(versió catalana) FRATERNITAT CULTURAL Ingrid Guardiola El segle XXI ha de ser el segle de la “fraternitat” o no serà. De l’eslògan de la Revolució Francesa “liberté, égalité, fraternité”, el segle XX ha intentat tancar comptes amb la igualtat (una certa paritat de gènere, els processos de descolonització i l’establiment de drets civils comuns entre homes de diferent pell, cultura i procedència) i la llibertat (relativa, de clase, concentrada en les múltiples opcions de consum, llibertat entesa com a liberalisme). La fraternitat és la gran bandejada perquè a l’Estat no li interessa una comunitat social agermanada, unida per vincles afectius que superen els símbols nacionals i les abstraccions parroquials que els qui detenten el poder usen segons conveniència pròpia. L’Estat més estima individus aïllats, entotsolats, com els habitants de 1984, tan iguals davant els ulls del Gran Germà, i tan sols en les habitacions privades. La fraternitat obvia la distinció entre el jo i el tu, entre l’ells i el nosaltres, i opera segons principis de cooperació desinteressada i auto-equilibrada. Els polítics (tant els d’aquí, com els d’allà) són aquest Gran Germà que s’agermana amb els seus, els happy few (polítics, grans empresaris i banquers) que confonen fraternitat amb un amor col·legiat pel capital, els negocis i els “baixos” interessos comuns, deixant que a Catalunya hi hagi un 30% de pobresa, que molts estudiants no puguin accedir a la universitat degut a l’increment de les taxes, que quasi 3.000 escolars passin gana, que sigui la comunitat amb més desnonaments anuals (més de 25.000). A aquests grans forats negres de la confraternitat catalana que orquestren els polítics i els Millets de torn, caldria afegir la deriva de les noves subvencions culturals de la Generalitat que reforçen aquesta idea de que l’home és una empresa que s’auto-emprèn, que vetlla pel talent i la innovació en un model cultural basat en la competitivitat aïllada i que sol·licita uns diners a l’Estat (ara esdevingut banc) que inverteix o ofereix préstec amb baixos interessos. Culturalment parlant, som un derivat del que hem après dels nostres germans, aquells escriptors, filòsofs, cineastes, artistes de tota mena i de tots els temps que milloraven la condició humana, des del seu interior, fent-la més rica i plural. L’Estat s’està encarregant de desfer aquest “Nosaltres” tan necessari, tancant espais tan valuosos com Can Xalant, l’Espai Zer01, posant a concurs espais com el Centre d’Art Cal Massó de Reus, deixant contra les cordes i el silenci centres com la Fabra i Coats, Can Felipa, invertint en grans edificis que no saben com s’ocuparan, premiant la mediocritat dels que callen i atorguen donant-los càrrecs públics a dit en una autèntica desviació suicida del concepte de “fraternitat”. Les polítiques culturals reforcen el que els polítics anomenen “esdeveniments estratègics”; més valdria canviar d’estratègia i vetllar pel teixit socio-cultural, la programació estable, la participació ciutadana (això que anomenen “creació de públics”) i l’educació en un gust cultural coral i plural. La crisi econòmica i la crisi cultural afecta des dels actors més veterans (el ballarí Cesc Gelabert ha hagut de tancar el seu estudi), als més petits (la llista d’aquest santoral que s’escriu amb tinta invisible és massa llarga), passant pel sector més comercial (la revista Go Mag ha hagut de tancar l’edició impresa) o el més arriscat (el Festival REC s’ha salvat en una edició especial gràcies a les aportacions ciutadanes i privades, que van aconseguir equilibrar la falta de suport intstitucional). Si bé alguns espais i festivals retrocedeixen en el temps buscant fórmules conegudes i discretes (com en el Festival de Poesia de Barcelona d’enguany), la majoria veuen en la claudicació l’única sortida. Per sort la cultura es desenvolupa i s’agermana en territoris poc controlables i poc quantificables, de fet, és la cultura la que ens ensenya com agermanar-nos, la que converteix l’existència en un espai d’intercanvi, creació i cooperació permanent, la que subratlla que a la misèria no s’hi arriba sola, que hi ha unes persones concretes, responsables, que tard o d’hora hauran de respondre a
aquesta desfeta socio-econòmica i cultural.