ELS NOUS RICS: “DESTROSSA EL PASSAT, CONTROLA EL FUTUR” En el darrer any, les cartelleres han donat vida als nous i joves rics dels quals, constantment, ens parlen empreses com Bloomberg. Han passat més de trenta anys des de que, a finals dels 80’s, apareguessin els Yuppies (Young Urban Professionals), la imatge dels quals va quedar plasmada amb el personatge de Patrick de la novel·la American Psycho. La reestructuració geopolítica que ha sofert el món en aquests deu últims anys, fa possible que Mark Zuckerberg en menys de cinc anys es converteixi en billonari creant un servei que amb 900 milions d’usuaris. Però també provoca que aquest mateix noi pugui perdre 4.000 milions de dólars en un dia quan la seva empresa entra i es desploma a la borsa. El 1962, Antonioni ja ens va aproximar al frenètic i desnaturalitzat món de la borsa amb una pel·lícula el títol de la qual il·lustra l’única deriva que pot prendre aquest negoci basat en la compra i venta de valors: L’Eclipse. És en aquest context mercado-tècnic on es desenvolupen les històries que mereixen aquí la nostra atenció: El árbol de la vida (Terrence Malick), Shame (Steve McQueen), El caballero oscuro: la leyenda renace (Christopher Nolan) i Cosmópolis (David Cronenberg). Quina imatge ens ofereixen aquests relats d’aquests “nous i joves rics” en l’era del capitalisme financer i del món amb el que juguen? Als 30 ja ho tenen tot, la seva moticació és guanyar sumes impossibles de diners en processos econòmics on les mercaderies són meres abstraccions, on l’alienació respecte allò matèric és un punt de partida; sofreixen de mancances afectives, tenen més diners que experiència, la cristalització de la vida i de la psyché és un fet; per ells, el present no existeix, compren futur. La seva mirada és omnidireccional, com l’ull del “gran germà”, és el resultat de controlar els fluxes dels mercat, els números que prediuen i les xarxes que trafiquen a cada nanosegon milions de bytes de fresca informació. Viuen com un ull omnímode que tot ho veu, però que no pot veure’s a sí mateix i, on no existeix un cos, no hi ha la possibilitat d’ànima, només el vertigen. Són pura racionalitat, però el passat biològic els assetja com un animal depredador i els hi genera por, por de morir, de deixar de ser; volen expulsar d’ells el que els hi queda d’humà, però és l’únic que els hi falta per aconseguir: el sentir-se vius. Saben que “si no saps estimar, la teva vida passarà com un centelleig” (El Árbol de la Vida), però són incapaços de fer-ho. Bruce Wayne (Christian Bale), és un mega-millonari que es dedica a construir armes letals, especular amb els mercats i vendre tecnologia satèl·lit espia i que, com diu Zizek, “només pot salvar-se ressucitant l’arquetip dickensià del bon capitalista que es compromet a través de les obres de caritat”. Però per a salvar-se de veritat, necessita posar-se de nit una màscara, viure a l’ombra per fer callar els seus traumes del passat que l’han convertit en aquest “cavaller obscur” que es transforma en heroi en una espècie de pseudomísica de l’autosuperació, sempre personal. L’amor serà el seu taló d’Aquiles, el mirall on es reflexarà la seva incapacitat. Eric (Robert Pattinson a Cosmópolis), es dedica, com diu la seva nòvia, “a adquirir informació i a convertir-la en quelcom atroç i espantós”. Té una capacitat visionària per veure cap on van els mercats, el seu coneixement sobre les coses és patològicament enciclopèdic, els seus dons són l’ambició, el menyspreu, l’absència de remordiments i un càlcul fred permanent. Compra art per sentir-se viu, pel fet que val molts diners, la seva dona equival a una gran fortuna. Rodejat sempre de números, de prediccions, custodiat constantment per guardaespatlles, la seva obsessió (i terror màxim) és la mort, sortir de la limusina sense res i exposar-se al caos i a les seves entranyes. No pararà fins que no aconsegueixi veure com bateguen aquestes entranyes, com li palpita el cor de pura mort. El personatge de Shame, Brandon (Michael Fassbender), és un executiu de publicitat que viu per l’èxit i que ha substituït l’amor pel sexe compulsiu. La seva impecable
imatge és inversament proporcional a les perversions sexuals que necessita per sentir-se viu. La seva rotativa quotidianitat es convertirà en un infern amb l’aparició de la seva germana Sissy que, amb els seus intents de suicidi, li recordaran constantment que la vida no és control, sinó el xiulet que deixa el tren quan arriba i surt d’una estació qualsevol. El personatge de Jack (Sean Penn) a El Árbol de la Vida és un alt executiu completament perturbat pel seu passat, per la figura d’un pare autoritari i una mare bondadosa. Les parets de la seva cristal·lina torre on es refugia no aconsegueixen aïllar el dolor enfront la pèrdua del seu germà, la mort amenaça com un ganivet i es filtra per tot arreu, més enllà del vidre, l’acer, la decoració high-class que l’envolta. En oposició a aquests personatges, hi ha el que Maria Zambrano anomenava “els homes subterranis”, aquells que “somien amb fills, amb germans (...) Són morts vius (...) Són les entranyes que volen viure com a tals entranyes, el cor que no vol ser assimilat per la raó o dissolt en ella (...) criatures massa plenes de realitat i de realitats en un món que els hi ha inculcat una creença que no els hi permet acollir-les”. Aquests personatges són l’antítesis dels protagonistes i venen representats per Bale (El caballero oscuro), la germana (Shame), Benno (Cosmopolis) i la mare (El árbol de la vida), enterrats sota les arestes del “palau de vidre”. Els mega-millonaris viuen en els seus “palaus de vidre” (verticals, com els de Batman, Shame o El árbol de la vida) i horitzontals (com la limusina de Cosmóplis) que condueixen, com deia Sloterdijk, a la “total cristalització de les condicions de vida, una generalització normativa del tedi”. Contra això hi ha el caos dels carrers de Gotham, l’obscuritat de la Batcova, de les clavegueres on Bane organitza la revolució, les rates de Cosmópolis que capitanegen la revolta popular en carrers malsans, els llardosos tuguris nocturns de Shame. Però l’autèntic palau d’aquests mega-rics és intangible, corre pels sistemes informàtics (convenientment protegits), per les pujades i baixades dels valors en borsa, per la informació. Com a Matrix, el món s’ha tornat una inversió de la caverna platònica en un cartesianisme extrem (“quan morís, ell no s’acabaria, el que s’acabaria seria el món”, Cosmópolis) i les ombres han substituït a les coses en un pèrfid exercici d’usurpació de identitat. Com diuen a Cosmópolis, els diners per ells han perdut el valor narratiu, la riquesa és riquesa en sí mateixa, el temps és un actiu corporatiu. Per això mateix aquests homes no dormen, per això, “la paraula gratacel és obsoleta”, actualitzant aquelles vaticinadores paraules de l’home del subsól de Dostoievsky: “L’home es desviu per construir i per obrir camins, això no té volta de full. Però, per què estima també la destrucció i el caos? (...) Potser només li agradi construir l’edifici, no habitar-lo (...) dos i dos són quatre no és vida, senyors, sinó el començament de la mort”. Aquests nous rics creuen en el 2+2=4, en què si destrueixes el passat, construiràs el futur. El món, per ells, serà sempre allò Altre, com si el resultat de les seves accions no repercutís en la gent, com si les crisis no fossin el conat del sistema que han inventat. La tecnologia posada al servei del capitalisme ha convertit, falaçment, les coses i els fets en “indubtables”, en “inevitables”, fins i tot ha convertit el “futur” en una idea i en un argument per a justificar la carniceria del present. Allò que tots aquests “nous rics” han perdut és el significat d’estar vius, el seu lloc en el món; la seva forma de superar-ho: transformar el món en una partida de càlculs, però la mort és l’únic indubtable, incalculable i que fa que ens plantegem la vida com quelcom més que una partida de risc.