Retorn d'urur 1 agost 2014

Retorn des d’Urur

RETORN DES D’ URUR de Francesc Sánchez Barba Agost de 2014

-0-

Retorn des d’Urur

ÍNDEX I.

Convocatòria ....................................................

3

II

No era un matí qualsevol ..................................

6

III

Urur ...................................................................

13

IV

El concejo ..........................................................

17

V

Infecció ..............................................................

23

VI

FEVE a Llanes ...................................................

27

VII

Fugida d’Urur ....................................................

31

VIII A casa de l’àvia ..................................................

35

IX

A l’espai .............................................................

38

X

Missatge fora d’una ampolla ..............................

43

XI

Llançats ...............................................................

51

XII ¡Quina fila que fem! ...............................................

57

XIII Investigació a Urur ..............................................

62

XIV L’estrany equip ....................................................

65

XV

En òrbita ..............................................................

69

XVI Reforços en xarxa ................................................

71

XVII Comunicació interceptada ...................................

78

XVIII Unes quantes explicacions insuficients ...............

83

XIX Jure vs Oxfort .....................................................

94

XX

97

Rumb a Urur .........................................................

-1-

Retorn des d’Urur

A la meva filla a qui, agosaradament, vaig prometre escriure una novel·la a mig camí entre infantil i juvenil sense preveure que, com a noia, ella creixeria molt més de pressa que aquestes pàgines iniciades fa quatre anys i completades amb renovada energia aquest estiu de 2012 tot esperant les seves observacions d’apassionada lectora.

-2-

Retorn des d’Urur

Capítol 1. Convocatòria Una silueta allargada pels raigs de sol que s'escolaven entre les espesses fulles del bosc va acabar dibuixant dues línies gairebé paral·leles.

En Jonàs tornava cap a la cabana, vora el rierol, on ja s'apreciaven els primers brots de les mongeteres que havien plantat feia ben poc. Sense ser conscient que inventava versos i més versos per a la cançoneta que li ballava pel cap entonava: "Culebré, culebró, he pres un dels teus servents Culebré, culebró, No em fas por, també jo sóc valent…"

Com si estigués jugant amb un pal, brandava sense cap indici de por o de fàstic un escurçó. I la serp era prou llarga com per a poder ser considerada extremadament perillosa. En aquella vall càntabra, allunyada de les rutes que feien servir els comerciants i els pocs ramaders que enviaven un cap de bestiar per a ser venut al mercat, calia conèixer els perills per defensar-se’n de la millor manera.

Amb tot, si les coses no anaven rodades, sempre podies recórrer a persones com la seva mare que et podien aplicar un remei guaridor que molt pocs coneixien.

Pensava que, quan el veiés, la mare, contenta de la seva tornada, s'emplenaria de satisfacció per l'inesperat regal. Però la cosa no va anar ben bé així.

—Jonàs, fill, com has trigat! T'esperava molt abans que el sol estigués tan alt.

—digué la dona.

Mentre entraven al reduït espai on una llar de foc encesa il·luminava suaument, la mare, amb pas lent però ferm, s'apropà per enretirar l'olla on bullia un aromàtic brou.

—Cal que ens afanyem, fill. Talla unes llesques de pa i una mica d'aquell formatge que havíem estat reservant i —digué la mare com prenem aire —desa-ho tot al farcell que hi ha al llindar.

—Però, mare,—digué en Jonàs— ¿no veus el que et porto? Un enorme escurçó, una amenaça menys al camí i un animalot per a la teva llar.

—Sí, ja me n’he adonat i, t'ho agraeixo fill, però ara fins i tot has de deixar córrer totes les teves obligacions al mas: El Consell ens ha convocat... I aquest cop m'has d'acompanyar.

-3-

Retorn des d’Urur

Dit i fet, passada una estona, ells començaren a baixar pel pendent que conduïa al senderi que vorejava el rierol i que, no sense dificultat per l'abundant vegetació de ribera, els menaria fins a la plana on serien a tocar del seu destí. Van seguir a ritme lent, en silenci, com era costum quan en els desplaçaments calia guaitar el camí i comprovar que la ruta era l'adequada per no haver de fer més tros. Va ser la mare que, amb la respiració un xic accelerada, aixecà, la mà fent un gest perquè s'aturessin. Després de fer un glop de la bota que penjava del noi, Erdiana digué: —Jonàs, espera, vull que m'escoltis atentament. Sempre t’he repetit que hem d'estar en contacte amb els nostres parents de la comarca. De vegades arriben notícies sobtades des de la costa o des de la ciutat i hem d'estar sempre alerta. No sé de quins set sous es tracta però el Consell de la Gran Pedra ens ha convocat per aquest vespre.

L’atenció del jove, tot i la temptació de descobrir un niu o qualsevol cau de rosegador, era realment notable.

—El Santiago, —continuà l’Erdiana —el noi de la casa de Ponent, ha vingut fa unes hores, després de passar pels altres masos.

Tot i el camí fet, instintivament en Jonàs girà el cap per mirar de seguir la direcció des d’on devia haver vingut l’emissari.

—I aquest cop —redoblà el breu parlament la mare —vull que escoltis tot allò que es digui i, arribat el moment, que parlem com una sola veu per defensar la nostra llar. El pare ja no és entre nosaltres i tu, fill meu, tu t’has fet tot un home.

Al cap d'una estona, recuperats una mica pel repòs i les menges van reprendre la marxa, acompanyats dels sorolls que tan familiars els eren, quan, en començar a fer-se fosc arribaren a la clariana, des d'on la casa del batlle de Camango era ja ben visible.

En creuar el llindar de la vella i enorme construcció de pedra, tot i la foscor regnant, una munió de veus i sorolls feien sospitar que, aquest cop, la presència dels vilatans era, si més no, majoritària.

—Salut i lluna —pronunciaven alguns quan ja eren més a prop.

En Jonàs no sabia què contestar i simplement es va limitar a seguir la seva mare i admirar la majestuositat de la cambra d'entrada on, juntament amb alguns estris i armes, s'hi exhibien mobles de fusta la funció dels quals desconeixia, i alguns baguls i arquetes col·locats damunt unes estores ben trenades.

-4-

Retorn des d’Urur

—Erdiana, per fi, heu arribat! —va dir el batlle que feia ben bé el doble d'amplada que la majoria i que semblava envoltat per una rotllana d'homes i dones— I aquest xicot que t'acompanya?

—És en Jonàs, el meu fill, ja va sent hora que formi part del nostre Consell.

—D'acord, en té dret, però ara no ens entretinguem amb protocols. Hi ha coses a decidir.

Mentre pronunciava les darreres paraules, el batlle va alçar els dos braços, com si convidés tothom a seure per iniciar una sessió del consell que no semblava pas una rutinària i entranyable reunió més.

-5-

Retorn des d’Urur

Capítol 2. No era un matí qualsevol La nit va tornar a ser molt curta. Aquest cop ni tan sols es va cloure el somni que, dia darrere dia, el neguitejava. L’Arnal va mirar el seu despertador en forma de guant de baseball: eren 2/4 de sis de la matinada però sabia que, a tot estirar, només li quedava l’opció de fer el mandra al seu llit. I en un tres i no res arribaria el Tro el seu gat i arraulit molt a prop del seu cap, descansaria satisfet perquè, finalment, algú de la casa li faria companyia.

Tot i els fragmentats records en aquelles hores del matí, un i altre cop es repetia en el seu cervell la mateixa escena: era en una gran plaça buida i s'atansava a un aparador on, a través de la brutícia, s’hi podien contemplar alguns expositors plens de monedes velles i cartrons de segells ben estranys, de països que se li apareixien com llunyans. En intentar obrir la picaporta, descobria que aquesta romania immòbil, com si, durant segles, ningú l'hagués mogut del lloc.

Sabia que potser allà dins hi havia alguna cosa que necessitava per a viure. No era una qüestió de simple curiositat. Era una sensació estranya, com si estigués jugant a la consola i els comandaments no obeïssin. Estava condemnat a estavellar-se contra un mur infranquejable. Un so llunyà trencà el seu fràgil endormiscament…

—Arnal, fill, què fas amb el llum encès?, tornat a adormir —digué la mare remugant sense poder amagar la seva preocupació —has de descansar, per això són els dissabtes, no?

Però aquest noi de tretze anys sabia que, en el món dels somnis, no existien els dies feiners i, molt menys, els dies festius. Més aviat tenia la impressió de ser al bell mig d’uns cavallets de fira que voltaven sense parar i com ells, no tenir un destí massa clar més enllà de giravoltar.

Va tornar a apagar el llum i fer el pòtol una horeta més fins que arribés el moment en què la remor dels plats i cassoles li servissin de guia fins a la cuina.

Allà hi trobaria una bona ració de xocolata calenta i uns muslims saborosos tot i la dificultat que li suposava empassar-se la fibra d'alguns dels cereals que pul·lulaven pel seu bol.

L’Arnal era un noi més aviat prim, esquerdelenc, com un “fill de la guerra” que deia sempre la seva àvia asturiana, a qui aviat tornaria a veure. Tenia la mirada

-6-

Retorn des d’Urur

perduda i una expressió vivaç. Potser per això, a l’escola, molt injustament, li penjaven l’etiqueta de nen que “ en portava alguna de cap”. A l’espera de la gran estirada, només s’acomplexava davant de les noies del seu curs que començaven a assemblar-se més a les jovenetes dels videoclips i dels anuncis que no pas als nois com ell. Però al carrer era valorat, més per les seves qualitats físiques que no per la capacitat incessant d’intentar allò que, per edat i potència, encara no podia arribar a controlar plenament.

“Dissabte, dilluns, dimecres, tant se val”, va pensar l’Arnal. Davant se li obria un espai immens. El seu skate li permetia anar sense massa dificultat a la tot just inaugurada plaça de La Foneria o, millor, al renovat pavelló, vora del cementiri, equipat amb un skatepark amb caixons per a practicar alguns trucs de grind.

Alguns salts com ara els spin transfer s’haurien d’esperar alguns anys però mirava de seguir els consells dels skaters que ja havien aconseguit integrar algunes evolucions amb un estil propi. Fins i tot balbotejava algunes expressions que tot just començava a entendre: Jump like an aircraft, don't be scared! It's easy! Lay down your knees? Però no calia dir gaire coses, les rodes a terra, l'acceleració li parlaven en el seu llenguatge i la topada contra el mur o el banc, poc abans d’enlairar-se, era una experiència forta que pocs coneixien.

Entre els objectius compartits per tots els skaters, deixant de banda el més bàsic de no estimbar-se i caure sense prendre mal, hi havia el de practicar els exercicis bàsics afegint un toc personal.

No obstant això ningú quedava al marge de suportar els comentaris habituals d’alguns vianants: “¿Què no us ensenyen res a l’escola?” “En aquesta plaça no s’hi poden fer animalades, gamberros, que fareu caure algú!”.

Doncs sí, un ja es pot imaginar que a l'institut, a la seva classe, l’Arnal no era precisament un personatge popular. Només s'entenia amb la Lena, que tan sols feia dos anys que havia arribat al poble i que, a vegades, quan arribava el cap de setmana, havia de cuidar la seva germaneta petita. I és que els pares tenien un establiment de menjar per emportar i, precisament, els dies de festa era quan feien més caixa i, per tant, tothom havia de cooperar a casa de la Lena.

La resta de companys eren justament això: companys. Una mica de col·laboració per no rebre una estricta atenció dels professors més aïrats i per estar raonablement al cas dels deures.

-7-

Retorn des d’Urur

Afortunadament hi havia la Mónica que era de l'altre grup i a qui coneixia del carrer perquè vivia a dues porteries de casa seva i que, afortunadament per a ella, tenia ascensor. La Mónica tenia paralitzades les cames i es bellugava amb una cadira de rodes. Sovint desapareixia del cole perquè se sotmetia a proves interminables en un hospital, als afores de la ciutat i, molt abans de tornar a escola, quan es trobaven a la placeta del costat de casa, li explicava com havien anat.

—Diuen que els circuits principals estan preparats i que no queda ni rastre de la lesió —va comentar la Mónica el darrer dia que es van veure —o sigui que un dia d'aquests engego aquest vehicle i em passes el teu monopatí, Arnal.

Ja feia un parell d'hores que es trobava encallat davant de la mateixa pantalla.

Aparentment la tasca era senzilla; enfilar-se en algun bloc de pedra, aplicar l'encanteri Wingardium Leviosa i tractar de superar el desnivell. Aleshores caminar fins l'escut que li permetia acumular recompenses i potser desbloquejar altres parts del joc. Però un i altre cop passava el mateix. El personatge triat, en Ron, l'Hermione o el mateix Harry acabaven caient provocant un terrabastall infernal (bé això des del punt de vista virtual, esclar). Ja ho havia comentat amb la Lena. Aquest nou joc s'havia fet una mica sinistre i els nivells de dificultat eren clarament superiors als anteriors videojocs. A més el bosc pel qual circulaven els personatges no tenia res a veure amb tot allò que un s'imaginava llegint les novel·les i, molt menys el que li oferien les imatges al cinema.

—Tuuttt…. Tuuttt… Tuuttt… Tuuttt…

—Hola Lena, que tens un moment, estic una mica “agobiat” amb aquesta fase de la partida! —va explicar en Roger.

—Noi, no deies que aquest nou joc te'l passaves en un tres i no res? —contestà la Lena. —Ja et vaig avisar que no tenia res a veure amb el 3 que estava pensat per a nens, és a dir, per a xicots com tu.

—D'acord, d'acord! Sóc una mica bocamoll però la mare és a punt de tornar i si em diu que vagi a buscar algunes coses per al sopar no podré “guardar partida” i tornaré enrere. Haig de travessar un altre cop uns bolets gegants, uns obstacles que són un xic rotllo. Ja els he superat una mitja dotzena de cops.

—Mira, inútil dels nassos! T'ho he explicat moltes vegades, els objectius no se superen anant-hi directament i ja està. De vegades cal aplicar altres tècniques o

-8-

Retorn des d’Urur

obrir nous camins… Ja saps, això de tornar enrere. Per exemple, hi ha una altra possibilitat: la de pujar utilitzant altres encanteris. Recorda que ets en un bosc i hi creixen moltes coses.

—Càsum tia, ara ho entenc, vols dir que podria fer l'encanteri per obrir les fulles i… Ets un sol! Què dic? El sol, la lluna i… Ho provo ara mateix i llavors tindré tots els escuts que calen per desbloquejar el…

—Val, val, col·lega no n’hi ha per tant i recorda que t’espero dilluns per pujar caminant al cole. Passem del bus, oi? -------- (silenci) -------- Et penjo que aquí tenim coses pendents, del món real que sembla que oblides molt sovint. Et penjo.

—Tuuttt…. Tuuttt… Tuuttt… Tuuttt…. Tuuttt… Tuuttt…

L’Arnal va tornar a la pantalla de l'ordinador de casa i, després que el seu heroi tornés enrere va trobar un tronc abatut i unes fulles ben sospitoses. Amb un simple moviment de ratolí va comprovar que algunes fulles eren sensibles i reaccionaven a l'encanteri. La Lena era una crac, va pensar, mentre com molts altres cops, ell no era capaç de concentrar-se en els problemes, només es posava en moviment, com un caçador furtiu sense tenir massa clar què calia fer. Però en els esports reals si et quedaves quiet el més probable és que et fotessin una bona pilotada. No era com anar d’espies. Abans d’una missió calia quedar-se amagat per passar desapercebut o canviar d'amagatall cada cert temps per no ser detectat. ¿Qui podia assegurar que una tàctica era millor que l'altra?

El cap de setmana s’extingí sense res destacable: un parell de dures sessions a l’skatepark, quatre escuts més i un passi al nivell de ducho que, com la mare irònicament li va recordar: “és com tu fill, un principiant amb tota la teva vàlua encara per demostrar”. Ras i curt, poc més que un inútil! I de feina, poca, estaven començant allò que en deien crèdit de síntesi, si més no una excel·lent oportunitat per visitar els compis dels altres cursos simplement dient coses com ara: “haig d’anar a la biblioteca a buscar informació”. Sí, els profes sabien que també aprofitaria per fer altres coses però, també ells estaven relaxats, se’ls veia alleujats de representar el seu paper i confiaven en alguna sortideta d’última hora per completar la sempre lamentable educació dels seus deixebles a la força.

—Bé, Arnal, i ara explica’m com aniran els teus dies d’estiu? —digué la Lena mentre caminaven cap a l’insti. S’engegava novament una conversa que s’havia anat repetint des de molt abans de la Nit de Sant Joan.

-9-

Retorn des d’Urur

Les coses no feien massa bona cara pensava immediatament l’Arnal. No sabia com reconèixer que el pla estava més concebut que l’atracament al tren de Glasgow del que la seva mare li parlava. La veritat és que era molt petita quan va passar però, com el seu cantant preferit, en Phil Collins, havia posat el seu careto per a la pel·lícula Buster que reconstruïa el famós cop, la mare no se n’estava d’esmentar els fets que tan bé exemplificaven el missatge que li volia transmetre: pots fer grans coses però sempre has de conèixer a quin costat de la llei i a quina motxilla vols afegir les puntuacions que obtinguis. De fet, l’única connexió que l’Arnal establia amb tota aquella història passada de moda era la dels trens... “mireu-lo com fumeja...” i és que la imatge d’una més que problemàtica locomotora endinsant-se en les valls costaneres asturianes no li passava desapercebuda.

—Pots comptar Lena, no tindrem cobertura en aquell villorrio de mala mort. I de l’skate, ja me’n puc oblidar. Tot són valls plenes de pendents i camins pedregosos. Només tinc la bici però no és una mountain bike... ni de conya!.

Un mes sencer a casa de l'àvia, prop del formiguer turístic de Llanes, a la costa asturiana, envoltat de muntanyes i de turistes avorrits. Quelcom semblant al Maresme, però simplement amb muntanyetes més grosses i amb menys cases enfilant-se pels turons. Camps verds i pocs nens en qui confiar i amb qui trobar coses en comú. Amb una mica de sort podria anar uns dies a la platja però res seria el mateix que quedar-se a casa, tot i que la mare sempre estava enfeinada.

Però com a mínim podria quedar amb la Lena i la Mònica. Tampoc calia demanar massa: passejar una estoneta cada tarda la gosseta, un cadell entremaliat però afectuós i ple de vitalitat; anar a la platja amb la taula de surf o practicar qualsevol tècnica de lluita marina en una guerra simulada on l’únic perill era patir una enèrgica capbussada o un ensurt des de les tèbies profunditats de la costa i empassar-se més d'un glop d’aquesta aigua un xic contaminada i, com sempre…, salada.

La mare que volia fer plans, fins i tot quan tot era dat i beneït, va fixar la data de sortida per al set de juliol. I entre aquestes decisions hi havia la d’agafar un tren nocturn d’aquells que volien fer veure que totes les comoditats eren possibles: un compartiment reduït amb dos llits i un petit lavabo que es bellugava al compàs d’un ritme més aviat imprecís i trontollava d’una manera a vegades insuportable

- 10 -

Retorn des d’Urur

ja que les vies havien suportat el pas de molts trens al llarg dels anys sense que el manteniment fos gens habitual.

Tot posant fi a la llarga successió de negres pensaments la veu de la Lena el tornà al seu món acadèmic: —Quedem aquesta tarda? Podem acabar la part que ens toca de naturals i bé, preparem l’exposició, no? Alguna cosa hauràs de dir també tu si no volen pensar que...

—Ei, ei, setciències! Qui va buscar els noms científics dels arbres del pati? Qui va portar la càmera per fer fotografies?

—Val, val, tio! Te me calmas. Només et volia motivar però veig que estàs una mica sensible. Vull dir passat de voltes. ¿Què et roda pel cap?

—Dona, no cal que em recordis a cada pas això de treure el millor de cadascú, de l’esforç —digué l’Arnal. Això és per a tu que tens aire condicionat al teu apartament. No em fumis aquesta esbroncada, ja en tinc prou havent dormit cinc hores com els darrers dies... és per això que no puc escoltar-te amb més atenció. I a sobre la mare vol enllestir-ho tot el més aviat possible i marxar d’aquí a dues setmanes. En tren! Quina cutrada! Diu que és la forma més sostenible de viatjar.

El to de queixa del noi seguia un imparable crescendo que la Lena acostumava a escoltar molt a distància però sense interrupcions.

—El fet és que ella ja no pateix els problemes d’una columna vertebral en ple creixement. I com que quan dorm ho fa com una soca, no li importa que jo o qualsevol altre sigui damunt d’un taüt o d’un autèntic llit de punxes com fan els faquirs si és que encara en queden. Ja no suporto ser vigilat constantment. No em puc petar cap granet sense que em previnguin dels mals que això pot provocar. I ja saps que de telèfon mòbil, del seu, vull dir, ni parlar-ne. Jocs de taula i prou. No saps com es belluguen les fitxes en el tren d’Astúries. No cal ni fer servir els daus!

La companyia de tren tira per tu!

—Prou noi! Deixa de queixar-te! —l’interrompí la Lena. Parlàvem de nosaltres, dels dies que encara tenim per endavant, te’n recordes?

—D’acord, passo per casa teva a la tarda, i sortim a fer un tomb, sí o què?

—Perfecte a casa meva però, no et posis a mirar cap capítol d’aquesta trepa d’institut que només fan que lluitar amb els virus informàtics per defensar el codi... Moloko.

- 11 -

Retorn des d’Urur

—Codi Lyoko, —cridà l’Arnal. —I són herois del món modern que, simplement tenen una vida virtual tan intensa com la real, no com les nostres.

Com si la conversa hagués injectat un raig d’energia en l’estat anímic, el noi pronuncià de manera solemne: —Confia en la meva poderosa capacitat de recuperació. Un skater sempre està en moviment, no facis cas d’aquesta falsa aparença, no vaig de tranqui. Només espero la meva propera missió. Digues on vols arribar i jo t’hi porto.

—Sí Arnal, sí, ja et tinc una de preparada, —tallà la Lena amb un somriure de pam.

—¿Quina és la missió? L’acompliré sense defallir!

Assenyalant el grup que s’amuntegava al pati davanter de l’institut la Lena sentencià: —Doncs molt fàcil. Passar per davant del grupet de la Susanna de Tercer i no fer la cara de babau que fas sempre.

—És que se’m nota? —contestà l’Arnal amb preocupació.

—Noi, tots els paios de segon, mireu igual les noies de tercer... T’ho ben asseguro, tu no n’ets una excepció.

—Glups.... —l’Arnal empassà saliva amb dificultat.

Tres dies d’escola al matí, mitja horeta d’exposicions el darrer dia, una hora més per recollir les notes i sentir els darrers consells de la Lluïsa en aquest sempre delicat i clau moment del curs i... VACANCES!!!!!!

- 12 -

Retorn des d’Urur

Capítol 3. Urur Com cada jornada, L'Oxfort va aparèixer a l’elevada plataforma de l’Aula de Navegació. Exhibia de manera ostentosa la seva túnica blau marí que emetia llums vibrants que s’escampaven per la immensa sala i que identificava els instructors de vol d’Urur.

Sense fer cas de l'espectacle, amb els ulls que fitaven encuriosits la nau Magis III, Absalom caminava sense saltirons cosa que no era gens fàcil. Els estabilitzadors de les sabates milloraven la subjecció al terreny, evitant el ritme entretallat que caracteritzava els moviments en els punts més elevats del planetoide.

El seu pare, l'Ibis, l'havia estat ensinistrant en totes les operacions bàsiques per tal de superar la prova de copilotatge que molt pocs ururians podien acreditar. La Cleo, el seu millor “vincle”, una noia de 15 cicles havia mostrat, com ell mateix, una certa habilitat per anar passant els entrebancs d'una prova dissenyada, principalment, per rebutjar el màxim nombre d'aspirants, no sempre pels camins marcats pels instructors. Un grup de poc més de dues desenes d’aquests elegits va envoltar l’instructor de vol.

Quedaven ben clares les intencions del Gran Consell Ururià: limitar la llista de candidats joves, atès que el nombre de naus disponibles era força minsa. A més, aquella era una societat extremadament longeva i, per tant, el concepte de generació no tenia massa sentit: els joves eren joves molt i molt de temps. Sense deixar de ser considerats uns inexperts eren engrossits dins la categoria de ciutadans de ple dret per... sedimentació o, dit d’una manera més entenidora, cansament, com si simplement els joves rebessin un nou tractament que, sense canviar les coses, els pogués conformar la ment i l’esperit.

Però, com els altres candidats a pilot, l’Absalom i la Cleo sabien que determinades coses importants seguien en mans d’un grup petit d’adults que vetllaven per un ús adequat de la sofisticada tecnologia de l’espècie ururiana.

—Benvolguda Cleo, ¿com ha respost el teu cervell a la invitació de descansar?

—Instructor Oxfort, he descansat prou després de rebre una jornada més la irrenunciable invitació del meu cos —el seu somriure a penes dissimulat no amagava certa deixadesa en la utilització de les fórmules del protocol— i em

- 13 -

Retorn des d’Urur

disposo a viure una altra apassionant i instructiva lliçó.

—Aspirant Cleo —els ulls verdosos del mestre de vol semblaven travessar els del noi— em pregunto si la teva espontaneïtat i lleugeresa amb les nostres normes de conducta també es tradueixen en el mateix menyspreu pels protocols i els procediments del pilotatge.

Com si repetís una fórmula emprada en més d’una ocasió Oxfort continuà. — En cas d’una emergència, serà la teva capacitat d’improvisar o, més aviat, el coneixement dels manuals de la nau i de totes les operacions de seguretat, les que et salvaran i també, si arriba el cas, a aquells que depenguin de tu?

—Bé, aspirants —retronà la veu reposada però enèrgica de l’Oxfort ara adreçada a tothom—, estic molt interessat a conèixer els progressos individuals i la tècnica que heu practicat en les darreres sessions. Sisplau, apropem-nos al taulell de comandament.

Situats a la proa de la nau Magis III, en Talpis, el comandant i en Gridlick, l’expert pilot, eren en els seients esperant les consignes de l’instructor.

—Digníssim comandant de la nau —pronuncià l’Oxfort—procediu a iniciar les operacions d’enlairament. En aquesta sessió de simulació —continuà— serà l’aspirant Cleo qui... —una mà que es bellugava amb lentitud semblava indicar el camí— pots atansar-te i mostrar-nos tot allò que hem practicat.

—Mestre Oxfort, —respongué la noia— ja he repassat el procediment una pila de cops. Sintonitzo la meva energia mental amb l’inductor de potència i simplement ajusto el control manual en l’elevació fins posicionar els raigsindicadors.

En Talpis parlà aquest cop tot buscant la complicitat de l’Oxfort.

—Gràcies benvolguda aspirant Cleo i... molta atenció futurs pilots d’Urur. Hi ha alguna operació, algun detall que hagi obviat la vostra companya?

L’Absalom era plenament conscient que, un cop més, la Cleo havia deixat de banda la sincronització entre el raig-indicador i l’alineador de seguretat, una operació que, a més d’obligatòria, era necessària per poder-se enlairar sense fer literalment miques el sistema hidràulic i els neuroestabilitzadors.

En Bertux, un estirat i prepotent alumne, fill de tota una nissaga de pilots va recordar el que faltava amb un desdeny que li era ben propi: —Respectats instructors —el to amb sornegueria era prou evident—, em

- 14 -

Retorn des d’Urur

pregunto... No seria aquesta la millor manera de destruir els sistemes d’enlairament, gairebé com si es tractés d’un acte d’autèntic... sabotatge?

Les riotes, explícites algunes i més contingudes altres, no es van fer esperar.

—Efectivament Bertux, altre cop la Cleo s’ha deixat dur per les emocions sense respectar els reglaments de vol. Afortunadament si pilotéssiu la nau en una missió real, els sistemes de seguretat advertirien d’aquest oblit. Però no sempre es garanteix que aquests mecanismes d’alerta siguin operatius.

Se succeïren altres preguntes habituals i la insistència al voltant dels objectius d’aquesta simulació. Com cada sessió, finalment es procedia a l’enlairament i, durant un mínim lapse temporal, se sobrevolava el territori pròxim a la base a una velocitat de creuer poc menys que parsimoniosa.

Amb tot, en Talpis conduïa d’una manera equilibrada la nau, sense sotracs, concentrat en l’articulació dels sensors cerebrals i els comandaments, la qual cosa posava de manifest la gran compenetració entre el seu sistema nerviós i els sistemes de navegació.

Un darrere l’altre, l’Oxfort recordava els paràmetres de l’estabilització, l’acceleració i la verificació de la ruta que, prèviament, era dissenyada i enregistrada en els circuits neuronals dels pilots estimulats prèviament. Dit ras i curt: les ordres eren a l’interior del cap dels viatgers.

Ja de retorn a la sala en què es dipositaven els vestits de navegació, tothom s’apressava a comentar la darrera pràctica.

—Felicitacions Cleo —comentà l’Absalom—. Un parell d’oblits més i pots dir adéu a les teves escasses possibilitats de ser considerada apta. Per què no

- 15 -

Retorn des d’Urur

contestes allò que esperen de nosaltres en comptes de mostrar-te poc respectuosa amb el noble art del vol?

—Per què hem de recitar un i altre cop el mateix manual si, en cas de dificultats, no hi haurà temps per a comprovacions rutinàries? —respongué la Cleo—. Si el que volen és seguir amb les normes doncs que programin els vols automàticament. ¿No ha quedat ben clar que els problemes que tenim actualment són tots inesperats i deixen poc marge a les solucions convencionals?

L’Absalom simplement ho va deixar corre. Alguna cosa al seu interior donava la raó a la Cleo però no podia oblidar que alguns vidents com l’Oxfort els hi havien donat una oportunitat. “És l’única via” –pensà-, si més no, ara compten amb alguns de nosaltres. “Hem de ser pacients”.

—Mira Cleo, la veritat...

Es va adonar que ja no parlava amb ningú. La seva apassionada amiga s’havia allunyat decididament i, amb els aprenents de vol que ja anaven sortint de la sala, es dirigia a la zona que tots els ururians compartien al bell mig de la seva interminable jornada.

- 16 -

Retorn des d’Urur

Capítol 4. El concejo La petita vall envoltada d’un compacte massís recobert de vegetació acollia impassible la inusitada trobada a la casa pairal del batlle.

En una immensa sala generosament il·luminada per llànties i ciris fixats en algunes perxes s’hi aplegaven un bon grapat de representants de la comarca.

—Germans i germanes —pronuncià solemnement en Negus, el batlle—, us he fet venir des de tots els indrets de Llanes perquè he tingut notícies d’alguns fets inquietants que s’han produït darrerament i que poden ser el pròleg d'una nova amenaça per a la qual hem d’estar-hi preparats.

En Jonàs, dret, no badava boca, abstret per aquell lloc atapeït de persones i d’objectes i restà darrere la seva mare que, asseguda en una robusta cadira de dos braços i propera al batlle, semblava gaudir d’una dignitat impensable per a la seva atrafegada vida al seu caserio.

El jove no entenia massa els motius d’aquella inquietud generalitzada però descobria en els rostres dels assistents que tot allò que passava tenia un caire extraordinari que reclamava accions urgents. No obstant això va poder copsar alguns detalls de la sala on era el Consell: els enormes escuts amb inscripcions que no podia entendre; les dues estàtues, a banda i banda del banc de fusta on hi seien el batlle i els principals consellers que vigilaven amb el seu port hieràtic i que sostenien entre les seves urpes un gran llibre que semblaven protegir.

—El nou pontífex —continuà el batlle —s’ha declarat partidari de revifar les disposicions de la Summi desiderantes affectibus la butlla papal d’Innocenci VIII que el 1484 va desfermar una terrorífica campanya que semblava oblidada en el nostre segle.

Una remor d’indignació es va fer evident i obligà en Negus a aixecar la veu.

—Sí, amics i germans meus, comptem amb aliats poderosos a la cúria romana.

Precisament alguns d’ells ens han volgut posar alerta de les conseqüències que l’aplicació d’aquesta butlla podria tenir sobre la nostra comunitat: un cop més i amb el pretext de perseguir tot fenomen titllat d’herètic, no només el que anomenen bruixeria sinó qualsevol mena de recerca, material o espiritual, pot estar sota sospita.

- 17 -

Retorn des d’Urur

Un cavaller situat a la dreta del batlle s’aixecà tot esperant l’autorització d’aquest per parlar.

—Com podem estar segurs que aquesta nova persecució afectarà les nostres comunitats i arribarà a les nostres terres? No ens hem guanyat la confiança del braç militar i de les autoritats reials?

—Malauradament —replicà en Negus —es tracta d’un afer considerat universal i que comptarà amb els perquisidors que ja van actuar en èpoques passades. I, molt em temo que no faran cap esforç per esbrinar si el coneixement que cadascú de nosaltres pretén arrencar de la natura obeeix a l’observació i l’experimentació o a una mena de subterfugi o contracte amb les forces malèfiques o diabòliques.

—Però Negus —digué un home d’edat mitjana abillat de manera molt elegant i que lluïa penjada una enorme espasa plena de brodats al mànec —fins aquí no hi vindran els oficials de la Inquisició. Durant molts anys han confiat en les autoritats locals i mai ningú no ha estat considerat sospitós.

—Benvolgut Damià —respongué el conseller— com ja et deu haver arribat, hi ha un malestar creixent per les darreres víctimes de la comarca. Sabem que han estat causades per malalties i per la mala alimentació però els inquisidors investiguen quan alguna persona ho demana i, com queda recollit a la butlla, sempre és motiu d’atenció qualsevol “destrucción de campos y heretades que dizen que dañaron”. I a més tenen a disposició el, maleït sia, aquell Malleus maleficarum1 que s’entesta en trobar allò que no existeix, preguntar repetidament el mateix, emprant la tortura per tal d’arribar a una confessió. Cap ésser humà pot suportar, quan van junts, el dolor físic i la injustícia.

El fill de la casa dels Seguín, que redacta i arxiva causes per a l'Audiència del Principat, va poder llegir l'acta d'acusació d'una família que remetia l'oficina del Sant Ofici. Donat que no era gaire habitual rebre escrits d'aquesta institució, va posar els cinc sentits. Afortunadament i no sense fer perillar la seva pròpia integritat, va poder transcriure fil per randa el contingut que llegiré íntegrament i que ens ajudarà a emprendre les millors decisions:

1

El 1486 Institor i Sprenger, dos inquisidors alemanys, van publicar aquest manual per als interrogatoris on es descrivien detalladament les suposades pràctiques de bruixeria.

- 18 -

Retorn des d’Urur

"En el dia tres de febrer de l’any mil cinc-cents i trenta-cinc declaro que a totes les viles i llogarrets del Regne sigui disposat tot allò necessari per tal que els visitadors i oficials de la Inquisició puguin realitzar la seva tasca amb la major urgència i consideració, concentrant tota la seva eficàcia en els escorcolls i interrogatoris evitant l’ús de les armes llevat dels casos de resistència per part dels investigats.

Queden així mateix avisats els veïns de les Ordenances demanant la màxima atenció dels batlles, veguers, agutzils i representants de viles i concejos.

No quedaran excloses d’aquestes mesures ni cavallers, ciutadans honrats, ni amos de terres ni comerciants de totes les poblacions.”

—Benvolguts amics i amigues, heu vingut de tots els punts de la vall, heu deixat els vostres animals i els vostres conreus sense saber quan haureu de tornar.

No us hagués fet venir si al meu neguit se li afegís el convenciment que la situació és a punt d’esclatar. A totes les nostres cases hi ha proves que investiguem...

—Investigar, investigar —tallà sobtadament el parlament un home alt i esprimatxat abillat com un soldat dels terços reials—, potser cal seguir el meu consell, armar-nos per poder fer front als enviats del bisbe, del rei i fins i tot del diable!

—Demana la paraula germà Hermenexildo —respongué el batlle —i exposa pausadament la teva opinió si vols que el consell consideri la teva opinió.

Però res semblava aturar les paraules del cavaller que comptava amb el suport d’alguns dels assistents.

Al cap i a la fi, no és això el que diuen de nosaltres?, —continuà —que tots aquells que ens apartem ni que sigui un pam, del camí que ens marquen, som enviats del maligne i mereixen la mort? Jo torno a proposar que ens fem forts, que no tornem a escampar-nos per tot el territori, amagats, temorencs, covards...

Una remor general se sentí en tota la sala, a favor o en contra, els comentaris d’en Hermenexildo van ser considerats despertant, això sí, preocupació i dubtes

- 19 -

Retorn des d’Urur

sobre el que proposava el Consell.

En Jonàs no entenia massa el que estava succeint però sí que va poder descobrir que la mare no estava pensant precisament en les tasques pendents del caserío ni en els bescanvis amb els veïns i seguia atentament la viva polèmica que s’havia desfermat. “M’han canviat la mare” pensà, tot i que molts cops els seus ulls mostraven una lluminositat interior que traspassava totes aquelles coses que, insistia, eren les úniques importants sense la presència del pare.

Va optar per enretirar-se discretament de la sala, atès que poca cosa podria fer davant una situació tan nova. En sortir al llindar de la casa pairal va comprovar que la porta era custodiada per dos homes forts que duien una mena de bastons de comandament sense mànec que brillaven d’una manera inusual. S’allunyà una mica en direcció a l’enorme pou que estava situat a poques passes de la porta principal del palau i així poder fer una glopada d’aigua ben fresca.

Mentre s’empassava tot el líquid del segon cassó va sentir l’arribada d’uns quants galops de cavall. “A meitat de la nit i d’una manera tan poc discreta” pensà-, “no poden ser dels nostres”.

Quan tornava cap a la vella mansió va sentir els crits d’alerta dels guardians que, no dubtaven que aquella fressa era el preludi d’un perill.

—¡Genets!, ¡genets!, !correu! —cridaven repetidament els homes del batlle— Sortiu!, Sortiu!, Valgui’m Merlí, feu-nos cas!.

En Jonàs no sabia què fer, si afegir-se als qui volien advertir als de l’interior del que anava a passar o si, al contrari, esperar a la part posterior de la casa i ajudar aquelles persones que, passats pocs segons traurien el nas, i menar-los en la bona direcció cap al senderi que voltava la construcció. Però, “i la mare?”, pensà, on serà?

Sense temps per decidir-se, els primers soldats a cavall s’atansaven. En Jonàs veié com el primer d’ells va caure fulminat per una mena de detonació, com d’un raig, sense l’estrèpit de l’espingarda. Però uns instants després eren gairebé una dotzena els homes que desembeinaven les seves espases amb gest amenaçador mentre cridaven: “Lliureu-vos a l’autoritat inquisitorial, no ofengueu el sant Crist amb la vostra resistència”.

Potser aquelles paraules van servir per a que en Jonàs relacionés algunes de les

- 20 -

Retorn des d’Urur

coses que havia dit el Negus amb aquests homes d’armes i no s’ho va pensar dues vegades. Fent quatre gambades va accedir a la portella que s’obria entre els murs i que ara quedava delimitada per les torxes que enarboraven els primers ocupants que abandonaven apressadament la casa del batlle.

Tot i que va rebre més d’una empenta, va poder accedir-hi mentre cridava: “mare, mare, on ets?”

Van ser uns moments de molta angoixa i els resplendors begulladissos no afegien més que confusió a la manca de llum de les dependències posteriors. Per fi va poder trobar la mare que s’arrossegava amb lentitud perquè conduïa de bracet un vell a qui no havia vist mai.

—Corre fill, ajuda’m —digué la mare— mirem d’allunyar-nos d’aquí.

Per en Jonàs era difícil valorar si de nit, sense cavalls ni ases, era possible prendre una via d’escapament per una zona que no coneixia. D’una manera instintiva conduí totes les dues figures cap al cantó oposat a la porta principal, la remor d’un rierol proper li va fer pensar que fugir cap a la vegetació els hi donaria alguna oportunitat. Pocs segons després es van veure sorpresos per una pluja de dards que, sense dirigir-se directament a ells, els hi passaven relativament a prop i advertien que podien ferir-los. Sense mirar enrere va empènyer els altres dos cossos com si fossin un farcell. Poques passes més endavant va ser conscient que no tenien ni prou força ni prou esma per en sortir-se’n i, en una petita clariana, van jeure esgotats esperant el pitjor.

Unes figures amb prou feines dibuixades s’apropaven mentre una veu amenaçadora advertia: “¡ni una passa més, atureu-vos en nom del rei i salvareu la vostra vida!”.

En Jonàs va sentir el ploriqueig tremolós de la mare. El vell que els acompanyà en la breu marxa semblava no respirar, com si l’esforç hagués acabat de fer miques el seu cos ja prou fràgil.

En aquell moment una llum encegadora il·luminà l’escena manifestant que, els qui els volien capturar, eren un petit grup que probablement escorcollava els voltants de la mansió del batlle. Una mena de raigs de foc foradaven la terra molt a prop dels soldats que ara corrien espaordits.

En Jonàs va voler aixecar-se per confirmar el que estava veient però l’ancià que també havia reaccionat digué:

- 21 -

Retorn des d’Urur

—¡Valga’m Merlí, queda’t a terra, no t’espantis, són homes de la comunitat, no t’exposis a rebre ni un bri de la seva flama!

Al mateix temps la mare apropà el seu braç tocant l’espatlla d’en Jonàs que era acaronat suaument, cosa que calmava lleugerament les seves infinites pors.

Restaren immòbils una bona estona fins que dues enormes figures se’ls atansaren. Encara no recuperat dels moments de perill viscuts una altra sorpresa estava reservada per a aquella freda nit de tardor: els gegants, així els veia en Jonàs, s’apropaven per restar com palplantats davant seu, surant en l’aire, sense cavalcadures.

Eren diables aquells que havien fet fugir els atacants? Sortien d’una amenaça per ficar-se a la gola del llop?

Com si l’escena li hagués fet recuperar forces el vell s’adreçà al noi i digué: —Tranquil noiet, són els nostres amics, no ens faran cap mal. L’home vell s’incorporava i feia un senyal al Jonàs i a la seva mare per tal que l’imitessin.

—I ara simplement seguim-los i posem-nos a recer.

—Què dieu bon home —balbotejava en Jonàs— no veieu que no sabem de què es tracta? Hem de tornar a la casa i ajudar els altres.

Però una força colossal el va enlairar fins a caure literalment en una plataforma, darrere d’un dels gegants que, sense badar boca, semblava conduir la mare i el vell al mateix lloc on s’havia instal·lat els primers. Com xuclat per una forta ventada, en Jonàs va sentir com si es distanciés del terra... “no podia ser”, pensava. Però quan va veure les capçades dels arbres que vorejaven el rierol es va convèncer que estava volant.

Afortunadament continuava formant part d’aquest món: sentia l’aire fred que bufava, la humitat de la matinada. Una mica més lluny va poder descobrir una imatge inquietant: el caserío del batlle cremava aixecant unes llengües de foc força insòlites. Què se n’hauria fet del Negus i de tots els veïns que s’hi havien reunit?

Com si la mare entengués el patiment del Jonàs, li va passar la mà pels cabells esbullats mentre li petonejava el front, cosa que semblava ja oblidat des que era un nen molt petit, fent-li veure que seguien junts i que, encara que fos un noi molt valent i segur d’ell mateix, no perdria mai la protecció de qui l’havia concebut i ajudat a créixer tots aquells anys.

- 22 -

Retorn des d’Urur

Capítol 5. Infecció Aquest cop no hi va haver cap dubte. Les taques verdoses s’estenien ja per tot el braç dret i li provocaven una mena de coïssor fins ara desconeguda. L’Oxfort coneixia la importància dels canvis en la pell de tots els éssers vius però, a més, sabia llegir l’impacte que, tot plegat, aquestes petites variacions podien comportar per al seu propi poble.

L’envelliment o dit d’una altra forma, l’oxidació inevitable dels teixits, que una atmosfera particular i una combinació de ciència dietètica i estimulació cel·lular progressiva havien pràcticament arraconat, havia fet acte de presència a una velocitat inusitada.

No només era una qüestió dels ancians, ara el segon cercle de la vida es veia afectat de manera especial. La seva tasca d’instruir els nous pilots es veuria també esquitxada perquè caldria passar més hores diàries en les cambres de rehidratació.

Un munt de qüestions li ballaven pel cap: era aquesta l’única manera de desafiar els canvis? Quants homes com ell, que havien completat la majoria dels cicles de la vida,

podrien suportar aquestes alteracions biològiques

inqüestionables?

Calia repetir davant el Consell dels Savis allò que ja havia explicat altres cops i que no sempre era acceptat entre els oficials navals: que el temps a Urur s’esgotava i que allò que va ser positiu moltes generacions abans podia no ser ja útil.

Com si volgués fer arribar la seva veu al consell, va recitar solemnement la profecia:

Quan les dues llunes s’apropin i les riques terres d’Ur esdevinguin ermes.

Quan els vostres cossos emmalalteixin sense cap raó i els vostres cors s’encongeixin És hora de fitar l ’Univers i canviar el destí Torneu a la casa dels avantpassats car ja no sereu perseguits Cerqueu els aliats que encara us esperen - 23 -

Retorn des d’Urur

I beneïu el planeta que, generosament, us acollirà fins a la fi del mil·lenni S’obria el teló d’una nova jornada, terme que encara s’emprava per referir-se a una seqüència d’activitat i descans que no era gens fàcil de descobrir a partir de les petites variacions a la volta estelar, als indicadors de temperatura i llum, que sota una coberta, amagava un món pràcticament soterrat amb poc contacte amb les terres emergides. l’Oxfort s’adreçà a l’Acadèmia: un edifici de dues plantes que, al bell mig d’una zona plena d’hologrames d’arbrat, incorporava els laboratoris, els simuladors de vol i les aules de deliberació i creació.

N’era conscient; poder gaudir de tot aquell reguitzell de serveis i continguts era meravellós per a una societat estable i pagada d’ella mateixa però era ben bé ineficaç en una època de trasbalsament que demanava precisament dels més joves, una preparació el més completa i pràctica possible.

Els petits grups d’aspirants s’arraulien a la sala que servia alhora com a vestidor i per iniciar les sessions, ansiosos per mostrar la seva vàlua i esperançats en assolir algun nou procediment que els col·loqués definitivament com a pilots de ple dret.

En Bertux, envoltat del Jure i d’altres dels seus simpatitzants escoltaven algunes decisions que serien conegudes de manera oficial més endavant, tot i que ells ja les coneixien molt abans, la qual cosa confirmava que constituïen un grup privilegiat i molt proper al govern de la colònia.

L’Absalom i la Cleo també estaven asseguts però preferien lliurar-se a una discussió amable però no menys encesa.

—T’ho repeteixo per última vegada —espetava la Cleo— hem de saber quan i com s’acabarà aquest curs de vol i de quina forma serem considerats aptes. La instrucció està molt bé però necessitem formar part d’alguna missió. Qui ens assegura que no serem necessaris en algun moment?

L’Absalom seguia amb atenció els arguments de la Cleo i, tot que no semblava gaire d’acord, esperava abans de respondre, amb els braços gairebé aixecats i negant amb el cap en senyal de disconformitat. En veure que l’Oxfort s’apropava, va voler interrompre el discurs de la seva companya que continuava fent via.

- 24 -

Retorn des d’Urur

—L’experiència no és una assignatura i no millora amb el pas dels anys si l’únic que fas és simular i entrenar. Els meus avis tenen més de 420 cicles i són tan ingenus com un nen de pit.

L’Absalom va voler replicar però va abaixar el to de la veu anunciant l’arribada de l’Instructor.

—Xsssst! Deixa-ho córrer Cleo! Els vols són cosa dels experts i —afluixà deliberadament el to de veu— si hi ha manca d’energia no estendran el nombre de vols, això té sentit i…

—Disculpin benvolguts ponents —tallà Oxfort de manera suau però decidida— No tenen res més a fer que discutir sobre coses que no els pertoquen? Anem a veure! Els exercicis de raonament d’avui… estan preparats?

La Cleo i l’Absalom ja s’allunyaven cap al seu mòdul de recepció mirant de passar desapercebuts.

L’instructor Oxfort recità una cantarella que no era nova: “els demanaria en primer lloc que miressin de concentrar-se en les tasques proposades i deixar de banda altres… diguem… preocupacions”.

—Ja saben que tenim els nostres savis del consell treballant per solucionar tots els problemes que sorgeixen o, en cas que això no sigui possible del tot, prendre algunes decisions per pal·liar els seus efectes negatius. Us ben asseguro — prosseguí— que a mi em pertoca fer el mateix: exigiré el màxim de concentració en aquestes darreres sessions. Denoto un grau de distracció impropi d’uns aspirants que estan a punt de deixar aquestes instal·lacions per ajudar a la comunitat en moltes de les seves necessitats.

En acabar aquest llarg preàmbul l’Oxfort notà com un ofec poc habitual per a algú avesat a exercir el noble art de la paraula adreçada als més joves.

La sessió, bàsicament teòrica, va permetre tocar qüestions que afectaven la planificació vital i l’organització social i científica. A més calia polir formalment els procediments dissenyats per als projectes que els aspirants treballaven a les aules d’experimentació.

Aparentment allunyat de les preocupacions generalitzades el menú no havia estat pas poc sucós:

- 25 -

Retorn des d’Urur

Com transmetre als companys de vol i de missió els dubtes sobre el seu treball?

Quan i com demanar ajuda en operacions poc definides?

Com distribuir tasques poc habituals entre un equip?

Quins eren els objectius cooperacionals del govern d’Urur?

Quan calia dedicar-se de ple a les qüestions de l’amor?

Quina utilitat tenien les lleis general de la comunitat si molts dels coneixements i problemes eren diferents?

I així una llista de temes de debat i aprofundiment que eren mastegats una i altra sessió tot establint acords, conclusions, crítiques i esmenes amb un objectiu no sempre conegut: cohesionar els joves amb els seus adults fent-los membres de ple dret de la comunitat, guanyant-se la confiança dels seus superiors.

Dissortadament l’Oxfort sabia que era un programa de raonament i debat ben desenvolupat que, malauradament, no podria evitar el que era evident: el temps s’estava acabant.

Mentre els grups d’aspirant perfilaven els seus informes repassà mentalment algunes de les qüestions per a ell imminents: Calia continuar preparant el jovent per a un mar en calma i tranquil·litat si la tempesta estava a punt d’esclatar?

Curiosament, pensà, les metàfores seguien plenes de motius aliens al seu món.

I més enllà d’aquestes qüestions, l’home savi tampoc podia evadir-se d’una qüestió cabdal: Podrien trobar solucions dels suposats tècnics quan eren a punt de ser superats pels esdeveniments i afectats d’una manera simultània per la infecció?

Dit d’una altra forma, aquells que tenen la responsabilitat i l’autoritat sobre la comunitat han de deixar-se guiar per la idea de mostrar un cert domini sobre les amenaces imminents?

L’Oxfort va respirar fondo i, tot i els dubtes més profunds, semblava inclinat a l’acció.”Quina ironia! -pensà l’instructor-, apel·lava repetidament al control racional i al treball en equip i estava disposat a saltar-se una pila de normes que havien mantingut la comunitat, si més no durant un llarg periple de temps, sana i estàlvia.

- 26 -

Retorn des d’Urur

Capítol 6. FEVE a Llanes 8 de juliol. 3 quarts de nou del matí Tren-hotel Barcelona-Gijón Amb els ulls esbatanats propis d’un traumàtic despertar, l’Arnal va haver de sentir les primeres veus que li feien entendre que una activitat febril estava a punt de començar.

—Afanya’t que d’aquí a vint minuts arribem a Gijón.

“Gijón”, va pensar l’Arnal, com si diguessin Moscou o Urà, ¿de què redimoni es tractava? Havia acceptat -en realitat no tenia gaires opcions-, tota aquella llista d’arguments de la mare per no viatjar en avió: “que no contaminarem”, “que en realitat el trasllat a l’aeroport i la facturació també consumirà molt de temps”, “que el compartiment del tren-hotel és, com diu el mateix nom, el d’un hotel”... A més havia de sentir una breu lliçó magistral de literatura universal que remarcava que les millors aventures de Jules Verne o d’Agatha Christie sempre es produïen en trajectes particularment llargs i en vehicles de transport especialment lents: viatges a racons misteriosos i regions exòtiques.

La realitat era ben diferent. No es tractava del tren d’alta velocitat amb travessers de ciment preparats per aturar tota vibració i potenciar la velocitat. Més aviat al contrari. Tot semblava preparat per provocar estiraments laterals com si, des d’una atracció del toro bravo de rodeo, et volguessin fer caure i cada deu segons una sensació d’anar al damunt una màquina de fer crispetes fent bots per caure en un matalàs de fusta.

“Sí, diuen que els adolescents poden dormir a qualsevol lloc” —pensà l’Arnal—, potser és cert, però això no passa quan acabes de començar les vacances i estàs força descansat”.

Tot i no treure’s la son de les orelles mecànicament, el noi va mirar de passarse una mica d’aigua per la cara en una miniaturitzada simulació d’un lavabo i d’embotir-se els pantalons fent esforços per no perdre l’equilibri i xocar contra la llitera.

Pocs minuts després, al voltant de les nou del matí, la Noèlia Parés i l’Arnal eren a la gairebé familiar estació de Gijón. Després d’un més que acceptable esmorzar a la cafeteria del vestíbul, la mare va dir: —I ara a fer l’enllaç, ja veuràs com està tot d’organitzat. Vine!

- 27 -

Retorn des d’Urur

L’Arnal es pensava que caldria prendre un taxi o, si les coses es giraven, un autobús de línia però, en sortir del bar, la Noèlia va dirigir-se altre cop a la zona d’andanes.

—Mare, què fas? Un altre tren no, sisplau! —va protestar el noi sense gaire convicció.

—Arnal, fill meu, ets a punt d’ampliar els teus minsos coneixements de Geografia. Tinc tota la confiança posada en la teva professora de Socials però no crec que canviar de paisatge per al fons de pantalla sigui allò que en diem un...

Aprenentatge en profunditat del medi. Aquesta és una experiència única: t’endinsaràs en el tren més sostenible i respectuós amb el terreny: el FEVE. En sentir aquell nom, el noi no va poder fer altre cosa que pensar en l’única associació possible: Feve, Fede, el nom col·loquial amb què els de a seva classe coneixien el professor de Geografia de Primer d’ESO: una mena de màquina trituradora que, tres cops per setmana, els introduïa cents de noms, esquemes, històries que, amb una velocitat inusual els perforaven els cervells.

Afortunadament cada classe venia acompanyada d’alguna anècdota, normalment relacionada amb músics cavernícoles de les èpoques en què la seva mare o el mateix Fede eren joves...: “la Prehistòria: un món primitiu sense smartphones, wi fi, wasaps i, pel que deien, on els adolescents no paraven d’estudiar, fer esport i altres coses considerades d’utilitat.

—On anem, mare? Saps que m’estic recuperant d’aquesta nit de sotracs i...

—Calla i camina... res més... ja hi som.

Els dos viatgers s’aproparen a una altra guixeta ribetejada per un enorme cartell on es llegia LÍNEAS FEVE. —Dos bitllets per Llanes —digué la mare—, ehem..., disculpi? On hem de fer l’enllaç?

—Línia a Laviana i transbordament a l’estació d’El Berrón —va anunciar una veu gairebé maquinal que s’emetia des d’un micròfon gairebé inútil que sortia d’una mena de peixera. —Només caminin uns metres i ja trobaran l’altra andana per agafar el tren que ve des d’Oviedo en direcció a Santander.

Una hora i mitja després anàvem de camí cap a Llanes en un trenet molt estret que em recordava més aviat aquell altre que, al parc del Tibidabo, traslladava els

- 28 -

Retorn des d’Urur

turistes a través de la xarxa de turons i atraccions o que, a Premià de Mar, servia durant la Festa Major per transportar els nens i els seus pares des de la plaça de la Sardana fins la zona destinada a la fira d’atraccions anys abans que descobrissin que a la platja no empipaven a ningú més.

Encara amb la son a les orelles l’Arnal reconeixia a contracor que la vegetació semblava entrar als vagons i que res feia pensar en viatgers atrafegats de rodalies.

Aquelles persones que pujaven o baixaven a les estacions de joguina semblaven ser allà de manera calmada, com si no haguessin sentit mai la frase “fas tard” o coses per l’estil. Aquestes estacions que apareixien de cop en una clariana al mig del bosc no eren més que petits vestíbuls amb una marquesina de fusta i un parell de bancs per esperar o simplement per fer una aturada durant una passejada pels voltants de les petites localitats que anaven deixant enrere.

—Què t’havia dit Arnal? ¿Estem en un paradís respectuós amb l’entorn o no?

Ja no et sents gens cansat, oi? —Com si fos una guia turística, la Noèlia seguia repassant les virtuts de la regió—. Quan saludis a l’àvia, fes el favor de fer-li un parell de petons. No cal que t’amaguis altre cop que ja no ets un nen petit.

—Ja saps que l’àvia sempre m’ha fet una mica de por —remugà el noi— envoltada de ganivets i amb aquella forta olor d’herbes aromàtiques i conserves que semblen tretes de vés a saber on, —¡Prou Arnal!, és la teva àvia i si ens deixa passar unes vacances, tot i no ser massa sociable l’hem de cuidar i ser carinyosos.

Mapa amb el traçat del Feve amb la línia Oviedo-Santander

Com si haguessin emergit d’un territori de llegenda el trenet va entrar en una moderna i àmplia estació precedida per majestuoses residències mentre una aroma de mar els envoltava quan, alliberats els pestells de seguretat, es van obrir les

- 29 -

Retorn des d’Urur

portes dels vagons. Carregats de maletes i bosses els dos premianencs arribaven al seu destí.

—Avui farem un extra Arnal —exclamà emocionada la mare— no tinc controlats els horaris dels autobusos i com que tenim aquí mateix la parada de taxis doncs...

—Però... T’has begut l’enteniment? —replicà amb ironia l’Arnal —Què diran les teves companyes de feina quan sàpiguen que vas utilitzar un transport elitista que...

—És una situació excepcional —replicà la Noèlia— no faràs patir l’àvia que segur que ens espera amb el dinar a taula i, a més, ningú n’ha de fer res de com ens organitzem en vacances i...

—D’acord, d’acord, mare! —respongué l’Arnal de manera benvolent— A qui li interessa el que fem dues persones en un racó perdut del món i, a més — l’objectiu de fer contenta la mare era manifest— si no escampem una mica els diners com es mantindran aquests pobres taxistes asturians que han patit tant la crisi.

—Això fill meu, ben trobat. Perfecte l’explicació! No tot ha de ser ecologia i estalvi... Dic jo que els que tenen un taxi també han de viure, oi?

- 30 -

Retorn des d’Urur

Capítol 7. Fugida d’Urur —Lleva’t! Va, afanya’t Absalom, vinga!

“Quina mena de somnis són aquests” —digué una veu situada en algun punt, dins del cervell del noi, mentre mirava d’allargar l’agradable i afable sensació que l’acompanyava en la seva fase REM— “que fins i tot t’avisen quan s’està acabant?

Però aquestes violentes sacsejades feien témer el pitjor i la certesa que algú el volia arrencar del seu deliri passatger, va anar creixent.

—Au vinga, dormilega, aixeca’t! És una emergència, no és cap simulacre, corre!

No era el primer cop que la Cleo, la seva enèrgica i provocadora companya en la instrucció li reclamava per a una missió urgent que no era més que un recurs per neguitejar-lo i trencar la confiança cega en la bondat del sistema d’instrucció.

Però, com sempre, la paraula “emergència” tingué un efecte immediat en l’actitud del noi. Anys i panys de condicionament i aprenentatges l’havien fet valorar que, més enllà que es trobés al bell mig de fantasies oníruques, calia concentrar-se en una única acció que havia de sincronitzar amb la resta de la tripulació o del grup. Els ururians valoraven per damunt de tot que pensar en un mateix volia dir, exactament, saber la posició que ocupaven els altres per respondre igualment a un perill individual i col·lectiu.

D’un bot s’enlairà del matalàs de relaxació sense haver d`apartar el cobrellit que jeia fet un embolic al costat dret del terra.

—On em necessiten? A qui hem d’ajudar? Què he deixat de fer? —se sentia només un fil de veu ja que les seves paraules sortien a batzegades, plenes de saliva, com si cada síl·laba hagués d’empènyer la següent per fer-se espai i sortir a l’exterior.

—He rebut una comunicació de l’Oxfort pel canal que només en situacions extraordinàries podem emprar —respongué la Cleo— i em transmetia un i altre cop el mateix: “aneu l’Absalom i tu i presenteu-vos a la Sala de Simulació de vols amb tot l’equip preparat”.

—Però, t’has begut l’enteniment? De veritat creus que ens farà classes

- 31 -

Retorn des d’Urur

especials en un dels pocs dies de descans que tenim?

El noi feia el possible per fer passar el coll per la peça de roba que havia agafat d’una manera automàtica i va intentar interioritzar una possible finalitat a la inoportuna pràctica: “Aquesta és una altra maniobra que vol mantenir-nos actius i amatents”.

La Cleo ni tan sols va dir res. Només li clavà una llambregada d’aquelles que polvoritzen tota resistència i que fan més evident que cal deixar-ho córrer. Un cop més, la submissió dels ururians a aquells que mostraven més decisió funcionava i, amb una combinació de diligència i prudència es deixava conduir tot i que la transmissora fos la seva imprevisible amiga.

Una estona després es trobaren al vestíbul que servia com a distribuïdor per a cadascuna de les plantes de descans i somnolència i, en descobrir que no hi havia el vigilant de torn, van continuar en direcció al lliscador que els conduiria al seu lloc de destí.

—Sala de Simuladors —digué la Cleo amb una pronúncia clara, deixant suficient espai entre els termes per tal que l’interfaç vocal prengués correctament la destinació.

—De l’equip no te’n preocupis — continuà la noia—, he agafat també el meu de reserva i el podràs utilitzar. Algun avantatge ha de tenir el fet que siguem de la mateixa complexió.

Avançaven a una velocitat gairebé constant que no es reduïa en les nombroses interseccions i vies. La pista era deserta, cosa habitual en una ciutat que, pràcticament, havia dit adéu a tota mobilitat que no tingués una finalitat d’aprovisionament

alimentari

o

energètic.

Afortunadament,

els

lectors

d’expressió facial de cada ururià, que eren pertot arreu, autoritzaven el trasllat i no bloquejaven l’acció de la cinta transportadora.

Tot i que la llum del planetoide no tenia oscil·lacions destacables, la brillantor dels altres planetes il·luminats per la inesgotable energia de l’estrella referencial, servia com un far quan l’activitat del planeta era sota mínims perquè la comunitat es trobava, majoritàriament, en la fase de reconstitució bioanímica, ja fos voluntària o induïda.

A l’hangar que donava accés a la Sala de Simulació, s’hi trobava l’Oxfort acompanyat d’algú a qui no van poder distingir, tret del fet que era molt més alt

- 32 -

Retorn des d’Urur

que l’instructor. La plataforma lliscadora s’aturà i van poder recórrer les poques passes que els separaven de manera autònoma. Absalom caminava com fent tentines perquè el despertar de les cames no sempre anava sincronitzat amb el del cervell que seguia assaborint el bell somni interromput. A mesura que s’anaven aproximant al punt de trobada, la incògnita es va dissipar.

—Entrem —digué en Talpis, deixant de ser un desconegut, sense ni mirar els dos nois concentrat en les identificacions en el panell que obria la porta d’accés—.

—Ara no penseu en res, aquieteu els vostres dubtes —pogueren escoltar la veu de l’Oxfort. —Només estigueu atents a les instruccions del comodor Talpis. Es tracta d’una prioritat màxima i —semblà aturar-se un instant per trobar el terme adient— us necessitem a tots dos.

L’Absalom no se’n sabia avenir però, mica en mica, el seu cervell va poder lligar caps i en va treure el resultat: si això els apropava una mica més per avançar-se en la llista dels candidats, benvingut sia, llàstima que li deuria un altre favor a la Cleo, a la que es veuria obligat a servir durant tota la seva vida perquè no hi havia forma de poder-li tornar cap favor.

—¿No estaràs pensant en com em tornaràs aquest regalet? —digué la Cleo com si l’estigués llegint els pensaments— Com no tinc ni idea de com acabarà tot això i només estic seguint instruccions això no compta com a favor… només et demano que no ho espatllis i que si les coses no són com te les esperes no m’ho retreguis.

L’Oxfort, com sempre, escoltava tot i seguir les seves reflexions, mentre caminava amb pas lent però constant, mirant de no separar-se gaire del Talpis que es bellugava com un ballarí entre la ferralla i els taulells de control que eren a cada nou nivell i secció. S’atansaven a l’escala de cargol que, un cop va activar-se, es desplegava en arribar el primer dels visitants..., matiners, clandestins..., a trenc d’alba.

La Cleo i l’Absalom mai havien pujat a la Sala de Simulació per aquesta via que consideraven exclusiva dels instructors i pilots. En uns segons notaren que s’havien enlairat uns quants nivells. El “led” o indicador de nivell marcava la xifra 7 acompanyada del signe Ω però realment no sabien on es trobaven.

Simplement seguien els dos adults. Ja no quedava ni resta de son en els dos

- 33 -

Retorn des d’Urur

nois que ara només tenien una idea: aprofitar tot allò que els vingués de nou i, si la cosa no era secreta, poder-ho explicar als seus amics i parents. Però en travessar el llindar de la porta es van quedar astorats davant el que van veure.

—Pels cabells d’en Newton!, és una rèplica de la Magis III —exclamà l’Absalom—.

L’Oxfort no va esperar ni un segon en interrompre’l.

—¿Rèplica, Absalom? ¿N’estàs segur?

Una breu seqüència temporal després accedien a l’interior de la nau que coneixien prou bé de les seves pràctiques però les dimensions havien canviat i els materials feien pensar que el simulador era com una mena de joc de nens amb materials de nyigui-nyogui. A més la vibració que precedia l’enlairament no era un aspecte menor. Obeint un gest d’en Talpis es van arraulir a l’esmorteïdor especialment útil quan se saltaven determinats passos que farien més brusca la maniobra. Poc després s’enlairaven de manera harmònica i solcaven la minsa atmosfera de l’asteroide per dirigir-se a una destinació desconeguda.

- 34 -

Retorn des d’Urur

Capítol 8. A casa de l’àvia El pas del temps no ho canvia tot o, com a mínim, no altera radicalment la forma en què ets rebut per la teva àvia. La forta abraçada més pròpia d’en Jackie Chan va ser el preludi d’un seguit de besades més o menys perllongades que, sumades a la suor d’ambdós cossos, significà una mostra d’allò que se sol anomenar com a harmonia familiar.

—Sí àvia, de veritat, estic bé i molt content de tornar a casa teva —mussità l’Arnal tot mirant de canviar la seva posició més pròpia d’un lluitador mexicà de pressing catch vençut —i, a propòsit, on és l’Ice? —O sigui que no em vols explicar com ha anat aquest curs, oi? Hi ha hagut alguna noia que et fes el pes? Segur que alguna xicota es deu haver fixat en tu ara que estàs tan alt i tan maco, un xic escardalenc... Ja menja prou, filla? Amb aquesta activitat a la que sotmeteu els nois d’avui dia...

—Tot està sota control àvia però digue’m, tens l’Ice encara, no?

—Esclar dona —replicà— és al graner, passa moltes estones amb el seu amic Raig, ja saps, el poltre perquè...

—Oh, gràcies àvia —la va interrompre l’Arnal, mentre, cames ajudeu-me sortia com un llamp cap a la part posterior de la casa on ja era ben visible un dels elements testimonials del que va ser un pròsper caserío.

—Ice! Ice! Ei, que no em véns a saludar?

Uns segons més tard apareixia un atlètic pointer que semblava haver sortit d’un somni profund però que recuperava ràpidament les seves virtuts de caçador sempre en guàrdia.

—¡Ice!... Sí que sóc l’Arnal, el teu amic català! —el noi l’acaronava fortament mentre li feia balancejar el morro com si el volgués obligar a parlar — Que no em coneixes? La cua que es bellugava a ràpides batzegades confirmava que, si més no, estava content de tenir un nou company. El noi mirà de trobar alguna branca que li pogués llançar mentre li repicava en el llom.

La veu de la mare li va recordar que, potser calia ajudar en el desmantellament de la casa mòbil que estava inclosa a petita escala en les enormes maletes que els havien acompanyat des de Premià.

- 35 -

Retorn des d’Urur

—Ice...! Vine!, m’has d’acompanyar a la meva habitació. Sense mi la mare no se’n sortirà.

Un cel ennuvolat embolcallava l’escena que donava pas a un reconeixement, no exempt de sorpreses, de l’interior de la casa, plena d’estris agrícoles l’ús de les quals desconeixia en molts casos tot i els intents de l’àvia per donar-los a conèixer. Sense entrar en l’enorme cuina que acollia la major part de les feines quotidianes es dirigí cap a l’estreta escala que conduïa a la planta superior on hi havia totes les cambres. Com sempre triaria la que donava a la part posterior de la casa des d’on podia albirar la petita vall envoltada dels enormes massissos que cada any el feien sentit encara més petit en un món molt menys ple de persones i, per tant, de problemes.

De lluny va sentir la veu de l’àvia. Entrà a la que, ja considerava com la seva habitació i s’atansà a la finestra. En obrir el pestell va sentir-la amb més claredat.

—Ho sento Arnal, no t’ho he dit abans, estem reparant algunes esquerdes a les parets de la planta superior i substituint algunes bigues de fusta del sostre. Si no t’importa, dormiràs a l’habitació gran.

—Ostres! —l’Arnal no va poder contenir la suau expressió de queixa.

Abans de la mort del seu avi Joan, era la que en deien “de matrimoni” i que, per tant també era la de l’àvia que es va traslladar a una més petita i més a prop del lavabo. Tot i que la llum era més aviat escassa, unes quantes llambregades a l’envà principal i al sostre van confirmar el pitjor dels presagis: la cosa feia tota la fila de ser quelcom més que una operació de manteniment. “Bé”, es digué, dormiré envoltat de peces de museu i altres antiguitats.

—Val, àvia! Ja porto la meva maleta cap al nou destí. Com si fos conscient del que anava a passar, l’Ice el va conduir a través del llarg passadís mentre sentia els espetecs del terra de fusta que responien cada una de les seves passes amb el cruixit de cada un dels taulons ennegrits.

El primer que va fer en entrar a l’habitació va ser comprovar el llit. “Sí Ice, ample i curt a la vegada, perfecte per fer lluites de coixins però terrible per a la meva esquena en creixement... Per què fan aquests matalassos tan tous?”.

Sense ni temps per regirar els sòlids mobles va decidir restar immòbil una estona, però la son acumulada el va vèncer. El pointer, pacient caçador i

- 36 -

Retorn des d’Urur

coneixedor de les meravelles del llit de l’àvia va decidir, amb el pretext de fer companyia els seus amics els humans, fer una becaina en tota regla.

“Segur que el Raig, -pensava l’Ice-, no li tindria en compte aquest petit canvi de rutina provocat pels visitants”.

- 37 -

Retorn des d’Urur

Capítol 9. A l’espai Com una espessa capa plena de topets brillants, l’Absalom va reconèixer l’immens Univers que, de manera silenciosa, els embolcallava. No es tractava, doncs, de les múltiples voltes artificials que decoraven les seves cambres de reparació cel·lular i descans. Era com si haguessin estat engolits per aquest escenari viu que es convertia en quelcom més que en una escenografia. I a diferència de les simulacions no existia cap mena de vibració ni alteració lumínica.

—¿Us trobeu bé? —La veu de l’Oxfort va trencar un silenci que ja semblava etern i repetí —¿Pilots de proves Absalom i Cleo, esteu bé?

—Oh sí, disculpi, professor —els dos joves van respondre gairebé a l’uníson.

—No podíem deixar de comprovar tot allò que ens havia explicat a classe respecte a les diferències de la volta selènica i l’espai exterior —mussità la Lena mirant amb certa complicitat l’Absalom que quedava bocabadat mirant d’articular una raó convincent.

—Agraeixo que segueixi relacionant les feixugues lliçons teòriques amb aquest bri de realitat, crec que ja n’era el moment. Però, com ja deuen pensar, no és aquest el motiu principal d’aquesta... ehem... missió.

Tot emprant la veu interior modulada amb un xic de freqüència exterior s’adreçà també a en Talpis.

—Sisplau, tinguin la bondat tots tres d’apropar-se a la sala de planificació de ruta i, cap de navegació Talpis, miri de programar automàticament la ruta orbitant un nombre inferior al que és habitual.

L’Absalom i la Cleo van seguir el mestre atès que no tenien ni idea de quin era aquest compartiment. L’Oxfort va col·locar el seu palmell en una mena d’ull de bou situat al final de la cabina on es trobaven i que després d’acolorir-se en una gradació de tons blaus i verds va obrir una àmplia estança a la que van accedir de manera pausada. En Talpis baixava al mateix temps per una escala de cargol que finalitzava al bell mig de la sala. Bé, pensar en una sala era una forma de dir-ho perquè aquell recinte contenia un enorme planisferi translúcid que dividia l’estança i que, probablement, indicava la posició d’alguns cossos celestes de la galàxia.

- 38 -

Retorn des d’Urur

—Prenguem seient, sisplau —indicà l’Oxfort amb un posat distès. —No m’estendré massa en comentar el perquè d’aquest vol sobtat. D’entrada benvolgut Talpis, li vull agrair la seva fidelitat i comprensió. No sempre podem tenir totes les autoritzacions a punt i que em féssiu confiança des del primer moment ha estat d’una gran ajuda. I a vosaltres, benvolguts Absalom i Cleo només em resta dir-vos que heu reaccionat amb una celeritat envejable que mostra que algunes de les interminables seqüències d’entrenament han donat un resultat més que acceptable. Que no parléssiu amb els vostres pares i, sobretot tu Absalom que seguissis les instruccions de la teva companya mostra un elevat grau d’amistat i confiança.

—¿Segur professor que ha estat això o..., simplement —replicà l’Absalom mecànicament—, que em trobava ben endormiscat i no podia valorar res més?

—Bé, si ho voleu dir així, també serveix però anem al tema que ens ocupa: els ho diré d’una forma sintètica i planera. El temps d’Urur s’acaba, la nostra espècie no pot sobreviure ni una generació més sota aquestes condicions artificials i amb uns paràmetres climàtics adversos. Simplement compto amb vostès perquè siguin els ambaixadors del nostre asteroide al planeta Terra i, vejam... Com ho diria...? Demanin permís per retornar.

La Cleo que havia seguit amb atenció les explicacions de l’Oxfort no se’n va estar de replicar —però, ¿per què nosaltres i no vos mateix que podeu negociar tot el que calgui, donant totes les explicacions que siguin necessàries? Nosaltres som considerats aspirants a pilots i per tant encara no som ciutadans. Qui o què podem representar?

Mentre l’Absalom i el mateix Talpis feien cara de no entendre quines variables estranyes s’havien introduït en aquest vol la Cleo va demostrar anar unes passes més endavant mirant de qüestionar els detalls d’un pla que ni podien albirar.

—Sí, sí, Cleo, entenc els teus dubtes i —es dirigí als altres dos membres de la nau— el vostre astorament. Aquest planeta és ben lluny de la nostra àrea de recerca però no ha estat mai exclòs dels càlculs hipotètics que realitzem al Gran Consell. Els intents de connectar amb altres indígenes, normalment poc reeixits, han estat correctament encarregats als grups d’aproximació etnocultural però, la cosa no és similar, aquí estem parlant d’un retrobament de... diguem antics

- 39 -

Retorn des d’Urur

pobles que no vivien en una convivència modèlica. Us necessito perquè, espero que així ho entenguin els habitants d’aquell planeta, no representareu cap amenaça per aquells éssers especialment sensibles a tot allò que veuen com a perillós i, sobretot, perquè vostès tenen prou coneixement i instrucció per a fer-se càrrec de la nau si, en la llarga espera nosaltres som víctimes del nostre mal.

En Talpis que havia restat en silenci durant l’exposició de l’Oxfort intervingué: —Quins procediments voldreu posar en pràctica per al coneixement integral del maneig de la nau i el disseny de les rutes de retorn?

—Ah, Talpis! Que en sou d’intuïtiu i intel·ligent alhora! Heu vist clar que no tenim totes les probabilitats de romandre immunes en aquest viatge- Sabeu com jo que els cossos sotmesos a una acceleració sobtada i perllongada poden afectarnos greument però, és un risc que hem de córrer. Cal sortir de la nostra atmosfera el més aviat possible per tal de no ser interceptats o, si més no, per no fer palès el nostre destí.

Mirarem de no ser gaire temps en el desembarcament però quan esperem el retorn dels nois potser ens exposarem massa temps.

—Professor, sisplau —intervingué l’Absalom de manera abrupta—, ¿podria explicar-me en el nivell més senzill que pugui a on ens porten i què significa aquesta classe especial que ens proposa?

—Sí, benvolgut Absalom, la teva perspicàcia no t’enganya i has captat el fonamental: durant les properes hores en Talpis us ensenyarà com manejar aquesta meravellosa nau per tal que, si les coses es capgiren, torneu a Urur i, si la missió ha estat un èxit i no som vius ni el pilot ni jo, podeu defensar davant el Consell que hem fet un contacte positiu amb aquests terrestres i que, ells ja entendran la seva transcendència, dueu la prova que viuen en pau des de fa molts i molts anys. Haurem d’aportar proves de la seva evolució tecnològica, proactiva i pacífica i, sobretot, tolerant envers els contactes amb altres éssers de la galàxia.

Buscant aquest cop la complicitat d’en Talpis prosseguí.

—Aterrarem molt a prop de la base principal que, segons les cartes i cròniques, teníem a l’Hemisferi Nord en un indret costaner. Confio que posi a to els nostres amics i que empri tots els mitjans. però recordi que hem de deixar prou energia per a un retorn molt més sinuós que en el camí d’anada. Amb aquest

- 40 -

Retorn des d’Urur

coixí, si cal, els nostres joves pilots seguiran els plans d’economia energètica d’una manera exacta. Però si tenen un marge d’error les coses aniran encara millor.

El pilot abandonà la sala per activar les darreres instruccions sense donar mostres que es trobava davant una ruta que s’escapés dels codis i manuals previstos.

Com si tornés a agafar altre cop el rol d’instructor l’Oxfort reprengué el seu posat concentrat que encaminava una assajada actitud didàctica: —Sí, aspirants, en aquest planeta que esteu a punt de descobrir, els mars tenen milions de litres d’aigua, de fet en deien la Terra però hagués estat més adient parlar del planeta marí.

—Bé, Cleo, Absalom, anem a fer un mos i ens hi posem a la feina, d’acord?

—D’acord —digué la Cleo denotant impaciència.

—D’acord —digué l’Absalom— però el meu pare no en sap res i potser els qui exerceixen les mateixes responsabilitats l’assenyalaran per no haver pogut contenir el seu fill. Jo no sóc un qüestionador de les normes i...

Com si ell mateix s’adonés que les seves reflexions no menaven enlloc redreçar el seu discurs: —Oi que no tinc alternativa? Vull dir si demano de renunciar i de tornar al punt de partida, seré escoltat?

—Vols deixar de queixar-te i no espatllar aquest moment tan solemne! —cridà l’aspirant femella tallant en sec tota resistència.

L’Oxfort semblà voler conduir el necessari procés d’adaptació a una realitat que ara mateix ballava en els caps dels joves ururians.

—Ja podeu reunir-vos amb el comodor Talpis a la sala de comandament.

Després de desplaçar-se sense problemes per l’interior de la nau el traçat de la qual coneixien prou bé tot i el canvi de dimensions van demanar autorització per entrar a la cabina principal.

—Bé, aspirants, —els saludà en Talpis sense gaire interès per les fórmules de salutació— a la vostra dreta teniu un planisferi de simulació i càlcul de trajectòria que consta de cinc segments de pantalla que poden seleccionar-se simultàniament o de manera individualitzada i que...

- 41 -

Retorn des d’Urur

La idea d’orbitar durant una breu fase temporal prenia tot el sentit ururià: per primer cop a la recent història del planetoide, la formació precedia sense cap pausa la posada en pràctica de tot allò après però en una topografia totalment desconeguda que seria ràpidament prohibida pel Gran Consell.

- 42 -

Retorn des d’Urur

Capítol 10. Missatge fora d’una ampolla Un cel emboirat mantenia comunicació directa amb les silencioses valls de la comarca asturiana de Llanes. L’activitat és desfermava al caserío i era protagonitzada per un duet solista d’àvia i filla. L’Arnal mirava d’allargar l’estada pel regne dels somnis. Però una càrrega sobtada i bellugadissa li va fer comprendre que, un dia més, i ja portaven cinc jornades, l’Ice trepitjaria tot un món fet a mida dels seus desitjos i pors més apressants.

—Prou Ice! Ja n’hi ha prou! Sents? —protestava el noi amb un filet de veu—, no t’han ensenyat a tractar els convidats d’una altra manera? Què faries si us convertíssiu en una casa rural per a turistes? Et comportaries així?

Veient que era inútil qualsevol discussió amb un mamífer pelut acostumat a activar-se amb les primeres llums del dia que també significaven la complicitat amb els seus amos, va decidir passar per la cuina on l’esperaria un meravellós tassó de llet, de llet fresca de debò i les millors torrades amb mantega del món.

“Què redimoni!” -pensà l’Arnal-, això és la mínima compensació per aquesta agressió a les seves fantasies.

En arribar al rebost va trobar l’àvia abstreta en la col·locació d’uns projectes de formatges que regalimaven un líquid blanquinós.

—Com es troba el meu xicot desmenjat aquest matí? Són dos quarts de nou i crec que ja podries donar un cop de mà.

L’Arnal va decidir no replicar perquè, si per casualitat apareixia la mare, en aquell estira i arronsa, la batalla acabaria en una derrota humiliant. Això sense oblidar que, va comprovar de lluny que la taula era plena de coses comestibles, l’esmorzar era pràcticament a punt i sense perdre contacte amb l’àvia s’atansà al seu desitjat objectiu.

—Sí àvia, comentà sorneguer— he comès molts excessos, he dormit nou hores seguides i ara posaré a punt la bicicleta o... hum..., no, no, millor —va aprofitar per clavar una queixalada a l’enorme torrada plena de mantega —endreçaré les eines del taller de l’avi al soterrani. Pensa que havent fet segon d’ESO a l’institut la tecnologia i els noms i funcions de tota mena d’eines no tenen cap secret per a mi.

- 43 -

Retorn des d’Urur

Com si fos evident que, en aquell indret perdut, no s’hi podia passar gaire estona sense que els únics humans presents topessin els uns i els altres repetidament per fer-se la “vida més agradable”. La Noèlia Parès s’hi afegí.

—Fantàstic Arnal!, quina contribució més generosa! Si millora la temperatura i el temps pots anar a fer un tomb, banyar-te... Ja saps, el que vulguis.

—Perfecte mare, —el noi no se’n sabia avenir— doncs, abans de fer cap altre cosa. Què tal si li explico a la Mónica que no m’han segrestat? Em deixes el teu mòbil ja que l’àvia és encara a l’Edat de Pedra i no té ni telèfon fix? ¿Com ho pots permetre?

Sentint-se al·ludida, fent cara de pomes agres i exercint les seves atribucions, la propietària del caserío remugà: —Vaja filla, no sé de què estàs feta, després em parles a mi d’obligacions i responsabilitats i...

Com si no volgués entrar en el tema de com havien de ser els dies d’un adolescent, la Noèlia va intentar donar suport a les suposades tradicions i formes de vida de la vall... o específiques de la seva mare: —Para el carro, noi! —replicà de manera contundent —L`àvia és una persona gran però adulta fins que no es demostri el contrari i, si ella vol viure així, doncs ho respectem. A més ja ho saps, entre els masos es coneixen prou per saber on són i què estan fent els altres en qualsevol moment.

—Què vols dir, mare? Ja tenen GPS? —Ja sé per on vas, no te n’enfotis d’aquesta gent. Segur que s’ajuden en cada moment. I a més l’àvia ho té tot controlat i està forta com un roure. Tu sí que hauries de cuidar-te més, que cada cop t’assembles més als nois d’aquella sèrie de vampirs vegetarians que dius que ara estan de moda... Vés!...

—És la saga Crepuscle... i hauries de saber que no tots són vegetarians, que alguns són xucladors de sang humana i d’altres fan una mena de dieta suau amb sang de mamífers. Com nosaltres, no són tots iguals.

Aprofitant la curiositat que tota mare dinàmica mostra pels èxits mediàtics, fins i tot pels productes dirigits als adolescents, el noi, tot cofoi, va continuar fent difusió de la sèrie lligant caps amb qüestions més banals.

—Tu, per exemple, sempre estàs menjant algun plat que ha de tenir un mínim de tres o quatre complements: no pots menjar arròs a la cubana sinó coses com ara

- 44 -

Retorn des d’Urur

arròs picant al curri amb encenalls de pernil i ceba glacejada, i coses similars. Els plats de dues paraules no existeixen als teus menús. Per exemple... Ja ho tinc!

Truita de patates.

Mare i filla van respondre a l’uníson en el que era un previsible toc d’atenció: —Truita de patates té... —L’àvia pujà el to per deixar K.O. l’ingenu Arnal— tttttrrrressssss!!!!

—Escolta’m, xicot dels nassos! Si vols el telèfon ha de ser per fer una trucada curta. No sé com van les tarifes per aquí, d’acord? I a canvi no tornem a parlar de les meves fites gastronòmiques. No tothom pensa que les patates i el quetxup són la combinació ideal.

—Quètxup, no quetxup —digué l’Arnal—. Per què no ho dius com tothom?

Vols un premi de la Reial Acadèmia de la Llengua Catalana?

—Ignorant, nosaltres no en tenim d’això No tenim cap rei a Catalunya o sigui que no podem tenir Reial Acadèmia... Ho entens? Ho pilles com tu diries?

Amb el botí a la mà, el celular com deia la seva veïna equatoriana del tercer, va decidir tocar el dos i anar per feina.

—Ei Lena, com va?

—Arnal, on t’havies ficat? Ni Facebook, ni wasapp, ni tan sols per Messenger.

—Noia —replicà com si no entengués a què treia cap el to de sorpresa—, només han passat uns dies, no n’hi ha per tant. I jo he hagut de viatjar en un tren que semblava de vapor, com aquell que ens van ensenyar a Vilanova i ja ho saps...

Casa de l’àvia, vaques de postal i coses així...

—Bé doncs ja saps com va tot per aquí. Em segueixo veient amb els del cau i amb alguna companya de la classe que em demana una mica d’ajuda per poder superar la prova de setembre. Quina bestiesa! No? Ja és prou fotut passar un estiu sabent que t’espera un any més de feina com per haver de preocupar-te del que t’ha quedat enrere!

—Potser no va fer tot el que calia i altres sí... i, ara, dic jo, toca compensar.

—Mira noi, si et prenen el teu skate tu no et dediques a pispar un altre skate a una altra persona i molt menys ho fas dos mesos després, quan l’empipada ja t’ha passat. Si te l’han pres, doncs o busques al xori o et poses a somiquejar fins que algú..., potser la teva àvia, te’n compri un altre. I no em diguis que això és diferent perquè no ho és. Cada cosa al seu temps que això de l’escola no és com la justícia

- 45 -

Retorn des d’Urur

que et poden enxampar anys després tot i haver fet un cop mestre.

—Ha, ha! Té gràcia! —respongué l’Arnal. —Quan parles de comparar l’escola i el crim, parles de cop mestre, és una ironia, no? I a més els delictes, al cap d’uns anys deixen de servir per ficar-te a la garjola.

—Doncs no, no tenia aquesta intenció però ja que ho dius té sentit i igual a la teva mare li fa gràcia perquè té més sentit de l’humor que tu.

—¡Que el sargento Parés té gràcia dius! ¿T’has begut l’enteniment?

I perquè n’aprenguis alguna cosa —continuà la Lena— diuen d’aquests delictes que passen a l’oblit perquè ha passat massa temps que —aixecà la veu de manera gairebé de fragment musical amb les anotacions ff de forte— prescriuen, o sigui que no se’n parla més i el lladre es queda a la platja del Carib prenent el sol a la gandula. Això m’ho va explicar la mare sobre el cas del Buster i el tren de Glasgow.

—I ara parlem de tu Lena, això del curs tan dur i coses per l’estil ho entenc.

Però potser si no volguessis treure tants excel·lents descobriries que els profes tampoc et miren malament sent simplement mediocre. De fet si ets mediocre i aproves et diuen que podries fer molt més però et deixen tranquil perquè, segons ells, tenen molts més alumnes que necessiten la seva dedicació.

—Escolta tu , tio, com ho saps tu tot això? Espies la Lluïsa o què?

Com era d’esperar una mena de veu en off s’afegí a la conversa de lluny.

—Arnal, vols fer el favor d’anar acabant? I dóna-li molts records a la Lena de part meva. No sé com pot estar tan pendent de tu? És d’una ONG? Com si no hagués sentit res, el noi continuà: —Què dius Lena! Si tinguessis una mare que es reuneix o truca la tutora cada mes ja ho veuries. Després em toca sentir un discurs. I a sobre, la Lluïsa m’explica els acords i decisions que han pres.

O sigui que un marcatge total però ja ho saps, dura un parell de dies. Avantatges de no ser una urgència.

—Bé, doncs... Què penses fer, per Llanes? Platja, excursions, què? Explica.

Alguna cosa havia esverat l’Arnal que canvià el seu to de veu, reivindicatiu però més aviat ploraner.

—Penso estar: INCOMUNICAT. Saps que vol dir això? Vols banyar-te?

Doncs prepara la bicicleta i fes quatre quilòmetres per una carretera que fa baixada a l’anada i, com no pot ser d’una altra forma, es transforma en forta

- 46 -

Retorn des d’Urur

pendent a la tornada, quan tornes amb la sal al cosa i a suar de valent. I si vols fer un tomb, agafes l’Ice que és encara més mandrós que jo i porta’l amb tu sense oblidar de fer algunes compres perquè vénen de pas. I, per cert, escolta’m bé! — L’Arnal prengué aire com si, envoltat de taurons, s’hagués de submergir buscant una perla a la Micronèsia—. No et deixarien venir per aquí uns dies, no sé, com a premi i tal...

—Amic meu, ja saps que sí però... Qui paga el bitllet? De la manera que van les coses per casa... la feina del pare penja d’un fil i cada cop li passen menys encàrrecs... Si no comento res de viatges crec que els hi faig un favor a tots dos.

Segur que farem un parell de sortidetes i, a més, tinc molta lectura acumulada... I també he de vigilar la meva germaneta petita i continuar fent-li creure que no cal créixer per ser feliç.

—Arnal! Arnal! —Des de rebost venien inquietants senyals que calia posar punt i final a la trucada. —Anem acabant que em deixaràs sense bateria —digué la mare en un to que feia veure que el consell no podia ser ignorat.

—Seguirem en contacte, Lena. Si passa res d’interessant doncs m’envies un missatge i et responc si em deixen, val? Adéu.

—Adéu Arnal, cuida’t i aprofita que segur que estàs en un lloc superxulo.

Després de tornar el telèfon l’Arnal va donar-hi un cop d’ull al rebost ple de llonganisses que penjaven del sostre, guarnit amb prestatges atapeïts de llaunes de marques de la zona i també de pots de vidre que contenien les conserves, en què, com a totes les cases de la zona, l’àvia hi abocava una saviesa gairebé ancestral.

Havia de reconèixer que d’allò que en deien compota li reportava sempre una intensa satisfacció. Els arbres fruiters, especialment les pomeres i els presseguers eren tan abundants que calia provar de tot per donar a l’abast ja que, la major part dels productes de la zona es consumien a l’origen: sidra, melmelades, sucs de fruites, menjar per als garrins o altres bèsties.

Després de col·laborar en el trasllat d’alguns feixos de palla aromatitzats d’una manera ben especial que escampava una autèntica ferum, tot i que, segons deien els vilatans, agradava molt a les vaques, va poder aïllar-se en el cobert.

Poc il·luminat, l’Arnal va obrir els porticons i va poder valorar la bellesa feréstega del lloc. “D’un i doret” pensà, “això és com anar gairebé a l’època medieval, sembla que no hagi existit la civilització”.

- 47 -

Retorn des d’Urur

Sense pensar-hi massa va imaginar-se que es trobava en una piscina i va llançar-se al damunt dels paquets de palla que reposaven en una capa uniforme d’herbes de tota mena. Panxa enlaire veia l’estructura de fusta que suportava el sostre i que era com una mena de construcció d’encaixables. No va poder resistir la temptació de veure-ho tot des del nivell superior i, potser, poder fer un salt a la zona de les rodes de palla i s’enfilà per l’escala feta de graons poc alineats però que transmetia una forta sensació de solidesa.

Examinà lentament l’espai que podria ser el de les golfes però que en realitat era una continuació de tota l’estança, atès que el cobert no tenia plantes definides i el sostre de dues vessants, coronat amb uns taulons apilonats de manera una mica casolana protegia per igual la planta baixa i l’altell. Am tot l’Arnal va poder comprovar que els suports que es perdien en el sostre eren d’una fusta noble, enfosquida pel pas del temps. No es va poder estar de repicar uns quants cops comprovant que era un material dur i dens, que poc tenia a veure amb els aglomerats de les seves prestatgeries de la seva habitació: “Toc-toc-toc... pausa, racant-cant-cant-toc... pausa curta... toc... toc... toc-toctoc... racant-toc-racant-toc-toc....”, “iuju”. Cridà en acabar el patró. Era a punt de repetir per tercer cop el ritmillo quan s’hi fixà en una mena de marques que semblaven fetes amb un punxó, o un ganivet i que es podien resseguir en direcció al sostre.

“Ostres –pensà-, però si semblen lletres. Li explicaré a l’àvia que quan ella o altres nens vivien al caserío no eren tan bons minyons com ens acostuma a explicar sempre.

No va ser fàcil desxifrar cada un dels caràcters que, tot i les incisions, quedaven dissimulats per una brutícia acumulada: “Jota, o potser una P que no està completa... O, això sí, no hi ha dubte, Ema o Ena, A, no potser una altra , i aquesta mena d’alfa girada pot ser una Esa”. “Pomàs, Pomès, Jomàs, Jomès... doncs no en sé molts de noms però l’únic que em ve al cap i que conegui podria ser.. um... JONÀS? —Vine Ice!.

Baixà les escales apressat i travessà entre els camps sembrats de llavors de flors que separaven el cobert de la casa principal per transmetre el seu petit descobriment: “Àvia!, “àvia!”.

- 48 -

Retorn des d’Urur

Una veu amatent però que no semblava tolerar ensurts li va respondre des de darrere de la casa. L’àvia estenia un llençol aprofitant els suaus raigs de sol: —Digue’m, reiet meu! Què em vols demanar?

—No àvia, no —respongué l’Arnal mentre se li apropava. —He trobat una prova d’algun dels teus parents. Va deixar una mena de graffiti a la fusta.

—Un què a la fusta?

—Un graffiti, una inscripció, unes lletres gravades. Potser es deia Tomàs, Homar, Jonàs... no ho sé.

—Noiet la veritat és que conec els noms dels meus avantpassats fins a principis del segle XIX, en temps de la guerra del Francès o de la Independencia com en diem per aquí, i no n’hi ha cap de Jonàs. És un nom mai emprat per designar els nostres fills.

—D’acord àvia. Però potser va ser un pagès o algun amic o... no sé qui... I va deixar una prova que demostra que coneixia el cobert. I s’hi deuria passar una estona perquè les lletres estan bastant ben delimitades tot i que no conec massa quins caràcters de l’alfabet són.

—Potser en JONÀS era... potser era un rodamón.... o l’amant rebutjat d’una avantpassada teva, àvia i, com no era acceptat per la teva despòtica família, va decidir marxar a Amèrica i deixar el seu nom com a prova que tornaria per casarse amb la pubilla i...

—Au, vés! No diguis bestieses —tallà l’àvia. —I respecte a la meva, vull dir la nostra família, dubto que mai haguem estat despòtics. Ser treballador i disciplinat no és cap despotisme. Els qui treballen sense manar no s’ho poden permetre això.

Aquí, al mas, tots érem sempre modestos i sense gaires diferències o sigui que...

—Satisfet per haver despertat algun dubte en l’espessa armadura de seguretat i control de l’àvia va decidir que ja era hora de fer un tomb, una descoberta en la bici que havia pertangut a la mare i que sempre era a punt perquè l’àvia també la utilitzava per recórrer distàncies curtes.

—Perfecte, àvia! Gràcies per recordar-me que no som ni hem estat manaires i érem demòcrates des de la Prehistòria. Vaig a fer un volt? Què em recomanes?

Per on tiro?

—Cada estiu t’ho haig de dir —la queixa de l’àvia tenia un to més aviat de recordatori, —Prens el camí de l’esquerra i quan s’enfili, veuràs la casa dels

- 49 -

Retorn des d’Urur

Mayayo, els nostres veïns. L’hauràs de deixar a la dreta i llavors prens el pendent que et portarà cap a la costa, ja ensumaràs l’olor del mar. Quan tornis segueixes les fletxes vermelles que indiquen sempre direcció a Camargo que és el nostre terme. I... Vés amb compte!

—Adéu àvia, gràcies per les indicacions. Digues-li a la mami que marxo.

D’acord?

- 50 -

Retorn des d’Urur

Capítol 11. Llançats La Cleo, com els seus companys d’instrucció, es precipitava novament en caiguda lliure, sense cap desig d’obrir els ulls, mirant de frenar l’allau d’instruccions que en Talpis havia anat desplegant. Quan es tractava de conèixer els controls sensohipnopèdics de la nau tot era atenció però en els protocols de seguretat i en els sistemes de comunicació amb la base planetària, simplement abaixava la guàrdia.

A què treia cap, pensava la noia, llançar un missatge de demanda d’auxili si, literalment, havien fugit sense permís oficial. A més s’havien fet amb el control de la millor nau d’Urur, en un temps de pràctica suspensió de vols? ¿Era l’Oxfort tan important per prendre aquestes decisions o tenia un cert recolzament del Consell?

—I no oblideu aquest capítol fonamental —ressonaven altre cop les darreres paraules de l’instructor—, cal emetre un senyal nítid per tal que es pugui reconèixer l’origen de la transmissió. Els nostres centres de control van abandonar fa molt temps la localització espaigràfica atès que els nostres sensors implantats permetien, no només conèixer la situació real sinó la planificació de la ruta que seguien els tripulants.

En una paraula, voluntariosos candidats —un somriure d’allò més complaent lluitava per ésser contingut—, ens endinsem en la pràctica mai abans experimentada de... ¡pensament orbital!

La Cleo no se’n sabia avenir. —Però —digué— això voldria dir que també podem enganyar els nostres controladors concentrant-nos en unes rutes, diguem... fictícies, ¿no?

—No, Cleo, no —respongué de manera enèrgica el pilot. —Existeixen dispositius que detecten les operacions cognitives sedimentades, estables i calculades racionalment, de les altres en què... a veure com t’ho puc explicar..., hi hagi hagut intervencions emocionals i manipulatives evidents, tot presentant modificacions d’última hora, es detecten de manera clara o sigui que...

—O sigui que, —continuà l’aspirant a punt de la precipitada graduació— si decidim seguir les nostres intuïcions al marge de la base o de les autoritats, no podrem tenir cap mena de suport i serà considerat una mena d’atemptat.

- 51 -

Retorn des d’Urur

—Bé, jo no ho diria pas així, però les nostres naus són guiades ajustant la nostra tecnologia a maneres de fer col·lectives que són compartides evitant els riscos de decisions precipitades i massa personals. Volar per l’espai és una operació gairebé tan pautada com caminar i com córrer i tots els paràmetres es combinen de la millor manera.

—¡Aspirant a pilot Absalom! —la modulada però enèrgica veu de l’Oxfort trencà definitivament la letargia del jove —hauria de concentrar tots els seus sentits i habilitats en la consecució del seu objectiu i no sembla aquesta la seva actitud.

—Disculpi professor, ha estat un acte involuntari no tornarà a passar.

—Així ho espero però ara —dirigí la seva mirada cap a un astorat Talpis que esperava instruccions— vull que m’escoltin atentament sempre que el comandant em confirmi que s’ha completat la instrucció bàsica.

—Sí comodor Oxfort —el disciplinat pilot ho confirmà de manera gairebé mecànica— hem esmentat els principals dispositius de planificació col·lectiva de ruta i la validació dels processos d’emergència.

—Bé Talpis, em reconforta i el felicito per haver-ho fet en un temps astronòmicament minúscul, pots enretirar-te i... comprovar que seguim la ruta prevista.

Amb un gest suau, la mà del savi els convidà a dirigir-se a la cabina de popa on, si es podia definir d’alguna manera, s’hi distingia un espai de descans allunyat dels centres de control i de comandament de la nau.

—Cleo, Absalom, escolteu-me molt atentament: falta molt poc temps perquè sigueu transportats a un dels planetes més propers al nucli del sistema estel·lar SU-P9. Sí aquest és l’objecte de la missió, heu de prendre contacte amb els habitants d’un indret ben particular i del que, tenim molta informació acumulada però, malauradament poc actualitzada.

—Però —replicà aïradament la Cleo tot i que les paraules no li sortien amb tota l’empenta que volia— què podem fer nosaltres? No tenim coneixements pràctics de Contactes amb indígenes i a més...

—Sí, sí. Ho sé, Cleo. Però creu-me, al llarg de les darreres conjuncions orbitals hem endegat algunes, diríem, iniciatives per a una entesa cordial que han estat frontalment rebutjades. No, necessitem precisament que tingueu poca

- 52 -

Retorn des d’Urur

informació pràctica. Només us poso un requisit: mireu de connectar amb habitants d’una edat i aspecte semblant al vostre, com si els poguéssiu incorporar al grup d’aspirants a navegadors on heu passat molt de temps al nostre món.

La cara dels joves ururians no mostrava una entesa completa del que significaven aquelles paraules. L’Oxfort va decidir rebaixar el contingut dels aspectes teòrics: —No us resultarà massa difícil: el comportament dels éssers en procés de creixement és força similar: energia no sempre amb tot el control, decisió i empenta i especialment acceptació de l’estrany, del diferent, fins i tot, arriscant la seguretat personal.

Com si tingués reservat un darrer argument prenent un aire de simulada reflexió, l’instructor de vol mussità: —I a més, ens queda l’empatia sinàptica. Aquesta idea que a les vostres classes havíeu aplicat per a la comunitat ururiana pot servir també en aquest planeta. Creieu-me, tenim enregistrades no menys de vint-i-cinc experiències de contacte positiu entre individus de similars estats de desenvolupament.

L’Absalom s’apressava en la nova tasca de conèixer el seu destí immediat sense adonar-se’n del tot que no existia cap manual ni instrucció precisa, cosa que li feia venir basarda ja que, sempre seguia el camí establert pels superiors o pels manuals que els mateixos superiors redactaven. De manera gairebé automàtica digué: —És una missió de contacte o, pel contrari, hem de fer quelcom amb les nostres coneixences?

—Bé, aquí hi tenim la principal dificultat —respongué l’instructor. —Cal que trobeu simplement algú en qui poder confiar i que, simplement, us ajudi a recuperar certes proves de, diguem... “parentiu llunyà”. Ni més ni menys!

—Parentiu? —exclamà la Cleo —Tenim alguna cosa en comú amb aquests éssers?

—Qualsevol estructura viva a l’Univers té certa semblança, aquest no és el problema —declarà l’Oxfort. — El que cal és anar més enllà i fer entendre si més no que, procedim d’un mateix temps. Si les coses van bé podrem tenir contactes hipnopèdics en les properes llunes però dependrà de molts factors.

No us vull amagar la gran responsabilitat que tindreu però, per alleujar els

- 53 -

Retorn des d’Urur

vostres cors us diré que, precisament, els ururians adults no podem exposar-nos a l’atmosfera del planeta, perquè, simplement, patim una degeneració en els nostres teixits que ens fa, extremadament fràgils. La composició de l’aire d’aquest planeta tot i que no tenim dades prou fiables, no pot ser recomanable si certs teixits ja han desenvolupat certes alteracions que, cap dels nostres tractaments genètics personalitzats han aconseguit aturar. No sou, en teoria totalment immunes però a la pràctica la vostra resistència és inqüestionable.

Però ara —mentre acabava la frase va col·locar un objecte desconegut en la superfície que els havia reunit— vull que us fixeu en aquest fragment de pedra. Sí, aparentment podria provenir d’una zona rocallosa però us faig notar que la coloració d’aquesta, diguem-ne, pissarra negra, és ben peculiar i no existeix a Urur i a més...

—A més conté una inscripció que...

—Sí, Absalom, conté una part d’una inscripció que es va gravar de manera precipitada ara fa moltes orbites solars d’Urur. Un fragment similar es troba en algun indret d’aquest planeta en què sereu llançats. Sé que teniu moltes preguntes però, feu-me confiança, les anireu contestant a mesura que interaccioneu amb aquests éssers.

No podrem reeixir si no arribeu a una consciència connectada i a una presa de decisions conjunta. Només d’aquesta manera podrem completar el propòsit: el temps d’Urur s’esgota i, vejam... Dit ras i curt, necessitem que aquest planeta aculli el nostre poble en un termini no superior a una òrbita estel·lar.

—Però professor —els dos aprenents van exclamar plegats—, què ens està demanant? Per què no ens acompanya algun representant que...?

—Aspirants, no sé si ho he deixat prou clar, confio en vosaltres. Sou pràcticament, una de les darreres possibilitats del nostre món.

Com si volgués acabar el petit parlament carregat de solemnitat i mirant a l’infinit, més enllà dels caps dels joves pronuncià: —Si és veritat que tenim experiències i emocions comunes, si hi ha un bri d’intel·ligència emocional compartida amb aquests éssers, ha arribat el moment de comprovar-ho.

—L’atmosfera no ens matarà? Com ens entendrem? El nostre aspecte no ens posarà en contra la seva comunitat?...

- 54 -

Retorn des d’Urur

—Bé tenim alguns riscos però, totes els informes de les nostres sondes o alguns contactes preliminars ens indiquen que l’aire que respirareu és altament saturat d’elements tòxics però en petites quantitats i, a més anireu a una zona tècnicament menys agressiva contra el vostre sistema immunitari.

En el vostre equip hi trobareu també alguns queviures sintètics, un sincronitzador de temps ururià-terrestre, un translàtor lingüístic realment peculiar que transforma els continguts lingüístics en senyals psicoorals comprensibles per nosaltres... I respecte al vostre aspecte... No serà fàcil però crec que la vostra edat us permetrà ser una mica més adaptables. A més sempre podreu projectar les vostres imatges en qualsevol cervell suficientment receptiu, mirant d’establir alguna mena de comunicació simbòlico-vital però si convé ja trobareu els recursos allà on siguin aplicables.

Com si de forma tallant donés per acabada la classe ordenant la darrera consigna l’Oxfort digué: —Prepareu-vos per ser llançats!

El que ara tocava fer era la maniobra de desembarcament i no un suposat contacte posterior, irrellevant en uns instants si més no “delicats”.

—No facis aquesta cara, Absalom —digué la Cleo tallant tota possibilitat de protesta— és hora de posar-nos en marxa.

L’Absalom no podia badar boca i es repetia internament: “sisplau, que algú posi les coses en ordre”.

—Talpis, estem preparats, —va transmetre l’Oxfort, ara entren a la cabina de transport.

Afortunadament l’operació de col·locació del casc aïllant i el vestit protector no els hi era totalment estranya. Per desgràcia la motxilla incorporada era força més pesant que la de les pràctiques d’aterratge. El compartiment va quedar segellat totalment. Només faltava ajustar-se els cinturons de seguretat i respirar fondo: l’operació de penetració en una atmosfera desconeguda havia estat repetidament simulada, però aviat van comprovar que era molt més dur del que pensaven.

—Us anirem seguint les primeres hores i farem un primer contacte hipnopèdic aviat. Que els Set Mars d’Urur us guiïn. Bona sort.

Instants després eren literalment catapultats a les càpsules que aterrarien de

- 55 -

Retorn des d’Urur

manera suau en el punt de contacte seleccionat: havien estat llançats a un món de parents llunyans, però, malauradament, l’actitud dels quals podia ser d’indiferència, rebuig o, fins i tot, d’hostilitat.

—Aggggrrr, quin mal! —cridava l’Absalom sentint-se totalment sol sense parar compte que a poca distància un altre receptacle similar seguia el mateix camí.

“Ens en sortirem” pensava en aquell mateix instant la Cleo, vull dir, es deia a sí mateixa i, si no, ens estimbarem en aquesta terra una mica coneguda. —Mare meva, quina angoixa.

Uns instants després els dos nois perdien el coneixement per tal de permetre una ràpida reparació dels microtraumes de les terminals nervioses i musculars.

Dos objectes inermes jeien a pocs metres de distància en una petita clariana sense arbrat entapissada d’una combinació de gespa i fulles de trèvol. Si més no eren al damunt de tot un símbol de bona sort, especialment per a aquells que, en aquell indret, depenien dels seus conreus i del seu bestiar.

- 56 -

Retorn des d’Urur

Capítol 12. Quina fila que fem!

Una estranya sensació acompanyava la recuperació de l’Absalom i la Cleo.

D’una banda la confirmació que no tenien cap òrgan vital danyat i, de l’altra, una barreja de mareig i fàstic al que contribuïa l’enorme càpsula, ara en procés de descomposició, que els havia servit per aturar l’impacte en un aterratge sempre complicat. La saltadora va ser la primera en incorporar-se.

—Pels Set Mars d’Urur, quina claror! —murmurà l’Absalom— i quin material més llefiscós. Com et trobes, Cleo? Has pogut sincronitzar la velocitat de caiguda?

—Sí Absalom, creu-me, —respongué tot cofoi— incomprensiblement no he experimentat gaire diferència amb tot allò que ja havíem practicat. Al cap i a la fi potser el nostre ensinistrament està ben dissenyat.

—Llàstima que t’hagis passat uns quants cursos remugant sobre totes les pràctiques —Simultàniament l’ururià feia, com estava establert, un reconeixement visual del terreny per tal d’assegurar un perímetre de seguretat—quan tornis a veure l’Oxfort li reconeixes però, hem d’anar pas a pas.

L’Absalom digué la darrera frase quan ja procedia a ajustar el seu localitzador de posició i d’activitat orgànica tot pensant a la següent fase.

—No m’ho diguis. Absalom! —l’ururià jove semblava recuperar el control esperonat per l’èxit inicial sé què procedeix en aquests moments, adoptant un posat reflexiu mirava d’incorporar-se— mimetisme i integrició, no?

—Mimetisme i integració a l’entorn —corregí de manera tallant l’Absalom —o sigui que sortir per cames del lloc d’aterratge i engalipar-se una roba el més adient possible per no ser confosos amb éssers perillosos.

—Perillosos nosaltres? Au vés! Com podem...! —etzibà la Cleo.

—Ja sé que tu només ofereixes un cert perill pel nostre propi món però — recordà l’Absalom— la percepció de cada individu es relaciona amb allò que hi veu cada dia i, em sembla, a nosaltres encara no ens coneixen. I, doncs, ¿ho entens això com a mínim?

La Cleo va deixar-ho córrer en aquest punt.

Van poder dissimular la seva presència entre unes estructures vegetals prou denses per no ser vistos a certa distància.

- 57 -

Retorn des d’Urur

La navegadora desplegà amb cura el material que era dins la motxilla inserida en el vestit de vol.

—Vejam, vejam, si hem de fer cas a en Talpis aquestes han de ser les peces que ens permetran passar una mica desapercebuts.

Sense massa esforç va poder separar dues làmines d’un gruix sorprenentment diferent.

—Imagino que aquest serà el teu —digué la Cleo remenant el material lleuger de doble capa de dimensions sensiblement superiors a la seva massa corporal.

Uns fragments de temps després s’havien aconseguit embotir les disfresses i altres components que havien anat escampant. El seu aspecte, si més no, era ben diferent al que els joves d’Urur tenien habitualment: de línies geomètriques i d’un disseny més aviat utilitari sense cap concessió a les variacions de color i amb uns teixits pensats especialment per a moure’s en espais interiors.

Acabada la feina es va mostrar a l’Absalom que no poder deixar escapar el riure.

—Perfecte Cleo, ara ja formes part de l’atmosfera d’aquest planeta: etèria, saturada d’humitat i vent i, per cert, vist així, quina fila faig?

La navegadora Cleo es va esforçar per no correspondre amb la mateixa befa al noi i simplement va comentar: —Excel·lent camuflatge! Podríem dir que tu també formes part d’aquesta espessa vegetació que ens envolta, de fet tens la mateixa intensitat lumínica.

El Musgoso i L’Anjana

Els dos navegants decidiren caminar en direcció oposada a l’estrella que semblava escalfar el planeta tot i que amb una intensitat menys forta del que se’ls advertia en la descripció de la majoria de formacions planetàries que havien conegut de manera teòrica.

- 58 -

Retorn des d’Urur

En diluir les siluetes, qualsevol ésser que els pogués reconèixer hauria de discriminar la seva forma de la llum que rebrien de manera directa. “N’hi hauria suficient?” es preguntaven —Bé, Absalom, què et sembla que toca fer ara?

—Reconeixement d’estructures de comunicació i localització de nuclis densos de presència orgànica avançada?

—Bufa, veig que has assimilat el fonamental però potser hauríem d’establir algun observatori més proper d’alguna colònia terrestre per saber com, quan i amb qui podrem comunicar-nos. Malauradament sembla una missió centrada en la interacció i no en la recollida de dades per a la qual, dic jo, tampoc en seríem de cap utilitat. Però...

—... Però per què l’Oxfort creu que podem ser d’alguna utilitat? —respongué l’Absalom com si llegís el pensament de la Cleo. De fet la connexió era gairebé perfecta o, com a mínim, molt més eficient del que cadascun d’ells podia sospitar— Crec que, en el fons, —reconeixia la Cleo— el nostre professor desconfia de tot allò que signifiqui acció institucional. Sembla angoixat, com si li manqués prou temps per enraonar amb tots aquells que han de prendre decisions.

Igual les coses han anat molt ràpides i confia que, aprenents com ara nosaltres, podem actuar d’una manera una mica més impulsiva.

Es dirigiren per un camí lleugerament pronunciat cap a una petit clapa que podia esdevenir un excel·lent observatori. En arribar-hi van poder albirar una immensa extensió rocallosa a no gaire distància del punt en què es trobaven. En el breu reconeixement van poder distingir una coloració similar a la de la volta atmosfèrica que els recobria i que, com una gran extensió es perdia a l’infinit.

L’analitzador de components metàl·lics no alertava de cap estructura que indiqués un elevat grau de complexitat constructiva però, en canvi, el sintonitzador de senyals comunicatives mostrava un creuament densíssim de transmissions generades per potents emissors. No era, tot plegat, una contradicció essencial segons tot el conegut de les civilitzacions primàries?

—Per què no acciones ara el localitzador de formes orgàniques complexes? — digué l’Absalom intentant contribuir en benefici de la missió.

—No sé tu Absalom però, atès que estem una mica perduts, crec que la intuïció

- 59 -

Retorn des d’Urur

també ens ha de funcionar si es tracta d’una situació que no s’ha plantejat amb anterioritat. La major part de les interaccions es fan en cicles universals extremadament llargs i no en aquest enllaç gairebé instantani.

Restaren immòbils una bona estona com si volguessin pair les darreres reflexions.

El LED del localitzador alertà d’un cos complex en moviment que també arribà d’una manera imperceptible a la seva ment. Els dos joves es van incorporar a l’uníson.

—Tu també has notat alguna cosa? —mussità la Cleo.

—És com si... No ho sé... Com si entréssim en un edifici que sabem ple dels nostres col·legues però com si s’haguessin amagat o no es deixessin veure.

—Sí, si ho vols explicar d’aquesta manera però no perdem l’oportunitat de visualitzar l’ésser. El punt de contacte no és imminent però ens hem d’apropar.

Avancem fins a aquella delimitació artificial que sembla trencar aquestes formes vegetals —digué la Cleo gairebé sense mirar l’Absalom.

Una mínima franja temporal després els dos ururians arribaven a la vora d’una mena de demarcació feta en el terreny que serpentejava en diferents desnivells.

Un cos de dimensions similars a les seves es bellugava a la mateixa velocitat que un aparell extremadament translúcid, els extrems inferiors del qual giraven repetidament de manera sincronitzada i harmònica tot i que avançava en trajectòries i impulsos de vegades canviants que s’ajustaven als pendents del terreny que trepitjava.

Com si l’impel·lís un estímul que no es podia ignorar, l’Absalom s’atansà mentre la veu li feia emetre un missatge gairebé maquinal que podria ser interpretat com una cosa similar a: —¡Hola criatura desconeguda!

L’hominoide devia haver sentir alguna cosa, alçà el seu cap mirant de situar l’origen de la veu desconeguda però, de forma paral·lela, la màquina o la nau en què es desplaçava va començar a fer uns salts estranys que, de cap manera, semblaven tenir la trajectòria lògica que havien comprovat en veure l’ésser.

A Urur ningú podria assegurar si el moviment era intencionat o no, però tant l’Absalom com la Cleo, que era una mica més enrere, tot i haver sortit també del seu amagatall, van ser testimonis d’una maniobra semblant a un intent de vol.

- 60 -

Retorn des d’Urur

El cos es va moure tot fent giragonses desplaçant-se ben lluny del transportador que anava a xocar contra la superfície. Un so fort, intens i repetitiu va ser emès per la criatura: “Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa”.

A mig quilòmetre del caserio, al bell mig del camí, jeia el cos inerme de l’Arnal. El seu costellam havia impactat amb una roca punxeguda que li havia provocat una hemorràgia interna que, lluny d’una atenció mèdica especialitzada, podia ser preocupant.

Abans de desmaiar-se, essent conscient de la terrible dificultat per respirar i del dolor penetrant que s’obria pas, l’Arnal, va poder veure de més a prop la criatura màgica que l’havia distret provocant la seva caiguda: “és el Musgoso” pensà el noi, “no pot ser”. La sensació de patiment va ser encara més present. “No, deixa’m” pronunciava des del seu cervell sense que les seves cordes vocals l’obeïssin.

El noi va girar el cap a l’esquerra intentant esborrar la inquietant visió que l’acompanyava i intentar mantenir els ulls oberts com si busqués algú que en aquell lloc perdut de la mà dels déus li pogués donar un cop de mà.

—Confia en nosaltres, no et farem cap mal —sentí l’Arnal com si s’hagués endinsat en un somni menys traumàtic.

La imatge d’una nimfa del bosc que s’agenollava per, instants després, situarse davant del seu rostre, va ser prou clara per no ser confosa amb una visió o deliri. El que sí que va experimentar va ser un sobtat alleujament, com si les dificultats per mantenir les seves funcions vitals haguessin desaparegut. La pèrdua de coneixement quedava ara embolcallada d’una dolçor immensa, reforçada per la confiança que la mare o l’àvia vindrien aviat per menar-lo a un lloc segur, lluny d’aquelles criatures dels boscos que una al·lucinació havia fet entrar en escena.

- 61 -

Retorn des d’Urur

Cap. XIII. Investigació a Urur Quan el primer informe complet de la desaparició de la millor nau d’Urur arribà a en Bertux, Cap del Gran Consell Ururià, aquest no va poder aturar la saturació de toxines en el seu rec sanguini. “Només ha pogut ser ell”, pensà, mentre li apareixia en el cervell una imatge gens idíl·lica de l’Oxfort.

La connexió hipnopèdica permanent amb els altres membres del Consell es va activar de manera immediata mentre es concentrava en remarcar l’instant ururià en què calia tenir la reunió.

En sortir de la cambra privada, situada al nivell mitjà en què la majoria dels consellers tenien les seves residències, va comprovar que, alguns dels seus col·legues s’afegien a una serpentejant línia de túniques característiques de les autoritats del Consell.

Uns instants ururians després, els seients de la sala de reunions eren ocupats pels 28 membres que representaven altres tantes àrees de la gestió i govern del planetoide.

Una dona molt més jove que la majoria dels consellers va llegir l’informe que prèviament en Bertux va examinar.

—Gràcies benvolguda documentalista —intervingué a una inusitada velocitat el Cap—: els fets són aparentment clars, no així els propòsits. Un savi instructor, un dels nostres millors pilots i dos dels nostres aspirants. Un dels més brillants però també un altre que presenta un dels expedients menys prometedors.

D’una manera afectada, en Bertux va voler treure l’entrellat buscant solucions urgents.

—¿On ens condueix això? ¿Com revertir aquesta situació sense que arribi de manera traumàtica a la comunitat?— El seu cap s’adreça a un dels braços laterals de la sala on es trobaven els responsables de la seguretat naval.

Com si s’esperés d’ell una resposta ja meditada, un home de mitjana edat que duia una túnica ribetejada per una llarga filera de naus s’aixecà i respongué: —Amb el vostre permís, Conseller en cap i benvolguts consellers: hem procedit segons els protocols establerts —les paraules de l’oficial al càrrec de la seguretat de les instal·lacions estratègiques semblaven sortir a batzegades com si no fossin prou convincents. El problema és que la majoria de les claus d’accés eren en

- 62 -

Retorn des d’Urur

mans dels instructors atès que són també responsables de la seguretat del nostres sistemes de desplaçaments. I ja hem obert totes les comunicacions de llarg abast exigint el retorn immediat de la nau però els receptors de la Magis III o estan desconnectats o, de manera improbable, avariats o lluny del nostre abast.

—D’acord, d’acord —tallà en Bertux—. Proposo que una altre nau estigui operativa per enlairar-se el més aviat possible i, un cop monitoritzada, segueixi la ruta feta pels navegants sense autorització i els obligui, amb tots, repeteixo, amb tots els mitjans a disposició a retornar a Urur on seran jutjats un cop presentin les seves al·legacions.

L’assentiment dels membres del Consell va quedar palès, com gairebé sempre que es produïa el que podia ser vist com una “anomalia” o “avatar”. Feia molts segles que, en aquell món sense gaires ensurts, ben propi d’una civilització desenvolupada i estable, els pocs perills i situacions excepcionals que podien sorgir estaven ben detallats i també, com calia actuar.

Mentre els membres del Consell anaven desallotjant la sala, dos consellers de posat distingit i no tant ancians com la resta es van apropar al lloc central que ocupava en Bertux com si esperessin alguna instrucció més concreta.

—Sí, sí, benvolguts Juri i Ixur no n’hi ha prou amb el que s’ha ordenat aquí i ara i hem de ser curosos però enèrgics alhora.

—Hi ha cap probabilitat que pretenguin un nou contacte? —preguntà en Juri recobrant el posat més solemne. —Serà la civilització terrestre igualment incrèdula i primitiva com el darrer cop?

—No en tenim cap prova, repeteixo... CAP PROVA que el propòsit de l’Oxfort sigui el de realitzar altres contactes que estan fora de totes les nostres accions.

Potser simplement vol demostrar-se a sí mateix que, si calgués fer-ho, seríem capaços però si ens ha desafiat optant per aquest camí...

—Prenent aquest camí, tot i que, finalment aconseguim fer-lo tornar — completà l’Ixur, l’altra conseller—, quedarà definitivament fora de qualsevol influència en el Consell.

—No ens podem permetre que una missió d’aquesta mena introdueixi nous elements per a la discussió —conclogué en Bertux—. No ha quedat clar quin és el ritme degeneratiu dels habitants que han superat la meitat del seu cicle vital, ben segur que la planificació d’un hipotètic trasllat ens faria perdre el control que

- 63 -

Retorn des d’Urur

quedaria en mans dels navegants i savis. I no, no ens hi podem arriscar.

—Aleshores.... —insinuà en Juri.

—Aleshores —completà en Bertux— hem d’assegurar-nos que el vol d’intercepció estigui comandat per algú que, en cas de no ser obeït, pugui prendre mesures dràstiques per aturar la missió sense que la Magis III quedi afectada. Ben bé podrien ser, arribat el cas, simplement apartats de la nau.

—Farem el que podrem —afirmà instintivament l’Ixur com si parlés per l’altre membre del Consell, —sempre des de l’estricta legalitat, esclar.

—Esclar, —confirmà en Bertux, conscient del que voldria dir aquest secretisme.

- 64 -

Retorn des d’Urur

Capítol 14. L’estrany equip Com si estigués esperant que una fotografia descarregada quedés enfocada, sense l’obsessiva presència de píxels d’intensitats i colors diferents, l’Arnal va poder tenir una visió més o menys detallada del que en aquests moments era la seva realitat. Però la combinació d’una llum solar més o menys encegadora, frenada per alguns núvols que s’estenien com a llençols voleiant, quedà interrompuda per un rostre gens convencional que paralitzà l’Arnal durant uns segons.

—Però —gemegà amb veu entretallada—, qui redimoni ets tu?

Va voler incorporar-se amb determinació però el cap li va ballar immediatament i aturà la seva primera intenció.

—No t’espantis, criatura terrestre.

L’Arnal sentí una estranya veu amb una entonació afectada que tendia a remarcar cada una de les paraules i que sortia d’una mena de boca amagada entre els cabells enrinxolats i l’espessa barba.

—Espera a trobar-te una mica més fort. Prova de, una per una, moure cada una de les parts del teu cos, les que et serveixen per desplaçar-te.

Ara la veu venia just del darrere i va haver de recargolar força el coll per poder saber qui havia pronunciat la darrere frase, molt més musical i dolça però igualment “diferent”. Una llarga i ampla túnica acaronava una mena de fada o princesa medieval com les que havia conegut en els contes que, llegits per la mare o, rellegits una i altra vegada engolia quan era petit.

Després de la sorpresa inicial va començar a moure cada una de les cames i braços com si alguna cosa l’impel·lís a ser obedient com si estigués en mans d’una infermera amatent a qui calia fer cas perquè simplement et cuidava i seduïa alhora.

—Què m’ha passat? On sóc?... Qui sou vosaltres? Sembleu éssers del bosc? — Mirà de recuperar el seu habitual to desenfadat que mai li acabava de funcionar a l’institut. —Esteu fent un anunci o només participeu en una campanya de turisme local?

L’Arnal volia transmetre amb tota la convicció possible que podia acceptar i controlar la situació però, no ho podia negar, molts petits detalls no quadraven

- 65 -

Retorn des d’Urur

amb una situació quotidiana. “Ara ho entenc” pensà, mentre recordava el xoc en el camí i certa sensació de volar abans de “fotre’s un pinyo d’allò més destroyer”.

—Però vosaltres n heu estat testimonis i... Ja veieu, ha estat una caiguda sense més conseqüències. On és la meva bici? Està en bon estat, no...?

Unes fiblades ben agudes van com sorgir del front anunciant que, potser, la recuperació no havia estat completa.

—Criatura terrestre, t’hem d’explicar moltes coses però —la Cleo continuava com si li prengués el pols a la llengua que estava tot just començant a practicar— has de saber que t’hem hagut de reinvertir la inflor dels teus teixits i aturar la fuita de rec que havies tingut... i...

—I t’hem hagut de fusionar —continuar l’Absalom— la bastida de subjecció que en tres o quatre punts s’havia esquerdat i et feia respirar diríem que agitadament, ve que, com ho diríeu..., estaves fet un nyap.

L’Arnal va poder recompondre la situació a partir de l’estranya descripció mèdica que li donaven aquests actors estrangers perquè... Era això el que havia decidit que tenia al davant. “Bufa, com van de preparats en primers auxilis aquests joves centreeuropeus”.

—Sigui com sigui moltes gràcies —articulà l’Arnal—, i una cosa més: tinc una set mortal. Em podeu passar... —Instintivament va aixecar el dit gros que agitava molt a prop de la seva boca com si hagués de reforçar amb mímica la idea de fer un glop.

—Té, criatura humana, aquest és un líquid reparador que conté substàncies minerals i un xic d’esmorteïdor del dolor, si és aquest encara hi és instal·lat en el teu cos. Per cert, jo sóc l’Absalom i aquesta és la Cleo i sí, podem dir-te que no som d’aquí.

L’Arnal s’abraonà a l’ampolla que li oferia l’Absalom recuperant per uns instants totes les forces i féu un llarg glop.

—Aggff —mussità amb satisfacció ja una mica més entonat i ple de confiança en aquesta medecina que no tenia gust de res—. Jo sóc l’Arnal, però no sóc tampoc de per aquí, vinc de Catalunya i... I hauria de tornar a casa, però abans ajudeu-me a aixecar.

Amb l’ajut dels dos ururians, un a cada costat, l’Arnal va recuperar la verticalitat però els dubtes no es van esborrar, no era al bell mig d’una situació

- 66 -

Retorn des d’Urur

accidentada com les que freqüentment succeïen amb el seu monopatí, no, era en un indret gairebé desconegut d’Astúries i es trobava acompanyat per dos paios disfressats que parlaven raríssim i que semblaven part d’un còmic de mitologia per nens. Però, a més, els seus cossos desprenien una olor ben especial i la seva pell semblava més pròpia dels personatges del museu de cera que no pas, d’unes rutilants estrelles de la pantalla.

En apropar-se a la bicicleta va veure que aquesta havia quedat totalment malgirbada i fragmentada, com si cada peça important hagués reclamat retornar al seu fabricant o lloc d’origen escampant-se en diferents direccions.

Necessitaria que algú li portés a casa, a ell i a la bicicleta de l’àvia o se les veuria amb les recriminacions de la mare, un cop comprovés que les seves constants vitals s’havien recuperat.

—Um... d’això... amics... em podríeu portar a casa, us diré per on s’hi va i... — L’Arnal era prou conscient que no n’hi havia cap, d’equip de rodatge, ni cap càmera d’un aficionat, ni cap camioneta o vehicle proper que indiqués que aquests dos pertanyien a alguna cosa més gran però bé ho havia d’intentar perquè la zona no era precisament massa transitada.

—Disculpa Arnal, t’ajudarem a que parlis amb els teus però voldríem que passessis una mica de temps amb nosaltres, t’hem de dir què fem per aquí i què pots fer tu per ajudar-nos.

En aquells moments el noi de la llunyana costa catalana no pensava en res més que en les seves ferides i en les conseqüències que això tindria en arribar al caserío. Però més enllà de la seva situació, anava agafant consistència una idea: tot i la naturalitat i aire d’autosuficiència amb què li van parlar els desconeguts, potser ells també podien tenir alguns problemes ja que se’ls veia “fora de lloc”.

—Bé, en realitat no és gaire temps del teu món però com que et transmetrem alguns coneixements potser ho viuràs com si es tractés de moltes òrbites del teu satèl·lit.

—Òrbites del meu satèl·lits? De què nassos esteu parlant?

—Hem tingut temps d’observar —respongué la Cleo, —com desenvolupeu les vostres activitats a partir dels registres d’activitat lumínica i calorífica i, com hem notat, abaixeu d’una manera significativa i gradual tots els actes vitals quan la llum del vostre estel desapareix, un fenomen que es lliga directament amb la

- 67 -

Retorn des d’Urur

rotació del vostre planeta. Com en dieu de tot això Arnal?

—Suposo que amb això de la llum voleu dir el dia, la nit, la Lluna, el Sol... La Lluna és el nostre satèl·lit però no sempre la veiem i a més ens afecta bastant a tots. Diuen que a alguns dels nostres els fa estar payà.

—Que us fa estar com? —interrogà la Cleo com si volgués ordenar sistemàticament els enunciats que havia mirat de seguir —I tampoc no ens has dit com anomeneu la vostre superfície, la vostra terra.

—Ah, sí —contestà l’Arnal esperonat per una necessitat d’informar aquests setciències que com els seus coneguts d’Arenys de Mar semblaven estar sempre per damunt seu. —Payà vol dir, tronat, tocat del bolet, pirat, sonat, trastocat, que s’ha begut l’enteniment.

L’Absalom semblava copsar la idea mentre que la Cleo encara mirava d’encaixar cada un dels termes amb els seu traductor —o sigui que fa coses molt diferents dels altres, cosa que consideren com quelcom que fa riure o que fa esgarrifar.

—Sí, crec que més o menys has “pillat” la qüestió i sou a la Terra, com trepitges la terra quan no voles o vas en un vaixell doncs ets a la Terra i encara que tinguem molta aigua ens concentrem en aquesta part del planeta tot i que sempre hem volgut dominar els mars, especialment aquelles parts menys fondes... però... Em disculpareu... Em comença a rodar el cap un altre cop i prefereixo descansar.

—Tens raó, contacte Arnal, t’estem demanant massa coses de cop.

Esperem confiar en tu. El teu cos no ens ha rebutjat quan et guaríem i en el lloc d’on venim aquest és el millor dels senyals. Ara pensa en el camí que t’ha dut fins aquest lloc del mapa i et traslladarem al punt de sortida mentre que t’enviem la informació necessària perquè coneguis algunes coses nostres que són vitals abans de demanar el teu ajut i el de la teva comunitat.

—D’acord —respongué l’Arnal mentre les parpelles li queien pausadament anunciant que aquest primer acte ja contenia força sorpreses.

Una suau placidesa inundà el seu cervell que semblava obrir-se a un somni sorprenentment estructurat en episodis que s’encavalcaven i mantenien una coherència impensable en qualsevol anada al món simbòlic dels desitjos i de les pors.

- 68 -

Retorn des d’Urur

Cap. XV. En òrbita L’Alt Comissionat per a les Navegacions Interplanetàries Juri es dirigí a l’hangar des d’on podria comandar una operació de localització i rescat. Era un ésser força acostumat a prendre decisions per, sempre segons les línies determinades pel Consell, adequar-se a l’esperit de les lleis i normes dictades, sense alterar el fonamental: l’optimització dels minsos recursos humans i materials.

D’aquesta manera havia aconseguit en els darrers cicles ururians imposar una mena de bloqueig a tots aquells impetuosos que volien impulsar noves exploracions a la galàxia amb el que tot això comportava: obrir l’aixeta del nombre de pilots que haurien de ser lògicament més joves i, per tant, imbuïts d’una inusitada curiositat. La filosofia educativa de l’Oxfort potenciava aquest desig però, fins ara, no havia sortir de les sessions d’ensinistrament de les noves generacions.

Com havien conclòs en repetides reunions del Consell, les sinapsis que feien possible el control del flux energètic de les naus s’havia vist alterades per factors encara no determinats. Per tant s’havien de restringir aquests enllaços cibernètics a aquells pilots experts que, d’altra banda, acomplien les instruccions que emanaven d’en Bertux. D’aquesta manera es barrava el pas a que les pràctiques de vol poguessin conduir a una qualificació superior i, també a les missions de llarg abast on l’operativitat de les connexions podien veure’s alterades. A la pràctica això volia dir una civilització tancada en ella mateixa, autocomplaent i controlada pels longeus caps.

Juri mentalment remenava les opcions que podien portar l’Oxfort a un severíssim càstig que l’apartaria definitivament de la formació dels pilots.

Sempre podria jugar la carta de les necessitats d’experimentació per justificar un vol que no hagués passat per la Planificació del Consell. Si més no sempre podria transformar la recuperació de la Magis III com una operació de rescat si no hi havia cap altre solució i si el vell instructor s’avenia a donar unes explicacions convincents i tornar a Urur. Respecte al Talpis, quedaria apartat durant molt i molt de temps del control de la millor nau amb què disposaven.

A la base de les naus restauradores, allò que res tenia en comú amb les - 69 -

Retorn des d’Urur

missions ordinàries ni amb les proves va topar-se amb el comodor de la Flota de Defensa.

—Sigueu benvingut Conseller Juri —era en Frame qui, amb una veu afectada i un xic servil feia els honors—. Veniu a confirmar personalment l’ordre de navegació? Necessitarem, però, el pla de vol i, naturalment, la hipnolectura dels objectius i prioritats.

En Juri tot exercint una barreja d’autoritat i didactisme respongué: —Mentre activeu els vostres dispositius i sensors que ens preparin per a la marxa immediata no tindré cap inconvenient en satisfer tots els protocols però recordeu que es tracta d’una missió de prioritat que només serà avalada pel nostre Conseller en cap. La vostra tripulació no serà partícip del nostre destí.

—Conseller Juri —un somriure de pam va canviar el rostre de Frame com si sabés anticipadament l’efecte de les seves paraules— sabem on són. Han arribat ben a prop del Sistema Uniestelar del Planet 9. De fet, la Magis III té incorporats uns sistemes de seguiment que ens permeten enregistrar les despeses energètiques i els temps en què s’han enllaçat els connectors dels pilots.

—Gràcies per les vostres explicacions tècniques

—tallà abruptament en

Jure— però només m’interessa arribar el més a prop possible per tal que les nostres ordres siguin prou intimidatòries.

—D’acord, Comissionat, em concentraré exclusivament en reduir els temps d’enlairament i acceleraré els paràmetres per tal que tinguem la màxima velocitat si és la urgència la prioritat de la nostre missió.

—Veig que heu entès perfectament el contingut del que us demanem — respongué de manera automàtica en Jure donant per tancada la conversa.

- 70 -

Retorn des d’Urur

Capítol 16. Reforços en xarxa Les sacsejades del tren semblaven filetejar una a una totes les seves costelles fins un punt que va semblar extremadament dolorós. No va tenir més remei que despertar-se per comprovar que, com a mínim, el viatge d’anada en tren ja era passat. Alguna que altra fiblada li recorregué l’esquena i les espatlles però, evidentment el dolor general havia desaparegut, no així la imatge confosa del xoc contra terra i el seu despertar entre desconeguts.

Així que va posar els peus al terra de la seva improvisada habitació, va descobrir que la cosa havia anat d’una manera sorprenent. Tenia moltes coses a fer i no només per als seus dos desconeguts salvadors sinó també per a un grup d’éssers que tot i la distància, semblaven presents en el seu cor.

Les imatges d’un planeta ben estrany passaven pel seu cap d’una manera accelerada però, semblava com si tingués la capacitat d’entrar-hi en qualsevol de les seves instal·lacions com si fos una visita virtual que també li presentava veus i sons que podia entendre.

Una estona després ja es va veure capacitat d’enfrontar-se a una sessió de vida quotidiana, és a dir a tornar al regne controlat per la seva mare i per la gran deessa de les prats asturianes: la seva àvia.

—Mare, mare! On ets? Necessito el teu telèfon...

A diferència del que seria més normal en un casalot de pagès força escampat quant a les seves estances, les veus de les dues dones li feien entendre que eren pràcticament a tocar i que estaven força amoïnades.

—Arnal, fill! Com et trobes? Ens has fet passar molta ànsia. Sort que aquests dos xicots tan eixerits t’han portat aquí i ens han posat al corrent de com ha anat la cosa.

Però, “com hi ha món”, com podrien aquells “bitxos raros” aparèixer i espantar la seva família, la “sang de la seva sang” com deia sovint la mare com si fos una fanàtica de les pel·lícules de vampirs en què l’essència sí que tenia a veure amb aquestes qüestions. No necessitava cap ajuda per...

—Hola, Arnal! Com et trobes? —digué la Cleo amb una sorprenent sensació de normalitat.

—Jo? Doncs... Una mica millor i..., gràcies per portar-me a casa —mirava de

- 71 -

Retorn des d’Urur

seguir-li la veta tot i que era més fàcil perquè l’aspecte de la noia s’havia transmutat i prenia l’aparença de la Lena.

—Bé ja ens semblava que seria tot un “sorpresón” apuntalà la veu que sortia d’un extrem de la cambra —però ja ens veus, no t’hem decebut i hem aconseguit variar una mica l’itinerari de les Colònies d’Estiu de l’Escola.

Tot i algunes peculiars i gairebé imperceptibles alteracions, la veu de la Lluïsa, la professora de l’escola, era en aquest lloc evidentment equivocat i no afegia cap mena de normalitat a la situació. Amb el coll ben estirat, l’Arnal va comprovar que l’aspecte físic d’aquell ésser que més aviat se semblava al cantant i flautista d’aquell grup anomenat Jethro Tull que la mare s’encaparrava en fer-li escoltar, dia sí i dia també, havia donat pas al de la seva professora de Socials tot i que alguna cosa en la seva manera de moure’s i entonar simplement “no encaixava”.

—Ehem, ehem..., quina sort —mirava de mostrar una moderada sorpresa — heu pogut arribar en aquesta zona on “Cristo perdió el gorro”.

—Però Arnal, a veure! Per què no em vas explicar que la Lena seria prop de casa de l’àvia? —exclamà la mare—. No era una raó més per venir a passar uns dies justament al rovell de l’ou de les activitats de lleure del centre.

—Doncs —mirava de compondre una justificació amb cara i ulls, —no volia interferir en les seves activitats i sabia que voldríeu convidar a tothom a passar un dia i... No és tan fàcil arribar fins aquí.

L’àvia que era a tocar intervingué: —parles d’on visc com si estiguéssim en un planeta diferent al teu i al de la teva professora i dels teus companys d’escola.

—Te’n faries creus àvia, si sabessis com de lluny es troben aquests vinguts de Premià de Mar: A segon d’ESO la Lluïsa sempre ens explicava a classe —mirà la rèplica improvisada tot buscant complicitat, —que a l’Edat Mitjana els cavallers totpoderosos feien testament o deixaven les últimes providències si havien de fer un viatge a un indret que estigués a més d’una jornada de distància; uns 30 quilòmetres per exemple.

L’Arnal semblava gaudir d’una explicació que justificava en part tota la inversió de temps i diners que, segons la seva mare, la societat feia en nois tan absents com ell.

—I pots comptar si feien el Camí de Santiago. Si eren alemanys i passaven pel Pont del Rei se sentien com a una altra galàxia. És com els hi passa a Frodo i els

- 72 -

Retorn des d’Urur

seus amics quan surten de Rivendel: no existien els viatges low-cost ni el turisme ni res.

—Caram Arnal quina lliçó més ben apresa. Molt rebé, et felicito! —La Lluïsa replicant semblava tenir après el posat didàctic de la professora humana. —Només un recordatori: Pont de la Reina, la cruïlla de camins per fer via fins a Santiago es diu així, segur que els reis ja tenien altres ciutats dedicades.

Amb la intenció clara de reprendre el tema de la manca de previsió l’àvia digué; —Troba algun adolescent que no vulgui ficar en un sac als seus parents quan són davant els seus amics i et donaré un premi —mussità l’àvia intentant rebaixar un preludi d’una esglaonada tensió.

—Bé, doncs com li hem dit, —continuà l’Absalom-Lluïsa— senyora..???

Parès.

—¡Oh!, ¡diga’m Noèlia... per tot el que calgui, si és que no es tracta d’alguna malifeta del meu fill.

—Oh, no... Noèlia, només et volia comentar que la Lena ens havia avisat que l’Arnal estiuejava molt a la vora de Llanes on passem una pila de dies tot i que també farem la ruta d’Ancares a Cantàbria. Volem conèixer la zona de ben a prop i, vet aquí que hem passat per un dels camins més espectaculars per fer rutes en bici. O sigui que tot i l’accident no ha estat una casualitat trobar l’Arnal. En tot cas, ens sap molt de greu que fos en aquestes condicions.

—Ha estat providencial, professora —continuà la Noèlia— perquè heu aplicat uns embenatges d’allò més professionals, un dia entre cotons i aquest noi tornarà a córrer com una cabra, no t’amoïnis.

L’heterogeni i nodrit grup que s’havia amuntegat a la seva improvisada habitació d’hospital va anar tocant el dos no sense els habituals: “fins aviat”, “que et milloris” o “tornarem a veure com evoluciona tot”. La mare va tancar el seguici amb un “ara torno per acompanyar-te al lavabo o per allò que vulguis, fill”.

—Perfecte mare, però, sisplau, necessito el teu telèfon intel·ligent —l’Arnal era conscient que si volia accedir-hi no podia dir qualsevol cosa, ni mai utilitzar paraules com mòbil, smartphone, iPod... o qualsevol altre cosa que fes referència a models i marques o a objectes més o menys sofisticats.

—Ara torno i te’l porto però... res de connexions llargues, ¿d’acord?

- 73 -

Retorn des d’Urur

—D’acord mare, d’acord, és simplement per no trobar-me del tot aïllat.

—Ummmm... Farem una excepció, en aquest cas.

—Kleo, es urgent, no tink massa temps, contesta x favor —tot i que de forma una mica maldestre i amb algunes interferències va poder, un cop aconseguida la porta d’accés al món dels vius, accedir a la transmissió de missatges del whatsapp —sóc a Llanes i et necessito, konek uns

veritat. (Tilinnnggg) —Les

campanetes anunciaven l’enviament del text i dels emoticons a temps real.

—k dius Arl !!) ki has trobat?? (Clonnggg) —Estic tancat a ks de l’avia, accidentat en bici, ajudat x dos paios d’un altre planeta, creu-me! I han pres el teu look... i el de la Lluïsa, si et tru k algu, que si a tot.(Tilinnnggg).

—Faig que et krek. Si es per

passa ja i kanta. K vols dir de veritat??

(Clonnggg) —Et necessito pero fins trobada, mutis i a la gàbia. Ptns. (Tilinnnggg).

Els dubtes assetjaven la mare de l’Arnal. S’imaginava un munt de possibilitats gens tranquil·litzadores: des d’una conspiració juvenil fins a l’inici d’un descontrolat procés de voler ser aquí i allà que no ajudaria el seu fill que, com altres cops, patia lesions que perjudicarien el seu cos en creixement perquè mai entenia el que volia dir l’expressió “fer repòs”.

“Sé que porta alguna de cap! ¡En aquest estat! —Pensà la Noèlia— ¡Què li hagués pogut succeir si no arriba a topar amb el grup de colònies escolars en aquest indret perdut de la mà de Déu.

—Tranquil·la filla —xiuxiuejà la mare de la Noèlia mentre li acaronava l’espatlla buscant un efecte terapèutic que li alleugerís els neguits, —aquesta és una zona de població escampada però de molt carretejar i traginar amunt i avall i

- 74 -

Retorn des d’Urur

tots coneixem la peculiaritat de la nostra terra. Sabem ajudar quan toca i sobretot cercar en qualsevol paratge quan existeix el mínim senyal de perill. L’àvia abaixà la veu perquè la Lluïsa i la Lena sortien de l’habitació de l’Arnal que, potser per un cop, descansaria d’altres tantes batusses i ensurts.

—Bé nosaltres ja marxem —cridà una mica la Lluïsa-Absalom mirant de tallar una tibantor perceptible —l’Arnal es troba més bé i suposo que veure’ns també li ha estat de gran ajuda. Intentarem tornar abans que marxem de la comarca i...

—Oh, no us amoïneu —s’avançà l’àvia de l’Arnal —el noi és de goma, això diuen i segur que tan bon punt estigui amb una mica d’energia es posarà en contacte amb vosaltres i —com si reflexionés interiorment —amb aquestes rampoines electròniques que tenen segur que trobaran la via d’explicar-se tot.

—Rampoines electr... —la Lluïsa-Absalom no sabia a què es referia.

—Sí, Lluïsa —interrompé la Lena-Cleo els correus-xats-xarxes... li sona? — imitava el to sorneguer que havia copsat en algunes xerrades entre els cercles detectats a la memòria de l’Arnal.

—No, de cap manera, a les nostres sortides de natura només ens deixem portar per les nostres cames i contemplem les valls, els rius, els astres i... només apliquem la tecnologia en cas d’emergència i...

—Estan prou enfeinats mare —tallà l’Emília —i ja s’han desviat prou del programa del dia o sigui que millor que marxin el més aviat possible i tornin a la casa de colònies... perquè, sou a la casa de colònies de la vall, oi?

—Oh, no, no, Emília, hem vingut amb les nostres tendes i bicicletes i ens traslladem per tota la ruta cantàbrica, seguint una ruta ja dissenyada en altres temporades.

—Doncs, altre cop, un milió de gràcies —digué la mare de l’Arnal.

—I prengueu aquests formatges que elaborem al caserío, espero que us agradin —va afegir l’àvia.

—Sou molt amables les dues. L’Arnal s’hauria de sentir molt afortunat —va concloure la “professora” mirant d’acabar correctament aquesta mena d’interminable ritual d’acomiadament.

A l’exterior de la masia, els dos ururians no van poder-se estar de mostrar-se alleujats. La por a fer una passa en fals era evident i no sempre van actuar per preservar una gran mentida era la millor forma d’arribar a una solució. Van enfilar

- 75 -

Retorn des d’Urur

el pendent per tal de sortir al camí principal que, marcats per pujades i baixades en un relleu suau, travessava els camps llaurats de cereals, com ara els de blat de moro amb alguns dispersos nuclis d’arbres fruiters.

—De quant de temps disposem —preguntà l’Absalom —mentre recuperava el seu aspecte desmimetitzat?

—Si prenem les variacions de llum d’aquest planeta i segons el que hem anat comprovant —contestà la renascuda Lena—, no més d’una sisena part del seu cicle rotacional.

—Anirà una mica just però ens permetrà un marge suficient per a que aquells als que hem suplantat i que gaudeixen d’una confiança plena de l’Arnal siguin conduïts al punt de trobada. Per cert... respecte a aquest...?

—La receptivitat de l’Arnal és ja prou alta —explicà la Lena —i no caldrà propiciar una inducció ordinària. Si projectem en el seu cervell una missió i una destinació inapel·lable, tant bon punt es faci fosc ens seguirà i nosaltres mateixos el podrem ajudar.

—Bona pensada Lena —completà l’Absalom. I ara esperem pels voltants mentre repassem la ruta a seguir i la cronodistància... I també podríem tastar una miqueta d’aquesta menja de proteïna animal no traumatitzada que sembla prou consistent.

—Um, què bona —exclamà l’Absalom —es desfà a la boca i té un gust d’allò més personal, concentrat, com batut però més sòlid... però també amb una aroma de terra.

—Sí, suposo que estaria d’acord amb la teva descripció però ja has vist la procedència, aquestes bèsties enormes i tacades que ens hem anat trobant pel camí, subministren el líquid necessari. He esbrinat que en un dels relats més antics dels que tots els terrestres parlen però que pocs coneixen de debò, parlen d’un paradís compost per quatre rius, d’aigua, mel, llet i d’un líquid d’origen vegetal que sembla molt alterat i que conceptualitzen com a vi. Deu de ser important perquè tenen algunes divinitats que semblen ser-hi al darrere.

—Això de conèixer la cultura dels indígenes sempre m’ha semblat un xic complicat. La meva família és de la meva comunitat i et ben asseguro que molts cops he pensat si tenim res en comú. No tot serà una qüestió del temps viscut i de l’experiència, oi?

- 76 -

Retorn des d’Urur

—Potser —va confirmar la Lena —com qui assentint demana també uns instants de calma per al descans i per a la reflexió.

- 77 -

Retorn des d’Urur

Capítol 17. Comunicació interceptada Els dos joves ururians tornaven a estar sols. I no sense esforç, havent d’improvisar algunes excuses totalment impròpies de les normes de cortesia d’Urur van dirigir-se al lloc on havien localitzat el noi ferit.

Havien aprofitat el cabal d’informació subministrada per l’activitat cortical de l’humà Arnal. Però les connexions i percepcions amb els altres éssers posaven de manifest vincles emocionals i cognitius complexos que no podien processar sense suport d’un especialista hipercultural.

—Uf, ha anat de poc —exclamà la Cleo —la funció mimètica no respon de la mateixa manera en un entorn ben diferent del nostre.

Feia estona que el seu aspecte tornava a ser el de l’Absalom en el més pur estat.

—Tota l’estona notava com si la meva capil·laritat em tibés i hagués de moure un cos decididament més madur que el meu. No voldria perdre les meves qualitats atlètiques. I, a més, el canvi de sexe, sempre és una complicació. Seran els instructors d’aquest planeta tan controladors i severs com els del nostre?

—No sé com seran aquí —s’interrogà la Cleo— però això d’aparèixer de manera tan sobtada pot fer sospitar quelcom. I aquelles dones eren éssers adults però tot i la seva amabilitat semblaven desconcertades, com si la informació que subministraven els nostres cossos no els encaixés.

—Ningú planifica ni prohibeix tant les coses com el nostre Consell — respongué l’Absalom—. Igual existeix certa identificació o complicitat entre les diferents generacions, més enllà del rang que ocupen. No sé què diria de tot plegat el meu pare però... ara no és el moment de treballar amb supòsits, he pensat dues coses que ens poden ajudar.

—Què esperes, Cleo! Digues —etzibà l’Absalom, deixant intencionadament tota la iniciativa a la Cleo per després adaptar-se amb una petites variacions als esdeveniments—. Quina una en portes de cap?

—Doncs la primera és òbvia. Si més no, hem fet un contacte, i crec que un bon contacte amb un ésser en un cicle cronològic de desenvolupament similar al nostre i més pendent dels seus propis problemes que no pas de la naturalesa i la procedència de les seves coneixences i a més...

- 78 -

Retorn des d’Urur

—I a més, ja sé per on vas —afegí l’Absalom— amb uns nexes afectius prou poderosos amb altres éssers. Hem regirat per totes les esferes de la seva psique i... ofereix certes garanties, ¿no? Podríem activar els mecanismes de...

—L’has encertat Absalom, també pensava en els Mecanismes de Convenció.

Segur que és factible enllaçar amb altres persones com aquesta Lluïsa a la que ja hem suplantat amb un èxit diríem que..., acceptable i amb aquesta jove Lena.

L’Arnal no sembla precisament indiferent davant d’ella, bé, davant la seva rèplica mimetitzada.

Altre cop el desig de seguir els procediments i normes, potser en un moment en què els esdeveniments havien fulminat tot allò previst, va apoderar-se d’un excitat però també prudent Absalom: —Necessitem l’autorització del cap de la missió i reactivar el nostre equilibri corpori mental Cleo. No hem parat d’alterar la nostra informació genètica des que hem arribat a aquest planeta. I tampoc sabem l’impacte d’aquesta atmosfera tot i tenir característiques similars a les nostres. I...

—Atura’t hereu d’en Bertux! —La Cleo va captar immediatament els neguits paralitzants tan habituals en el seu company— ja em faig càrrec de tot el que ens espera però si et sembla comencem donant un primer pas. Ja m’encarrego jo de la comunicació amb l’Oxfort i tu prepara les coordenades i moviments necessaris per a la Convenció i, quan acabis, intenta induir una fase curta de descans mentre asseguro el perímetre amb els sensors de moviment.

La Cleo es va dirigir a una zona plana que coronava un lleuger pendent des d’on es podia contemplar l’enorme magatzem d’aigua que ja havien albirat en el seu descens i, amb l’ajuda d’un neurotransmissor extern, va iniciar la seqüència per a la connexió amb la Magis III. —Nau Magis, de Planeta SU-P9, equip Abs + Cl informant missió —els llavis de la criatura d’Urur es bellugaven d’una forma acompassada sense que d’ells en sortís cap so audible per als humans.

Calia esperar la circulació d’unes ones ben específiques que estaven com teledirigides vers un punt orbital on existia una presència biotecnològica de la que s’esperava el reton.

—Aspirants Cleo i Absalom, ¡quin goig saber de vosaltres! No era inquietud

- 79 -

Retorn des d’Urur

però l’espera ha estat perllongada. Enhorabona per tot el que esteu fent. Procediu a l’informe.

La Cleo va ometre alguna de les qüestions més anecdòtiques, com ara les accions mimètiques i l’oportunitat que s’havia desfermat a partir de l’accident en el sòl irregular i la posterior atenció guaridora amb restauració de constants vitals.

El que sí que va traslladar a l’Oxfort va ser tota la informació bàsica sobre els contactes establerts, d’altra banda ben lluny de, si és que existia, qualsevol centre de decisió.

—¿Em pots aclarir —l’Oxfort no podia dissimular un cert neguit tot i mantenir el caire oficial a cada una de les frases que triava— amb quants subjectes heu connectat i el grau o rang d’aquests segons el previst a la nostra Escala Indigènia per als reconeixements inicials?

—El millor contacte el tenim amb un humà jove poc vinculat a les coordenades on l’hem trobat però forma part d’un nucli de parentiu primari —respongué la Cleo—; i a més hem pogut mimetitzar-nos amb alguns dels seus nuclis relacionals habituals, entre ells una instructora d’una àrea que encara no hem acabat d’endevinar. L’Absalom mirarà de fer-los arribar a l’àrea que hem delimitat aprofitant les tècniques de la convenció que ens van ser transmeses en els primers nivells de la nostra instrucció. Tenim tota la informació de l’arxiu de memòria de l’ésser i hem pogut fins i tot, reconstruir el seu aspecte exterior per apropar-nos a la seva família.

—Arriscat i enginyós, certament— respongué l’Oxfort—, crec que ara és el moment en què fem una passa més i aportem alguna prova material que els impliqui directament. En Talpis us enviarà les coordenades exactes d’on serem i en quin punt temporal, segons els cicles de la llum que incideixen en el lloc en què us trobeu. Gràcies per tot el que esteu assolint... i que les dues llunes ens ajudin...

—Però instructor... —l’angoixa de la Cleo era ben visible i li feia aixecar la veu sense que ni tan sols fos necessari —Què fem mentre...?

Els senyals que la conversa ja havia conclòs eren inequívocs.

—Tuuuut, tuuuut, tuuuut...

El sistema de transmissió quedà bloquejat i era evident que ja no era possible continuar: ¡no més instruccions per ara! Una estona després recordà que

- 80 -

Retorn des d’Urur

l’Absalom també executava una altra prometedora línia d’acció...

“Com l’havia qualificat l’Oxfort? pensà la Cleo... “Arriscada i enginyosa!”

Potser no era pas tan lluny de fer el que els savis insistien que s’havia de fer: analític però enginyós alhora i... Qui ho podia contradir, en aquell paratge llunya?

La prudència, en un món desconegut, no els portava enlloc.

—Absalom! Absalom! Com va tot?

L’aprenent de navegació va fitar la seva companya de manera prou explícita com per fer-li entendre que l’operació de convergència s’havia iniciat. I un somriure d’orella a orella ho confirmà.

—Ja està, crec que tan bon punt com la instructora i la companya de l’Arnal sentin les súpliques de la nostra peculiar Noèlia Parès, arribaran el més ràpid que els permetin els transports d’aquest planeta.

He aconseguit —prosseguí tot exaltat l’Absalom— simular la veu de l’Arnal barrejada a la fase de somnolència i hi he incorporat alguns elements visuals perquè entenguin que l’Arnal està molt malferit i que, potser cal que s’acomiadin d’ell perquè el risc de concloure la seva vida és elevadíssim.

—S’empassaran tot aquest dramatisme terminal? —preguntà la Cleo com si estigués sorpresa de la iniciativa de l’Absalom. —No tenim ni idea, de com reaccionen aquests éssers davant la pèrdua d’un ésser del seu cercle. I, per cert, com els faràs arribar al punt de contacte?

—Creu-me Cleo, tots aquests aspectes els vam treballar en un curs opcional que es dedicava íntegrament a les tècniques d’inducció per a espècies indígenes.

Per a tu volar no és més que la possibilitat de traslladar-te a un altre indret a la màxima velocitat possible però, per altres pilots, com el meu pare m’ha ensenyat sempre, significa la possibilitat de cercar nous mons i fins i, tot descobrir alguns d’habitats. I Sembla que en aquest planeta entre blau, marró i verd, hi ha totes aquestes possibilitats i moltes més, no ho veus?

------------------------------------------------L’Oxfort va entrar a la seva petita cambra situada a popa de la Magis III i va remenar alguns dels instruments més arcaics que feia servir en el seu repàs per les tècniques de navegació dels ururians. Es concentrà en una mena de mapa topogràfic tridimensional gravat sobre un material grisenc i extremadament dur.

En un extrem de la pedra s’hi podien apreciar petites valls que semblaven perdre alçada per a endinsar-se en una gran taca negra que s’estenia de banda a banda de - 81 -

Retorn des d’Urur

la reproducció, fent petites entrades en el terreny costerut. No hi havia cap dubte, d’aquesta remota costa del planeta en fugiren alguns dels colonitzadors d’Urur.

“Serien aquest cop” —pensà l’Oxfort— més tolerants amb els seus descendents.

Podrien reconèixer que ells eren d’una càrrega genètica similar?

En Talpis va procedir a neotransmetre les coordenades del punt de destinació al que podria ser catapultat el seu superior un cop completada la següent òrbita.

------------------------------------------------La nau a les ordres del Consell havien seguit un rumb similar al de la Magis III tot i que a una velocitat de translació menor i els sistemes de captació de les comunicacions neoradiades per aquells als que calia barrar el pas eren infinitament superiors ja que tenien la prioritat dels qui representaven Urur. Cap freqüència ni codi de seguretat podia passar desapercebut pels dos especialistes que formaven part de la tripulació i que processaven tota mena de vibració produïda per éssers intel·ligents.

—Comissari en cap —exclamà un dels controladors de la nau oficial —els tenim i a més hem interceptat un neomissatge que ha connectat en un punt del SS P3.

—Gràcies, tripulant-comunicador —respongué en Bertux.

L’ordre hipnopèdica va ser tramesa amb una rapidesa destacable, tenint en compte que els membres del Consell predicaven la meditació i la reflexió i consens de totes les línies d’acció i actuacions que tinguessin a veure amb aspectes considerats estratègics: —Jure —digué el Conseller— ha arribat el moment, localitzeu l’Oxfort i anul·leu tot contacte amb éssers d’altres mons. Si cal procedir a l’eliminació i esborrat, féu-l’ho. Heu de fer entrar en raó aquest mal nascut rebel però no us hi entesteu si ofereix qualsevol mena de resistència.

“No hi havia cap dubte —pensà en Bertux —que tot el que vingués de l’Oxfort podia ser pervers, perillós per la seguretat d’Urur però mai mancat d’intel·ligència. Però per la seva banda, en Jure aplegava les dues qualitats que més admirava en un dirigent de rang: planificació sistemática prèvia a l’acció i, encara millor pels seus interessos, submissió i perseverancia, fins a les darreres conseqüències, en l’acompliment de les ordres rebudes.

- 82 -

Retorn des d’Urur

Capítol 18. Unes quantes explicacions insuficients Les primeres llums del dia s’obrien pas a Rivadesella. Des de la plataforma que coronava el mur vertical que, al seu torn, contenia en el seu interior les fantàstiques coves de Tito Bustillo, es podia contemplar la càlida fusió de les aigües dolces i marines que no provocava l’aiguabarreig d’altres deltes. Tot i que l’abundant població se situava a banda i banda de la canalització, una enorme quietud caracteritzava els dies i hores en què no es podia visitar el jaciment prehistòric.

De la mateixa forma, la presència de turistes i estudiosos procedents de diferents indrets causaria la més mínima sorpresa a ja que l’Ajuntament de Rivadesella tenia senyalitzat diferents rutes per a vianants o ciclistes que, a més, remarcaven la vocació minera i comercial de la zona.

Com atrets per una suggestiva i poderosa força, un a un van arribar els convidats a una de les cites més atípiques de la història. D’una banda les autèntiques Lluïsa i Lena acabaven de baixar pel pendent que, de l’estació de la FEVE conduïa a la riba oposada que, en travessar l’impressionant pont, les conduí al punt que s’havia establert per a la convenció.

No sense dificultat, l’operació de rescat d’un Arnal convalescent, ple de desitjos per col·laborar en la prometeica tasca, s’havia completat combinant el vol de superfície ururià amb una simple tracció pel sòl de la comarca quan passaven per zones habitades.

Per evitar qualsevol enrenou al caserío, els joves ururians havien assegurat la porta barrant el pas d’una interacció amb els éssers del seu cercle. En cas de necessitat, s’activaria un petit dispositiu que emetria algunes frases de contenció com ara: “estic bé” o “deixeu-me descansar” i altres fórmules per l’estil que havien seqüenciat a partir del registre neuronal del noi.

La Lluïsa i la Lena trobaven d’allò més normal la seva presència en aquell racó del món però sentien una mena d’estranya desconnexió amb la successió d’esdeveniments que havien precedit el viatge. Com si haguessin estat seguint una voluntat situada fora de les ments. Però en apropar-se a l’Arnal, que era assegut en una gran roca encerclat per dos..., amics?, van sentir que tot tenia una lògica evident.

- 83 -

Retorn des d’Urur

La Cleo i l’Absalom van procedir a fer les presentacions.

—Lena (reverència), Lluïsa (salutació respectuosa) —inicià suaument el parlament l’Absalom—, aquí teniu l’Arnal.

—Oi tant, jo sóc la Lena i aquesta és la meva millor professora la Lluïsa —la noia va deixar de parlar i s’abraonà literalment envers l’Arnal a qui va delectar amb un seguit de curts petons i de copets.

—Caram noia, ni que vinguéssiu del planeta Mart, només fa us dies que ens vam dir adéu i... Disculpa Lluïsa, estic encantat que estigueu aquí.

—Benvolgudes persones del cercle de seguretat de l’Arnal —digué l’Absalom que no podia veure l’expressió d’estranyesa dels seus interlocutors— l’Arnal també és molt proper a nosaltres perquè tenim un vincle recent d’interacció biològico-sanitària que ens ha permès un cert grau d’intimitat cedint-nos part del seu material mnemotècnic i...

El control hipnopèdic havia quedat bloquejat per no destorbar el contacte directe i immediatament l’ésser més madur havia canviat l’actitud eliminant tot rastre de familiaritat.

La Lluïsa no se’n sabia avenir. Copsava que es tractava d’una situació terroríficament estranya. Era com si la mare del millor alumne de l’escola li inflés el cap amb problemes i pors pel futur d’aquest noi sabent que era de les poques persones que els havia bandejat instintivament. Fins i tot els que procedien d’uns pares patidors i controladors de mena! Bé l’exemple no era el més ben trobat però aquella sensació “d’estranyesa” que comentava un conegut psiquiatra, sí que tenia certes similituds.

Però les coses eren a punt de canviar perquè un esdeveniment ben estrafolari i inexplicable estava a punt de tenir lloc. Com si un enorme capoll es dirigís cap a la superfície on es trobaven, una enorme massa gelatinosa semblava practicar un suau aterratge vertical a pocs metres d’on es trobava el grup. L’obertura de la biònica coberta va permetre que una forma humana aparegués sense mostrar cap preocupació per l’estranya reunió del capvespre.

La imatge enèrgica del viatger no podia amagar les traces d’un cansat i malaltís Oxfort. Com si prengués una dosi suplementària d’oxigen va pronunciar les primeres paraules intel·ligibles per a tots els que, per una o altra via, l’havien

- 84 -

Retorn des d’Urur

acabat rebent en una mena d’improvisat comitè de benvinguda.

—Estimats deixebles —mirava directament als dos joves ururians —m’alegro de trobar-los ben envoltats d’aquestes destacades coneixences indígenes. Primer de tot, els prego que no passin ànsia. Em presentaré: sóc l’Instructor de vol Oxfort Segon.

—Oxfort Segon? —xiuxiuejar l’Absalom a l’orella de la Cleo, —mai hagués pensat que n’hi hagués pogut haver altres com ell!

El professor no volia perdre el temps en explicacions innecessàries però entenia que calia dir alguna cosa: —Benvolguts Arnal, Lena i Lluïsa (les pautes de la cortesia ururiana exigien adreçar-se als més joves en primer lloc), moltes vegades hem mirat de posar-nos en contacte amb vosaltres, vull dir amb els habitants d’aquest planeta i el resultat sempre ha estat el mateix: por, rebuig, fins i tot hem estat denunciats com a agents estrangers i perseguits com si ens haguéssim begut l’enteniment o fóssim portadors de pandèmies i malaurances.

La Lluïsa va voler replicar però una cosa semblant a una ordre induïda la va fer aturar la seva irada intervenció a la recerca d’una mica de sentit.

Només, això és el que ens explicava la nostra instructora de la primera edat, vam aconseguir un èxit parcial quan ens vam posar en contacte amb monsieur Verne, l‘escriptor, bé, més aviat el pedagog que va voler impulsar un pla d’aprenentatge accelerat per preparar la gent del vostre planeta per al futur. Sí, el futur, no sempre les generacions, els pobles i les civilitzacions com la nostra podem parlar del temps que vindrà.

—Què vol dir vostè? —intervingué un més que recuperat Arnal —No ens dirà ara que vosaltres, vull dir els ururians, li passàveu informació d’alguns dels vostres invents i que no era tan, vejam... creatiu com sempre hem pensat els joves.

—Jo no ho sé del cert, jove Arnal —respongué l’Oxfort, —com van succeir els fets. Però cap a finals de la dècada dels 50 del que en dieu el vostre segle XIX, Verne va realitzar alguns viatges acompanyat pel seu amic Aristide Hignard que també estava enamorat de moltes de les innovacions que s’havien anat produint en aquells anys. De fet, era un entusiasta dels vols aerostàtics.

Crec que —prosseguí l’instructor de vol —de vegades féu servir la paraula fanàtic, que no ens ha agradat mai i, vet aquí que, en un dels seus viatges

- 85 -

Retorn des d’Urur

d’exploració, un cop va passar prop del riu Frinhorn on sempre hi havíem tingut una base per a aterratges i manteniment de naus, algunes d’aquestes tripulacions recorregueren la regió nord- oriental entre les poblacions d’Aberdeen i Inverness.

—O sigui que... ¿miràveu de posar-vos en contacte amb nosaltres? — digué la Lena que no necessitava gaire per seguir el fil a qualsevol raonament.

—Bé no era exactament això, els contactes sempre havien acabat en fracassos o noves persecucions, però sabíem que podíem influir en determinades idees que començaven a estar molt arrelades. Miràvem de trobar-nos de manera casual en les conferències que solien tenir lloc a les Societats Científiques de l’època.

Havíem coincidit amb l’Aristide i amb monsieur Verne que sempre feien preguntes sobre quina mena de vehicles podien solcar els cels i menar els humans a altres parts del sistema solar.

—Però, escolti Oxfort —digué l’Arnal una mica contrariat, —estem parlant de literatura, d’imaginació. Faltaven més de 100 anys pel primer vol cap a la Lluna, no? A què treia cap preocupar-se d’aquestes especulacions més pròpies d’una novel·la juvenil.

—Molt ben raonat noi però —intervingué la Lluïsa que havia restat perplexa però mirant de fer-se una composició de lloc, adreçant a l’instructor ururià, —què espereu ben bé, de nosaltres? Amb prou feines m’hi trobo els estius amb altres companys de professió. No sé si vosaltres, com a instructors i savis del vostre planeta, sentiu la necessitat de trobar-vos i compartir les vostres experiències com a docents. D’allò que en diuen autoritats, només els veiem per la televisió.

M’estimaria més anar directament a veure algun científic “tronat” que no pas un polític estressat d’aquests.

Per un moment, l’Oxfort semblava un xic confús tractant de respondre cadascuna de les objeccions a les que se li sotmetia. Un cop més va decidir seguir el protocol ururià passant per damunt del que semblava més lògic en el planeta en què s’hi trobaven.

—El primer de tot, terrestre Arnal, no crec que de literatura se’n pugui parlar de juvenil o de feta per adults. N’hi ha de sincera, d’aquella que neix de l’ànima i de la bondat ururiana o humana, de simplement de bona, diríeu alguns de vosaltres, i de simple rèplica de coses anteriors per a gaudi instantani sense parar compte de preocupacions i somnis dels humans. Els ururians tenim també

- 86 -

Retorn des d’Urur

literatura, el que passa és que la projectem en altres experiències de tipus... Com diríem...? Sensorials, podem manipular determinades connexions sinàptiques per calibrar amb precisió els paisatges o les persones o les emocions que se’ns descriuen. Vosaltres dieu d’això imaginació però nosaltres preferim parlar de documentació participativa dels lectors o dels espectadors.

Dominat per un insaciable desig de saber-ho tot, l’Arnal va voler replicar però va haver d’aturar-se.

—Escolta, Arnal! Per què no el deixes acabar? —tallà la Lena de manera contundent. —L’important és saber què va fer Jules Verne, perquè... Vau parlar-li, oi?

Girant de manera parsimoniosa i sense moure pràcticament el cap, l’Oxfort es va alinear davant la Lluïsa: —Pel que fa a les seves observacions, instructora social, li haig de dir que, en tots aquests segles, ens hem permès la llicència d’observar-los a partir de certs paràmetres ben senzills relacionats especialment amb el consum d’energia: desorbitat i creixent i no sempre creat de la forma més simple; el de la població amb els seus desplaçaments cap a determinades zones i el que prové del seu imaginari col·lectiu, aquell que circula a través de les seves antenes on hem pogut comprovar que les comunicacions tenen molt a veure amb històries que inventen sobre la seva pròpia vida: diuen d’això cinema.

Per un moment la Lluïsa va veure una certa normalitat en allò que li estava explicant l’Oxfort.

—Ultimàtum a la Terra, sí, tot això és com passava a la pel·lícula Ultimàtum a la Terra. Arribava un extraterrestre amb un robot amb un advertiment clar: o aturàvem la nostra cursa d’armaments i les nostres guerres extremes o potser s’haurien de posar un xic dràstics.

—Bé, jo en aquest cas —respongué l’Oxfort—, parlaria d’un cas ben diferent perquè som nosaltres els que us demanem ajuda, sobretot per a les nostres joves generacions perquè els destins dels que ja hem arribat a una certa maduresa fa inviable que aturem el nostre fat.

L’Arnal no se’n va poder estar, de fer un xic de befa: —Mentre no sigueu uns llangardaixos assedegats de sang crec que us podrem fer un lloc. No puc parlar per tot el planeta però el meu poble és d’allò més avorrit

- 87 -

Retorn des d’Urur

i no parlem d’aquestes valls plenes de vaques i d’esperits que viuen als boscos com ara... um...

—Com ara el “Trasgo” o el “Chupasangres” —cridà la Lena oblidant que l’Oxfort seguia emanant la seva qualitat d’instructor més enllà de l’aula.

—Però... Tu coneixes aquests personatges que ni tan sols conec jo mateix?

—Sí, Arnal. Et ben asseguro que en el teu registre neuronal vam poder rastrejar un munt d’històries inventades i algunes tenien a veure amb aquests éssers.

—Les històries que m’explicava l’avia quan era més petit, esclar! ¡Ho tenia tot ben oblidat però... Sí, sembla que existeixen per aquí a la vora rutes que permeten trobar-se amb algunes estàtues fetes de fusta.

Després d’escoltar pacientment els joves, l’Oxfort reprengué l’explicació: —Jo no sóc expert en coses dels humans però us puc assegurar que el nostre món s’ha mantingut molt proper a tot allò que us ha passat els darrers 800 anys.

No és com una classe d’això que en dieu escola, nosaltres aprenem que els fets que han afectat la nostra comunitat poden seguir influint. Parlem de perills i no de contes o llegendes, el nostre món sempre ha estat al caire de ser eliminat. Sabem des de petits que hi ha riscos quan sortim de la gran volta en què passem la major part del temps. I sospito que és gairebé un suïcidi tornar a relacionar-nos amb vosaltres però, si ho intentem, heu de conèixer el que ha passat altres cops i us hem de donar proves que alguns dels nostres avantpassats provenien d’indrets com ara aquesta terra al bell mig d’un indomable mar i d’una enorme serralada.

—Doncs em sembla que l’Arnal no té gaire temps —digué la Lluïsa— i hauríeu d’explicar-me tot allò que em pugui ajudar a defensar la vostra causa.

—Sí, amiga Lluïsa i, ehem, ehem, disculpeu aquest petit error de protocol ururià (novament reverència) benvolguts Arnal i Lena: en un alberg de muntanya - 88 -

Retorn des d’Urur

poc freqüentat on en Verne i l’Aristide van fer nit, els nostres enviats els van abordar. Sembla ser que van treure temes científics d’interès i finalment van reunir prou proves per fer-los confiança, tot revelant que els ururians no teníem prou coneixements per volar en altre lloc que no fos la Terra. Per contra i, contemplades unes dècades de la Humanitat en què l’afany colonitzador i expansiu dels terrestres, no s’aturaria, aviat s’experimentaria definitivament en una energia prou potent per solcar els cels, com així va quedar clar a meitat del vostre segle XX. Monsieur Verne estava convençut que el satèl·lit seria el trampolí que farien servir els humans per la seva recerca del Sistema Solar, exercint el mateix paper que les illes atlàntiques de Canàries o Cap Verd en la navegació oceànica. I la Lluna havia estat per nosaltres un bon observatori de les vostres activitats.

—Però —intervingué també la Lluïsa, —com vau poder convèncer aquests homes que veníeu de la Lluna i que no éreu uns farsants com els que es podia trobar a cada cantonada?

—Bé, no conec els detalls però els grans impulsors de la cultura, sigui la humana o la ururiana, tenen una capacitat extraordinària de captar les coses insòlites sense descartar com a real el que ens estan dient i que no responen cridant aquells que us fan els serveis de vigilància o guariment. Ningú no viatjaria a zones tan remotes del vell continent per transmetre en aquests joves plens de talent però encara no prou coneguts. La nostra guia del Primer Ensenyament ens deia que, si calia, els nostres contactes duien algunes proves materials i documentals suficientment estranyes com per a que cap Societat Geogràfica pogués identificar-les i això, creieu-me era un avantatge per ser suficientment persuasius. A més —continuà l’Oxfort, —sempre hi ha altres detalls que predisposen a allò nou: el teu aspecte, la manera arcaica o diferent de construir les frases, la sorpresa davant dels estris i menges més habituals... No sé si els nostres havien elaborat un manual per a ser convincents però la veritat és que adreçar-se a monsieur Verne, una de les ments més obertes de l’època segur que ajudava.

—No em diràs ara Oxfort —intervingué la Lena— que Jules Verne se’n va a anar al Primer Ministre de França i li va explicar aquestes pors d’allò que no passaria fins uns segles després en un moment que tothom competia a Europa per conquerir i produir més que ningú, com ens diu la nostra profa de Socials, que ja

- 89 -

Retorn des d’Urur

ratlla una mica de sentir parlar dels explotadors i dels explotats.

Mentre sentia la Lena i un xic ofesa, la Lluïsa va mirar cap a una altra banda de manera afectada.

—No te’n puc donar massa detalls, Lena —respongué l’Oxfort—.

Probablement tot això s’explica a les cròniques de Marmià que és un dels contactadors que va formar part de l’expedició i que podràs consultar si en sortim d’aquesta plegats però, no ho trobes molta coincidència?, poc després monsieur Verne deixa córrer el tema dels viatges i safaris pel planeta i es posa a parlar de com anar a la Lluna en una mena de superprojectil de canó i de les terribles.

I, en comptes de mostrar els beneficis de la descoberta, es posa a narrar les experiències que poden tenir els viatgers descobrint que una mena d’insectes intel·ligents poden haver sobreviscut a la pèrdua de l’atmosfera similar a la terrestre o, vés a saber, haver colonitzat abans el planeta amb mitjans que cap de nosaltres pot imaginar. Pensa-hi, Lena. Tot allò que faci referència a espècies compostes per milions de milions d’individus sense consciència pròpia i capaces de tot per la supervivència col·lectiva ens esfereeix a tots.

El que tenim en comú els humans i els ururians és que, mourem cel i terra per salvar un membre de la nostra espècie, especialment si hi estem vinculats, sense parar compte del fet que podem perdre altres individus. En dieu coratge, solidaritat, amor... Els ururians en diem imperatiu supervivencial. Només una evidència clara que la vida d’altres individus queda exposada ens priva de rescatar o recuperar qui ha sofert un accident o un atac.

Bé, fos com fos –continuà l’instructor com posseït— monsieur Verne ens va ajudar i fins el que vosaltres coneixeu del Projecte Apol·lo, la missió d’explorar i envair la Lluna va quedar ajornada. Dic això d’envair perquè pocs instants després de l’aterratge, altre cop vau clavar una bandera, el malèfic signe de domini sobre terres i persones que tan de mal us ha ocasionat. Quan es va presentar la segona expedició terrestre amb el seu artesanal mòdul vam decidir que calia ser més expeditius. Els nostres hipnòtics van projectar en el seu cervell algunes imatges que associaven monstres i advertiments de tota mena. Alguna cosa deurien detectar els vostres científics perquè, si més no, no heu tornat al nostre món durant més de trenta anys. I no em crec que sigui per la qüestió de diners. Algun cop us ha importat als humans gastar per envair algun estat que us feia nosa?

- 90 -

Retorn des d’Urur

Mapa de la regió escocesa on els contactadors es van trobar amb Jules Verne i l’Aristide

—Mare meva, quina passada! —exclamà l’Arnal —Això sí és tecnologia de la bona! Imagina’t que pogués convèncer la mare que he fet tots els deures i que he anat a comprar el pa o les coses de la neteja. Tindria prop d’una hora més cada dia per jugar amb els compis o per passar-me unes quantes pantalles del darrer videojoc que em presten, no ho hauries d’haver explicat, ara voldria ser com tu, perquè..., tu també pots fer aquestes coses, em podries ensenyar?

—Vols deixar-lo en pau, pesat —tallà en sec la Lena. —Com se t’acut que l’Oxfort, que ha vingut aquí en missió supersecreta, pugui perdre el temps per tal que tu avancis més en els teus jocs de nen. Si no passessis tan de temps per superar cada nivell no et caldria això, perquè... Digues?, quant temps vas necessitar per acabar la partida de L’aventura de Sherlock Holmes amb instruccions i tot?

—Escolta Lena, ¿a què treu cap això? Era un videojoc molt complicat i no sabia com anaven els comandos d’aquesta història. No en tens ni idea, del que significa moure’t per un manicomi suís de finals del segle XIX tot ple de carcellers i empresonats i amb habitacions plenes de taques de sang perquè, allà existia la tortura, saps? I, clar, això tira cap enrere. A més el joc era per a majors de 12 anys i jo encara no els havia fet.

La Cleo va voler donar suport a l’Arnal a qui veia tan emocionat però un esguard de l’Absalom l’aturà com si li demanés no entrar en el tema de les distraccions envers les obligacions que tan repetit era a les seves sessions d’instrucció.

- 91 -

Retorn des d’Urur

—Sabeu què? —digué l’Absalom —Em sembleu molt estranys els joves humans. Esteu sempre pensant en històries de ficció, mirant d’anticipar aventures que no viureu mai de debò. Nosaltres només practiquem amb simuladors abans de les missions a realitzar, bé això si tenim la sort de ser escollits perquè els nostres problemes energètics ens han fet reduir les empreses a dur a terme. Però com a contrapartida els nostres pilots més experts estan sent rellevats dels vols perquè la seva salut cada cop és més problemàtica. Als joves també ens poden afectar aquestes coses però no abans del tercer cicle de la vida. Jo tot just acabo de començar el meu segon. Potser per tot plegat sóc aquí amb vosaltres.

—Bé Oxfort, Absalom, Cleo —digué la Lluïsa com si se li demanés una conclusió necessària. —Què podem fer per vosaltres?

—De moment volem que retingueu tota la informació que us hem facilitat — respongué l’Oxfort, — i que, quan arribi el moment, cerqueu algunes inscripcions i proves de la nostra presència en temps passats que són escampades per tota aquestes valls. Si no vaig errat crec que a la casa de la família de l’Arnal van ser alguns dels nostres avantpassats directes.

L’Arnal que no perdia passada no va trigar gaire a lligar caps.

—Aleshores una inscripció que vaig trobar al graner... Jodar, Jonacs, Jonàs...

Podria haver estat feta per algú que s’hi havia amagat i que pertanyia a la vostra comunitat!

—Doncs bé, benvolgut Arnal, potser sigui aquest el nom que li escau: el de comunitat. En aquests indrets alguns dels nostres vivien en perfecta harmonia amb els seus veïns tot i que miraven de no concentrar-se per tal de no fer recaure cap sospita en uns temps en què les persecucions es desfermaven de manera gairebé casual. Les nostres cròniques han recollit noms com el d’en Negus i en Damià tots ells instal·lats en aquestes contrades però no podem afirmar amb tota seguretat quins eren els altres membres ja que, aquesta... vejam..., comunitat, va ser descoberta i majoritàriament exterminada.

Us preguem —continuà l’Oxfort— que porteu el vostre Arnal amb els seus...

En dieu parents, no? Mentrestant Cleo desactiva el barrat de la cambra. Si no el veuen i apareix altre cop amb els seus propers no ho trobaran tan estrany. Quan ho necessitem ens tornarem a posar en contacte amb vosaltres. Gràcies a tots tres.

- 92 -

Retorn des d’Urur

El cel seguia enteranyinat tot i que la claror ja era present. Els tres humans vinguts del Maresme caminaven lentament però amb una idea prou clara: retornar al caserío i convèncer la mare i l’àvia de l’Arnal que, tot i la convalescència, tenien una tasca comuna.

Pe la seva banda la Lluïsa pensava en com se les empescaria per fer creïble aquella història que tot plegat ella mateixa mirava d’assumir. Descansar una mica, pensà, abans d’endegar la part més difícil del tracte que lligava humans i ururians en una contesa desigual.

- 93 -

Retorn des d’Urur

Capítol XX. Jure vs Oxfort El grup més heterogeni que probablement es podria reunir a tota la galàxia, més enllà de suposades trobades entre civilitzacions, va caure mica en mica en un descans reparador, obligats a una mena d’improvisat bivac. De ben segur que era més fàcil trobar una solució observant els estels que no pas buscant la intervenció d’un nucli de poder que, com a mínim al Planeta Blau, s’entestava en buscar solucions financeres als problemes quotidians.

La Lluïsa i l’Oxfort la “feien petar” impulsats no només per la recerca d’un camí a seguir sinó, més aviat, per una extrema curiositat en un context ben inusual.

—No, professor, no —repetia la Lluïsa—, el problema no és de sensibilitats ni de capacitat de comprensió dels humans. La nostra capacitat d’imaginar mons millors, virtuals o no, és remarcable, però els centres de decisió responen a un ventall enorme d’interessos i de grups de pressió. El joc dels estats-nació, per exemple... que ens ha aportat grans coses en els darrers segles... però també unes ferotges rivalitats que encara ens amenacen.

—Sí benvolguda Lluïsa, la nostra societat ha aconseguit una estabilitat notable però pagant un alt preu: s’ha apartat qualsevol mena dissidència i s’ha deixat en mans dels savis el disseny de tots els procediments de transmissió de coneixement i de valors. Ens hem convertit en una cultura incapaç d’entendre que els problemes s’han agreujat i que hem de buscar noves solucions i, sobretot, nous aliats. Aquí és on entreu vosaltres malgrat que la meva heterodòxia em valdrà la condemna. Per mi encara és possible un teòric redreçament però seguim sent molt fràgils en la qüestió de tolerar els fracassos o... com dieu vosaltres, quan no s’acompleixen ni de bon tros les expectatives i fites marcades.

—Frustracions... Sí d’això en sabem bastant darrerament, ens crèiem que els europeus seguíem sent avantguarda però també ho som de problemes nous que ens estan fent trontollar perquè ja no podem protegir a tots els que viuen en el nostre continent.

—No sé si ha quedat prou clar Lluïsa, comptem amb persones com tu per crear un... Com ho diríeu...? Un canvi de sensibilitat respecte a una més que probable petició d’asil o de refugi. No és una casualitat que la missió vingui encapçalada

- 94 -

Retorn des d’Urur

per aquests joves ururians que ofereixen dos extrems ben diferents davant l’insòlit. Absalom és molt respectuós amb les normes però sap valorar allò que una novetat li ofereix. Pel contrari la Cleo sempre qüestiona allò que és el protocol·lari i, per tant, s’adapta millor a les circumstàncies i als problemes urgents. I què me’n dieu dels joves terrestres?

—Benvolgut instructor, hi ha com una mena de paral·lelisme creuat entre aquests dos joves adolescents. L’Absalom es deixa dur per la intuïció i no sempre distingeix el que és ser curiós o ser massa agosarat mentre que la Lena té un sisè sentit, vull dir, una habilitat poc freqüent, per distingir la resposta socialment acceptada tot i que pot elaborar un munt d’alternatives que la majoria dels meus companys professors o jo mateixa no hem considerat perquè, simplement, no forma part dels manuals.

—Haurem de cercar un terme prou explícit —continuà la Lluïsa—, en el nostre món si et trasllades per uns dies ets un privilegiat admirat però si busques una terra d’oportunitats, sovint et diuen justament això: emigrant, refugiat... i no sempre l’acollida és solidària ni justa.

—Doncs haurem de crear una terminologia pròpia i un cercle influent.

—Sí, per aquest cantó crec que sí podrem trobar suports: científics, ecologistes, organitzacions solidàries i...

—Plaffff... plaffff...

Un seguit de cops secs van precedir el contacte d’unes tres o quatre càpsules com les que havien menat els primers ururians.

Una veu inintel·ligible per a la Lluïsa va sorgir a pocs metres de distància. Els quatre joves també van sentir l’impacte, com una sacsejada, que va alterar el seu entretallat descans.

Uns éssers embotits en un vestits similars als emprats pels antics cosmonautes soviètics però sense els seus llampants cascos, s’apropaven a l’Oxfort mentre llançaven un reguitzell de frases a una velocitat inusual que semblaven compondre un quadre d’admonicions que posaven de manifest una forta tensió.

L’Absalom i la Cleo s’hi van atansar amb el propòsit prou evident de fer costat al seu mentor però dos dels éssers constituïen un autèntic mur de contenció que aïllava l’enfrontament dialèctic del conseller Juri i del mateix Exterris i que els barrava el pas.

- 95 -

Retorn des d’Urur

—Sí, Juri —insistia l’instructor, —he deixat enrere una pila d’instruccions i autoritzacions però el meu càrrec m’habilita per, en situació d’extrema gravetat, assumir jo mateix missions prospectives per a la preservació de la nostra comunitat. En el nostre món no podem aturar la infecció.

—Ah, Oxfort, —remugà el conseller —com arribeu a ser de pervers! Inventeu una situació epidèmica que cap dels nostres doctors més eminents ha establert. No podeu iniciar cap mena d’apropament amb una cultura indígena de nivell de desenvolupament manifestament inferior.

L’Oxfort no escoltava les paraules del seu homònim i fitava qualsevol gest que comportés una amenaça.

Acompanyeu-me —continuà en Juri— i els vostres actes desafiants seran jutjats de manera equànime sense tenir en compte la implicació d’uns aspirants a pilot que ja mai més podran optar a comandar cap de les nostres naus.

—Ensenyeu-me l’ordre del Consell que —espetegà l’Oxfort— invalida la meva operació de contacte! Per què negueu que encara ens queda una oportunitat de projectar una evacuació progressiva del nostre món?

Com si volgués acreditar alguna mena de legitimitat en els seus actes, el conseller Juri extragué un objecte allargat d’un compartiment interior del seu vestit de navegació i l’Oxfort va pensar que es tractava d’un document signat pel Consell.

Fssssssxxxxxttt... un raig verdós procedent de la mà d’en Juri va dirigir-se a l’nstructor i s’escampà per tot el cos de l’Oxfort que va caure fulminat.

—Boig instructor de navegació —escridassà el conseller mentre als presents se’ls glaçava la sang pressentint el pitjor.

Esfereïts en veure el desenllaç de l’acció del conseller, l’Absalom i la Cleo, es van escapolir d’una revolada dels dos vigilants amb sengles puntades de peu que els van fer perdre l’equilibri. Aprofitant la foscor els tres humans i els dos joves ururians van poder fer-se fonedissos essent conscients que no eren potser el principal objectiu dels assassins de l’Oxfort i, de manera instintiva, fugien cap al nucli urbà allunyant-se d’aquella zona ara associada a una escena terrible. La Cleo va voler girar cua i ajudar el seu instructor però la Lluïsa amatent a qualsevol reacció desesperada l’agafà per la cintura i digué: “Ell us va encomanar una missió que encara podeu acomplir i per molt que vulguis ja no el podràs salvar.

- 96 -

Retorn des d’Urur

Capítol XXI. Rumb a Urur Les primeres llums del dia anunciaven un matí boirinós, no exempt de pluja, en què trigaria a predominar el sol estiuenc. El sotrac havia estat molt fort i els quatre nois i la Lluïsa no se’n van empescar cap altre opció que arrecerar-se a casa de l’àvia de l’Arnal.

L’Ice estava força content per la nombrosa presència de convidats que pul·lulaven al cobert però, sorprenentment, no eren massa disposats a interaccionar amb ell.

—Mare, hi ha hagut problemes a les instal·lacions que subministren llum i aigua al campament de la Lluïsa —digué l’Arnal per justificar la presència dels inesperats hostes. —Creus que podrem trobar un bon lampista per aquest món perdut? ¿Si la cosa es posés una mica crua els podríem deixar acampar aquí una nit?

Com si detectés la inquietud que provenia de la veu del seu fill, l’Emília ni tan sols va voler discutir la versió oficial d’aquest.

—Ja sabeu el camí, és casa vostre i sobretot podeu utilitzar el safareig i la llatrina de l’entrada... i també podeu entrar a la casa. La meva mare té un rebost ben ple per a qualsevol imprevist per fer uns quants àpats.

—Ets molt amable Emília —respongué la Lluïsa— i et vull manifestar el meu agraïment en nom de tots.

La mare de l’Arnal els va deixar sols per dirigir-se a l’hort en què traginava l’àvia.

Ni la Lluïsa ni la Lena ni l’Arnal coneixien de prop la vinculació de l’home que havien mort i els seus amics ururians però atenent al seu posat abatut el vincle deuria ser bastant fort.

—No sé què podem fer per vosaltres? —digué la Lluïsa— Esteu també en perill? Per què han mort l’Oxfort? A quina mena d’armes ens enfrontem?

—Armes? Creieu-nos —respongué la Lena, —mai havíem vist cap i no sabíem que existien en el nostre planeta. Aquesta mort ens confirma el que pensàvem des d’un primer moment. L’Oxfort no confiava en el Consell i per això va voler actuar amb dos pobres aspirants i amb un fidel pilot del seu propi equip.

—Però, d’alguna forma heu de tornar al vostre món —apuntà l’Arnal— i

- 97 -

Retorn des d’Urur

explicar que no som monstres i podeu, si més no, exposar les vostres raons per... diguem, un apropament futur.

—En aquests moments planen moltes incògnites —apuntà la Cleo— però sembla evident que existia una mena de pla en el cap del nostre instructor i no només una alerta davant un perill proper. Crec que tot passava per establir una llavor, un vincle, establir ponts com ens explicaven a les interminables jornades de reflexió davant les possibles dificultats. I jo em pregunto, per què no plantar llavors a dos mons i no en un de sol...

—Viatjar amb vosaltres i presentar-nos com un exemple del que es podrien trobar —completà la Lena. No queda gaire temps per a ser rescatats per la Magis III. Disposem només de dues llançadores per a ser reintegrats a la nau i haurem de prendre algunes decisions.

Però la lògica i la prudència —digué la Lluïsa —aconsellaven que cada un dels dos equips tingués un cert contrapès: una persona experta i un jove que amb la seva claredat d’idees pogués explicar simplement el que havia vist. Crec que tu Arnal podries ser el nostre missatger que, amb l’Absalom i el comandant de la seva nau, comuniquéssiu com estan les coses per aquí. La Cleo podia formar un bon equip amb la Lena i potser amb la meva col·laboració anar sumant esforços.

—Però, què hi de la meva mare i de l’àvia?

De manera cerimoniosa, l’Absalom va fer unes passes i mirant a tots i a cadascun dels presents anuncià: —Bé, si no hi tens cap inconvenient, podem exercir alguna manipulació en les ments dels teus éssers vinculats... Com ara que t’han inscrit en algun centre d’instrucció per un llarg període i...

—Parents —tallà l’Arnal —en diem parents i no éssers vinculats i, quant al disseny del meu proper curs, m‘agradaria saber del temps que necessitaré i si estic contractant un viatge d’anada i tornada o simplement un passaport al no res.

—Nosaltres hauríem de tornar a primer al punt en què vam deixar l’Oxfort — afegí la Cleo —i saber si s’han endut el seu cos i honorar les seves despulles.

Podria ser la prova de, fins a quin punt un acte criminal no ha permès que la nostra visita reïxis.

La Lluïsa entenia la impaciència de la Cleo però calia fer-li entendre que no seria fàcil explicar la seva presència a les autoritats sense haver de dir massa coses

- 98 -

Retorn des d’Urur

i el més probable és que els seus enemics haguessin fet desaparèixer el cos.

Com si no hi tingués un altre pensament al cap, l’Arnal pronuncià solemnement: —D’acord, hi aniré. Però hipnotitzeu la mare, congeleu-la o el que vulgueu. No la puc fer patir.

Tots els presents miraven fixament a l’Arnal en qui dipositaven les esperances de treure l’entrellat d’aquest assumpte. Al cap i a la fi l’amistat no demanava per quès i simplement es resumia en un simple “no sé el que et passa però aquí em tens per ajudar-te”.

Com si una mena de comunicació instantània s’hagués establert entre l’Absalom i l’Arnal, el primer no va dubtar a establir novament contacte amb la nau.

—Comandant Talpis— aquí la Cleo i l’Absalom —sol·licitem iniciï procés de recuperació dels tres ururians que hem aterrat en aquest planeta. L’instructor Exterris és mort i no podrà activar els controls de preparació de la seva càpsula.

No era el moment de fer càlculs sobre els moviments que en Juri i el seus esbirros podien fer... ni tan sols d’anticipar com la Lluïsa bandejaria la situació de la desaparició de l’Arnal, o de com la Lena i la seva professora ajudarien a la Cleo que havia demostrat una capacitat impressionant de moure’s en un mitjà estrany.

- 99 -

Retorn des d’Urur

Al capvespre, l’Absalom i l’Arnal arribaven al mateix punt en que desembarcaren uns dies abans. Les dues sondes eren pràcticament a punt i en pocs minuts i gràcies a l’aprenentatge induït per l’ururià, l’Arnal no va tenir massa problema per activar el seu propi embolcall. No estava gens nerviós. Hi confiava plenament més enllà de qualsevol mecanisme de suggestió o hipnosi. Era com si, simplement, hagués de resoldre algunes coses importants que passaven per davant de tot per aquesta mateixa raó: eren vitals per a aquells éssers que havien confiat en un inexpert ciclista.

—Preparat Arnal? —preguntà l’Absalom.

—Crec que sí —respongué el noi de la Terra.

Com si tingués un nus a la gola, l’ururià balbotejà: —No sé com ho dieu en el vostre món però sé que estàs prenent molts riscos en acompanyar-me. Gràcies per ajudar-nos!

Poc després una forta estrebada l’anuncià que, ara sí, iniciava un llarg viatge.

Fi de la primera part Iniciada l’agost de 2009 Primer redactat lliurat a l’Arlet el dimecres 12 de setembre de 2012 Revisió acabada l’1 de gener de 2014 Correccions de la Núria Alberich introduïdes fins el 31 de juliol de 2014)

- 100 -