Revista Catalana de Sociologia

Revista Catalana de Sociologia Revista semestral de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans 30/2015

Especial Congrés de Joves Sociòlegs

associació catalana de sociologia

http://acs.iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/RCS ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B. 44065-1995

REVISTA CATALANA DE SOCIOLOGIA Directora: Cristina López Villanueva, Universitat de Barcelona Consell Editorial: Anna Berga, Universitat Ramon Llull Vanessa Maxé, Associació Catalana de Sociologia Maria del Mar Ramis, Universitat de Barcelona Mireia Sierra, Universitat de Barcelona Marta Soler, Universitat de Barcelona Consell Científic: Mikel Arriaga, Universitat del País Basc; Benjamín Tejerina, Universitat del País Basc; Ignasi Brunet, Universitat Rovira i Virgili; Lucia Bógus, Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo, Brasil; Teresa Castro, Consell Superior d’Investigacions Científiques; Carmen Elboj, Universitat de Saragossa; Rafa Feito, Universitat Complutense de Madrid; Lluís Flaquer, Universitat Autònoma de Barcelona; Ernest Garcia Garcia, Universitat de València; Salvador Giner, Institut d’Estudis Catalans; Rosa Gómez, Universitat Nacional d’Educació a Distància; Oriol Homs, Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània; Jesús Leal, Universitat Complutense de Madrid; Fidel Molina, Universitat de Lleida; Maite Montagut, Universitat de Barcelona; Jordi Mundó, Universitat de Barcelona; Vicenç Navarro, Universitat Pompeu Fabra; Ngai Pun, Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong; Arturo Rodríguez, Universitat de Barcelona; Adela Ros Hijar, Universitat Oberta de Catalunya; Josep M. Rotger, Universitat de Barcelona; Carlota Soler, Universitat Autònoma de Barcelona; Marina Subirats, Universitat Autònoma de Barcelona; Alain Touraine, Escola d’Alts Estudis Socials en Ciències Socials (EHESS), París

La revista catalana de sociologia (RCS), amb una periodicitat semestral i amb accés obert (OA), és una revista promoguda i editada des de l’any 1995 per l’Associació Catalana de Sociologia (ACS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans. És una revista científica en què se segueix un sistema d’avaluació externa i cega, duta a terme per dos o més experts.

Els objectius de la RCS són promoure i difondre la recerca en sociologia i en altres ciències socials, facilitar el debat acadèmic i proporcionar un fòrum per als investigadors en ciències socials a través de la publicació de treballs de caire empíric, teòric o epistemològic.

A partir del número 27 la nova direcció reprèn la RCS per adaptar-se a les potencialitats que aquesta tecnologia ofereix per a arribar a un nombre més ampli de persones i d’una manera més flexible. El sistema de gestió digital que s’utilitza és l’Open Journal System (OJS), de codi obert i ús gratuït, que permet preparar revistes en línia i complir els requisits i les normatives internacionals, i que ha estat adoptat per l’Institut d’Estudis Catalans per a desenvolupar l’Hemeroteca Científica Catalana amb la intenció de facilitar la producció i difusió de revistes científiques.

Aprofitant aquest canvi s’ha renovat el compromís amb la continuïtat de la RCS i amb la millora de la qualitat dels treballs que s’hi publiquen; d’aquesta manera, des de l’equip de redacció es treballa per tal que la RCS compleixi els indicadors de qualitat necessaris perquè sigui inclosa en les bases de dades de publicacions periòdiques de referència, que opta per gestionar els seus continguts en línia (http://revistes.iec.cat/index.php/RCS).

C/ del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 649 - 932 701 620 ISSN: 2013-5149 Dipòsit Legal: B. 44065-1995 Els continguts de RCS estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres iŀlustracions— a una llicència Reconeixement – No comercial – Sense obra derivada 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra, sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

Taula de continguts

Articles La materialitat del «treball immaterial»: algunes claus per a una aproximació alternativa al treball en el capitalisme tardà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 López Carrasco, Carlos The materiality of “immaterial labour”: some keys about an alternative approximation to work in the later capitalism Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat . . . 19 Marcet Fuentes, Martina Subjectivity. The narrative of the self between modern and post-modern age Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33 Riutort Isern, Sebastià Collective consumption and citizenship: a way to social empowerment Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc? . . . . . 47 Cano Hila, Ana Belén Rescaling youth policies in Barcelona and Milan: opportunity or risk?

El meu currículum no és brossa: mecanismes d’atribució de la responsabilitat de la precarietat laboral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55 Pérez-Chirinos Churruca, Vega My resumé is not rubbish: mechanisms for attributing the responsibility for precarious employment to job seekers Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família: menys oportunitats de mobilitat laboral? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67 Lozano Riera, Mariona Immigrant working women and work-life balance: fewer opportunities for occupational mobility?

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 3 ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

4

Taula de continguts

Gender, migration and labour market: the transnational redistribution of domestic work in Spain and the limits for social integration Moré, Paloma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81 Gènere, migració i mercat laboral: la redistribució transnacional del treball domèstic a Espanya i els límits de la integració social Comunicació mòbil i gent gran: estratègia metodològica i la conceptualització d’estatus socioeconòmic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 Arroyo Prieto, Lidia; Fernández-Ardèvol, Mireia Mobile communication and old age: methodological strategy and the conceptualization of socioeconomic status Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 Faus Boscà, Teresa; Martínez Meca, Clara Belén Playing with gender: masculinities and feminities of tabletop role players and their characters

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 4 ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Articles

La materialitat del «treball immaterial»: algunes claus per a una aproximació alternativa al treball en el capitalisme tardà The materiality of “immaterial labour”: some keys about an alternative approximation to work in the later capitalism Carlos López Carrasco Departament de Sociologia V. Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia.

Universitat Complutense de Madrid Correspondència: Carlos López Carrasco. Departamento de Sociología V de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología.

Universidad Complutense de Madrid.

Campus de Somosaguas. 28223 Pozuelo de Alarcón (Madrid).

A/e: carloslcarrasco@gmail.com.

Data de recepció de l’article: maig 2012 Data d’acceptació de l’article: octubre 2012

Resum L’article següent es proposa qüestionar el concepte de treball immaterial per tal de definir algunes claus per a un estudi sociològic del treball a les societats occidentals contemporànies que empri eines conceptuals marxianes i que, al mateix temps, valori el paper d’allò corporal.

El text s’articula en quatre apartats. En el primer apartat, presento l’estat de la qüestió respecte a la noció de treball immaterial; en el segon, miro de desenvolupar un primer qüestionament des de la distinció marxiana entre treball concret i abstracte, per fer una crítica d’alguns trets del postoperaisme. En el tercer apartat critico algunes contradiccions del caràcter immaterial (no material) del treball a través de la corporeïtat, els factors no humans i la dimensió mercantil dels productes. Finalment, presentaré una síntesi dels punts principals del text.

Paraules clau: sociologia del treball, treball immaterial, Marx, corporalitat.

Abstract This article questions the immaterial labour concept in order to provide some keys to a sociological study of labour in the contemporary Western societies based on Marxian theoretical tools while moreover considering the role of the body and materiality.

The paper is divided into four sections. The first one presents the state of the art of the immaterial labour notion. In the second section, we question the Marxian distinction between concrete and abstract labour, making a critique of post-operaist thought. In the third part, we point out some of the contradictions of labour immateriality on the basis of

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18 DOI: 10.2436/20.3005.01.59 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

6

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

the corporeity, non-human factors and mercantile dimension of the work products. Lastly, we review the core contributions of this study.

Keywords: sociology of labour, immaterial labour, Marx, corporality.

1. (Re)presentació de la noció de treball immaterial 1. El concepte de treball immaterial mira d’endinsar-se en els canvis que ha patit el treball en el mode de producció capitalista, el qual generalment anomenem postfordisme. Malgrat que la seva història és més antiga, tant la seva generalització a les ciències socials com la seva accepció actual ha de relacionar-se amb el corrent postoperaista i, més concretament, amb l’obra que Lazzarato, Hardt i Negri han desenvolupat des dels anys noranta.1 En l’article següent utilitzaré termes d’aquests autors per presentar, primer, i criticar, posteriorment, la teoria del treball immaterial.

Autors com Touraine (1973 [1969]) o Bell (2006 [1972]) van analitzar amb encert la profunditat dels canvis socials que comportava el viratge dels models de producció en estendre’s l’aplicació de les noves tecnologies (fonamentalment informàtiques) i el sector dels serveis. Això va succeir, principalment, als països occidentals, i està lligat a multitud de factors històrics en els quals no val la pena aturar-se gaire. La dècada dels anys setanta pot ser entesa com un moment de consolidació d’aquesta deriva o tendència. Per una banda, les activitats dels serveis s’expandeixen amb relació al desenvolupament de l’Estat del benestar i, igualment, s’encaixen en les estructures fabrils en un intent per fer més flexible, eficaç i rendible la producció, en resposta a una demanda en un cada cop més ràpid procés de fragmentació i transformació, i a una societat de consum sostenible a les tècniques de prospecció i persuasió provinents del màrqueting.2 Això dóna lloc a un mercat laboral creixent en activitats com la infoproducció, la gestió, el màrqueting o la publicitat. Per una altra banda, l’automatització de les fàbriques i la informatització de la societat experimenten un creixement.

Ambdues facetes d’aquesta transformació del sistema socioeconòmic demarquen una modificació dels processos de treball, caracteritzats per la polivalència, és a dir, els treballadors s’exposen a una mobilitat i iniciativa més grans, i hi ha nous nivells d’especialització, la qual cosa condiciona l’aparició de formes reticulars d’organització del treball. De manera simultània, els avenços en comunicació dispersen i fragmenten les unitats de producció. Així mateix, els processos laborals incorporen procediments intel·lectuals i l’ús de les noves tecnologies a les tasques manuals, cosa que va suposar l’exigència de nivells de qualificació més elevats de la força de treball. La fàbrica, i l’ocupabilitat que comporta, perd la seva centralitat, social i espacial, com a productora de riquesa i, igualment, les formes de socialització i subjectivació desborden l’àmbit productiu, en connexió amb noves normes de consum.3

1. Convencionalment es denomina postoperaisme (postobrerisme o autonomisme) el corrent polític i intel·lectual que, principalment a Itàlia, emergeix des de l’obrerisme comunista en els anys seixanta que revisa postulats del marxisme en vista de moviments anarquistes, situacionistes i d’altres línies de pensament crític com l’Escola de Frankfurt o el pos­t­ estructuralisme francès.

2. Més que parlar del creixement del sector dels serveis, s’hauria de parlar de la disseminació de les activitats de servei per les estructures productives fabrils i agrícoles, i de la industrialització paral·lela d’aquestes activitats de serveis, en les branques de comunicació, cultura… Tal com exposa García, l’adscripció d’activitats laborals a sectors pot comportar enganys, com, per exemple, l’ús del terme societat postindustrial (2006, p. 199-202).

3. Això trastoca la imatgeria fordista del treball (vegeu Coriat, 2001). Tanmateix, cal no incórrer en les simplificacions tòpiques que es fan sobre això. Els processos de canvi que s’han viscut no han d’entendre’s des d’un determinisme mecànic, com una cadena de causalitats que respon a una racionalitat única o a través de la construcció de models històrics reduccionistes de l’organització, les activitats i els actors del treball. D’aquesta manera, evitem, en primer lloc, situar les causes d’aquesta deriva històrica en l’aparició de certes tecnologies (informàtiques), la simple resposta mercantil a la

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

7

Convé, més que aclamar una «nova era», registrar una deriva o tendència històrica complexa que influeix en la —sempre relativa i parcial— transformació del treball. Així, els autors del «treball immaterial» ho expressen com un canvi qualitatiu, una «tendència hegemònica» que, malgrat que no constitueix una majoria quantitativa en el món, indica un canvi radical en la manera com es dóna el treball, que ocupa, d’aquesta manera, un «papel estratégico en la organización global de la producción» (Lazzarato, 1996, p. 133; Lazzarato i Negri, 2001, p. 9; Hardt i Negri, 2004, p. 138).

2. En un primer apropament, el «treball immaterial» pot ser entès com aquell treball productor del contingut informatiu i cultural de la mercaderia, amb referència a dos aspectes diferents.

— D’una banda, les tasques i els productes del treball immediat es vinculen cada cop més a la capacitat de tractament de la informació, la qual cosa compromet habilitats relacionades amb el control informàtic i cibernètic o la comunicació.

— De l’altra, activitats que generalment no han estat reconegudes com a treball, però que ajuden a produir el contingut cultural de la mercaderia, per exemple, definint estàndards artístics, modes, gustos, normes de consum, opinió pública, etc. (Lazzarato, 1996, p. 133).

El que ens suggereix Lazzarato de manera immediata amb aquesta farragosa definició és el següent: en el marc del postfordisme hem de deixar de pensar en la mercaderia com si es tractés de capses de cartró embolicades amb cel·lofana i en les tasques del treball com a quelcom que implica únicament una sèrie de moviments o gestos corporals. També pretén donar entrada a moltes activitats no considerades socialment treball —que no són assalariades—, però que, en tot cas, són productives. Productores de coses com ara relacions socials (gestió empresarial, per exemple), símbols, imatges, textos, afectes… i, en aquest sentit, és justament aquesta producció (immaterial) el que genera valor. També, afirma, haurem d’acostumar-nos a pensar que les activitats laborals consisteixen més que mai a prendre decisions entre diferents alternatives, treball en equip, assumpció de responsabilitats, pensament, imaginació… Tasques en les quals el cos passa a un segon pla, motiu pel qual l’eix que serviria per a agrupar aquestes feines seria la immaterialització tant de les tasques com dels productes.

Paolo Virno incideix sobre un altre aspecte important: les feines el producte de les quals és indistingible de l’acció que el produeix (2003, p. 53-54). Identifica aquest segon tipus amb el treball paradigmàtic del postfordisme, al qual confereix un caràcter politicovirtuós (i. e. acció com a finalitat en si mateixa) capaç de construir un «espai amb estructura pública» —que vincula a la noció marxista de cooperació— i que seria avui dia justament l’encarregat de produir plusvàlua (Virno, 2003, p. 48).

Les «relacions cooperatives, col·laboradores i de comunicació» no són externes, expliquen ells, sinó «immanents» a les relacions productives. No serveixen o s’imposen com a ordres per a millorar la productivitat, sinó que són la pròpia activitat productiva i el seu producte: «el trabajo es la capacidad de activar y manejar la cooperación productiva», «el trabajador se debe convertir en un sujeto de la comunicación» (Lazzarato, 1996, p. 134). Per això, el treball immaterial constitueix per si mateix quelcom «immediatament col·lectiu» i es desplega en forma de xarxa, dins la qual cada intervenció és un node, o interfície, entre altres intervencions (Negri, 2001, p. 143).

De la mateixa manera, el treball immaterial es troba al centre de la dicotomia cada cop més desdibuixada entre la producció i el consum, i esdevé, per exemple, ambdós alhora (en el cas dels serveis) o el consumidor intervé activament en la concepció dels productes que finalment consumirà (Lazzarato, 2001, p. 38).

Tot això redunda en una força de treball cada cop més abstracta, intangible i intel·lectual: la generació de riquesa depèn cada cop més de la salut i d’habilitats psicoafectives, cognitives i comunicatives. Habilitats que doten la mercaderia (una avinença de comunicacions, relacions socials, afectes, idees) d’un contingut intangible que constitueix el valor que té. Des de la perspectiva post­

demanda o transformacions psicosocials i demogràfiques. Així mateix, no ens deixem convèncer per cosificacions com ara «l’obrer fordista» o el «model toyotista», entre d’altres, que, com a simplificacions que són, mai no succeïren en la realitat. Per a una anàlisi rotunda sobre aquestes representacions equívoques, vegeu Stroobants (2005).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

8

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

operaista, la nova mercaderia cognitiva no és mesurable en unitats-temps o mesures-producte, és imprecisa i irreductible a qualsevol equació de temps socials mitjans, la qual cosa desactiva la famosa llei del valor treball marxiana (Iglesias, 2005). Això representa un límit a les tècniques d’apropiació capitalista anteriors basades en la salarització de la força de treball i la propietat dels mitjans de producció.

El fet que el treballador sigui amo dels seus mitjans de producció (intel·lecte, afectes…), responsable del seu propi control i motivació i que tingui un paper més actiu i anticipant (polivalència), disposa la base per a una tesi fonamental del postoperaisme: la independència del procés d’autovaloració per part dels treballadors (Lazzarato, 1996, p. 136-137; Hardt i Negri, 2004, p. 143).

El treball immaterial s’explica, de fet, per la reproducció i pel desenvolupament de noves formes de vida i subjectivitat a través de les relacions socials que es despleguen al marge de les relacions de producció, de manera imprevista i sense ser gestionades pel capital (Lazzarato i Negri, 2001, p. 10).

Queda invertida, així, la clàssica relació que aportava al capital l’avantatge i el predomini sobre els treballadors. Una nova composició de la força de treball (lligada a la naturalesa del contingut del treball) comporta confirmar l’autonomia de la classe treballadora, davant la qual el capital tractarà d’aprofitar-se’n, bloquejant-ne els excessos. Aquesta autonomia projecta l’articulació potencial d’aquesta sociabilitat (cooperació, comunicació) ara en mans del treballador i al marge del domini capitalista.

Cal afegir una última categoria vital per al postoperaisme. Per al corrent representa una fita el treball que Marx desenvolupa en els Grundrisse (1972 [1857-1858]), concretament l’aclamat «Fragment sobre les màquines». Hi advertiran l’exposició de les noves condicions del sistema capitalista, un moment en el qual el treball immediat deixa de ser el factor principal de generació de riquesa a l’encalç del desenvolupament de l’individu social i la cooperació productiva arrelada en la formació del general intellect; en altres paraules, l’objectivació del progrés del coneixement (ciència, tècniques, arts…) en una xarxa densa de relacions socials cooperatives i, sobretot, en un sistema de màquines (1972 [1857-1858], p. 230). Els autors postoperaistes incidiran en el caràcter no només objectiu d’aquesta «intel·lectualitat de masses», ja que també esdevé en la subjectivitat i el treball viu —coneixements, afectes i pràctiques a la feina.

2. El treball immaterial: entre la concreció i l’abstracció 2.1. Quina mena de treball és el treball immaterial?

Després d’aquesta presentació de l’estat de la qüestió sobre el «treball immaterial», parem atenció ara al primer terme del concepte en qüestió, al treball. Ens adonem que, si bé els autors postoperaistes s’adscriuen al corrent marxista, una de les contribucions que hi fan passa pel replantejament del concepte de treball que opera a la teoria sobre el valor que Marx exposa en El capital. Per entendre-ho proposo que partim de la distinció que s’hi assenyala respecte del treball concret i abstracte.

En el primer volum d’El capital, Marx distingí en el treball (en aquell que produeix mercaderies) un caràcter dual: concret i abstracte. Els treballs concrets, qualitativament diferents entre ells, són els que produeixen valors d’ús qualitativament diferents. Així doncs, la feina de la fustera produeix una cadira, i la del teixidor, una tela. Aprendre una feina, en aquest sentit, significa aprendre les peculiaritats d’una activitat concreta, els gestos, el que veiem si mirem com treballa una persona. Tanmateix, el valor d’una mercaderia no està constituït, en el model mercantil capitalista, per aquesta feina concreta. El treball produeix «valor» en la mesura que els seus productes s’introdueixen en una relació social d’intercanvi, és a dir, en tant que valors, les mercaderies són qualitativament iguals. Perquè això succeeixi, el treball viu un procés d’abstracció o, dit d’una altra manera, d’equiparació. El treball abstracte indica el mode pel qual, socialment, el treball constitueix valor. Marx explica que el treballador dedica una quantitat de treball abstracte (xifrat en temps

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

9

i diners, per això té el caràcter homogeni que té) que és abocat (i invertit) a la mercaderia com a substància de valor, una substància social comuna que cristal·litza, per dir-ho d’alguna manera, en aquest objecte mercaderia (Marx, 1999 [1867-1894], p. 6). Aquesta materialitat del valor Marx la va caracteritzar d’«espectral». No és quelcom que puguem veure, però tampoc no és una abstracció com la del pensament. És una «abstracció real», feta precisament al llarg de relacions socials efectives (Marx, 1999 [1867-1894], p. 6).

Si el tret central del treball immaterial és el mode cooperatiu i comunicatiu amb el qual és dut a terme, el maneig de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC) o el seu component intel·lectual i afectiu, podem extreure la conclusió que amb el terme treball aquests autors fan referència fonamentalment a una praxi o activitat (sigui entesa o no com una capacitat, és a dir, com una activitat en potència), motiu pel qual al llarg dels seus escrits semblen estar representant allò que Marx denominà treball concret. És més, no és sinó la naturalesa del contingut d’aquest «treball» el que n’indica la nova qualitat, en comparació de com es donava el treball (pràctiques concretes) en models de producció anteriors.

2.2. L’argument postoperaista contra la teoria del valor treball en tres passos Crida l’atenció que Hardt, Negri i, sobretot, Lazzarato, no hagin dedicat gaires pàgines a discutir sobre la teoria del caràcter dual del treball per si mateix, sinó que ho han afrontat des del qüestionament de la general «llei del valor» (Hardt i Negri, 2004, p. 176). Ho han portat a terme mitjançant una argumentació que constitueix una de les parts centrals del seu replantejament de Marx («més enllà de Marx»), i que consisteix en tres moments vinculats segons els quals: 1. Les activitats reflecteixen directament els canvis en el treball i de la societat. En el marc del postfordisme, es pot inferir de la naturalesa immaterial del contingut del treball el debilitament dels mecanismes abstractes (mercantils, administratius…) de classificació i mesurament social de l’ús intensiu del treball, com bé explica Jorge García (2006, p. 205). El sociòleg ens avisa del risc que suposa distorsionar els efectes de la divisió del treball (i de la integració d’aquesta divisió a la societat) si els deduïm directament de les relacions socials que s’estableixen en les activitats productives concretes. D’aquesta manera, s’actualitzaria un esquema pel qual el fenomen de la immaterialització del treball concret es presenta com a símptoma i causa d’una mutació general —com és el pas a una «economia postindustrial cognitiva», amb termes de Hardt i Negri. És possible, aleshores, preguntar-se quines implicacions té el fet que aquests fenòmens siguin decretats a priori per l’analista (autonomia de la classe treballadora, comunió entre producció i vida social), ja que sembla que l’argumentació, en ser circular, tendeix a valorar-se a si mateixa en el moment en el qual trobem pràctiques concretes de treball immaterial.4 I, a partir d’això, és vàlid identificar el treball assalariat amb el treball concret, és a dir, amb les tasques que desenvolupen els treballadors als llocs de treball? Amb el segon moment argumentatiu es tractarà de respondre aquesta pregunta.

2. El treball no pot mesurar-se com en etapes anteriors. Si per a Marx «cierta cantidad de tiempo abstracto equivale a una cantidad de valor […], hoy no tiene sentido esa unidad del trabajo como medida del valor» (Marx, 1999 [1867-1894], p. 176). Podríem extreure’n dues causes, d’aquesta incom-

4. Tot això assumint la validació empírica d’aquest fenomen hegemònic que ells descriuen, assumpte, d’altra banda, molt qüestionat. Tal com escriu Domínguez, en les teories postoperaistes hi ha una «ausencia de correspondencia empírica entre lo enunciado y las realidades: no es un problema de las estadísticas, sino más bien de ontologización de las descripciones locales y coyunturales del propio ámbito de los autores. Véase por ejemplo la tan traída metáfora obrero masa-obrero social, surgida de la descripción de la emigración sur-norte y la proletarización de estas masas campesinas en las cadenas fordistas del norte italiano, que ha acabado convirtiéndose en una categoría ontológica aplicable a cualquier ámbito del universo productivo, si no mundial al menos occidental» (2008, p. 23).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

10

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

mensurabilitat. En primer lloc, «la producción de capital es, hoy de manera más clara y fundamental que nunca, la producción de la vida social […]. La producción biopolítica, por una parte, no tiene medida porque no puede cuantificarse en medidas fijas de tiempo, y por otra parte, siempre es excesiva con respecto al valor que consigue extraer de ella el capital, porque el capital nunca puede captar la vida entera» (Marx, 1999 [1867-1894], p. 178). En segon lloc, però amb relació a aquesta afirmació, el treball immaterial no es desenvolupa individualment sinó col·lectivament i col·laborativament (Marx, 1999 [1867-1894], p. 179). Per això, no hi pot haver una abstracció del treball, una avaluació i significació des d’una racionalitat economicosocial objectiva, que l’equipari en unitats-temps o unitatsproducte. En resum, el producte del treball és, en tant que relacions socials, inquantificable; i el temps de treball és, en tant que és disseminat pel temps de vida, igualment inquantificable.

Però van més enllà. En el llibre Imperio, es llegeix que, com a conseqüència de la informatització i immaterialització de la producció, els processos laborals s’«homogeneïtzen», és a dir, les pràctiques dels treballadors, com ara la manipulació de símbols i d’informació (també d’afectes), són cada cop més semblants a causa, sobretot, de l’ús de la mateixa eina: l’ordinador. «El trabajo tiende pues a la posición del trabajo abstracto», conclouen (Hardt i Negri, 2002, p. 271-272).

3. La llei del valor és inoperativa per als moviments anticapitalistes, tot i que aquests moviments poden i han d’habilitar-se nous camins teòrics sense sortir del corrent marxista. Preguntem-nos, quines implicacions té el fet d’abandonar la creença en la commensurabilitat del treball productor de mercaderies? Amb aquesta pregunta arribem al tercer i últim moment argumentatiu: el paper de la teoria del treball immaterial per als moviments anticapitalistes. Per a Hardt i Negri la manera amb la qual esdevé la tendència hegemònica que és el treball immaterial és la base de l’autonomia dels treballadors, en tant que són posseïdors dels mitjans de producció (intel·lecte, sociabilitat, subjectivitat). La seva independència del capital, juntament amb la base comuna de la seva producció (coneixement, llenguatge…), conformen les pedres de toc de la figura emancipadora que el corrent postoperaista ha erigit com a tòtem: la multitud; la potència ontològicament prèvia de la sociabilitat treballadora que en desbordar-se flueix de manera autònoma als cursos de les relacions productives. Però és veritablement necessari abandonar la teoria del valor treball per assumir el conjunt de tesis postoperaistes? Sí i no. A continuació, defensaré que reconsiderar aquest aspecte ens pot ser útil per a replantejar algunes de les seves hipòtesis més qüestionades —tant per altres autors com pels mateixos fets històrics.

2.3. Replantejament de les tesis postoperaistes 1. Hi ha diverses objeccions a l’argument de la incommensurabilitat que acabo d’exposar. Ens sorprèn una imprecisió en l’ús del concepte de treball abstracte en comparar-lo amb el sentit que li atribuí Marx. Per a l’autor alemany no és la similitud de les tasques el que en constitueix el caràcter abstracte, sinó la seva equiparació dins de les relacions mercantils. Un segon error salta a la vista a la segona causa de la incommensurabilitat: la impossibilitat d’adscriure la producció a individus pel mode cooperatiu del treball; tornem a topar amb una imprecisió important. Per a Marx el valor és definit necessàriament pel caràcter abstracte del treball, el qual no requereix ser dut a terme per un treballador individual per a poder ser posteriorment equiparat o mesurat (Trott, 2007, p. 222). De fet, com hem vist —i tal com els mateixos Hardt i Negri expliquen (2004, p. 144-145)—, per a Marx «el trabajo materializado en el valor es trabajo de calidad social media, aplicación de una fuerza media de trabajo» (1999 [1867-1894], p. 259, la cursiva és meva). És precisament a través de relacions socials que s’equiparen els treballs concrets, siguin o no duts a terme individualment.

Apareix, així doncs, com a raó fonamental de la incommensurabilitat del treball la seva disseminació per la vida social: a causa d’això no es poden mesurar objectivament ni el temps de treball ni el seu producte. Davant d’això, alguns autors han assenyalat que la mateixa transformació del coneixement o de les relacions socials en mercaderia i, en conseqüència, la seva adquisició d’un valor de canvi comportaria la presència d’un valor que serà la seva forma de mesura (Trott, 2007,

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

11

p. 221). Dit senzillament, en tant que és un servei (un massatge, la gestió informàtica de dades o el disseny d’una imatge corporativa), adquireix un preu, és objectivat i pot ser mesurat. I li succeeix exactament el mateix al treball, en tant que mercaderia. Ja que no és cert que vivim encara dins de relacions salarials que equiparen (contractualment, per exemple) les activitats laborals a través de diferents criteris de mesura, com són les hores, la qualificació o el risc?5 És més, tal com indica Trott (2007, p. 221), l’absència de formes de mesurament del valor és contradictòria amb la mateixa afirmació que Hardt i Negri fan sobre la necessitat de noves estructures legals per a l’emergència de noves formes de propietats privades immaterials (2004, p. 187). En contra d’aquestes crítiques, ells afirmen reiteradament que els preus dels productes i de les activitats laborals (salaris) són arbitraris, dins del que Caffentzis denomina escepticismo sobre el valor de las mercancías (2005, p. 103).

Segons aquest autor, cal diferenciar clarament entre no creure que el valor d’una mercaderia, existeixi o no, sigui mesurable (tal com fan Hardt i Negri) i no creure que el valor d’una mercaderia sigui objectiu (tal com fa Marx). Per a Caffentzis, la llei del valor treball no només continua operant, sinó que és més tirànica que mai (Caffentzis, 2005, p. 106).

2. Una altra hipòtesi que cal qüestionar té a veure amb la mateixa autonomia obrera dins de l’esmentat procés d’autovaloració. Coincideixo amb Domínguez que la classe treballadora no és autònoma del capital, la seva actuació en allò social no està autodeterminada per una lògica intacta per les relacions mercantils capitalistes, la qual cosa no vol dir que això pugui formar (ni que formi) part dels seus projectes emancipadors (2008, p. 23). Localitzar els treballadors com el motor de la història reprodueix la debilitat en la qual incorria el marxisme ortodox, en emfatitzar un dels dos pols (el capital o el treball), i enfosquint-ne la relació ambivalent i complexa (Trott, 2007, p. 223). El capital no és pura fagocitació de la productivitat obrera, però sí que és part essencial de la constitució productiva de la realitat social. Així doncs, les subjectivitats no estan ni absolutament determinades, ni absolutament indeterminades, per la lògica capitalista, ja que estan sempre obertes a excessos de certes condicions de possibilitat. D’aquesta manera, la «lògica de la separació» manifestada en les lluites obreres i en el seu anhel d’una societat no capitalista no necessita ser pensada tant com una determinació ontològica, com una necessitat, que com una exigència en els múltiples horitzons dels objectius polítics (Domínguez, 2008, p. 23-24).

3. D’altra banda, la noció de treball que aquests autors postoperaistes usen ha de ser reconsiderada. Tal com exposa Domínguez, entenen el trabajo como una actividad humana genérica (hacer cosas que produzcan bienes y servicios de utilidad para los demás) y al mismo tiempo concreta. La unidad natural y original entre productores y obras y entre individuos y comunidades se encontraría coyunturalmente rota en el capitalismo (alienación, anomia, vampirismo) y necesariamente habría de ser reconstruida sin la pesada carga que como lastre supone el capital. Pero en realidad el trabajo da cuenta de unas relaciones sociales históricamente específicas, aquellas para las cuales su determinación salarial sitúa a la actividad productiva como mediación social dominante sobre el conjunto de las actividades sociales (Domínguez, 2008, p. 23-24).

L’emancipació, en consonància amb la proposta marxista, hauria de passar per un alliberament del treball en tant que realitat capitalista, així com el desenvolupament històric estaria impulsat —parcialment, relativament­— per una contradicció entre la producció (forces productives) i el mercat (relacions de producció).6 Així mateix, la fusió entre treball i sociabilitat ha de ser pensada

5. Exposant l’obra de Marx, acostuma a associar-se el procés d’abstracció del treball únicament a l’equiparació dels temps de treball necessaris socialment. Tanmateix, tal com exposa Heinrich, hi ha dos tipus més de reduccions, a saber: el «valor d’ús social» i la qualificació de la força de treball (2008, p. 68).

6. Vull aclarir que aquesta crítica no es proposa com un exercici de fidelitat al «veritable» Marx. La sociologia no entén de filiacions, de manera que, parafrasejant Bourdieu (2005, p. 88): no es tracta de veure qui és el millor fill, sinó de qui és el major bastard.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

12

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

i posada en funcionament d’una altra manera. No totes les comunicacions i les relacions socials creen les condicions necessàries perquè els treballadors desenvolupin una identitat col·lectiva solidària i, molt menys, una agència comuna —perquè això succeeixi han d’ocórrer multitud de factors.

4. Finalment, el problema més important de l’omissió de la teoria del valor, tal com indica García, és que «va a eludirse subrepticiamente la consideración de las formas abstractas de regulación socio-institucional de los ciclos de socialización y movilización del “trabajo vivo”: el empleo, el mercado de trabajo, el salario social, los sistemas educativos… ausencias muy significativas». I això es deu al fet que: 1) la transformació del pes estadístic dels treballs lligats al tractament de símbols i afectes, amb relació a la intervenció material, resulta inintel·ligible i desconnectada de l’augment exponencial dels temps de formació per al conjunt de les poblacions. I 2), la teoria del treball immaterial no facilita l’anàlisi de com incorporen les empreses els coneixements, de com mitjançant el seu ús s’augmenta el valor de la producció, i de si aquest increment es fa a través de mitjans de producció o de l’activitat humana; qüestions que queden respostes per endavant (García, 2006, p. 207).

A més, la teoria del valor treball és una eina de gran utilitat per als moviments anticapitalistes.

Caffentzis assenyala les tres raons principals d’aquesta afirmació: 1) ens proporciona una aparentment precisa i commensurable definició de l’explotació en el sistema capitalista; raó crucial, atès que l’explotació està naturalitzada en la seva forma salarial. 2) Ens abasteix d’una narrativa que pot ser usada pels treballadors d’una manera antagonista i en la qual ells són actors fonamentals de la trama. Amb això s’estableix un punt de vista interessant i interessat. 3) Com que el treball és la força principal de creació de valor, els treballadors són representats com agents valuosos i creatius per si mateixos (2005, p. 89).

En consonància amb el plantejament d’autors com Rolle o Postone, defenso que el treball pot continuar sent entès, en la nostra situació històrica concreta, com un conjunt d’activitats que resulten comparades, mesurades i avaluades les unes en relació amb les altres, al mateix temps que proveeixen una utilitat social en termes de béns i serveis.7 És possible analitzar de quina manera aquestes activitats estan subjectes a regulacions socials (mercantils, jurídiques, administratives…) que permeten un intercanvi generalitzat d’aquests béns i serveis a través de l’«equivalent general» que són els diners. Es tracta de treball assalariat, en el qual les mateixes activitats adopten la forma de mercaderia, no només per l’adscripció jurídica i contractual a un estatut assalariat, sinó per posar en usdefruit la nostra capacitat de treball per a participar en l’intercanvi de béns (Lahire et al., 2005, p. 37). Tot això, per descomptat, no significa que no estiguem obligats a revisar indefinidament els sistemes de mesurament i avaluació del treball: la teoria del valor treball continuarà sent operativa només mentre pugui ser repensada i rearticulada en condicions sociohistòriques noves.

3. La materialitat del treball immaterial Ara analitzaré la presumpta «immaterialitat» del treball amb la intenció d’aportar claus per reconstruir una aproximació a les formes de treball en les societats tardocapitalistes, en la qual allò que és material i allò que és corpori no quedin exclosos de l’anàlisi, en contraposició a les propostes postoperaistes.

7. El treball és, segons aquests autors, una «noció composta» que designa: 1) una activitat productiva concreta (gestos específics que el lloc ocupat imposa a l’operari), però també, i simultàniament, 2) temps de treball, socialització, formació, recuperació i oci, abstractament homologats, comparats, avaluats i jerarquitzats mitjançant una multiplicitat de mesures socials. Mesures sempre relatives als resultats del treball, a les activitats i a les capacitats (García, 2006, p. 39).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

13

3.1. El vell fantasma del dualisme ment-cos La distinció entre un treball immaterial i una altra mena de treball que fos possible denominar material es relaciona, amb molts matisos, amb categories que no són en absolut noves. En les teories modernes sobre el treball trobem la clara i estesa expressió del treball manual enfront del treball intel·lectual, distinció que no fa sinó remetre a categories més antigues que distingien entre la vida activa i la vida contemplativa (Arendt, 2005 [1958], p. 39-42). De fet, és precisament aquest antic rerefons el que ens interessa aquí —i no tant la similitud entre les categories material/immaterial, manual/intel·lectual—, ja que distingir un treball desenvolupat per les mans d’un altre desenvolupat per l’intel·lecte adquireix el màxim sentit en la mesura que transporta, com si es tractés d’una cacofonia, la veu d’un fantasma: el dualisme que diferencia el cos i l’ànima (esperit, ment), una de les dicotomies més poderoses de la cultura occidental. Però, i potser aquest és el punt cardinal, la teoria del «treball immaterial» no es limita a secularitzar l’antiquat «treball espiritual», oposat a un treball productiu (Marx, 1972 [1857-1858]), sinó que reprodueix i actualitza la jerarquia que la distinció cos/ànima ha aixoplugat al llarg dels segles. Una tradició que transcorre pel cristianisme i Descartes, i que magnifica la importància de l’ànima (el subjecte), en tant que realitat pura de la persona i habitant del cos, el qual queda relegat a una carcassa funcional (Le Breton, 2002).

Que potser els autors postoperaistes han interpretat literalment la metafòrica sentència de Zarifian segons la qual «és l’ànima de l’operari la que ha de descendir a l’oficina»? No n’hem de menysprear els esforços teòrics ni la riquesa de matisos de molts dels seus textos. Tal com Hardt i Negri exposen en diferents fragments de les seves obres més famoses, el treball immaterial és tant físic com intel·lectual (2004, p. 137), de tal manera que no es pot obviar el paper dels «cossos i els cervells» (2002, p. 44, 85, 231, 317) en el procés laboral. Per altra banda, Lazzarato no té inconvenient a afirmar que les distincions com ara manual/intel·lectual o concepció/execució —que ser­ virien per a entendre el món laboral anterior— han estat «trascendidas simultáneamente dentro del proceso de trabajo y reimpuestas como exigencias políticas en el proceso de valoración» (1996, p. 134). No obstant això, aquestes balises aconsegueixen protegir-nos del xoc contra el dualisme ment-cos? Més aviat indiquen lluminosament l’entrada als seus intersticis, pels quals Lazzarato, Hardt i Negri no deixen de circular al llarg de les seves obres.8 Així ho afirmarà Paolo Virno, en el pròleg de l’edició castellana de Gramática de la multitud ­­­­—en què es defensa de la crítica de Hardt i Negri al caràcter poc corporal (biopolític) i excessivament lingüístic de la seva noció de treball—, en qüestionar-se el «descarat dualisme cristià i cartesià» del treball de la famosa parella postoperaista (2003, p. 17). Astut, el napolità, «engreixa la carn del verb» en un paràgraf i fuig, sense que puguem olorar ni un bocí d’aquesta carn al llarg del llibre. Considerem ara la materialitat d’aquest treball presumptament immaterial.

3.2. Cercant allò material del treball Des de la meva perspectiva, aquells trets amb els quals es defineix el treball immaterial no contradiuen la materialitat del procés laboral sinó que la impliquen rotundament. A continuació, vull incidir en la importància del caràcter material de les activitats i dels productes del treball a les societats tardo­

8. S’ha d’admetre que l’obra de Lazzarato descriu un cert gir a partir de la publicació Les revolutions du capitalisme (2004a). La seva autorevisió des de les categories de Tarde, Deleuze i Guattari el doten d’una sensibilitat més gran per la dimensió material dels processos laborals i de subjectivació, a través del paper del desig o la relació mònada-totalitat. La seva aproximació, tot i que més madura i fèrtil, no posa en dubte el dualisme ment-cos, sinó que el reactualitza a través dels termes cos i ànima (2004b, p. 204-207). Així mateix, la seva concepció del treballador immaterial es manté en els aspectes fonamentals (2004b, p. 193-195).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

14

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

capitalistes. Ens preguntarem, en primer lloc, quin té en les activitats del treball allò material —sia humà (1) o no humà (2)— per centrar-nos posteriorment en els seus productes (3).

1. No és difícil reconèixer que allò material intercedeix en totes les tasques que constitueixen el treball concret. En primer lloc, i no necessàriament de manera central, ens topem amb el cos humà.

Si bé la força física humana, muscular, ha deixat de ser progressivament la font de la producció, altres habilitats, com, per exemple, la destresa i la velocitat, han ocupat un paper protagonista.

Paral·lelament, han augmentat els llocs de treball lligats a l’anomenat sector de serveis, en els quals s’han estès tasques com ara la producció d’informació (de tot tipus), el maneig de noves tecnologies i l’atenció al públic. Aquestes tasques exigeixen una sèrie de qualificacions o coneixements adquirits i aplicables, i també el desenvolupament d’habilitats intel·lectuals, socials i psicoafectives.

Arribem a un punt decisiu, ja que és la preponderància creixent d’aquestes «destreses» no manuals o musculars (en un sentit literal) la que defineix el treball immaterial segons Lazzarato.

Bé, abans de res, hem de desterrar la idea que els treballadors fabrils (de qualsevol època) no utilitzaven coneixements i habilitats intel·lectuals i psicoafectives. Per a Saunier (2005, p. 161), aquests coneixements, adquirits a través de l’experiència i les diferents formes de socialització, foren decisius per al funcionament de les indústries i aprofitats àvidament pels patrons en el refinament de l’organització del treball. Coneixements i habilitats intel·lectuals, per tant, diferents dels que es posaven en pràctica en altres processos laborals i, sobretot, poc reconeguts en aproximacions posteriors per part dels científics socials (Saunier, 2005, p. 131-154).

En segon lloc, és indispensable afirmar una obvietat: les activitats intel·lectuals, i de manera més evident les anomenades psicoafectives i socials, són dutes a terme, entre altres elements, pel cos. No es tracta d’identificar l’intel·lecte amb el cervell, sinó de comprovar que el que fa l’intel·lecte afecta i és afectat pel que fa el cos.9 Que potser els coneixements no s’incorporen i es posen en pràctica mitjançant activitats en les quals s’utilitza el cos i els seus sentits?; el maneig dels ordinadors, no implica multitud de destreses físiques i també el manteniment de postures concretes?; l’assumpció de responsabilitats, el treball en equip, les habilitats emprenedores i de motivació no afecten el sistema parasimpàtic, entre multitud de components carnals, i estan possibilitades gràcies a aquest sistema? Per acabar, en la gestió afectiva en les relacions amb el públic, que potser no són activitats constituïdes principalment per la presència física i el llenguatge corporal?

Aquí hem d’aturar-nos. El lector més eixerit ja s’haurà adonat que en aquest darrer apartat hem incorregut en allò que anteriorment hem qüestionat: la separació conceptual entre el cos i l’intel·lecte. Per destacar el paper del cos he hagut de diferenciar-lo de l’altre pol: la ment. El repte analític de superar aquest dualisme no exigeix desempallegar-nos definitivament d’una infinitat de termes que fan referència a la dimensió «intel·lectual» o «corporal» —absolutament present tant en el llenguatge quotidià com en l’utillatge científic i, en aquest sentit, de gran utilitat. Més aviat, se’ns imposa prendre consciència, d’una banda, de la violència que exercim en recrear distincions excessivament rígides i esquemàtiques («allò» ho fa el cos, «allò altre» ho fa l’intel·lecte) i, de l’altra, de l’absurditat que comporta pensar que «ambdues» dimensions podrien actuar independentment sense una articulació contínua i dinàmica.

2. Ara bé, el fet de limitar-nos al cos humà en l’estudi del treball i la seva materialitat representaria una gran omissió. L’agència d’allò no humà ha estat, curiosament, un aspecte poc destacat per les aproximacions crítiques al postoperaisme considerant l’importantíssim paper de la tecnologia —particularment, la informàtica— a les narratives que expliquen les mutacions del nou ordre mundial i laboral.

9. Per sostenir aquesta afirmació em baso en el treball fet per García Selgas (1994, 2006a), el qual planteja el caràcter encarnat del coneixement i la corporalitat com a rerefons del marc de sentit de l’agència. El «cos» és vist així com la «materialidad significativamente conformada, como la estructura dinámica de interacción con el medio, que alimenta nuestros procesos cognitivos y volitivos; y como el asiento de la estructuración social, que hace posible la realización de acciones y la reproducción de estructuras» (1994).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

15

El coneixement pren forma no només en les persones i les seves agències, sinó que igualment s’objectiva, es materialitza, en tecnologies i artefactes de tota mena. Seria convenient entendre aquí la tecnologia en un sentit ampli, no només com a màquines («artificis per a aprofitar, dirigir o regular l’acció d’una força»), sinó com un «conjunt de teories i tècniques que permeten l’aprofitament pràctic del coneixement científic». En aquest sentit, cal reconsiderar el fèrtil concepte de general intellect com a saber objectivat entre el treball viu i el sistema de màquines (Marx, 1972 [1857-1858], p. 229). Tant els ordinadors, les xarxes d’Internet o els programes informàtics com els protocols d’actuació, els sistemes de normes i els discursos de gestió empresarial estan materialitzats en els processos pels quals es desenvolupa el treball concret. En l’anàlisi dels processos d’objectivació (inscripció, encarnació) mitjançant els quals el coneixement discorre per textos, gràfics, pedagogies o protocols, queda trastocada novament per la distinció substantiva entre allò material i allò immaterial, allò cognitiu i allò corporal. A tall d’exemple, els receptaris per a gestionar l’estrès laboral, objectivats en esquemes, conceptes i tècniques, dictats per llibres de manegement o per experts en recursos humans, no són simplement memoritzats per una ment flotant i aïllada, sinó que són fixats en pràctiques recurrents i generatives.

L’encarnació de disciplines i normes laborals (sobre el tracte al client, el maneig de noves tecnologies…) s’assembla a l’aprenentatge d’una coreografia, en el qual la memòria i el cos s’entrellacen en el gest fins a fer-se indistingibles. Allò objectiu i allò subjectiu deixen de ser una dicotomia útil en l’aproximació al desplegament del treball concret. Trobem tecnologies com a coneixement humà objectivat a màquines, textos, normes o protocols. Tecnologies l’aprenentatge de les quals es dóna en processos d’encarnació, en els quals l’eina (artefactual, conceptual) i la persona es fonen en una agència compartida difícil de separar. És a dir, són processos d’encarnació experimentats, viscuts, en l’operar conjunt de la persona, l’artefacte i el rerefons. I aquesta agència (també, aquestes disposicions) i aquesta experiència són les que constitueixen, parcialment, les activitats del treball.

El treball concret descriu una trama de quasiobjectes i quasisubjectes o, més ben dit, una trama de fluxos, en tant que processos d’objectivació i subjectivació continus i múltiples en els quals és complicat deduir objectes o subjectes fixos. Amb el nostre intent de fotografiar, o detenir, aquestes figures en trànsit constant, ens arrisquem a distorsionar el caràcter processual de les seves relacions i agències. I és que aquestes entitats no són prèvies a les seves relacions, sinó que resulten d’elles mateixes i de manera indeterminada i contingent. En l’anàlisi del treball concret hem d’emfatitzar les relacions, o les articulacions, que s’estableixen, de manera precària i dinàmica, entre «actants».10 Aquestes agències són tant humanes com no humanes i la seva materialitat no pot ser, en cap cas, dubtada.

3. En darrer lloc, centrem-nos en els productes. Per a Hardt i Negri és el seu contingut el que marca el caràcter immaterial del treball que el produeix. I quins són aquests productes? Comunicació, relacions socials, cooperació, coneixement, informació i afectes (2004, p. 143). Hem de considerar, primer, la complexa fusió entre l’activitat laboral i el seu producte, que hem apuntat abans en tractar Virno, per a qui el fet d’oferir un servei (un massatge, per exemple) constitueix un servei en si. Si aquesta fos la realitat de tots els treballs immaterials, seria suficient el que he presentat en els punts 1 i 2 sobre la materialitat (humana i no humana) de l’agència. No obstant això, no és així.

Defenso que en la majoria d’ocasions pot i ha de distingir-se l’acció concreta del treball i el resultat dels efectes d’aquesta acció, que són objectivables de manera diferenciada. Qualsevol activitat sanitària (la injecció de l’infermer, la intervenció quirúrgica de la cirurgiana), exemple molt apel·lat en les teories del treball immaterial, deixa al seu pas un efecte localitzable fàcilment i, fins i tot, quantificable. Amb altres tasques «virtuoses», com ara la del docent, el treballador domèstic o la concertista, podem distingir l’experiència del treballador respecte de la del consumidor; el resultat,

10. Actant entès com Haraway, «entidades colectivas que hacen cosas en un campo de acción estructurado y estructurante» (1999, p. 139).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

16

igualment, és mesurable en nombre de classes o de concerts, pels quals rebrà un determinat salari o rèdit. Aquests aspectes en conformen, en part, el caràcter objectiu.

Quelcom semblant succeeix amb les relacions socials, la cooperació o la comunicació, autèntics emblemes de la immaterialitat per als nostres autors. Aquí corren el perill d’abusar d’una «pictòrica de les ones ultrasòniques», per a la qual la relació social o la comunicació serien quelcom imperceptible i invisible davant l’analista més pertinaç. Des de la meva perspectiva, hi ha poques raons per les quals es pugui defensar la immaterialitat d’aquestes pràctiques socials. En primer lloc, perquè tota pràctica comunicativa (i social) té lloc en un medi. Aquest medi és tant humà (carnal) com no humà (des de l’aire fins a la tecnologia) i afecta i defineix el desenvolupament de la pràctica com un factor constitutiu de la mateixa pràctica. Així mateix, tota pràctica, a més de succeir en un rerefons, comporta i implica la materialitat del seu propi agent, materialitat no només com a element passiu que permet que actuï «el subjecte», com aquell fantasma cartesià que habita i dirigeix el cos, sinó com un factor decisiu en el procés de constitució del sentit de les mateixes pràctiques (García Selgas, 1994); per això, el potencial del concepte de mediació (Casado, 2007, p. 96-98).

D’altra banda, trobem els productes generalment anomenats intangibles, com ho són aquells relacionats amb el coneixement, la informació, l’imaginatiu, la cultura, allò simbòlic, allò textual o allò afectiu. La classificació és poc rigorosa en els textos de Hardt, Negri i Lazzarato, i semblen diferenciar-se entre dos tipus més generals: els intel·lectius i els afectius. Assumint el caràcter corporal indubtable dels segons —qualsevol domini de les emocions, pròpies o alienes, implica la conjunció de les dimensions fisiològica, cognitiva i social, distingibles només analíticament (Hochschild, 2008, p. 111)— parem atenció als primers, els intel·lectius.

En un acostament immediat, sembla coherent afirmar que les idees que produeix un publicista o una escriptora són difícilment objectivables, per la qual cosa bé podria tractar-se d’alguna cosa sense matèria, quelcom no perceptible. Sabem que les idees s’expressen de diverses formes materials; tanmateix, es pot mantenir que el moment essencial d’aquesta mena de tasques consisteix precisament en la feina mental de concepció. En aquest punt, considero que mai no es produeix una idea en si mateixa, sinó que aquesta es constitueix necessàriament en i per a un suport material, sigui text, parla o imatge. El suport, el format i les tasques d’inscripció intercedeixen, a més, en la manera com aquesta «idea» és pensada o produïda (Abril, 2007). Això em fa afirmar que, almenys pel que fa al treball, no podem imaginar cap dels seus resultats desvinculat de tota una trama material que en permet l’exposició als sentits, allò precisament que n’afirma la materialitat. D’altra banda, és obvi que Hardt i Negri no afirmen el caràcter immaterial absolut dels productes. Això ens fa plantejar-nos si cal parlar de proporcions d’immaterialitat, o si el simple fet que el producte contingui algun aspecte informacional o cognitiu ens porta a la seva immaterialitat intrínseca, la qual cosa imposaria la pregunta següent: hi ha, aleshores, quelcom sense un component immaterial, és a dir, sense un component semiòtic, cultural, informatiu? Crec que amb aquesta argumentació queda plantejat el qüestionament a la immaterialitat de qualsevol tipus de treball, sigui quina sigui la seva activitat o el seu producte.

4. Conclusions Amb aquesta revisió crítica de la noció postoperaista del treball immaterial he intentat assenyalar, negativament i de manera molt esquemàtica, portes d’entrada alternatives al fenomen del treball a les societats capitalistes contemporànies. L’extensió de l’ús d’aquest terme podria ocultar algunes dimensions que considero molt importants per a l’anàlisi sociològica del treball. En aquest text, m’he centrat fonamentalment en dos aspectes principals.

En primer lloc, he defensat la utilitat de la teoria del valor treball de Marx, per la qual el treball té un doble caràcter, concret i abstracte. El terme treball hauria, així, d’evitar caure en conceptualitzacions genèriques, per referir-se al treball en unes condicions sociohistòriques concretes. De la mateixa manera, abordar el treball no tan sols com una activitat o praxi, sinó com tot un conjunt

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

17

de relacions socials, introduirà multitud d’elements d’estudi i un nivell més gran de complexitat en la nostra anàlisi.

En segon lloc, he fet èmfasi en la materialitat dels processos de treball, no en oposició al que mantenen Lazzarato, Hardt o Negri, sinó més aviat enfront de les possibles conclusions i derives que podrien obtenir-se del desenvolupament de les seves eines conceptuals. Entre aquestes eines, em sembla pertinent remarcar-ne tres.

— El reforçament del dualisme ment-cos, el qüestionament del qual il·luminarà nous itineraris a l’analista, cosa que fomenta una aproximació més centrada en les agències i les relacions —en les quals sempre trobem, de manera processual, la indistinció entre ambdós pols de la dicotomia.

— La prominència d’allò mental o d’allò cognitiu davant d’allò carnal o corpori en l’abordatge teoricoempíric del treball en les societats del capitalisme tardà. Em sembla interessant parar atenció al caràcter encarnat del coneixement i els afectes a les pràctiques socials i comunicatives del treball. Al mateix temps, qüestionar les figures històriques dels treballadors fabrils, fordistes, manuals, reconsiderant el paper que a la seva feina representava justament allò cognitiu o allò afectiu.

— La sobrepresència de l’ésser humà en els processos laborals. Això pot ser replantejat des de la idea d’una hibridació de l’àmbit d’allò humà i d’allò no humà (especialment, dels rerefons i les tecnologies) a les agències laborals. I, d’aquesta manera, es pot qüestionar el protagonisme de l’ésser a l’esfera del treball buscant una indistinció més gran entre aquest treball i el seu medi, a través d’agències compartides. Conceptes com actant o mediació contribuiran en aquest sentit.

Els escrits de Lazzarato, Hardt i Negri entorn del treball immaterial il·luminen aspectes de gran importància de les nostres societats i no han de ser obviats. Tanmateix, tal com he mirat de defensar en aquest article, les seves propostes poden i han de ser revisades en vista de noves formulacions de la teoria del valor treball que considerin la materialitat del treball en totes les seves dimensions.

Queda per fer, d’ara endavant, un estudi més detingut i fixat en processos laborals concrets, de manera que sigui possible donar contingut a les tesis aquí esbossades. Continuar, així, el relleu entre el desplegament teòric i la lluita pràctica amb una realitat social històricament situada.

5. Referències bibliogràfiques Abril, Gonzalo (2007). «La información como formación cultural». CIC, núm. 12, p. 59-73.

Arendt, Hannah (2005 [1958]). La condición humana. Madrid: Paidós.

Bell, Daniel (2006 [1972]). El advenimiento de la sociedad post-industrial. Madrid: Alianza.

Bourdieu, Pierre (2005). Capital cultural, escuela y espacio social. Mèxic, D. F.: Siglo XXI. Caffentzis, George (2005). «Immensurable value? An essay on Marx’s legacy». The Commoner, núm. 10.

Casado, Elena (2007). «La des/reconstrucción de la comunicación en las sociedades de la información». A: Sánchez, María José; Reigada, Alicia [ed.]. Crítica feminista y comunicación. Sevilla: Comunicación Social.

Coriat, Benjamin (2001). El taller y el cronómetro: Ensayo sobre el fordismo, el taylorismo y la producción en masa. Madrid: Siglo XXI. Domínguez, Mario (2008). «Trabajo material e inmaterial. Polémicas y conceptos inestables, marco teórico y estado de la cuestión». Youkali, núm. 5, p. 5-24.

Fortunati, Leopoldina (2007). «The inmaterial labour and its machinization». Ephemera, núm. 7 (1), p. 139-157.

García, Jorge (2006). El trabajo como relación social: una problematización del modo de construcción del objeto a partir de la sociología del salariado de Pierre Naville. Tesi doctoral. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

García Selgas, Fernando (1994). «El cuerpo como base del sentido de la acción social». REIS, núm. 68, p. 41-83.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

associació catalana de sociologia

18

La materialitat del «treball immaterial» Carlos López Carrasco

García Selgas, Fernando (2006a). «Apuntes sobre la interdependencia entre sentido y corporalidad». A: Muñoz, Beatriz; López García, Julián. Cuerpo y medicina. Càceres: Cicón.

— (2006b). «Bosquejo de una teoría de la fluidez social». Política y Sociedad, núm. 43/2, p. 13-31.

Haraway, Donna (1999). «La promesa de los monstruos. Una política regeneradora para otros inapropiados/ bles». Política y Sociedad, núm. 30, p. 121-163.

Hardt, Michael; Negri, Antonio (2002). Imperio. Barcelona: Paidós.

— (2004). Multitud, guerra y democracia en la era del imperio. Barcelona: Debate.

Heinrich, Michael (2008). Crítica de la economía política. Una introducción a ‘El Capital’ de Marx. Madrid: Escolar y Mayo.

Hochschild, Arley Russell (2008). La mercantilización de la vida íntima. Buenos Aires: Katz.

Iglesias, Pablo (2005). «Posoperaismo, fin de la teoría laboral del valor y nueva dimensión conflictiva de clase». Nómadas, vol. 11, núm. 1, p. 305-319.

Lahire, Bernard [et al.] (2005). Lo que el trabajo esconde. Madrid: Traficantes de Sueños.

Lazzarato, Mauricio (1996). «Inmaterial labour». A: Virno, Paolo; Hardt, Michael. Radical thought in Italy: a potential politics. Minneapolis: University of Minnesota Press.

— (2001). «El ciclo de la producción inmaterial». Revista Contrapoder, núm. 4/5, p. 38-42.

— (2004a). Les revolutions du capitalisme. París: Les Empêcheurs de penser en rond / Le Seuil-Octobre.

— (2004b). «From Capital-Labour to Capital-life». Ephemera, núm. 4 (3), p. 187-208.

Lazzarato, Mauricio; Negri, Antonio (2001). «Trabajo inmaterial y subjetividad». Trabajo inmaterial y producción de subjetividad. Rio de Janeiro: DP&A. Le Breton, David (2002). La sociología del cuerpo. Buenos Aires: Nueva Visión.

Marx, Karl (1972 [1857-1858]). Elementos fundamentales para la crítica de la economía política (borrador) 1857-1858.Vol. 2. Mèxic, D. F.: Siglo XXI. — (1980). Teorías sobre la plusvalía: Tomo IV de ‘El Capital’. Vol. I. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica.

— (1999 [1867-1894]). El Capital: Crítica de la economía política. Vol. I. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica.

Negri, Antonio (2001). Marx más allá de Marx. Madrid: Akal.

Postone, Moishe (2005). «Repensando a Marx (en un mundo post-marxista)». A: Lo que el trabajo esconde.

Madrid: Traficantes de Sueños.

Rolle, Pierre (2005). «El trabajo y su medida». A: Lo que el trabajo esconde. Madrid: Traficantes de Sueños.

Saunier, Pierre (2005). «Las tribulaciones de la autonomía y del saber obreros». A: Lo que el trabajo esconde.

Madrid: Traficantes de Sueños.

Stroobants, Marcell (2005). «La mutación al servicio del sistema productivo». A: Lo que el trabajo esconde.

Madrid: Traficantes de Sueños.

Touraine, Alain (1973 [1969]). La sociedad post-industrial. Barcelona: Ariel.

Trott, Ben (2007). «Immaterial labour and world order: an evaluation of a thesis». Ephemera, núm. 7 (1), p. 203-232.

Virno, Paolo (2003). Gramática de la multitud. Madrid: Traficantes de Sueños.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 5-18

Articles

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Subjectivity. The narrative of the self between modern and post-modern age Martina Marcet Fuentes Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica.

Facultat de Filosofia. Universitat de Barcelona Correspondència: Martina Marcet Fuentes. Grup Stageira. Estudis Aristotèlics de Filosofia Pràctica.

Departament de Filosofia Teorètica i Pràctica.

Facultat de Filosofia. Universitat de Barcelona.

Carrer de Montalegre, 6. 08001 Barcelona.

A/e: martina.marcet@gmail.com.

Data de recepció de l’article: abril 2012 Data d’acceptació de l’article: gener 2014

Resum La subjectivitat, com a procés d’autoconsciència i autoreflexió del «jo», permet generar narratives sobre un mateix i deixa veure els vincles entre l’esfera social i l’esfera individual que en configuren la identitat. És l’àmbit en què es juguen el significat que tenen a la pròpia vida.

Fent una aproximació fenomenologicohermenèutica a les transformacions clau de la subjectivitat en la modernitat, es pot abordar la situació de canvi social actual. Al mateix temps, des d’aquesta perspectiva es pot observar com es caracteritza la relació que s’estableix amb el món i amb els altres, en un continu intersubjectiu.

Paraules clau: subjectivitat, sociologia històrica, pensament social, psicologia social.

Abstract Subjectivity, as a self-consciousness and self-reflection of the “I”, allows subjects to produce narratives. It shows the links between the social and individual areas which configure identity. That is the place where life meaning is performed.

An approach in a phenomenological-hermeneutical standpoints reveals the key points of subjectivity modern transformations. Likewise, this point of view allows analysis of the subject’s relationship with the world and with other people, in an inter-subjective continuum.

Keywords: subjectivity, historical sociology, social thought, social psychology.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32 DOI: 10.2436/20.3005.01.60 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

20

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

Preguntes inicials La pregunta que inaugura aquesta comunicació és clara: què és la subjectivitat? D’entrada, el primer aspecte que cal tenir en compte és que no es disposa d’una definició unívoca sobre què és la subjectivitat. En la perspectiva amb la qual s’enfoca aquesta comunicació, se’n farà una aproximació des d’una visió fenomenologicohermenèutica, en el marc de la sociologia comprensiva.1 Des d’aquest punt de vista, la subjectivitat s’entén com aquella experiència en primera persona que succeeix sempre en un context social, és a dir, en interacció amb altres. La manera com es plasma aquesta experiència és en forma de discurs, com una narració de la nostra vida, que està en reconstrucció permanent. El fet que la vida humana sigui una vida social, de caràcter intersubjectiu, provoca que aquesta narració del si estigui travessada sempre per allò social: un dipòsit cultural-simbòlic compost per significats, valors i mecanismes de control social, entre d’altres.

Aquest article té com a objectiu fer un repàs del procés d’emergència de la subjectivitat com a narració del si. Per fer-ho s’aborda un període extens en el temps, comprès des de l’inici a la modernitat fins al moment actual. Evidentment, només es podrà fer una aproximació als elements que s’han considerat més rellevants en aquest procés, de manera que aquest article pot romandre incomplet o poc aprofundit en alguns aspectes. Tot i aquesta mancança, el text busca plantejar un estat de la qüestió, a través de diferents autors del pensament social. D’aquesta manera, s’intentarà caracteritzar com es donen avui aquestes narracions, i qüestionar si hi ha hagut un gir radical en la manera com els subjectes expliquen qui són, quines afectacions tenen aquestes narracions en allò social, i com podem pensar la subjectivitat actualment.

L’emergència: de la comunitat a l’associació Un aspecte previ que cal abordar és què entenem per modernitat. En aquest article se situarà l’inici d’aquest període en els segles xvi-xvii, marcat per quatre esdeveniments importants: la reforma protestant, la Revolució Francesa, la Il·lustració i l’expansió d’Europa cap a Amèrica. Jürgen Habermas defineix la modernitat com un procés de creixent racionalització i allunyament de les imatges religioses del món, alhora que una racionalització del món de la vida.2 La primera relació que s’establirà entre la modernitat i el desenvolupament de la subjectivitat és a partir de la teoria de Ferdinand Tönnies sobre el pas de formes d’organització social comunitàries a formes associatives. Aquesta transformació comporta canvis en les formes de relació entre les persones i, per tant, la subjectivitat se’n veu afectada. Les comunitats d’origen deixen de ser l’element estructural dels relats personals, de manera que s’individualitzen, i es converteixen en un discurs sobre un «jo» diferenciat dels altres. Aquest subjecte es relaciona amb els altres a través de llaços amb caràcter racional-instrumental, sovint produïts per institucions (Estat, mercat, etc.).

La forma de la comunitat (Gemeinshaft), segons Tönnies, «parteix del supòsit de la perfecta unitat de les voluntats humanes en tant que estat original o natural que es manté malgrat la seva dispersió empírica» (Tönnies, 1984, p. 39), i s’organitza principalment a través del parentiu (relacions familiars i clàniques). L’hàbitat o territori compartit, i els elements religiosos i culturals, també contribueixen a constituir la comunitat. En aquestes formes organitzatives, l’autoritat és de tipus tradicional, sia a través de formes familiar-patriarcals, feudals o sacerdotals. L’element que manté unida la comunitat és el «consens» (Verständnis), és a dir, en l’acord entre les persones que «representa la força particular i la propensió social que manté units els éssers humans com a

1. Vegeu Jürgen Habermas (2007), «Un informe bibliográfico: la lógica de las ciencias sociales», a La lógica de las cien­ cias sociales, Madrid, Tecnos.

2. Vegeu Jürgen Habermas (2008), El discurso filosófico de la modernidad, Madrid, Katz.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

21

membres d’una totalitat» (Tönnies, 1984, p. 50). En aquestes formes d’organització social, les persones estan fortament inserides en la comunitat. Configuren les seves vides a través del relat desenvolupat i compartit en aquest context. Aquest relat delimita els trets bàsics de la subjectivitat (els significats de la vida, el treball, la família, etc.). Evidentment, això no significa que les persones no tinguin capacitat de pensar sobre elles mateixes, sinó que l’horitzó d’aquestes reflexions pot cenyir-se a formes de conformitat i obediència al grup difícils de traspassar o transgredir.

En la modernitat, amb l’emergència de la societat industrial, els llaços comunitaris es debiliten (tot i que no desapareixen) de manera que l’horitzó vital s’expandeix i la recerca de la identitat i l’elaboració d’una narració del si poden anar més enllà de les pautes establertes per la comunitat d’origen. Es tracta del que Tönnies anomena l’associació (Gesellschaft): una construcció «artificial» en què les persones estableixen unions a través del contracte i l’acord. És una forma d’organització humana basada en l’interès individual i el càlcul, en el sentit de la racionalitat instrumental weberiana. A diferència de la comunitat, l’associació s’organitza a través d’institucions com el mercat i l’Estat. El primer regula els intercanvis entre les persones, a partir de sistemes de fixació de valor simbòlic, com el cas del diner. El segon s’encarrega de la regulació del dret, que passa de l’autoritat familiar a un codi que es fonamenta en la llibertat individual i la propietat. Aquesta nova forma de dret modern i l’aliança, com a mitjà per a constituir els llaços socials, promouen la individualització dels subjectes, que s’identifiquen com a figures jurídiques, amb drets i deures acordats col· lectivament, però assignats de manera individualitzada.

El paper de la reforma protestant i el sentit de vocació En el pas de formes comunitàries a formes associatives, la subjectivitat canvia passant d’estar fortament configurada per la comunitat, per convertir-se en un relat de caràcter individualitzat. Aquest pas, que condiciona les formes narratives de la subjectivitat, es pot relacionar amb l’anàlisi weberiana sobre l’esperit del capitalisme. En l’obra de Weber, veiem que amb la reforma protestant, hi ha un canvi de concepció de la vida, que alhora configura molt clarament la subjectivitat moderna.

L’esperit del capitalisme es caracteritza, segons Weber, per la valoració ètica del treball continuat, sistemàtic i sense fi, enfocat a una professió, que és viscuda com una predestinació divina, i com a mitjà ascètic per a arribar a la virtut i la gràcia de la salvació.3 L’abnegació i entrega a la professió que es desprenen de la reinterpretació religiosa de la reforma, malgrat no siguin la causa directa de l’evolució del capitalisme, sí que en van facilitar el desenvolupament. De manera destacada, entendre el treball com a «fi en si mateix», però abstenir-se de consumir-ne els beneficis mantenint la modèstia i l’austeritat, és el que va permetre l’acumulació de diners i la reinversió necessària pel naixement del capitalisme.

La concepció del treball com a vocació predestinació és influent en la manera com canvia la subjectivitat en la modernitat. Per a entendre aquest canvi convé repassar alguns aspectes del que comporta la reforma: en el protestantisme l’«abandonament» de Déu és un dels eixos rellevants de la doctrina protestant, i el desencadenant del sentiment de redempció. En aquest sentit, la separació entre els éssers mundans i Déu és abismal: només uns quants són els elegits per a salvar-se i ni tant sols poden saber qui són.4 Aquesta concepció genera efectes importants en com el subjecte

3. «[…] la valoración ética del trabajo incesante, continuado y sistemático en la profesión, como medio ascético superior y como comprobación absolutamente segura y visible de regeneración y de autenticidad de la fe, tenía que constituir la más poderosa palanca de expansión de la concepción de la vida que hemos llamado “espíritu del capitalismo”» (M. Weber (2001), La ética protestante y el espíritu del capitalismo, Barcelona, Península, p. 244).

4. «Toda criatura está separada de Dios por un abismo insondable, y ante Él, todos merecemos muerte eterna, salvo decisión propia en contrario, con el solo fin de hacer honra a su propia majestad […]. Suponer que el mérito o la culpa humanas colaboran en este destino (de quién se salvará y quién será condenado), significaría tanto como pensar que los decretos eternos y absolutamente libres de Dios podrían ser modificados por obra del hombre» (Weber, 2001, p. 122).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

22

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

s’observa a si mateix: es troba sol, allunyat d’un Déu que ja no l’acompanya i es veu forçat a recórrer un camí incert, sense cap guia ni ajuda (Weber, 2001, p. 123-124).

Unit a aquest sentiment de redempció apareix el segon eix clau d’aquesta doctrina: la predestinació. Partint de la idea que no es poden distingir els condemnats dels elegits, les persones han de realitzar la seva fe per tal d’assegurar-se la gràcia de ser escollits. Aquesta realització es dóna sempre en l’obrar terrenal, que és, precisament, el treball professional-vocacional incessant.

D’aquesta manera, la visió metafísica amb components encara magicomítics de la dogmàtica catòlica es va transformar en un punt de vista nou, en el qual el subjecte ha de treballar per a la seva salvació.5 Tot plegat fa que hi hagi un canvi substancial en la configuració de la narració del si: la professió, menystinguda com a element de generació d’identitat en l’època medieval, passa a caracteritzar les persones en societat i en configura externament la identitat, en relació amb els altres.

D’altra banda, la concepció del treball com a vocació situa el subjecte en relació amb ell mateix, amb les seves habilitats i destreses. Així, les persones deixen de ser membres d’una comunitat per passar a concebre’s en una relació racionalitzada vers els altres amb els quals interaccionen a través de la producció. Tot plegat il·lustra el pas de la comunitat a l’associació que descriu Tönnies i l’auge dels valors capitalistes, com són l’individualisme, l’economicisme i l’utilitarisme. Ara bé, a mesura que les arrels religioses perden força, la subjectivitat també es va transformant i incorpora aspectes nous a la narració del si. De fet, una de les preocupacions de Weber és que, un cop dessecades les arrels de la religió, les persones no trobin un nou substrat ètic a partir del qual poder estructurar les seves vides i, alhora, sustentar el sistema econòmic que s’hi basa. Ni tan sols les ideologies obreristes, segons aquest autor, poden sobreviure el procés de racionalització/secularització. Tot i que els mecanismes econòmics del capitalisme funcionen de manera autònoma, els valors que mantenen nocions com el deure professional es queden sense substrat, i deixen un buit de caràcter anòmic (Weber, 2001, p. 259).

Subjectivitat subjecta: el paper dels mecanismes de control social Un tercer element en la configuració de la subjectivitat en la modernitat és l’efecte dels mecanismes de control social. Aquests actuen sobre els subjectes i configuren la manera de construir una narració del si. En aquest cas, s’usarà la caracterització que fa Michel Foucault de les disciplines i el biopoder.

Segons Foucault, els mecanismes de poder actuen sobre el subjecte en dos sentits. Per una banda, com a processos d’individualització, de manera que el fan visible a través de nous sabers, el classifiquen i hi assignen identitats. Per l’altra, com a mecanismes de subjectivació que introdueixen prescripcions del comportament de tipus moral i tracen horitzons de sentit compartits socialment.

Individualització i subjectivació no operen de manera explícita sobre cada persona aïlladament, sinó que se situen en l’àmbit intersubjectiu i actuen tant damunt de cada subjecte, com també damunt del conjunt de la població, en forma de relacions de poder. Aquestes relacions no són rígides, sinó que es mouen en funció de la incidència que cada persona i col·lectiu fan, en forma de resistència.

Les disciplines apareixen amb la modernitat com un sistema de control social que actua sobre els cossos de les persones i de manera característica, en la forma del càstig penal. Durant el període medieval europeu la infracció de la llei, a més a més del prejudici social que comportava, es consi-

5. «Al renunciar al mundo, el ascetismo cristiano, que al principio huía del mundo y se refugiaba en la soledad había logrado dominar el mundo desde los claustros […]. Ahora se produce el fenómeno contrario: se lanza al mercado de la vida, cierra las puertas de los claustros y de dedica a impregnar con su método esa vida, a la que transforma en vida racional en el mundo, pero no de este mundo ni para este mundo» (Weber, 2001, p. 207).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

23

derava un atac directe a l’autoritat que la invocava, és a dir, al senyor, al príncep o al rei. Per aquest motiu, la condemna no només estava encarada a resoldre el desgreuge que s’havia comès contra la comunitat, sinó que també buscava reconstituir l’honor del monarca o autoritat pertinents com una rèplica directa a la falta comesa. En aquest context, era el senyor qui tenia el poder suprem de fer morir o deixar viure. Així mateix, les penes no seguien un codi d’aplicació estricte, sinó que depenien de l’arbitrarietat d’aquest.

Foucault assenyala que en els segles xvii-xviii es va donar el pas d’aquest règim de càstig del sobirà al règim penal de l’Estat. A poc a poc, les condemnes passaren a ser elements «ocults» del procés penal (ja no s’executen martiris a les places públiques), i el suplici del cos va perdre el paper «teatralitzador» del poder del sobirà en nom de les penes de presó. En paraules de Foucault: «El castigo ha pasado de un arte de las sensaciones insoportables a una economía de los derechos suspendidos» (Foucault, 2005, p. 18).

Al llarg d’aquest període, les penes van deixar de ser adjudicades pel sobirà per a cenyir-se a una tipificació dels crims, faltes i les sancions del dret penal. Una diferència essencial d’aquesta nova forma de penalitat és que no només es castigava el crim, sinó que es feia un judici sobre «l’ànima» del delinqüent, per tal de saber si es podria reintroduir a la societat.6 Aquest canvi no sorgeix només del sentiment humanitari, sinó també d’una necessitat de transformar el tipus d’acció i l’efectivitat que tenen els càstigs sobre les persones. Es buscava una nova manera d’administrar el poder que no estigués concentrada en una persona, sinó distribuïda en unes institucions i uns circuits homogenis, i una aplicació del càstig sobre «l’ànima» més que sobre el cos.

El canvi de les formes de penalitat es considera l’inici del desplegament de les tècniques disciplinàries de poder aplicades no només a la presó, en forma de sistemes de «reeducació» dels presos, sinó en moltes altres institucions: l’Exèrcit, l’escola, l’hospital o la fàbrica. Aquestes tècniques permetien l’adoctrinament i ensinistrament de les persones per a convertir-les en més eficients, més productives, més dòcils, etc.: elements necessaris per al desplegament del sistema econòmic capitalista i les formes de producció industrials.

Així, les disciplines actuen en els processos d’individualització i tensen el subjecte col·locant-li uns límits exteriors, atorgant-li uns significats socials i simbòlics que es juguen en l’espai intersubjectiu. Aquests mecanismes afecten la subjectivitat, ja que es tracta d’atributs que són interioritzats i que es plasmen en les narracions personals. Així, l’horitzó de sentit en el qual el subjecte pot pensar-se a si mateix queda limitat a aquell que determinen les classificacions i els atributs sorgits dels règims de saber disciplinaris.

L’altre mecanisme de poder característic de la modernitat és, segons Foucault, el biopoder, que actua ja no sobre cada un dels subjectes, sinó sobre el conjunt de la població, i que s’articula a través de l’Estat. Per a la seva constitució, l’estat modern requeria un tipus de poder que li permetés actuar damunt del conjunt de persones, categoritzant-les i estandarditzant-les. Aquesta forma de poder es basà en una gran racionalització que es feu operativa a través de la burocràcia i de l’elaboració d’un seguit de coneixements específics per a gestionar la població com a totalitat.

Entre aquests nous sabers que han de donar compte de les característiques del conjunt de persones podem trobar-hi la demografia (el control de la natalitat, mortalitat, longevitat, etc.), o la medecina (des del vessant higienista); i tots tenen com a objectiu intervenir sobre les formes de vida (biopolítica). Així, el biopoder converteix el conjunt dels individus en una massa (Foucault, 1992, p. 251), sobre la qual exerceix efectes totalitzadors, que homogeneïtzen les característiques de la diversitat —inevitable— de persones, per facilitar-ne la direcció i garantir el compliment de

6. «El alma del delincuente no se invoca en el tribunal con los únicos fines de explicar su delito, ni para introducirla como un elemento en la asignación jurídica de las responsabilidades; se la convoca, con tanto énfasis, con tal preocupación de comprensión y una tan grande aplicación científica, es realmente para juzgarla, a ella al mismo tiempo que al delito, y para tomarla a cargo en el castigo» (M. Foucault (2005),Vigilar y castigar, Madrid, Siglo XXI, p. 25-26).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

24

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

les condicions necessàries per al funcionament del sistema econòmic.7 D’aquesta manera, el biopoder afecta també la subjectivitat en el seu vessant intersubjectiu, ja que s’estrenyen les possibilitats de reflexió i qüestionament dels mateixos horitzons, però no ja només des de les regles de conducta. Aquests mecanismes generen discursos que s’incorporen de manera col·lectiva a la narració del si, de manera que fan homogènia l’experiència i la converteixen en més controlable.

El punt d’inflexió de la modernitat i la crisi del saber La manera com es conformen les narracions del si va canviant durant la modernitat, seguint les transformacions que s’han assenyalat. Però en aquest procés hi ha un punt d’inflexió característic amb l’aparició dels règims totalitaris i l’Holocaust, que fan que, després, els elements que servien per a elaborar una narració del si es trastoquin. El motiu pel qual podem situar aquests fets com a punt d’inflexió en la modernitat és perquè la seva aparició provoca una fractura immensa en l’horitzó simbòlic modern i comporta conseqüències molt rellevants en la manera com es configura la subjectivitat. L’article se centrarà en el cas del totalitarisme alemany i en les seves condicions de possibilitat, i n’enllaçarem les conseqüències amb la crisi de les narratives que Lyotard exposa en la seva obra La condició postmoderna.

Segons Zygmunt Bauman, podem assenyalar tres condicions necessàries per a l’aparició dels totalitarismes (Bauman, 2006, p. 34 i 39). En primer lloc, el mite de progrés modern, basat en el desenvolupament de la ciència i la tècnica com a fins en si mateixos, i la creença que aquesta era la via per a assolir una millora de la humanitat com a tal. En segon lloc, el context cultural, marcat pel desencantament magicomític del món, la dessecació de les arrels religioses, i el buit de sentit que porta a la recerca retorn a les formes comunitàries. I en tercer lloc, el desenvolupament de sistemes burocràtics, i la subordinació consegüent del pensament al pragmatisme econòmic i al positivisme. Tots aquests canvis s’han de tenir en compte per entendre l’espessor simbòlica en la qual apareix el totalitarisme i que fa possible l’Holocaust. Alhora són importants per a comprendre les formes que pren la subjectivitat en la segona meitat del segle xx.

El mite del progrés va postular el coneixement científic com a font de tot saber i va situar la ciència i la raó en el lloc de la religió i sostenir que tot podia ser conegut, verificat i previst. Seguint aquest impuls, es va anar generant l’aspiració de poder crear una societat millor, fos en forma de noves ciutats (arquitectura), de persones més sanes (higienisme, medicina) o més racionals, que haguessin arribat a la «majoria d’edat» a què Kant aspirava.8 És a dir, es tenia l’esperança d’un progrés de la humanitat cap a societats millors (més igualitàries, més justes, amb condicions de vida millors, etc.).

El principal problema de la secularització i de l’auge del racionalisme i la tècnica moderna fou l’anomia. Al llarg d’aquest període, es va produir un buit de sentit relacionat amb les preguntes sobre l’existència humana que va afectar directament les maneres de construir una narració del si. La ciència moderna i el model positivista deixava de banda qualsevol aspecte relacionat amb la recerca de sentit a la vida més enllà d’allò empíric. Al seu torn, la noció de progrés va fer pensar en la possibilitat de bastir una societat perfecta, a la qual es podia arribar a través de la planificació total i l’extensió sense precedents del poder sobre la vida (biopoder), amb mitjans tècnics i científics.

7. «Ese bio-poder fue, a no dudarlo, un elemento indispensable en el desarrollo del capitalismo; éste no pudo afirmarse sino al precio de la inserción controlada de los cuerpos en el aparato de producción y mediante un ajuste de los fenómenos de población a los procesos económicos. Pero exigió más […], requirió métodos de poder capaces de aumentar las fuerzas, las aptitudes y la vida en general, sin por ello tornarlas más difíciles de dominar» (M. Foucault (2006), Historia de la sexualidad, vol. 1: La voluntad del saber, Madrid, Siglo XXI, p. 149).

8. Immanuel Kant (1964), «¿Qué es la ilustración?», a Filosofía de la historia, Buenos Aires, Nova.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

25

El mite de progrés, sumat a aquesta recerca de la societat perfecta i el retorn a la comunitat, especialment esperonat pel romanticisme, van anar forjant el discurs nacionalsocialista. El discurs nazi i El mite del segle xx de Rosenberg9 van enaltir la idea que es podia construir una nova societat que milloraria la realitat imperfecta i conflictiva, retornant la idea de comunitat i el sentit de l’existència, perdudes en la fredor dels llaços associatius. Segons Manfred Frank, a aquesta situació anòmica va unir-s’hi la crisi social, econòmica i política de l’Alemanya de l’època, i el conjunt de malestar social va encarrilar-se cap al projecte de renaixement antidemocràtic de la comunitat solidària. Aquest renaixement es duria a terme a través de «l’esperit del poble» entenent-lo com una massa, en què les classes estan indiferenciades, i que s’uneix a partir dels símbols nacionals i la «raça» (Frank, 2004, p. 100). En aquest projecte, els jueus es van convertir en la vàlvula de sortida d’aquests malestars, com a focus del discurs racista. En aquest «mite» els jueus eren l’impediment per a assolir el nou estat de plenitud. Aquests eren sempre entesos no com a persones concretes, sinó com a ens abstractes, despersonalitzats, emmarcats en la categoria de jueu conceptual (Bauman, 2006, p. 62).

Però per a passar d’aquests malestars a l’Holocaust va ser essencial el desenvolupament d’un sistema burocràtic fort. Calia una combinació entre una «enginyeria social» necessària per a pensar el procés i un òrgan que concentrés els recursos i la capacitat organitzativa per dur-lo a la pràctica.

L’estat burocràtic va convertir-se en l’eina perfecta per a permetre la mobilització dels recursos suficients per a estendre la ideologia i, alhora, fer possible el procés d’extermini dels jueus d’Alemanya. L’estat burocràtic va desenvolupar de manera molt important els mecanismes de control social de què parlava Foucault, de manera que va actuar sobre la subjectivitat de la població i va crear, en el cas alemany, dos grans jocs de dominació: l’un sobre la població alemanya connivent amb el règim i l’altre sobre les víctimes, les persones jueves i les seves comunitats, que van entrar en el joc de les condicions d’opressió de la neteja ètnica.

En aquest sentit, els règims totalitaris produeixen efectes molt forts sobre les formes de subjectivitat dels seus habitants. Els processos d’individualització i subjectivació que actuen en la conformació de les narracions del si, sota aquests règims, es converteixen en cotilles immobilitzadores, a causa del desplegament total de mecanismes de control social sobre la vida individual i col·lectiva que impregnaren tots els espais intersubjectius. Per aquest motiu, «l’horror» de l’extermini no és només com és que va ser possible, sinó com és que tan pocs s’hi van rebel·lar.

Aquesta identitat totalitzadora i homogeneïtzadora permetia convertir l’associació moderna en una «massa» que ja no pactava les seves lleis i les seves limitacions a través de la comunicació i el consens intersubjectiu, sinó que funcionava de manera unificada sota les directius estatalsburocràtiques. I en aquesta transformació en «massa» s’estableix un pacte tàcit de silenci sobre les accions, una forma de conformitat col·lectiva. Règims totalitaris d’aquest tipus saturen la manera d’entendre el món de la vida, encara que així causin incongruències entre els valors propis de la persona i els valors del règim. El fet que el conjunt de persones segueixin el col·lectiu és una resposta en forma d’acord induït, sia per l’expectativa de càstig (o recompensa de ser integrat dins de la «massa»),10 sia per la pressió del grup.11 El gran problema d’aquest procés és que, com explica Bauman, cada vegada és més difícil sortir-ne. Un no pot aturar una determi-

9. Per a un millor aprofundiment en el mite nacionalsocialista, és molt recomanable la lectura de Manfred Frank (2004), «El mito del siglo xx», a Dios en el exilio: Lecciones sobre la nueva mitología, Madrid, Akal.

10. En aquest cas, em remeto a la teoria de la dissonància cognitiva de Festinguer. «Aquesta teoria pressuposa que la inconsistència entre cognicions —per exemple, el que sabem que pensem o sentim, i el que sabem que hem fet. Provoca una sensació psicològica de malestar o dissonància. Serà precisament aquesta dissonància, i la motivació de recuperar l’estat d’equilibri, el que la teoria presentarà com a mecanisme explicatiu del canvi d’actituds» (Tomás Ibáñez et al. (2004), Introducció a la psicologia social, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, p. 223).

11. Segons Asch, la influència de la pressió de grup pot fer-nos modificar la nostra conducta. Per conèixer més detingudament l’experiment que el psicòleg social va dur a terme, i les seves conclusions, es recomana la lectura d’«Influència de la majoria: conformitat», a Tomás Ibáñez et al., 2004, p. 301 i seg.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

26

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

nada acció o retractar-se dels actes propis sense assumir una part de responsabilitat sobre els resultats (Bauman, 2006, p. 188).

L’obediència i conformitat lligada al sistema totalitari i a la cadena burocràtica té relació també amb el discurs científic com a font de legitimació. Darrere de la «solució final» hi havia un desplegament científic i tècnic molt important, però desproveït de tota dimensió social o moral. El discurs de l’autoritat cientificotècnica podia legitimar el totalitarisme, sense que es produís una revolta popular. Per aquest motiu, Bauman afirma que: «La civilización moderna demostró ser incapaz de garantizar un uso moral de los terroríficos poderes que ella había creado» (Bauman, 2006, p. 137).

Tot plegat va ser possible a través del bloqueig de la subjectivitat encaixada en un univers simbòlic impregnat de dalt a baix de la lògica nazi, que succeeix tant per a la població alemanya convertida en un «poble» unit per la raça i la sang; com per a la població jueva, distanciada, reïficada i subjecta a un sistema burocràtic imparable que acaba als camps d’extermini. Així, les formes totalitàries són una mostra de com els mecanismes de control social poden dur-nos a extrems d’individualització i subjecció, de manera que eliminen tot marge d’autonomia personal i tota resistència o dissidència.

Característiques del context post-Holocaust El fet que la ciència, la tècnica i el procés de racionalització i burocratització en general tinguessin un paper tan crucial en l’Holocaust va provocar que, després de la Segona Guerra Mundial, es fessin fortes crítiques a la ciència i la tècnica modernes, a la seva lògica de la legitimació dels mitjans per a arribar a un fi. Aquestes crítiques van comportar una deslegitimació del saber científic. Segons Lyotard, la crítica es va centrar en l’abandonament de les preguntes sobre el sentit de l’existència.

A causa d’aquest oblit, no hi va haver capacitat per a donar respostes a les preguntes sobre la justícia, la bondat, la moral, etc., i es va promoure l’obediència al sistema totalitari (Lyotard, 1999, p. 75). D’aquesta manera, en el context post-Holocaust ens trobem amb un important problema sobre la legitimació del saber, sobre quins sabers són vàlids i sobre com podem reconèixer-los com a morals i justos per tal que conformin el fons del món de la vida. Aquesta situació afecta, al mateix temps, els metarelats, és a dir, les narracions totals sobre l’existència humana —com havien estat la religió o les ideologies— que proporcionaven un marc per a la generació d’una subjectivitat.

A partir d’aquest moment la identificació del subjecte amb els metarelats es fa cada vegada més difícil, ja que no es corresponen amb el món on habiten les persones. El subjecte es troba inserit en una xarxa de relacions complexes i mòbils (Lyotard, 1999, p. 37), en les quals cada relació que estableix fa valer de manera diferencial uns atributs (gènere, filiació, classe social, etc). Així, les narratives de la subjectivitat queden desestructurades en un conjunt de variables flotants que els subjectes tracten d’enllaçar en un espai de volatilitat permanent.

La visió de Lyotard, en aquest sentit, és pessimista. Per a aquest autor l’únic element regulador del saber a partir de la segona meitat del segle xx és el poder. I hi ha grans dificultats per a poder trobar formes de saber, tant científic com narratiu, que permetin respondre a les preguntes sobre l’existència, sobre què puc saber, què puc fer i què puc esperar. Això comporta que les formes de subjectivitat avui en dia siguin inestables i es trobin en recerca permanent de sentit sobre l’existència personal i les formes d’establir llaços intersubjectius durables.

Lyotard, parlant de la crisi de la legitimació del saber i de la fi dels metarelats, es col·loca ja en el món post-Holocaust després dels anys cinquanta del segle xx. Aquest context, per una banda, es pot considerar un salt, perquè la Segona Guerra Mundial opera com un tall, un trencament de l’esperança il·lustrada, de la possibilitat de la humanitat d’arribar a algun télos. I, per l’altra, alhora es pot considerar una continuïtat perquè l’Holocaust va tenir les seves condicions de possibilitat en la racionalització i secularització de la modernitat que elimina el sentit de tota religió i tota ideologia. Tot plegat situa l’existència humana amb relació a un àmbit burocratitzat i al consum

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

27

com a activitat principal de les persones. En paraules de Hannah Arendt, es tracta de la preeminència de l’animal laborans, abocat a la tasca constant de la satisfacció de les necessitats.12 Un procés característic d’aquest període és el de la destradicionalització: el canvi en l’estructura social característica de la modernitat basada en la societat de classes o, en paraules de Robert Castel, la societat salarial13 i la família nuclear. Segons Ulrich Beck, aquest procés de destradicionalització està relacionat amb l’«efecte ascensor»: l’experimentació de la mobilitat social ascendent, en la qual les persones es veuen deslligades de les condicions de procedència i poden progressar seguint un camí individual, desvinculades d’un destí de grup o classe. Aquesta individualització té efectes clars sobre la manera com les persones generen una narrativa sobre la seva vida.

Des dels anys cinquanta i seixanta del segle xx, l’economia dels països occidentals rics va créixer de manera molt important, de manera que les persones treballadores van guanyar marge per al consum de béns i serveis als quals fins aleshores no podien accedir. Així, es va obrir la porta al consum de masses. Al mateix temps, bàsicament en el context europeu, va augmentar el grau de desmercantilització de la vida a través de la cobertura de l’Estat del benestar (com el cas alemany, que analitza Beck).14 La regulació dels drets laborals, la jornada laboral, la jubilació i la garantia d’un sistema de pensions, juntament amb l’augment de l’esperança de vida, marquen una diferència cabdal amb les generacions anteriors: es pot gaudir de temps d’oci, fora del temps de treball (Beck, 1998, p. 103).

La combinació d’aquests processos —més temps lliure, més diners i «efecte ascensor»— modifica les condicions objectives materials de la societat salarial basada en el treball productiu i l’organització familiar tradicional, i fa emergir amb força el desig de conformar una biografia pròpia, una experiència del si en la qual cada persona ha de «gestionar» quines característiques conformen el seu «si mateix», quines vol canviar i com s’ha de situar en l’horitzó simbòlic del món de la vida. No s’ha d’entendre la destradicionalització com un mer procés de «desregulació» dels subjectes de tot vincle social, sinó com un canvi en les estructures socials que afecta de manera important les narratives vitals. Apareixen, doncs, noves formes d’estructuració, que Beck anomena la institucionalització i l’estandardització dels modes de vida. Les eleccions que es prenen, però que estan produïdes per les institucions, són les que Beck anomena institucionalització. Un exemple d’aquests casos és el que succeeix amb les etapes vitals (infància, joventut, maduresa, vellesa), que estan regulades pels estats en aspectes com l’entrada i sortida del sistema educatiu, del treball productiu o la jubilació. L’estandardització, per altra banda, té a veure amb les formes de consum i els significats que s’atorguen a les formes de vida. Aquests tampoc no són fruit de la lliure elecció, sinó que tenen a veure amb el sistema de mercat i amb la generació d’habitus de consum cultural. La manera com es consumeix i el valor que s’atribueix a allò consumit està condicionat per un univers simbòlic en el qual el mercat, i la generació de significats culturals que aquest fa, hi tenen molt a veure.

Aquests processos d’institucionalització i estandardització els podem entendre com a dispositius nous de control social, però respecte dels quals les persones tenen més capacitat de jugar les relacions de poder que no pas els que Foucault caracteritzava en la modernitat. Així, la forma de vida de cadascú i els condicionaments de la institucionalització i l’estandardització s’incorporen

12. Hannah Arendt (1993), «La vida activa y la época moderna», a La condición humana, Barcelona, Paidós.

13. Robert Castel defineix societat salarial com aquella basada en cinc característiques: una diferenciació clara entre les persones que treballen activament i les que no; la fixació del treballador/a al lloc de treball per mitjà de processos de control i racionalització del treball (burocràcia); l’accés a noves formes de consum a través del salari que convertien el mateix treballador/a en usuari de la producció massiva; l’accés a la propietat social i els serveis públics derivats del desenvolupament de l’Estat del benestar, i finalment, la identificació de la persona treballadora com a membre d’un col· lectiu amb un estatut social reconegut (drets dels treballadors) (Castel, 1997, p. 326 i seg.).

14. Beck assenyala que no en tots els estats industrialitzats de l’Europa occidental el procés de dissolució de les classes socials ocorre igual, ja que depèn dels règims de benestar i altres factors amb relació a l’estructura social (Beck (1998), La sociedad del riesgo, Barcelona, Paidós, p. 101, nota al peu).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

28

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

com a factors d’individualització que estableixen els límits del subjecte i, alhora, com a trets de les biografies autoconstruïdes que giren sempre al seu voltant, i del moment present. D’aquesta manera, els elements conformadors d’una subjectivitat ja no formen part d’un univers simbòlic compartit amb la comunitat, sinó que són elements flotants en una societat destradicionalitzada i cada vegada més individualitzada, que comporta més inseguretat.

La corrosió del caràcter és precisament la metàfora que Richard Sennett utilitza per expressar l’efecte perjudicial que comporta aquesta inseguretat a l’hora de tenir referents per a elaborar una subjectivitat. És l’efecte que apareix a conseqüència de la dificultat de produir narratives personals coherents. Desafecció i indiferència es tradueixen en confusió quan aquestes persones descriuen la seva posició en la societat, ja que, a diferència de la societat salarial, la identitat col·lectiva com a «treballadors» s’ha diluït, o en paraules de Sennett, s’ha tornat fràgil en aquest context destradicionalitzat (Sennett, 2006, p. 29).

Un altre aspecte rellevant sobre la subjectivitat en la postmodernitat és l’efecte que hi tenen les formes de consum cultural: el consum esdevé configurador de les subjectivitats, i l’estandardització d’aquest consum actua com una nova forma d’estructuració social i de generació de narratives, però característicament diferent de les formes modernes. Segons Beck, en el procés de destradicionalització els atributs clàssics de classe (nivell educatiu, formes de comportament, etc.) perden importància davant de formes diferenciades de consum amb marges molt menys definits que aquelles (Beck, 1998, p. 104).

Prenent el terme d’habitus, que Bourdieu encunya a La distinción. Criterios y bases sociales del gusto, sabem que les posicions socials estan condicionades per la combinació del volum de capital (econòmic i cultural), la seva estructura (la relació entre aquests capitals) i l’evolució en el temps de tots dos factors, que indica la mobilitat passada i la tendència de futur (Bourdieu, 1991, p. 113). Aquestes posicions individualitzen els subjectes i alhora demarquen l’univers simbòlic o «estil de vida» en paraules de Bourdieu (Bourdieu, 1991, p. 124-125). L’habitus és la relació que s’estableix entre la capacitat de produir unes obres i/o pràctiques atribuïbles a una classe determinada, i la capacitat de diferenciar i apreciar aquests productes i pràctiques a través del gust. Aquest concepte té a veure amb l’activitat de les persones que, quan actuen d’una manera determinada (per exemple, en la manera de vestir, de parlar) o quan jutgen un bé determinat (quines qualitats en valoren), elles mateixes se situen amb aquesta pràctica en un espai d’estils de vida. En aquest sentit, en la teoria de Bourdieu és l’acció en si mateixa la que situa els subjectes en l’espai. L’habitus es pot considerar una estructura estructurant (Bourdieu, 1991, p. 170), que funciona com un horitzó d’experiències per a la conformitat amb la situació viscuda. Un estil de vida determinat incorporat a través d’aquest sistema enclassat (és a dir, que és característic d’una classe social) i enclassant (és a dir, que ell mateix situa en una classe determinada) actua més enllà de l’aspecte conscient, i esdevé un mecanisme bàsic per a generar la identitat i una narrativa sobre un mateix.

En el context actual destradicionalitzat, la identificació amb una classe dins de l’esquema de camps i capitals es dilueix. Per una banda, les formes de consum massiu permeten acostar les pràctiques i formes de consum pròpies de les classes dominants a la resta de classes (com, per exemple, la generalització de les vacances fora del domicili familiar o la propietat d’un habitatge). Així, les tensions dins dels camps disminueixen de manera que els gustos i pràctiques van des dels grups dominants cap a la resta, però transformats en «versions de consum». Per una altra banda, l’augment del nivell educatiu de la població fa que formes pròpies de «consum especialitzat» de productes artístics, ideologies polítiques, etc., que anteriorment estaven relligades a un habitus propi de classes amb elevat capital econòmic i cultural, s’hagin generalitzat a grans capes de la població.

Aquesta extensió dels béns culturals que ja no són exclusius de les classes dominants comporta una «obertura» d’espais vitals i una elecció més gran, que es reflecteix en el desenvolupament d’una biografia o narració particularitzades. Però això implica una homogeneïtzació dels universos simbòlics de les classes, de manera que els valors i símbols que es consumeixen són els que produeix la indústria cultural. I atès que aquesta continua estant controlada per les «classes dominants»,

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

29

es pot qualificar d’una forma de «violència simbòlica» que s’exerceix sobre la població, que ja només té com a referents identitaris els valors culturals que generen les elits, i en configura les narratives segons aquests patrons.

Horitzons de sentit de la subjectivitat Un cop vistos aquests tres processos que succeeixen després del punt d’inflexió dels totalitarismes i que afecten la manera com es configura la subjectivitat, és interessant abordar dues interpretacions, força contraposades, sobre la subjectivitat en aquest període. Per una banda, trobem una visió de caràcter pessimista que destaca el narcisisme i neoindividualisme contemporani, de manera que les narracions del si esdevenen banals, flotants i desconsiderades sobre qualsevol vincle intersubjectiu.

Per una altra banda, però, trobem una concepció de la subjectivitat actual com a fruit d’un exercici d’autoreflexió i autoconeixement que comporta un posicionament conscient respecte de les eleccions que cada subjecte fa. Aquest posicionament conscient comporta un compromís i una vinculació intersubjectiva amb els altres, i possibilita noves formes d’organització social posttradicional.

La primera posició ha estat plantejada per diversos autors, però un dels més rellevants, per les seves tesis sobre l’hiperindividualisme i el narcisisme, és Gilles Lipovetsky. El narcisisme, o neo­ individualisme contemporani segons Lipovetsky, és fruit de la deserció dels valors i finalitats socials que provoca la destradicionalització. Es tracta d’un procés d’hiperinversió en el «jo» en el qual tota acció està encarada a la promoció del subjecte, l’expansió de les necessitats i una moral hedonista.

Enfocar-se així cap a allò social modifica les narracions sobre un mateix i la relació que s’estableix vers els altres en l’espai intersubjectiu. A diferència de les formes pròpies de la modernitat, en les quals cada persona es podia ubicar en l’espai de posicions socials, la postmodernitat obre el ventall de les possibilitats de configuració, de manera que cada persona en «particularitza» la identitat. El que assenyala Lipovetsky és que la destradicionalització provoca que els elements de referència del passat, que servien per a una projecció del futur, es fusionen en un present successiu que es viu al moment. Així, es generen unes identitats «flotants», canviants, subjectes a les modes i a les tendències de consum estandarditzat. Es fa impossible la projecció en el futur i alhora es devalua el passat, cosa que comporta una successió eterna de presents buits de valors que, en lloc de derivar en una revolta o en la desesperació anòmica, desemboquen en la indiferència pura vers allò social.

D’aquesta manera, l’individualisme narcisista condueix a una atomització dels subjectes que estan lliurats a la representació constant de si mateixos i per als quals la dimensió social perd interès, excepte en la seva pròpia autorealització. El procés de personalització encreua, així, els significats simbòlics del món de la vida hedonista amb unes formes de reflexió que responen als discursos de la narrativa psicològica (Lipovetsky, 1994, p. 53). Exemples d’aquesta tendència són: des de la proliferació de discursos psicologitzadors, el culte al cos com un fi en si mateix fins a l’exacerbació dels aspectes de cura de la salut, la higiene, la lluita contra l’envelliment, etc. Però també hi ha efectes considerables sobre el conjunt de la vida social. La forma neoindividualista de la subjectivitat en lloc de desembocar en el nihilisme desesperat, l’angoixa, o una sensació de final de la civilització, causa una extensió de l’apatia i la indiferència generalitzada. Es produeix una desmobilització de l’espai públic i una privatització dels subjectes, com indiquen les xifres en descens de la participació en les eleccions o la sindicació. L’enfonsament dels metarelats que assenyalava Lyotard comporta una espècie de deserció del present i un sincretisme dels valors, que es tornen temporals i canviants segons el moment i les necessitats de la moda. Aquests impactes també ocorren en la dimensió moral d’allò social. Apareix un discurs postmoralista que passa de l’«obligació moral» vers allò social, cap a formes de moral hedonista, centrades en un mateix (Lipovetsky, 1994, p. 83).

La segona posició sobre com es desenvolupa la subjectivitat en el nou context social és la defensada per autors que consideren que encara hi ha una certa esperança pel projecte il·lustrat, i que el que es pot aprendre del punt d’inflexió modern és la necessitat de reorganització d’espais de significat i la generació de comunitats dialògiques. Giddens anomena aquest procés emergència

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

30

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

d’una política de la vida centrada en el «jo reflexiu» (la cursiva és meva) que genera una narració del si (una «crònica de la identitat del jo») que es pugui: «configurar, transformar y mantener reflejamente en relación con las circunstancias de la vida social, rápidamente cambiantes» (Giddens, 1995, p. 272). Beck, al seu torn, parla del desenvolupament d’un món de la vida centrat en aquest «jo», en el qual la biografia, la narració sobre un mateix, s’ha d’autoelaborar, autoplanificar i autoproduir, i donar lloc d’aquesta manera a noves exigències socials i polítiques (Beck, 1998, p. 172).

Per a ambdós autors la subjectivitat que comporta una narració autoconstruïda es pot tractar com una nova ètica. Per a Giddens, es tracta de la creació de formes de vida justificables moralment que promouran: «la realización del yo en circunstancias de interdependencia global» (Giddens, 1995, p. 272). Aquestes formes de vida desenvoluparan propostes morals sobre com s’ha de viure i respostes a les preguntes existencials, en un ordre posttradicional. Beck, des d’una perspectiva menys transcendental, parla d’una ètica basada en els «deures amb un mateix», una manera de compaginar la realització personal amb els vincles i deures socials al voltant de la família, la feina i la política (Beck, 1998, p. 81-82).

Un tema molt rellevant relacionat amb aquesta «nova moral» que tant Giddens com Beck assenyalen és l’emergència de noves formes de comunitat que s’articulen políticament. Aquests dos autors exposen que, gràcies a l’alliberament de les formes tradicionals, emergeixen noves formes d’agrupació, ja no vinculades als horitzons simbòlics de la classe social, que són els embrions de noves formes de comunitat bastides sobre llaços càlids. Els nous moviments socials —com el moviment feminista, ecologista o pacifista— són exemples d’organització ciutadana, units per temes d’interès per al conjunt de persones.

Giddens observa que aquests moviments tenen un paper rellevant a l’hora de posar a l’agenda política qüestions referents a la «política de la vida». Beck, per la seva banda, explica que es tracta de grups autoorganitzats basats en un «subjectivisme polític» que anomena formes de subpolítica.

Beck adverteix, però, que aquesta «nova moral» pot interpretar-se com una deriva narcisista de les formes de vida, o un «subjectivisme de mirar-se el melic» (Beck, 1998, p. 63), però considera, contraposant-se així a les perspectives del primer grup que hem plantejat, que les persones tenim una capacitat moral i una necessitat de vida en comunitat, que fan emergir nous espais de significat.

Així doncs, la individualització particularitzada i les formes de «jo reflexiu», enteses com a formes postmodernes de generació de subjectivitats, poden ser font de noves formes de moral, i l’origen de formes comunitàries posttradicionals, a partir de l’obertura d’horitzons respecte de les estructures tradicionals modernes.

Conclusions Com s’ha intentat mostrar en aquest article, en la modernitat el subjecte comença a narrar-se a si mateix de manera diferent: s’individualitza respecte dels relats elaborats a la comunitat per generar les seves pròpies experiències i expectatives de vida. Aquest procés, evidentment, té conseqüències, com ara l’anomia: la crisi existencial en la recerca de sentit sobre la pròpia vida, ja que la moral i les estructures socials fins aleshores existents no podien respondre a aquestes preguntes. Aquest procés té un punt d’inflexió, que hem situat en l’aparició dels totalitarismes.

Les conseqüències traumàtiques a escala social d’aquests fets, juntament amb els canvis en el sistema econòmic, fan que es parli d’un canvi d’etapa que afecta de manera important la manera com es configura la subjectivitat: qualsevol element que servia per a estabilitzar una narrativa vital és qüestionat i situat en un context de fragilitat i mobilitat. Un dels canvis més rellevants ha estat la destradicionalització (pèrdua d’importància de la divisió de classes, canvis en les formes d’organització familiar, etc.).

Actualment, apareixen dues tendències a l’hora de pensar en la subjectivitat. Una versió de caràcter pessimista que recalca el neoindividualisme, el narcisisme i el sincretisme dels valors associats a aquests canvis socials. I una altra de caràcter optimista que observa la situació actual com

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

31

un procés d’obertura de noves oportunitats per als subjectes per a redefinir-se i crear noves formes comunitàries d’ordre posttradicional. Tots dos punts de vista aporten una mirada sobre el món en el qual estem vivint. És cert que les persones cada vegada més se singularitzen i pensen de manera individual respecte dels altres, i s’observen com a plurals i amb capacitat per a escollir el propi camí vital. Però la desafecció vers allò social i la deserció de l’espai públic que sovint s’hi associa poden estar relacionades no tant a un neoindividualisme i narcisisme exacerbats, sinó a una inadequació dels òrgans burocràtics i governamentals actuals a aquest canvi de les formes de vida. La democràcia representativa i les estructures estatals actuals no permeten incorporar la diversitat de llenguatges, biografies i pràctiques de les persones.

Ara bé, acceptar acríticament aquesta diversitat tampoc no és una sortida adequada, ja que ens faria caure en el relativisme, que condueix precisament al sincretisme dels valors i la incapacitat per a fer judicis morals adequats. En aquesta situació, s’està en perill de quedar abocat a una mena de «tot s’hi val», en què s’és incapaç de defensar opcions moralment més vàlides que altres. Un dels problemes clau, en aquest sentit, és que actualment no es té una teoria ètica que permeti donar compte d’aquestes necessitats i que s’adeqüi a les formes de vida posttradicionals del món actual.

La urgència de buscar respostes en aquest sentit és molt important, ja que la retirada de l’àmbit públic, de la política i la desafecció vers allò social poden derivar a formes de govern de caràcter autòcrata, autoritari o totalitari.

Buscar respostes, en aquest sentit, que ens sembla de vital importància, requeriria tota una nova recerca, i també un treball interdisciplinari, amb la filosofia, la psicologia social, la sociologia, l’economia, i segurament, amb les ciències naturals. Autors com Martha Nussbaum o Jürgen Habermas han treballat aquests aspectes.

Aquest article es conclou aquí, havent plantejat aquesta revisió de la transformació de la subjectivitat —molt resumida i de segur amb aspectes discutibles i mancances— que ha volgut mostrar el camí que ens ha dut fins al moment actual, a tall d’estat de la qüestió. I és que sovint és important, per a saber cap a on ens volem dirigir en les nostres investigacions, tenir clar quin és el nostre punt de partida.

Referències bibliogràfiques Arendt, Hannah (1993). «La vida activa y la época moderna». A: La condición humana. Barcelona: Paidós.

Bauman, Zygmunt (2001). Globalització: Les conseqüències humanes. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya: Pòrtic.

— (2006). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur.

Beck, Ulrich (1998). La sociedad del riesgo. Barcelona: Paidós.

— (2001). La democracia y sus enemigos. Barcelona: Paidós.

Beck, Ulrich; Beck-Gernsheim, Elisabeth (1998). El normal caos del amor. Barcelona: Paidós: El Roure.

Bourdieu, Pierre (1991). La distinción: Criterios y bases sociales del gusto. Madrid: Taurus.

Castel, Robert (1997). Las metamorfosis de la cuestión social: Una crónica del salariado. Barcelona: Paidós.

Castells, Manuel (2003). La societat xarxa. Vol. 1: L’era de la informació. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Elias, Norbert (1989). El proceso de civilización. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica.

Foucault, Michel (1992). Genealogía del racismo. Madrid: La Piqueta.

— (2005). Vigilar y castigar. Madrid: Siglo XXI. — (2006). Historia de la sexualidad. Vol. 1: La voluntad del saber. Madrid: Siglo XXI. Frank, Manfred (2004). Dios en el exilio: Lecciones sobre nueva mitología. Madrid: Akal.

Giddens, Anthony (1995). Modernidad e identidad del yo: El yo y la sociedad en la época contemporánea.

Barcelona: Península.

Habermas, Jürgen (2007). La lógica de las ciencias sociales. Madrid: Tecnos.

— (2008). El discurso filosófico de la modernidad. Madrid: Katz.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

associació catalana de sociologia

32

Subjectivitat. La narració del si com a recorregut entre modernitat i postmodernitat Martina Marcet Fuentes

Ibáñez, Tomás [et al.] (2004). Introducció a la psicologia social. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

Kant, Immanuel (1964). «¿Qué es la ilustración?». A: Filosofía de la historia. Buenos Aires: Nova.

Lash, Scott (1997). Sociología del posmodernismo. Buenos Aires: Amorrortu.

Lipovetsky, Gilles (1986). La era del vacío: Ensayos sobre el individualismo contemporáneo. Barcelona: Anagrama.

— (1994). El crepúsculo del deber: La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos. Barcelona: Anagrama.

Lyon, David (2000). Postmodernidad. Madrid: Alianza.

Lyotard, Jean-Françoise (1999). La condición posmoderna. Barcelona: Altaya.

Sennett, Richard (2006). La corrosión del carácter: Las consecuencias sociales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.

Tönnies, Ferdinand (1984). Comunitat i associació. Barcelona: Edicions 62.

Weber, Max (2001). La ética protestante y el espíritu del capitalismo. Barcelona: Península.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 19-32

Articles

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Collective consumption and citizenship: a way to social empowerment Sebastià Riutort Isern1 Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona Correspondència: Sebastià Riutort Isern. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials.

Facultat d’Economia i Empresa. Universitat de Barcelona.

Av. Diagonal, 690. 08034 Barcelona.

Tel.: 00-34-934 034 897.

A/e: sriutort@ub.edu.

Data de recepció de l’article: maig 2012 Data d’acceptació de l’article: desembre 2012

Resum Coneguda la insostenibilitat social i ambiental del sistema agroalimentari actual, cada vegada trobem més experiències alternatives de consum agroecològic. Davant la proliferació creixent d’aquest tipus d’organitzacions a Barcelona, aquest article se centra en l’anàlisi comparativa de quatre casos seleccionats de la ciutat. En presenta les característiques principals, però sobretot posa èmfasi en l’anàlisi de les noves pautes d’interrelació social que van sorgint d’acord amb les respectives estructures organitzatives. Es donen arguments per observar en quin sentit els processos relacionals que s’estableixen entre els actors representen algun nivell de transformació social i democràtica per al sector econòmic en el qual s’ubiquen. L’article també dóna arguments per veure aquestes organitzacions com a possibles espais de socialització, que faciliten el cultiu d’una ciutadania preocupada per les qüestions ecològiques o mediambientals; resultat d’efectes com la participació, l’acumulació de capital social, la confiança o l’apoderament.

Paraules clau: ciutadania, apoderament, confiança, capital social, consum col·lectiu.

Abstract The social and environmental unsustainability of the current agrofood system is already known. Consequently, a great number of alternative experiences of agroecological consumption are arising. Given the increasing proliferation of such organizations in Barcelona, this article focuses on the comparative analysis of our selected cases in the city. It presents their main characteristics but especially emphasizes the analysis of new patterns of social

1. Sebastià Riutort és actualment becari predoctoral del Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona, en el marc del programa FPU del Ministeri d’Educació, Cultura i Esports del Govern d’Espanya.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46 DOI: 10.2436/20.3005.01.61 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

34

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

interaction that come up in accordance with their organizational structures. There are arguments for seeing in what sense the relational processes established among the actors assume some level of social and democratic transformation by the economic sector in which they are located. This article also provides arguments for looking at these organizations as potential socialization spaces which facilitate the cultivation of a kind of citizenship concerned about environmental or ecological issues as a result of participation, social capital accumulation, trust or empowerment.

Keywords: citizenship, empowerment, trust, social capital, collective consumption.

Introducció Avui dia es comencen a comptar de manera significativa a Catalunya un bon nombre d’organitzacions integrades per consumidors que practiquen un consum alternatiu al fomentat pel model agroalimentari actual. Avui el sector de la producció, distribució i consum d’aliments s’articula sobre les fortes dinàmiques d’industrialització, els processos d’internalització de la producció agrària i els mercats. Es tracta d’un model que reprodueix i consolida tots els inconvenients d’una agricultura industrialitzada, deslocalitzada i altament contaminant que fa cada vegada més inviable l’agricultura familiar i de proximitat alhora que incrementa els riscos ambientals i socials (Monthly Review, 2009; Beitel et al., 2009; Worldwatch Institute, 2004 i 2008). A això cal sumar el marcat caràcter oligopolístic del sector que en dificulta la democratització, ja que soscava el poder específic dels consumidors i petits productors mentre afavoreix les grans indústries de transformació i distribució de productes (Di Masso, 2009).

Malgrat les característiques del sector, hi ha consumidors que s’organitzen per consumir productes alimentaris d’una manera diferent. En els darrers anys s’ha anat teoritzant des de diferents perspectives, també des de la sociologia del consum, l’emergència d’un consumidor nou. Part de la proliferació d’aquests nous enfocaments posen a debat la necessitat de rompre amb algunes d’aquelles hipòtesis tradicionals mantingudes en l’estudi del consum com és la concepció del consumidor com un agent passiu (Callejo, 1995; Corrigan, 1997; Douglas i Isherwood, 1996 i 1998; Edwards, 2000).

Sovint, en aquesta línia, s’ha prestat atenció a l’emplaçament dels ciutadans vers la pràctica d’un consum responsable, que combat un consum excessiu, antiecològic, innecessari, superflu i injust. Per exemple, s’ha fet recerca al voltant del posicionament dels consumidors sobre valors reflexius, recollint tòpics tan actuals com la solidaritat o el discurs de la sostenibilitat (Izquierdo i Rodríguez, 2007; Pattie, 2010). Però a part de les accions individuals sobre la decisió de compra, també trobem propostes col·lectives de consum conscient o responsable (Recio, 2006). L’emergència i constatació de noves formes de sociabilitat associativa, com aquelles orientades al consum col·lectiu, no són pas un fenomen recent (Castells, 1983), però sí que ho són en el camp del consum de productes agroecològics.

Fa uns anys que des de la societat civil han emergit diferents organitzacions de consumidors que intenten recuperar una actitud activa dins el sistema agroalimentari i incidir-hi des d’un punt de vista ecològic, social i econòmic. I un dels trets distintius d’aquestes iniciatives ciutadanes respecte d’altres formes de consum compromeses ambientalment i socialment és que els consumidors opten per processos col·lectius de consum en lloc d’individuals.

Aquest fenomen va motivar el desenvolupament d’una recerca empírica duta a terme al llarg del 2010 que es va centrar en l’anàlisi comparativa de quatre organitzacions de consumidors a la ciutat de Barcelona. En aquest article es presenten les característiques principals d’aquests casos posant èmfasi sobretot en l’anàlisi de les noves pautes d’interrelació social que van sorgint d’acord amb les respectives estructures organitzatives. Això permetrà observar en quin sentit els processos relacionals que s’estableixen entre els actors representen algun nivell de transformació social i democràtica per al sector econòmic en el qual s’ubiquen. I, finalment, també pot fer visible que la participació en aquestes organitzacions facilita el cultiu d’una ciutadania preocupada per les qüestions ecològiques o mediambientals.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

35

1. Les organitzacions de consum agroecològic Normalment quan es parla d’experiències col·lectives alternatives dins l’àmbit de l’alimentació se sol fer referència a les anomenades alternative food networks (Holloway et al., 2006; King, 2008; Maxey, 2006; Schnell, 2007; Venn et al., 2006). Sens dubte, aquest concepte és massa genèric perquè agrupa una diversitat immensa d’estructures alternatives de comercialització i consum alimentari.

Tan sols a l’Estat espanyol hi ha una gran varietat de models i experiències. Es poden trobar tot tipus d’estructures organitzatives i formes d’articular una distribució i un consum alternatius: des de projectes impulsats des de la Coordinadora de Organizaciones de Agricultores y Ganaderos (COAG) fins a una multiplicitat de cooperatives i grups de consum (Montagut, 2009). Cal especificar, però, que les iniciatives a què presta atenció aquest article tenen el denominador comú de ser organitzacions que solament agrupen consumidors d’un mateix territori amb l’objectiu de posar en pràctica un consum que ressocialitzi i relocalitzi l’alimentació a través de l’establiment d’unes relacions comercials de proximitat i confiança amb els productors o pagesos (Venn et al., 2006; Ubasart, Ràfols i Vivas, 2009; Vivas, 2009b i 2010).

Malgrat que habitualment es coneixen aquestes organitzacions amb el nom de cooperatives de consum, la majoria no estan constituïdes així. Per bé d’evitar equívocs o imprecisions, les anomenaré aquí organitzacions de consum agroecològic2 (OCA, en endavant). A Catalunya el nombre d’organitzacions d’aquest tipus ha anat augmentant significativament durant l’última dècada: passant de menys de deu l’any 2000 a més de noranta el 2009, cosa que representa, aproximadament, la implicació d’unes 2.880 unitats de consum o famílies (Vivas, 2010). Però on més s’ha fet manifest aquest creixement ha estat a la ciutat de Barcelona (gràfic 1).

35

1000 1.000

30

900 900

25

700 700

20

600 600

Nombred’organitzacions d'organitzacions Nombre

800 800

500 500

15

400 400

10

300 300 200 200

5

100 100

Nombre deconsum Consum Nombre d'Unitats d’unitats de

Gràfic 1. Evolució del nombre d’organitzacions de consum agroecològic a Barcelona i de les seves unitats de consum

0 0

0 09 20 08 20 07 20 06 20 05 20 04 20 03 20 02 20 01 20 00 20 99 19 98 19 97 19 96 19 95 19 94 19 93 19

Any de creació Nombre Nombre

Unitats Unitats de de consum consum

Font: Elaboració pròpia a partir d’Ubasart, Ràfols i Vivas (2009) i de documentació directa de les OCA.

2. Es considera «agroecològic» i no només ecològic el consum que practiquen aquestes organitzacions, ja que, i utilitzant el llenguatge de Marx, el seu és un consum que presta atenció no només a les forces productives que han facilitat el producte, sinó també a les relacions de producció que l’han fet possible. Per a una visió detallada del concepte d’agro­ ecologia, vegeu: Miguel Altieri et al. (1999).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

36

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

La recerca empírica duta a terme al llarg del 2010 va propiciar una anàlisi comparativa de quatre organitzacions de Barcelona. La selecció es va fer d’acord amb la informació existent a l’estudi Barcelona per l’acció comunitària. Guia de xarxes d’intercanvi solidari, elaborat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma de Barcelona, i emplenada amb la informació existent en els webs dels col·lectius. Els casos estudiats foren: «Germinal. Cooperativa de productes ecobiològics», «Cydonia. Cooperativa de consum ecològic i responsable», els grups de consum de la «Xarxa de Consum Solidari» i «I un rave! Cooperativa de consum agroecològic». 3 L’estratègia metodològica desenvolupada fou, en gran manera, de caràcter qualitatiu. S’entrevistaren onze membres impulsors i amb experiència en les organitzacions seleccionades, i coneixedors, a més, del fenomen en general. Les entrevistes es complementaren amb visites als locals, converses breus i informals amb altres membres i amb la participació, com a observador no participant, en una assemblea.4 Una de les principals virtuts d’aquesta recerca és que ha permès donar pistes exploratòries, fins aleshores poc treballades, sobre els efectes socials que generen els models organitzatius d’aquests col·lectius i sobre les motivacions dels seus impulsors. En aquest article, però, em centraré principalment en el primer aspecte: les pautes d’interacció social que generen aquestes organitzacions.

No obstant això, pel que fa a la segona qüestió, val la pena apuntar, encara que sigui aquí de manera molt resumida, que a través de les entrevistes fetes es va detectar que les organitzacions estudiades naixien a partir de motivacions diverses sovint influïdes per l’ecologisme —és a dir, pel desig de reestructurar la vida econòmica, social i política, per renovar des d’una perspectiva global les relacions entre societat i naturalesa (Riechmann i Fernández Buey, 1995, p. 116)—; per una sensibilització més gran pel medi ambient, per l’emergència i consolidació de valors que posen més èmfasi en la qualitat de vida, el que Inglehart (1992, p. 73) anomena valors postmaterialistes; per valors com la justícia social o la solidaritat (Ibarra, 1999) i els moviments altermundialistes (Panitch, 2005), o pels principis i valors cooperatius (ICA, International Co-operative Alliance). Es tracta, doncs, d’un conglomerat d’«idees força» que ha tingut un pes particular i diferenciat en cada una de les OCA, en funció del bagatge activista dels impulsors en moviments socials de base diversos i del context històric en què van aparèixer.5 En els apartats següents, es compararan els dos models organitzatius que caracteritzen les OCA estudiades i les implicacions que tenen respecte de l’activitat de l’organització i, en particular, sobre els participants. Posteriorment, s’exposaran quins processos relacionals promouen aquestes organitzacions per tal de canviar el sector agroalimentari i es plantejaran arguments a favor de veure aquestes organitzacions com a espais de socialització per a una nova cultura del consum.

3. Un cronograma temporalment molt limitat i la manca de suficients recursos humans i econòmics no va permetre en aquell moment fer una recerca exhaustiva de totes les organitzacions establertes a la ciutat (trenta-una en el moment de fer l’estudi). La preferència pels quatre casos escollits es deu al fet que són experiències consolidades que ja fa anys que funcionen, juntes agrupen una gran quantitat de persones, tenen diferent naturalesa constitutiva i model organitzatiu i han estat influïdes per diferents contextos i motivacions. Avui dia encara hi ha poques dades referents a aquestes organitzacions i no en trobem una caracterització completa. Sens dubte, aquest fet dificultà l’obtenció d’una mostra amb absolutes garanties de ser representativa del total.

4. Al llarg de l’article se citaran fragments de les transcripcions d’algunes de les entrevistes fetes.

5. S’observa en el gràfic 1 un creixement significatiu del nombre d’OCA a Barcelona a partir de la primera dècada del segle xxi. Si bé és cert que cap factor aïllat no és determinant suficient perquè es produeixi aquest creixement, seria un error no tenir en compte la coincidència temporal de l’expansió d’aquestes organitzacions precisament amb els anys de màxima expressió del moviment antiglobalització, també a Barcelona. De fet, de les entrevistes fetes es desprèn l’opinió generalitzada que en el moment de creació d’aquestes organitzacions hi ha la voluntat entre els impulsors de crear projectes col·lectius de transformació local arrelats al territori que facin pràctic el discurs altermundista.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

37

2. Estructures organitzatives: límits i oportunitats L’anàlisi de les OCA seleccionades ha detectat que hi ha dos models organitzatius diferenciats; i que segons com hagin estat definits, es propiciaran distints graus de participació, i també es crearan determinades pautes de relació social que acabaran tenint incidència sobre els actors i sobre el conjunt de l’organització de la qual formen part. Parlem, doncs, d’un primer model basat en l’auto­ gestió i d’un segon basat en la professionalització.

L’autogestió és clarament el model que predomina a Barcelona. Està basat en el treball voluntari i en la participació democràtica i directa de les persones (Ubasart, Ràfols i Vivas, 2009). Tres dels casos estudiats (Germinal, Cydonia i I un rave!) responen a aquest model.6 Són organitzacions que no tenen persones contractades per a dur a terme la gestió de la compra de productes, sinó que tots els membres hi assumeixen les diferents feines de manera voluntària i no remunerada mitjançant l’organització en comissions de treball. Aquest fet, sumat al funcionament assembleari en la presa de decisions, fa que l’estructura d’aquestes organitzacions esdevingui horitzontal i igualitària en drets i responsabilitats. És un model de voluntariat pur i dur. Creiem que una part molt important del nostre funcionament és la implicació personal: que el projecte i la cooperativa siguin assumides com una responsabilitat de cada una de les persones que en formen part. Tots som una peça més. [E-1] Participar del projecte és participar de tot el projecte, […] de l’organització, del seu dia a dia… no s’accepten participacions light. [E-2] Òbviament aquí no se li obliga a estar a ningú, és totalment voluntari, […] però si vols estar dintre, has d’assumir la teva part de compromís. [E-3]

Les organitzacions autogestionades fomenten un tipus de model participatiu basat en el voluntariat que requereix una exigència individual elevada. El consum de productes agroecològics esdevé una condició necessària, però no suficient per a formar part d’aquestes organitzacions. És a dir, es requereix al soci dos nivells d’implicació: el consum setmanal de productes i la participació en comissions de treball i assemblees. En aquest sentit, és una responsabilitat col·lectiva, de tots i cada un dels membres de l’organització, que el projecte funcioni i tiri endavant. Això fa que el procés de compra sigui íntegrament col·lectiu perquè depèn de la implicació de tots els membres, cosa que representa un canvi radical en els hàbits de consum als quals estan acostumats.

Una organització autogestionada demana per si mateixa molta energia als seus membres perquè precisament es depèn de la seva participació voluntària perquè l’organització existeixi. Aquest fet comporta, si més no, dos resultats. D’una banda, els membres de les OCA autogestionades no tenen la capacitat per a destinar més temps i esforços, per exemple, a qüestions com són l’acció i la pressió política respecte del model agroalimentari actual o bé a tasques de difusió externa per a donar a conèixer les característiques nocives que té aquest model per al medi ambient i les persones.

D’altra banda, aquestes organitzacions tenen certs límits pel que fa a la capacitat d’expansió. Com ja és sabut, els processos autogestionats i de presa de decisió de manera assembleària resulten complexos; i com més grans es fan les organitzacions, més complexes esdevenen encara. D’aquesta manera es veuen obligades a limitar el seu creixement: o bé situen la seva base social en un nombre reduït d’unitats de consum (Cydonia té quaranta-cinc unitats de consum i I un rave!, trenta), o bé opten per la descentralització (Germinal té al voltant de dues-centes unitats de consum distribuï-

6. Tot i que tenen una naturalesa constitutiva diferent, Germinal i Cydonia estan formalment constituïdes com a cooperatives; mentre que I un rave! no té cap tipus de naturalesa jurídica i funciona en el marc de l’Ateneu Popular de l’Eixample, un centre social okupat en el qual trobem altres organitzacions del barri.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

38

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

des en cinc centres de consum). Tot i així, com indiquen els entrevistats de Germinal, la descentralització no resulta ser la millor de les opcions perquè és complicat mantenir una estructura tan gran únicament a través de l’autogestió.

Ambdues limitacions, doncs, fan que les OCA autogestionades tinguin una capacitat d’expansió només a escala local, en la realitat territorial més pròxima. El seu valor estratègic pot ser que no vagi més enllà de la mateixa organització com a experiment alternatiu als hàbits convencionals de consum. Germinal, com que disposa de més recursos humans, pot diversificar les forces, però sempre dins una limitació difícilment superable.

L’esforç de les organitzacions autogestionades va destinat a realitzar les coses merament mecàniques.

El funcionament d’una cooperativa de consum requereix un tracte amb proveïdors, comptabilitat, logística, material, transport, el muntatge de les cistelles, etc. [Els costa molt més fer] pressió política, difusió que «un altre model és possible», demostrar que [hi ha experiències alternatives que] funcionen, anar a la classe política i exigir que canviï lleis, muntar xerrades, jornades, seminaris de formació, etc.

Tota aquesta part de difusió, de sensibilització i pressió política no la fan, o la fan molt poques i en una mesura molt petita. [E-4] Una de les potes que porta més fluixa [la nostra cooperativa] és la difusió externa. Les energies són limitades; estan focalitzades d’una altra manera. Nosaltres no fem una tasca política activa de difusió d’unes idees. No som un moviment polític. [E-3]

El segon model d’organització que trobem a Barcelona és el professionalitzat. Es tracta del quart cas estudiat: el projecte de grups de consum de la Xarxa de Consum Solidari (XCS, en endavant). És l’únic exemple en tota la ciutat que no es regeix per l’autogestió. L’XCS és una organització no governamental (ONG) que treballa a Catalunya en l’àmbit del comerç just i el consum responsable.

Ho fa des de diverses àrees de treball (cooperació al desenvolupament, sensibilització i acció crítica, importació i comercialització de productes, la venda en botigues, etc.), entre les quals destaca l’àrea de grups de consum. Aquesta àrea rau en la creació de diferents OCA repartides per l’entramat urbà on es facilita el consum setmanal de productes agroecològics a aquells socis de l’ONG que vulguin participar en aquest microprojecte. Les OCA que ha anat creant l’XCS com a part del seu projecte general tenen, a diferència de les altres, persones contractades que duen a terme totes les tasques de gestió necessàries.7 Les persones assalariades fan aquelles tasques que són imprescindibles perquè [tot] funcioni. Si no hi ha unes persones que cada setmana facin les comandes a productors, que vagin a buscar la fruita i la verdura al pagès, que cada setmana muntin físicament les cistelles, facin el pagament a proveïdors, el cobrament a socis… si no es fan totes aquestes tasques el projecte no funcionaria. La part tècnica […] és el que assegurem el personal assalariat. [E-4]

El model de participació que es desenvolupa a l’XCS és clarament diferent del que promouen les organitzacions autogestionades. El grau de participació que es requereix als membres és molt més baix. L’organització no necessita que els membres cooperin i es relacionin activament entre ells perquè funcioni, ja que les tasques logístiques ja estan cobertes per un personal contractat.

Només requereix que els membres consumeixin uns articles agroecològics i de comerç just que, per cert, seran més assequibles que en d’altres establiments. La implicació activa dels membres en l’organització comporta més canvis com a consumidors, perquè no només compren els productes

7. En el moment de realització de la recerca l’XCS, com a ONG, tenia catorze persones assalariades i uns 350 socis. A l’àrea dels grups de consum hi treballaven dues persones, amb una jornada laboral de trenta hores setmanals, per cobrir logísticament les comandes d’unes 280 unitats de consum.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

39

sinó que participen en les tasques internes de l’organització. Ara bé, val a dir que la compra sota criteris ecològics que fan aquests ciutadans pot ser percebuda com un acte important de transformació social per si mateix. És aquest funcionament el que fa que l’XCS tingui dificultats per a incentivar la participació dels socis malgrat que hi hagi la pretensió i voluntat que, en la mesura de les seves possibilitats i inquietuds, es puguin implicar com a voluntaris en els grups de consum o en qualsevol altra activitat de l’ONG. [A l’XCS] el grau de participació del soci és molt baix. [És] la part més coixa del projecte. Alguns socis de la XCS participen en una comissió de productes de confiança, poden accedir a les assemblees generals i de cada un dels grups de consum, i realitzen visites als productors […]. Un model que tingui personal assalariat no té perquè estar renyit amb la participació del soci […]. La realitat és que si la participació no és obligatòria costa molt més generar-la. [E-4] [La contractació de personal] provoca una delegació de totes les decisions referents a la cooperativa, amb el que això implica també una manca de compromís. El soci purament passa a ser un soci que té el seu producte a un preu una mica més rebaixat. [La cooperativa] és purament un economat. Es perd el sentit de cooperativa. [E-1]

En canvi, a causa del seu model de funcionament, l’XCS té la capacitat humana, logística i econòmica per a impulsar determinades campanyes de protesta o altres fórmules de pressió i acció política. El fet de tenir personal contractat permet que l’organització faci una important tasca de sensibilització i d’acció crítica sobre l’entramat del model agroalimentari; feta sobretot a través d’exposicions, publicacions, guies didàctiques, conferències, etc. D’altra banda, la capacitat expansiva d’aquesta organització és més gran. Pretén arribar al màxim de gent possible. El projecte és més ambiciós i, en lloc de prioritzar una participació elevada dels socis, destina molta energia a col·laborar amb altres actors socials per incidir tant en l’escenari local com global.

Per les característiques de l’organització, la XCS és una importadora de productes de comerç just, és una ONG, i també té grups de consum. Intenta en el marc d’una ONG fer aquest treball més integral de comerç just i sobirania alimentària […], també amb la filosofia que més gent pugui participar d’aquests espais encara que no hi pugui dedicar una gran part del seu temps. [E-5]

3. Processos relacionals bàsics per a transformar el sector agroalimentari Les OCA tenen una propietat comuna independentment de quin sigui el model de participació que fomentin. Siguin autogestionades o no activen i dinamitzen almenys tres processos relacionals bàsics que interactuen conjuntament i permeten considerar aquestes organitzacions com a experiències alternatives a les dinàmiques que caracteritzen el sector actual de l’agroalimentació.

En primer lloc, parlem de la proximitat espacial, temporal i relacional. Les OCA defineixen la proximitat com a criteri de compra. I aquesta es pot entendre de tres maneres (Di Masso, 2009).

Primer, fa referència a la proximitat física del territori on es du a terme el procés de producció de l’aliment. Segon, es tracta d’una proximitat temporal en el sentit que es consumeixen productes de temporada.8 I tercer, fa referència a la relació de proximitat que s’estableix entre productor i consumidor en la cadena comercial, que comporta una millor coneixença d’ambdues parts i, així, una relació més estreta. És per això que en la majoria dels casos no trobem intermediaris entre la

8. Aquestes dues primeres visions responen a un imperatiu ecològic clar d’estalvi energètic i conservació de les propietats de la terra. Són dos factors que reforcen amb escreix el caràcter ecològic de les OCA.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

40

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

producció (o elaboració) i el consum a l’hora de fer la transacció econòmica de compra.9 Per tant, el criteri de proximitat no respon únicament a la idea de consumir «productes de la terra», «producció local» o «productes de temporada» perquè és més sostenible en termes generals, sinó també respon a la voluntat de conèixer de primera mà el procés productiu dels aliments que es consumeixen: «qui» ha produït «què», «quan», «com» i «on».

En segon lloc, un altre procés és el que fa referència a l’establiment de relacions directes i de confiança entre productors i consumidors. Les OCA defineixen col·lectivament uns criteris de compra —que fan referència tant al producte, com al procés productiu— que consideren ecològicament i socialment coherents amb els seus principis. Consumeixen els productes que són mereixedors de la seva confiança perquè concorden amb aquests criteris prèviament establerts. Conèixer de prop els productors permet saber amb més precisió si els criteris de compra marcats es compleixen o no.

Aquesta confiança, doncs, està fonamentada en el coneixement mutu de funcionaments, necessitats i, inclús, problemàtiques compartides. Això es materialitza en un diàleg transparent i constant, amb l’establiment de preus justos i estables, i amb el desenvolupament de visites periòdiques dels membres de les OCA a les explotacions agrícoles. En aquest sentit, les OCA poden establir formes de solidaritat econòmica de suport als productors, com també ho fan altres experiències de consum alternatiu habituals als països anglosaxons com són les community supported agriculture, tot i que en aquestes últimes els costos i beneficis de la producció es comparteixen entre consumidors i productors.10 Finalment, en tercer lloc, cal destacar el procés d’apoderament dels actors en aquest sistema alternatiu de producció, consum i distribució d’aliments. Em refereixo a un «procés que permet l’ampliació de les possibilitats d’elegir i la capacitació dels subjectes involucrats per actuar de tal forma que es converteixin en agents productors dels seus propis significats, articulats generalment en un projecte de transformació social emancipadora». El resultat d’aquest procés és un increment del poder dels subjectes i l’enfortiment de la seva posició social, política, econòmica i cultural en un determinat context.11 Pràctiques com les OCA són iniciatives que faciliten aquests processos d’apoderament —no absents de dificultats, tensions i d’un grau de complexitat significatiu—, ja que intenten canviar les relacions de poder entre els actors actius en el sistema agroalimentari i doten els participants de la capacitat per a anar-ho fent possible. Davant la concentració de poder existent en el sistema agroalimentari actual (Di Masso, 2009), les OCA són un exemple en què les decisions es prenen a través de patrons de cooperació basats en la confiança mútua que capaciten els actors involucrats per actuar exercint la seva pròpia influència i el seu lideratge.

Una de les coses més importants del nostre projecte és la idea de transmetre que en el mercat convencional els consumidors hem perdut totalment el control sobre els nostres aliments, no tenim ni idea què consumim, d’on ve, en quines condicions ha estat produït, si és realment sa o no pel nostre organisme, o si la producció d’aquest producte o aliment és a costa de l’explotació del medi ambient i d’altres persones. [E-4]

9. Aquesta relació directa se sol establir sobretot amb els productors d’aliments frescos del camp (verdures, fruites, ous, mel, etc.) i amb alguns productes elaborats (com ara làctics, pa, etc.). Pel que fa a la resta de productes elaborats que o bé són menys assequibles a escala local o bé són de comerç just i, aleshores és més difícil establir contacte directe amb el productor, és habitual que la compra es faci a través de distribuïdores ecològiques o xarxes de botigues de comerç just.

10. Aquestes organitzacions sorgeixen a la dècada dels seixanta a Suïssa, Alemanya i el Japó, i posteriorment s’estenen per altres països d’Europa, pels Estats Units i el Canadà. Es tracta d’un model que també es basa en la relació directa sense intermediaris entre productors i consumidors locals, i on, en aquest cas, ambdós comparteixen costos i beneficis de la producció (Hinrichs, 2000; King, 2008). A través d’aquest procés els consumidors esperen beneficiar-se de rebre aliments més saludables, mentre que els productors s’aprofiten de formes de comercialització altament fiables. D’una banda, els consumidors es comprometen a donar suport econòmic als productors, a assumir costos i riscos operatius i a comprar-los els productes. D’altra banda, els productors ofereixen aliments de qualitat, saludables, de temporada, locals, respectuosos amb el medi ambient i produïts segons els principis de la sostenibilitat; i es beneficien d’un suport econòmic derivat del compromís dels consumidors d’adquirir setmanalment o regularment els seus productes.

11. Vegeu Giner, Lamo de Espinosa i Torres (2004).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

41

Des de les OCA analitzades es reconeix aquesta pèrdua de control sobre el consum per part dels consumidors i, en conseqüència, defensen una reorientació en les relacions entre consumidor i productor. La relació directa entre consumidors i productors, que evita la intervenció d’intermediaris, representa un apoderament dels extrems de la cadena alimentària. Ambdós recuperen quotes de llibertat i autonomia a l’hora de prendre les seves decisions. És així com la resocialització de les relacions entre productors i consumidors (Venn et al., 2006) pot resultar ser un procés d’apoderament d’ambdues parts.

Les OCA serien, utilitzant la terminologia d’Erik Olin Wright (2006 i 2010), un cas d’«alternativa viable» al sistema agroalimentari actual. És a dir, una via per a transformar les estructures socials existents i que, una vegada posada en pràctica, genera de manera sostenible les conseqüències emancipadores que en motivaren la proposta. Sens dubte, aquestes organitzacions tenen la capacitat d’apoderar els actors implicats d’una manera que no trobem ni en les corporacions capitalistes ni en l’entramat de la burocràcia pública. Impulsen «transformacions intersticials» consistents a construir noves formes de poder social en els nínxols, espais i marges de la societat capitalista, sovint allà on no semblen plantejar una amenaça immediata per a les classes i elits dominants.

Aquests tres processos relacionals bàsics que activen les OCA fan de la seva activitat un projecte de transformació social emancipadora. Són quelcom més que una via per a menjar sa; són en si mateixes un embrió de socialitat alternativa a l’individualisme imperant i una alternativa al mercat pur i dur, anònim i impersonal; i a més se sustenta sobre criteris de sostenibilitat. Com es presenta en l’apartat següent, les OCA poden generar espais que fomenten ciutadans conscients que, en el seu vessant de consumidors, poden desenvolupar-se amb més autonomia en l’entramat del sector agroalimentari.

4. Cap al cultiu d’una ciutadania ecològica?

Fins aquí s’han exposat alguns dels efectes socials dels models organitzatius de les OCA, i també els processos relacionals bàsics que desenvolupen. L’anàlisi al voltant de la raó de ser d’aquestes organitzacions ens dóna elements per conèixer en quina mesura poden transformar ecològicament, socialment i econòmicament el sector de l’agroalimentació. Però, quin tipus de transformació poden experimentar els participants a les OCA com a conseqüència de formar-ne part? Poden aportar-los quelcom més que productes agroecològics?

Des de la teoria política verda s’ha anat desenvolupant una línia de recerca interessant al voltant de la relació entre ciutadania i medi ambient. S’ha treballat en l’elaboració d’un concepte original de ciutadania que en molts aspectes trenca amb les tradicions liberal i republicana: la ciutadania ecològica. A grans trets, es concep la ciutadania ecològica com una ciutadania de responsabilitats més que no pas de drets. Però aquestes responsabilitats —assumides a través de comportaments tant en l’esfera privada com en la pública— són de caràcter no recíproc i no contractual, ja que van més enllà del context de l’estat-nació cap al conjunt del medi ambient (Dobson i Bell, 2005; Dobson, 2010). Una aportació interessant d’aquest enfocament és el debat que ha obert respecte al vincle entre ciutadania ecològica i economia (Dobson i Valencia Sáiz, 2005). En aquesta línia, Graham Smith (2005) entén que les organitzacions de l’economia social poden ser espais prometedors per al cultiu i expressió d’una ciutadania ecològica. Segons l’autor, la combinació de l’ethos —orientat cap a interessos de caràcter comunal o general— i l’estructura participativa de les organitzacions de l’economia social té un paper particularment significatiu en el desenvolupament d’aquesta ciutadania. Smith sosté que les organitzacions de l’economia social possibiliten contextos on els ciutadans poden incrementar els seus coneixements sobre qüestions ambientals i socials, i conscienciar-se’n i actuar-hi; poden cultivar virtuts cíviques i poden desenvolupar i practicar habilitats polítiques crítiques.

Les OCA es podrien concebre com una part més d’aquest conglomerat heterogeni d’organitzacions que tenen cabuda dins una conceptualització àmplia de l’economia social. En termes ge-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

42

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

nerals, l’economia social engloba aquelles pràctiques i formes d’activitat econòmica destinades a la satisfacció de les necessitats humanes i que no tenen afany de lucre (el benefici que puguin tenir es reinverteix en l’organització o es reparteix entre els membres); tenen una organització democràtica; hi ha una primacia de les persones i de l’objecte social per sobre del capital, i són independents de les autoritats públiques (CIRIEC-España, 2002; Moulaert i Ailenei, 2005).

En aquest sentit, i amb relació al que exposa Smith sobre el que poden assolir els participants en organitzacions de l’economia social, la recerca presentada en aquest article pot aportar alguns elements per pensar en les OCA com a entitats que fomenten aquest tipus de ciutadania. L’estructura participativa de les OCA fa que sovint els membres obtinguin quelcom més que els productes agroecològics que compren. Per exemple, poden obtenir informació sobre diferents problemàtiques ambientals i socials —no només les relacionades amb el sistema agroalimentari actual i conscienciar-se dels deures que té la ciutadania sobre això. Arran d’això poden enfortir les seves capacitats per a l’acció política crítica i fins i tot poden adquirir coneixements i habilitats per fer tasques noves, vinculades sobretot als mecanismes de compra col·lectiva.

Com ens il·lustra part de la bibliografia referent al capital social, també sabem que la participació en associacions que tenen com a objectiu la consecució de béns privats pot tenir com a resultat lateral per als individus l’obtenció d’altres recursos en forma de capital social, des d’informació, fins a confiança i obligacions (Herreros i de Francisco, 2001, p. 10). De les formes de capital social que identifica Coleman (2001, p. 51), els canals d’informació sembla que són un factor útil, en la línia de Smith, per a observar la creació d’una ciutadania ecològica en el si de les OCA. Segons Coleman (Coleman, 2001, p. 59), una forma important de capital social és el potencial d’informació inherent a les relacions socials i és important perquè proporciona una base d’acció. Un mitjà pel qual es pot adquirir informació és mitjançant l’ús de relacions socials que es mantenen amb altres propòsits. Les OCA són clarament entitats on els individus aconsegueixen béns privats, els productes pròpiament, a través d’una pràctica col·lectiva. Però també són fonamentalment espais relacionals, i per tant, poden ser també espais d’acumulació d’informació.

Aquesta adquisició d’informació també es pot traduir en presa de consciència sobre diferents problemàtiques ambientals i socials del nostre temps. Segons les persones entrevistades, els membres de les OCA comparteixen una sèrie de valors, inquietuds, normes i coneixements vinculats, en aquest cas, a una reorientació dels hàbits de consum. A més, tots ells són també portadors de la seva pròpia experiència vital. Així, a les OCA que tenen un model basat en l’alta participació del soci, la interacció social comporta fluxos d’intercanvi d’informació que poden ampliar a qualsevol membre del col·lectiu la seva visió sobre el consum, en particular, i sobre el món, en general; poden despertar l’interès per qüestions que fins ara eren desconegudes. A diferència del model autogestionat, en el model de l’XCS —on hi ha menys interacció entre els membres— la informació s’obté principalment a través dels materials i activitats de difusió que genera la mateixa XCS per al conjunt de la ciutadania.

L’OCA també pot ser un espai de formació. I en aquest aspecte també hi té a veure el model de participació que tingui l’organització. Per exemple, les OCA autogestionades tenen la capacitat d’aconseguir que l’individu adquireixi habilitats i coneixements que puguin ser útils per a ell i per al funcionament col·lectiu de l’organització. Es tracta del que Coleman (Coleman, 2001, p. 55) anomena capital humà: l’adquisició de coneixements i capacitats per a poder fer tasques noves com a efecte del capital social.

La vinculació entre les persones en una cooperativa d’un tipus i d’un altre no té res a veure. [En l’autogestió,] el fet que hagi d’haver una transmissió de coneixements, de pràctiques, de maneres de fer les coses i decidir com s’han de fer aquestes coses […] crea un grup de persones que parlen molt més, que decideixen moltes més coses. [E-6] [El dia a dia de la cooperativa] és un procés que es fa conjuntament amb tots; veus punts de vista que no t’havies plantejat. [La cooperativa] t’acaba aportant més del que aconseguiries alliberant algú.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

43

[La contractació] et treu feina, però també et treu implicació, et perds moments de conèixer coses: el moment de trucar als proveïdors i parlar amb ells… [E-7]

En aquest sentit, les dimensions bonding i bridging del concepte capital social (Svendsen, 2006, p. 42-43) ens poden ser útils per a fer visible com les OCA autogestionades tendeixen a generar un capital social orientat cap a l’interior i a reforçar un col·lectiu més aviat homogeni, mentre que el model professionalitzat d’OCA —l’XCS, en aquest cas— és un projecte obert a l’exterior, que vol arribar al màxim de gent possible a través de la seva tasca de sensibilització i enfortint vincles de col·laboració amb altres col·lectius. Però, independentment de l’estructura que tinguin les organitzacions estudiades —vingui d’on vingui la informació—, doten els participants de coneixements sobre els quals enfortir les seves capacitats per a l’acció política. Inclús, poden arribar a considerar la seva pràctica com una acció política per se: L’acte de consumir col·lectivament […] ja és polític, fins i tot per a la gent que no té un discurs polític molt elaborat o pels grups i cooperatives que no tenen un discurs molt treballat. El fet de plantejar canviar la manera de consumir, de manera individual a col·lectiva […], em sembla que en si ja és molt polític. [E-6]

Vistes des d’aquesta perspectiva, les accions dels consumidors de les OCA poden ser vistes com quelcom polític, ja que exerceixen la seva «capacitat d’actuar» de tal manera que això afecti la forma futura de la societat (Goodman i DuPuis, 2002). Les organitzacions estudiades recuperen per a la ciutadania, com diria Sempere (2009, p. 190), el poder de decisió sobre un bé públic tan essencial com la determinació del metabolisme socionatural, és a dir, de les relacions entre les societats humanes i el medi ambient. S’assumeix que el consum és polític i s’uneixen esforços per adquirir el dret cívic a intervenir en les dimensions essencials del metabolisme socionatural.

Fins aquí he intentat exposar alguns dels elements per pensar en les OCA com a contextos de promoció d’una ciutadania ecològica, entesa, recordem, com el reconeixement dels deures que té la ciutadania amb relació al conjunt del medi ambient i, en conseqüència, a la presa de responsabilitat per a actuar d’acord amb aquests deures prèviament assumits (Smith, 2005). Les OCA poden ser agents de socialització per a una cultura de la sostenibilitat. Poden ser espais on efectivament els ciutadans puguin incrementar els seus coneixements sobre problemàtiques ambientals i socials, prendre consciència dels deures que hi té la ciutadania i adquirir, així, habilitats per a l’acció política. En aquestes organitzacions els ciutadans poden veure materialitzats en accions els deures reconeguts respecte del medi ambient. Dit d’una altra manera, poden veure com, a través de la seva participació en aquestes organitzacions de consum alternatiu, les seves preocupacions ambientals tenen un efecte pràctic.

Conclusions Aquest article ha ofert una nova mirada d’anàlisi pel que fa a les organitzacions de consum agro­ ecològic. L’estudi de les seves estructures organitzatives, amb els seus límits i oportunitats, i les noves relacions socials que es creen en el si de la seva activitat, ha permès tenir una visió menys restrictiva del que comporten aquestes experiències alternatives de consum agroecològic. Principalment, la recerca ha permès observar de quina manera les OCA poden ser quelcom més que simples organitzacions de consum col·lectiu. Són espais que poden anar més enllà del cooperativisme de consum convencional que només busca l’adquisició de determinats productes mitjançant una fórmula que els fa econòmicament més assequibles. Les OCA representen una manera de consumir col·lectivament però que s’articula com a proposta de transformació local i d’implicació comunitària. És una pràctica diferent de consum responsable que activa tota una sèrie de mecanismes relacionals que tenen incidència sobre la configuració del sector agroalimentari actual —el

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

44

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

que fan les OCA és promoure un model diferent del que impera: més democràtic i sostenible— i sobre els actors que hi estan involucrats —exemplifiquen la possibilitat que el consumidor sigui un agent actiu en el procés de compra.

L’article situa les OCA com a vies per a l’apoderament social en dos sentits. D’una banda, es tracta d’una forma nova de participació de la societat civil en la transformació de determinades relacions econòmiques. Aquestes organitzacions de consum col·lectiu activen processos relacionals nous per tal d’anar democratitzant el sector agroalimentari i fer-lo ambientalment i socialment més sostenible. La base per a aquest canvi en el sector rau tant en els criteris de proximitat (espacial, temporal i relacional) que assumeixen les OCA, com en les relacions directes i de reciprocitat que estableixen amb els productors i entre els mateixos membres de l’organització, basades en la confiança mútua i a compartir un projecte comú de transformació. D’una altra banda, les OCA poden esdevenir agents de socialització per a la cultura de la sostenibilitat. Promouen determinades relacions socials que poden facilitar a les persones que participen en aquestes iniciatives l’aprenentatge de valors, normes i coneixements. Podem dir que en el si d’aquestes organitzacions es faciliten elements perquè es pugui anar cultivant una ciutadania sabedora dels seus deures amb el medi ambient i que actua en conseqüència. Una anàlisi més profunda reforçaria aquest argument sobre la força simbòlica de les OCA, és a dir, sobre la capacitat que tenen per a transformar la consciència de les persones que hi participen.

Convé, aquí, ser cautelosos a l’hora de fer generalitzacions respecte al potencial de les OCA com a agents de socialització i de cultiu d’una ciutadania ecològica; com també sobre la possibilitat que siguin una alternativa assequible al model agroalimentari actual. Si més no, aquí s’han donat algunes raons que apunten en aquesta direcció. Sobretot s’ha fet èmfasi en la necessitat de tenir en compte els diferents models de participació i els nivells de relació social que promoguin les OCA i a observar-ne els efectes. Tenim al davant un nou fenomen de consum responsable alternatiu a les vies més convencionals, sia de consum individual o col·lectiu. Per tant, necessitem avançar en aquest sentit per contrastar amb més claredat el potencial transformador d’aquestes organitzacions: tant pel que fa a la seva capacitat d’expansió i institucionalització, com en el foment d’un nou consumidor ciutadà. Aquest article tal vegada és una modesta però real contribució en aquesta línia de recerca prometedora.

Referències bibliogràfiques Altieri, Miguel A. [et al.] (1999). Agroecología: Bases científicas para una agricultura sustentable. Montevideo: Nordan-Comunidad.

Beitel, Karl [et al.] (2009). La debacle de Wall Street y la crisis del capitalismo global, 2007-2009. Barcelona: Hacer: Món-3. (Monthly Review; 10) [Seleccions en castellà] Callejo, Javier (1995). «Elementos para una teoría sociológica del consumo». Papers, núm. 47, p. 76-96.

Castells, Manuel (1983). The city and the grassroots: A cross-cultural theory of urban social movements.

Londres: Edward Arnold.

CIRIEC-España (Centro Internacional de Investigación e Información sobre la Economía Pública, Social y Cooperativa) (2002). Informe de síntesis sobre la economía social en España en el año 2000. València: CIRIEC. Coleman, James S. (2001). «Capital social y creación de capital humano». Zona Abierta, núm. 94/95, p. 47-81.

Corrigan, Peter (1997). The sociology of consumption. Londres: Sage Publications.

Di Masso, Marina (2009). «Lecturas de poder en el ámbito agroalimentario: tendencias dominantes y construcción de alternativas desde los productores y consumidores». Comunicació presentada en el I Congreso Español de Sociología de la Alimentación, Gijón (La Laboral), 28-29 de maig de 2009. També disponible en línia a: <http://sociologiadelaalimentacion.es/site/sites/default/files/DiMasso_Lecturas. poder_.SAA_2009.pdf>.

Dobson, Andrew (2010). Ciudadanía y medio ambiente. Cànoves i Samalús, Barcelona: Proteus.

Dobson, Andrew; Bell, Derek (2005). Environmental citizenship. Boston, MA: MIT Press.

Dobson, Andrew; Valencia Sáiz, Ángel (2005). Citizenship, environment, economy. Londres; Nova York: Routledge.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

45

Douglas, Mary; Isherwood, Baron (1996). The world of goods: Towards an anthropology of consumption.

Londres: Routledge.

— (1998). Estilos de pensar: Ensayos críticos sobre el buen gusto. Barcelona: Gedisa.

Edwards, Tim (2000). Contradictions of consumption. Buckingham: Open University Press.

Giner, Salvador; Lamo de Espinosa, Emilio; Torres, Cristóbal (ed.) (2004). Diccionario de sociología. Madrid: Alianza.

Goodman, David; DuPuis, E. Melanie (2002). «Knowing food and growing food: beyond the productionconsumption debate in the sociology of agriculture». Sociologia Ruralis, núm. 42 (1), p. 5-22.

Herreros, Francisco; Francisco, Andrés de (2001). «Introducción: el capital social como programa de investigación». Zona Abierta, núm. 94/95, p. 1-46.

Hinrichs, Clare (2000). «Embeddedness and local food systems: notes on two types of direct agricultural market». Journal of Rural Studies, núm. 16, p. 295-303.

Holloway, Lewis [et al.] (2006). «Managing sustainable farmed landscape through “alternative” food networks: a case study from Italy». The Geographical Journal, núm. 172 (3), p. 219-229.

Ibarra, Pedro (1999). «Los movimientos por la solidaridad; ¿un nuevo modelo de acción colectiva?». Revista Española de Investigaciones Sociológicas (REIS), núm. 88.

Inglehart, Ronald (1992). «Valores, ideología y movilización cognitiva en los nuevos movimientos sociales».

A: Dalton, Russell J.; Kuechler, Manfred (ed.). Los nuevos movimientos sociales. València: Alfons el Magnànim - IVEI. Izquierdo Lejardi, Ana; Rodríguez Zugasti, Laura (2007). «El comercio justo como herramienta de consumo responsable». Cuadernos Bakeaz, núm. 84.

King, Christine A. (2008). «Community resilience and contemporary agri-ecological systems: reconnecting people and food, and people with people». Systems Research and Behavioral Science, núm. 25, p. 111-124.

Maxey, Larch (2006). «Can we sustain sustainable agriculture? Learning from small-scale producer-suppliers in Canada and the UK». The Geographical Journal, núm. 172 (3), p. 230-244.

Montagut, Xavier (2009). «Para controlar nuestra alimentación, otro comercio es necesario». A: Montagut, Xavier; Vivas, Esther. Del campo al plato: Los circuitos de producción y distribución de alimentos. Barcelona: Icaria, p. 131-175.

Monthly Review (2009), núm. 61 (3): «The crisis in agriculture and food».

Moulaert, Frank; Ailenei, Oana (2005). «Social economy, third sector and solidarity relations: a conceptual synthesis from history to present». Urban Studies, vol. 42, núm. 11, p. 2037-2053.

Panitch, Leo (2005). «La violencia como instrumento de orden y de cambio: la “guerra contra el terrorismo” y el movimiento antiglobalización». Monthly Review [Barcelona: Hacer: Món 3], núm. 3: Movimientos de resistencia al capitalismo global. [Seleccions en castellà] Pattie, Ken (2010). «Green consumption: behavior and norms». Annual Review of Environment and Resources, núm. 35, p. 195-228.

Recio, Albert (2006). «El consumo responsable: una reflexión crítica». Mientras Tanto, núm. 99, p. 41-47.

Riechmann, Jorge; Fernández Buey, Francisco (1995). Redes que dan libertad: Introducción a los nuevos movimientos sociales. Barcelona: Paidós.

Schnell, Steven M. (2007). «Food with a farmer’s face: in the United States Community-Supported Agriculture». The Geographical Review, núm. 97 (4), p. 550-564.

Sempere, Joaquim (2009). Mejor con menos: Necesidades, explosión consumista y crisis ecológica. Barcelona: Crítica.

Smith, Graham (2005). «Green citizenship and the social economy». Environmental Politics, vol. 14, núm. 2, p. 273-289.

Svendsen, Gunnar L. H. (2006). «Studying social capital in situ: a qualitative approach». Theory and Society, núm. 35 (1), p. 39-70.

Ubasart, Gemma; Ràfols, Raimon; Vivas, Esther (2009). Barcelona per l’acció comunitària. Guia de xarxes d’intercanvi solidari. Barcelona: Acció Social i Ciutadania: Ajuntament de Barcelona.

Venn, Laura [et al.] (2006). «Researching European “alternative” food networks: some methodological considerations». Area, núm. 38 (3), p. 248-258.

Vivas, Esther (2009a). «Supermercados y alimentación S. A.». A: Ibarra, Pedro; Grau, Elena (coord.). Crisis y respuestas en la red. Anuario de movimientos sociales 2009. Barcelona: Icaria, p. 109-122.

— (2009b). «Los entresijos del sistema agroalimentario mundial». A: Montagut, Xavier; Vivas, Esther. Del campo al plato: Los circuitos de producción y distribución de alimentos. Barcelona: Icaria, p. 9-40.

— (2010). «Consumo agroecológico, una opción política». Viento Sur, núm. 108, p. 54-63.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

associació catalana de sociologia

46

Consum col·lectiu i ciutadania: una via per a l’apoderament social Sebastià Riutort Isern

Worldwatch Institute (2004). L’estat del món 2004: La societat de consum. Barcelona: Centre UNESCO de Catalunya.

— (2008). L’estat del món 2008: Innovacions per a una economia sostenible. Barcelona: Unescocat: Angle Editorial.

Wright, Erik Olin (2006). «Los puntos de la brújula. Hacia una alternativa socialista». New Left Review, núm. 41, p. 81-109. [Publicació en castellà] — (2010). Envisioning real utopias. Londres: Verso.

Webs i blogs <www.cydoniabcn.org/>. Cydonia. Cooperativa de Consum ecològic i responsable <www.coopgerminal.org/>. Cooperativa Germinal <http://iunrave.wordpress.com/>. I un rave! Cooperativa de Consum Agroecològic <http://www.ica.coop/coop/principles.html>. International Co-operative Alliance <http://repera.wordpress.com/>. La repera <www.xarxaconsum.net/>. Xarxa Consum Solidari

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 33-46

Articles

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Rescaling youth policies in Barcelona and Milan: opportunity or risk?

Ana Belén Cano Hila Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Universitat de Barcelona Correspondència: Ana Belén Cano Hila. Departament de Teoria Sociològica, Filosofia del Dret i Metodologia de les Ciències Socials. Facultat d’Economia i Empresa.

Torre 4. Despatx 4219b. Universitat de Barcelona.

Av. Diagonal, 690. 08034 Barcelona.

Tel.: 00-34-934 039 855.

Fax: 00-34-934 039 855.

A/e: anabelencano@ub.edu.

Data de recepció de l’article: maig 2012 Data d’acceptació de l’article: febrer 2013

Resum Prèviament a la transferència de competències a les regions, l’àmbit de la joventut a Barcelona i Milà tradicionalment fou responsabilitat dels ajuntaments i de la societat civil. Després de la configuració de les comunitats autònomes i les regions, ambdós contextos han experimentat un procés de reescalament de la gestió en matèria de joventut. En aquest punt, s’evidencien diferències significatives en els processos evolutius de cada context: per una banda, Barcelona ha tendit a una forta institucionalització, professionalització i territorialització de la gestió de les polítiques en matèria de joventut, i és una de les administracions locals innovadores en la gestió municipal de les polítiques de joventut. Per l’altra, l’Administració local milanesa, pel contrari, ha experimentat una institucionalització limitada —explicada per la manca de referents legislatius en matèria de joventut a escala regional i estatal—, i una dèbil professionalització i contextualització de les polítiques de joventut.

L’absència de lideratge institucional ha estat substituït pel rol protagonista de les entitats religioses (els oratoris). Tot i aquestes diferències, s’evidencia que en ambdós contextos la gestió en matèria de joventut tendeix a la dicotomització i a la segregació entre els joves més desfavorits (non bravi i visibles) i els més afavorits (bravi i invisibles).1 Paraules clau: polítiques de joventut, reescalament, segregació.

1. Aquest article s’ha escrit en el marc de la tesi doctoral Procesos de integración y exclusión social juvenil en las periferias de Barcelona y Milán. Una de les aportacions d’aquesta recerca ha estat la construcció d’un model de categorització que ajuda a interpretar i analitzar diferents perfils de joves, i també els seus trajectes juvenils. Grosso modo, aquells joves que es troben en una situació més desfavorida a Barcelona, se’ls anomena visibles, mentre que a Milà reben el nom de non bravi. D’altra banda, els joves que es troben en una situació més afavorida reben la denominació d’invisibles als barris barcelonins, i bravi als barris milanesos. Els principals trets característics de cadascuna d’aquestes categories i perfils es troben explicats en la introducció i al llarg del cos de l’article.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54 DOI: 10.2436/20.3005.01.62 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

48

Abstract Prior to devolution to the regions, youth affairs in Barcelona and Milan were traditionally the responsibility of municipalities and civil society. After the configuration of the autonomous communities and regions, both contexts have undergone significant management rescaling in youth matters. At this point, significant differences are evident in the evolutionary processes in each context: on the one hand, Barcelona has tended towards strong institutionalization, professionalization, and territorial management policies in relation to youth, with a local government that is innovative in the municipal management of youth policies. The local administration of Milan, conversely, has undertaken only limited institutionalization – which may be explained by the lack of youth policy legislation at regional and state level – and a weak professionalization and contextualization of youth policy. The absence of institutional leadership has been replaced by the leading role of religious bodies (oratories). Despite these differences, it is evident in both contexts that management in youth affairs tends to a dichotomization and segregation of disadvantaged young people (non bravi and visibles) and more advantaged young people (bravi and invisibles).

Keywords: youth policies, rescaling, segregation.

1. Introducció Aquest article examina com els processos de reescalament de les polítiques de joventut a ciutats del sud d’Europa, com Barcelona i Milà, han experimentat evolucions considerablement diferents, tot i ser considerats règims de benestar familiaristes, fet que es tradueix en models i serveis d’atenció a la població jove molt diferents en ambdues ciutats.

Els principals objectius que pretén aquest article són dos: 1) explicar mitjançant el procés de rescaling, perquè dues ciutats —Barcelona i Milà—, classificades en el mateix règim de benestar familiarista, experimenten diferències considerables en els models i recursos d’atenció juvenil; 2) evidenciar l’abast de l’associacionisme local i la societat civil en la implementació local de les polítiques de joventut en el model actual de partenariat (Administració local - tercer sector).

La hipòtesi que aquest treball pretén validar és que, tot i les diferències en el procés d’institucionalització i territorialització de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà, en els dos casos s’evidencia una dicotomització en els serveis d’atenció a la població jove, fet que tendeix a una segregació entre joves (bravi - non bravi a Milà, i joves visibles i invisibles a Barcelona).

Les categories de non bravi (per al context milanès) i joves visibles (en el cas de Barcelona) fan referència als joves que pertanyen a famílies que es troben en una situació de dificultat socioeconòmica o de desestructuració. El capital cultural familiar és considerat baix o molt baix. Aquests joves no valoren l’educació ni la formació i consideren el fet d’anar a escola com una pèrdua de temps. Les seves expectatives de futur en l’àmbit academicoprofessional solen ser baixes, i habitualment relacionades amb treballs poc prestigiosos i en alguns casos relacionats amb l’economia informal. Amb relació al temps lliure, aquests joves solen passar-lo reunint-se amb els amics pels carrers del barri, i en comptades ocasions es desplacen al centre de la ciutat o d’altres parts de la ciutat. En el cas particular dels joves visibles, a més a més de ser molt presents a l’espai públic dels barris barcelonins, també són molt presents als recursos socioeducatius locals (com ara casals, centres oberts, etc.). Diferenciadament, els joves non bravi en el context de Milà, tot i que sí presenten un ús elevat de l’espai públic del barri, la seva presència en els equipaments socioeducatius locals és molt escassa o gairebé nul·la. En síntesi, aquests són veïns del barri que en viuen intensament la vida social, especialment la que té lloc a l’espai públic (carrers, places…).

D’altra banda, els joves bravi (a Milà) i invisibles (a Barcelona) són aquells joves que pertanyen a famílies amb un estatus socioeconòmic mitjà-alt. El seu capital cultural familiar és considerat alt o molt alt. Aquestes dues tipologies de joves es caracteritzen perquè tenen un rendiment escolar satisfactori, i també molta motivació i molt d’interès per la formació acadèmica. També expressen

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

49

unes expectatives academicoprofessionals elevades, vinculades amb professions liberals. Per això, busquen els centres educatius que més s’ajusten a aquestes expectatives, independentment de la situació física que tinguin a la ciutat. De manera particular, a la realitat de Barcelona gran part d’aquests centres escolars són de titularitat concertada. Durant el temps lliure, aquests joves acostumen a participar en activitats organitzades, especialment en l’àmbit de l’oratori2 (en el cas de Milà) i d’equipaments juvenils de zona o de ciutat (en el cas de Barcelona). En definitiva, aquesta tipologia de joves són els que resideixen al barri però no el viuen. Són veïns invisibles en aquests barris perifèrics (Poloni, 2006; Perone, 2006; Cavalli i Argentin, 2007).

Per desenvolupar aquest argument aquest article s’estructura de la manera següent: en primer lloc, es defineix el concepte de reescalament i les seves característiques principals; en segon lloc, s’aborda com es desenvolupa i què comporta el procés de reescalament en les polítiques de joventut en el marc municipal de Barcelona i Milà, i, finalment, s’assenyala que, tot i les diferències en el procés d’institucionalització i territorialització de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà, en ambdós casos s’evidencia una dicotomització (que pot ser no desitjada) en els serveis d’atenció a la població jove, fet que tendeix a una segregació entre joves non bravi - bravi a Milà, i joves visiblesinvisibles a Barcelona.

2. Reescalament i polítiques de joventut en el marc municipal: Barcelona i Milà A Barcelona i Milà, prèviament a la regionalització duta a terme durant la dècada dels anys setanta, els ajuntaments, i també la societat civil, tingueren un paper innovador i referent en la gestió de les polítiques de joventut (especialment en el context italià), els quals serviren d’exemple a altres realitats, com és el cas de Barcelona. Però amb la irrupció de les comunitats autònomes i les regions italianes es produí un procés de reescalament de les polítiques socials, cosa que comportà un alentiment de les polítiques locals de joventut. Aquest procés s’experimentà de manera diferent en el marc municipal de Barcelona i Milà, principalment amb relació a dues qüestions: el procés d’institucionalització i el grau de territorialització de les polítiques esmentades (Campagnoli, 2009; Comas, 2007).

2.1. Reescalament de les polítiques socials El reescalament3 és un procés de descentralització de les polítiques de benestar i una emergència d’un model multinivell de presa de decisions i de gestió que dóna protagonisme als nivells regionals i locals; i també als agents privats i socials, aliens a l’estructura formal de l’Estat (el tercer sector, organitzacions voluntàries, ONG, cooperatives socials i, en certa manera, organitzacions religioses).

Aquest procés de reterritorialització i descentralització de les formes d’organització social, tot i que s’ha desenvolupat de manera generalitzada, s’evidencia més intensament als països del sud d’Europa com Portugal, Espanya o Itàlia. En aquest tipus de contextos és complicat evidenciar tendències o models homogenis a escala estatal d’atenció social, ja que cada regió/ciutat ha desenvolupat el seu propi model de benestar local en funció del seu recorregut històric, evolució econòmica, social i institucional. Per això, autors com Mingione, Oberti i Pereirinha (2002, p. 38, 39, 44) afir-

2. L’oratori és un lloc destinat a la pastoral juvenil de l’Església catòlica. És un espai on es combina l’educació religiosa, l’educació en el temps lliure, la formació humana i l’esport. És a dir, s’utilitzen activitats com el futbol, el ball, la cuina, la música… per treballar temes educatius (autonomia, col·laboració, respecte…). L’estructura habitual de l’oratori està formada per un capellà i per joves voluntaris.

3. Per a més informació, consulteu Kazepov et al. (2006), Brenner (1999), Ranci i Torri (2007), Mingione et al. (2002) o Saraceno (1995).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

associació catalana de sociologia

50

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

men que en aquests contextos el factor regional és un element indispensable per a l’anàlisi de les seves mesures i polítiques de benestar (entre les quals hi ha les polítiques de joventut). Aquest model de presa de decisions i de col·laboració, en molts casos, es materialitza en un sistema de partenariat entre l’Administració regional o local i entitats del tercer sector. En aquest cas, les entitats detecten necessitats socials no resoltes per les administracions, les quals comporten nous àmbits d’ocupació professional. A la vegada, les administracions tendeixen a externalitzar els serveis d’atenció social a empreses privades, associacions, ONG, que s’encarreguen de gestionar aquests llocs de treball.

En el sistema de partenariat es tendeix al fet que les administracions treguin a concurs una sèrie de projectes o serveis de tipus social (com, per exemple, punts d’informació juvenils, activitats de lleure i oci) per tal que diferents entitats o empreses competeixin per ser les que implementin aquests projectes, sempre amb el finançament o cofinançament de l’Administració pública. De manera que l’Administració té el paper de gestor i les entitats d’implementadores de mesures.

2.2. Institucionalització de les polítiques de joventut El procés d’institucionalització de les polítiques de joventut ha sigut altament significatiu en el context barceloní, que situa l’Ajuntament de Barcelona com un dels referents innovadors tradicionals i actuals en la gestió municipal de les polítiques de joventut. Diferenciadament, en el cas de Milà aquest procés ha estat molt limitat. Això situa l’Administració local milanesa en un segon terme, darrere el protagonisme d’entitats religioses voluntàries com són els oratoris.4 Prèviament a la regionalització de la dècada dels anys setanta, el paper dels ajuntaments (comuni) a Itàlia fou innovador i referent en la gestió de polítiques de joventut. Després de la regionalització, i d’acord amb la Llei 59 i amb el títol v de la Constitució, s’atribueix als ajuntaments i a les entitats locals el deure d’actuar sobre les polítiques juvenils, ja que es considera que tenen una autoritat territorial propera als joves. Però la gestió de les polítiques de joventut —caracteritzades per consorcis entre el sector públic i privat—5 s’ha dut a terme amb pocs recursos, sense un marc legislatiu nacional ni regional,6 i s’ha considerat una qüestió opcional i secundària. Aquests condicionants de partida expliquen per què el desenvolupament de les polítiques juvenils a escala local en l’àmbit territorial italià està totalment parcialitzat, en funció dels recursos de cada ajuntament, i dels seus interessos i sensibilitats vers aquest col·lectiu (Campagnoli, 2009, p. 24).

Concretament, l’Ajuntament de Milà fins avui dia no ha desenvolupat cap pla jove (piano giovani), tot i que amb l’accordo di programma quadro (APQ) de les regions, elaborat el 2008, manifesta la intenció d’introduir innovacions amb relació a les polítiques de joventut.

A diferència de l’absència de legislació regional específica en matèria de joventut de la Llombardia, la legislació autonòmica catalana explicita les competències municipals en matèria de joventut. De la mateixa manera que en la realitat italiana, a Espanya els ajuntaments, especialment el de Barcelona, han sigut i són protagonistes rellevants en la gestió política en matèria de joventut.

Destaquem la rellevància de l’Ajuntament de Barcelona ja que ha estat un dels pioners a l’Estat en el procés d’institucionalització de les polítiques de joventut, que aposta en primer lloc per la professionalització dels serveis d’atenció a la població jove, i també per l’àmbit d’animació socio­cultural

4. Vegeu la nota 2.

5. S’ha tendit a la cooperació (partnership) entre el sector social públic i privat; sempre concedint la gestió dels serveis a aquell actor que ofereix un projecte d’aplicació més econòmic. Els protocols d’acció més utilitzats entre ajuntaments i entitats socials locals són els consorcis municipals.

6. La regionalització desigual —limitada pels recursos i les competències— explica per què regions com la Llombardia no tenen una legislació específica en matèria de joventut, a la qual cosa s’ha d’afegir la manca de referents legislatius i òrgans de gestió (fins al 2006) a escala estatal.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

51

juvenil i el temps lliure; i en segon lloc, potencia polítiques cada vegada més interdepartamentals, integrals i contextualitzades (Comas, 2007, p. 118), tal com veurem en el subapartat següent.

2.3. Territorialització de les polítiques de joventut El baix nivell d’institucionalització de la gestió de les polítiques de joventut a escala municipal a Milà, tal com hem vist anteriorment, posa de manifest que l’atenció al col·lectiu jove no hagi estat un tema prioritari per a l’Administració local de la ciutat, i per això, l’ha deixada en mans d’actors del tercer sector local (entitats religioses, cooperatives socials, empreses privades…), principalment dels oratoris (un agent de caràcter religiós i voluntari). Els oratoris, tal com s’ha pogut constatar durant el treball de camp fet a Milà,7 ofereixen un model d’atenció basat en el voluntariat, i en principis ideològics de tipus religiós com l’evangelització cristiana mitjançant l’oci i el temps de lleure. Els trets identitaris d’un oratori són considerablement rígids, de manera que s’evidencia que ni la seva oferta ni el seu servei es contextualitzen excessivament. Per aquests motius, entre d’altres, s’aprecia i es constata a partir de les entrevistes8 a diferents testimonis (entre els quals, dos responsables de dos oratoris) que el model d’atenció juvenil que proposen aquestes entitats religioses presenta serioses dificultats per a involucrar en les seves dinàmiques joves que no s’identifiquen amb els seus principis ideològics i religiosos. Gran part d’aquests joves responen a la categoria que hem construït com a joves non bravi. Els responsables entrevistats, tot i admetre que aquest col·lectiu de joves non bravi no són els seus destinataris prioritaris, expressen una certa preocupació vers ells a causa, d’una banda, de la situació de vulnerabilitat social en la qual es troben, i de l’altra, del nombre elevat d’aquest perfil de joves als barris estudiats.

L’absència de referents legislatius en matèria de joventut, la passivitat de l’Administració local en l’àmbit juvenil i una baixa contextualització de l’oferta ludicosocial a les característiques i necessitats del col·lectiu jove resident en un context determinat, fan que hi hagi una dicotomia dels serveis i models d’atenció social. Aquesta dicotomia es tradueix en el fet que els oratoris esdevenen la principal oferta i recurs educatiu en el marc del lleure per als joves bravi; mentre que es posa de manifest una manca significativa d’oferta adreçada als joves non bravi, la qual es redueix al carrer i, de manera puntual i esporàdica, a les cooperatives socials. Com a resultat d’aquesta dicotomització de l’oferta ludicoeducativa a Milà, es poden apreciar tendències de segregació en l’àmbit del lleure entre els joves bravi i els non bravi. En definitiva, una segregació dels joves que desenvolupen trajectes juvenils socialment més vulnerables, d’aquells que, pel contrari, protagonitzen itineraris vitals reeixits i socialment favorables.

Radicalment diferent és el cas de les polítiques de joventut a Barcelona. Com hem esmentat anteriorment, l’Ajuntament de Barcelona ha estat i continua sent un dels ajuntaments pioners i més rellevants en el procés d’institucionalització de les polítiques de joventut. La seva acció prin-

7. El treball de camp fet a Milà ha tingut una durada de deu mesos. S’ha centrat de manera particular a dos barris perifèrics (Comasina i Sant’Ambrogio), que en el context milanès s’anomenen quartieri popolari. Aquesta denominació fa referència a barris obrers de construcció pública, els quals són considerats zones socialment vulnerables, a causa de la vulnerabilitat dels grups socials que hi viuen, la insuficiència de serveis i recursos i la baixa qualitat dels habitatges (Zajczyk, Borlini, Memo i Mugnano, 2005, p. 9).

Els principals instruments de recerca utilitzats al treball de camp, tant a Barcelona com a Milà, han estat: les entrevistes estructurades escrites (adreçades al jovent); les entrevistes semiestructurades (dirigides a professionals de l’àmbit socio­educatiu i a tècnics de les administracions locals), i l’observació directa i participant, sistematitzada en un diari de camp.

8. Concretament, en el context milanès s’han fet un total de vint-i-tres entrevistes a professionals i tècnics. Entre els entrevistats, cal destacar dos capellans responsables dels oratoris situats a cadascun dels barris estudiats, educadors de dues cooperatives socials, professors d’institut, assistents socials i els responsables administratius de cada una de les zones (districtes) on s’ubiquen els barris.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

associació catalana de sociologia

52

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

cipalment s’ha centrat en la professionalització dels serveis d’atenció a la població jove, i en el disseny i implementació de polítiques de joventut cada vegada més interdepartamentals, integrals i contextualitzades.

Un exemple d’aquesta tendència és el Projecte Jove, document aprovat per primera vegada el 1990, el qual representà una innovació en la naturalesa de les polítiques, i en temes de coordinació i descentralització, fins al punt de pretendre descentralitzar les polítiques de joventut per districtes, amb la intenció d’oferir cada vegada més mesures juvenils amb un nivell de concreció més gran a la realitat d’implementació. Però per qüestions diverses —com la priorització d’inversió en altres aspectes (Jocs Olímpics del 1992) i la manca de recursos—, el contingut recollit en aquest document es va desenvolupar de manera parcial, cosa que en va reduir els efectes innovadors en aspectes com l’atenció en dimensions nuclears com la formació i la inserció laboral, i un plantejament integral considerant l’atenció preventiva en edats primerenques. Anys més tard, s’ha tornat a recuperar la idea de potenciar la proximitat de les polítiques de joventut, que s’ha concretat en el Pla Jove BCN 2006-2010, document que torna a incidir en la idea de les polítiques de joventut a escala de districte, aquesta vegada prioritzant les polítiques de proximitat, especialment amb relació a la dotació d’equipaments, recursos i projectes d’inversió.9 A partir del treball de camp també desenvolupat en el context barceloní,10 s’ha pogut constatar que, en aquests barris, el disseny i implementació de projectes socials dirigits als joves tendeixen a dur-se a terme de manera excessivament localitzada al barri, sense tenir en compte la connexió barri-districte-ciutat. Aquesta situació a barris que desenvolupen dinàmiques d’invasió-successió constants11 i que actualment són receptors d’immigració estrangera representa una dicotomització dels serveis dirigits a la població jove, per una banda, i, per l’altra, una concentració dels joves amb més problemàtiques socials (joves visibles) en els recursos socioeducatius locals i també en l’espai públic. La concentració de joves visibles en aquests àmbits genera l’efecte d’empènyer els joves amb dinàmiques més normalitzades a cercar opcions formatives i d’oci més atractives fora del barri. De manera que aquest model dualitzat d’atenció al jovent reprodueix a fora de l’escola els processos de segregació ja identificats en el context escolar, tal com posen de manifest treballs com Dupriez (2009), Oberti (2007) i Fernández Enguita (2003).

En síntesi, i salvant les diferències entre Barcelona i Milà, s’evidencia que en ambdós contextos la gestió desenvolupada en matèria de joventut tendeix a la dicotomització de serveis i a la segregació entre joves en el marc de l’oci i del temps lliure. Aquests processos s’afegeixen als processos ja evidenciats de segregació escolar, condicions que intensifiquen la situació de vulnerabilitat dels joves, especialment d’aquells non bravi i visibles. La segregació i la intensificació de les desigualtats han estat identificades com un dels elements detonadors de les revoltes juvenils que tingueren lloc a les banlieues parisenques el novembre del 2005 (Lagrange i Oberti, 2006, p. 236).

9. Coherentment amb aquest document marc, l’Ajuntament de Barcelona ha elaborat el Pla d’Equipaments Juvenils de Barcelona 2008-2015, en què es recull la proposta de distribuir nous equipaments juvenils per la ciutat, tenint en compte les característiques demogràfiques i les necessitats de cada districte i de cada barri de Barcelona.

10. El treball de camp fet a Barcelona s’ha desenvolupat al llarg de deu mesos. S’ha centrat en l’anàlisi de dos barris obrers (Trinitat Nova i Ciutat Meridiana), situats a la perifèria nord de la Ciutat Comtal. En aquest treball de camp s’han fet un total de trenta entrevistes a professionals de l’educació i l’Administració local. Alguns dels testimonis que cal destacar són: directors dels instituts de secundària, educadors de carrer, orientadors laborals, educadors i assistents socials, la regidora del districte, i també els tècnics de barri.

11. Aquests processos es refereixen a l’arribada constant de nous habitants a determinades parts de la ciutat, un cop han estat abandonades pels residents que han millorat la seva situació socioeconòmica. De manera que aquestes zones urbanes es converteixen simultàniament en punts d’arribada de població en una situació desfavorida, i de transició una vegada han millorat les seves condicions de vida (Park et al., 1925). Treballs com el de Bayona (2005) i Wacquant (2008) posen de manifest que l’elevada mobilitat demogràfica en un barri fa que sigui percebut com un lloc de pas i no com un lloc per a viure-hi.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

53

3. Reflexions finals Independentment del grau d’institucionalització dels actors protagonistes en els sistemes de partenariat entre Administració local i tercer sector (sia professional o voluntari), i també el grau de territorialització de les polítiques de joventut, s’evidencia que, tant a la realitat barcelonina com a la milanesa, el model d’atenció a la població jove (sia municipal o concertat) segrega els joves bravi - non bravi (a Milà), i els visibles-invisibles (a Barcelona). L’única diferència entre ambdós contextos és que, en el cas de Milà, el model d’atenció a la joventut segrega a favor dels bravi, i en el cas de Barcelona, a favor dels visibles.

Les evidències de segregació qüestionen, d’una banda, el potencial contextualitzador i territorialitzador de les polítiques de joventut que pot atribuir-se al procés de reescalament, la qual cosa permet oferir respostes més properes i adequades a les necessitats dels joves d’un territori concret; i de l’altra, posen sobre la taula el risc que comporta intensificar les condicions de vulnerabilitat dels joves (especialment els més desfavorits).

Hi ha precedents de situacions d’aquest tipus, i els resultats més significatius han estat les importants revoltes juvenils com en el cas de França el 2005. Esdeveniments com els ocorreguts a França posen de manifest que les polítiques d’atenció comunitària centrades exclusivament en la intervenció a barris socialment deprimits no assoleixen els objectius desitjats: la integració social dels joves que resideixen en aquestes comunitats. Per això, seria interessant fer un pas més enllà del localisme de les mesures d’intervenció, i intentar, per una banda, pensar polítiques a doble escala, que incideixin sobre les necessitats del barri però que al mateix temps el connectin amb el districte i la ciutat; i per l’altra, redefinir el paper del nivell administratiu local (el barri) en les polítiques de joventut, ja que no sols és una unitat tradicional d’integració social, sinó també un agent fonamental en la seva aplicació i implementació.

4. Referències bibliogràfiques Ajuntament de Barcelona (2006). Pla Jove Bcn: Pla Director de la Política de Joventut 2006-2010. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Regidoria de Joventut.

— (2008). Programa d’Actuació Municipal 2008-2011. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Andreotti, Alberta; García, Soledad; Gómez, Aitor; Hespantia, Pedro; Kazepov, Yuri; Mingione, Enzo (2001). «Does a Southern European model exist?». Journal of Contemporary European Studies, núm. 9 (1), p. 43-62.

Bayona, Jordi (2005). «Implicaciones demográficas y espaciales de la internacionalización de los flujos migratorios: El caso de Barcelona». Comunicació presentada en el Congreso Internacional de Jóvenes Investigadores en Demografía: XXV Conferencia Internacional de Población IUSSP, a Tours (França), 18-23 de juliol.

Brenner, Neil (1999). «Globalisation as reterritorialisation: the re-scaling of urban governance in the European Union». Urban Studies, núm. 36 (3), p. 431-451.

Campagnoli, Giovanni (2009). «L’evoluzione dei compiti e dei ruoli delle politiche giovanili in Italia». A: Esperienze di politiche giovanili in provincia di Milano: Terzo Rapporto dell’Osservatorio Giovani della Provincia di Milano. Milà: Istituto IARD, p. 15-51.

Cavalli, Alessandro; Argentin, Gianluca (2007). Giovani a Scuola. Un’indagine della Fondazione per la Scuola realizzata dall’Istituto IARD. Bolonya: Il Mulino.

Comas, Domingo (2007). Las políticas de juventud en la España democrática. Madrid: Instituto de la Juventud.

Dupriez, Vincent (2009). «La segregació escolar: Reptes socials i polítics». Conferència presentada a Debats d’Educació, Barcelona, 27 d’octubre.

Fernández Enguita, Mariano (2003). «Desigualdades ante la educación. Una herida que no cierra». Cuadernos de Pedagogía, núm. 326, p. 44-51.

Giunta della Regione Lombardia (2008). Accordo di Programma Quadro in materia di politiche giovanili «Nuova generazioni di idee» [en línia]. <http://www.regione.lombardia.it/shared/ccurl/215/821/Deliberazione_accordo_programma_quadro.pdf> [Consulta: 14 abril 2010].

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

associació catalana de sociologia

54

Reescalament de les polítiques de joventut a Barcelona i Milà: oportunitat o risc?

Ana Belén Cano Hila

Kazepov, Yuri; Arlotti, Marco; Barberis, Eduardo; Da Roti, Barbara; Sabatinelli, Stefania (2006). Rescaling social welfare policies. A comparative study on the path towards multi-level governance in Europe.

National report Italy. Urbino: European Centre for Social Welfare Policy and Research.

Lagrange, Hugues; Oberti, Marco (2006). La rivolta delle periferie. Precarietà urbana e protesta giovanile: il caso francese. Milà: Bruno Mondadori.

Mingione, Enzo; Oberti, Marco; Pereirinha, José Antonio (2002). «Cities as local systems». A: Saraceno, Chiara (comp.). Social assistance dynamics in Europe. Bristol: Policy Press, p. 35-79.

Oberti, Marco (2007). «Social and school differentiation in urban space: Inequalities and local configurations». Environment and Planning, núm. 39 (1), p. 208-227.

Park, Robert; Burgess, Ernest; McKenzie, Roderick (ed.) (1925). The City: Suggestions for the study of human nature in the urban environment. Chicago: The University of Chicago Press.

Perone, Elisabeta (2006). Una dispersione al plurale. Storie de vita di giovani che abbandonano la scuola nella tarda modernità. Milà: Franco-Angeli.

Poloni, Silvana (2006). Preadolescenti a rischio. Una ricerca nella periferia milanese. Milà: Franco Angeli.

Ranci, Constanzo (2003). Le nuove disuguaglianze sociali in Italia. Bolonya: Il Mulino.

Ranci, Constanzo; Torri, Rossana (2007). Milano tra coesione sociale e sviluppo. Milà: Bruno Mondadori.

Saraceno, Chiara (1995). «Familismo ambivalente y clientelismo categórico en el estado del bienestar italiano». A: Sarasa, Sebastià; Moreno, Luis (ed.). El estado del bienestar en la Europa del Sur. Madrid: CSIC, p. 261-287.

Wacquant, Loïc (2008). Urban outcasts: A comparative sociology of advanced marginality. Cambridge: Polity.

Zajczyk, Francesca; Borlini, Barbara; Memo, Francesco; Mugnano, Silvia (2005). Milano. Quartieri periferici tra incertezza e trasformazione. Milà: Bruno Mondadori.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 47-54

Articles

El meu currículum no és brossa: mecanismes d’atribució de la responsabilitat de la precarietat laboral My resumé is not rubbish: mechanisms for attributing the responsibility for precarious employment to job seekers Vega Pérez-Chirinos Churruca1 Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia. Universitat Complutense de Madrid Correspondència: Vega Pérez-Chirinos Churruca. Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Universidad Complutense de Madrid.

Campus de Somosaguas. 28223 Pozuelo de Alarcón (Madrid).

A/e: vegapchirinos@gmail.com.

Data de recepció de l’article: maig 2012 Data d’acceptació de l’article: setembre 2013

Resum La sobreabundància de mà d’obra disponible al mercat laboral espanyol actual, tenint en compte les altes xifres d’atur, està intensificant la competència per l’oferta de treball. Al retrocés esperat de les condicions laborals, que veuen baixar els salaris mitjans i multiplicar els requeriments per ofertes de tots els nivells, se sumen altres mecanismes que aporten una nova visió de les obligacions del demandant de treball. Ja no només ha de ser un demandant actiu, sinó que a més a més i, sobretot, s’ha de diferenciar de la resta dels treballadors, mitjançant recursos de pagament com seminaris de marca personal o inscripcions premium als processos de selecció.

Aquest article intenta analitzar com aquests mecanismes atribueixen al treballador la responsabilitat de la seva situació d’aturat mitjançant un discurs fonamental en l’assoliment, tot i referir-se a pràctiques que aprofundeixen de manera cada cop més evident en les diferències del capital econòmic, social i cultural dels candidats al lloc de treball, i que aprofundeixen en els processos d’individualització i desmobilització de la classe treballadora.

Paraules clau: precarietat laboral, atribució de la responsabilitat, personal branding, individualització, desmobilització.

Abstract The current abundance of available labor in the Spanish market, given the high unemployment figures, makes competition for jobs tougher. This has led to an expected decline in working conditions, lower average wages and increased requirements for job offers on all levels. It has also caused the appearance of some other mechanisms that provide new insights

1. Traducció del castellà per Alba López.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66 DOI: 10.2436/20.3005.01.63 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

56

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

into the duties of job seeker, who should not only be active job applicants, but also and above all stand out from other workers by, among other strategies, paid resources such as personal branding seminars, or premium registrations in selection processes.

This paper seeks to analyze how these premium mechanisms specifically attribute responsibility for their unemployment to the job seekers through a discourse based on achievement, despite referring to practices that make the differences in economic, social and cultural capital increasingly evident, and that deepen the processes of individualization and demobilization of the working class.

Keywords: precarious employment, attribution of responsibility, personal branding, individualization, demobilization.

1. Marc teòric i antecedents Als anys noranta, Tom Peters, famós guru de la gestió empresarial, publicà un article, posteriorment ampliat i editat en forma de llibre, que aportava cinquanta claus per ser la teva pròpia marca. En el cas espanyol, el guru en la matèria és Andrés Pérez Ortega, a partir de la publicació l’any 2008 del llibre Marca personal. Cómo convertirse en la opción preferente. No obstant això, el tema del màrqueting personal (personal branding, literalment són accions de posicionament de marca personal) no s’ha introduït en el llenguatge comú relacionat amb la cerca d’ocupació fins a la crisi del 2008 i l’augment consegüent de l’atur, que han donat lloc a la proliferació de publicacions i recursos formatius orientats a la construcció de la pròpia marca mitjançant estratègies de presentació personal (Goffman, 1959), l’orientació de tots els contactes personals al treball en xarxa (networking), i l’aplicació a la mateixa identitat laboral de termes de gestió empresarial, com ara la inversió en un mateix, l’amortització del temps emprat, la diferenciació respecte dels competidors…

Una Marca Personal está compuesta de decenas de elementos que van desde el interior de la persona hasta la forma de gestionar la percepción que los demás tienen de nosotros. Esos elementos son los que van a hacer que seamos percibidos como profesionales valiosos y fiables. […]

La Marca Personal nos ayuda a descubrir y comunicar aquello que nos hace útiles y valiosos para otros. Aumenta nuestro valor e influencia y con ello conseguimos mayor control sobre nuestra vida y carrera profesional. […]

Una Marca Personal consigue lo mismo que una marca comercial: que seas la opción preferida entre varias posibilidades.

Estamos en un mercado laboral competitivo, saturado y en el que los profesionales son homogéneos. Una Marca Personal nos hace sobresalir como profesionales independientes o como representantes de la marca de nuestra empresa.

Las personas confían en otras personas, no en las organizaciones, por eso es una herramienta fundamental para departamentos comerciales, directivos y todos aquellos que sean la cara visible de las empresas.

Para los profesionales la Marca Personal es la garantía de que serán valorados como corresponde.

Transiciones profesionales, emprendedores, mujeres o jóvenes pueden utilizar la Marca Personal para impulsar sus carreras.

(Pérez Ortega, 2011a)

El branding (Kotler i Keller, 2006, p. 287-288; en català, creació i posicionament de marca) és el conjunt d’activitats de màrqueting orientades a la creació, al desenvolupament, a la difusió i a la consolidació d’una marca comercial. Es tracta essencialment de crear diferències, de distingir-se a

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

57

través de la creació d’un nom i d’altres elements de marca (logotip, eslògan) per al producte, definir aquest producte diferenciant-lo de la competència i explicant per què els consumidors potencials han de consumir-lo, generant un valor afegit al procés, el capital de marca. En aquest sentit, una marca ha de tenir els atributs següents: oferir quelcom desitjable, ser rellevant i actual, ajustar el preu a la percepció de valor dels consumidors, posicionar-se davant la competència, ser consistent, utilitzar tot tipus d’activitats de màrqueting per generar el capital de marca, ser conscient del que pensen els consumidors i controlar les fonts generadores de capital de marca. Habitualment, dins del sector del màrqueting aquestes activitats es concentren en l’anomenat model 4P del màrqueting mix: producte, preu, posicionament (placement, literalment ‘emplaçament’) i promoció. En parlar de marca personal, es produeix una resemantització del treballador com a producte, al qual es poden aplicar les mateixes estratègies de màrqueting que a una empresa, un bé o un servei en venda, i el mateix camp semàntic: capital, diferències, competència…

Aquest discurs, nascut entre els treballadors altament qualificats del sector tecnològic amb autèntiques opcions de progressió professional, arriba al nostre país de manera indiscriminada i en un moment en el qual el mercat laboral es caracteritza per la precarietat. I, d’aquesta manera, les recomanacions sobre la identitat virtual desitjable de professionals visiblement actius, amb iniciativa, altament qualificats, apassionats del seu sector, permanentment informats i connectats, s’imposen fins i tot per aconseguir contractes de pràctiques, càrrecs administratius, treballs temporals i salaris mínims.

Aquesta situació no es pot comprendre si les estratègies de personal branding no s’emmarquen en un entorn social dins del qual, davant la precarietat laboral, trobem un sistema de discursos no només empresarials, sinó també institucionals, que giren al voltant de l’ocupabilitat i l’activació dels demandants d’ocupació, que es tradueixen en polítiques i pràctiques concretes que configuren un «subjecte treballador» determinat (Foucault, 1990), del qual s’exclouen tots aquells que no es comporten d’acord amb els valors hegemònics sota l’amenaça de l’exclusió social.

L’anomenat paradigma de l’activació va més enllà del disseny de les accions concretes per afavorir la inserció professional i implica una determinada «política de producció de subjectes i identitats més ajustats a les noves regles del joc del model productiu» que rebutja, considerant-los «passius», aquelles normes i aquells mecanismes de socialització del risc d’exclusió realitzats pels estats socials (Crespo, Prieto i Serrano, 2009, p. 268-269). Aquest règim disciplinari comença amb la formació per competències, passa per les polítiques d’activació per reduir l’atur i la formació per a l’ocupació per accedir als subsidis socials, i acaba un cop superat el procés de selecció de personal, amb la gestió de les persones dins de l’empresa (Lahera Sánchez, 2004) i es legitima pel tercer esperit del capitalisme (Boltanski i Chiapello, 2002): discursos en els quals s’acut contínuament als llocs comuns de la llibertat del treballador, la fi dels lligams, el treball per projectes; en una paraula, la fluïdesa organitzativa, que és resemantitzada com a desitjable en el moment en el qual es converteix en el camí cap a l’autorealització personal a través del treball (Alonso i Fernández, 2006). En aquesta línia, la contraportada d’Expertología (Pérez Ortega, 2011b) en resumeix el contingut com [la negreta és meva]: Definitivamente nos han dejado solos. Ya nadie va a cuidar de nosotros y tenemos que aprender a buscarnos la vida. A partir de ahora, cada uno de nosotros va a tener que diseñar su propio proyecto profesional. Ésa no es una mala noticia, todo lo contrario. Es la hora de recuperar el control. Y hay que hacerlo siguiendo un método.

Se trata de conseguir que sean otros los que te busquen, te encuentren y te llamen. No se trata de aprender a superar un proceso de selección, sino de saltárselo. Eso se puede conseguir si consigues situarte como el profesional de referencia.

Porque el propósito final de todo esto es sobresalir, diferenciarte, aumentar tu valor para, finalmente, SER ELEGIDO.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

associació catalana de sociologia

58

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

2. Objectius L’objectiu principal que persegueix aquest treball és analitzar el paper de les eines orientades cap a la cerca d’ocupació que requereixen una inversió econòmica per part del candidat: seminaris de marca personal, inscripcions premium a les ofertes de treball i perfils de pagament a les xarxes socials professionals.

Podem distingir els objectius secundaris següents: —D escriure les diferents eines premium existents per a la cerca d’ocupació.

— Analitzar l’ús que en fan els demandants d’ocupació.

— Conèixer l’opinió que els mereixen tant als demandants com als qui ofereixen ocupació, abans i després d’usar-les.

— Relacionar els arguments pels quals es legitima i es prescriu l’ús d’aquestes eines amb el context sociodiscursiu sobre la cerca activa d’ocupació.

3. Hipòtesis La hipòtesi principal és que s’estan naturalitzant determinades eines per a la cerca d’ocupació que requereixen una despesa econòmica per part dels candidats. Podríem distingir les hipòtesis secundàries següents, objecte d’un treball de més abast actualment en procés, en el qual s’emmarcaria aquest article: — Aquestes eines, a la pràctica, tenen els mateixos resultats que les de caràcter gratuït i no garanteixen per si mateixes la inserció al mercat laboral.

— La naturalització s’aconsegueix quan aquestes pràctiques s’insereixen a un discurs polifònic però hegemònic, en el qual diferents veus estableixen un punt de consens al voltant del concepte de cerca activa d’ocupació. L’hegemonia discursiva i la participació en la construcció del discurs polifònic de les institucions públiques, els sindicats i els mitjans de comunicació, actors, en principi, no directament interessats a convertir el treballador en un client d’aquests serveis, contribueixen a legitimar aquestes pràctiques. En aquest sistema de recursos s’entrellacen altres conceptes que redunden en l’atribució individual de les responsabilitats sobre l’ocupació: la promoció de l’autoocupació, la formació orientada a l’ocupació, etc.

— Entre les conseqüències d’aquesta normalització i legitimació es troba el desplaçament cap al treballador de la responsabilitat de trobar feina, ignorant el factor de la demanda real d’ocupació i la responsabilitat dels actors econòmics de generar llocs de treball.

4. Metodologia 1. Etnografia virtual a les comunitats orientades a la cerca d’ocupació a la xarxa social professional LinkedIn: participació en grups dedicats al tema, observació no participant de discussions prèvies i observació participant consultant directament sobre aquest tema als participants dels grups. Aquesta combinació permet accedir directament al llenguatge que empren els demandants de feina i que creuen que és adient en aquest context, cosa que ens permet distingir aquelles actituds que presenten en públic i les que mostraran posteriorment a l’entrevista, per analitzar fins a quin punt es produeix o no una interiorització de determinats discursos o representacions.

2. Entrevistes als participants d’aquestes comunitats que hagin tingut experiències, positives o negatives, amb eines premium per cercar feina.

3. Enquestes als seleccionadors de personal sobre la seva opinió respecte a aquestes eines.

4. Anàlisi comparada dels discursos dels usuaris i dels reclutadors, amb relació a un sistema de discursos conformat també per la bibliografia empresarial i les declaracions institucionals sobre el mercat de treball.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

59

El treball se centrarà en una anàlisi discursiva dels missatges emesos per cada actor social implicat a les pràctiques premium de cerca d’ocupació: oferents, mediadors, demandants i, finalment, les institucions relacionades amb la regulació laboral. Entenem que, a través dels diferents discursos, es manifesten les estratègies de desplaçament de la responsabilitat de la pròpia carrera al treballador des de les teories de l’atribució procedents de la psicologia social, considerant que, mitjançant aquest desplaçament, s’estan transformant els drets laborals en obligacions (Alonso, 2007) a partir d’una ideologia hegemònica que legitima aquests canvis socials a través de la mediació de les estructures cognitives (Dijk, 1999) i dels canvis a la moralitat del treball.2

5. Anàlisi 5.1. Descripció i interpretació de les diferents eines premium per a la cerca d’ocupació 5.1.1. Perfils premium a les xarxes socials professionals Un punt comú entre els consells per a la cerca d’ocupació que trobem a tots els emissors (empresarials, institucionals i entre els mateixos usuaris) és el de l’obligatorietat de participar a les xarxes socials professionals. El món 2.0 es presenta com una eina que facilita la «democratització» dels contactes. A Buscar trabajo en una semana (Andreu, 2010, p. 31-36), es planifica abans l’exploració d’aquests llocs web que la redacció del mateix currículum.

Entre les xarxes socials professionals, LinkedIn és la més coneguda. La creació d’un perfil a LinkedIn no representa cap despesa i, a més, permet la traducció a diferents idiomes, participar als debats sectorials dels grups i accedir a ofertes de feina. La limitació principal es troba a l’hora d’agregar contactes nous, ja que per sol·licitar a algú que s’incorpori a la teva xarxa heu hagut de treballar o d’estudiar junts, tenir contactes en comú o bé disposar de dades addicionals sobre la persona que es pretén agregar (l’adreça de correu electrònic que utilitza el perfil).

Els perfils premium a LinkedIn tenen tres variants, cadascuna amb diferents «gammes» que, segons el preu, ofereixen més o menys quantitat d’usos de les mateixes funcions: JobSeeker, pensat concretament per a les persones en situació d’atur (entre 19,95 $/mes i 49,95 $/mes); empresarial (adreçat cap al treball en xarxa, per trobar tant proveïdors com clients, des de 19,95 $/mes fins a 99,95 $/mes) i «orientades al talent» (per a seleccionadors de personal, entre 39,95 $/mes i 499,95 $/mes). Totes es poden contractar per mesos o anualment.

Finalment, s’ofereixen resultats de cerca millorats en el cas dels comptes empresarials i «talent», i es destaca el perfil de l’usuari d’entre els resultats de cerca en el cas del perfil JobSeeker. L’argument de compra que es dóna a la pàgina de contractació indica: «Consigue que te contraten más rápido en LinkedIn. Sobresale de entre la multitud con una cuenta Job Seeker Premium. “La funcionalidad de solicitantes destacados es fantástica. Destacar del resto es clave cuando hay tanta competitividad.”

Angelie Agarwal, Directora de Comunicación, Prezi». Trobem el mateix camp semàntic que en els discursos de Pérez Ortega: diferenciar-se i destacar com a manera de guanyar en un mercat laboral hipercompetitiu.

Quant a nombre d’usuaris (Interactive Advertising Bureau Spain, 2011), la xarxa professional següent és XING. Tant en termes d’usabilitat com pel que fa a la seva interfície és molt semblant a

2. Aquest treball és una recerca preliminar d’un projecte més ampli, de manera que en aquest article només se’n fa una exploració a través d’exemples que l’autora ha considerat representatius de les diferents posicions discursives, sense cap pretensió de sistematicitat. Tanmateix, l’anàlisi d’aquesta mostra desperta suficients incògnites que, si bé no permeten extreure’n conclusions definitives, sí que obren un espai rellevant per a la recerca.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

associació catalana de sociologia

60

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

LinkedIn, si bé a XING hi ha més limitacions per als usuaris de comptes bàsics (les analitzem a continuació) i, des d’un bon començament, s’interpel·la les usuaris per tal que millorin el seu compte. De fet, el butlletí d’informació (newsletter) amb el qual envien als candidats per correu electrònic les ofertes afins obertes a la xarxa comença amb un paràgraf que argumenta per què cal ferse premium.

Com veiem, el text associa la professionalització amb l’adquisició de la categoria premium, que, a més, aporta les «proves» que demostren que el perfil del candidat és real. El fet que es parli de «clients i ocupadors potencials» també defineix un tipus determinat d’usuari (Lozano, Peña-Marín i Abril, 1982, p. 252): el professional autònom, que busca indistintament feina i clients. En interpel·lar-lo com a usuari premium, sembla com si l’investissin amb una distinció professional que l’eleva a la categoria de «consultor», el perfil professional del tercer capitalisme, que treballa per projectes, la categoria professional del qual depèn de l’èxit del projecte immediatament anterior (Boltanski i Chiapello, 2002), que és el que es pot justificar amb la documentació i les recomanacions ofertes als usuaris premium.

Si bé l’opció bàsica és la més restrictiva, el servei premium és més barat que a LinkedIn: entre 4,95 € i 6,95 €/mes per als qui busquen feina i entre 29,95 €/mes i 49,95 €/mes per a reclutadors.

Com en el cas de LinkedIn, fer-se premium permet accedir a opcions avançades de cerca i escriure personalment a usuaris que no pertanyen a la xarxa de contactes pròpia. A banda d’aquestes funcionalitats, XING inclou en el paquet premium l’obtenció de referències (que a LinkedIn no es poden demanar amb el compte bàsic), l’eliminació de la publicitat que tenen els perfils estàndard, l’organització d’esdeveniments i la publicació d’ofertes de feina a preus reduïts, la qual cosa comporta una solució tant per als qui busquen feina com per als qui n’ofereixen; reforcen, així, el destinatari tipus com un professional independent (que en un moment determinat pot requerir subcontractar part de la feina, suport tècnic, etc.). La xarxa Viadeo segueix un model de negoci gairebé idèntic al de XING, amb preus d’entre 7,95 i 4,95 €/mes en funció del període temporal pel qual es contracta el compte premium, si bé sembla no apropar-se a XING en nombre d’usuaris.

El cas més exclusiu és el d’Experteer i CV Explorer, portals web d’ocupació adreçats al head hunting (literalment: ‘caça de talents’; fa referència a les pràctiques de selecció de personal altament qualificat en processos que no es promocionen: el seleccionador cerca el candidat i no a la inversa) en els quals s’ha invertit el model de negoci: totes les funcionalitats són gratuïtes per als seleccionadors i són els usuaris els qui paguen per obtenir l’accés al total de les ofertes publicades, sota l’argument que es tracta de posicions exclusives (salaris superiors a 45.000 €). A CV Explorer els usuaris paguen 39 € per un any d’accés al portal o 59 € per dos anys; a Experteer s’ofereixen tarifes mensuals d’entre 8,90 €/mes i 19,90 €/mes segons el temps de subscripció; tarifes similars a les de XING o Viadeo que tanmateix no s’exigeixen als cercatalents. És en aquests portals que veiem més clarament de quina manera el cost directe de selecció es transfereix als qui cerquen feina en comptes de ser carregat als qui busquen personal, en una inversió de la relació tal com havia succeït fins ara.

5.1.2. Inscripcions premium a ofertes de feina Els portals d’ocupació a Internet s’han multiplicat també a conseqüència de l’augment de la població desocupada, però els més populars continuen sent Infojobs i Infoempleo.

La responsable de màrqueting en línia d’Infoempleo, contactada a través de les xarxes socials professionals, va recalcar durant la recerca que aquest portal no té serveis premium de pagament

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

61

per als candidats. En canvi, en accedir a l’àrea personal del candidat, apareix a la dreta aquest requadre, que porta l’usuari a una altra pàgina on pot crear el seu web personal; val a dir que és a un preu inferior al del mercat: 1,42 €, amb el domini usuario.miweb.pro, i 29 €, si vol comprar un domini personalitzat.

D’altra banda, Infoempleo va posar en funcionament a principi del 2010 un apartat que continua vigent dins de l’àrea personal de l’usuari anomenat «Tu afinidad», en què es pot comprovar «Tus posibilidades de éxito de las ofertas que te inscribas» i «Tu situación respecto al resto de candidatos». S’inicià com a beta i s’indicava que aviat formaria part d’una sèrie d’opcions avançades (de pagament) que tanmateix continuen sense llançar-se i que cal esperar que no vegin la llum.

Infojobs no dubta a l’hora d’oferir opcions premium en diferents àmbits. Per una banda, hi ha els serveis que complementen la informació del CV: certificats d’anglès i tests psicotècnics per 10 € cadascun. Per l’altra, trobem els serveis informatius: alertes d’ofertes al mòbil o informació sobre els qui s’han inscrit a la mateixa oferta per 1,42 € cada missatge. El posicionament del candidat es fa a través de la compra dels packs premium, que s’ofereixen en dues modalitats: «Abierto a oportunidades» «para los que quieren cambiar de empleo sin prisas y sin tener que buscar ofertas» (informació sobre visites al perfil, bloqueig de determinades empreses, augment del nivell de visibilitat del CV a les cerques; 14,90 €/2 mesos o 32,90 €/6 mesos) i «Búsqueda activa», que ofereix les mateixes opcions, excepte la de bloquejar empreses, i permet l’accés a les estadístiques sobre salaris Infojobs Salarios Premium, i cinc inscripcions al mes a ofertes premium.

El preu és de 12,90 €/mes o 29,90 €/3 mesos.

Usar o no les inscripcions premium (es poden comprar de manera individual per 2,95 €) apareix com una opció a l’hora d’inscriure’s a una nova candidatura. Arribats a aquesta fase del procés, els arguments emprats pel portal per aconseguir que el candidat esculli la inscripció premium són rebre «Información en tiempo real» i «Muestra tu motivación»: automàticament l’empresa es marca entre les preferides de l’usuari (llista a la qual no es té accés sense l’opció premium).

Cal destacar també que el servei d’«Aumento del nivel de visibilidad» fa referència a l’obertura de les dades cap a les empreses, que d’altra manera han de pagar per accedir al CV complet del candidat; és, per tant, una altra manera de traslladar les despeses del procés de selecció de l’oferent al demandant.

5.1.3. Formació per a la cerca de feina Un dels models de negoci de nova aparició al voltant de la cerca d’ocupació és la venda de formació i consultoria a les persones en situació d’atur. Aquest negoci es popularitza arran de la inclusió d’accions formatives i entrevistes d’orientació adreçades a la cerca activa d’ocupació als plans de formació subvencionada per a persones en situació d’atur (la consecució de la qual és obligatòria per al demandant per continuar rebent la prestació d’atur, i també és gratuïta); recentment, nombrosos actors privats han entrat a formar part del gruix de negoci i aquests sí que reclamen el pagament a la persona desocupada.

Les escoles de negocis ofereixen seminaris de marca personal (el títol d’aquest article es va extreure de la campanya de promoció de l’esdeveniment «Tú eres tu marca, aprende a venderte», organitzat per ESIC durant el mes de juliol del 2010 a diverses ciutats espanyoles, que es pot veure comple-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

associació catalana de sociologia

62

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

ta en l’annex d’aquest treball. El suport físic, repartit a les universitats, entre altres llocs, era una targeta amb el lema: «Soy un ‘Best Seller’. Porque sólo acceden al mundo laboral los que saben venderse»), s’ofereix entrenament (coaching) per a la primera feina3 o per millorar l’orientació de la persona en situació d’atur, i els experts del sector han posat a la venda nombrosos llibres, entre els quals hi ha els esmentats en el corpus d’aquest treball (vegeu l’apartat de les referències bibliogràfiques).

5.2. Estudi dels usos de les eines premium A la pàgina de compra del compte premium de XING, asseguren que, segons un estudi de l’Institut Fraunhofer, el 80 % dels enquestats creuen que XING ajuda a la carrera professional; l’estudi complet no sembla estar disponible per al públic. El «compromiso Infojobs en números» parla només del nombre d’ofertes publicades, però en cap moment del grau d’èxit de les candidatures. És complicat accedir a les dades estadístiques reals sobre l’eficàcia d’aquestes eines, de manera que es va optar per consultar als usuaris de LinkedIn, com a xarxa professional amb més usuaris i amb un compte bàsic més versàtil, sobre l’ús d’aquestes eines per tal de fer una anàlisi qualitativa; partint de la hipòtesi que es tracta de persones que segueixen les recomanacions per a la cerca de feina que s’estan estudiant (participen activament a les xarxes socials, es mostren obertes a contactar amb noves persones a través d’aquestes tecnologies) i, per tant, des d’un interès discursiu i no estadístic, ja que s’assumeix una sobrerepresentació dels usos a la mostra.

En primer lloc, es van localitzar a través del cercador grups adreçats específicament a la cerca de feina, procurant, en la mesura que fos possible, que fossin de caràcter general i no adreçats a un sector concret (hi ha una gran quantitat de comunitats professionals a les quals també s’ofereixen vacants i se cerquen contactes per aconseguir feina, sobretot entre les persones que es dediquen al sector del màrqueting en línia) o, en tot cas, que fossin sectors infrarepresentats a altres grups (per exemple, el grup «Professionals del sector de la construcció»). També es van tenir en compte criteris de varietat regional, i es va participar, així, en un grup de la Comunitat de Madrid i un altre d’Euskadi, davant de la indefinició geogràfica de la resta de grups analitzats.

Es va consultar als usuaris de vint-i-quatre grups si tenien cap experiència amb aquestes eines i quina opinió en tenien. La intenció era fer servir aquests debats com a via per contactar-hi, però el desenvolupament dels debats va acabar tenint un interès propi des del punt de vista etnometodològic.

En molts dels grups, la resposta va ser mínima o nul·la (tretze grups sense resposta, dos amb respostes irrellevants que pretenien promocionar altres xarxes professionals alternatives de caràcter sectorial, dos amb respostes irrellevants d’una persona per grup que indicaven que no havien utilitzat cap de les eines comentades i que consideraven la pregunta molt interessant), la qual cosa és molt poc freqüent en aquests entorns, en què tothom mira de participar en els debats abans que els altres per mostrar la seva expertesa sobre el tema. Això ens fa pensar que és possible que al voltant d’aquestes eines s’hagi generat una espiral de silenci (Noelle-Neumann, 1995) per la qual no se’n discuteix la validesa, la qual cosa no permet compartir amb altres persones que es troben a la mateixa situació l’opinió negativa que se’n té, sostenint-ne la vigència i mantenint-les fora del debat; idea que es corrobora en veure com s’han desenvolupat els debats amb més participació.

En canvi, als grups en què s’han pogut recollir respostes, ha estat arran d’una intervenció crítica per part d’almenys un usuari.

Els debats amb més participació van ser aquells en els quals no es va discutir sobre l’eficàcia d’aquestes tàctiques, sinó la seva legitimitat moral: Como bien ha dicho Blanca la búsqueda de trabajo de unos es el negocio de otros y la parte ética, moral o como quiera llamarse, se la pasan por los «resultados» los premium los considero un timo,

3. Vegeu http://www.businessneedsyourtalent.com, tot i que hi ha més exemples.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

63

experteer creo que se lleva la palma o eres premiun, y sirve de poco, o eres básico y no sirve de nada (director d’operacions a una empresa alimentària des del maig del 2007, vint-i-un anys d’experiència, màster, Barcelona).

Cuando buscas trabajo intentas agotar opciones, y es entendible, aunque me he dado cuenta de que las opciones premium no te acercan más a un puesto de trabajo y sí incrementan el saldo de tu tarjeta de crédito ;-) (dona «que cerca activament feina com a freelance o col·laboradora part o full time», més de deu anys d’experiència en el sector periodístic i editorial, màster, Barcelona).

Te prometen todo. Y lo necesitamos. Pago en CVexplorer, Experteer e Infojobs hace meses. En CVexplorer (se paga un año) y Experter aún nadie ha visto mi perfil. Infojobs da alguna información más pero hay procesos cerrados que tú sigues esperando pues no te avisan. No está en consonancia lo que se paga con nuestras expectativas y necesidades. Para colmo no me gusta nada que la empresa vaya de incógnito. Yo no voy (home «que cerca activament una nova feina» des del novembre del 2010, trenta-dos anys d’experiència en els sectors de l’automoció i la construcció, enginyer industrial).

Un cop s’obtenen respostes, i especialment a les entrevistes, fora del debat públic i obert als grups, l’opinió és unànime: aquestes opcions no són útils. L’opció més ben valorada entre els usuaris segons sembla és la dels perfils premium a LinkedIn quan es disposa d’una xarxa de contactes reduïda, per ampliar-la durant uns mesos i després tornar al compte bàsic i usar la xarxa amb normalitat. Molts dels participants als debats afirmaven haver utilitzat una o dues vegades les inscripcions premium a les ofertes d’Infojobs (només un dels participants afirmà haver-ne comprat el pack), «per curiositat». Afirmaven no entendre com destaca la candidatura entre les altres i consideraven que el preu, tot i ser baix, no compensa si es compara amb els resultats. Relacionaven la necessitat d’informació amb un tema candent en aquestes comunitats, que és la manca de comunicació durant els processos de selecció, en els quals el candidat no arriba a saber quan ha estat rebutjat. D’altra banda, l’opinió general és que l’ús de portals de feina no és eficaç, a causa de la importància de l’oferta oculta de feina (vacants de les quals no es fa publicitat perquè són cobertes per persones de l’entorn de l’organització): tema també força comentat en altres debats d’aquestes comunitats.

En obrir-se una esquerda en el consens dels debats (cal recordar que la majoria d’aquestes discussions les pot consultar obertament qualsevol usuari de la xarxa, la qual cosa obliga aquestes persones a anar amb compte), apareixen les queixes sobre aquesta atribució de la responsabilitat.

Tot i definir-se a si mateixos amb l’estereotip de treballador desocupat «que cerca activament» i malgrat que compleixin amb els comportaments prescrits, són presents a les xarxes, participen en els debats, fins i tot estan disposats a «esgotar opcions» provant aquestes inscripcions de pagament, quan un dels usuaris va indicar els dubtes que tenia sobre la legitimitat d’aquestes accions van començar a sorgir discrepàncies. Aquest comportament resulta encara més interessant si considerem que alguns dels usuaris que han participat en aquests debats de caràcter més polèmic són presents també en els grups en els quals la nostra pregunta s’ha quedat sense resposta. Apareix aquí la importància ideològica (Dijk, 1999) dels discursos de l’activació dels aturats, en tant que s’estableixen uns principis sobre el que és correcte o incorrecte que contribueixen a regular les interaccions públiques, a limitar les queixes i, per tant, també a desmobilitzar aquestes persones amb una insatisfacció comuna que no consideren apropiat discutir aquesta actitud a llocs en els quals podrien trobar suports (la majoria dels usuaris que han respost posteriorment a missatges privats s’han manifestat molt menys conformes amb aquests suposats estàndards de cerca de feina —romandre actiu, utilitzar les xarxes, anar a esdeveniments, sol·licitar serveis a experts— per aquesta via que no pas en el debat públic).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

associació catalana de sociologia

64

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

6. Conclusions: de l’oferta de serveis al sistema de discursos Todos los acentos ideológicos, aun cuando los produzca una voz individual (por ejemplo, en la palabra) o, en general, un organismo individual, aparecen como acentos sociales que pretenden lograr un reconocimiento social y que se imprimen en el exterior, sobre el material ideológico, únicamente para obtener tal reconocimiento.

Els participants del mercat premium no són els únics que parlen de marca personal. El contacte amb seleccionadors per a aquest treball es va fer no només a través de LinkedIn (amb un resultat escàs, ja que només s’obtingueren tres respostes via missatge privat i cap dels reclutadors no es va oferir per ser entrevistat, cosa que dificulta l’anàlisi de discursos entre seleccionadors de personal que estava prevista), sinó també consultant un grup de seleccionadors de treballadors, ponents a una xerrada gratuïta destinada a orientar els estudiants de la Universitat Politècnica de Madrid. La seva resposta sobre si recomanaven als estudiants l’ús d’aquestes opcions fou unànime. Sí, tot i que sense garanties: ¿Aconsejarlo? 100%. Al ser gratis para las empresas se publican todas las ofertas de empleo, aunque es para puestos a partir de 50.000 €. Mi recomendación: si estáis en una búsqueda activa de empleo, por supuesto que sí. Ahora: no es exclusivo. La misma oferta la van a encontrar en cualquiera de los canales en abierto (seleccionadora d’una empresa de treball temporal [ETT] especialitzada en perfils tècnics de nivell mitjà, en relació a Experteer).

Aquest discurs surt fins i tot de l’entorn empresarial quan el trobem al web RedTrabaj@, del Servei Públic d’Ocupació Espanyol (SPEE), d’entre les indicacions que fan de «Cómo buscar trabajo» apareix el vídeo «Tener estrategias propias»,4 del qual extraiem la frase: «Estrategia es diferencia. Consigue que la empresa te vea de forma especial», perfectament concorde amb la declaració sobre la marca personal amb la qual hem obert aquest treball. Expressions com aquesta són una mostra d’apropiació discursiva per part de les institucions del llenguatge empresarial, el qual domina les recomanacions que s’adrecen als demandants d’ocupació: les polítiques d’ocupació es defineixen com a actives, de la mateixa manera que es defineix el treballador que ha de buscar una nova feina activament, i es recullen dins d’aquesta sèrie d’obligacions les de considerar un lloc de feina a Europa, formar-se i acreditar l’experiència laboral (tal com proposa, de manera no oficial, el portal Infoempleo), optar per l’autoocupació i orientar els objectius cap a «ocupaciones con mayor comportamiento desde el punto de vista de la contratación» (alternatives presentades en aquest ordre a la selecció de desocupats de llarga durada de l’SPEE al mes de setembre del 2012).

Aquests destinataris se’ls presenta, així doncs, com una ciutadania que ja no és només subjecte de drets, sinó que és una ciutadania crítica o cívica, que és activa i té deures (Morán i Benedicto, citats per Alonso, 2007). Així doncs, no emprar aquestes estratègies és sancionat amb el cessament de la prestació d’atur, com hem indicat.

La uniformitat discursiva i els conceptes transversals a la polifonia del discurs invisibilitzen les deficiències sistèmiques: a diversos debats s’han expressat dubtes sobre la legalitat dels sistemes premium d’inscripció a ofertes de feina; però més enllà d’aquest problema, no es planteja el fet que el nombre d’ofertes publicades no arriba a 90.000 d’entre totes les categories (incloent-hi beques, col·laboracions com a autònom, etc.) i, per tant, el candidat busca accedir per vies de pagament a un mercat que no existeix. Així mateix, el consens aparent oculta les contradiccions internes del sistema de discursos, que, mentre defensa la llibertat de l’elecció de la pròpia carrera, castiga els qui tenen un currículum variat, ja que no se centra en el perfil de les ofertes a les quals es presenten; que fomenta la formació continuada quan hi ha una sobreoferta de persones qualificades; que sol· licita requisits poc d’acord amb el lloc ofert (com ara la capacitat de comunicació, iniciativa i lide-

4. <https://www.redtrabaja.es/es/redtrabaja/static/Redirect.do?page=ca04>.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

65

ratge, transversals a tota la demanda de treballadors, sense importar el sector o el nivell de la futura ocupació); que demana simultàniament versatilitat i especialització, etc.

Dins d’aquestes contradiccions la més fulgurant és el discurs de la transparència i l’accessibilitat.

Totes les opinions dels usuaris i totes les indicacions (en les guies per a l’ocupació d’institucions públiques i privades, en els blogs i en els manuals editats per suposats experts en l’assessorament per a la cerca de feina, als missatges dels seleccionadors i fins i tot al web de l’SPEE) es dirigeixen cap a «fer contactes» ignorant l’existència de diferències estructurals de capital (Bourdieu, 1987 i 2001) entre els candidats. La promoció de l’ús de les eines de pagament no només pressuposa un mínim de capital econòmic per part d’aquests candidats, sinó que assumeix la possibilitat de convertir-lo en capital social de manera automàtica, com si hi hagués una equivalència entre ambdós, ignorant les diferents dotacions de capital cultural dels candidats, que els porten a no conèixer les regles d’interacció i a ser rebutjats no només en els processos de selecció, sinó en el camp d’interacció.

D’aquesta manera, les eines premium serien inútils no només a la pràctica, sinó com a concepte, atès que no consideren els processos d’incorporació i el temps requerit per situar-se realment a una posició diferent al camp; recorren a un indret comú de democratització que existeix en el discurs però no en el marc de la interacció, i generen expectatives que no es veuen satisfetes, cosa que aprofundeix en la frustració de l’aturat de llarga durada i genera sentiments negatius, que no poden arribar a convertir-se en ràbia o protesta atesa la creació de silencis preventius entorn del tema i, en viure’s de manera individual, es converteixen en culpa i problemes d’autoestima (contra els quals també prevé la pàgina de l’SPEE, curiosament), en qüestions personals (Sennett, 2000).

El risc de desmobilització implícit a tot el procés només pot ser atacat, així doncs, acabant amb els llocs comuns d’interpretació del mercat laboral i obrint noves vies en el consens que permetin als discursos diferents dels de la polifonia hegemònica (Bajtin, 1986) formar part del debat al voltant de l’atur i la crisi econòmica.

7. Referències bibliogràfiques Alonso, Luis Enrique (2007). La crisis de la ciudadanía laboral. Barcelona: Anthropos.

Alonso, Luis Enrique; Fernández, Carlos Jesús (2006). «El imaginario managerial: El discurso de la fluidez en la sociedad económica». Política y Sociedad, vol. 43, núm. 2, p. 127-151. També disponible en línia a: <http://revistas.ucm.es/cps/11308001/articulos/POSO0606220127A.PDF> Bajtin, Mijail (1986). Problemas de la poética de Dostoievski. Mèxic, D. F.: Fondo de Cultura Económica.

Boltanski, Luc; Chiapello, Eve (2002). El nuevo espíritu del capitalismo. Madrid: Akal.

Bourdieu, Pierre (1987). «Los tres estados del capital cultural». Sociológica [Mèxic: UAM-Azcapotzalco], núm. 5, p. 11-17.

— (2001). Poder, derecho y clases sociales. Bilbao: Desclée de Brouver.

Crespo, Eduardo; Prieto, Carlos; Serrano, Amparo (coord.) (2009). Trabajo, subjetividad y ciudadanía: Paradojas del empleo en una sociedad en transformación. Madrid: CIS: Complutense.

Dijk, Teun van (1999). Ideología: Una aproximación multidisciplinaria. Barcelona: Gedisa.

Foucault, Michel (1990). Tecnologías del yo y otros textos afines. Madrid: Espasa.

Goffman, Erving (1959). La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires: Amorrortu.

Interactive Advertising Bureau Spain (2011). III Estudio sobre redes sociales en Internet [en línia]. Madrid: IAB. <www.iabspain.net/wp-content/uploads/downloads/2012/04/III-estudio-sobre-redes-sociales-enInternet.pdf> Kotler, Philip; Keller, Kevin Lane (2006). Dirección de marketing. 12a ed. Madrid: Pearson Educación.

Lahera Sánchez, Arturo (2004). «La participación de los trabajadores en la calidad total: nuevos dispositivos disciplinarios de organización del trabajo». REIS, núm. 106 (abril-juny).

Lozano, Jorge; Peña-Marín, Cristina; Abril, Gonzalo (1982). Análisis del discurso: Hacia una semiótica de la interacción textual. Madrid: Cátedra.

Noelle-Neumann, Elisabeth (1995). La espiral del silencio: Opinión pública: nuestra piel social. Barcelona: Paidós.

Sennett, Richard (2000). La corrosión del carácter: Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona: Anagrama.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

associació catalana de sociologia

66

El meu currículum no és brossa Vega Pérez-Chirinos Churruca

7.1. Corpus Andreu, Montserrat (2010). Buscar trabajo en una semana. Barcelona: Planeta.

Pérez Ortega, Andrés (2008). Marca personal: Cómo convertirse en la opción preferente. Madrid: ESIC. — (2011a). «¿Qué es?». A: Pérez Ortega, Andrés [en línia]. Estrategia Personal y Branding Personal. <http:// www.marcapropia.net/que-es> [Consulta: 7 abril 2011].

— (2011b). Expertología. Barcelona: Alienta.

Roca, Juanma (2009). Revolución LinkedIn: La red profesional del management 2.0 del siglo xxi. Barcelona: Paidós Empresa.

Rojas, Pedro (2010). Reclutamiento y selección 2.0: La nueva forma de encontrar talento. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

8. Annex. Campanya «Soy un “Best Seller”» (ESIC, 2010)

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 55-66

Articles

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família: menys oportunitats de mobilitat laboral?

Immigrant working women and work-life balance: fewer opportunities for occupational mobility?

Mariona Lozano Riera Centre d’Estudis QUIT. Universitat Autònoma de Barcelona Correspondència: Mariona Lozano Riera. Centre d’Estudis QUIT. Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia.

Universitat Autònoma de Barcelona.

Edifici B. Despatx B3-057. 08193 Bellaterra.

A/e: marionalozanoriera@gmail.com.

Data de recepció de l’article: maig 2012 Data d’acceptació de l’article: setembre 2013

Resum Aquest article estudia la mobilitat laboral de les dones immigrants a través de l’anàlisi de les seves estratègies de conciliació de la vida laboral i familiar. Els resultats obtinguts assenyalen que el grau de suport més baix a la conciliació que tenen aquestes dones representa un fre a la seva mobilitat. Tanmateix, cal tenir molt present l’estructura segmentada del mercat de treball.

Paraules clau: mobilitat laboral, immigració, gènere, conciliació.

Abstract This paper studies the occupational mobility of immigrant women through the analysis of their reconciliation strategies. Results point out that a lower level of support to balance work and family life is an obstacle to the upward mobility of these women. However, the labourmarket structure must be considered in the analysis.

Keywords: occupational mobility, immigration, gender, work-life balance.

L’estudi de la mobilitat laboral de persones immigrants s’ha focalitzat, fins al moment, des de diferents punts de vista, atenent factors com el capital humà, la segmentació dels mercats de treball, la política migratòria, el gènere o l’edat. Tot i així, rarament s’han tingut en compte les implicacions de les càrregues de cura familiar a l’hora d’entendre la mobilitat laboral d’aquest col·lectiu. Més específicament, les dificultats que tenen les famílies immigrants per a conciliar ocupació i tasques domèstiques han estat poc estudiades en el marc de la mobilitat. Aquest article pretén contribuir a aquest buit, a través de l’anàlisi qualitativa de les experiències ocupacionals de treballadores immigrants a Espanya. Es parteix de la idea que les trajectòries laborals d’aquestes treballadores presenten pautes de promoció més dilatades en el temps que les dones autòctones en la mesura que el

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80 DOI: 10.2436/20.3005.01.64 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

68

grau de suport a la conciliació de temps és més baix. L’anàlisi de les entrevistes corrobora aquesta idea; tanmateix, cal tenir molt present l’estructura segmentada del mercat laboral espanyol per a entendre com es produeix la mobilitat vertical al llarg del temps.

1. Introducció L’estudi de la mobilitat laboral de la població immigrant se situa en el pla de les relacions entre mercat de treball i fluxos migratoris. Aquesta relació no és estàtica, sinó que varia i evoluciona al llarg del temps. Per aquest motiu, els estudis longitudinals són el que permeten captar de manera més adequada com es produeixen els itineraris laborals de la immigració al país d’acollida. Per al cas espanyol, l’evidència empírica demostra que des de finals de la dècada dels noranta i fins a l’inici de la crisi econòmica actual, la mobilitat laboral s’ha donat entre la població immigrant, tot i que en menor mesura que entre la població autòctona (Simón, Ramos i Sanromá, 2010). A més, les pautes de segmentació dins el mercat laboral són diferents per a treballadors autòctons i immigrants, i aquesta mobilitat ha estat possible en un context de fort creixement econòmic durant aquest període. Per altra banda, a més de dinàmics, aquests processos no són independents del gènere. Les dades mostren que durant les darreres dècades d’intensificació de fluxos migratoris a Espanya la presència de dones que emigren soles ha estat molt rellevant, fet que ha portat a parlar del procés de feminització dels fluxos migratoris (Ribas, 1999; Mestre i Casal, 2002). Aquest procés té molt a veure amb les demandes de mà d’obra del mateix mercat espanyol, que durant el període que aquí s’estudia (finals dels anys noranta fins al 2007) ha necessitat treballadores no qualificades per a cobrir llocs de treball en els sectors més baixos de l’escala ocupacional.

Aquest article té per objectiu estudiar els efectes que les dificultats en la conciliació de la vida laboral i la vida familiar poden tenir en les trajectòries de mobilitat de treballadores immigrants.

Per això l’estudi es concentra en l’evolució ocupacional en els anys de forta recepció de fluxos migratoris, i analitza els itineraris laborals de dones immigrades en aquest període des del punt de vista de la conciliació. La pregunta de recerca de què parteix la investigació gira al voltant de conèixer els efectes que les dificultats en la conciliació de temps de treball productiu i reproductiu poden tenir sobre les trajectòries laborals de dones immigrants.

Un llarg nombre d’estudis anteriors ha demostrat que, per al cas de les dones autòctones, aquestes disposen de menys oportunitats de promoció; s’ubiquen en ocupacions amb menys remuneracions, amb una presència més gran de jornades parcials, i estan més afectades per la desocupació que els homes (Rica, 2007; Villar, 2010). Precisament, la voluntat d’explicar el perquè d’aquestes diferències ha conduït a la necessitat de mostrar la connexió entre les esferes de treball productiu i reproductiu (vegeu Rubery, Fagan i Smith, 1994; Jacobs i Gerson, 2004). Aquest plantejament assumeix l’existència socioeconòmica de dues esferes o subsistemes que donen compte de la complexitat del concepte de treball. Entre totes dues esferes hi ha relacions desiguals, en què el treball remunerat resulta ser aquell dominant econòmicament i socialment. En aquest context, homes i dones no es distribueixen igual, i històricament la responsabilitat del treball domèstic ha recaigut en exclusiva sobre les dones. Actualment, tot i la plena incorporació de les dones al mercat de treball aquestes pautes es mantenen. Si bé és cert que els homes, sobretot entre les generacions més joves i amb més nivell educatiu, estan augmentant a poc a poc la seva implicació en les tasques reproductives, continuen sent les dones les que dediquen una proporció més elevada d’hores a les feines domèstiques, i que assumeixen una doble presència en el mercat laboral i dins l’espai familiar.

Per al cas de dones immigrants, el tipus de projecte migratori, les normes socials dominants del país d’origen, el debilitament de la xarxa familiar després de l’emigració i tenir menys accés a polítiques socials, dificulten la conciliació entre ocupació i família. Aquest estudi pretén observar fins a quin punt aquestes dificultats poden implicar un fre a la mobilitat vertical, sense deixar d’observar els factors estructurals que en condicionen els itineraris laborals, com l’estructura ocu-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

69

pacional del mercat de treball espanyol o les limitacions imposades per la política migratòria. Amb aquest objectiu, s’analitzen els resultats de sis1 entrevistes en profunditat, fetes a dones immigrants i autòctones amb característiques ocupacionals similars.

Si bé aquesta no és la primera recerca que relaciona immigració, família i conciliació de la vida laboral i familiar (Bailey, Blake i Cooke, 2004; Parella i Samper, 2007), sí que és una de les primeres que intenta aportar llum nova al fenomen de la mobilitat laboral a través de la incorporació de l’estudi qualitatiu dels imaginaris al voltant de la cura de dones immigrants.

2. Mobilitat laboral de la població immigrant La mobilitat laboral s’enfoca en aquest estudi de manera intrageneracional, atenent els canvis de posicions ocupacionals dels individus al llarg de les seves trajectòries. En aquest sentit, la mobilitat pot ser ascendent o descendent, en termes de diferències entre el salari i/o la categoria anterior a la nova ocupació.

La bibliografia anterior ha demostrat que els canvis en la mobilitat laboral de treballadors immigrants depenen de múltiples factors. En primer lloc, la mateixa emigració comporta una forta ruptura social i econòmica (McAllister, 1995) que d’entrada posiciona els individus migrants en situacions de desavantatge. Investigacions dutes a terme en contextos geogràfics i socials diferents demostren que el col·lectiu de treballadors immigrants experimenta diferències ocupacionals desfavorables respecte de l’estatus socioeconòmic que els individus tenien en origen (McAllister, 1995; Clark i Lindey, 2005; Redstone, 2008). En segon lloc, hi ha disparitats notables segons el gènere. Les dones solen experimentar un retrocés ocupacional més gran posterior a l’emigració (GonzálezFerrer, 2011). En aquest sentit, l’estructura d’oportunitats laborals per a les dones immigrants es diferencia tant de la dels homes immigrants com de la de les dones autòctones. Per una banda, l’estatus de les dones immigrants es veu afectat per les restriccions d’una estructura ocupacional sexualment segregada, en la qual obtenen salaris més baixos, menys estabilitat i menys oportunitats de promoció que els homes també immigrants i de manera independent de la seva qualificació (Parella i Samper, 2007). Per l’altra, la seva condició d’immigrants les situa, respecte a les dones autòctones, en els estrats més baixos de l’estructura ocupacional, en cobrir aquells llocs de treball de menys prestigi social i no desitjats per les treballadores autòctones, com és el cas del servei domèstic o les ocupacions menys qualificades dels sectors de l’hoteleria o el comerç (Ribas, 1999; Mestre i Casal, 2002; Parella, 2003). En tercer lloc, molt freqüentment també s’ha apuntat a altres factors com l’estatus legal dels individus, el visat d’entrada o l’origen nacional (Friedberg, 2000; Redstone, 2008). Finalment, altres estudis han demostrat l’existència de diferències importants en la mobilitat en funció del nivell d’estudis, i s’observa menys mobilitat entre aquells amb menys formació (Chiswick et al., 2005).

Altres enfocaments han posat l’accent en explicacions estructurals, com són les teories de la segmentació dels mercats. Sota aquest prisma, la mobilitat inferior de la població immigrant s’explica per la seva concentració en els segments secundaris del mercat de treball (Martín Artiles et al., 2011). D’altra banda, tampoc no convé ignorar les explicacions del capital social. Les xarxes socials representen per a les persones immigrants font d’informació i recursos a la mobilitat laboral, a la vegada que redueixen els riscos de l’emigració (Massey et al., 1998).

En aquest estudi es proposa una nova via d’aproximació, sense oblidar les aportacions anteriors.

Concretament, tenint present que les dones immigrants s’insereixen en un mercat de treball prèviament segmentat, sota una demanda particular de mà d’obra i en un procés en què intervenen altres variables de tipus social, com el gènere o la classe socioeconòmica, aquest estudi vol aportar un altre

1. Aquestes entrevistes formen part d’un estudi molt més ampli sobre les trajectòries laborals de treballadors immigrants a Espanya entre 1997 i 2011 (Lozano, 2013).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

70

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

element d’anàlisi que permeti una millor aproximació a l’estudi de la mobilitat laboral. Com s’ha repetit, les dificultats de conciliació que experimenten les dones immigrants es presenten aquí com un factor explicatiu de la seva mobilitat, que, si bé no actua de manera aïllada d’altres variables, és susceptible de ser considerat un element rellevant en les expectatives laborals de les dones immigrants, de la mateixa manera que ho ha estat per a les dones autòctones (vegeu, entre molts d’altres, els estudis de Torns, 2005; Crompton i Harris, 1999; Jacobs i Gerson, 2004; Lewis, 2009).

3. Dones immigrants, mercat de treball i conciliació de la vida laboral i familiar Actualment el nombre d’estudis sobre la mobilitat laboral de les dones immigrants és ja força ampli, i la incorporació del gènere com a variable explicativa ha comportat un enriquiment important a l’hora d’entendre les migracions internacionals i la seva incorporació als nous mercats de treball (vegeu Oso, 1998; Anthias i Lazaridis, 2000; Parreñas, 2001).

Avui dia, conceptualitzar les migracions des de la perspectiva de gènere ha representat abordar una sèrie de debats que ja havien tingut pes en els estudis sobre dones i mercat laboral. Un primer debat ha estat el supòsit de la múltiple segmentació per classe, ètnia i gènere que implica l’estudi de les relacions entre gènere, immigració i treball. Cal entendre aquesta multiplicitat més enllà de la simple suma de diverses fonts de discriminació, i a través de la interseccionalitat dels diferents elements que configuren la condició de dona i immigrant. En altres paraules, sota el prisma de la multiplicitat, les explicacions de les taxes més baixes de participació laboral de les dones immigrants, i també els seus resultats més baixos en comparació dels seus homòlegs masculins, respondrien a la seva triple condició de dones, immigrants i de classe treballadora, que condiciona la manera com accedeixen al mercat laboral, que es limita a certs sectors d’activitat com l’economia informal (Pessar, 2009) o el servei domèstic (Escrivá, 2000).

En aquest estudi es proposa tenir en compte un segon debat, menys abordat per al cas de la immigració femenina: la incorporació de les relacions entre temps de treball productiu i reproductiu a l’hora d’estudiar la mobilitat laboral de les dones immigrants. Aquest interès respon a dos motius principals. En primer lloc, estudiar els itineraris laborals sense tenir presents les dinàmiques imbricades entre l’esfera laboral i l’esfera domèstica seria fer un pas enrere en l’estudi de les desigualtats en el mercat de treball. En segon lloc, un nombre important d’estudis han posat l’èmfasi en els efectes de l’estructura segmentada del mercat sobre la mobilitat de les dones immigrants (Rendall et al., 2008), o la influència d’altres variables institucionals i atributs individuals (Boyd i Grieco, 2003). No obstant això, no s’han investigat suficientment els efectes que la impossibilitat de conciliar temps de vida familiar i temps de treball remunerat pot tenir sobre la mobilitat laboral de les treballadores immigrants. La conciliació entre ocupació i família, o més ben dit, el grau de suport al qual tenen accés les persones conciliadores condiciona la quantitat i la qualitat del temps disponible per al treball productiu. Disposar de menys temps pot ser un obstacle a la mobilitat laboral, sobretot per a les persones immigrants que requereixen una forta inversió inicial per a conèixer el nou entorn laboral.

Aquesta proposta surt de la constatació que, si bé molts estudis sobre mercat laboral i gènere han posat en relleu que les dones tenen menys oportunitats de promoció laboral perquè són elles les que sincronitzen ocupació i família, i per tant la seva dedicació laboral no pot ser equiparable a la dels homes, en els estudis sobre mercat laboral, immigració i gènere aquesta situació rarament s’ha tingut en compte. És per això que, abans d’especificar la metodologia i els resultats d’aquest estudi, convé precisar alguns aclariments terminològics respecte de les nocions de conciliació i treball.

Seguint Greenhaus i Beutell (1985), es defineix aquí el concepte de conciliació a través de les tensions entre ocupació i família derivades de les pressions incompatibles entre els rols laborals i familiars. Al llarg d’aquest estudi es farà referència al concepte d’ocupació, per referir-se al treball productiu, entenent la noció de treball a partir de la revisió efectuada per la sociologia del

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

71

treball feminista (vegeu Borderías, Carrasco i Alemany, 1994). Partint del model d’anàlisi denominat paradigma de la producció i reproducció, s’entén que la noció de treball inclou no només les activitats orientades a la producció de béns i serveis en el mercat, sinó també totes aquelles orientades a la reproducció biològica, social i ideològica de la força de treball (Torns i Carrasquer, 1999).

Seguint aquesta revisió, i tenint presents les crítiques que ha rebut el concepte de conciliació en la bibliografia anterior (Moreno, 2006), aquesta investigació defineix la noció de conciliació com l’acció d’harmonitzar les dues esferes de producció i reproducció, que d’entrada no se situen en un mateix nivell i presenten incompatibilitats a escala macro. Aquestes incompatibilitats són un element rellevant que cal tenir en compte quan ens aproximem a les diferències en la mobilitat laboral que poden sorgir entre homes i dones immigrants, i també entre treballadores autòctones i immigrants.

A més a més, la incompatibilitat a què es fa referència no només es concreta a través del reconeixement social desigual i asimètric del treball productiu i reproductiu, sinó també des de la lògica de l’espai i el temps. D’aquesta manera, Balbo (1978) descriu la situació de les mares treballadores amb el terme de doble presència, per tal de reflectir la doble càrrega desenvolupada en un mateix temps, espai i jornada.

4. Metodologia Aquest estudi utilitza tècniques d’anàlisi qualitativa de dades per tal de respondre a la pregunta d’investigació que guia tot l’article, concretament s’han analitzat sis relats de biografies laborals de treballadores immigrants i autòctones seleccionades a través de l’elaboració d’una graella tipològica. La selecció d’informants es deriva de l’elaboració empírica d’una graella tipològica de caràcter teòric, a través de la identificació de quatre eixos de distribució mostral de les biografies laborals més rellevants que s’ha de definir. Per això s’han utilitzat dues fonts de dades principals: la Mostra contínua de vides laborals (MCVL) per a l’any 2007, i l’Enquesta de població activa (EPA), per al període 2007-2011. A partir d’aquestes dues bases de dades empíriques s’ha definit una tipologia de trajectòries qualitatives. Concretament, els criteris de selecció mostral han pres en consideració les dimensions bàsiques següents de l’estructura social: el gènere, la generació, l’origen geogràfic i la classe socioeconòmica. Pel que fa al gènere, s’han seleccionat només perfils de dones immigrants i s’han comparat amb perfils similars de dones autòctones, amb l’objectiu d’explicar les diferents condicions d’accés i permanència al mercat laboral, i les presències i absències en el treball domèstic i de cura. En segon lloc, s’han pres en consideració les dones situades entre els trenta i els cinquanta anys d’edat, que tinguin una història laboral mínima de deu anys a Espanya per tal de copsar-ne suficientment la trajectòria, i que convisquin amb almenys un fill d’entre zero i dotze anys. En tercer lloc, l’origen geogràfic s’ha establert com a definidor de la població immigrant, i s’han seleccionat únicament perfils provinents de l’Amèrica Llatina, l’est d’Europa i el nord d’Àfrica, amb la voluntat de captar la immigració de tipus econòmic. Finalment, la classe socioeconòmica s’ha definit a través de tres subindicadors: el nivell d’estudis formal, el sector d’ocupació i la mobilitat al llarg de la trajectòria laboral en territori espanyol. Les dades provinents de l’EPA i l’MCVL han estat de gran ajuda per a establir els indicadors de mobilitat, mesurada a través dels canvis de posicions al llarg de l’escala ocupacional i classificada en alta, mitjana i baixa, i també per veure’n la distribució al llarg dels sectors de treball. La mobilitat alta es correspon amb el canvi d’entre sis i nou posicions; la mitjana, entre tres i cinc, i la baixa, entre una i dues o sense variacions.

Si bé la classe socioeconòmica d’origen de les persones entrevistades no ha estat un criteri de selecció, s’ha tingut present a l’hora d’interpretar els resultats com un factor estructurador i condicionant de la trajectòria laboral.

A partir del relat de trajectòries laborals, aquest estudi pretén indagar aquells aspectes relacionats amb la conciliació de temps, la percepció del treball productiu i reproductiu que tenen les dones immigrants i autòctones, i les connexions entre les esferes laborals i familiars en el curs de vida d’un individu. El que es pretén en darrera instància és identificar els imaginaris al voltant

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

72

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

de l’ocupació i la cura familiar per tal de donar resposta a la hipòtesi que guia aquest estudi, que parteix de la idea que les trajectòries laborals de les dones immigrants presenten menys oportunitats de mobilitat ascendent perquè el grau de conciliació entre ocupació i família al qual tenen accés en frena la mobilitat. Amb aquest objectiu, s’estudien les estratègies de conciliació que adopten les dones immigrants, en comparació de les dones autòctones, i les seves percepcions sobre les tensions entre ocupació i família. Per estratègies, seguint Garrido i Gil Calvo (1993), s’entén la selecció de cursos alternatius d’acció (recursos tàctics) per a produir resultats futurs (objectius estratègics) en situacions d’incertesa.

La taula que es presenta a continuació permet observar la distribució mostral de l’univers d’informants. Totes les entrevistes es varen fer entre els mesos de març i novembre del 2011.

Taula 1. Graella tipològica Nivell d’estudis

Superiors

Mitjans-primaris

Primaris

Sector d’activitat

Sanitat i serveis qualificats

Serveis no qualificats, comerç, hoteleria i indústria

Sector de la llar i serveis domèstics

Immigrant

MAI1 (Ana)*

MMI3 (Milena)

MBI5 (Fàtima)

Autòcton

MAA2 (Marta)

MMA4 (Laura)

MBA6 (Roser)

Mobilitat alta

Mobilitat mitjana

Mobilitat baixa

Origen Trajectòria de mobilitat

* Pseudònims entre parèntesis Font: Elaboració pròpia a partir de la identificació dels quatre eixos mostrals.

5. Resultats 5.1. Dones immigrants amb mobilitat alta La mobilitat d’aquest primer perfil és definida, en general, per la interrelació de factors com la rellevància del primer sector d’inserció, el nivell de qualificació, el tipus de projecte migratori, la classe familiar d’origen, les expectatives laborals i la valoració subjectiva del treball de cura.

Amb relació a la trajectòria professional, tant per a dones immigrants com per a autòctones, els inicis de la trajectòria es produeixen sempre en feines no qualificades, però mentre que per a les segones aquest és un moment en què s’està finalitzant el període d’estudis, per a les primeres és una situació d’inconsistència d’estatus, és a dir, de discrepància entre la seva qualificació i l’ocupació que desenvolupen, que sovint s’allarga en el temps molt més del que prèviament havien imaginat.

Al venir nunca imaginé que ya nunca haría de periodista otra vez… es que es muy complicado todo el proceso, […] yo tuve que hacer cursos para la titulación […] y lo de cursar la maestría vino por este sentido, porque uno se da cuenta de que para tener un empleo con cualificación hay que cursar acá, sino no te miran el currículum igual, bueno quizás si en lugar de la Universidad de Lima hubiera sido de Harvard no, pero igualmente no sé… […] es un poco frustrante. [Ana, MAI1]

En el cas d’aquesta entrevistada, periodista emigrada des del Perú, la prolongació de la inconsistència d’estatus es fa evident. Els seus esforços per invertir en formació i la dedicació temporal a l’ocupació al llarg de la seva trajectòria en territori espanyol li permeten arribar a situacions de millora professional, però no aconsegueix mai el desenvolupament de la carrera professional com a periodista. Així, allò que permet la mobilitat laboral d’aquestes dones és l’adquisició de nous

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

73

recursos formatius, alhora possibilitada per l’estatus social en origen i les expectatives professionals orientades a la millora de la carrera ocupacional. Tot i així, com s’explicarà a continuació, els imaginaris socials al voltant de la cura i les responsabilitat familiars comporten un fre important. A més a més, també cal tenir present l’origen d’aquestes dones. Són persones amb estudis universitaris, provinents de les classes mitjanes benestants dels seus països, i que han disposat de suficients recursos familiars abans de l’emigració. Aquesta emigració es produeix, doncs, no per una necessitat econòmica familiar, sinó per la voluntat d’estendre la seva carrera professional, així emigren o bé soles o bé amb parelles amb expectatives laborals similars.

Yo me fui de Perú porque creía que allá no tendría las mismas condiciones, no sé fue una decisión meditada, y antes de decidirme vine a pasar acá un mes como de vacaciones entre comillas pero antes de venir busqué contactos y me entrevisté con algunas personas para probar qué tal sería. Me vine a España obvio por la facilidad del idioma, y porque pensé que luego podría pasar a Francia con la nacionalidad más fácilmente. Fue una estrategia así pensada de inicio. [Ana, MAI1]

Entendre com es produeix la mobilitat d’aquestes dones posant l’èmfasi en la conciliació de temps permet observar aspectes que quedaven amagats amb dades únicament quantitatives, com és la doble presència femenina i l’existència de sentiments de culpabilitat que frenen la mobilitat ascendent. Si bé les estratègies de conciliació entre ocupació i família apareixen sovint quan es pregunta sobre la mobilitat laboral a les dones entrevistades, la percepció de la cura varia en funció de l’origen i marca expectatives laborals diferents. Per a les dones autòctones, les càrregues familiars formen part del «puzle» que elles identifiquen en la seva vida diària i disposen de diversos recursos com la xarxa familiar, la distribució de càrregues dins la llar (tot i que elles n’assumeixen la gestió), la contractació formal o informal d’altres persones, l’accés a recursos públics i privats durant les hores i els períodes no escolars, etc. En canvi, per a les dones immigrants, tot i poder disposar de certs recursos, les percepcions sobre el temps de cura i el temps d’ocupació entren en conflicte. Aquestes dones, amb estudis universitaris i projectes migratoris professionals, solen trobar-se en situacions polaritzades: per una banda, desitgen desenvolupar la seva carrera amb èxit, però per l’altra se senten culpables de deixar els fills amb altres dones (sovint també immigrants), fet que les porta a rebutjar oportunitats de mobilitat ascendent. Per a les dones autòctones, aquesta culpabilitat és inferior en la mesura que disposen de xarxes familiars, que consideren entorns educatius i afectius per als fills. Així ho il·lustren les narracions analitzades.

Com que jo tinc un horari més flexible [que el marit] doncs habitualment hi vaig jo [portar filles a l’escola], però vaja certament les meves filles són reines de les extraescolars, cada dia en fa una perquè jo fins les sis i mitja no puc plegar. […] Lògicament estic molt contenta de ser mare, i per sort tinc la meva mare, bueno i el meu marit que sí que m’ajuda molt, però vaja això no treu que sigui una fatiga.

[Marta, MAA2] Sí sí mi hijo es mi vida mi motivo de ser mi todo, y cuando tengo poco tiempo de estar con él me siento muy mal, es difícil ser una buena madre, yo a veces me pregunto ¿mi madre fue buena madre? Y sí, lo fue, la mejor madre que puedo pedir, y el porqué es simple, mi madre siempre está cuando se la necesita […] así que prefiero quedarme donde estoy, porque aceptar el puesto de mando [lloc de treball amb més responsabilitat que l’actual] supondría que tengo que estudiar, y luego pasarme muchas horas en el hospital… y mi hijo tendría que dejarlo con la canguro y eso me mata. [Ana, MAI1]

Les estratègies de conciliació d’aquestes dones en marquen, doncs, les expectatives en el mercat laboral, en què l’aparició de sentiments de culpabilitat i les estratègies de doble presència evidencien que, malgrat el seu accés a l’educació superior, no actuen al marge dels rols tipificats segons gènere. Les diferències entre les unes i les altres rauen en el debilitament de les xarxes familiars que experimenten les dones immigrades pel fet d’haver emigrat; tanmateix, totes assumeixen el treball

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

74

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

reproductiu com «una responsabilitat pròpia» i, per tant, encara que externalitzin el treball domèstic se n’encarreguen de la gestió i supervisió.

5.2. Dones amb mobilitat mitjana Les trajectòries identificades en aquest perfil tenen en comú la presència de la inactivitat, de manera molt més notable que en el cas anterior. A més, sovint els períodes d’inactivitat coincideixen amb moments de més responsabilitats familiars (fills petits o pares malalts), de manera que la sortida del mercat de treball es produeix tant per acomiadament com per necessitats d’atenció familiar. En aquest sentit, la disponibilitat que aquestes dones tenen cap a la cura en marca les trajectòries. Les diferències entre treballadores autòctones i immigrants s’expliquen perquè les segones tenen menys protecció davant la desocupació, tant perquè tenen menys suport de la xarxa familiar com per l’absència de prestacions d’atur o altres subsidis vinculats a l’ocupació. A més, també cal destacar la rellevància dels projectes migratoris, orientats al treball, és a dir, subjectes a l’enviament de remeses econòmiques. Aquest fet implica una necessitat imperant d’ingressos econòmics que no tenen les dones autòctones.

Els casos entrevistats exemplifiquen molt bé aquests factors. Per una banda, la Milena (MMI3), d’origen romanès, que s’insereix com a treballadora de la llar i actualment treballa de cambrera en un restaurant, i per l’altra, la Laura, nascuda a Barcelona i propietària d’una cafeteria sense assalariats que abandona el mercat de treball durant quatre anys per atendre la cura dels fills; totes dues identifiquen el conflicte constant entre ocupació i família, però hi poden donar solucions diferents.

En general, els factors que n’influencien la mobilitat laboral tenen a veure tant amb l’esfera productiva i el rol laboral que desenvolupen, com amb l’estructura familiar i el seu paper com a mares.

En aquest sentit, un dels factors rellevants per a comprendre com es produeix la mobilitat d’aquestes dones és el que s’ha anomenat autoesquemes de gènere (Bem, 1981), que marquen pautes d’actituds i comportaments. Aquestes pautes són comunes entre dones autòctones i immigrants, però els recursos de què disposen les unes i les altres marquen les diferències.

Sempre ha anat així, és que és més fàcil que jo me quedi a casa amb los crios perquè a la llarga si comptes guarderies, i bueno naltros amb el bar pues també necessitem puestos per després del cole, esplais i demés, els estius, bueno que la llista al final et surt molt més car. I vam decidir que jo deixava de treballar i me quedava a casa. Pues vaig estar quatre anys sense treballar, bueno sense treballar fora de casa perquè t’asseguro jo que acabava cada dia amb unas ojeras que pa’qué! [riures] però bueno haguessin pogut ser més, però ja al final pues mira com que el meu pare ja estava gran em vaig posar jo a la cafeteria. [Laura, MMA4] Estuve unos meses cuidando de mi hijo pero rápido me tuve que poner a buscar, porque necesitamos el salario de los dos [el d’ella i el del marit]. ¿Te hubiera gustado quedarte más tiempo cuidando de vuestro hijo? Sí, claro, mucho, pero aquí entre el alquiler, el dinero de mandar a Rumanía, el… los gastos, bueno son muchos gastos y tenía que buscar trabajo. [Milena, MMI3]

Un altre aspecte important d’aquest perfil és que les trajectòries laborals de dones autòctones i immigrants transcorren paral·lelament, és a dir, les ocupacions que tenen les unes i les altres són complementàries, fet que implica que no hi hagi competència pels llocs de treball. En aquest sentit, les dones autòctones solen acceptar jornades parcials o reduïdes per poder conciliar temps de treball productiu i reproductiu, mentre que les dones immigrants necessiten l’aportació d’una jornada completa malgrat que també tinguin incompatibilitats entre ocupació i família. Per a aquestes dones, el temps de permanència al mercat laboral espanyol és clau perquè es produeixi la mobilitat, no només per l’adquisició i millora de les competències lingüístiques necessàries sinó també per la importància de la xarxa relacional.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

75

Al principio yo lo que salía, no me importaba porque lo importante era tener trabajo, y bueno hacía muchas cosas que nunca había hecho y claro está que solo lo hacíamos las que veníamos de fuera, como pues las horas nocturnas de limpieza, muchas horas de pie hasta muy tarde en un restaurante, y así. Luego poco a poco vas entendiendo mejor el país. […] Lo que más se nota es que al cabo de un año ya conoces gente, y te ayudas o te das ayuda y así mejor. Además, ahora hablo muy bien castellano, y estoy con las classes de català, y eso es muy importante porque ya no todo es raro como al principio.

[Milena, MMI3]

Pel que fa a les estratègies de conciliació d’aquest perfil, un primer element diferencial entre famílies immigrants i autòctones és la repartició més gran de les tasques de la llar entre homes i dones immigrants. Aquest fet no es deu a un canvi de mentalitat entre la població immigrant; al contrari, en els discursos analitzats sempre és la dona qui n’assumeix la responsabilitat. Tanmateix, tenir una xarxa de recursos més petita per a la conciliació fa que els homes vegin la necessitat de compartir les tasques domèstiques, per tal que elles puguin dedicar més temps a l’ocupació, i per tant millorar l’aportació salarial de la llar. Per exemple, la Milena (MMI3) descriu molt bé com es compaginen els horaris laborals amb el marit, per tal que tots dos puguin dedicar el màxim d’hores a la feina remunerada. Ella ho descriu com una necessitat econòmica de la llar, alhora que gestiona en exclusiva les feines de la casa.

Yo estoy en las mañanas y hago desayuno y preparo comida, y así mi esposo está en el horario de comer que va a buscar los niños y comen lo que yo he dejado preparado. Y por la tarde va también él, pero los deja en casa y al cabo de poquito llego yo. Si hay que comprar va él, y le dejo una lista también por las mañanas. Pero, ¿a qué hora te levantas para preparar tantas cosas? A las seis, y trabajo de… por la noche hasta las once, él trabaja de siete por la mañana a la una en un sitio y de las seis hasta las nueve en otro. Y yo de las nueve a las seis, y después a las nueve voy a la limpieza en el hospital hasta las once. […] El problema es los fines de semana, que los dos trabajamos y él no tiene colegio, entonces es difícil… como el mayor ya es más grande puede cuidar del pequeño, o a veces una vecina que también es rumana viene un rato. [Milena, MMI3]

De fet, com es posa en relleu en l’extracte anterior, una altra estratègia que aquestes dones utilitzen és la cura entre germans més petits, mai com a solució única, però sovint són els germans grans qui tenen cura dels germans petits per unes hores. Aquesta estratègia no es troba en el cas de les entrevistes de dones autòctones per a cap perfil. Sí que s’hi troba la compaginació d’horaris, però en aquests casos sovint la cura es produeix entre dones. En el cas de la Laura (MMA4), entrevistada en aquest perfil de mobilitat, les tasques de cura familiar es distribueixen entre els dos membres de la parella, però sobretot entre ella i la germana, i entre les germanes i la mare.

Sí claro, me quedo tranquil·la, tan els dissabtes amb l’esplai com entre setmana, bueno a vore que també van a l’esplai, però jo els veig feliços, és un espai amb molts valors, que és lo que ens falta avui en dia. […] I bueno per no parlar quan els deixo amb les iaies, molt bé, i també amb la meva germana perquè viu aquí sobre, no? I clar pues a vegades arribo tard i ella els hi ha fet lo sopar aquí casa, clar pues és un luju perquè jo que sé, no és que me n’hagi d’anar a buscar-los o portar-los, saps? I jo estic tranquil· la perquè sempre me puc quedar a la feina, sense patir perquè sé que si la meva germana veu que arribo tard ella baixa i se’n fa càrrec. I bueno que així jo a la feina visc més tranquil·la en aquest aspecto. I los dissabtes ella a vegades treballa, pues jo me quedo con todos los niños. [Laura, MMA4]

Finalment, un aspecte rellevant que diferencia aquestes dones és la situació jurídica de les dones immigrants. Les seves trajectòries laborals també es veuen directament afectades per la trajectòria jurídica, que crea una sensació d’inseguretat elevada i alhora les posiciona en els espais més desprotegits de l’economia informal.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

76

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

5.3. Dones amb mobilitat baixa Finalment, per a les dones amb trajectòries de mobilitat baixa, en la línia del que ja han conclòs estudis anteriors, la seva condició triple de «dones», «immigrants» i «de classe treballadora» les situa en una de les posicions més dèbils de l’escala ocupacional (Parella, 2003). Aquesta posició explica, també, les dificultats més grans que tenen a l’hora de gestionar el temps diari, entre l’ocupació i les responsabilitats familiars.

Aquest perfil es correspon amb treballadores de menys mobilitat laboral i condicions ocupacionals més precàries. Tanmateix, novament les diferències segons el nivell socioeconòmic de la família d’origen expliquen la vigència subjectiva de cada una de les dones entrevistades. Les trajectòries laborals analitzades en aquest perfil presenten característiques particulars, algunes de les quals associades al fet migratori, com l’emergència de xarxes globals de cura o la inconsistència d’estatus de les treballadores immigrants, i d’altres d’associades al sector d’ocupació i l’estructura del mercat de treball espanyol, com la perpetuació com a treballadores domèstiques i la desprotecció més gran del sector de la llar. A més, novament, una de les característiques rellevants de la mobilitat laboral d’aquestes dones té a veure amb els autoesquemes de gènere.

En general, els factors que influeixen en la seva mobilitat laboral tenen a veure tant amb l’esfera productiva i el rol laboral que desenvolupen, com amb l’estructura familiar i el seu paper com a mares, o els projectes migratoris (cal distingir entre les que han estat reagrupades pels marits i les que han iniciat un projecte pioner). El cas de la Fàtima (MBI5), provinent del Marroc, il·lustra bé la importància del projecte migratori. Ella és reagrupada pel seu marit juntament amb els dos fills, i d’entrada la seva ocupació principal és la cura de la família. No és fins que els pares del marit, al país d’origen, necessiten una aportació econòmica més alta que ella té la necessitat de buscar una ocupació remunerada. Troba feina com a treballadora domèstica, i expressa la impossibilitat de poder treballar d’alguna altra cosa malgrat que el seu estatus jurídic li ho permetria (tres anys després de la reagrupació obté el permís de treball). Un dels motius pels quals accepta les condicions actuals de treball és la facilitat que li permet cuidar dels seus propis fills mentre es fa càrrec dels fills dels seus ocupadors. A més, en el seu discurs queden palesos els signes de discriminació ètnica que percep de la societat d’acollida.

Como los padres no están, yo puedo llevar mis hijos y eso me ayuda porque no sé cómo haría. Por eso no quiero otro trabajo, porque si voy a otro sitio no sé qué hacer con mis hijos pequeños. Y no es fácil, porque a las musulmanas no se nos acepta bien, y yo lo sé porque voy por la calle y otras mujeres me cuentan. [Fátima, MBI5]

Un altre aspecte rellevant observat en el discurs és l’expressió d’una certa superioritat moral dels seus propis valors amb relació als valors de cura de la societat espanyola. En tant que són treballadores baixament remunerades, és possible argumentar que aquesta retòrica les salva, els permet sentir-se millor no només amb la feina, sinó també amb l’experiència migratòria que les ha empès a deixar les seves famílies i les seves arrels (així també ho descriuen Datta et al., 2006). Per a elles el respecte i la disciplina són valors perduts en la societat espanyola, que mal eduquen els seus fills de manera que es converteixen en «petits dictadors» dins la llar família.

No te atrevas a decirle a un niño de acá, «no hagas esto o no hagas lo otro» porque te van a decir cosas tipo «y quién eres tú?, a mí qué más me da». Terrible, no muestran respeto, ni en casa ni en los lugares públicos, a veces voy en el tren y veo situaciones en que los niños se cuelgan de las barras, no dejan sentarse a la gente mayor, hacen mucho ruido, y son niñitos con uniforme que vuelven de escuelas de categoría. [Fátima, MBI5]

D’altra banda, les diferències entre les dones entrevistades en aquest perfil també es troben en el nombre d’hores, i per tant temps de dedicació a l’ocupació, que estan disposades a treballar a

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

77

canvi d’una remuneració. No és estrany pensar que les dones immigrants tenen una necessitat més gran d’ingressos econòmics, però el que és rellevant d’assenyalar és que per a les dones autòctones la jornada parcial és un recurs de conciliació, mentre que per a les dones immigrants més ingressos econòmics impliquen una ajuda més gran a la família al país d’origen.

Jo prefereixo treballar només els matins, perquè així tinc tota la tarda per fer les coses de la casa, estar amb els nens, anar-los a buscar al cole, preparar els sopars, banyeres, rentadores i tota la pesca, i bueno com que el meu marit ja treballa i ell cobraria més que jo, perquè això de cuidar els avis ja saps.

[Roser, MBI6]

A més a més, com en els perfils anteriors, les dificultats de conciliar ocupació i família són més grans per al col·lectiu immigrant. S’han identificat dues estratègies en aquest sentit, la primera ja s’havia observat per al cas de les famílies dels homes de les trajectòries de mobilitat mitjana-baixa, i la segona és una versió de baix cost d’estratègies també trobades en les famílies de les entrevistades amb trajectòries de mobilitat alta i estables. Per una banda, la solució a la incompatibilitat es troba en la combinació d’horaris entre els membres de la parella, tot i que és la dona qui coordina el treball reproductiu i el gestiona. Per l’altra, les solucions de baix cost es basen en la contractació puntual de serveis de cura, sempre dins la informalitat contractual, i habitualment a noies joves acabades d’immigrar que coneixen al mateix barri o a través de la xarxa comunitària. A més, hi ha una tercera via observada, que és facilitada per la mateixa informalitat dels llocs de treball, que els permet portar els fills amb elles, tal com ja s’ha posat en relleu en línies anteriors.

6. Resultats D’acord amb les entrevistes fetes per a aquesta recerca, es posa de manifest que les dones immigrants despleguen una diversitat d’estratègies per conciliar ocupació i família. En concret, s’han identificat quatre estratègies diferents, que no es donen mai de manera pura sinó que sovint se’n compaginen dues o més a la vegada, i on sempre és present la doble presència femenina: 1) salarització de la cura, cuidadores sense relació de parentiu amb la família contractadora i majoritàriament de manera informal; 2) negociació de la cura dins el nucli familiar, els dos membres de la parella assumeixen certes responsabilitats però sempre sota la gestió i coordinació de la dona; 3) conciliació informal al lloc de treball, preferència per ocupacions informals que possibiliten portar els fills a la feina remunerada, i 4) responsabilitat dels germans grans, menors que tenen cura d’altres menors quan estan sols a la llar mentre els pares treballen.

A més, els resultats d’aquesta anàlisi també mostren una relació entre els projectes migratoris, els itineraris laborals i les estratègies de conciliació identificades. En aquest sentit, les persones amb nivells d’estudis més alts i que tenen projectes migratoris expressius o professionals, amb mobilitat alta al país d’acollida, tendeixen a externalitzar part del treball domèstic i familiar. En canvi, entre les dones immigrants que han emigrat a través de la via de la reagrupació familiar, o que han iniciat projectes migratoris propis però per necessitats econòmiques al país d’origen, menys qualificades i amb itineraris laborals de mobilitat mitjana i baixa, la conciliació s’efectua mitjançant solucions de baix cost, o a través de la presència dels fills al lloc de treball i la cura entre germans.

Aquestes dones, a més, estan més exposades a la segmentació ocupacional i residencial, jornades de treball atípiques i ingressos baixos.

Entre les dones amb més qualificació i mobilitat, la percepció de la cura és molt present i impacta directament sobre la trajectòria laboral. Per a elles, les dificultats de conciliació són l’expressió d’una situació polaritzada entre la cerca de l’èxit professional després de l’emigració i la sensació de culpabilitat per «desatendre» així els fills menors. En canvi, per a les dones autòctones, amb característiques ocupacionals similars, aquest sentiment de culpa és inferior en la mesura que

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

78

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

disposen de més recursos per a la conciliació, que també consideren afectius i educatius, com la xarxa familiar formada per àvies i altres persones de la família o entorns de lleure infantil.

Entre les treballadores amb menys qualificació i mobilitat, les pressions per treballar (projectes migratoris econòmics, necessitat d’ingressos) i les pressions al lloc de treball (jornades atípiques, inseguretat laboral) són els principals limitadors de la conciliació entre ocupació i família, sobretot de l’atenció a la cura dels infants. Atesa la necessitat d’ingressos i els baixos nivells salarials, aquestes treballadores han de trobar solucions de baix cost a la cura com la compaginació entre horaris laborals impossibles dels dos membres adults de la llar, la cura entre germans menors o la xarxa comunitària. En el cas específic de les dones amb trajectòries laborals amb mobilitat baixa, un altre aspecte de vulnerabilitat ocupacional important és el sector de treball en què s’ubiquen, generalment el servei domèstic. Aquest sector presenta altes taxes d’inseguretat laboral, a més, com que està altament desprotegit per l’estat del benestar les situacions d’atur i inactivitat fan que els itineraris d’aquestes dones siguin els més vulnerables. Moltes es troben també en la paradoxa de cuidar els fills d’altres dones mentre elles fan mans i mànigues per tenir cura dels seus propis fills. En aquestes situacions, els discursos narratius d’aquestes dones se centren a crear una certa superioritat moral amb relació als valors de cura de la societat d’acollida. Aquest discurs les protegeix i les fa sentir-se millor no només respecte de la seva ocupació, sinó especialment amb referència a l’exclusió social i econòmica que experimenten durant els primers anys d’assentament al mercat i la societat espanyola.

Per a les dones autòctones dels perfils de mobilitat mitjana i baixa, les seves trajectòries laborals s’expliquen llargament a través de la rellevància de la maternitat i de la percepció de la cura. En aquest sentit, són trajectòries marcades per la centralitat del temps reproductiu, amb sortides llargues del mercat laboral per a la dedicació exclusiva a les tasques familiars, que després tenen un impacte directe en la trajectòria laboral, permanent sempre en sectors relacionats directament o indirectament amb les activitats d’atenció i neteja. Moltes naturalitzen la vivència d’aquest procés, justificant la divisió interna del treball a la llar en les possibilitats més grans d’ingressos del marit i les despeses extres de serveis extraescolars.

En resum, les diferències de classe entre dones mares presenten diversos modes de preferències i límits a l’hora d’escollir alternatives laborals i familiars, i preferentment aquestes estan socialment i culturalment creades a través de les experiències biogràfiques, relacions de parentiu i les visions normatives de la societat on viuen. En aquest context, les estratègies de conciliació estan vinculades no només a necessitats de temps o necessitats econòmiques al llarg de la trajectòria laboral, sinó també a aspectes de moralitat respecte del rol familiar d’aquestes dones.

7. Referències bibliogràfiques Anthias, Floya; Lazaridis, Gabriella (2000). Gender and migration in Southern Europe: women on the move.

Nova York: Berg.

Bailey, Adrian J.; Blake, Megan K.; Cooke, Thomas J. (2004). «Migration, care, and the linked lives of dualearner households». Environment and Planning A, núm. 36, p. 1617-1632.

Balbo, Laura (1978). «La doppia presenza». Inchiesta, núm. 32, p. 3-11.

Bem, Sandra Lipsitz (1981). «Gender schema theory: A cognitive account of sex typing». Psychological Review, núm. 88 (4), p. 354-364.

Borderías, Cristina; Carrasco, Cristina; Alemany, Carme (1994). Las mujeres y el trabajo: Rupturas conceptuales. Barcelona: Icaria; Madrid: Fuhem.

Boyd, Monica; Grieco, Elizabeth (2003). «Women and migration: incorporating gender into international migration theory». Migration Information Source (març).

Chiswick, Barry R.; Liang Lee, Yew; Miller, Paul W. (2005). «A longitudinal analysis of immigrant occupational mobility: a test of the immigrant assimilation hypothesis». International Migration Review, núm.

39 (2), p. 332-353.

Clark, Ken; Lindey, Joanne (2005). «Immigrant labour market assimilation and arrival effect: evidence from the labour force survey». Sheffield Economic Research Paper Series, núm. 2005004, University of Sheffield.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

79

Crompton, Rosemary; Harris, Fiona (1999). «Employment, careers, and families: The significance of choice and constraints in women’s lives». A: Crompton, Rosemary (ed.). Restructuring gender relations and employment: The decline of the male breadwinner. Oxford: Oxford University Press.

Datta, Kavita; Mcllwaine, Cathy; Evans, Yara; Herbert, Joanna; May, Jon; Wills, Jane (2006). Work, care and life among low-paid migrant workers in London: towards a migrant ethic of care. Londres: Queen Mary, University of London. Department of Geography.

Escrivá, Ángeles (2000). «¿Empleadas de por vida? Peruanas en el servicio doméstico de Barcelona». Papers: Revista de Sociologia, núm. 60, p. 327-342.

Friedberg, Rachel (2000). «You can’t take it with you? Immigrant assimilation and the portability of human capital». Journal of Labor Economics, núm. 18 (2), p. 221-251.

Garrido, Luis; Gil Calvo, Enrique (1993). «El concepto de estrategias familiares». A: Garrido, Luis; Gil Calvo, Enrique (ed.). Estrategias familiares. Madrid: Alianza Editorial.

González-Ferrer, Amparo (2011). «Explaining the labour performance of immigrant women in Spain: The interplay between family, migration and legal trajectories». International Journal of Comparative Sociology, núm. 52 (1-2), p. 63-78.

Greenhaus, Jefrey H.; Beutell, Nicholas J. (1985). «Sources of conflict between work and family roles». The Academy of Management Review, núm. 10 (1), p. 76-88.

Hondagneu-Sotelo, Pierrette; Avila, Ernestine (1997). «I’m here, but I’m there. The meanings of Latina transnational motherhood». Gender and Society, núm. 11 (5), p. 548-571.

Jacobs, Jerry A.; Gerson, Kathleen (2004). The time divide: work, family, and gender inequality. Cambridge, Mass.: Harvard University Press.

Lewis, Jane (2009). Work-family balance, gender and policy. Cheltenham: Edward Elgar Publishing.

Lozano, Mariona (2013). Trajectòries laborals de treballadors immigrants a Espanya: Barreres i dreceres a la seva integració laboral. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona.

Martín Artiles, Antonio; López Roldán, Pedro; Molina, Óscar; Moreno, Sara; Esteban, Fernando (2011).

«Trayectorias laborales y asimilación ocupacional de la inmigración». Sociología del Trabajo, núm. 72, p.

41-63.

Massey, Douglas S.; Arango, Joaquín; Hugo, Graeme; Kouaouco, Ali; Pellegrino, Adela; Taylor, J. Edward (1998). Worlds in motion: Understanding international migration at the end of the millennium. Oxford: Clarendon Press.

McAllister, Ian (1995). «Occupational mobility among Immigrants: The impact of migration on economic success in Australia». International Migration Review, núm. 29 (2), p. 441-468.

Mestre, Ruth; Casal, Marta (2002). «Migraciones femeninas». A: Lucas, Javier de; Torres, Francisco (ed.).

Inmigrantes: ¿cómo los tenemos?: Algunos desafíos y (malas) respuestas. Madrid: Talasa.

Moreno, Sara (2006). «Reconciliation: succesful as a concept, but unsatisfactory as a policy». Comunicació presentada al 4th Annual ESPAnet Conference, Bremen, 2-23 de setembre del 2006.

Oso, Laura (1998). La migración femenina de mujeres jefas del hogar. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.

Parella, Sònia (2003). Mujer, inmigrante y trabajadora: La triple discriminación. Rubí, Barcelona: Anthropos.

Parella, Sònia; Samper, Sarai (2007). «Factores explicativos de los discursos y estrategias de conciliación del ámbito laboral y familiar de las mujeres inmigradas no cumunitarias en España». Papers: Revista de Sociologia, núm. 85, p. 157-175.

Parreñas, Rhacel Salazar (2001). Servants of globalization: Women, migration and domestic work. Stanford, Calif.: Stanford University Press.

— (2005). «Long distance intimacy: class, gender, and intergenerational relations between mothers and children in Filipo transnational families». Global Networks, núm. 4, p. 317-336.

Pessar, Patricia (2009). «Sweatshop workers and domestic ideologies: Dominican women in New York’s apparel industry». International Journal of Urban and Regional Research, núm. 18 (1), p. 127-142.

Redstone, Ilana (2008). «Occupational trajectories of legal US immigrants: downgrading and recovery».

Population and Development Review, núm. 34 (3), p. 435-456.

Rendall, Michael S.; Flavia, Tsang; Rubin, Jennifer; Rabinovich, Lila; Janta, Barbara (2008). «Contrasting trajectories of labor market assimilation between migrant women in Western and Southern Europe».

RAND Working Paper, núm. 662.

Ribas, Natalia (1999). Las presencias de la inmigración femenina: Un recorrido por Filipinas, Gambia y Ma­ rruecos en Catalunya. Barcelona: Icaria. (Antrazyt)

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

associació catalana de sociologia

80

Treballadores immigrants i conciliació entre ocupació i família Mariona Lozano Riera

Rica, Sara de la (2007). «Segregación ocupacional y diferencias salariales por género en España: 1995-2002».

Documento de Trabajo 2007-32, sèrie 4, Fedea.

Rubery, Jill; Fagan, Colette; Smith, Mark (1994). Changing patterns of work and working-time in the European Union and the impact on gender divisions. Brussel·les: European Comission. Directorate-General V. Equal Opportunities Unit.

Simón, Hipólito; Ramos, Raúl; Sanromá, Esteve (2010). «Movilidad ocupacional de los inmigrantes en una economía de bajas cualificaciones: el caso de España». Xarxa de referència en Economia aplicada, document de treball 6.

Torns, Teresa (2005). «De la imposible conciliación a los permanentes malos arreglos». Cuadernos de Relaciones Laborales, núm. 23 (1), p. 15-33.

Torns, Teresa; Carrasquer, Pilar (1999). «El perquè de la reproducció». Papers: Revista de Sociologia, núm.

59, p. 99-108.

Villar, Antonio (2010). Mujeres y mercado laboral en España: Cuatro estudios sobre la discriminación salarial y la segregación laboral. Bilbao: Fundación BBVA.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 67-80

Articles

Gender, migration and labour market: the transnational redistribution of domestic work in Spain and the limits for social integration Gènere, migració i mercat laboral: la redistribució transnacional del treball domèstic a Espanya i els límits de la integració social Paloma Moré1 Department of Sociology III. Faculty of Political and Social Sciences.

Complutense University of Madrid Correspondence: Paloma Moré. Departamento de Sociología III. Facultad de Ciencias Políticas y Sociología. Universidad Complutense de Madrid.

Campus de Somosaguas.

28223 Pozuelo de Alarcón (Madrid).

E-mail: paloma.more@cps.ucm.es.

Article reception date: June 2012 Article acceptance date: July 2013

Abstract This article analyses the complex interrelation between the discriminatory situation of women in the labour market, the increasing demand for domestic work for households, and the integration process of migrant women in Spain. In relative terms, Spain is one of the European countries with the highest percentage of domestic workers and the rise in the demand for household services in the last decade has been stimulated in part by the migration policies. The profile of workers is characterised by highly feminised rates, which are over 90%, as well as by the rise of foreign workers, who represent almost 60% of the declared domestic workers. Moreover, this sector is characterised by traditional and servility-related features like tolerance of undeclared work, a high proportion of live-in domestic workers and the absence of written contracts. In addition, domestic workers’ rights and basic welfare benefits are inferior to those of other categories of wage-earning workers. This study explores the way in which the structural patterns of the labour market in Spain have an impact on migrant women’s economic integration.

Keywords: migration, gender, domestic work.

1. This article presents some preliminary results of my ongoing doctoral research at the Complutense University of Madrid, funded by the FPI-UCM Programme and developed under the supervision of Professor Juan José Castillo. My PhD research, including this paper, is inspired by the work that I have developed in the Research Group Charles Babbage in Social Sciences of Work. This article has also been developed within the frame of the project “Women in Transit” (n. 06/10) funded by the Spanish Women’s Institute and ESF.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92 DOI: 10.2436/20.3005.01.65 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

82

Gender, migration and labour market Paloma Moré

Resum L’objectiu d’aquest treball és analitzar la interrelació complexa entre la situació de discriminació de la dona al mercat de treball, la demanda creixent de serveis domèstics, i el procés d’integració de les dones migrants a Espanya. En termes relatius, Espanya és un dels països europeus amb un percentatge més alt de treballadors domèstics i en part l’augment de la demanda de serveis domèstics en l’última dècada ha estat estimulat per les polítiques migratòries. El perfil dels treballadors es caracteritza per les altes taxes feminitzades, que són més del 90 %, i també per l’augment de treballadors estrangers, que representa gairebé el 60 % dels treballadors domèstics declarats. Aquest sector es caracteritza per trets tradicionals i de servilisme com la tolerància al treball no declarat, l’alta proporció de treballadores domèstiques internes o l’absència de contractes escrits. A més, els drets dels treballadors domèstics i els beneficis bàsics de benestar són inferiors als d’altres categories de treballadors assalariats. Aquest estudi explora la manera com els patrons estructurals del mercat laboral a Espanya afecten la integració econòmica de les dones migrants.

Paraules clau: migració, gènere, servei domèstic.

1. Introduction The rupture with the male “breadwinner” model of gender division of work by the incorporation of women into the labour market is a recent process that remains unfinished in Spain. Spanish women still have a subordinated position in the labour market structure and they are still bearing most of the weight of domestic work in households. Although the continued and sustained growth of women’s employment rates is one of the most important transformations of the Spanish labour market in recent decades, the response of the State in terms of public care policies with respect to the absence of women in households has been minimal. The implementation of the public provisioning of care for children and the elderly has been insufficient to meet the increasing demand for this kind of services. Under these circumstances, the externalisation of care and reproductive work towards migrant women has been the “low-cost” and most flexible strategy which Spanish women have used in order to recede from domestic work.

This situation has consequences for foreign women who want to begin a professional career in Spain. With gender discrimination and the segmentation of the occupational structure, their opportunities to find a job are more restricted than for migrant men. The labour market is a key element of the “context of reception” (Portes & Böröcz, 1998) that migrants encounter when they reach the host society and so it defines the boundaries and the possibilities of socio-economic integration. Over the last decade in Spain, migrant women were restricted to a few “female” professions, like domestic and care work. This incorporation into the labour world by the “servants entrance”, which has been worsening with the economic crisis, has serious implications for the integration process of migrant women in its broadest sense and also establishes the limits for occupational mobility to other sectors.

2. Theoretical discussion of migrants’ social integration Among sociologists, assimilation theory has been one of the most influential explanations for migrant integration and upward mobility. This approach assumes, in an evolutionist and normative perspective, that assimilation is a natural, desirable and almost unavoidable consequence of migration. According to this theory, the labour market is a single hierarchy in which most migrants enter at the bottom and slowly move upward as they become acculturated (Powers & Seltzer, 1998).

This perspective argues that the assimilation process urges diverse ethnic groups to acquire a common culture, traditions and values, to gain equal access to the opportunity structure of society.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

83

Linked with this approach, economists have explained integration into mobility within the labour market with the theory of human capital, which has focused on individual human characteristics such as education, language skills, length of residence and previous professional experience to understand career paths, salaries and upward mobility (Chiswick, 1978; Borjas, 1985).

Although the assimilation paradigm has dominated literature on migrant adaptation, especially in the USA, alternative theoretical frameworks have emerged to give more attention to structural conditions which also affect the migrant’s ability to become integrated into a broader society.

The incorporation of structural features of the host society into the analysis is an important insight into the definition of the research object and introduces less ideology into the concept.

The dual labour market theory (Piore, 1979) focused on macrostructural factors to explain the professional trajectories of migrants. It argues that labour markets are not monolithic structures but rather they are divided into at least two qualitatively differentiated segments: the “internal labour market”, which involves a lot of learning, capital and technology and offers steady, well paid work with possibilities of job promotion; and the “external labour market”, which is intensive in work force and provides unsteady, low-paid jobs in poor working conditions. This approach considers that the fact that migrants find jobs in the external labour market is the consequence of structural factors which systematically limit their access to social resources (such as job opportunities), more than of their individual skills.

With the aim of clarifying aspects of both perspectives, it could be useful to consider the frame that Portes and Böröcz (1998) introduce to explain the different modes of migrant incorporation.

These authors argue that integration processes are defined by a combination of different elements: starting conditions of migrants, class origin and the context of reception in the receiving society.

According to this explanation, there is not a single path of integration, with upward mobility or marginality, but rather plural and diverse modes of incorporation. In this sense, the integration process can be considered the result of the interaction between structural opportunities offered by the institutional framework, individual strategies developed by migrants (Freeman, 2004), sociodemographic features of migrants and their biographical history before migration.

From this point of view, a double entrance framework for attempting integration can be observed. On the one hand, structural factors provide a framework of action and, on the other, human agency can act with the contextual structures developing complex strategies. To sum up, social integration is a highly complex process, neither unidirectional nor homogeneous but rather diverse, which has different spheres (political-legal, socio-economic and cultural-religious) and levels (Penninx & Martiniello, 2006).

According to this analytical scheme of interaction between structures and human agency, it is possible to study gender relations, their influence on migration processes and the way in which these processes can transform gender paths. A research line aiming to investigate the effects of international migration on women’s empowerment has recently been opened.

Mobility can alter gender norms and hierarchical relations internalised prior to migration, but not only in a more egalitarian way. The research evidence shows that the potential social impact of mobility achieving gains of freedom will be different for men and women, because gender adscription can limit the access to certain resources and opportunities and it is also a discriminatory factor. Apart from that, gender orders define an implicit or explicit framework of action that people use in daily life. Crossing borders for work purposes can be empowering, opening up opportunities for challenging the established gender norms, but it can also lead to new dependencies and reinforce existing gender boundaries and hierarchies (Morokvasic, 2007).

From a structural point of view, the sexual division of work and the gender segmentation of the labour market operate in such a way that migrant women are more likely to find jobs in the service sector, especially in care services for people like cleaning, serving or caring for children and the elderly. These kinds of jobs are especially important in global cities, which are, as Sassen points out, key locations for the empirical study of international migration and survival strategies of migrants and their households (Sassen, 2007). Some structural factors linked with the process of

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

associació catalana de sociologia

84

Gender, migration and labour market Paloma Moré

globalisation, as proliferation of support services to strategic sectors, increase of female participation in labour markets, deregulation of employment, as well as international migration, are interconnected in the phenomenon of reproductive and care work transfer from the North to the South and from the West to the East. The research challenge is to analyse this phenomenon from a feminist perspective in order to consider different positions that men and women have in gender relations and not only to describe women’s situation as victims of a system.

However, the perspective of agency offers the opportunity to go beyond structural determinism and to take into account the different motivations that encourage women to participate in alternative circuits (Gil & Vega, 2003). The concept of “agency” is necessary to highlight the positive aspect of migrant workers’ experiences and to avoid victimisation. Agency-centred studies underscore the individual migrant’s decision to pursue livelihood opportunities in the global labour market and foreground the migrant’s social and financial gains from international labour migration (Briones, 2009).

The aim of this paper is to make a gender analysis of the socio-economic integration of migrant domestic workers in Spain. For this purpose, the Portes and Böröcz (1998) framework is useful but it should be complemented with a gender perspective. According to them, the integration pro­cesses are defined by the interaction of three elements: starting conditions of migrants, class origin and the context of reception in the receiving country. In this document I would like to carry out the analysis of the Spanish labour market assuming that it is a central element of the context of reception that migrants find when they arrive in Spain, and so it has important consequences for the socio-economic integration for migrant women.

3. Methodology The arguments and considerations reflected in this theoretical article are part of a doctoral research that I have been developing in the Complutense University of Madrid. This research focuses on a comparative analysis of the labour trajectories and experiences of domestic and care workers in two European “global cities”, Madrid and Paris. The goal of this article is double: on the one hand it is an attempt to define, from a theoretical perspective, the domestic work in Spain. For this purpose I base myself on a wide range of literature related to international migration, labour market, women’s work and domestic work both in Spain and abroad. On the other hand, the aim is to analyse the current situation of domestic work in Spain through a qualitative fieldwork which is still unfinished and under analysis but which could be useful to point out some new trends of domestic work in Spain. The fieldwork on which my arguments are based was conducted in 2012 and the beginning of 2013 in Madrid and consists of 25 in-depth interviews with domestic and care workers and key informants of the sector; two focus groups with domestic and care workers; three collective interviews with unemployed women and men conducted in job agencies and charities specialised in domestic work, and a large amount of observation and informal chats in agencies, charities and the meetings of an association of migrant women specialised in care work.

4. Spain as a “context of reception” - a view from the labour market As Portes and Böröcz (1998) have shown, the starting conditions and class origin of migrants are important factors in the integration processes, although these are elements linked to their background prior to migration. However, these authors don’t take into account gender as a structural factor shaping the trajectories of migrants, although gender division of work is evident regarding the migrants’ access to the labour market in the receiving societies. The unequal access to economic resources usually designated as the “gender gap” is related to the position that women have and the roles they play in the family. Indeed, access to education, experience in formal labour markets

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

85

and ownership of real estate are different for women and men in most countries and are often at the origin of the unequal trajectories in the formal labour market. The consequence is that women have a more limited management of resources than men from the same class.

In this paper I will focus the analysis on some of the consequences that the reception context that migrant women find when they arrive in Spain has for their integration processes. The labour market is a central element amidst other factors that shape the integration process. This is because the position that one has in this structure defines the living conditions and access to different kinds of goods, but also because control policies and the social context relating to migration tolerance or rejection are articulated around the expanding or shrinking of the labour market structure.

Southern Europe is in this realm an example of the importance of the labour market in the integration analysis. From the mid-1990s, countries like Italy, Greece or Spain have received a large number of migrants who were motivated by the possibilities of employment in a positive economic context; however, after the start of the economic crisis the access to a regular migration status in these countries has become very restrictive.

Migration flows into Spain have been particularly work-oriented (Cachón, 2009), with especially high activity rates compared to the indigenous population, as we can see in Figure I. Encouraged by the booming economic cycle, migrants have sought in Spain better work opportunities than in their own countries of origin; until the economic crisis in 2008, the Spanish economy was growing above the European Union average and in the period 1996-2006 it created almost seven million jobs (Rocha et al., 2008). According to EUROSTAT, in the EU realm, Spain has been the foremost receiver of migrants since the year 2000, doubling the figures for Italy, the second in this list.

Figure I. Employment rates by sex and nationality (2006-2011)

Men

Women

Spanish

Double nationality

Foreign

Spanish

Double nationality

Foreign

2011

65.16

81.14

82.42

49.9

71.57

69.76

2010

65.46

79.64

84.08

49.25

72.41

70.38

2009

66.51

80.62

86.25

48.66

75.23

69.77

2008

67.04

78.3

85.33

47.11

70.72

67.84

2007

66.8

80.69

85.49

46.3

67.17

67.03

2006

67.11

80.66

85.63

45.32

63.12

67.17

Source: Active Population Survey (EPA), 2011.

Some key features that have described the reception context relating to the labour market in Spain during the expansive period have been the dynamic role of the informal economy, the large concentration of migrant employment in the tertiary sector and the highly segmented structure of labour demand in which different ethnic and gender groups find niche opportunities (King & Zontini, 2000).

Two other key tendencies that we can add to the Spanish context are the flexibility and the deregulation of the labour market, which were not only significant since the early 1990s but even increased since 2010. One of the most evident features of the Spanish labour market is gender segregation, because women are concentrated in the tertiary sector and in jobs with the worst working conditions (Rocha et al., 2008). So when migrant women enter Spain they find themselves in a sharply gendered labour market and in a still-patriarchal society which forces them to take on “female” jobs as domestic workers, nurses or care givers, entertainers, prostitutes, etc. (King & Zontini, 2000).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

associació catalana de sociologia

86

Gender, migration and labour market Paloma Moré

I will analyse more carefully the unequal position that women have in the Spanish labour market below, seeking to relate it to the work integration of migrant women.

5. Integration in a gendered segmented structure - female employment in Spain Some features associated with job insecurity like unemployment, part time jobs, temporary contracts, salary discrimination, as well as sexual harassment affect women more than men, being the most visible sign of their disadvantageous situation in the labour market.

This subordinate position could be explained because they were the last to meet a growing demand in various branches of the tertiary sector where females can most easily find jobs, both as highly qualified personnel and as less skilled casual workers. However, it can also be explained by the fact that women still have to carry the whole weight of domestic and reproductive work in their households at the same time that they have extensively acquired paid jobs. The sexual division of work (Hirata & Kergoat, 2000) is the framework that maintains and justifies asymmetric gender relations in relation to work and which still drifts men to employment and women to the family, even if nowadays it has been somewhat rejected and partially broken.

Women of all ages, as well as young people, suffer unemployment more harshly than adult men, but the “gender gap” is amplified after marriage, as is shown by a higher unemployment rate for married women in comparison to single or divorced women. On the contrary, married men have the lowest rate of all.

In addition to the importance of the relation between marital status and employment to gender analysis, we should consider that rarely do surveys include questions about domestic work and that is why it is difficult to see the “hidden unemployment” (Carrasco & Mayordomo, 1999), that which is hidden under inactivity in the case of women who carry out the domestic work. The border between inactivity for “labores del hogar” (domestic work as it appears in the EPA) and long-term unemployment is extremely foggy for women who are in both cases, employed or not, responsible for domestic tasks.

Additionally, in order to consider the unequal presence in employment rates we must specify the different ways and degrees of job insecurity related to gender. The totality of the jobs that stand apart from the standard of the indefinite contract and full-time work are usually called “atypical employment”. Bringing gender into the matter, we see that women are more likely to perform this kind of jobs and especially those which imply fewer working hours and lower salaries, such as parttime jobs, while men are over-represented in atypical jobs with higher wages, like night shifts.

The standard observed is that male jobs, both full-time and atypical, tend to reinforce the role of the “male breadwinner”, while female jobs are more likely to be complemented with household and family tasks at the expense of lower economic gains as well as hindering women’s career paths (Drew et al., 1998).

The sexual division of work has been pre-eminent for centuries and even if today it is partially dismantled, it is still a mechanism operating in day-to-day life, as the employment of time survey carried out by EUROSTAT shows (Graph I). A gender-equal distribution of domestic work is already a utopia in Spanish society, despite the massive incorporation of women into working life.

The main reason explaining the contradiction that women are extensively present in employment while men don’t touch domestic tasks is that, although patriarchal ideology and structure have been questioned, the same is not true of the rest of the economic and social system in which the family is inserted (Rivas & Rodríguez, 2008).

In sum, the gendered inequality of the labour market structure has its background in the historical sexual division of work inside the family as well as its reinforcement by global trends of economy like the growing amount of casual low-paid jobs in the tertiary sector.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

87

Graph I. People who have carried out each activity during the current day, by sex Cooking Cooking Cleaning Cleaning

Laundry Laundry Shopping and sevices Shopping and services Childcare Childcare

Adult Adultcare care Garderingand andanimals animals Gardering

Rapairs Repairs Effortsofofhousehold household Efforts

0

10

20

30

40 Men

50

60

70

80

90

Women

Source: Use Time Survey (ETT), 2002-2003 (INE, 2010).

6. Linking migrant background to gender essentialism by domestic work – the unequal integration of migrant women workers The concept of “double presence” developed by Laura Balbo (1979) in the seventies is still up to date for many women in Spain as domestic work continues to be an obstacle to the development of their professional careers. While the arrangements between sexes are far from those of equality in this sense, many middle class women in Spain – as well as in other countries – find in migrant domestic workers a cheap and flexible solution (Pla et al., 2004) to resolve their overload, combining domestic and care work with employment.

Far from disappearing, we are witnessing the resurgence of a domestic workforce in Spain as we can see in Graph II. Between 1996 and 2006, the number of domestic workers doubled, increasing the weight of this sector in percentage terms in the total volume of employment (Rocha et al., 2008). According to the National Employment Survey (EPA), in 2007 the number of domestic workers reached almost 800,000, more than 90% women, but after that year the amount of workers has been decreasing as a consequence of the economic crisis. In relative terms, Spain is the European country where the most people perform domestic work, as Figure II shows. In 2009 this sector represented 3.7% of the people employed and almost 8% of the working women, while in many European countries this figure is no more than 1% (two exceptions are Italy with 1.9% and France with 2.3%).

The transnational redistribution of domestic work is not a new phenomenon, but as Sarti (2008) states, some novel features appear from the 1980s, shifting the historical tendencies. This new tendency is shaped by two major features: while migrant Spanish women from rural areas were the traditional domestic workers (Sallé, 1985), today international migrant women have replaced them (Oso, 1998; Colectivo Ioé, 2001; Pla et al., 2004; Oso & Ribas, 2012); and while until the 1980s the domestic workforce was a sign of status for bourgeois families, today it is closely related to the “care crisis” motivated by the combination of the increase in female employment rates, the paternalist welfare state and the traditional gender patterns of family roles (Williams & Gavanas, 2008; Williams et al., 2009).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

associació catalana de sociologia

Gender, migration and labour market Paloma Moré

88

Graph II. Number of domestic workers in Spain (1996-2010) 900 800 700 600 500 400 300 200

2010TI

2009TI

2008TI

2007TI

2006TI

2005TI

2004TI

2003TI

2002TI

2001TI

2000TI

1999TI

1998TI

1997TI

0

1996TI

100

Source: Active Population Survey (EPA), 2011.

Figure II. Domestic workers in the European Union countries in 2009.

Thousands of people and proportions Both sexes - 2009

EU Countries

thousands

Women - 2009 %

thousands

%

Austria

10.7

0.3%

10.2

0.5%

Belgium

35.6

0.8%

33.2

1.7%

Germany

208.1

0.5%

194.5

1.1%

Denmark

3

0.2%

4.3

0.3%

711.6

3.7%

653.5

7.9%

8

0.3%

4.5

0.4%

France

592.3

2.3%

500.9

4.1%

Ireland

7.4

0.4%

7

0.8%

432.4

1.9%

396.8

4.3%

6.3

0.1%

6

0.2%

64.4

0.2%

42.2

0.3%

Spain Finland

Italy Holland United Kingdom

Source: Economic and Social Council (CES), 2009.

The transnational redistribution of care or, according to Hochschild (2001), the “global care chains”, implies personal links between people across the globe based on paid or unpaid care. This concept points out the unequal social relations based on hierarchy and dependency established to transfer care from the Global South to solve the “care deficit” of the richest countries (Ehrenreich & Hochschild, 2002) through international migration and domestic work networks. A common pattern of these chains is gender inequality, because men rarely hold an active position in them. When Spanish women externalise the domestic and care tasks to give them to a migrant woman, also as employers, native women tend to maintain the responsibility for the hiring and supervision of workers (Oso, 1998; Pla et al., 2004). As Parella (2003) states, the externalisation of domestic and

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

89

care tasks could be an easy way to avoid gender conflicts in nuclear families. In consequence, the gender orders and the sexual division of work are far from being questioned.

From the point of view of migrant domestic workers, the access to the Spanish labour market is defined by gender and ethnic barriers (King & Zontini, 2000) as they have to face the discriminatory framework (Cachón, 2009) which usually defines the access for the set of migrants and the gender essentialisation of their capacities, working experience and trajectories. More than interns of their real competences, migrant women are considered in terms of their supposed female qualities and their migrant background as mothers and wives in “traditional” countries, at least in the beginning of their insertion into the labour market: As the National Immigrant Survey (2007) shows, 34% of the migrant women of all nationalities found their first job in domestic service and 27% were still in this sector at the moment of the interview. This proportion is higher for some migrant nationalities, such as Bolivians (73%), Ecuadorians and Peruvians (55%) or Colombians (48%) and also for Paraguayans, Romanians, Moroccans or Portuguese (Colectivo Ioé & Fernández, 2010).

The position of migrant women in Spanish society has been very closely related to their ex­ periences in domestic work, as many scholars pointed out from the 1990s and during the decade of the year 2000 (Oso, 1998, Colectivo Ioé, 2001; Escrivá, 2003; Parella, 2003; Marcu, 2009). As domestic work is usually not recognised as a real job (Colectivo Ioé, 1990) and it is set within a discriminatory juridical framework which does not allow domestic workers to have the same bene­ fits as other employees, we can assume that migrant women stand in the lowest position in the labour market. This may have an impact in terms of their economic and social possibilities and on their well-being in Spanish society.

With respect to the differences between the modalities of jobs, as live-in or live-out (Oso, 1998; Colectivo Ioé, 2001; Martínez Veiga, 2004; Marcu, 2009), all domestic workers share a wide range of characteristics that place them at the intersection of interlocking systems of oppression (Collins, 1989). They are exposed to a gendered and racialised essentialisation that in some cases assimilates them to some skills like affection, patience and a loving character, or in other cases to a suspicious attitude, generally depending on their geographical and cultural origin: a loving Latina migrant woman and a suspicious veiled Muslim woman are the most common stereotypes (Pla et al., 2004).

Since, from the point of view of employers, domestic work is regarded as non-qualified, even when it implies caring for the elderly, the dependent or the ill, these kinds of essentialisations are put forward to negotiate the working conditions between employers and employees. Previous academic training and job experience in the country of origin are rarely taken into account to negotiate a job in Spain and migrant women don’t expect a continuation of their previous professions and careers (Escrivá, 2003). The informal social networks are extremely important to find jobs in this sector (Oso, 1998; Pla et al., 2004) but rarely do these networks allow migrant women to advance beyond domestic or care jobs.

Informality and precarity are essential features of this kind of jobs. An archaic number of measures in the Special Regime of the Social Security (1969) and in the Royal Decree 1424/1985 imposed an abusive framework for working conditions and a narrow set of social benefits for domestic workers. In 2012 the Royal Decree 1620/2011 modified this regulation, giving more rights to domestic workers, although unemployment benefits are still a claim for them. The aim of this new legislation was to reduce the number of undeclared jobs, forcing employers to register their domestic workers. However, as I see in my fieldwork conducted in 2012-2013, the real application of this set of measures is still very limited. As I see in many interviews and chats, employees claim that working conditions have not improved after the new law. Even worse, salaries are going down because employers tend to include their part of the Social Security in wages. As a result of low salaries, scant benefits, verbal agreements and their activity inside the households of employers, domestic workers are used to precarious and difficult working experiences, especially when they are undocumented migrants and/or live-in domestic workers.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

associació catalana de sociologia

Gender, migration and labour market Paloma Moré

90

7. Domestic work, integration and upward mobility in times of crisis Penninx and Martiniello (2006) have defined integration as the process through which migrants become an accepted part of society. This elementary definition is interesting because they con­sider the phenomenon to be a relational process in which various actors interact and can be transformed by each other. Accordingly, the receiving society is also transformed in a long process that can derive towards multiple forms of incorporation and adaptation between different groups, including asymmetric power relations. According to the definition of Penninx and Martiniello (2006), we could say that migrant women are perfectly integrated because, from the point of view of the Spanish society, they are not only accepted but widely desired as the low-cost flexible solution to the care crisis (Pla et al., 2004; Oso & Ribas, 2012); but I suggest that, from the point of view of migrant women, the possibilities that the Spanish labour market offers for economic and social integration and upward mobility are extremely limited.

In a more normative direction, Escrivá (2003) defined labour integration as the positive process of insertion into the economic network which allows the further improvement or upward mobility of migrants. From this point of view, the worsening or stagnation of working conditions could be considered a sign of disintegration. As a result of my fieldwork conducted in 2012-2013, I suggest that today salaries and working conditions for domestic workers are worsening due to the general situation of crisis. In the months when I conducted my interviews, I also spent long hours in job agencies and charities where job offers for domestic work used to abound. How­ever, at the present time the rule is a scarcity of jobs. When a vacancy finally reaches the floor, it is usually for live-in and the potential employers even explain their desires and preferences about the age, nationality, migrant status – often they prefer undocumented persons – and family situation of the candidates. As many women told me and as I also hear from informal chats, to be married and having children in Spain is one of the most serious handicaps for them. As a result, for those who find it possible, the strategy of denying their real situation is very common. For those who can’t do this, the only solution is to send their children back to their countries (Juliano, 2012).

Regarding job trajectories, the situation is closer to stagnation than to upward mobility. In preceding studies about domestic work, scholars such as the Colectivo Ioé (2001) showed that a typical upward progression for domestic workers was from live-in to live-out jobs. Nowadays this trend is being reversed and many women are coming back to the live-in jobs as a result of the scarcity of other jobs. For many women from my fieldwork, a trajectory of upward mobility has been to continue their careers in the care sector in nursing homes for elderly people or working in private companies for household care services, leaving domestic status in this way. In many cases, these jobs need to be complemented with another one, sometimes in domestic work, because the salary2 is not enough to cover all their necessities. Since the crisis began, the possibilities to find a job in any other sector than care or domestic work became even more restricted for migrant women, reducing their hopes of finding a job in line with their qualifications (Juliano, 2012) and reinforcing the fact that they rarely recover the status they had before migration.

8. Conclusions The transnational redistribution of domestic work is a key phenomenon in Spain in terms of gender relations because it permits the continuity of a familialist welfare state and the sexual division of work according to family responsibilities. While Spanish women delegate and externalise their domestic and care tasks to migrant women under flexible and bad working conditions, the matters

2. The common salary in a nursing home for elderly people is around 850/900 euros.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

91

underlying the care crisis still remain far from the centre of social debates (Gregorio, 2012). As a result, the gender order is not questioned but reinforced.

Migrant women hold an extremely difficult position in the Spanish labour market at the crossroads of different lines of oppression such as gender, class and race/ethnicity. As many scholars have shown, the history of migrant women in Spain is closely related to domestic work (Oso, 1998; Colectivo Ioé, 2001; Parella, 2003; Escrivá, 2003; Marcu, 2009; Oso & Ribas, 2012), among other subaltern occupations. Domestic work is characterised by the hyperflexibility of workers and the tolerance to undeclared work but also by precarity, low salaries and bad working conditions.

As a result, from a utilitarist perspective of the migrant workforce, we could argue that it does exist a process of integration of migrant women workers as they hold a “useful” position, carrying out necessary tasks to resolve the care crisis. However, from a normative point of view desiring the social mobility of migrant women, I suggest that domestic work is more a barrier than a first step to integration.

Gender and ethnic essentialisms as well as structural barriers provide for migrant women from the poorest countries a context of reception with limited opportunities for social integration and upward mobility, especially when they enter the networks of domestic work. Moreover, the current context of crisis is pushing this reality from bad to worse. While in past years domestic work could be considered as a first step to improve one’s economic and social position, today it is regarded as the only job opportunity for migrant woman from the Global South.

9. References Balbo, Laura (1979). “La doppia presenza”. Inchiesta [Milan], No. 32. [Spanish translation: Balbo, Laura (1994). “La doble presencia”. In Borderías, Cristina; Carrasco, Cristina; Alemany, Carme (comp.).

Las mujeres y el trabajo: Rupturas conceptuales. Barcelona: Icaria; Madrid: Fuhem, pp. 503-514] Borjas, George J. (1985). “Assimilation, changes in cohort quality, and the earnings of immigrants”. Journal of Labor Economics, Vol. 3, No. 4 (October), pp. 463-489.

Briones, Leah (2009). Empowering migrant women: Why agency and rights are not enough. London: Ashgate.

(Gender in a Global-Local World) Cachón, Lorenzo (2009). La España inmigrante: marco discriminatorio, mercado de trabajo y políticas de integración. Barcelona: Anthropos.

Carrasco, Cristina; Mayordomo, Maribel (1999). Mujeres y economía: Nuevas perspectivas para viejos y nue­vos problemas. Barcelona: Icaria. (Mujeres, Voces y Propuestas) Chiswick, Barry R. (1978). “The effect of Americanization on the earnings of foreign-born men”. The Journal of Political Economy, Vol. 86, No. 5, pp. 897-921.

Colectivo Ioé (1990). El servicio doméstico en España: Entre el trabajo invisible y la economía sumergida.

Madrid: Juventud Obrera Cristiana de España.

— (2001). Mujer, trabajo e inmigración. Madrid: Instituto de Migraciones y Servicios Sociales.

Colectivo Ioé; Fernández, Mercedes (2010). Encuesta Nacional de Inmigrantes 2007: El mercado de trabajo y las redes sociales de los inmigrantes. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración. (Documentos del Observatorio Permanente de la Inmigración; 24) Collins, Patricia Hill (1989). “The social construction of black feminism thought”. Signs: Journal of Women in Culture and Society, Vol. 14, No. 4, pp. 745-773.

Drew, Eileen; Emerek, Ruth; Mahon, Evelyn (1998). Women, work and the family in Europe. London: Routledge.

Ehrenreich, Barbara; Hochschild, Arlie Russell (2002). Global woman: Nannies, maids, and sex workers in the new economy. New York: Holt.

Escrivá, Ángeles (2000). “¿Empleadas de por vida? Peruanas en el servicio doméstico de Barcelona”. Papers, Vol. 60, pp. 327-342.

— (2003). “Inmigrantes peruanas en España. Conquistando el espacio laboral extradoméstico”. Revista Internacional de Sociología (RIS), Third Period, No. 36 (September-December), pp. 59-83.

Freeman, Gary P. (2004). “Immigrant incorporation in Western democracies”. International Migration Review, Vol. 38, No. 3, pp. 945-969.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

associació catalana de sociologia

92

Gender, migration and labour market Paloma Moré

Gil, Sandra; Vega, Cristina (2003). “Introducción. Contrageografías: circuitos alternativos para una ciudadanía global”. In Sassen, Saskia. Contrageografías de la globalización: Género y ciudadanía en los circuitos transfronterizos. Madrid: Traficantes de Sueños. (Mapas, 2) Gregorio, Carmen (2012). “Tensiones conceptuales en la relación entre género y migraciones. Reflexiones desde la etnografía y la crítica feminista”. Papers, Vol. 97, No. 3, pp. 569-590.

Hirata, Helena; Kergoat, Danièle (2000). “Una nueva mirada a la división sexual del trabajo”. In Maruani, Margaret; Rogerat, Chantal; Torns, Teresa (dir.). Las nuevas fronteras de la desigualdad: Hombres y mujeres en el mercado de trabajo. Barcelona: Icaria, pp. 139-153.

Hochschild, Arlie Russell (2001). “Las cadenas mundiales de afecto y asistencia y la plusvalía emocional”.

In Giddens, Anthony; Hutton, Witt (ed.). En el límite: La vida en el capitalismo global. Barcelona: Tusquets. (Criterios), pp. 187-208.

Juliano, Dolores (2012). “Género y trayectorias migratorias en época de crisis”. Papers, Vol. 97, No. 3, pp. 523-540.

King, Russell; Zontini, Elisabetta (2000). “The role of gender in the South European immigration model”.

Papers, Vol. 60, pp. 35-52.

Marcu, Silvia (2009). “Inmigrantes rumanas en el servicio doméstico y de cuidados de la Comunidad de Madrid”. Estudios Geográficos, lxx (July-December), pp. 463-489.

Martínez Veiga, Ubaldo (2004). Trabajadores invisibles: Precariedad, rotación y pobreza de la inmigración en España. Madrid: Catarata, pp. 251.

Morokvasic, Mirjana (2007). “Migration, gender, empowerment”. In Lenz, Ilse; Ullrich, Charlotte; Fersch, Barbara (ed.). Gender orders unbound?: Globalisation, restructuring and reciprocity. Opladen; Farmington Hills: Barbara Budrich, pp. 69-97.

Observatorio de Relaciones Laborales (2009). “El empleo de la rama de hogares en la crisis: cuestionando algunos tópicos”. CAUCES: Cuadernos del Consejo Económico y Social, No. 10 (Autumn), pp. 22-33.

Oso, Laura (1998). La migración hacia España de mujeres jefas de hogar. Madrid: Instituto de la Mujer.

Oso, Laura; Ribas, Natalia (2012). “De la sorpresa a la incertidumbre: abriendo etapas en el estudio de la temática sobre género y migración en el contexto español”. Papers, Vol. 97, No. 3, pp. 511-520.

Parella, Sònia (2003). Mujer, inmigrante y trabajadora: La triple discriminación. Barcelona: Anthropos.

Penninx, Rinus; Martiniello, Marco (2006). “Procesos de integración y políticas (locales): estado de la cuestión y algunas enseñanzas”. Revista Española de Investigaciones Sociológicas, Vol. 116, pp. 123-156.

Piore, Michael J. (1979). Birds of Passage: Migrant labor and industrial societies. Cambridge: Cambridge University Press.

Pla, Isabel [et al.] (2004). Informalidad del empleo y precariedad laboral de las empleadas de hogar (en la ciudad de Valencia). Valencia: Instituto de la Mujer de la Generalitat Valenciana.

Portes, Alejandro; Böröcz, Jozsef (1998). “Contemporary immigration: Theoretical perspectives on its determinants and modes of incorporation”. International Migration Review: Special Silver Anniversary Issue: International Migration an Assessment for the 90’s, Vol. 23, No. 3 (Autumn), pp. 606-630.

Powers, Mary G.; Seltzer, William (1998). “Occupational status and mobility among undocumented immigrants by gender”. International Migration Review, Vol. 32, No. 1 (Spring), pp. 21-55.

Rivas, Ana María; Rodríguez, María José (2008). Mujeres y hombres en conflicto: Trabajo, familia y desigualdades de género. Madrid: HOAC. Rocha, Fernando; Aragón, Jorge; Cruces, Jesús (2008). Cambios productivos y empleo en España. Madrid: Ministerio de Trabajo e Inmigración.

Sallé, M.ª Ángeles (1985). Situación del servicio doméstico en España. Madrid: Instituto de la Mujer.

Sarti, Raffaella (2008). “The globalisation of domestic service – An historical perspective”. In Lutz, Helma (ed.). Migration and domestic work: A European perspective on a global theme. London: Ashgate.

Sassen, Saskia (2007). Una sociología de la globalización. Buenos Aires: Katz.

Williams, Fiona; Gavanas, Anna (2008). “The intersection of childcare regimes and migration regimes: A three-country study”. In Lutz, Helma (ed.). Migration and domestic work: A European perspective on a global theme. London: Ashgate.

Williams Fiona; Tobio, Constanza; Gavanas, Anna (2009). “Migration et garde des enfants à domicile en Europe: questions de citoyenneté”. Cahiers du Genre, No. 46, pp. 47-76.

Zanfrini, Laura (2007). La convivencia interétnica. Madrid: Alianza.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 81-92

Articles

Comunicació mòbil i gent gran: estratègia metodològica i la conceptualització d’estatus socioeconòmic Mobile communication and old age: methodological strategy and the conceptualization of socioeconomic status Lidia Arroyo Prieto Mireia Fernández-Ardèvol Internet Interdisciplinary Institute (IN3). Universitat Oberta de Catalunya Correspondència: Lidia Arroyo Prieto. Internet Interdisciplinary Institute (IN3).

Universitat Oberta de Cataluya (UOC).

Edifici MediaTIC. Carrer de Roc Boronat, 117, 7a planta. 08018 Barcelona.

A/e: larroyop@uoc.edu.

Data de recepció de l’article: juliol 2011 Data d’acceptació de l’article: setembre 2013

Resum L’objectiu d’aquest article és el de plantejar aquelles qüestions metodològiques que han sorgit durant el procés de recerca de l’estudi que estan duent a terme les dues autores sobre l’adopció de la telefonia mòbil per part de la gent gran i en l’anàlisi específica de les qüestions relatives a la conceptualització de l’estatus socioeconòmic.

El projecte de recerca «Comunicació mòbil i gent gran» s’emmarca en el Programa Comunicació Mòbil, Economia i Societat de l’IN3 de la UOC. La metodologia de la investigació és de caràcter qualitatiu a través d’entrevistes semiestructurades. La població objecte d’estudi són les persones més grans de seixanta anys que resideixen a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Es presenta quina ha estat l’estratègia metodològica per a l’aproximació empírica, tant de selecció i accés a les persones entrevistades com de l’anàlisi de les entrevistes mitjançant el programari ATLAS.ti. Així també es planteja la proposta de conceptualització d’estatus socioeconòmic, identificant-ne les dimensions en l’anàlisi específica d’aquesta qüestió amb relació a l’adopció de la telefonia mòbil per part de la gent gran.

Paraules clau: comunicació mòbil, gent gran, metodologia, estatus socioeconòmic.

Abstract The aim of this article is to explain the methodological issues considered in the ongoing research that the authors are involved in on the adoption of mobile telephony among the elderly.

The “Mobile Communication and Old Age” research project forms part of the Mobile Communication, Economy and Society Research Program at the Internet Interdisciplinary Institute of the Open University of Catalonia. A qualitative approach, involving semi-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103 DOI: 10.2436/20.3005.01.66 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

94

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

structured interviews, is being employed for the research. The population studied comprises people over the age of 60 residing in the Barcelona metropolitan area.

This article sets out the methodological strategies for the empirical fieldwork, including selection of and access to the interviewees, and for the analysis using the ATLAS.ti software. It also presents the conceptualization of socioeconomic status.

Keywords: mobile communication, elderly, methodology, socioeconomic status.

Introducció Aquest article s’emmarca en el projecte de recerca «Comunicació mòbil i gent gran» que estem duent a terme des del Programa de Recerca Comunicació Mòbil, Economia i Societat de l’IN3 de la UOC. L’objecte de l’estudi d’aquesta investigació és l’exploració dels processos d’adopció i apropiació de la comunicació mòbil per part de la gent gran. A través d’una aproximació qualitativa volem indagar quines són les pràctiques socials i l’imaginari de la gent gran amb relació a la telefonia mòbil.

L’objectiu d’aquest article és plantejar les qüestions metodològiques sorgides durant el procés de disseny de la investigació i del treball de camp, i també en el plantejament de l’anàlisi complementària sobre l’estatus socioeconòmic. El text consta de tres parts, a través de les quals anirem desgranant les qüestions metodològiques següents amb relació a la recerca. En primer lloc, presentem el marc conceptual de referència amb relació a la comunicació. En segon lloc, explicarem quina ha estat l’estratègia metodològica de l’aproximació empírica. I en tercer lloc, definirem la conceptualització de l’estatus socioeconòmic.

1. Marc conceptual de referència: la comunicació mòbil i la gent gran La telefonia mòbil és la tecnologia de la informació i la comunicació (TIC d’ara endavant) que s’ha difós més ràpidament a tot el món i és, també, la que més fan servir totes les generacions. A finals del 2010 hi ha 5,3 milers de milions de línies mòbils al món (UIT, 2011), cosa que representa 78 línies per cada cent persones. A Espanya la taxa de penetració de telefonia mòbil el desembre del 2010 és de 116 línies per cada cent habitants (CMT, 2011). Segons les dades de l’INE (2010), el 93 % de la població catalana és usuària de telefonia mòbil (92 % a Espanya). Aquesta xifra es refereix a la població entre 16 i 74 anys que viu a habitatges principals. S’observa que l’ús es redueix al 88 % en la franja d’edat de 55-64 anys i cau fins al 75 % en la cohort de 65-74 anys. Val a dir, finalment, que les fonts estadístiques oficials espanyoles i europees d’aquest àmbit no recullen ni publiquen informació sobre la població a partir de 75 anys.

L’edat és un factor important en els processos d’adopció i ús de la telefonia mòbil, tal com s’ha discutit des dels seus primers estadis de difusió (per exemple, Ling, 2002). S’observa una tendència general a la difusió pràcticament universal de l’ús del telèfon als països desenvolupats. Tot i així, l’edat continua sent un element important per a definir el tipus d’ús més que no pas l’ús pròpiament dit (Castells et al., 2006). Sembla, doncs, que les persones grans estan comparativament menys interessades en l’ús de les comunicacions mòbils. En general, sembla que l’acceptació és similar a la d’altres grups d’edat quan es tracta de les tecnologies més comunes, però es queden molt enrere quan es tracta de serveis avançats i nous que s’integren en la tecnologia ja existent (Karnowski et al., 2008), fet que també confirmen les estadístiques disponibles a escala de la Unió Europea (Eurostat, 2010).

Les generacions més grans fan un ús comparativament més baix de les TIC. Concretament, l’any 2008 el 17 % de la població de la Unió Europea de 27 membres tenia 65 anys o més, una xifra que està previst que augmenti fins al 20 % el 2020 i fins al 30 % l’any 2060 (Giannakouris, 2008).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

95

Per tant, resulta del tot rellevant estudiar tant la situació actual com l’evolució futura de l’adopció i l’ús de la telefonia mòbil entre la població més gran.

L’edat afecta la comunicació personal i per tant també afecta la comunicació que es duu a terme mitjançant les TIC (Charness et al., ed., 2001). L’envelliment està relacionat també amb diferents aspectes socioculturals, de manera que els valors i els interessos personals canvien al llarg del temps. Així mateix, amb l’edat també es modifiquen les capacitats físiques, des de la cognició o la capacitat lectora fins a les habilitats més bàsiques, com ara la capacitat per a manipular dispositius de dimensions reduïdes. Tal com afirmen Charness i Boot (2009, p. 255), «en un sentit molt literal, els adults més grans podrien percebre la tecnologia de manera diferent de com ho fan els adults més joves».1 L’ergonomia dels aparells és un aspecte que s’ha discutit àmpliament. En concret, hi ha un interès especial per les característiques desitjables dels aparells mòbils amb relació a les actituds i les aptituds de les persones més grans (per exemple, Duh et al., 2010; Kurniawan, 2008; Kurniawan et al., 2006; Mohd et al., 2008). Tot i això, l’ús efectiu del telèfon mòbil també té a veure amb els hàbits comunicatius de cada individu, que en el cas de les persones grans se centra principalment en el manteniment de les relacions familiars (Oskman, 2006; Kurniawan, 2008; Kurniawan et al., 2006).

L’evidència disponible indica que, en termes d’ús, la gent gran és més propensa a emprar els telèfons mòbils en situacions inesperades o d’emergència (Hashizume et al., 2008; Kurniawan, 2008; Kurniawan et al., 2006; Mohd et al., 2008), quan consideren que és l’instrument de comunicació més eficient. Normalment no fan servir el mòbil per a converses superficials ni emfàtiques, excepte quan és el mitjà més econòmic (Kurniawan et al., 2006). El telèfon mòbil, per tant, es fa servir quan es percep com a necessari. Tal com resumeixen Conci et al. (2009), el telèfon mòbil ha de resultar útil, social i agradable de fer servir per tal que els individus l’incorporin a les seves pràctiques comunicatives habituals.

El servei mòbil més emprat per les persones grans són les trucades de veu, mentre que els missatges de text no resulten tan populars (Ling, 2002, 2004 i 2008; Lenhart, 2010; Kurniawan et al., 2006). L’ús inicial està caracteritzat per la precaució, per bé que una vegada s’acostumen a l’aparell l’incorporen en la vida quotidiana (Oskman, 2006). Des de la perspectiva de les persones grans, l’ús depèn tant del desig personal de fer servir el mòbil com de les expectatives que les altres persones de la seva xarxa personal tenen sobre aquest ús. Entre altres motius, perquè sovint la part més proactiva en la comunicació mòbil no és la persona gran, sinó els membres de la seva xarxa personal (Ling, 2008; Mohd et al., 2008). Així s’observa en diferents països, almenys en els primers estadis d’adopció d’aquesta tecnologia per bé que en cada cultura les formes d’apropiació presenten particularitats (vegeu Conci et al., 2009, per a Itàlia; Kurniawan, 2008, per al Regne Unit; o Oskman, 2006, per a Finlàndia).

Per tal d’incorporar-lo a les pràctiques quotidianes, cal que el mòbil presenti una facilitat d’ús (o usabilitat) acceptable en comparació d’altres mitjans de comunicació que estarien cobrint necessitats comunicatives similars, principalment el telèfon fix. De fet, l’ús del telèfon mòbil s’ha d’entendre tenint en compte que és un element més del que anomenem sistema personal de canals de comunicació (Fernández-Ardèvol, 2010). Aquest sistema es defineix com el conjunt de canals de comunicació que cada individu empra habitualment: telèfon fix, telèfon mòbil, Internet, comunicació cara a cara, i fins i tot correu postal o telegrames. Cada persona identificarà un conjunt particular i diferent de canals de comunicació, que dependrà no només de les actituds i aptituds individuals, sinó també dels interessos personals i de les pressions socials. L’accés i la disponibilitat de mitjans de comunicació concrets també resulta clau, atès que és l’ús —i no pas la propietat— la característica rellevant que fa que un canal o un altre formi part d’aquest sistema personal.

1. Traducció de les autores («in a very literal sense, older adults may perceive technology differently than younger adults do»).

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

associació catalana de sociologia

96

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

2. Estratègia metodològica de l’aproximació empírica Tenint en compte el marc conceptual, la pregunta de recerca que motiva la investigació és la següent: quina és la posició que ocupa el telèfon mòbil en el sistema personal de canals de comunicació de la gent gran? Per respondre aquesta pregunta s’ha desenvolupat el treball empíric a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, com a primer cas exploratori d’àmbit urbà on les investigadores estan duent la recerca.

Cada metodologia, quantitativa o qualitativa, té punts forts i punts febles i, per tant, cadascuna resulta apropiada per a respondre diferents preguntes de recerca (Spicer, 2006). En el cas del nostre objecte d’estudi, s’ha adoptat l’aproximació qualitativa, i concretament, la tècnica de l’entrevista individual semiestructurada. En primer lloc, perquè la recerca té per objectiu entendre quins són els processos que estan operant en l’ús efectiu, l’acceptació o el rebuig de la telefonia mòbil. En segon lloc, perquè es pretén capturar les relacions existents entre les pràctiques socials i les representacions al voltant d’aquesta tecnologia. I finalment, perquè la manca d’evidència empírica en aquesta temàtica en l’àmbit català i espanyol (segons el coneixement de les autores) fa que la primera aproximació al fenomen n’hagi de copsar la complexitat des d’una perspectiva qualitativa.

Per a triangular la informació, el treball de camp també inclou, en els casos en què ha estat possible i pertinent, l’observació directa dels aparells mòbils de les persones entrevistades i de la relació que hi tenen. Amb aquesta finalitat, se sol·licita fer una fotografia al telèfon mòbil de la persona entrevistada, en el cas de tenir-ne, i s’observa com manipula el dispositiu.

El disseny de la recerca s’ha basat en una aproximació flexible a l’objecte d’estudi (Maxwell, 2005) en el sentit que es tracta d’un procés iteratiu i continu (Spencer et al., 2003) entre la teoria i les dades. És a dir, el disseny de la investigació es basa en el coneixement existent però a la vegada s’han dissenyat mecanismes per incorporar els elements que durant el treball de camp s’han mostrat rellevants per a l’estudi, com són les notes de camp i les fitxes d’entrevistes. Per sistematitzar criteris que cal que comparteixin les membres de l’equip, les investigadores han compartit les notes de camp i s’ha unificat la informació mitjançant la creació d’unes fitxes d’entrevista que contenen informació descriptiva de la persona entrevistada i a la vegada analítica dels aspectes rellevants per a l’estudi que no queden plasmats en l’enregistrament de veu de l’entrevista, com els aspectes de llenguatge no verbal. D’alguna manera, amb l’elaboració de les fitxes d’entrevistes s’ha fet sistemàticament el que Miles i Huberman (1994) sostenen: que la primera anàlisi de les entrevistes es comença a dur a terme mentre es desenvolupa el treball de camp.

2.1. La selecció de les persones que s’han d’entrevistar Per a la selecció de les persones que s’han d’entrevistar s’han definit quatre eixos: l’edat, el sexe, l’hàbitat i el nivell d’estudis. En primer lloc, amb relació a l’edat, s’han establert els seixanta anys com l’edat mínima considerada en l’estudi, de manera que es pugui incloure en l’anàlisi el procés de transició cap a la jubilació (a Espanya, l’edat mitjana efectiva de jubilació és de seixanta-dos anys; INE, 2008). No se n’estableix cap límit superior. Tenint això en compte, s’ha distingit entre sèniors joves (60-74 anys) i sèniors grans (75 anys o més). El segon eix de selecció és el sexe, mentre que el tercer és l’hàbitat. En aquest cas, es distingeixen dues categories: persones que viuen a casa seva i persones que viuen en una residència. Finalment, el nivell d’estudis també s’ha considerat tot distingint dues categories: estudis primaris o inferiors i estudis secundaris o superiors. Tot i que no ha estat un criteri de selecció, cal esmentar que també s’han entrevistat algunes persones no usuàries de telèfon mòbil per tal d’incorporar evidències sobre els processos de rebuig d’aquesta tecnologia.

Tot i que l’estatus socioeconòmic no es troba entre els criteris de selecció de les persones entrevistades, és un criteri per a l’anàlisi de les entrevistes. A l’hora de considerar l’estatus socioeconòmic de les persones entrevistades destaquem, d’una banda, la complexitat dels factors que inter-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

97

venen en la conceptualització d’aquesta categoria, i de l’altra, les dificultats pràctiques a l’hora d’identificar ex ante l’estatus socioeconòmic de les persones entrevistades. Hi ha elements informatius rellevants como ara l’estatus socioeconòmic que, per tal de crear un clima de confiança i comoditat amb les persones que s’han d’entrevistar, és convenient observar-los o fer-los aflorar durant la conversació.

2.2. Estratègies d’accés a les persones que s’han d’entrevistar Entenem per estratègies d’accés a les persones que cal entrevistar, no només la participació efectiva de les persones en l’estudi, sinó també els mecanismes emprats per aconseguir un procés comunicatiu òptim entre la persona entrevistada i l’entrevistadora que faciliti el flux de la informació.

Pel que fa a la detecció de persones per a la participació en la recerca s’han seguit dues estratègies. D’una banda, s’ha emprat la tècnica de la bola de neu identificant individus que acomplien els requisits de la mostra (persones més grans de seixanta anys, amb telèfon mòbil o sense) i a partir d’aquests individus, accedir a altres persones de l’entorn de la persona entrevistada.2 De l’altra, també hem emprat la tècnica del gatekeeper o informants clau que des de diferents estaments públics (de l’àmbit de la gent gran i serveis socials de l’Administració local) i entitats del tercer sector ens han facilitat l’accés a les persones entrevistades. Aquesta tècnica ha estat especialment útil en l’accés a persones institucionalitzades, és a dir, les persones que viuen a residències.

Pel que fa a les estratègies perquè el compromís inicial de les persones que calia entrevistar es fes efectiu, i també perquè el context de la interacció sigui tan confortable per a la persona participant com sigui possible, s’han establert diferents mecanismes: la informació prèvia sobre les condicions de l’entrevista, la tria del lloc de l’entrevista per part de la persona entrevistada i la flexibilitat amb relació a les demandes específiques de les persones participants. En un primer contacte s’oferia a la persona entrevistada la informació prèvia de les condicions de l’entrevista: la duració, d’una hora aproximadament, l’enregistrament de veu i la gratificació. El disseny del treball de camp incorpora una gratificació simbòlica de 15 euros per persona entrevistada per tal de valorar les entrevistes, el temps de dedicació i la informació proporcionada. Ara bé, si algun informador/a o persona participant ho ha demanat explícitament, no s’han gratificat les entrevistes.

D’altra banda, s’han seguit criteris de flexibilitat i adaptació a les preferències de les persones entrevistades. D’una banda, la persona entrevistada triava el lloc de realització de l’entrevista. Se li oferien espais de les instal·lacions de l’IN3, espais a centres públics —com biblioteques o casals de la gent gran— a prop de la zona de residència de les persones participants o el desplaçament al domicili particular. I de l’altra, s’ha donat resposta a demandes específiques de les persones participants, com la realització d’una entrevista a dues persones a l’hora (amb la parella o un amic). En aquests casos, hem pogut observar determinades realitats, pròpies de la interacció en la vida quotidiana, que habitualment no han aflorat en les entrevistes individuals, com les negociacions, la informació consensuada o els estils comunicatius entre iguals.

2.3. La mostra objecte d’estudi El treball de camp s’ha fet entre el 29 d’octubre del 2010 i el 15 de març del 2011 i s’han entrevistat un total de 53 persones. Tal com es pot observar en la taula 1, la majoria (41) viuen a la seva pròpia casa, mentre que 13 viuen en una residència. S’ha accedit a més dones (33) que homes (20), i a més sèniors joves (34) que sèniors grans (19). Pel que fa al nivell d’estudis, les categories estan força

2. Aquesta tècnica també ens oferirà informació rellevant per a la identificació dels individus segons el seu estatus socioeconòmic, en tant que ens permetrà indagar el capital social de la persona entrevistada.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

associació catalana de sociologia

98

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

equilibrades (27 amb estudis primaris o inferiors, i 26 amb estudis secundaris o superiors).3 Les persones que viuen en una residència són més grans i, dins de la mostra, són les úniques que presenten alguna discapacitat, sia de mobilitat (7) o cognitiva (2).

La majoria d’individus de la mostra tenen telèfon mòbil (49). A més, totes les persones que viuen a una llar privada disposen de telèfon fix excepte una (40). A més, fan servir Internet amb força freqüència (25), mentre que no hem trobat cap persona vivint a llars de gent gran que faci servir aquesta tecnologia.4

Taula 1. Composició de la mostra (53 persones) Llar privada

Residència

Total

Dona

24

9

33

Home

17

3

20

60-74

31

3

34

75+

10

9

19

Primaris o inferiors

17

10

27

Secundaris o superiors

24

2

26

Presència de discapacitats

Mobilitat Cognitiva

0 0

7 2

7 2

Té

Mòbil

37

12

49

Fix

40

3

43

Internet

25

0

25

Gènere Grups d’edat Nivell d’estudis

Font: Elaboració pròpia.

2.4. L’anàlisi a través del programari ATLAS.ti L’eina informàtica emprada per a l’anàlisi de les entrevistes ha estat el programa ATLAS.ti, ja que ens facilita l’anàlisi qualitativa de grans volums de dades textuals (Muñoz, 2003) i el treball en equip com és el cas del material de l’estudi que ens ocupa. A més, el programari ens facilita integrar les dades textuals amb imatges, cosa que ens permetrà incloure-hi tota la informació de què disposem.

Les fases de tractament de les dades directament vinculades al tractament de dades per a l’anàlisi han seguit els passos següents (Ritchie et al., 2003): 1) Identificar els conceptes clau per a l’anàlisi d’una manera exhaustiva, etapa que s’ha cobert després d’una primera anàlisi de totes les entrevistes.

2) Elaborar un índex temàtic de codis que en la seva primera versió ha de resultar manejable per tal d’assegurar la claredat conceptual de manera que es pugui comprovar que s’estan re-

3. En aquesta dimensió, la mostra se separa de les característiques poblacionals. El Cens 2001 dóna informació detallada sobre la província de Barcelona: el 76 % de la població de 65 anys o més tenia estudis de primer grau o inferiors, mentre que el 24 % tenia estudis de segon o de tercer grau (INE, 2004).

4. L’elevada presència d’usuaris i usuàries d’Internet sembla relacionada amb el nivell més alt d’estudis de la població que viu a llars privades.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

99

collint de manera exhaustiva totes les àrees conceptuals del marc analític perquè s’eviten solapaments entre les àrees.

3) Codificar la informació, activitat que es fa a partir de la llista creada en l’apartat anterior i que ha de ser sistemàticament aplicada a tota la informació disponible. En aquesta etapa s’ha tornat a revisar i refinar l’índex temàtic inicial.

4) Resumir i sintetitzar la informació, a partir de les dades ordenades per conceptes.

5) Crear taules temàtiques amb la informació resumida de manera que els continguts retinguin de la millor manera possible el context i l’essència de la temàtica considerada en cada cas.

Cal esmentar que aquestes fases encaixen amb els dos nivells d’interaccions que permet ATLAS.ti en la recerca qualitativa: el nivell textual i el nivell conceptual (vegeu, entre d’altres, Dowling, 2008; o Muhr i Friese, 2004). El nivell textual inclou activitats com la indexació o la codificació, la gestió dels fitxers de dades i l’elaboració de notes (memos) per traçar la feina que s’està duent a terme.

D’altra banda, el nivell conceptual se centra en les activitats de construcció del model analític i inclou el resum i la síntesi de la informació i la construcció de taules temàtiques, que en el context d’aquesta aplicació informàtica s’identifica amb l’establiment d’interrelacions entre codis de les xarxes semàntiques. Aquestes xarxes de codis constitueixen, així mateix, una forma de representació gràfica de les taules temàtiques. En tots dos casos el que es pretén és aconseguir una representació analítica que superi els constrenyiments de les representacions lineals i seqüencials.

El treball conceptual i analític segueix el principi de parsimònia, que es basa a intentar fer màxima l’explicació i la comprensió del fenomen amb el mínim de conceptes, buscant categories centrals. Així, buscarem la saturació de les dades, en la qual les categories centrals ofereixen la màxima explicació de les dades, i que una nova dada mantingui estable l’explicació.

3. La conceptualització de l’estatus socioeconòmic Per a la conceptualització d’estatus socioeconòmic partirem de les eines conceptuals i analítiques que Pierre Bourdieu presenta en l’obra La distinción (2006), en què estudia les condicions socials de la disposició estètica i de consum de béns culturals, i en «Las formas de capital. Capital económico, capital cultural y capital social» (2001), en què explica analíticament els components del capital econòmic, cultural i social.

Bourdieu (2006) també ens aporta elements rellevants que cal tenir en compte en l’estratègia d’anàlisi. D’una banda, mostra com el fet que els objectes siguin fabricats amb unes propietats útils no vol dir que totes les persones que consumeixen aquest objecte les identifiquin, les valorin i les usin. No serà en la tinença de l’objecte, sinó en el seu ús i apropiació, el que definirà el valor social que aporta. Per tant, serà no només en la tinença de telèfon mòbil sinó en l’ús d’aquest aparell que se’n detectarà el valor social. D’altra banda, una altra de les aportacions del sociòleg francès és la referida a considerar la intersecció de les variables independents en l’anàlisi de les relacions entre variables dependents i independents. És a dir, en el cas d’analitzar com afecta l’edat, el gènere i l’estatus socioeconòmic en les pràctiques i l’imaginari amb relació a la comunicació mòbil, es tenen en compte quina és la posició de cada individu en el camp social tenint en compte les diferents variables independents simultàniament. Segons Bourdieu no podrem analitzar com afecta una d’aquestes característiques sense tenir quina posició ocupa l’individu a la resta.

3.1. Dimensions de la conceptualització d’estatus socioeconòmic En la proposta de conceptualització de l’estatus socioeconòmic es tenen en consideració les dimensions següents: el capital cultural, la trajectòria laboral i les característiques de l’hàbitat i de la xarxa personal.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

associació catalana de sociologia

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

100

Capital cultural D’una banda, es considera el nivell d’estudis de la persona entrevistada; d’aquesta manera, obtenim quin n’és el capital cultural institucionalitzat. Però sovint les persones entrevistades també expliquen quins són els cursos de formació complementària o el bagatge cultural que han fet o estan fent, cosa que ens ofereix informació rellevant sobre quin n’és el capital cultural interioritzat.5 És important recollir també la formació no reglada, en tant que si només tenim en compte el nivell d’estudis acadèmic, podem estar fent una categorització de la persona errònia. En la nostra mostra podem il·lustrar diferents casos en aquest sentit. D’una banda, podem identificar un parell de casos de dones que afirmen tenir un nivell primari, però que afirmen tenir coneixements de «cultura general», de piano o han fet cursos d’homeopatia o disseny. Així, el que a priori podria semblar un cas de capital cultural baix, el podem acabar identificant com un capital cultural elevat. Així també trobem un parell de casos d’homes amb estudis primaris (un capital cultural institucionalitzat baix), però amb aficions molt lligades a activitats culturals pròpies d’un capital cultural elevat, com l’assistència freqüent al teatre o pertinença a associacions culturals. A més es prestarà atenció a les competències lingüístiques relacionades també amb el capital cultural interioritzat.

Amb relació al capital cultural objectivat,6 es tindran en compte els aspectes destacats per les persones entrevistadores —a partir de les notes de camp— com a rellevants que aportin informació sobre l’estatus socioeconòmic, com, per exemple, detalls de la roba o del mobiliari o elements decoratius, en cas que l’entrevista s’hagi fet al domicili particular. Així també es tindran en compte els elements del discurs que les persones entrevistades destaquin amb relació al capital cultural objectivat. L’aparell mòbil també s’analitzarà en tant que serà un bé cultural objectivat a través de la fotografia feta, i de manera complementària, a partir dels comentaris apuntats per la persona entrevistadora.

Trajectòria laboral La dimensió de trajectòria laboral inclou, d’una banda, l’ocupació principal de la persona entrevistada, cosa que aporta la informació relativa a la categoria professional (lligada al capital econòmic i cultural). De l’altra, també inclou la relació actual amb el mercat de treball (persones jubilades, prejubilades, ocupades, mestresses de casa o desocupades) i, en el cas de no trobar-se laboralment actives, el temps que són fora del mercat laboral. Així també s’indaga la trajectòria vital amb relació al mercat de treball: si han estat actives laboralment de manera contínua o discontínua, i en cas que tinguin trajectòries laborals discontínues, esbrinar quin ha estat el motiu i el temps que han estat fora del mercat laboral. Aquesta informació és rellevant per tal de considerar les diferents realitats de dones i homes amb relació a l’esfera laboral i a les responsabilitats familiars (Castelló, 2011; Torns i Carrasquer, 2007), en particular de les generacions estudiades.

Com explica Garrido (1993) en Las dos biografías de la mujer en España, hi ha una bretxa generacional entre les dones nascudes abans del 1951 —el cas de les dones entrevistades— i les nascudes després, amb experiències vitals progressivament divergents a causa de les transformacions socials, culturals i demogràfiques. Maruani (2002) mostra que a Espanya la trajectòria laboral de les dones ha estat tradicional discontínua, i moltes abandonaven el mercat de treball amb el naixement del

5. El capital cultural interioritzat o incorporat és aquell propi de la persona que s’ha adquirit d’una manera no buscada, ni reglada, sinó que s’aprehèn en el procés de socialització de la vida quotidiana 6. El capital cultural objectivat és aquell materialment transferible a través d’un suport físic (pintures, mobiliari, objectes personals, i en el cas de la nostra recerca, l’aparell mòbil) que necessita el capital cultural interioritzat per fer valer el valor social que els objectes contenen. L’apropiació real dels objectes dependrà del capital cultural interioritzat, que permetrà conferir a l’objecte el capital cultural objectivat que tingui.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

101

primer fill o filla. D’aquesta manera, es tindran en compte aspectes relacionats amb l’àmbit socioeconòmic però tenint en compte les relacions de gènere, ja que s’han mostrat significatives per a l’estudi de l’adopció i ús de les tecnologies (Castaño, 2005, 2008 i 2010).

Característiques de l’hàbitat A més de ser un dels criteris de selecció i anàlisi principals, pel que fa a si les persones entrevistades viuen al domicili particular o en una residència, en les característiques de l’hàbitat també trobem aspectes rellevants per a la conceptualització d’estatus socioeconòmic.

D’una banda, podem detectar informació rellevant amb relació a la zona de residència actual, cosa que ens oferirà informació de l’entorn social. Pel que fa a les persones que viuen a residències, no només se’n té en compte la ubicació geogràfica, sinó també les característiques de la residència amb relació a la carta de serveis i preus que té —cosa que ens aportarà informació sobre el capital econòmic.

Característiques de la xarxa personal La dimensió de característiques de la xarxa personal té a veure amb el capital social de què disposa la persona, és a dir, les relacions institucionalitzades i duradores que impliquen coneixement i reconeixement mutus.

Tot i que la informació de què disposem d’aquesta dimensió no és exhaustiva, un dels punts que cal tenir en compte és el relatiu als vincles entre les persones entrevistades que podem conèixer a causa de la utilització de la tècnica de la bola de neu i de la informació proporcionada per terceres persones, a través de la tècnica de gatekeeper, com a estratègies d’accés a les persones que s’han d’entrevistar.

L’anàlisi de la informació relativa a la xarxa personal ens aporta elements analítics rellevants per detectar l’estatus socioeconòmic de la persona. És el cas del nivell d’estudis i ocupació dels fills i filles de les persones entrevistades. En alguns casos detectem que, tot i que la persona tingui un nivell d’estudis baix i una trajectòria laboral inestable o amb condicions laborals precàries, hi ha un estatus socioeconòmic més alt quan els fills o filles tenen estudis superiors i una feina qualificada i estable.

Així, la informació complementària respecte de la xarxa personal ens aporta elements analítics complementaris per a la millor classificació de l’estatus socioeconòmic de les persones.

4. Conclusions En aquest article s’han explicat les estratègies metodològiques adoptades en el projecte de recerca en curs «Comunicació mòbil i gent gran». Aquesta explicitació permet una traçabilitat més gran de la recerca, com a mecanisme perquè sigui més fiable.

Com a estratègies d’accés a les persones que cal entrevistar, la tècnica de la bola de neu i la del gatekeeper han estat efectives, aquesta darrera ha estat especialment útil per a les persones que viuen a residències. Així també la informació prèvia sobre les condicions de l’entrevista i la flexibilitat i adaptació a les preferències de les persones participants han estat elements clau en el treball de camp.

El disseny de l’estratègia metodològica parteix d’un treball bidireccional entre el treball conceptual i el fet amb les dades empíriques que es retroalimenta constantment. En aquest sentit, el programari ATLAS.ti és una eina útil en tant que permet el procés interactiu entre el nivell conceptual i textual.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

associació catalana de sociologia

102

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

Pel que fa a la conceptualització de l’estatus socioeconòmic, partint de les eines conceptuals de Pierre Bourdieu, detectem quatre dimensions significatives pel que fa a la nostra mostra objecte d’estudi: el capital cultural, la trajectòria laboral, les característiques de l’hàbitat i de la xarxa personal.

Referències bibliogràfiques Bourdieu, Pierre (2001). «Las formas de capital. Capital económico, capital cultural y capital social». A: Bourdieu, Pierre. Poder, derecho y clases sociales. 2a ed. Bilbao: Desclée de Brouwer.

— (2006). La distinción: Criterio y bases sociales del gusto. 3a ed. Bilbao: Taurus. [Títol original: La distinction, 1979].

Castaño, Cecilia (2005). Las mujeres y las tecnologías de la información: Internet y la trama de nuestra vida.

Madrid: Alianza.

Castaño, Cecilia (dir.) (2008). La segunda brecha digital. Madrid: Cátedra: Universitat de València: Instituto de la Mujer.

— (2010). Género y TIC: Presencia, posición y políticas. Barcelona: UOC. Castelló, Laia (2011). La gestió quotidiana de la cura: Una qüestió de gènere i classe. Tesi doctoral. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. També disponible en línia a: <http://www.tdx.cat/handle/10803/48526>.

Castells, Manuel [et al.] (2006). Mobile communication and society: A global perspective. Cambridge, Mass.: MIT Press.

Charness, Neil; Boot, Walter R. (2009). «Aging and information technology use: potential and barriers».

Current Directions in Psychological Science, vol. 18, núm. 5, p. 253-258.

Charness, Neil; Parks, Denise C.; Sabel, Bernhard A. (ed.) (2001). Communication, technology and aging: Opportunities and challenges for the future. Nova York: Springer.

CMT (2011). Nota mensual diciembre-2010. Comisión del Mercado de las Telecomunicaciones. També disponible en línia a: <http://www.cmt.es/es/publicaciones/anexos/110202_Nota_Mensual_Diciembre2010.pdf> [Consulta: 7 abril 2013].

Conci, Mario; Pianesi, Fabio; Zancanaro, Massimo (2009). «Useful, social and enjoyable: mobile phone adoption by older people». A: Grass, Tom [et al.] (ed.). Human-Computer Interaction: INTERACT 2009.

(Lecture Notes in Computer Science; 5726), p. 63-76.

Dowling, Maura (2008). «ATLAS.ti (Software)». A: Given, Lisa M. (ed.). The SAGE Encyclopedia of Qualitative Research Methods. Austràlia: SAGE Publications, p. 36-37.

Duh, Henry Been-Lirn [et al.] (2010). «Senior-friendly technologies: interaction design for senior users».

CHI 2010, 10-15 d’abril de 2010, a Atlanta (Estats Units).

Eurostat (2010). «Statistics on the use of mobile phohe [isoc_cias_mph]». Special module 2008: Individuals - Use of advanced services [en línia]. <http://appsso.eurostat.ec.europa.eu/nui/show.do?dataset=isoc_ cias_mph&lang=en> [Consulta: 7 abril 2013].

Fernández-Ardèvol, Mireia (2010). «Interactions with and through mobile phones: what about the elderly population?». ECREA Conference 2010, 12-15 d’octubre de 2010, a Hamburg.

García Inda, Andrés (2001). «Introducción. La razón del derecho: entre habitus y campo». A: Bourdieu, Pierre. Poder, derecho y clases sociales. 2a ed. Bilbao: Desclée de Brouwer.

Garrido, Luis J. (1993). Las dos biografías de la mujer en España. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales.

Instituto de la Mujer. (Estudios; 33) Giannakouris, Konstantinos (2008). «Ageing characterises the demographic perspectives of the European societies». Eurostat Statistics in Focus, núm. 72. També disponible en línia a: <http://epp. eurostat.ec.europa.eu/cache/ITY_OFFPUB/KS-SF-08-072/EN/KS-SF-08-072-EN.PDF> [Consulta: 7 abril 2013].

Hashizume, Ayako; Kurosu, Masaaki; Kaneko, Takao (2008). «The choice of communication media and the use of mobile phone among senior users and young users». A: Lee, Seongil [et al.] (ed.). APCHI 2008, LNCS 5068, p. 427-436.

INE (2004). Censos de población y viviendas 2001. Resultados definitivos. També disponible en línia a: <http:// www.ine.es/censo/es/inicio.jsp> [Consulta: 8 abril 2013].

— (2008). Cifras INE Ago/2008. Mercado laboral. Acceso, salarios y jubilación. També disponible en línia a: <http://www.ine.es/revistas/cifraine/0208.pdf> [Consulta: 7 abril 2013].

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

Comunicació mòbil i gent gran Lidia Arroyo Prieto; Mireia Fernández-Ardèvol

103

INE (2010). Encuesta sobre equipamiento y uso de tecnologías de la información y comunicación en los hogares 2010. També disponible en línia a: <http://www.ine.es/jaxi/menu.do?type=pcaxis&path=%2Ft25%2Fp4 50&file=inebase&L=0> [Consulta: 7 abril 2013] Karnowski, Veronika; Pape, Thilo von; Wirth, Werner (2008). «After the digital divide? An appropriationperspective on the generational mobile phone divide». A: Hartmann, Maren; Rössler, Patrick; Höflich, Joachim (ed.). After the mobile phone?: Social changes and the development of mobile communication.

Berlín, p. 185-202.

Kurniawan, Sri (2008). «Older people and mobile phones: A multi-method investigation». International Journal of Human-Computer Studies, núm. 66, p. 889-901.

Kurniawan, Sri; Mahmud, Murni; Nugroho, Yanuar (2006). «A study of the use of mobile phones by older persons». CHI 2006, 22-26 d’abril, a Mont-real, Quebec (Canadà).

Lenhart, Amanda (2010). «Cell phones and American adults. They make just as many calls, but text less often than teens». Full Report. Pew Internet & American Life Project [en línia]. <http://www.pewinternet. org/~/media//Files/Reports/2010/PIP_Adults_Cellphones_Report_2010.pdf> [Consulta: 7 abril 2013].

Ling, Richard (2002). «Adolescent girls and young adult men: two sub-cultures of the mobile telephone».

Revista de Estudios de Juventud, núm. 57, p. 33-46.

— (2004). The mobile connection: The cell phone’s impact on society. San Francisco: Morgan Kaufmann.

— (2008). New tech, new ties: How mobile communication is reshaping cohesion. Cambridge: MIT Press.

Maddox, George L. (1996). «Definitions and descriptions of age». A: Neugarten, Dail A. (ed.). The meanings of age: Selected papers of Bernice L. Neugarten. Chicago: University of Chicago Press.

Maruani, Margaret (2002). Trabajo y empleo de las mujeres. Madrid: Fundamentos. (Colección Ciencia; 255) Maxwell, Joseph A. (2005). Qualitative research design: An interactive approach. 2a ed. Thousand Oaks, Calif.: SAGE Publications.

Miles, Matthew B.; Huberman, A. Michael (1994). Qualitative data analysis: An expanded sourcebook. 2a ed.

Thousand Oaks, Calif.: SAGE Publications.

Mohd, Hairul Nizam Md Nasir; Hazrina, Hassan; Nazean, Jomhari (2008). «The use of mobile phones by elderly: a study in Malaysia perspectives». Journal of Social Sciences, núm. 4 (2), p. 123-127.

Moreno, Sara [et al.] (2004). «El proceso analítico cualitativo mediante el programa Atlas.ti: análisis integrado de distintos materiales a partir del razonamiento abductivo». A: VII Congreso Español de Sociología. Alacant.

Muhr, Thomas; Friese, Susanne (2004). User’s Manual for ATLAS.ti 5.0. 2a ed. Berlín: Scientific Software Development.

Muñoz, Juan (2003). Análisis cualitativo de datos textuales con ATLAS.ti [en línia]. Universitat Autònoma de Barcelona. <http://psicologiasocial.uab.es/juan/index.php?option=com_docman&task=doc_ download&gid=1&Itemid=> [Consulta: 12 abril 2013].

Oskman, Virpi (2006). «Young people and seniors in Finnish “mobile information society”». Journal of Interactive Media in Education, núm. 02, p. 1-21.

Querol, Vicent A. (2010). Las generaciones que llegaron tarde: Análisis de sus prácticas sociales en el ciberespacio. Tesi doctoral. Castelló: Universitat Jaume I. Ritchie, Jane; Spencer, Liz; O’Connor, William (2003). «Carrying out qualitative analysis». A: Ritchie, Jane; Lewis, Jane (ed.). Qualitative research practice: A guide for social science students and researchers. Londres: SAGE Publications, p. 219-262.

Spencer, Liz; Ritchie, Jane; O’Connor, William (2003).«Analysis: practices, principles and processes». A: Ritchie, Jane; Lewis, Jane (ed.). Qualitative research practice: A guide for social science students and re­ searchers. Londres: SAGE Publications, p. 199-218.

Spicer, Neil (2006). «Combining qualitative and quantitative methods». A: Seale, Clive (ed.). Researching society and culture. SAGE Publications, p. 293-303.

Torns, Teresa; Carrasquer, Pilar (2007). «Cultura de la precariedad: conceptualización, pautas y dimen­ siones: Una aproximación desde la perspectiva de género». Sociedad y Utopía: Revista de Ciencias Sociales, núm. 29, p. 139-156.

UIT (2011). The World in 2010: ICT Facts and figures [en línia]. Unió Internacional de Telecomunicacions, UIT/ITU. <http://www.itu.int/ITU-D/ict/material/FactsFigures2010.pdf> [Consulta: 7 abril 2013].

Valles, Miguel S. (2000). «La grounded theory y el análisis cualitativo asistido por ordenador». A: García Ferrando, Manuel; Ibáñez, Jesús; Alvira, Francisco (comp.). El análisis de la realidad social. 3a ed.

Madrid: Alianza.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 93-103

associació catalana de sociologia

Articles

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Playing with gender: masculinities and feminities of tabletop role players and their characters Teresa Faus Boscà Clara Belén Martínez Meca Universitat de València - Estudi General Correspondència: Clara Belén Martínez Meca. Plaza Mayor, 5. 46723 Almoines (València).

A/e: cmartinezmeca@gmail.com.

Data de recepció de l’article: juny 2012 Data d’acceptació de l’article: gener 2014

Resum L’objectiu d’aquesta recerca és comparar els models de masculinitat i feminitat dels jugadors de rol en taula de la ciutat de València amb el grau de masculinitat i feminitat dels seus personatges. L’interès d’aquest estudi rau en l’observació de l’elecció voluntària de rols de gènere, en un espai on disminueix la pressió social per adoptar un rol tradicional. Ens hem basat en l’esquema de Raewyn Connell, i en el treball de diferents autors, per establir cinc models de feminitat (recalcada-tradicional, recalcada-moderna, resistent-menor, resistentmajor i resistent-masculina), i també cinc models de masculinitat (hegemònica, còmplice, marginada, contestatària i subordinada) que apliquem al col·lectiu. Aquests models es di­ ferencien pel lloc que ocupen en els eixos de gènere de Connell (producció, poder i catexi) i per la distància que mantenen respecte a la feminitat i masculinitat tradicionals. Els resultats mostren que, mentre que en la vida quotidiana els homes s’oposen en major mesura que les dones al model tradicional de gènere, en el rol els personatges d’ambdós sexes tendeixen a allunyar-se’n igualment.

Paraules clau: gènere, masculinitats, feminitats, rol en taula.

Abstract The aim of this research is to compare the masculinity and femininity models of role players in Valencia with the degree of masculinity and femininity of their characters. The interest of this study lies in observing the voluntary choice of gender roles in an area where social pressure to adopt a traditional role decreases. Based on the proposal of Raewyn Connell and the work of different authors, we have built five models of femininity (traditionalemphasized, modern-emphasized, minor-resistant, higher-resistant and masculine-resistant) and five models of masculinity (hegemonic, complicit, marginalized, oppositional and sub­ ordinated) that apply to the group. These models differ by the place they occupy in Connell’s areas of gender (production, power and cathexis) and their distance from traditional femi-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123 DOI: 10.2436/20.3005.01.67 • ISSN: 2013-5149 • http://revistes.iec.cat/index.php/RCS

106

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

ninity and masculinity. The results show that while in everyday life men are more opposed to the traditional model of gender, in the role the characters of both sexes tend to move away from it on an equal basis.

Keywords: gender, masculinities, femininities, tabletop role-playing games.

Presentació En aquest estudi investiguem els models de masculinitat i feminitat que es construeixen en l’espai artificial dels jocs de rol en taula, i també els models que en desenvolupen els jugadors en la vida quotidiana. Els resultats d’aquest estudi provenen d’un únic projecte de recerca.

En els jocs de rol en taula, el jugador ha de dissenyar un personatge, que serà el seu àlter ego durant el temps que duri la partida, amb les característiques físiques i psíquiques que vulgui. Per aquesta raó, podem estudiar l’adopció voluntària de rols, en un espai en què disminueix la pressió social per a adoptar un rol socialment congruent amb el sexe. El nostre objectiu és il·luminar d’una manera nova els estudis sobre construcció de gènere.

Pensem que la llibertat per a confeccionar els personatges en els jocs de rol possibilita superar els estereotips de gènere, com a «construccions socials», que són assignats a cada sexe, amb una desviació que «sol estar socialment condemnada». Açò ocorre perquè la seua estabilitat depèn, en gran manera, dels «mecanismes de retroalimentació existents entre les imatges mentals i les condicions reals d’homes i dones» (Martín Casares, 2006, p. 52-53). Per tant, representar un personatge és una possibilitat per a canviar aquestes imatges mentals, i és un primer pas per a modificar les condicions reals de les persones. Aquest canvi pot produir-se si els jugadors, a l’hora d’elaborar els personatges, trenquen amb el rol de gènere tradicional per al seu sexe, de manera que desestabilitzen aquests rols, definits com «les activitats, comportaments i tasques o treballs que cada cultura assigna a cada sexe» (Martín Casares, 2006, p. 50).

Creiem que els jocs de rol ofereixen una eina molt interessant per als estudis sobre la identitat, incloent-hi la identitat de gènere. A través del rol, es pot observar l’adopció voluntària de diferents identitats. Si combinem açò amb diferents tècniques sociològiques, podem esbrinar les raons de l’elecció d’una identitat o una altra, i allò que aquestes decisions ens diuen sobre la societat en què es produeixen.

En aquesta recerca estudiem els models de masculinitat i feminitat. Avancem que aquests models són les cinc maneres diferents —açò defensem— amb què homes i dones poden desenvolupar el seu rol de gènere en la vida quotidiana, de manera més o menys pròxima al rol tradicional.

A més a més, són models que els jugadors poden triar per als personatges. També investiguem el grau de masculinitat i feminitat dels personatges, és a dir, com és la combinació d’atributs masculins i femenins que els jugadors trien per als personatges.

El nostre objecte de recerca són els jugadors de rol en taula que juguen habitualment a la ciutat de València. Estudiarem els jugadors amb edats compreses entre els quinze i quaranta-cinc anys, ja que els nostres informants clau han coincidit a establir aquestes edats com a mínim i màxim aproximat de les edats dels jugadors.

El nostre objectiu general és comparar els models de masculinitat i feminitat dels jugadors en la seua vida quotidiana amb el grau de masculinitat i feminitat present en els seus personatges.

I tenim dos objectius específics. El primer, conèixer la masculinitat i feminitat dels personatges. El segon, comparar els resultats de l’objectiu anterior amb els models de feminitat i masculinitat que els jugadors prenen en la vida quotidiana.

Amb aquest propòsit, ens servirem de la hipòtesi següent: suposem que les dones elegiran feminitats més allunyades del rol tradicional en els seus personatges (que tindran un grau alt de masculinitat), mentre que els homes optaran per masculinitats properes al rol tradicional (amb

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

107

una feminitat baixa i una masculinitat alta). Pensem que açò pot succeir perquè els homes desenvolupen en la seua vida quotidiana rols més tradicionals que les dones.

Basem aquesta hipòtesi en García-Mina Freire (2003, p. 56), Martín Casares (2006, p. 266) i Valle (2002, p. 43), que expliquen la resistència de l’home a modificar el seu rol tradicional a causa del temor de perdre els seus privilegis i prestigi social. En canvi, a les dones se’ls obre la possibilitat d’incrementar el seu prestigi social en canviar el seu rol tradicional, raó per la qual estarien més disposades de canviar-lo. A més a més, segons Rubio Castro (2009), les dones estarien adoptant actituds considerades tradicionalment masculines, per rebel·lar-se davant la devaluació del rol femení tradicional i cercar així una nova i millor valorada manera de ser dona.

Per definir els distints models de masculinitat i feminitat ens fonamentarem en la teoria de Raewyn Connell sobre els models de gènere i el seu ordre. També hem fet servir algunes idees d’altres autors.

En la nostra recerca utilitzem el mètode quantitatiu, ja que, segons Miguel Beltrán (García Ferrando et al., 2005, p. 36), es pot aplicar quan la «quantitat» és «l’objecte de la descripció», i els nostres objectius cerquen la quantificació. Concretament, la tècnica elegida és l’enquesta, per la seua «capacitat per a estructurar les dades i la seua elevada eficiència per a obtenir informació», la qual cosa possibilita la seua «posterior anàlisi estadística» (García Ferrando et al., 2005, p. 173).

Tot i que el camp dels estudis de gènere és molt prolífic, no hem trobat estudis similars, ni estudis sobre els jugadors de rol en taula. Sí que són nombrosos els treballs sobre els jugadors de rol en línia (Adamatti et al., 2009; Hayes, 2007).

En primer lloc, desenvoluparem el nostre marc teòric. A continuació, ens referirem a la metodologia i a les tècniques escollides, i també als problemes que planteja la nostra mostra. Després de l’anàlisi empírica, exposarem les conclusions.

1. Marc teòric 1.1. Feminitats i masculinitats Per al nostre estudi partim de la premissa de l’existència de més de dos gèneres. Ens basarem en la teoria de Raewyn Connell. Per a aquesta autora, el gènere és una categoria fluïda, que «es construeix a través de la interacció social» (2005, p. 35), entenent com a interacció social no només la interacció entre sexes, sinó també la interacció de l’individu amb la resta d’estructures socials com l’economia o la classe.

La pluralitat de rols de gènere és sustentada per diversos autors, com ara Margaret Mead, que ens mostra en els seus estudis com els rols femenins i masculins no són universals, sinó que experimenten grans canvis segons diferents cultures (Kimmel i Aronson, 2000, p. 38-43). Kimmel, a més, sosté, igual que Connell, que aquesta pluralitat sorgeix a causa de la interacció d’homes i dones amb el medi. Açò és, la societat coacciona els individus perquè adoptin un rol determinat de gènere, però els individus hi oposen diferents graus d’acceptació i/o resistència, fruit igualment de les interaccions dels individus amb la societat. És aquesta tensió, segons Kimmel, la que provoca la creació de diferents masculinitats i feminitats (Kimmel, 2000, p. 88-92).

Per tant, per definir bé el gènere, cal tenir en compte l’estructura social (Valle, 2002), que és considerada per l’autora, seguint Max Weber, «una totalitat on s’articula allò institucional, allò simbòlic i allò material». Aquests tres elements, als quals l’autora es refereix com «el poder, la cathexis i la producció», són els pilars clau a l’hora de construir el gènere propi. Per poder es refereix a «l’estructura d’autoritat, control i coerció amb relació al gènere» (Valle, 2002, p. 25), és a dir, el patriarcat (Connell, 2005, p. 73), la seua legitimitat, la postura que hi té l’individu i l’autoritat de l’individu dins la societat. Per catexi entén, seguint Freud, «la construcció emocional de les relacions socials» (Connell, 1987, p. 25), en què té un paper rellevant el desig sexual (Connell, 2005, p. 73), però també l’organització dels sentiments tant hostils com positius respecte als altres

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

108

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

(Connell, 1987, p. 26). Per producció entén la posició de l’individu en el mercat laboral com un tot, que inclou professió, educació o divisió de tasques.

La interacció de l’individu amb aquests tres pilars construeix un rol de gènere específic, que no es limita a un rol masculí general o a un rol femení general, ja que dins la masculinitat hi ha diversos rols o models de gènere diferents, igual que dins de la feminitat. Aquests rols són, per descomptat, tipus ideals weberians que, com a tals, no s’ajusten completament a la realitat complexa de la societat, però sí que permeten observar-la i analitzar-la (Giddens, 2004, p. 42). A més, són «contínuament canviants», ja que s’han d’«adaptar als reptes» que la societat, i els individus en reacció a la societat, interposen (Connell i Messerschmidt, 2005, p. 835).

A continuació, explicarem en profunditat els models de masculinitat i feminitat que fem servir en aquesta recerca. Cal assenyalar que altres autors han proposat diferents models per a l’anàlisi, tot adequant-los al seu objecte d’estudi, en el cas de les masculinitats, per exemple: consumidors de sexe (Joseph i Black, 2012), practicants d’arts marcials (Hirose i Pih, 2010) o persones discapacitades (Shuttleworth et al., 2012).

A partir d’aquests models, hem creat una categorització nova, que pensem que abraça més elements que les anteriors, sobretot pel que fa a les feminitats (i ací cal apuntar que hi ha molta més bibliografia sobre les masculinitats que sobre les feminitats, aspecte que s’hauria de pal·liar). La nova categorització no representa realment una dificultat afegida a la recerca, ja que només inclou deu models: cinc masculinitats i cinc feminitats.

1.2. Els models de masculinitat Per establir els diferents tipus de masculinitat ens basem en l’estudi de Connell en Masculinities (2005). L’autor hi estableix quatre models de masculinitat als quals n’afegim un més: el de «masculinitat contestatària». Hem agrupat aquests models en tres blocs, segons el lloc que ocupen a l’escala social.

Com ja hem dit, la formació d’aquests models deriva de la interacció entre poder, catexi, producció i individu.

1.2.1. Masculinitats dominants Ací incloem la masculinitat hegemònica i la masculinitat còmplice.

La masculinitat hegemònica1 pertany a la minoria que lidera els tres pilars de l’estructura del gènere i, per tant, se situa en la cúspide de l’estructura social. Representa el patriarcat en el seu vessant legitimat, açò és, ostenta l’autoritat i la sosté mitjançant la violència simbòlica però no la física, actualment deslegitimada. Exerceix l’autoritat tant en la vida pública com en la privada.

La masculinitat còmplice és pròpia de la massa que no pertany a l’hegemònica, però treu benefici del dividend patriarcal que l’hegemònica promociona i manté. Té menys autoritat en la vida pública, i es veu obligada a renegociar contínuament el seu espai institucional, però continua tenint autoritat en la vida privada.

Ambdues masculinitats s’adhereixen a la sexualitat heterosexual i mantenen una relació d’homofòbia respecte al seu sexe (més marcada en l’hegemònica). Però mentre que la masculinitat hegemònica manté una relació de dominació respecte a l’altre sexe, la masculinitat còmplice manté una relació de negociació continuada. Per negociació entenem el procés de discussió de l’espai

1. En un sentit gramscià d’hegemonia: «dinàmica cultural a través de la qual un grup adquireix i sosté una posició de líder en la vida social» (Connell, 2005, p. 77).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

109

corresponent a la dona i a l’home, en què aquest intenta mantenir el màxim possible de dividend patriarcal. És un procés continu, ja que sempre s’arriba a una solució asimètrica.

Ambdues masculinitats tenen un nivell educatiu alt2 (que en la còmplice pot ser mitjà-alt). La cúspide del mercat laboral està ocupada per la masculinitat hegemònica. La masculinitat còmplice intenta ascendir tant com pot, però també es preocupa per gaudir de la feina (Connell, 2005, p. 172-174).

1.2.2. Masculinitats dominades Hi incloem dues masculinitats dominades, que es caracteritzen perquè ocupen posicions distintes de les masculinitats dominants en dos dels eixos que construeixen el gènere: la masculinitat marginada per la seua posició en el mercat de treball, i la masculinitat subordinada per la seua posició en la catexi.

La masculinitat marginada se situa en la base del mercat laboral. Fa referència a homes que pertanyen a una classe treballadora amb una educació molt bàsica, aturats o amb treballs de baixa qualitat (Connell, 2005, p. 93). Encara que són els que menys s’aprofiten del dividend patriarcal, s’encarreguen de mantenir la dona en una posició subordinada respecte a l’home, sobretot mitjançant la violència física i simbòlica (Connell, 2005, p. 115-116). El principal mecanisme de què disposen per a adquirir prestigi és la violència (la qual és també un mitjà d’unió amb el seu sexe), juntament amb la sexualitat obligatòria, heterosexual, casual i compulsiva (Connell, 2005, p. 98106). No tenen autoritat en la vida pública, però sí en la privada.

La masculinitat subordinada és dominada per la seua sexualitat homosexual o bisexual. Encara que els homes pertanyents a aquest grup no tinguin necessàriament una mateixa identitat, la seua sexualitat trenca amb el projecte de masculinitat hegemònica. Aquesta masculinitat se situa en l’últim esglaó de la jerarquia masculina, ja que, per a la resta de masculinitats, aquests homes «no pertanyen a la masculinitat sinó a la feminitat» (Connell, 2005, p. 78). La seua relació amb la producció i el poder és determinada per la seua condició sexual, ja que a causa d’aquesta relació pateixen discriminació política, cultural i econòmica, i també violència simbòlica i fins i tot física (Connell, 2005, p. 78). La seva prosperitat dins del mercat de treball depèn, en gran manera, del fet que no revelen la seua condició sexual (Connell, 2005, p. 155). La seua autoritat, sobretot la pública, es veu minvada en funció de la seua aparença de masculinitat: els homes més femenins tenen menys autoritat (Connell, 2005, p. 156).

1.2.3. Masculinitat contestatària En la masculinitat contestatària, s’hi troben aquells que pertanyerien a les masculinitats dominants si no haguessin renunciat conscientment al dividend patriarcal per practicar polítiques contra­ sexistes.

La seua relació amb el poder i la producció es caracteritza per la renúncia a l’exercici de l’autoritat i el progrés en el mercat de treball a canvi de treballs que autorealitzen l’individu. Tenen una relació de compromís envers la dona i intenten eradicar tot comportament sexista. Abracen, a més a més, l’aspecte sentimental de les relacions entre individus, també amb homes, i superen així la barrera de l’homofòbia que se situa entre les amistats masculines (Connell, 2005, p. 131-133).

2. Per nivell educatiu baix ens referim als que estudien o han acabat d’estudiar: menys de cinc anys d’escolarització, educació primària o ESO o batxiller elemental. Per nivell educatiu mitjà: FP o grau mitjà; batxillerat LOGSE, o FP grau superior. Per nivell educatiu alt: arquitectura o enginyeria (tècnica o superior), ensenyaments artístics, diplomatura; grau universitari o llicenciatura. Per nivell d’especialització: postgrau o especialització.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

110

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

1.3. Els models de feminitat Per definir els models de feminitat ens basarem en la visió de Connell sobre les relacions de gènere. Per a aquesta autora hi ha dos tipus principals de feminitat: la «recalcada» i la «resistent» (Giddens, 2004, p. 169). Com a investigadores trobem important operacionalitzar aquests conceptes, raó per la qual hem elaborat una tipologia —susceptible de discussió i ampliació— que ens permeti analitzar la concreció en la realitat d’aquest model dicotòmic. Hem seguit el mateix esquema que Connell utilitza per a les masculinitats: la interacció entre diferents tipus de poder, catexi i posició productiva i les diferents relacions dels individus amb aquests tres pilars.

1.3.1. Feminitats recalcades Per a la nostra investigació hem construït dos models de feminitat recalcada: la recalcada-moderna i la recalcada-tradicional.

Quan Connell parla de feminitat recalcada, està pensant sobretot en el model tradicional d’esposa - mare - mestressa de la casa. Aquest model l’anomenem feminitat recalcada-tradicional. La dona es defineix per la seua condició d’esposa —fidel i dependent— de l’home i perquè és una mare altruista que té cura dels fills i aconsegueix realitzar-se a través d’altres —sobretot homes— dins l’àmbit domèstic i familiar (Montesinos, 2002, p. 19 i 41-50). És insegura i submisa, sexualment passiva, tècnicament incapaç i objecte de plaer visual per part de l’home (Plaza, 2005, p. 75-85).

En l’àmbit de la producció es caracteritza perquè desenvolupa un paper de mestressa de casa i no busca feina. El seu nivell educatiu és baix. Es tracta d’una dona sense autoritat en la vida pública i potser tampoc en la privada. Respecte a la catexi, es troba en una situació de submissió a l’home, i fins i tot podria ser receptora de la violència masculina. És una dona heterosexual, i encara potser amb actituds homòfobes.

La feminitat recalcada-moderna engloba les dones que treballen en el mercat laboral, amb un sou que no els permet la independència econòmica i que és vist com una ajuda en la família més que no pas com un sou propi.3 Pateixen una doble jornada i no tenen capacitat de decisió sobre la despesa familiar, per la qual cosa no tenen autoritat privada i comparteixen la majoria de les característiques de la feminitat recalcada de Connell.

La seua condició d’aturades o de treballadores amb un treball mal qualificat o temporal les desproveeix d’autoritat pública.

Quant a la catexi, presenten una situació de negociació o fins i tot de submissió a l’home. Estaríem parlant d’una dona heterosexual.

1.3.2. Feminitats resistents Tot seguint la visió de Connell sobre la feminitat resistent, hi hem confeccionat tres tipus ideals: la resistent-major, la resistent-menor i la resistent-masculina.

La feminitat resistent-major inclou les dones que treballen en el mercat laboral, amb ingressos molt alts i en llocs de poder, sia a l’empresa privada o a la institució pública. No tenen doble jornada i participen (i fins i tot les imposen) en les seues decisions a la llar i es relacionen amb l’altre membre de la parella en termes d’igualtat (Montesinos, 2002, p. 39). El seu nivell educatiu és alt.

Ostenten, doncs, autoritat tant en la vida pública com privada. Seríem davant una dona hetero­ sexual, homosexual o bisexual, que manté relacions d’igualtat amb els homes.

3. Ens referim al tipus de dona que va sorgir a partir de la incorporació de les dones al mercat laboral des dels anys seixanta (Montesinos, 2002, p. 39).

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

111

El segon model és la feminitat resistent-menor. El seu nivell educatiu és alt, però ni la seua posició en el mercat laboral ni els seus ingressos són tan elevats. Exerceixen treballs liberals i tenen llocs intermedis. El seu nivell d’autoritat en la vida pública i privada és també inferior al de la feminitat resistent-major. Quant a la catexi, destaca la presència o bé d’una igualtat entre sexes, o bé d’una negociació contínua. Poden ser heterosexuals, homosexuals o bisexuals.

Som conscients que la feminitat o masculinitat no corresponen per essència a dones i homes, respectivament, sinó que el contingut del gènere i la seua atribució a un sexe determinat respon a processos socials. Per açò, hi hem introduït un nou model: la feminitat resistent-masculina.

Es referiria a dones amb un model de gènere en el límit entre la masculinitat i la feminitat.

Reneguen de la feminitat perquè creuen en la superioritat dels homes o perquè desitgen gaudir del seu poder i estatus, la qual cosa reforça la subordinació de les dones, ja que fomenta la devaluació de les nocions tradicionals de feminitat, encara que creï espais per fugir de la subordinació de gènere (Reay, 2001).

Aquestes dones no es caracteritzen per la seua situació en el mercat laboral, ja que en el seu cas la posició en la producció no és significativa a l’hora de construir la seua feminitat. La diferència cal cercar-la en les dimensions de poder i catexi. Quant al poder, serien les úniques que combinarien l’absència d’autoritat en la vida pública amb la possessió d’autoritat en la vida privada. Açò podria ocórrer perquè la seua masculinitat els dóna un cert dividend patriarcal en la vida privada, però en la vida pública la seua autoritat roman anul·lada perquè no segueixen els rols de gènere tradicionals.

Pel que fa a la catexi, aquestes dones es caracteritzarien perquè defensen la igualtat homosexual, i fins i tot el domini de la dona sobre l’home. Cal assenyalar que no són necessàriament homosexuals, poden ser heterosexuals o bisexuals.

1.4. La posició dels models de gènere respecte als models tradicionals Pensem que els models de gènere apuntats poden situar-se en un continu de més a menys coincidents amb el model tradicional. Amb referència als models de feminitat, considerem que el model tradicional es correspon amb la feminitat recalcada-tradicional, a partir de la qual els models serien (de més a menys propers): recalcada-moderna, resistent-menor, resistent-major i resistentmasculina. Pel que fa als models de masculinitat, considerem que el model tradicional es correspon amb el de masculinitat marginada, seguit de prop pel de masculinitat hegemònica. A partir d’aquests models, hi trobem la masculinitat còmplice i, més allunyades però properes entre elles, la contestatària i la subordinada.

2. Metodologia Com hem esmentat abans, en la recerca utilitzem el mètode quantitatiu. Vam fer servir la tècnica de l’enquesta. Concretament, vam construir una enquesta autoemplenada, la versió definitiva de la qual es va tancar després de la realització d’un pretest.

L’univers es compon de jugadors i jugadores de rol en taula —de quinze a quaranta-cinc anys— que juguen habitualment a la ciutat de València. La dificultat prové del fet que aquest univers consta, en un percentatge important, de grups d’amics, i fins i tot de persones que no formen part de cap grup. Com que aquests grups o individus no estan registrats en cap lloc, i no hi ha estudis previs sobre el tema, desconeixem les dimensions de l’univers.

Per calcular un univers aproximat, ens basem en els jugadors de rol en taula que formen part de les associacions i grups amb què contactem, encara que som conscients que no estem tenint en compte les persones que no formen part de cap grup. El total fou 102, i a partir d’aquest nombre vam fer una mostra aleatòria simple, amb un nivell de confiança del 95 %, P = Q i un error real de ± 3 %. La nostra mostra és de 94, quasi tot l’univers.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

112

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

Quant al treball de camp, cal assenyalar que passàrem 51 enquestes de manera presencial (de les quals n’incloem 46 en l’anàlisi) i 40 virtualment (de les quals n’incloem 30). Les 91 enquestes es van fer del 22 de novembre al 20 de desembre de 2010.

Per a les enquestes presencials vam contactar amb les associacions i els grups a través del web, fòrum o perfil de Facebook que feien servir per acudir al seu lloc de reunió a València. També vam acudir a una convenció de jugadors de rol. Per a les virtuals, enviàrem l’enquesta per correu electrònic a les associacions i a membres de fòrums de rol, i fins i tot a coneguts, a qui vam demanar que reenviaren l’enquesta a altres jugadors.

La diferència entre les 91 enquestes fetes i les 76 analitzades es produí perquè algunes ens van arribar via correu electrònic una vegada havíem començat l’anàlisi de les dades, d’altres tenien massa casos perduts i la resta pertanyien a subjectes que no formaven part de la mostra. Per a l’anàlisi de les dades hem utilitzat el programa estadístic SPSS. Som conscients que la nostra mostra no és representativa, i tanmateix hem considerat interessant continuar amb l’anàlisi per fer una primera exploració d’aquest camp d’estudi tan nou.

2.1. Disseny de l’enquesta Podem dividir el qüestionari en quatre parts. En la primera, recollim les dades sociodemogràfiques dels jugadors. Ens interessava especialment conèixer la posició dels jugadors en el mercat de treball com a manera d’establir-ne la posició tant en l’eix de la producció com en el del poder, en la seua faceta d’autoritat pública. En la segona part, recollim informació sobre els personatges preferits pels jugadors en els jocs de rol en taula següents: Vampiro: la mascarada i La llamada de Cthulhu.

Quant al personatge de Vampiro: la mascarada, els vam demanar que ordenaren —segons la seua preferència— els atributs físics, socials i mentals que es poden elegir per construir els personatges. També vam mesurar la masculinitat, feminitat, androgínia i indiferenciació del seu per­sonatge ideal, a través d’una escala de Bem: els jugadors havien de puntuar de l’1 al 7 l’adequació del seu personatge amb una sèrie d’adjectius (femenins i masculins). Ens interessava saber si el personatge escollit era masculí (amb una puntuació alta en masculinitat i baixa en feminitat), femení (alta en feminitat i baixa en masculinitat), androgin (puntuacions elevades de masculinitat i feminitat) o indiferenciat (puntuacions baixes en ambdues). Una puntuació elevada es defineix com a superior a la mitjana, i baixa com a inferior a la mitjana (Fernández Sánchez, 1983).

Quant a La llamada de Cthulhu, havien de triar-ne un entre els deu personatges preconstruïts (amb un sexe, una professió i uns atributs específics) que els vam presentar, corresponents amb els deu models de gènere que manegem.

En l’última part, es recull la catexi del jugador mitjançant un qüestionari inspirat en un altre utilitzat en Imaginario cultural, construcción de identidades de género y violencia (Martínez Benlloch, 2008), del qual prenem prestats alguns ítems, i n’introduïm d’altres de creació pròpia, per adaptar-lo a allò que buscàvem mesurar. Els subjectes havien d’expressar el seu acord o desacord (en una escala de Likert) sobre aquests ítems, referents a diversos aspectes de la catexi: homofòbia, igualtat homosexual, domini de l’home sobre la dona, domini de la dona sobre l’home, relació de negociació amb l’altre sexe, relació d’igualtat amb l’altre sexe i legitimació de la violència.

3. Els jugadors de rol en taula i els seus personatges: masculinitats i feminitats 3.1. Exploració dels rols de gènere en la vida quotidiana En aquest apartat observarem els diferents models que sorgeixen en l’eix de la catexi i la producció i, a continuació, en creuarem ambdues variables per obtenir la variable models de gènere, tot ate-

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

113

nent, en cada categoria, l’eix que té més pes a l’hora de definir aquell model concret de feminitat o masculinitat.

3.1.1. Catexi i producció Entre els homes no hi ha una diferència excessiva entre la catexi i la producció, i és clarament predominant la masculinitat contestatària en ambdós casos. En el cas de les dones, en canvi, hi trobem una diferència important, la qual cosa podria indicar una insatisfacció més gran en la posició ocupada en la producció. Concretament, la presència de la feminitat resistent-major es redueix dràsticament en l’eix de producció respecte al de catexi, mentre que la resistència-menor augmenta moltíssim la seua presència (gràfic 1).

Per tant, la majoria de les dones i els homes fugen de la masculinitat i feminitat tradicionals, sobretot en la catexi, en què predomina la masculinitat contestatària i la feminitat resistent-major.

Gràfic 1. Catexi i producció dels jugadors

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

114

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

3.1.2. Models de masculinitat i feminitat Predominen la masculinitat contestatària i la feminitat resistent-menor. La resta de masculinitats, i també la feminitat resistent-major, tenen poca presència. La masculinitat hegemònica i la feminitat recalcada-tradicional tenen un pes inexistent (gràfic 2).

Gràfic 2. Models de gènere dels jugadors

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

115

Hi ha, per tant, molt poca presència tant de la masculinitat com de la feminitat tradicionals.

Pel que fa a la masculinitat subordinada i la feminitat masculina, hi trobem una presència més forta de la segona. Açò és, més dones tenen una feminitat no femenina que homes tenen una masculinitat no masculina.

3.2. Exploració dels personatges i comparació amb els models de gènere En aquesta part explorem els personatges elegits pels jugadors en els jocs Vampiro: la mascarada i La llamada de Cthulhu. En tots els casos, comparem els resultats abocats amb els models de gènere analitzats. Cal assenyalar que la masculinitat hegemònica, la feminitat recalcada-tradicional i la feminitat resistent-major no apareixen perquè no hi són presents o tenen molt poc pes.

3.2.1. Mitjanes de feminitat i masculinitat Veurem primer les mitjanes de feminitat i masculinitat per sexe dels personatges elegits per a Vampiro: la mascarada i, a continuació, el tipus de gènere dels personatges segons l’escala de Bem. Tant pel que fa a la mitjana de masculinitat com a la mitjana de feminitat, el rang dels homes és més alt. A més, els homes arriben a mitjanes de feminitat més elevades que les dones, mentre que les dones arriben a mitjanes de masculinitat més elevades que els homes (gràfic 3 i taula 1). A més, la masculinitat o feminitat d’un personatge té poca relació amb el sexe del jugador que l’elegeix.

Aplicant el coeficient Eta, acceptem la hipòtesi d’independència en ambdós casos.

Percentatge de freqüència

Gràfic 3. Mitjanes de feminitat i masculinitat

25

25

20

20

15

15

10

10

5

5

0

1,00

2,00

3,00 4,00 Mitjana feminitat

5,00

6,00

0

Sexe Home Dona

2,00

3,00

4,00 5,00 6,00 Mitjana masculinitat

7,00

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Taula 1. Màxims i mínims de les mitjanes de feminitat i masculinitat Mitjana feminitat

Mitjana masculinitat

Màxim

Mínim

Màxim

Mínim

Homes

5,06

1,17

6,65

2,22

Dones

4,78

1,56

6,7

3,2

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

116

D’altra banda, la mitjana de masculinitat i feminitat dels personatges està relacionada, com ens indica l’índex de correlació de Pearson. Aquesta relació és inversa (gràfic 4).

Agrupem els personatges segons les categories de l’escala de Bem: feminitat, masculinitat, androgínia i gènere indiferenciat. Pel que fa a la distribució dels personatges de Vampiro: la mascarada, entre els elegits per dones hi ha un percentatge més elevat de personatges femenins. Pel que fa als personatges masculins, veiem que tenen una presència pràcticament idèntica en ambdós sexes. Entre els personatges elegits per homes hi ha una presència lleugerament superior tant de personatges andrògins com indiferenciats (gràfic 5). Per a les dones, els personatges amb trets masculins (masculins o andrògins) representen un 45,5 %. Per als homes, els personatges amb trets femenins (femenins o andrògins) representen un 45,3 %. És a dir, en elegir trets socialment adjudicats a l’altre sexe, les dones rebutgen en major mesura els trets propis que els homes.

Gràfic 4. Mitjana de feminitat i masculinitat dels personatges de Vampiro: la mascarada

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

La prova de khi quadrat ens indica que hem d’acceptar la hipòtesi d’independència. Aquest resultat és esperat, ja que ni la mitjana de feminitat ni la mitjana de masculinitat depenen del sexe del jugador. La prova de khi quadrat també ens indica independència entre els models de gènere dels jugadors i la feminitat / masculinitat / androgínia / gènere indiferenciat del personatge, però sí que trobem certes tendències significatives.

Tant en el cas de jugadors amb masculinitat contestatària com en el de jugadors amb masculinitat còmplice, el gènere psicològic del seu personatge no es decanta per cap categoria, encara que esperàvem una presència més gran de l’androgin entre els personatges de jugadors amb masculinitat contestatària, i una presència més gran del masculí entre els personatges de jugadors amb una masculinitat còmplice. Els jugadors amb masculinitat marginada són o masculins o indiferenciats, la qual cosa coincideix amb les nostres expectatives, igual que la forta presència (la més gran entre les masculinitats) de personatges femenins entre els jugadors de masculinitat subordinada, entre els quals, al contrari del que esperàvem, no hi ha personatges andrògins.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

117

Gràfic 5. Escala de Bem

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Pel que fa a les feminitats, la sorpresa més gran la proporcionen les jugadores de feminitat recalcada-moderna, que elegeixen per als seus personatges un gènere indiferenciat. Dins la feminitat resistent-menor, hi ha una presència important tant de personatges femenins com masculins.

Quant a la feminitat masculina, trobem la mateixa proporció de personatges femenins, masculins i andrògins (gràfic 6).

Gràfic 6. Comparativa dels models de gènere dels jugadors amb l’escala de Bem

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

118

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

Per tant, el gènere indiferenciat es presenta majoritàriament en la masculinitat marginada i en la feminitat recalcada-moderna, que són els models de gènere més propers a la masculinitat i feminitat tradicionals.

3.2.2. Sexe dels personatges en ‘Vampiro: la mascarada’ i ‘La llamada de Cthulhu’ Primer veurem el sexe elegit per als personatges i, a continuació, ho relacionarem amb els models de gènere.

En ambdós casos els jugadors solen elegir personatges del seu mateix sexe, encara que les dones tendeixen més a elegir personatges del sexe contrari al seu (taula 2). El khi quadrat confirma aquesta relació i la prova de V de Cramer ens indica una relació molt forta.

Taula 2. Sexe del personatge elegit pels jugadors segons sexe

Vampiro: la mascarada La llamada de Cthulhu

El mateix sexe

L’altre sexe

Sense sexe

Homes

90,74 %

9,26 %

0 %

Dones

72,73 %

13,64 %

13,64 %

Homes

88,89 %

11,11 %

Dones

86,36 %

13,64 %

No existeix l’opció

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Açò és especialment rellevant en el cas de La llamada de Cthulhu, en què cal elegir entre personatges predefinits, ja que elegir un sexe concret implicava excloure la possibilitat d’elecció d’habilitats i professions, per la qual cosa creiem que ací la relació entre sexe i jugador seria més petita, però no és així.

Aquelles feminitats que menys elegeixen personatges del seu sexe són la resistent-menor i la masculina. Entre les masculinitats són la contestatària i, curiosament, la còmplice, que en Cthulhu elegeix en un 50 % personatges dona. Pareix, per tant, que l’elecció del sexe del personatge té més a veure amb el propi sexe que amb el rol de gènere exercit (taula 3).

La prova de khi quadrat ens confirma una relació de dependència en ambdós casos, i la V de Cramer ens indica que és una relació forta. En el cas de Vampiro: la mascarada, menys forta que amb el sexe del jugador i en el cas de La llamada de Cthulhu, més forta.

3.2.3. Característiques del personatge en ‘Vampiro: la mascarada’ i ‘La llamada de Cthulhu’ En aquest apartat veurem les característiques específiques dels personatges de Vampiro: la mascarada i La llamada de Cthulhu i els compararem amb els models de gènere dels jugadors. Concretament, analitzarem els binomis d’atributs elegits per al primer joc i els models de gènere elegits per als personatges del segon.

En el joc de Vampiro: la mascarada vam demanar als jugadors que ordenessin uns atributs per als personatges segons la seua preferència. Amb les respostes, hem compost la variable atributs, agrupant els ítems per binomis. Per exemple, la categoria fisicosocials significa que elegirem, en primer lloc, els atributs físics i, en segon lloc, els socials.

Encara que la prova de khi quadrat ens fa acceptar la independència entre les variables sexe i atributs elegits, sí pareix que hi deu haver certa diferència entre sexes. Els binomis socials-mentals

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

119

i mentals-socials tenen una presència més gran en dones, mentre que els homes elegeixen en major mesura que les dones els binomis amb atributs físics (gràfic 7).

Taula 3. Sexe elegit per al personatge segons el joc i el model de gènere del jugador Vampiro Homes

Cthulhu Dones

Sense sexe

Homes

Dones

Masc. còmplice

100 %

x

x

50 %

50 %

Masc. marginada

100 %

x

x

100 %

x

9,30 %

x

Masc. contestatària

90,70 %

90,70 %

9,30 %

Masc. subordinada

100 %

x

x

100 %

x

Fem. resistent-major

100 %

x

x

x

100 %

Fem. resistent-menor

81,30 %

x

18,80 %

81,25 %

Fem. masculina

66,70 %

33,30 %

x

x

100 %

x

x

100 %

Fem. recalcada-moderna

x

100 %

18,75 %

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Gràfic 7. Atributs elegits per al personatge de Vampiro: la mascarada

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

La prova de khi quadrat també ens indica independència en la relació amb els models de gènere del jugador, però, també en aquest cas, trobem certes pautes.

Hi ha més varietat d’opcions en la masculinitat contestatària i la feminitat resistent-menor, potser a causa d’una presència més gran de jugadors amb aquests models de gènere. Curiosament, tant els jugadors amb masculinitat subordinada com les jugadores amb feminitat masculina coincideixen en l’elecció d’atributs, i trien com a primera opció els socials.

Les jugadores amb feminitat recalcada-moderna elegeixen el binomi mentals-físics o físicsmentals. La masculinitat marginada també elegeix els binomis físics-mentals o socials-físics. D’al-

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

120

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

tra banda, la masculinitat còmplice elegeix preferentment el binomi mentals-socials i, en segon lloc, els binomis socials-físics i mentals-físics (gràfic 8).

En el joc de La llamada de Cthulhu les dones han escollit majoritàriament els personatges amb una feminitat masculina o resistent-menor. Els homes han elegit els personatges masculins sense una preferència clara, encara que sí que notem que el personatge menys elegit ha estat el que té una masculinitat marginada (gràfic 9). La prova de khi quadrat, en aquest cas, rebutja la hipòtesi d’independència. Segons la V de Cramer la relació és molt forta.

Gràfic 8. Comparativa dels models de gènere i atributs dels personatges de Vampiro: la mascarada

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Gràfic 9. Models de gènere dels personatges de La llamada de Cthulhu

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

121

Els jugadors han tendit a escollir personatges amb una masculinitat o feminitat contràries a la pròpia en l’escala de més a menys tradicional. Per exemple, les jugadores amb feminitat masculina han elegit, en un 33,3 %, personatges amb una feminitat recalcada-tradicional. En canvi, les jugadores que en la vida quotidiana exerceixen el model de feminitat recalcada-moderna, per als personatges, han triat o bé una feminitat resistent-menor, o bé una feminitat masculina.

No s’ajusta a allò esperat l’elecció dels jugadors de masculinitat còmplice, que si bé en un 50 % elegeixen models tradicionals (masculinitat còmplice i feminitat recalcada-tradicional), en un altre 50 % elegeixen models menys tradicionals, com són la masculinitat contestatària o la feminitat masculina. La resta d’eleccions sí que s’ajusten a allò esperat amb alguna petita sorpresa, com l’elecció important de personatges de masculinitat hegemònica per part dels jugadors amb una masculinitat contestatària, o l’elecció de personatges amb masculinitat contestatària per part de jugadors amb masculinitat marginada (gràfic 10).

Gràfic 10. Comparativa dels models de gènere dels jugadors amb els models de gènere dels personatges

Font: Elaboració pròpia. Enquesta ad hoc.

Segons la prova de khi quadrat, el model de gènere escollit per al personatge és dependent del model exercit en la vida quotidiana pel jugador. Açò sí, la V de Cramer ens indica que la relació és moderada.

4. Conclusions Al llarg d’aquest estudi hem reflexionat sobre els resultats obtinguts, i ens agradaria plasmar-los de manera sintètica. Respecte als models de gènere dels jugadors, veiem que la feminitat majoritària és la resistent-menor, seguida per la feminitat masculina. L’única feminitat recalcada recollida ha estat la moderna, que té una presència més bé escassa, igual que la feminitat resistent-major. Entre les masculinitats, la que té més presència és la masculinitat contestatària, que és la que s’oposa a la masculinitat tradicional. Les masculinitats còmplice, marginada i subordinada són les altres tres masculinitats que apareixen en els jugadors de rol en taula.

Així doncs, la nostra hipòtesi no s’ha complert. Nosaltres suposàvem que les dones desenvolupaven en la vida quotidiana rols més allunyats del rol tradicional que els homes. Veiem que no és així, ja que la majoria dels homes desenvolupa una masculinitat enfrontada a la masculinitat tradicional, mentre que la majoria de les dones desenvolupa una feminitat que encara que s’oposa a la feminitat tradicional (perquè és una feminitat resistent), no s’hi enfronta directament.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

122

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

Quant a la masculinitat i feminitat elegides per als personatges, observem que la proporció de personatges masculins és pareguda en ambdós sexes, la de personatges femenins és superior en dones i la de personatges andrògins i de gènere indiferenciat és més alta entre els homes. Respecte a la nostra hipòtesi, podem dir que no es confirma en part, atès que el nombre de dones que elegeixen personatges amb un grau alt de masculinitat (açò és, personatges masculins i andrògins) és inferior que el nombre d’homes que elegeixen personatges amb masculinitat alta i feminitat baixa (açò és, personatges masculins). En resum, tant les dones com els homes escullen personatges allunyats del seu rol tradicional.

Finalment, hem vist que els trets elegits per als personatges, en concret el sexe, té a veure més amb el sexe del jugador que amb el seu rol de gènere, raó per la qual la relació entre les dues parts de la hipòtesi també es rebutja. És a dir, que la feminitat i masculinitat dels personatges no té una relació forta amb els models de masculinitat i feminitat presents en la vida quotidiana. Pensem que açò té relació, precisament, amb el raonament que hem apuntat en la presentació: els jocs de rol en taula poden construir un espai en el qual subvertir els rols de gènere establerts.

5. Referències bibliogràfiques Adamatti, Diana Francisca [et al.] (2009). «An analysis of the insertion of virtual players in GMABS meth­ odology using the VIP –JogoMan Prototype». Journal of Artificial Societies and Social Simulation, núm.

12(3). També disponible en línia a: <http://jasss.soc.surrey.ac.uk/12/3/7.html>.

Armengol, Josep M.; Carabí, Àngels (ed.) (2009). Debating masculinity. Tennessee: Men’s Studies Press.

Connell, Raewyn W. (1987). Gender and power: Society, the person and sexual politics. Cambridge: Polity Press.

— (2005). Masculinities. 2a ed. Cambridge: Polity Press.

Connell, Raewyn W.; Messerschmidt, James W. (2005). «Hegemonic masculinity: rethinking the concept».

Gender & Society, núm. 19, p. 829-859. També disponible en línia a: <http://gas.sagepub.com/content/19/6/829>.

Fernández Sánchez, Juan (1983). Nuevas perspectivas en la medida de masculinidad y feminidad. Madrid: Universidad Complutense de Madrid.

García Ferrando, Manuel; Ibáñez, Jesús; Alvira, Francisco (2005). El análisis de la realidad social: Métodos y técnicas de investigación. 3a ed. Madrid: Alianza.

García-Mina Freire, Ana (2003). Desarrollo del género en la feminidad y la masculinidad. Madrid: Narcea.

Giddens, Anthony (2004). Sociología. Madrid: Alianza.

Hayes, Elisabeth (2007). «Gendered identities at play, case studies of two women playing morrowind».

Games and Culture, núm. 2 (1), p. 23-48. També disponible en línia a: <http://gac.sagepub.com/content/2/1/23.abstract>.

Hirose, Akihiko; Pih, Kay Kei-ho (2010). «Men who strike and men who submit: hegemonic and margin­ alized masculinities in mixed martial arts». Men and Masculinities, núm. 13 (2), p. 190-209. També disponible en línia a: <http://jmm.sagepub.com/content/13/2/190>.

Joseph, Lauren J.; Black, Pamela (2012). «Who’s the man? Fragile masculinities, consumer masculinities, and the profiles of sex work clients». Men and Masculinities, núm. 15 (5), p. 486-506. També disponible en línia a: <http://jmm.sagepub.com/content/15/5/486>.

Kimmel, Michael (2000). The gendered society. Nova York: Oxford University Press.

Kimmel, Michael S.; Aronson, Amy (2000). The gendered society reader. Nova York: Oxford University Press.

Maqueira d’Angelo, Virginia (2001). «Género, diferencia y desigualdad». A: Beltrán, Elena; Maqueira d’Angelo, Virginia (ed.). Feminismos: Debates teóricos contemporáneos. Madrid: Alianza, p. 127-190.

Martín Casares, Aurelia (2006). Antropología del género: Culturas, mitos y estereotipos sexuales. Madrid: Cátedra.

Martínez Benlloch, Isabel (coord.) (2008). Imaginario cultural, construcción de identidades de género y violencia: Formación para la igualdad en la adolescencia. Madrid: Ministerio de Igualdad.

Montesinos, Rafael (2002). Las rutas de la masculinidad: Ensayos sobre el cambio cultural y el mundo moderno. Barcelona: Gedisa.

Plaza, Juan F. (2005). Modelos de varón y mujer en las revistas femeninas para adolescentes: La representación de los famosos. Madrid: Fundamentos.

associació catalana de sociologia

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

Jugant al gènere: masculinitats i feminitats dels jugadors de rol en taula i dels seus personatges Teresa Faus Boscà; Clara Belén Martínez Meca

123

Reay, Diane (2001). «Spice Girls, Nice Girls, Girlies and Tomboys, Gender discourses, girls’ cultures and feminities in the primary classroom». Gender and Education, núm. 13 (2), p. 153-166.

Rubio Castro, Ana (2009). «Los chicos héroes y las chicas malas». Revista de Estudios de Juventud, núm. 86, p. 49-63. També disponible en línia a: <http://www.injuve.es/contenidos.downloadatt.action?id=17687074>.

Shuttleworth, Russell; Wedgwood, Nikki; Wilson, Nathan J. (2012). «The dilemma of disabled masculinity». Men and Masculinities, núm. 15 (2), p. 174-194. També disponible en línia a: <http://jmm.sagepub.com/content/15/2/174>.

Valle, Teresa del (coord.) (2002). Modelos emergentes en los sistemas y las relaciones de género. Madrid: Narcea.

Revista Catalana de Sociologia, núm. 30 (2015), p. 105-123

associació catalana de sociologia

associaci贸 catalana de sociologia