Gener 2012 Aparescut al Cultura/s de La Vanguardia DISTOPIES ALS MITJANS Ingrid Guardiola Definitivament, el futur és la idea més rentable de la nostra època. Essent la crisis, l’atur i les retallades de serveis i treballs públics el condiment de la nostra sopa quotidiana, la pregunta sobre què ens prepara el futur ve carregadeta de desencís, tot i que també d’urgència. En aquesta tònica visionària, ens preguntem sobre el futur de la televisió i les noves tecnologies, encara que la qüestió seria, quin futur dibuixaran aquests “nous mitjans”? Com contribuiran a millorar les nostres vides futures en general i la cultura en particular? Si el món tal como ens el venen planeja sobre un mediascape, quin serà el devenir d’aquest món mediatitzat i quin paper jugaran en ell aquestes noves tecnologies? Des de Teilhard de Chardin, passant per McLuhan, ens van dir que el descobriment de les ones electromagnètiques posaria a tots els individus simultàniament presents en cada un dels racons del món. Si els mitjans de comunicació de masses van dibuixar un nou territori, trencant les velles fronteres geogràfiques i situant-nos en aquesta “aldea global” planetària de la que es vanaglòria McLuhan i de la que desconfia Zizek, les noves tecnologies de la informació i la comunicació han afegit un gir conceptual: han transformat el territori geo-físic en fluxes de dades, han fet una revolució horològica (el “temps sense temps” –Castells- o el “temps universal” –Negroponte-) i han canviat les nostres senyals identitàries (“el jo flexible” –Sherry Turkle-). Gràcies a Internet, el desenvolupament de les xarxes socials i dels prototips d’accés a la ciberesfera, pertànyer a una “comunitat virtual” ha esdevingut quelcom comú i parlar de cibercultura ja no és retirar-se a les distopies dels anys vuitanta. Nam June Paik creia en un “art conversacional” que, mediat a través de les xarxes satel·litals i cibernètiques, conseguiria unir les diferents cultures a través del diàleg interplanetari. Tanmateix, Don Tapscott deia en el 1995 que “els mercats seran converses” i en el Cluetrain Manifesto de la mateixa època, una massa anònima de cibernautes predicava que les converses en xarxa feien possible el sorgiment de noves i podeross formes d’organització social i d’intercanvi de coneixements i vaticinaven que les companyies que no entressin en una comunitat de diàleg moririen. La utopia de Nam June Paik i l’advertiment d’Ascott i del Cluetrain Manifesto han esdevingut reals gràcies a internet. A l’estructura d’aquest nou ecosistema que és la ciberesfera Kevin Kelly l’ha anomenat “vivisistema”, un entorn estructurat com un panell de múltiples abelles individuals regit per una multitud d’accions simultànies la pauta col·lectiva de la qual, descentralitzada, s’escapa de la causalitat newtoniana i d’allò previsible. Aquesta noció de que “tots ens posem en marxa” també ha donat lloc a nous productes audiovisuals a través del crowdsourcing (creació col·lectiva d’obres, com a A day in life de Ridley Scott o en l’exposició Pantalla Global del CCCB), el crowdfunding (finançament col·lectiu o en massa) i el transmedia, que arrela en els films de fans i en els tants subgèneres audiovisuals que han aparegut gràcies a internet i les plataformes de vídeo online. Ja li pertany al futur el comprendre les diferències entre, per exemple, la convergència de pantalles (“convergence culture”) i la “convergència de mitjans” (els clusters corporatius transnacionals), la cultura participativa com a símptoma de mà d’obra gratuïta i la cultura participativa dels programes de codi obert, etc.
I en tot això, quin paper juga la televisió? Agafem dues escenes per veure el pas d’un model a un altre: la primera té origen en Time out of Joint de Philip K. Dick (que va servir de inspiració per El show de Truman), on al protagonista li fan creure que viu una vida que en realitat no és la seva, li borren la memòria per a que segueixi cedint els seus serveis a l’estat que centralitza els mitjans, és un ser permanentment vigilat i renderitzat, el Gran Germà pot sobre ell, la realitat doble que viu el protagonista és una operació complexa equivalent a la d’un reality show. En el segon exemple, el de la sèrie de Charlie Brooker Black Mirror, la televisió és una arma contra els que exerceixen el poder, a la vegada que part d’un esdeveniment-obra d’art i una posada en crisis del paper dels espectadors que, al avergonyir-se del seu paper com a espectadors, aparten la mirada com a co-ciutadans. En aquest ús crític, social i creatiu de la televisió (que comença als anys seixantes amb Gene Youngblood, les televisions comunitàries i els programes d’artistes en residència de les televisions regionals i que s’expandeix amb internet) recau l’esperança de la televisió pública, i si no és així, apaga y vámonos. El futur és mirar el present amb el cap ben alt, buscant horitzons i en direcció als altres.