CICLE FILMO SIDNEY LUMET Del 4 de maig al 8 de juny de 2015 -NYTimes: ¿Cómo te gustaría que te recordaran? -S.Lumet: “No me importa una mierda” Publicat a “Sidney Lumet: el cineasta invisible” Carlos Reviriego, El Cultural, 10/04/2011 En els cicles de la Filmoteca del Cinema Truffaut sovint se solen programar els treballs d’homes cineastes (només hem dedicat un cicle a dones cineastes en tots aquests anys) i de cineastes amb un estil molt contundent i molt reconegut, aplaudit per la crítica i el públic. Són els tòtems de la història del cinema, el panteó dels suposats déus. Hi ha, però, una altra història del cinema que cal reivindicar, la dels autors i autores que no han intentat fer de la seva obra geni i figura, sinó treballar, deixant-s’hi la pell, en un ofici que és, fonamentalment, de creació col·lectiva. “El buen estilo es el estilo invisible”, deia Sidney Lumet al seu llibre Making Movies (1995). Sidney Lumet és un d’ells, un d’aquests cineastes que no han esperat a que els hi arribés el manuscrit o la idea perfecta per fer una masterpiece, sinó que han tingut la necessitat d’anar treballant sense pausa, però, alhora, sembrant una manera de fer cinema molt pròpia. Aquesta “falta d’estil” que sempre reclamava ell és compatible amb detalls cinematogràfics que el contradiuen, com el fet que va contractar l’operador de càmera Carlo di Palma per fer Una cita (1969) després de veure el que havia fet Di Palma amb El desierto rojo (1964) d’Antonioni. Malgrat no voler-se fer un vestit d’emperador amb les seves pel·lícules, en el cinema de Lumet hi ha unes constants que sempre retornen i al conjunt d’aquestes costants bé podríem dir-ne “estil”. Una d’elles és la presència de la ciutat de Nova York que, segons Lumet, és un personatge més dins les seves pel·lícules. Una altra constant són les adaptacions d’obres literàries que Lumet és capaç de traduir magistralment, traslladant aquesta naturalesa literària als propis diàlegs i a l’estructura dramàtica. Cal destacar les interpretacions dels actors i de les actrius, ja que Lumet venia de Broadway i havia dirigit diversos membres de l’Actor’s Studio. Molts els grans actors i actrius de Hollywood van passar per les seves mans. A més a més, els seus personatges, de gran complexitat psicològica, evolucionen a pas de gegant al llarg de les pel·lícules, Lumet construeix els seus arcs emocionals a partir de conflictes (interns i externs) i fa que pateixin transformacions quasi traumàtiques, i aquestes transformacions són claus pel que Lumet ens vol explicar. I què ens vol explicar? Lumet és el Balzac i el Txékhov del cinema, és el radiògraf de la “condició humana” de la segona meitat del segle XX. Sense Lumet, un David Simon (The Corner, The Wire, Generation Kill…) no hagués existit. Treballa en els llocs on s’exerceix un poder i les clivelles que s’obren en tots aquests àmbits: la justícia, els cossos de seguretat, la guerra, el crim, els drets humans o els mitjans de comunicació. No aborda directament la figura dels polítics perquè entén que tots aquests llocs de poder són el resultat d’una manera de fer política i li interessa més inspeccionar els dilemes morals i existencials dels homes i dones de peu de carrer que de les elits. Lumet ens confronta, permanentment, amb dilemes ètics i, malgrat ser un gran pacifista i abogar per un cinema de denúncia, mai ho fa des de la propaganda, sinó mostrant com de baix pot caure l’ànima humana quan és seduïda pel poder o per la barbàrie. I ningú se’n deslliura: Tothom pot caure i sempre podem arribar més avall encara. En el cinema de Lumet no hi ha bons i dolens, no hi ha bàndols antagònics, el somni americà s’enfonsa a
mans de la misèria social o de la fatalitat. Només hi ha situacions conflictives que demanen als personatges d’actuar, de prendre un risc, un compromís. Lumet investiga, minuciosament, amb una elegància, sobrietat i precisió estètica, la direcció d’aquestes decisions i les seves (de vegades fatals) conseqüències. El tret de sortida de la seva carrera va ser l’aplaudida 12 Angry Men (1957), on es centrava en un jurat popular. El tema de la justícia i, en concret, dels judicis, també el treballarà a Veredicto Final (1982), a El abogado del diablo (1993) o a Declaradme culpable (2006). La corrupció dins dels cossos policials serà el tema de La Ofensa (1972), de Serpico (1973), d’El príncipe de la ciudad (1981) o de Distrito 34: Corrupción total (1990). El tema dels atracaments va començar-lo amb la genial Tarde de perros (1975), passant per Negocios de familia (1989) i va ser, precisament, la trama de la seva última pel·lícula, Antes que el diablo separa que hayas muerto (2007). Una altra de les constants argumentals de Lumet són els horrors de la guerra, des de Punto límite (1964), sobre la Guerra Freda, Un lugar en ninguna parte (1988) sobre la Guerra del Vietnam, passant pel tema de la Segona Guerra Mundial que recull a La colina (1965) o a El grupo (1966). Lumet també va treballar el tema dels drets humans, com veiem a Panorama desde el puente (1961) sobre la immigració il·legal o en el documental King: A Filmed Record… Montgomery to Memphis (1970) sobre Martin Luther King. També ha explorat la negra nit de l’existència en el drama Larga jornada hacia la noche (1962) o en l’adaptació de La gavina (1968) de Txékhov. Finalment, cal destacar el treball satíric que va fer sobre la televisió, The Network (1976), una obra de referència que va guanyar quatre Óscars i que ha influït en molts productes audiovisuals recents, com a la sèrie The Newsroom (Aaron Sorkin, 2012-2014) o a pel·lícules com The Nightcrawler (Dan Gilroy, 2014). Lumet coneixia bé les ambivalències del mitjà, ja que havia treballat com a director de televisió a la CBS a la dècada dels anys cinquanta. Uns anys abans de Lumet, l’artista Robin Page va fer una obra, Backward Television Set (1971) a la qual, com el personatge de The Network, convidava als espectadors a rebel·lar-se contra la televisió: “Hem mirat la televisió des de l’altre costat tot el sant dia. Portem anys mirant-la així. Hem arribat al final del dia i és hora de donar-li la volta a la televisió. Voldria demanar-los que m’acompanyin en un experiment, una meditació, una performance que pot dur-se a terme en tota la ciutat. Primer ha d’aixecar-se de la butaca, anar fins el televisor i girar-lo cap a la paret. El segon pas és buscar un canal sense programació, sense imatges i pujar el volum del mateix lentament, cada vegada més fort. Per últim, apagui totes les llums de l’habitació. Torni a la butaca, mediti i miri durant hores i descobrirà què ens diu la televisió des de l’altre costat”. Lumet sempre interpel·la l’espectador desmuntant les convencions, forçant-lo a prendre partit a l’hora d’emetre un judici, dislocant el que esperem d’algú pel fet de pertànyer a una comunitat professional o social; sempre ens porta a aquesta “altra banda” del “miratge” de la realitat. El 2005 Sidney Lumet, el meravellós cineasta invisible, va rebre un Óscar honorífic per la seva trajectòria: tota una vida dedicada al cinema. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de GironaCinema Truffaut