleven als actors fetitxes que poblen la filmografia completa de Wong Kar Wai: Maggie Cheung, Tony Leung Chiu Wai, Li Gong, Leslie Cheung, Takeshi Kaneshiro, Faye Wong o Jackie Cheung. Wong Kar Wai (Shanghai, 1958), des de Days of being wild, passant per Chunking Express, Fallen Angels, Happy Together (que va rebre el premi a Cannes al millor director), In the mood for love, fins a 2046, ha estat un cineasta d’un estil molt singular, d’una estètica molt arriscada (entre l’MTV i l’sfumatto Davincià) i d’unes històries amb uns patrons argumentals constants: la insistència en la soledat dels corredors de fons que habiten les grans metròpolis, les relacions impossibles, la vida-en-somni, els personatges fracassats que re-narren les seves vides a partir de les col·lisions que provoca l’atzar. Tot això, abans de convertir-lo en un cineasta redundant, ha fet créixer autor i obra al mateix temps. Els seus personatges juguen els seus jocs de taula tradicionals, beuen les seves begudes de sempre, però les engullen de la mateixa manera que podien fer-ho a Amèrica en els westerns, en el cinema de gènere dels anys 40-50, fumen com la Rita Hayworth, com en Humphrey Bogart, com els que van venir després: de peu, sols, amb la mirada precipitada al buit d’una finestra, pensatius, però sense poder pensar en res. Potser Wong Kar Wai és, ja en els seus inicis, el més occidental dels cineastes orientals: ja sigui per la fascinació museal que concentra al voltant dels seus protagonistes (esdevinguts icones), o per la seva devoció per la música de la vella Amèrica amb covers de grups com The Cranberries o Cocteau Twins, cançons de The Mamas and the Papas, Dinah Washington, Laurie Anderson, Marianne Faithfull, Frank Zappa o Massive Attack. Amb In the mood for love, Wong Kar Wai descobreix a Shigeru Umebayashi, artífex dels temes principals de la pel·lícula que mai més hem pogut oblidar, això sense tenir en compte que a partir de llavors “los ojos verdes” y el “quizás” que entona Nat King Cole sempre més estaran lligats a les imatges de Maggie Cheung i Tony Leung Chiu Wai creuant-se pels carrerons de Hong Kong. L’homenatge de 2046 a les estrelles musicals no pot ser més explícit: Dean Martin, Georges Delerue (a partir de Le mépris) i Norma de Bellini interpretada per Maria Callas. Finalment Wong Kar Wai se’n va a les amèriques. Per això no és estrany que la banda sonora de My blueberry nights la firmi Ry Cooder (Paris-Texas) juntament amb Umebayashi, amb un repertori que inclou artistes tan excel·lents com Cat Power, Cassandra Wilson, Amos Lee o la mateixa Norah Jones. Amb el trasllat cap a “la terra promesa” Wong Kar Wai perd alguna cosa pel camí, potser la petjada del “somni americà” pesi tant que pugui fer canviar de direcció a tota
una trajectòria cinematogràfica en un moment. Els guapos de My Blueberry Nights segueixen sent uns personatges insatisfets i castigats per la vida, desenamorats de l’amor, però, al cap i a la fi, tendres i samaritans, comme il faut, més preocupats en desfullar la margarida i confessar mentides que en endinsar-se en la desesperant alienació que viuen. Els personatges es passegen entre la grassa de les barres de bars i els cigarrets de liar, així i tot no perden ni l’estilisme de Louis Vuitton ni la santa innocència. Hi ha alguna cosa d’entranyable en els protagonistes que ens presenta aquest cop Wong Kar Wai, per primera vegada en tota la seva carrera, però també d’infantil i poc creïble (creïble d’acord amb el joc al qual ens convida a jugar el director). D’aquí que l’únic personatge que em commogui de veritat sigui Rachel Weisz en el seu paper de dona embogida per la vida, una fèmina digna del Douglas Sirk més extremat. Aquests cossos tan perfectes han perdut una dosis de sensualitat i han sacrificat la passió pel triomf individual, tot passant pel gran pudor nord-americà. Wong Kar Wai aquest cop ha menystingut el subtil encant que sap desprendre del desencant i part de la impossibilitat en les relacions impossibles desplaçant-se cap el “miratge nord-americà” que sempre estarà coronat pel Happy End. De totes maneres el bon gust no el perd, i hom pot assaborir fàcilment el gust del nabiu (blueberry), dels rostres bells, de l’excel·lent banda sonora, del viatge no-direction-home per l’estat de Nevada, de la necessitat de canviar la direcció de les nostres vides, de… Ingrid Guardiola Col·Lectiu de Crítics de Cinema de Girona