(Yuki i Nina)
EL BOSC ANIMAT
“Alguien que miraba esas cosas, una vez pasado el asombro, no dudó en apartar la vista en la que se veía no sé qué triste espanto” Fernando Fernán-Gómez en El espíritu de la colmena “La imaginación no va más allá de la memoria”, Leonardo Da Vinci
Hereu de la Nouvelle Vague, encasellat en la nova generació de cineastes japonesos en la línia de Naomi Kawase o Kore-eda, Nobuhiro Suwa ens endinsa en el si dels problemes familiars a través d’un dolça i tràgica fàbula acompanyat en la direcció del gran actor Hyppolyte Girardot (Modigliani, Lady Chatterley, Rois et Reine…). Girardot va protagonitzar el torment de la família per Nadal en la fantàstica Un conte de Nöel d’Arnaud Desplechain, que també vam poder veure en aquesta sala. Arribades les fatídiques dates (tots ho podem testimoniar), el Cinema Truffaut regala una perla, presentada a Cannes i a San Sebastian, com a contrapunt a tant d’Apocal·lipsis, móns virtuals i estupideses vàries que poblen la cartellera per aquestes èpoques amb els ànims d’evadir les famílies del seu propi drama personal. El personatge principal de Yuki i Nina és Yuki (l’actriu novella Noë Sampy), una nena japonesa que de cop veu com els seus pares es divorcien i que és forçada a deixar París i, com a conseqüència, a separar-se de la seva millor amiga, Nina (una altra novella, Arielle Moutel). Suwa opta per endinsar-se en els laberints psicològics familiars, tal com ja vam poder veure a M/Other (1999, premi FIPRESCI a Cannes) o a Un couple parfait (2005). “Se trata de buscar lo que, a través de la relación entre un hombre y una mujer, me ofrece el conflicto, la figura del otro. Es algo universal que nos incumbe a todos”, deia Suwa en una entrevista a Tren de Sombras respecte Un couple parfait. El mateix podria aplicarse a Yuki i Nina, però aquest cop, vist a través d’una nena. Suwa posa la càmara, el guió, l’escena, al servei del personatge; de fet, en la majoria de les seves pel·lícules opta per improvitzar, fer del rodatge una vivència de veritat deixant que els fets i les impressions s’esdevinguin davant la càmara sense prefixar-ne el resultat amb anterioritat. A aquest punt de vista s’hi contraposa el de Girardot, que li dóna el toc de fàbula, fent del bosc (l’escenari on Yuki decidirà refugiar-se per evitar anar al Japó) un lloc màgic on la petita es trobarà amb un passat completament desconegut, un destí possible enfront l’incomprensible present que està testimoniant. És alhora, el lloc on es troben les dues tradicions que conformen la protagonista i, al mateix temps, els
seus directors: la francesa i la japonesa. En una altra entrevista, aquest cop a Cahiers du Cinéma, Suwa declarava que, per ell, “una película es como una planta que crece según los tropismos que aseguran su mejor desarrollo en función de la luz, de la humedad, etc. La secuencia en el bosque se convierte en la metáfora de todo el rodaje”. De fet, realment es van perdre rodant aquella escena, i encara avui en dia sembla increible que hi hagi lloc en el cinema per l’imprevist, que acaba transformant el buit (d’instruccions, de plans, de fets) en una epifania circumstancial, l’única que avui en dia som capaços de permetre’ns. Tots recordem la potència de la mirada del nen quan s’abandona a l’abisme insondable d’allò desconegut: l’Anna de El Espíritu de la Colmena de Víctor Erice, l’Apu de la trilogia de Satyajit Ray o (una mica més crescudet), l’Antoine Doinel de Les 400 coups de Truffaut. I el desconegut és el paisatge, el defora, la dermis viva, la nova dermis, diferenciada de l’asfíxia de la presó familiar per com s’hi desplega la mirada, per com brolla la il·limitada font de la imaginació. I és així quan la planta va creixent segons els tropismes (que deia Suwa), quan la pel·lícula es va tornant viva, quan la postproducció es converteix en una eina naif que no pot competir amb la càmara quan capta la màgia de la naturalesa, d’allò viu que s’alça davant els ulls de qui, a mesura que veu, reneix. Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona