(versió CAT) 4 de juny Cultura/s La Vanguàrdia TELEVISIÓ AMB DENOMINACIÓ D’ORIGEN Ingrid Guardiola D.O. apel·la a “denominació d’origen”, segons la viquipèdia, “una indicació geogràfica que garanteix l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes prèviament”. D.O. també és el nom que, des del 2005, rep el “contenidor” de programes televisius de la Xarxa de Televisió Locals que aglutina un gran ventall de programes breus a partir de característiques establertes tals com el fet d’allunyar-se del llenguatge periodístic, l’atemporalitat, el no basar-se els continguts en l’estricta actualitat, sinó en conceptes i eixos temàtics, els projectes geogràficament descentralitzats i que facin referència a la realitat social i cultural de tot el territori català, l’originalitat, el discurs crític i transgressor, el llenguatge formal inèdit, l’estètica innovadora i la qualitat tècnica. Des de que va començar el D.O. ha coproduït quasi 150 mini-sèries amb més de 75 artistes, convertint-se, tal com ells mateixos diuen “en tota una reserva de nous creadors audiovisuals”. Els programes poden veure’s cada diumenge en quinze emissores de la XTVL o online a wearedo.tv. Els programes del D.O. a la gran pantalla Des de fa uns anys, la Xarxa de Televisions Locals col·labora amb el MINIPUT, l’única mostra de tot l’estat dedicada als programes de “televisió de qualitat” i que porta 17 anys fent-se a Barcelona. El MINIPUT és una selecció del millor que es pot veure cada any a l’INPUT, una mostra de televisió innovadora i arriscada d’arreu del món que porta organitzant-se cada any a una ciutat del món des del 1976. Al MINIPUT s’han projectat alguns dels programes més sorprenents del D.O., com per exemple la sèrie Portbou d’Elsabeth Produccions (responsables també de la sèrie Puetes). Els autors de Portbou aterrissaven a la frontera franco-catalana com aquell que aterrissa a Mart, i a partir d’aquí seleccionaven alguns dels personatges més emblemàtics del “twin peaks” català per fer una sèrie a mig camí entre el documental i la paròdia, la ficció involuntària i la poètica de les petites coses que ens envolten. Aconseguien, d’aquesta manera, cartografiar amb molta més precisió descriptiva un dels pobles més saccejats pels canvis socioeconòmics (de ser el pas d’una frontera es va convertir en un lloc d’estiuejants francesos d’edat avançada) i per la història (va ser allà on Walter Benjamin va matar-se tot fugint dels nazis i on va es va extraviar la seva famosa maleta). També es va poder veure Paraules al vent, de Yomeloguiso Produccions, guanyador del premi Actual de Televisió de Catalunya, recollia els testimonis d’escriptors que treballen fora de tota convencionalitat possible. Les entrevistes (cada una de les quals es realitzava en un entorn proper, sentimentalment, al protagonista), es combinaven amb les passejades d’un trobador urbà que anava recitant fragments de l’obra del convidat, juntament amb les lectures dels textos per part de la gent del carrer, que podia donar la seva opinió a temps real, i seqüències poètiques, que elaboraven els responsables del programa. En l’edició del 2008 es van poder veure tres ficcions de baix pressupost, Vent Maleït (torna’m les meves coses) de Un lloc un món amb tonalitats surrealistes encapçalada per Chi, una aviadora taiwanesa que busca el seu equipatge extraviat, K7 d’Óscar
Chamorro, una sèrie de suspens que explica la història d’un home que es guanya la vida buscant objectes i curiositats per a col·leccionistes i Anotacions d’Art3Pro, una sèrie austera, quasi una road-movie, que explica el procés de desfeta d’una parella. En aquella sessió, el cap de dramàtics de TV3 va deixar clar que aquestes produccions no es podien abordar des de TV3 ja que no es podien permetre “un frame a negre”, metàfora que serveix per explicar com cada minut en televisió està hipotecat pels alts costos de les produccions i la necessària rendabilitat econòmica que té cada moment d’emissió. Altres programes que es van poder veure en les darreres edicions són Xadom, d’Atzucac Films, que mescla la ficció amb la didàctica culinària, Brots, de Crampton, una sèrie documental sobre persones amb transtorns mentals, Baret Voltaire de Piscolab Laboratori Creatiu on un bar es converteix en una capsa de sorpreses, de poemes i de inspiració, i finalment Tu mateix, una sèrie que juga amb l’ambigüitat del fals documental i que enfronta pares i fills en un entorn asèptic on la pantalla partida cedeix tota l’atenció a la pura dialèctica verbal entre els protagonistes. Algunes perles del D.O. En el seu segon any de vida el D.O. va acollir Croatan, de Suara Produccions, que inaugurava el gènere de la ciència-frikció retratant 13 joves creadors a partir d’un presentador inexistent (les imatges del presentador estaven tretes de archives.org), unes imatges d’arxiu found footage que acompanyaven les falses biografies i unes entrevistes a periodistes i còmplices que ajudaven a tancar el pacte de credibilitat de la sèrie que partia del fals documental per acabar teixint un relat que ens donava més pistes sobre la sensibilitat i modus operandi de l’artista convidat en qüestió. Així demostraven que es pot parlar de cultura a partir de la paròdia, de la falsificació creativa dels fets, de la dialèctica de la imaginació pura. També l’humor era la base de Intendències de Cassette Films, on s’abordaven “tendències” absurdes com l’acampar als llocs més inhòspits, la moda massai o la recuperació dels jocs de pati, però tot des dels codis narratius dels reportatges més clàssics. També l’absurd recobria Oltre I limiti de Kiribati-Bairiki, ambientada en una Manresa seu dels aborígens, una “plataforma creada per gent d’arreu del món que té la certesa que hi ha vida intel·ligent fora de la terra”. Un dia tota la població és abduïda excepte dos italians, i com a Down by law de Jarmush, la parella ajuntada accidentalment, haurà de començar a entendre’s per sobreviure a Manresa, enmig de la més gran de les incògnites, el més provincià dels desert. La mosca fa piupiu de La càmera enamorada (una productora asídua al D.O.) trenca amb els convencionalismes narratius i, des d’una poètica surrealista i naïf, explica la història d’un nen-mosca que tafaneja els seus veïns, una colla de personatges imprevisibles. Finalment destacar Tallers sonors, per intentar mostrar els processos de creació musical sense simplificar-ho, 12 bodes i un funeral, per aconseguir fer una sèrie exclusivament amb material d’arxiu i Human Core, una sèrie que combina ciència-ficció i reflexions sobre conceptes bàsics de l’existència humana tals com la por, l’alegria i la frustració a partir de imatges que ens ha donat la història de la fotografia, el cinema i la televisió i la recreació d’un búnker del futur que és on els protagonistes viuen, una modernitzada Enterprise. La nova temporada La nova temporada del D.O. presenta algunes novetats destacables: el nou lema que aglutina la plataforma (“We are do”) que pretén reforçar la idea d’establir una “comunitat de creadors” i l’aposta que han començat a fer pels projectes transmedia,
acompanyat per una pàgina web que permet tot tipus de facilitats, des de veure els programes fins a interactuar amb els seus responsables. Algunes de les produccions més interessants són Mariel de Lacamara, una història d’una noia orfe rodada en 16mm o Cucut de Shelter Films, “tretze rostres de la por”, que aconsegueixen una qualitat narrativa, rítmica, estètica i conceptual molt propera a directors europeus com Kaurismaki, Kieslowski o el primer Wenders. També de caràcter estètico-conceptual és la sèrie Animal Party, on cada episodi retrata, des de la partitura musical de Logical Disorder, des d’una construcció estètica propera al videoclip i prescindint de diàleg, a homes que estan a mig camí entre l’home i l’animal, de fet cada episodi porta el títol d’un animal diferent, atribuint als protagonistes amb les seves característiques animalesques. Segons els autors: “és un catàleg de situacions premeditades o fortuïtes, algunes insignificants i altres ostentosament notòries, que delaten les bèsties que porten dins”. El D.O. torna a donar cabuda a sèries que estan entre la road-movie, les autofilmacions amateurs i les històries de parelles i famílies en crisis, com París TV, Des d’Egipte (sense tu), Marhaba, de Boala Films, que ja havia fet un parell de productes semblants anteriorment per la XTVL,13 maneres de quedar-se sol, dels responsables de Tu Mateix, una sèrie continuista respecte l’anterior o Corall de Laneta, que presenta persones que han viscut una situació traumàtica i com han aconseguit relativitzar-ho, a mig camí entre el conte i el documental. El D.O. segueix apostant per Concerts Privats, aquest catàleg d’artistes catalans que estan disposats a tocar en llocs inusuals, propers, íntims, per a un públic reduït, acostant els aficionats, els enamorats (dels grups) i els músics en un mateix espai, esperant que sorgeixi l’inesperat de tota situació de proximitat afectiva i creativa. Finalment cal destacar Els Convidats, el primer projecte transmedia del D.O. i que, a part dels canals habituals (internet i la televisió) va ser projectat als Cinemes Girona en una nit en què els espectadors havien de connectar-se al mòbil si volien seguir la trama amb tota la seva complexitat. L’experiència interactiva resultant no va acabar de quallar amb la definició que Jenkins dóna a l’experiència transmediàtica, com a una experiència unificada i distribuïda alhora, amplificada al voltant d’una història que no es pot explicar a través d’un únic mitjà. Malgrat les més de 200 persones que estàvem a la sala, les 3 wifis instal·lades, els 700 twits que es van fer en una hora i mitja, el que va faltar és un guió transmedia més estructurat, ja que la majoria de les interaccions per part de l’audiència no passaven d’anecdòtiques. De totes maneres, Els convidats és un projecte complex i un pas necessari dins la història de l’audiovisual del nostre país, precisament perquè ha apostat per un format del qual aquí no hi ha hagut experiències prèvies, malgrat a nivell internacional sigui un tema de debat permanent per la seva actualitat pràctica i teòrica. Que sigui una petita productora i la XTVL, que opera amb pressupostos molt modestos, les responsables d’aquesta heroica tasca (tot i que a nivell més comercial tinguem altres experiències com les d’Aguila Roja, etc.), és memorable. Esperem que poc a poc aquests tipus de projectes no ens resultin tan aliens, que les televisions públiques inverteixin més en ells (malgrat vagin caient tots els departaments de innovació i recerca), donat que seran el common place on l’audiovisual acabarà trobant-se. Si hi ha d’haver una “convergència audiovisual”, que no sigui la dels conglomerats mediàtics, sinó la de les històries que de tan riques i ben tramades necessiten passar per les diferents pantalles, recreant móns reals, possibles i impossibles, i fent de la tecnologia un mitjà al servei de la creativitat i no només de les empreses. L’altre reconeixement imprescindible del D.O. és l’aposta pels nous talents i pels productes amb un cert risc estètic, polític i narratiu, una qüestió molt sovint irresolta des de la televisió generalista, pública o privada, que peca d’immobilisme, està supeditada a les estrelles i es nutreix de formats de telerealitat, deseducant i infantilitzant el públic en un procés d’alienació permanent.