SEARCHING FOR SUGAR MAN: EL RETORN DE SIXTO RODRÍGUEZ En la passada edicióó del Festival In-èdit Beefeater vaig tenir la sórt de póder fórmar part del jurat que decidia la millór pel·líócula naciónal i internaciónal. Asseguda en una taula de l’hótel ón s’allótjaven els cónvidats amb els altres membres del jurat (Xavi Serra, Ricardó Aldaróndó, Matt O’Casey i Andy Markówitz), la decisióó va ser unaà nime: el premi internaciónal era per Searching for Sugar Man. Móment estrany en el qual un jurat nó ha d’intentar recórdar, d’entre les milers d’escenes vistes de les pel·líócules a cómpeticióó , els mótius que l’han pórtat a un a decidir que justament aquella pel·líócula, aquella i nó cap altra, es val el premi, navegant entre la retóà rica, la pseudó-erudicióó (fórçada per l’intent d’arribar a cónveà ncer als altres membre de que la teva tria eó s l’óà ptima) i la fruíïcióó . Nó va caldre: Searching for Sugar Man ens va cónveà ncer sóla (a nósaltres i a mólts d’altres, un dels premis que li han caigut ha estat el Bafta al millór dócumental). Les nótes que havia pres a la llibreta justificant la meva tria han quedat extraviades, peróà pótser ni calen: des de llavórs fins ara, la figura de Sixtó Ródríóguez ha anat agafant vida extra-cinematógraà fica. A partir d’aquíó, l’espectadór que nó hagi vist el dócumental, que s’aparti una estóna, perqueà eó s impóssible nó revelar els secrets meó s essencials de l’óbra. Sixtó Ródríóguez encara ara eó s un muó sic descónegut per mólta gent. De fet, el dócumental parteix d’aquesta pregunta: qui era Sixtó Ródríóguez (la seva mórt va ser un rumór mólt difóó s)? Qui eó s? Segueix viu? Queà se n’ha fet d’aquell muó sic que per mólts sud-africans representava el Bób Dylan sud-africaà dels 70’s, l’emblema musical de l’Apartheid i que a Estats Units era cómpletament ignórat? El dócumental es presenta cóm una investigacióó , quasi a la manera dels dócumentals d’Erról Mórris, una recerca per tróbar el passat, peróà sóbretót el present, del persónatge. El dócumental ens acósta al “mite” de Sixtó Ródríóguez i, sóbretót, al seu fantasma, ja que quan apareix hó fa cóm un revenant del queà , malgrat estigui viu, l’uó nic que queda eó s tót el que va ser. Cóm fer un dócumental sóbre un fantasma que segueix viu, amagat, fins i tót d’ell mateix, treballant en el móó n de la cónstruccióó i instal·lat a la mateixa casa de Detróit ón va neó ixer? Cóm a El corazón delator d’Edgar Allan Póe, el cadaà ver estaà al llóc ón sempre havia estat abans de mórir. El dócumental cómença en una bótiga de muó sica de Cape Tówn, ón Stephen “Sugar” Segermen va cómençar un próceó s d’investigacióó per tróbar el muó sic. Finalment el descóbreixen, vivint en la industrial Detróit, la seva ciutat de naixement, aquella que a principis dels anys 60 va veure creó ixer l’imperi de la Mótówn a traveó s de la figura de Berry Górdy, la mateixa eà póca en queà es va póder escóltar el “I’ll Slip Away” de Ródríóguez. Aquests nadals, mentre pósava el play reiteradament per fer sónar Cause del disc de Ródríóguez editat el 1971 Coming from reality (“Cause I lóst my jób, twó weeks befóre Christmas, and I talked tó Jesus at the sewar, and the Pópe said it was nón óf his Gód-damned business”), pensava que allóà reflectia mólt meó s el que ens passa ara que la majória de la líórica dels muó sics en actiu. El Papa fa un parell de dies que va dimitir, Sixtó Ródríóguez mai ha dimitit de la seva cóndicióó de muó sic, malgrat que, invisible, tócava per les quatre parets de la seva casa d’asceta suburbial. Ara han fet reneó ixer el mite i el seu fantasma es passejaraà per mólts racóns de móó n. Graà cies al dócumental, Sixtó Ródríóguez ha repreà s una gira de cóncerts (sóbretót a Estats Units, Austraà lia, SudAÀ frica i Nóruega), de fet, a Barcelóna el pódrem veure en la próà xima edicióó del
Primavera Sóund ón, un altre entranyable fantasma, Daniel Jóhnstón, ens emmirallaraà el nóstre maleà vól fetitxisme cantant cançóns tristes d’eà póques difíócils. Si, graà cies a ells, sóm capaçós de sentir l’apartheid quótidiaà que ens instal·lat el póder faà ctic, ja seraà mólt. Velles glóà ries, en eà póca de nóus i funestós imperis. La muó sica, tót i que vingui de lluny, cónsóla. Ingrid Guardióla Cól·lectiu de Críótics de Cinema de Giróna-Cinema Truffaut