TIEMPOS MODERNOS, CHARLES CHAPLIN La pel·lícula comença amb la didascàlia “Una història d’indústria, d’iniciativa individual i la creuada cap a la felicitat humana”. A això segueixen unes imatges d’un ramat d’ovelles i la sortida d’obrers del metro dirigint-se a les fàbriques. Podríem pensar que estem veient un film de propaganda russa d’Eisenstein com La Huelga, però no, estem davant d’un film de Charles Chaplin, una altra de les històries de Charlot. No exempta de crítica política i de sàtira social, el sentit de l’humor de Chaplin perdura fins el final de la pel·lícula. Tot seguit veiem al protagonista en una fàbrica d’acer cargolant claus i un director de la fàbrica que, com un Gran Hermano (i penso en l’obra de George Orwell 1984, més que amb el programa de televisió), controla tots els treballadors a través de pantalles. Una idea molt precoç per a un jove humorista, ja que el llibre d’Orwell vindria més de deu anys més tard que Tiempos Modernos. Tot seguit veiem un gag on Charlot és el conillet d’índies de la presentació d’una màquina que alimenta automàticament els treballadors sense que hagin de parar de treballar. Chaplin porta a l’extrem la idea d’automatització del treballador, posant sobre la taula, a partir del gag, la idea d’una possible total automatització de l’home. Les necessitats de sociabilització i formació quedarien relegades a l’home-funció. La fàbrica funciona en el moment en què es rendabilitza el temps i es guanya en producció. De tant cargolar claus a Charlot li agafen tants tics que acaba provocant un daltabaix en la cadena on li ha tocat estar en particular i a la fàbrica en general. Llavors ens trobem en una de les escenes més memorables de la història del cinema, que és aquella en què Charlot comença a passar per l’engranatge de la fàbrica, com diuen els germans Dardenne, com fa una pel·lícula pels capçals del projector o de la sala de muntatge. A tota la crítica socio-política del moment que trobem en la pel·lícula, els germans Dardenne contraposen una visió més auto-referencial respecte el propi art del cinema. Segons aquests cineastes, Charlot, amb el seu sabotatge delirant i inconscient, acaba convertint la fàbrica en un ballet, el cos ocupa la fàbrica i la converteix en una altra cosa, de fet les màquines acaben posant-se al seu servei per a continuar la dansa, ja veureu com. A causa d’això l’ingressen en un hospital psiquiàtric. Tal com ha dit la Marta, Tiempos modernos és un autèntic document de l’època, però també un contenidor de la pròpia autobiografia de Chaplin, com va fer en altres pel·lícules. Si a The Kid reflexava el que havia estat la seva pròpia infància, aquí intenta salvaguardar la figura del boig que tan bé coneixia, ja que la seva mare patia esquizofrènia, raó per la qual estava tancada en un sanatori. Quan Charlot surt del sanatori l’enganxa per sorpresa una manifestació obrera i acaba convertint-se en el capdavanter, amb la qual cosa és tancat a la presó per comunista. A partir d’aquí l’atzar el portarà a diferents situacions que seran retratades en clau humorística però que posaran de manifest què passava en aquella època de després del crack bursàtil, la de la Gran Depressió. L’atzar serà el que el portarà a conèixer una noia rodamón com ell, amb qui s’anirà perdent i retrobant a mesura que la justícia els separi i una altra justícia (la de l’amor) els torni a unir. L’actriu és Paulette Godard, companya sentimental de Chaplin durant deu anys. És l’única dona de la pel·lícula que apareix amb tota la seva humanitat, la càmara, com Chaplin, s’enamora d’ella. No podem dir el mateix de les altres dones que Chaplin fa sortir. Després de mil desventures, els dos personatges troben una feina fixa en un music-Hall, tal com Chaplin havia passat la seva vida, des de petit, amb el seu pare. Allà es produeix l’escena que ja ha mencionat la Marta, la primera i l’última escena en la trajectòria de Charlot en què podem sentir la seva veu. Ell ha de cantar, però s’oblida la lletra, tot i així ho fa, utilitzant un llenguatge que és mescla de francès i italià, donant com a resultat un galimaties insignificant que, adornant-lo dels gestos, serà comprensible per tothom., plaent a tothom. Amb això Chaplin volia demostrar que
no calen moltes paraules per entendre’s i que un gest val més que mil paraules. Amb el sonor, el personatge de Charlot, com ha dit la Marta, està condemnat a la seva pròpia mort. En un univers de paraules, el mut resta invisible. La carrera contra les autoritats i tots els ciutadans que obeeixen l’ordre, serà la de dos que cavalquen junts, ells, com Mariane i Pierrot a Pierrot le fou de Godard, com un Fanny y Alexander de Bergman, seran la més còmica d’aquestes parelles de còmplices i amants que violaran la llei oficial per imposar la del seu amor, de fet, Romeus i Julietes en versió gansteritzada. Segons el mateix autor va dir: “Són dos sers vius en un món d’autòmats, dos nens sense sentit de la responsabilitat, mentre que la resta de la gent suporta el pes del deure. Som espiritualment (moralment) lliures”. Són el viu retrat d’un model anàrquic que no casa ni amb les forces de l’ordre americà en un sistema liberal i capitalista, ni amb els seus antagonistes comunistes. De fet, però, no era estimat ni pel Comitè d’Activitats Antiamericanes, ni pels comunistes, en un cas d’un humanista que va elaborar les seves pròpies teories econòmiques mentre mostrava al públic què passava, fent-los riure en un moment on això era el més difícil. El seu exili va ser inevitable, la mort de Charlot, el rodamon que es creia caballer, com un Quixot en una croada urbana, també. El que Chaplin ens va ensenyar és que als homes ja no els distingeixen les classes, sinó la classe de somnis que tenen i el que fan amb ells.